Un dissabte més, estem aquí al Babilònia, estem amb la bona companyia sempre dels nostres companys, amb la Lourdes Valla, com estàs? Hola, què tal? Jo estic amb la Lourdes, ara. Hola. David Montaner, com estem? Molt bé. I el Jaume, com sempre, Vidal, aquí amb nosaltres. I el que us parla el Xescor Ramos, que doncs estem aquí per tornar un dissabte més a intentar promocionar el món de la cultura, el món de les arts, i ho farem en un principi amb una notícia que ens donarà el Jaume sobre el teatre. A mi m'agradaria que la Córna allà pot ser. A Córna allà. Oi, que sí, veus? És que al final... A nivell literari tenim dos llibres, parlem del Maestro del Prado, de Javier Sierra, i del llibre de l'Anson i Weber de la Segona Guerra Mundial, que el David es farà una païterresenya sobre el tema. Sí, perquè així la faig gran. Sí, per això. Ja sé per on va les tiros, a veure si la cosa va bona i miqueta millor. Bé, doncs cinema tenim tot novetats, gairebé, ayer no termina nunca, Iron Man 3, grandes esperances, Stoker i el capital. I, per acabar, el tema serà sobre una mica la joventut i una miqueta d'aquesta mena de... El gran capital que han fet un rebuig, que dius que tot és novetat, això. El capital. No, bueno, no és nova. Fa de 6 mesos, bueno. Jo... Molt bé, molt bé. Queda puntualitzada. Queda marcat, sí, senyor. Fins i tot per les notícies de Cornellà. Sí. No, que tenim teatre, Cornellà, aquesta setmana. S'ha organitzat un grup i aquest grup, doncs... Fixeu-se que el títol... A veure si l'agafem, perquè és... A mi m'ha costat, per això, a dir-ho. Diu, Cort enllà, de Teguerboll. Allavors dius, ostres, quin títol. Que es porten. Això sí, això. Doncs mira, llobregat a la inversa. Ah! Vaja, que bo això. Molt bé. Jo sé, vull descobrir, avui dic... Va, jo està molt bé. Bé, doncs, aquesta és una situació d'això. Nosaltres, els que vivim a Cornellà, en aquests moments, doncs ens fa una proposta d'imaginar-nos que anem a parar, doncs, un any molt avançat, no? I llavors, aquest any, que em sembla que ho diu aquí, però no recordo ara quin any és, posa-li 40 anys endavant, no? I llavors resulta que allà hi viuran unes persones, que no tenen ja res a veure amb nosaltres, que viuen unes experiències molt diferents. En definitiva, aquesta és la història de la pel·lícula. Jo conec el seu autor, alguns dels actors no hi ha dubte. Pel·lícula o de teatre? Perdó. Gràcies. Aquesta obra de teatre. Llavors, bé, vull dir, que això serà dissabte i diumenge. El dissabte a les 8 del vespre i el diumenge a les 7 de la tarda. Molt bé. I podeu anar a veure, doncs, aquesta obra de teatre, que serà formidable a segur, perquè està fet per cordó de llarengues. Home, seguríssim. No hi ha cap dubte. Exacte. No hi ha res com tirar-se flors, o un mateix, eh? Home, clar que sí. La foto es veuen molts edificis en runes. Ah. Aquell que està al costat de l'església, també. O no ho fan, home, en aquell lloc. Aquell de l'hi toca. A l'auditori. Però gràcies. Hola. 700, 800, per sort. D'unidor, eh? Sembla això, com diu jo, la passió de l'espero. És per la quina? Un auditori que a l'altra setmana recollirà els premis a cordó de llarengues que s'ho mereixen. Il·lustres. Estaven il·lustres a partir d'aquell moment. Sí, això sí. Perquè, a fora del parella de la llibertat... Però a mi no. Estàs t'ho nominat? No, anar a preguntar-t'ho. Estic així, eh? Això serà com los catalans de l'any. Això serà com los catalans de l'any. Aquest home no té allà. Home, com volia anar allà a cridar. I com que en rotllo fans, no? Allà, tirant-nos pel terra. Jaume, jaume. De tota manera... De tota manera, el que representa tot el muntatge per entregar aquests premis tinc un minut de glòria. Ah, sí? Ah, mira. Entregues-t'ho un premi. No tant com això. Entrevisto a una senyora. Ah, molt bé. Molt bé, no? Està filmat i tot això, sí. Apa. Minut. Està bé, eh? Bé, no m'agrada. Tot és començar. No és il·lustre, encara, això. Home, no. Encara et fitxa una tele 5. Un representador, eh? El salve, bé. El salve, bé, no? Allà, barallant, en tot crista. M'agrada el Pantoja. No n'hi ha igual de ser. No m'ho imagines. No m'ho imagines. No, no, i tampoc. Molt bé, sí més d'or i vell de voluntat. Això no vol dir que no saps... I quan ho veig més, els singulars. També, també. Ah, ja sí? Sí, veig molt... Com una cosa. Molt bé. I llavors vaig estar, i això és la segona. Per vaig estar, no? Això, amb vosaltres... Modern, perdó, d'això d'allà Tarragona, molt petitó, però molt bé, eh? Jo n'hi he estat. No hi has estat? Mira que n'hi he vist amb vosaltres amb la vida. Té la mar idea, tio. Molt bé, molt bé. I no sé, m'ha semblat un tatge petitó, si vols tu, però caram tu. Que bé, i a més a més, gratuït. O sigui que... És molt important. Molt important. Sí, sí, no sé. Tens un petit trast del que és l'Armobel. I llavors també vaig estar a l'entrega de Premis a la Sardana Guanyadora del 2012. O sigui, durant l'any es fan moltes sardanes, no? Fins a 2 i 300, fins i tot, no? Noves? Sí, sí. Ara? Sí, hi ha producció d'això. Sí, sí. Per això ho dic perquè és que pot semblar que no, que això està com mort i tal, no. Jo no hagués d'allà mai. Exacte, no ho haguessis dit mai, oi que no? Bé, doncs, de totes aquestes, els programes, els d'aquí s'han just també, que van, que fan, o sigui, els programes dedicats a la Sardana, doncs van... van fent eleccions. I tothom hi participa, tothom que és aficionat a la Sardana, evidentment. I llavors, doncs, el... van aparar a una finalíssima, eh, que és la que es fa una vegada cada... una vegada vaig anar a agradullers, que vam estar junts amb la... amb la Deixó, amb la Lourdes, i llavors, doncs, va sortir una guanyadora. Va estar molt bé, el festival, perquè allà també es va fer un espectacle posterior, i aquí es va combinar. Sabeu aquest, el mut, d'això, el C, el Mut, i d'allò, de la part de l'Ebre, que canten, és un grup que canta molt bé. Ah, sí, calles, sí. Doncs aquests, combinats amb la Sardana, una copa, ho van tocar tres o quatre peces, que no t'ho perdis. Un xou, però va ser molt bé, molt bé, molt bé. Sí, aquests nois fusionen això, no sé com es diuen ara. És un grup català que fusionen la Sardana, i altres ritmes també, que tenen que veure amb temes més étnics. Sí, sí. Oi, aquí ho ha de dir, això. Ja, ja, ja, pareixen. Això, el Quico, el Sèlio, el Neu i el Mut de Ferrerians. Ah, això, això. Ah, aquests són, d'acord? I molt bé, que a més es porten un rotllo entre ells i es van controlitzant. Espectacle a paravis, val a dir-ho, però cap i a la fi, els avis també hi som, m'ho he dit que no. Ja em refereixo que hi ha gent jove que l'hi va demanar la setmana. Venus mal que ja va assumint la seva condició. Clar. Jo ja estava empopat, eh. És la meva com l'Anna Obregon, eh. Que mai es fa gran, no? Que ja està a punt de jubilar-se i és com a petafelis, no? No sé quin diràdiu. Que no sé quin diràdiu no hauries d'haver dit, això. No, home, no. Això com es diu el complexa de Peter Pan? No ho sé. Sí, és de la inversa. Són els que no volen creixer. Són els que no volen creixer. Per això, per això. Avui ho ha assumit, però... D'acord. Comencem pel tema literari. Tu acabes de fer uns esmenys molt interessants, Jaume, i jo em vaig a carregar una cosa. No tot ha de ser bo. Aquí estem fent una mica de crítica, de tot. I hi ha llibres dolents, i en pel·lícules dolentes, i ja de tot, no? I hi ha un senyor que jo alléixo per morgo. És un tema de morbositat meva. Bueno, ja, jo soc marat del tema de l'art, soc historià de l'art, no tinc que tirar-me tampoc més plors, ni agafar la llalla per dir més que... I hi ha un senyor que es diu Javier Sierra, que té obsessió per fer llibres vinculats amb obra d'art. És a dir, va fer allò de la Santa Sena, va fer tot un panehílico al voltant del nord de Vinci, tot això que va ser una cosa una mica abstracta, en el que veia que apareixia la Maria Magdalena, el Sant Sopa Famós, que hi ha el Xenacol o d'allà de Milà. I és mentida perquè és el Sant Joan Baptista, perdó, que està allà, vull dir, que té uns trets... Sempre es presenta amb el cabell llarg, que amb trets de jove, i llavors, clar, és il·lògic, perquè hi ha 12, més un 13, i no hi ha més. Si fossin 14, podíem donar el dubte que fos potser la Maria Magdalena, però Leonardo va fer una imatge una mica femenina, i a partir d'aquí, ja aquest senyor ja s'ho ha muntat. Qui és Javier Serra? Javier Serra és un periodista que col·labora al quarto milenio d'Alícar Jiménez. Sí, això mateix. I llavors, clar, no és que faci un estudi ni seriós, ni ambiciós, sinó que sempre li busca la para oculta al món de l'art. I aquí el que ha fet és plantejar el mateix amb una sèrie d'autors i d'obres molt conegudes del Museu del Prado. I ha creat un personatge, un llibre que es diu El Maestro del Prado, i és una mena... És novel·la. És novel·la, però una miqueta com biogràfica, és a dir, i se'n va anar a Madrid, quan tenia 20 anys, és una mica com autobiogràfica, però una mica falsa. I llavors, ell el que fa explica és que se'n va al Museu del Prado i allà es troba una persona, un senyor, que li va explicant coses de quadros de l'època. Llavors la llavors es posa amb Rafael, directament, entre amb Velázquez, entre amb el Bosco, entre amb una sèrie de gent, amb Botticelli, clar, un que ha estudiat les coses amb la serietat del que seria la història de l'art i la historiografia, com Déu mana, a mi jo no és que amb Grinyoli, és que em va posar a les nervis, directament. Llavors és el que a mi m'emprenya moltíssim, perquè jo crec que l'art és una cosa seriosa. Ha de ser didàctica, però també seriosa. El que no pots fer és crear mites i falsedats, perquè després la gent digui, ah, mira, però si resulta que allà passi això, no, això és una fantasia. I això ha passat a vegades... Una ficció. Exacte, ha passat a vegades amb la Catedral del Mar, que hi ha coses que no són certes i la gent les dona per certes. A l'espera de la Tierra coses que són molt pocs certes i les donen per certes, la gent, i llavors clar, jo això no vull dir que la gent tingui un rigor, però com a mínim, que no enganyin a la gent en general, vull dir que en aquest cas doncs sí, així. Fins i tot amb... amb... Sensacions de dir... Com et passa? Hi ha un quadro, que és la Jair de les Delícies, del Bosco, és el Teniu Present, és un quadro que es veu moltes imatges, moltes figuretes, i és un tríptic, és a dir, sobra, i quan tu tanques el tríptic, hi ha una altra pintura al darrere, per entendre'ns, no? A la tapa. Obre i tanca, és a dir. Està no prohibit, més enllà de prohibit, és a dir, són uns 450 mil d'armes i més, amb un quadre... Però això és de sentit comú, això és que algú que no sigui historiador de l'Arsat, no pots anar a agrapejar el Gernic allà... És que arriba al límit, no, ara ho hauràs tancat, agar i ho tanca, no, ma no. No, ma no. Quina formació té, ell és historiador? Ell és periodista. S'ha permès licència, suposo, no? Exacte, molt. Per això mateix, que arribava un moment que jo em posava molt nerviós i pensava que sólés tancant a la gent, i això m'emprenya. Quan s'enganya, en qualsevol matèria, vull dir, jo crec que és una rada, no? I això, per això, s'ha de dedicar la gent que s'ho llegeixi, que s'ho esplau, que s'ho llegeixi, com una fantasia, que després agafi aquesta obra, se'n vagi a llegir la wikipedia i que llegeixi la part de la iconografia, de l'explicació més cuarent, i que deixi de banda... I l'altre, que s'ho planteja com una mena de divertiment i tal, no? Però, bueno, unes... Va genades, bueno, bueno... Perquè una cosa, l'objectiu del llibre és com treure-li més punta dels quadres. O què és? Quina és l'objectiu? És un senyor que li agrada el misteri, col·laborar al quarto milenio. Sí, el que vosaltres deiu, però vull dir, és com dir... Veiem, jo veig això, que no es veu directament... Això és, ho estudies, inventa coses... Va més enllà, hi ha coses que sí que tenen rigor, una gare, hi ha coses que estan vinculades amb l'apocalipsi, és nova, perfecte, sí, d'acord. Però, clar, no vinculis a jo amb això, perquè té sentit. Vull dir, hi ha una mica d'aquesta combinació, però bé, és un llibre per mi fallit, és gent, és una albertència, insisteixo, des del punt de vista, una miqueta rigorosa, però què s'ha de fer? Aquesta serà l'atenció? Jo a mi em fa pensar en articles que surten al diari, de tipus científics, que són articles així com molt crideners, amb uns titulars, i a l'hora de la veritat busques l'article i no és consistent, amb el sentit de que és molt sesgat. Llavors, t'hauries d'anar amb alguna revista científic, això es fa molt, també. Ara curarem el càncer de no sé què, però llavors mires i dius, a veure un moment i tot això, també seria una situació. Sí, és que això passa qualsevol facet, és que, clar, la ciència ficció ha comportat moltes coses dolentes, també, el que seria la ciència, o fins i tot la tecnologia. Vull dir, en refereixo que tot això s'ha de tenir en compte d'aquesta manera, però com la gent té la costum d'agafar un llibre i fer-ho com a fil per randa del que realment és, no en s'ha de vigilar, a més, hi ha una obsessió pels templaris, que no s'acruces, però el no sé què, sempre és la mateixa història, sempre repeteix el mateixos clichés, i això ja ve, adiós, basta. David, parlem de coses sèries, parlem de la Segona Guerra Mundial, que és un llibre com d'humana, un senyor historiat. Sí, home, és un idioma, el que ha escrit. I tant. Ara, per fi, he volgut fer un compèndi ja. Aquest home es dedica, sobretot, a anar t'escrivint capítols de la segona guerra mundial. També va escriure un sol agarre civil, però interessant. Però la seva especialitat és més la segona guerra mundial. I sempre he anat escrivint capítols, no? Per exemple, jo m'he llegit la caiguda de Berlín, i el dia d'això. També sé que té la batalla de Creta, té Stalingrad, i té varios més, no? I ara n'he escrit un, que és la segona guerra mundial, i hi ha barca des de les causes, tota la conflicte, i una mica les... pel més les conseqüències, no? No massa més. I bé, donar una visió molt general, i a l'hora de tallar-la també, òbviament, tu parles de la segona guerra mundial, no pots endinsar-te molt amb batalles concretes i explicar-les el detall. Però amb 1.700 pàgines dona, dona per... Home. Per tallar-ho. Lo més important, doncs, si fiqui, tu detall-hi. Aquest moment té la virtut, és que no ve la... No és que no ve, a veure. No, no, vala, pot donar... pot donar indicis a... que hi hagi temes, coses de ficció, no? No em refereixo a això, sinó que té la probabilitat com per... incloure passatges molt particulars d'individuos dintre d'un conflicte tan gros com aquest. I també ho l'humanitza i la dona un dinamisme que sobrepassa el fet de l'assatge històric purament, no? Això està molt bé, eh? Sí, el fa molt pedagògic a la gent, que d'alguna manera vulgui introduir-se en el tema. Si suposo que els veritable esturides no llegeixen, o sigui que se'l llegeixen però amb un divertiment, o no, pas com un anàlisi d'estudi, no? Però els pels que som així, els relacionats del tema, està molt bé. I ens parla de tot el conflicte i més enllà, o sigui, i fa caure molts mites, no? Un d'ells, per exemple, és una mita, és del de l'estalin, per exemple, en què, bé, el dictador, diguem-ho així, soviàtic, realment va ser el gran manipulador de tota la cúpula mandatària de l'època, no? I era el que realment tenies, tirava i movia els fills, i va sovar fent... Home, hi va haver moments que les va passar engunyoses, quan va tenir els nazis a les portes de Moscou, gairebé, no? Clar. I va, jo crec, crec, ho insinueu una mica al llibre, que va estar a punt de... De calpaleixin. De calpaleixin, sí, sí, de calpaleixin, en altre... O com a mínim ell, va saber jugar molt bé amb les pors, que de tothom li tenia molta por, i perquè hi va haver un moment que va desaparèixer del mapa. Allà no, l'estalin no estava per allò. I quan el van anar a veure, hi ha qui diu que va ser una jugada per veure qui estava realment al seu costat i qui no, no? I realment... Sí, sí, va ser, la cosa va estar fotuda. Bé, de la part dels alemanys, cal destacar, per exemple, i és de sobres conegut, no? Que hi ha qui ho ha dit, que va ser el millor exercit de la guerra mundial. O sigui, ja parlant a nivell bèl·lic, no? Sí, soldat a soldat, per la formació que van tenir, per la manera que van estar organitzats, òbviament els va superar la gran producció de material que els Estats Units va poder ficar el conflicte. Però a nivell estatègic, tàctic i d'encinistrament de l'exèrcit, eren insuperables, no? O sigui, era un exercit bestial. No hi havia ningú, ni tan sols els japonès ho estaven tan ben preparats com ells, no? Passa que els japonès us van sobtar pel factor sorpresa, però per a la resta amb condicions molt més bèsties que es van produir el pacífic que no passa aquí. Crec que el conflicte, d'alguna manera, està molt més mitificat per a la part occidental que per a la resta, no? I quan la part oriental, vull dir, el front soviètic i el front pacífic va ser molt més bèstia que no passa a la part occidental. El desembarcament d'un normandí va ser molt heavy. Va ser molt famós, no? Va ser molt més famós la part oriental. Veurem a tant que també cal dir que els soviètics no tenien cap mirament d'enviar carn de canó a morir al conflicte. No tenien cap mirament. La pel·lícula de Crinísbum, les cartes aquestes, de l'Iguají i Mareuta i jo, no? T'ho tractava a aquest punt, la part més oriental? Sí, eren concepcions diferents. Els japonesos tenien una concepció d'honor, que el soldat ha de morir, o sigui, no es pot rendir i que ha de morir en la defensa del seu territori. En canvi, els soviètics era per l'ambició de l'estalin i per l'ambició dels propis. L'estalin manipulava els seus propis generals i els feia que, evidentment, aquells tenien la por al cor. Sabeu que si perdien una batalla, hi havia la vida amb ells. I llavors, per exemple, el Zhukov, que és un famós general, era un paio que era... no tenia piedat. I si tenia que avocar, jo què sé, un milió d'homes per dir alguna cosa, amb aquella batalla els hi avocava. Encara que ell considerés que ja se'n perdien 500.000 en el fet aquell, no? Era igual. Aquí el fet era sortir guanyador de la batalla, com dèiem. També cal dir que els nazis van collar els soviètics, i de ver, gairebé els tenien com a infrahumants. No arribava al punt dels jueus, però els van machacar vius, clar, quan va ser al revés que els soviètics van entrar a sac a Alemanya, doncs es van produir... És un tema que està molt ocult i no s'explica gairebé mai, però les bil·lusions massives de dones alemanyes, justament en l'entrada dels soviètics a Alemanya, va ser esfreidor. Va ser esfreidor. Igual que els japonesos van practicar el cannibalisme, però no per supervivència, sinó com una estratègia sistemàtica contra presoners de guerra i contra poblacions indigenes de zones quins llocs. D'una idea. Inclus entre els seus propis companys. Aquells que no s'ha veniat a practicar cannibalisme eren a la vegada cannibalitzats. O sigui que dius... La història de la història. I això s'ha tingut amagat, això es va voler amagar per no... No, diguem-ho així, remora més la merda, diguem-ho d'alguna manera. I d'inclus per les pròpies familiars de les víctimes. I s'ha sabut ara, pel cap de 70 i pic d'anys. Mare meva. Jo recomano el llibre, però només perquè estigui interessat al tema. Clar, però per això, per tot el que està desballant també, perquè estem parlant d'un senyor seriós, que no s'està inventant res, que contrasta la informació. Però el divulgatiu, com perquè no hi hagi referències literàries. El llibre no ho pretén, això. No. Però s'ha saput que hi ha una documentació al darrere, que hi ha un coneixement. No està dient banalment, ni perquè sí. Clar, si tu vas i algú li haig de dir, escoltatiu, demostra'm això i et dirà, mira, tal, tal, tal, tal, tal. Seguríssim, seguríssim. Aquest senyor m'ho crec. Sí, sí, sí. Jo dic que quan el llibre, però de totes totes, això sí, són més 600 pàgines, hi ha molt de moviment tàctic, molt, ja et dic, la guerra es va decidir, bàsicament, inclús per part dels soviètics, que tenien molt de material dels nord-americans, però això no se sap, això no se sap. La majoria, molts camions i molta mobilitat, perquè bàsicament era mobilitat de les tropes, per portar-les d'aquí cap allà, i fent servir molt transport americà. I va ser el factor decisiu perquè els americans hi van buscar el resto, i a partir d'aquí van poder arrotar els nazis. A mi m'agradaria dir una cosa, sobretot on tu vaig pescar, per dir-ho d'una manera, o vaig arribar com a conclusió, va ser la pel·lícula Cabaret. Cabaret és una pel·lícula, que és la Lisa Minnelli. Sí, sí, sí. Allà hi ha una relació a tres i tal, hi ha un d'això, una aristòcrata, i paral·lelament hi ha altres persones, sobretot és en aquella festa jardí a la primavera, i li diu, eh, això com anis? Primer, aquí del que es tracta és... perquè hi havia gent alemanya que no estava d'acord amb el que hi anava. Tu, de allò que ens fa por en aquests moments, és el comunisme que ja estava imposat i tal. I ho deixa que s'organitzi ni que vagi anar allà i que els gaudimim. És que el problema de la ciutat alemanya, que intentant que no vingués el comunisme, l'enemic els va venir per darrere, que eren els nazis, no? Exacte. Ostres, ara, i el que passa? Ja heu sentit, per exemple, a Anglaterra, el famós, no sé com és? Sé que es deia el Mosley, que el pare d'un dirigent de fins fa poc de la fórmula 1, que era el Max Mosley, que va ser un dels feixistes que van voler resorgir a Alemanya i imposar una dictadura feixenda, no? Què va passar allà? Que la gran potència dels sindicats que hi havia i el gran moviment obre que hi havia a Alemanya, van fer front físicament a tot l'inici del moviment paramilitar que es podia a Alemanya. Que es podia a Anglaterra. A Anglaterra es podia posar un ridícul i ara vam tenir més nassos de magar-se. A Alemanya, la gent va ser una actitud molt més passiva i els nazis van començar a fer política de fets consumats i la seva violència ningú va tenir el valor d'aturar-la, metodes policials i tal, i es van imposar i es va acabar tot. Interessant. Molt bé, farem un petit descans, volia comentar que no hem fet esment, és que fa una setmana va morir la Ferradolanda, que tinguem present, i al costat d'en Romero, exactament, quedes com la seva vessant, en l'Anda-Mallandisme, però en costat d'aquells anys 70, tan divertits. Ja n'he vist dues aquests dies, eh? Sí, sí, ha fet allò de Sant Los Santos Inocentes, el que hi ha un paper, el que hi ha un paper, la vessant. T'has fet cançó de cuna i te deja com dius, que és això, vaig a dormir, o et fa l'avi, que dius, bueno, s'aguanta, però bé, vull dir que hi ha en pel·lícules que no saps ben bé, és un tio de mica. No, Sant Los Santos Inocentes, genial, però vaig tenir que trobar la pedra, de l'emprenyada que vaig agafar. No podia suportar-ho. I el Constantino Romero, jo vaig poder conèixer en una època determinada a la meva vida, era un senyor com la gent diu, jo li visc fer una falca i de publicitat, i al moment estava feta, no calia, doncs, anar repetint-hi molt menys, perquè donava igual, tenia un catxe molt elevat, això tot sigui dit, però s'ho mereixia. Vull dir, una persona que venia, quan obria la boca, venia. No hi ha part d'això, una persona molt clara, molt gran reflexió, molt bona persona. Vull dir, molt directe i molt agradable, no anava de divo, que hagués pogut anar amb tot el que ha estat aquest senyor, dins el que cap. I per últim, doncs, per una miqueta, farem dos minutets, i fem una vegada unes efemèrides, avui, potser no sé si coneixereu aquest senyor, fa 70 anys Albert Hammond. Albert Hammond és aquest senyor, que cantava l'espinita i aquelles coses, que és la mentida d'aquest senyor, ha llegat una mica mort. Sí, ara et posa una cançó que et sonarà, una que es diu, nunca my plow al sur de california, amb anglès, però l'espinita, et fa mila culpa. És un tio que ha fet tantes cançons, és un senyor que es guanya la vida però a gent importantíssima, però a gent, vull dir, a parlar de fins i tot, gent internacional, el compositor. Però va quedar una miqueta amb segona filera, però aquesta cançó... Què és com el tio aquell que cantava? El Roy Orbison. Sí, exacte, que cantava, però més aviat, composava, bàsicament. Una cançó de l'any 72, perquè ja té 40 anys, com passa el temps del meu senyor. Exacte, i escolta'm, aquest... I never rains. Exacte, I never rains, prices south de Califórnia. What to do? All that talk of opportunities TV breaks and movies Blank true, sure and true Seems it never rains in Southern California Seems I've often heard that kind of talk before It never rains in California But girls don't they warn ya It pours manicorn Out of work, I'm out of my head Out of self-respect, I'm out of breath I'm under love, I'm under faith I wanna go home It never rains in California But girls don't they warn ya It pours manicorn Sempre es que la posaven continuament Ara ja no arribo És una pel·lícula de la Coixet Podria ser una obra de teatre És una pel·lícula protagonitzada per la Candela Penya i el Javier Càmera És una pel·lícula que us l'imagineu sempre en un mateix escenari No us desvalaré aquí per si la voleu veure Sempre és el mateix escenari amb un banc de pedra I tenim el Javier Càmera i la Candela Penya, que són un ex parella Que han perdut un... se'ls va morir un fill És la pel·lícula que comença amb el retrobament de la parella Perquè la Candela Penya li escriu una carta i diu que vingui Ella, el Javier Càmera, està a Alemanya treballant Isabel Coixet aprofita per posar coses de la crisi Imagina'ls, ella està a Alemanya, això no va gaire bé Aquí ens treuran, ens desnonaran Però la pel·li va de... Comencen a parlar, tota la pel·lícula és un diàleg continu entre els dos Sobre el dolor, més que el dolor sobre... A partir de la pèrdua d'aquest fill Com dues persones amb la mateixa situació viuen aquest dol Una Candela Penya amb que el dolor i el dol és per dir algo Exactament igual de quan es va morir el fill I el Javier Càmera sembla que hagi fet una mica més de camí En aquest dol Llavors tota la pel·lícula té a veure també amb que ella li tira encara que... Perdó, ella li tira encara que... Escolta'm, que tu has fet la teva vida, t'has anat a Alemanya, t'has casat En canvi jo m'he quedat aquí, em vas deixar I tota l'estona és una reflexió I una expressió bastant potent de la Candela Penya sobre el dolor que sent Per la pèrdua d'aquest fill Per la pèrdua del fill, per la pèrdua del marit El marit se'n va i li diu És que no em vas deixar cap tipus de marge, perquè no em senties el que et deia I llavors el Javier Càmera intenta explicar com ho ha viscut ell I per què va marxar I tota la pel·lícula és el comentari continu dels dos Una hora i 40 minuts La pel·li, a veure, jo si l'hagués de comentar diria A veure, arribo a un punt que dius, que surtin d'aquí, perquè... Desenguixant, o què? No, però és que l'escenari és tota l'estona mateix Això ho fas amb una obra de teatre, ja ho saps, que és tota l'estona allà Però el contingut és molt potent per mi És estar al guiós de la cuixet, la direcció evidentment i la producció seva I penso que és una bona reflexió sobre el dol i sobre el dolor I sobre les maneres que té la gent de viure'l I el fet de pensar-me com aquest ho viuen d'una altra manera Posa aquest entre com passa, o s'ho ha agafat Mira, tu ha perdut el fill, jo m'he quedat aquí, en canvi Ell ha refet la seva vida I està molt bé el diàleg, ara és una pel·lícula que saps que vas a veure això Segons com, per dir, vaig a veure una pel·lícula... Estàs aquell dia xafat, no te n'hi vaig El diumenge a la tarda, potser no Em pluja i... Jo penso que és una pel·lícula molt potent i molt ben feta Ja us dic, la Candela Penya està genial, el Javier Càmera A mi em semblava que no acabava d'anar al to Però a mesura que passa, la pel·lícula acaba sent molt creïble Jo la recomanaria en quan el contingut i la reflexió que fa És una pel·lícula trista, com us podeu imaginar És una pel·lícula en què ells estan sempre com us dic en el mateix lloc Com un mateix, amb un mateix rob, no hi ha cap cosa de fora Només a la part final de la pel·lícula Es veu on estan situats I una miqueta seria això Aquest cas ha primat el diàleg Però seria evidentment la scenografia, els exteriors i tal Jo per mi... I en directors que ho fan això El dècjarman ho feia, és molt típic del dècjarman Que agafava una mateixa espai, no posava cap tipus de decoració No fa gaire vist una pel·lícula que es diu Teres Sobre l'any 86, que va ser a la Santa Santa Teresa de Líbia No sé com es diu que hi ha... La persona que hi ha, ho explica més profunditat I va passar algo semblant Jo penso que se l'ha jugada bastant En quan... No sé, vosaltres què em penseu En quan ella vaig sentir una entrevista que li van fer Perquè en el festival de Málaga, si no recordo malament Li van donar a la Candela Peña un premi especial I també la pel·lícula I ella deia, ostres, que amb el temps que estem Ens costa molt fer pel·lícules a nivell econòmic i tal I espero que el meu pel·lícula tingui molt de sortida Me l'han demanat a Estats Units perquè a la Paz i tal Sí Se l'ha jugada bastant amb el sentit de que per mi No és una pel·lícula fàcil No és una pel·lícula... Vull dir, ha estat a tots els cinemes Però no és una pel·li per dir... Jo penso molta gent Però bé, jo la recomanaria Però és la cuixeta i té molta fama I poc o molt, una miqueta la gent de Rossega Un públic, no? Juga molt amb la seva sensibilitat que té la cuixeta No sé, ara parlaven d'aquesta mi vida sin mi No sé què es deia A mi m'ha agradat tot Aquella que va fer amb el Tamar Que no recordo el nom Aquella plataforma per tolera Amb el Tim Robbins La vida secreta de les paraules Exacte Molta sensibilitat, a flor de pell I bé, molt bé Jo pensava la Candela Peña Que li van donar, si no recordo malament, un gaudí I un d'allò per una pistola en cada mà Doncs de veritat que està més genial aquí Sí, no, és que... És com tota... Aquesta pel·lícula potser encara no estava estrenada Potser de cara a l'any que ve, a lo millor li planteja Donar-li un gaudí o un goia Perquè és una dona que sempre que ha fet... Quan ha sortit amb l'Almodóvaro feia molt bé Quan sortia pel·lícules a un altre nivell Però va ser la noia que sempre ha sigut molt resolutiva Amb pantalla, molta força, molta caràcter Fet personatges a vegades a prostitut A drogadictes, fet coses molt potents I ja li va Jo pensava, el tema no és nou Perquè obres de teatre o pel·lícules d'una parella que ha perdut un fill, n'han fet moltes Però la manera de tractar-la potser és relativament especial Molt bé Doncs canviem de terça No té a què veure el que parlà el David del que realment n'he vist a l'Ordex A l'Iron Man 3, que és show business Allò espectacle, efectes especials Mira, va, em venia bé de gust Veurem una cosa d'aquestes Potser espero algun producte de més qualitat Jo crec que aquesta franquícia està escoltada No estàvem en la primera, l'Iron Man 1 estava bé Va ser molt bé, eh? I l'Iron Man 2 també s'ha aguantat molt bé Sincerament, si agafem una mena de robot antropomòfic com aquell, en aquest cas farcit d'un S-Roma complert perquè tenim aquella famosa del polvergeven que era Robocop Allò era molt més interessant Allò estava molt més ben parit que no pas el cúmul d'efectes especials que es basa a la pel·lícula i l'atractiu d'un personatge punter i mediàtic i estrellós, com és el Toni Stark protagonitat pel Robert Donat Júnia Home, aquí, clar, amb cigarrerges molts diners, alta tecnologia en glomur i violència ja està, tens el còctel de proporcions brotals a nivell de guixeta llavors li han estat tren la punta a part d'aquesta franquícia amb els vangadors que potser allà quedava més diluït perquè vulguis no, ja li donava un toc més de barreja el fet que hi haguessin altres superagois algun de més interessant, altre de més de percebut En aquest cas, amb l'Iron Man 3 és, diguem així, risal és riso, no? Hi ha coses que ja dius, per favor uns individus que d'alguna manera es posen incandescents com si fossin lava dius, ja sé que dintre del món dels superherois diguem així que l'Iron Man és el que possiblement és un punt més creíble perquè ja no es basa en uns efectes veiem uns superpoders, diguem així, sobrenaturals sinó simplement és un enginy catalpalló de construir-se una armadura amb tecnologia potser que avui en dia no és possible però bueno, diguem així, d'alguna manera és més factible però clar, si aquí hi afiquem uns... uns... uns essers que mitjançant un derivat i científic es converteixen en una mena d'essers... superiors, però perquè són incandescents i tal ja no m'ho empasso, no? ja no m'ho empasso, la cosa ja grinyo una miqueta més així, no? si el protagonista, el Robert Downey Junior ja està desbordat i fa... és una esmena de com t'hi diria, del patxino ja... crec que has desmadre sobreactuat veiem, sí, jo crec que aquest noi és molt més bon actor del que realment està fent aquesta franquícia el que passa és que aquí té un producte... bé, que dona de menjaves, era bé i tant el que veig és que no sé per què s'ha de tornar... a tornar a revisar el Batman és a dir, s'ha de fer un Batman molt... molt popero, molt pop, molt salvatge als anys 80, 90 s'ha fet... s'ha fet el Batman més fos del Christophernola i tal, amb aquestes 3, que no està malament però torna a aparèixer un altre Spider-Man ai, ho vestiu dient Batman una altra vegada, em sembla que... o no, perdó, m'estic liant, no, perdó Superman, no, i un altre Spider-Man també ha aparegut Sí, jo he vist l'altre em refereixo... per què tornem constantment a fer un remex d'un remex tan ràpid amb una velocitat? si tu fas un producte, amb una mena de direcció i una argumentació, que el producte final és novatós i t'està explicant alguna cosa més enllà del que normalment t'han dit si tu et dius, cap i a la fixa és un negoci i com ja saben que no estem parlant de cinema d'autor doncs mira, és vàlid ara, per exemple, jo vaig a la darrera de la Spider-Man i no li veig cap volta ni solta perquè els productes que no fa tant de temps que va fer el senyor Sam Raimi amb el Tobi Maguire jo crec que és un producte que... si em dius d'aquí 20 anys, està prou bé i jo no s'aguanta ara, per exemple, que es trenen una del que es diu que ja li donen un toc més... més existencial dius, amb una plantilla d'actors molt potent, dius com a mínim ha ficat el doctor Kos com a mínim, ja en parlarem però la de Spider-Man, aquesta del... del tercer de l'Aeroman doncs no li veig, no li veig de la solta ara, dius, per exemple, que va fer el Thor i el Brannach, home, li va adotar d'un aire, d'un aire mitològic perquè, evidentment, Thor o Din i l'Àteres, doncs ja se li dona la mitologia ja bé, ja bé, doncs encara tenia prou sentit i tenia un ritme i una trempera que era un producte pròdic ara es trenen Thor 2, tinc entès, no sé i aquí ja no la fa el que... la de Thor està molt bé, està prou bé la romàntica amb aquesta línia de simonònica i tal, perquè és que el... No, és diferent, és molt... El tema és una miqueta... està molt de moda o din i tal, està molt... amb el segle XIX no sé si busca, com el que n'entren és un tio que sap moltíssim d'ambientació per això t'ho heu preguntat Bueno, li dono un punt així... xexperiar, així el tema òbica amb un període de termina Amb vosaltres efectes especials, això sí, obviament perquè és un producte dirigit a un determinat públic però està amb producte prou correcte, no? Però, que jo dic, ara era un mantres, aquesta, per mi Ja, ja, ja... Les faça, però a base de bé Bueno, doncs, parlàvem de remecs Digue'm-me, digues No, jo el que crec és... també l'he vist, aquesta pel·lícula Ah, sí? Sí, i jo el que crec és que és una pel·lícula que... la valoració que dona quan l'estàs veient i al final, evidentment Tu passes bé, tu passes bé Sí, sí, no està malament És que el bé i el mal es veu que s'arregla fora de nosaltres No, vull dir, és com si nosaltres, espectadors doncs veiem allò, una mica com la política Segons quina conversa tindran Vull dir, ens arreglaran les coses o no No depèn de nosaltres, depèn d'una Ellie Clar, llavors, dius, caram, menjota Exacte, ha de ser una cosa És el que dius tu, quan pot tenir alguna singularitat i estic d'acord, però a mi em va sobre això Quina és la conclusió que va treure, per exemple, el meu net que anava amb ell, evidentment, no? I llavors ell va dir, ah, que és el més fort Però encara n'hi ha un que és més fort Diu que és aquell de pedra, com se diu aquell O sigui, no... Ui, jo ara això ja no... Un que és de pedra, allò, si ho va dir ell Molt, si ho va dir Bueno, un que és més fort que aquest, i aquí del que cal És qui és el més fort És clar, que si et surt un de més fort, guanyarà amb aquest i aquest que és dolent, eliminat, ja fora, no? És clar, si tu entres en aquest terreny... És entrar en un terreny i creure d'aquest terreny Bàsicament, no? És un espectàculo allà i està bé, no? Sí, sí Mira, sincerament... I jugo... el Jul... I jugo més amb el Peter Jackson i el Hobbit i el Hobbit, per exemple, en què hi ha la fantasia d'esborda Però jo està molt ben fet, això Sí, per això mateix, i què és un producte seriós? Vale que el senyor Peter Jackson té alguna cabronada Sí, bueno, clar I així que algun element gore pel mig Cosa que per mi ha la desvalida per poder anar a veure'ns Per què és gore? M'entens? Perquè prové del gore Sí, per això I aquí té un problema El producte és majestuós Això sí que hi entro perfectament, no? Sí, sí, sí Ara bé... Ah, bastó, ha acabat Claríssim Molt bé, parlem de remakes, el que deia, em seguim parlant de remakes perquè parlem ara de grandes esperances que jo vaig poder veure fa uns dies Dickens, exacte Tornem a Dickens, un Dickens que sap, aquest Dickens s'ha repetit hi ha una versió de l'any 30 i pico, no me'n recordo una del William Wailer, em sembla, de l'any 50 i escaig Fa poc, bueno, fa poc, no, els anys 90 hi ha algú No me'n recordo d'ell, però ell era la Gwyneth Paltrow Van fer una versió, però actual És a dir, van actualitzar el mítano Estem parlant del segle XIX Vull dir, estem parlant de l'Ondres Saps? Estem parlant d'una cosa més actualitzada per a mi, en totes les sessonits I de la sinopsi, perquè no recordo No, el tema és molt senzill Estem parlant d'un nen que viu amb el seu tiet i la seva tieta, perquè sense pare és orfa i llavors es fa re, treballa com a fer re amb el seu tiet, que es fa re, justament i llavors en un moment que va veure la tomba de la seva mare es troba un convicte que fa el Ralph Fiennes per ser que ho fa de meravella, com sembla, aquest home i a partir d'aquí l'espanta, però li demana menjar i tal i això calent l'ajuda per por, però la vegada també perquè és bon nano, no? i això aquest senyor no oblida mai i llavors, quan aquest senyor va creixent, va creixent, va creixent quan té uns 17 d'ivotenyets, rep una notificació d'un notari conforme algú el vol promocionar, el vol patrocinar el vol convertir en cavaller, i llavors ha d'anar a l'Ondres i aquesta persona, us podem imaginar qui és aquest convicte que ha prosperat a la fora, a les Amèriques i que llavors, com a agraïment, per aquest ajut que va tenir per poder posar en aquell moment, doncs va... diguem, el va convertir en senyor. Totalment, però no és tan senzill perquè pel mig ell ho fa perquè ell ha perdut una filla que no és morta i pensa que és morta, però no està morta i una mica vol tenir com un fillol, per dir-ho d'aquesta manera i llavors ell va a l'Ondres i es troba en un àmbit absolutament de grandesa, de diners i tal. Encara que ve, el final de la pel·lícula és previsible, que és tornar als orígens, una altra vegada, per x motius, i pel mitjà d'un drama, que evidentment té a veure amb la mort d'aquesta persona, però no estic desvellant res perquè simplement és el llibre, és el llibre, jo és un llibre que tothom s'ha llegit més o menys i qui no pot haver vist una sèrie de televisió, perquè n'han fet, bueno, però refreixo que en aquest cas és una miqueta bé. Però la pel·lícula fa poc el Polanski? Sí, la Polanski. La pel·lícula està molt bella, l'Adriès el Mike Newell, que és el que va fer 4 bodes i un funeral, per tenir una mica la idea, està molt ben ambientada, planteja la brutícia de l'Ondres d'aquell període. Jo crec que estem parlant, no em vull equivocar, però diré que a finals del XVIII, principis del XIX, és que tinc el dubte, no ets el seu ubicador. No és època victòriana encara? No, és que no és victòriana, i tampoc porten perruques. Per això que em va provocar una miqueta sensació de... No sé tu gaire. Potser el millor també és una zona que tampoc controla gaire, però m'agraden igual. Però refreixo que és una miqueta d'aquest període, i a més ho fa molt bé. Sabeu que 4 bodes i un funeral té moments una miqueta d'això, irònics, o és una comadieta, no? Ja està una mica passadeta, ja he vist que no fa massa, dic, oh, com li ha passat? A la CP, puc que bastava. Però la vaig mirar, no fa massa, i vaig dir... Exacte. Però com a mínim veus que hi ha una mena de cuñeta, hi ha una llenar, unes intencions, no? La pel·lícula està bé, s'aguanta molt bé. A més, el nano, que és el Jeremy Irving, que és el nano que ja ha crescut, també fa molt bé. És un nano d'aquests que tindrà futur, i l'Elena Boham Carter, que fa un paper molt peculiar, com sempre, de persona embugida, per una cosa determinada, i que està vinculada justament amb aquesta filla d'aquest convicte. Però bé, la pel·lícula s'aguanta molt, molt, molt bé, i, per tant, jo crec que ha acabat l'apena. I l'heu vist i la veu, ho veus, eh? Sí, i ara aquí... Tots vinc a veure ja embubats amb aquesta, i ara, és que clavaica pel Tim Burton. Sí, sí, clar, és que un per l'altre, i diràs que és més friqui, no? Jaume, Stoker. A Nicole Kidman. Encara està més armètica, encara l'hem posat més a la cara, més coses, perquè es quedés que estiesa, no? No l'he realitzat una mica. Perquè semblava una pepona. A Austràlia estava, aquella pel·lícula. Oi, oi, oi. Allò era, dius, nena. Està un punt de rebentar. Com et treguin la pinça darrere el clatell, et pensen tot, eh? Es veu que sí, oi? Es va tocar de tot. Bueno, tot no ho sé, jo no ho sé. Jo crec que sí, ja de pas. Amb el guapa que era, ahir es guaiixat estava. Ostres, sí. Però era molt més jove, eh? Era molt més jove, eh? Ja és guaiixat. Però estem parlant d'anys, eh? Es guaiixat. Està avantia, s'està dient. Què? Doncs no, aquesta ja ho sabeu. Segueix guapa. M'heu parlat molt guapa, eh? Però molt, eh? A més, penso que el paper que fa en la pel·lícula aquesta, el personatge que interpreta, és molt adient per ella, perquè no deixa de ser una persona, crec jo, i t'hi fa pensar, que d'agut l'èxit que he tingut, l'èxit també genera aquesta degradació, diríem, a nivell físic, fins i tot, no? M'imagino, doncs, els moments que la pel·lícula em parla i bastant, molt, diria, fins i tot. Aquests moments que dius, és que no tinc res a fer, i no sé pas com agafar-me la vida, o com omplir de contingut mínim, doncs, en aquesta hora de esmorzar, aquesta hora de sopar, o bé fins i tot, preparar-se per una festa que s'esdevenirà al cap d'una estona, no? Crec, aquí és on per mi està la gran potència d'aquesta pel·lícula. El Patxamboc que va fer el Boy, sobretot és una de les referències, no la recordo, almenys, Hellboy, eh? No, Old Boy. Ah, ho sabies? Hellboy, vale, vale. Old Boy. És una persona que li preocupa molt, jo penso, com aquí diu, diu que no es pot negar l'existència del mal, no? Llavors, lògicament, això ho pots atribuir a moltes coses, però, bàsicament, la pel·lícula i tu has parlat ara fa una estona de l'època victoriana, jo no soc una experta amb això, però el que és clar és que es tracta de persones d'una riquesa comprobada que se'ls hi ha per més fer el que vulguin, i que, en definitiva, no han fet res anar a la vida, no?, educar una criatura i no educar-la, o sigui, portar-la a una criatura al món i no educar-la. Llavors, això és... això genera una problemàtica, no?, és la problemàtica que planteja aquesta família d'aquest... d'aquest compromís, crec jo, que hem de tenir amb tot allò que portem en el món, i que, si no, en fem bé, realment pot ser destructiu, en definitiva, vull dir, que ens pot arribar a destruir. Parellament, crec que, almenys a mi, en va arribar aquesta valoració, que aprofita per fer com una... com una disacció de la burgesia i el seu comportament, no?, i les conseqüències al capgelefi. Crec que és una pel·lícula psicoanalítica en tots els conceptes. Vull dir, ja no estem parlant de l'Adin o de... o d'allò... d'allò de l'Arencia, que es diu, que si venim d'això... La genètica. I això de la genètica, sinó que estem parlant de l'entorn, d'allò que hem creat, i de la manera que hem creat el capgelefi i el mal que ens fa, no?, llavors, jo la vaig trobar... D'alguna manera, sembla que la burgesia s'hagia aristocratitzat, no?, i ara que m'estic llegint el llibre, ara que m'estic llegint el llibre, ara que m'estic llegint el llibre, aquest de Maria Antonieta, d'alguna manera, a aquella època, els burgesos... Molt bé, molt bé, això. Els burgesos, no, no, els burgesos pancaven. Sí, és que eren... Comercials i tal, i pancaven, i van dir, collons, d'estar mantenint aquesta pendia de propost, que no estan fotent res, d'alguna manera, tu llegeixes la bibliografia d'aquesta dona, una tia només era superficial, només volia festa, volia novetat, volia... Era un esnop, en definitiva. Totalment. I llavors, clar, ara està passant-se alguna manera, quan tota la burgesia, diguem-ho així, ha mecanitzat tot els seus negocis i que d'alguna manera els negocis rullen sols en quatre petites intervencions d'ells, ells, d'alguna manera, diuen eh, de conya, ara ja puc dedicar-me al carrerament, he aspirat a suplantar l'aristocràcia, perquè ja tinc una patolella d'esclaus, d'alguna manera, que ja em va bé per... que ja em va bé per quatre xavos, tinc els mecanismes socials i ben agafadets, que quan m'interessa deixo una un i estibo l'altra, i així, si la cosa es desmadre, bé, per aquí controla regnes, d'alguna manera, i llavors, tota la maquineta funciona i jo em puc dedicar a la sueto i a la vida contemplativa, no? Recorta la vida crueltat insuportable dels germans coents, que ja ens ho plantejava així, ah, sí que, el George Clooney, sí, és una bona manera, és això. Una mica com l'Iron Man, les qüestions bàsiques no les soluciona, i nosaltres, com dius tu, són aquests... És que el David ens anava molt bé per aquest comentari que ha fet perquè ella l'ha vist, per parlar i per rematar, queden 5 minuts amb el tema del capital, del costa Gabras, no? Per aquí segueixem parlant, és una pel·lícula molt amenable, és una bona pel·lícula. El senyor que ho fa, és un tal... que alguno deixés dir-ho, gat, el male, no conegut. Jo anava perdut, i em sembla brutal, més que nada, porque se beneficia a la hija de la Carolina de Monaco. Ah, sí? És veritat, és la parella, no? No ho sabia, veus? No ho sabia. No, ja he fet altres films, molt interessant. No, és que a mi em vaig xocar, i a Gabriel Vain, que està a cos o verbi, com sembla aquest home, no? I, bueno, justament estem parlant d'això, d'aquestes grans ellits vinculades en aquest cas, amb el tema de bancari, dels actius tòxics, d'aquell moment previ a tot el cataclet que va haver-hi, no? I és d'una contundència, d'una claredat, d'una brutalitat... I d'una... tan freda, no? Tan freda, de dir que s'interessa això, i per sobre de lo que sigui, si has de comiadar a x persones, al final s'acaba quedant, la dona li diu, com hi facis això, doncs que sense dones... Clar, però vigila, que aquí hi ha una trampa al final, i això una cosa vaig estar discutint amb una persona, hi ha una trampa, eh? No explicau-la, ho veurà. Ara no l'expliquem. Ell no porta corbata. Fixa-la en el detall, eh? I fixa-la que hi ha un rebombori excessivament teatral. Això és veritat, això és veritat. Saps que ell, constantment, al llarg de la pel·lícula, va tenir com... Flaixos. Flaixos de... Què faria, va pensant. Clar, i aquí jo crec que... No ho dic res, però justament per això. Però jo crec que aquí és un fals final. Ja no cal, que ho veiem. Però el contingut de la pel·lícula... La cruesa, que dius tu, de la noia de la que dius, si ets president, jo me'n vaig, i jo he dius... Bueno, ja veurem-ho, no quedi, no? És una persona freda, calculadora, tant se li en fa. És a dir, tenint milers i milers de milions d'euros de beneficis, es carrega a 10.000 treballadors. Però la clau és que dius... Per exemple? Fixa que hi ha una frase molt contundent, al principi de la pel·lícula, si jo tinc molts diners i tinc un cert prestigi, la gent en valorarà. O sigui, posa tot el valor seu, respecte això. I llavors, a partir d'aquí, doncs vale tot. No és el tema que diguis. És que vull tenir diners. És que els diners, com a símbol de poder, és a dir, com a passar... És el que deia, aquesta burgesia aristocràcia, però vull arribar amb un estatus social, absolutament dintre de cap. És que la gent acaba quedant-se sola. És el que li ha passat la Maria Antonieta. A més, es queda sola dels mateixos propis. És a dir, a un punt que volen crear-se el seu clima, dintre, dintre, dintre, dintre, dintre, dintre, que tot l'acord, que els voreja, que els voreja, que els voreja, ja se senten rebutjats i marxen. I es arriben un que diu, ostres, tots aquests que remenen a ser recolzant, se n'han anat, i l'únic que fan és conspirar contra mi, que és el que es va passar amb ell. Quan veig la pel·lícula de la socialcopa, la no tira res més. Ja l'hi he vist. A mi m'ha posat molt nerviós aquestes modernitats. Jo no em vull basar en això. Jo ho sento, però em va semblar... Quina és la pel·li? La vull aconseguir per la Maria Antonieta. La Sofia... Ah, vale, vale, vale. Però la Sofia copla. Mira, perquè a mi no se m'aguanta per cap lloc. Vull veure els fets. No me'n recordo gaire, la vull tornar a veure. Escolta, permets? Tens un minut de la música. Per això no em faràs gaire mal. El seu estil visual de la pel·lícula Stocker és molt reconegut. Però amb prou feines s'esmenta el seu treball amb el so i la banda sonora. Diu que la qüestió visual pertany al règim de la consciència i la sonora el de la inconsciència. Això fa tant de mal. Això és una música que té a veure amb els sentiments. Però quan estan ambientant d'una època molt concreta no surten mai d'això. No hi ha cap mena de retorn el que seria a buscar. A vegades hi ha pel·lícules que agafen coses del futur i les posen al passat. I llavors, què passa? I aquí, sense cap tipus de motiu, et posa aquest tipus de música, no ho sé. Però per això, el part de la música és que en general la pel·lícula és que aquesta senyora a mi és algo personal. No m'agrada. Perquè és una gran... No, no m'han fadat una cospedal. Avui no he pogut dir res. Avui no he pogut dir res. Gràcies a tots.
