Babilònia del 3/10/2013

i amb 3D. Amb aquesta recomanació tenim una altra cosa de la filmoteca que ja us en parlarem la setmana que ve. Amb això marxem. Moltíssimes gràcies a tots per ser a l'altra banda. Ens sentim molt recolzats, especialment el Marc Pere Arnau, que està fent de tècnica. Ah, mira, està jugant a la videoconsola. Jo, que em dic Xavi Roldán, que és qui us ha parlat. I el Carlos Jacomeli, la somra fent de productors executius. Tots tres us diem moltíssimes gràcies, us enviem molts petons i us esperem la setmana que ve a les 8 del vespre. Gràcies a tots. Bona tarda. Bona tarda. Benvinguts a un dijous més, a Raja d'Esvern, al Bavilonia. I avui estem una miqueta en quadro, que és jo, aquest comentari que es fa, però jo crec que és un quadro maco. I tant que sí, perquè estem amb la Lourdes. Hola, bona tarda. Com estem? Molt bé. I també el Jaume, que vindrà re en qüestió d'uns minutets, perquè són coses del directe, que a vegades vas una miqueta d'aquesta maneta, i és impossible arribar a bon port. Fem una mica de comentari. Avui farem un parell de recorreguts molt interessants, que vam poder fer justament amb la Lourdes, la Rosa, el David, que avui no hi són, però que refereixo que un altre dia vindran, perquè el que diem no sempre podem estar tots. Ojalà, poguéssim estar. I, llavors, el que farem és parlar d'una visita que vam fer amb en Resa, vam anar a la Catedral, vam fer una volta al Pobla, i també vam veure la Santa Coba, que és una cosa sorprenent. Amb una sèrie de com de, per dir-hi, coses així exòtiques, rodades, ara en parlarem. Sí, parlarem d'això, perquè és una cosa molt peculiar. La cova de Sant Ignasi, no? Sí, de Sant Ignasi, de Loyola. Després seguirem parlant d'un altre espai que és molt maco, que he pogut veure jo, amb aquest cas en concret, el Palau Güell, de Barcelona, que és bastant conegut, però que la setmana, aquest cap a setmana, ha estat jornades de portes obertes, però vinculades amb el món del patrimoni, és a dir, aquestes vegades cobren els museus i els llocs, perquè la gent no es pugui accedir a forma econòmica, t'aniran a comptar, doncs, que els espais són bastant càrrecs. En literatura parlarem de dos llibres, el azar de la mujer Rúbia, de Manuel Vicent, i la funeraria de Juan Luis Cano. Ho deixem aquí, perquè després ja ho ampliarem. I al món del cinema, segur que el Jaume Allastre per a qui ens explicarà moltes coses de pel·lícules que ha vist, parlem d'Oxidio Hueso, de Jacques Ardó, i parlem de dos pel·lícules, una molt peculiar també, que és Behind the Can de l'Abra, de l'Esteven Soderberg, i un clàssic que hem recuperat, que és la última tentació en de Cristo, que jo sé que el Jaume li fa molta gràcia, perquè té unes menades reminiscències gairebé comunistes, dins de què seria aquesta menada pel·lículada de Pèplum, per dir-ho d'aquesta manera. Molt bé, el que farem serà començar a parlar justament de Manresa, aquesta població, aquesta capital del Baig, que realment és una d'aquelles poblacions onegudes, bàsicament per al seu terrenar industrial i una setmana de qüestions, i vinculats amb altres temes també agrícoles, però bàsicament a la part més artística té, lògicament, un referent importantista, aquesta catedral de Manresa, una de les catedrals més importants de Catalunya, del Perió de Gòtic i que seria vinculable el 100% el que seria la catedral de Barcelona o la Santa Maria del Pi, aquí també, per dir-ho una mica en consonància o en semblant-se. Solament que clar, evidentment el que passa a vegades els interiors, són els que realment es mantenen i els exteriors tenen la seva fidelitat, però el cas, per exemple, de la façana oficial de la catedral de Manresa ningú la mira, perquè és una mena de neogòtic, una mena d'intentar acabar una façana o arreglar una façana, que a vegades pot quedar bé, com el cas de la catedral de Barcelona, que és neogòtica, no oblidem mai que és una catedral que té una façana dels anys 1850, llargs, amb el 1908, i allà va passar que el com semblant, però en canvi l'exterior no va quedar gaire reixit, sinó que va quedar una miqueta d'aquesta banda. Si tenim en compte també, recordes que el claustre es va cremar? El claustre era curiós, de la manera que es va cremar, i de lo que ha costat tornar-lo a posar una miqueta en condicions. Molt curiós el senyor que explicava tot això del claustre, un senyor... Potser no sigis el guió oficial, no? Sí, jo crec que, entre això i una miqueta, el que seria una mica el badell, el que s'encarregava de visitar, que no entrés ningú a la catedral. I bé, ja et dic que és una cosa d'aquestes que clar, qui em va sorprendre, per ell, com vaig centrar, vaig dir, on estem? I quan va dir això és el claustre, clar, és un claustre reconstruït. A mi, el que em va cridar també l'atenció va ser la cripta, com vam anar a veure la cripta, l'espai que tenia, perquè realment allà ho acomodaven, perquè durant els mesos de fred la gent pogués estar allà, vull dir, una cripta així, en un sentit, no allò que a vegades entres en una cripta petita i tal, i ho vaig trobar molt ben pensat. Exacte, és molt curiós, perquè ja et dic que les criptes, a la seva funció, és doble. La cripta té una funció primera, a vegades és molt curiós per equilibrar el terreny. És a dir, en un principi es pensa que la cripta és el lloc on es guarden habitualment les relíquies, del sant, el que està advocat de les lesia, corresponent. Que sí, que també és cert. Però que també a vegades té aquesta impressió, que per el que sigui, hi ha espais que cal alinear, llavors es fa una segona lesia, que es pot acomodar per a èpoques que fa molt de fred, per a èpoques que es fa algun tipus de redemció, d'un sant concret, per exemple, en moltes aquestes capelles, perdó, capelles criptes, estan dedicades al Santíssim, que és una mena d'advocació directament a Cris. A Barcelona tenim una, per exemple, que seria la catalana de Barcelona, quan entén a la dreta, la capella del Santíssim és aquesta banda de dreta, la capella de Sant Oleguer. I per tant, allà sempre es fa missa, per tant són espais vinculats. I amb el cas de Manresa, evidentment, la part superior és espectacular, estem parlant d'un gòtic català maridional, d'una gran bellesa, d'un gran classicisme, i sobretot aquell magnífic retaula del Serra, del serman Serra, que és una bestialitat, és potser del millor que tenim a Catalunya, de pintura gòtica, bastant desconeguda, tothom coneix el romànic, però li manca conèixer la pintura gòtica catalana. Per cert, que a un nacional de Barcelona hi ha un bon recull de gòtic, que normalment fas el romànic, i després com ja estàs una miqueta cansat, i us vaig a fer el gòtic, però també va a la pena. A part que és molt més complexa, perquè estem parlant, a l'igual que el romànic és un element molt visual, s'ha de saber, s'ha de conèixer, el problema que té a retaules gòtics és que bàsicament estan dedicats a un sant, ets de conèixer la seva vida, perquè tots són escenes de la seva vida, i si és un Sant Esteve o un Sant Antoni, és a saber qui mira què va fer, com va morir el seu Martiri, i bé, has de tenir una mica un guia o algú que t'ho estigui explicant, o que a mi em teniu una base, per això és una mica més complicat, però visualment és molt espectacular. I la col·lecció que tenim a Catalunya d'Argòtic és espectacular, és a dir, no ho trobaràs a cap altre punt de l'estat espanyol, és a dir, aquest recull, vull dir, perquè te'n vas a jo què sé, a altres punts de la península, de debò, que no hi ha tota aquesta esplendor. I bé, i en aquest cas, jo crec que ens ven de quedar, que amb aquesta catedral, doncs, de moltes variations, jo em quedo amb l'interior, l'interior és molt real, molt el que hauria de ser, una església d'aquella època, estem parlant del 1320 i escaig, aproximadament, i que es van acabar com totes cap a finals del segle XIV, es va consagrar, quan es fa, quan el vis va arriba, consagra l'església, és a dir, quan es cobreix, que és això que a vegades la gent pensa, però com pot ser si la església no està acabada, si la església està acabada, ja es pot fer missa. Per tant, a partir d'aquí és aquest plantejament. I també va ser sorprenent, perquè jo em sonava, allò, les castanyoles de la Santa Coba, i vaig dir que és això, no? La Coba de San Ignasi, que ens van comentar, aquell senyor també molt amable, que San Ignasi havia estat allà meditant, uns dies o un temps, el que a mi em va costar de pensar, és aquella Coba, amidament, totalment barroca pel que recordo, hi ha una entrada allà amb tot de quadres i d'esculptures i tal. Que enganya, que enganya. És a dir, allà hi ha una barreja d'estils, com sempre, la part més autèntica, és a dir, si hem de plantejar a l'espai més pur, hauria de ser lògicament la Santa Coba, l'interior. Aquell interior està marcat per l'espai, allà és on va escriure San Ignasi de la Llola, Los Cánticos Espirituales, és d'ella, sí que és d'ella, si ara no me'n recordo, potser no m'equivocaré gaire, però això qualsevol persona que pugui buscar per internet segur que ho trobaria, però és un d'aquests llibres, un clàssic, dins dels llibres de meditació. I el que hi ha ja és un cúmul, amb aquell interior, estem parlant d'un moment que es va construir un moment del període de barroca, estem en el 1600 i escaig, estem en aquell moment en què el barroc comença a tenir la seva força. I les decoracions que hi ha en aquells espais, aquells quadros, aquella retaula on es veu a ell, en un moment de l'inspiració, quan rep l'inspiració, no em vio equivocar, però és un tal Carles Sales, i això estem parlant del barroc més pur, que vull dir que coincideix amb l'entrada, l'accés quan s'entra, manté totes aquelles columnes salomòniques, perquè hi ha gran façana, retaules, diuen així, façana, retaula, perquè sembla un retaula, realment amb tanta informació visual, amb aquelles escultures, que també vinculades amb l'Aloiola, etcètera, etcètera. I llavors, també, el que sí que ens choca moltíssim, que jo és el que potser tu dius, és l'avançada a la coda. Sí, el que hi ha abans de la sala, que ella diu, ostres, això no és un lloc de meditació, no? És el que diem. Jo, com vaig entrar, vaig dir, això no és barroc, i que és modernista. Un reduc de modernista absolutament espectacular, vull dir que jo no m'ho esperava, que amb un espai que em resa una mica de modernisme, i vam veure uns en les cases, i fins i tot arreu, vam veure. Però dins d'aquella espai, aquella esplendor, que a mi em va sorprendre moltíssim, amb mosaics al terra, amb vitre alls, amb astucs. Clar, vull dir, és aquesta, clar, però hem demanat mai que el modernisme, el que volia és agafar totes les estils anteriors, i se'n va anar a buscar el mosaic de Roma, i els vitreis del Gòtic, i se'n van a buscar la figura estilitzada del greco. Vull dir, estem agafant tot un conjunt de cosetes, i estan fent així un cóctel, i van llançar, i va quedar molt bé. La veritat és que sí, tot sigui dit. I també es va atendre molt amablement, aquell senyor. Jo el que trobo interessant, a part de la catedral que tothom coneix, de Manresa, és el fet de, potser molta gent, de dir que es va atjar a la cova, perquè en realitat no se t'acorreix massa anar-hi, i ara estàvem comentant que hi ha unes rutes guiades, que el diu la ruta de San Ignasi, i que suposo que farà tot aquest seguit, doncs la catedral, la cova, etcètera, etcètera. Hi ha un espai que no vam passar, però és hospital on va estar, i la catedral va caure, va caure, avui dia, amb l'especte de Manresa, perquè va malaltir, no pas res més, va venir a fer una visita i es posa malaltó, i es veu que li va agradar, va trobar aquest espai, va trobar la inspiració, i es va quedar temporalment. Però vull dir, hi ha l'hospital també, no és exactament on és, l'hospital autèntic, del periode, que es guarda, i per tant imagino que és el que dius tu. Seguríssim que hi ha una ruta que atadrà l'hospital Santa Coba. Ens van dir al final, que la noia d'informació deia que hi havia l'hospital per anar a visitar, i suposo que fan la ruta aquesta, que val molt la pena, i jo la recomano molt. Imagino que sí, perquè des de la que hem vist nosaltres ens ha agradat, imaginem moltes persones, ho expliquen molt bé, i entrem amb aquesta línia més mística, que també és maco, no sempre tot ha de ser, vull dir, una mica folclòrica, dic jo. Bueno, no deixem el món de l'art, i farem també 5 cèntims d'aquestes portes obertes, que van ser el dia 25, 23 i 27, aquí a Barcelona, i jo pensava que hi haurien més espais oberts, de Gaudí, o del Mènic i Montenegro, dels grans modernistes, però, solament, estàveu a veure el Palau Güell. El vorn, no sé si, el van deixar també obert. És probable, que el vorn... Sembla que fins al dia, aquest cap de setmana, ens hem de veure. I llavors, dir que el tema Palau Güell va ser una cosa que jo et dic, a les festes de la Mercè, estàveu obert uns dies, i vaig dir, era impossible, ja està tot agafat, el que has de fer ara, a partir de res, amb aquesta opció. I llavors, és un espai que no coneixia internament, sí, per coneixement, també, però em va sorprendre, agradablement, perquè és un espai, és a dir, estem parlant de, lògicament, d'Antoni Gaudí, però no estem parlant del Gaudí de la Padre, ni del Gaudí de la Casabat, ni del Gaudí de la Sagrada Família. I estem parlant del Gaudí en el moment d'impasse, entre el que seria el Gaudí més vinculat a les formes àrabs del Capricho de Comillas, la Casa Vicenç de Barcelona, són les cases que va tenir una primera fase molt més vinculades al que és el neo-modejar, el neo-àrabe, el neo-gòtic, vull dir, agafant aquestes formes, i llavors aquí és on les reis s'utilitzen, però comença a obrir el seu món més modernista, com a tal. Internament, és una edifici de l'any 1888, es va acabar el 1895, és una edifici tramentament fosc, és curiós, és una edifici plantejat amb plantes, amb alçada, no amb emplada, està entre mitjeres, entre parets, per tant, està encabit i no es pot fer una altra cosa. Una planta baixa, un perdón soterrani que són les cavallerisses, espectacular perquè va idear les rampes alicoidals de baixada, molt còmodes, perquè en la Fiat Cap és una fórmula molt moderna, en la Fiat Cap són els pàrquings actuals, és com baixen, vull dir, que no va ser invenció d'aquest senyor com una altra línia. Un primer pis que estaria vinculat més aviat amb la casa d'on dormia... Bueno, estava... Més o bé, encara que és un palau urbà, però bueno, la persona on hi havia un món vivia el vigilant de la casa i una mica els espais així. Un primer pis que no seria el noble, sinó un intermitx que es tenia en les oficines, no oblidem que Josep Iguell, que és el que va encarregar, era un dels grans, potser, la guia va dir amb el seu moment, el home més ric del món. Va arribar a dir això. Jo no ho sabia, em va sorprendre, era l'empresari més ric del món. Bueno, esperem que sí, no sé, no tinc ni idea. Una cosa molt curiosa, el terra d'acces de la cavallerissa és com si fos el típic terra d'adokinat, d'al carrer, però no és pedra, és fusta. Per què? Perquè els cavalls, quan passessin, no fessin soroll. Perquè la pedra faria cateclar amb les ferradures, però en canvi, d'aquesta manera, el seu fusta amortigava el cop perquè ja estava sobre a la seva oficina i no volia ser molestat amb el moviment dels cavalls, perquè la tenia molt i entrava a ser el fi. Ni fi, que és un pis noble, avui d'on tastar, amb unes arcades, amb uns sostres meravellosos, que es recorden aquesta influencia àrab, espectacular, i en canvi, quan entrem a la part dels dormitoris, és un espai més íntim de curat, perquè ja no s'havia d'accedir ni s'havia d'entrar. Tot una experiència. Vull dir, té una... Sona meravellosament bé. És l'únic espai, l'únic palau que tenia un orga, un orga al nivell d'una església, per entendre'ns, i el vam tocar, sonava, i era espectacular com sonava jo, i bueno, ja per d'això, doncs, vam posar el terrat i aquelles xamanelles, que bueno, que aquí hi ha una cosa que a mi em va sorprendre negativament. Les xamanelles famoses del terrat, del palau guell, les més conegudes de totes, que són unes molt maques, que tenen uns colors, vermells i vers, no són d'ell. No senyor, les seves són les interiors, les que estan les que estan fetes amb el trencadís oficial, però aquelles tres, quatre en fem el bé, amb el temps, i van demanar a quatre dissenyadors de l'època què hauria pensat guell per arreglar aquest tema, i per tant, no ho són, en aquest cas, però bueno, no penses, no hi caus, no? I una cosa molt curiosa, i ja anàveu a passar al món de la literatura, i saludarem el Jaume. Hola Jaume. Hola, què tal, bona tarda. Us ho hem promès, eh, que arribaria? Hem dit que vindries a un plaer. Exacte, que arribaria. Així, eh, clar, també. Amb rapidesa. No, el que deies, què és això, llavors, això que és molt curiosa, i això sí que em va xocar moltíssim, això ja molt li farà gràcia, és que és curiós, perquè hi ha una banda de l'edifici, que és la banda on t'estaven els senyors guells, i estava la banda on t'estava el servei. I des de fora mateix, és la part del darrere... I per què m'ha de fer gràcia? No, no, per el tema de la diferència de classes, home, que això és de tots noms, de l'època. Està fet amb pedra, i en canvi, la part dels criats està fet amb mou. Això ja es veu visualment pressobra al terrat, la xamanella és assortida, les al senyors estan fetes amb trancadís, meravelloses, i les dels criats, bueno, del servei, està fet amb mou. Amb tot això, sense fora de la banda. Sí, sí, sí. Tu, si ho veus, ho veus. Ho veus, vull dir, veus que ja... Sí, sí, sí, vull dir, exacte, tu surts al pat interior per entendre'ns, vull dir, veus allà, tot el muntatge, per allà, a la part central, per fer el gaudí, com a poca gent conèixer, un detall, bueno, per a unes formes, o amb ceràmica i tal, i llavors veus la separació, que dius, ostres, i per què està fet això? Ja em mou, dius, perquè això és el servei, i ja es veu perfectament la diferenciació. A mi, de tota manera, em sembla molt eficaç que ho fessin així, perquè, en el fons, nosaltres, probablement, i dic els pobres, doncs no és tan important que jo tingui més pedres, o menys, o no sé què, sinó que el que és important és que funcioni, que funcioni, i que en definitiva, si allò es calfa, doncs que es calfi, i si hi ha de refrigerar, que es refrigeri. Però és curiós. Sí, sí, sí. És el típic que la gent té la mansió, la casa gran, i els masobers tenen una casa petitona separada de la casa gran. Ara, el que no havia sentit era això, com una mateixa casa? A mi em va sorprendre un senyor que tenia tanta pasta que posava marbra al sostre. És l'últim que fotis al terra, però el sostre que fotis marbra, ja té pebrots, però marbra marbra, no de giró, no marbra de carrara, si feia falta. Que ho visc en Santos Inocente, i allà és tot això. A la gràcia que tinc. Bueno, doncs... deixem el tema de l'art, que avui ens ha ocupat una miqueta, i parlem de literatura. El azar de la mujer rubia, Manuel Vicent. Aquest llibre l'estem llegint ara al Club de Lectura, avui l'estem acabant. A Manuel Vicent és de Castelló, és del 36, és una persona molt coneguda, sobretot per parlar de la transició democràtica, etcètera, etcètera, i ha escrit molts llibres, no? Per exemple, un dels últims és la balada de Caïn, del 86, del 99, Són de Mar. Aquell llibre, i l'art de la mujer rubia, primer, el títol té a veure amb una dona realment rosa, molts blaus, que va tenir, sembla, molta influència en quant a tota l'època de la transició. El llibre ens parla d'aquesta dona, aquesta dona es diu Carmen Diez de Rivera, era filla i legítima de Ramon Serrano Soñé, que és cunyat, de Franco. Llavors, aquesta dona forma un triangle entre el rei i Suárez. Tot el llibre va una mica a partir d'una foto que va sortir molt en els diaris i les revistes, que és del 17 de juliol del 2008. És una foto en la qual el rei va anar a casa del Suárez per donar-li una condecuració del collard, de la insignia, de l'ordre del Toixón de Oro. Això és un ordre militar que va instaurar Carles I d'Espanya Quinto de Alemanya, el famós unificador de les Espanyes. I que Franco no ho eliminava. I que no ho eliminava, evidentment, i que es va celebrar per primer cop, si no m'equivoco, o per les meves cops, justament a la Catedral de Barcelona. I per aquest motiu, el claustre de la Catedral, el cor de la Catedral, un cor de fusta meravellós, a sobre de cada un de les cadires, del que dirà, hi ha un escut, que per tant, els escuts de les cases reals europees d'aquell moment, del 1500 i escatx. I allà va ser el primer cop de la reunió dels membres del teu isodor. I això són els membres vinculats amb la aristocràcia i el rei la va tenir. I només el tenen aquella gent que és rei o que és aristòcrata. I per tant, no oblidem mai que el senyor Suárez era aristòcrata, era... Duque, el duque de Suárez. I dins de la línia més important, qui és el que és més important? El duque. Per tant, el duque ja és el límit gairebé tocat a això, duque marqués, està amb aquesta línia, per tant, és una explicació. Aquesta fotografia, pels que... no sé si la recordeu, es veu el rei que porta el Suárez agafat per l'esquena, la va tirar el fill del Suárez. Llavors, a partir d'aquesta fotografia, Manel Vicent fa tot un recorregut per la... per el que podíem dir, tota la zona de la transició des de Franco, fins que va pujar Suárez a ser president del govern. Llavors, com... També utilitza el fet que Suárez havia perdut parcial o no sabem la memòria. Llavors, va explicar en tots els apartats de la transició, però com amb un bosc que sempre diu anubilat, no? Amb allò que Suárez... de què parla? Doncs parla de la relació que hi havia al Suari amb el rei, no? Que eren amics, joventos... Era molt amics, molt amics. Era una persona que anava a veure la coruña, perquè Suárez era de Cebreros. Llavors, apareix aquesta noia que es veu que va ser secretària de Suárez i també va treballar amb ell quan Suárez era director de radio-televisió espanyola. Com una persona molt influent de tal manera que era una persona, potser, que li passava per davant el Suárez i li marcava molt d'això. Escolta, amb tu, això del Partit Comunista a tu t'interessa que això sigui legal. Per tant, o sigui una miqueta com una persona que tirava d'ell, hi ha una part del llibre que és també esnovalat, el llibre que diu Gràcies a aquesta dona rosa d'ulls xirrasgats, has d'arribar a ser president del govern. I llavors, parla d'això... parla de... fa com un tiranrera dels primers anys en què Suárez se'n va anar àvila i va passar pel seminari i després va tirant endavant, quan va passar a ser president del govern parla després del casament de la filla de l'Aznar en el Valle de los Caídos. Va fer un recorregut de tota l'època fins a la mort de Suárez. Amb mig d'això va parlar de la biografia d'aquesta noia. Aquesta noia representa que va néixer al 42. I ens hem d'imaginar una noia de l'altra societat que s'enamora del seu germenastre. Però, com no sabia qui era ell, el seu pare realment era Ramon Serrano Soñer és una noia que... quan es va anar a casar li diuen que no es pot casar perquè el que està enamorat del seu germenastre per l'època era una mica trancadora. Se'n va fer de misionera torna aquí a nivell polític amb molta visió i llavors ella entre cometes passa de tot i llavors també s'apunta a l'OCDE és una noia trancadora acaba morint d'un càncer de mama i és una persona que representa que és la que va ajudar a menys segons a llibre a ser el que era. I llavors al llarg del llibre és un llibre fàcil de llegir i va parlant de tota la transició amb un to una mica per dir algo crític per dir algo. Quan explica el casament de la fila de l'Aznar jo no me'n recordava que es havia casat al Vall d'Oscaridós Aquella que es va casar a Malagac L'Anna Això dius posa, això posa aquí No ho sé No està molt lluny Però quan l'explica potser és un escorial No creguis també la cosa Quan l'explica és molt crític és un autor supercrític des d'enriures de com van vestir de les persones així tal a parlar de la gent que està per fora mendigant El Vall d'Oscaridós no es poden casar perquè és un temple d'aquests expiatoris que no es poden casar Sí que posa que es va casar jo no recordava amb la presència del rei que hi van anar i com a convidats Seria Sant Llorenç de l'Escorial l'església que hi ha dins que és una cosa meravellosa però clar, ja no es casa ni Déu, m'he millor dit que jo és un espai molt reservat potser per aquests grans eventos potser per al rei no ho sé jo volia fer-te una pregunta aquest és un llibre que heu llegit i encara l'heu de comentar entre vosaltres tu has fet com una presentació del llibre però, esclar, quan parleu del llibre caldrà veure què és el que us aporta el llibre com a tal, com a concepte i els elements són prou misteriosos per dir-ho d'una manera, no? com dramàtics perquè hi ha una persona que de fet no pinta res qui pintava qui és el rei i el mateix president del govern i en canvi la noia té una influència molt gran quin sentit tindria això perquè és clar, no ho has deixat gens clar, que és que realment era una dona que se l'escoltaven molt precisament perquè probablement davant del compromís necessitaven aquests comentaris o era una altra cosa definitiva, ell estava pel mig que sabia tot el que hi havia però que no tenia cap mena de decisió o capacitat decisiva jo crec que això és important tenia dues coses importants una és que era molt amiga del rei i per tant tenia molta influència era una persona intel·ligent però tal com ens pinten el rei en l'actualitat si era rosa anem malament perquè els reis eren roses i la corina això és box populi no, també hi ha a veure amb la manera que presenta el Suárez el Suárez el presenta com una persona que entra normal i corrent però que es vol posar en el món de la política i no té massa idea comença comprant ducados amb un polític i li diu tu començaràs a ser polític fent el que jo vulgui una persona no massa entesa que topa amb aquesta persona i li diu, si tu vas arribar a ser president del Govern has de morir-te en aquest cercle has de felicitar a totes les dones dels polítics, aquell temps militar les has d'enviar flors i és una persona influent però no amb aquest plantat el que es diu una pigmalion potser li va ensenyar com arribar a tenir aquest estatus més aviat va per aquí els trets, llavors li diu a tu que t'interesses casar-te ben casat i és quan conèixer la seva dona, l'Emparullana filla d'un militar, t'has de situar bé presenta el Suarez com una persona que va viuràbila, està amb un seminari i tal i l'únic que té a vegades el llibre, així en plan l'únic que té és un sonriure espectacular i una cara quadrada i aquest carisma que té ell, ella li diu tu això ho has d'aprofitar és el poc polític carismàtic si l'acaba presentant com un polític que tota la seva pujada és una estratègia però que després, quan estan allà el rei li diu tu has d'anatejar tot el de Franco i li diu doncs ja m'explicaràs com ho faré però com a mínim ho faré veure si encara no s'han atejat vull dir, a la idea de dir que és el primer quadre el dia d'equada és el primer president de la democràcia és un president amb un carisma que feia petxoca i una miqueta no sé si t'he contestat el que deies i tant, jo crec que sí de fet, una de les preguntes que unes fa quan llegeix un llibre és allò de dir escolta, per molta ficció que hi hagi el cap i a la fi on haig de treure l'entrellat de tot això i l'entrellat quin és aquesta era una senyola en capacitat d'influència probablement va estar posada per formar-lo, per orientar-lo per en definitiva construir cadernos aquí clar, aquestes coses us volia llegir re una mica perquè veieu el tom que està fet el llibre diu década del 60 vens de canvi a Espanya poc després que Joan de Borbó veies entre racions de Calamars com el seu fill jurava que es va fer a l'Estat i es va fer un llibre per a les entrades del moviment el cadàver d'Ocaudillo va entrar caminant fins a la tomba Rajoy I. Zapatero encara eren estudiants Adnar jugava falangista Tierno Galván Felipe González de Carrillo pugnaven per sortir de la clandestinitat mentre el Triangles s'anava per filant per castellar l'eroi d'aquesta gesta i va ser com el mes de juliol del 76 el rei va nominar president del Govern només que l'heroi ja no pot recordar-ho. Una miqueta perquè veieu el Tom que està escrit al llibre. Sí, molt bé. Què es vols dir, Jaume? Sí, diferents coses, no? Perquè és clar, vull dir, seguirem amb allò dels mots, dels sabates, està molt bé. Sí, sí, sí, per això que t'ho volia comentar. Però també m'agradaria entrar amb el senyor Salvador Espriu, perquè és que hi ha coses que són francament respetuoses total. I aquesta és una d'elles, que té entre tota la més positiva de les versions que pugui estaria del teu interior, quan llegeixes coses com ell. L'altra setmana em va servir un dels seus poemes, o una part de poemes dels seus, per dir que us estimava. I va ser maco, va ser maco. El senyor Espriu, he de dir que és superadient. Fantàstic, no? I avui m'ha semblat que també és molt interessant escoltar una de les seves... o sigui, de recuperació de paraules, també. Diu, boques de gàrgoles llancen damunt teu es porten de felicitat i d'esperança, obsents vestits de la comuna tristesa. O sigui, molt complexa tot plegat. Com l'he interpretat? Què són gàrgoles? Això ho saps tu molt bé. Sí, sí, sí, són aquí els animalots que estan a l'altre. Això mateix que es posen pels terrats. En els terrats els pobres no n'hi havia. Que no va aprofitar. És que els pobres no podien tenir... No havien d'espantar cap mal esperit per ells, pobres, perquè ja està ventant fumuts que no calia. Perfecte, tu. Doncs no sé, però jo tinc la sensació que aquest és un... Diu, boques de gàrgoles llancen damunt teu es porten de felicitat i d'esperança, oi? És una molt bona qüestió. La qual obsents vestits de la comuna tristesa. O sigui, paral·lelament tenim allò que probablement en la seva noesa és absolutament la bellesa, no? Podria ser de qualsevol cosa. Exacte. Per un de la base del que deia, les gàrgoles són habitualment l'aigua que sobra, però que la vegada és el que deia. Estem parlant que és un element negatiu plantejat, si és positiu i treu espurnes i tal. Es pot prendre des d'un punt de vista més. Ja no serien les bestioles. Jo vaig buscar gàrgoles, què volia dir? Sí. Perquè no ho sabia, la veritat. Diu que és un element arquitectònic utilitzat especialment en l'argòtic. Això ho saps molt bé. Sí, correcte, perquè això és adiccionari. Diu que si vés a l'aigua dels terrats per tal que no regalimi per les façanes. Això mateix. A partir del segle XII, els escultors gòtics decoraran les gàrgoles en representacions d'animals fabulosos, éses endiboniats i personatges grotesques. Sí, senyor. És una manera d'entrar en la poètica del senyor Espriu i, paral·lelament, saber alguna cosa més. D'al món de l'art. Jo, quan ho estaven mirant, ja ho sé que el Xesco ho sap. No, però em sembla bé. Jo sempre dic que cadascú ha d'investigar allò que no sap. És el que diem. És quan s'apren. I es donen opinions a vegades el respecte. Més acadèmic, a mi em sembla de conya. M'agradaria que fes un diccionari. Aquest punt o aquesta postilla erba molt bé. Sí, m'agrada. Encara em diré una altra. Ja passem a un altre tema. Els veïlets xipollejaven en la transparència de l'aigua i s'agrescaven a la recerca de trassors de petxiles. Que maco. M'agrada molt. Jo feia això de petit. M'agrada molt. Tots teníem a casa la pot. Quan vaig agafar el llibre per saber què volia dir Cargola, estava fent això, no? Sí, agafen petxines al costat de la platja. No vull dir això. És broma. Digue'ns una paraula ràpid. I així tiren cap més cap endavant. Avui em va semblar que era interessant agafar dues paraules que són molt importants de dos polítics, concretament. Un és el senyor Oriol Junqueras, que diu que la paraula que recuperaria i que no perderia mai la vida és la fidelitat. Ah, molt maco. Que siguem fidel. A més, davant del repte gigantí que hem assumit i delitat al poble de Catalunya, que vol decidir el seu futur. I després hi ha el senyor Montilla. Oi, oi. Senyor Montilla diu que el que li agradaria. Salutacions, eh? Senyor Montilla, salutacions, cabiós en just... O vivia, no ho sé, cabió encara. Saps quina és la paraula que ell recuperaria o no perderia mai és tracte. Tracte. Diu, si no n'hem de negociació. Ai, ai, ai. Ai, que anem malament. I val darrere un de l'altre, saps? Neguciació. Sempre ha tingut cura de solir el tracte. En moments de grans dificultats com les que ara patim. Fora un home, una molt bona notícia, recuperar la capacitat de tracte, de negociació. Neguciar vol dir discutir amb la voluntat de buscar un acord mutuament acceptable per les parts. Ho sabíem, oi, això? I tant. I aquests senyors se van fer molt això a Madrid, eh? Deixem-nos, no? Volem partidos políticos, encara li irem més humuda. I per trencar aquest moment tan seriós, que ens ha parlat el Jaume, parlarem d'un llibre que és una comèdia que jo vull dir... Bé o no? Sí, un llibre que es diu La funerària, d'un tal Juan Luis Cano, que és el primer llibre que escriu aquest senyor, i jo és que no podia més amb el llibre. Estem als anys 60, d'un joc indeterminat, però una mica aquella espanya, una mica més profunda. Quan la gent encara això del Santalucia i la Menorquina, aquestes mútues per quan et morts no existia. I llavors, quan es moria algú... Escolta, ens amor al meu pare, van a la funerària, pagaven l'enterrament i tot el rotllo, com sempre. Clar, una família peculiar, en aquest cas, de quatre fills amb una senyora, que és una dropa, és aquelles senyores que sempre té alguna cosa però estava al llit i sempre està fumuda amb una filla que és mig religiosa, però que al final es lia amb un senyor de color... que ve de guinea, mentre està fent una visita turística per Toledo i la deixa embarassada. Monten una mena de comèdia brutal, a part d'això, per exemple, la típica imatge de que arriben els gitanos a enterrar a la mare, i llavors el número que mongen allà... Ai, ma, ma, ai, ma... És una cosa molt divertida, molt agradable de llegir. Hi ha moments una miqueta foscos. Jo pensava en Àlex de la Iglesia, pensava quin bon llibre per a Àlex de la Iglesia. No sé si és pel·lícula, el modo bar, no. Clar, no és el modo bar, és més àlex de la Iglesia. Perquè se m'han de fer estar amb el cotxe de funerari, per exemple. Hi ha un dia que es tracta tan acostumat que quan fa les borratxeres s'adorm a dins dels tauts, i s'aixeca i llavors la gent s'espanta. No, és un mor, està dormint la mona, oi, coses d'aquestes. No està de pacte. Exacte. I és molt, molt costumbrista, molt allò que dius, molt de l'Espanya, del 160, i té molta gràcia, i de debò que ha acabat la pena. És una cosa així, doncs, ja ho gera de llegir. Bueno, farem una cosa. Abans de parlar del cinema, deixeu-me re, dos minutets per fer una mica de trencament. Avui, el senyor Sting, cantant de Polis, compleix 62 anys, és un referent brutal. Sí, no i tant, mare meva. I llavors, això escoltarem un minutet i passarem a parlar de cinema, d'acord? Molt bé. I'm an alien. I'm a legal alien. I was English when you were young. I'm an alien. I'm a legal alien. I was English when you were young. If man is maker, if man is someone's sa. He's not hero, I have a D. He takes a man to suffer ignorance and smile. Be yourself, no matter what they say. I'm an alien. I'm a legal alien. I'm an Englishman in New York. I'm an alien. I'm a legal alien. Andy Summer, Sting, i aquest Englishman en New York, què et sembla, home, aquesta vegada de cançó? A més, com que ho he coordinat amb una cosa que li deia d'això, escolta, la música quadrava, tu. I tant, i tant, no? Parla de Nova York. No, però el món és petit. Molt bé. Tenim temps. Tenim 17 minuts a parlar d'Òxidio Hueso per parlar d'Eve Hein, de Can de l'Abra, que ja l'he vist. T'ho he vist aquesta pel·lícula Jaume. Que bé, m'ho vaig passar veient la pel·lícula, i la que ens proposes tu, Jaume. Sí, jo en tinc una que és molt... Fins i tot és divertida. És el caire 6, 7, 8. Una pel·lícula que vaig veure que t'estiguen al caixa fórum. Tornem a dir el nom. El caire, 6, 7, 8. Ah, vale, vale, no la coneixia. I què tal? Jo avui vaig divertir molt, també. Sí, perquè bé, ja us ho explico. Comença tu. Després ja passarà la lourdes. Jaume. Bé, l'altre dia fa dos dies només. Vaig anar amb una reunió, perquè una de les coses que farem a la ciutat de Cornellà, en la qual dia per Tanyo, és parlar de valors que... O sigui, que probablement s'han de recuperar, perquè alguns d'ells s'han perdut, si més no una gran quantitat de gent, i la influència negativa, sobre d'altres, és molt que diuen, o sigui que t'ho fallo també, no? D'aquest tracte és que no ho facis, perquè això no està bé fet. Jo una cosa que em va semblar molt interessant, és que una companya meva, una companya que estem amb aquests valors, parlarem de civisme primer, i farem una conferència, que ja us en parlaré i tal. I llavors es posa al meu costat, dius que em posi al teu costat perquè em tocaràs la cuixa. Ui. Dic que això es pot fer, li vaig dir, dir que jo em pensava que això havia de ser consensuat. Estava a la 3a? No, no estava a la 3a. No estava a la 3a. Ho dic pels cabells, m'hi dic que et tracen els tens al cap, m'hi dic que no. Bé, llavors va ser així, va acabar esclar, com a persona civilitzada. I tu rica, que és el Jaume. Per què dic això? Perquè la pel·lícula va d'això. Ves per on? El caire, el que hi ha és un assajament constrant a la dona. Sí? Sí. Clar, bé, a compte. Llavors, bé, vull dir, les dones van anar a l'autobús, van allò, i, bo, és assajar-les total, no? I llavors, una de les... Escolta, tu, que això és una... Això no pot ser. Això no pot ser. I s'inventa una petita història, que en definitiva és una agulla i punxar, però que, pitjor, perquè llavors... Tu el que t'has cregut, sí. Tu el que t'has cregut, que això és la boca castellana, el que m'ha punxat, però què es pensa que no sé què allò és? No, no, però acaben trobant una cosa... Però és una pel·lícula egípcia. És egípcia, la pel·lícula. I què bo, no? No us ho perdeu, no? Jo pensava que era una cosa superseriosa. Si us ho perdeu, és que és boníssima, perquè surt un policia, que és el que acabarà portant tot el tema. Escolta, diu, aquí ja... Ja marro. Els assalladors ja ho sé que xisteixen, no? Però... Però que es defengui la dona, això és més raro, no? Que es defenci la dona, diu. No t'has sortit això. Llavors, bé, allò de dir... I d'on pot sortir això, allò, quan només hi ha dones? I que es posin d'acord amb alguna acció concreta... La castellana molt bé. Bàsicament. Investiga i tal, el policia és per passar-s'ho bé, però vas a veure... I és el que dona, pego a tota la d'allò. Llavors, jo la veritat, és que tu no sé si ho saps, tu no estàs senyal. Primer dic com ho... Però sí que acaben inventant que la punxada no és a qualsevol lloc, sinó que és un lloc molt... Ai, del meu senyor. Que bo, no? Que del moment que punxa de bé... Pensa-ho molt de vista. Però això ho fa, quan la van assetjar o ella, hi ha per definició com veu un home... Com es diuen castellanes partes podendes? Es posen d'acord. Hi ha una senyora que no pot estar mai d'acord amb que això sigui així. Jo sóc home i tampoc li estic. Potser per això he explicat allò abans. Ah, no, no? Allà veu... Automàticament, aquí el que va passant és que el policia va darrere tot i ja acaba, que la cosa és... Divertidíssima. L'han estrenat. És una cosa més concreta. Això ho vaig veure a l'agost. Saps aquelles que fan això fòrum, que fan una de cada país? No, però jo en referia a cinema s'ha estrenat. És una pel·lícula del 2010. Que jo sàpiga... Sí. No que es pugui trobar encara que sigui amb DVD. El caig era 5, 6, 7. No, 6, 7, 8. 6, 7, 8. O sigui que... fantàstic. Perquè penso que hi ha coses que són, o acaben, que són naturals, no? I bé, vull dir, allò que diem, vull que ho faci tot el meu caràcter, tot l'últim, no? I llavors ve aquesta situació, que arriba un punt que sempre hi ha aquella persona que diu això és una vatgesessió. I el que cal és que no s'ha de canviar exactament. Molt interessant, perquè, a més, una confecció, tota la història, té una coherència tot... La buscarem, la buscarem. Va la pena. No explico al final. Exacte. L'Ordes de Oxidi Hueso. Bueno, ara, després del que ha dit el xop, ja penso que no és tan divertida. No, però bé. Aquesta pel·lícula és del director odiar que va fer un profeta. Jo abans comentava que és la pel·lícula en què la cartellera veus un noi que porta barradera, així que fa sobre una noia que no té cames. Aquesta pel·lícula potser està ara com fa fins fa dos o tres mesos, o potser sis, potser ara ja està en DVD. La veritat és que em feia una mica de cosa a veure. Vaig pensar que serà una pel·lícula tal. Molt trista, potser. De què va la pel·lícula? De què és un noi que té un fill que és d'Estats Units i va cap a Europa. És un noi que és així una persona que està allà, diríem, rudo, poc sensible, que té un fill, i perquè la dona els ha abandonat els dos. Aquest noi arriba, se'n va a casa de la seva germana, que és l'única que els acull. I, bueno, podíem dir que la història va de el malviure que té aquest noi, perquè no té feina, acaba sent un porter de discotec i tal. És un noi que coneix a la noia. Aquesta noia és una noia que és biòloga i fa uns espectacles com es diu, ara no em surt la paròloga, com si fossin amorques. Amb foques? No, amorques. Sí, sí, sí, és correcte. Amb tan mala sort que dança sense cames per un atac que té d'una d'aquestes orques durant l'espectacle. És un noi que té un carrer de pocs ocs. I és una persona que es troba així sense... Allà de tornar a començar amb una situació difícil. I, bueno, ho coneix aquest noi perquè és veritat abans de que li passi a la discoteca i és una noia. També és una història de persones molt soles. L'únic que se li correge és dir, ostres, posar aquell noi que vaig conèixer una vegada tal o és el truco. Comença aquí la història, perquè quan va amb una cadira de rodes i tal, se'n va la platja amb ella i li diu, ells se'n va... Jo me'n vaig a nadar, ja vindràs, i és allà amb la cadira de rodes. O sigui, també la idea aquesta de que ell no la tracta bastant com una persona normal, per una part, perquè és poc sensible i per l'altra, perquè també vol que ella tiri endavant. Llavors la història va d'això, podíem dir dues persones soles o que els surt bé, és ben poca cosa, i ella acaba sent butgejador, ella acaba portant unes cames artificials, tampoc explica el final, no? I és la història dels dos, és com una parella en la qual, bueno, jo em passa això, tu et passa allò, vale, estem junts, però no és que hi hagi aquell enamorament i aquella... i és tota la història d'aquesta parella, fins que al final acaba passant un fet important en el qual, bueno, sabeu aquells finals que per tancar-ho de cop, aquest noi es torna sensible i veu que aquesta noia és la de la seva vida, i aquells finals en els quals dius a veure si és passat 120 minuts sent un desgraciat, un desgraciat de tornar. Però el que és interessant, jo penso que no és tant el final que pots estar-hi d'acord, sinó tot el que es va veient allà de la pel·lícula, d'aquestes persones en les quals no acaben de sortir-se'n per dir-hi alguna cosa. Llavors, el noi, com més butgejador, què fa? Com que no guanyo pel·les, què faig? Em diuen si vols butgejar, però el circuit, llavors estan amb aquest tipus de vida, els dos, és una pel·lícula interessant per veure com se'n van en sortint, però al final potser la desmareix una miqueta. Recordo que un profeta era molt potent. T'agafaves d'un profeta? Jo no l'he vist, un profeta. És el mateix director. M'he sentit de parlar molt. No l'has vist? A mi m'ha sorprendre, perquè era una pel·lícula molt punyent i va barrejar una mica també ficció realitat. Era una mena com de barreja, quan estava allà dins apareixia un personatge que era com una mena de fantasma, però sí una mena com de consciència. Era una pel·lícula de vegades sang inolenta, fins i tot. Vull dir que és buf, estoma. Però bé, recordo que vam comentar amb l'altre programa i que no hi havia molt de consciència amb el fet de dir que estàvem d'acord, perquè hi havia gent que l'apreciàvem i gent que considerava que era un despropòsit. Per mi és una bona pel·lícula que he d'anar amb aquesta teoria. Comentarem molt ràpid aquesta història del Behein de Candelabra, famosa, en l'última pel·lícula de Steven Soderberg. Vull dir que estem parlant d'un director important i estem parlant d'un personatge que potser és el millor jaume i potser és la Lourdes també. Us sona un tal liberace, liberace, un pianista americà de les vegades, de l'inforne més aviat, que tothom el coneixerà per Liberace, però no és Liberace, és Liberace, perquè aquest senyor era de pare itàlia. El senyor Liberace el fa el Michael Douglas, i ho fa, però no t'ho imagines. Abans de veure la pel·lícula, és important que vagi a quatre fotos del Liberace. Jo el coneixeré perquè era de Radio Salut i era un públic molt determinat, era una música per un públic amb una certa edat i llavors... llavors hi havia... hi havia posació de cantants i de músics d'aquella època, seria com un Richard Clayderman, però dels anys 60-70 americans, però evidentment Richard Clayman era un senyor molt seriós, rosa i tal, però aquest senyor era un senyor que era totalment gay, encara que ho cobria perfectament de cara a la façana, però sortia amb aquells vestits, amb aquells abrics de visor, amb aquelles coses que és absolutament, que són gens desproporcionats al que es veu la pel·lícula en la realitat. Per què es diu behind the candelabra? Perquè aquest senyor tocava el piano, era un geni del piano, però del piano, més del swing, més del pop, no, no, no, el clàssic, no? I llavors se m'ha sortit amb un candelabra, és jo candelabra, català, candelobra, caia, caia, ui, ui, això m'ha sonat a castellanització, i dius, això és culpa d'aquell que diu que es té a fer Catalunya, i Catalunya que catalanitza l'Espanya, les dues coses estem perdut. I llavors sempre sortíem amb un candelabra espectacular barroc i tal. De què va la història? Va la història que aquest senyor és un megalóman, i és evidentment un senyor que, bueno, per la seva infraestructura, era multimilionari, perquè encantava les dones, era els típics concerts aquests que fan a Las Vegas, i llavors tothom les senyores anaven a veure'l, i ell desplegava com un showman tocava el piano per parlar, però, clar, se li veia la caiguda de la mà per entendre'ns, per parlar ben clar, però, en canvi, pensaven les dones de Canó, que aquest senyor sabia de casa i tal, i aquest senyor que feia és que estava a dos per tres amb un noi, no? Però hi ha un d'aquests nois, que és el Telescot, que és el Matt Damon, que, en aquest cas, és a seva, durant molt de temps, a ser la seva parella, amagat, fins i tot, hi va morir de la sida, i van dir que no, en aquell moment de l'època de Rod Hudson, de 6 o així més o menys que 83, que sortia aquesta malaltia, i que ningú sabia d'on venia, i deien que morien, d'un atac d'acord, que és mentida. És tan brutal, el que fan, Michael Douglas i Matt Damon, que jo amb ma vida, a més, és que el maquillatge, la forma de moure's, com en 3, 2, hi ha una relació, evidentment, es fan patons, es toquen, fan el que faci falta, d'una igual. Hi ha un treball de maquillatge brutal, i jo em vaig cava, si pas del temps, i cirurgia estètica. Hi ha un parell de cameos, del Danacrate, i del Rob Lowe, Rob Lowe és brutal, dius on te vas, què t'has fet a la cara, què s'ha fet perquè és el cirurgia plàstic, i clar, hi ha a donar exemple. És una pel·lícula amb una categoria que Michael Douglas hem de donar alguna cosa amb aquest premi, a més, és que és clavat, vull dir. Aquí està segur que està nominat als Òscars, hauria d'estar nominat, perquè em sembla brutal el que fa. Aquest és un to que jo penso que el seu pare li ha fet molt, molt de mal, molta, molta, perquè el seu pare, era l'home. Sí, sí, sí. Ell va sortir una mica més nyoclis, va sortir més... A més, la imatge que es donava, perquè molt, molt mascle, que aquests ducles era... era un torrente, aquell home. I aquest ha sortit que sí, però era més aviat, així, més suau. Ja abans li ofereixen aquest paper i diuen i aquest, i és aquest, i no, i està amb la Cristina Zetajons, i segur, és la Cristina Carolina. S'han separat, eh? S'han separat ara, i a veure què passarà. A final, ha quedat amb el Matt Damon, perquè es fot en cada lot, i dius, on te vas, fill meu, amb això. Però, bueno, estan molt creïbles. El Matt Damon és molt versàtil, i és creïble. I un canvi de cos, és a dir, comença d'una manera, acaba d'una altra, vull dir... Jo no sé com ho han fet aquesta pel·lícula. A més, l'ambientació és d'un barroc, una cosa recarregada. Ella ho diu, diu, mi estilo cel estilo palacio kitsch. No sé si ho dic tot. És que no saps el que hi ha dins fotut, una cosa. I com es diu, perdona, ho has dit? Behind the candelabra, més enllà del canalobra, és que és més enllà, perquè sempre sortíem al canalobra, va, agafeu-la en vídeo, és magnífic. És que és el Soderberg, és que per molt que evitem... Sí, no tinc l'únic èxit la pel·lícula. No sé per què. Sí, la van treure, sí. Va estar un mes i tu... Farà dos o tres mesos, només. No gaire, no. Jo l'he recuperat. A veure, home, sí, que podem endevinar-me perquè no té un èxit clar, una pel·lícula com aquest, això no és allò que va fer un èxit clar. Exacte. No coneixem tampoc l'artista, qui no va tenir un empenta molt gran. És com si aquí fas un, no sé, que ha sigut famós tocar el piano en aquest país, és que tampoc hi ha hagut capaç de fer-li pecar un poza. Clar, és que tampoc vull dir que no, no sé. És com si fos una pel·lícula de Paco de Lucía, que és un solista de guitarra, dius-m'ho. Sí, sí, sí, clar, no hi va. Potser hi ha un sector que li agrada, però és que ja és una cosa minoritària que és una persona que va arribar aquí com allò amb potència. Mira, jo diria una cosa. Tenim 30 segons, no m'he adonat. Perdoneu-me. Ja el direm una altra dia. És que no m'hi he adonat, estàvem parlant i ens hem animat. Senzillament penseu en Fastbinder per comparar una cosa i l'altra. Sí, sí, sí, fantàstic. Bé, doncs, ens ha agafat el temps. Potser en un plim que estem solets, no mira. Avui farem més tard que mai. Doncs patons a tothom i ens trobem al dijous que ve. Bé, sí, jo... My name is Malcolm McLaren. Yes. Give me those things in my time. But the most successful of all was an invention of mine. They called punk rock. My name is Malcolm McLaren. Yes. Give me those things in my time. But the most successful of all was an invention of mine. They called punk rock. Punk rock. My name is Malcolm McLaren. Yes. Give me those things in my time. But the most successful of all was an invention of mine. My name is Malcolm McLaren. Yes. Give me those things in my time. But the most successful of all was an invention of mine. Yes. Give me those things in my time.