... Doncs bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia. Avui tenim la magnífica companyia del Nacho Alonso. Ja, no tinc problemes de coronavellos. El tornem, però ja està un cantadema i aquí està. No hem presentat la ratlla de moment. Exacte, ja veurem. Doncs és dels micròfons, vigilem, que no massa a prop, a un quilòmetro de distància. Que els recho PTAs. Exacte, exacte. Bueno, tot bé, Nacho, no? Sí, ens hem tornat a veure i a escoltar. Clar que sí, clar que sí. Com sempre, un plaer trobar-te. Tenia ganes, molt bé. Com un plaer orgasmàtic, es tenia el David Montaner, cada setmana tocan les... hola. Ah, sí, dies dies. El programa de ràdio amb nosaltres, eh? Què tal, com estem? Bé. Tot bé? Sí. Fantàstic. De moment s'han... Sí, això és important, eh? Que els dies que corren, ja és molt. Sí, sí, sí. Com a mínim esperem que no passi res. Ara que sapiguem, mira, per Sant Just, que nosaltres per ràdio d'Esber no hi ha ningú, no vol dir que ens veiem la panxa. S'han fallit dos casos. Ah, què dius ara? Sí, s'han cubat també dos casos. Ostres, però és que és fort. No, ja, ja, ja. És broma. Hi ha els casaltes que no sabem. Ah, bueno. I d'escoltar. Clar que sí. Imagino que a poc o molt acabaran a veure en totes les poblacions. Acabarem passant-t'ho tots. A tot arreu, eh? Vull dir això. Jo crec que el problema més que res, és intentar frenar-ho per no col·lapsar els serveis sanitaris. Sí, això ho deien avui. Sí, sí. És que més el que diem, jo crec que més de... Ojo, a mi jo ara estic amb una bestiesa i potser em fotran a mi... Però jo crec que alguns no dic jo, que algú ha passat i no s'ha sabentat. Evidentment. Jo estic convençut. Sí, crec que segur. Bastant de gent que ho ha passat perquè ha hagut un contagi X a termina, i a partir d'aquí com és tan lleu a les sintomatologies si estàs bé físicament. Jo en quedo a casa fins que se'n faci. Sí, perquè si penses el que implica, dir-ho... Sí. És que agafen-hi taïlla, ni dius. Sí, que sí. Sí, jo estic... Tu ets un refredadet i ho passes, i ja està, és com que estàs morint, doncs... Clar, jo estic a casa, igual no en comeno ningú. Sí, sí, sí. Exacte, com molt dius això. No en quedo a casa, però ja està. El pariria estaria que estiguis amb una persona de risc, que diguis més una persona gran, una persona jove, d'un igual però que tingui problemes pulmonars, això sí, llavors sí que aquí una miqueta, però si vius sols, si vius amb algú... Fins i tot el que diem, a veure, gràcies a Déu als nens, no... vull dir, no pateixen. No, no, no. Vull dir, no pateixen. No, no, no. Ens ubicem men forts, com per poder suportar una grip més a la filla cap. Sí. És que jo crec que, per un costat, hi ha pot haver una complicació, però com hi ha la complicació de la grip comú, amb persones malalts, grans, que tenen malalties secundàries, no? Mira, era... Mira, parlant de cinema, era l'actor aquest, l'Eduardo Noriega. Sí. Aquesta setmana deia en un tuit, un tuit o un comentari, no ho sé, a mitjà, crec que era un tuit, que és el que més tira avui dia, doncs que si es publiquessin cada dia, el mateix que fa una corona vírus amb la grip, la quantitat de morts que hi ha a l'any, a l'any de grip... Seria bestial. Doncs entraríem en pànic cada any. Clar, clar. Perquè la grip és cíclica. És cíclica de senyor. A més, la vacuna d'un any ja, volia tant per l'any següent, no? I dius, ostres, en canvi no es fa. A més que la grip, que una persona gran, o una persona amb problemes respiratoris, quan agafa una grip, hi ha un número, una publicitat més alta que una persona sana, que s'han pogut anar a l'altra part. Sí, sí, això és així. Bueno, a veure que tal com evoluciona això, com això és dia a dia, esperem que vagi cada vegada rematen i anem solucionant. Molt bé. Doncs avui tenim dues seccions molt clares, una molt més corteta dedicada als llibres, el David ens parlarà de l'Institut, l'Institut i l'Institut, que ja vam comentar, però el David ens farà la seva revisió, com sempre és interessant, i el Nacho es parlarà del gen egoísta, ahir ho deixem, ara ens ho explicaran. És un llibre dels anys 70, quasi 80, és un clàssic de la devogació científica en termes de genètica, que, si tu mires, sobretot, en recordo, s'ultia molt a les revistes, és molt interessant. Ah, sí, sí, sí, les coses, seguríssim. És un gen egoísta, el magnífico llibre, tal, i jo. És molt interessant, i ara ens ho comentaràs, perfecte. I després de cinema tenim una mica de tot, bàsicament tenim pel·lícules bastants recents, des de l'última de Bodialin, dia de lluvia en Nova York, passant per 1917, ventajas de viajar en tren, hacia los salvajes, parásitos y claus, i també tenim un clàssic, que també està per aquí que vam comentar el David, que és la gata sobre el Tejao de Cinc, que és una pel·lícula absolutament meravellosa, i també doncs el David. Doncs res, comencem per llibres, a l'Institut David, i a partir d'aquí anem tirant. Doncs, el llibre de l'Instituto, l'Instituto. Llibre del senyor Stephen King, suposo que és d'ell, com vas comentar tu, o d'algun negrito, d'algun negrito que dius, però ja m'ha quedat. Bé, és... El comença el llibre i dius, això va d'un institut, perquè no té res a veure. Després sí, després fa un salt, canvia de personatge i d'ubicació, i ja tinc tendència en tot el món aquest... d'aquest suposat, entre cometes, institut. Quan comença el llibre, o sigui, quan comença la part de l'Institut, ja d'adueixes de què va jo. Sí. Ja veus que allò és... com... com diu això, nacional, que és una organització... Sí, amb una cosa de com, amb una història. Sí, amb un organisme, amb aquests secrets oficials, que es dediquen, bé, en aquest cas, de mà a les formes, a segrestar nens en capacitats telekinètiques i telepàtiques. Telepàtiques. I a partir d'aquí, s'ha d'admetre'ls a una acolla d'experiments per potenciar... per potenciar aquestes capacitats i utilitzar-los com... diguem-ho així, com... com armes. O dèrem-ne que a ultra, no? Sí, sí, com armes. Tot això... bé... el senyor Stephen King s'hi explaia d'una manera... ciberana. Llarga... Potser per mi massa. Mira, em va agradar més l'enterior... l'enterior cibera, que era aquella és d'ella elevació, que estava molt bé. Era un conte curt, d'un paio que un dia... se n'adona que va pesant menys, però la massa és la mateixa. I aquí l'ho dejo. Està molt bé. I en camí, aquest, pel meu gust, estava al principi, està més bé, però... Arriba a mi que es fa pesat. Hi ha un moment la part... quan estan a la parte de l'antera aquí hi va molt mal. Hi ha un moment, allà li hauria d'haver donat més dinanisme, però... per mi allò s'encalla bastant. Està prou bé el... no la... Al final no, al final està bé, però, diguem-ho així, el clímax. El que és la part... gairebé final, no? Allò està molt bé. Està bé. Està ben escrit, està ben resolt... Quan arriben al poble... Quan tenim el cotarrillo, no? Clar, estan en el profundo sur. I en el profundo sur, la gent, com va, cadascú té... d'un arsenal a casa seva. Per molt que vinguin del Govern... armats, allà entenem més. Ja estan a casa seva. I ja està. I aquí està tot dit, no? Bé. Bé. Té visus que això es fa una pel·li. És guionable, base de veu. Sí. A mi aquest final és bastant Stephen King, vull dir, hi ha alguns llibres. Jo recordo d'alguns que va fer en una època determinada, no me'n recordo ara, que es deia en conspiració. Bé, hi ha dos o tres, que acaben sempre amb aquestes coses del mid-west americà, allò amb escopetes i durant sada, no sé què, i matant als monstres i al no sé què, i als altres... Sí, sí, sí. Però no, bé, és el que dius tu. És un llibre que li sobra unes quantes pàgines. Sí, la brosa està ben escrita, és un paio efectiu escrivint... Però jo el veig massa lineal. O no. Per el que és ell, la vegada es diu, què coll m'expliques a mi ara? Clar, té una producció molt elevada. Clar. Sí, que potser és un negre imitant el seu vestit. Sí. I llavors queda linear. Tu no te'n recordes? Sí, sí, sí. Tu quan llegies els còmics de morta de fil·lemon, de petits i teníem, eren petits, teníem 15 nens als seus i 15 no. Sí, sí, sí. Aquí, home, evidentment, la cosa costa més. Jo recordo i he llegit llibres del Stephen King, com és aquell aquell? Aquella era una marxa caminant. Ah, la larga marxa. La larga marxa. Que acaben cayent. Sí, perquè ho ha escrit... M'agrada el que ho ha escrit amb pseudònim. Stephen Bauman o Richard Bauman. Richard Bauman, Richard Bauman. Bagman, Bagman, Bagman. Ja ho he escrit, eh? Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. I va arribar un moment que va utilitzar, fins i tot, un altre nom que va utilitzar. Va utilitzar tres. El bag o no? No ho sé. O ara em vaig a mirar una altra cosa. Jo em vaig desencantar una mica, com vaig agir. Perquè era tal pa... Després de veure les pel·lícules, que les he vist recentment, les dues últimes més recents, doncs dic, ostres, vale. El meu fill, però llibre, eh? Era molt... És que no estan males pel·lícules, eh? No estan males pel·lícules, eh? Miserit, Miserit, clar. Miserit està molt bé. Tu pots ser una pel·lícula, clar, amb una actuació i un tio. Clar, ja tenies el James Cahn i l'altre. La que t'hi veies. I l'alt. I sortia aquella noia joveneta també, que no recordo ara que era molt famosa en aquella època, que va fer una mujer soltera a busca. Aquella no recordaré, la Rosetta, aquella... La Bridget Fonda. No, l'altre. Ah, això l'he sortit per allà durant voltes i d'un i dos. Passo a dir que eren bons actors. Bé, doncs ja està. Per part de la Stephen King, avui vius un trailer d'actors imitant a altres actors fent següències famoses de pel·lícules. Per exemple. I parlant de Stephen King, perquè era basada en una pel·lícula de la Stephen King, que era el resplandor. I sortia el Jim Carrey fer imitant... O sigui, personificat com... I imitant a Jack Nicholson. O sigui, personificat com el Jack Nicholson amb el paper d'aquest Jack Nicholson, el resplandor. Hòstia, diu, dona el pego, eh. Tu juro, dona el pego. Donava el pego, però va ser de bé, eh. És que Jim Carrey és un bon actor, és un bon actor dramàtic. Tu veus les canyotes que fa el... La mascareta, aquí. És ventura, és ventura. No, no, no, no. L'actor original. El Jack Nicholson. Ah, el Jack Nicholson. El resplandor i vosaltres el Jim Carrey. I, clar, sembla que faci conya. Ja, clar. I em puntin un pel·lín allò de conya. No t'ho creus, no? Perquè, clar, el currículum també... També influeix, no? Sí, sí, sí. Però, hòstia, estava... I, a més, físicament... Potser no té cara així, tant de boig... de boig real com el Jack Nicholson, que té cara de més de boig de clown, no? Però estava molt ben fet. Bé, perfecte. Molt bé. Doncs això, passem ara al Nacho i al Genegoïsta, explica'm esto. Genegoïsta, sí, t'explico que és això. Genegoïsta està una mica lligat, o està una mica amb temes que estan passant ara, i ara veurem per què, diguem-ne. Genegoïsta és un llibre de divulgació que m'he explicat, jo sempre havia sentit en moltes revistes d'aquestes pseudo-scientífiques o de divulgació, tal que sempre parlàvem d'ell, en reselles i tal. Al final ja l'he adquirit i ara ja me n'he mirat. Bueno, és un llibre de 70, també. Això s'ha de tenir en compte, perquè llavors a les estils, per molt que sigui un llibre de divulgació, és un llibre de 70. Sí, es nota una mica. Es nota una miqueta, l'estil, i no el veig tant, tant, sempre sent de divulgació, com seria un llibre del 2020 de divulgació, que ara segur que seria tot més cinematogràfic, diguem-ne. Això és més, aquest tio té una teoria, és un científic jove que té una teoria... defensa una teoria i alguna altra, també la defensa i l'esposa hi ha en el llibre. És com una evolució del darbinisme, diguem-ne. O sigui, ell sempre s'ha explicat que el darbinisme és la supervivència més fort dels organismes, més forts i tal, però bueno, ell va ser una miqueta de nivell i diu, bueno, no és ben bé l'organisme, sinó que és la genètica que tenim dintre i, de fet, són les unitats més petites que tenim, que són els genes. El que fan és fer qualsevol cosa per perpetuar-se. I llavors, clar, els cossos que tenim no són cossos, són màquines de supervivència, es diu ell, dels genes, que estan condicionant amb tot... amb les seves estratègies de reproducció, estan condicionant el que fan els cossos, diguem-ne. Poden arribar a condicionar els que fan els cossos, diguem-ne. És com un nivell molt baix d'unes estructures que volen reproduir-se, de fer en aquests dies el famós coronavirus, és una cosa d'un nivell molt baix molecular que la única intenció que té és reproduir-se. Aquí ell explica com molts comportaments al final de la natura, de nostres, estan basats en estratègies d'una setmana de combinacions genètiques que volen perpetuar-se en un altre cos. Volen perpetuar-se i per tant, aquestes estratègies que no sabem de vegades per què fan les coses, estan una mica orientades per això. Hi ha exemples interessants, hi ha exemples no tan, i la teoria és interessant. Per això li diu el gen egoista, perquè ell és un egoista absolut. Només vol reproduir-se. I no li importa, de fet, que no li importa que li passi el cos que el porta. Fins i tot, podria arribar a sacrificar-lo. Si ell pensa que la combinació genètica descobriu una estratègia de sacrificar el cos, el gen podria perpetuar-se millor. Es donen contracentits d'aquests. És una mica rara. Sí, és curiós. Té una teoria muntada, que és complicat aquí que l'expliqui, perquè és bastant... En alguns moments, sobretot si agafes el llibre per la nit, en alguns moments comença a fer-se una mica dur. Estàs aquí. És un tio que intenta fer divulgació, però és bril·liant, i arriba un moment en què el tio ja va pel seu compte, i... Fins i tot que jo crec que jo que no tenia aquesta intenció, de fer un llibre de divulgació, però d'aquella època. Tothom era lligat al món acadèmic i tal, no com ara que seria a darrere, però coses més interessants. De aquella època també són tots els llibres de divulgació de l'Isaq Asimov, per exemple. O del Carl Sagan. Aquests sí que suposo que van agafar una mica més el... O tenien més habilitat pedagògica. I aquest és més... Però igualment és interessant, sobretot per les grandíssimes referències que té, de fet aquesta edició és una edició del recull, perquè recull el llibre del gen egoista i un parell de tigres que va escriure, ara s'ha d'acumplir al 30 aniversari del llibre, i per això m'ho vaig comprar jo, i això torna a estar... 30 o 40. 40 aniversari, correcte. I ara el quadre, 40 aniversari del llibre. A veure, s'ha d'acumplir... I per això torna a estar en les llibreries. Jo vaig veure al final que li vaig dir, hosti, el llibre i tal, i posia edició especial i tal... I era una espinina clavada, i al final m'ha semblat una mica més abstruso del que parecia, però la espinina és interessant això, que els nostres cossos no pintem res, o que el coronavirus no pintem res, però els nostres gens tampoc. Com si tinguessin el nostre material genètic, es comportés de la mateixa manera que es comportés en un virus agressiu. Com a intel·ligència pròpia. Exactament, no és així, però busca reproduir-se i monto un cos que li permet protegir-se i reproduir-se i expandir-se a on sigui, a una altra cosa. Això és el que està muntat per això. Canvi de conceptual. Sí, és com un Darwinisme 2.0. També hi ha gent que no està completament d'acord amb aquesta teoria, hi ha gent que sí... Els gens no són una eina, si són un objectiu en si mateix. Sí, ells són els que manen. No tenim aquí... Això ho fem servir clar. Pensàvem que era el revés. Potser no és la importància d'això. Però després hi ha un camp que és la epigenètica. Que la epigenètica és la influència dels factors externs en la genètica. I és el que influeix molt més del que fins fa un temps es pensava. Jo tinc un company de classe que estudiaven plegats, que és el doctor Madelasteller, i que és un dels genis... d'així... del món, a nivell mundial, de epigenètica. M'he llegit alguna coseta i dius, ostres... Hem d'anar al tanto, perquè moltes vegades tu neixes amb un patró genètic de naixement, però hi pots tenir un germà basó, i un creixi en un entorn X, i l'altre en un entorn I, i en funció d'aquella influència que rebi cada un per separat, doncs cadascú agafarà una tracera o una altra. Un pot morir d'un càncer, i l'altre no, per pot dir alguna cosa. Perquè ell li ha influenciat unes ramilles factors. Aquella teoria diria que el gent és capaç d'aprendre que hi ha una influència externa positiva. Ostres, si jo aconsegueixo fer això perquè externament algú m'ha ensenyat que això és positiu, quan tu transmetis el teu material genètic en la reproducció, en una altra cos, fas una nova recombinació de gens. Ara incorporarem aquesta característica positiva, que si resulta que el clima fa molta calor i va bé que el cos sigui resistent a la calor, ho adaptem. També d'una guerra genètica entre els gens del mascle i de la família. Això explica. El que és positiu, quan hi havia només aminoácids, que es mataven entre ells per recombinar-se, perquè si es recombinaven, eren més estables. Era com una lluta, i t'he xotit. A partir d'aquí, la cosa evoluciona, tenim les màquines de superviència. El nostre cos, el nostre es, seria ànima que pensem que ell diu que són màquines de superviència del nostre material genètic. Som la Carcas, és un altre punt de vista. El que passa amb aquestes prevencions, que és un llibre de 70, que és un llibre de divulgació en tecometes, pot ser una mica dur de vegades, però és interessant i estimulant la teoria. El 70 s'ha avançat bastant. Molt bé, fantàstic. Doncs res, seguim ara dins el món del cinema, canviem de la part de llibres, i sí, mira, sona, molt bé. Aquesta criatura que canta, es diu Timoti Shalamet, que és el protagonista de Día de lluvia en Nova York. És una de aquests jovanets que jo no controlo gaire. Ara he fet alguna pel·lícula també d'un Shakespeare o alguna cosa. Però aquest no és el director de la lala? No, no, no, no. En Rixinquen, se m'ha fet una versió d'en Rixinquen. En Rixinquen? Sí, crec que sí. No, el director, no m'has de dir, però aquest és el nano, el que està cantant, el piano. Sí. La pel·lícula és Día de lluvia en Nova York, de Woody Allen, l'última pel·lícula que ha passat sense ni pena ni glòria, a Randa, això del mitu i tal... Estan machacant-ho, eh? Estan machacant-ho. Aquí jo no cadascú que digui ni que facin, però d'un i dos. Perquè és el que ja estem tentant publicar les memòries, i no el deixen. I no troba d'hitoràgal i d'hitoràgal, on l'acaba a signar, que no sé quin és ara, doncs al final, davant del pressings, s'ha fet darrere. I ho està passant fotut. Jo sé que amb aquesta pel·lícula li va costar trobar actors. No va tenir la facilitat de tenir grans estrelles, perquè si ens mirem fixament a l'elenc d'actors, en comptes de qualsevol matèria per treballar en Woody Allen, doncs està aquest nano, està l'El Fanning, està l'Acelena Gómez, que millor no hagués aparegut de criatura per allà, i sí que està Jodlow per allà donant voltes, amb un paper... Sí, no, no, exacte, és el que diem. És un personatge que està per allà donant voltes. Bé, a veure, mira pel·lícula, jo vaig veure els primers 15 minuts, quan vaig començar a veure la preu, dius-te'l, quin és això? A veure, estem a Nova York, una altra vegada, bueno, estem inicialment en una universitat fora del que seria l'àmbit del campus de l'universitat, no me'n recordo, un lloc així de mica, i veiem, com sempre, l'altre ego d'El Woody Allen, que és aquest nano, el Timot i aquest xalamet, que és una noixina una mica desgarbat, que estudia humanitats, en una universitat, i va estar així amb jaqueta i tal, però bueno, el veus primer, no?, una mica aquest rotllo. Una mica boemi, no? Sí, una mica boemi, no? I, a veure, suram una noia, que és aquesta noia, l'El Fanny, exacte. Aquesta és la que és de Damon, de Neon Damon, i Super White també. Aquesta no l'he vist, la primera sí, també està noia. No, és coneguda, vull dir, a veure. S'ha sortit a l'última de Mujercita. Ah, sí? La germana Cota Fanny. De Cota Fanny, exacte. Aquesta ve, vull dir, la noia, i ho fa molt bé, ho fa molt bé a tots dos. L'únic en un principi, la dius això, però en tenirà, és a dir, dos nois, un que estudia humanitats, i l'altre que estudia periodisme, que es coneixen, així, són com gent ve, clar, perquè és una universitat de pasta, lògicament, i llavors la intenció és que ella ha d'anar a Nova York perquè ha d'entrevistar un director de cinema. Ella és una tia amant també del cinema, i tot això, i la teva noia ha de passar un cap de setmana a Nova York, i et portaré aquí, et portaré allà, perquè ella és allà, de família a ve i tal, jove, jove? Algú s'hi ha vingut amb el Montju, també sí. I llavors, bé, doncs perfecte, un cap de setmana meravellós, de tots dos, ella fa l'entrevista, i amb excusa passem a un hotel de cert luxe, de conya, però resulta que aquest director que a l'entrevista té un ser encant, és un senyor madur, que té una certa cosa, i la noia no és que se n'amori, però sí que es deixa rossagar per tota la voràgina, que comporta un director de prestigi, tipus, a veure, és un director d'aquests com m'independent, amb aquesta línia, doncs, que no és que és un director que no s'estigui. Que no fos que és un caràfula de moda. Ah, exacte, llavors el tio... Exacte, i el Judd Lowe és una mica... Que le levanta la muchacha al otro... Exacte, el Judd Lowe és la seva madreta, també és un pintes aquest, llavors apareix una altra, que és el actor de moda, que és un tal Francisco Vega, o no sé si és com un Latin Lover d'aquests, que el fa un tio també conegut, ara me'n recordo qui és i tal, que la pobre criatura és tova amb tres situacions, amb tres tios, que volen tenir una situació amb ella, és aquesta mena d'innocència, inicial, en refereix una noia... Evidentment, que és... Virginal. Que és de major d'edat, però, clar, que no sap de Sant Pallungar-se... Caballeta, no? Clar, amb el món d'uns homes que estan... Ella intenta sobre sortir com pot, a vegades, no sé, a vegades sí, l'altra l'espera, no sé què... Es produeix tota una mena de situacions amb el que ha pres per a Selena Gomez, com una antiga germana d'una antiga nòvia que tenia ell, ell mentre passeja per Nova York, Plow a Nova York, clau, no sé què... Bueno, la cosa millora, les coses com siguin, la cosa va millorant. L'únic que tinc que ser sincer, que a mi, per exemple, ja, a la Selena Gomez, em sobra, totalment, em sobra, fa un paper a mi, em fa gens de gràcia, no em quadra, és de les potses que menys m'han quadrat amb la filmografia de Woody Allen. Però, bueno, al Jordó Passeparia ells ho fan bé, la història, una mica, s'enreda, però tampoc és res de l'altre món. És a dir, és una pel·lícula acceptable. No quedarà com una pel·lícula a banda que se li pugui fer o no fer més o menys... Allò, per el tema del mitu i tot això, tampoc té la qualitat, com per dir, és una pel·lícula que, digués, ostres, no quedarà el record. Encara que ha tornat a Nova York, i una mica ens pot recordar Manjata, i Jane Socermana, i aquestes coses, pot dir, tenim aquest concepte o tenim aquesta imatge que podem... Però no. És una pel·lícula per mi. Fa temps que falla bastant, la senyor Woody Allen. Una data. També és el que diem. Encara que va fer pel·lícules gairebé cada any, no? Sí, és cada any, és una pel·lícula. Jo crec que sí, l'any passat no recordo quina va ser, però jo juraria que... Sí, no sé, no recordo ara. Però bé, no sé, és una pel·lícula... No has tingut de dolentes, tampoc? No, no, no és que no és dolenta. És que jo crec que cap dolent ens hi mateixa no... Ja voldríem que totes les pel·lícules t'esplenen pel sinc d'aquest estil. Sí, planteges una línia i s'estan bé. Però hi ha coses que a mi em grinyolan. Em treuen una miqueta de lloc, per la manera d'actuar, sobretot, de la senyor Gomez, per exemple, que a mi em sembla perdoneu-me. No sé si està representant, no crec que escolti, però és una niñata insuportable, que canta com el cul, actua com el cul, parlem clar, i és una nena d'aquestes que jo crec que té la vida a comptar, de lo millor es refereix a nivell, diríem, de vida artística, avui dia, eh? No sé, no és com la tonta aquella de la Billy Ray Cyrus, que dius, bueno, la Mila, la... La Miley. La Miley. La Miley. La Miley. La Miley. La Miley. La Miley. La Miley. La Miley. La Miley. La Miley. La Miley. La Miley. Fem un sal important, però aquesta, que também ja porta un vegatge. Doncs, bueno, no sé... Això és com La Madonna, com va intentar actuar. Sí, però... Si nenes canten directament, cultura novel·la. La Madonna va ser al minut número 11, no, no, cantava tan poc. Cantava bé? non. Cantava bé. Jorob threaded La de Eurovision, oi oi oi oi... O si tots Eurovisiones o una... Ah, jo va ser, eh? Però que estàs cantant en criatura de Déu, no? Però talment és una cosa possessa, no? Bueno, seguim parlant de cinema i ara doncs, ayer al salvaje. David, vamos ayer al salvaje, a ver qué pasa. No recordo el director, ho sento molt. No és massa transcendent. Però, bé, estem davant d'una pel·lícula d'estil factoria Disney. Ole! Estil, no sé si és factoria Disney o no és, no recordo. Però bé, és un pel·lícula que si vas amb un nen de 8 anys, s'ho passarà a pipa. Ja t'ho dic jo ara. I els papes que l'acompanyin, també s'ho passarà amb bé. Eh, doncs, mira. Li hem portat la meva na bota. És d'aquest estil, sí, sí, sí. A més a més, veureu els paisatges molt macos, que han ambientat tot a l'asca, a l'asca, a la zona del Llucón, on suposo que està rodat allà, no ho sé. Sí. Amb actors simpaticots, com el, com es diu, l'Omar es Li, per exemple, que surt un paper així, només d'una boca així, que quan s'unriu i es radia es fa de dia. I llavors surt el Harrison Ford, que pobret meu yasca, allà, darrerament... Què que deu tenir, 8 anys, allà? No, s'acosta gairebé perillosament aquesta xifra, no? Sí, sí. I gairebé podria fer el paper de pare d'Indiana Jones, no? Directament, sí, sí. O de l'avi. Sí, exacte. Però bé, fa un paper bé, que està bé. Està bé. Surt també... Bé, actors no tan coneguts, però si heu seguit, per exemple, la sèrie aquesta d'Ontonavi, el Dan Stevens, que feia un paper destacat aquesta sèrie, passa que surt molt caracteritzat, i no l'identifiques fins que no llegis els crèdits, no? Però està bé, i la història que ens parla, ens parla d'un gos de casa rica del sud, dels estats del sud, diguem-ho així, a finals de segle XIX, que per un tema monetari és reptat i venut, i el benen, doncs, on facin falta més gossos, i on tens, justament a la febre de l'or, el Yukon. I allà, per tirar trineus. Potser aquesta part és la més divertida, la part més entretinguda de tot el film. Quan ell es dedica a fer de gos de trineu, tot i que no és un gos pensat per tirar trineus, hi ha gossos més adequats, però ja suposo que era tanta la necessitat que tiraven del que fos. Aquella part està molt bé, la part que surt a l'Omar Eslí, i un actriu així... com... asiàtica. No et sabria dir quina origen. Poso que ja fa com d'esquimal, però molt bé, molt la favorida, ella. I aquell tros està molt bé. Després hi ha els, diguem-ho així, que els gossos van canviant de personatge, d'AMOS d'alguna forma, no? La història gira al voltant del gos. Un gos que cal dir és estar reproduït per horriador, no?, no?, és un gos real, i es nota una mica, es nota bastant, bueno, una mica bastant. Té una mirada així com molt humanitzada, uns gos molt humans, el gos que, bé, al principi grinyola, després t'acostumes, un cop ha passat l'estona al fil, ja t'has acostumat, no? Sí. Però jo crec que ho podríem haver fet més real, però crec que no hem volgut fer-ho més real. Hem volgut donar-li aquest punt més infantil, més de caire de pel·lícula infantil. Però bé, la història està bé. La història està bé, és trepidant, i el que passa, bé, amb el gos, és normal. És la llamada de l'o salvatge que està basada en la novel·la de Jack London amb el millor Blanco. No va dir-te, va? Sí, sí, és clar. És una adaptació molt lliure. Molt lliure. Està basada en el famós llibre, no? Perquè aquí el personatge del nen, diguem-ho així, del noi, no apareix per enlloc. És el personatge de l'Omar Eslí, que en realitat l'Omar Eslí es dedica a transportar correu. Correu de cartes. I l'altre, i el Jarrison Fora, en realitat és un home que busca la solitud. Després d'haver-se-li mort un fill, busca la solitud. I on millor la pot trobar, el lloc on perdut allà amb una cabana. Bé, està prové. No ho vaig saber. No és massa llarga. No arriba per i d'hora, se'n sembla. Però ens ho vam passar bé. I el nen s'ho va passar fantàstic. Més que qualsevol altre pel·li així, a taveladora, tipo superhéroe, o personatges així de videojocs, molt millor que és. Fantàstic. Doncs mira, recomanable, però també com a punt de referència visual, s'agraeix moltíssim, eh? Sí, sí, és un alliberament per la vista. Nacho, t'estic posant 1917, la banda sonora. Oh, que profunditat. Per un moment... És el Newman? Ara t'hi conducta. Ja t'ho diré després. Tu parla de la pel·lícula. Molt bé. Bueno, 1.217 era una pel·lícula molt esperada. Tothom parlava d'ella. Jo l'esperava molt, perquè era un director San Mendes, que havia fet American Beauty, que havia fet Revolutionary Road, que són dos pel·lícules que m'agraden molt, que va fer camina de perició, que no he vist, però que va dir... No, està molt bé. Està molt bé, sí. Més l'hem fet moltes vegades per la tele. Doncs mira, no sé per què no m'ha... I la va fer L.I. Confidencial, també en San Mendes. Va ser la primera que va fer. No és del San Mendes. És un altre, és un altre. No recordo, però és un altre. El documentarista m'ho acaba de passar i no era aquesta. Molt bé, llavors molt esperada. El Curtis Hanson. Ah, Curtis Hanson, senyor. Sí, sí, tens cert. Aquest home va fer també temes de Skype 4, aquesta del James Bond i tal, i va fer coses més, però va fer aquestes 3, i l'esperaven, perquè a més se les van dir, que era una mirada molt especial, una guerra molt desconeguda, que és la primera guerra mundial. Clar, no sé si perquè... En aquell moment, el cinema no existia com la potència que va tenir després, com a veic de propaganda de la Segunda Guerra Mundial, o pel que sigui, no s'han fet tantes pel·lícules de la Segunda Guerra Mundial. No. Va ser una guerra molt salvatge. La Gran Guerra. La Gran Guerra, no, perquè... Si com la segona, sí que hi va haver-hi potser una quantitat de morts més gran, però a la primera, la... El terrenar que tenia era que hi havia un despreci absolut per la vida humana. Sí, com la segona, el tema estava més mecanitzat, la guerra era més tecnològica, començava a ser més tecnològica, i s'intentava que les exercicis no fossin tan grans, tot i que hi havia bombardejos contra la població civil, pensats, però a la primera Gran Mundial eren aristòcrates que estaven vellats entre ells, que era el rei d'Anglaterra, el cosí del far... En totes famílies. El Guillem II. Tots venien de la reina victòria. Correcte. Tots eren família, van tenir una revieta a nens petits, i em barallo perquè cap de la filla el que faig és llençar homes allà al matadero, perquè al final era això, era una guerra verdament salvatge, el sistema de guerra de trinxeres, sortim a la venga, han de capturar la trinxera contrària. Dos ataques al dia, que morien el 50% de la gent, tornaven una altra càrrega i tal, venga, canviaven el... després de 7 dies d'estar allà, canviaven, posaven una altra, en aquest context, estem en 1917, que va ser un any bastant... Però penso en una cosa, eh? El principi es pensaven que la gàrrega varia ràpida. No hi havia intenció d'estancar-la i d'enquistar-la, com va acabar passant. Simplement que es van trobar així i després es va a bum. Pensaria, però després ja van continuar-la, despreciant-ho absolutament, en una guerra de masses, diuen, tirem allà a la carne, perquè nosaltres som en historiotes i aquests no. És un tema que sota jo... A centres de glòries veu clarament. A centres de glòries veu claríssimament, aquests capitans tan... sinó tides per la màgia. Però en el fons va ser un problema, diríem... Bueno, s'opinió, ja acolla comentes, i el primer que va ser Guillem II, que havia conformat... Bueno, era el fi de Guillem I, que havia conformat a Alemanya, unificat a Alemanya, va tenir un delirin altre vegada d'intentació d'expansionar, de fer un empreny per allà... Clar, no va estar molt fi. Llavors va militaritzar molt fortament a Alemanya, el que va comportar que a França sempre s'almirava d'arrò i després de la guerra franco-prosiana. I els anglesos que inicialment eren col·legues, però després de cosa i tal, es van militaritzar tots perquè quan va jo va patar, però perquè estaven tremendament... Amb l'assassinat d'allò de Sarajevo... Exacte, Sarajevo ja va ser a Xispa, però és que estaven tremendament tots molt preparats a nivell militar, estaven molt ben salvaguardats. I això va ser el que va ser, que la gent moria com cuques, va ser el problema. La maquinaria militar havia arribat a un punt en què la mobilització general desencadenava la guerra. I llavors havien portat els polítics, diguem-ne, o les governacions que s'han adonessin, que en aquell moment que comences, qualsevol pulguria les mobilitzacions generals, portar una guerra general, que bueno, s'ha de passar. Sí, després l'aliens i tal, però en un principi papa va ser això que estaven molt preparats per una guerra. És com ara que hi ha molts coses que estan molt preparats per una guerra. A més a més, la derrota d'Alemanya a Viamera era previsible, però tampoc va ser aclaparadora com a la Segona Guerra Mundial. No, perquè l'Alemanya no va ser enveïda en cap moment. Exacte. No va ser per desgast, jo crec que econòmic i de forces, o sigui, quan va entrar, potser, Estats Units a la Segona Guerra Mundial, a la primera Guerra Mundial, que ja va ser cap a les cavalles, potser ja estava decidida, però jo va ser ja el que va precipitar, perquè els altres ja no tenien suministraments, anaven a dos veles, i van dir, bueno, va, deixem-ho aquí, perquè si no... Jo crec que és molt similar el que va passar perquè es van contenir i allò va quedar per fer, i doncs va haver un moment que es va tenir que fer un altre per acabar-la de matar. Molt bé. Estem en el 2017, que és un any intermitx entre les grans ofensives del 16, que va ser Verdun i el SOM i tal, i el que vindrà després, que vindrà a les americans i tal, hi ha un estancament, ja la Guerra Mundial està estancada, i llavors sembla que és... jo ataco, tu m'atacas, doncs bueno, hi ha uns personatges allà, que estan en mig d'una ofensiva, una història una miqueta... bueno, portar pels pès de qui collado, que els salamanys se les retiren, i resulta que són paranyes. És molt perversa, eh. Com el fet d'aquells s'han d'anar a dir als altres, perquè agafen algú que té un lligam de sang amb algú que sap... saben que es deixaran els cojones per anar-hi. Sí, sí, clar. Aquesta història ha estat de casa. L'un moment que no hi ha el WhatsApp com ara, que es diu les comunicacions, les diners telegràfiques, diu, no ataqueu perquè és un parany, perquè si ho s'han retirat, però s'han retirat unes trinxeres, tenen més ben preparades, llavors si atacareu serà una massacra. Ja, has d'anar, el que explica el David, has d'anar i tal... Ostres, ahí está mi hermano. Tens que avisar que és una massacra, el tio allà. L'èxit de la pel·lícula és evidentment visual, perquè visualment és brutal, visualment tota l'estona, amb un encert de... que ens presenta el que veu el soldat, un amic de Royo Lijo de Saúl, no tot, no tot el front. Una camera subjectiva. El tio va veient trossets del front, i el front no sempre està absolutament bombatllosos per tot arreu, sinó que ell passa molta estona que són allò a Tierra de Nadia, que són fantasmagòrics allà, que a la guerra sembla que no existeix, perquè està tot destrossat, però està tranquil, amb imatges i tal, però molt potent, molt ben recreatat, amb un parell com a mínim de scènes, la Scena del Riu, la Scena Bonarriba, una Scena que hi ha un riu, i una Scena Bonarriba en una ciutat que estan flames per venir, que és espectacular, la veritat, la Scena del Riu i no sé com l'han rodat. I quan entren els tunnels... Hi ha escenes visualment que dius, ostres, les recordes. Per tant, ja és un punt a favor d'una pel·lícula, en el que sempre diem, quan una pel·lícula és bona i tal, tenies escenes que recordis, doncs aquestes es recorden. A més que conjunt, queda una mica disfeguixat, perquè les actuacions són els actors, no sé tan poc dolentes, però són una mica fredes, tot com la pel·lícula. La pel·lícula és un ambient fred, el guió és una mica... no guió, perquè han de fer això, però tampoc passa res més, i arriben allà i al final hi ha una escena una mica patriòtica, que no té cap sentit. Però tot plegat i quan es troba al final. Però dius, tot això... Jo crec que aquí ha perdut una oportunitat per fer una reflexió més profunda sobre el que va suposar aquest conflicte. Per fer un guió més potent. I dir, bueno, aviam, aquí parlem de més d'això. En canvi, es queda en l'espectacle, en l'espectacle visual, en l'espectacle del tempo, perquè és tot un pla de sequència, fals, evidentment, però és una pla de sequència. Jo crec que juga amb aquests dos defectors i abandona una mica... Abandonar una mica massa. Abandonar una mica massa... Podria ser una crítica o una reflexió humanista del que suposa una guerra per l'ésser humà, per dir alguna cosa. I això... queda una mica de banda, no? Per mi, per mi, no acaba de... No acaba de... En un guió tan eixut, vull dir, clar, al final hauria de ser una pel·lícula que diu, no, la proposta és absolutament visual, però absolutament 100% i tal. Sí que ho és, però... Però un filta d'una més. Sí, ja dic, jo em vaig quedar amb el guió i les actuacions i que, hòstia, és aquesta pel·lícula, clar. S'endés de glòria, i ara que va a parir el capital de l'olfment ju, que és el que fa de general Inept, per exemple, i et dona una visió corrupta, tota la aristocràcia militar francesa, no? Però, a mi, aquí, no és... Estan com tocats una miqueta, no? Saps a pintar quatre coses, quatre portetos i no... Queda raro, no? Llavors, visualment, molt bé, hi ha lliquesenes que recorden que en veritablement val la pena, perquè el cinema és imatge pura, això no ho oblidem, però sense aquest guió queda una mica... Recorda una mica, evidentment, apocalipsnau, en totes les de Beniquet, però clar, ja hi havia, allò era... Allò era... que no té color. Més densitat, aquí. Aquí hi havia molta densitat. Aquesta fredor, potser buscada, però amb aquest guió tan... tan aixut no queda bé, jo crec que queda una mica... Per tant, jo sí que entenc que li han donat, que no entenc gaire, però entenc que no donguessin potser sòsters o només sòsters tècnics, perquè habitablement la resta és molt fus. Jo crec que és molt fus. El que no és visual. Sí, sí. Doncs seguim parlant, i ara, en aquest cas, fem un sal o una miqueta al cinema espanyol, justament nominat als Gojars, d'aquest any... Sí, d'aquest any, que es deia Aventages de Viajar en Tren, una pel·lícula que no va guanyar res, les quals com siguin. El què? Un segon. A veure, vale, vale. Però això, el que deia, doncs aquestes avantages de Viajar en Tren és una pel·lícula que està passada amb un llibre, que es deia, és igual, d'un tal Antonio Rejudo. Aquest tio és un tio molt raro, escrivint, és un tio molt peculiar, és un punt bastant surrealista. I jo aquesta pel·lícula tinc ganes de veure-la, perquè veieu des de les poques pel·lícules surrealistes que es fan a l'estat espanyol últimament. Aquest senyor es diu Aritz Moreno, és un nano que ha fet pel·lícules per al país basc, una que no confondre amb l'Oreac, que es deia Zoreac, que no és la mateixa, una que es deia l'Oreac era Flores. Sí, és el mateix d'en Día i de la pinxera infinita. Sí, però no és aquest, no és aquest. No, però el director. Al Aritz Moreno? No, del L'Oreac. El L'Oreac sí, el L'Oreac sí, però que ho pot confondre amb L'Oreac amb Zoreac. Ah, no, no, no, vale, vale. Per això dic que no era el mateix. I llavors aquest tio, que jo no he vist res de particular, m'actors importantíssims. La Pilar Castro, que no és gaire coneguda, així a nivell, diguem, per nom, però si la veu saps qui és perfectament. Al Luistossar, Ernesto Alterio, Kim Gutierrez, Belen Cuesta, Ramon Varea, vull dir que d'unidor hi ha un de l'enguà bastant interessant. De què va la pel·lícula? Bueno, la pel·lícula va d'una noia que va amb un tren i se li apareix, no? Apareix Ernesto Alterio i li vull explicar una història. Llavors, tota la pel·lícula són dues històries vinculades amb una persona que té una problemàtica amb les combraries, algú ho deixo aquí, no ho vull anar més enllà, i l'altra persona, té una passió desmesurada, l'altra història, per si es mossega pels gossos. A mi, la primera part, em crida l'atenció, estem parlant de malalties mentals, per tant, estem entrant... Exacte, i a banda d'altres qüestions que van més enllà, i usurpassió de personatge, de identitat, d'una altra part de personalitat, d'una altra persona, etcètera, i la segona part en la que era protagonista és ella mateixa, que viu una història absolutament rocambolesca que em recorda moltíssima Canino. Ostres. Ja hi lo dejo, la gent que ha vist Canino podrà tenir, no es recorda molt, però hi ha uns vincles amb Canino. I va per aquí. Aquesta és la potència de la pel·lícula. La pel·lícula parla de... bueno, de moltes coses. Doncs, de diògenes, de... Zofilia, de Pedrastia... De personalitats extremes. Sí, que és molt potent tot això. És potentíssim el que sembla que no passa a la primera història i et comença a desagrenar la infermera que està amb una espai a Irán per cuidar nens. Per aconseguir cuidar aquells nens que hi ha de passar. Jo dius... Té un potencial, que no estàs veient res de particular, però jo que t'estan deixant d'anar, em vaig quedar mort. Vaig dir, què bo és això? Vull dir, què bo? Vull dir, dins d'una línia particular, hi haurà menys surrealista, diferent del que seria el cinema normal. És una pel·lícula que, bueno, que més o menys tampoc és grans notes, però això del film finíticat pú. Està un 6 amb 9. Està bastant exigent. No està malament. I no està malament tot el decor. I al final tot queda amb un rodoli, pimpampum, amb el que hi ha aquí per això que ha aparegut a principi i tal. I més o menys queda a la Santat. No és una superpel·lícula rodona, ni molt menys, és una pel·lícula de veu, però és una pel·lícula molt acceptable. Sí, per ser espanyola, i tractar una temàtica que surt una miqueta de la normalitat. Mira que la pinta que fa és estracanada absoluta. No, no, no. Doncs jo... El títol, el títol és una miqueta... Sí. I per la caràtula... Com la llita de pagoleón, no? Doncs no està gens malament. No és insisteixo, tampoc per tirar cuets, però jo he vist bastant cinema espanyol aquest any, perquè jo ve com això esgoia, per exemple, ja per l'altre dia, però jo vaig veure a Vuelos, l'altre dia, aquesta pel·lícula dels 3 senyors que munten, que són emprenadors, i demà, deixa molt cada sitja, per exemple, per dir alguna cosa, i és una pel·lícula que estava dirigida per un tio que es diu Requejo, que és procunagut, que estava bé promocionada, també amb bons actors... No ho sé. Ja en parlarem de la setmana que ve, però aquesta em va sorprendre gratament. Sobretot la segona història, jo em vaig quedar com Kim Gutiérrez i la Patrícia, com es diu la criatura, la Pilar Castro. I és una història de tots dos que jo flipava. Bueno, ens queden 10 minutets. Bueno, parlem de les dues pel·lícules, parlem de Parásitos i de la gata sobre el tejado de Cim. Parásitos. Faig una punta molt ràpid de Femérida, recordar que és Amor. Aquesta setmana, Max Monsidó, el Dilluns, aquest senyor tan conegut per tantíssimes coses, des de ser actor fetiche de Berman, des de ser exorcista, des d'haver sortit a brícules de Baudiàlen, i moltíssima cosa. Vaig tenir una carrera. Ah, ja podrà guanyar la partida d'escacs. La perdut, però ara la podrà tornar a guanyar. Sí senyor. El set és a Gell, sí senyor. Bueno, recordem, ja en parlem de... I tant, i tant. Hi ha una brícula seva d'aquestes... Gran actor, gran actor. Qui no el recordo, el Derman? Cim Mosello. Monsidó Manantial i la Donsella. Afra salvaje. Afra salvaje, sí, m'encanta aquesta, és una cosa. No l'hi haguis. A mi de les més perigues que he vist més dures de la història, és... Gritos y murmullos, y murmuros. Murmullos? Sí, per no ser catalans correctes. Bé, sí, bueno, això és tu. No s'aguanta, la pel·lícula. No s'aguanta. Dura. Però molt perquè... Parlem d'una mala... d'una dona que pateix càncer i no para de cridar. Però comencem per aquí. I a partir d'aquí es tira en nacho. Molt bé. Doncs parlem de pel·lícula dura, també, ara que ha sigut, no? Parasite. Sòscars. Conta tot pronòstic. Arrasando. Arrasando, i fem allò que l'agrademio últimament i l'agrada, que és ara. Fem una cosa que no s'ha fet. Ara separem el director de la pel·lícula. Ara agafem la pel·lícula estrangera i la fem coincidir amb la pel·lícula de l'Òscar. La pel·lícula estrangera en llengua estrangera la pel·lícula principal. És absurd. És la millor pel·lícula. I durant dos d'aquí, al final, sí. Al final, igual, han tornat a la... a la cordura, no? No sé parar-ho, així, i aquestes coses que feien. Però bé, però que sempre havia estat així, i suposo que t'han dit, ara, anem a trencar. Una pel·lícula que també té moltes esperances en veure-la. Guanyador abans de càn, potser, era càncer. Era càn. Era càn, basta. Sí, sí, sí. Portava de tot. I, bueno, jo no sé si... Per què sinem a Corea? Perquè, clar, veure una pel·lícula en coreano i traduïda, nosaltres mateixos, nosaltres mateixos, que volen llevar més familiar. Com les vistes? En coreà, sí, igual que jo també. És important. Sí, però ja... Paracitos existeix. Paracitos i de pel·lícula en castellà. Segurament, segurament. Però bé, però clar, la mímica d'aquests actors, la manera de... És molt diferent a la nostra. Llavors ens quedem una mica que no saps interpretar si aquest tio està actuant bé o no. Tu veus les experiències que fa i tal, però no acabes de... Sí, perquè per exemple l'actriu... l'actriu de la casa, la mestressa, és un paper com molt infantiloide. Sí, llavors clar, però crec que és un rol també molt... És un tema molt cultural. El pare és raro. El pare és actual. És una imatge, és un conte entre els desposeïdors, diguem-ne, els pobres i els rics, un conte de pobres i els rics, el que passa és que t'ha missat parlar, perquè és la societat, clar, que som com un... Viridiana, és viridiana, això. Sí, podria ser, però... És un jaume ara com una casa, nen. Molt especial, perquè, clar, els rics són una mica... és perpènticos, però suposo que hi ha... A mi és que són així, així. Sí, però són com molt assisaldes. Rics allà de... de l'Ejan Orient, diguem-ne. No són com les d'aquí, diguem-ne, no? I els pobres són, clar, molts pobres, són quasi del tercer món, perquè com viuen, estan vivint allà... En canvi, com es barregen. O sigui, a principis fan una mica de riure, però després ho veus i arriben un punt, de les potentes, aquelles, de veritat, de protècia i de... De terrolla. Total, bueno. Llavors, argumentalment, és molt interessant, perquè va canviant, perquè va al final una història que sembla una cosa, que va sent una altra, i com al final aquesta... lluita de classes, acabar desembocant en un final apocalíptic, diguem-ne, vale? Perquè al final, sí, és una mica... Llavors, defensa la seva classe i lluiti a l'altra, diguem-ne, no? O sigui, un... No és que l'audígin, sinó que els rics tenen fàstic, no?, d'aquestes persones, i les altres persones sí que les odien, no? Sí, no, també. És l'efecte de desencadenant, aquells fàstics. Encadenant, sí, sí. És el fàstic, l'Auló, diguem-ne, l'Auló, que tota l'estona està... Doncs... A mi em perdonaré un Òscar. Home, no sé, no estic segur. Perquè, al final, mirar, opinar d'això, ja ha arribat un moment en què aquests agents de la gent t'entenc, no?, ja... No, hi ha molts interessos que desconeixem. Sí, també. Una pel·lícula d'aquestes més aviat rara que les que ens agrada, a mi sí que em va agradar, eh? Sí, a mi també, però millor pel·lícula estranger de punt, ja està. I punt, i ja està, o una pel·lícula d'aquestes que hòsties, clar, si tal. Ara, no és de l'Òscar, no sé per què què li ha passat pel cap, el donar-li per què te'n vols, que diguis, és que, veritablement, pel pel·lículó, tampoc hi ha... Sí, però tampoc discutim que els hi hagi donar la palma d'euro. Però això m'ho crec més, Ganes. És que jo tampoc m'ho crec més, perquè... Cananes és més mundoriental. Però què ho dius, per la manera frivolada donar-li als Òscars, poder? No, és que als Òscars es miren molts els mateixos. Ja, però potser un any han dit, dona-ho, brindos més al món. A cap lloc, a la fi, és un festival. No és un festival de pel·lícules a l'Europèia, diguem-ho així, com pot ser Venèssia, Cans... Exacte, és aquesta la idea que sobra... És un... Vinga, nos hemos montado una fiesta. Nos entregamos premios nosotros mismos. Però és com si els Goya no se li donguessin una pel·lícula coreana, o els Gaudí, que no passa res, eh? En un moment. Però estem parlant de l'acadèmia de Catalunya, catalana o l'acadèmia espanyola. Queda raro, no? Sí, queda raro. Si diguéssis, ostres, és que tu veus que a l'imatge de la pel·lícula dius, ostres! És que no premiar-les un crimen. No és tant, vull dir. És que no estan malament, però tampoc és que les actuacions... Jo no les puc apreciar, perquè és tan diferent culturalment de nosaltres, les expressions, de Conrillo, Angonfanta, i no saps si, segurament, en el seu país això serà una actuació d'apreciar. Una diferència tan gran, i que li donin totes les premis, com si fos, quadraríem això, no? A mi el quadra més l'originalitat, en general, del que seria la trama. Això sí que em quadra. Exacte. Però jo que he fet estranger i original com a maximi i pa casa, vull dir... Vinc a la direcció, tinc els meus dubtes, també. No, clar, és que m'hi he de direcció. És que també, clar, que hi ha aquella especial, vull dir, tampoc ha de ser un art de tècnica, però que no la recordes. Digue-m'ho una sereca, i de veritat, hòstia, la recordes. Bueno, clar, llavors... Em vaig quedar una mica... M'ha agradat, perquè a mi m'agrada aquest tipus de pel·lícules, ja, els senyors de l'acadèmia ja ens explicaran algun dia. Sí, perfecte. Has quedat quatre minutillos. M'ha parlat a la gata sobre el Tejao de Cink. És fantàstica. Fantàstica pel·lícula, eh. No l'havies vist fins i a vos? Quina és el director? No recordo ara. A l'Aurens Casdan. L'Aurens Casdan? No? La gata... No és l'Aurens Casdan. No es documentalista en su diracà. Ah, no, això no és vivir a l'Estdl d'Encaya. No recordo. Bueno, a... És un film de l'Elisabet Taylor, del Paul Newman, i d'un gran actor que no recordo un nom, que és el que parla el paper de pare del Paul Newman. És un d'aquests clàssics dels anys 50, 60, és boníssim aquest tau. I la mare, també. Estem amb una família aposentada, acomodada, en què, diguem-ho així, primen, sobretot, o sigui, per sobre de... És una família que per sobre de... de les relacions afectuoses, han primat, doncs, els interessos econòmics i la feina, diguem-ho d'alguna manera, són burgesos, i és un moment que tot això no s'aguanta per enlloc. I en un dia, en què se li declara una malaltia incurable al pare, tot això peta pels aires, però peta tota la porqueria que tot el lòdic es tenen entre els elements de la família, doncs allà surt al mig de la taula, i és una catarzi, allò és una catarzi absoluta d'emocions i de... i de odis, sobretot, odis, i de reconciliacions, també, i de donar-te en compte de qui... de qui està més pendent de tu i qui més et recalls encara que tu en aquell moment no ho veigis, entens? I les afinitats que fins a aquell moment no les tenies, i a partir d'aquell moment tot i que queda poc per poder-les gaudir, doncs pots disfrutar-les i pots adonar-te'n de que realment, ostres, redescobreixes és la teva família que fins a aquell moment per tu havien sigut absoluts desconeguts. Un film... Brutal. Brutal, absolutament. Vaig veure en Berxó doblada a l'espanyol original de l'època, que és com a mi m'agrada veure moltes pel·lícules d'aquestes. A mi em passa també això, eh? Sí, m'agrada aquell... Només et diré una cosa. Vaig veure un dia el Colosson James, i la vaig veure amb un doblatge modern, i vaig renegar d'ella. No la vaig poder veure, no la vaig poder continuar. I la vull veure amb el doblatge original de l'any 70, clar, sí, sí, aquí hi ha entre la meva percepció personal. És que són molt antigues, la sense enlloc original, i, uf, és un anglès, una mica, el 150, i he durit jo, eh? És com ara que estic... La setmana en parlaré, la setmana que ve, de l'home que va matar Libertivalans, i la estic veient amb l'idioma original. Ah, molt bé, perfecte. Jo més bé, perquè vaig descobrir cosetes que cada vegada són... Aquesta vegada has parlat de la gata sota la gata de 5, i jo vaig veure després, a veure, a més, tothom, celebració del Tomàs Vintenberg, i jo vaig dir a Vinc a Can Sona, no te n'has de veure, però a Can Sona, Can Sona, Can Sona, Can Sona, i vaig començar, i abans ho vam dir, meravellosa. I Paul Newman està molt bé, amagant la seva condició, i tal, allò, que està molt ben parit allò, que dius, a veure que si ho capten, i tal, és que hi ha una cosa molt cívida. Paul Newman, al principi, fa un paper xicó amb molt de passotilla, però després, mica en mica, arrenca i agafa... Se'ls menja tots empatatats. Al final, qui dirigeix, que ens ha vallat al Can Sona? Richard Brooks. Ah, doncs, jo estava fos tan bé, jo, ara, tampoc. Aquest pavo ha fet algú... Algú gros i no recordi. Algú gran, eh? Sí, sí, sí, ja apareixerà, ja apareixerà, cap problema. Sí, un dia apareixerà. Bueno, mentre busquem, ens hem de conviadar, fa 20 segons dets, doncs, ens tornem la setmana que ve. Vinga. Adéu, si ja ho... Adéu. Bueno, pel pròxim dia. Adéu, si ja ho...