Babilònia del 26/9/2013

Txellí. Ha, ha, ha, ha, ha. Ha, ha, ha, ha, ha. There's a humor in the way they walk. And they're not the ones. It doesn't look for me. It walks just like a scrum. It flies like it's a naturally. Ha, ha, ha, ha, ha. Bon vespre. Bon vespre. Un dijous més, tornem aquí al Babilònia per tornar a encetar aquest món de la cultura, que te n'en segrada, i avui doncs compartirem amb la Rosa, amb el David i amb el Jaume. Com esteu? Compte? I tu mateix. Fantàstic. Molt bé. Ja va ser escurramós. Ah, esteu tots bé? Em pensava que et quedaries amb la presentació i ja està, però no. Una miqueta més. Ara, ara, és que veus, jo estava parlant i estava pendent de 50 botons, perquè, a part de clar, jo estic superesplotat. T'han canviat el canal i no se'ls preocupa. I em sentia com que no em sento, no?, bàsicament, i llavors... I l'han quedat per encontre aquesta. Ja tocaria, ja tocaria. Hi ha gent de categoria, també. El que diem abans, a veure si bueno, a veure, no ho dic per res, però no sé, algun sponsor que ens pagui insisteixo, perquè així ens pagaran, directament, no?, perquè si no, no. Aquí no hi ha diners, no? Ens anem aquí. Però bé, ho fem per amor a l'art, que es diu, que és allà, d'acord? No, que no. Ai, ai, caiem, caiem. Que és un programa cultural, no és un programa de crítica social. Encara que podem fer després 5 minuts de... De debat. Vull dir, sobre certes situacions. Molt bé. Avui parlarem de literatura, d'arrí de cinema, bàsicament, no tenim teatre, bé, és el que passa, no és que no ens agradi, sinó que no en puguin anar. Se busquem aquelles ofertes i intentem aprovar-nos, quan la situació econòmica no és tot millor, bona, però hi ha ofertes sempre, que sí, Rosa. Sí, i unir aquest diumenge, segurament. Molt bé, fantàstic. A veure, teatre d'aficionats, però ho fan molt bé, el Mas Nou. I tant, que sí. A vegades molt millor, dic jo. Vull dir, perquè és il·lusió, l'afrescó del principi. Totes les sobreqüències que hem fet, molt ben fetes. Doncs això és molt important. És la companyia de primera línia. Fantàstic. Parlem de literatura, parlarem del Ernest Hemingway, un clàssic parís ser una festa. Parlem també del Lluís Llach, un llibre recent, de fa, potser, d'arribar l'any, memòria d'uns ulls pintats, i també farem una simbiosi amb el Paco Candel, i un llibre molt famós dels anys 60. Els humans plantejarà una miqueta, doncs, el món dels mots, no? Quins mots, doncs, sol... Podem salvar o podem utilitzar. Podem salvar o podem utilitzar, no? El món de l'art, l'arròs es parlarà del cosmocaixa, ens parlarà de l'edifici, una miqueta, també d'exposició permanent, que hi ha del bosc inundat, i una exposició temporal que hi ha sobre microvida. El present es parlarà de l'art dos punts, que és una exposició tremenda que hi ha al magba, que està combinada també amb el Caixa Forum, i parant del Caixa Forum, els humans faran un decoratori d'unes conferències sobre les joies del cinema japonès, que són moltes, i les que no coneixem. Películes. I el cinema, el David es parlarà de Pain and Gain, es parlarà també d'Estar Trek, la Fusco, l'arròs es parlarà de la trilogia de Richard Linglater, perdó, sortirà amb l'anglès, una miqueta així, de Segovia, abans de mitjanit, abans de la matinada, bueno, ja hi ha diferents... Exacte, el coixet, allà no termina nunca, i parlarem també d'un clàssic, diguem, clàssic, que dèiem per aquí que això del James Ivorri hi ha una mica grinyola, no?, a l'any 2013, no?, amb una revisió d'un llibre del M-Foster de Casella Moris. Molt bé, Rosa, doncs, parlem de París era una festa, és un dia, perquè és una mica avorrida, París, eh? Actualment, eh?, abans, potser sí. Clar, abans sí, clar. Estem parlant dels anys 20. Jo vaig estar 10 dies i em vaig avorrir moltíssim de nit, eh? T'ho dic en sèrio, eh? En Molangus no és el que era, ja. No, no, i d'alta de copes, es compra una miqueta... Ah, bé, res. Aquesta és la feia abans, això. El govern conservador que hem tingut, no? Exacte, però anem a la Belle Epoque, no? Belle Epoque, sí. Pensa que era per aquesta gent que era la intel·lectualitat nord-americana, que es va posar de moda anar a viure a París i passar ja temporades, no? De fet, si us en recordeu, ja la pel·lícula de Woody Allen, aquella de Midnight in Paris, mitjanita a París, també una miqueta recreava aquella època. Amb l'Alector d'Esteïn, en Picasso... Exacte, però apetitament. És aquesta època de la generació perdida, perduda. Perduda, sí, sí, buemia, no? Els buemis d'aquella època. I gent que d'entrada feia en veure que no tenien diners, diu que vivien a la pobreza, que una miqueta la buemia amb aquest aspecte, i què va, home, si tenien si cridien diners, home? Bastant, sí que tenien, eh? El fet de poder desplaçar els afins de la llei és que tenies uns ingressos. Moltes vegades venent, posar-t'hi classes a revistes, a la millor no francesa, venia molts articles i contes a revistes alemanes. Sí. I llavors amb aquests diners anava fent. I l'últim capítol de fet es passa en l'hivern a Òstia. Clar, per instance, hi ha molta humitat. En canvi, a Òstia se'n van allà una vall preciosa, que està molt solejada, que està molt ventilada, i que ja hi posen de conya tots practicant esquí tot el dia tota la temporada. És molt valent, no? Molt bé. Era una manda dels esports, de l'esquí, de la boxa, i m'agradava la pesca. Els braus. Els braus, també. Però això ja és com a... Com a espectador, no? És més que com a practicant. I també de les carreras de cavalls. Era un gran aficionat als hipòdrums. També invertia molts diners aquí. A vegades guanyava, a vegades no tant. I tampoc muntava gaire de cavalls, sinó que invertia. Invertia. Invertia era un jugador. Un jugador. Un ludòpata. Bé, sí. No podia estar-se d'anar a les carreras. Ell i la seva dona. Home, era molt pinturesc, el G-Mingüelles. Sí que ho era, sí. Perquè... Justament als prolegòmens de la recuperació de París pels aliats, ell, juntament amb altres escritors, estava el París ocupat encara pels nazis, no? I ell sempre hi ha pistola allà al cinto. I a veure què es podia fer allà per armar-la, no? El menys tenia els militars, evidentment, i diria... Pinta, aquest, aquí, no? Sí, sí. Ell va lluitar la primera guerra mundial, però va segona i era un senyor gran. O a mínim, era un cinquantón per dir alguna cosa, no? Ell va la mogula, no? Ni els nazis veien un perill amb ell. No, clar, clar. I de totes manes, també, hi va acabar la suïcidència. Sí. De fet, aquest llibre va ser pòstum. Va ser publicat després de la seva mort de la seva suïcidia, no? Doncs, bueno, explica-la, això, una miqueta de les vivències, aquells sants a París, del que escrivia, tot la gent que anava coneixent, com va ser el que hem dit, no? Era... L'escot fitgeral, que és quan havia acabat d'escriure el Gran Gatsby, que havia estat molt tot un èxit, no? En canvi, és un personatge també superestrany, no? Una persona amb una personalitat, una mica complicada, no? Una persona que igual estava molt eufòrica, estava superbé, que te'l trobaves enfonsadíssim, no? Una persona amb un saltí baixos impressionant, no?, l'escot fitgeral. I mai satisfet amb la resta de coses que anaves escrivint, amb escomptes i tot això. Això sí que vas continuament, són molt exigents. Aquest món, sempre... Veus una miqueta de la samistat, que s'estreixen entre ells, de fidelitat, de si et portes bé amb uns, sembla que ja no pots parlar amb els altres. Sense anar més junts, la relació amb aquella moròdica d'entra a Bangok i, per exemple, i Gogen, no? Vull dir que van conviure un temps junts, no?, i va ser jo com una mena d'atenció amorosa, no resolta, que dic jo, no?, fins que va arribar ella tallar-se la orella, no?, en Bangok, no? Com a despit, diuen, per qüestions purament de baralla, però jo crec que hi havia un component, vull dir, una miqueta més especial, que això parlarem, justament, de morir sobre aquest tema, d'aquestes relacions no resoltes per temes socials, però també per temes personals. Un altre, qui també és format d'Oxford. O sigui, el pràcticament, veus qualment en aquesta novel·la, el que fa és explicar la relació que teníem amb aquests compatriotes seus, fora del seu país allà a París. És el pròlag, el va escriure, almenys amb aquesta edició que jo he llegit de 6 barral, el Manuel Leguineche ha fet un pròlag molt encertat. Ell t'explica que, de fet, no és ben bé una novel·la realista, perquè el que explica no és realment un dietari, una biografia d'aquella època, sinó una miqueta com una recreació, una recreació novel·lada, una mica idealitzada d'aquella època. Dels llocs on vivien, de posa de joventut i amb poques mitjans, i que anava a escriure els cafès, i potser va passar tot el matí allà amb un cafè enllet, i anava fent posa de jove la novel·la o el conte de turno, no? Com feia tu l'Uso Trec, en Morien Ruj, que se hi allà i es va pintar, que es creia un paral·lelisme amb aquells finals del 19 i principis del 20, que des d'aquesta buemia que abans parlaves i t'explicaves, una buemia autèntica i una buemia falsa. El seu dandy era un plantejament tan físic, de forma de vestir com la forma de ser, i els dandis eren els que realment eren més rics, encara que hi havia també de mentiders, de gent que vestia molt bé i no tenia ni un duro, i que els extrems, com Trillo, Isidre Nunell, gent que vivia amb la pobresa perquè no venia, no hi havia forma de vendre un quadro, el proprio Angoc, que no venia, va vendre un al final de la seva vida, i ara mira el que m'escutitza, són tantes històries. Fa una menció de Picasso, només una menció al final, pràcticament, del llibre que és quan, i això ho fa, li diu el Scott Fitzgerald. Com que ja és un escrit tot famós, el Fitzgerald, per exemple, de causa de l'escrita, de gran èxit que ha tingut la novel·la, el Gran Gatsby, es diu que em conviden anar a les festes, la gent rica, que em conviden a les festes, que em sé que dejar-se, mira, l'escritor de moda. I, clar, no sabia com dir que no, perquè no li venia d'agost. Llavors, a l'hemingüe li diu... L'hem... Tu sempre acceptes la invitació, i mira, fes com el Picasso. Picasso, a mi m'ho heu explicat un dia. Diu, a mi, em conviden anar a molts llocs, rics, no? Jo sempre dic que si que vingueu i que han cantat de la vida, que vindré, que estarem on un rat de venir i tal. I després, exacte, després, poses qualsevol excurs, i dius que no has pogut... Però ells es queden contents pensant, mira, hem convidat el Picasso, el Fischer, i vindran, no? Estem parlant del París d'entre guerres, no? El París de les avantguards, 20, 30, no? Sí, precisament acabat. I abans, al 19, acaba la primera guerra mundial. El 21, quan van al París, sí. El 21, potser. Igual sí que te'n recordes més. És un moment molt cupsant, no? Molt bé. Bé, doncs, canviem de terres... Bueno, no d'època, gairebé, perquè anem als anys 30, però, en aquest cas, un llibre de Lluís Llach, que es diu Memoria dels Uispintats, que sembla una cosa i acaba ser una altra, amb l'especte més positiu. Aquest senyor escriu molt i molt bé. És a dir, sorprenentment. Coneixem la trajectòria de Lluís Llach, a part de compositor de cantant, lògicament, i activista. Però jo, com a escriptor, no el coneixia. Llavors, el primer que m'ha cupsat és el català que utilitza. Vaig fer un joc mentre llegia el llibre, i és a veure quantes paraules per pàgina. No és que em sonessin, sí que les coneixia, les entenia perfectament, però que era d'un català més culte, un català més interior, no tan xava, que dic jo, de Barcelona, potser no tan influenciat pel castellà. I realment és meravellós. Utilitza uns termes, ara mateix no t'ho sabria dir, que són molt macos i molt adients. Ho ambienta a la Barceloneta dels anys 30. Vull dir, una o quatre amics, dos nois i dues noies, de la Barri de la Barceloneta, explica com és la Barceloneta dels anys 30, aquella vinculació gairebé en poble nou, aquell Manchester que es deia, el Manchester català, que era aquesta zona industrial, però m'és aviat vinculada amb la Parmarítima, però com es treballava el mar amb aquella època. I com aquesta relació d'amistat, una mica a mi em recorda aquella pel·lícula, o aquell text a l'Estemba i mi, us recorda aquella pel·lícula del Stephen King, del llibre, que són quatre nois americans, que entre ells... És una pel·lícula d'acompanyarisme entre amics. Llavors, dins d'aquest grup de gent, van passant els anys, vull dir, van passant coses, i a partir d'aquí s'inicia les primeres revoltes, l'execament republicà i l'aparició lògicament de la guerra. I hi ha un creixement personal d'aquesta persona, els canvis que la vida dona, una amiga se'n va argentina per por, perquè no pati la guerra, que es veia a venir, i tot un procés, realment, és molt, molt interessant. Dins d'aquesta línia, i jo crec que no podria ser d'una altra manera, jo aquí sóc una mica dolent, apareix el personatge principal que té un problema de personalitat, en aspecte d'anar a fer-se personalitat, vull dir que no sap si és homosexual o no ho és, no? Identitat, sí. Identitat, vull dir, malament, al comentari. I llavors, a partir d'aquí, aquest personatge és sobre una altra línia, per aquí, no?, amb la qual queda una forma molt amagada, però és curiós, perquè el llibre es diu memòria d'uns ulls pintats, i és que aquesta persona explica, des de la belleza, el que ha passat a la seva joventut, li explica algú en gravacions, una persona que explica la seva vida per escriure com una mena de biografia, i aquesta biografia, doncs, al final, és això, amb un camarí pintant-se als ulls, ell, és a dir, perquè està com si estigués a la bodega buèmia. Doncs no recordeu, d'aquest bar d'aquí de Barcelona, de gent gran, castravenstia, i saps, acaba, doncs, amb aquesta situació. Potser un procés de decadència. Tipocament de Mairena. Sí, però amb una línia, és a dir, però que vull dir que et xoca, perquè dius, què està passant aquí? No vull dir que aquest home, des d'on estàs explicant això, i realment que llavors et deixa clar, no?, per això es diu memòria d'uns ulls pintats, perquè ell explica perfectament, però la línia argumental de la seva vida personal és que, al final, una pinzallada, de forma molt elegant et deixa entreveure, no és que és una persona que ha acabat tenint la seva condició, i, a partir d'aquí, anar més enllà, i potser, doncs, amb un plaer per al travestisme i per una sèrie de qüestions. Hi ha una cosa d'això, Sèf, que jo penso que és molt interessant, perquè un dels mots a salvar segons uns quants lletrats, diguem-ho així, persones que hi entenen, doncs, precisament, el d'això, el Lluís Llach, el mot que ell diu que salvaria després... Digue-li, sí, sí, sí, i tant. És Reravera. Reravega? No, Reravera. Ah, i què és això? Reravera. Diu que aquesta és una paraula preciosa, no?, és el que per això em va massa pensar, he buscat perquè jo sabia que ell era, i llavors diu, sempre li preguntava a Martí i Pol, això com s'escriu, això com ho diries, i a ell, que ho sabia tot, li vaig fer descobrir aquesta paraula. Diu, si primavera vol dir abans de la vera, Reravera significa després de la vera. La vaig posar de segon títol una cançó, la joia o cançó de Reravera. Bueno, sí, sí, sí, el mot català, i tant. Està aquí, present, i que ell reivindiqui. I tant. Després en reiviquem dos mesos. Sí, sí, tant que sí. I reaccionament volia fer una petita vincle, ràpid, perquè anem a la mena de temps, que és amb el tema d'aquest llibre que m'esperaven amb la Rosa, sobretot que deia a mi em feia il·lusió, que des de quan era joveneta, m'ho recomanava a l'institut, que és... De Paco Candel. Paco Candel, sí, ha matat un hombre en roto un paisaje, no? És un llibre del 69, i és un llibre d'aquest personatge, que em deia molt bé la Rosa abans, que era un que es conservava a Charnego, que vivia del Polvorín, i que va vindre un temps, em sembla, que a la zona de Can Tunis també. Vull dir que per tant coneixem molt bé aquests barris precaris, que hi havia a Barcelona, i a Barcelona... Està massa lluny, eh? Exacte, no gaire jo tampoc. Però hi havia el Somorrostro, aquests espais que hi havia a Barcelona, que eren totalment marginals, no? I que van estar fins bastant, fins bastant entrat als anys 60, 70, eh? Vull dir, que es van convertir en un lloc gairebé d'extraperlo, evolucionat després amb temes de drogues i tal, no, bàsicament. Però bé, de nou, vull dir, per què vull fer aquesta assimilació? Perquè són els anys 30, no?, i llavors estem veient què passava a la Barcelona, amb Lluís Llach, els anys 30, a la Guerra Civil, i què passava a la Guerra Civil amb un barri, doncs més no potser no tan català, com era la personalitat, que era molt català, vull dir, les coses com són, no?, vull dir. I aquí, a més, havia d'aquesta barreja, no?, de personatges, tots amb els seus motes, que es diuen que està allà, no?, que sigui el Jorobao, o que sigui el... no sé què. I és d'una fresco, i d'una cosa, i d'un... un xabacà, no?, vull dir, que explica coses que dius, mare, adéu senyor, no?, vull dir... Sí, tal qual està el pacte. Sí, sí, provocatiu, per ser l'any 69 crec que era un text molt provocatiu, perquè, clar, estem prenent en plena, va, franquisme, la franquisme, a més, més suau, l'any 60, 70, no va ser un franquisme com era els anys 40, no?, però bé, per a la seva època, doncs, qui daria l'atenció, vull dir, que a més recomanava plegir-lo. Més era un home que no tenia... No, era molt discret, molt tranquil, però ho anava dient tot, no? No es callava de res. No, és que el llibre no es calla res. Si cal, diu que ell és un tal, i si aquell és un faci, i aquell és... No sé què heu, vull dir, que la terminologia política no la... No la evita, no?, no sé com va passar la censura al llibre, però bé, imagino que alguna eina hi hauria, no? Jaume, comentes aquestes paraules que... Sí. Que en deies, sí, home. Bé, però jo abans voldria fer... Ja cap a l'escriu, no?, hi ha un del poema que més m'ha agradat de tots els que he llegit fins ara, o a una part de poema. Diu, m'agradaria que sentissis, dintre teu, ben en dins, on acaba el fred, camí, i el seu, de res, s'apulcre, com humilment, silenciós, t'estimo. O sigui, em va semblar genial, no?, quan ho vaig escoltar, vaig dir... Bueno, quan ho vaig llegir, no? Vaig dir, penso que això, com que us estimo molt, a tots vosaltres. Ah, i gràcies. No em sé dir, però això... Molt bé, eh? Doncs parlem de moris, torno a un sistema de demà de moris, eh? D'acord. Bé, jo la paraula que he trobat avui, que em sembla que és molt escallet, és trempat. Potser perquè n'havíem parlat, d'això, sí. Trempat, però trempat, com? Trempat i trempada, també, eh?, a vosaltres. A vosaltres. Si és trempada, llavors ja anem a parlar d'això. Aquest és un qualificatiu per a les persones dilugents, samables, de caràcter afable i també positiu. M'agrada, després dic de qui és, això, eh? M'agrada envoltar-me de gent així, en la vida personal i en la professional. No són pas persones que viuen en erecció continua, però sí, persones amb un trem especial per encarar totes les situacions. Has dit erecció continua? Priapisme. Va, priapisme, sí, exacte. I saps qui ho diu, això? Una senyora que és una cuinera molt popular. Ui, la Roscalleda, aquesta, no? Roscalleda es diu... Bé, és que... La Carme. La Carme Roscalleda. La Carme de Sant Pau. Molt bé. Llavors, com que estem de cuiners, doncs el senyor, l'altre, l'Adrià, eh? Ah, la Fernadrià, també l'altre. El Fernadrià diu que la paraula que salvaria és ànima. Ànima. Sí. Diu, m'agrada aquest món per si mateix. No en sé dir gaire bé el per què. Per a mi representa un sentiment, una passió. Hi ha un ànima catalana. Penso que és un símbol. I també una paraula molt maca que s'ha de preservar. En definitiva anirem trobant, doncs, unes 70 paraules d'aquestes, llibres, persones que enllar de la temporada. Sí, sí, sí. I que tampoc són paraules enrevesades. Vull dir, mira, que ànima que és senzill, no? I trempat, també, oi? I trempat. Però això cada vegada és més difícil. A veure, doncs, Rosa. Ai, senyor. Mira, parlant de ciència, ens anem al Cosmo Caixa. Ja, vinga, va, som-hi. Parles d'aquestes posicions que hi ha en aquest edifici modernista. És... Bueno, jo m'imagino que tots hem anat un cop o altre a Cosmo Caixa, però ja fa molts anys que està... Que està voltant. Jo de sé que l'han arreglat, no? Jo tampoc. Però s'està molt bé, val la pena. L'edifici és el mateix, és aquell edifici modernista del Josep Domènec i Estapa. I Montaner. Ah, Estapa. És el Lluís. Sí. Que va ser construït entre el 1904 i el 1909, d'entrada com a zil per a persones seces. D'acord? Després ja el va adquirir o se'l va quedar a la fundació La Caixa. I ja sabeu que aquest és una amplia oferta de divulgació científica i educativa, sobretot. Val la pena, sempre. És que el lloc en si, ja sabeu que és maquíssim, hi ha molt l'espai també, és molt agradable de visitar totes les exposicions i en diferents plantes. Després a l'exterior també hi ha zona de jardí, zona de pícnic. És impressionant, a més hi ha el palenetari, que van canviant també de programació, val la pena. En especial, la exposició, la zona aquesta permanent que tenen del Bosch inundat, que això és impressionant, la gent que ve de fora es queda amb bocabedats. Allà, amb la reproducció del Bosch de l'Amazònia, és impressionant, ni tot la pluja de la reproducció. Però hi ha animats? Sí, no me'n recordo com es diu, els noms, jo sóc dolentíssima per recordar. Una espècie d'anèc, així més gros, i després un pecari o algo així, que era com un porc així, llegant una mica més gran que un porc així, amb una forma així una mica diferent d'allà de l'Amazònia, i algun ocellet també per allà. Després hi ha el tema de la formiga, és clar, alguna serp també, les veus allà, però la serp és una mica més enganviada. Amb més controlades. I això de microvida? I la microvida és l'exposició temporal, que és la vida al microscopi. La vida al microscopi, des de jo què sé, és de... També, de fet també comencen a explicar com és el funcionament del microscòpic. Les lents, com les has de col·locar per formar o per muntar, per inventar-te, tu teniu un propi telescopi. I després, però ja els animalons petitons, és de jo què sé, com es diu, és d'aquests petitons. Aquests, les anèmones i... No, els fitoplanes, d'això. Els polls, també, hi ha també l'ampliació. Llavors veus un esserviu. És que no són ben bé, són esservius, que s'hi estiguen de... El que passa és que són... No, és que de fer-ho a com es dirigeix. Són unis celulars, d'aquests mínims. Sí, vertebrats, són petits essers vius, bacteris, sobretot bacteris, que en funció de l'argument, doncs llavors et pots fer una idea de com viuen i en quin ecosistema, també, fins i tot. Per exemple, et expliquen les formigues, les termites. Per exemple, les termites es mengen la fusta, o no es mengen els arbres, no? Però després ells no ho poden digerir. En canvi, tenen el seu estómac, un altre bacteri, que és qui se n'encarrega de fer la digestió d'aquella fusta. I llavors, clar, es viuen en simbiosi, sobretot, és això. És molt interessant. És molt interessant. És curiós. Molt bé, sí, sí. O nosaltres també ajutgem moltes vegades, per exemple, les tènies i aquestes coses, que també les ajutgem. I això, o els pols, també arriba a veure la figura, la foto dels pols que dius... O les lavilles. Per dir alguna cosa més. Tot té a veure amb el còsuma. Vull dir com a clar. Vull dir que descompte. Hi ha paràsits, també, de 1,80, més o menys. Sí, sí, de més enllà. O jo com faig 1,90 en lliure, no? Sembla... Per posar-ho en el càstig, també. Molt bé. Doncs està molt bé el que diem. És interessant tornar a fer de tant en tant una visita. Exacte, és que no deixes... Pots passar el dia allà i això és molt agradable. Sí, sí, el planetari, també. Que no deixes sempre el que veiem. Al món de l'art, que també hi ha coses molt interessants vinculades a la ciència, que ens oblidem, o a altres mons, a l'arqueologia, o al món de la geologia, que hi ha diferents mosos a Barcelona, que estan molt oblidadets. El planetari és molt guapora que ho ha dit el David. A mi de què passen les dies molt més que no hi ha... T'ho oblidem una miqueta. El planetari depèn de la hora que agafis. Hi ha un sobre el Darwin. Sí. Que interessant. El David va fer de l'evolució de les espècies. Els estudis que ell va fer, i el viatge que va fer amb aquell vaixell... No em sortirà el nom. El Viguel, exacte, té el nom de l'agost. El Viguel, el viatge que va fer... És xulíssim, és xulíssim. Xulíssim amb 3D, preciós, el vaixell... I això és... I això és recorrent, vull dir, que van posant... Que no és cosa puntual, no? Sí, sí, no és puntual. Forma part de la programació. Hi ha unes hores que fan... El visual d'aquests passis dels stages i de les instal·lacions, dels sistemes solars i dels sistemes estelars. I després hi ha d'altres hores que fan aquest Darwin, de la teoria de l'evolució dels espècies. Ja què dius tu, que hi ha algú, i explorant mons més enllà del sistema solar. Clar, aquest és l'altre. Que interessant. És el que diem, hauríem de tornar. A més, penseu que diem abans, no? Hi ha molts recursos que pràcticament no et costen res. L'entrada del Cosmo Caixa, si ets client de la Caixa, és gratuïta. Ah. I després, si ets gratuïta, només has de portar obera, tarja, revi, tot i crèdit, o la llibertat... Com el Caixa Forum, ara. I ja està. També, que és a tuits, és el que de la Caixa. I si hi ha alguna activitat que es paguen, que, com a molt, són 4 euros, et fan un 50% de descontes, també, que són 2 euros, és que... La filla cap a la gent de la Caixa, ja t'ho cobran comissions. És un d'hi. És una crítica constructiva, perquè t'ho unido... I hi ha qui pot portar el picnic, perquè té una zona de picnic, que també tenen bar, tenen cafeteria, i també hi ha restaurant que també està a l'estadita preu. Molt bé, fantastic. Bé, doncs bé, bé, us que veiem seguits al món de l'art, jo faré un esmen molt ràpid d'una exposició que hi ha al magve, i, avui, tornava a parlar justament de l'altre espai de la Caixa amb el Jaume. A veure, és una exposició que hi ha des del 16... des del 18 de july fins al 6 de jane d'any de 2014. centre, vull dir, que encara ja té temps per veure-ho. Està justament vinculada per això volia parlar-ho ara amb el Caixa Forum. És una exposició que es diu Art 2 Punts, vull dir així de senzill, Art 2 Punts, i aquest plantejament és una combinació entre el Macba i el Caixaforum, que també té un percentatge molt important del que seria d'art contemporani. Què han fet el Macba? Intentar fer una història de l'art del segle XX, que ja és prou complicat, complicat amb tot des del naixement del segle XX, les avantguards, molt vinculant amb Catalunya i una paradica d'Antonitàpies. Hi ha altres apartats que realment val la pena tenir en compte. Per exemple, hi ha un que és molt curiós, que se'ls retorna a l'objecte, és a dir, passem per tot el moment del que seria abstracte, i llavors retornem a l'objecte als anys 60, per dir, alguna cosa, d'una forma molt peculiar. Hi ha una part final dedicada al tema urbà i a les utopies, que és superinteressant, això. Però insistim, el Macban és feixuc, que és a dir, jo recomanaria que la gent que no estigui gaire al dia, no és que ho fes guiat, no? Hi ha diferents oles al cap del dia que s'ha gratuït, o m'ha gratuït amb l'entrada, lògicament, i que es poden fer aquestes visites. Jo recomanaria, perquè jo que estic una mica bregat a mi a vegades, jo em perdia, per tant, és important que sí, però val molt la pena... La visita guiada sempre t'aporta més elements i més dades. Tenen un fons artístic i s'ha d'entendre com obres de calomió, bàsicament vinculades amb tendències tan desconegudes com l'art en l'angua. Per exemple, hi ha coses del Lawrence Wainer, que és un tio que no coneixem, però que són autèntiques, obres d'art, i que l'han fet el metropolitain de Nova York, li han fet retrospectives brutals, i es pacifiques de mesos, i ha tingut així de gent. Per què? Perquè és un arc que ens hem acostumat a buscar l'arm més conegut, i quan fan l'exposició de l'I a Madrid tothom ha de veure l'obra de l'I, que em sembla interessantíssim, però, clar, hi ha coses més actuals que queden oblidades, i aquí t'ensenyen a entendre una miqueta certes coses. Jo n'exposició molt maca de tàpies, que també està vinculada amb una que hi ha al Manac, també, que està molt bé la del Tàpies, del Manac. Vull dir, estan vinculant espais, volen fer aquesta mena de... Imagino perquè la gent vagi a diferents llocs, i vagi pagant a diferents llocs també, però això és una altra qüestió. Jaume, el Caixaforum que també està aquí per la segona part de l'exposició, per tant, aquí veus el primer del Magba i te'n vas allà, i te'n pagues, i entre altres vegades no es paga. Però, bueno, i es trobem en què? Ho ens hem trobat en què? Bé, jo com a cineasta, bàsicament, he seguit també alguna d'aquestes exposicions, vull dir, a mi em costa bastant més, que em costa tu, el que deies tu. Però hi ha guies que t'ho expliquen, i a mi m'he preparat, sí, potser és això, el que caldrà... Sí, sí, sí. I el que ha seguit és cinema, no? I aquest estiu, doncs, bé, vull dir, com deia un company meu, no fa gaire dies, diu, home, és el que ha d'estar anat durant l'estiu, és difícil de... De passar-ho. Llavors, clar, vaig veure que feia en pel·lícules, i unes quantes d'elles, que precisament les tornaran a passar el mes d'octubre, una d'elles és de Quira Corosava, que és a l'Infierno de l'Òdio, una pel·lícula... No l'he vist aquesta? ...de 2 hores del 1963, doncs és una pel·liòsica, la recordo molt més, molt important. Molt bé, doncs, el proper dia 3, dijous a la set de la tarda, teniu l'oportunitat de veure-la, doncs, això, a Caixaforum. Felicitada al M. Lorems, és una pel·lícula de Naguissa Ocima, també aquesta us la recomano, però heu d'anar, doncs, allò, tipet i paït, ja. Saps allò? El David Bowie, no? El David Bowie, exactament, i el actor, que ara no recordo com se diu, però molt popular, no? És un cantant. No, no, japonès. Sakamoto, va. Ah, s'ha començat Sakamoto. Sí, sí, sí. Molt bé, és impressionant, aquesta pel·lícula. Però ja dic, menjat i paït, eh? Ah, torna'm a dir el títol, perdona? Es diu Feliz Nadal. Feliz Nadal. Ah, sí, sí, sí. Voleu saber-ho amb la sèrie de televisió? No. Llavors hi ha la pel·lícula Dols, de Takeshi Kitano, que és magnífica. Dols, es diu. Dols? Ah, Dols, sí. Monyeca. És una meravella, aquesta pel·lícula. No l'he vist, però caurà, caurà. És una cosa, és com si estessis en un jardí, en una, no sé, una cosa, tota poètica, total. Sí, que se m'amora de la nina, no? Sí, hi ha alguna cosa. El tema que em va quedar més va ser tota la poètica i tot el... Sí, sí. I per acabar, doncs, hi ha una cosa molt dura, com és. Aquesta sí que l'he vist, i la recordo molt bé, perquè no fa gaire, és l'Ariquiri, mort d'un samurai, una pel·lícula de Takeshi Mique, aquesta és del 2011. Aquest senyor és... No, tu perdis això, eh? Aquesta no l'he vist, m'he vist el Takeshi Mique. M'he enganxat i peït, també. M'he vist moltes coses, i aquesta no l'he vist, veus? Sí, sí, molt, molt maco. Sobre l'Ariquiri està més clar que l'aigua. Bé, jo... El suicidi, una entre aquí. Jo em vaig veure una, aquesta estiu, de Takeshi Mique. És una pel·lícula actualitzada. M'ha fet pensar absolutament amb el senyor Ols. Amb aquella pel·lícula que precisament nosaltres, no sé si el nostre grup o un altre, perquè, a vegades, hem anat a fer... La vida social és molt intensa, eh, Jaume? Sí, molt intensa. Doncs vam anar a veure una pel·lícula d'Osu i era sobre la família, no? Vull dir... No pas les virtuts, sinó, en tot cas, tot el contrari, no? Es deia, era una vez, o com es diu? Sí, era una cosa així. Era una cosa molt curta, una vez, i era meravellosa. Era? Doncs aquesta us asseguro que encara és més completa. És el de l'Osu. Perquè és més actualitzada, és més fina, és com un bisturí, no? Ara que ja no es fan operacions, en aquest cas és com si el desfeix. Però amb aquesta línia de casa, d'aquell costumisme, aquella família, aquests dinars... Jo crec que hi ha una cosa que és elemental, i penso que la podem posar... La família, si té problemes, és perquè ja... perquè ella mateixa genera aquests problemes, no? I aquests problemes es poden generar de diferents maneres, des d'una incapacitat per inserir-se en el teixit social, per un infantilisme, per una persona que pugui tenir un trastorn o veu una deficència. Llavors, esclar, quan això passa i això és gairebé... És molt habitual... Sí, habitual. Automàticament, en la pel·lícula aquesta, el que mostra és les dificultats de crear una dinàmica que no m'instingui res. Les dificultats, perquè és clar, tots van agraujats, o sigui, no van alegres, sinó que van tenir... Tenen aquest greuge sobre, no? Com es diu la pel·lícula? Caminant... Caminant podria ser. Algú deies del paradís? Algú del paradís, potser? Sí, és sobre caminant, perquè ells fan uns passeig pel bosc, que és les estones que surt de l'espai de l'espai tancat, perquè això és una celebració de Nadal, també. De quin any és? Molt actual, és això, és clar. Com es diu el director? Aquesta pel·lícula no es tira camí a casa. El taqueixi mica. El taqueixi mica. És que no es diu camí a casa, que no és ara, però té uns 4 o 5 o 6 anyets, i és camí de casa. I és una pel·lícula meravellosa. I deu tenir 3 o 4 anys només. No té més. És brutal, eh? És meravellosa. Jo recordo el patiment d'una dona. La dona, que la mare. La mare, que en definitiva, és la que no ha plegat i la responsable de la convocatòria i, paral·lelament, de deixar que aquella convocatòria no pitjori la degradació d'alguns dels membres de la família. Bé. Si és aquesta, és una pel·lícula meravellosa. I és el director de Primavera vera, Notonio i Otra vez Primavera. I no sé com es diu aquest senyor, i què és un senyor meravellós amb una poètica visual, amb una forma de fer cinema. Això també està molt bé, sense... I això ho hem aconseguit, sense... O calla, que potser no. El David ens ho dirà. Sí? Sí, sí, però s'ho trobem. Que mira casa. Sí, exigeu-se. Exigeu-se a Caixaforum. I molt ràpid, Jaume, digues. Comenten el tema aquest de Sant Feliu. Pel·lícula Helling. El primer dilluns, no aquest dilluns que ve, sinó l'altre, el dia 7 d'octubre, que podem veure la pel·lícula Helling sobre problemàtiques de salut mental i de les virtuts actuals. Fantàstic. Amb un pístit totalat que estan atesos per... Això no es pot veure a la pel·lícula? Això a la 5 de la tarda es farà la presentació de la pel·lícula. El cinema baix d'aquí Sant Feliu. I a partir de dos quarts de sis i posterior veig quants acabi amb el seu debat, amb la seva presentació al fòrum. Doncs aquí el cinema baix, el proper i la setmana que ve, ho tornem a recordar. I tant. Això és molt important. És molt prolífic aquest realitzador. En poc temps. És el tecaximique. És el tecaximique, sí. És que fa moltes coses raras. Fa coses molt poètiques, molt salvatges, coses que... De l'últim és Aisa Torny, des del 2012. Aquesta Araquiri, mort d'un samurai. Però jo diria que aquesta de Camí a casa no és el tecaximique. No, jo diria que no és. No ho sé dir tu ara, perquè són d'aquests... No em sona, és que no em sona. Ja ho busquem per la setmana que ve. Ja ho busquem. Que tenim 22 minutets per parlar de cinc pel·liculetes a Pine and Gain. Què tal, això dels culturistes? Això és curiosament el realitzador Michael Bay. Ops. La roca. Què m'ha fet aquest home aquí, no? Allà amb el film... És molt raro, és molt raro. Perquè... Primer ja no quadra, com... que aquest home et faci un film així. És una reflexió molt bèstia. Està fins a punt desagradable. De... Però molt desagradable, eh. Del somni americà... Fem un paral·lelisme. Si vei, per exemple, a Forrest Gamm era el somni americà vist per una persona de poques llums. Però que en realitat la seva bonòmia el portava a aconseguir aquest somni americà. I amb un èxit, rotund. No? I aquí estem a l'altra cara de la Morena. És el somni americà vist per uns països que també cal si falta unes quantes llums. Però que realment s'està veient que és el més normal del món, òbviament. I bé, són uns individus que ve que, de tota la vida, són uns viciosos del culturisme. Són coneguts? És una història real. Però et dic els actors. Els actors, sí, és el Mal Warberg, el Dwayne Johnson. Sí, sí, sí. Aquesta mira cap a munt per avarro de bastar. Jo sóc tirant l'Uferriño, no? I quin és el Hulk? L'altre no és conegut. Jo no el conec, vamos. I bé, ells són tots culturistes. Un d'ells és mestre, és professor de ginnàs. I que ve, serveix, perquè realment és un paio que té molt de contacte i fa rabifar ginnàs. És a dir, que, una mica això, salta d'un ginnàs un altre i proposa el amo del ginnàs, tranquil, jo te'l rabifaré. Sí, sí, en tres mesos li triplica la pota de socis, bueno, allò, de ser un gairebé un assil, passa a ser un paradís de cossos esculturals. Ara bé, però ell té un... té un complex... Ja em sembla que la Rosa s'apuntarà. Sí, és un complex. Mira, jo tinc mania d'anar als ginnassos, però... Jo va, dius, si a sobre... S'ha d'anar... Sí, el que passa és que bé, el Senyor Rai, clar, ell pensa que... ell pensa que el seu cos no va en sintonia amb les seves expectatives econòmiques, ni amb la seva suposada intel·ligència, no? Clar. I llavors s'embarca amb uns sidrals d'aquells que dius, que va de cap de les maneres. A més a més, s'associa amb algú encara d'alguna manera amb més curtedat de llums que ells, que dius, que dius... I coneixen, clar, com a un ginnàs coneixes molta gent, coneixen un paio que... que, evidentment, el físic purament no l'acompanya, però clar, el tio està furrat, que els són els diners per tot arreu. Té altres qualitats. Ja està el cóctel servit. A partir d'aquí... Aporell. I, a més, i planeixen d'alguna manera... O sigui, no... que els obligar-lo a fer-li un traspàs de totes les seves boquetats. Però el Michael Bay és un bon director d'acció. Sí, aquí... A tu ho fa bé o se li va la pinça? Hi ha algun moment que el film... Que l'he vinyolat a fer. És que això, quan el cinema d'acció passa això a vegades. El que passa és que, clar... No sempre tens un ritme... És un director que s'ha sortit de la seva línia i s'ha sortit de la tangent. És maritori. No ho fa pas malament. Fa una descripció d'uns personatges que són clarament uspartadors. Però que, pobraig meus, no arriben a arribar al punt de comprensió que s'estan ficant en camisa de les albares i que no arriben més. I això, si els retrata molt bé, i, clar, els recatxen del baix. És clar. Es lien amb una trama que, en realitat, la castira és un fil allò. Allò, cao, no? Es passa tot el d'acord, però amb una rapidesa bestial. I... No, acaba de... Al principi, fins al trosset, el mig és el que costa més, i al final està prou bé. Però es pot aguantar, no? Sí, però jo crec que retrata, fidelment, el que va passar allà, amb aquests individus que els han enganxat tots. I no ens triquen spoilers, ni res del film, no? Simplement, és que és un fet conegut. I t'explica més, crec, que aquesta pujada i caiguda... Sí, caiguda, de cop, no? Picat. Ah, la cosa comença a torçar-se una mica. Molt bé. Rosa, antes de la manecera, antes de la nochecer, antes de la medianoche, Richard Linklater, tres pel·lícules amb tres minuts, et dono. Dos, dues, primer. És més que suficient. La capacitat de síntesi quedarà ben palesa. Abans de la mitjanit, que és l'última, i una mica ens comentarà d'altres. Aquesta d'actualitat, que deu estar encara en cartellera, és aquesta de Before Midnight. Bueno, aquí s'acteix i que és abans de la mitjanit, no? És el Richard Linklater. Linklater? Trobo que he tingut l'encert, he tingut la idea de fer... de rodar amb els mateixos actors la història... És una història inventada. De... com seria quan es van conèixer? Això... I ara... Ara és quan ja estan casats i tenen nens... i, bueno, suposo que... Tenen com una mica de... Bueno, sí. No, són matrimonis. Veus que tenen una mica de crisi. De crisi, això, de parella, i tot de... de quina vida els espera, de les angoixes, també, de la propia vida, del que suposa el dia a dia. Les expectatives, els canvis de feina, de no feina, amb els nens i tot això, no? I llavors, mira, em va fer gràcia dir, mira, abans d'anar a veure aquesta última, que és la trilogia, aquesta tercera part, doncs em feia gràcia anar a veure des del principi, la primera. No les havies vist? Jo no les he vist, eh? Sí, en el seu moment, coincideix que jo tinc l'edat dels actors. Clar. I llavors vaig veure d'adolescent o de... en 20 anys, doncs, quan es coneixen. Es coneixen en aquell tren. Des de veure la tercera. I després, quan es troben, no ho sé, em fa por, eh? Jo faré una trilogia, també, com la Rosa. Jo sóc de fer trilogies, aquesta. És la primera, és de l'any 1995, precisament com jo el David, que es coneixen, i la història, doncs, aquells dies, ens passen a Viena. La que tinc més obligada és al mig. Una nit. La del mig és abans d'al vespre, seria antes de la tardecer o before sunset. Ah, vale, sí. Aquesta és el 2004, o sigui... Sí, que és veritat. Són 9 anys després de l'especonegut, es troben a París. Ella és francesa, us recordo que encara no ho hem dit, els actors són la Letan... Alephan Hopkins. Sí. I l'actriz és la Julida Elpín. La Julida Elpín, que està molt genial. La pel·lícula que ve segur que el diu ha arribat al vespre, ja, eh? Sí, ja s'ha fet fosca. I ara hi ha de la mitjanit, que dius, ostres, ja no queden més trossos al dia, no? No, hi ha més una miqueta, les foscoses... Però no és molt maco. Jo trobo que la relació entre ells és molt maca, hi hauria moltes coses per apuntar. Recordo que hi ha molta química. Pots arribar a pensar-te que realment són per ella. Ah. És que Alephan Hopkins té una forma de tuar que... A dos actors hagin volgut i hagin volgut una rodada després. Em recorda aquest home, perdoneu, una mica, el Jorge Sanz. Cada jovenet era molt candit i s'ha anat acanallant. A l'espectre físic s'ha anat acanallant d'una manera, però absolut... Jo crec que han vellit malament. Sí, no. Escolars com són. És molt malament. El Jorge Sanz i l'Edidós eren un encandi. Ja la veus. Molt foti. Aquest és igual. És molt maco. Sí, però fa un paper molt tendent. Bueno, potser sí. Aquella la que està una miqueta allà dels nervis és ella. Jo veig que està més en crisi, és ella. Totalment. I l'en canvi aguanta allà com... Ella és un escriptor, vulguis. Això també és un privilegi. Hi ha moltes dones d'arreres i cal... Això li dona seguretat. I aquesta última pel·lícula. Bueno, mira aquestes coses. És nord-americà. Això cada capa és pitjor. Tens un bon bonet a casa, com la Juli del Pi. Un polínctu. No l'he deixat escapar. Més tontes ella que no surti a lluir-se. Vull dir que si té èxit, també tingui èxit. Home, ja també en té. Ja està. Llavors és el jo com passa que aquesta tercera part és agressió. Estan de vacances. Sí, exacte. Estan de vacances. S'han convidat un escriptor també de molt de renom, que té una villa grega, una villa molt maca i tal. No luxo. No és trasta de luxe. És una miqueta l'estiu que passen allà amb els dos nens. El matrimoni amb els dos nens. I amb aquesta família. Aquest matrimoni que l'ha convidat. I amb aquesta família. I amb aquesta família. És una miqueta la convivència de... Ja veig tres cultures. La francesa i l'agrega. La veia amb el bigoti. Que dic jo. Molt bé. Seguim que van davant, que encara ens falta per a les pel·licoletes. I ara, Rosa, seguim parlant d'una parella en crisi. Ayer no termina nunca. Elésebel Cochet. Uf, en crisi. A la última. A veure, jo crec que... Exactos. Elésebel Cochet. Candela Peña. I Javier Cámara. Un Javier Cámara seriós. Saben que té una vis còmica molt bona. Però és molt creïble la Candela Peña. El que ella deia als Goya. No ha d'admetre el treball. Tenen que donar el treball a aquesta noia. Perquè és molt creïble. Jo la pel·lícula en sí. No ho explicaré. És una pel·lícula que es situa en una futura crisi. Encara pitjor de la que tenim ara. Sí. 2016. La cosa s'ha creujat. Quan hi ha 7 milions o 8 milions d'aturats. I a partir d'aquí... I té un principi, la pel·lícula. Crec que aquests teus primers minuts són magnífics en el plantejament visual. És tremendament moderna. O diríem abstracte de la càmera. Coses que no tenen gaire sentit. I té un toc així de wingwenders. A mi em recorda wingwenders. I llavors, quan... Obica amb aquella mena de fàbrica plena de ciment, totes ciment, el que tenim al voltant i aquelles sortides, al bosc. I quan ells fan els seus pensaments i entren amb aquell món en blanc i negre. I tal, això és meravellós. A mi em recorda moltíssim una estètica japonesa. Perquè amb un muntatge triple, paral·lel, no sé com dir-ho, sinó que és justament quan surten fora, quan estan dins i quan tenen els seus pensaments. Amb un escenari, que és el ciment, i que és un escenari que és molt tipic del japonès. Això es diu brutalisme. Aquells espais de ciment que es menjen, que sempre que es vinguin a sobre, això és una característica d'art contemporani japonès. I això són coses que, potser saben-les, t'obiquen molt bé. Aquells moviments són d'un cinema oriental. Jo li veig que aquesta n'hi ha oriental. Jo no vull parlar de la temàtica, perquè crec que el maco és desgranar. Si vols comentar tu, Rosa, comenta, o cap problema. Desgranar cada vegada més aquesta relació, aquesta pèrdua terrible, que ha comportat aquesta situació entre tots dos. I com es desgrana i com es fan mal i com no es fan mal i com ho comenten i com deixen de comentar-ho. Jo crec que és una de les pel·lícules que s'ha de tenir en compte. Minimalista, sí. Aquesta és la pel·lícula minimalista. Amb totes les dades de la llei. Exacte. Minimalista d'espai, de temps. És una miqueta del teatre clàssic, el recubeu, que era l'unitat de temps, espai... Sí, bueno, no sabem com ser-ho. I lloc. I lloc. Però d'alguna manera, cap de les coses... Si tot passava un dia i amb un sol lloc. Això passa al mateix. Sí. Però hi ha una pel·lícula que s'ha de recuperar, en cartellera, on crec que estic, en cartellera. Però que ha passat bastant així? No ha passat amb la contundència de la vida segreta de les paraules o la vida sin ni, que en aquell moment va sonar i es va quedar molt de temps. El cartellera... coses que no t'he de dir, que t'he de dir, a los que aman. A los que aman, això és genial, a los que aman, d'època. Mi vida simí, després, la vida segreta de les Palabres. El mapa de los sonidos de Tokio. LG. Ah, LG. Aquí això. Les opcions de Tokio i... Aquí no ho abans. No. No, té documentals. Allò no té un nom i està pendent d'estrenar panda eyes i Nadie querió la noix. Bueno, a veure què tal. David, està en tres en la oscuridad. I què es passa, a los tres? Estartrec, que és un acudit dolent. Bé, és la segona pel·lícula... Ah, sí, bastant. Fes-me fora. Fes-me fora. És pitjor que els xistes del Gran dictat, tio. Digues, digues. És la segona pel·lícula de la nova atongada d'Estartrec, del director aquest M.A. Abrams, o com es digui. J.J. Abrams. J.J. Abrams o com es digui. Sí. Bé, segueix el film en la trempera de l'inicial. Ja que hi riu. Ja el jaume riu. La paraula de vida. Trampera, no, clar, clar. Heu recuperat una paraula? De la cara de la trempera. Molt bé, molt bé. Doncs sí. Com el primer no. Com el primer està clar que no. Aquest home, a més a més, és un traïdor. I a l'Abrams. Sí, ha passat de la causa Trecky a la causa Star Wars. Serà el proecció en realitzador dels centres de Star Wars. Cierto, cierto. Llavors, no. Els Treckys s'han posat tots en pèl de guerra i no pot ser. Però jo no soc ni Trecky ni Star Wars 0. Jo tampoc. Més igual. M'agraden les dues. O sigui que... Home, el film està bé. Està bé. A passar que a l'Estartrec sempre té una ire de buen rellismo, de molt ni veig. De bona entesa. A veure, investigar l'exploració de descobrir nous mons, noves civilitzacions, perquè és el que realment no és la nau de guerra. La guerra és un element que els se'l troben, però ells no la van a buscar. La nau enterprise és una nau d'exploració, no de... De batalla. No de batalla. Sí, sí. Si s'ho troben és perquè toca. És una mica armada, perquè és com els exploradors que van entrar tota... Van anar explorant tota North America o els explorers que van descobrir Rússia o Àfrica. Evidentment van anar amb el fusell a la mà perquè no seien que es trobarien, però és d'alguna manera igual. Però van anar amb la mena oberta a l'hora de descobrir noves... Noves civilitzacions i noves cultures i tal. Aquí no, aquí encara no hem començat aquest punt, que han calgut dues pel·lícules per arribar al punt previ a què ells es dediquen set anys o així, o sigui, els donen una mig jove de set anys per anar explorant nous mons. Perquè aquesta seria la segona part d'aquesta última que van fer, que és quan són joves, ells. Sí. En la primera part, diguem-ho així... Que seria com la precoela... No, la segona part de la precoela de la primera part oficial d'aquesta guerra. Però sí que els protagonistes són a l'espoc i a l'altre... Sí que a l'espoc, fins i tot, és com a atractivot. Com les orelles, sí. Però sí, però és com a jovenfuelo, no? Més endavant vindrà el que serà la nova generació, que era quan el capità de Jean-Luc Picard i la Diana Troille, i altra gama de personatges que vam fer una sèrie espectacular per a mi del meu gust, i interessantíssima de la millor. Sí, sí, la televisió, molt impressionant. Jo no la vaig seguir. Jo la vaig anar seguint molt per la feina per la tele, per TV3 sense maquera, i era espectacular, cada capítol era increïble. I aquesta segona pel·lícula, per mi és una mica sobrera, ja es podien haver ficat en l'exposició, perquè hi ha un paio que és com vingut del passat, que el troben, que realment... D'alguna manera és com, en realitat, el que pretén la pel·lícula és dir, abans de començar a explorar, anem a fer neteja a casa, perquè realment es veu que l'organització de tot això, de la recerca, de la flota estelar aquesta, està una mica corrupta. I d'alguna manera és... És una mica el trobar. Netejar abans de començar de nou. Molt bé. Ens queden dos minuts, acabarem parlant d'un clàssic, quan recuperarà un clàssic, no sé si es diu un clàssic, una vegada es diu un Clàssic dels 80, i un senyor molt conegut que va venir un crític, el Villalogo, es deia, em va dir, ui, això de clàssic als anys 80, no, clàssic són els anys 50. I ja està, amb el tema del cine clàssic, que és el clàssic o no clàssic, però això deixem-ho, que a un costat... Ja ho vam aparcar, aquesta difusió avui. Sí, tant que sí, d'acord. Sí, però jo considero que pel·lícules dels 80 i 90 ja són clàssics, ja són referents del cinema. Jo crec que sí, jo considero clàssic, és com un clàssic de, jo què sé, de un llibre o de roba, jo què sé, és un clàssic, un cotxe és un clàssic, en grà que sí dels 90, no, vull dir, que són mitològics, no, i en pel·lícules, amb aquest aspecte, res. Que veus que en realitat no puc explicar. Doncs això, què és aquest tema? És recuperar justament un dels directors més clàssics, a l'hora de fer cinema, que és el James Ivorri, que, bueno, conegut per el retorn en Howard's End, una habitació amb vistes, després va fer allò de la copa rota, vull dir, va fer una sèrie de la copa trencada, però vull dir que eren pel·lícules postres sempre, ambientades amb aquests llibres de l'MF Oster, de l'època georgiana, que no victoriana, que no ens confonguem, i bé, i en aquest cas és la història de, bueno, de Vadid Amort, de Dos Nois, el Hugh Grant, i a l'altre es diu, William, no me'n recordo, que és el Rosette, que és el Maurice, justament, no? I què ve, doncs, que amb els seus temps d'estudiant, hi ha un vincle, hi ha una mena de relació, determinada, però amb la ciutat evidentment inglesa, i són d'un nivell altíssim, van amb el Col·legi de Cambridge, clar, evidentment, tot això. I mica en mica, el Hugh Grant encara que té... i considera amor platònic, en cap moment es deixa entreveure que hi hagués un amor físic, entre ells dos, i diu això en detallar-ho perquè... Sí, perquè jo, a veure la meva posició i a vosaltres casa, però, en canvi, el Maurice no... A veure, no endreça, no endreça, perquè té un convenciment, i l'altre sonega, és a dir, a mi em fa gràcia la cara que fa la dona d'ell, perquè la veus amb una cara com dient, estic a dos veles, però bé, sí, perquè li veus amb una cara de patiment, no que jo penso... Ai, que tampoc t'ho deixe veure clar, amb la seva dona, el Hugh Grant, el que... ho té clar que no vol seguir aquesta línia, de l'homosexualitat, no? I l'altre va fins i tot... Ah, és molt curiós el... el hipnotitzador, que és el Ben Kinsley, no? Que m'ha dit fot cada bronca. Diu, però no, és que no es de pensar en homes, tenés que buscar-nos clar. Com intenta el que deia, plantejat com una malaltia, no? I llavors, hipnotitzador, has de dir? Sí, sí, si el Ben Kinsley fa d'himnotitzador, ja n'hi ha aquelles quatre senes que apareix ell, molt poques, eh? Fa aquest paper i pobra, diu, és que jo no puc fer nada. Ah, piensa en mujeres i tal, piensa en el cor, potser no sé què, clar. Què és el que diem, no? I de pel·lícula, en si... Quina història! S'aguanta, però no s'aguanta gaire bé. Amb el temps, han vagit una mica malament. Gràcies a la pel·lícula clàssica, no han vagit gaire bé. Però bé, es pot recuperar. S'ha posat ara aquest home a filmar? Sí, que... Algú farà ara, sí. No té 85 anys. Sí. I va començar l'any 84. Sí. I ara està filmant una pel·lícula? Perdona. No, no, perdó. L'última que és del 2005 és la condesa russa. La condesa russa. I abans és la Divorce, la Copa d'Aurada... La Copa d'Aurada? Estava bé. La filla d'un soldat mai plora, sobreviure a Picasso, Jefferson Imparis... Aquesta l'he vist, també, està molt bé. I el que queda del dia. Queda, que s'està molt bé. Oh, tan bé, tan bé. És que jo crec que, amb aquell període, va haver-hi algunes molt bones, altres molt bones... Va ser l'última de l'escriptor, aquest que dius, el que queda del dia. Que queda del dia. Envara de molt, sí. Jo crec que és una mica còngu. Sí. Sí. Es queden 3 segons. Vinga, adiós. Ens veiem. Adéu, fins la màna que ve. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. principles for separation between spring and winter...? And after that, we gave separations for youth? I had doubted on Brush放 here. But I knew I was a heroine! And now, with nothing to do, Where I was in front of a train, we played songs for all peoples, and we joined de state, no, no. when you think at things a bit wrong... I'ma know it all, I'm the smartest man around That's right, and I'm real fast for the smartest girl in town So, if come a river, if come a clue If you are really smart, you know what to do and say