Babilònia del 17/10/2013

Com un xar, estant-me sent un ràpid! Ara es pot llargar-se ràpid des de l'esquadra S'hi curitza's ràpid des de l'esquadra I m'haig d'anar amb els sandals I m'haig d'anar amb el ràpid des de l'esquadra Bona nit! Un dijous més, tornem aquí a Radio Desbem, per estar amb vosaltres, des d'Alba Vilònia I avui tenim la companyia de dos dels grans del nostre programa Som cinc grans, eh! Hem d'incloviar, però clar, i aquesta... Per l'alçada, no? No, exacte! Métro... Métres no sigui un gran des d'Espanya, eh! Que això és un altre element, que no ens agradaria gaire I que tenim aspiracions! Qui voldria ser el marit de la doquesa d'Alba David? Molt poca gent, eh! L'altre dia me n'ha explicat una acudita, el puc explicar allà que estem així Bon, estem amb la Rosa, hola! Hola, què tal? Bona tarda! Amb el David... Hola! I amb el Xescorramós, és una acudita una mica així, eh! Són aquests acudits... Vinga, dispara! Que sempre som molt sèrius i hem de fer una mica de broma Són aquests acudits que apareixen a aquests peluàssap, que apareixen a Matias Prats Sabeu que per després fa aquests rodolins, a vegades, aquests acudits dolents, no? I llavors apareix la cara de Matias Prats i a sobre posa El marido de la doquesa d'Alba ha sido ingresado en un hospital por gastroenteritis Que tu et vaig enviar, em sembla, David, no? I és a sota posa, per comer un almeja en mal estado Bueno, a cadascú que s'agafi la broma per on vulgui Però per això, clar, això són els problemes de ser un gran d'Espanya, eh! Sí, no, no, no... També s'arriba la discrepitjament... I tant, i tant, molt bé! Bueno, és broma, eh! I no hi ha cirurgia estètica que valgui Clar, clar, no, no, això no s'arregla per molt que passi per ja la màquina, que digui jo Molt bé! Doncs avui tenim un programa... La planxa de cavall! Ah, això, això... Convertim-nos en persones serioses i parlem d'art, que és el que hem de començar avui Parlem de la visita que va fer la Rosa al Museu del Modernisme Des d'aquí, és molt recomanable criticar molt car, però molt recomanable O dir, perquè si us recullen els senyors del Museu del Modernisme, que intentin fer una mica de preu més popular De llibres, parlem de tres en concret, parlem de la Saga Ender, que el David està, doncs, allò, real factament, poquet Però que ens ho explicarà, perquè hi ha d'unidor de l'Orson Escotcart Jo us parlaré de les brúixoles que busquen somriures perduts, de la verespinosa I la Rosa ens farà una mena de simbiosi entre el passatge a la Índia del Emma Foster I el passatge a la Índia del David Lin, la pel·lícula, que està molt i molt bé aquesta pel·lícula I parlant de cinema, en Palmarem, mai millor dit, en Pacific Rim, de Guillermo del Toro Amb els Jops, a la via de l'Estip Jops, i també la Rosa ens parla de promoció en fantasma I papa suyo un zombi, si les veu la pel·lícula, una zombi, perdona, és que no me'n recordava ara I parlant amb la Muerte, que és un clàssic de l'Oliver Stone, que va guanyar per ser una concha de plata No, perdó, com es diu la de Venècia? Un lleó de plata, no? A Venècia l'any 88 Exacte, de plata, per ser el segon, per ser el segon premi Molt bé, Rosa, parles del modernisme Doncs vinga, comencem Molt bé, perquè si m'envien tu i jo, no callo Ja ho sé, per això... No, parles, tu parles, clar que sí Ah, mira, ja que has comentat el tema del preu de l'entrada, no me'n recordo exactament el preu de l'entrada 12 euros Sí, molt bé Per això, per què? Però van pagar la meitat Ah, molt bé, fantàstic I ara que aquest estiu es feia una promoció des de l'Ajuntament de Barcelona, no sé si era la pàgina web bcn.barramodernisme I llavors vam treure ja tota una sèrie d'etiquets d'escontes Molt bé Que les podies anar a visitar tot això a mitat de preu També fem difusió d'això, perquè es pot anar amb aquests costos d'aquesta manera Exacte, molt bé I llavors, com tu ho veies dit, és el Museu del Modernisme, és una xulada El que arriba al mes, número 48, és un museu que és l'únic en el món, el primer i únic de moment en el món que és especialitzat en modernisme, modernisme català per suposat L'edifici on t'està ubicat aquest museu també és modernista Va ser projectat per l'arquitecte Enric Sanyer, entre els anys 1902 i 1904 I encara conserva la volta catalana i el pàbiment original, és molt maco, el que és l'interior d'aquest museu Té dues plantes, és una preciosa lliure Perdona, Enric Sanyer va fer 500 edificis a l'example de Barcelona, gairebé El moco de pàboa Va ser el arquitecte modernista, nou sentista, més prolífic de Barcelona I que la gent coneix molt poquet Potser més conegut seria l'edifici de la Caixa, que hi ha a la Via de Lletana Quan puges, que trobes que és el centre, és més conegut d'Enric Sanyer, entre altres Però el que diu la Rosa, sí, és veritat que és un edifici aquest del Sanyer Que està molt bé Devia ser barat, no?, de contractar No, a contrari, era molt car No, vull dir, no, vull marxar car No, no, no, però estava de moda Li parlaven del comte arquitecte, li deien així Perquè era molt car, era molt fàcil treballar amb ell, que és molt important I per això va ser tan prolífic També el Gaudí devia ser complicat Exacte, i el Gaudí, que també era car, era més car que el Sanyer Però no creguis, tampoc anava a la cosa, el que el Sanyer va fer, per exemple, el tep l'experiatori del segrat cor, de l'activitat bo Perquè tinguem una referència dels dos, d'alguna persona gran Que ha fet un edifici molt important i que és molt desconegut I que domina, domina moltíssim, no?, exacte I per això és que la mica és el tep l'experiatori de la família, el tep l'experiatori del segrat cor No deixa de ser dos temples, no la deixa filosofia i amb un concepte totalment diferent Però s'ha tancat No, no, no, que va superinteressant el que esteu explicant Doncs, parlant d'aquest edifici, hem de dir que aquest edifici havia estat destinat antigament El que era el magatzem de distribució de la fàbrica Textile Fabricowatz Ah, no sabia això No recordo la famosa fàbrica, no se la tenien el magatzem Per això segurament, com que només era magatzem, per això igual s'ha pogut conservar el que és l'edifici Jo us comentava de les voltes originals i del paviment Allà s'exhibeixen obres dels artistes més importants del moviment modernista Allà trobem, des de pintura, escultura, mobiliari... Això és molt important Hi ha existes algunes joies i algun objecte així de curatius Però bàsicament és això, bàsicament això és escultura i pintura És una necessitat, coses molt, molt bolvorses Antoni Gaudí, per exemple, hi ha les cadires de la Colònia Güell i de la Casa Batlló Després hi ha coses del Josep Puig i Cadafal, del Josep Jimona Hi ha les escultures precioses, totes aquelles que tenen aquests noms De conceptes, com la maternitat, el desconsol... A més t'expliquen, perquè és molt interessant els plàfons explicatius que el segueixes molt fàcilment i es va explicant com era una persona molt religiosa Perquè al principi veus aquelles estatues, aquells nusos que penses, ostres, que sembla que és un convers atrevit No, no, és total contrari, és més una sensualitat i l'expressió d'un sentiment Des del punt de vista religiós mai des del punt de vista com podem pensar dels eròtics ni de representació del cos i ciutadans de la dona El desconsol que deies tu, que és la figura que està al debat del Parlament de Catalunya que no és l'autèntica, que és aquesta, que és aquesta noia que té el cabell caigut Vull dir, per sobre del que seria exacte Exacte, molt ben dit això d'haver agafat per les mans Doncs el llimon, al millor sense, li va morir la seva dona i és un homenatge, en teoria es creu que la va fer amb aquest homenatge a la mortalitat, el que seria la tristesa, la solitud una miqueta és aquesta la intenció I és cert, perquè el que dius tu de que en llimon hi ha altra gent van crear el cercle artístic de Sant Lluc que va ser com un plantejament, és a dir, seguint la línia modernista trencar amb els accessos del modernisme i tornar a posar una idea més religiosa I aquí és la idea que llavors apareixen aquestes imatges del llimona, d'en Josep Clarà, de la dona mediterrània Noa, però en un principi està prohibit el no, amb aquest cercle artístic estava prohibit el no, també estava Antoni Gaudí estava Miquel Blay, una sèrie de gent que va ser famosa 4 o 5 artístes que van fundar-ho I llavors a partir d'aquí, una miqueta és aquesta sensació de la noesa, però no vista com a sensualitat és la noesa, com a pureza de la dona i a partir d'aquí amb les connotacions que pot comportar però que és magnífic en llimona té molt a dir Nia també una altra escultura, que és la primera comunió La primera comunió és de Miquel Blay però també preciosa Són dos nenes, una que està amb el cap baix i l'altra està amb el cap aixecat És una de les còpies, perquè l'oficial és del Manac hi ha dues o tres còpies, d'això però té molt recent també el modernisme i el modernisme que ara per a aquests motius estic entrant per qüestions personals Molt bé, molt bé, obres en Ramon Casas, pintures de Santiago Rossignol, Déu Ser Bjernau, de Joaquim Mir doncs això, els decoratius hi ha bànoves d'aquestes també hi ha diversos motius xinesos o japonèsos parlant del japonisme, amb aquells lacats amb aquelles figures, amb aquells ocells exòtics flors, les dones vestides, amb aquells vestits que semblen kimonos Aquelles queixes Era un objecte de luxe, suposo És el que deia, amb aquells objectes de luxe perquè és el que deia, a més aquesta intenció El poble pla, no es podia permetre aquells objectes modernistes És que el modernisme, com altres moviments que va haver arro del món intentava tornar a fer el tema artesanal quan ja estava al tema de la fabricació en sèrie Aquests artistes artesanals volien que fos pel públic però com si havia de treballar en materials noples això en queria, a partir de allà és a Malabastre treballaves amb iori, amb fustes això comportava una despesa bestial i això s'ho podien permetre a les burgesos i d'aquí és el cas que les grans són la casa Batlló la casa Mila, les huelles, clar És una bestalla Evidentment La gent de Carré tenia el que es deia la cadira Tonet que era la cadira feta en sèrie és una típica cadira amb la forma de l'esquena rodonida És un íntim més modernista que es podien permetre però eren cadires que fes feta en sèrie però demanar-li a un Gaspar Omar o a un Jean Busquets que et fes un Mopla seria una bestia És curiós que veig aquí el aspecte la cadira aquesta que és com un tu i jo d'alguna manera Això és d'en Gaudí, no? Sí, però això no hagués passat... Amb aquelles ordres econòmiques, de l'esquena... Molt estudiades, molt estudiades Sí, sí, i a més pensada on es reculsarà la mà quan t'aixeques com és de xeca la cadira fins i tot hi ha la marca dels dits les marca la forma per posar llas dits i llavors aixeca la cadira Però això avui dia potser s'agafaria en sèrie Aquella poca nit es va plantejar No s'ha plantejat perquè potser per la base del material es podia fer un altre... Sí, sí, però es recarcava això es volia acabar, en moment de la seriació el segle XIX va estar molt marcat i justament a final de segle el que es plantejava és les arts aplicades, arts decoratives com a element artesanal i per això potser la gent volia podria imitar, potser una venista de segona filera podria imitar això i segur que ho faria amb fusta, jo què sé, del bé o de qual cosa dius que potser... Però la base era tornar, però és el que diem això va passar amb una cosa que es deia les arts en craves en la Terra que es va voler emprar revolució industrial una mica més enllà van dir tornem a l'artesanat, però què va passar? va durar temps molt concret però va morir perquè no s'ho podia permetre el treballador de la fàbrica va ser per una sèrie molt determinada si us interessen reproduccions d'aquestes cadires segur, segur a la casa vaig jo a la botiga d'allà també en tenen però també seran cares, no seran barates perquè es copa a los guiris suposo que sí doncs pràcticament és això, la part que més em va sorprendre potser era la que està de un i està molt farsideta és la part de mobiliari d'aquests mòbles, aquests mòbles de menjador d'aquests secreters, aquests mòbles també per als emitoris és maravillós que dius que estan pensats un per un dissenyats amb tots els detalls, amb la pintura que tenen a sobre o com es diu allò que fas així amb els fins ell i fas... el grafiat si és perfecte, és correcte si amb totes les tècniques és una preciositat val molt la pena també recordem que el Manac, a la secció d'art modern també hi ha un mobiliari d'en Gaudí, de Gaspar Omar hi ha un espai molt maco que la gent va al Manac i va directament a veure el romànic que em sembla magnífic però la part de modern hi ha coses molt xules del modernisme i evidentment és el lloc on més hi ha cases però ja tens una lencó magnífica o fins i tot també una cosa que crida l'atenció són els premis quan es convocava jo que sé jocs florals o un premi de qualsevol activitat o qualsevol tècnica artística doncs el premi en si ja tenia també un valor perquè llavors era un cartell o un mirall de si tot decorat i tot pensat expressament i llavors clar, aquest d'un guésin aquell premi ja tenia un valor artístic que també va ser la revifada i llavors l'ajuntament que era normalment qui ho gajava aquests premis o encarregava amb un artista de renom o un artista que estigués de... Per exemple, Alexandra de Riquet es va fer això que són dels millors grafistes de l'èpoque, era com un dissenyador de l'èpoque, llavors feia cartells, els famosos cartells d'Anís del Mono per dir-hi alguna referència que tenim del que seria la cartelleria, tot això era... que va posar de moda el retorn a les ràfiques però no de forma industrial, també de forma artesana i es torna a fer clava a Tivuf... Tot això no va ser amb el fet d'aquest moviment això s'haurà d'estormir el moviment, no va ser a partir de la guerra de Cuba que tothom va començar a venir cap aquí tots els potentats que estaven allà i van començar de quartos afortunes van venir cap aquí de Cuba... Va ser la febrador, basament, això va tenir una influència molt important amb aquella època, també és cert, però justament a l'època del 1800 un antípico va començar una crisi, bastant important heu de dir que sí que hi ha gent que ja estava putantada però el cúmul de la gent va patir una crisi com la que tenia mare els huells, tots aquests, eren de família allà els huells van arribar a ser, a l'any 88 a 88-89, la família, bueno, la persona més rica del món el senyor huell va ser més rica del món sí, sí, sí, sí, sí, sí i en aquell moment, en concret, parlo de què després és el millor que el Rocafeller és una mica més del 1900 i escaig, és una mica que més però en aquell moment era el més ric del món el senyor huell un dia vaig llegir que comparativament, o sigui, avui dia el Rocafeller va ser el més ric del món clar, en comparació sí, és a dir, però a anys llum si ara avui dia un d'aquests té 60 mil milions de dòlars ell en tenia 600 mil clar, en vei de vida sí, no? sí que ser, sí que ser, això molt bé, hem fet aquí tot un estudi que irà bé de l'època i d'aquest pas, doncs mira ostres, hem tirat un quart d'or, veus el que deia, amb rosa abans deia eh, és que potser no arribarem a cobrir, hem de parlar de coses dius, ja anem malament de temps, no pot ser això clar que sí David, parlant de la saga Ender, canviem el tema de literatura a veure què tal? Doncs preveïn que venia ara el novembre estrenant el film el joc de Ender, doncs faig dia algun va animar, em va passar els llibres de la saga i m'ho estic ramatant i tot dic que aquests llibres estan escrit per un escriptor que es diu Orson Escotcart i que el primer d'ells ara no ho sabré, que és el joc de Ender doncs va estar escrit al principis als anys 80 o 70, no me'n recordo, és... i han trigat fins ara a fer la trilogia? no, no, no, no, no, no, no és trilogia, ui, no, no, són 11 o 12 llibres Ostres, vale? Sí, sí, sí, és nou, és veritat Desconeixement, ho sento. Inclusant no ve les curtes que no me les he dirigit perquè no, no, no, no, no, no me les han passat però el joc de Ender és un joc situat en un futur un tàpoc massa llunyà potser d'aquí 100 i pico d'anys i tal o 200 anys, en què... en què la Terra ha repetit, diguem-ho així, un atac alienígena per part d'uns extraterrestres que, curiosament, doncs... són com insectes antropomòrfics d'alguna manera, que els diuen insectores o també fórmics i tenen totes les característiques d'una mena de colònia com de formigues, però... de l'assada d'un esser humà, no? A partir d'aquí, els essers humars doncs poden repelir miraculosament doncs aquest atac i decideixen passar contra atac. De quina manera doncs generar... o sigui, fent una recerca exhaustiva a tot el planeta amb els menys més brillants i ells arriben a la conclusió que les menys més brillants també són les més innocents i per tant són els nens i creen el que es diu una escola de batalla i allà ens sinistren els nens a ser generals de l'exèrcit mitjançant uns jocs, a partir d'aquí ja no explico més. Sembla interessant, és de aquesta línia molt interessant. Sí, sí. Ara estrenen la pel·lícula, la pel·lícula és... No ho sabia. Sí, la pel·lícula, la protagonista... Però va ser d'ama primer llibre, clar, imagina'm. Sí, només va ser d'ama aquest llibre. Sí, si el director és un tal... Comença la saga. El director és un tal... David Hood, no ho sé... David Hood? David Hood. Els actors, l'Ènders, l'assa Butterfield, que vam fer l'invent de l'enviació de Hugo. Ah, sí, sí, sí, aquell nen, sí, que feia molt bé, eh. L'invent de l'Ènders de Hugo, sí. Harry Sonfort, el Ben Kingsley... i després són actors que són nens que ja no... Clar, que són noves generacions. S'ha dit la paraula. Un dels protagonistes dels nens es diu Binn, perquè clar, que hi van totes les menys més brillants. I els generals que volen estar naporats, bueno, en realitat, són dos invasions que pateix la Terra, i la tercera ja no... o fem alguna cosa, o aquí ja no... ja no sobrevisim, i doncs, preparant un pla, i per això necessiten un comandant al front. Sí. Les esperances, doncs, es basen en l'Ènders, però també tenen... Clar, si es fa d'aquest, la presió psicològica està impotent, que calen de tenir alternatives. I una d'elles és un nen que es diu Binn, i que, bé, és un noi que d'alguna manera està genèticament alterat, d'alguna manera. I això li fa fer esteninament analítica, doncs bastiat. El que passa és que l'Ènders no només té unament, és aquella gent que es basa en una intuïció i que, a més a més, té una capacitat brutal de lideratge, i de agrupar, o sigui, així, la gent, per ell, fa el que sigui, d'alguna manera. Cosa que, per exemple, pel Binn, no. És molt analítica, però no té aquesta capacitat de lideratge, com la que té l'Ènders. I a partir d'aquí, l'autor desenvolupa tota una història que se'n va fins a 3.000 anys més enllà. Més enllà en el passat. Sí, perquè a partir del joc de l'Ènders, que no explicaré com va, ni res de res, es produeixen viatges a altres móns i tal, però que, clar, hi entra el factor del fet de viatjar a la bolsa de la llum, que això fa que per tu el temps sigui relatiu, però els que deixes en els seus llocs el temps passa molt més de pressa, respecte-t'ho. I a mi, per a tu, hem passat setmanes i la gent que estava a planeta Terra ha passat anys o dècades. I tu, quan has arribat a destí d'una altra planeta, ja són molt més grans. Però quan estem parlant de 3.000 anys enrere... Endavant, perdó. És que en tenia a dir que a l'època prehistòrica... Perdó, perdó, perdó. D'alguna manera es descueixen noves races alienígenes. Ah, molt bé, molt bé. I, no, no... Les sagues es divideixen en la saga d'Ènders, que t'explica la seva història, però què passa? Aquí hi ha un impàs de 3.000 anys. I la saga del 20, que es diu la sombra d'Ènders, però passa bàsicament a la Terra. Bàsicament a la Terra, perquè, d'alguna manera, parla de la unificació de tots els països en un sol govern, però d'una manera pacífica, voluntària. Que no és allò imperialista, no? No. És el que volia fer Hitler. Està molt curiós, està molt curiós. Però jo la recomano, perquè jo me'ls he llegit tots d'una atacada, i ara ja començo a estar allà. 11 llibres de cop. Ja me n'hem a soca, directament. Perquè comenci la pel·li i tinc ganes de veure-la. Doncs mira, fantàstic, molt bé. Jo la recomano, que és la saga. Va marcar molt, la science ficció del 1880. A mi m'han comentat una persona que també és seguidora i això, m'ho ha explicat diu que és magnífic, però clar, a mi és el que diem. Ojalà, vull dir que a final dius, si em piso una logre, a final dius que és impossible. Això és com una mica la mandra. També vaig fer així, vaig veure la primera temporada, com a mateix llibre de la primera temporada. Va ser una mica més superflu, perquè sabia que anava i m'he remetat tots els llibres fins a l'últim, que també fins a l'altre. Escolta'm una recomanació, un lligalló megalòmana, però una vegada... Clar, però val la pena. Una altra saga, no? Aquesta de 50. D'aquests de 100 pàgines. Doncs mira, llibres petits com aquest, com el de l'abra espinosa, que busquen riures perduts, que són sent poc de pàgines, però no t'ha de veure, és una cosa totalment contraposada. I que bé, el senyor Espinosa ja el coneixem, vull dir que una miqueta ja va fer diferents llibres, però també va ser molt conegut aquest el previ que va ser, si tu me dices bien, lo dejo todo, pero dime bien. Que també parlava de la malaltia, de la situació, de les situacions complexes, que passaven al voltant de certes situacions que has vinculat amb un nen. Estem parlant de la base de la malaltia, per això d'aquesta manera estem parlant d'un Alzheimer, d'un Alzheimer important que pateix el pare del personatge. Un personatge bastant... allò aturmentat, una persona bastant fumuda per la vida, perquè és allò que dius i aquí sí que tinc que fer una crítica negativa, que el senyor Espinosa a vegades tracta la gent com si realment hagués trepitjat merda, vull dir, en una pobra home, és que a pobra home la dona se li ha mort. Els pares també, en la seva època també, es va quedar a mitja orfa i tal, de tenir dues bessones i de la bessonada una d'elles estava amb la mare en el moment de l'accident i pensava que també estava morta, perquè va sortir volant, de l'accident de cotxe, i llavors a final la van trobar per ja pobret a plorant, però que la van trobar bé, però que van estar un dia buscant-la, no pot ser, i després resulta que el germà seu també ha mort i ara el pare va cuidar perquè té un Alzheimer's galopant, dius, vale, vale, és el que diem, això passa amb sentit picot de pàgines, a veure, és el que diem, està bé, té una forma d'escriure molt maca, té un punt poètic que sempre hi ensa comentaris, vull dir, molt agradables, i a vegades bastant emocionants, però d'una gran bellesa, no diré que no, i bàsicament és això, és el que passa amb aquesta persona, amb la seva sí que, la seva situació, i que es troba davant d'un pare, que amb el seu moment no es va portar bé, el pare no es viu, però la mare també va morir d'un càncer, i llavors amb aquest procés, el pare no es va portar bé quan eren petits, i la mare va morir d'aquesta malaltia, i ara ha de cuidar aquest pare que ningú l'estima, i llavors és aquests enfrontaments, i aquest pare era director de cinema, i es juga també amb aquesta malaltia que vol fer una pel·lícula, quan realment no... És com una mena de submont, que ella està vivint. Bueno, no és agradable, el 100%, però en canvi, el que sí que fa ell és que li dona una patina de lectura que dius, t'enganxa, això és el positiu que té, vull dir que se bascura bé, i jo crec que és una experiència gaire agradable, el 100%, però també va ser l'alterior, no era agradable tampoc, però en canvi, ho fa bé, tampoc t'arriba als límits, els cabrosos o la situació que dius, no puc més, s'aguanta perfectament, i són capítols molt curts, i és un rítmic, per tant, entra bé, però és una lectura raonable, i bé, és corteta, i tampoc és allò que estiguis mil pàgines en passant de quina, clar, fer-ho més complicat. Bueno, i parlant de bellesa, el passat de la Índia, és aquelles pel·lícules i aquells llibres, de... de recrear-se, i no hi ha pressa, i tres hores de pel·lícula. Bueno, sí que sí, és aquella llargueta, explica'ns, explica'ns. Mira, em va fer gràcia perquè volia mirar la pel·lícula, no me'n recordava si l'havia vist abans, i em feia gràcia recuperar-la, però vaig pensar, mira, em vindria a gust llegir la novel·la, a veure si començo una miqueta a veure, bueno, però si fan adaptació... si m'agrada, si no m'agrada, en fi, i llavors, doncs vaig llegir primera novel·la, millor, perquè jo penso, home, sempre millor, novel·la, i després pel·lícula, de que primer és el primer, el que s'ha fet primer, que és l'escrit, en aquest cas, i llavors, a partir d'aquí, ja pots una miqueta valorar l'adaptació que s'ha fet. La novel·la és d'un escriptor anglès, que es diu Edward Morgan Forster, és un senyor que va... relativament, com es diria, no contemporani, no, com es diu, perquè va néixer el 1879 i va morir el 1970. No, és contemporani. Sí, sí, sí. Clar, però que no és conceptat d'un escriptor contemporani de modern, sinó de l'època contemporània. Clar, exacte. Sí, sí, sí, és l'època contemporània. Ben coincidit. Exacte. Sí. Per poquet, però ben coincidit. Exacte. Dos anyets? Sí. Aquest senyor, doncs, havia... havia fet tres viatges a la Índia, també havia viatjat a Paràmérica. Clar, llavors, ell té un coneixement profund, bueno, profunda, un nivell, un coneixement del que era la Índia de l'any 1920, que és on està ambientada aquesta novel·la. Ell va escriure més novel·les, us recordo, per exemple, eren set novel·les i va veure publicades 5, us recordo de Maurís, per exemple, que també després es va portar al cinema. Sí, però fa poc. Una altra, que era una habitació amb vistes, Howard Hens, la mansió que es va traduir com la mansió de Howard Hens. El regreso a Howard Hens. No se la van fer per la televisió. Sí, la vaig trobar antipassada. És capaça això, igual que Maurís, Maurís Quedantida. Però, com vaig veure el regreso a Howard Hens, la vaig anar al cinema. Que guapo. La dona del Tim Burton, l'Ena Monja Carter. Són pel·lícules d'època, però és que el James Ivorri és l'únic que ha passat a Caducra. És queco, és queco. Això és la pel·lícula, que és el que diem. No llibre, clar. Potser hauríem de m'intel·legir llibre. Qui més llibre s'escrita, aquest senyor? Doncs mira, és d'on de Los Angeles no s'aventuren. El més largo viatge, la... I Arctic Summer. Una idea, que és una obra que no vaig veure publicada. Aquí les més conegudes són aquestes quatre. Molt bé. Llavors, a les seves novel·les, sobretot tracta un parell de temes i a les últimes ja es va veient més, que és, per exemple, el tema de les barreres socials. Això, aquí ha passat a la Índia, es veu claríssimament, el regreso al d'Orequeta, i a Maurís, i a Tarreua. Ell pensa que es pot intentar i que les classes socials es poden entendre, es poden comprendre i poden conviure, d'una altra manera, potser més igualitària. Però, bueno, al final, veus que amb el concurs que arriba a les seves novel·les, és que això és molt difícil i que... bueno, que és pràctic, no sé si és impossible, però que costa moltíssim, que això és un ideal que, amb el temps, vés a saber si s'hi aconseguirem. Això és dir, que es veu a la passatge a la Índia, també al dret d'Orequeta. Després d'un altre tema, la sexualitat. A la borda, a moltes de les novel·les, a Maurís, per exemple, es veu claríssim, de fet, en aquest cas, clar, el tema de la homosexualitat. De fet, el que sí que és veu, la gent que s'ha legit una mica totes les novel·les, els crítics i així, aquest auto fa com una evolució des de la heterosexualitat fins a la homosexualitat. Comença, però, de fet, és el tema de la sexualitat del que s'ha present. Em sembla que allò era. El senyor Foster, crec que sí, eh? No sé, la millor m'equivoco, eh? Jo, perquè he estat la gent d'ell, m'ho ha semblat, també, però tampoc ho acabo de... Jo és que a mi em sonaven campanes, eh? El que quedo del dia també era ell. No, és el director de la pel·lícula, és el Tim Grigori. Sí, com... versionava tantes novel·les, no sé si... No fos també del fos, clar. Sí, sí, sí. L'argument de la novel·la, que també és l'argument de la... després de la pel·lícula, després de la década dels anys 20, a la Índia, en el rach britani, com la colònia britànica, no que era, i és el moviment... està ambientada en el moviment independentista d'Índia, una miqueta és l'origen, el cínicis d'aquest moviment... d'aquest moviment índi, no? I llavors és la història de dues senyores, dues dames ingleses, que arriben allà, a Chandrapur, perquè una d'elles és la mare d'un magistrat, local, i l'altra és la... la suposada promesa. La suposada de veure si finalment es casarà, no es casarà, de fet aquest viatge és això, però acaba de conèixer, acaba de decidir, que fan, si es prometen o no es prometen, i ella es diu de la... de la quest. Aquestes dues persones arriben amb moltes ganes de conèixer la Índia, de conèixer la gent de la Índia també, de conèixer la cultura, i crea xocar una miqueta amb la forma de viure d'allà, perquè és una colònia, se suposa que ja estan integrats amb els natius, d'allà, i que va veure que són... com el seu gueto, no? Ells són la classe dominant, ells tenen totes els privilegis, ells manen en els síndis. Encara que hi ha molts síndis que estan educats a la manera occidental, a més que parlen perfectament l'anglès, que tenen les formes anglèses perfectament de comportament, que potser tenen el té també a les 5 de la tarda, gent que ja pots metges, per exemple, a l'altre protagonista és el doctor Asit, és un metge educat a la manera britànica, no? Però no, veus que no, aquesta classe dominant no accepta i no integra els altres. Encara que sigui gent preparada per la gent de l'elit, de la Índia, i no. Aquí ja veus la primera cospira perquè la gent està descontenta amb aquests invasors, amb aquests colonialistes que tenen allà. Aquestes dues senyores, aquestes dues dames, sí que comencen a fer amistat amb gent de ja, amb el doctor Asit, també a través d'un altre que és el Fickling, és el director de l'Institut, que el director d'Institut sí que és anglès, però és un anglès atípic dels que n'hi ha allà, és més com elles. És una persona que sí que s'integra, és una persona que té amics indis, que van vells, que parla, i llavors, de la mà d'aquest personatge, doncs ja comencen a fer una miqueta de convivència, de coneixement de les dues cultures, i llavors organitzen una excursió amb unes cavernes, amb unes coves, que es diuen de Marabar. Una miqueta és molt simbòlic, també, amb unes coves, no?, perquè suposa que estan molt lluny, que han de fer un viatge en tren, surts molt d'hora, que han d'arribar ja... Sí, a més, amb torna parafernalia de criats, que els hi porten de tot, des de les cadires, des de la menja que han de fer allà... I pateixi allò amb una mena de taca pànic, no em sembla, o sigui... Sí, exacte. La dona gran, la Mrs. Moore, pateix una... com castofòbia. A la primera cova que entren ja, entre aquelles grandetes, pateixi un episodi de castofòbia, ha de sortir perquè necessita respirar i no pot estar allà. Es comença a sentir ufegada, però clar, és perquè hi ha molta gent al voltant seu. Clar. A l'Índia es veu que també és molt aproximitat, les gent es toca molt, estan allà... No poden suportar, no? El coseta de massa, i això, ui, jo sóc així, vull fer l'intenda, apropar-me, però quan es veu allà en voltada tanta gent ja comença a sentir-se malament, i llavors surt fora. I, en canvi, es queden descansant i tal, i el campament va ser. I llavors la més jove, la més jove, la Dela, ella sí que va amb el malmetge, amb el doctor Azit, sí que va a visitar una altra cova, només acompanyes del guia, el guia a final marxa. Bueno, total, hi ha un episodi també una miqueta estrany, la novel·la queda molt ben descrit, i la novel·la jo crec que està molt... queda molt clar tot el que ha passat, realment. A la pel·lícula jo no ho acabo de veure del tot. Clar, no? A la pel·lícula... A moment que em vaig perdre a la pel·lícula... A la pel·lícula et perds, no entens el per què passa tot això. T'entens amb qui són les actrius? Sí, jo tinc aquí. A la Judi Davies. Estava pensant qui era la jove. Peggy Ashcroft. Peggy Ashcroft és la senyora Amur. James Fox. La Judi Davies és la que jo estava buscant, que ho fa molt bé. L'Aleg Guinness fa de professor Gotbott, que és un bra-man, que és bona cesta. I hi ha el paper del marit d'ella, que és un senyor rosa, rassonet, que és aquest que has dit David, no sé com es deia ara. Allà que t'ho fa perfecte. Fa un paper de personatge... O el Nigel Haves? Aquest, aquest. No s'arriben a casar, eh? És veritat que no s'arriben a casar. Aquí ve tot, perquè ella comença a tenir una crisi de dubte. Està dubtant si realment estima amb aquesta persona, o no l'estima. No s'ha de donar el pas de casar-se. És que, a més, ja ho veu, que si no es casarà, és una miqueta el que a aquella època passava, perquè et quedava soltera i mira. Perquè era mujer i ego, em sembla, a la pel·lícula. Ja passa alguna cosa que hi ha com un rafús. No, són les tirats, què va. No, són molt estirats. Són molt anglèsos. Però ja ho que no s'entenen, ells dos. Què motiu és la por que no s'entenen? No, perquè ell és molt... A veure, ell ja s'ha adaptat perfectament a ella encara. Ella té inquietud de conèixer a gent i la veus que és més obertadament. No s'acaba de veure ella amb aquesta persona. I com que hi ha aquest dubtes i tal, i està pensant en això, doncs es queda soles amb el doctor Acid, no es veu el que passa. Bueno, sí que queda clar que ell no ha anat, ell no li ha fet res. No se sap si és una imaginació seva, veia a mateixa també. També una mica de crostofòbia, una mica de les seves cabòries mentals, de la massa estabilitat d'aquell moment. Total, que ja... després cau, baixar per aquella pendent, que hi ha com una... Sí, sí, una mica... Cactus, no sé què, acaba tota punxada... Fins i tot pobra. I llavors tot acaba, que el doctor l'acusen d'intentar violació. Ah, sí? Sí, sí, sí. A veure si tot això ha estat un malentès. Matarà un rull senyor. Jo veig que d'entrada és més les cabòries de ella que la primera cena, quan la senyora gran sent aquella crostofòbia dius que amb aquestes, no ja li està passant el mateix, però culpen amb aquest senyor. Imaginem-ho ja, la que es munta de seguida al darrere, en la persona, al judici, tot el muntatge, tota la parafernalia que munta, però ja és tota la classe dominant, totes els anglesos, tota aquella Polònia, contra aquest senyor. És l'equipella, diu, al argument, diu l'última frase, a cif, diu presenciar la imparcialitat del sistema britànic, el lema no oficial del qual és culpable fins que es demostri la inocència. Exacte. Però jo crec que en aquest cas, el paper que fa a la CIF, aquest com es digui, que fa molt bé, per cert, és que jo estic convençut que és inocent. Aquí hi ha una problemàtica mental per part de la Judi Davies, de la filla. Va ser a papers així, una mica d'alterada. Sí, sí, sí. Podré absolutament fer una mica de secretari d'estat, una mica de guilladota. És veritat, és veritat. Sí, sí. És una mica de... És això, una miqueta, el plantejament és aquest, tot el tema dels judícies molt interessant, com vam prendre en partit crear tota la Colònia defensant la noia, clar, pobretà, no? En canvi, tots els indis, fins i tot arriben advocats de la capital, de calcuta, de gent especialitzada per defensar-lo, com el Fielding, el professor d'institut, el director, també es posa de part d'ell, socialment és el seu suïcidi. Clar, clar. I, bueno, és tot el judici, com ella després s'ho repensa, i quan arriba el judici, finalment, no ho declara. Però la pel·lícula s'aguanta encara molt bé. La pel·lícula, la pel·lícula falta en cosetes, després falta al final, com una pila que hi ha a la novel·la, que és molt interessant també, després ha passat uns anys com ha evolucionat tot. Una altra vegada ja, la india, més profunda, més típica, de les religions, els seus deus, i de les seves celebracions, i com els altres han evolucionat d'una altra manera, també no hi ha amb les noves generacions, que també n'han de fer un viatge. Jo a la novel·la el trobo molt més completa, i t'explica moltes més coses, el que era la india i la història, aquesta en sí també. Bon llibre, una pel·lícula. Molt recomanable, les dues, molt recomanables, perquè la pel·lícula és preciosa també. Va molt bé, agafar llibre i pel·lícula a vegades, i poder veure. Molt bé, hem començat a parlar, hem passat dels llibres al cinema, que la fiè cap tot va vinculat, i llavors, abans de parlar de quatre pel·liculetes, que tenim perquè donen voltes, avui farem la efemèride, que habitualment comentem, i és que avui fa 55 anys que Elvis Presley presentava justament la pel·lícula Jail House Rock, que és el rock de la pressió. Un tema de dos minutets que ens servirà per recordar que fa 55 anys. Quin moment va cantar el rock de la càrcel? Sí, era el Johnny Cash. Johnny Cash, això és que és cert. Al Folsom Blues. Exacte, que és això. Però bé, va quedar sempre a la memòria. Després vam fer versions aquí, los salvajes i aquestes coses. Era a l'escriure a Elvis Presley. Doncs no ho sé, ara t'ho diré. Ho miraré i t'ho dic ara. Fem dos minutets. Fem dos minutets. Fem dos minutets. Fem dos minutets. Fem dos minutets. El que la major part de cançons són un tal Lady and Stoller, que són dos d'aquests de la vida. D'allà, que aquí no coneixem. I un altre que es diu Pomus and Schuman. Perdó, Paymus and Schuman. Són les que l'hi van escriure les cançons més famoses. Ells llavors en pensem que es votaran de choses. L movement birds, ferro per añones i per a fatalza i per a co Auby discuss. Totes. capacitàries dot a Напр耲, però el thou 할 bees... Bankers, ballers a Tridard I era un imbèndic. Però bé, més el que diuen. Ja enteníem amb la que feia més de canto. És un molt plantejament. És cantautó. Però també versionava molt. I versionava de puta mare. Sí, sí, sí. Pots dir puta mare. Això ha estat més. No és una infantil. Inclusió en cançons. Per exemple, el Juan de Iúcho. Sí. El Juan de Iúcho, el bono, quan la va sentir, va dir... És que va dir... Quan canta aquest paio, quan canta a nosaltres, somrem unes nenafes. Les nenafes, no? Sí, sí, sí. La tió té una veu així, masculina, que qualsevol altre veu queda. Sí, queda una mica ràpid. Però bueno, no? Bueno, tenim un quart d'hora per parlar de quatre pel·lícules. Ja podem córrer. És que ja estem molt altra vegada, eh? Que se fan en corrents, no? La presentació del Pacific Rim, i jo com entenc que també l'hem vist tots dos, a veure què t'ha semblat la pel·lícula. Guillermo del Toro. Sí, una pel·lícula del Guillermo del Toro, en què no entenc com... Bueno, sí, ho entenc, no? La pel·lícula està prou bé. Però el Guillermo del Toro es va entusiasmar en tot aquest món, que jo no sé ni què existia, d'aquests monstres japonèsos, es diuen caijos. Cajos. Cajos, com es diguin. Això és tot un món. Sí, em va sorprendre. Però surten a les pel·lícules de l'estudi aquell en Mika Hazu? El Godzilla. És que hi ha molts humanatges, eh? Sí. Aquelles pel·lícules del Mueve y Totoro, i aquestes, sabeu què vull dir? Ah, el Miyazaki. Ah, el Miyazaki, sí. No surten monstres. És que no sé, jo no he vist la pel·lícula del Miyazaki. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Aquests són els teatres que surten d'una línia de tot el mar. Es crea un forat interdimensional al fons del mar. Sí. I primer comencen a sortir caijos d'aquest... Però són terroristes, eh? Però més petit. No, no, petit. Grossos. Enormes. Però es veu que no és ni punt de comparació amb el que va sortir després. Clar. L'últim és nivell 5. Allò dius, muare de Déu, senyor, o no? Ah, aquí. És bestial. I què passa? Que, clar, els costa... És impossible. L'exèrcit els costa matar-los. Però, clar, què passa? Que han d'inventar un tipus d'arma que estigui a l'alçada, i inventen el Jäger, que vol dir cassador amb alemany. Que són una mena de robots enormes, també de la mateixa... Com uns transformers. Sí. De la mateixa mida. Un massingerceta. Sí, un massingerceta. Com un massingerceta. A veure, que també és japonès. Però encara més grossos, no? Sí. I que és l'únic. I llavors es organitzen dos essors humans per poder connectar-se neuro a la mena. Neuro, lògicament. La deriva. Sí, sí, sí. Correctar-se neuro al robot i això ho fa que només ho poden connectar-se de dos en dos. Dos essors humans poden controlar un robot aquest a l'hora. I és molt interactiu. Quan et seca la mà, també et seca la mà al robot. Tot el que fan ells, quan caminen ells, van caminant com un dins del mateix espai, llavors és molt... És tot un procés. Si ho analitzes, científicament no hi ha res que s'aguanti per allà. No, en absolut, en absolut. Ni la simple presenta dels caïjos, tindria cap suport físic. Un dia vaig llegir un llibre que ja em recordo. És igual d'uns físics que analitzen films si són realment possible científicament parlant. I el King Kong, per exemple, que és molt més petit que aquests vídeos, ja no s'aguanta per allò. Es derrumbaria sobre si mateix. Per elements físics, no s'aguanta allò. Jo tinc que dir que per dir que és enfrontaments brutals, la pel·lícula té una acció que té mort. No para, no para. Té un muntatge que és pensat amb 3D, lògicament, en aquestes imatges, a prop, perquè et faci l'ansur amb la sensació que és tan... Però a mi està molt ben portat, crec, jo, dins del que cap. Dins del tema acció. Les interpretacions són terribles. És que no hi ha cap que sigui el que hagut. Jo, pàbiam. Però sí, senteu segura. No és gran. No és gran definidor de històries. No, ni molt menys. Perquè, per exemple, el labrinto del fauno... És que no té res a veure. No té res a veure, però aquella també... Hi havia un moment que grinyolava molt. Estava molt bé al principi. Et fa unes presentacions de trama molt espectaculars. Sí. Però després la cosa es desigula. Molt prometedores, molt prometedores, clar. Es desinfla bastant. Menos mal que el hobby el va arrependre. Sí, al Peter Jackson. Perquè amb el Guillermo del Toro em grinyolava una mica. Em feia por. Havia sigut pitjor, encara. A veure, el portant de Charlie Hewnan, que és un nano d'aquests, el Cachas, Contestosterona, Superno, no sé què i tal, no? La rapíssima, l'actriu. Sí, la rapíssima, la Rinko Kikchuki. Que va fer... Mapa de los sonidos de Tokio. Ah, sí, que és l'actriu. L'última de l'actriu, que és l'origen, va fer-la ella. Potser m'equivoco, eh? Ja s'ha de dir que ho segura. És un parell d'un voltes com una mica de... Sí, jo crec que té un parell d'actors, que és el Rump Perman. Sí, ja s'ha de dir que ho segura. Sí, que és amiguete. Venga, venga, venga. La pel·lícula, a vegades té punts de mala llet, de mala vava, de dir quan sura. Quan al final de tot, saps que hi ha un moment quan acaben les títols de crèdit, que apareix el Rump Perman, allò amb la... de dins d'un d'aquests mitjos, que encara estic viu. Són aquests esconyes. Però la pel·lícula s'aguanta a mi, a mi em va agradar. Sí, d'alguna manera. Però a vegades hi ha una pel·lícula d'acció que et prometen molt, i no hi ha re-acció, però en aquest cas està bé. Canviem-nos de tercio, que no es coge el tiempo. La pel·lícula Jops, no estem parlant de treball, estem parlant de l'Esteem Jops. Aquest duriu, eh? No, la pel·lícula està bé. És curiós perquè l'Esteem Jops el fa a l'Eston Kutcher, a l'exmarit del límite. Mira les fotos, és clavau. Però totes són clavaus. Al final de la pel·lícula, la ràpid és que et posen... Pòsniac també, no? Un calco, està molt ben parit. Però aquí hi ha una pel·lícula del Joshua Michael Stern, que no sé qui és, aquest senyor, i llavors apareix a l'Eston Kutcher, a Kutcher, com a tal, amb altres companys, i el Matthew Modin i el Dermot Mulroney, que són els principals més coneguts, que fan papers secundaris. Per cert, el Matthew Modin, no sé què li ha passat, pobre home, però està bé ell, però bé ell, que jo no el coneixo, no sabia qui era. Imagino, però malament envellit. Jo he gent que envellés bé i malament, i jo he fet una pel·lícula. Què és el que fa? Estic parlant de les tips-jops, però no parlo de les tips-jops. Comencem el 2001, amb la presentació del iPod, de la música. No ho vam fer més cap endavant, no parlem de la vida fins a la seva mort. És enrere. Els cinesis, com van començar el garatge, quan van crear el concepte Apple. Vull dir que... A l'Apple era... Com va sortir amb un cotxe, amb una mica de xorres, i al final va quedar l'Apple, dient que era la manzana, a l'inici del que seria la vida. Això és el que explica ell. La poma mossegada, es veu que és la poma amb la que van embarinar a l'entúring, que l'entúring era un dels primers teòrics de computació que va ser uns dels científics que van desxifrar la màquina enigma a la zona guerra mundial. Diuen que el van embarinar amb una poma, perquè era homosexual. I no podia... Per tema d'anglaterra, la van plasgar. No podia ser. I és la poma mossegada. És l'emblema. En canvi, la base, és això, que és com si fos a l'origen, en aquest cas, els ordinadors, com és un moment de molts canvis, la poma de Dani Eva. És aquesta la idea, i a partir d'aquí, hi ha l'onada. Jo he sentit aquesta altra versió. Jo crec que seria més a lògica de com és aquest logotip, però potser el nom prové d'aquí, i llavors va evolucionar amb aquest homenatge, aquesta persona. Exacte, aquesta... I ara és la... Sí. Potser mira, jo tenia... Raó, per això, per això. I llavors aquí tenim la qüestió. És la vida d'aquest home, realment, persona geni, però no geni ells, sinó geni els seus companys, i tenien les idees i la gent les desenvolupava. El boss era el crac. Però ell i els equips, que era un equip meravellós. Sí, sí, una comna de gurú. Sí, un visionari, sí. I una mena d'animador social, que dic animador laboral, perquè és un cabron, cabron, cabron, cabron, i a la pel·lícula... És que mira la pel·lícula i veureu aquests senyors de la gent. Hi ha una escena terrorífica, que és quan la seva primera nòvia, que es queda embarassada d'una noia, de l'Elisa, que s'apareix, diu que no té temps, perquè tingui un fill ella. Que no té temps, que està creant algo, i que no té temps, i gairebé la convida primer marxa de casa. I gairebé que avorti, i al final ella marxa, la té, i al final després sí que repren però ara sí, eh? No va tenir mal al principi, no molt bona relació amb la filla, després sí, però al principi no. Fins als 15 o 16 anys no va buscar-la, com el que diu la cosa, ja s'entén. Ja es queda fent una altra dona, té dos fills, no tres fills té, em sembla. Al final sí que refala part de la seva vida personal, però hi ha un moment en què ja és una mena de monstre, i es carrega tot Déu, no li importa qui sigui ni com sigui. Però pel·lícula que és val la pena, un biòpic, té un regust així, però que fa molta gràcia dels esataris, al principi, i per ells que dius mare de Déu senyor, quina gràcia. Però bueno, hi ha l'IBM-2, i tot això a l'IBM-2 perdoa la PEL-2. Som del ram. Hi ha una pel·lícula que es diu Trabajo Basura, em sembla, sí, crec que sí. És una empresa informàtica de les anys 80. Ah, que és bestial, no? Els que traiem en aquest món ens veiem respectats. Però és que no cal, eh? Veus que el seu pel·lícul de les 80's et tornes boig, eh? Vull dir que veus els ordinadors a l'època, i ara com una novetat amb aquella, eh? Puc, esclar, que a l'època passarà amb el temps, potser, amb això, eh? Sí, segurament. Bueno, tenim 5 minuts. Però no em diuen fantasma. No m'agrada. No m'agrada. Hi ha un film que és Alien, que te'n passes, tot i que la tecnologia és antiga, d'alguna manera, no sé per què. Tu veus allò com si ets el fixador del popul. Sí, sí, sí. No ho veus com una... Ni qui coni, ni passat de moda. Perquè penses, bueno, potser una tecnologia és que ho veus, ho veus que dius. Ostres, en quadra. Origent, no? Que encara veus que potser... Ja han passat 30 anys, eh? Això és com una pel·lícula dalt. Això es diu... Estip impact, es diu això. Aquesta mena de... regus per a tecnologia, però vintage, retro, aquesta és estètica, és sempre estarà de moda, però perquè és una moda. Això ho explicaré un dia, que és molt llarg d'explicar. Ai, Dios mío. Promocion fantasma, tiene dos minutos. Sí, bueno, bastadé, bastadé. És una tele d'aquestes que vaig refrescar per la tele, que la feien a TV3. Estava molt bé. Era molt senzilleta, una història d'adolescents, d'anar-nos a assignar-nos un institut, de secundària, que... Estaven, eren fantasmes, vivien allà, perquè pobres estaven fent una festa de final de curs quan ells van quedar allà... Bueno, hi va haver un incendi, van quedar allà pobres, van morir, no? I llavors, bueno, potser estan vivint. Són fantasmes, no? I bueno, és divertida la situació. És... és... És imaginativa. Val la pena, aquests pel·lícules. Que troben un professor que els veu. Que el professor és Daniel Arevalo. Daniel Arevalo, que després s'ha fet famós també amb el Quim Gutierrez, amb el Azul Oscuro Casinegro, i els Quim Casinegro. Casinegro i Quim Casinegro. Sí, sí, sí. Això era molt bo. Que estaven amb un somparat, que no hi ha gana. La Tinca, la Tinca, tornar a veure que ja pel·licat va semblar boníssima, això d'Azul Oscuro Casinegro. Aquí estàs boníssima, boníssima, boníssima. Sí, sí que és veritat. Doncs aquest és el professor que arriba, llavors, si fa... si ajuda, finalment, a aprovar l'assassinatura que podia... O el tema que tenien pendent. Clar, és que aquells dos alumnes que s'encaren amb ell cantant ni rap, està molt bé. És que no he vist, vull dir, no puc opinar, però, bueno, fa... és quan ell està donant classes amb l'Institut Actual a les alumnes. Està la inòpia que hi diu tot el Sant Díaz. És que està fatal. Perquè hi havia fantasmes i ningú ho comprena. M'haureste des de petit ja veia fantasmes i tothom s'enreguerà i li era un bitxo raro perquè clar, ell era diferent. I tampoc ha pogut lligar, tampoc ha pogut tenir nòvia, però, bueno, al final s'ha enamorat de la directora. És la versió espànica de... De les fantasmes aquelles de Popesca, i jo. No, d'aquella de... A més, diu... Ah, s'ha sentit. La versió en canyí, no? Sí, però, bueno, juguen molt bé, amb aquesta idea. De les nanos fantasmes, que els altres no es veuen. Clar, si per exemple tenen l'esquelet del laboratori veus com el professor s'espanta, l'altre professor s'espanta, perquè li fan arribar a l'esquelet, així, a la cara, li toca, i clar, l'altre s'espanta. En canvi, aquest altre professor, com que el veu... Diu que feu. I vostè diu que no s'espanta, que es parla, que es veu. Bueno, pues mira, una cosa divertida, que va bé. Molt bé, jo també farem un minutet una recomanació d'una pel·lícula que em va sorprendre gratament, és Oliver Estón, és hablando con la muerte, és una pel·lícula que va... Justament parada a la ràdio, vull dir. Justament del que passaria si agaféssim aquest micròfon, que estem tots parlant, i obríssim telèfons, i la gent parlés, i tu a partir d'aquí creuessis una mena d'acilogia amb aquestes persones, però, clar, sent un locutor agressiu. És una persona que, arribar a una persona que estic morint o... Sí, exacte. És aquesta línia americana molt salvatge. La pel·lícula és una cosa conjunta entre l'Oliver Estón i el Éric Bogossian, que no sé si us sonarà, és un tio que és molt conegut, que segur que molts dels 80's, que segur que recordareu si ho veieu per internet o qualsevol moment, i és una història conjunta a tots dos. Era... Passa el 80% dins d'un estudi de gravacions, més gran que el nostre, no és cap crítica, perquè estem a l'estudi 2. És a dir, que a l'estudi 2 es veu. Això és en petit format. Exacte. En petit gran format. És aquella situació d'una persona que ho fa molt bé, amb aquesta nova veu meravellosa, més en versió original de veure, aquesta pel·lícula s'ha d'escoltar, té una veu magnífica aquest tio, és una bestiesa, i la gent que truca molta gent la manassa, fins que realment aquesta manassa es fa present. Ell juga. Per això es diu hablando con la muerte, que el pot matar. I tu creus que no hi serà si? Fins i tot convida una de les persones que vingui a l'estudi, un tio molt sombat, que diu que li fotrà 4, 13 aquí mateix. I és un moment molt bo perquè, un tio penjat i tal, entra i vol fer una foto i treu d'aquí la càmera de fotos i li fa un pla. Sembla com si fos una pistola. Una pel·lícula feta amb estèdica, amb bàsicament, amb càmera a la mà, molt... És una pel·lícula que et xoca del 88. És un llibre eston més salvatge, no dic el d'assassinos, ni molt menys, però és aquesta línia que no és el típic que tenim el concepte de megaloma, no gran pel·lícula, és la pel·lícula petita, va guanyar el llió d'or de Venècia, i és la pel·lícula que val la pena revisar. També es nota una miqueta ochentera, perquè les estètiques i els cabells i les umbreres, ningú treu, perquè és l'època. Però bé, doncs ja està, no? Sí. A mi dient... És allò que respirem una mica, no? Això és tot, això és tot. Ens ho conviadem fins la setmana que ve. Adéu, adéu. Adéu. Adéu, adéu.