És que no han vingut els seguretes, s'ho havia agafat un parell de seguretes i l'han vingut, i de més. Sort que no hi ha web com a fora de l'escenari. A fora de... no, l'escenari sí. Bueno, us heu passat bé en aquesta història? Jo m'he passat d'alta i puc garantitzar... bueno, garantitzar-lo no ho sé, però assegurar el Lucas en la pròxima temporada en farem una per més. Una per més? Sí. Doncs com passa el temps? Perquè ens falten 4 problemes per acabar la temporada. La primera temporada el va a Vilònia. I... res, ja estem al programa 28. 4 patorets, vaja. Exacte, ja està, aquí. I d'aquí 4 dies, apa, de vacances. De vacances. Això és com un curs escolar. Exacte. Si ens fan fora, directament. No fan fora, però tornem al setembre, eh? Ah, un faltaria. Ho tenim garantit, això, ja. Són les necessitats d'aquí. Esperem, esperem. Depèn de quina edat parlem avui ja, home. A mi avui parlem un tema una mica escabros, o no? No sabem, eh? I a mi li diuen, ja no vingueu mai més. No me'n parlis de temes i de cançons, perquè, escolta, a vegades sí que fas, eh? Haig de dir una cosa, i això és una llança a favor de Rajoy Desvern. Aquí hem parlat amb el temps que portem, 20 i pico d'anys, de temes de tota mena, i mai hem tingut censura. Això, les coses són com són, eh? I faltaria que estem amb una època de llibertats. I no començarem a passar-ho. No, no, no, no, malament. No sé que aparegui per aquí el Gwerth, espontàniament, no? Però no crec que l'Ajuntament d'Es senyors que és molt intel·ligent agafi un personatge d'aquelles característiques. Tu creus que amb el Gwerth podríem fer un programa d'aquells especials realment potent? Jo és que amb aquest senyor no em parlaria directament. No crec que tingui la capacitat de la paraula, ho sento. Ni la capacitat de saber entendre el que és la diferència catalana, ni la diferència de cap comunitat, ni el coneixement, crec, de cara i més la lúdia es pot parlar. Sí, jo em sembla que potser li aniria bé passar una temporada aquí. A nosaltres, oi? No, aquí el Babylonio per començar i després fora d'aquí, no? Perquè per mi que no és conscient de la realitat que hi ha els diferents comunitats, jo penso. Crec que hi ha molts ministres que estan actualment al govern d'Espanya que no estan terpitzant de presentar-nos. No, no. És tan força despistat. Des de Gallardones, Matos i d'aquesta gent a final de dies, també, aquell senyor és per plegar cadires i marxar. Un ramillet. Un ramillet de la ultra. Com una mica illats de la societat real, no? Jo penso. No sé, l'altre dia, per la televisió de TV3, sortia una mare que estava allà davant de l'escola i diu, escolta'm, la van triar expressament, tampoc siguem aquí. Li van dir, escolta'm, jo he arribat amb la meva filla, no sé de donar població, no sap parlar català. Fa dos mesos no he tingut cap problema, diu, aquí les mares parlem, de que no arribem a final de mes, de aquella gent que el treuen fora, de que no tenim feina, però això del català i el castellà, no és una cosa que nosaltres ens preocupi. Cap problema? A veure, ens preocupa si en un moment ho terminarà, però no és la preocupació d'ara. Però, bueno, mentre estem distrets, no? Sí, sí, tant. Ens van canviant. De les qüestions. A nostre pensament. Ara ho has dit, sí, sí. El guert desapareixerà, com tants altres, que d'una manera no saps per què, ni com, apareixen, i això, concentren tota l'atenció més... més, diríem, més poca intelectualitzada, i que no s'ho fem ningú, no? Vull dir, llavors, passió, passió, no? Vull dir... No, no. A l'exemple tenim el seu germà, que és professor de història de l'art a la complotència de Madrid, que va sortir el carrer amb els alumnes a fer classes, no? Vull dir, si tens a casa l'enemic, home, l'enemic amb l'especte... Vull dir, de cara al seu qualsevol concepte, perquè tens l'amic el que està tocant de peus en terra i està quedant treballant amb joves, i, a més, a la pública, no? Vull dir, amb aquest cas de Madrid. Aquest l'hi deu dir el seu germà, el que anava a la manifestió. T'he quedat, tens l'autopia. T'heu vist espanyolitzar. Molt bé. Això és el que passa a la Vilònia. Comencem parlant... T'he començat jo pel tema, no? Pel tema, i ara passarem a l'art, i ens profunditzarem aquí, i després passarem als cinemes, el que passa. Farem una mica d'index, perquè la gent se n'ha sabent i perquè es quedi, perquè aquí que marxi ja la tindrem forta. Doncs parlarem una miqueta del monestir de Pedralves, que hem de fer una visita. Les meus companys faran un comentari. Parlem també de... Excitosa. I després parlarem del Manac, del Montsenyà Nacional de la Catalunya. Tinc lliure, tu. Parlem del Gòtic Internacional, i també la Lúrdia es presentarà, l'exposició de George Melies, que segurament aviat aniré amb algú de nosaltres, a Corre Cuita, com la del Pasoli i Nijau, que la fan al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. També de Benaviat, la veurem, perquè pot ser molt interessant. Farem un esment d'un llibre de Ruki Murakami, després del Terremoto, i de cinema parlarem de 4, 3 novetats, i un clàssic, que amb la Rosa feia en broma, perquè ens hem portat la traducció amb anglès, de Straight History Pensant del David Lynch. Jo que l'he vist a tothom, aquí que ho hem vist tot de David Lynch, quina pel·lícula és aquesta? Doncs aquella magnífica, una història verdadera, que és deliciosa, aquesta pel·lícula. Moltíssima. I destrenes a Gran Gatsby, Searching for Sugarman i Cowboy, que tornarem a parlar d'aquesta pel·lícula, perquè realment és una pel·lícula important i impactant. Doncs bé, joventut, ja he pogut parlar del monestir, que us va semblar el monestir. Bàsicament, no el guia, el guia, el monestir, si us va agradar, i tot això. Ah, que ho havies de dir tu, eh! No, que digui que el guia no parleu, que parleu del monestir, que això és el que ho vam veure. Ja hem tingut molt vist. Què us va semblar? Jo la veritat és que aquest dia, ahir, ens vaig comentar i vaig estar en un monestir de pedals. Quina cosa més bé. Veritablement allà vam trobar diferents coincidències. Vam trobar que precisament es feia un acte musical molt bo. Una missa, oi? Era una missa polifònica. Sí, una missa polifònica. Amb música de baix. Sí, sí, sí. I re, i la missa, doncs, és el que diem, no? Polifònica, vull dir, feta com a tal, vull dir, musicalment parlant, però també amb el procés, lògicament, de les diferents liturgies, no al quiri, de tot, a l'antigua sanza que es deia, no? I amb un èxit de públic, com veu, veure que tothom està avallant, que ha d'haver assegut el terra, com el que diu la cosa. A mi em va quedar molt atenció, perquè jo havia sentit la pare així, més popular, no? Que ara li haurem, no? El monestir de Pedral ves a les clarisses, a portar, quan et vols casar, perquè faig bon dia, hi ha com la tradició de portar ous, de fet, a l'entrada hi havia una parella, com dues dutzenes d'ous, no? I a mi el que em cridava l'atenció era això de les clarisses, que va explicar molt bé... El guia. El guia. El guia. Bueno, sí, el guia. Em va cridar molt l'atenció, l'idea aquesta de les monges, no? De les clarisses. Amb l'idea aquesta d'aquí eren persones nobles, que ens anaven a retirar allà, no? I també la doble, com si es podia dir personalitat, o manera de fer de l'Esenda de Munkada, a la que es va acabar retirant allà, no? Es va acabar... Sí, sí, sí, va viure. Exacte. Va ser, precisament, igual, el van construir, pensant precisament en aquest retiro, no? Sobretot... Va ser per això, basicament? Va ser perquè ella volia un lloc, entre cometes per la tirar-se, no? Totalment. Un cop, un cop que el teniu. No ho estava sentent, eh? No, home, no, clar que sí. Em va cridar l'atenció, els dos llocs on estava enterrada... Les dos vessants, no? Sí, la vessant aquella al costat de l'altar, allà, com una reina... I el lloc per què? És perquè hem d'adivinar en aquell lloc, o com això? I, en canvi, l'altre, no? L'altre posició de la llibertat claustre, no? Era aquesta doble moralitat que parlàvem, no? Ja, vestida de monja, no? De dir, bé, no sóc reina i tal, però segons com em besteixo més de monja. De fet, ja no els dos s'aputen. Clar, és a dir, allà l'únic moment que va estar vestida de monja va ser com va morir. És a dir, perquè lògicament, bueno, creiem, perquè si va ser enterrada com a monja, vull dir que, com ja volia, s'ho testament estaria, doncs, vestida amb el sac franciscà, vull dir, amb el cordó, famós. I és aquesta la indumentària, clar, l'àvid, no? Vull dir que és la plantejament. Però, en aquest cas, no ho sé exactament, però jo crec que aquest plantejament, el que deia també abans de l'ordre és, no? Vull dir, la realesa, a l'altre ja parlaven també d'aquest tema, no? De tots aquests noples de l'època medieval que promocionaven els hospitals, no? Que, com deia amb l'hospital, la Pialmoi, l'hospital de la Santa Creu, no només era per gent que estava malalta, sinó també que era per gent que queden pobres, no? Vull dir que va evolucionar i es va convertir en la casa de la caritat, també que va existir a Barcelona, no? Clar, era més una promoció o un aconseguir el cel que no passa el sentiment, com a tal, no? Vull dir, a l'Hospital de Moncaviu, estic convençuda que ànima de devoció l'ajusta i la necessària per aconseguir el cel. Dic jo, perquè clar, sí... O per comprar-lo. Exacte, per comprar-lo. El que vam comentar, estar dins de l'altar i estar amb una apulcra dins de l'altar és tocar el cel, directament per... La filosofia, vull dir, és de zona sagrada, no? És l'ara, és l'ara sagrada, no? Bueno, i sobretot, ja que estem mencionant, clar, perquè és el més característic, el que més queda l'atenció i el que més maco, també, el sepulcrat és l'església. No sé si ho hem comentat, que l'església és gòtica. És gòtica? És un dels millors exemplars del gòtic català. Totalment. Tant l'església com el claustre. L'església té... No, és de planta de tres naus, és una planta sencilla. Té tres naus, un tres metres. Vull dir, no té trancepte. I el claustre, postament, té tres pisos. I, bueno, és magnífic. Queda l'atenció o la joia, que més ja l'església és aquest sepulcrat. Exacte. Que donen les dues bandes, com deia la Lourdes, a les dues de Sant. Interiorment podria recordar perquè la gent es faci una idea que potser l'havies sent a Maria del Pi, entre cometes, l'interior, molt retocadet, va tenir una restauració molt potent del Jonathan Martorell, que es va passar netejant i posant, arreglant el que són els maons, gairebé, a l'encentat que es diu. Una cosa és que hem de tenir en entendre com era exactament aquella època. És una cosa que algun dia explicarem més endavant, perquè tampoc s'ho estiu d'entrar amb d'aquest serau. I és que la idea que tenim el Gotti, que era una cosa, que això, com estava en comentant tu, deia que no oblideu mai que les escultures estaven totes policromades. I gairebé, aquí les veiem blanquetes. Va haver tota una línia, a finals de segle XIX, i provocada per Puig i Cadefal, qui és Just Manet i Montaner, i uns francesos, que es deien Violet de Duc, i tal, que s'havia de tenir tant el romànic com el Gotti amb una línia d'una blanco, que era com una cosa romàntica més real. I llavors hi ha moltes restauracions que van polir totes aquestes policromies quan sabem que fins i tot és probable que s'encliment de taull, perquè hi ha restes de policromia, el campanafos blau. Blau elèctric. Un blau d'aquest ultramar, un blau com les cadires que tenim aquí. Era això. Imagineu-vos com podia arribar a ser el millor una eslècia al mil centí pic. I l'interior segur, s'ha demostrat, que estaven pintades de la baix, la menac, la part del romànic, i realment d'un altre que potser. No oblidem aquesta idea. L'eslècia d'Amnesty de Peralbes no estava pintada per fora. Però els interiors, ojo, no són tan blanquets, com veiem. Per això, vull dir. Però mira, són les modes de com a restaurar, i a vegades fan restauracions xapuses com a elecció homo. Una altra cosa també per destacar és que hi ha la cel·la. Estaven totes les cel·les individuals, perquè poguessin retirar-se, fer els seus exercicis, els seus ressos, totes aquestes coses. Llavors hi ha una d'elles, que és, a més, està... vull dir, tancada, s'ha protegida per un vidre, d'aquests especials, que és la capella de Sant Miquel. La capella de Sant Miquel que va ser encarregada parlava de la Francesca Saportella, a l'any 1943, la van encarregar el pintor Ferrer Vassa. A veure, amb una clara influència, que aquí és una mica polèmica, que va estar aquí, va haver-hi polèmica, no? Que, bueno, és... És creu que... ell s'ha intentat des d'aquí, però llavors va fer totes les pintures a l'estil italià. En canvi, hi ha estudiosos, que el que considera és que va ser, qui va venir, va ser un pintor italià directament, res que és d'influència italià ni sant, sinó que realment és que era una persona era un italià. Són teories que de vegada agafen més força, però, mira, si ha escrit així la història, és com dir jo que sé, que Colo no va descobrir Amèrica, no és el mateix, no és la mateixa importància, però com canviem la història, que hi ha hagut casos, per exemple, el famoso Colosso de Goya, que tothom era de Goya i al final es va demostrar que era d'aquí Sant Miquel Masella, Arsenio Asensio, no sé què Asensio, la trenca és un mita, que el Colosso de Goya no és de Goya, és d'un dels seus deixebles, dels detallers, però s'ha hagut de reconèixer, perquè estàs signat, ja dius, això ja és la llet, si trobéssim una assignatura del senyor italià que va fer la capella d'actòricament fer rebassa, doncs s'hauria de dir que sí, però com no tenim una assignatura. Un assignava amb aquella època, molt poc, vull dir que és el problema. És una visita que va molt latina, és per veure el refectori... I tant, que sí, el dormitori... El claustre. El claustre que està tot ple de plantes medicinals. Ah, sí, sí, sí. He trobat que hi ha un cert conveni amb la facultat de farmàcia, quan totes les plantes queden allà, molt bé, enratulades, amb el nom científic i tal, i també molt interessant, a mi em va recordar la visita a Poblet, que fas la visita al claustre, fa la visita a la cuina, fa la visita del dormitori, de la sala capitular i tal, vull dir que és una visita maca i que la tenim aquí... Al costat i que molta gent no... A dos passes no, a una passa. A la cuina el que va ser molt interessant és que vingués aquella senyora, vegi la que no comença a fer l'anàlisi. Sí, sí. Clar, perquè són estris que no són gòtics i molt menys, però són de segle passat. De segle passat, a principis de segle, i clar, i imagino que és normal. És més lògic que ho vagi a tocar, perquè són procurats que dius, potser me'n recordo que a la millor la meva avi ja tenia això, i per això la tentació és perquè... No, toqueu això. Clar, clar. Clar, a mirar-los i tal, i se'n pot caure, i si val la pena, val la pena. A mi em va sopar la varietat de matitzos de totes les persones que s'esperaven a fora, i després, quan ja vam entrar amb elles, que van coincidir allà, les diferents classes socials... I tant, i tant. Això sempre és molt interessant per tenir una mesura d'on estem, que ara que no ho veiem. Sí, sí. Bueno, és federal. No hem de donar més voltes, m'hi diria bastant clar. No hem d'activitat obertat tothom. Molt bé, doncs ja que estem parlant d'art, farem un esment molt rapidet, justament, a una extensió del que seria això, i que jo personalment vaig poder disfrutar d'un matí, el que seria algun altre lloc que s'ha d'anar, el personal d'art contemporani, i ja poder ser guiat per gent, que a més dins del poble Manac hi ha gent molt, molt, molt capacitada, per fer la informació, i clar, no pots anar a veure tot amb un dia a tot, perquè tens la part del romàni, la part del gòtic, la part de l'art modern, i una mica fins al contemporani. Llavors, el millor és anar quatre vegades en diferents moments i amb guia que t'ho vagi explicant tot, perquè això és essencial. I jo vaig poder fer amb una professora de la universitat, no a la part del gòtic internacional, en les segles XIV-XV, el que vam veure a nivell sobretot amb pedra, però la part d'escultura i pintura que tenia al Manac, evidentment és una bestiesa. El que té en allà hi ha coses meravelloses, evidentment dinoms poden sonar xino, però hi havien fer rebasses, hi havien Arnaus Pere Serra, Jaume Auguet, Lluís Dalmau, els grans pintors catalans d'aquell període, i grans dits amb tota la sedita de la paraula, l'alçada de qualsevol pintor, com pot ser un gioto, com pot ser pintors italiens d'aquella època. I de França, el que tenia la mala sort, que al XIV i XV no han quedat gaire els espais pintats, tenim molt tema de manuscrit, i que demostra el bé que treballaven, però no tenim pintura moral, és curiós, ni tenim pintura amb quadro, tenim molt poca cosa. Són modes i coses que queden marcades. Però bé, sobretot el que cridava l'atenció i el que té un lloc d'honor, i això sí que segur que el coneixereu, o alguna vegada vius és la verge dels consellers de l'Ajuntament de Barcelona, que van carregar Lluís Dalmau, es van carregar curiosament amb l'època de Cabernat Martorevi, els grans pintors que hi havia a Catalunya, però com us ho vaig comentar un dia, seguint la línia del que feia el taller, va arribar un moment que aquests consellers, que viatxaven per Europa, es van adonar que cap al segle XV estava passant alguna cosa a Europa, que va ser al principi del reneixement, al canvi de formes, i van voler fer una verge pintada per col·locar-la a la capella de l'Ajuntament de Barcelona, i que van fer en comptes de contractar, en fer rebassa, en contractar els que hi havia en aquell moment, que els grans van dir, n'estem una persona que sàpigui fer el que es feia al nord de França, a la zona de Flandes, els flamencs, i el que es feia a Itàlia. I van agafar Lluís Dalmau, tres o quatre anys a Flandes, i que havia pres aquesta forma de pintar. Si tu veus aquell quadro, veus que no té res a veure amb tot el que hi ha al voltant, i es veu un detallisme absolut de les formes, al principi del retrat, com aquests cinc consellers que apareixen, són retrats personalitzats, cosa que fins i tot era idealitzat, no hi havia un retrat únic, i és un trancament, el trancament ja cap a que seria la pintura moderna. I són consellers que són molt xules de veure, i cal que ho expliquin això, perquè si no, tu vas allà, pots gaudir, però no veus realment el que és això. Per tant, molt recomanable, i si esteu guiats, es pot trucar allà, i qui en dies i tal, i a més, amb un preu renable de 5 o 6 euros, es pot fer. I si no, ja sabem què hem de fer. També. L'URDES, seguim parlant d'art, George Melier, exposició, presenta'ns-la, i ara, si un dia la podem anar a veure tots plegats. Jo tinc moltes ganes de veure-la, he buscat una mica d'informació. Us dius, ja us melia la màgia del cinema. Està al Caixaforum, i he vist que està fins al 24 de juny. Sí. Llavors, el cineasta francès, aquest cineàster, ho havia fet dibuix, director de teatre, de cinema, va... va sobre a sortir perquè li va donar al cinema aquest toc fantàstic, que va ser realista, d'aquí la peliquesta de... no sé si... el viatge a la Lluna, que té trets de Julio Verna i tot això. És genial, la pel·lícula, és un plaer. Es veu que hi ha uns 400 objectes, hi ha, per exemple, les màquines antigues de cinema, vestits, projectors. Sí, projectors. Aquí posa 21 films, hi ha 21 trossets que pots anar mirant. I, bueno, jo penso que és una exposició força interessant pels que ens agrada el cinema, perquè ell va ser un dels que el va revolucionar més. I una cosa que he trobat, que es veu que ell va... va cremat totes les seves pel·lícules originals, quan es va quedar, per dir alguna cosa, sense masses diners, però, bueno, algunes, s'han recuperat perquè hi havia còpies i tal, però és una exposició que penso que val molt la pena, que és dels origens, dels origens. No oblidem la pel·lícula Hugo de Martin Scorsese. No oblidem aquesta pel·lícula, que hi ha una part magnífica que parla de George Melies. Exacte, exacte. Doncs del 5 del 24 de juny, una notícia que ja era esperada és que l'entrada val 4 euros, ara. És per totes les sales. Tu pagues, llavors pots dir, vaig a la sala 1, sóc aquí en 4 o 5, en recordo. Pots anar de sala amb sala, però pagues a baix 4 euros. Si tens la llibreta de la caixa, o ets menor de 16 anys, no. Vale. Però si no, són 4 euros, però per totes les sales. El queixa fòrum. Jo això no estic d'acord perquè era una fundació. Sí, això havia un comentat un dia ja. Exacte, això ja hem parlat aquest tema i no és furgar allò que dius, però... I perquè tinguis la llibreta de la caixa, no sé si qui era el recec que sabia de fer-ho. Això, em sembla molt malament, però bé, això ja és una opinió. Hi ha consta, o sigui, tu entres a la pàgina web de caixa fòrum, ja has sortit del de tot horaris, preu, i està a l' i per ser fundació el que això comporta és que s'estalvien molts, molts, molts impostos. I ara és una doble vessant, és a dir, si cobren uns diners, els aconseguiran cobrant, evidentment, i això ja veurem com es declararia. Però bé, tal com està el cotarro, és el que hi ha. M'he dit que millor que facin casals de per gent gran i que ajudin per altres temes, en aquest cas és important, però és el que deia. I per fer diners i ajudar els albuiesc. Com que no tenen diners a aquests senyors, vei dir és aquestes problemes. Bé, abans de parlar del cinema, que comentarem el Gran Gatsby, el Searching for Sugarman, comentarem una coseta de literatura. Hi ha un llibre del senyor Uki Murakami que va treure a fa qüestió de 3 o 4 anys. El senyor Murakami va ser la impassat un dels finalistes al premi Nobel. Aquells actors, escritors que acabaran aconseguint-lo. Jo sé que molta gent li té molta mania, aquest senyor, o que li costa, i no segur que hi hagi alguna cosa d'aquest bon home. No, encara no. Tokyo Blues, tot això. Ah, jo he llegit Tokyo Blues, ara que ho dius. Sí, que és bastant... per dir alguna cosa. Ara em ve la pria del brau, la nihilista. Niillista? Sí, sí, perfectament. És un llibre... És un llibre... Però a veure, és que és complicat, no entendrà, és d'entrar en el joc. És a dir, es necessita com són els japonèsos, com és la joventut, perquè està plantejant a gent que viu amb... No estem parlant d'un Japó del segle passat, no, estem parlant d'un Japó actual, de com viuen, amb aquesta facilitat que tenen per avassar-se la mort, el suicidi, a la depressió d'una forma claríssima, i és cap tipus de problema. Jo recordo, no sé si era aquesta o una altra, una història que a mi em vas garrifar, perquè amb la tranquil·litat que deia que la seva amiga, però d'adolescents, s'havia suicidat, però que no passava res. M'entens que vull dir, és com si tu canvia... Ah, pues vale, perfecte, i et penyes el telèfon. Vull dir, crec que et critica molt aquesta impacibilitat, la societat, vull dir, aquesta serietat en sèrie, parlo de com treballen aquestes hores, que es tiren la tira d'hores treballant, amb màquines a la filla cap, i que no tenen capacitat de pensar i de reaccionar. I ell intenta crear un món ni llista, però ha anat una mica més bucòlic. A vegades es tira pàgines i pàgines explicant el plaer, que sent un noi perquè està en una muntanya gaudint de la natura, perquè és que no té temps de pensar en això. I en aquest cas, l'escusa és el terratrèmol, em sembla que va bé a Tokio, abans paràvem de l'URDE, no em recordo la data, però no farà gaire. L'últim va ser el 2012, va fer un anterior al 2004, que era el 2005 i tal, que també va deixar... És una sísmica. I són històries que estan ambientades amb això. És l'escusa per parlar d'aquests temes. I no és coste, vas ganar una per una, perquè això no acabaríem. Però, bàsicament, són històries ni listes, que no ens provoquen una mena d'acció. No és un llibre que tingui una acció. I fins i tot, quantes acaben oberts. I això és el que fa molta ràbia, això que no acabin. Però com una porta a l'esperança, bàsicament. A l'esperança, tant a nivell de la destrucció, com a nivell personal. No cau tant aquí. Aquí ja hi ha prou amb la desgràcia que hi ha hagut, per sobre, provocades gràcies personals. I els hi costa. Aquí, respecte a aquest tema, però hi ha llibres que, a l'índex de mortalitat, per insisteixo, per depressió, per situacions complicades, per accessos a nivell del que seria els caps de la feina. Sí. I és angoixant a vegades, però escriu molt bé, i és una meravella, però és peculiar. Retrata molt bé, jo penso la soledat individual. Totalment. Perquè Tokyo Blues és com si els personatges vades fossin de gel. Exacte. I el que tu dius és com impassible. Però ho tracta d'una manera, com si ho deixés anar. Però, bé, et penso que la destrucció a nivell mental, a vegades, o problemes mentals, es retrata força bé, i després la soledat, i com a vegades, com que no hi hagi res a fer. No crec que sí, com els que tu has de dir que dius que hi ha una mica com d'esperança. Que t'has de fotre una mica. Sempre juga això. Hi ha vegades que també arriba... Hi ha vegades que juguen molt amb la gent jove. I com treposa amb la gent gran. Parla de pocs personatges d'edat intermitge o d'edat madura. Sempre hi ha aquest vincle. Aquí hi ha un parell d'històries que són una parella jove i tal, que es coneixen, i van a compartir amb un senyor gran que li encanta fer fúgeres a la platja. Llavors, aquella sensació d'anar a la platja, d'estar amb ells, parlant, parlant d'allò, del diví de l'Humà. Vull dir, en tant se'n fa el que es parli. Fuguera, com aquell senyor disfruta prenent foc amb un lloc controlat. No estem parlant, però que al final sap que aquest home morirà, perquè és gran, però que a la vegada ell pensa que no et preocupis, però si jo vull morir, és a dir, dius, no passa res. No, clar, exacte, vull dir que ella és feliç amb això, però que no passa res si aquesta persona mori. I, a més, ella ho vol. Clar, dius, anem molt enllà. És una concepció de la vida, de la mort. Exacte. És molt diferent. El que tu acabes de dir és que és una concepció tan diferent que si tu planteges, per exemple, dius, ara t'explicaré una pel·lícula. Tokio Blues, no? I expliques aquests tipus de valoració, diràs, escoltant-hi. Sí. La pel·lícula deixa bé el cuixet. També no ha patat els sols de tuquillut. Sí. La pel·lícula que et passi allà, o aquella, no me'n recordarà el director, de la Sofia Coppola. De la Coppola. Jo crec que ja hi veuen això, però, bàsicament, són dos europeus, com estan allà perduts amb aquells joves. Però com viuen. Quina solitud, no? O aquella indemut for the love, te'n recordes aquella tranquil·litat amb el tema de l'amor, no? És un altre ritme que el nostre. No te recabeu. Deixem-ho. Una cosa petitona, petitona. És un poema que diu, aturo els ulls d'amunt d'aquest cap vespre, d'amunt d'un blau de mar ferit pel rotx ponent, que amara, com un oli de badia, i crema l'esclarós que esclaten com el foc abans no s'estingués. Els colors són de fruita i ens conviden al tacte. Enduc un got de vi cap als llavis cansats, i n'he d'entrar a les roques com si fos un infant per al guatx de la pell. Tot és fràgil i etern, quan les hores s'encalmen i viure és un batec reescrit amb cada gest. Bé, aquest... Una aplaudiment. Un aplaudiment al texta i a la veu. Ho he llegit magníficament bé. Escolta, et posarem, perquè ens agraeixis poemes cada dia. És que me l'he llegit tres vegades abans. Em sembla que farem una secció. Farem una secció de poemes amb en Jaume. Escolta, no jugueu bé? Jo penso que aquest poem, que l'he llegit abans i tal, s'esqueia perfectament amb el que parlava mare. Escolteu, amb qui li diries un poem com aquest, per exemple, amb una criatura de... fins a 12 anys, per exemple. Però què vols? Amb un vídeo. I a persones grans, que és el que tu també insinuaves. A persones molt grans també. A mi em costa, em costa arribar al cap del mes i tenir aquests 150 euros que valoraven avui que necessitaven una família en quatre membres. No sé si ho heu llegit. Té la Marina. Té la Marina. Quina bogeria. Això és com l'època aquella. Això és del senyor Carles Duarte. Aquest és un senyor que, ell presenta en aquest llibre, que és un llibre, i el que passa és que tinc un tros de llibre, és un poemari que és tot un homenatge a la Mediterrània, especialment el d'Hitoral de l'Empordà, i el Mart en general, com a forjador de sentiments i d'esperances. Els versos de Marín Tim, que és com es diu, ens descobreixen un bar viu i proper, un espai de reflexió i d'inspiració i d'aquestes on projectem els nostres anèls, perquè no, els nostres somnis. Ell va néixer a Barcelona en 1959, és poeta lingüista, i, a més, he tingut el gust d'estar amb ell, que és una persona que dona confiança, que tot anirà. És una bona gent. A més, escriu de meravella. M'ho vaig trobar amb una fundació. Molt bé. I parlàvem de joventut i parlàvem de la gent jove i l'altre dia, amb el tema que vam comentar, també amb en Jaume, vam parlar de l'aburriment de la joventut, i vam parlar d'una cançó de Meca, que es deia Perdida-me-hi-habitació. I llavors diria, ara mateix, per temes logístics, no la tinc, però sí que la tinc ara. I llavors, per fer el tall abans de parlar d'aquestes quatre pel·lícules, escoltarem un momentet, per donar els mecanos. Perdida-me-hi-habitació. M'ho vaig trobar amb una pastilla. Que me pueda relajar. No pueda quitar. Un concor de bústia. No sé què li prometia. Té revista bé. Aplátele-se acá, que se pueda creer. No entenc qui és el meu fill. Té revista bé. Aplátele-se acá, que se pueda creer. Si me empieza a vibrar, de tanto pensar que no hay nada claro en mi soledad. Perdida-me-hi-habitació. Con todo el revés se pasan las sols sin saber. Perdida-me-hi-habitació. Con todo el revés se pasan las sols sin saber. Perdida-me-hi-habitació. Ai, que bé que sonava això de mecanos. Què guai. Han passat 33 anys. Què dius? No pot ser. Any 80 és això. 33 anys de que sonava aquest tema. I que jo ballava d'una forma enfarborida amb els companys de botella bàsica. El viatge a Mallorca de final de curs. I tant, i tant, que sí, d'un i dos, d'un i dos. 33 anys han passat. Sí senyora, senyora. Molt bé, doncs tenim ara 25 minutets per parlar de cinema i l'úrder s'ha passat testimoni. El Gran Katsby del Bas Lúrman. El Gran Katsby del Bas Lúrman. Bé, bé, a veure, a Bad Lúrman sabeu que el director que va fer a Australia va fer molt enrús, etcètera, etcètera. Tenim un Leonardo DiCaprio com a protagonista. Després la Karen Mulligan, que és la seva nòvia, no? Després tenim el Tobi Maguai, que és el narrador de la pel·lícula. Per mi, encantador, és l'Espiderman, jo dic, sembla en relació no amb l'Espiderman, no? Llavors, el narrador és ell, en la pel·lícula s'anomena Nick, i aquest és un escritor, comença la pel·lícula, ell està, com si diguéssim, retirat en un lloc, parla amb un metge, el metge li diu, que recuperar-te, activitat, i tal, que t'agradés, i ell recorda que una de les coses que li encanten més, o li havia dit al seu vell, era escriure, i comença la pel·lícula, quan ell va recordant la seva amistat amb el Gran Gasby. Representa que aquest narrador, l'Espiderman que dic jo, doncs, està bisquent en el centre Estats Units i se'n va a Nova York, amb tal casualitat la seva casa està molt propera a la del Gran Gasby. D'ell té com una curiositat, diu aquí sempre hi ha una casa supermaca, hi ha algú que sempre està mirant a la finestra, i està mirant sempre a l'altre costat de la Badia, que hi ha una llum verda, comença la pel·lícula. La pel·lícula, suposo que tothom és espectacular, tipus molt enruix, té com dues parts, la primera part, tu diries que és gairebé espectacle, espectacle, li encanta això. Aquí rediren, hi ha tots els vestimentes que s'han fet servir, milers, de vestits, de mitges, espectacle, el principi és com si lluis molt l'espectacle i els personatges, no els hi passa massa coses, estan narrant, el Gran Gasby, les seves festes, gairebé mai no hi és ell, serien festes, jo vaig trobar més tipus com a discotequeres, d'ara. Vull dir, més que unes festes dels anys 20, perquè la pel·lícula està situada serà els anys 20, i després la segona part, diguéssim si podem pensar en dues parts de la pel·lícula, s'acentra una mica amb tota la part més emotiva, aquest Gran Gasby té un amor d'aquests que van oveure... Que tomba. Sí, que fa 5 anys que no veu, és platònic, clar, per això és platònic. I un amor, que és el que va fer el Gran Gasby, que no va ser el que va fer la pel·lícula. Sí, però l'altra noia s'ha de casar, però és la que viu a l'altra costat de l'Ava Díaz. Ell és d'una classe social, perdona, alta, i ell en canvi prové d'una família humil. Ell no s'acaba de saber. No s'acaba de saber. Diu que està a Oxford, tot el peig que ha estat estudiant a Oxford. En realitat no. El llarg de la pel·lícula hi ha una sèrie de scenes que s'ha de recuperar. Estan pensant en una estètica de Charleston, el pentinat d'ella, i la segona paraula que volia comentar, que s'acentra una mica amb les relacions, així més íntimes entre ella estar casada, i ell vol tornar a recuperar una miqueta aquesta relació. Hi ha una escena que vaig trobar bastant forta, a nivell real, i de cop dius que jo marxarem i tu deixes el teu marit i tal, però resulta que estan els tres amb una altra persona a l'habitació, i diuen, no, tu no te la pots endur per això, perquè tu no tens la vida clara, sinó que fas tota una sèrie de coses. Jo, com una disputa, com si estiguessin els tres, a veure què la lleve. I és una mica forta la imatge, perquè ella i el marí li diu tu mai em deixaràs, perquè te'n recordes, és una història que tothom més o menys coneix, és una història romàntica, hi ha gent que diu que tal com l'ha presentat el director, és relacionada amb la que es havia fet del Robert Redford i la Mia Farro. Està relacionada, sí? Sí, la història és similar, però l'estètica, hi ha molta gent que no li agrada, perquè és... A tu em deia, et xescos, que... Sí, de moment, rux. És habitual que comenci amb uns principis molt espectaculars. A Austràlia no sé què li passa a Austràlia, a Austràlia va fer una cosa molt més planera, però en canvi, amb molts rux, amb aquella que es diu Baila Comigo, que també és de seva, és la primera que va fer, que era una cosa australiana, directament fet allà i com molt local, però també era una cosa molt potent i amb uns efectes visuals, però on es va estilitzar, va ser amb molts rux, que és el que deia, amb no ser fixes, el dels trets de la cava. No vull que estigui fent imatge, imatge, però retoca molt, el que deia, és que... Em deia de l'Hordès que el Dicapri estava molt guapo, i jo crec que sí, que aquí és seguríssim, potser no l'he vist, però hauria de veure, però estic convençut. I aquesta descolocació que fa a nivell musical, ho fa molt bé. No és el cas de Sofia Còpola, que a Maria Antonieta, amb una història molt linear a la parca que moderna, t'entra amb ple versalles, amb una cançó de música chaos. No, per des del punt de vista, és una descolocació que no és del tot correcte, perquè el senyor Lurman ja juga això. Ja juga des d'un principi, no t'està mantint. L'estètica és una estètica d'època molt ben portada als límits, però en canvi, la música, estic convençut, com va a fer molts rux, de les anys 80 als anys 20. Però li dono un retoc que la converteix amb una mena de... El retoc a la música. I tant, mai és la cançó original. Aquí hi ha música de Beyoncé, jazz, etc., però jo... A què no és coneguda? A nivell musical, jo no vaig trobar tant que se sortís de dir, clar, que no és anys 20. No és música anys 20, però no queda descassada. És un rux, totes les cançons que són en totes són dels anys 60, 70, 80 i 90. I estem al segle XX. Però, en canvi, li dono el to quan fa el tango, el famós tango, aquella imatge que fa un tango, que és només conegut de la pel·lícula, i tant, és la cançó de Polís de Roxanne de l'any 78, versió en tango, clar, fa un tangazo que això es portava a l'època i és brutal, el que sona allà. Però és un senyor que té molta qualitat. Això se'n diu arrenjament. És un arrenjament total absolut. De tota manera la crítica ha estat una miqueta dur amb ell, amb el sentit que jo no he vist. Jo he vist el Clàssic, em vaig avorrir com una morsa. Hi ha gent que diu que està molt més bé el Clàssic, i li ha donat el to que aquest tant espectacular, que potser hi ha gent que no li agrada. És una pel·li, és una història romàntica i no crec que la història és la mateixa, però li ha vestida. Per mi és llunya. De 4 a 75, quan és de pel·lícula, 70, em sembla llunya. El senyor Robert Réfro fa molt bé. La història, però, hi ha uns balats, i unes coses, que diu que ens mora. M'hi ha que no estava pensant, s'haurien d'anar en voltes. No sé ara, allà estima... La setmana que ve diem comentar-ho. Les personatges són un mica llunyes. La història també. que era impossible, que ell estava enamorat, però que no podia ser. Ella ha fet tota la seva vida, ha fet els negocis, ha prosperat moltíssim, ara és ric, però encara se'n recorda d'ella. Ostres, està rica la seva vida, això. Aquesta és una història... No ha fet la seva vida, realment, ha viscut el record d'ella. Ostres, què fos. És un argument, si es pot dir, que està a moltes pel·lícules. És un argument romàntic, i que, a més a més, la persona s'ha enriquit, s'ha tornat més... És un argument idealitzat. Aquest senyor, suposo que ha volgut tornar-la a fer, però no és una pel·lícula que dius que porta una cosa nova. I també els dos personatges, moltes dos actors que fan del personatge de Gasby, un és el Robert Dreford i l'altre és el de l'Arribar de Dicat, però que també són dos icones, precisament, d'atacos masculins, guaperes i tot això. Que dius, Jolín, com pot ser que no hagi conegut ni un capdona més que li ha llegat? Clar, sí. Jo, de tota manera... A mi que jugant, potser és una clínica també cap a l'espectador espectadora. Mira, que estàs parlant aquí, no? Aquest en guapos, no m'ho diré cada dia. Potser també ha anat una mica més enllà, però... Per què tenen aquesta pel·lícula d'aquestes? Jo, de tota manera, em va encantar l'espidermen que diu jo... El problema que hi ha, és molt bo. És genial. Aquest home és genial. Comença la pel·lícula, no de guaperes, sinó que ell va explicant la seva relació amb el Gran Gatsby i el vaig trobar genial. I segur que és més interessant aquest personatge. Sí, és més interessant el que va descobrir, tot el que va passant perquè, clar, queda al·lucinat amb aquestes coses, pensa, però de què anem, no? I tota l'estona és amic del Gran Gatsby, però no ho té massa clar, eh? Va dir, bueno, tu m'has convidat, però per què m'has convidat? Vull dir, que és un personatge que potser és bastant interessant, no? Aquest és el creador, que en definitiva investiga i acaba de dir mostrant-te tot un seguit de trets, no? I a canvi l'altre és el vividor, no pot tenir més interès, segons com. Molt bé, doncs seguim. Hem d'avançar, parlem de Cauboi Rosa. Vinga, doncs, Cauboi. És una pel·lícula holandesa de l'any passat, de l'any 2012, que el protagonista és un nen, és un nen que diu jo jo, jo jo. Que té uns 8 anys, no? Sí, 8 anys. Jo ja s'havia comentat, i és que és ara quan l'he vista. I bé, la història és molt senzilla, no té grans pretensió, sinó que és més allà tot això intimista, d'explicar en aquest moment just de la vida d'aquest nen, no? Sense donar-te massa explicacions, però sí, amb el dia a dia, amb el seu dia a dia sí que veus la soledat que té aquest nen. Amb el seu pare veus com el pare. El pare no li acaben d'enfocar del tot sencer. Hi ha alguna escena que sí que el veu sencer, però, bàsicament, és quan el meu posa el propor amic que t'has ajupat per fer-li un petó, perquè em haig de treballar, o vinga, que me'n vaig, i agafa la furgoneta. I a veure si et guanyo, no? Llavors, a veure si arriba un punt que hi ha un punt... És a dir, un punt de rivalitat. El punt de rivalitat, no? Que dius, bueno... O de no sé si és joc o és rivalitat. És que és una cosa una miqueta, perquè... s'interpreta d'alguna manera, no? És ver, la mare no ho deixaria fer, jo. Però, Rosa, això no se li ve mai la cara, aquest noi. No, sí que se li ve. Hi ha moltes escenes que sí, però amb un principi, no. Amb un principi veus que estan vivint a la casa, que el pare s'ha acomiada perquè marxa a treballar, i el nano es queda sol. Si surts corrents, a veure si hi ha l'enganxa, i arriba a la vegada, allà el pon aquell, que el pare ha de passar per sota, a la carretera, i el nano pot passar per damunt el que s'hi ha posat un camí de terra. Un lugar en el mundo, més o menys. Allò de passar el tren pel davant, però en aquest cas no hi ha risc, no? Exacte, no hi ha risc, perquè és un ampetit, que dius, però si aquest nen està vivint sol, surts corrents, vaja cap a través, i després torna a casa, i el veu que està arrentant els plats, que igual cuina, però, bueno, aquesta criatura, què passa, no? Pobret, no? No es troba un dia en aquest bosc, perquè és una figura que viu a l'emprena natura, a les afores d'una ciutat, i llavors, d'aquestes presidades que ell fa per aquell bosc, troba una crida de gràia que ha caigut del niú, i llavors, de seguida, imagineu-vos, però l'agafa, l'adopta, l'acuida, no sé què se l'emporta a casa, tot i sabent que el pare no vol que hi hagi ni animals ni plantes a casa. Clar, que dius, encara més soledat per l'end. Doncs sí, que veus que té una relació amb el pare, una relació una mica estranya. No dius, aquest senyor també li passa alguna cosa, no? Clar. La mare no apareix, el nen sí que parla per telèfon, o fa veure que parla per telèfon amb ella, i després ja sí que veu que ha passat, però, bueno, això tampoc no cal desvellar-lo, perquè és el més interessant de la pel·lícula, també, desvellar una miqueta. Veus el nano com si que va, pues fa esport, jugava a terpol, a més, li va molt bé. I li falla la relació amb el pare, a veure com a classe o a terport, i té problemes amb algun company, com que coneixem una altra noia, una miqueta de la seva vida, ell, com va, la va muntant a la seva vida, amb aquestes coses cotidianes, amb el seu... bueno, la possibilitat que té un caràcter magnífic, veus que té molts valors, que és un nano... Tintent de tot, és un nano molt tranquil·let, és un nano molt bo. És un nano molt bo. Però segurament té el pare, no? No té ningú més. A tota la pel·lícula només és veu el pare. Ni la mare no aparèixer. No un raig fil únic, veus que la mare és una cantant de Comtri, llavors ell sí que escolta moltes vegades la música que té gravada de la mare, i el diu que la mare està de gira. La mare està de gira. La pel·lícula és petitona, però desperta. Ara el sentia parlar com tu ho deies. Venen el cap coses que per mi m'ha tret... O sigui, jo tot sol no vaig ser capaç. Per exemple, això que esmentaves aquest repte, aquesta competició que fa amb el pare, no? Això és important. La mare no ho deixaria, per exemple, o miraria de nou. No ho sabem, clar, no ho sabem. És com si l'abandonés cada cop que marxa la feina és com una sensació de l'abandonament. Està molt bé. Jo penso que és una pel·lícula que té coses molt amagadotes que poden ser una descoberta, encara que, probablement, si li preguntessis en el realitzador, diria jo, jo no volia fer, però t'hi fa pensar. És que és una miqueta la intenció de dir-ho. Jo presento una situació, que és forteta, la criatura. I només com a observadors... A veure, el dia a dia d'aquesta criatura, què passa? Com se sent? Jo penso que fa una anàlisi molt vàlida. És veritat que és una pel·lícula senzill. Ja ve la senzilleta, perquè el plantejament és molt senzill. Però té un missatge. Té tot un contingut interessant de veure. I com el nano normal, com s'ha agafat aquell ucellet, com el vol cuidar i com el vol criar. Vé a ser ell mateix, és com se sent ell. Aquí hi ha una cosa, per exemple, que la podríem posar al costat dels os santos inocentes i de la manera que ha mort la Milana. Sí, per la paral·lisme, que ja també... Allà estem parlant d'una situació social i tal, que cal ressaltar la injustícia, i aquí no. Aquí el ucell tampoc morirà d'un accident ni de culpa per ningú, sinó de la seva, potser, pròpia incapacitat per anar més enllà. O sigui, per ser un ucell més espavilat, potser. No sé, trobo que hi ha coses... O pel fet mateixa domesticació, com a conseqüència, també. Són animats que han d'estar... D'entrada han d'estar salvatges, no. Ha distratxat per fer-ho. Però sí que es interessa en aquest paral·lisme. El santos inocente és el personatge que és un disminuït... Bueno, sí que està claríssim, és una persona amb certetat. I com s'identifica també i com protegeix aquest animal. I aquí és un nano que ve a ser també això. Una situació també des d'algú, des d'algú. I amb aquest ucell. És interessa la relació amb la nena, amb la amiga aquesta, la relació amb els companys del guaterpol, amb l'entrenador... Clar, que també és la societat que li envolta el seu món, el seu petit món, també, que li envolta. Aprend a desenvolupar-se i a viure i a inventar-se una realitat... A veure, inventar-se en el sentit d'assumir aquesta realitat que ell té, i que això li ajudi a assentar les bases i a poder anar creixent, no? Com a persona i com a... Evidentment, aquesta situació... És una edat molt crítica, clar que sí, no? Aquesta situació no es pot produir si no hi ha la complicitat del pare, que evidentment, com a gran final, veurem que sí que es prové. Sí, sí, sí, és interés. I ara el Satchin, no? Clar. Exacte. Satchin per... Satchin per xugar-me. Satchin per xugar-me. No, va, no, passar real, va, fill, si això... Molt bé, molt bé, molt bé. Tots tenim un anglès. A mi em va encantar la pel·lícula, és un documental, que anar-la a la història real del Rodrigo, no li diuen? El Rodríguez. I, bueno, la música és una persona com podria ser qualsevol, que li agrada molt tocar la guitarra, però fa tot tipus de feines de construcció, de tal, d'aquí d'allà... Ni molt a gust, a més a més. I li encanta, i, a més a més, és que agafa... I, a més a més, ho fa com en plan creatiu, no? Perquè el s'hi regla cosa de la gent i ho estres. Mai pensava que això hauria pogut quedar. Sí. I llavors va una miqueta al seguiment aquest típic, no? Que el coneixen, li propos, va a cantar a diferents llocs, no? Així petitons, que sigui un bar, que sigui tal, no? Fins que comença a gravar, no, Jaume? Sí, sí, sí. Aquest és un personatge que, a finals dels anys 60, em fau un músic descobert en un bar de Detroit, no? Detroit, en aquests anys ja començava a la de Ballado. O sigui, en definitiva ens faria pensar en Hollywood, o fins i tot amb la gran torina de Clint Eastwood, però amb una contundència encara més potent que el torino. Perquè allà potser se sentra molt amb la emigració i la desestibilització que això genera. I aquí no, aquí és aquest punt de document d'un teixit social que havia estat molt brillant i de la manera que això ha anat caient. I llavors aquí pot aparèixer qualsevol cosa i el que apareix és precisament aquest xicot, no? És un xicot que comença a cantar en petits llocs, però ell va fent de paleta, va fent de mol·licions i tal. I llavors de cop i volta, un dels seus discos de les dues gravacions que va fer fins a aquell moment va arribar a Sud-Àfrica, a la Perhei. I allà el van mitificar fins a un extrem extraordinari. I avui és popular i precisament en el festival, aquest que s'està fent a Barcelona, havia de venir, en el sol... El sol de Sud-Àfrica, el sol. Havia de venir a aquest divendres passat, no va poder ser, perquè estava malalt, però el podeu trobar. Si no recordo malament, ho va dir una persona, el dia sí, és el podeu trobar. Les cançons, com dius tu, ajuden moltíssim a la connexió que tens amb ell, no? I llavors jo crec que és extraordinària la capacitat que ha tingut el realitzador per combinar. Doncs una exposició d'un ambient, les cançons magnífiques han contingut, evidentment, no pas conformistes, tot el contrari, i al mateix temps, doncs, el saber combinar-ho això en tot un seguit de testimonis que el van conèixer i tal, que no es fa massa insistent, perquè tal com va passar en el matratge, van desapareixent. Sorten les seves filles, i està molt bé, perquè els hi van fent preguntes de com era el teu pare, i per les dues filles són completament diferents, a nivell estètic, però a més a nivell del que pensen, i està molt bé, perquè no es fa pesat, com tu dius, has sabut fer una combinació molt bona entre entrevistes, entrevisten el primer productor, entrevisten les filles, i les cançons, evidentment, a Sud-Àfrica va ser perquè era una cançó bastant de protesta, la que va arribar allà, i va ser un mite, com diu el Jaume. Sí, sí, sí. Molt bé, fantàstic. Perfecte. Molt genial. I la Rosa ara ja ens farà el colòfon amb una història verdadera, The Straight Story. Que has tingut una conya amb això. Ah, sí que ho fa bé. Sí, sí que ho fa bé. És una història entrenyable. És una història que... Bueno, mira, la música, parlant de música, és de l'Angelo Badalamenti, que de l'Oridó, és molt interessant, una música insistent, tota la història recurrent. Genial. Us recordo que està basada en un fet real, que va passar l'any 1994. És un avi des de 73 anys. Això diu la reseña. Jaume, no em miris d'aquesta manera. Que es diu Alvin Stride, de The Straight Story. És que si no, que és història. Ja no, que és història. Doncs aquest senyor viu a la localitat de Lawrence, a Iowa, i té un germà... Bueno, a Monsion, a Wisconsin. No sé quants... No sé si són 500 quilòmetres de distància. El cas és que... Home, llavors li avisen... Vam un tracte... Sí, clar, és que la història és aquesta. És el desplaçament que ell fa. El viatge que ell fa és un arrot-movie. Sí, sí, sí. És el desplaçament que ell fa amb la seva cegadora. Primer un tracte de matallages, pa, i després ja agafa una cegadora. Sí, és una cegadora. Un tracte de posar-nos a potència. Imagina, això de bona, a 10 quilòmetres per hora. No ho sé, no? És la tenacitat en persona. Hi ha d'anar a visitar el meu germà. Hi ha d'haver necessitat econòmica. I ho ha de fer d'aquesta manera. Fa 10 anys que ell no parla amb el seu germà. Triga 6 setmanes en arribari. Passa de tot. Quin final més. Va estar a canç a la sessió oficial. El que és molt interessant és... I per què ha d'anar a veure el seu germà? Com és que han passat 10 anys? Jo al final vaig arribar a la conclusió que estava clar que era ell qui havia deixat. L'havia fet alguna cosa al seu germà. O ell s'ha sentit una manera de purgar potser. I de dir... Vull veure'l, vull fer les paus. És el meu germà. I avui tenia aquesta oportunitat. Jo al final vaig pensar... A veure, si és que s'han discutit per alguna cosa, es van deixar de parlar, no t'he sentit que després ell digui... No sé, potser és això. O no importa qui va ser. Quan dius no es discuteixen si un no vol, no vol. Jo t'ho anava a dir. Jo penso que no és pas tan important el perquè... Qui ha estat? Si no que es va produir. Qui és el que ho provoca, però sí que s'hi afeggeix. En la dinàmica, no? Però jo no... S'abrassen al final d'ells dos? No, no. Això no és fredor. El germà sí que quan arriba... El germà està allà... I li diu que has vingut... Has vingut expressament, no? Des del teu poble. Has vingut amb la segadora. Especialment per veure'm. I l'altre li diu sí. Ja està, però és que amb això ja s'entén. Que el germà ja capta... La importància. És important, no? Les paus són aquesta. Sí, sí, sí. He fet aquest sacrifici per venir a veure't. D'estar al germà, el Jair de Mestanton, que és brutal. És un dels millors secundaris del cinema. I s'ha de tenir en compte. Sí, magnífica, magnífica. La idea és molt maca, molt maca. Bueno, encara tenim un parell de minutets. Un parell. Si voleu comentar alguna cosa, també. Jo volia comentar de la pel·li... Això, la idea de que a nivell cotidià... passa o sents casos, de gent que fa molt temps, a nivell familiar o cosins o germans, que no es veuen. I quan arriba una certa edat, diuen, després de 20 anys o 30, perquè ho he viscut a nivell real, clar, si no ho faig ara... I ara el comentar a la Rosa, això m'ha recordat algun cas, també, d'aquests que... Això va ser molt típic. Quan era molt car viatjar, i era molt car trucar per telèfon, la gent es passava anys sense parlar, sense veure'n, i avui en dia... I menjar viure amb un altre poble, amb un altre lloc, amb un altre país. Era un drama. La imigració que es va veure en els anys 50, 60, a Europa, això era un drama. I el que és molt interessant de la pel·lícula, clar, per suposat, és tota la gent amb qui es va trobar, en ell, per camí. Exacte. A mi m'ha encantat la cena tota la part que et troba, que ja s'hauria escapat de casa, que ha marxat de casa... I com ell, de seguida, li descobreix, de quan estàs. Clar, de seguida veus que la situació està afogulada. Al final, el que importa és la família. I clar, que t'estimen, el que passa és que... És lògic que al principi poden tenir una reacció una mica negativa, però t'estimen i segur que et faran costat. I és molt maco, que tota la cena amb aquella noia és molt maco. Doncs ara sí que marxem, eh, es queda res. Poter en tens segons, per dia veu, no podem dir més coses, no? Doncs vinga, fins i tot a caber. Que vagi molt bé, adéu, adéu. Bona tarda, adéu. Ara, la informació del baix i obregar-te el teu ordinador o dispositiu mob. Informatiucomarcal.com A continuació, us oferim la repetició del programa M de Música, A continuació, us oferim la repetició del programa M de Música, a més dilluns passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Molt bona nit, una vegada més aquí per compartir aquesta hora amb Carles a les Vies Tècniques i a una servidora que us parla. I com sempre comencem amb la veu del poeta, d'en Joan Margrit. Platja de setembre, sota la volta de Rajola Blava que arriba a l'horitzó, i el mosaic net del mar i les pinedes, lluents com vidres d'un verd fos d'en Polla, l'apostal de la vida que, al darrere, amb l'infantil difícil lletra teva i amb la mata sergells de la mort, diu, mai més, papa, mai més.
