Babilònia del 19/9/2013

Doncs benvinguts un dia més, no un dia més, no, al primer programa, directament, que tenim el 2013, el que serà la temporada posterior, del que serà l'estiu. Estem aquí a Babilònia amb el David. Què tal, com estem? Bona tarda. Sí, de tornada. Sí. Bueno, de tot, de tornada a tot en aquesta vida. Ara estem de volta. Amb el Jaume, com estem? Jo no estic de tornada. No estàs, no? De tornada, no. I he deixat pel final a les dones, perquè evidentment és el millor que tenim aquest programa. La Lourdes, com va tot? Molt bé, molt bé, en forma. En forma. I la Rosa? Hola, també, molt bé. Com sempre, guapíssima. Salutacions a tothom, moltes gràcies. Vosaltres també, que esteu tots guapos. I el que us parla, els Algesco Ramos, que diuen que una mica més prim. M'acaben de dir alguna cosa així. No, sembla que t'agrada i tot. És que costa molt això de perdre pes. No direm marques, home, si paguen, doncs podem parlar d'alguna marca. El Somatolini, no cosa d'aquestes. És que ho llencem perquè com a mínim ens paguin alguna cosa. Bé, doncs comencem, com dèiem, el primer programa de la temporada, 2013-2014, del Babilònia. És un plaer estar amb vosaltres una altra vegada i esperem estar a partir d'ara, doncs cada dijous, de 9 al 10 del vespre, i doncs també els dissabtes de 7 al 8, oi que sí? Del vespre. Doncs seran repetició, lògicament, no vindrem dos dies, perquè el dissabte, a aquestes hores, estem fent altres coses. Bàsicament, com relaxar-nos, no penseu malament. i seguirà la tònica de l'any passat, lògicament, de l'any passat o la temporada passada, volíem dir, a la línia, sobretot explicativa o de continguts que tindrà el Babilònia. Tindrem teatre, tindrem art, tindrem literatura, cinema i tot allò que sigui escallent per l'actualitat. Intentarem al final dedicar uns minuts a aquesta situació que estem vivint a tots els nivells social, polític i econòmic. Bé, avui començarem per teatre, parlarem d'un trozo invisible d'este mundo, el teatre lliure, parlarem també d'exposicions, l'art xinès contemporani a la sala Arts Santa Mònica, el japonisme, que encara que s'ha acabat aquesta exposició, però realment es podria, em sembla, que enganxar a Madrid, fins i tot perquè el Caixa Fòrum té diferents punts de referència, i també una visita que el David va fer a les mines de cercs aquí a la zona del Bargadal. De llibres parlarem d'un clàssic, el vigilant del Camp de Segol, del J.D. Salinger i parlarem d'una novetat, la soledat del manager de Manuel Vázquez Montalban. Bé, al cinema parlarem de moltes pel·lícules, tindrem gairebé 7 o 8, si ens dóna temps. Si no, doncs, clar, és que venim de l'història amb tantes ganes, amb tant d'impetu, que al final, doncs, ens faltarà temps, en una hora. El Comandant de la Sigonya, La Bicicleta Verda, Ayer Nunca Termina, Guerra Mundial Z, Barcelona Night d'Estiu, L'Esperit del 45 i Los Últimos Días. Pel·lícules que han estat importants al llarg d'aquest any i novetats com sempre. El que farem serà començar amb teatre. Rosa, què tenim? Vinga, tenim una obra de teatre impressionant. que és un trozo invisible d'Este Mundo. S'acaba d'estrenar al Teatre Lliure i si estem interessats a anar-la a veure doncs hem d'anar rapidet perquè estarà només fins al dia 29 de setembre. Val molt la pena. És una obra de teatre que l'ha escrita el Juan Diego Boto. Ell també és un dels protagonistes, de fet només són dos protagonistes, ell i la Street Jones, i estan dirigits pel Sergio Périz Mencheta. És una obra que consta de cinc actes. Cada un d'aquests actes és un protagonista, un personatge a qui l'interpreta. Dos són el Juan Diego Boto, el tercer és aquest actriu africà, que es diu Astrid Jones, i els dos següents torna a ser el Juan Diego Boto. És impressionant, sense cap descans. De què parla? Doncs del tema de les migracions, de les inmigracions del que suposa per una persona haver de sortir del seu país pel motiu que sigui, motiu econòmic, motiu polític, refugiat... Tots sabem que en aquest planeta hi ha moltes zones que estan vivint situacions com molt... Molt dificultoses, exacte. I llavors venen al primer món, que és un termini una miqueta desafortunat. Sí, exacte. Per exemple, Juan Diego Boto fa de personatge a la primera escena. És un policia, una persona que està una miqueta controlant aquests immigrants. Aquí parla amb un castellà perfecte. Vull dir un castellà de la península ibèrica. En canvi després quan ell fa d'argentí també té un accent argentí impressionant. Jo ara no me'n recordo si és que ell va néixer a Argentina o és fill de pares o els seus pares. Ara mateix no ho sé dir. ja l'havíem conegut a pel·lícules com a Martin H. i aquell és el títol d'una que era després de la Guerra Civil, també espanyola, també actuava amb una pel·lícula molt bé. És una reflexió, ell ha escrit aquest text per fer-lo s'ha entrevistat amb gent d'ONG, s'ha entrevistat amb centres d'aquests on estan internats els immigrants, ha pogut parlar amb moltíssima gent, I ell tenia aquesta necessitat d'explicar-ho perquè diu que hem de conèixer la nostra realitat i precisament hi ha un moment que diu a l'entrevista que li fan, a veure si ho trobo, diu que en aquests moments de crisi és més necessari que mai tenir espais on reflexionar sobre la realitat. Nosaltres hem volgut portar a escena un petit fragment d'aquesta realitat, un tros invisible d'aquest món. per pensar-lo col·lectivament. Val la pena. Ja us ho dic, és molt realista perquè està basat la majoria en situacions reals de personatges que en un moment o altre han existit, però està tractat amb molt sentit de l'humor. No té la recurrència lacrimòdica, genani fàcil, mira, pobres... No, també està fet amb molt sentit de l'humor. I a més, és un... bueno, un... un culcà d'ull seria... El que fa amb el públic és que quan entres et col·loquen una enganxina amb un número. Tu ja entres al teatre que ets un número. Amb això juga amb els espectadors. En algun moment ens podríem trobar amb una situació així. Una miqueta. No demana que surti a l'escenari. Ells sí que es dirigeixen amb el públic. com si els estigués interrogant, com si fóssim allà en un centre d'internament de refugiats o d'immigrants. I fa una sèrie de preguntes. Vostè coneix l'himne del país? No, vostè no s'ha informat de la nostra cultura abans de venir. una miqueta amb aquestes persones. És curiós, no? És el lliure, no? Que també... És el lliure, i a més el lliure, jo encara no l'havia vist després de la remodelació que li han fet i trobo que està molt bé. Que és interessant, no? Molt bé, fantàstic. Doncs bé, passem al món de l'art. La Lourdes ens parlarà després del japonisme, però una mica jo vull introduir per justament una exposició que encara està al Centre d'Arts Santa Mònica, que és com es diu, que està de juliol fins al final de setembre, i és una exposició que s'ha de veure ja corrents perquè acaba en qüestió de dies. Es diu Transformacions de l'art xinès contemporani. Dius, ai, meu senyor, què passa aquí? Estem parlant d'art xinès que és molt complicat, és a dir, veure'l, primer de tot, i segon, a veure, pensem que si hem de pensar en un artista xinès del món de l'art, ens costaria trobar-lo, o que com a mínim... Sí, ara hi ha més coneguts, però si has de parlar d'un del segle XIX... Complicat, és difícil. I aquests actuals també, perquè per fer cinc cèntims no els llegirem tots ni molt menys, però surten gens com... És molt complicat memoritzar aquests noms. Clar, tots és conegut. El que té curiós, ja sabem com funciona el centre d'Arts Santa Mònica, sempre és un pas més enllà del que seria el MACBA, que ja és complicat. Posa sempre en situacions una miqueta més límits o en situacions de obres més concretes. També s'ha relaxat, perquè jo recordo quan estava l'anterior comissari, no me'n recordo com es deia, aquell senyor, allò sí que era insuportable. A vegades a darrere de base ja diu que estic veient, perquè era un espai immens per una paret que hi havia al mig, per dir alguna cosa. Tampoc ens passem, no? I ca una miqueta que hi hagi una intenció. I aquí és una exposició meravellosa per a aquella gent que no ha existit mai. També és una forma de veure el Convent de Santa Mònica per dins, que no deixa de ser una estructura una mica rectificada, però que no està gens malament per veure. I que aquí estem parlant d'un art xinès que té a veure amb la tradició, i la modernitat, és a dir, per fer dolents, imaginem qualsevol calendari xinès que torna al restaurant xinès, que arribes a casa. El típic fet amb aquelles llàmines i tal, i llavors aquell dibuix que es veu, doncs aquell paisatge típic que puguis trobar la cascada. Com en els restaurants, que hi ha una cascada al mig. Exacte. Doncs aquí hi ha la revisió de la cascada, per exemple. Hi ha com un videoarte que hi ha una cascada constantment, però a baix hi ha una mena de sofà, amb un tros de branca a l'arbre, va més enllà. i realment hi ha obres molt interessants, puntillistes, es veu aquesta dedicació xinesa a l'hora de treballar, i és que hi ha unes coses absolutament d'un treball bestial. De xinus. Mai millor dit, no? I obres grans, grans que dius, Mare de Déu Senyor, per fer això amb puntillisme, és que se n'han carregat tots els llapissos del món, i a part d'això, la feina que portava. Realment a mi em va sorprendre, clarament, per aquesta combinació de modernitat amb tradició. I a la vegada és una forma de conèixer un art que és molt difícil de veure aquí a Barcelona o de veure arreu d'Espanya, per dir-ho. A altres punts importants com pot ser el Princesa Sofia de Madrid, que seria un punt referent de l'art contemporani, fa temps que no fan aquest tipus d'exposicions del món oriental. I llavors la Ruda se'm comentava aquesta exposició del japonisme al Caixa Fòrum. Si no recordo malament s'acaba ara el 15 de setembre. Però com tu dius pot ser que la portin a Madrid. O a Girona, que també tenen una Caixa Fòrum. És probable. És una exposició, quan tu llegeixes japonisme penses que són autors japonesos. Doncs no, n'hi ha molt poquets. El que és tota la influència del japonisme sobre pintors, doncs des d'aquí, a pintors francesos. Llavors quan entres allà, doncs cada quadre que tu puguis mirar li veus algun tipus de detall, a vegades és un detall perquè dius a veure què hi ha aquí. Potser és un vano amb els típics colors, potser és una cortina en la qual es veuen les típiques flors, etc. És una exposició que hi havia quadres, hi havia també mobles típics d'allà, Una exposició que val molt la pena per veure la potència que té aquest art. Hi havia ceràmiques. La ceràmica Cacho. Valia molt la pena. Feien tota una sèrie de visites gratuïtes, em sembla que era a les 6 de la tarda. I estava pleníssim sempre. Jo no vaig poder però em penedeixo. I valia molt la pena. Ja vam pagar els 4 euros per exposició. Si no ets client de la caixa. La tarja. Si has de treure la tarja o la llibreta. Una exposició que valia molt la pena. Val a dir que paral·lelament també van fer una presentació de vuit pel·lícules durant aquest estiu, que jo n'he vist un parell, molt interessants, del Kitano, del Kurosawa i tal, però molt interessants, les dues o tres que vaig veure. Va fer una miqueta com una mena de compendi, del que seria el Japó portat aquí. Aquest japonisme és molt interessant, això que comentaves tu. Jo no hi vaig existir però hi havia programades una sèrie de conferències com a mínim dues relacionades amb el japonisme i després hi havia un concert també un dia, o sigui que van fer una cosa molt global. El japonisme només ho va passar aquí o va passar... No, va ser arreu d'Europa. A França va arribar abans. És que avui tinc el coll girat. No, a veure, bàsicament el que comentàvem és que el Japó era un imperi tancat fins al 1858, que va obrir el que seria el suport, i llavors a partir d'aquí van començar a exportar, perquè era en gent emprenedora. I el primer lloc on va arribar aquest tipus d'art va ser a París. I llavors una botiga que es deia Le Japon Artistique, allà a París, va ser el primer lloc que van començar a exportar aquest tipus de material. I com bé explicava la Lourdes abans, No és art japonès, però és més aviat japonisme, és a dir, aquelles obres fetes en sèrie. No estem parlant de les obres artístiques al 100%, del que seria un artista japonès, sinó allò que feien gairebé a nivell industrial. O començava a ser industrial, que aquí era com a innovador, però és probable que aquest Bano, que està exposat en 40. I això d'aquí va arribar amb molta força l'exposició de l'any 1888, que va ser el primer cop que el Japó venia arreu de l'estat espanyol en aquell moment, lògicament. que va ser amb 128 delegats, no m'hi havia equivocat, i van presentar els seus productes i arran d'aquí és quan van haver diferents edificis de Barcelona, com per exemple l'edifici que hi ha a les Rambles, la casa Bruno Cuadros, la casa de les Paraigues, que justament aquella persona que tenia aquell edifici es van mirallar amb aquest art, com moltíssims interiors que van rebre tota aquesta influència dels mobles japonesos, els divans, com es diu allò? que s'apara espais, els biombos, no? Vídeo d'això, va ser una moda. Però a França va ser brutal, el japonisme va ser brutal. A Barcelona el 1888, i arreu d'Europa, arrodat França, París, 1860, va ser quan va començar a entrar. Fins i tot, l'emperatriu Sissí, amb el seu paraul de Schombrunn, a Viena, tenia la seva... al seu gabinet japonès, tot ple de lacats i és una autèntica bestiesa. El Museu del Modernisme d'aquí de Barcelona també es veuen aquests mobles d'aquest estil. Era exportat d'allà, bàsicament. Hi ha obres que sí, però hi ha moltes obres que es pensava que eren de gran qualitat i amb el temps han guanyat la importància de ser úniques, perquè és l'única que va arribar a Barcelona, però que al Japó hi havia 50 d'aquelles. Per això es diu japonisme, és aquest joc de paraules que no seria art japonès, perquè art japonès seria una obra feta, jo què sé, per qualsevol d'aquella època i que fos exclusivament, com feia Qualsevol pintor català com en Nonell, com en Baireda, qualsevol, per dir algú, no sé, Rossinyol, que feia la obra d'art i llavors te la venia el Burgès de l'època, doncs aquí el que feia és que el Burgès s'admirallava amb un quadre de qualsevol d'aquests senyors, que era una llàmina i tal, llavors el penjava i deien que era japonisme i ara actualment es cotitza, perquè és una obra única, però bueno, que no és tan fàcil. Canviem de tema radicalment, seguim el món de l'art, però amb el món del que seria en aquest cas de les rutes. En aquest cas és tota una sèrie de museus de la ciència de la Tècnica de Catalunya, perquè a tot Catalunya hi ha tota una sèrie d'aprofitant que si es pot dir revolució industrial a Espanya es va fer aquí, han quedat molta infraestructura industrial que en el seu moment va quedar obsoleta, amb molts casos abandonats i després recuperada per mostrar-ho al públic en general. Les mines de cercs no fa pas tan massa que van tancar, tenint en compte que al principi dels anys 90 van tancar definitivament com a producció de mines de carbó. i la seva origina es remunta a mitjans la segona meitat del segle XIX. És molt interessant estar en més carrer perquè les ubiqueu, estan passats a la ciutat de Berga, hi ha l'ec central tèrmica de Cercs, que s'anava estia del carbó de les mines de Cercs. i hi ha un trencall de la carretera principal a mà esquerra que es diu Sant Corneli i quan arribes allà hi ha tota una esplanada molt grossa, totes les cases, els edificis, perquè eren edificis de les colònies dels treballadors i allà està el museu de les mines de cerc. El museu té tres parts molt interessants, una de més És així intranyable visitar una casa dins la colònia del món dels miners. Evidentment, qui hagi vist cases antigues s'hi sentirà identificat. Qui tinguirà la del Jaume, més o menys, o hagin vist cases de pagès antigues. Doncs és molt similar, molt amb llits antics. una cuina econòmica de les d'abans, que anaven enllenya... Però casa gran? Es pot considerar gran o més aviat modesta? No, molt modesta és un vestíbul, que és la cuina, el vestíbul d'entrada és la cuina, a la dreta una habitació de matrimoni, al darrere l'habitació de matrimoni una altra habitació per la mainada. Em sembla que n'hi havia una altra. Una mena de comuna i un rebost i pare de contacte. I per què va a terra llavors? Si no, clar. Una comuna i un rebost. Fora hi ha una fulla, eh? Sí, sí, sí. Quan es tapava la vegi, saps? Una part del museu explica totes les tècniques mineres de com s'extreia el carbó, quins tipus de carbó extreien, allà era el més l'ignit, em sembla, El més calorífic d'energicament parlant és l'Ulla, o l'Antracita, i allà era l'Ignit, que és dels més suxets. No era de molta qualitat. I, d'altra banda, parla de tot el sidral social que van portar totes aquestes mines dintre de tota la part del temps, des del 1800 i escaig fins... Fins que van acabar totes les mines noves amb vagues, mobilitzacions... Bé, era normal. Sobretot perquè la seguretat de les mines moltes vegades deixava de desitjar. Un cop has visitat tot el museu, pots posar unes vagonetes i t'anar en dins és mig quilòmetre dins de la mina. Les mines no eren com les que coneixem típiques, que és un pou fondo, vertical, i d'allà arriben mines. Això ho fan en funció de com estan distribuïdes les vetes del mineral. Llavors, en aquest cas, les mines de serps no són així. La mina és horitzontal, només està obert mig quilòmetre, però en realitat la profunditat de la mina era en 7 quilòmetres. i llavors anaven estrellant el carbó en subgaleries, així paral·leles. Per què n'hi havia? Per què n'hi havia, clar. Ells és que a mi m'agafen el claustrofoil amb aquests llocs. Sí, sí, llavors baixaven que trobant una veta a un nivell més inferior de l'alçada de la munt, perquè aquí puges molt amunt, doncs no feien por aprofundar de la fundària, baixaven la carretera o el pendent de la muntanya una mica més avall i tornaven a fer una mina en horitzontal i anar fent subgaleries, així és la manera d'exputar això d'aquesta mina. I va haver morts, va haver morts, va haver bastants morts al llarg del... I quan entres a dintre amb una mena de vagonetes motoritzades que entres fins al final, baixes i ja, l'han acondicionat, jo me'n recordo vaig anar a fer-hi fa uns 10 anys, i ara hi ha molta més humitat que abans. Suposo que l'aigua ha anat filtrant. I si no hi ha una tasca laboral minera que s'encarregui d'això... O potser el millor les pluges, que n'hi ha hagut moltes aquest any. I això ha provocat que la filtració hagi provocat més humitat. El que hem fet és mostrar la part de les subgaleries Tornes a peu i cada subgaleria et van ensenyant les maneres de treballar la mina. amb una mena de diorames dintre la mina. Senzill però està bé. Sí, però és curiós. Des de l'inici de com treballaven les mines fins a l'actualitat. Fins que va tancar la mina. És molt didàctic. Sí, està bé. També per a escoles. I és curiós perquè al principi les mines es treballaven els pagesos de la zona. Que si es treien una mensualitat, després ja van començar a dedicar-se a temps complert i després als anys 1800 i escaig va haver un industrial basc que va ser qui va comprar la concessió de la mina i va dedicar a explotar-la. I aquest va ser el que va introduir tècniques noves d'explotació del carbó i tot plegat i va construir les colònies. I bueno, d'alguna manera tot era... Es pot dir que al principi els treballadors no cobraven diners, cobraven amb vals, que després vaig canviar les botigues i serveis de la colònia, que també eren propietat del miner. Vull dir que feia negoci. Els economats tot quedava a dintre. La colònia ja mateix. Sí, i després ja van cobrar en diner. I hi ha una anècdota, no, és que durant una època, ells apuntaran la mina en fusta. Els miners els agradarà més apuntar a la mina amb fusta que no pas amb ferro. Perquè la fusta avisa i el ferro no avisa. I la fusta quan comença a trencar comença a espatagar. I encara els tenien un marge però el ferro quan cedeix no avisa, s'adeix de cop i se'n sorre tot. I ja està. Fins al final de l'última galeria que t'explica que la mina va deixar de tenir un treball manual allà va ser un treball d'operari que controla una màquina que es dedica a anar arrascant, arraspant tota l'incol·ligidut de la galeria per anar a extreir el mineral i amb unes cintes transportadores portar-lo a les vagonetes i ja directament se n'anava a la Santa Altèrmica de baix. Mare meva. Recomano només, ja com a holofó, és que qui aneu allà, i no és per fer propaganda ni molt menys, Però hi ha un bon restaurant a la part de darrere de Sant Corneli on es menja pantegruèlicament. Com es deia? Santa Bàrbara. Es menja molt bé. Aquest any aconseguim un sponsor. Arribar allà dalt és tenir que tornar a baixar la carretera. Hi ha un bon tro i amb pujadeta. Ja es menja prou bé, senzill però bé. S'acaba per la patrona dels miners. Que es representa sempre amb una torre a la mà. Deixem aquest tema perquè realment podríem seguir parlant tota l'estona, perquè realment és el que diem. Són coses interessants que realment ens donaria per molta estona. Però ens demana la literatura perquè anem allà. És clar, és el que diem, venim de l'estiu i hem fet tantes coses a l'estiu. I mira que estem tots una mica així de crisi, perquè si no haguéssim fet més coses encara. Però ens espavilem i busquem ofertes i promocions. Bé de preu. I aquest gratuït i aquestes coses. S'ha de buscar això. Jo vull comentar molt ràpidament un llibre que és un clàssic del món de l'editatura, que curiosament no he llegit mai, que és el del J.D. Salinger, el Vigilant del Camp de Segol. És un llibre que a mi em va copsar, perquè és un llibre que se llegeix als instituts americans. I jo realment llegint el llibre, justament si el com no soc és conservador amb el concepte... Jo em sento a l'himne del PP i penso que em frapa alguna cosa. Per cert, hi ha una versió de ball. de l'himne del PP que ballen a les noves generacions. Així he vist algun vídeo. No és el de la botella, no? No. Jo he sentit una versió rap, una versió house, una versió, no sé, 4 o 5. I estan molt ben fetes. La boca podria triomfar. Relaxing, coffee, coffee, coffee. Bueno, bueno, nos hemos ido una cosa a la otra. És de radioactualitat. Sí, sí, nos hemos ido del centeno al café con leche. És un llibre que a mi em va copsar, per un motiu molt clar. És un llibre de l'any 51, és un llibre que estem parlant de l'Amèrica, no profunda ni molt menys, però de l'Amèrica urbana, per entendre'ns, en un moment en què, com sempre, els americans sempre hi ha hagut la línia aquesta més demòcrata i la línia més republicana, que no oblidem que la línia demòcrata americana és com bastant de dretes, i la republicana és com l'extrema dreta, o sigui, hem de pensar aquest plantejament. I aquí ens presenta un noi que pretén ser modern a l'època però que li surt la vena conservadora que tira d'esquenes. Entre elles fins i tot el plantejament de com tracta la dona. És a dir, el tracte de la dona em sembla que és potser el més elemental del seu pensament. I com tracta, com tractaria els nens. Ho dic clarament. Quan ell diu, per què es diu el Vigilant del Camp de Segol? Perquè ell el primer que fa és plantejar És una cançó americana que parla d'aquest tema, però com seria cuidar ell els nens? Un noi adolescent, quines ordres donaria aquests nens que veu pel carrer que al millor els caldria una educació molt més rígida? Quan ell no deixa ser un dròpol, una persona que l'han fotut fora de 40 col·legis privats, per tant estem parlant d'una persona amb un nivell social important, i com realment tracta, en general, la gent. Vull dir, amb una mena de, saps?, de sídia. Superioritat. Superioritat, de sídia, saps? I a mi això em preocupa, perquè penso quina joventut, és a dir, si és un llibre obligatori, com aquí, per exemple, pots llegir, no sé, per dir, algun llibre que és inocu. Exacte. O Laura a la ciutat del Sant. Exacte. O una castellana, Nada, de Carmen Laforet, que és un llibre meravellós, però que no t'està aportant. Aquí t'està enviant una informació d'educació conservadora que dius déu-n'hi-do. Però per l'altre costat està dient que és bo ser un dròpol i passar-te quatre dies a Nova York amb els diners de la teva germana petita, per exemple. Vull dir que està salviant pels regals de Nadal i llavors no entenc ben bé la filosofia d'aquest... Jo sempre, Mateu, és que també l'havia llegit... Ara ja fa un any que el vaig relegir i no estàs d'acord. No, sí, amb una primera lectura sembla això. Però tu mateix, el que ets cursa, vas dir que no acabo d'entendre'l, perquè sembla tot molt contradictori. A lo millor amb el temps ho entendré, però si tu has pogut arribar a alguna cosa més, digue-m'ho. Jo no m'agrada posar etiquetes, i ja m'ho he comentat moltes vegades aquí. Però em fa l'efecte que aquest nen pateix algun tipus de... de patologia mental. Podria ser. Jo això vaig pensar-ho. Perquè clar, precisament, i això queda molt ben clar i molt reflectit amb aquesta... Manca d'adaptació a la societat. No s'adapta ni al sistema escolar. Va anant d'un cap a l'altre. Intenta per si mateix valdre's i viure experiències a veure si... Tot és un rotllo. No acaba de trobar on se sent bé i on està bé. Jo crec que vol una miqueta per aquí. De fet, els fòrums d'àmbit que tracten aquest tipus de patologies o de trastorns de la personalitat. A vegades ens falta el vocabulari i hem de trobar les paraules adequades i justes per expressar-ho. I moltes vegades s'ha comentat aquest llibre perquè aquest nano és a l'adolescència i és quan moltes vegades debuten Un petit afegit, per exemple, i a vegades vas pel carrer i veus una persona que en un moment determinat ha tret el gos a passejar i tal. I llavors què passa? Que aquella persona li ha de plegar les caques, les ha de posar, que està ben civilitzat i tal. Això és civisme. Llavors dius, aquesta persona realment estima aquest gos, perquè la La situació de fer una cosa com aquesta no té res a veure amb el conservadurisme. És que això és un contrast molt gran i aquesta persona acabarà probablement estimant més el propi gos que no li oferirà cap més comanda o petició que aquella. En canvi la relació humana és molt complexa i d'això anem amples. Després quan parlem de les dues pel·lícules que tinc ho acabaré de lligar. Un tret d'aquesta personalitat és el que tu has comentat seria la vulnerabilitat d'aquest nano. I precisament sabeu que moltes vegades les persones que són més vulnerables o que se senten més sensibles tenen més tendència a protegir amb els que consideren encara més sensibles o més vulnerables. D'aquí una miqueta aquesta preocupació d'ell de dir Els hem de cuidar, els hem de... No ho tinc ara molt molt present tot l'argument, però... A mi el que em va xocar és, potser no ho dic malament el terme, Jaume, però és que és una miqueta paranoic. Perquè dins del que seria la línia d'un adolescent, estem parlant d'això, hi ha una escena molt concreta que a mi em va... Em va dir, ja està bé, això ja és l'últim, és a dir, em va emprenyar, fins i tot, clar, ella demana ajuda a un antic professor seu que també és amic íntim dels seus pares, que el coneixes de petit, però bueno, qüestió. que llavors demana, diu, me'n vaig allà uns dies perquè no vol arribar a casa perquè l'han fet fora i fins dimecres, que ha d'arribar per les vacances, té por que el pare li torni a fotre una altra bronca, lògicament. Llavors, aquest senyor que està casat, és un senyor gran, l'acull a casa seva, l'acull i el deixa dormir al sofà de casa i tal. I llavors, ell està dormint i es desperta i aquest senyor que no ha pogut tenir fills l'està caronant. La reacció és aixecar-se, dir que aquest senyor és homosexual, agafar, marxar i deixar-lo plantat. Aquí és on veig que aquest home té una reacció de carinyo, lògicament, que no et pot fer dubtar per altra banda. i de seguida va pensar-lo dolent. En negatiu en quant al fet que pugui. Ho fa constantment. Qualsevol cosa que passa a la vida, els amics fan el mateix. I això és un llibre que estan llegint els estudiants de 17 anys? Jo volia preguntar quin sentit deu tenir que llegeixin aquest llibre o quin objectiu té el fet que uns estudiants també adolescents, m'imagino, llegeixin un llibre d'aquesta... Jo no ho sé ben bé. Jo crec que és l'educació americana, és diferent de la nostra totalment. Jo crec que la base, el plantejament, no vull dir que estigui sent un mirall. Jo també, no ho sé, jo també... Però hi ha una lectura del llibre, crec jo. Penso que hi ha una època, hi ha una època, depèn de la persona, està en un interval X, pot ser el 16, no ho diria, en el qual sí que hi ha certs adolescents que pateixen podíem dir aquest inconformisme respecte a tot, a la família, als pares, tal, que a més a més demostra una certa agressivitat cap a les persones més properes. En aquest cas es dona. I penso que a vegades és una època X, perquè com tu dius no troben el seu lloc en la societat, en la vida, per dir-ho en general, però que després acaben trobant eines per assentar-se o com passa en el llibre, això dura x temps més o no. Pot ser un tret adolescent. Aquest sentiment d'estar perdut, d'anar vagant per ahir i no saps ben bé qui ets ni quin és el teu lloc al món. Jo també veig que a vegades aquests nois no necessàriament, depèn molt del tipus d'educació que han rebut. Dirigista... M'agradaria, Lourdes, un dia parlar d'aquest tema, perquè ja que el tenim a tu, que lògicament és a algun institut, i que ho tens molt clar, jo crec que seria molt interessant, és un tema que no hem parlat mai i que a mi personalment m'interessa, com a atali en general. És un tema que ens sortirà a sortir. Ho apuntem per ben aviat fer-ho. Hem de demanar perquè no arribarem. Rosa, la soledat del manager. Bueno, aquesta és una novel·la. del Manuel Vázquez Montalbán, que mira aquest estil m'ha fet gràcia. Jo que dius, ostres, quan vas a la platja em portes una novel·leta petita. Recuperar, no, tenir una cosa petita, que no molesti. O sigui, així de pràctic, ho vaig pensar així, no? I llavors vaig llegir, jo diria que no havia llegit res del Vázquez Montalbán, i del Pepe Carvallo, d'aquest detectiu, o sigui, n'ha descobert, d'amnidor quin personatge. Divertit, eh, divertit. I amb la, com es diu, la novia... No me'n recordo. Una altra? No, no, no, una altra. Ah, ja em diré. Una que és prostituta ja mateix al costat. Fa molt de temps, deu fer com 15 anys. És una novel·leta del 77, imagineu-ho. I llavors he dit novetat. Apa, que també jo estic bé. Jo t'he mirat quan ho deies. És que no em sonava, em tiro a la piscina i m'hi he tirat malament, sense idea. Com no sigui una obra postura. Sí, no, també és veritat, cert. No, bueno, interessant, més que res. Així distreta, fàcil de llegir, amena. La història està bé, com sempre hi ha un assassinat que ell ha de descobrir, el que en un principi sembla que és per un motiu segurament de faldilles, que el senyor al mort era molt aficionat a anar amb dones, ells rep l'encarregat d'investigar a veure realment què ha passat. I realment és que ho encerta, va buscant pertot arreu fins que ho encerta i després l'intenten fer d'assistir d'aquesta busqueda. Està bé, està bé. Ja sabeu que el personatge del PP Carballo és molt siberita. No ja només per anar, sobretot pel tema gastronòmic. No només és que li agradi menjar bé al restaurant, li agrada molt. I coneix menjars típics, productes típics de cada zona. Diu que quan va a Vic, va a comprar la llonganís de tal lloc i la botifarra de no sé què. Però és que a ell mateix també li agrada cuinar. Fa, jo què sé, una anac al no sé quantos. Aquest albiscot era aquest que també li fa una mica d'ajudant perquè l'ha rescatat del carrer. I també li fa els menjars allà, que sí, unes faves amb-nos. Era divertit, jo recordo un carinyo, algun dia no me'n recordo ara. Sí, sí, és entrañable, trobo que és un personatge entrañable. És una miqueta, et recorda... No té res a veure amb el torrent ni molts anys, però a vegades sí que té aquell punt que dius, ostres, això no... És un crinyol una mica, no? Un crinyol una mica. Fantàstic. Total, d'escriure una miqueta de l'ambient i de les rambles i d'aquelles zones. Fantàstic. Molt bé. Doncs vinga Jaume, parlem de La Sigonya? El Comandant i la Sigonya? Sí, el Comandant i la Sigonya, precisament, digueríem això que hem encetat abans. És una pel·lícula que ens parla d'aquells adolescents grans, dels adolescents i en definitiva dels que són grans i que no se'n surten per educar en aquests adolescents d'una manera correcta. La pel·lícula fins i tot em va fer pensar una mica en el senyor Luis Buñuel, té com un to així surrealista. I llavors la veritat és que acabes el film, que posaré un parell d'exemples que són molt elementals perquè agafeu una mica la jugada, representa que és un senyor molt gran, ja prou gran si més no, però amb edat de treballar, que té un pis i llavors aquest pis lògicament val uns diners i el lloc. I ell llavors el que fa és llogar-ne un de molt més petit, perquè tot el contrari d'allò del conservadurisme que deies, no? Tot el contrari. Mira, jo llogo aquest pis, em donen tant, i l'altre em pago tant, ja en tinc prou, amb això ja vaig fent. I l'home que el nen li pregunta diu, tu fas alguna cosa? Diu, sí, llogar el pis. Diu, bueno, diu, però no, no, jo llogo el pis, això em proporciona, i tal. Per mi l'encert que té la pel·lícula aquesta és que aquest és un home infant. És un home que no es compromet res només que amb l'infant. Llavors sí, aquí és on li pregunta l'infant. Diu tu tens una certesa que els ocells saben que nosaltres no sabem volar? I això primer li diu a la seva germana, de seva germana, i vaja, home, també tu no saps allò que diu. I en canvi, aquest li explica, diu, no, n'hi ha que sí i tal. O sigui, estem en un joc d'això, de febleses, en definitiva, que és una mica el que hem parlat abans, i acaba la pel·lícula que dius que aquí has sintonitzat unes coses amb les altres i veritablement aquells més adults que també tenen molts inconvenients precisament per la complexitat de l'adolescència per una part i la manca de capacitat de maduresa i també de la pròpia vida amb les dificultats que ja sabem i que estem i és una pel·lícula actual. Pel vell mig de tot això hi ha una cigonya que jugarà el paper de... Un simbolisme. Un simbolisme així tot estrany. Una alegoria. Això que anirem a buscar fins i tot allà perquè és tan maltractada. Molt interessant, almenys segons el meu criteri. Ja heu endevinat una mica com va això. Sí, sí, una miqueta per la idea. A veure si la podem veure. No deixem com podeu veure l'anàlisi psicològic de la situació també, que és molt interessant. Molt bé. Lourdes, la bicicleta verda i ens vols comentar alguna cosa de les Melies, oi que sí? Sí. A veure, una cosa molt interessant que es diu als clàssics dels dimarts, que fan els Melies, el preu de l'entrada, 3 euros. Oh, que bé! Superbé, no? L'horari és a les 20.15 i jo dic algunes de les pel·lícules. Per exemple, a partir del 24 de setembre, la doble vida de Verónica, la del Kierlowski. El tiempo de los gitanos, del Costurica, això l'altre dimarts. Hi ha aquí l'Eternitat, l'altre dimarts de Madrid a la Lluna, de Carles Balaguer. La vaig veure fa poc. La conversació s'aguanta bé, no? Després hi ha el Salvaje, després hi ha la bomba del Liceu, Teonata de Balaguer, Enric Quart. Ui, la bomba del Liceu. També hi ha la Rete de Orejas, la Ropiero, l'Eana... Jo penso que és una bona programació perquè els dimarts digui que vaig a treure el cap allà als Mèlies. I amb preu de crisi, que és el que diem, amb un preu molt raonable. Jo penso que de 9 euros que val ara, no? A 3 ens ho podem permetre encara. La bicicleta verde, aquesta pel·lícula jo la penso que és superinteressant. És la primera pel·lícula d'una directora de l'Aràbia Saudí, que es diu Aifa Al-Mansur. Bàsicament la pel·lícula vol parlar de la situació de la dona a l'Aràbia Saudí. Com ho fa? Ho fa a través d'una nena de 10 anys. Ja hem de partir de la idea que la mare d'aquesta nena és professora per tant la situació de la pel·lícula tampoc és per diàleg amb un suburb. A través de la nena el que fa és explicar-nos tota la situació de la dona perquè aquesta nena el que fa és anar sempre al límit. Què vol dir? Vol dir que si no col·legi una cosa com no es poden pintar les ungles doncs ella s'amaga en un lloc i s'està pintant les ungles. Qualsevol cosa que ells creguin que no pot fer una dona, aquesta nena ho porta sempre al límit. I ella diu, jo vull fer una carrera de bici amb el meu veí, un noi que és amic seu, i jo el que faré és comprar-me una bicicleta. I la mare li diu que això és impossible perquè les nenes de l'Arabès no poden anar amb bici. Perquè tenen la idea relacionada amb la virginitat i tot això. Però aquest amic seu també és una persona que va al límit i diu jo t'ensenyaré a anar amb bici. L'enganxen que l'amic l'ajuda, etc. Lo de la bici és una mica l'excusa. Per parlar de la situació que té la dona en allà, que és força punyent a tots nivells, la nena acaba comprant-se la bicicleta a través del seu esforç, es presenta en un concurs, guanya molt, perquè és una noia superintel·ligent, però la pel·lícula ens parla d'això, sobretot de la situació de la dona, i a part ho fa amb mèbilitat, no? Perquè la nena és una trapella. Si no poden anar vestits d'una manera, doncs ella va vestida normal i porta l'altre sota. Val molt la pena, és una pel·lícula així que és agradable de veure però té molt de fons. Em fa pensar quan jo era petit. També ho feies home. La gent quan sortia anava a discoteques... Era tot tan rígid que havies de buscar alguna alternativa per sortir d'Itàlia. El que sí que volia dir és una frase que em sembla que defineix molt la pel·li. La idea de ser anomenat com a diferent o anormal per voler algo que està fora de la que es considera tradicionalment acceptable. D'això va a la pel·lícula. I parlem de los zombis amb la guerra mundial Z. Sí, mira, d'aquelles que dius va, vaig al cine. Quina comença? Aquesta. Vinga, vinga, va. No és en 3D, perquè jo en 3D... No et justifiquis, eh. No, no et justifico, no. No, perquè sol·labrat pit, David. Ah, ja ho sé. Ho hem de dir, hem de dir no. Mira, et diré una cosa, no és mal actor, jo no ho considero mal actor. No, és molt bon actor, eh. A mi no em desagrada, eh. Ho fa molt bé. Depèn que el dirigeixi, també és com sigui. Sí, també. És com Tom Cruise, no? Depèn de qui el porti. La pel·lícula aquesta, clar, ja el seu propòsit inicial ja és un despropòsit. Ja sé que tots estem... No pot sortir res de boia. És que hem de dir que el David és un seguidor de la segona guerra mundial, un coneixedor explosiu, i plantejar-li una cosa zombie, que no és el mateix, però bueno, que té a veure amb la guerra mundial. Sí, m'he casat més que res l'apocalipsi, no? Perquè, home, hi ha un virus que se t'encomana tu i amb... Mitja hora. Va ràpid. Clar, enxu mitja hora. Amb 20 segons, ja has mutat a zombie. Ostres! Bueno, aquest va ràpid, va ràpid. No tens opció. Clar, és que la humanitat no té opció. És que és instantani, no? Clar, pim pam. Llavors, tot i així, Tot i així, després d'una rocambolesca fugida, doncs el personatge doncs aconsegueix alliberar-se i tal. I bé, intentar lluitar contra aquesta plaga, no? Perquè és una plaga, això. Sí, sí. I bé, a partir d'aquí... I guanyen, vaja. No, no. No facis espòlies. Al final tothom és zombi. No, tampoc. La cosa queda molt oberta. No sé si recordeu un film, que no recordo el director, que és l'Amanèzer de los Muertos. Sí. que sortia la Serapoli, i els altres actors eren molt secundaris, no recordo qui... Sí, no recordo. Jo recordo unes escenes a dins d'un centre comercial que em van semblar boníssimes. L'inici és de Molidor. Doncs allà sí que tenia un final. Una boira. Que sorties deus. Eh, que era una boira, allò? No, no, allò és una data, allò és manieblat. Jo també està molt bé, és el que estic fent. És del Frank d'Arabon. No, la novel·la és de l'Steven King. Ah, sí, vale, vale, sí, sí, sí. No, no, aquí el director, sencerament, no el recordo, eh, però ostres, t'inici trepitant. Aquí, aviam, aquí tota la pel·lícula, la Guerra Mundial Z, és no parar, no? Hi ha alguns trossos que dius, ja, home, és porai, no? No t'ho empasses ni amb... ni amb... ni amb embut, no? Però bé, passes una estona d'atingut. Bé. Passa una estoneta. Jo sé que és d'un director X, però al final va acabar de remuntar-la al Brad Pitt, perquè no li agradava la visió que tenien, que li va plantejar el director de ser dolent de la pel·lícula, i llavors hi va remuntar-s'ho tot. Hi ha una novel·la... Hi ha un moment al final que es veu que és massa, que es nota que ha estat molt tocat pel Brad Pitt. Hi ha una novel·la, sí, al final és molt... Diuen, diuen, que va tornar a gravar escenes amb una sèrie d'actors, actors VIP. que tampoc surt de la pel·lícula, una cosa molt rara per intentar netejar una mica... que dius, ostres, només hi ha dos supervivents i adivina qui són, no? Home, clar, no. Qui en podria ser, no? No tinc ni idea. No pot ser, home, no pot ser. I també surt un corruista allà per allà al mig. Va, vinga, va, que surti per allà, no? No, no. No, dic perquè s'ha passat a l'altre arreu, aquell home. El que està bé, per exemple, és la metàfora de Jerusalem, no? En què gràcies als murs aquests que han aixecat, que envolten tot Jerusalem, que en el seu moment es van aixecar per evitar els atemptats suicides, doncs, clar, fa que Jerusalem sigui una ciutat, diguem-ho així, com tu diria, franca, no? El pueblo elegido, eh? Està aïllada, està aïllada del virus. Però, evidentment, allò no s'aguanta per enlloc. I, però aquest tros està prou bé, aquest tros està prou bé. Més que res per la forma en què es desenvolupa i allà el realitzador, ostres, fa posant tensió, sí, sí, no, no, i pim pam, pim pam. Hi ha una truco desconeguda que fa d'una soldat irrealiena, guapíssima, més no poguer, tot i pobretes les penúries que passa. Està guapa, potser està guapa. Acaba sent zombi o no? Està impecable, no es despentina. Home, si és molt guapa i acaba sent zombi, que surt a l'ull penjant i el gras allò, que n'ha enviat, perdó. Jo d'un pèl. Però sí, sí, és molt interessant. Però fora d'aquí el film no s'aguanta gaire. Jo crec que la veurem, tots plegats. Des d'aquesta recomanació del David, aquesta home no no és veritat, perquè hi ha pel·lícules que diuen que sí. No, home, ara quan surti en DVD al final d'any, que et sembla que triga mitjana t'ha sortit. Doncs mira, com es diu en castellà, no aguisa d'aquest comentari que has fet. I tal, així com molt ràpid, justament, les últims dies, que és aquesta pel·lícula del David i l'Àlex Pastor, És una pel·lícula del José Coronado i el Quim Gutiérrez que parla d'un virus. I llavors aquest virus és un virus de pànic, és a dir, el virus de l'agorafòbia. La gent no pot sortir al carrer. I això comporta una convulsió... Com l'Àngel exterminador. Exacte. Una cosa semblant, però en aquest cas no era l'habitació, sinó que era la ciutat de Barcelona. Una ciutat de Barcelona molt ben portada. sobretot la part del clavegaram, del metro de Barcelona, una visió una mica apocalíptica i és magnífic. Jo crec que el final té un dels finals, per mi, millors muntats que he vist mai. Quan ell intenta creuar al carrer per buscar... Sí, no pot. Però és magnífic com es mou la càmera, com talla, com monta, com desmonta... És meravellós, em sembla, no? i crec que és una pel·lícula que s'ha de tenir en compte, a José Coronado i al Quim Gutiérrez estan molt bé, al Quim Gutiérrez sempre està bé, al Coronado ja li costa, però està bé, està creïble. I és una pel·lícula que per un diumenge a la tarda, per una pel·lícula apocalíptica i de desastres, que dic jo a vegades, ja va bé. Però està ben feta. I també la relació que hi ha entre els dos, és una relació inicialment molt freda. Sí, com laboral. M'agrada molt la visió que fa de Barcelona, com ho planteja. És molt seriós, com el Palàcio del Cinema, el famós, està davant d'aquesta casa del Sant Nieu. És perfecte, no s'ha inventat res. Quan surt com es veu la caixa de pensió, no està fent una visió lliure, està fent un seguiment real de la Barcelona autèntica. Tenim vuit minutets i... Surt jo, no. La Rosa ens ha de parlar de Barcelona nit d'estiu i el Jaume ens ha de parlar de l'esperit del 45 de Ken Lohack. Us ho tireu a sorts. No, la Rosa, vinga va. És igual, no jo. Que broma. Teniu set minutets, vull dir. Això és un moment. Mira, Barcelona nit d'estiu és aquesta pel·lícula que han estrenat ara, el dia 8 de setembre, en diferents cinemes, i llavors a Sant Feliu, al Cinebaix també es va fer l'estrena, i a més es va fer estrena en fòrum amb la presència del director, que és el Dani de l'Orden, el Joan Dauzà, que és l'autor de la banda sonora, i a més és un dels actors, i hi havia una de les actrius també, i llavors això va convocar una de les gent impressionant. A més van fer després una altra sessió i es veu que estava pleníssima. Jo trobo que es van fer poques intervencions. A treure, es notava jo, la mitjana edat del públic, que eren gent jove. La mitja d'aquí són 30 anys, no arriba. Si anem sumant... És una pel·lícula d'amor, de 6 històries d'amor que passen a l'estiu. quan passa, durant una nit d'estiu que ha de passar el cometa que es diu Rose, mira, com jo em sentia identificada. Rose Mary. A veure, és que és un producte, jo trobo que és un producte comercial per una gent d'aquesta edat precisament, gent així que fa una mica de seguiment d'aquest cantant, d'aquests actors molt coneguts com l'Alex Monner, que està allà amb molt d'actualitat també. És una pel·lícula, és un producte molt ben fet, molt elaborat, amb un paper molt maco que va amb bolcaia, molt correcte tècnicament. Hem de pensar que el Dani de l'Orden té 24 anys, que això és un mèrit. És un nano que ha estudiat a l'escola de cinema de Barcelona. Suposo que ha tingut, com a professor, el Quique Maillo, us en recordeu de la pel·lícula Eva, que jo vaig ser impressionada en aquella pel·lícula. Hi ha una sèrie de persones que arropen aquesta pel·lícula. Per exemple, a la producció tenim el José Corbacho i el Toni Carrizosa per part del Terrat. I el mateix Quique Maillo per part de Sábado Películes, que són els productors. Després, com a muntadora, tenen l'Helena Ruiz que va ser un guanyador del Goya el millor muntatge per L'O Imposible. I després també un disseny de Sò, l'Oriol Tarragó, que també va ser un Goya el millor Sò per L'O Imposible. Havíem de sortir una pel·lícula ben feta i es veu superbé perquè són històries diferents Van enllaçant l'un amb l'altre molt bé, molt correcte, els actors també molt macos, un guió molt fresc. És una pel·lícula que està molt bé i, sobretot, insisteixo, la joventut. Recomanable i hi ha més històries que sempre estan molt bé. Vull veure una cosa així plàcida. Que sigui fresca i que tot surti bé. Que no siguin zombies. Exacte. I ràpidament, perquè ha trobat que el cine vaig estar fent una notació molt interessant de pel·lícules de molta actualitat, igual que ha fet aquesta estrena, dissabte vinent faran un fòrum també de la pel·lícula Hannah Arendt, a les 10 de la nit. És una pel·lícula de la Margaret Von Trotha, aquella que va fer les germanes alemanes. És interessant perquè comptaran amb la participació del doctor Josep Moya, que és psiquiatra i coordinador de l'Observatori de Salut Mental com a íntegre de Catalunya. Us recordo que Hannah Arendt és el retrat de quatre anys de la vida de la periodista filòsofa i pensadora Joëva Hannah Arendt, que després d'exiliar-se als Estats Units va ser enviada pel The New Yorker, A Jerusalem a cobrir el judici d'Aldof Etchman, un dels més grans criminals de guerra del nazisme. Després va crear controvèrsia per l'obra que va escriure en què revela el concepte de la banalitat del mal. És impressionant aquesta pel·lícula, molt bona. Val la pena, no? Molt, molt, molt. Tenim dos minuts, Jaume, per l'esperit del 45 d'Akenloa, que jo sóc seguidor d'Akenloa i vull que me l'expliquis una mica. Ets un seguidor perquè és un documentalista, de fet, ell sempre ho és. Doncs aquí ha fet un document. Sobre? Però sobre l'esperit del 45? L'esprit del 45 és el lloc que va passar després de la Segona Guerra Mundial que tots plegats ens van anar a una per generar una situació molt favorable. I ell ens ve a parlar d'aquest esprit que probablement en aquests moments també, a base d'entrevistes, probablement també és necessari sintonitzar amb això ara. Jo penso que aquí a Catalunya ja hi hem sintonitzat amb tot el que està passant i té un paral·lelisme. Segons el meu criteri jo crec que hi ha un paral·lelisme amb això. És allò de veure un futur que no deixa de ser incert però que paral·lelament doncs és engrescador. I això és el que planteja. Llavors fa una crítica molt clara amb Churchill i la seva manera. i tot el que va sortint a la pel·lícula, pot haver algun moment pesat perquè tot és a base d'entrevistes, però la veritat és que em va semblar molt interessant i és un resum de tot el que he fet. Però és un documental de P.A.P. o és un docodrama d'aquests que... Un documental de P.A.P. Molt bé, fantàstic. Sí, sí, amb Blanc i Negre. Per aquella gent que odia el Blanc i Negre, que hi ha gent que l'odia i tal. Molt bé, molt bé. Doncs res, pel primer dia no hem respirat, com diu la cosa. Ens hem quedat amb falta de temps, encara falta aguantar un parell de pel·lícules, però ja no tenim més temps. Tenim molts dijous i molts dissabtes. Ara tenim dos dies a la setmana que sortim. Ja som importants. Abans sortíem un dia els dissabtes, ara ja sortim també els dijous. Sí, sí, sí, hem fet aquí pressió per aconseguir-ho. Fantàstic, doncs un plaer com sempre Rosa, Lourdes, Jaume, David, hem fet plaer. Igualment Xesco. Igualment jo també. Com fan els americans i us saluda en Xesco Ramos, vull dir que és l'últim que sempre queda. I bé, doncs tornem el proper dijous. Perfecte. Fins ara. Que vagi molt bé. Bona nit. M'agrada molt.