Babilònia del 8/6/2013

A l'escoltes, ràdio d'esper. Sintonitzes, ràdio d'esper. La ràdio de Sant Just. Durant el 8.1. Ràdio d'esper. Durant el 8.1. Ràdio d'esper. Durant el 8.1. Doncs hem vingut un dissabte més al Babilònia. Avui estem amb companyia d'Homes, amb el David Montaner. Què tal? Com estem? Un segon? Ara, ara. Ara ens ensenya. Això, la tecnologia a vegades ens va anòs. Bona tarda. I el Jaume, avui d'algú. Hola, què tal? Bona tarda. Va tot bé? Sí, sí, sí. Fantàstic. Doncs aquí el present, el Xescor Ramos, que avui estem començant el penúltim programa de la temporada. La setmana que ve serà l'últim, ja fa un any, un any s'entén radiofònic des de setembre fins a la temporada. I lògicament tornarem al setembre, vaja, si no ens fan fora, que jo crec que no, perquè fins ara... No, mai ens ho havien dit, home, plegueu, que no voleu res. Exacte. Al punt de l'altre dia ens vam fer una proposta, anir bé i nacionalment, no, no, passem de fer un programa nacional i ens quedem aquí, a... Això sí, sí, sí. A nivell local. Clar, bé. Sí, nosaltres no fem com el Neymar. Exacte, exacte. A mi, a cangans d'onguins, en 50 milions, aquí ens quedem aquí, que aquí ho fem per amor a l'art, no canvem per d'un títol. Això ja va, això ja va. Molt bé, doncs avui parlarem, bàsicament, de cinema. Parlarem de cinema, bastant cinema català, que detenen quant va bé recordar. I parlarem d'animals i dels nens salvatges. Dues pel·lícules que van estar per un costat nominades als Premis Gaudí i per altra costat dels Premis Goya. L'únic que no es van emportar res, pobreses meves, no? Per algun motiu serà que després expliquarem, bàsicament. Parlarem també de la pel·lícula 360, que m'has comentat que era d'un director del... Sí, el Mireia. Fernando Mireyes, no? Era la idea de Déu. Exacte. Sí, és un joc de... o sigui, 360 joc de destins. Ah, es diu així, perfecte. I per últim, parlarem també del professor, una pel·lícula de fa un anyet, aproximadament, del Toni Kei, que el Jaume Allam fa així, com dient que és magnífica, i és cert que és magnífica la pel·lícula, de la que podrem comentar. És bon actor i, a part d'això, és productor de la pel·lícula. Per part del Dóple Feina, no? M'entenc com el van arrenar a fer una cosa de bèsties d'aquestes de persecució. Quina pel·lícula? No sé com se deia, però jo era... I va fer una altra de ciència ficció d'aquesta colló, també. Em va fer una que era d'Alien 4. Sí, sí, aquesta. De Predador 4. Aquesta, com és? Era molt angoixant, aquella pell. Ho vaig veure i era angoixadíssim. És que no, jo no el pec aquest home. No, perquè... Home, no, no et pensis. Perquè tots tenim l'estereotip del tio Ximar Senare, que és un sorts senager, era una cosa d'aquestes. I no té per què, no, no té per què. Però, escolta, nosaltres acabant de dir que ens han ofert, no sé què, i ens han quedat aquí, doncs, també... Home, si m'ofereixen totes els sorts senagres... Mira, escolta'm, vull dir, també l'ésser marco. Com deia un amic meu d'Echo Senager, no? Sort senager, la monja culturista. Molt bé. A part d'això, ara parlarem, justament, de la lletra Z, l'última, gairebé perquè ja estem gairebé al final de la temporada. I a Catalunya hi ha Z, Jons? Exacte, per exemple. Fent aquest silogisme, que, per cert... Bueno, farem el comentari del Michael Ducles, que ha fet el respecte. No ho deixarem, perquè llavors la Catina Z, Jons... Ja me'n sap de què va, sí. Què té allà, la Catina Z, Jons? Pobreta meva... No, no, perquè sigui ella. No ho crec. No m'ho vull enlavar, és... I a nivell musical, escoltarem, de fons, el Simon Angar Funkel. Perquè avui, justament, fa 9 anys que se separaven definitivament. Vull dir, ha fet, és que s'hi han separat. Només 9 anys. Però van fer l'última gira, que també és important això, perquè no es tragaven. Amb bastó. Però amb el 2004, com hi havia falta de pasta, allò que fan les grups s'ajunten i... Sí, això fan, això fan molt sovint, no? Sí, però com un grup que realment... Funcionava. Funcionava i tenia èxit, i de cop acaben. Però és que, com el Rosario de l'Aurora... El senyor, com es deia, el Paul Simon és molt peculiar, aquest senyor. Això té la fama sempre. És un tio molt particular, molt potent, i molt, molt en posar això. I l'Argar Funkel... No, no, és més bona fer, aquest home. Ja se li veu, eh? El Paul Simon és el que és el més enrere de mones, i es veu que és una cosa bastant potent. I també escoltarem la meva programa o una cançó que té 53 anys. És a dir, es diu Ràpid, no? I és justament el primer disc de Roy Orbison, comercial, que es deia Only de Lonely, i és una cançó de l'any 60, i han passat 53 anys. Com pots dir que aquest home va tenir una vida? Sí, no, aquest home. Funista, sí, Funista se li moria un fill per la dona. I era per fer una telenovela, eh? Ara cantava com els àngels, tenia un registre de veu. I era escrit de lletres, no només per ell, sinó per tothom, per molta gent. Elvis, molta gent. I musicalment també composava, era un tio molt sencer. I potser te'n sembla que va agafar la fama quan el poc abans de morir-se o així. La seva última aventura va ser un macrogrup que es deien de Travelingual Buris, que sortia Eric Clapton, Roy Orbison, com es deia el Bob Dylan, i van fer un macrogrup d'aquests importantíssims, no? I van fer un parell de discos, i va ser una bomba. I a partir d'aquí, justament al poc, tens a morir el Roy Orbison, i els altres van fer vida separades per allà. Són grans estrelles, no? Bé, doncs ja ho hem fet aquí de temps prou de tot dia. Sí, hem plantejat el tema, ja. Però, bueno, parlem de la Zeta. De la Zeta? Ja parlem, sí, home, de la Zeta. Després ja parlem de cinema, perquè ja ens enredarem. Bueno, vols que parlem al final? Sí, perquè ens enredarem, ens coneixem, parlem d'algun tema, i, a més, com se'n bomba, parlem de dones, i ja l'aliarem perda. Sí, perquè hi teniu com un amic que tenim. La primavera. Diu bé, doncs, la Zeta és l'última lletra, oi, tu? Sí, això està més clar que l'aigua. I tant. I quan arribem aquí ja podem començar a recollir, perquè estem a punt de plegar. És el final de tot, oi? És el que et preguntava avui. Quants programes hem fet? Unos 30, ja. Exacte. Llavors, que hi ha 28 lletres, ens aniran faltant dues o tres, oi? Ui, l'ésstima. Que, de allò, ho hem repassat tots, no? Les respostes poden anar des del nombre d'una banda de narcotraficants, fins a un admirador de Caterin 7 Jons, mira, ves per on? No, mira. Vull dir, ens surt, que ja l'havíem esmentat, no? Sí, però parlàvem d'altra zona de la Caterina 7 Jons, però no comentarem ara. Ara la toca. Vull dir que va servir per construir el robot Massinger, oi? Oh, i amb Massinger feta. A laiació fetes. Ostres, i l'afrodita, peixos fuera, us en recordeu d'això? Jo tenia les dues col·leccions de cromos. De peixos, no, també. També surten els peixos de l'afrodita, però jo tenia col·leccions de cromos, i em faltava un, i em vaig frustrar, perquè em faltava una, i no ho trobava, no vas trobar el que hi va ser impossible. Aquí hi ha una altra cosa que és molt important. La resposta vintage, però, és la següent. El patrulla del cos nacional de policia, CNP, que, segons l'època, podia ser un Talbot Horrinsson, oi? Un Talbot. Un Citroën veïcs o un Picasso. Veïcs o Picasso i un BMW, doble, 320. Diuen la transició als membres d'aquest cos, doncs van anar canviant el d'això, el color de l'uniforme, primer era gris, confederat, després marró, gran guerra, i, finalment, blau, càrter. Els noms que revien anaven en consonància amb aquestes transformacions climàtiques, gris, uns micos, uns perrufets, no? I el diccionari l'argort de la delicuència inclou un gran nombre de sinònims que han anat caient en el oblid, però que qualsevol lladre hauria de conèixer per pura professionalitat. El Sereno era el Jorondo. Oi? Sí. El Vigilant Municipal, Truquis, Goripa, Guindilla, Pichorro, Gángil i Serra. Goripa, sí. Sí, allò a qualsevol llas. Aua! El Guàrdia Civil tricòrdica, sí. I els Grisos, no? El Pico i el Picolet, exacte. I Grisos, no? Ah, però sí, calla, calla. La policia em generava la bronca o la bult. La bult, perdó. Els agents secrets eren Matalaces i els de la Podó. Els Mossos d'Esquadra eren Faico, Esperdenya, Esperdanyer, Guinda i Mossos de les Cordes. Més endavant, cap als anys 60, va aparèixer Baf, Bofia. La Bofia, sí. I cap als 80, la Pasma, que han esdevingut vintage com tot o bocó volari i d'argot que accedeix dels diccionaris. O sigui, moltes coses. Jo crec que hem d'anar a parar a una cosa que és cap al final d'aquest escrit de Vicenç, Pajès i Jordà, que diu l'anomenat cinemaquinqui de finals dels anys 70 i començaments del 80. Antonio de la Loma, sí, sí, sí. No significa la consegració dels vehicles Z. Jo, el Vaquilla, Navajeros i col·legues, són pel·lícules revisitades una i altra vegada per respectadors nostàlgics. Que el pico. Volia això que lleixi les lleis a la frontera del Javier Ferca. Que parla d'aquesta època. Uns hi busquen models de cotxes desapareguts, els altres unes paraules que ja no es pronuncien, unes emocions i una sensacions que trobem a faltar. I aquí arriba a creure la falàcia que contra Franco es vivia millor. No és el nostre cas. Malgrat la tu, la crisi i el Tribunal Suprem, hem millorat molt. És una veritat, per dir-ho de manera vintatge, impepinable. És veritat, és molt vinteix, això d'imperpinable. Això que parlaves d'aquesta gent dels kinkis i tal, jo fa poc, no fa un temps vaig anar a una exposició que hi havia aquí al CCCB, aquí a Barcelona, al Centre de Cultura Contemporània, i es deia els kinkis. Els anys 80, els kinkis, va ser espectacular. No m'esperava que fos tan ben parida, perquè a part de que et posaven a diferents espais aquelles pel·lícules que tu l'has mentat molt ben dites, apareixien imatges, llibres... Fins i tot el gent que havia escrit kinkis, que havien escrit llibres. La meva filosofia és que no deixava de ser, entre cometes, un altre, diguem-ho així, rasa o triburbana, entre cometes, no? Sí, però és que es distingia perfectament que era un kinky. Tu vies un kinky, tu vies un pijo, tu vies un heavy, i un kinky tenia el seu... El llibre que dels veig de la frontera ho defineix bastant bé, el fet que fins aquell moment la delinqüència era bàsicament adulta. Evidentment. I a partir dels anys 70 es va... va ser molt joveneta. Va ser molt joveneta, que d'alguna manera, fins i tot, van arreconar la delinqüència adulta. Aquests pobres es van caure... es van auto-destruir, no? Exacte, per la droga, per altres qüestions. Però la seva rapidesa i les seves ganes de viure, com aquella pel·lícula, de pressa, de pressa... Doncs els feien que no tinguessin competidor, no? Els altres, quan anaven, els altres ja tornaven i tot, no? Mira, ja que estem a Sant Just i jo soc nat aquí a Sant Just i tal, faré un esment molt senzill de tres llocs concrets, que tothom recordarà si la gent està escoltant, o fins i tot en plan nostàlgic, que hi havia els tres reductes, que era el PAP-JB, que era el lloc on trauen els motors, els heavys, la gent amb un potencial, vull dir, d'aquella línia. La recunada, que encara existeix, ara és el que el Joan, però la recunada queda a mà. Aquestes 80, parlo de 80 i poc, que allà és on t'estaven els pijos, tots allà col·locats amb les seves motos, les seves jorriquens i tal, i ja estava, al lloc dels videojocs, no sé com es deia, carrera il·lústria, el sol recreatiu i tal, on t'estaven els kinkis, vull dir. El llibre aquest és que m'havia de tot. M'havia de tot, exacte, hi havia tot, però allà estaven els kinkorros, l'Àngel, que jo els coneixia uns quants, vull dir que ja havia penya, no? I no és per donar mala fama al teu poble de vida, però a Sanfaliú hi havia un reducte, en aquella època, que quan anaves per allà, jo sortia esperverat de crid. Jo era de Sanfaliú. Doncs hi havia dos barris de la ciutat cooperativa, que és a la Sant Rosa. Allà la salut a Sanfaliú té la Micaela, el que deia jo. Sí, també és bo que sí. En aquell moment, ara ha estat molt bé, no? Jo tinc família que viu allà. No té res a veure. La majoria de kinkis pobrets meus van morir. Però va ser una època. Andeu que d'alguna rosa cansa per allà, de mala manera, però ja deu tenir 50 anys. Jo vaig patir, a mi em van atracar pel carrer amb 10 anys, en plena època kinkis, uns kinkis, de molt de cuidado, em va ser a tot l'especte, a tres nois a punta de ganivet, i em van robar un rellotge càssio d'aquests aplàstics. No portava res més amb 10 anys d'estudi de casa d'un amic, i clar, em va dir, què hi he, va? I tant, i aquí el parador es enjuus. Vull dir, que ara seria gravint pensable, però en aquella època era habitual, no? I una amiga que vivia al carrer Escocia i quatre vegades recorda que quan tenia 14, 15 anys la van atracar amb el mateix tram de carrer, perquè hi havia la tira allà, allò era nou barri, també la sona una mica perillosa, i era no habitual, però tampoc era tan raro. No torni a venir d'això una altra vegada, us plau. La situació que estem. La crisi sembla que la gent s'està agafant d'una altra manera. Les èpoques de bonança també fa que la gent civilitzi una mica. Clar, clar. I vulguis o no, tornen rere i tornen més complicats. Si ho fas és per necessitat i no... I ja estàs, s'està veient que la gent ha perdut la malava aquesta. Jo crec que sí. Però també de tant en quant cal dir una miqueta més de malava amb altres aspectes. Sí, però a mi és capa. Vull sortir al carrer i cabrejar-se més i donar un cop. Com deia l'Antoni Cuin, en la pel·lícula Viva Zapata, diu que la revolució no és neta, és bruta. Clar, mai ha de ser neta la revolució. Jo crec que sí. La revolució ha de ser amb totes les conseqüències que això em porti. Humana, clar, i és el que hi ha. Bueno, passa que ara no passa. Hi ha herois i hi ha perdadors. És el que passava... Vaig comentar a Maria Antonieta quan el rei Lluís XVI diu... pregunta què està passant. Què passa? Que és una revolta. No, no, no. És una revolució. Home, clar, com dient. La revolta del poble, que són quatre morts de gana, no? Només una punar, perdona. D'alguna manera, en llegir aquell llibre et fa sentir un sentiment d'hasta de compasió, no? De compasió, potser. Home, si no era un fallo que li va tocar estar allà... Sí, i que estava molt maltrastrat. I ja està, i era un bon home, un bon jant, perquè era un inepte, un incapàs, un dubtós, i en aquella època és un dubtós. Era el condenar-te on van a petar el meu que tallessin el cap. Sí, sí, sí. No és res, passem al cinema. Sí, passem al cinema. Una miqueta. Jo faré dos comentaris a dos pel·lícules, perquè van una mica darrere l'altra, però bé, el que diem, cinema català, que de tant en quant és bo recuperar-lo, que el tenim, no és que el tinguem oblidat. Però, igual que abans d'elles, i si diem clars, cinema català i la gent una mica estrenava enrere, ara ja no tant. Perquè hi ha aquesta escola de l'escac, que realment està fent una tasca molt important, i ha estat rellevant a directors... Bueno, ja va treure el Ballona, ja va treure l'altre aquell, el Guillem... Bueno, ja me'n recordaré, el Guillem Morales, gent que ja té un potencial, que ja surt molt en preparat. I ara és el torn, crec d'un noi que es diu, Marcel Forés, que va fer aquesta pel·li que es deia, Animals, no? Amb l'Oriol Pla, bàsicament com a actor principal, és un noi d'aquests jovenets, de bisossets de TV3, i amb actuacions d'estrangers, com Martin Freeman o Augustus Priu, que tenen un com l'altre, a Martin Freeman és més conegut, a l'Augustus Priu és un d'aquests jovenets, també d'aquests pel·lícules tipocrepús, moltes voltes. I realment és una pel·lícula molt peculiar, primer que no sembla catalana, no sembla d'aquí, amb el concepte, per entendre'ns. I aquí, Martin Freeman. El del Jòbit. Sí, sí, fa un paper de professor. És una pel·lícula feta en català, perquè veus que els labials són en català, perquè jo la vaig veure en castellà, perquè estava doblada així, però ho vull dir que és feta en català, l'únic que veiem és que no parla català per l'anglès, i ara estem parlant d'una pel·lícula molt peculiar. És una pel·lícula que tracta el vintatge amb una facilitat bestial, això de principi. I tant, amb la que és la imatge, són imatges molt cremades, visualment, ja és una pel·lícula com si fos el 70. Musicalment és música que recorda l'amoguda de Marilena dels 80, és curiós, i està ambientada l'actualitat. Vull dir, no t'ho perdis. Estem parlant d'un nanos jove que té una mica invisible. Estem tractant un tema ja que té que veure amb la salut mental directament, perquè no han de donar més voltes. Un nanos jove que té una mica invisible és un ocell de pelutx. El qual, curiosament, quan comença la pel·lícula, veus que hi va pel bosc, i un ocell de pelutx li va perseguint, animat, viu, i va parlant amb ell. I dius, què és això? És una pel·lícula futurista? És un robot? És una pel·lícula com Eva, que tenia aquell punt futurista, però amb aquesta estètica vintatge. Veig dir, ostres, ha copiat la idea? Doncs no, és que és la representació de que ell és el seu personatge. Llavors, ell conviu en un institut amb els companys, no? Vull dir, té una noia que li fa el que. No, ja... Ja el persegueix a ell més aviat, no? I ell té un germà i tal, i no té pares i tal, i ell té un àmbit molt concret. La pel·lícula en si no explica gaire cosa. Vull dir, en si la pel·lícula no té un ritme que digui sapa, quantes coses estan passant. És una mica la seva filosofia de vida. Com conviu amb aquest amic que el vol matar, perquè et agafa el osset i agafa una pedra i el tira el riu. És a dir, però sempre apareix. Clar, és un recorrent. Vull dir, per molt que, quan ell es troba molt malament, apareix el pelutx i llavors la brassa, la cama. Per exemple, no vull dir un detall magnífic i preciós, perquè dius, fixa't, no? Quan necessita l'ajuda d'algú, apareix aquest personatge imaginari i l'agafa. I, a la vegada, ell també s'enamora d'un noi de l'institut, que és peculiar, que és aquest a l'August Preu, que és una relació molt estranya, molt fosca, amb la qual el que més pot ser important és el sexe, faltaria, però és una qüestió vinculada amb la foscor d'aquest personatge. Que, a la vegada, es creu que ha matat una noia. Perquè és com un misògin. Llavors, esclar, es barreja tota aquesta línia d'allà que el noi ho té complicat a la vida, per aquests motius que tampoc s'expliquen gaire bé. I, a la vegada, com se li complica amb aquesta relació fosca, per dir-hi d'aquesta manera, no perquè sigui homosexual, fosca perquè el noi és fosc. Ja és Black Hole, per exemple, un còmic, que és així com molt got i qui tal. Més estalla, ella es fa s'automotila, aquest noi, no? I, llavors, clar, és molt curiós, no? Fins que, evidentment, els esdeveniments al final van s'accelerant i van a un límit que... que la pel·lícula doncs no acaba del tot bé, però les coses, això, és el que diem. Però la pel·lícula s'aguanta prou bé, per no dir bastant bé. I aquesta va estar, nominades Gaudí, alguna cosa es va emportar. Molt poqueta cosa, però cosa emportar. I, justament, ja que estem en palmo, perquè va bé, vull dir, en aquest cas, si vols alguna cosa ja, un mal respecte. No, no, és que és una il·ligió, no? Està bé, eh? Vull dir, no és una gran pel·lícula, però és una pel·lícula que crida l'atenció. El que crida l'atenció de tot és molt curiós, perquè és una música que sona. Perquè és una música superrara. Perquè jo dic que la música és superrara, vull dir, per ser ambientada a l'actualitat. I per què dius l'actualitat? Perquè ell porta un iPod. I portar, vull dir, si fos allà que portés un gualman, el que parlàveu del vintatge, però vull dir... Però, en canvi, ella porta un Renault 5. M'entens, la noia? Clar, no sabem bé quina època és, no? Perquè vesteixen d'una forma així, com no saps ben bé, com va tot. De desprocements, o sigui, no? Clar, però vull dir, et fan detallets que dius, no, que et donin l'actualitat. Vull dir que et dona aquesta pista, no? I els nens salvatges és una pel·lícula de la Patricia Ferreira. I aquí hi ha un elenco d'aquests que ha tirat d'esquena. Això és TV3, el 100%. Bàsicament, els grans són l'Atleta Segura, l'Emàdila Rassau, i els tres nois és la Marina Comes, la que va fer el Panegra, Crescudeta, ja amb una edat, a l'Àlex Moner, que és el que va fer Pulseres Roges, i l'altre és Albert Baró, que és conegut, però no ha sortit a la Riera, una cosa d'aquestes, però també és de par allà. Són aquests tres nois. El Gavi, l'Àlex i la... No me'n recordo, és un nom molt raro. Coi, o un nom molt peculiar. Aquests tres nois, que tenen vides molt diferents. Ella ve de família bé, l'altre nano és un noi que té bones notes i que més o menys... I l'altre és una família més estructurada, però que treballa en el bar tot el dia. I és una mica més... El més quinki, el més grafitero, són tres formes diferents de vida, les quals tots tres es converteixen amb víctimes del pròxim sistema educatiu i amb víctimes del pròxim sistema familiar. El que diem, no? Nens preadolescents, 13, 14, 15 anys, els quals per les condicions, per la pròpia decidia de la vida, decideixen fer una decidia de qüestions. Fins arribar un límit, el que diem. I està de pel·lícula molt ben portada, perquè es presenta a cada un dels personatges la seva relació de tots tres. No hi ha res estrany en aquesta relació de tots tres. Ella pot jugar una miqueta a l'amor a un costat i a l'altre. Entre ells no hi ha res. Vull dir jo que pots pensar que a la millor es pot... No, no, aquí cadascú parla a la seva banda. I llavors, això, l'escola, com veu les reaccions de cadascun d'ells. I com es pot ajudar, però com, quan les ajuden les reaccions a vegades d'aquesta preadolescència, van més enllà i comporta un retrocés. Bueno, hi ha tot un procés que està molt ben explicat, molt ben portat, i que tornem, com el cas d'animals, de la pel·lícula anterior a un final, una miqueta punyent i potent. Però previsible. I aquesta l'has vist tu, Jaume, o no? No, tampoc l'has vist. Doncs també, i aquesta s'aguanta, crec que jo molt millor que l'altra pel·lícula. Molt millor. I aquesta sí que va ser nominada l'esgolla. Aquesta va ser la famosa, a famós moment, d'aquells dos petardos que van dir... La millor cançó és pels nens salvatges, i llavors s'havia d'equivocar. I era per un altre, no us en recordeu? Sí. Que va haver aquella història, que van sortir, clar, que ja era una cançó rapera, que ja ho hem aterminat, que surt a la pel·lícula, al moment que està fent un robatori. És el que diem, que ja queda bé, aquella escena queda molt bé. Però, clar, que guanyar una cançó rap no trobo que sigui gaire normal l'esgolla, i si guanyés, m'estanyaria, però podria ser. Pudria ser, podria ser, però bueno... I ja està, ja et dic dues pel·lícules catalanes, que des d'aquí recomanem, i que, actualment, ja es poden trobar següent amb DVD, i que la gent es pugui gaudir. Molt bé, seguim amb el cinema, i parlem de 360 graus. Quina mania? Tot digue-m'ho tu, el títol, que li diré així sempre. Joc de destins. Això mateix. Bé, doncs aquesta, el gran titular, és Retrobaments Globalitzats. Estaríem parlant, recordeu, allò dels socats del Robert Alman, no? Ah, socats. Després també aquella altra. Era molt bolló, eh. Sí. Allò era molt bo, però era la nova tant. Sí, sí, va ser molt... Jo la vaig veure a la putena, aquella pel·lícula. Després va fer... El Linyard i tu també va fer una altra cosa. Va fer... 21 grams. Aquesta, sí, però va anar a sopar. 21 grams. Això era Amores perros. No, però després em va fer una altra. Va bé. Estaríem parlant de la mateixa constant. El món és un bocador, llavors les trobades a qui més aviat es coincideixen en els camps d'aviació i tot això. De fet, és una pel·lícula que la podríem definir de característica moralista, definitiva, que és el pecat, el que tenim assumit, fins i tot, jo diria, inconscientment, i les poques possibilitats que tenim de superar, que estic convenient, no? I llavors, esclar, quan tenim poques possibilitats, això vol dir que facis el que facis. Vull dir, no és que tots els personatges siguin nets, perquè hi ha personatges que fins i tot juguen o viuen amb les constants mafioses, no? Però que hi ha com una dinàmica de dir estimo en la meva dona, però bé, vull dir, en un moment determinat, em puc permetre el luxe d'una sortida a to, perquè viatjo i estic lluny i aquí no passa res. Però sí que passa, perquè allò es complica amb la pròpia dinàmica de la vida i aquest definitiva genera els guanyes en la teva pròpia vida, no? I llavors, els condicionants en tots aquests sentits. Jo, la veritat, és que hi ha hagut trossos i surt a Hawkins, o a Jullol, i surt la xicota aquesta, no us ho diré, la... no, doncs no em diu. Té, sí, ems curiós, ara... Ja la buscaré, no et preocupis. Sí, la Raquel Weiss. Ah, la Raquel Weiss, molt maco, aquesta noia, sempre. I fa molt bé, eh? I en surt a l'oimés, que també de un ídol. Bé, la qüestió és que acaba el film i dius, ostres, tu l'has passat bé, això té ritme, funciona, més o menys com aquella, i per això deia que els sorcats que després em van fer altres. Té molts anys, aquesta veritat. A aquella jo crec que allà era la novetat, però no era moralista, això sí que és veritat. No era moralista, no era moralista. És com una poqueta, et presenta el que hi ha, i ja et doni guàrdia, et apenyaràs, tu ja faràs... Aquesta noia, aquesta acabes anant a parar en aquell punt de dir... Carai, vols dir que no m'estàs dient que si et vas comportant de maneres com les que veus aquí, amb els diferents personatges, doncs al cap i a la fi, no m'estàs dient que si no et comportes així, tindràs tot un seguit d'inconvenients, i després, paral·lelament, encara que sigui d'una manera, diríem, com a contrapès, diu que és que la vida es viu una vegada i no podem estar per punyetes. Si ho veiem clar en un moment determinat, que és un creuament de camins, doncs agafem en l'acara el moment de camins, però és el que es pregunta també a un diu. Però si és un creuament, quin és el camí que jo agafo? Clar, clar. Si tampoc queda massa clar. Sí, no deixa d'entrar en un joc, però interessant. La factura molt bé, vull dir, i el regalitzador l'esmentem. El Fernando Mirelles, no? El Fernando Mirelles, com deia, moi, que és el senyor que va fer la ciutat de Dios, per exemple, seria una... No, és un bon... Ostres, és un idò. Molt bé, i abans de passar el tema, farem un esment d'una pel·lícula, també, que vaig poder veure i que realment em va frapar, em va deixar sorpres, no? I és una que es diu el professor del Toni Key, que el Toni Key, per aquell que la gent no sàpiga, és el d'American Històrics, que és una pel·lícula que jo recordo, que a mi també ja em va sobtar per l'estètica, per la imatge. Aquí estem parlant d'Adrien Brody, el 100%. Hem estat pur, o ara Adrien Brody... A veure, separant les distàncies del pianista, no? Vull dir, el...I era molt tràgic. No, però aquí també està molt tràgic, el senyor Adrien Brody. Vull dir, és un paper contundent, clar, i 100% pensat per ell, per dir-ho d'aquesta manera. I, bueno, s'envolta de dos grandíssims de la Marcia Gay Harden, per ja donant voltes, que és la directora del col·legi, per ser la que penso, i vist 3 pel·lícules d'instituts. No m'hi ha donat, i és que és veritat, ja veuré que penso de la de la temàtica base. No ho sé, que és veritat. Fins que avui és...Fins que avui és... Fins que avui és...Fins que avui és l'adolescència. Imagino, a mi és que vull tornar enrere, que ja tinc una edat, no? I el James Cahn, també, que fa un paper... Bueno, gran, gran, gran... Què dius? Aquest és el James Cahn, no? A més, el que havíem una miqueta retocat, eh? Jo no parlem del... L'arista Robert Rourke. Exacte. O els clàssics que feia el James Cahn, no? També. Sí, però... Sí, però l'unidor s'ha fotut botox, però... Perquè, si vols, m'ho arrosallar, que dius, mare, el senyor. Sembla...Què diumenge? El li veureis quan el veiem amb el Michael Douglas, per cert, molt... No n'hi ha igual. És el que... Bueno, és una pel·lícula realment magnífica. Per estètica, per el que explica, per com es plantegen els personatges... tant a la gent jove com als professors com a tal. Adrián Brodi és un professor de suplències a les Units, eh? Vull dir, no importa el lloc, no t'ho ubica, bàsicament. I es veu per on costat com funciona. Tota la... la... l'estament escolar, eh? Com importen, també, la política? No, hi ha un parell d'actuacions, de polítics, dient que... El que s'ha de fer és aprovar els alumnes, perquè aquell barri, que és conflictiu, s'ha de tenir un nivell, també, d'estudis, però no importa, eh? Vull dir, que saps què vull dir? Aprovem-ho. Si aquest és un... No n'hi ha igual, no? I a partir d'aquí, doncs, per altra costat, el que passa amb els professors, vull dir, el James Kahn és una dicta als antidepressius, i sempre que en torna a classe facat a clang, eh? Hi ha una que és molt bona noia i sempre la machaca, no? L'escrità se'n la puja en el terra, per exemple. Ella, en canvi, és un suplent i, com a tal, simbolucre, fins a un límit, però el problema està, en què és tan bo com a professor, que simbolucre amb una rapidesa brutal, amb una rapidesa brutal, i a partir d'aquí, doncs, ha de marxar. I això provoca trasbalços amb els alumnes, no? I una, en concret, s'enamora directament d'aquest professor, no? I tornem a una situació tràgica provocada per aquesta situació. Per altra banda, ell també té una mica la, diguem, la pinta de bon noi i de samarità, entre cometes, i, per exemple, acull, no?, que ha de ser bona noia, que es posi a tovar-hi pels carrers, vull dir, que li donen diners per fer una fal·lació, per fer qualsevol cosa, i ella ja està bé, que és la Cristina Hendricks, per ser que és una noia m'encantadora. Mátment. Molt voluptuoses, aquesta dona. Sí, sí, però molt poqueta cosa. És molt païtoneta. Potser no sé si és la mateixa persona. És pel roja o així? Sí, sí. Aquí portava a tu uns llavis, sí, molt morts. No he vist per si que surta matment, la seria aquesta de... Doncs deu ser, és un encant de nena i tal, i això. De dona. De dona. Bueno, sí, però aquí la presenten com si fos una nena. No sé si és que, a lo millor, l'han caracteritzat més joveneta. És malauradat, eh? Estina Hendricks, no. A lo millor és un altre. A lo millor, el mateix nom, eh? A lo millor que sí, bueno, d'anigual. Però vull dir que em refereixo, que és el personatge amb aquest cas. És una història, tornem amb el tema d'instituts, però molt ben perida, i dic perquè ja es veu els personatges a la gent jove, als seus patiments sentiments, i també al sistema governamental, com s'aplica. Però amb una categoria, amb un muntatge a tres bandes, paral·lel, parlant i ja acabem ara explicant la situació. Al final es veu ja assegut amb una aula, no? Amb tota l'aula destrossada, no? Hi ha un final una mica apocalíptic, però no perquè és una destrossa, sinó perquè ell mateix també ja cau amb la pròpia depressió i la pròpia pèrdua de la Isabel d'entitat, com a professió i com a persona, no? I allò és per sortir corrents i, bueno, i cridar pel balcó i dir que bo, això, no? I realment és que és molt bo. Val la pena, jo crec que sí, no? Molt bé. Bueno, farem una cosa. Com tenim ara 25 minuts, posarem dos minuts que dura el senyor Roy Orbison a l'Onli de l'Onli, i després Jaume ja pots pensar un tema. No és una amenaça, és una realitat, eh? Et serem un tema. Molt bé. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat. No és una amenaça, és una realitat.