Babilònia del 19/9/2013

... Doncs benvinguts un dia més, no un dia més, no. El primer programa, directament, que tenim el 2013, el que serà temporada posterior del que seria l'estiu. Estem aquí a Babilònia amb el David, què tal, com estem? Bona tarda. Sí, de tornada? Sí. Bueno, de tornada tota amb aquesta vida. Amb el Jaume, com estem? Jo no estic de tornada. No estàs, no? De tornada, no. I he deixat pel final de les dones, perquè evidentment és el millor que tenim aquest programa. La Lourdes... Hola, què tal? Com va tot? Molt bé, molt bé, en forma. En forma. I la Rosa? Hola, també, molt bé. Com sempre, guapíssima. La Lourdes és a tothom. Moltes gràcies. A vosaltres també, que tots guapos. I tant. I el que us parla, els altres corramos, que diu una mica més prim, m'acaben de dir algú, sí? Sí, sí, sí. Ho han dit? No, sembla que t'agrada i tot. Home, esclar, és que... Això sempre dona alegria, no? És que costa molt, això de perdre pes. I promocions per antenna, no, eh? No direm marques, home, si paguen. Doncs podem parlar d'alguna marca... El somatolín, i no cosa d'aquestes. És que ho llancem, perquè quan a mínim ens paguin algú, no? Bé, doncs comencem, com deia, amb el primer programa de la temporada, 2013-2014, del Babilònia. És un plaer que estem vosaltres una altra vegada, i esperem estar a partir d'ara, doncs, cada dijous, de nou al 10 del vespre, i doncs també els dissabtes de set a vuit. Oi que sí? Del vespre. Vale. Doncs farem... Això serà en repetició, lògicament, no vindrem dos dies, perquè el dissabte, aquestes hores, estem fent altres coses. Va, bàsicament, com relaxar-nos, no penseu malament. I seguida l'atònica, doncs, de l'any passat, lògicament d'anar-hi passant de la temporada, passada, volíem dir, a la línia, sobretot explicativa o de continguts que tindrà el Babilònia. Doncs tindrem teatre, tindrem art, tindrem literatura, cinema, i tot allò que sigui escaient per l'actualitat, no? Que intentarem, doncs, al final dedicar uns minuts d'aquesta situació que estem vivint a tots els nivells social, polític i econòmic. Bé, avui comencem per teatre, parlarem d'un trozo invisible d'aquest món, el teatre lliure, parlarem també d'exposicions, l'art xinès contemporani, a la sala arts santamònica, el japonisme, que encara que hem s'acabat aquesta exposició, però realment es podria, em sembla, que enganxar a Madrid, fins i tot perquè el queixa fòrum té diferents punts de referència, i també una visita que el David va fer a les mines de cercs aquí a la zona del Bargadà. De llibres parlarem d'un clàssic, el vigilan del camp de sègul, el J. D. Salinger, i parlarem d'una novetat, la soledat del mànager de Manuel Vázquez Montalban. Bé, al cinema parlarem de moltes pel·lícules, tindrem gairebé set o vuit si ens donem temps, sinó que venim de l'estiu amb tantes ganes, amb tant d'impeto, que al final ens faltarà temps, en una hora. El comandant de la cigonya, la bicicleta verda, Ayer no que termina, Guerra Mundial Z, Barcelona Nidistiu, l'esperit del 45 i els últims dies, pel·lícules que han estat importants al llarg d'aquest any, i novetats com sempre. El que farem serà començar amb teatre. Rosa. Molt bé. Que tenim. Vinga, tenim una obra de teatre impressionant, que és un trozo invisible d'aquest món, s'acaba d'estrena el teatre lliure, i bueno, si estem interessats a veure, doncs hem d'anar ràpidet, perquè estarà només fins al dia 29 de setembre. Va molt la pena. És una obra de teatre que l'ha escrit el Juan Diego Boto, ell també és un dels protagonistes, de fet només són dos protagonistes, ell i l'Astrid Jones, i estan dirigits pel Sergio Pérez Mencheta. És una obra que consta en els de 5 actes, cada un d'aquests actes és un protagonista, és un personatge aquí d'interpreta. Dos són el Juan Diego Boto, el tercer és aquest actriu d'africana, que es diu Astrid Jones, i els dos següents torna a ser el Juan Diego Boto. És impressionant, sense cap descans. Llavors, de què parla? Doncs el tema de les migracions, de les imigracions, del que suposa per una persona haver de sortir del seu país pel motiu que sigui, un motiu econòmic, un motiu polític, de refugiat, tots sabem que amb aquest planeta hi ha moltes zones que estan vivint situacions molt dificultoses, exacte, i llavors venen cap al que seria, com dir-li, el primer món, que és un termini una miqueta desafortunat. Exacte, molt opció. Sí, exacte. Per exemple, Juan Diego Boto fa de personatge a la primera escena, és un policia, una persona que està a una miqueta controlant aquests immigrants, aquí parla amb un castellà perfecte, vull dir un castellà de la Península Ibérica, en canvi, després, quan ell fa d'Argentí, també té un accent argentin impressionant. Jo ara no me'n recordo si és que ell va néixer argentina, o és fill de pares, o els seus pares. Ara mateix no ho sé dir. Ja l'havíem conegut a pel·lícules com a Martina Ache, i aquell és el títol d'una també, que era després de la Guerra Civil, també espanyola, també actuava amb una pel·lícula molt bé. Doncs és una reflexió, i l'ha escrit aquest text, per fer-lo, s'han entrevistat amb gente ONG, s'han entrevistat amb centres d'aquests on estan internats, els immigrants, ha pogut parlar amb moltíssima gent, i ell tenia aquesta necessitat d'expressar-lo i d'explicar-lo, perquè diu, home, hem de conèixer la nostra realitat, i precisament hi ha un moment que diu, a l'entrevista que li fan, a veure si ho trobo, en aquests moments de crisi, és més necessari que mai tenia espais on reflexionar sobre la realitat. A nosaltres hem volgut portar escena, un petit fragment d'aquesta realitat, un tros invisible d'aquest món, per pensar-lo col·lectivament. Va la pena, és molt realista, perquè està basada la majoria en situacions reals, de personatges que en un moment o altre han existit, però està tractat també en molt sentit de l'humor. No té la recurrencia de la crimògina ni fàcil, però també està fet en molt sentit de l'humor. I a més, és un... un... un... un... que fa amb el públic, és que quan entres et col·loquen una enganxina, bueno, t'ho has enganxat tu, una enganxina amb un número. Tu ja entres al teatre, que ets un número també. Amb això juga una miqueta amb els espectadors, ens podríem trobar amb una situació així, no? És participatiu a l'obra?Una miqueta. No demana que... ni que surti a l'escenari, ni que... No és tipus la cubana, no? No, no, en absolut, perquè ell tampoc... ell sí que es dirigeix amb el públic, a dos o tres persones del públic, com si estigués interrogant, com si fossin nosaltres així, no hi ha un centre d'internació, d'internament de... de refugiats, o d'immigrants. I llavors fa una sèrie de preguntes, no? ¿Vostè coneix l'himne del país? No, vostè no s'ha informat de la nostra cultura abans de venir, o sigui, està arrenyant una miqueta amb aquestes persones. Però és curiós, no? És el lliure, no? És el lliure, i a més el lliure, després de la remodelació que li han fet, és que la trobo que està molt bé. Que és interessant, no? Molt bé, fantàstic. Doncs bé, doncs passem al món de l'art. La Lourdes ens parlarà després del japonisme, però una mica jo vull introduir per justament una exposició que encara està al centre d'art santamònica, al art santamònica, que és com es diu, que ha estat el juliol fins al final de setembre, i és una exposició que s'ha de veure ja corrents, perquè és que acaba en qüestió de dies, no? Es diu Transformacions de l'art xines contemporani. Dius, ai, meu senyor, què passa aquí, no? S'ha explicat, és a dir, veure'l, primer de tot, i segon, a veure, pensem que si hem de pensar un artista xines del món de l'art, es costaria, trobar-lo, o que com a mínim... Sí, no, ara ja hem més coneguts, però si tu has de parlar d'un del segle XIX, és complicat, és difícil. I aquests actuals també, perquè és clar, per fer 5 cèntims no es llegirem tots ni molt menys, com... És molt complicat, normalitzar aquests noms, no? Clar, tots és coneguts. El que té curiós, ja sabem com funciona el centre de la barça antemònica, sempre és un pas més enllà del que seria el magba, que ja és complicat, és a dir, que posa sempre en situacions una miqueta més línia, en situacions de obres més concretes, també s'ha relaxat, perquè jo recordo quan estava l'anterior comissari, no recordo com es deia, aquell senyor, allò sí que era insuportable, a vegades arriaves, ja dius que estic veient, perquè era un espai menys per a una padreta que hi havia al mig, per dir alguna cosa. Llavors, clar, tampoc ens passem, una miqueta que hi hagi una intenció. I aquí és una exposició maravillosa, perquè hi ha gent que ve desistent mai, també és una forma de veure el convent de Santa Mònica per dins, que no deixa de ser una estructura una mica rectificada, però que no està gens malament per veure, i que aquí estem parlant d'un art xinès que té a veure amb la tradició i la modernitat, és a dir, per ser dolents. Vull dir, imaginem qualsevol calendari xinès que dona al restaurant xinès, que arribes a casa. Vull dir, el típic fet amb aquelles llàmines i tal, i llavors aquell dibuix que es veu, doncs aquell paisatge típic que puguis trobar de cascada, coses d'aquestes. Com els restaurants, que hi ha de cascada al mig. Doncs aquí hi ha la revisió de la cascada, per exemple. Llavors hi ha com un vídeo arte, que hi ha una cascada constantment, però a baix hi ha una mena de sofà, amb un tros de branca d'arbre. Vull dir que va més enllà, no? I realment hi ha obres molt interessants, puntillistes, es veu aquesta dedicació xinès a la treballar, i és que hi ha unes coses absolutament d'un treball, que bestial, de xinus, mai millor dit, no? I obres grans, vull dir, grans que dius, per fer això amb puntillisme, és que s'ho han carregat tots els llapisos del món, i a part d'això, la feina que aportava. Realment a mi em va sorprendre, gratament, per aquesta combinació de modernitat amb tradició, i a la vegada és una forma de conèixer un art que és molt difícil, si li deixo de veure aquí a Barcelona, o de veure arreu d'Espanya, per dir-ho, a altres punts importants com pot ser el principi de Sofía de Madrid, que seria un punt referent de l'art contemporani, fa temps que no fan aquest tipus d'exposicions del món oriental. I llavors l'Eru de Sant Comentava, aquesta exposició del japonisme, del Caixaforum... Sí, que si no recordo malament s'acabava ara el 15 de setembre, però com tu dius pot ser que l'aportin a Madrid, o a Girona, que també tenen una Caixaforum més probable. És una exposició, quan tu llegeixes japonisme, que penses que són autors japonèsos. Doncs no, n'hi ha molt poquets, el que és tota la influència del japonisme sobre pintors, des d'aquí, a pintors francesos. Llavors, quan entres allà, cada quadra que tu puguis mirar li veus algun tipus de detall, a vegades és un detall perquè dius a veure què hi ha aquí. Potser és un vano amb els típics colors, potser és una cortina en la qual es veuen les típiques flors, etc. És una exposició que hi havia quadres, hi havia també mòbles, típics d'allà, hi havia anells, etc. Una exposició que valia molt la pena, per veure la potència que té aquest tard. Hi havia ceràmiques. Ceràmiques, també. Exacte, valia molt la pena. Feien tota una sèrie de visites gratuïtes, em sembla que era les 6 de la tarda, i estava planíssim sempre. Jo no vaig poder, però em penedeixo. I valia molt la pena, ja vam pagar els 4 euros... Sí, això és una altra qüestió. ...per exposició, si no ets client de la caixa. I vostres, què teus, la tarja de creïdor? La tarja, sí. Si has de treure la tarja... O la llibreta. Una exposició que valia molt la pena. Va dir que paral·lelament també van fer una presentació de 8 pel·lícules durant aquest estiu, que jo n'he vist un parell molt interessant, del Kitano, del Corosaba i tal. Ah, molt bé. Però molt interessant, les dues o tres que vaig veure. Sí, el faran una mica com una mena d'acompèndi. També seria el Japó, portat aquí. Però aquest japonisme és molt interessant, això que comentaves tu. Jo no hi vaig existir, però hi havia programades una sèrie de conferències, com a mínim dues relacionades amb el japonisme, i després hi havia un concert, a mi, un dia. O sigui que van fer una cosa molt global. El japonisme, a més, ho va passar aquí o a altres? No, va ser a darrere d'Europa. A França va arribar abans. Aquí, és a dir, el que és el... És que avui tinc el coll girat. No, a veure, bàsicament el que comentava més que el Japó era un imperi tancat fins al 1858, que va obrir el que sabia el suport. I llavors, a partir d'aquí, van començar a exportar, perquè hi ha gent empranadora. I el primer lloc on va arribar aquest tipus d'art va ser a París. I llavors, una botiga que es deia el Japó Artístic allà a París va ser el primer lloc que van començar a exportar aquest tipus de material. I, com ve explicava la Lourdes abans, no és art japonès, però és més aviat japonisme. És a dir, aquelles obres fetes en sèrie. No estem parlant de les obres artístiques, sinó del 100% del que seria un artista japonès, sinó allò que feien gairebé a nivell industrial. O començava a ser industrial, que aquí era com innovador, però és probable que aquest van-ho, que està exposat a la milió, hi havia 40. I això sobretot aquí va arribar molta, molta força a l'exposició de l'any 1888, l'exposició universal, que va ser el primer cop que el Japó venia arreu de l'estat espanyol, en aquell moment, lògicament, que va ser amb 128 delegats, no em va equivocar, i van presentar els seus productes. I arran d'aquí és quan van haver diferents edificis de Barcelona, com per exemple l'edifici que hi ha a les Rambles, la Casa Bruno Quadros, la Casa de les Paraigues, que justament aquella persona, que tenia aquell edifici, es van mirar allà amb aquest art, com moltíssims interiors que van rebre tota aquesta influència de les mòbles japonèsos, els divans, els... Com es diu allò? Que s'apareix païs? Els Viombus. Els Viombus, no? Va ser una moda, no? Però a França va ser brutal. El japonisme va ser brutal. A Barcelona el 1888, i arreu d'Europa, arreu de França, a París, 1860, va ser quan va començar a entrar. Fins i tot l'emperatriu CC, el seu paraul d'aixombron, a Viena, tenia el seu gabinet, japonès, tot ple de lacats, i és una autèntica bestiesa, el que tenia allà... El museu del modernisme d'aquí de Barcelona també es veuen aquestes... Però ja era el japonès fet d'aquí, o portat d'allà? Era exportat d'allà, bàsicament. L'única es pensava que eren obres que sí, però hi ha moltes obres que es pensava que eren de gran qualitat, i amb el temps han guanyat la importància de ser únicas, perquè és la única que va arribar a Barcelona, i a Catalunya hi havia 50. Per això es diu japonisme, és aquest joc de paraules que no seria art japonès. Perquè art japonès seria una obra feta, jo què sé, per qualsevol d'aquella època, i que fos exclusivament com fer-la, qualsevol pintor català, com en Núñez, com en Baireta, qualsevol, per dir algú, no sé, el Rocinol, vull dir que feia l'obra d'art, i llavors te la venia el burgès de l'època, doncs aquí el que feia és que el burgès se'n mirallava amb un quadro de qualsevol d'aquests senyors, que estava, o era una llàmina i tal, i llavors el penjava i deien que era japonisme, i ara actualment es cotitza, perquè és una obra única, però que no és tan fàcil. Bueno, canviem de tema radicalment, seguim el món d'art, però amb el món del que seria en aquest cas de les rutes... Sí, doncs en aquest cas és tota una serie de museus de la sensació de la tècnica de Catalunya, perquè, bueno, a tot Catalunya tota una sèrie d'aprofitant, doncs que, si es pot dir revolució industrial d'Espanya, es va fer aquí, doncs... han quedat molta infraestructura industrial, que no sabem com va quedar oxoleta, molts casos abandonada, i després recuperada per mostrar-ho al públic en general. Les mines de sergs no fa pas tant massa que van tancar, tenint en compte que els anys... al principi és dels anys normalment que van tancar, ja definitivament, com a producció de mines de carbó, i la seva origina es remonta, doncs, a mitjans... a mitjans de la segona meitat del segle XIX. I llavors és molt interessant, estan més carrer, però les ubiqueu, estan passats a l'estat de Berga, hi ha l'excentral tèrmica de sergs, que diu així, que s'ha d'anar a vestir a del carbó de les mines de sergs, i hi ha un trencall de la carretera principal a mà esquerra, que es diu Sant Corneli, i quan arribes allà, hi ha tota una esplanada molt brossa, totes les cases als edificis, perquè hi ha d'anar edificis de les colònies dels treballadors, i allà està el museu de les mines de sergs, i el museu té dues parts molt interessants, una la més entrenyable és visitar una casa de la colònia, de com era una casa dits a la colònia del món dels miners, evidentment, qui hagi vist cases antigues, si s'entén l'identificat, qui tinguirà l'altre de Jaume, més o menys, o hagin vist cases de peges antigues, doncs és molt similar, molt amb llits antics, una cuina econòmica de les d'abans, que anaven en llenya. La casa gran és a dir? No, no, no, molt modesta. És un vestíbul, que és la cuina, el vestíbul d'entrall és la cuina, a la dreta una habitació de matrimoni, al darrere una habitació de matrimoni, una altra habitació per a la mainada, un senyor que n'hi havia, no sé si una altra. No, una mena de comuna i un rebòs, i para de contacte. El bater allò. Sí, no, clar. Això, fora hi ha una fulla, eh, Vivit? Sí, sí, sí. Quan estapava la vegi, saps? El col·letre s'ha quedat allà. Una part del museu explica totes les tècniques mineres de com s'extreia el carbó, quins tipus de carbó estreien, allà era el més lignit, em sembla, el més potent, el més calorífic d'energicament parlant és la ulla, em sembla? Sí. No, l'entrecita, perdó, l'entrecita, i allà era l'inguit, que és els més suxets. No era un carbó molt bo. No era de molta qualitat. No, no era de molta qualitat. I una altra banda, parla de tot el sidral social que va emportar totes aquestes mines, dintre de la part del temps, des del 185 fins que van acabar totes les mines, totes les mines noves amb vagues, amb mobilitzacions. Sí. Bé, era normal, sobretot perquè la seguretat de les mines moltes vegades deixava de desitjar. Llavors, un cop has visitat tot el museu, pots posar-les begonetes, i tenen dinses mig quilòmetre d'un dins de la mina. Les mines no eren com les que coneixem típiques, que és un pou fondó vertical, i d'allà deiaven mines. Això no és el tipus de... Això ho fan en funció de com estan destruïdes les vetes del mineral. Llavors, en aquest cas, les mines de cerx no són així. La mina és horizontal, s'endinsava només a estó verd, mig quilòmetre, però en realitat, la profetitat de la mina original era en 7 quilòmetres endint. Llavors, anaven estrellant el carbó, en subgaleries, així, paral·lesques. Per què n'hi havia, esclar? Perquè n'hi havia, clar. A mi m'agafen la claustrofoia amb aquests llocs. Sí, sí, llavors, baixaven que troben una veta més... un nivell més inferior del sal de la munt, perquè aquí puges molt a munt. Doncs, no fèiem por profundar, de fondària, baixaven la carretera, diguem-ho així, o pendent de la muntanya, una mica més avall, i tornaven a fer una mina enhoritzontal, i anar fent subgaleries, així és la manera d'excutar això d'aquesta mina. I va haver morts, i va haver morts, i va haver bastants morts al llarg del... I, bueno, quan entres a dintre, amb una mina de vacunetes motoritzades, que entres fins al final, en baixes, i ja... L'han acondicionat, perquè jo me'n recordo, vaig anar a far-hi, farà uns 10 anys, i ara hi ha molta més humitat que n'hi havia passant. Suposo que l'Aiga ha anat filtrant. Clar, imagino. I si no hi ha una tasca de... laboral, minera, que s'encarreguen d'això... O potser la millora esplujes, que hi ha hagut moltes aquest any, i això ha provocat que, a la millor, la pròpia filtració, o hagi provocat més humitat. Sí, suposo que sí. I doncs el que hem fet és... només en mostrar la part... de les subgaleries... de la part esquerra, que tu vas tornant... Tu tornes a peu. I cada subgaleria et van ensenyant les maneres de treballar la mina amb una mena de diorames, dintre la mina, senzill, però... Sí, però és curiós. A l'inici de com treballaven les mines fins a l'actualitat. És molt didàctic, no? Sí, sí. També per escoles, no? Sí. És curiós, perquè, al principi, les mines es treballaven els pegesos de la zona. Si es traien una mensualitat, després ja van començar una mica a dedicar-s'hi ja... De debò, sí. A temps complert. I després, als anys 1880, hi va haver un industrial basc que va ser aquí, va comprar la concessió de la mina i va dir que hauria d'explotar-la. I aquest va ser el que va introduir tècniques noves, d'exportació del carbó i tot plegat, i va construir les colònies. I d'alguna manera, tot era... Es pot dir que al principi que els treballadors no cobraven diners, cobraven amb bales, que després podien canviar les botigues i serveis de la colònia, que també eren propietats de la mina. Sí, després ja van cobrant en diners, no? I és molt... Hi ha una anècdota, no? És que durant una època, ells apuntaran la mina en fusta. Els miners els agrada més apuntarà la mina en fusta, que no pas en ferro. Perquè el... Sí, el ferro aguanta més. Perquè la fusta avisa i el ferro no avisa. I la fusta, quan comença a trencar, comença a espatagar. Tenint un marge, però el ferro, quan s'adeix, no avisa. S'adeix de cop i se'n sorra tot. I ja està. I ja està molt bé. I fins al final, ja, de l'última galeria, que ell t'explica que la mina va deixar de tenir un treball manual, allà, pràcticament, ser un treball d'operària que controla una màquina, que es dediquen a arrascant, arraspant tot el que seria... Tot el que seria dut de la galeria, per anar a extrair el mineral i fer-lo a les wagonetes i ja, directament, s'anava a la central tècnica de baix. Recomano només, com a holofó, és que aquí... No és per fer propaganda, no, almenys, però hi ha un bon restaurant a la part de ràdere de Sant Corneli, on es menja pantagruèlic, com es diu... Pantagruèlicament. Ah, això mateix. Com es deia? Sant Bárbara. No es capagui, Sant Bárbara també. És menja molt bé. Aquest any aconseguim un esponsor, i sortia com si. Arriba allà dalt, i després te n'hi torna a baixar la carretera. Sí, sí, sí. Hi ha un trosset. Hi ha un trosset. I allà es menja prou bé. Sant Bárbara, la patrona dels miners. Sí, sí, sí. Que es representa sempre amb una... amb una torre a la mà. Sí, sí, sí. Exacte, molt bé. Doncs bé, deixem aquest tema, perquè realment podríem seguir parlant tota l'estona, perquè realment és el que diem. Sí, sí, són coses interessants que realment es donaria per molta estona, no? Però ens demana la literatura, perquè anem allò ja amb el tema. És clar, el que diem, venim de l'estiu, i hem fet tant d'escoles a l'estiu. I mira que estem tots una mica així de crisi, perquè si no haguéssim fet més coses encara. Però ens espavilem i busquem ofertes i promocions. Bé, bé, de preu. Sí, sí, s'ha de buscar això. Molt bé, doncs jo vull comentar molt ràpidament un llibre que és un clàssic d'aquests del món de literatura, que curaçament no hi havia hagut mai, que és el del J. D. Salinger, el vigilant del camp de segur. És un llibre que a mi em va cobsar, i t'ho dic a tu, Lourdes, perquè és un llibre que se llegeix als instituts americans. I jo realment, llegint el llibre, justament si... que el com no soc, és conservador, amb el concepte de segur. Però sí, sí, sí, sí. Bueno... Em sento a l'himne del PP i penso, ah, mira, em frapa alguna cosa... No, no, no, no. És broma, que és broma, que és broma. Per ser, hi ha una versió... Hi ha una versió de ball de l'himne del PP que vaja en les noves generacions. Això ho vull sentir. Així he vist algun vídeo, eh? No, és el de la botella, no? No. Jo he sentit una versió rap, una versió, no sé, 4 o 5, i estan molt ben fetes. La veu que podria triomfar, eh? Relaxing, coffee, coffee, coffee. Bueno... No sé, hemos ido una cosa a la otra. Sí, sí, hemos ido del centeno, al café con leche. Bueno, doncs, és un llibre que a mi em va acupçar, per un motiu molt clar. És que estem parlant justament... És un llibre de l'any 51, és un llibre que estem parlant de l'Amèrica... que és el més urban, per entendre'ns, en un moment que, com sempre, els americans sempre hi ha hagut la línia que és la més democràtica i la línia més republicana. No olvidem que la línia democràtica americana és bastant de dretes, i la republicana és com l'extrema dreta, entre cometes, o si hem de pensar aquest plantejament, i aquí ens presenta un noi que pretén ser modern a l'època, però que li surt la vena conservadora que tira d'esquena. Entre elles, fins i tot, el plantejament de com tracta la dona. em sembla que és potser el més elemental del seu pensament i com tracta, com tractaria els nens. Ho dic clarament. Quan ell diu, per què es diu el vigilan del camp de segol? Perquè ell, el primer que fa és plantejar que com seria, és a dir, és una cançó americana que parla d'aquest tema i tal, però com seria cuidar ell els nens? Un noi d'adolescent, com cuidaria, vull dir, quines ordres donaria aquests nens que veu pel carrer, que a lo millor els caldria una educació molt més rígida. Quan ell no deixa ser un dròpul, una persona que l'han fotut fora de 40 col·legis privats. Per tant, estem parlant d'una persona amb un nivell social important i com realment tracta, en general, la gent, vull dir, amb una mena de, saps, de... Superioritat. Superioritat, decidia, saps? I a mi això em preocupa, perquè penso quina joventut, és a dir, és un llibre obligatori, perquè aquí, per exemple, pots llegir, no sé, per dir algun llibre que és inocu, exacte. Laura de la Ciutat del Sant. Exacte. Una castellana, nada, Carme Laforet, que és un llibre meravellós, però que no t'està portant. Aquí t'està enviant una informació d'educació conservadora, que dius Déu-n'hi-do. Però per l'altra costat t'està dient que és bo ser un dròpul i passar-te quatre dies a Nova York, amb els diners de la teva germana petita, per exemple, amb els regals de Nadal, i llavors no entenc ben bé la filosofia. Té un soroll dolçà línxer. Sí. Ara ja fa un any que el vaig regir. I no estàs d'acord? No, sí. Amb una primera lectura sembla això. Tu mateixa ets cursa les diaires, que no acabo d'entendre el perquè, és que sembla tot molt contradictor. A lo millor amb el temps ho entendré, però si tu has pogut arribar alguna cosa més, llavors ja m'ho he comentat molt. Però em fa l'efecte que aquest nano pateix algun tipus de patologia mental. Podria ser. I això vaig pensar-ho. Precisament. I això queda molt ben reflectit en aquesta manca d'adaptació a la societat. No s'adapta ni el sistema escolar. Va anar d'un cap a l'altre. Intenta per si mateix valdres i viure experiències, a veure si... Tot és un rotllo. Tot és un rotllo. No acaba de trobar on se sent bé i on està bé. Jo crec que veu una miqueta, perquè de fet els fòrums d'àmbit que tracten aquest tipus de patologies o de trastors de tipus així mental, o de trastors de la personalitat. Sí, bàsicament el trastor de la personalitat. Exacte, de trastors de la personalitat. A vegades ens falta el vocabulari de trobar les paraules també adequades, i justes per expressar-ho. És una miqueta, perquè aquest nano... Jo ho vaig pensar. És quan moltes vegades debuten aquests... Permeteu-me a fer un mes o aquest tipus de... Sí, un petit afegit, per exemple. I a vegades t'hi trobes, vull dir, vas pel carrer i veus una persona que era un moment determinat, que treta el gos a passejar i tal. I llavors, què passa? Aquella persona li ha de plegar les caques, les ha de posar, les ha de civilitzar i tal. Exacte, és civisme, això. Llavors dius, aquesta persona realment estima aquest gos, perquè la situació de fer una cosa com aquesta no té res a veure amb el conservadorisme. És que això és un contrast molt gran, i aquesta persona acabarà probablement estimant més el propi gos, que no li oferirà cap més comanda o petició que aquella. No, vull dir, aquesta atacció. En canvi, la relació humana és molt complexa. I d'això anem, vull dir, anem amples. Després, quan parlem de les dues pel·lícules que tinc... Sí, si ho farem, ho acabaré d'alligar. Un tret de la personalitat és el que tu has comentat, seria la vulnerabilitat d'aquest nano. I precisament sabeu que moltes vegades les persones que són més vulnerables o que se senten més sensibles i més tendència a protegir amb els que ells consideren encara més sensibles o més vulnerables. D'aquí una miqueta aquesta preocupació d'ell de diòstres els hem de cuidar, els hem de... Jo crec que hi ha una... Jo crec que hi ha una... A mi el que em va xocar és, potser no m'hi dic malament el terme, jaume, però jo crec que és una miqueta paranoic. Perquè dins del que seria la línia d'un adolescent, vull dir, estem parlant d'això, hi ha una escena molt concreta que a mi em va dir, ja està bé, em va emprenyar fins i tot. Ella em va demanar ajuda amb un antic professor seu, que també és familiar, amic íntim dels seus pares, que el coneixes de petit, gairebé. Però que llavors demana dium, em vaig allà uns dies perquè no volen arribar a casa, perquè l'han fet fora, i fins dimecres, que d'arribar per les vacances té por que el pare li torni a fotre un altre bronca, lògicament. Llavors aquest senyor que està casat, és un senyor gran, a la Cull, a casa seva, a la Cull amb un i el deixa dormir, doncs al sofà de casa i tal, i llavors ella està dormint i es desperta, i aquest senyor que no ha pogut tenir fills, l'està caronant. Ojo, llavors la reacció és aixecar-se, digue aquest senyor, és homosexual, agafar, marxar i deixar-ho plantat. Llavors clar, dius, a veure, aquí és on vec jo que aquest home té una reacció de carinyo, lògicament, que no et pot fer dubtar per altra banda. M'entens? Sí, més no. I ella de seguida va pensar-lo dolent, no? En negatiu exactament, en negatiu en quant el fet que pugui. Però ho fa constantment, és a dir, qualsevol cosa que passa a la vida, els amics, el mateix. Llavors dius, home, i això és un llibre que estan llegint als estudiants a 17 anys. Jo volia preguntar quin sentit deu tenir que llegeixin aquest llibre o quin objectiu té el fet que uns estudiants, també adolescents, m'imagino, llegeixin un llibre d'aquesta... Jo no ho sé ben bé. D'aquesta categoria. Jo crec que és l'educació americana, és diferent de la nostra totalment. Jo crec que la base, el plantejament, no vull dir que es castigui sent un mirall, eh? Jo també, no ho sé, jo també... Però hi ha una lectura del llibre. Penso que hi ha una època, hi ha una època, depèn de la persona, està en una interva, X, on pot ser el 16, no ho diria, en el qual sí que hi ha certs adolescents que pateixen, podíem dir, aquesta inconformisme respecte a tot, a la família, als pares, que, a més a més, demostren una certa agressivitat, cap a les persones més properes, cap a... En aquest cas es dona. Penso que a vegades és una època X, perquè, com tu dius, no troben el seu lloc en la societat, en la vida, per dir-ho a algú en general, però que després acaben trobant eines per assentar-se, o, com pot ser passen el llibre, doncs això dura X temps més o no. Vull dir que pot ser un tret adolescent, d'estar perdut, d'anar vagant, però no ho saps ben bé qui ets, ni què vols, ni quin és el teu lloc. Jo també veig que, a vegades, aquests nois no necessàriament, i també depèn molt del tipus d'educació que han rebut. Dirigista molt... Baradaria l'Hurde, és un dia parlar d'aquest tema, perquè ja que tenim a tu, que lògicament se sap un institut, i que ho tens molt clar, jo crec que seria molt interessant, és un tema que no hem parlat mai, i que a mi personalment m'interessa, com a dali en general. És un tema que ens assoltirà... Ho apuntem per ben aviat fer-ho. Hem de davantar perquè no arribarem. Rosa, a la soledad del manager. Bueno, aquesta és una novel·la del Manuel Vázquez Montalbán, que mira, aquest estiu es m'ha fet gràcia. Jo que dius, ostres, quan passa a la platja, em porto una novel·la i et fa petita. Recuperar, no, tenir una cosa petita. O sigui així de pràcticament, ho vaig pensar així. I llavors vaig llegir... Jo diria que no havia llegit res del Montalbán, i del Pepe Carvallo, d'aquest detectiu, si que n'he descobert d'un hidroquin personatge, divertit, divertit. El cícla. I amb la, com es diu, la novel·la. La novel·la. No ho recordo. No, no, no, una altra. Ahir en dirà una que es prostituta allà mateix, que li fa molt de temps, deu fer com 15 anys. És una novel·leta del 1970-77, imagineu-ho. I llavors he dit novetat, que també jo estic bé. És que no em sonava a dir que em tiro a la piscina, i m'hi he tirat malament, sense aigua. El Montalbán, ja, com que no sigui una obra a posto. Sí, no, també és veritat, cert. No, bueno, interessant, més que res, així distreta, de fàcil llegir. A mena, la història està bé, com sempre hi ha un assassinat que ell ha de descobrir. Un principi sembla que és per un motiu, segurament de faldilles, que el senyor del mort era molt aficionat tant amb dones. Doncs, bueno, ells rebellen càrrec d'investigar, era realment què ha passat. I realment és que ho encerta, va buscant per tot arreu, fins que ho encerta, i després li intenten fer d'assistir d'aquesta búsqueda. Però bueno, està bé, està bé. És, bueno, ja sabeu que el personatge del Pepe Carvall és molt ciberita. No hi ha només prena, sobretot, el tema de la gastronòmic. No només és que li agravi menjar bé de restaurant, li agrada molt, i conèixer els típics productes típics de cada zona, quan va a Vic va comprar la llonganissa, tal lloc i la botifarra de no sé què. Però és que ell mateix també li agrada cuinar. Fa un any que el no sé quantos, que dius. Bueno, molt bé. I aquest, el biscot era aquest, i li fa una mica d'ajudar perquè ell l'ha rescatat del carrer. I també li fa els menjars allà, que sí, unes faves amb no sé. No, realment era divertit. Jo recordo un carinyo, algun dia no me'n recordo. Sí, és entrenyable, trobo que és un personatge entrenyable. És una miqueta, et recorda. No té res a veure amb el Torrent, tenim molts menys, però a vegades sí que té aquells punts, que dius, ostres, això no. És un crinyol una mica, un crinyol una mica, però bueno. Fantàstic. Recuperem el Carvalló. Molt bé. Molt bé. Doncs vinga, Jaume, parlem de la Sigonya. El comandant i la Sigonya? Sí, el comandant i la Sigonya, precisament, lligaria amb això que hem ensatat abans. És una pel·lícula que ens parla d'aquells adolescents grans, dels adolescents, i en definitiva, dels que són grans, i que no se'n surten per educar, aquests adolescents d'una manera correcta. La pel·lícula, fins i tot, em va fer pensar una mica que el senyor Luis Buñuel té com un to, així, realista. I llavors, la veritat és que acabes el film, que no sé, jo posaré un parell d'exemples que són molt elementals, perquè agafeu una mica la jugada. Representa que és un senyor molt gran, prou gran, si més no, però hem de treballar, que té un pis, i llavors aquest pis, lògicament, va a l'ons diners i al lloc. I ell, llavors, el que fa és llogar-ne un de molt més petit, perquè, tot el contrari, d'allò del conservadorisme que deies, tot el contrari, jo llogo aquest pis, em donen tant, i l'altre em paco tant, ja en tinc prou, amb això ja ho vaig fent. I l'home, que el nen li pregunta, diu, tu fas alguna cosa, diu, sí, llogar el pis. Diu, bueno, diu, però no, no, jo llogo el pis, això em proporciona i tal. Però, per mi, l'encerc que té la pel·lícula aquesta, és que aquest és un home infant. O sigui, és un home que no es comprometa res només que amb l'infant. Llavors, sí, aquí és on allò li pregunta l'infant, no? Diu, escolta, tu saps, tu tens una certesa que els ocells saben que nosaltres no sabem volar, i això primer li diu a la seva germana, a la seva germana, dius, vaja, també tu, no saps el que diu. I en canvi, aquest li explica, diu, no, n'hi ha que sí, i tal, no? O sigui, estem en un joc d'això, de fableses també, en definitiva, que és una mica el que hem parlat abans, i acaba la pel·lícula que dius, que aquí has sintonitzat unes coses amb les altres, i veritablement aquells més adults, que també tenen molts inconvenients precisament per la complexitat de l'adolescència per una part i la manca de capacitat de maduresa, i també de la pròpia vida amb les dificultats que ja sabem, per la pel·lícula actual, pel vell mig de tot això, hi ha una cigonya, que jugarà el paper de... Hi ha un simbolisme que és com un simbolisme així tot estrany. Una alegorida, no? Això que la direm a buscar fins i tot allà, perquè és tan maltractada. Molt interessant, almenys, segons el meu criteri, ja ho heu adevinat una mica, com va això. Sí, sí, una miqueta per la idea. A veure si la podem... No, deixem, com podeu veure, l'anàlisi psicològic de la situació també, que és molt interessant. Lourdes, la bicicleta verda, i ens vols comentar alguna cosa a les melies? Sí, a veure, una cosa molt interessant que es diu als clàssics dels dimarts, que fan els meliers al preu de l'entrada, 3 euros, superbé, no? L'horari és a les 25, i jo dic algunes de les pel·lícules, per exemple, a partir de 24 de setembre, la doble vida de Veronica, la del Kierlowski, el tiempo de los gitanos del Costuriba, aixe l'altre dimarts, i aquí l'eternidad, l'altre dimarts de Madrid a la Lluna, la vaig veure... La vaig veure ara fa poc, aquesta. La conversació... S'aguanta bé, no? Sí, després hi ha el salvaje, després hi ha la bomba del Liceu, té un altre de Balaguer, enric IV... Ui, la bomba del Liceu? Sí, després també hi ha la rete de orejas, si ho dic bé. La rete de orejas, la Ropiero, Leana... O sigui, jo penso que... És una bona programació, perquè els dimarts diguin, mira, vaig a treure el cap allà als milers. I en preu de crisi, que és el que diem, amb un preu molt raonable. Jo penso que de 9 euros que val ara, o 9 i pico a 3... Ens ho podem permetre, encara. La bicicleta verde, aquesta pel·lícula, jo la penso que és superinteressant, és la primera pel·lícula d'una directora de l'Arabia Saudí, i, bàsicament, la pel·lícula el que vol és parlar de la situació de la dona allà, a l'Arabia Saudí. Llavors, com ho fa? Doncs ho fa a través d'una nena, de 10 anys. Aquesta nena... Bueno, ja hem de partir de la idea que la mare d'aquesta nena és professora, per tant, la situació de la pel·lícula tampoc és per dir algun suburbi. Llavors, a través de la nena, el que fa és explicar-nos tota la situació de la dona, perquè aquesta nena el que fa és anar sempre al límit. Què vol dir? Que si no el col·legi una cosa com no es poden pintar les ungles, doncs ella s'amaga en un lloc i s'està pintant les ungles. Qualsevol cosa que ells creguin que no pot fer una dona, doncs aquesta nena ho porta sempre al límit, i ella diu, escolta'm, jo vull fer una carrera de visí amb el meu veí, un noi que és amic seu, i escolta'm, jo el que faré és comprar-me una bicicleta, i li diu, això és impossible, perquè les nenes d'aquí de l'Arabès no poden anar amb visi, perquè tenen la idea relacionada amb la virginitat i tot això. Però aquest amic seu també és una persona que va al límit i diu, jo t'ensenyaré anar amb visi. L'enganxen, que l'amic l'ajuda, etcètera, etcètera. L'o de la visi és una mica l'excusa per parlar de la situació que té la dona allà, que és força punyent, a tots nivells. Bueno, la nena acaba comprant-se la bicicleta a través del seu esforç, es presenta en un concurs, guanya molt perquè és una noia superintel·ligent, però la pel·lícula ens parla, sobretot de la situació de la dona, i a part ho fa molta amb mabilitat, perquè la nena és una trapella. Si no poden anar vestits d'una manera, doncs ella va vestida normal i porta-la a l'altra sota. És mal molt l'apena, és una pel·lícula així, que és agradable de veure, que és una pel·lícula de fons. Em fa pensar quan jo era petit. També ho feia en la mà. Sí, la gent quan sortia, que anava a discoteca, era tot tan rígid que havies de buscar algú per sortir d'Itàlia això. Una frase que em sembla que defineix molt la pel·li diu l'idea de ser anomenat com a diferent o anormal per voler algo que està fora de la que es considera tradicionalment acceptable. D'això va a la pel·lícula. Sí, sí. Molt bé. Doncs canviem de terres, David, i parlarem de los zombies amb la Guerra Mundial Zeta. Sí, d'aquelles que dius, va, vaig al cine. Quina comença, aquesta. Vinga, va, a veure ja, 4. No és en 3D, perquè jo en 3D. No justifiquis, eh? No, no justifico, no. No, perquè sóc la Brad Pitt, David. Ah, ja sé. Hem de dir, hem de dir, no. No és mal actor, jo no em considero mal actor. No, és molt bon actor, eh? A mi no em desagrada, fa molt bé. Depèn que el dirigeixi, també. És com Tom Cruise, depèn de què el porti. Sí, sí. Amb la pel·lícula aquesta, clar, ja el seu propòsit inicial ja és un despropòsit. Fent de cada... un... Ja sé que tot estem... No pots sortir res, no m'ho veia. És que hem de dir que el David té una guerra mundial, un coneixador exclusiu, i plantejar-li una cosa zombie, que no és el mateix, però bueno, que té que veure... Guerra mundial, home, sí, més que res l'apocalipsi, jo no. Perquè, home, hi ha un virus que se te'n comana, tu. I amb... Parràpid. I ara en xubitxora, amb 20 segons. Ja has mutat a zombie. Ostres. No tens opció. La humanitat no té opció. És instantani, no? Pim-pam. Tot i així, després d'una roca embolesca fugida, el personatge aconsegueixen alliberar-se, i intentar lluitar contra aquesta plaga, perquè és una plaga, això. I bé, a partir d'aquí... I guanyen. El final, tothom és zombie. No, tampoc. La cosa queda molt oberta. No sé si recordeu un film que no recordo el director, l'Amanecer de los Muertos, que sortia la Sara Pole. I els altres actors eren molt secundaris. No recordo qui. Sí, no recordo. Jo recordo unes escenes dins un centre comercial, que em sembla boníssimes. És genial, la príncia. És de Molidor. És una boira. És una boira, això. No, no, és una altra. Jo també està molt bé. És de Frank Darabon. No, la novel·la és de l'Esti Finking. Ah, sí, vale, vale. No, no, aquí el director, sense mena, no recordo. Però, ostres, t'hi aniré, trapidant. Aquí hi havia, aquí tota la pel·lícula, la Guerra Mundialzeta, és una operà, no? Hi ha alguns trosos que diuen, és por aí, no? Ja m'ha embut, no? Però bé. Passes una estona de tingut. De qui és aquesta? Jo sé que és un director, però al final va acabar de remuntar-la al Brad Pitt. Perquè no era d'ara la visió que tenien, que li va plantejar el director de ser dolent de la pel·lícula, i llavors hi va remuntar-se tot. Hi ha una novel·la. Hi ha un moment al final, que es veu que és massa, que es nota que ha estat molt tocat per a Brad Pitt. Hi ha una novel·la. El final, que va tornar a gravar senes amb una sèrie d'actors, que tampoc surt de la pel·lícula. Una cosa molt rara per intentar netejar una mica d'imatge. Hi ha una accionari, que dius, ostres, només hi ha dos supervivents, i divina qui són, no? Quien podria ser, no? No tinc ni idea. No pot ser, home. I també surto amb crudistania per al mig. Va, vinga, que surti per allà, no? No, ja està bé, per exemple, és la metàfora de Jerusalem, en què gràcies als murts, aquests que han etxacat, que em volen tot Jerusalem, que en el seu moment es van etxacar per evitar els atentats suicides. Doncs fa que Jerusalem, si una ciutat, diguem així, com t'ho diria Franca, està... En pueblo elegido, eh? Està aïllada del virus. Però, evidentment, no sé quanta pena enlloc. I per aquell tros està prou bé. Aquell tros està prou bé. Més que res, per la forma en què es desenvolupa, i allà, el realitzador... Ostres, et fa... Sí, sí, sí, no, no, i pim-pam, pim-pam. Hi ha una truca desconeguda que fa d'una soldat irraliana. Guapíssima, només no puc, eh? Tot i pobret a les penúries que passen. Està guapo. Acaba sent somri o no? Està impecable, no? No, sí, sí. I va ser un somri que surt a l'ull, a penjant, i al darràs allò, ja l'han enviat. Perdó. Però sí, és molt interessant. Però fora d'aquí... La veurem tots. La veurem, tots plegats, després d'aquesta recomanació del David. Aquesta home no és veritat, perquè hi ha pel·lícules... No, ara quan surtin en DVD, al final d'any, que en sabrem. Sí, sí. Com es diu en castellà, no? Aguissa d'aquest comentari que s'ha fet. I tant, així com molt ràpid, justament, que és aquesta pel·lícula del David i l'Àlex Pastor. És una pel·lícula del José Coronado i el Kim Gutiérrez, que parla d'un virus, no? Sí. Llavors, aquest virus és un virus justament de pànic. És a dir, el virus de la agorafòbia. Llavors, la gent no pot sortir al carrer. Això comporta una convulsió... Com a l'Àngel Exterminador. Exacte, una vegada semblant, però en aquest cas, no era l'habitació, sinó que era la ciutat de Barcelona. Una persona molt ben portada, sobretot la part del clavegarà, amb el mètode de Barcelona, una visió... Una mica apocalíptica, i és magnífic. Té un dels finals per a mi millors muntats que he vist mai, quan he intentat creuar el carrer per buscar i tal. Però és magnífic com es mou la càmera, com talla, com mota, com desmota, és maravillós, em sembla. I crec que és una pel·lícula que s'ha de tenir en compte. El José Coronado i el Kim Gutiérrez estan molt bé. El Coronado ja li costa, però està bé, està creïble. I és una pel·lícula que, mira, per un diumenge de la tarda, vull haver una pel·lícula apocalíptica i de desastre, que dic jo. Ja va bé. Però està bé, està bé en fet. I també la relació que hi ha entre els dos. És una relació inicialment com molt freda. Sí, com laboral. Si te voy a echar, i al final s'han d'acompanyar per buscar... M'agrada molt la visió que fa de Barcelona. Vull dir, com ho planteja. És molt seriós. El Palàcio del Cinema, el famós, està davant d'aquesta casa del Sang Nier. És que és perfecte. No s'ha inventat res. Quan surt, com es veu, la caixa de pensions. És que dius, no està fent una visió lliure, està fent un seguiment real de la Barcelona autèntica. I com seria. Molt bé. Tenim 8 minutets i sortiu. No, no, sortiu. La Rosa ens ha de parlar de Barcelona a nit d'estiu i el Jaume ens ha de parlar de l'esperit del 45 d'aquen loc. Us ho tireu a sorts. No, la Rosa, vinga, va. És igual, no, jo. Teniu 100 minutets, vull dir. Sí, no, això és un moment. Mira, a Barcelona a nit d'estiu és aquesta pel·lícula que han estrenat ara el dia 8 de setembre en diferents cinemes i llavors a Sant Feliu el cinemais també es va fer l'estrena. I a més es va fer l'estrena amb la presència del director que és el Dani de la òrden el Joan Dousa que és l'autor de la banda sonora i a més a més és un dels sectors i hi havia una de les actrius també, d'un i dos, llavors això va convocar una de les gent impressionant. Impressionant. A més van a fer després una altra sessió i també es veu que estava pleníssima. Jo trobo que es van fer poques intervencions però bé, i que van a treure, es notava el públic, la mitja d'edat del públic que eren molt gent jove és a dir, jo el Joan Dousa... Però va a tu, va, Joan. Sí, exacte, jo per això vaig anar perquè em vaig sentir superiré. Una mitja d'aquí són 30 anys, no arriba, eh? Sí, no arriba. Si anem sumant... Penseu que és una pel·lícula d'amor, és de les històries d'amor durant una nit d'estiu que ha de passar el cometa que és Dior Rouss. O mira... Jo me sentia identificada. Rouss Meri. No, no. Sí. No, bueno, és que és un producte, jo trobo que és un producte comercial per una gent d'aquesta edat precisament, gent així que fa una mica el seguiment d'aquest cantant, d'aquests actors molt coneguts com l'Alex Moner, que està allà molt d'actualitat també. I és una pel·lícula, és un producte molt ben fet, molt enlaborat, amb un paper molt maco que va en Borcaia, molt correcte, tècnicament, hem de pensar que el Dani de la Hortre té 24 anys, i això és un mèrit, és un mèrit. És un ano que ha estudiat a l'escola de cinema d'aquí a l'escac. A l'escac, sí, sí. Suposo que ha tingut com a professor al Quique Mayillo, us en recordeu de la pel·lícula Eva, que jo va ser impressionada en aquella pel·lícula. Doncs hi ha una sèrie de persones que... arropen aquesta pel·lícula, per exemple, a la producció tenim el José Corbacho, i el Toni Carrizosa, per part d'Alterrat, i el mateix Quique Mayillo, per part de Sabado pel·lícules, sí, són els productors. Després també tenen, com a muntadora, tenen Elena Ruiz, que és... ella va ser un guanyador del goig i el millor muntatge per a l'impossible. Per a l'impossible. I després també... al discènte, al Uriol Tarragó, que també va ser un goig, el millor so, també per a l'impossible. Home, l'unió, eh? Impressionant. Això ha de sortir una pel·lícula ben feta i tal. És veu superbé, perquè mira que són històries diferents, i van enllaçant una amb l'altra superbé, molt maca, molt correcte, els actors també, molt macos, molt fresc, molt així. És una pel·lícula, perquè... que està molt bé, i sobretot insisteixo, la joventura. Recomenable, i hi ha més històries, que sempre estan molt bé historietes. Vull veure una cosa si plàssida, no? Sí, que sigui fresca, i... Que no siguin zombies. Exacte. Sí, no aquests, no aquests. Bueno, algun no gaus. Ràpid ha de ser a zombie, no? Ràpid, i ràpidament, perquè trobo que al cine veig que està fent notes que sí molt interessant de pel·lícules de molta actualitat, igual que ha fet aquesta estrena. Disseptavinent faran un forn també de la pel·lícula Hanna Arendt, això faran a les 10 de la nit. Sí. És una pel·lícula de la Margarit Montrota, aquella que ja va fer les germanes alemanes. Exacte. És interessant, perquè comptaran amb la participació del doctor Josep Moya, que és psiquiatri coordinador de l'Observatori de Salud Mental, com un interi de Catalunya. Us recordo que Hanna Arendt és atretat de 4 anys, això sí que ho llegeixo, 4 anys de la vida de la periodista filòsofa i pensadora Jueva, Hanna Arendt, que després d'exiliar-se als Estats Units, va ser enviada pel New Yorker a Jerusalem a cobrir el judici d'Aldolf Edgman, un dels més grans criminals de guerra del nazisme. Després va crear controversia per l'obra que va escriure en què revela el concepte de la banalitat del mal. És impressionant aquesta pel·lícula. Molt bona. Molt, molt, molt. Té 2 minuts jaume per l'esperit del 45 d'aquell lòac, que jo sóc seguidor d'aquell lòac i vull que me l'expliquis una mica. Ets un seguidor, perquè és un documentalista, de fet, ell sempre ho és. Doncs aquí ha fet un document. Són l'esperit del 45? Sí, vull dir, l'esperit del 45 que va passar després de la guerra, la Segona Guerra Mundial, que tots plegats ens van anar a una, per generar una situació molt favorable. I ell ens ve a parlar d'aquest esperit, que probablement en aquests moments, a base d'entrevistes i tal, probablement també és necessari sintonitzar amb això ara. Jo penso que aquí a Catalunya ja hi hem sintonitzat amb tot el que està passant i té un paralelisme. Jo crec que hi ha un paralelisme amb això. És allò de veure un futur que no deixa de ser incert, però que paral·lelament doncs és engrascador. I això és el que planteja. Llavors fa una crítica molt clara amb el Xurchill i la seva manera, sí, vull dir, el que agafa. I tot el que va sortir en la pel·lícula i pot haver algun moment, potser una mica passat, perquè tot és a base d'entrevistes, gairebé, però la veritat és que em va semblar molt interessant i és un resum de tot el que he fet. Però és un documental de P.A.P. o és un document d'aquests que... Un documental de P.A.P. Molt bé, fantàstic. Per aquella gent que odia el blanc i negre, que hi ha gent que l'odia i tal, molt bé, molt bé. Doncs res, per ser primer dia realment no hem respirat, com el que diu la cosa. Ens hem quedat amb falta de temps, encara faltava un parell de pel·lícules, però ja no tenim més temps, tenim molts dijous i molts dissabtes, ara tenim dos dies a la setmana que sortim, ja som importants. Abans sortíem un dia els dissabtes, ara ja sortim també els dijous, no? Sí, sí, sí, hem fet aquí pressió per aconseguir-ho. Fantàstic, doncs un plaer, com sempre, Rosa, Lourdes, Jaume, David, hem fet plaer, eh? Igualment Cesco. Igualment jo també. Com fan els americans? I ho saluda a Enxesco Ramos, vull dir que és l'últim que sempre queda. I bé, doncs tornem el proper dijous, eh? Exacte. Perfecte. Molt bé, molt bé.