La quantitat de la política és molt alt percular la sensació de la voted. Bona tarda, un dia més aquí a la Vilònia, estem amb el Jaume Vidal, com estem? I amb el David Montaner, aviam programa d'Homes, aviam tèstia, Jaume Vidal, ah mira! Bona tarda, també, hem de posar-me a jugar a futbol, el Jaume ens fa de tot. Una persona molt estimada a la Vidal. Moltíssim, moltíssim. De debò ho pogués jo ser tant, així. I bueno, és un noi que ha jugat sempre bé, no? A sola que anaves a dir ja ho ets, però veig. No, a part d'això. S'ha quedat el pujant d'àlbum. Avui no penso gaire, no que ara jo que vaig amb mala intenció, eh? El meu cap avui ja ha arribat al límit de la seva... Ja ho hem provat, ja ho veiem ara, però amb això, que ja la gent retrata si sola. És que és el que hi ha, quan no és dolent, de mena ja no es pot fer... Jo no he dit això, eh? Jo he dit una altra cosa. És broma. Aquí ningú és dolent. Si no estaríem tot el dia, podrem-nos ventallors, eh? Escutint la farotxa. I tant, que sí, i tant, que sí. Molt bé, doncs avui tenim un programa bastant complet. Comencem parlant d'Arc, comencem parlant d'unes jornades del monestir de Ripoll, que comentarem que són per el mes d'octubre. Per tant, també del monestir. Avui estem de monestir, mira, de monestir de Pedralves. En David ens parlarà del llibre Maria Antonieta, de l'Estefans Bake, i fer una comparativa amb la pel·lícula de la Sofia Còpola, que és allà igualment, i que una mica es mantarà aquestes diferències i semblances, no? En cinema tenim cowboy, tenim Noche de vino i copes, tenim Gangster Squad, tenim The Host, també, que és una pel·lícula bastant recent, i, per últim, parlarem de les virtuts de l'avorriment amb un text que el jaume ens llegirà i que servirà per una mica de parlar del tema que avui ens tocaria, no?, en aquest cas. Bé, el que farem serà comentar-vos aquestes jornades que tenim aquí a Barcelona. A Barcelona no, a Ripoll, concretament, el Teatre Comarcal, un segon que us ho dic exactament, que la memòria falla. Teatre Comtal de Ripoll és un simpòsium internacional que es diu la Portalada de Ripoll, Creació, Conservació i Recuperació. És tot aquell muntatge que van fer a Cristallà, perquè no tu que és l'entampèria... Que els companys hem estat fa uns anys, recordeu que hem estat allà? Sí, un parell d'anys o tres, hem estat allà veient-ho, no?, i que va ser un plaer. Això és perquè és una de les portalades romàniques més importants que hi ha arreu del món i, per tant, hi ha hagut un procés, lògicament, de conservació, de restauració i tal. I això és una miqueta molt personalitzat, és un element molt concret, molt marcat, però és de veure a tot el públic, a qualsevol persona. Són una jornada que són 3 dies, del dia 16 fins al dia 19 d'octubre, vull dir que encara hi ha previsió per anar-hi, i que hi ha una cosa molt interessant, i és que pot anar, és una quota, no és barato, és a dir, estem parlant de 90 euros, però han fet un esment per a estudiants i persones en situació de tur, que seran 55 euros. Com a mínim, hi ha hagut una mica, es planteja, el fet que sigui una qüestió que serveixi també, a més donar unes actes conformes a Natallà, i és, en realment, una qüestió, potser molt, molt, molt concreta i molt marcada, però estem parlant del coneixement de la portalada romànica, i en general de les portades romanes que hi ha d'arreu d'Europa, i això també és molt interessant, és molt curiós, un període molt, molt, molt ampli, però de vegades també molt, molt interessant. I bé, doncs hi ha gent que ve de diferents punts també d'Europa, i gent d'aquí, sobretot, que realment es farà comentaris vinculades per al que em va cobrar, per exemple, parlar del claustador Ripoll, es parlarà de la conservació, com i per què, el patrimoni nacional, el patrimoni mundial, les portades romàniques, programes i funcions, una sèrie de qüestions que jo crec que per a la gent amant del romànic, que hi ha molta gent amant del romànic, no oblidem que el Manac i els amics del romànic, doncs és un plaer, no? Entre ells tu. Sí, sí, sí, sí, jo, ahir m'he gustat tot. Jo el que m'he etxen, no? Vull dir, el que diem al David, no? Vull dir, quan ets una mica friqui, no. Amb la seva paraula del món, de l'art i tal, no ens evidentment... No frivolitzis, eh? No, però una mica ho has de ser, és com a qualsevol dèria que té qualsevol persona, la gent que li agrada el motor és una miqueta friqui, la gent que li agrada el futbol també és friqui, jo crec que sí, la gent que és molt forofa. A mi, a vegades, és l'interès per les coses. Clar, exacte, és un neocultural. Hi ha per exemple... no, no, ara no és per... Però hi baixava, per exemple, les paraules barrials de Barcelona, no va passejant per anar a un lloc concret, en metge, i n'has veient que hi ha molts palauets allà, no sé quin estil link, no? Molt semblant a modernisme, per aquella zona. No ho sentista. O no ho sentista, dèria. És l'evolució del modernisme, que fa una cosa més elegant, més de columnetes, més de frontons... Hi ha moltes cases petites, així. Quina època pertany, això? Això estem parlant d'entre 1910 i 1930 i pico abans de la Guerra Civil. Estem parlant d'aquest període. Era molt curiós, no? I vas veient... no t'hi fixes, no? Clar, és que hi ha coses de màquines. L'únic que potser l'únic que passa amb aquella zona és una mica repetitiu, perquè és una mica la còpia del burgès del costat que vol que tinguin la cara semblant, i, a més, sobretot, tot allò que sigui en formes clàssiques, és de... Podia jo, la gent que... a Amèrica passa molt això. Una persona de tres torres, tot allò, està plena. Clar, és una mica... És molt peculiar, perquè s'osfixeu, la gran part de les haciendes americanes i tal, són palàcios de palàdios, és a dir, palàcios en forma de... De partenot. I s'osfixeu, els grans edificis de Washington són temples romans. És que es porta cap a aquesta idea, no? O les cases així del sud. També, que tenen columnes de la porta. Columnat, si sembla jo, partenot. Això es diuen cases paladianes, perquè el seu palàdio va fer aquest tipus d'estructura, diguem el que seria a Itàlia, es va exportar a Anglaterra i d'Anglaterra s'esportarà a Estats Units, però són cases que tenen aquest vincle, sí, sí, com un neoclàs, sí, és un principi, però que tingui la estructura del que diem els frontones, les columnes, i això és molt típic dels palawets de la zona alta de Barcelona, també. Què passa, això? Però bé, és una idea i tanca, sí, tanca, sí. A part de ja que estem parlant del món de l'art, sí que m'agradaria esmentar que fa uns dies vam tenir al plaer una sèrie de gent d'assistir, i es diu així, una masterclass, una classe amb la medievalista francesca-espanyol, una de les medievalistes més importants i més coneixedores de l'art medieval català, i és una persona que és catedràtica del Universitat de Barcelona, investigadora, amics del romànic, i tal. I llavors vam anar al monestir de Federal Vest, no? És el que diem, si vas al monestir, és com tot, mirar-t'ho d'aquella manera. La trio anunciaven per la tele. Algú que obrien portes o així de visitar... Podria ser perquè eren la nit dels museus, el dia 18, va ser això. I llavors et dic, nosaltres venen el matí, ara que penso. Sí, estava pensant jo ara amb el dia. I és això, no? Bé, qüestió, bé, és el que diem, el monestir té dos parts, evidentment no farem aquí una explicació amplia, és per fer 5 cèntims, vull dir, hi ha dos zones, l'església, com a tal, i ja estem parlant del que és el claustre i les dependències, no? Hi ha una galeria d'art, també. Sí, bueno, hi ha una galeria, el museu, per entendre'ns que està prou bé, però no estem parlant d'un museu de la categoria del Manac, qual museu diu Sassà... Jo hi vaig ser i ja fa uns 40 anys, però no sé si que ja puc... El museu Tissenbornemista va donar... va donar algun obra, o va sediar algun obra d'exposició. Pensa que és un espai que és el lloc on t'estava el dormitori, o el dormidor, que es diu, recordeu, Santescreus i tal, a qualsevol monestir, doncs hi ha el refactor o refactori on es menja, el dormidor, és el mateix, no? I en aquell espai hi ha un museu fixe i és possible que allà es regalessin, es posessin algunes qüestions que plantegen. Jo crec que la gràcia d'aquest monestir, el primer és la seva ubicació, no és el que diem, no hem de pensar que la ubicació d'aquest monestir en aquella època era molt llunyada a Barcelona. Estem parlant del 1328, quan es va construir, i que es va construir bastant ràpid, amb qüestió de 30 o 40 anys, s'ho van polir, però un motiu molt evident, era un monestir de Clarisses, les Clarisses, és la versió femenina dels franciscans. Per tant, estem parlant d'una tipologia, d'un ordre que ha basat a la pobreza, etcètera, etcètera, però el que seria en un principi, aquella primera regla, que ha plantejat Sant Vanet, i que després va evolucionar amb altres com Sant Francesc, etcètera, en un principi es va observar, com es diu, aquesta regla d'una forma molt seriosa, però en qüestió d'uns anys, me'n refereixo, que els edificis tenien que ser edificis determinats, amb un tipus d'arc, amb un sostre de fusta, però ja amb aquest monestir ja el sostre de fusta no existeix. Estic parlant d'unes voltes meravelloses, tipo el català de Barcelona, i tal. Aquest plantejament és perquè estem parlant d'aquell palau, aquell monestir el va fer l'Elisenda de Moncada, de segona esposa de Jaume II, després de la mort de Blanca d'en Jú. L'Elisenda de Moncada es va casar molt joveneta, amb el Jaume II, quan era molt gran. I aquest ja tenia el sofil per als serimoniors, que era un senyor baixet de Malababa, però en canvi molt... molt sensible per al tema de l'art, perquè va ser el que va crear els grans pantheons reals als 60's creus i de poblet. Vull dir, no oblidem això, va ser un senyor que era de l'art, i que vigileva molt això, i que durant el seu regnat. Però en canvi, l'Elisenda de Moncada va dir que jo m'he casat amb el rei, però ja sabem que els fills legítims, a les segones esposes dels reis, acostumen a enxacar-les o fins i tot a enviar-les fora. M'heu en tot xiringuito. I què va fer? Que això és una cosa que molta gent no sap, és que es va crear al costat mateix, del que és el claustre, un palauet. I llavors ella va gestionar un monestir de clarisses, amb noples vinculades amb la família, amb un cadàve, bàsicament, i la família Cervalló, i la família els grans famílies. D'aquella època, però ella no va ser, no va ser monja. Almenys que va morir, la van convertir en monja. I per això, si algun dia aneu, fixeu-vos en el detall, que quan entra a l'església, al costat mateix del que és l'altar, hi ha la tomba, que seria el sapulcre, de l'Elisenda de Moncada, que al costat de l'església, molt proper, curiosament, l'altar, com és l'altar més rapissari, l'alcel, lògicament, és la vestida de reina. I el claustre està el que seria, paret per paret, el que seria la còpia, i allà el claustre està de vestida franciscana, de clarissa. A l'església, com a reina, a l'exterior, com a pobre i com a... Va fer el respecte per tothom. Però ella en cap moment s'anava a les festes, i tenia un lloc segur que ha de passar. El Jaume, segon, va morir el 1327, justament a l'any, ella se'n va anar a cap allà, no li van poder fer res, i mentre estaven van gestionar i crear aquest gran monestir, que és realment... Sí, sí, molt, molt, molt espavilada. A mi també es pensem que la de mitjana era un temps convuls per si mateix, i no era pas. Hi havia de tot, però no era pas. Era molt diferent, definitiva, defensar el seu... El seu reient. El seu fill tenia la mateixa nacella. Perquè, en aquest cas, era fill de la Blanca d'en Jú. Per tant, si era fill de la Blanca d'en Jú, ella no pintava res. I ara la segona dona, i és molt habitual amb aquella, però això sí que és cert, que les segones dones fossin expulsades del Palau, acabessin passant gana, vull dir, no és conya, això és cert. El que li va passar l'Edu Barri? Ah, mira, és que és el que diem. Jo crec que hi ha molta gent. Això va acabar a fuixar al final. Això ja no ho recordo. Però, simplement, dir això, va la pena, evidentment, veure la sèrie. És una sèrie que recorda molt la sèrie del PI, per fer-nos una idea interiorment. És una explicació molt ràpida, però més o menys per aquí van els tiros. El claustre és molt maco, la meva claustre va la pena. No està restaurat, ni res. No, és un claustre del segle XIV. El problema és que és un claustre que és seriat. No és un claustre com podem pensar que és ripoll, per exemple, o síl·los. És gotic. I el ser gotic són les formes ujibals. Seriat, què vols dir? Seriat vull dir que són columnes totes iguales. Ah, part. I són capitè sots iguals. Fets a Girona. No són... No estan treballats individualment per... De la Pedra de Girona. És una pedra que es diu numolítica, és una pedra molt concreta, que es dedicaven a això. Al igual que aquí, a Barcelona, a la Pedra de Montjuïc. No, era especialista amb rodes de moli. Ah, vale. I n'hi ha la tira de claustres al pati dels tarongers de la paraula de Generalitat des d'aquest format. I dins, evidentment, es pot contemplar aquest museu, es pot veure el dormidor, que està molt xulo, que és en aquest espai, i es pot veure el palauet de la reina, que ningú sap on és, i és un espai que està al costat del dormidor i que és una estança com un apartament d'uns 50 metres quadrats que ella feia vida a ella al costat del claustre, evidentment, perquè ella anava a missa i tal, però després tenia el seu espai i ella dormia a part i menjava a part, i era a la reina segona, no? Però és molt interessant, perquè realment val la pena, vull dir, veure les coses, no? I és això una mica aprofundir, i això sempre és maco, no? Molt bé. David, parlant de la Maria Antonieta, la Maria Antoniet. No m'he acabat el llibre encara, l'estic aquí, però ja vaig pels fets, pels aconteixements, com deia el rei Lluís XVI, no? Perquè era un personatge molt inalterable, diguem-ho així, d'alguna manera. Sí. Perquè el dia de la presa de la Bastilla va apuntar amb el seu diari Rion, vol dir res. Sí, per ells. Però res no referia als fets socials que, en aquell moment, s'esdevenia anar a París, en un capital. Recordem que ell estava a Versalles, que estava unes 6 hores a peu de París. No sé, res es referia a que aquell dia no havia caçat res, perquè la seva afició principal era sortir cada matí de casera i apuntar amb un diari el que havia caçat, i aquell dia era el més important per ir a la casera. Per tant, si a París havien pres la Bastilla, havien decapitat el governador de la Bastilla, i... Favor, clar. De totes maneres, l'Estefans Beik, que no recordo res d'ell, no hi tenia cap. No, no hi tenia cap. No sé, ara no t'ho sabria situar. L'he enganxat al llibre així i la estic llegint i molt interessant. En té altres, entre altres, però fa una biografia molt ben documentada, una mica novel·lada, també, però no hi ha diàlegs. Bueno, sí que n'hi ha algun diàleg, però no és narrada, no, és una biografia narrada de la reina Maria Antonieta. Des de que comença el seu suprematatge amb el del fi de França, que era el rei Lluís XVI, i bé, ara estic net per... Ara, d'alguna manera, els han endut cap a París, no? Els han expulsat, els han reptat, diguem-ho així, de Barcelona i els han portat cap a París. El film, bé, carrega molt contra la reina, molt, molt. Bàsicament contra la reina, perquè... era un personatge, aquesta persona, molt no apta pel carreg que estava ocupant. Simplement, aquí es veu clarament, com el fet de la consanguinitat en els carregs públics no té cap mena de sentit, perquè, òbviament, que hi ha hagut reis vàlids, dintre de la seva època, amb els paràmetres de l'època, el rei Lluís XIV sembla que era un rei vàlid, no? Bé, dintre del que podem considerar un absolutisme, no? Era un rei que es feia respectar, que s'havia decidit, que s'havia governat, diguem-ho així. El rei... el seu succesor, perquè, curiosament, entre el rei Lluís XV no era fill del rei Lluís XIV, sinó era el net, i el rei Lluís XVI no era el fill del rei Lluís XV, sinó també era el net. Perdó, Lluís XV era el més net de Lluís XIV, ojo. Sí, és que va ser una època... Sí, els pares no sé per quin motiu, no sé si es van morir... Aquí no hi havia un... Els enju i els burbons... Aquí no hi havia un cau, un llum... No, no, no, no... Hi haurà uns burbons... Hi haurà els trastàmaros, els enju... Això és anterior. Sí, però tenien vincles també. Bueno, en aquest cas, aquí ja tenen tots els burbons. Doncs... El rei que hi ha el Lluís XVI, òbviament, és la reina, eren uns personatges absolutament ineptes pel carrer que estaven ocupant, dedicaven, i ara la decadència és més absoluta. Digue-m'ho així, que si hi ha un moviment artístic que pot acompanyar aquests dos individus i el rococo, en tot el que significa, de recarregat, de decadent... A veure, Versailles és impressionant. Impressionant, de carregat, que acabes amb un mal de cap, absolutament terrible. Bastiàls. Ja no només el passeis d'aquest dos miralls, sinó tot. Totes les estances, les habitacions... Potser només sovris en el jardí. En comparació amb l'interior... És impressionant, mira els jardins, i és kinomatratge de verd cap allà, que s'aperta la vista. Les autèntiques enginyeries, que no oblidem mai. Què vol fer aquest home? Ell no és lluix 14, no? El problema que passava aquí és que, cosa que moltes monarquies posteriori, ja, evidentment, n'han après, es van tenir un acord de nobles que vivien a Gorra, del Palau, i estaven aposentats allà. Perquè, digue-m'ho així, d'alguna manera, molta noblesa feia de servidumbre. A la reina la despullaven i la desbastien, altres nobles, perquè era tot un honor, seguir aquest ritual. Quina pel·lícula és aquella que estaven tots mirant com feien les seves necessitats? Sí, sé quina vols dir. I tots aplaudien. El rei era el Semnil. Era el Semnil, sí senyor, perquè era aquest període, no em diguis ridícul? Sí, potser aquesta, però estem parlant d'aquest període, aquesta època, aquesta línia absolutista. Ah, no sé quin rei era. Éric Robert, això? No, no, no, difícil. Jo dic que és més recent, aquesta pel·lícula. Ja me'n recordaré. M'ha vingut moltes vegades al cap, aquest film. Sí, sí, sí. Però és que el dia això, vull dir el que dius tu, vull dir vestir, però també... El paio que es dedica només a jugar-li el cul. Exacte, exacte. I és tot un honor, vull dir, que imagina't. No, no, ja veiem. Tampoc explicaré el llibre, no? Simplement és que... És com a nivell... Quan si ho analitzem a nivell burgès, allò que diuen, el... Diguem-ho així, a l'àvia, aixecar el negoci, el fill, la mantell, el net, el dilapida, aquí va passar el mateix. El lluis 14 va aixecar el negoci, que era el... Bueno, ja està, va aixecat, òbviament, però va aixecar el negoci, que era tot versall, és tot amuntat ja aquest. Amb aquest cas, el segon succesor, el va aigudir, i el tercer el va a dilapidar, no? I és el que passa aquí, sincerament. A part de que... eren lents, a l'hora de reaccionar. Eren lents, un, el rei per l'entitud i la reina per... per soberbia, diguem-ho així, d'alguna manera. I no, no van saber estar... el pas del temps que corrien, ni se'ls van menjar, però... A part de que hi havia... Prenso una cosa, els principals instigadors de la revolta, de la revolució francesa, va ser el Dr. Leans, que era un dels aspirants al trol de... de França. Ah, és veritat, és veritat. Moltes vegades, les revolucions no estan fetes pel poble, d'alguna manera, sinó pels propis... pels propis... pels propis instigadors de la mateixa classe sociala, a la qual les volen arrocar, eh? És que això és perillós, eh? Perillós, vull dir. Hi ha moments de l'història que ha de vigilar no solamente a la gent del poble, sinó també a l'histocràcia. El Dr. Leans va arregnar com a... el Lluís XVII o XVIII, entre el periodo entre repúliques, va arregnar poc temps, però va ser el periodo de restauració. Sí, crec que sí. Perquè és un periodo que és molt complex, eh? És la França de la poes revolució... Uf, allò és un moment difícil, eh? L'últim molt a final, això. Bé, doncs hi ha la senyora Sofia Còpola, que va... que no sé si el 2006... Sí, por ahí, por ahí. Va i ens fa la Maria Antoinette. I què dir? Jo crec que, bàsicament, si aquesta noia s'ha llegit el llibre de l'Estefans Beik, crec que sí, segur, perquè és que... va llegint el llibre i es va veient els passatges de... de la pel·lícula, no? No posa els sítols de crèdit inicial. Vaig a veure un tros, no? La vaig veure al cine al seu moment, eh? Què passa? En paral·lel, el llibre també explica el famós... Amor, que va tenir la reina amb un conte de suec, no? I allà ho frivolitza d'una manera... barbara, no? Un affair, i ja està, timpant. No, no, sembla que aquest palló va ser el seu veritable company des que van començar una relació, quan es pot dir que la reina ja va poder donar descendència al rei, quan va dir, bueno, allà té una descendència, ara apanyi forralat, tanco aquí les meves cames, i tu ja s'ha t'acabat el... Vés a muntar el cavall a... a la casera. I doncs va establir com a company aquest, aquest conte. Però aquest conte era... Segons el llibre, ho explica en molt detall. Era a part de Man, doncs era amic, company, era qui satisfeia plenament la... diguem-ho així, la part sentimental de la Maria Antonietà. La pel·lícula es queda amb lo més superflu. Amb els vestits, amb la teca sofisticada, amb les... amb l'aixioetx que hi havia a Palau, les sabates, tot, tot, les conxorxes, l'Edu Barri, que era l'amant del rei Lluís XV, que era una... era una prostituta... i ja està. I, bàsicament, es queda amb tot això. I afegeix música absurda, certament. Sí, pel mig, a vegades. Que no queda bé, que no estem parlant d'un bas l'Urman, que fa una estètica rara, però és una cosa que dius. El tronc que ja vaig veure... Sabeu moderna, no? El que no fas ment mai, no recordo, és tota la part que ella diguem de... a la banda dreta de Versailles, està al petit trianó. Sí, al llibre. No recordo si el... Aquella sana també, no? Perquè el trianó anirà una mena de Palauet que es va fer la reina, per ella mateixa. I ja, fins i tot, el rei no hi anava. Sí, que tothom d'ella, que és on ella tenia les seves històries. Però era el petit trianó. El gran trianó era un espai de casa. Va ser el trianó. Sí, sí, sí. El petit era d'ella, i el gran era, tòricament, el lloc on es guardaven les estris de casa, això i tal. Recombert després en Palau, lògicament. I també hi ha una zona, que és la zona on... que té un nom que no recordo ara. No sé què, no és l'Abre, on ella també exercia de Camparola, perquè l'hi agradava. Tenia allà un molí, una poseta. Això va ser una tendència. Una mena de naturalisme. Ah, això mateix. Fins i tot hi havia granges, que feien de figurants. Aquesta mena de passebre vivent. Per això, és que era un passebre. És molt maco, és molt chulo, no tot de fusta, amb el molí que dona a voltes. Això sí, diu que les vaques, és que les netejaven, no veies una vaca avui, fins i tot d'una gran gestà, amb pastifada de merda. Ningú es molesta en netejar-la, en què elles estaven. Sembla la vaca de milga. Sí, sí, sí. A mi el que em sorprèn de tot el que expliquem, és la diferència del que s'explica, del que explicavo ara, i el presoner de senda, per exemple. Que és que sí, no és maco. I tant, home. No, no, no. No hi ha cap mena d'interès, o sigui, avui dia, si tu mires a ulls de segle XXI, o segle XX és igual, dius, tios, pavilat, s'interessa del polto poble. Jo crec que no l'haguessin derrucat, perquè no era l'intensió de derrucar el rei, ni de capitar-lo. Va ser simplement que els va atrair fugint d'aquella manera com ho va fer, no? Perquè d'aquell, ells volien, si no no, si reia el volem, i no hi havia cap mena, però ja els anava bé tenir, perquè, evidentment, muntar un país sense rei en aquella època era fotre-te en contra totes les potències extregeres. Ja els anava bé tenir el rei, però el govern governem nosaltres. Un estil, diguem-ho així, en la terra d'aquella època, que ja diguem-ho així, ja les càmeres dels lors i dels comuns, ja eren qui tallaven el va callar, i el rei més a menys era un figura. Per què anava els temes? Fins que no va arribar la part de la part de les rebrossones burgesses, el 1800 i pico, fins aquell moment el que dius, a l'imperi Austro-Hungar, el que seria Espanya, clar, és que tot, vull dir, flandès tenia tot els seus reis, vull dir, m'assembla que ja a Itàlia, el Cebolla ja estava perdent al nord, però vull dir que encara hi havia, vull dir. Que em refereixo a què dius tu, que liia un rei per... no sé per quin motiu, perquè estem parlant de que França, l'absolutisme de mena, potser amb altres regnats no eren pan... Es va tallar la sua carrera, tota la mena de impostos faudals que ara mantenien, tota la tradició de mil anys enrere, de sumatiment del poble, sobre senyors faudals o nobles, això va quedar anorreat, va ser la gran guany, perquè es va pagar un preu de violència. Això sí que sí. Ara que m'ha agradat en aquest punt, penso que la diferència entre aquesta època i la que vivim ara és molt clara també, no? Vull dir, llavors estàvem vivint el naixement de la burgesia, com heu esmentat, eh? I en canvi, ara semblaria que estem al final de la burgesia, però d'estar a l'alternativa. Sí, és que l'alternativa, jo crec que el problema és que en aquella època sistemes polítics existien molt pocs, era simplement la base de la que seria un regnat, la base d'un feudalisme allargat en època moderna i no hi havia moltes variacions. A partir d'aquell poble s'atgeca i comencen a aparèixer els socialistes, els comunistes... S'acutaven encara 50 anys, perquè és tota la teoria social de poble. Clar, la república és que ha faltat això. Exacte, però hi havia un sentiment de república, hi havia un socialisme submergit, una mena de sensació, una mena de l'atgecament. Tot Robespier marat, tots aquests eren burgesos. Però en canvi, si parlem de la revolució francesa, que estem parlant de 1798, estem parlant d'aquell moment que no existia Marx. I estem parlant d'un apropament del poble, d'un repartiment dels vents i tal, una mena de primigeni comunisme, diguem-li, convulguis, o una intenció, però el que dius tu, tocada constantment per les diferents que sigui l'afronda, que sigui los jacobinos, que sigui los gerondinos, aquell pollastre de burgesos que anaven superposant-se, i era la comuna, i era mi cargó, que no sabien ni què és, però estaven experimentant amb la política, no oblidem això mai, ojo, no democràtica, però amb una certa democràcia. Però d'aquella manera. T'hi jugaves el coll, eh? Ara estem vivint els models econòmics i socials i polítics del segle XIX, evolucionats cap al XX. Hi ha una evolució, clar, avui dia, esmentar la violència a nivell polític, és d'un pudor bestial, no és concebible, el que hi ha a poc era el pa de cada dia. Evidentment. Per exemple, quan salten la Versailles, els dos primers guardes que apareixen, els pellen i els tallen el cap, i el cap a la pica. La pica vol dir allà encadar-la de tot, i vinga, a fer... Però això és una pràctica del segle XIII, i el segle XII. Clar, però encara es mantenia. El segle XV, encara es mantenia. Clar, avui dia, tu assaltes el Congrés, l'únic que faràs és que agafa... Tenia el cap al primer capaça per allà, i menja el pancaire que està allà davant, no? Perquè el segle XX, si alguna cosa ha servit, és per donar claus de civisme, creiem, no vull dir, dins del que cap. Això de la part de les guerres, perquè les guerres també són d'unidor. A Síria encara estem veient besties. Una brutalitat. No m'ha avançat massa. Bueno, doncs el que farem és de parlar de cinema. Justament, mira, farem una femèrida, que ens ha d'anar una miqueta, d'anar dos minutets. Justament d'una pel·lícula, 30 anys fa que l'Airena Cara cantava aquella cosa del Flashdance, what a feeling, 30 anys ja han passat. Irene Cara, es diu Irene, perquè era anglèsa, era americana, és Irene Cara. I res, escoltarem 3 minutets, i després ja m'has parlat del Cowboy. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Bé, Cowboy és molt diferent, és una pel·lícula feta dels països baixos, és curiosa, aquí ens arriba poc cinema d'aquest, no? I llavors, bé, vull dir, es tracta d'un dol, senzillament, al començar de la pel·lícula ja ho veiem, i agafa elements que són interessants, perquè és allò del no podent metre que la teva mare ha desaparegut. En cap moment se'ns explica, i això ho vaig trobar molt bé, que és el que ha passat, en definitiva, pot haver desaparegut, pot haver marxat tranquil·lament. I llavors, entre el pare i el fill, tenen una convivència difícil, perquè estan amb dol, no? I llavors, jo penso que és interessant, en quan els continguts que utilitzen, per exemple, el fet que el nen parli amb la seva mare, la veu, una mica com el sisè, sentit per alguna manera més correcta, vull dir, en tots els sentits, no? I llavors, com viu en aquest procés? La pel·lícula és petita, petita, petita, tan petita com que s'ha fet en molt pocs mitjans, i llavors això pesa en el film, no? I més quan avui, doncs, te'n vas a veure Iron Man 3, et quedes alluardat allà, entre cometes també, perquè... Però a vegades no cal Iron Man 3, o no cal Spider-Man el que sigui, vull dir. Però m'explico. Sí, sí, sí. El gran Caspi, això. Per exemple, exacte, un altre gran Caspi. Però és una pel·lícula que trobo que és molt correcta, els elements que utilitza són vàlids, i llavors no traiciona de cap manera cap tipus d'evolució humana, a partir del dol, però també a partir de la maduresa. En definitiva es produeix una maduresa, perquè el nen troba un substitut, que és una d'això, una garça d'aquestes, no? Ah, sí. Com una mena d'acord, no? I llavors aquí és on ell... És entre el procés operàneu vol, lògicament, i tal, hi ha una nena pel mig, que diria que gairebé és una necessitat d'ell, que no pas una presència real. Està molt ben fet, això. Això sí que està ben fet, eh? I bé, a mi em va satisfir. Em va agradar, no? Sí, sí. Li banquen coses, vull dir, no és que avançis molt en quan el que representa el dol i que pot, i que realment això serà sempre difícil, per nosaltres, els humans, les pèrdues, aquelles persones estimades, i més quan es produeixen en moments molt drus, pel pare, perquè és la seva pròpia dona, hi ha una edat molt, molt interessant, i pel fill, doncs, perquè ell no és capaç d'enmetre una pèrdua així, però què m'estàs dient, no? I també us convido a que veieu al final, perquè hi ha una petita sorpresa que la fa, segons el meu criteri, de contígut molt vàlid, i que valida tota la pel·lícula, malgrat la petitesa, malgrat les mancances, i m'atreviria a dir, malgrat també, la petitesa de les actuacions, que no és massa brilla. Tampoc massa brilla, no? Dels països baixos tenim poca cosa. Potser només que una gota era Polverhoven, que és potser el que tenim al referent d'aquella zona, que era un cinema molt potent, i que estava amb aquesta línia del cinema nòrdic, que sempre et frapa i tal, i que et dona aquesta sensació a vegades. També volia esmentar, crec que sigui de passada, perquè jo crec que és igual, de petita, també, una pel·lícula que vaig veure i veig, crec que és Castillos de Cartón, una pel·lícula que l'han valorat molt alta, és de Salvador García Ruiz, a Espanyola, i amb Adriano Garten i l'Homor Tiviel, durant la interpretació. Aquesta és l'estimació entre 3 persones, d'Oxicots i una noia, que en una època concreta que pot ser la formació intel·lectual, en el moment que aquesta formació s'acaba, automàticament entra, i ells en són molt conscients, entra de moral altra dimensió. És com el final de l'adultesa i el principi de la maduresa, no? El que és interessant de la pel·lícula és que planteja això. El que no ho ve gent és de la manera que està feta. Molt pitjor que l'altre encara. Vull dir, una actuació molt fluixa, no te l'escreus, però a camí sí que hi ha un suport. És un director novel. Sí, és molt novel. Aquesta és una pel·lícula de... del 2009, i bé, vull dir, va passar sense, ningú sap d'acabar això, però jo la vaig trobar massa estàtica. Massa estàtica. Saps allò de l'esperit o de la colmena, però amb dolent? Doncs allò. La colmena és un pel·lículon, però és molt gran, però és el que diem, que no passa gaire cosa. És de vigilar perquè si et descuides, et adorms. Doncs val, eh? Doncs el sol del menbrillo, també. Això és una altra cosa. Està molt bé, però jo encara és més lent. Vull dir, que realment que dius... Això sí que va durar dos vegades, i el col·líquio ens enganyem. Parlan clar el puto menbrillo. Molt bé. L'únic que tenim és molt ràpid, una pel·lícula que és Danesa, que es diu Noche de vino i copes, que és curiosament que sigui Danesa. Últimament he vist pel·lícules molt bones, he vist l'assumpte real, hem vist la caza, pel·lícules absolutament magnífiques del cinema. La caza és el meu, oi? Sí, és del Tomas Wintemberg. Per tant, estem parlant d'un monstre. És el que diem, i això és una cosa desestrosa. Vull dir, ja us explico molt ràpid, perquè tingueu la idea i no diré res més. Com pots combinar el dinamarca emergentina? Això de principi. És aquesta combinació, que dius, no t'ha d'acabar les cultures per re de l'home. El vigo a mortència. Però aquest és un cas diferent, aquest home. És un robamón. Allà de Danesa, sense mà de Danesa, i va viure. Això és com si fessis un model de fang, home. Ja està. Aquest senyor és un sommelier, que té una bodega. Llavors la seva dona marxa, se'n va, i sobretot això va rajat en futbol. Vull dir que ja ho compliquem encara més. Perquè la pel·lícula es diu Superclàssico. La pel·lícula es diu Superclàssico en Amèrica o en Amèrica. En Danès. I aquí s'ha traduït com a noig de vino i copes. En honor a la Jack Lemon. Superclàssico és el superclàssico argentino del Boca Juniors contra el River Plate. És com aquí un Barça Madrid. Allà és el Superclàssico. Exacte. I llavors, potser no s'entendria, llavors hem fet aquesta barreja perquè perquè aquest senyor veu, veu, veu... I llavors a partir d'aquí és això. La seva dona se'n va argentina, conèixer un jugador de futbol i llavors té un fill que no té la seva identitat clara. No sexualment, sinó com a persona. I llavors, ell se'n va amb el seu fill argentina a buscar a la dona i hi ha una història, una mena de comèdia romàntica que a vegades està bé i que està molt malament. I l'únic que tinc que dir, i això sí que ho diré, el més divertit, i això és genial, és un tango que vaja en dues cuques. Dues cucaraches. És boníssim, allò. Per allò val la pena la veure pel·lícula. Ja us ho dic perquè són dos minuts i és que jo vas fotre un fart de riure, no ho puc imaginar. Ho han fet per ordir-ho, això. Sí, sí, clar. I bestial. I la pel·lícula en sí no val gaire, és aguanta d'aquella manera. Però bueno, deixem-ho d'aquella mà, és una comediata. La pel·lícula és 4, val la pena, David, perquè vull ser la que anem de carregar-nos pel·lícules avui. Bé, anem directament a pel·lícules astra. Bé, és un film correcte. Passes que fan... Vas aprofitant i dius, mira, tenim aquests actúrets jovenets i tal, ben bufons. Dic, per què no fem una pel·lícula com aquella que vam fer de l'època amb els altres actors de l'època? Uf! Perquè aquests... Que també facin del mateix paper que els altres. Jo crec que va per aquí el tema. I és molt semblant, molt semblant. Potser està millor l'altra, la del... Home, és que hi ha... Quina? Ah, se m'acaba de anar al cel. Jo diràs això. No, no, aquella que parla de Hollywood dels anys 40... L'he confidant, això. L'he confidant, això. El director era...? El director... Sam Mendes? No. No. Sí, no. Sí, sí, no. Era Sam Mendes, no? No, no, no, no. Era Camino a la perdició, Sam Mendes. Val, no sé. Ja s'acordarem, ja has vist el cap. Curtis, no sé què. Curtis Mayfield, no. No, un altre, no sé què curtis. Bueno, no és igual, no és igual. Llavors, això, agafen el... el George Brolin, el Ryan Gosling, i altres actors que ja no... Ja m'hi perdo, la trio aquesta, la Emma Stone. Sí. I el Sean Penn. I agafen i fan un film de gangsters a Los Angeles als anys 40. Per què? Perquè resulta que a Los Angeles, curiosament, mai han acabat de coallar les organitzacions mafioses. Com pot ser a Nova York, a Chicago, a altres ciutats, o a Las Vegas, a altres ciutats d'Estats Units, a Los Angeles no. No ha acabat de coallar el tema. Hi ha moltes circumstàncies, però va haver un cova intentant i va estar a punt de aconseguir-ho. Que va ser un gangster joveu arribat de Nova York. Que es deia... Fantàstic escoltar. D'amàudides. Sí, sí, és increïble. Acabo de pensar-lo. I s'ha manat el Sen. És el paper que fa que l'interpreta el Sean Penn molt mal caracteritzat, sincerament, perquè sembla que sigui de forme, sembla una pel·lícula del Batman, que és una pel·lícula de Super Villano. Sí, sí, una cosa. Resulta que és que de jove havia sigut buxejador i té la cara de buxejador. Per més que me l'hi hem fet un careto, que dius... És un super villano. És impressionant. Sembla allò del Baxi. Ui, Baxi. Sí, sí, una cosa així. Una cosa, però... He tingut una visió ara mateix. Si haguessis dit el lluitador. També, també. Potser sí, que és el... Va ser el futbol de Las Vegas. El Mickey Rourke. Encara, tu tot... A més, mal maquillat. No sé per què m'ho han fet així. Bé, simplement és l'intentona d'aquest individu que es va començar allà apoderada tots els nois bruts de Los Angeles. Tant de la droga, la prostitució, el joc... I ja començava a ficar-se amb les apostes. I jo ja el tema ja, si hagués aconseguit, donava per fet la seva poder afiançat i hagués sigut molt difícil d'espendre's d'ell. I es munta, doncs, una quadrilla a l'estil los intocables del Lleon Nés, per dir alguna cosa, en què, bé, ells estan una mica per sobre de la llei, no? I els tenen mans i mànigues per fer servir els mètodes que vulguin, per desempallegar-se amb bones arts o males arts de tots els negocis d'aquest país. I ja està, és glamur, és violència... És una combinació. És previsible a tot plegat. Jo penso que la última va ser a Lleon Nés, allà es va veure molt bé. Ah, jo estava molt bé. Els actors eren impressionants. I jo fa poc l'he recuperat i la pel·lícula s'aguanta molt bé. Sí, s'aguanta molt bé. El Robert De Niro, el Johnnie, el Kevin Cosner... És que és el que havíem. Són pel·lícules com Dèpoca, però Dèpoca de principis del segle, s'aguanta bé. Es manté perfectament. Vam fer un film molt... Jo també tinc molt bon record de Casino, de Martín Escorcer... Allò està molt més bé, perquè si no hi ha l'anterior... Una de les nostres? Jo crec que és una és la continuació de l'altra. Sí, és una referència. És com si es m'ha quedat dir més cosa... Què dius? Però el cinema de gangsters hi ha pel·lícules amb un potencial de no parlar del padrin o d'això. No, això és una altra banda. Però hi ha un nivell, quan van fer infiltrats, van superar això també. Està molt bé, jo, eh? Sí, van molt desagradables. Però a l'infiltrats té una pàtina com més actual, no? No és la... Van fer la revisió, no? Sí, molt bé. Jo no tinc que revisar aquesta pregunta, perquè és que les pel·lícules que la vaig veure em va descolocar una miqueta i no tinc molt clara... Però és que queda un d'allò. Saps allò que dius? Òstica bo, però que no. I abans de parlar de les virtuts de l'avorriment, que el Jaume ens parlarà... Avui ens avorrim, eh? No, farem res. Un comentari molt curt. Ja vas comentar a tu la pel·lícula de Host, aquesta pel·lícula americana una mica basada en el lli de l'Estefan Imeyer, la que va fer Los Crepúsculos i totes les històries. Clar, hi ha una mica, ja vas, com dient, m'agrada, adeu, senyor. Et trobes amb una estètica prou encertada, l'estètica a mi no em va agradar, i molt menys. La temàtica, estem parlant d'una invasió de los ultracuerpos, però modernitzada. En comptes d'aquest converteixes amb una mena de, com es deia jo, que quan jo coprien el camí he sortit en les... Ui, avui estem increïble, la vaina. Això em sortia, aquelles vaines. Aquí és l'introducció d'una ànima bona. La forma que la gent sap que tu ets una setarrestre i jo no, és que els ulls et posen una aurió, la blanca, el voltant, que està dient aquesta ànima entre dins. Però bé, és una mica el fet que aquesta invasió és una invasió per un costat, podem dir, positiva, però per l'altra negativa. És a dir, lògicament, està acabant amb la raça humana, però per l'altra banda, això que t'ha invait és una invasió purament pura, neta, sense males intencions. És allò, ser viure, ser bona gent, si et fixes, crec que dius, damen el cotxe, li dic, sí, sí, no tinc un problema, et doy el cotxe i tal, i vigila, que no sé què... Refereixo que és buscar una necessitat que sigui anudina, el conviure sense cap tipus de problema, que n'hi hagi cap conflicte. Això és negre, és negre, és blanco, és blanco, és gris, és gris, està igual. No cal canviar la llei d'educació, això ja no cal, tot va bé. Allà és una línia, és una dictadura, perquè hi ha una forma, un plantejament únic, i a partir d'aquí tots són iguals, no tenen cap mena de variació. I res, llavors això, té a veure amb una història d'una de les noies, que és Raül de Mena, i llavors, quan l'introduixen a aquesta ànima, encara et lluita la seva ànima, hi ha un diàleg intern entre la protagonista, ella mateixa, i la seva ment, i a partir d'aquí acaba sent allò com una mena de què? No ho sé, perquè... És una història d'amor foc, però a la vegada també va trobar la resistència, que és una sèrie de gent que són humans, però es converteix en una pel·lícula del mitjà oest. No, tallen pel coll, i tens tres, és una mena com de... Ah, o sigui, t'han d'agafar i... És com una posició infernal. No, no, no, és una cosa molt neta. Molt quirúrgic i molt neta. Sí, sí, no, no, t'obren aquí el darrere i et posen una cosa així, molt maca, que és blanqueta, i entra dins i ja està, i ets bo. Això que trobes a la platja, ara sembla. Sí, com una medocilla, però la color blanc i purita. Jo crec que això li podríem aplicar a algú d'aquesta casa. Ja, home. Ja, home. Hi ha una cosa que a mi sí que em va agradar, i molt, que en definitiva és aquesta lluita per ser el que ets. Això està molt bé. El que passa és que, a veure, és el que tu dius, no? Quan el que s'inventa, o on acabes sintonitzant, o el principi de tot plegat, és precisament eliminar tot el que pugui ser violència, com, de fet, així és com comença, doncs esclar, llavors dius el que et planteja és que això, probablement, ni amb aquestes medusses, perdó, ni amb aquestes mitges, amb aquestes d'allò ho aconsegueixes, perquè hi ha la protagonista del film, jo crec que el més important que acaben anant a parar, és clar, perquè encara que sigui així, com que la característica no deixa de ser humana, automàticament apareix la violència. El que passa és que això no està treballat, la pel·lícula, com dius tu. Hi arriba un moment que entre elles dues que t'ho colmo. No, però no te vayas, si me quiero ir, porque quiero que tú volas ser persona otra vez. No, no sé qué. Si t'has introduït al meu cos, fora, si estem parlant d'això, acabes d'envallar el meu cos, però bé. Hi ha un altre detall també, que diu això no és una democràcia. Això està bé, això està bé. Diu això no és una democràcia, aquí. Manu, jo, això és una dictadura, que és el cap de resistència. El cap de resistència, però que al cap i a la fi no discutirem, si o si no. És que no hi ha més sortida, perquè ella va buscar lògicament el seu germà i la seva gent, d'una forma o una altra, amb aquesta mena de semiconsciència o semilluitat i tal. I llavors, com ja estan amagats, estan creant un microcosmos dins d'un espai al desert. Amb un desert d'aquest tipus arizona i tal. Allò és maco. I aquesta resistència que deia el Jaume, que clar, qui porta que és el William Hart, trasnotxau i barbudo, però vull dir que bé, que queda molt creïble. Està bé. La pel·lícula és que s'aguanta i la vas que no s'aguanta. Aquí jo crec que d'alguna manera el que m'estou explicant és com que va passar el primer film de la inversió de l'Oltre Cordova. Sí, és que és això. Allò era una crítica ballada, no ballada, declarada, al comunisme. Si sou comunistes, tot el vostre tret individual quedarà anul·lat. Jo, d'alguna manera, crec que l'Estefan Imayer no té aquesta capacitat. Després de crepusculo, tu creus que esa mujer ha pensado en eso? De vegades com són. Allà està al·liminat per ell. És el tractament que fa la sociocòpola de la revolució de Maria Antoniet. És que la sociocòpola tampoc... Saps què és la revolució de la pel·lícula? Saps com acaba la revolució? Sí, hi ha de fons del populatxo. I ella, amb tot l'amor, amb tot l'abric, baixa la Maria Antoniet de les escales del Palau i puja les carrors per marxar. Això és tot el que ajuda la revolució. És que la sociocòpola prena periodió Samanhattan. Si veus la periodió Samanhattan i t'agostes a Seqsó a Nova York, com vols una pel·lícula d'època post-moderna i amb la Maria Antoniet allí corrent... De tota manera, permet que digui una cosa. És una pel·lícula que permet allò que jo, personalment, ho he defensat diferents vegades. Ja ho sé que no hi és a la pel·lícula, però jo ho veig així. No hi és a la pel·lícula, però jo ho defenso. D'estaco que podries, això. I, conseqüentment, llavors, el que estàs fent és sintonitzar més amb el que una pel·lícula diu d'una manera tancada i correcta i fas una obertura. Serveix per això. I crec que aquí és on està moltes vegades la valoridesa de terminar films, eh? Ja m'has quedat en 5 minuts i comenten aquesta notícia que ja fa dos setmanes que la rosseguem i no es dona temps perquè parlem una estoneta. Jo crec que no és necessari, però que quedi clar. El grup mecano, el grup mecano va estar en actiu des del 1981 fins al 92 i estava format per la cantant Anna Torroja i els germans Nacho i José María Canu. En total van adaptar 6 discos que van arribar a l'altre tot de les llistes. Van ser part important de la banda sonora d'una generació com ho demostra que se'ls dediqués un musical als teatres, no? Bé, introduït el tema. I llavors, el senyor Vicenç Pajès Jordà, que és el mateix que ens ha anat il·lustrant fins ara amb això del vintage, no? Doncs diu, al 1980, que el joves d'aquest país s'identificaven amb el protagonista de la cançó perdida en mi habitació. Perdida? O perdida, sí. Del grup mecano. Que anar-li al sentiment de melanconia que envaeix algú que s'avorraix sense remissió durant una tarda que s'allarga fins a la nit. Ignoro si la lletra tenia pretensió sociològiques, però avui dia serveix per mesurar la distància que se para els joves d'ara dels que ho eren 30 anys enrere. Jo crec que... Jo crec que la intenció de aquesta cançó era el que podia passar com a jove de 15 anys, a un dia menys de la tarda. Perdida en mi habitació, sin nada que hacer, me paso a las horas sin saber qué hacer, me fumo un cigarro, era una època de la movida madrileña, una època molt més moderna, me tomo una cerveza, me fumo un cigarro. A veure, estem parlant d'un... Sí, és que jo crec que va haver un moment, al principi dels 80's, sobretot amb aquesta movida madrileña, que et dic jo, que era una mica de decidia, era una mica de... Sí, exacte, i per aquí jo crec que... Alguns eren més muguts, però hi havia molt la palancat, molt la palancat. I també recordo que aquest grup, i hi havia una cançó que es deia amb aquest mateix disc que es deia no m'ensenyen l'elecció, que no... És clar, és que és de l'època aquesta, de què és el rotllo, és aquesta història. I crec que ho aplasmà molt aquest disc, que va ser el primer que va fer, encara que me canvan los pijos, ojo. Era el grup o pijo, amb aquella època, que hi havia grups alternatius, paraulesis permanente, caca de luxe i tal, que jo era zasca-zasca, las vulpes, las zorras, que es que había mucha cosa, molt potent, i aquests eren els pijos. Segueixo una altra manera, és dir, l'estrofa que ens interessa més és l'última, ja que el Marredó, abatut per la solitud, es planteja la possibilitat de consumir algun producte cultural. No sé què llibre mirar, què he revist a veure, la TLS acaba, i què se pot fer, seria aquesta l'última. Sí, m'ho recordo, clar. Diu, fixem-nos en aquests versos reveladors. En primer lloc, la TLS acaba, perquè llavors, els canals, un, o en alguns punts privilegiats, n'hi havia dos, posaven fi a la programació a prop de la mitja nit, amb el conegut protagonisme de despedir de Sierra. La carta d'ajustament? I la no veig fascinant, carta d'ajustament. Ai, que guai. Tothom surt. Has d'anar a una televisió dintre de les cartes d'ajustament justament. Jo tinc un rellotge que està aquí darrere, t'he de preguntar-me la foto. Que és això, és una aranya digna, és la carta d'ajustament, i que és una carta d'ajustament, no ho sabia. Sí, perquè va mirar, és blanc, és molt cantant. Diu, en segon lloc, les paraules que he revist a darrere, t'indiquen que la casa del norredor s'hi podia trobar, més d'una publicació perillòdica en suport paper. Però el vers que em té, el cor robat, és el que diu no sé què llibre mirar. Si algú dubtava que l'avorriment és un dels motors de la cultura en aquesta cançó i trobarà la confirmació empírica. En efecte, a començaments dels anys 80 el tèdivital era tan abasagador que fins i tot la lectura semblava una bona arma per combatre-ho. L'avorriment és un element de la infància de la joventut. Exacte. No ara ja no tingués d'avorrir-me tu. No, no, això està claríssim. Però com a mínim, t'estava marcando almenys una casa on hi havia llibres, no hi havia revistes. Era un altre el que deia. En canvi, els altres era fumar-nos petes, no hi havia la calle, a veure si m'he enfado con mi madre. Era un altre alternativa molt més radical, que era la paraquesta. Que he hecho yo para merecer esto. Exacte. Em queda una petita cosa. Avui diríem que pot joves es perden en una habitació. No es planteja en quin llibre obrir. I no és que els falla el rúter o es produeixen problemes de suministrament elèctric. Això ho deixem perquè es pensi, perquè pensin els pares, no? La setmana que ve portaré la cançó. Vinga, que vagi bé. Adéu. Adéu. Adéu.
