Oh, love for me, to you. Ara escoltes ràdio d'espern, Sintonitzes ràdio d'espern, La ràdio de Sant Just durant tevuit puntus. Bona tarda, benvinguts. Un dissabte més a la Vilònia. El número 25. Com passa el temps? Avui estem encantats. Avui estem tots? Avui estem tots. Tots sí, eh? Ha fet el ple. Jaume, digues algú home. Tardes. Estic amb la Lourdes, amb la Rosa, amb el Jaume, amb el David. Hola. I amb el Txesco. Que estic aprenent. A mi mateix jo presentar-me, eh? Que això no pot ser. Curso de l'autostima. Exacte, perquè abans no m'estima gaire. No, ara, el que veiem abans, no? Jo que deies, no? Deja de ser gordo i ser a fer, o no? Com anava jo? Bueno, és una cosa d'aquestes que t'envien per e-mail. Que algun dia explicarem. Que t'ho ha recordat, avui, això? Bueno, l'Odallets, sí. Molt recordat. No va a llogar, eh? Sí, no? Bueno, doncs avui tenim un programa bastant farcidet. Començarem per música. Ens parlarà la Rosa i la Lourdes de l'auditori, del Rèquim de Verdi, que la vam poder veure fa poc. Al final, parlarem del Victus. Definitivament que ha estat número 1 en vendes el dia de Sant Jordi, de l'Àder Sánchez Pinyol, i podem fer, crec que hi ha hagut gusts per tot. Ho hem llegit 4 persones, hi ha algú que li han agradat bastant, hi ha gent que l'ha abandonat. Bé, doncs això ho comentarem després. I també la Rosa es parlarà d'un premi públic, que fa molts anys, del John Kennedy Tool, de la Canyguda, la Conjura Perdó dels Nessis. Parlarem també una miqueta d'art. Parlarem de la jornada de portes obertes de Barcelona, i també la Lourdes ha estat el Macba, per veure aquesta exposició de noia... No he pintat mai Àngels d'Aurats, oi que sí, de l'Àlia Grau. I si anem a tindre-me novetats, com t'hi ha repremetit d'afectos secundaris, i també clàssics com Smoking Room, la Baida de la Mala Sangre, o El Castor, o la Casa de la Sorra i Boira. Per tant, tenim un programa farsit, i sense més preambuls, donem pas a les dones del programa, a les Babilònies, que ens expliquin això del Rèquim de Verdi. Ai... És un concert que es va fer a l'auditori, la setmana, el cap de setmana del 12, el 14 d'aquest mes d'abril, i llavors aquest es interpretava la missa del Rèquim de Verdi, un concert maquíssim, perquè no només és d'orquestra, sinó que participen dos corps. Aquesta ocasió hi anaven dos corps, que és el cor del Gran Teatre del Liceu, i el cor de cambra del Palau de la Música Catalana. Llavors, a més a més, hi havia quatre solistes, una soprano, una mesosoprano, un tenor i un baix. Un concert, bueno, maquíssim, preciós. És una missa del Rèquim, vol dir clar, la missa de comiadament, la missa de descans, en concret es va fer a Verdi, com a homenatge al Rossini, també el gran compositor, compatible de Ceu, i va expressar la intenció que tenia de fer, de composar una obra, amb això una miqueta em recorda allà. La idea la tenia a l'any 1868, però finalment es va arribar a estrenar, quan era allà, a l'any 1908, a l'any 1918, bueno, és relativament recent, potser contemporània aquesta obra. Sí, cal dir que el de Rossini va tardar molt a fer-se uns 120 anys, però, finalment, ell va acabar fent un Verdi, també, una missa de Rèquim dedicada a un tal Alexandro Manzoni, un escritor molt amic seu, i, com diu la Rosa, realment tota la missa té els apartats típics d'una missa, no? El Rèquim comença a despojar la sequència, l'ofertori i, finalment, la comunió. Una de les peces més conegudes, o dels fragments més coneguts, és el Quiri, i el Díaz Irae. Moltes vegades sí que són en aquests fragments. Són els més coneguts habitualment. Però de molts altres Rèquims, també. Sí, també. Jo el vaig sentir a la música fa uns mesos, i el més conegut era el Sàntum, una parca es deia, i el Quiri, i el Díaz Irae no em sona gaire, i el Sàntum és l'ofertori. I és aquell tros que diu... Sán, Sán, Sán, el senyor Gloria de l'Univers, i tal. Diu, penses estar en el cel i la terra de la vostraòria? És com la missa, la part de la missa. Exacte, és una part de la missa. I l'Agnus Dei, el Cordé de Déu, l'Agnus Eterna, Líbera Mè, són totes les fals típiques de l'Agnus, però cantades, que és una missa de Rèquim, que és la missa cantada, preciós. I en el cor vaig estar contant 80 cantaires. Què són? És el cor d'aquí de la... Són dos cors, un és el del Gran Teatre de l'Iceo i l'altre és el de la música catalana. Es van ajuntar tots dos. Era un dia que s'ajuntaven les tres entitats emblemàtiques de la música clàtica de Catalunya, el cor de l'Iceo, el Palau de la Música, a tocar-te a l'auditori. El cor de l'Iceo va estar a cor de allà. A l'auditori, sí. Jo hi vaig estar i... Aquesta gent... El nivell ha de ser altíssim. És que si no, molt bé. Molt bé, fantàstic. Molt bé. Doncs vinga, és una opció, més endavant quan tornen a fer-lo, perquè això em sembla que va ser puntual. Sí, ho vam van repetir, a vegades dins de la programació. Sí, a vegades dins del cicle de concerts espectaculars. Perquè saps que són d'aquests que agrada tothom. Tenen èxits, segur. Són molt variats, i llavors, normalment, sempre t'acaba agradant la majoria, a baix de baix. Sí, una música molt distreta, molt viva, molt activa. Molt bé, és que el senyor Verdi tenia molta xitxa. Tothom coneix les quatre estacions, però el senyor Verdi tenia una tralla. Mai el navut. Clar, és que són moltes coses. I les quatre estacions, tio. Ai, Vivaldi, perdona. Semana de la pinça, perdó, perdó, perdó. Sí, sí, calla, calla, calla. Que sé mai de la pinça a mi, ara, a altres... Que estem en itàlia, estem parlant d'autor. Clar, clar, no és veritat. Això es nota que estic un mica en costipària, i davant, que no soc de persones. No sóc de persones. Clar, clar. Molt bé, doncs vinga, va. Ah, Pallà, que no he fotut la bronca, ja podeu parlar del Victus. Vinga, perquè jo callo. David, vinga, va. El David, el David. El David és porofo, eh. Porofo Victus, eh. M'embarada molt, perquè em va... Primer, tot aquest home, el pla que sembla, està molt ben documentat. I tot el... Els personatges, incluso, el principal que penses, és de ficció, no. Està basat en un personatge que, evidentment, la ignorem. Però el personatge va existir... És que no me'n recordo i el nom. Com es digui, el Martin Soviria. Martin Soviria. Era un subordinat del... del Villarroel. Sí, bueno. Antonio de Villarroel. I em vaig quedar parat, clar, que imagino que... tota la vida i tot el que explica el llibre tot és ficció. Clar, això sí. Els fets no, tot el que són els fets. Bèlix, non i tal. I els personatges, la majoriais, tampoc. Alguns... al final del llibre posa quins són personatges fictissis i quins són reals, no. I queda esperat, perquè aquí... per exemple, el nen, el nen... tots aquests són fictissis, la noia. Però hi ha molts d'ells que penses que són fictissis i no, no, no. Incluso el que mana els canons, que són els mallorquins, aquells tampoc, tots són reals. Està molt ben documentat. I em vas sorprendre per l'exactitud i el detallisme de tots, de tots els fets que van passar durant tot aquest period de la guerra de succesió, no? Entre, no només del setge, no més de Barcelona, sinó tot l'anterior, des de la guerra que va començar i fins i tot els austriacistes van envahir Madrid i van ocupar durant poc temps, però ho van fer fins a la retirada i posterior, ja, al setge de Barcelona. Està molt bé. A més, fa servir el tèrni, jo trobo la conyeta, aquella molt... Sí. Molt castellana de... El xascarrillo, molt guida. Sí, el xascarrillo i... no. M'ho dius això, el típic de la farilla o l'enye? La picaresca. La picaresca, aquesta picaresca, sobretot amb la parella del nen i del nen. Això sí, aquí està part divertida. Bàsicament, no? I al principi, també, amb la seva encinistrament, el castell, aquell del guà. Jo és la part que a mi em va convençar més. Quina? La encinistrament. Està molt bé, jo. Allò està molt bé. És la part més correcta, més interessant, més peculiar. El nostre super d'allò és l'un dels valuars, no? Quan em va explicar com s'han de construir o les trinxeres... Això és molt interessant. Em va agradar molt. Jo el que trobo, no l'he acabat, ja us ho he dit, jo el que he trobat interessant és que, amb una història bastant es llegeix molt bé, va introduint tot el tema històric i es fa molt... no es fa gens farragós, no? No, no. El li trobem amb aquest motiu, el que passa és que, abans d'arribar a persona d'això, és més pesat. Potser és la part més farragosa. Abans del setge de Barcelona... És una transició, no? Això no és farragosa. Hi ha una abans tota la formació d'ells, tota aquesta formació acadèmica, que encara que siguin classes especialitzades per allà, que té moltíssimes coses. Perfectament acadèmica. Clar, totalment. I després, quan arriba a Barcelona. Jo he de... de quan està en el castell, a mi el que més em va quedar és quan li ensenyen a memoritzar totes aquells objectes de la sala. Allò és impressionant. Sí, sí, com li arriben a motivar, hi ha algoditxar molt, la memòria visual, auditiva, táctil, fins i tot. Clar, pensa que els enginyers aquests només podien treure el cap i durar-lo baixant, d'alguna manera, i amb això ja, per exemple, si no et fotien un tren del cap. Sí, sí, sí. És que estem parlant de táctils. És de ser ràpid. I estar ràpid a l'hora de mirar i avaluar, no? Jo em dius, no? Sí, sí, sí. A nosaltres hem de fer l'esforç, d'imaginar-nos en aquella època com es feien les guerres. No té res a veure com es feien les guerres. Ara m'estic acabant de llegir la segona guerra mundial de l'Anton Weaver i clar, evidentment, el tipus de guerra no té res a veure. Però a Tixí també hi havia setges a molts de ciutats. I fins i tot a Berlín van construir uns castells que eren unes fortificacions de formigó, però impressionants. Hi ha una imatge que es veu un castell d'aquests, tota la ciutat arrasada del castell empeu perfectament. I com a posterior de la guerra es van demolir en carregades internes. I rebenta, però es queda fet amb blocs, tot trencat, però partit per la meitat. Però no allò que s'ensorra, com veus ara avui dia, que ensorren un castell o una d'aquests, que es queda tot fet mica, no, no, no. Queda una banda aquí i l'altra allà. O sigui, jo era sòlid, però a més no puc. I, però més que res, tot això del setge, el que explica, és com unes bases que hem perdurat fins avui dia, no? Sí, sí, sí. És superinteressant com pleneixen aquest setge, com fan els planos per arribar fins allà. Les paral·leles i tot allò de les... Les cedes, les cedes aquests, on hi ha una, les penxeres, superinteressant com ja ha servit l'experiència, tant a l'acadèmia com després a les diferents exercicis que ha servit, que dius que és un personatge una mica... I el que no es veu, perquè després... A veure, a punt d'editori ho et benedis o no sé com diuen. No t'explica, perquè després del setge, ell serveix a altres exercicis, a l'esforç, a qui dalt... El que seria un mercenari. Un mercenari, exacte. Però com a molts altres, eh? Clar, no, però és a ser la feina, a la via. No hi ha empreses multinacionals. Clar, sí, no en canvi. Jo no sé quina sensació he tingut amb el llibre, insisteixo, jo vaig deixar-lo gairebé quan faltava en 200 pages, en 300. Jo, el que dius, t'ho esperava i mentre era moltíssim, al meitat, quan em va arribar jo de Mataró i tal, jo em vaig cansar. Ell és el més fluixet. És molt fluixet i crec que hi ha... No és que hi falta rigor històric, jo sóc un dubte, és el plantejament d'aquest rigor històric, el que jo crec que falla a vegades. Que és el que diem, no? Que potser no millor en aquest cas, sí que sóc més clàssic. Potser jo, en la literatura històrica, potser m'agrada les coses amb més empàquet, amb més presència. I aquí veig que anava deixant-se anar d'una forma més... més suau, com no sé com dir-ho, no? Sí, en la callada ha de dir a la ginamès, perquè no té dades. Exacte, i em sap greu, perquè molta gent, el Sant Jordi, això és el llibre estrella, no? Sí, en les dues. Però és el que diem. Que hi ha gent que li ha agradat i gent que no li ha agradat, que ha d'escocar, que hi hagi sícoquini, erògicament. Aquella època d'aquella moment de transició, que dic jo, el que és interessant és els personatges dels bandolers. Sí, això no s'empreça. No hi ha diverses coses de bandolers, que veus també una miqueta com ell també fan el pas d'aquella manera a involucrar-se amb la causa, també, i enrolar-se. Però són uns bandolers... Suigeneris, són molt suigeneris. Això, a més, una miqueta, jo crec, li falta presència a personatge. En recorda també aquell film d'Anglí, que es va acabar al can amb el diable, us en recordeu, que també eren milícies, que no eren exactament soldats, no eren milícies, que feien la guerra pel seu compte, no? I aportaven una dosi de crueltat a la guerra, que deixeu anar, no? A mi el que m'ha quedat l'atenció, no ho sé, potser és amb el to que està fet, és que el personatge sembla que no es prengui relativament res en sèrio. Sí. És un vividor. És un vividor, vull dir, que potser ja va bé que sigui així, perquè no sigui tan... Però sí, que tant li fa apuntar-se a un bombardeu, vull dir, ells va fent, s'apunta, té aquella família, una mica estranya, però ara s'ha d'anar aquí, anem aquí, ara m'apunto allà, una miqueta, això. Hem de dir que la gent que esperi la versió espanyola de Pandora en el Congo, i la Pell Freda no el trobarà. No, no. Sembla una altra escriució. Ara fa poc llegir-nos per... És que no té res a veure. La Pell Freda, que jo penso en llibre molt interessant, no té res a veure. És genial. I Pandora en el Congo també. Però no té res a veure, és que no és el mateix escritor. Si no t'hagi agafat un negre i l'hagi posat allà per escriure el llibre, no és el cas, però sembla que va bé. Vull dir que hi hagi invariacions. Però per mi és a dir, si jo comparez amb la Rosa, que jo també sé que és superseguidora, ja que és els primers llibres, jo em quedo amb el piñol dels primers llibres. I això sí, en aquest llibre no està per... o sigui, mitificacions ni hòsties. No, no, no, això està bé. El reflet de casa nostra, el càrregat, tota l'enterèria política de l'època, la càrrega, tota la votsalolina. No pren, diguéssim, part ningú. No pren partit, això també s'ha de tenir en compte. No pren partit. No, perquè es va exaltar, per exemple, aquest home, i en canvi, el Villarroel, com no era d'aquí, que no era català. La història al final ha anat, però el que pesa és que els mitjans que van quedar, el reflet de casa nova i tot, aquí se li fan les oferènes del reflet de casa nova. I quan va ser pel que sembla un aprofitat de les circumstàncies, va sobreviure. Però això, una mica, és la història de Catalunya, en el fons. Sí. Però es va sonar així. Cents dirigents o certes persones importants han jugat a moltes coses, però això és un altre tema i hi juguen actualment. Verdi Gràcia el senyor Amas. Vull dir que sembla que ja s'ha tirat enrere, però ja ho deixem, ho deixem. No entrem aquí perquè... És com si que critica aquella actuació dels bons homes, dels gentils homes, que eren els que governaven a la ciutat, i que no van saber posar-les a l'alçada. Però en canvi, a mi de vegada molt, la idea de com va construir, la idea de família, és una família molt suge, i també era la seva. Però això et porta una miqueta a entendre el per què va passar tot això, perquè la gent va aguantar i va resistir a tots els anys. És molt bé. La idea de família, la idea de pàtria... El patrat social està ben fet. La idea de la teva terra. El patrat social està molt ben fet. Sí. Sí, com arribar a construir aquest concepte. Com veus que la gent... Molt queixotezca la societat. Sí, molt queixotezca. Jo estic convençut de que era així. Els referents, molt per terra, s'ajuntaven. Hi havia molta gana, hi havia molta situació complexa, molta gent pel... És clar, és a Barcelona, el 1700. El que escogés també, i el tros que em va agradar, perquè no sabia, és la pressió popular que podia obligar els dirigents a metre un bàndol per organitzar la defensa de la ciutat. Allò que he dit, la crida. Sí, la crida, sí. Jo no sabia dir, ostres. No hi ha pratant, perquè la crida. Finalment, va, vinga, fem la crida, no? Sí, sí. Sí, sí. Fem que hi ha molts punts de la història de Catalunya que realment són complicats d'entendre, sinó que no s'han parlat allà famós de la Busca, aquestes coses, són èpoques... És que sabem molt més de la història medieval catalana, que no pas, potser, d'aquest moment, de la història moderna, de la Catalunya. És molt més complexa, a vegades. Perquè l'altre, el més senzill, perquè el conte per allà, l'altre per allà, l'an fent. Que si el perd el cerimoni, o és que si el Joan II, allò és molt fàcil, és el que sabem tothom, però aquesta part és la més complicada. És que la cultura d'aquesta època no té res a veure amb la d'avui dia. No, ni amb la poca medieval tampoc. És que és el que diem, és un trencament, un moment determinat de la societat, i més barcelonina, en concret, no? I ja està molt ben portada. Com tots els ricatxos, potser. Sí, exacte. Bueno, seguiré molt en altre dia, hem de seguir, perquè si no, al final, no es passen molts dies del Victus, que està molt bé, però bueno, tornem en l'altre dia, clar que sí. Quan s'ha acabat l'urde, tornem a la guerra. Molt bé, fantàstic, i tant que sí. I jo sí puc parlar d'aquest llibre, aquest famós també del Javier Sierra, del maestro del Prado, que ha estat en vetar-se en vendes, que estic a la meitat, i m'estic posant molt nerviós, ja diré per què. Rosa, la conjura dels Nessis. Aquí hi ha uns quants de Nessis, eh? Aquí... Bueno, me'ls puc... Aquest també és un getes, eh? També és un getes, eh? No, que és broma, que no. Això és reili, no? Sí. A veure, és un personatge... Un torrente. És un torrente, és cutre, és cutre, cutre. Però jo penso que es poden fer diferents lectures, eh? I ara l'experiment és... Com es diu... Ai, més divertida, més de la conya, i creia, doncs és un personatge que disponies com un quixot del segle... El 1900, no? Allà situat a la Nova Orleans, d'aquella època, una persona que ha estudiat, que té carrer universitari, però, clar, no s'ha independentitzat, viu amb la mare... A veure, ens acometes, és un paràsit, viu a costa d'aquesta pobre senyora, que ja no pot més amb aquesta criatura. És una persona que no està adaptada a la societat, no s'ha pogut trobar una feina, o no ha pogut, o no s'ha pogut adaptar, i és la mare que li ha de treure de tots els merders i de tots els embolics que s'hi fiquen, no? També és que ella aquí li empeïn a buscar una feina, perquè ara hi ha un moment que dius que filmeu... La dels Frankfurts, no? Primer hem de treballar amb una fàbrica... El truça els fots? A veure, no, la de les Frankfurts pot garrer. Sí, no, és que és divertit. El matiu t'està fent una mercaderia i diu, que ens acat estic fent un favor, perquè la merda de la Frankfurt que estàs venint... Té una gana impressionant, no? Jo penso que aquí també s'amaga, una personalitat problemàtica, amb algun trastor... Segur, segur. És claríssim, és una persona que no s'adapta, que té... Hi ha molta referència al xarxar de la novel·la. Ell mateix fa la primera referència que feia a la seva paranoia, a la pàgina 199, que ho vaig apuntar especialment, i aquí el mateix ha començat a parlar de que, a més, té unes disfunccions físiques, amb la válvula, que se li tanca la válvula, que és molt divertit. T'hi poses a la seva pell i dius, com va sobrevivint amb les mancances que té? Perquè el veus que viu en un altre món. Jo crec que és un retrat del John Kennedy. Digues-hi, que és perdona. Sí, perquè coincidim. És una persona que es va suicidar en pocs anys, tenia 20 vots, 20 i poc anys. La seva trayectoria vital era molt semblant, una persona que havia estudiat també, tenia estudis universitaris, que també vivia encara amb la mare, que no s'havia emancipat, que es dedicava a escriure, igual que aquest nano, que també fa a la seva cella, té la habitació brina de quadres, de coses que va escrivint, i per un dia publicarà, no sé què. Jo a si la mare em sembla que hi va portar un. Quan ell les va suicidar, és la mare que va anar a l'editorial, va insistir, insistir, insistir, fins que al final aquell editor, que va publicar, de fet, va guanyar el primer policer. El primer policer era l'any 81. Pots mort. Sí, sí, totalment. I sí que és veritat que jo trobo que és molt, molt... i moltes crítiques, igual que dius tu, David, és la seva trayectoria vital. Després, havia fet alguna cosa més, que és, per exemple, una novel·la que va escriure als 16 anys, però no té la intenció de publicar-la, però sí que finalment es va publicar, que es diu la Bíblia de Neon. Tampoc em sona bé. Però de debò que val la pena, jo penso que hem de fer una miqueta aquestes dues lectures. A més, és una persona amb molta cultura, perquè fa referències contínues a la literatura americana, per exemple, a part de la Càbana del Tiu Tom, para, també, de Metrópolis, de la pel·lícula del Pitzman, fa menció del cor de les Tenebles, del Joseph Conrad... I un llibre que ell té una fixació amb aquest llibre, que a més li deixa a un policia, que té una història xulíssima amb un policia, que és la consolació per la filosofia de Vueggio. És... no sé si és un autor... Mira, no, això no ho vull buscar. No ho sé, a mi tampoc em sona una clàssica, no sé si serà, jo crec que potser és la millor de l'època... No sé si és la clàssica d'Italians, però, bueno, ja ho mirarem, ja ho mirarem i ho podem comentar. Molt bé. Però sí, ja vull dir que és una persona amb molta... A més, tracta molt sentit de l'humor que passa a Nova Orleans, hi ha molts negres, també, que s'han dit de l'humor i de la conya, amb el tracte, que és el Sidon en els negres. I com ells mateixos, els negres ho viuen també, que per un sou de mi sèrie, no vols dir que et deixi aquí al bar, net com una patena, si vols que estigui net, aquí m'has de pagar més. Sí, sí, sí. Després hi ha moltes referències, que és molt curios també, el comunisme i els comunistes. Hi ha un senyor gran que tota l'estona està acusant a tothom de que és comunista. Hi ha una certa obsessió, amb la caixa de luches de comunistes. El personatge de la mare, també, pobretat, també és divertit. La gent que coneix amb aquest policia que us comento, veus que totes les personatges, amb l'amiga també que coneix que se'n va a jugar, després a Bolo's, hi ha tota una sèrie de personatges que van apareixent al llarg de la novel·la, i que després els veus que es tornen a interrel·lacionar i li veus també un sentit. Tot té un sentit, també. Veus també el patiment d'aquesta criatura, i veus que realment és un patiment, perquè el volen tancar directament. Sí, sí. Però no explico. És un clàssic que ja tothom recomanen, perquè es pugui... Deixem-ho a la teva dura, passem a l'al·lart, recordem que fa 5 dies en concret va ser Sant Jordi, i és els pocs dies en què s'ha sortit a Barcelona obra les portes a certs edificis, que durant l'any és impossible accedir-ho, perquè hi ha gent institucional constant, entre ells a part de la Generalitat, i en el cas particular meu vaig anar a veure l'Ajuntament de Barcelona per dins, perquè realment no coneixia, vull dir, coneixia una mica l'entrada, el saló de Cent, i ja està. I va ser una vegada per sorpresa, perquè realment, com ja sabreu, vull dir, el que és l'Ajuntament de Barcelona té dos accessos, un que és el medieval, el que és la face negòtica de 1402, d'Arnau Berguers... On està aquesta? El Passat Sant Jaume, que és la face negòtica de Josep Mas, de 1842, i llavors al costat hi ha aquesta, la porta antiga, i llavors l'entrada és feia justament per la porta medieval, que sempre és tancada, mai és oberta, només sobre el dia 11 de setembre, i el dia de Sant Jordi 23. I bé, realment a l'entrella dins va ser un descobriment, perquè tothom parla del saló de Cent famós, i tothom parla del que seria el pati, per dir-ho d'aquesta manera, amb una llotja que hi ha molt maca i arrona xantista, però el descobrir curiosament la part moderna, és a dir, el que deia amb la part gòtica és maca, però la part del 1800 té una idea, és a dir, et refereixo als salons que hi ha per dins, són absolutament espectaculars. Jo no m'imaginava estar al saló de la reina regent, estar al saló del bon govern, al saló de les cròniques, l'escala negra, per exemple. Vull dir en espais, et dic, que són molt pocs coneguts, i hi ha un en concret que és espectacular, que és el saló de les cròniques, que hi ha unes pintures de Josep Maria Sert de la campanya catalana orient, de 1929, que és digna de veure, és digna de... bueno, és espectacular, són una pintures metàl·lics, amb tons metàl·lics, que explica la campanya de la Zemoà, versió d'això, i, a més, espectacular. I és recomanable, perquè a cada sala hi havia una persona ambientada a l'època que explicava les sales, per dins, no? I llavors era molt maco, perquè aquest senyor era una mena com de soldat d'aquella època català que t'explicava les diferents visions. A més, molt ben fet. És un punt de vista molt artístic, perquè et parlava de perspectiva, de visions, de com el Sert havia fet una sèrie d'efectes visuals, que sembla que et perseguís en els personatges, i és cert, no vull dir jocs d'aquests d'escorzos o d'espectives curioses que acaben la pena saber-ho, no? I, realment, la part gòtica i la part de l'allotge del trentenari, doncs espectacular, no? És una de les poques arcades que tenim renacentistes aquí a Barcelona, i, a banda d'això, el saló de Cent, que està dins i poder seure, i veure aquell saló amb tota la seva potència amb aquells arcs i aquella cosa, doncs, almenys, és espectacular, els tapisos i bé, les escultures que n'hi ha, també, perquè són escultures, potser, més modernetes. Jo, de quant d'ata, tota la decoració interna, tota la decoració interna, que és artesonat de fusta, artesonat de fusta, els ostres, bàsicament, i... Això és de l'època autèntica, l'única, al cas del saló de Cent, el Domènec i Montaner, i una altra persona que no m'han recuperat, és que sé que es diu Davi, l'esperat ho diré ara, el Domènec i Montaner, no, i l'Enric Montserdam, sembla que és, van fer la reforma arquitectònica, si exacte, van agafar uns fragments de la part original, i el que van fer és repetir, com van ampliar, amb dos trams més, el saló de Cent, el que van fer és restaurar, pintar, agafar un trosset, van repintar tot el que seria l'entaulament, vull dir, aquest artesonat, en forma així, de doble bàsic, i que és espectacular, vull dir, que això és molt xulo. Bé, recomanable el 100%, quan torni a haver una festa, i sobretot també el vestíbul, amb escultures d'en Gargallo, d'en Miró, d'en Clarà, d'Abono, una autèntica meravella. Imagino que l'Onze l'haurien tan bé, i també estava a Palau de la Janetat, que ja vaig anar, però això ja ho explicarem un altre dia, perquè ja hem estat tan bé, però bé, val la pena tornar a veure sempre el Palau per Dins, perquè també és molt maco. Molt bé, seguim amb més art, perquè la Lourdes es parlarà d'aquesta exposició de la L'Àulia Grau, no? Sí, L'Àulia Grau, que es diu, mai no he pintat anys els dourats, és un artista de terrassa nascuda al 46, i jo he vist una entrevista amb ella, que ella diu, ja m'hauria agradat pintar anys els dourats. En realitat és una exposició al maco, com hem dit, dins del pop art, i són a fotomontatges. O sigui, el que fa és agafar fotografies, i l'estreu del context habitual, i llavors ella es dedica a fer una crítica, de tot, dels mecanismes de poder, de l'accés a l'habitatge, dels problemes laborals, dels nens, etcètera, etcètera. És una exposició que, per exemple, tu et pots trobar a un quadre on a la part superior del quadre pots veure el buix, fill, amb els ulls tapat, i a la part de baix del quadre veus una mona, un cini, dormint dins del llit, de contrastos. També fa molta referència a tot el paper de la dona. Per exemple, hi ha un que hi ha una dona estirada, superbé investida, i a sobre un aspiradora, aquí a sobre. Quina visió. Sí, la idea de l'utilització de la dona. Això és molt típic, això, al pop art. També un que es va trobar bastant fort, és, per exemple, imagineus una cuina, que hi ha al renta plats i als armaris, però que hi ha un espai al mig, entre mig, i davant hi ha una dona en el qual la seva mida del cos i cabria allà, posa 46 centímetres. Fa tota una reflexió sobre el paper de la dona, o després pots trobar, per exemple, unes trinxeres, que t'ho vaig trobar molt fort. Però són crítiques. No vol dir que sigui un plantejament masclista al pop art. És una crítica constant, a la dona, a la guerra. Per exemple, unes trinxeres amb tot de soldats a baix, i a la part de dalt el muntatge és tot de senyores, i senyors molt ben vestits, amb unes sabates o un tal. És una exposició per mi molt recomanable, fàcil no és allò que dius, és pesada, sinó que sempre li trobes alguna... Tots tenen algun sentit. I he vist que està del 8 de febrer, el 26 de maig, i també té visites comentades, els dies feineis a les 4 i les 6 de la tarda, i els dissabtes al matí. Vull dir que si algú està interessat. I una cosa que hi ha també, que està molt bé, és un vídeo que passen, en el qual es veu una indigent, i la indigent diu, està en castellà, i em gostaria morir en un lloc on ningú m'havia vieta. I tu vas veient, són dos vídeos simultanis, veus la indigent el que fa cada dia, es posa a dormir al va, s'aixeca, porta tots els trastos, i al mateix moment van sortint tot d'imatges dels últims corruptors a nivell polític. I va fent la imatge de la senyora, i és superinteressant. És una crítica social absolutament. I van sortint tots els últims a nivell polític. És una exposició que està fins al 26 de maig, i que val molt la pena. Això que dius ara és molt, molt ràpid. Hi ha un autor que és japonès, que va fer un fotomontatge d'aquests, que és molt sintomàtic. És aquella imatge famosa, que es veu com un de la guerra de la Corea. No sé si aquesta imatge teniu present de com li foten un tret al cap a una persona. A Vietnam, perdó, jo d'avui estic. I llavors he estat col·locat a la part superior aquesta imatge del moment, previ del tret, que és un judici sumaríssim de matar-lo allà mateix, i a sota es veu una imatge de Miss Amèrica. És a dir, mentre a Vietnam està passant això, a Amèrica segueixen fent el concurs de Miss Amèrica. És una crítica brutal. S'introfeix en una dona, però no vista com una cosa negativa, sinó aquesta relaxació social que tu m'ho vas explicar abans. Aquí n'hi ha un que és similar. Hi ha un quadre en el qual es veuen les quatre Miss, les Miss i les... I a la part de baix hi ha tres possibles terroristes, el diari d'un home que vulgueu, i és una miqueta l'estir que tu deies. Aquelles exposicions que a vegades són realment... Sembla que la modernitat és complexa, més que potser veure coses molt clàssiques, que la fia que tenia molts llibres per prèviament anar preparats. És bo anar amb una exposició d'aquest tipus que ja expliquen, això és molt important. Molt bé, passarem al món del cinema, però abans em deixareu dos segundets, perquè justament parlarem també d'una pel·lícula, que es dirà Mala Sangre, que parlarem després, i que surt una cançó del David Bowie, molt coneguda, que es diu Modern Love, i que tothom coneix, i que escoltarem durant un minutet, i si descansem, i empalmarem directament amb la terra promesa de la lourdes. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara.
