Babilònia del 15/6/2013

Benvinguts a un dissabte més. Avui acabem definitivament al Babilònia. Estic presentant que marxem David, un marascut descans i tanca sense mareixem. Tenim la Rosa Alcalà, i el David Montaner, i tu amb el Cesco Ramos, com sempre aquí darrere de la paixera intentant suportar aquest calor perquè ja estem a l'estiu. La Rosa Alcalà és la primera temporada de l'estiu, però no és cap mèrit, és una cosa d'aquella que ha escoltat els seus rolls. Ja estem a Babilònia, però la gent no penseu que la programació ha d'anar a l'estiu, a partir del 24, i els col·laboradors que habitualment fem promedanit descansem que ens ho mereixem. Avui tenim un programa bastant variadet. Començarem parlant de la nit de l'auditori, que fa uns dies la Rosa va poder estar-hi, i de pas va poder aprofitar la nit dels museus per anar a veure el museu de la música, que per cert jo n'he estat tampoc, i que serà curiós que ens ho expliqui. També parlarem d'exposició de Pasolini Roma, una exposició que és realment interessant i que volem anar tots, però que per manca de temps a vegades no ens dona el suficient espai per poder anar-hi. També parlem de la trama de l'Andrii Huix a l'últim desafió que ha passat molt bé, veient el senyor Schwarzenegger amb el seu retorn. També ens ho passarem de jo més bé parlant d'Oz Un Mundo de Fantasia. Quina cosa més quits d'habit. Això és molt dur. I després és que avui per matar la temporada hem triat unes pel·lícules que també. També parlem d'un cicle de la filmoteca, que es diu La Raó Fragil, un cicle de pel·lícules sobre la salut mental, que es comentarà també la Rosa Isi a l'arriba al Jaume. També el tenim esperant que arribi, esperant que pugui arribar bé. I la nostra companya l'última és que avui no es pot acompanyar, però després ja farem un comiat de general de tots plegats, encara dels que no es puguin estar. També parlem de la nit de l'auditori. És el primer any que ho fa. És la presentació de la temporada de l'auditori. I llavors ho feien una miqueta convidant els abonats, la gent que tenia un abonament, i més persones que hagin volgut anar-hi. Va ser un concert, perquè era un concert de fet, molt emotiu perquè era tot pensant en el públic. I sobretot per agrair també en el públic el fet que hi vagin, que hi anem a l'auditori. Sense el públic ells no tenen sentit. I llavors amb els temps que estem passant, la veritat és que resulta molt emocionant que veure unes persones que tenen tantíssim valor, com són els músics, els intèrprets, el director d'orquestra, tota la gent que està treballant allà, que no només són els que surten, els que veus allà al escenari, que també hagin de reinventar i que hagin de fer activitats per agrair en el públic i per continuar enganxant el públic. Va ser un programa variat, perquè el que feien era en quatre parts. Cada una deia és de cada una de les seccions de l'auditori. La primera, sabeu que l'auditori té un servei educatiu i fan actuacions als diumenges al matí, sobretot per nens i per famílies. I llavors van fer unes petites peces que es diu Mamemi Mozart. I llavors sortien els músics disfressats de l'època de Mozart, i s'anàvem presentant l'instrument. Aquesta és la mandolina i començava a tocar la mandolina. I llavors la gent s'aviguen i veient que reconeixen l'instrument i llavors feien peces asipatites. És molt didàctic i llavors van fer una veritat de presentació perquè coneixíem també aquest programa educatiu que tenen allà a l'auditori. La segona part va ser la de la banda municipal de Barcelona. Sabeu que la banda municipal de Barcelona té només d'un i dos. Té instruments de vent i de percussió. És molt xulo també, és molt maco. Van interpretar una peça de Wagner, que és els mestres cantaires, i una altra de Jesuïde Itó, que és la vita també, molt maco. La banda municipal de Barcelona, i a més és que posaven unes bandes. Que ho fan molt bé. Això de banda municipal a vegades són una miqueta així com Sascarrero. Sí, sembla que sigui. Molt bé, a més molt seriosos, molt professionals, és una passada. Hi ha molt en algunes concerts que actuen conjuntament. La banda de Barcelona, la banda municipal i l'orquestra de Barcelona. La tercera part del programa era la secció de vent i metall de la banda municipal de Barcelona i l'OBC. Conjuntament van tocar una peça de Paul Ducas, que es diu fanfar per preceder la perill. Una fanfaria d'aquestes. I també xulíssima. També una comprenentació i una coordinació fantàstica entre ells, i una sonoritat magnífica. I la quarta part va ser l'Orquestra Sinfònica de Barcelona Nacional de Catalunya. La part final, jo la traca final. Van tocar el Bolero de Ravel, que és una passada. Sí, perquè a més és que és super... Jo ho trobo sempre superdifícil. T'enganxa molt, és molt repetitiu, és un cànon, ja us en recordeu aquest nou... El cànon de pa, que el ve... Exacte, que es va repetint. El dia és que la mujer perfecta. Sí, sí, sí. Clar, és que és molt sugerent. És una cadència molt sugerent. No, és que recordar aquest clàssic, veient aquesta pel·lícula, que és un bódrio, l'únic que la senyora estava de bon veu, perdona Rosa, però... No, sí, és veritat, jo vi la pel·lícula. Sí, perquè ell cobreu meu. A veure, pensem una pel·lícula que s'ho té un nano maco i que hi hagi una música que es recordi. El Dut Limón no era una poble, que diguem. A mi no em veu. Sí, i aquella cançó, no? Sí, per la tia jo només puc fer l'amor, si no és escoltant, el Bolero de Ravel. Sí, sí. Per això. Per això va ser la pel·lícula del seu marit, que només feia bódria. El Bolero que era... Va ser una època fatal, fatal. Terrorífica, eh? No, no, no, que és per això, que va molt bé l'explicació, perquè és que és molt difícil tocar el Bolero de Ravel. No, va causar escàndol, aquesta peça al seu moment quan es va estrenar. Sí, sí, però la van trobar, bueno, escandalosa. Sí, no sé si va estar prohibida, ara... Sí, sí, la cosa va posar la tiqueta bé. Sí, sí, és música, dic. Exacte. Sí, però... Imagina't que potser aquell començament tan suau, tan poc, aquest incrementant, tan suau... És que creix el ritme va augmentant. Clar, és... És algú... Comença amb instruments molt suaus de vent, flauta travessera, la frautadora així, molt suau, molt suau. El tambor aquell que va marcando la cadència, que és impressionant, les 15 minuts que dura i aquell senyor marcando el ritme... No sé si no s'equivoca, i tota l'orquestra seguint el ritme d'aquest tamboret, d'aquest tambor. Sí. Fantàstic. I llavors, a mi de què va passar, van repetint el can, van repetint, cada cop es van afegint més instruments, més instruments, més instruments, i hi havia un moment que jo ja era impressionant tota l'orquestra, ja, amb els boms més grans, amb el gong, bueno, tot el gran, el baix, el contrabaix... El Bolero té una base molt, l'abra, és una base molt molt clàssica, musicalment parlant, vull dir, és una repetició constant, és molt típic de l'època barroca, però també té un punt de música ara, que és a dir, té aquest islamís, aquest exotisme, volia dir, i també arriba un punt que té un punt de decafònic. Si us fixeu al final, arribar un moment que els instruments, amb aquella potència, és un caos sonor, però a la vegada ordenat, i això és una duda cacofonia que es diu, o una cacofonia, però ordenada, no? Per tant, té uns elements que són molt innovadors, encara que ens sembli una cosa com molt, ja, molt banal pel nostre oïda, però és una cosa. Sí, sí, sí. En l'època, en plen moment de la música contemporània, que es diu, clàssica. Maurís Ravel. Exacte, molt bé. I llavors ja van acabar amb una peça, que és d'un compositor català, de l'Eduard Tudrà, que ja van explicar aquells d'idena, en especial, Carinyo, i que és la peça allà emblemàtica de l'Orquestra Sinfònica de Barcelona, i quan fan alguna sortida fora, per exemple, aquest any que ha anat aviat, ahir han estat tocat allà, doncs sempre la interpreten, perquè és una miqueta allà la peça que s'identifica, perquè l'Eduard Tudrà va ser també el fundador de l'Auditori, va ser el creador de l'Auditori. Una peça que es diu Camperola, que és molt maca també, és corteta, són 3 minuts, però és una preciositat també, que és una jove, que és una jove. Diu una cosa rosa molt ràpid, i és que l'altre dia em vaig assabentar que l'Auditori ha baixat preus per un motiu imagino de captació, però que bé, doncs aquella gent que realment, clar, és que per això dius que és un homenatge al públic, que saben que ells existeixen gràcies al públic, i llavors ho han de tenir en primera línia de visió sempre. I aquella gent que no n'ha pujat preus, i llavors si tens l'abonament surt molt bé, surt molt bé, i si necessites comprar més entrades, et fan un 20% de desconto també, perquè cada edició en el que compris, i la veritat és que val la pena, és una inversió en cultura i en benestar, que des d'aquí fem promoció de que ja han fet un esforç a l'Auditori, doncs per tant aquella gent que s'ho pugui permetre, que les situacions hi pugui deixar aquest punt cultural, perquè és el que deia, hem d'arribar aquest 21% de IVA ja, com a mínim, és una bestiesa, però com a mínim hem fet l'esforç, d'arribar... Cap país d'Europa ha aplicat aquest cap. No, és que també això de nota, i perdona la cara, fem una mica de comandada i polític, això de nota les intencions d'intentar borrar al poble. Clar, sí, claríssimament. A Grècia es va pujar i es va baixar, i mira com es tenen a Grècia, pobres meus, eh, avui a Grècia van fer el 21, i llavors es van adonar que la gent ja amb l'abonament que estava, no anava al cinema, jo he vist avui la televisió agrega l'entencat, la televisió pública agrega l'entencada, és que ho senten que aquí la televisió espanyola, o TV3. Bueno, aquí també es fan, continuament, ajustos de plantilla, perquè la via... TV3 ja ho aniré ara planificat. Ja, però tant com a televisió pública. La Corporació Catalana, bé. Que diguis una privada, bueno, per una pública? Hòstia, això és molt... És que s'ha de retallar de tot arreu, de sanitat, d'educació, de televisió. Sí, sí, sí. No, esclar, és bo que també és bo que no fotien brot aquí, senyors. En aquest cas, és bo que la fama és que aquests 2.600 campleats és bo que ve, i en clar, que a la millor hi ha gent que treballaria com tot, però es veu que hi havia molts enxufes. Allà és tan pitjor que aquí, però... Com que en el nou, no? Que hi havia el 3 de Madrid, que hi havia 3.000 treballes. És un país amb una economia més... amb un equilibri poc, però no sé si tenen equilibri. El que passa és que, de moment, encara els hi serveix com a instrument, mentre així guixin, no la tancaran mai. El dia que d'alguna manera... Mira que els socialistes, en això, van fer bé. La van despolititzar la televisió espanyola, i van fer una llei perquè no hi hagués ingerència política. Ara han tornat a fer. I només primers els professionals, i ens van venir el PP, i els va costar, perquè els va costar molt, però al final van aconseguir derrugar la llei aquesta, i ja van poder nombrar-hi. Ara, és clar, de TV1, és que, si no, gairebé estic a punt d'esborrar-li del TV3. És el director d'informatius a Telemadrit. Sí, sí, sí, sí. És molt dur, això. Telemadrit és una cosa informable, però informable. És que no són... va. Bueno, Rosa, que doncs vamos a Telemadrit, i hem de parlar del Museu de la Música. Sí, sí. Doncs, aprofitant que era l'any de l'auditori de presentació de la programació del 2013 al 2014, doncs també es feia la jornada de portes obertes al Museu de la Música, que està situat allà mateix en un dels espais que té allà, a l'auditori. I la veritat és que va molt la pena. Jo no hi havia entrat mai, i és molt maco, tenen instruments de molts tipus, i de molts països diferents també i de moltes èpoques. Llavors, és molt curiós de veure guitarres, mandolines, fer una col·lecció guapíssima, i bon instruments de vent. Hi ha, com es diu, ahir aquests, que són així d'acord, que són com una mena d'òrgans clavisèmbals. És que són diversos noms. Clavicordi, oi? Clavicordi, clavisèmbals. Hi ha moltíssim, no? I fins i tot estàvem fent una mica de demostració de com sona. Van estar res allà interpretant alguna peça abreu, i és molt interessant de veure, perquè estan restaurats i està tal qual sonava l'època. I va la pena, és molt xulo de veure. I després va coincidir que també tenen aquests, tenen allà també fan exposicions temporals, i la que tenen ara, que ara es pot veure, i va la pena. Perneix, està bé? Sí, jo crec que si es fes la visita guiada, igual sí, però la guiada pot ser. No sé si... Home, si els noms han vist coses de Gaudí, la cripta de l'economia Güell, si han vist el Pargüell, la saga de família... Llavors, igual. Clar, perquè si els han vist, com que n'hi ha fotografies de monuments edificis de Gaudí, i llavors van comparant amb buscats similituds entre Gaudí i Alfredric Montpou, el músic. No són contemporànis. Vam coincidir, sí que van coincidir, però penseu que quan Alfredric Montpou va néixer, en Gaudí ja tenia 40 anys. O sigui, ell ja estava grandet, ja estava fent la seva feina. Però després, dues persones diferents, que han estat estudioses de cada un d'aquests dos artistes, es van trobar i van començar a parlar, i van començar a trobar similituds entre els dos, en la concepció de l'art. Per exemple, el so i el silenci. Això fa molta aquesta contraposició, juga molt a Alfredric Montpou. Igual que Gaudí també juga molt amb el que és l'oether, l'odo terrenal, la contraposició, que és una miqueta també, una identificació d'Algin i Aljan, la figura també d'aquesta oriental. Bueno, s'han atendingut perquè és veritat i veus que sí que realment poden haver-hi unes similituds. Hi ha coses, objectes personals, la tira de condecoracions que li van donar a Montpou, i fins i tot hi ha el piano que era seu, que la seva vida, quan va morir, el va donar al museu d'allà de la música. És interessant. Mira, aquesta dura fins al... fins al 3 de juny? No. És una miqueta més. Això és que fan activitats. Si per un casual no hi fos aquesta exposició, però va la pena mirar també al museu. Ara no us he trobat la data exacta. A més també fan activitats per família i tal. Molt bé. Molt interessant. Seguim parlant més de d'art, perquè també volem anar a tots tres, a mínim a l'Espollos de Passoini i Roma del 23 de maig, el 15 de setembre. Seria interessant, jo crec que sí. Alguns que hem vist algun film, no masses, reconec. Jo els he vist tots. Jo no. No veus Passoquisme? O Cellini... No, un que diu Ocellets i Ocellots. Aquesta no l'he vist? No és de Passoini, aquesta. Aquesta no em sona. A lo millor sí. Jo he vist moltes de Passoini, però tampoc ara no... Ja és el de Camerón. No he vist massa. És peculiar, aquest senyor, és el que diem. És d'entrar i amb el seu joc. Jo no crec gaire mai que té aquesta sensibilitat. És un tio que era molt sensible pel món artístic. Però, en canvi, les seves pel·lícules no eren cap o de la belleza. Era una via de jo, bàsicament. Sí, perquè el de Camerón hi ha escenes molt barrueres. O els contes de canter. És molt cru. Molt clar. Els personatges actuen amb tant realisme, és tan naturalista l'actuació que sembla que no estiguin actuant. Feia fi el Felini, d'alguna manera. Exacte. El Felini tenia una línia molt al·legant, per mi, des del punt de vista. Era més romàntic. Encara que quan volia era bèstia. Però era fi. Tenia una elegància, sabia ambientar. Ells sap fer-ho, però a vegades no s'entén per què fa aquest tipus de cinema. El Felini és una sensació de la sídia, de fer un cinema que tampoc t'aportava. Moltes vegades el ja m'ha comentat. També em diuen que no hi havia cap problema. També em diuen que no hi havia cap problema. Tots els contes de Canter, que algú ha fet un poet i tal, i la crítica es va carregar. Va fer el Saló. És una bestia. I ho va descartar tot. la passió d'aquestes rara. Raras, no? Et diria que potser el millor diria perillosa, diria de, no ho sé, de personatge apaculari. Però bé, és un... si comença a parlar de personatia no acabaria amb mai, però és una mica d'uns esmentar, d'habitar aquesta exposició del centre de cultura a la cultura de Barcelona. Para dels anys que va estar, bàsicament, els 25 anys que va estar la seva vida a Roma. Sí. Jo crec que és una excusa per repassar aquesta filmografia. Dic jo, no sé, tampoc l'he vist. Però jo vaig veure la de Fellini, la que vam fer al Caixaforum, i era això, era una excusa per parlar de la seva vida. I jo crec que aquí no crec que estan aquí... Estan encara a Roma, però jo crec que 25 anys a Roma són molts anys, i per tant, moltes pel·lícules amb aquest impasse de temps. Molt bé. Ho veurem i la comentarem quan vinguem de vacances, perquè és una cosa que segur que anem a veure tots, i seguríssim que la deixem ja. Molt bé. Anem a parlar de jocs mentals. Rosa. Ui, ui, ui, ui. Dios mío. No sabran canviar la Rosa. No sabia si comentar o comentar aquest llibre, perquè clar, són d'aquestes coses que quan el veus allà a la llibreria, penses, ostres, pot estar interessant. Jo abans us ho comentava, jo havia llegit, que era un llibre de la Jorge Wassenberg, que és el director de Cosmo Caixa, que és científic, i llavors ell sí que feia també una sèrie de reflexions científices, així, breus, i era per l'agilitat mental i per reflexionar. Jo vaig pensar, que deu ser un llibre semblant, però després no ho era pas tant. El Martín Coy, en aquest senyor, és bo que sí que ha publicat algunes coses, algunes altra llibres, més sobre aquest tema. És una miqueta amb temes i fonament de ciència i de saber moderns, que diuen. Bueno, no sé. És una miqueta... És una miqueta estrany. Suposo que és amb la intenció de fer-te reflexionar sobre el poder de la ment, també. I coses que normalment no t'hi fixes. Per exemple, no sé alguna curiositat que us explico. El meu fill ho té posat per dies. És veritat que són 31 dies, perquè el subtítol és 31 dies per descobrir la teva ment. Doncs ho té posat per dies, un petit exercici que et planteja que pots fer cada dia per si se'l necessita la ment, i així. Per exemple, hi ha un que diu, aquest és molt senzillent, diu l'habitació de Maria. És una persona que ha estat sempre vivint en una habitació no sortit deia mai, que tot està en blanc i negre. Sí. Imagineu-vos, aquesta persona, el dia que surti a fora del món real, que és tot de colors, o si entren persones, objectes, altres colors, s'haurà d'identificar les coses. Com reaccionarà aquesta persona davant de tot això? És de color. No, però és una habitació que tot és en blanc i negre. Suposo que algun efecte òptica d'haver-hi. A veure, és una suposició. És una suposició. Sí, que és una mica complicat. Segons com... Sí. Sí, després com interpretes la resta de la món. I per això que pot costar més veure els colors, el que dius tu, David. Aquesta adaptació al blanc i negre sempre, no ho sé. Ja et fa reflexionar, ja comença a pensar, però realment això podria ser. És una miqueta amb aquesta intenció. Després hi ha un altre, per exemple, que parla dels errors de continuïtat, que això nosaltres que ens ha agradat tant el cinema, i si parlem també del cinema, és curiós perquè això és... Quan canvien, per exemple, i això a les pel·lícules passa, que es veu que hi ha una persona que s'encarrega de que tota l'escena estigui tal qual, sempre, els objectes, el seu joc, els personatges que estiguin vestits, tal com anden a vestits, si estan pentines, que apuntaven, que apuntaven, si s'han despentinat d'aquell moment, que l'escena següent continuïn així. Però això és un salto de raccord. Això es diu amb el company. És un sal de raccord. I jo crec que sí, perquè quan millor que dius... que lo que dius tu, que està fumant una cigaretta, i l'altra senai, ja no està fumant. Això es diu sal de raccord. Això és la glavita cinematoràfica. Però se veu que hi ha una persona que treballa en el d'Axa, que s'encarrega d'això. A més, s'explica la pel·lícula del senyor del Senell, si em veu què és, quan hi ha una escena que hi ha un dels personatges que apareixen amb una ermilla groga, i llavors es reuneixen tots, es saluden, i després a l'escena següent ja no porta l'ermilla groga. Això és aquí que ha passat. I després quan tornen a veure apareixem unes altres personatges que ja arriba a casa i veus que llavors sí que es treu la germina. És clar que ha passat aquestes coses. Per exemple, perquè afines una miqueta de ment i et fixis. O per exemple, si n'hi ha dues persones semblants, per exemple, jo he vist també allò que fan de les bromes, que fan a vegades a la tele, que estan entrevistant al carrer, i llavors fan que accidentalment passen uns superaris que porten un quadro gran, i llavors passen entre l'entrevistador i l'entrevistat. Llavors et canvien l'entrevistador. Però és una persona vestida amb més o menys igual, amb un micro igual, amb un quadre que està apuntant. I la persona de l'entrevistat veus que o no s'adona o és que continua com si no passés res. Suposo que és aquesta desitge o intenció que tenen de continuïtat, de veure que tot continua igual i que no. I no plantejar-se això. I no plantejar-se això. Després jo que sé coses com per exemple això és curiós. Diu com les persones aquestes que fan aquestes actuacions que sembla que tinguin telepatia i que s'han de llegir, doncs jo que sé. Diu, triga una carta. I després parla amb un altre company, i resulta que endevina la carta que tu vas mirar perquè només la gent del públic ho sap. Llavors t'explica una miqueta quin pot ser el truc o no. Que dius jo si voleu, ho explico però... Ah, per mi sí. És que em va quedar molta tensió, perquè a mi suposo que com a tots ens crida molt. Això com ho averiguem? Això és impossible. Però sobretxem, li fan agafar una carta. Sabiu que ha de ser el pal i el número. Ja està, amb dues coses que averiguis, ja està. Llavors tenen la consigna amb l'altra persona, que està en condivència. Llavors quan li diu, vinga, primer la gent del públic té la carta, només la vista d'ell, però quan parla amb aquesta altra persona, amb el compinxe, li diu, per exemple, si li diu doctor Evans, per exemple. Diu, quina carta... És vostè el doctor Evans i tal, pot dir quina carta a vostè li ha vingut a la ment? I llavors dius, ah, ja està, tal. I resulta que és perquè segons el tractament que li digui, si li diu doctor, per exemple, ja saps què és el pal, és jo que sé, és bastó, o és oro, o és... En canvi, si li diu sí, o messia, o jo que sé, un altre tractament... I el número, això no ho diu, el número no ho diu. I el número vendria a ser pel nom que li diu. Evans, per exemple, el que posa és doctor Evans. Evans, com que és una E, ells ja saben que és el número 5. Ah, vale. I això ja està, una miqueta, et sembla, perquè a partir d'aquí està codificat i dius, postres, ja està. Ahà, t'he curiós, eh. Si algú el juga, ja té la manera de fer-ho. Ens edicarem, té com estic en crisi, de fred de max, no? I després hi ha un altre coset així, també, que explica. És, per exemple, tota la manipulació que feia la CIA, en contra del comunisme, que totes les mitjans de comunicació, fins i tot comprava ditoriats, comprava diaris, feia traducions, postres príncipes de Macabell, o tot amb la mateixa intenció sempre de carregar-se el comunisme. I veus com... O explica també, també, Pala del Chomsky, i veus com, per exemple, també Pala fins i tot, de la granja del George Orwell, com allà, la traducció que es va fer als Estats Units, la primera no era la correcta. Sabeu que Ramon de la Granja acaba que els porcs, que són els que s'havien revelat, i al final estan actuant com les persones. I al final acaben una sena que estan reunits, i al final estan jugant a cartes, i estan... Ara em ve quan m'ho has dient. I estan jugant amb els humans. A la versió original estan jugant amb els humans, que això el que t'està dient és que, ostres, és que la democràcia igual tampoc no funciona. En canvi, a la versió que van fer als Estats Units, sembla ser que va estar una miqueta intervinguda, o manipulada, o financiada, i jo he dit financiada per la CIA, els porcs jugaven sols. Llavors el que es tracta és que ens carreguem el comunisme, veus com el comunisme no es veu i no funciona bé. Clar, George Orwell es carregava la democràcia, i es posava en contra d'hi... Jo vaig veure una confinació. En contradicció. Que fins i tot el porc líder s'assemblava a l'Estalin. Sí, sí. Bueno, són una miqueta aquestes coses, abans d'anar a veure fiscit d'una pel·lícula, abans que estiguem desperts i que fem una miqueta aquesta preparació. A veure què ens d'intenten. Molt bé, doncs estem al macoador del programa, m'encanta això. Estem al macoador del programa, queda així com una miqueta rollo. 300 milions de televisió espanyola, de fa 30 anys, parlant d'anys enrere, avui parlarem, justament parlarem, que no posarem una cançoneta d'una de les millors cantants de jazz que fa 17 anys ens va deixar. Ella es deia Ella Fitzgerald que cantava aquest Maci, el Navaja, o Mac the Knife. Scolet billows, stars and threads. Fancy clubs though, where's Maci dear. So there's not, not a trace of rest. Ah, Sunday, Sunday morning. Hi's a buddy, ooh ooh ooh ooh ooh ooh ooh ooh ooh ooh ooh and life. Someone's sneaking around the corner. Tell me could it be, could it be, could it be, could it be Mac tonight? Ah, what's the next chorus? To this song now. This is the one now, I don't know. But it was the swinging tune, and it's a hit tune. So we tried to do mac and knife. Ah, Louis Miller, ah, something about the cat. Yeah, Miller, he was spinning at trash. And Mac, he's here, he spends like a sailor. Tell me, tell me, tell me, could that boy do something right? Ah, Bobby Sharon and Louis Armstrong, heu, heu, heu, heu, heu. Doncs a la Fítjera ens ha convidat a parlar de cinema, una de les cantants escoltades amb moltes pel·lícules de... No, no, de Gangsters, i tal. Recordo que la senyora sonava a l'ombre del brazo d'euro, que era lluny, que era lluny. Aquesta versió també la té al francinat. És un estándar, això ha cantat mig món, però ser que ha francinat a la fe famosa, i la de la Fítjera i altres més. És una pel·lícula de la trama, perquè és cert que tant en quan vas a les bars, però és que sempre és un clàssic. Un dia recordo que Rosa va fer un programa dedicat a la música del jazz al cinema. Va ser molt interessant. Parlem de la trama, és una pel·lícula d'Andrii Hux, de fa 3 o 4 mesos. El típic thriller vinculat a Nova York, ja estem parlant d'una ciutat, que és tremendament cinematogràfica, amb el que passa amb l'alcalde de Nova York. Un suposa de cada Nova York fet per un raix el grau excepcional, tot sigui dit, mala persona, lluitador pel poder, el que faci falta. Amb un Marc Wolver, que és una mena de detectiu, que capateix una sèrie de qüestions determinades vinculades al poder de la ciutat, i també la Catarina Zeta-Jones, que es fa el paper de primera dama, entre cometes de la ciutat. És una mena de pel·lícula complexa, amb l'aspecte de que el nom ja ho diu la trama. Encara que la pel·lícula es diu Broken City, que és ciutat trencada, aquí l'ha introduït d'aquesta manera, d'altres adultes amb la pel·lícula de Hitchcock, que es diu de la trama també, no em vau equivocar. Jo, com vaig veure el nom, em diuen que aquest nom em sona, i vaig pensar que això era el Hitchcock que tenia una pel·lícula que es deia així. A partir d'aquí, el que hi ha és una pel·lícula que està ben suportada, és una qüestió simplement de com aconseguir mantenir el poder que sigui com sigui, carregant-se amb unes eleccions possibles al seu adversari, en aquest cas, que té una vida ni fosca i no fosca, però que es pot agafar coses i se'l pot enfonsar. Lògicament, el Mark Wahlberg fa el paper de detectiu, que és el que està a favor, en un principi del que seria l'alcalde, després passa a un altre costat, perquè s'adona de la maledat del que seria el futur alcalde de la ciutat. La pel·lícula és el que diem, és americana. I amb això no vull criticar les coses. Jo creia un cinema americà independent molt bo, jo era un cinema americà comercial acceptable, i ara parlem d'un altre pel·lícula molt comercial americana, amb el David, però aquesta queda a mig camí. No és que tinguin cap info independent, però com a pel·lícula americana s'aguanta prou bé. Amb aquest cas, no estem parlant del dilema, ni molt menys, per fer una comparativa... Aquella que sortia el Russell Crowe fent de gran, que tenia que veure amb el tema de les tabacaleres, te'l recordes? Una pel·lícula americana també, que podia seguir aquesta línia, però en canvi la línia del cas aquest, ja una mica se'n va amb corredisses amb cotxes, això carreras de cotxes, ja li donen l'acció, exacte, per excursions de cotxes. Aquesta acció que dius, ja anem a buscar un públic més jovenívol i tal, bueno, de la pel·lícula bé. No ho deixarem malament, no es recarregarem, i mirat, i no són pel·lícules. I una que es deia, cartes a Ellie, o sigui, no, cartes de Ellie, o el libro de Ellie, perdona, sí senyor. Doncs aquest és el director, jo no sé si ho he vist a pel·lícula... El dents del Washington? Sí, senyor. La pel·lícula apocalíptica. No l'he vist jo, per això. Sobra la... es va cobrant en un moment, que tot el que és sistemes d'impressió, tot el que són llibres es trobeixen, de la mena de revolució, i hi ha un tio que conserva l'únic, se'ls coneix l'única versió de la Bíblia, i la porta en un lloc on... on remen allà... li ha tornat a reproduir. Estan creant com una nova biblioteca de tots els documents i manuals i llibres que durant aquesta destrucció tan bèstia ha pogut perdre. I la pel·lícula s'aguanta bé? No. Aquí s'aguanta, però... Bé, anem a desmuntar pel·lícules, ara, no? És l'últim desafió? Bé, és el retorn del... Arnold Schwarzenegger al cinema, i... Mucho Votox. Bueno, hi ha... Sí, però ho ve. Però ho ve, però ho ve. Si quan ja saps el que vas a veure... No és que ho sàpigues, m'esperava molt menys, sincerament. I bé, és un fill d'acció, d'un antic membre de policia que es vol que es... es retira a fer de xèrif amb un poble de fronterer, però ja, per dir-me'n, ja estic tit de sang i feixa de la meva feina, que em faig un lloc a viure bé i, evidentment, a viure de conya, el tio, un poble que els seus ajudants no saben què fotre, i s'entretien fotent tiros a... a trossos de carn de vedella, panxades d'un gancho, no? Per dir-ho, no? Però, no, com a mena, perquè estan ociosos totalment, no? I ell, també, ell es fot... Hi ha un moment que diu... acostumant a un bar a fotre uns esmorzars pantagüèric, com es diu pantagüèlico. I, impressionant, i aquell dia, el Barman li diu, què, vols una truita gegant com la de cada dia? I un no, hòstia, com estàs fotent una tripa? Fa una mica d'ironia sobre ell mateix, sobre que ja està vell i fet pols, no? I, en aquestes, surt, també, el Forrest Whitaker. Sí? No, no està malament. És un narcotraficant que m'aporta cap al corredor de la mort i, evidentment, s'escapa. I vol fugir cap a Mèxic i adivina quin és el poble més fàcil per fugir cap a Mèxic, el del Forrest Whitaker. Ah, clar. I a partir d'aquí ja està. Hi ha un fric i a poble que també té un magatzem d'armes, i, bueno, ja es munta un mirigall. Això és el que importa. No esperis més d'això. I el Sol Senyor Pobret meu, i és que ja no. Evidentment, determinator mai més ja no pot tornar a fer. Un determinator viejo. Ja no cola, no? No sé que sigui l'avi de determinator. No cola, no. És un paio que tonto no és. Un tio que arriba de Starlet a Estats Units de jove i, evidentment, tot no és. Ell sap que a fer un pel·lícul del repartient d'Oman Doules a Diestri Sinestro, doncs no. Fa un paper d'un senyor gran, d'un senyor gran que fa de xerif i que està a punt de jubilar-se. Ja està. És el que diem. A veure, jo és que quan sento quan ve que també hi ha una pel·lícula que se llama una bala en la cabeza. Sí, algo així. Fa poc de n'estrenat, i jo l'altre dia pensava, això deu ser terrorífic. Quan ja els vec hi ha una miqueta, em poso nerviós. És com aquesta que fem, los mercenarios. Però això ja veus que aquí hi ha molta teca. Hi ha molta ironia, crec jo. Ni vis una, jo de rebot. És com quan descarrere la begoneta de l'Indiana Jones i torna a encarrere l'Arceba. Però això és igual. Em vaig avorrir tant, amb la quarta part de l'Indiana Jones. Ah, sí, això també. Em vaig avorrir, que s'implona. Vaig poder veure unes seguides, les quatre. Jo no m'he vist una. Jo no n'has recuperat. Vaig veure les quatre. Però primera, segona, tercera i quarta, amb una setmana o setmana i mitja. La segona està prou bé, la tercera està malament. A mi no m'has agradat tant, que és la que sortia el Sean Connery. Estàs igual. Vaig veure la quarta i vaig dir que és això. Tinc un començament prou així. Però després desmadre una cosa. Tinc un altre cartell d'en Picard. Recuparem una actriu fantàstica. A la quarta, la Karen Allen. La Karen Allen? A la primera? No, no ho podré estar clar. Però a la primera. Ells de les actrius no és una bellesa. És que té algo guapa. Té algo especial. Té personalitat. És que no en tinc cap. No en tinc cap. És el que diuen, però són actors. Ja que anem a parlar d'una pel·lícula, crec que surt un dels actors que menys m'agrada. M'agrada. Un és el James Franco. Està bastant mitificador. Com a bon actor. Està bastant. És una pel·lícula de fantàstica. Per què van els tiros? L'actriu és la Raquel Weiss. Aquesta pel·lícula de quin any més? És l'actual. La Bruixa bona qui és? La Michelle Williams. Les tres noies estan a mi, no m'ha acabat. És una pel·lícula de tres dimensions. Està pensada amb això. Jo tampoc l'he pogut veure. Jo l'he pogut veure amb DVD a casa. És una pel·lícula que té uns quants mesos. Jo l'he vist amb dues dimensions. Evidentment, com totes les pel·lícules en tres dimensions, està supeditada als efectes especials. És una pel·lícula de tres dimensions. Està supeditada als efectes especials. Els efectes a les caigudes, a les passades per davant, amb tot el que seria l'efecte visual del xoc, de l'ansurt, de cara a l'espectador. Hi ha pel·lícules que queden més solapades, però aquí no. Aquí és escarat. Anem a posar coses contra la pantalla. En defensa d'aquesta pel·lícula és el Sam Raimi. El Sam Raimi va entrar amb la línia del cinema. Sí. No direm gore, però amb un certs tocs. Va anar evolucionant cap a un terror una mica estilitzat. Vull dir, una mica aquesta línia. I aquí jo crec que està fent una còpia burda de Tim Barton. És una còpia burda. Per un motiu molt clar. Perquè la música és de Dani Elfman. I la música diu que és això, que em sona a mi. Recordem que la pel·lícula m'estigui sense veu. Sempre sense veu definitivament ja tanquem el micròfon. I llavors el Dani Elfman no. La pel·lícula, en si mateixa, comença amb 20 minuts. Els quals, doncs... En blanc i negre, la pel·lícula. Exacte. I a partir d'aquí va evolucionant... Sí. I es va xamplant. Aquell és molt bé. Sí, a mi m'encanta. Rumpe corazones. Està molt ben parit, hi ha un xoc. És el Mago de Oz. És com una precuela. És la precuela del Mago de Oz oficial. Famós camí de Satchos Rocks. I llavors això mira com es va formar aquest mac. Com va arribar, en teoria, el poder d'aquest país. És un engany. És un tirilla, com diria, un amic meu. Un embalcador. A més, embalcador, com a mac, lògicament, i també, amb les dones, perquè trenca acords a Díaz Lucinés. És un seductor també. Te'n recordes? Un seductor amb la caixeta de música. No, és la meva abuela. La meva abuela té 200 de caixetes. És clar, li posa la música. Era de la meva abuela. Era d'on ets? Oi que mono, no? A partir d'aquí, que l'estic parlant. I no deixa de voler les dones. No, però estem parlant d'una ambientació de 1905. Per tant, també planteja la noia com una mica més panfilota. És credular. Bé, hi ha una mena de tornada i tal, i després apareix amb aquest món. Quan entres en aquest món, el que dius tu s'example la pantalla. Això és tan colorós. Però això, eh? Àcido, o sea, venga. Tota la gama bàsica de colors. Quina brutalitat. Jo no he vist mai tants roses i grocs i violetes per centímetro quadrat. Quina brutalitat. A veure, els efectes canten com una almeja. I és això. Ja busco una mica d'aquesta idea. Aquesta idea, també, és una idea de la mateixa. A veure, és una idea que ha de fer a la gent amb el que està passant, amb aquest país, amb la qual ella és la bruixa bona, la bruixa dolenta, i com ha aconseguit. I també el maco més ambiciós li ensenyen un treasure que és una mena de gran habitació. Estil jòbit. Exacte. és l'anima de porcellana. Jo està bé. És original. Aquell personatge de porcellana i com ell enganxa les cametes amb la pega i com ella reacciona després que és molt valenta i s'emprenya i vols estar allà i lluita. No sé, és curiós. I a la vegada la tendresa quan l'agafava és porcellana i si cau al terra, es mou, té vida. Això està molt bé. Al igual que el del mono volador no fa gràcia, que va amb ell, que té unes ales... Això que diem és coses bones i coses molt dolentes. I la mala llet del Rami no està per cap lloc. Que té molta mala llet, el senyor Rami. Sí, però en aquest cas... No, aquí no. Però bé, per gent, s'ho passarà bé la gent jove, la gent... Vaig anar amb el meu fill i es va burrem pel. Jo crec que espantaria els nens també. Jo crec que el teu fill es pantaria, no? A un punt. Perquè hi ha moments que dius, ostres, jo faig el vots. Més que res per això de buscar l'efecte, de la tridimensional. No, ara vendran 3D. Quan està el vots que apareixen de mena com d'orquídeas, que tenen ulls i tal... Com si fos incatlibre. Exacte. La pel·lícula, mira, s'aguanta per persona estoneta, està bé. I ja per rematar el dia, el cazador de brujas. Vinga, va. Despellegem una pel·lícula l'últim dia. Fa bona la de l'últim desafió. La fa bona. Més que un tip, perquè sí, perquè la fa bona. Allò que dius, Déu meu, s'ha imaginat. Hansel i Gretel se suposa... Perquè Hansel i Gretel no és el conte, no? No, no, és el conte. És el conte dels nens que van a una casa amb els bolsos, a dins d'allà la bruxa, que se'ls vol crospir. A partir d'aquí, ens regiren les tornes, i agafen els nens, i couen la bruxa en un forn. Directament. Directament. Una petada i l'envien a coures al forn. I doncs els nens creixen, es fan adults, ens fan joves, i es dediquen a anar a casa amb bruxes. Ah, ja n'ha agafat el gust. Va bé. Però se suposa que estem a l'edat mitja. Ah. A l'edat mitja, és l'època. Sí, l'època en què hi havia inquisició i es cremaven les bruxes. I què fas tu amb armes de foc a l'edat mitja? Ja. Això per començar. Una necronisme. No, no, són mosquets. Són armes de repetició amb pares que no es van inventar fins a mitjans al segle XIX. Va bé. Això és un salt històric, és molt bèstia. Evidentment hi ha les bruxes pel mig. És el tipic. És tal com allà, talora es podrà un... una situació... Un eclipse. Una situació d'aquestes coincidentes d'uns anys i quants i quantos. Ah, una conjunció d'algú. I si maten una bruxa blanca, doncs les bruxes deixaran de tenir... El foc ja no les afectarà d'alguna manera i podran ser tot poderoses. Dius... M'ho explica. Volíem començar a veure la pel·lícula. Estàvem feta. L'argument és que no s'aguanta per enlloc. Ja comença a dir... És molt important l'argument. El més que hi hagi un mínim. Com es deia aquella de la pel·lícula de la Van Helsing. Sí. Que sortia... Però jo tampoc estava tan malament. No, però no estava malament. Al Hugh Jackman. També estava ambientada la mitja i era un tio així tot intrépit. Que disparava fleixes i es carregava vampires i tot això. Clar, perquè carregava Van Helsing era el vampiró. Era la banda quan era jove. Van Helsing, jove. I es carregava vampirs i era molt dinàmic d'acció. Sí. Però hi havia un mínim de rigor histori. Com a mínim. Aquí és que se'l passen pel forro. Pistoles i escopetes. I potser busquen un públic jove, no? O no? No, ho dic perquè són joves. Aquí pot agrair aquest tipus d'acció. És una pel·lícula d'acció. El Jeremy Renner. Que m'ho plara com si fos d'època. Sí, el Jeremy Renner. És un dels que feia Hawk Eye als vengadores. Que comença ara a ser conegut. L'actriu... No la conec massa, és l'equipetona de Torno. I surt la Fank Janssen. Ah, sí. Que fa de Bruja a Malota. Que és el polser de personatge més interessant. Però... Però ja està, és que dius... Qui és això, per favor? Corre per un altre pel·lícula de Noza Gaire. Que és un altre personatge històric. No sé si és Sherlock Holmes cazador de vampiros. De sombras. Però hi ha un altre cazador de vampiros. No. Abram Lincoln cazador de vampiros. Això. Home, ja estàs liant una. És un estil. Allò està més ben fotot. I com a mínim, tot i l'imprevisible del film. A més, em sembla que el director és rus. Sí, és rus. És garantia. Sí. Com a mínim, és... I dius... Però a mínim, és dinàmica. Està ben fotota. D'alguna manera, dius... Bueno, pot acceptar tot i l'imperseumilitat del tema. Llavors, que hi ha la conxerció de vampirs. I l'Abram Lincoln és a dir que ha d'esmentallar-la. I l'amor del fill de l'Abram Lincoln es deua que va entrar un vampir i li va xupar la sang. Més que sigui la sang, no? Sí, ara i jo. Ell és a dir que amb un adastral, és un habilidós de l'adastral i jo els... els repela, però una cosa... Però una ràpida és això, que dius, ja. Poblis Pla se n'ha carregat tres. Bé, però jo és un producte... Però és que això no s'aguanta per enlloc. Sí, sí. És un producte, això sí. És una experiència. S'ha de veure si anem a bo, si anem a dolent, això ho tenim molt. Sí, no, i per avançar en mai no saps tampoc si t'agradarà. Rosa, tenim 3 minuts abans de conviadar-nos perquè ens acomiadarem avui una miqueta en estabilitat. Ah, sí. Per parlar d'aquest cicle de la filmoteca, la Raó Fragil de Sobre Salut Mental. Sí, sí. A veure què ens pots comentar una miqueta, perquè val la pena. Home, és un cicle que ja està en marxa aquest mes de juny ha començat. Només de moment porten fets un parell de pel·lícules, una que és Burtlem, del Mac Robson, i també un mètode perillós del David Cronenberg. Aquesta encara la diumenge que ara la podem veure. La de Jun i del Freud. Sí, si aquesta fa res, d'un any, no? Jo encara no he de dir-hi aquesta pel·lícula. No he pogut recuperar, no? Jo crec que el Cronenberg i la del Spider, que se m'ha escapat. El Spider està molt bé. No ho sé. Digues que les pel·lícules sí, sí, sí. Repulsión de Roman Polanski. Oi, això és molt bo! Repulsión. Déu meu senyora Caterín de Nef, que no la poden tocar. Que boníssim, és això. La pel·lícula recomanadíssima. Rayman també, l'home de la lluvia. Rayman. El Tom Cruise i el... El Tom Cruise i el... El que és interessant també són que algunes d'elles van acompanyar amb representació d'alguna persona, algun professional rellevant del món de la salut mental. Que pugui explicar... Spider no està? En aquest cicle... És de lo millor que hi ha. És que representa el que és l'esquisofrènia, però ben representada. Sí, sí. No sé en quin criteri han fet una mica la selecció. Després, legament o velo, és molt al noi de la bicicleta, de Jean-Pierre d'Arben, aquestes del 2011. Aquesta de la presentació serà cara de la senyora La Paloma espiricüeta. Això els jaume, segur que ens diu, fins i tot al carrer, que són psiquiatres, que són especialistes de centres de salut mental, ens ho explicaria. L'Helit del Robert Rosén. Aquesta és de l'any 64. Jo això ho he vist, però no me'n recordo. L'Helit, l'Helit. La presentació la fa i és important de la senyora Guiu Cara Rubio, que és la presidenta de l'Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi. I la senyora Patricia Parra, que és psicoterepeuta. Després, un àngel a la meva taula, de la gent campió, de l'any 90 també, esplendor a la... A la hierba. A la hierba, això, de l'espendor integràs. També de la Elecazan, entre acte de Juan José Moreno, del Manuel Huete, aquesta és de l'any 2008, de l'any passat. Aquesta no l'he vist. Si senta a la web de la filmoteca, tens l'enllaç a totes les pel·lícules i tens la reseña de cada pel·lícula. Després hi ha el cazador, el cazador del Michael Simino. El... Home, algú volos sobre el nido del Cucó. També de Milos Forman. Aquesta també és un clàssic, també de salut mental. Després hi ha un dia, n'hi ha dos dies, que es farà ja el mes de juliol, es farà la sessió doble. Una pel·lícula que es diu Cada Uneria, de Francina Verde, Si Jaime Quinto... Potser. Aquesta és de l'any 2012, és molt recent, no l'havia sentit tampoc. I Cromo som a 5, de la Maria Ripoll. Aquesta també és de l'any passat, són molt recentes. I l'última ja serà de Montes com la Becky, del Joaquim Jordà, de l'any 2010. Doncs d'un i dos. És interessant, sobretot, suposo que també pel debat, és importantíssim, la presentació i el debat del que es pugui comentar. Molt bé, doncs hem acabat amb una temporada justament amb una bona informació, lògicament, el que sigui... Amb activitats per fer, que aquest estiu dona molt de sí. I tant. Aprofiteu aquella gembro, qualsevol cosa per sortir per aquí, que no pugui sortir a fora. Hi ha moltes promocions, hi ha moltes activitats que fan ofertes. I segur, exacte. Fa música a la fresca i cinema a la fresca. I jo crec que és el que diem, si la situació no es deixa anar més enllà, tenim una ciutat maquíssima, que és Barcelona, per poder gaudir-la. O per exemple, mira, el CCB, que vam comentar al Centre de Cultura Contemporània, Barcelona, amb l'exposició del Pasolini i tot això. Totes les llumenges, llumenges a la tarda, a partir de les tres de la tarda, és gratuïta l'entrada. I el Picasso també. Sembla que els llumenges són gratuïts, que no estan posant, si és qüestió d'anar mirant. Jo crec que val la pena. Hi ha alguns que són els públics, que encara continuen, que el primer llumenge de mes són gratuïts, però a més a més també fan això, de que totes les tardes dels llumenges, és qüestió d'anar-lo mirant i dir, mira, quin m'interessa de veure. El que és una llàstima, és que també hi hagi altres llocs, com és el Caixaforum, que ara es paga, que el setembre es pagarà el pergüell, que l'església del Pi es pagui, i això és una llàstima. Jo crec que en comptes d'arreglar-ho estem desarreglant. Jo crec que la situació s'ha d'intentar controlar, però és el que hi ha. Potser n'estic apassionant. A veure, que el setembre... A veure què passa. Rosa, David, hem acabat. Xescu, vinga, la primera temporada. La temporada de la Bavilonia. Els Bavilonis tornarem amb la Lourdes, que no ha pogut venir, amb el Jaume també, però que seguríssim que estarem tots cinc. El setembre aquí tornarem tots cinc. I tant en quant al José, cada venim. A José també, que ja li farem exacte. Ens falta l'economista. Tothom tenim una mica especialitats, però ens falta l'economista del grup cada venim més. Molt bé, doncs un plaer, com sempre, tornem al setembre i res més. Quedem així. Fins ara, bon estiu. Fins ara.