Babilònia del 10/10/2013

Comencem amb un dijous més, el Babilònia, i com sempre ho farem acompanyats de la millor gent que ens pot acompanyar en aquest programa. Com és la Rosa? Hola, bona tarda. Amb una presentació com aquesta no podem faltar cap tard d'aquí que el vespre. Faltaria. I el Jaume? Amb un to més baix, eh? Sí. Vull dir que el Jaume m'ha desaparegut. Bueno, el Jaume... Aquí tots igual, home. I el que us parla de Cescor Ramos, que ja m'autopresento, clar, que estic aprenent. M'ha costat un any, eh, d'anar-me, i a mi m'haguis, dient-me-la. Ara ja et presentes tu solet. Això de les presentacions és molt fàcil, però a vegades és curiós que m'ho t'emproveguem. Però et pot agradar això de presentar-te, i llavors dius, ignores la gent i ets l'únic. Oh, i això se'n diu una paraula una mica així. I això sí. Però a vegades passa, eh, que hi ha gent noix. Això és broma. Faltaria. Però hi ha molta gent, i això és veritat, que amb el món de la ràdio i amb el món de la televisió ha passat, no? A gent que veus la seva evolució, gent que era molt normal i molt humil i com ha arribat en un moment que d'una mena de divisme, no? Que n'hi has presentat ja, vaja. Que no dic noms per no liar-la, però m'hi dic que ha donat el cas moltes vegades, no? Però bé, això deixem-ho d'aquesta manera. Bé, doncs avui tenim un programa bastant complet, com sempre, perquè és que no callem. Ens diuen, és que no pares de parlar ni tu, ni la Rosa, ni el Jaume, quan està el David i l'Hordes, ningú calleu, no teniu ni un moment per respirar. Sobretot tu, eh. Sobretot tu, eh. Quina fama. Esclar, esclar, és que jo sóc el conductor. Va, vinga, nosaltres callem i pots parlar de tu. Doncs mira, avui sí que començaré a parlar, i mai millor dit, parlant amb pipat per una qüestió que va succeir, justament, aquest dia març al dematí, en un lloc determinat, i explicarem, i té a veure amb l'inici del curs acadèmic universitari, m'ho explicarem més tranquil·litat. Passarem després a parlar d'una obra de teatre que ha vist la Rosa, els productors, del grup GAT, i després passarem al món literari, en parlant dels mots que el Jaume sempre ens porta, i d'una obra d'Albert Espinoza, Bruixoles que busquen somriures perduts, i el que farem serà una mica, potser la millor aquesta secció la deixarem al final, millor Rosa, perquè abans em deies que ha sigut un llibre que es diu Retirar-se los 40, i aquí farem una miqueta de debat si tenim temps. Exacte, jo crec que aquí podem treure una mica de suc, sí, és molt actual, que té molt de ser emprenador. Molt bé, doncs com és un programa dinàmic, el que farem serà la part de llibres la deixem al final, i al cinema l'emprerem aquí al mig, i el Jaume es parlarà de dos pel·lícules infantils i juvenils, el Cip Izzap i el Club de la Canica, i Justin i la Espada de Vil Valor, que això també té briega. O sigui que al final ho he dit bé, això de Justin, jo pensava que no, perquè de Justin no. Jo crec que de Justin no. No. Justin no era l'assassino de la tercera edat, això no oblidem que... Bona pel·lícula. Bona pel·lícula, eh, magnífica pel·lícula. Molt bé. Després ens parlaran Eduet, semenà amb Pimpinela, tant el Jaume com la Rosa, parlant de Elink, mi amigua i jo, d'un director noruec que es diu Peter Nais. Jo faré també una miqueta de comentari de tres pel·lícules del 88, de la pitjor pel·lícula que crec que he vist mai a la vida, que es diu Moon Walker, que és la aquella cosa del Michael Jackson, una pel·lícula que em va sorprendre gratament i una altra, que és un referent del cinema dels anys 80, que és l'última temptació de Crist, i acabarem amb la pel·lícula hermana, una pel·lícula benesolana que el Jaume ha vist. Bé, mira abans de res, i ja que estem una miqueta així i per calmar, perquè jo una mica dic dos cosetes, una miqueta així i pujades de to, el que faré serà, avui tindrem de fons a tota l'estona John Lennon, per un motiu determinat, i és que avui hagués complert 73 anys. Mira, de l'any 40, el senyor John Lennon ja estima que va ser assassinat a l'any 80, i que ens va deixar un legat musical meravellós, i des de l'imagine que tenim aquí de fons noi, que ens servirà per relaxar els ànims, quan sabeu, perquè ni els meus companys saben el que penso dir, però bueno, no, a veure, no, és una crítica social i a la vegada interessant. Aquest dimarts es feia l'inici del curs acadèmic universitari, ja sabem com està la situació econòmica, ja sabem com està tot el tema de les taxes universitàries, jo com a universitari recent, que fa un any dos vaig acabar una carrera i he reculsat aquests elements, jo m'he mogut i he sortit i he estat amb reunions per intentar solucionar els temes, però les coses a vegades no són justificiments solidàries com haurien de ser. Em refereixo que justament aquest dimarts s'entregaven els premis extraordinaris de la essenciatura, les medalles honorífiques de la gent que ha treballat molts anys a l'universitat de Barcelona, la gent que ha estudiat i que revia una mansió especial perquè ha tingut a l'Homie Jovo, perquè ha dedicat més temps pel que sigui, i llavors era un acte públic amb el qual s'intentava justament aquella gent que ha fet un esforç intentar tenir una mena d'excel·lència, un maritori públic, sense cap tipus de història, vull dir que això comportava moure famílies, moure gent, moure la il·lusió, com si fos una mica una graduació, era aquesta la intenció, però bé, què va passar, doncs que lògicament abans de començar aquest acte van entrar una sèrie d'estudiants amb les seves pancartes, totalment lliures, una sèrie d'universitats públics, estem parlant del Paraní de l'Universitat de Barcelona, en espai preciós, preciós que s'hi ha pogut estar, sí, és meravellós, és una sala d'actes preciosa, però bé, i insisteixo, vull dir, van entrar els nois cridant amb la seva història, jo reculsant i jo aplaudint i jo el que he fet falta perquè jo estic d'en contra d'aquestes pujades salvatges, no? I llavors va haver una, també, una segona manifestació dels funcionaris i dels professors que estaven, que realment estan cobrant molt poc i que estan tenint un tracte molt desfavorit, sincerament, i van fer el seu manifest i jo vaig aplaudir i la gent va aplaudir en general, va reculsar l'opció, i la gent que... Ara una com l'altra, vaja. Exacte, no? I la gent que anava a rebre, doncs una mansió pel que sigui, que no és que has d'explicar el que... Estaves tu entre ells? Sí, però bueno, no. I llavors aquesta mansió, com a mínim, era una cosa que et feia il·lusió, no? Llavors què va passar? Que llavors van marxar, van fer la seva acció, van marxar, es van fer ressò, lògicament, hi havia càmeres, la vida de tot, i llavors va haver un grup de 15 persones que va seure allà i va rebentar l'acte. No es va fer directament, no? Amb la conseqüent pena que això comporta, no? A mi personalment una pena molt gran, perquè era l'única manera que jo pensava que... I no és cap element egocentrista, no? Simplement és companyerisme, per aquests nois també estaven estudiant, o crec que estudiaven, o crec que estaven a la universitat, i com a mínim els companys que han treballat, o no han treballat, no importa, però que s'estaven fent una mansió, com a mínim per companyerisme, a partir d'aquí marxa. I és el que diem, estem en una democràcia. I el que no pot ser és que 18 persones reventrin un acte amb les quals hi ha 800 persones que estan d'acord amb fer l'acte. Això és democràcia. Llavors és el que diem, no?, els extrems mai són bons. I a més, ja hem escoltat el seu concepte. Hem estat mitja hora recolzant, aplaudint, què més vols, i no per cada vez, sinó perquè realment entens la situació. Ja s'ha fet resoldre la gent, ja va sortir els llocs, però el més fort és que ahir aquesta informació a TV3 no va sortir, és a dir, aquesta gran parafernalia no va aparèixer. I segurament ha aparegut avui, que jo he controlat el periódicó. I amb la sorpresa terrorífica de que el més fort és que aquestes persones, això que he explicat és el que realment explica la crònica, però diu que de aquest cas a protestos organitzada, les fonts oficials diuen que no es pot dir que fossin aliens a la universitat. Alguns d'ells es coneixem d'altres accions, és a dir, són gent que es dedica a reventar actes públics, i que no són ni universitaris. I això sí que per aquí considero que tant l'Ajuntament, el rectorat com l'universitat no va tenir la suficient capacitat, no vull dir força bruta, però com a mínim negociar, que no va fer-ho. I crec que això molta gent va sortir plorant, molta gent va sortir plorant, però del disgust, gent que deia, és qui ha demanat el dia de festa per estar amb la meva filla, gent que havia fet esforços per estar amb un dia important amb una persona, no ho he dit. Jo crec que no és ni conservador ni és lleig, crec que és el premi amb un esforç. La gent es pot esforçar més o menys, i si la gent es força més, que a mínim, que com a mínim, si rep algú que no pots que es pugui fer, però no per una qüestió, no va regent mongetes i pebrots, no t'ha d'acabar una cosa amb l'altra. A mi si em permets, en molt poc es tornarà molt poquet, aclariré un concepte. La veritat és que a mi sempre m'ha interessat moltíssim entendre per què de les coses, vull dir, que a mi m'interessant molt. I una de les coses que jo volia entendre en l'època, precisament de la dictadura, era per què? Per què per exemple persones rebentaven les coses, vull dir, i això podíem agafar-ho des d'una actitud a l'altra, fins i tot les ejecucions i tot el que va representar el terrorisme, que per sort ara ja no hi és. Llavors una cosa que jo vaig discutir precisament amb una persona rebentadora i que em mereixia respecte fins a un punt determinat que és que ells sabien d'estava i com fer les coses perquè allò que no interessava no tingués el seu èxit, no? I llavors una de les coses que hi va, però esclar, és que jo el que penso és que cal defensar uns valors, no sé, els que siguin. Si tu per exemple no estàs d'acord amb el sistema, és la mentalitat, és lògic que rebentis tot el que pugui fer aquell sistema, però tu pel que m'estàs explicant és una matemàtica pura el que fas, no hi ha el darrere doncs un convenciment que això cal combatre-ho i en canvi defensar una altra cosa. No, no, el que defensaven el cap i a la fi és que tot havia d'anar malament i eren precisament persones que estaven al servei del propi sistema. Crec que per aquí, però, em podria agafar-nos amb el que tocaves. És que nosaltres vam demanar fins i tot que si no volíem que justament l'ajut la universitat que s'havia portat malament amb ells o que el rector no havia fet re per intentar aquestes taxes, no s'ha fet cap acció, com a mínim, que no facin cap parafernalia de cara al discurs del rector o al no sé què, simplement, i escoltem, encara que sigui el passadís, que diguin els noms i que ens donin el premi, que ens donin... és una mansió, és un diploma, no té cap misteri, però com a mínim això, però és que no els va sortir del de Jonsis i eren el que diem. És el que dic, jo crec que ja vam fer la seva acció i van estar una hora, veia bé, una hora. Vam entrar a dos quarts de 12 i sortíem a un quart de dues i no havíem fet re, vam estar solament escoltant els seus crits, les seves històries i tal, i que em sembla i que jo les defenc totalment, m'entens? I que molta gent que estàvem allà hem estat estudiants i entenem la problemàtica per acompanyarismes, si us plau, i això no va existir. I altres, hi havia gent que estava d'acord, però aquests 10 o 12 que eren els radicals, i les coses com són, i insisteixo, i mira que jo soc la persona més d'Esquerra que hi ha aquest món, però amb una estètica molt determina, molt concreta, doncs a mi això és el que em treu de pollegueres. És que hi ha una cosa que està molt clar. Estem parlant que els extrems excessius no són bons ni a la dreta ni a l'Esquerra, i aquí estem parlant d'una extrema esquerra absoluta, o no, no ho sé, però és que eren gent aliena i això ho ha dit una persona vinculada a l'universitat, per tant si ets alien a la situació, fora. Bueno, és com passa moltes vegades. No, però a vegades jo dic el que soc, precisament per implicar totes. És sensibilisme, també és sensibilisme i falta de respecte, falta d'educació. És un anticistema ja d'acord. Exacte, per sistema. Però sense algun moment ja, i sense res, que això també és molt dolent. És molt dolent, és molt dolent. És una mateixa persona que reivindiqui quan hi ha una manifestació legal, reivindicant un tema molt honrat, i mira, aquesta gent fent totes les manifestes que fan. És el mateix tipus de gent, jo es considero la mateixa d'això. En cap moment, que jo considero que no hem de justificar si un acte té més sentit o no té sentit. A veure, clar que és necessari que ens reconeixin els mèrits que hem fet. I tant, a l'ésser humà també ho necessita. Tenim aquesta necessitat d'afecte, de sentir-nos reconeguts, de la feina que hem fet, de l'esforç que hem fet, i tant que ho necessitem i és necessari. I és d'una societat avançada i civilitzada. Clar que si reconeixen aquests valors... És el que deia, és que és d'una excel·lència a una societat. Exacte, exacte. I reivindicar una universitat. I que facin això és molt indignant. I més quan se'ls ha escoltat, se'ls ha donat peus, se'ls ha deixat espai perquè puguin parlar i que puguin... Bueno, ja estàs, ja has manifestat l'oteu. I en cap moment es va xecant i va venir cap seguretat. D'una manera que es fan aquestes persones. De plorable. Van ser els sillons principals, perquè hi ha una zona molt maca d'unes cadires de fusta, a menjar-se'ls entrepans i ningú li va dir res. Per tant, en refereixo que d'aquesta manera no va haver cap reacció negativa. I però no van dir per l'altre, però sí que van trencar el tema. Jo penso que no tornin a passar coses com aquestes. Ja, però és una llàstima. És una llàstima, perquè la pena que quan venim jo, porto dos dies de tristó que dius, sí, vale, d'acord, llavors tu donaran que sí, que no hi ha cap problema. A la secretaria tu donaran, perquè això no ho perds, no? És una menció per al teu esforç. Però és molt maco, aquestes coses. Però que ostres, jo vaig mobilitzar a quasi 5 persones. I hi ha gent que venia amb 10 persones, perquè era més joves i venia la mama i el papa, jo perquè no les tinc ja, però refreixo que perquè és com una graduació, perquè aquesta noies o aquestes gent, no per mi, que jo potser és una altra història, perquè jo vaig per una altra línia, però hi ha gent que s'ha dedicat a estudiar durant 4 anys, a la millor 10 hores al dia, m'entens? I ja està. Una altra vegada vissem el primo de zumo sol. Ja està. Però tu, que se'ns passa el temps, i no parlem de res més. Rosa, els productors. Ah, ja està. Vinga, ja toca. Vinga, el grup GAT. Què vol dir GAT? GAT. Bueno, d'on igual? GAT. A més, som d'aquí de GAT, de Catalunya. Són del Mas Nou. Hi ha alguna vegada, vull comentar, que quan fan alguna obra, quan representen alguna obra, molt normalment d'evites tinc una mica allà, que és actor, que s'ha aficionat també, i sempre m'ha vist a Rosa Maria. Mira, què fa una obra? A mi m'encanta d'anar-hi a veure'l, perquè és que a més que ho fan molt bé, vull dir que ho reconeixen. Aquest amic meu es diu Josep Rossell, i a més aquesta vegada feia de protagonista. Bueno, salutacions, és d'aquí. Com que s'ho sentiran, jo li he dit que avui ho comentava, doncs espero que sí. De fet, han estat dos caps de setmana representant-la, que de un i dos, i aquest últim cap de setmana és tres dies, i ho hem realitzat, i jo menja... Un ex. Un ex, i tu, un ex. Jo vaig anar a veure l'altra setmana, l'altra setmana, i molt bé. És un musical. Sí. És un musical, els productors, és un musical que havia tingut molt d'èxit a Broadway, i llavors aquestes gent, doncs l'han traduït, l'han fet a l'adaptació. El català, que està molt bé. La feinada. Sí, sí, a més són uns 36 actors, o 38, no sé com dat, i alguns d'ells feien diversos papers. I, doncs, cantant, tota l'estona. Alguna coseta també parlava, en clar, no hi ha diàleg també, però que parlant i cantant, cantant molt. És una paròdia. L'argument és una paròdia de... A veure, d'un musical, jo he dit d'un productor que vol fer una obra... Vol produir un musical, ja. Broadway és el que es fa. Però coneix amb un comptable que li diu que... Bueno, sense voler, final. Que poden fer l'èxit estar i que poden guanyar molt més diners, si es trenen un musical que no tingui èxit. Però, clar, i després no tenen l'obligació de tornar als diners. Jo havies de pel·lícula. Ara em sona. L'havies, l'havies d'una fe gaire. I tot l'enredoc comença a partir d'aquí. Clar, ja es tracta de buscar una obra, que sigui una pífia. Està molt bé. Que sigui una pífia. I, clar, per assegurar-se que era un fracàs. La obra que troben és una obra que ha escrit un autor alemany. Aquest senyor, a més, és molt divertit com van vestit. A veure, és molt divertida, és molt divertida. I és una obra sobre Hitler. I és l'obra que trien, pensant que serà un desastre, buscant un producte, o un director, tot un equip d'un alenco, que es diu un alenco. I, bueno, al final resulta... Aquí sí que podem aplicar al final, perquè, a més, l'aplicó ja fa temps. I resulta que sí, que és un èxit. Mira, per on els hi surt el tret per la col·lata. Doncs, bueno, està molt bé. Ell ha dit que canten molt bé. Tot ho coordinen molt bé les coreografies, l'art, la música, la centrada, les sortides. I hi ha un SNS amb uns colons missatges. Preclar més aquest autor alemany, que és humana. Està clar que havia estat nazi. I ha estat la primavera de Hitler, és dir, l'obra de teatre que han de representar. És molt divertit de ser amb els colons. Crec que, precisament, envien els colons missatges a l'Algentina, amb un altre alemany nazi, que està divina ja. Ara, això és una paròdia del nazisme. Del nazisme, sí. Sí, perquè, a més, veus el Hitler. El Hitler és una vedet. És una vedet, així, molt divertida. És que la pel·lícula de la Tinc en va venir, amb el que m'ho expliques, me'n vaig a recordar. Que recordes una miqueta del Gran Dictador, també del Xàping, quan era el Gran Dictador, no? Que era molt afectat i està jugant allà, malgrat vostè, res. Aquí no fa això, però és superafectat. Superafectat és la vedet. Això me'n recordo. I està molt bé que em regala molt. És un reconheixement a la tasca que fan. Exacte, i és el que diem. Una traducció a català d'un alt musical. I el gran esforç que fa. El festival és molt divertit, molt maco. Teatre català, teatre mateix, perquè és molt important. Un musical que és un doble esforç. És molt complicat. Molt bé, el teatre del cinema, ja l'atjau aquí ens farà... Has tornat a la joventut directament. Has tornat com quan tenies 15 anys. Sí, bé. S'està rejuvenint per moments. Sí, sí. Ja ho diuen que quan et fas gran em vas fent petit, no? L'home, evidentment. No, home, no. No em digueu això, que jo vaig fent anys també. Tots fem anys, eh? Tots, tots, eh? Bé, el que és cert és que... és tot un plaer, no? A la 3 nits. Doncs a veure, una pel·lícula que de ben segur que els agradarà, perquè està feta per ells d'una manera extraordinària. Començaré pel Justin Aquetti, l'espasa del valor, que és una pel·lícula que, en tot cas, hi ha algun inconvenient, és que parla d'una cosa que, en tot cas, és molt diferent del que era el valor, el cap i a la fi. Els valors, avui, estan com una mica així, tèrbols, no? Vull dir, concret, allò que deia. Estudia forma antiberasquina, home, de bé, que seràs... Estan flotant per allà. Sí, estan per aquí flotant. Això ja no existeix, sembla. Vull dir... Vull dir-vos-hi, imagina't que el valor t'ha de ser, doncs, semblant el que era un caballer, no? Com si fos de la taula robona. Vull dir que anem a parar, justament, doncs, amb el que depresenta aquell honor, i tal. Què passa? Que és una pel·lícula que tot i que està fet aquí, casa nostra, perquè val a dir-ho, Manuel Sicilvia, doncs, és el seu realitzador, és una pel·lícula fet aquest any mateix i té una dorada molt petitona, normal, de 90 minuts. Està feta, està molt ben feta. Vull dir, el dibuix, però gairebé no té res amb baixar. Els efectes, no? Està bé. Hi he vist alguna cosa d'efectes al tràil, en la tele, no està malament. Són creïbles. Quina és, potser, la comania que té, és que no tenen la modernitat d'aquests dibuixos que poden tenir el... Sí, tota aquesta història. Vull dir que ha anat com una mica així... Per reformar de vestir, potser, del cip i zap, una mica així, com una mica... El cip i zap és una altra cosa, el cip i zap és per tallar els dibuixos, però està feta amb persones reals. Està amb persones reals, no? Llavors, doncs... Vull dir, és l'únic i convenient que vaig trobar. De tota manera, allò que diuen moltes vegades, argumentalment, està molt ben muntada, perquè hi ha de tot una mica lluita, convenciment, una xicota per allà que cal conquerir com més pròpia d'aquests contres. Era molt d'humor, exactament. Hi ha uns personatges que són molt simpàtics, i evidentment la representació del mal, que en definitiva són tots els inconvenients que caldrà vencer concentrats amb un personatge, que és el propi diable, gairebé, no? Ja està. Vull dir, jo penso que poca cosa més es podi, vull dir, senzillament. I el cip i zap i la club de la canica? Això és una altra cosa. Ja tots coneixem el cip i zap, i què feien? Sí, eren persones transgressives. Coneixíem, eh? Coneixem, però la gent jove coneix el cip i zap? No, però ja els hi explicarem i més ara. Sí, per això. Però jo crec que es queda una miqueta... És molt bé portar els nets al cinema. Sí, sí, sí. El que passa és que això de cip i zap és res. O sigui, jo penso que si haguéssim fet un cip i zap, o sigui, l'esperit aquell de persones que no estaven d'acord amb una mecànica educativa, que en definitiva els posava sempre accés de deures, de carai, que nosaltres aquesta data estem jugant, tot això... Jo crec que no hi jugarien. Que no hi jugarien. Una mica positius. Sí, sí. Aquests eren antiescoles. Aquest teu, aquest moment. Ah, jo, sí. I el que fa, aquests allò... Allò que estem en castellà de novillos, no? Sí, sí. Novillos, els deia? Sí, sí. A Catalunya hi preguntarem a la Lourdes, a veure. Sí, sí, que ens ho diguin. A tot cas, un altre dia en parlem, això. Llavors, bé, a los car santos, des d'aquí també, fa una pel·lícula... Català? A los car santos? No. Català o, diguem, Basque? No, però jo pensava que era de l'escac o d'aquestes escoles que treuen pel·lícules primeres, novells, i que estan molt bé. És castellana. Però jo pensava que referies que era de l'escac o d'aquesta del band de parts que estan fent pel·lícules, també, i estan començant a promoure. Estic mirant-hi el distribuidor en una vista internacional, Espanya, qualificació, no, versió castellana. Bé, llavors, aquesta és una pel·lícula que pot ser igual que... Et sabeu allò que va fer el... Pilbers sobre... sobre el Selma Holmes, jo, va? Ah, jo no me'n recordo. Sí, però ara no me'n recordo. Uls Gunis, que és una aventura d'una colla de nanos amb unes particularitats. A veure, la que va fer l'Estifing... Parles d'Estemba i mi. Quanta conmigo. Queden quatre nanos que sortien... Era una perica americana, per allò, eh? I llavors hi ha un assassinat en algun lloc, i els quatre nanos van a buscar aquesta l'assassí i van a buscar la persona assassinada, també. Vull dir que a partir d'aquí de mine, com és un lloc, van sempre a parlar via del tren, i és com una aventura, per nens que són preadolescents. Bé, doncs, la pel·lícula està inspirada amb aquesta constant. Ells sí que són un xicotot, els jugadors nens, encara, que van a parar amb aquest centre que es diu Esperances, i no recordo malament, i que allà el que hi ha és un dictador. Vull dir-ho, i l'esprit sí que seria la Carpàntar. Hi ha un dictador allà que no vol que els nens juguin, controla, hi ha un dos o tres que l'ajuden i tal. I llavors, a partir d'aquí, doncs, ells fan una trans... s'organitzen, que és això del club de la Canica, s'organitzen per tocar els nassos. Vull dir, aquest sí que van directe. Una mica el que parlaves tu, però d'una altra manera van directe a dir que això és intolerable, nosaltres ho farem evident i tothom ens acabarà aplaudit i de fet passa això, no? Que passa és que comença així i després això deriva cap a una aventura, la qual hi ha tot un seguit de trets que generen doncs les habilitats d'aquests nanos per davant dels altres, que també van a la recerca d'un treasure i d'una cosa tot peculiar. Jo mi la impressió que em va donar, quan vaig veure el nom i el concepte, que és un nens no per nostàlgics, que no per nens com a tal, és a dir, que sí que pot agradar el nen com a aventura, però clar, pipi, zape, Canica, estem parlant, 60, 60, 80, 80, però la Canica avui en dia va jugar a Caniques als nens, com no juguin a les Caniques amb una aplicació del mòbil, ho tenim xungo. Jo, però jo no he vist anys que veig jugar a ningú a Caniques. Sí. Jo el que ve, és que torna a estar a la... la valdufa, exacte. Però encara i així, és una valdufa com més electrònica que dic jo, perquè... No, hi ha la típica gota a la vida, Déu, senyor, refresc una cordillet i la fusta, però jo... Jo n'he vist ara unes que és que gravés són com molt fàciles, que una febla es moure. Per això. Vull dir que abans tenia el mèrit de saber tirar-la, però és que ara veus que les tiren com sigui, que jo rulla igualment, no? Ah, vale, vale. És tota una tècnica, això. Jo estic amb els nens. Jo haurem de fer aquí una classe pràctica de... De valdufpes i de bales. Has de prendre-ho, t'ho han d'explicar i de veure si que és igual. El que passa és que abans la feien de fusta, com dius que, molt bé, i ara les fan de plaça. Diuen que les fan al terra i que ponen com una pila i que no en voltes. No ho sé, el millor m'equivoca, el millor és que el millor no... Exacte, que ni es llensa, que és allò que la posem al terra, i no té cap gràcia. Però tot això ha quedat molt d'aigua. Jo penso que és interessant destacar que amb les valdufes, fins i tot, hi havia aquell joc de dir a veure si les vaig eliminar una mica com les camiques. Sí, sí. Tu portaves la bala aquella que no s'encava i els pols a totes les altres. I si eren de fang, no veig. Jo ho he viscut. Hi havia aquest sentit competitiu que algun tenia les armes per al·linar les que tenia a l'altre que gairebé no en tenia. I actualment això no, que és a l'aig, que és saber fer-la voltar, agafar-la, fer quatre cosetes d'aquestes, agafar-la amb la mà... Sí, quatre giragonses, ja, pa, vinga, va. No hi ha la confrontació directa. Vull dir, això també és molt interessant, de tot cas. Molt bé, a veure si... Estem presentades. Bé, pimpinela. Ja he pogut parlar de Elin, mi amigo i jo. Olvida tu cas, mi cara, i pega la vuelta. Vinga, Rosa, pega la vuelta. És un tema molt seriós, però és un tema molt divertit, que és de forma part de l'Andrea Mercè. Sí, més de 9.0. Exacte, i la persona s'està treballant, perquè cada cop més normalitzat tot. A veure, al cineforum... Jo sí. Tinc constància. Tenim molta constància. Si algun dia el ja m'arriba una miqueta tard al programa, és perquè ve d'una altra... D'una altra espai. Espai d'una altra missió molt important. Vinga, al cineforum, al cinebaix, a dia junts passat, el dia 7 d'octubre, en commemoració del Dia Mundial de la Salud Mental, es va projectar. Exacte. Doncs es va projectar la pel·lícula Elin, Elin, mi amigo i jo. És un director noruec, que es diu Peter Naes, i bé, val molt la pena, la recomanem moltíssim, expliquem una miqueta en argument, a partir d'aquí, és la història d'una persona que té l'actualitat que pot tenir uns 40 anys, era viscut tota la vida a casa amb la seva mare. No vegis com? Bueno, clar, amb una relació una mica, també... Però amb ells ja el sí funcionava, ja està, ja el sí funcionava. No sortia al carrer, no tenia cap necessitat de sortir al carrer ni de agafar el telèfon, perquè la mare ja ho feia tot. Vés a saber de quina manera, amb quina ordre, amb quina neteja, amb quina, clar, una mica molt deixat tot, senyal de que la senyora a post també tindria algun tipus de problema, de problemàtica, i clar, igual, tampoc ocupar-se d'aquella criatura, i dius, ostres, i com és que... El cas és que és un punt d'arrancada, d'arrancada de la història, arriba un moment clar, la mare ha mort, i amb ell, bé, no sé, suposo que hi ha molts llocs també de permits, però, bé, la policia, amb moltíssima educació, amb molta paciència, el poble s'ha magat allà, l'armari, que no vol sortir, i s'ha d'emportar amb una institució psiquiàtrica. Es passa dos anys allà, perquè una mica era amb la intenció de fer teràpia amb ell, de veure què li passa, d'ajudar-lo a veure si aquesta persona momentanament necessita estar amb una institució, però amb la idea i la idea és que ell pugui tornar a viure a la societat, amb una... amb una ciutat, amb un pis, igual que fem, però amb la majoria dels mortsals. Com una reinserció, no? Sí, una feina, una miqueta, ja parlaríem del vocabulari que es pot donar. Xisteix, aquí, atenció. I la història, de fet, és això, i es passa aquest any de la psiquiàtica, el seu company d'habitació és, com ell diu, és un goril·le enorme, grandot, que és un norueca, ja, de metre... dos metres, quasi. I l'altre és més petituneta, ja. La línia és més petituneta. I es fan superamics, són companys d'habitació, comparteixen tot. L'altre està obsessionat, la gran dota, que no podem dir... Jo no sé si ja me t'enregones del nom, però és que és superdifècil de la producció. Sí, jo tampoc. Està obsessionat, aquest està obsessionat, amb el menjar i amb el sexe. I amb la sexualitat. És una cosa, i fan, però fan una mica... Una miqueta potser... Sí, sempre. I l'altre és més sofisticat. I l'altre és més educat, més refinat, amb educació, amb cultura. Apunten que el grandot és estat mal tractat perquè hi ha hagut una molt poca capacitat. Amb la família... O sigui, borratxeres i mal trataments. O sigui, borratxeres i mal trataments. I en canvi, el que és més virtuós per dir-ho d'una manera ha estat excessivament protegit. Serien dos elements que només els apunten com a argumentació del perquè són així. El perquè, aquesta personalitat que tenen ara, o aquests comportaments. Doncs arriba un moment que diu vinga, ho ja esteu preparats, vinga, cap al món real una altra vegada i li posa un pis... A tots dos, perquè convisquin un pis totalat, que es diu, el centredós lo. El vell mig era capital. D'un i dos. No em foten amb un poblet. A la pèrgara ho dic allà, allà... I els ocellets, no? Una mica perillós, per exemple, situar-los al rovell de l'ou en una situació de soroll, d'estrès o de moviment, en el millor. O a més aquella sona és tranquil·la. Però potser no és el mateix que a Barcelona centre. A Espaisos Nòrdics, es digui que es canten nòrdics. No? Potser en aquest cas, perquè aquesta persona no pateixi un estrès El primer cop que va a comprar menjar, li agafa un atac d'anxietat, però si de clar que es queda i estés a terra, que no poden moure. Si no ha sortit de casa pobret, és el que diem, són unes limitacions. Jo sempre m'he acompanyat les 3 i la por. El vertigen i l'anxietat. Són dos amics meus, dos companys meus que sempre m'han acompanyat. I a final se'n surten o què? I lluita sobretot això. Hi ha una cosa cap al final que està molt bé. Ells se'n surten precisament perquè superen aquestes pors. Definitivament connecten amb el teixit social. I això és difícil que potser és difícil que es produeixi, com en aquests moments està passant en comunitats terapèutiques o pisos totalats aïllats del que són les capitals. Tu arronsaves el nas, probablement tenen aquest risc, però també tenen aquesta virtut. Perquè unes de canta cap a la recuperació d'un cotxe antiquísim i tal, que és el gran got, i l'altre més poeta, més així, més rafinat, més tal. I lògicament es produeix una recuperació molt maca. La pel·lícula és molt optimista, us puc garantir que això no és així de fàcil, i molt menys amb un període de temps de cur. Però el que està clar és que és una pel·lícula que et convida aprofundir sobre aquest tema sense que apareixi el prejudici o la negativitat des d'entrada. I convida que segueixis això, que hi pot haver de realitat, i en definitiva molt engresca. I de tota la portació que ells fan també amb els altres. Són dues persones que cuiden amb els altres, que es preocupen i que ajuden també amb els altres. Com ajuden a la veïna que ha caigut, i que està més borratge que a l'hi ha de Nadal, i resulta que no hi ha... Pobreta que el no viu l'ha deixat, i com l'ajuden amb ella... És veritat i pare el mateix temps, el forç. És com Sant Josep. Exacte, exacte. Això està molt bé de la manera que ho plantegem i tal. La sequència que renta totes les parts allà a l'aigua. És el boníssim. Clar, és el sentit de l'humor, per això que fa molt a agradar-me de veure. És una part molt simpàtica, però que t'introduix molt bé aquest tema. M'has de deixar els calçotets nets, perquè els porto boig. Aquesta lògica elemental a vegades és molt important. La gent i la neteja és molt important. Clar, clar, clar. Molt bé, molt bé, aquella sequència és fabulós. Molt bé. Doncs ara, com ja sabeu, imagino que jo vaig aguantar de tant en tant, que jo faig molt repàs per l'història del cinema i tal. I mira, ara estic l'any 1988. Ja, ja vam a prop. Ja arribaré, eh? Per un 3 anys, eh? Jo vaig dir que faria un programa de música, de la història de la música del 55 fins als 2011, i ho vaig fer 15 anys cada dimarts d'aquí, a Ràdio d'Esvern, al mes que música. I ara, home, clar, del cinema internacional, el 88, i del cinema espanyol, l'any 1955. Estic a punt de veure que la Butx i Calla Mayor, que no l'he vist encara. Ja t'ho comentaries, quan la vegi, doncs no l'he vist mai a la vida. Per això ja t'ho comentaré perquè sé que tu la volies, que t'agrada moltíssim. Aquesta és una pel·lícula que crec que fa una fotografia correcta, del que seria la societat del moment, no? Sí, però ara hi ha abans, eh? Clar, i com sempre aquí que parlem de cinema, parlem sempre de cinema, com que tot estava molt guai, doncs hem de dir que a vegades hi ha alguns buñols terrorífics, i amb aquest cas concret, doncs és un senyor que cantava aquesta cosa. L'he espantat. Rosa, perdona. Això ha passat aquí. Això ha passat que ha arribat Michael Jackson, que també aquest senyor, Lucadellam, jo crec que tenia una problemàtica molt gran, aquest senyor. Síguem si ens és, no? Un problema d'infància gravíssim que no va superar mai, perquè no va tenir infància, aquest noi va començar a cantar amb 7 o 8 anyets, amb els Jackson 5, no a superar l'exigia. Exacte, cada dia que actués, que ho fes millor, no va jugar mai amb nens, va tenir un tutor, però no va tenir un col·legi, com va compartir amb la gent, no? Bé, escoltem el senyor Michael Jackson, que es va deixar fa dos anyets o tres, perquè va fer una pel·lícula, el 88, que es diem un Walker. Comentarem molt poc, perquè això no tinc que dir res. És una pel·lícula que intentava ser com una mena de biòpic, de la seva vida, els primer 15 minuts, explica des dels principis, fins al seu moment, amb un muntatge realment de jo més kits, que no, que tira d'esquenes, i hi haurà un moment com de ficció, amb uns efectes especials, que encara que siguin els anys 80, són millorables el 100%, una mena de desastre de pel·lícula, no es pot agafar per enlloc, és que, i al final, jo sí que ja em vaig posar dels nervis. No és super, ja, el Joe Pesci, saps qui és el Joe Pesci, perquè hi ha fent de volent, fent una cosa raríssima, unes coses, vull dir, que absolutament, com una mena de... Semblava com si estiguéssim entrant dins d'una càmera del terror, d'aquestes coses que hi havia a Montjuí, que us en recordeu, una càmera del terror, una càmera del terror d'aquestes. Ell anava entrant a diferents espais com a diferents mons, amb el qual ell sempre era protagonista, amb un món infantil, amb una necessitat de jugar amb nens, era una cosa bastant terrorífica. Però bé, mongolker, exacte, i és el seu famós pas. Mongolker és el pas que ell feia que tirava cap enrere, els peus, és una cosa que és molt visual, i llavors té el final més terrorífic en quan fa una sèrie d'actuacions també, i l'última actuació que fa és el pitjor muntatge que vius mai a la vida, mai. És a dir, durant 100 minuts un salt de ràcord constant, constant, de la samarreta estripada i no estripada. És a dir, és samarreta estripada fins aquí baix, perquè la estripada m'ha determinat, i llavors amb la senya posterior, fins aquí dalt, tancada, obert, i dius un mal de cap a pensar, però què és això? Al muntatge no s'han fixat amb això, no? I ja estava mig trencada, trencada i trencada del tot, i això ho anava embarrejant, no? Basties, això és impossible, totalment. Però ni videoclip ni res, un desastre. Molt ràpid, un altre pel·lícules, perquè ja així faig clar que clar, i destrem de sobre, i anava a parlar de l'hermana, l'Hotel de los Fantasmas, del Nell Jordan. Nell Jordan és coneixent tothom pare, el joc de llàgrimes, i per dir-ho de ser un plutón. És un pleu que es diu de dos fantasmes, i dius, a veure què farem aquí, surti a la cosa i dius, a veure què passa, i és una pel·lícula absolutament divertida, meravellosa, sobre un hotel que, tòricament, vol enganyar-se la vida fent que és fantasmagòric, quan és fals, i realment apareix un fantasma que és d'Aril Hanna, que realment crea un ambient magnífic, i la pel·lícula s'aguanta molt, i molt bé és una comèdia, però una comèdia, Nell Jordan, per això, i dius, què serà? I jo vaig a veure això, perquè clar, una cosa, en plan així, com que es posa, amb el Nell Jordan pel mig, què passarà? Doncs s'aguanta la pel·lícula, la mar de ves, molt divertida, té un regust anglès, nirrandès, i dius, sí, sí, i un parell o tres d'aquests molt coneguts, que són americans d'aquella època i tal, que està molt bé. I per últim, l'última tentació de Crist, és una pel·lícula que ja fa dos setmanes que vull arrossegar una miqueta, perquè el Jaume és una pel·lícula. Jo vull recordar que a temps hi havíem parlat d'aquesta pel·lícula, i que tu et provocaven les sensacions d'aquesta pel·lícula. Jo la vaig veure quan la van estrenar fa... Sí, jo l'he recuperat, i és una pel·lícula que han vellit bé, com s'ha anat en vellit, molt bé la pel·lícula. Recorda'm el director... Martínez Corsés, William Dafoe, Harvey Catelyl, que fa d'ajudes, el va guanyar de fofa de Crist, lògicament, i la de... recordo, la que fa de Magdalena, i també d'aquella època, i tal. També surt per ja el Harry Denniston, que és un d'aquests secundaris de luxe, d'Amèrica, donant voltes. La pel·lícula, sí, és una pel·lícula que jo no entenc per què no la posen. Quan arriba a la setmana Santa, no la posen, sí, perquè hi ha aquesta segona visió, oi? El polèmica. No bucòlica. Exacte, és el que diem. És una realitat, és com agafar un apòcrif dels evangelis i els enganxes a l'última mitja hora. Fins a aquella mitja hora, aprecio-hi molt bé. Una visió molt... I ara em diràs, ah, ja és que t'has passat. Una visió molt comunista. De la revisió, és veritat. No, però molt comunista amb aspecte positiu. És a dir, no és... Tenim en compte que el comunisme és l'única revolució que ha fet el món real. Exacte. És que és revoluciona... Això no hi va fer pensar un historiador i vaig dir carai. Clar, és que això t'ha d'arrobar el món. Això mai oblidem a la vida i el plantejament que és aquest. I ell remou a consciències i la gent i se'n va al... al temple i destrossa el temple. Vull dir, més radical no pot ser. I destrossa d'una manera salvatge que mai a cap pel·lícula de Peplum l'hem vist. Vull dir, em sembla bestial. I llavors el que és meravellós és aquesta tentació final. És aquest joc entre el diable... Allò, el famós, no? El plantejament, quan ell es troba dient a veure què estic vivint, aquesta segona possibilitat, aquest somni que hi té quan està la creu, que com hagués estat la meva vida si jo realment m'hagués casat. Doncs no en Maria Magdalena, curiosament, sinó amb la Maria Salomé, que és l'altre. No, Maria Magdalena, no. La Maria Salomé, que és l'altre que també estava la creu, plorant de les tres maries famoses. Maria Salomé, Maria Magdalena i Maria Mara, de Verges en Maria, no? És curiós com juga cap a aquesta línia. La pel·lícula en sí, ja és una pel·lícula programàtica i jo crec que es manté perfectament bé i raonable i molt ben perida. Vosaltres vas a fer una cosa molt interessant, que amb la pel·lícula que hem parlat amb l'Àlex Délig t'ha fet té el seu punt, no? Hi ha la mare i pot haver la manca, en definitiva, és la que ja està embrassada i que lligaria en tot això i això comporta un joc d'alternatives a tot el que se'ns convents. O sigui, tot allò que se'ns explica com a bàsic, no? I crec que avui podem dir que això hi ha alternatives. El que passa és que s'ha d'anar en compte de parlar d'això, perquè és clar, el que pots provocar és que amb l'ànim de plantejar una alternativa a tot el que escoltes, el que pots provocar és... Que està aquí, que està aquí una barra aquí fora, no? Sí, sí, sí. Et trobes amb això. El que passa de tot el que representen els canvis, oi? Doncs penso que han de passar per tenir molt present que no ens han de tancar mai la porta i d'anar-ho a argumentar. Molt bé. Doncs abans de passar a parlar dels mots, Jaume, tu mateix, parles d'aquesta pel·lícula que vas veure a l'estiu Benessolana, que és el seu hermano. A veure què tal és això. No va cridar molt l'atenció. Precisament has parlat de John Peci i és una pel·lícula que podria tenir moltes semblances de nostres, precisament també de Martínez Corsés. Es tracta d'aquest món que està fora de control, ni... O sigui, ni l'aparell polític, ni l'aparell policial, ni tota l'organització que pugui haver-hi i que sembla que preserva els valors, o menys això és el que es diu. Doncs és aquesta vessant més mafiosa que es controla ella mateixa. I en definitivament del que parla de la pel·lícula és dels mecanismes que té de les persones que més enllà de la pròpia policia té capacitat per decidir sobre la validesa on estan els límits del cap de la fi. Perquè una de les constants que hi ha en el film i del que parla més bé és que límits sempre n'hi ha. No és que n'hi hagi de bé, sinó que n'hi ha. I per què n'hi ha? Perquè som humans i perquè el canvi de la fi hi posem aquests límits. Fins i tot amb salut mental amb les situacions més extremes et xisteixen els límits. La pel·lícula sintonitza perfectament amb això. Es tracta de dos xavals que no són pas germans però sí que han pujat com a germans que un ha estat adoptat que l'havia trobat en les escombraries curiosament i pujan tots dos. I tots dos saben jugar molt bé a futbol, que això també em va agradar molt. El que em va agradar és la manera que un amb l'altre arriba un punt d'aliminació natural precisament perquè la dificultat en la qual viuen en aquest control, diríem, mafiós genera víctimes. I de la manera que el que semblava que era el més bo és el que ha patit la... que verà si que ho és. El que és que l'altre també ho és greu. O sigui, també el final de la metàfora és dir, bé, potser sí que el sistema es pot carregar els millors però precisament per imitació o bé per convivència o perquè realment acabes aprenent doncs n'hi ha d'altres que també funcionen. És una pel·lícula molt crua, molt... Molt salvatja, no? Fins i tot, però vagi difícilment comparable amb tot el que es fa fins i tot el que ha fet el Martínez Corsés. Jo estic més amb això que no pas el que ha fet el Martínez Corsés que no deixa d'haver-hi aquella bassa una mica espectacular. Ja m'ho explicaràs d'un mot, d'aquests, i la Rosa ens parlarà de retirar-se els 40 i deixarem per a la setmana que ve, les brúixoles, perquè si no, jo vull una mica, doncs, molt bé de Rosa que ens explica el llibre i que tinguem, com a mínim, 5 minuts per parlar del tema perquè són sessions de sobra. Sí, jo he triat dos títols avui que són molt... o sigui, molt confrontats però molt interessants. El primer d'ells és política i qui el defensa és l'Àngels Guitera, que és presidenta de la Taula d'Antitats del Tercer Sector Social de Catalunya. Ves per on? Vaja, mira. Que són els que es preocupen de tot el que és marginal. Per què parla de política? Doncs política ve de polis, diu ella, que és ciutat. I és la manera, ves per on? Eling, doncs, estaria en aquesta sintonia. I és la manera com els ciutadans es responsabilitza del seu funcionament. Ens permet implicar-nos en els teus públics i intervenir en l'interès i el bé comú amb l'opinió, el vot o altres formes de participació. És primordial revalorar la política i els polítics, sense política i polítics, no hi ha democràcia. Això sembla molt interessant. Això és molt directe. És reivindicar l'origen real de la paraula i l'origen ètic i bo correcte i legal. O sigui que les paraules impliquen això també. I tant. Igual que la paraula república, no ve de res pública. La cosa pública, allò que es pública, allò que ens pertany a tothom i que ens atanyi, que ens afecta i que ens departeixi també. No l'hem de rebutxar de cap manera. I l'altre és el Xavier Gracet, que per cert l'estic últimament i força. I és prou interessant. Ell és periodista i presenta l'Oraqua a Catalunya Ràdio de 3 a 4 a la tarda, que és molt interessant, el que parlen gairebé sempre. Part d'alta del cap. Cleps, diu ell. És la part d'alta del cap. Closca. La fas servir a la cançó de l'esperanceta Trinquis, a les cançons de Diana. Si... Si m'ha quedat... M'ha quedat el cap. No podia ser altra ment. També vol dir intel·ligència. I sempre se'ns necessita en el seu origen hi ha una probable combinació d'elements formals i semàntics, de motx com closca, capsa, clapa, també, aquella clapa. Bé, aquest ja ho sabeu. És un intel·lectual d'aquests potents, no? Sí, sí, sí. Semblava que no, però amb el temps... Quan va començar una mica la tele, jo estava com tenia els meus dubtes, però no és sorprenent com ha anat evolucionant aquest nou. Fins i tot va tocar fútbol i tal. I després de cop i volta, tot el temps ha anat amb tot un món de intel·lectuals normalment intel·lectuals. I porta molt de temps a la ràdio, perquè la televisió amb el seu moment és que la televisió fèiem paper com de més tuntet, amb tots molts respectes. I això que diem, i amb el món de la ràdio està portant potència a les coses. Bueno, tenim 10 minutets. Rosa, haz-nos una pequeña recensió com es diu en castellà, no? Iroga, hablamos del tema en cuestión. Entornada, Ràdio Nacional de España, año 70. No, que és una mà. Vinga, som-hi. És un tema que està molt actualitat, amb les setes econòmiques que tenim a la junta que ens envolta. El llibre, no sé, va a caure les meves mans, em va semblar d'entrada s'interessant i almenys si més no, és curiós, el títol. Mira que era per dir-hi d'aquests llibres de toio, no sé què, no. I no és tot sort o pel que sigui, tampoc no seria el meu cas. O sí, o sí, que a vegades ens pensem que no, i podria ser. Però bueno, és un llibre veritat d'aquests que es diu Retirar-se a los 40, ser emprendedor. L'Òscar Sánchez, l'Òscar Sánchez és una persona que té una idea de la formació que té, ha d'il·liderat el tema de les noves tecnologies, l'impacte que té actualment els models de negoci de les empreses, és pioner amb aconseguir rentabilitat dels projectes a internet. Ha fet una territoria professional molt centrada en el talent, en el lideratge d'aquest món empresarial, més de la formació dels Estats Units, l'Universitat de la Verne a Califòrnia, també ha completat estudis al IS, un màster de MBA, d'Unidó, estudios a Harvard Business School, d'Unidó i més... Sí, sí, no, aquest senyor. Sap el que es diu. I el plantejament que fa ens pot resultar útil o no. I en el millor podem dir, ostres d'Unidó. Hi ha un plantejament de base de dir a veure, unes persones que tinguin un nivell econòmic i un estatus més o menjar adquirit, de persones que ja tenen una formació que estan treballant de grans directius o dels executius a grans empreses, multinacionals normalment, que hi ha més o menys en els solits, doncs un estatus que treballen moltíssimes, moltíssimes hores de la vida personal. De dir, bé, sí, he aconseguit pujar a l'escala, promocionar un nivell professional, guanyar molts diners. He aconseguit una casa, una torre, no sé on, de la saladaña, o el que estic, era de moda. No sé, em perdonen aquestes coses. Sí, perquè no... Com que estem en aquest àmbit, nosaltres ja estem en un món real. Estem en un món real. Bueno, hi ha l'últim model de cotxe d'entus, però a canvi de què? A canvi de què? Si fem més hores que un rellotge, si continuament estàs viatjant cap a un capaball, si has intentat, o has fumat una família, tens una parella, el que sigui, i a la millor planta ja has de tenir criatures. Ja siguis un home o una dona, és igual, eh? I arriba has de tenir fins i tot aquestes criatures i vosaltres. No estàs dedicant temps. I veus com moltes... A més, explica casos així de persones. Els casos verídics, però no ho sé, realment, ell ho planteja com casos verídics, reals. Veus que realment no estan gaudint de la seva vida, i que la vida passa una vegada només. Fem un plantejament, fem. Per què no em contem? A veure, amb quins ingressos podríem viure? A més, quan necessitem? Sense luxes, sense històries i necessàries. Perquè això, de fet, vindria a ser una mica també el consum de compulsió. De per si, de tenir coses, posar-hi coses del que és luxe. I un cop has arribat al cotxe de la barca tal, després hi tens l'altre, després hi tens el llot, després hi tens la casa i això a la sardana, o a Ibiza, o a un testigui de mota. Això no ho necessites per ser feliç. Que val a dir una cosa que a mi em sorprèn, relativament, que aquest consum, aquesta qualitat de consum és la que no està amb crisi. Exacte. Clar, jo... Sí, sí, sí, no. A veure, hi ha alguns tocs per el que s'ha vist. Però és aquesta mitja alta. La mitja alta sí que ha notat per ximotius, però la alta, que és la que estem parlant aquí, avions privats i llocs i tal, aquesta gent... I si no has venut un quadro, ja està, com la tita Cerverà. Que no tinc caix, doncs bé, em venen un quadro i em donen 2.000 milions d'euros. Això el compra del seu moment. Sí, sí, sí. I ell, el que farà aquesta reflexió, diu que si tenim uns ingressos, mira, li queden la hipoteca, o si ja està pagada, ja està. Si cal, et busques una casa una mica més petita, o... I llavors dius, buscat una... O sigui, dedicat amb un projecte professional, que t'ompli, però que tu siguis qui puguis controlar. Els horaris, llavors que tinguis un horaris que puguin combinar la conciliació de vida familiar i vida professional, que puguis portar el teu fill a l'escola, que el puguis anar a recollir, que no sé què... Rosa, perdona una cosa. Aquest senyor partit de la base sempre d'un públic amb un nivell socialable. Sí, en aquest cas, sí. No estem parlant exactament, d'una persona al nivell social mitjà, normal, impossible, retirar-se als 40 anys. Està parlant d'un nivell, i en concret, és que ho planteja ja des de les primeres pàgines, d'un nivell d'ingressos de 3.000 euros al mes. Ostres. No sé com és a tenir una criatura, dos criatures. Bueno, una mica la idea ideal dels americans també, de la família ideal, que surta a les famílies, no? Però, bueno, que jo ho trobo com una excusa per una mica plantejar aquest tema, perquè ell sí que en un moment també ho apunta, i jo crec que això és interessant també, que és una mentalitat que ho teníem una miqueta oblidat, o ara mai podem generalitzar, sempre ho diem, no? Però la idea de que treballar per contaliena o treballar per tomateixi, fer el teu propi projecte, mira com està el mercat, quina necessitats n'hi ha, què fan? Per exemple, serveix per gent gran, perquè cada cop la població s'està envallint, i és necessari, i no hi ha places suficients, ni de residència, ni de persones que vinguin a casa, cuidar les pares, el no sé què, per exemple. Hi ha altres idees més de negoci, o com sempre s'ha fet tota la vida, la gent era autònoma, i amb un poble, amb una ciutat més, que encara no s'hagi industrialitzat, o que d'això, hi ha un vi que era pintor, preu, era pintor, l'altre era paleta, l'altre era lampista, l'altre era sastre, budista, o... Vull dir, la gent treballava per si mateix. Sí, però aquests senyors amb aquest evitisme no el veuràs pintant per ells. No, no, no, no, no, clar, però jo és que ara ja no estic fent un mes. Ah, vale, vale. Jo insisteixo, jo estic intentant crear una etiqueta de debat... No, el del llibre ja està, plantejament. És aquesta la idea. Si tens 3.000 euros al mes, si tens 3.000 euros al mes d'ingressos, no necessites aquests luxes, pots viure a la mar de bé, i valora, llavors, estar més, viure una mica més tranquil, la teva família, cuidar la teva salut, la teva vida, i llavors, monta la teva empresa, amb aquests coneixements que té. Això deia que és un nivell, una miqueta, d'una certa classe social, però com ho podem aplicar a tothom? Hi ha un projecte que s'està desenvolupant ja a les escoles, que és el que jo volia plantejar aquí, un projecte d'emprendedoria. Llavors, hi ha, amb un curs de l'EGB, de l'ensenyament primari, que ja es comença a tractar aquests temes, perquè una miqueta tornar, que us deien, el que feien abans, de que la persona no tingui la mentalitat, únicament que avaré els meus estudis, que avaré la classe, la primària, la secundària, la obligatòria, i aniré a buscar feina, a veure qui em dona feina. És anar una miqueta inculcant aquest altre sentit i treballant, la motivació, els valors, la creativitat, de què puc fer jo, a què em puc dedicar, puc muntar la meva pròpia empresa, que ara que sigui una persona sola, o d'aquesta persona endavant, tindràs un altre treballador o treballador al que sigui, i és una miqueta l'esperit aquest d'emprendedoria. És per això que jo heu trobat-hi interessant. Em serveix una miqueta de base? Sí, jo crec que ve... Ara mateix és complicat. És molt complicat. Jo soc autònom de fa molts anys i ara la situació és molt complexa, però si hi ha bones idees, Rosa, la cosa tira endavant. I si la cosa, mica en mica, és una inversió que tampoc sigui excessivament gran, que no sigui gaire arriscada, les coses poden sortir bé. Jo crec que hem de ser emprenedors en general, no en grans riscos. Jo crec que el tema de l'emprendedoria s'ha anat perdent, perquè la gent ha volgut viure més. La gent que ha tingut 3.000 euros al mes, i li semblava poc per poder tirar milles, perquè volien tenir el que dius tu, la gran cas, la gran cotxa i tal. És una llàstima, perquè amb 3.000 s'hagués pogut viure perfectíssimament bé, i potser no estarien com estem. I si tothom us obre en deutament, perquè per mantenir aquell nivell de vida necessites més diners. I els bancs han tancat, perquè tot s'ha anat a Norris, el castell ha caigut, no hi ha hagut, i és d'això, i és una llàstima. Però bueno, és que parlau massa. Parlau massa. Jo no parlo gaire bé res. Se'ns ha acabat el temps, una altra vegada. No pot ser això. I tant que sí. Un monogràfic. Dedicat a Txescu. No, però si jo no en queixo, ha de fer una broma, perquè és que no parlem, no calen de parlar, vull dir, no arribem mai a complir, però perquè això ens ha de parlar tant, tenim tants temes que podem esplejar-nos. Això vol dir que som gent intel·ligents, ja, home. Sí? Sí, jo crec que sí, que som bastant. Ja em sento bé, doncs. Clar que sí, home. Molt bé. Fins a Popedi i Jous. Molt bé, molt bé.