Babilònia del 24/10/2013
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Fa ell, això no és cap novetat. Exacte. És la més personal, és la més sincera, té molt d'autobiogràfic. És la pel·li menys fantasiosa, perquè pretén ser un drama d'època. És... Jo, per el que he llegit, la situo una mica al costat de Porco Rosso. Pot ser? Sí, en el sentit que també té una història sobre la guerra, sobre els avions, és una passió del Miyazaki... Sí, el que va és que Porco Rosso era un porc, el protagonista, corrissem si m'equivoco. Sí, no era porco. I aquesta, en canvi, juga en la realitat pura i dura. Està molt bé, li manca una mica d'aquella màgia que tenen, per exemple, a Ponio, que tenen Chihiro, que tenen Totoro, però, evidentment, és una obra mestra i amb el temps va guanyant, va guanyant, i és de les destacades del festival. Diríem més, però s'ha quedat el temps. Ai, no podem. Bueno, escuteu, la setmana que ve no hi som, però d'aquí dues setmanes tornarem aquí amb vosaltres. Moltíssimes gràcies, Carlos, Jacomelli, Marc Pérez Arnau, a mi mateix, a vosaltres, sobretot. Adéu. Gràcies per convidar-me. Doncs, un dijous més, comencem aquí al Babilònia, un programa que, com sabeu, és el que es fa a la cultura. I, home, i persones que dominen aquest tema, tenim aquí dos, que això, vaja, és immillorable. Tenim la Rosa, què tal? Hola, bona tarda. Com estem? I el Jaume Vidal, que... Jo soc millorable. Sempre soc millorable. Exacte. Home, agraïm molt la presentació que ens has fet, eh? Faltaria. El mateix, nosaltres diem el mateix de la part que està al control, ets. Exacte. Aquell que parla tranquil·lament, perquè és el que diem, no? Molt bé. Doncs el que farem avui, doncs, com sempre, és parlar de moltes cosetes, i el que farem ser d'això. Doncs parlarem primer de d'art. La Rosa ens farà una gaudí experience, eh? Sí. I llavors el que intentarem serà, doncs, buscar, a part d'això, comentaris a la casa Patió. Sí. També, a la literatura parlarem de dos obres de teatre, dos clàcics, un és el malalt imaginari, de Molièr, l'altre serà la cantant Calva, d'Eugèn Ionescu, parlant del teatre de l'absur, un tema molt interessant. I també el Jaume ens parlarà de dues paraules, amb aquella especial que fem sempre de quins mots salvaríem, de la llengua catalana, doncs pericoresi, que jo no ho coneixia, eh? Ara ja sí, eh? Ara ja sí, no? Ara ja ho tenim bastant clar, no?, el que és cada cosa. I després tenim la paraula, bueno, el conjunt de paraules, la roda del temps, que també l'explica l'El Jaume de d'on ve, això. Cinema. Tenim una especial de cinema de por, que jo m'he encarregat de veure. Dos pel·lícules novetats, més o menys, no? Que seria Exorcisme a Georgia, de Tom Elkins i Expedient Warren de Conjuring, que és una cosa d'aquestes americanes que està molt bé. El Jaume ens parlarà també d'una previsió ara, a Kiri, la mort d'un samurai, de Takashimike, també un clàssic del terror japonès, que en aquest cas se'n va cap al món dels samurais, i també de Gloria, de Sebastián Lelio. La Rosa ens farà també una simbiós entre papa so con zombi i Kiriti, la casa dels contes. Molt bé. Molt bé. I acabarem en frenètic, un clàssic de Roman Polanski i una agenda del cinebaix, que com sempre aquí recolzem, que se s'enfeliú, doncs anem al cinema, que és els pocs cinemes que ens queden aquí, a prop nostre, i com a mínim que intentem que salva, ja que està la situació. Cinemes de terrorística i identificadora, oi? Sí, sí. Molt bé. No, i a més, en un esforç molt encomiable. Molt encomiable, sí. I una mica, també, per amenitzar la música de fons, tindrem un cantant que avui compliries, que compleix 55 anys, no és que era conegut, és conegut, però me'n refereixo que conegut els anys 80. Un grup que es deia Durant Durant, el nostre amic Simón Le Bon, que és senyor Ros, que era tan guapetón i que les noies frisaven per ell, en aquella època eren els espants de ballet i els Durant Durant. Ara sentirem de fons, eh? Sí, perquè estava de moda. Per tant, avui compleix 55 anys, com passa el temps, eh? Déu n'hi do. Mare meva. Ben portats, no sé, ja mirarem la foto. Bueno, no gaire, no gaire. Tinc jo que no gaire. Perquè ell és de fotografia meca. Déu n'hi do. Aquest ha passat també per pel Quirofan i Déu n'hi do. I també la nostra cançó que avui intentarem posar serà un tema que surt constantment a la pel·lícula Frenètic, i és una cançó de Grey Jones, que era molt coneguda, molt coneguda, els anys 80, que es deia I've Seen That Face Before, que bueno, que allà haurà que desconeixi, i és una cançó molt coneguda d'aquella època. Molt bé, Rosa, parlant de la casa Badió, i d'aquesta experiència gaudí en quatre dimensions que jo no coneixia. Mira, començo precisament per gaudir experiència. És així, és així, gaudir experiència. Es troba, és una pantalla de cinema, en quatre dimensions, que ara explicarem que, bueno, ja sabeu què és, però bueno, ho recordarem, no? Això es troba aquest gaudir experiència, es troba el carrer Larrart, número 41, de Barcelona, això està al costat del Pargüell, el costat del Pargüell, el polèmic Pargüell aquests dies, perquè sabeu que ja començarà aquest cap de setmanes, començarà a cobrar ja l'entrada. Això està sent molt polèmic, sobretot amb els guies de turisme, pels veïns, per les escoles, perquè crearem moltíssimes escoles de Catalunya, sobretot de Barcelona per la proximitat, per desplaçar-se un dia, que anaven allà a passar el dia i estudiar el modernisme i gaudir amb un ambient a sobre, a l'exterior, a l'aire lliure, i ara les escoles també hauran d'apagar. No sé que siguin escoles del barri o de Barcelona, en penso. Bueno, hi ha una sèrie d'excepcions que espero que es vagin ampliant. I un apunt molt ràpid és que els arreus d'Ausavi Güell en Joan Güell va donar, van donar, aquest... Aquesta teòric ciutat jardí, que és la intenció que volíem fer allà una mena d'organització per gent burgesa i pudiente de l'època, i llavors, quan, al final, això no va surgir, que pel 1920 i poc, no em havia equivocat, va ser donat donado a l'Ajuntament de Barcelona per ús de ciutadà. Per tant, vull dir, en teoria, la condició d'un espai privat era donar-ho a la ciutat. Ara l'Ajuntament vol treure diners molt privatitzats, documentes, aquest espai, això malament. És que és això, i jo, de fet, i aquí, si ho diré, almenys va ser una mica la sensació de la meva impressió, gaudir experiència, de fet, és això també, a veure, és una iniciativa privada, és una botiga, va ser una botiga d'objectes de qualitat, això sí, de records del modern d'encaudir, en concret d'encaudir, vale? Què passa que té? El que és la botiga no és massa gran, no sé quina dimensió ens pot tenir, però, bueno, el que són les parets són unes pantalles interactives, que tu ja veus el que es porta avui dient així, digital, no és jo que tu vas pulsant, i jo què sé, diferents diferents obres de gaudir ja siguin de Barcelona, de fora de Barcelona, i vas, no cliquen, vas tocant amb el tacte, i llavors, a partir d'allí, doncs, les veient, posen el mobiler i qui hi havia, en aquella casa, per exemple, les teresianes, doncs, vinga, aquí dins que hi havia la Colònia Güell, la cripta de la Colònia Güell, igual, no? T'he explicat una mica l'història, i tal, bueno, està bé, està bé, perquè hi ha, a més, aquella zona, sí que és de lliure accés, tu pots anar a veure qui no es objectes tenen allà a la venda, però també pots estar allà una miqueta amb aquestes pantalles, potser estàs una estona, no? I després tenen la part de cinema, de sala de projeccions. És en quatre dimensions, és veritat, perquè juga, a més a més, de les tres dimensions a la pantalla, que sembla que tingui volúming, que tu estàs allà dins d'aquesta projecció, a més a més els agents es mouen també, i a moments sí que es mouen, no, molt tampoc, però sí que fan una mica de moviment, i llavors sí que fa una mica de vent sense el vent, i sense una miqueta de humitat, si fa la pluja, bueno, és maco per això, com a experiència, és maco, és curtet, no sé si venien a ser 9 o 10 minutets, és molt curtet, et resulta molt... et sap a poc. I quan va? Això, mira, no me'n recordo, era escar, és escar, està allà de 10 minutets, ostres, és escar, no sé si eren 9 euros, pot ser? Hola. Nosaltres vam anar per què? Per 10 minutets. Sí, a veure, és escar, és molt, jo ho veig troba molt car. Què passa que insisteixo, com que l'estiu, no sé si això encara està fent, o es tornarà a fer a la pagina de Barcelona, punca, de la modernisme, enviaven uns tiquets d'esconta del 50%. Allà, sí, però per 4,5 euros, que val la pena, que per això vam anar a veure. A veure, que la projecció és xulíssima, és xulíssima, perquè veus tot el món imaginari d'engaudir, el món de la natura, el món del mar, com a partir d'aquests, o dels guerres, per exemple, que després surten les altres cases, o els marts, les mares, com ell, a partir d'aquí, s'inspira per fer la seva obra. És molt interessant de veure, és una miqueta, el que us vaig explicar és la mateixa tècnica del Museu de la Ciència, del Museu de la Ciència, també de jo del viatge de Darwin, amb el Víger, amb aquell Baixell, que també són 4, molt en 4, jo era en 3 dimensions, és xulíssim, o sigui, aquestes projeccions són una passada, deuen ser caríssimes també de fer. Home, segur, això, no hi ha cap mena de dubte. Potser és això, saber que existeix, a veure si hi ha alguna oferta, o sigui, el millor amb el càrrec de la biblioteca, o amb el càrrec d'algun tipus de cosa, doncs també podem tenir descomptat. Pots ser un preu acceptable, sí, sí, ho hauria de ser. Cosa que tampoc és la casa valló, que a parlem d'ara, que també és molt cara. La casa valló també va ser, que també de un i dos, és que tot el que estan mans privades... A veure, en dèiem que són 12 euros, 12 euros a casa valló. Sí, crec que sí, també ho vam veure també per la meitat de preu, és que teníem els tiquets als 50% i dius, home, va bé, no. Ara, havíem d'anar un dia en concret a la setmana, no sé si seran els dimecres. I a partir de les... no sé si seran les set o les vuit del vespre, que és quan ja abaixa el número de turistes, els visitants, però com que tenen obert fins a les 9, tenies dues oletes, ben bé per veure-la, i superbé, a més, amb audioguia, allà et col·loques els cascos, i a mi deia que es veien els números tu les pulsant en aquell número, i et van explicant, bueno, què hem de dir de la casa valló? Bueno, amb el pitet aquí, posat tota l'estona, perquè anaves... Mira, ja fa anys que la dia vista, però és que et torna a sorprendre, et torna a sorprendre i torna a s'agaudir moltíssim, moltíssim. És una barbaritat, la casa només ja entrar. Sabeu que li diuen també la casa dels ossos, perquè a la façana, aquelles finestres, aquelles barretes i xifinetes que es veuen en les que estàs, això sembla ossos. Jo aquí interpreta que ho poden ser ossos, no? I per això també li diuen, o quan la van fer, li diuen els balseronins de l'època, la van conèixer, la van batetjar, com a la casa dels ossos. A mi té altres noms, però bueno... La casa va ser construïda entre en 1904 i en 1906 d'Eunidó. És curiosa, és una curiositat que la van fer sense planuls. Ah. Sense planuls, sí. A mi de que anaven pujant, anaven fent, anaven inventant. Que no hi havia arquitecte, vols dir? Amb arquitecte sí, que ja havien gaudit. Ja. Però que era molt... Jo crec que gaudir sempre ha estat molt lliure, ha estat molt creatiu. A la marxa. Però dir una cosa, vull dir. Aquest plantejament és correcte el que diu Rosa, però ja estava l'edifici fet. Això no l'he dit mai, eh? L'edifici estava fet, i el que dius tu és que anaven improvisant a mesura que anaven remodelant. Perquè una edifici em sembla que ja estava fet. Igual sí que era així. Una edifici avorrida, d'aquests que hi ha a l'example. A la cantonada hi ha un damol semblant de com era anteriorment. Però el que dius tu, si que és veritat que no hi havia una trassa, no hi havia un disseny de façana ni d'interior, i va retocat a l'interior, eh? Clar, però tot allò s'ha molt tocat. Sí, tot els pisos. Ara pensem que eren els bons pisos de vivendes. Arquitecte. Ara vull dir, clar, hi ha la planta que es visita pel turisme, i l'Alterrat i tot això, però encara n'hi ha pisos que són, sobretot despatxos professionals, uccinines i despatxos. Que dius quin luxe treballar aquí, i el despatx, m'ho demano meva. Doncs només entre elles una passada també, l'escala que puja, que sembla recordar el que seria l'espinador Sal Dundrak, fins i tot, eh? És macquíssima. O l'atxemeneia que hi ha amb aquell saló també, preciós. Aquelles... Hi ha molts motius marins també, sobretot a la... Una zona que dius, ostres, sembla que no, però és que pensaven tota la casa, totes els reconeix. Tot el centímetre quadrat està pensat, guarnit, té una funció, i és preciós. El que és el cel obert, que està tot rejulat, amb una rejulada blau, però amb blaus que va canviant de tonalitats també, no és amb la teva blau tampoc. Clar, recorda molt el mar, digue'm. Saps per què? Per què? Per què a baix hi ha blanc i a del hi ha blau? Se suposa que... Per la llum. És a dir, l'evolució de blanquinós. A baix hi ha més rejoles blanques, no pas blaves, i a més una que va pujant són més blaves, que no pas blanques. Clar, l'efecte de la llum, com a quan més el més llum tens, si poses tot blau, com és un blau elèctric, un blau pujat, a baix quedaria molt fosc. El reflexa de la llum, a dalt hi havia prou, amb aquesta tonalitat, amb aquest humanatge, que dius tot perfectament al mar, però a baix va pensar si posa-ho blau no es veuen res. I ell pensava molt en aquests temes. Perquè era molt intel·ligent. I els detalls estan pensats, és impressionant. Mira, i a les... sobretot això veus, clar, a les zones de... a les habitacions, noia, el menjador aquell tan gran, al saló, a les habitacions, i veus, fins i tot, les rexetes de ventilació, les finestres, tenen les seves rexetes de ventilació. Però tot estudiat, ergonòmicament, també, fins i tot, com has d'obrir, com has de tancar, si fa molta calor, obres, i llavors es creu una corrent d'aire, que està a la mar de bé, en canvi, si fa fred, doncs tances, i tens la caloreta, que ja es fan l'estància. Els cellents pensats perquè estiguin confortables, i tot això és... Com es diu el posamans, aquest és la barana aquesta, igual, també és que és de tot, i la censor, la censor és una cocada, també. És que tot pot ser molt coseta. I ja, per exemple, els furges del pati també són preciosos. Creus que visites? El que és la planta noble, és que entres a l'altar d'entrada, puc esperar aquella escala tan xula, que recorda l'espinador sal d'un drac, entres a la nopla, que és a la planta noble, després tens una mica de terrassa, d'aquesta planta, d'aquest pati, després puges a l'altar d'allà també, els terrats també són preciosos, amb aquella creu que té, que recorda una miqueta la façana, recorda també un drac. Exacte. És el llom, tòricament. Aquesta creu, que és la creu típica que posava Gaudí, que era terrenyament religiós, és la llança de Sant Jordi, que travessa el drac i acaba matant. Exacte. I les balconades serien una miqueta, són cares, que semblen cranis, o semblen imatges dels morts provocats per aquest drac. Fins i tot s'ha parlat d'això, i per això els ossos, que hi ha a sota, hi ha tot un simbolisme molt potent, que hi ha diferents interpretacions, que poden ser moltes coses. Ja ho deixes molt, de veritat és que és una preciositat, i que ho deixes molt. Allà a veure, només recorda també els arcs de catenàries, i la Volta de Maó, que també és xulíssima, que em va agradar molt tornar a veure les catenàries aquelles així, de color blanc en aquest cas, que recorda molt també les creus que van fer servir al Convent de les Teresianes, doncs això, molt recomanada. També té la Nadal. A la banda de Nadal també hi ha arcs catenàrics, parabolics, com volguis dir la paraula, però encara hi són també, i això és un invent exclusiu d'en Gaudí. Això va ser agafar... Agafo un pes, giro a l'arc, és un contrapès, i fa aquest efecte. Si aguanta així, aguanta d'una altra manera. És una arcada molt més geogera, aguanta molt més pes, s'hi dona una sensació d'amplitud, geogeresa i d'alçada. El Palau, ell va començar a utilitzar-lo en la decoració, més que com a pes. Jo l'utilitza a la casa, sobretot a la zona de l'Alçafareig. Això és xulíssim veure l'Alçafareig. És que tot té una funcionalitat. És que està tot pensat fins a l'últim detall. És una preciositat. Estiraria en quatre hores, parlant d'aquest tema. I a més ho tenim aquí al costat de Barcelona, que som uns afolclers. Això és tenir en compte que tenim molta sort amb el que tenim a Barcelona, que tenim aquí, que ens anem després, a Florentia, a Roma, ja ens anem a París, i vinga, i aquí no veiem res. Així fem publicitat. M'han de fer el que diu la pàgina web de la Diputació de Barcelona. Barcelona és molt més... punt, punt, cat. O directament... O directament al blog de barcelonguionart.blogspot.com que és el meu. Ai, molt bé, sí senyor. Aquí hem fet publicitat. Ja que no paguen les esmarques, jaume. No? Sí, sí, molt bé. Bueno, escolta, anem a parlar una mica de literatura. Curiosament avui parlarem d'obres de teatre, aplicades a la literatura. Bé, m'ha agafat una rampella a mi i últimament estic llegint a teatre, que també és una forma de llegir el món de la literatura. I he agafat un clàssic de l'any 1673, guaita, ens ha de veure a Moliart... Abans d'ahir. Exacte. El malalt imaginari és una obra meravellosa. És l'última comèdia que va escriure Moliart, perquè escrivia comèdia, és aquest senyor. I és una peça exquisida, que dic jo, amb un humor fi i molt curiós, perquè Moliart va ser un dels primers dramaturs que va gossar. Per d'aquesta manera posar a mateix nivell el senyors i el servei, els criats. El senyor Bergan és el senyor de la casa, té una malaltia imaginària, però és un hipocondríac, no té res. Llavors li agrada que vinguin els metges i que estiguin paret i tal. Llavors l'Antònia, que és l'Antoine, imagino, és la criada que li fot una canya. Antoanet. Totalment irònica, és boníssima, els comentaris que li fa. Llavors té una filla casadera, que s'ha de casar. I ella es vol casar amb un noi, és l'Angelica, i el noi es diu Cleont, aquests noms així, que dius, oh, que semblen com de... Que veig un bumbant. Exacte. I és el títol noig guapo, que la nena s'enamora i tal. Però el pare, com vol tenir un gendre que sigui metge per cuidar-lo, a por el casar amb un metge? Perquè el pare és una mica hipocondríaca, no? Totalment hipocondríaca, vull dir que li fan... Una mica no, totalment. Li fan lavatives cada dia, és aquella època, estem parlant del 1600, i fan sangries, sangoneres d'aquests. I llavors hi ha un joc magnífic d'aquests d'època, de comèdia, d'així, d'aquestes costumistes, i tal, amb el qual al final l'Angelica es casarà amb el seu estimat. Vull dir perquè hi ha un joc que no explicarem, perquè és llarg i complexa amb el que entra tothom aquí al mig a jugar, no? Però bé, és una obra, i et dic, meravellosa, és a dir, amb dues hores, i val la pena. Un altre que he llegit és la cantante Calva, la cantante Calva. La cantante Trishov. Sí, exacte. És una obra d'Eugent Ionescu. Aquí hi ha un problema amb el que és el teatre contemporani. Vull dir, tothom coneixem a Molière, a Shakespeare, a les clàssics. Però clar, el teatre del segle XX és complexa, no? I aquí és el que diu el teatre de l'absurt, no? Samuel Beckett, Jean Genet, una sèrie de gent que es va fer aquest tipus de teatre. I amb el cas de la cantante Calva, és justament això, l'absurt. L'estàvem fent la temporada passada al Tantarantana. Al Tantarantana, ja pot ser. Jo crec que depèn de la gent, si no sap el que va veure, es pot sentir insultada, directament. Perquè considero que és un teatre que no és el teatre l'ús, és un teatre amb el qual el que passa és il·lògic, és una crítica tremenda al consumisme. Estem parlant del teatre de les anys 40-50. Aquesta obra és l'any 50, en concret. I és les post-guerres, i el moment en què hi ha una potència de consumista i aquesta banalitat del consumisme. I és com es planteja. Vaig llegir la primera escena, el que és, interior burgues ingles, concillones ingleses, velada inglesa, el senyor Smith ingles, en su sillón, con sus zapatillas inglesas, fuma su pipa inglesa, y lee un diario ingles, junto a la ximenea inglesa, a su lado, en otro sillón, inglesa, senyor Smith, inglesa, remienda, unos cacetines ingleses, un largo momento de silencia inglesa, la ximenea inglesa hace oir 17 toques ingleses. No queda cap dubte que estem a la terra. Exacte, partint d'aquesta base. I llavors a partir d'aquí, els diàlegs són absurds, absolutament. No hi ha res, no hi ha cap argument. El que és molt important són les acutacions, tant com tu has llegit. Això és molt important. I a la posada d'una escena, la posada d'una escena, que es feia tant, tant, tant, tant, no me'n recordo el nom del grup. És llegir això. Les acutacions eren llegides també, en una viva nova, quan la neva llegint. Té una riquesa, aquesta va ser. Sí, sí, la vam veure jo. Jo considero que és d'aquelles coses que dius val la pena, però que a vegades pot ser una mica potent per certa gent. Perquè hi ha moments en què solamente fan exclamacions. No, saps? Saps què passa, Xesco? Saps què passa? Quan va una parella i un és el que diu anirem a veure això, l'altre se la mira així, a la mitja obra, saps? Se la mira així. Ho vas portar tu també. Va, però és el que diu el Xesco. És important saber el que vas a veure. Saber el que vas a veure. Pagat pots trobar que dius, la gent que voldrà un Shakespeare. Què vols dir, això? No et pots refiar. Vida a veure això perquè jo t'ho dic. No, no, però una miqueta. No, jo ho dic amb el sentit que no és una obra de teatre al·lus. No. És molt especial. Llavors has de tenir una miqueta de... no coneixem en directe, però si no, saber una miqueta de què va. 1950. 1950. Estem parlant d'una obra. A veure, i què defineix? És molt important. El gran públic també, que va representant els teatres, que no hi ha més d'això. Però no és una comèdia amb el sentit que hi ha un principi, hi ha una història, hi ha un drama, hi ha una movimentia. No són històries, però són escènes. La història és una mica absurda. Un exemple exacte, el moment que apareix per allà al final. Teniu algun foc? No pots fer-ho al foc. És molt fort, el nom dels matrimonis són dos matrimonis que es troben. Els senyors Martin i els senyors Smith són els dos cognoms més habituals a Anglaterra. Per tant ja estem analitzant també a les persones. No són les situacions de les persones. Hi partires d'aquesta base. I vol que no destaqui ningú que simplement sigui una mena de personatges escopits de la societat. A la FIA CUP, que són Mariti i Mujer, comencen a disculpen-me senyora. És allà s'ha hagut, Mariti i Mujer de tota la vida, però em sembla si no enganyo que l'he encontrado en alguna part. A mi també em sembla senyor que l'he encontrado en alguna part. No l'hauré vist senyora en Manchester per casualitat. És molt possible. Jo soc originari de la ciutat de Manchester, però no recordo molt bé, senyor. No podria afirmar si l'he vist allà o no. És molt curiós. Jo també soc originari de Manchester. Que curiós, molt curiós. Però jo, senyora, deja la ciutat que curiós. Però quina ironia, quina freudó en aquest matrimoni? Quina freudó. També t'està dient que el matrimoni no es coneix, a més d'una ocasió. No se'n recorda un de l'altre. T'està plantejant això, amb una situació absurda, però hi ha tot un fons impressionant d'aquesta ironia de crítica. Això és el que s'ha d'entendre. Però molta gent que passa, la gent que l'ho millor, li falta aquest punt a l'ho millor, arriba allà, diuen, però què m'estan venent, m'estan enganyant. I jo crec que molta gent es pot enfadar a la intenció. Sí, però amb aquestes coses, sempre penso que cal pensar-me allò. En canvi, quan ens plantejaven el cinema, el cinema eròtic de l'època, el final del franquisme i tal, allò que ha tingut, se sentia ofès, en general. I aquí és on penso que nosaltres, almenys jo, és el que procuro incidir. Jo crec que hi ha coses que són així, com aquesta obra que acabes de dir. I en canvi, són les altres que són això, que són això. Quanta gent es va ofendre, per exemple, amb la Nobel Vac? Quanta gent diu quin rotllo de dos hores i mitja que no passa res? Això és un clàssic. Quan la gent parla encara de cinema francès, molta gent encara pensa que és un rotllo dels anys 60 o 70. O la gent que pensa cinema ciàtic, deu meu, una pel·lícula japonesa, tres hores de pel·lícula i que no passa res, tampoc. Hi ha uns clichés, que això és el que a mi, és el que crec que s'ha de trencar. És com el ballet contemporani, i també la dansa contemporana també està molt mal vista. Potser com qualsevol cosa nova, qualsevol nova creació, sempre crea expectació, crea de seguida grans defensors i gran detractors, però això passa. I potser Mion Escopos també va passar, perquè era la novetat, era la invenció. Era crear, dins del gènere del teatre, crear un tipus de teatre diferent, amb una forma d'expressar les situacions, amb una forma de fer crítica, amb una forma diferent, de muntar les escenes, de muntar-ho tot, trencant amb el que era el teatre clars, i amb el que s'havia fet fins a aquell moment. Aquí també està el valor, d'atrevir-se a fer coses diferents, que també tenen el seu valor, però és diferent del que es feia, o una miqueta el que aquí va fer, el ballencland, el rebom de ballencland, amb el esperpento. També va ser això, també va ser atrevir-se molt diferent. O, jo què sé, el Ramon Gómez de la Serna, amb les gregeries, la forma també. Qualsevol creació nova que surgeix d'una persona, o en pintura, jo què sé, Picasso va crear el cubisme. Totalment, sí, sí. Qualsevol persona que és capaç de crear, a partir del que ja coneixis, perquè són precisament les persones que coneixen més, ja tot el classicisme, era la forma de fer fins que era valida, fins allà a veure. És l'acadèmia, avui diria. Picasso era la seva primera etapa, era realisme total i d'acadèmia total, impecable, era impecable. El Museu Picasso aneu qualsevol dia. Precisament, aquí està el Geni, aquí està la figura del Geni. Parteix d'aquesta base. Saber trencar. Sé trencar, sé anar més enllà. Van a buscar altres possibilitats d'aquella disciplina, ja sigui de pintura, ja sigui el teatre, ja sigui el cinem, anar a buscar altres formes d'espressar. Molt bé, sí senyora. Rosa, molt bé. És el principi del programa, si és que aquí... És clar, és que ja aquí... No tenim àvia posant-nos a dir-nos altres. Que ens fitxin a Catalunya Ràdio, sisplau. Catalunya Ràdio, on t'estè, home? Amb la monica t'arribes, oi, no, que comença molt d'hora. Allò que paràs d'ot. Allà que llor... Ja ho va. Ja ho va. Pericorezi és un insult? No. I què sembla? Pericorezi, oi? Ara un pericorezi, no? Sí, pot donar una sensació tot estrany. Però és broma, és broma. Peri, no? Peri. Pericorezi. Explica'ns-ho, Jaume. Bé, vull dir, la Teresa Forcades és la monja que s'ha fet absolutament popular, tant plantegaments francament revolucionaris, com sabeu, molt bé. I llavors, la veritat és que... Jo quan la vaig escoltar per primera vegada he dit que era i tu, en quin món estem ara, no? I llavors... Bé, a mi m'ha cridat molt l'atenció, doncs, amb... amb aquestes preguntes que han fet un seguit de persones, de quines paraules doncs el varien. I ella, lògicament, tira cap a casa seva, no? Paraula tècnica, aquesta pericorezi, que es va servir en teologia cristiana per indicar la relació que tenen entre elles les tres persones de la trinitat i la relació que Déu ens proposa que tinguem entre nosaltres. Significa fer lloc al voltant d'una persona. Indica l'amor no possessiu, l'amor que gaudeix amb la llibertat de l'alta. Tu desitjo de tot cor. Aquest és l'amor que jo sento per tu. Oi, oi, oi, oi. I per tu també. Gràcies, mare de Déu, senyor. El germà estima tothom. Escolta'm, això últim que has dit, l'amor és... Sí, la relació entre les tres figures, o sí, entre la Santíssima Trinitat, el pare fill i l'esperitzant. Sí, sí, sí. Ho torno a llegir. La paraula tècnica que es fa servir en la trilogia cristiana per indicar la relació que tenen entre elles les tres persones de la trinitat i la relació que Déu ens proposa que tinguem entre nosaltres. Significa fer lloc al voltant d'una persona. Indica l'amor no possessiu, l'amor que gaudeix amb la llibertat de l'alta. Clar, estem parlant de la comunió entre pare, fill i l'esperitzant. Des de punt de vista clar. Exacte. És com un TSN1. És com el Citibank. No, però... Jo estic llegint un llibre, espero acabar-lo, que passa que vaig a poc a poc perquè estic així, poc a poc. Que es diu, jo sé que existe, papa. Ai. Ja veureu, és molt interessant. L'explicació d'un pare, el seu fill, sobre la existència, o no existència, en general te'ls deus, de qualsevol religió. Molt bé. A mi em preguntava, dius com és que hem de fer això de les torxes i de les carenes. Ah, és de les vies. I creia quina pregunta més intel·ligent. És necessari fer tot això. És que no cau pel seu pes. És que no és una cosa natural. L'he contestat. Evidentment, malmés que no contesti. No, no. L'he contestat i s'ha sentit molt... satisfeta d'entrada, però després li venia ample. La pregunta era una mica... una crítica, no? Vols dir que no hi ha coses millors a fer? Ai. Ah, està bé. I la roda del temps. Ara parlem d'un cúmul de paraules. La roda del temps. Això ho diu el senyor Joaquim Nadal, coneixeu, polític... T'agirona, ara, aquest home. Àlex, t'agirona. Diu que la roda del temps és un concepte poètic de l'univers espriuà i un concepte real de la vida, com la llengua. La vida i la llengua. La vida individual i la vida col·lectiva, com a poble. Salvar els mots en plural és molt més que salvar un mot. Ostres, molt bona reflexió. Això és molt maco, la que acabes de dir. Molt bona reflexió, senyor. Sí, sí, sí. I tant que sí. Aquest home val, eh? Aquest home val. Salve la llengua. A mi és un home que m'agradava molt. Des d'aquesta línia socialista m'agradava a part del tema. Tenia un discurs que em feia gràcia, però les coses van com van. Hem arribat a l'equador del programa i parlarem del cinema. Jo faré 5 cèntims d'un parell de pel·lícules i llavors miraré a Rosa parlant-nos d'un parell de pel·lícules vinculades al món de l'animació. I jo, com aquí en aquest programa, una miqueta, el tema de les pel·lícules de por. Doncs no entre gaire. Jo soc una miqueta amant de les pel·lícules de por però de les pel·lícules de por que estan bé. O que intenten estar bé. I llavors he vist dues pel·lícules de por i les podem unificar perquè té una semblància important, sent pel·lícules més o menys que tenen 6 o 7 mesos de referència. Una és ella Exorcisme a Georgia, una primera pel·lícula d'un tal Tom Elkins, que no fa gens malament. I és una pel·lícula... Vull dir, estem parlant de la típica pel·lícula d'ensurt. No estem parlant de la típica pel·lícula sang inolenta i de sang i fetxa i tal, no? Aquest exorcisme a Georgia és molt curiós perquè no hi ha cap exorcisme, bàsicament, sinó que estem plantejant que és una història d'una família que se'n va viure a casa, una família molt petita, eh? És a dir, marit, mulher, la nena petita. Però tant la mare com ella, com la germana que ve viure allà, tenen capacitats per sentir i veure coses, no? Curiosament, en aquesta pel·lícula, com l'expedient Warren, s'han fet reals? I a partir d'aquí, jo penso. Si això enganxés a l'Icar Jiménez del 4 milèni, es tornaria a tonto perquè les coses que passen allà, vull dir, és una brutalitat que pot arribar a passar amb aquells espais. Vull dir, aquí el cinema ha fet molt, no? I aquí, simplement, és una història molt vinculada a l'època de l'esclavisme. És a dir, amb aquelles terres hi havia un senyor que es dedicava tòricament a salvar els esclaus, és una zona de l'estat sud d'estats units, però no era mala persona. Tòricament és un joc, li expliquen com era aquesta persona, i els esperits perduts, tòricament, són els que es presenten, els que intenten cridar l'atenció d'aquesta gent perquè es puguin venjar d'aquella mala persona, que és l'esperit negre, l'esperit dolent. I això és una mica el que parlem de la sensibilitat dels nens, vull dir, una mica d'això. Jaume, què digues? La idea d'un cop acabis, perquè hi ha un petit tros de poema de Salvador d'Espriu que s'escau perfectament. Faig una comparativa ràpida amb Àxped i en Warren, que és una pel·lícula del James Wan, que diu que és aquest senyor, és un senyor coreà, o de part ja, no sé per on és, perquè té tres xinesos, no he pogut donar orientals. El James Wan la coneixerem, la coneixerà aquí, l'haig vist, perquè ha fet les pel·lícules SAU, que són les brutalitats, perquè són les pel·lícules d'un mal gust brutal. SAU. Amb aquest cas, el que ha fet és l'expedient Warren aquest, que és també una família, que va a una casa. És una temàtica semblant, però amb aquest cas la lluita és contra realment una persona, una bruixa de Salem, per entendre'ns d'aquesta manera, que realment està a la casa. I aquí sí que hi ha dos personatges, que són, com es diu això, són clarividents, tots dos, i llavors estan patint, pateixen amb la seva pròpia sang, el que passa de família. És la família i els clarividents, que estan a la vegada tots en una mena de munió, i per intentar treure-ho. I aquí sí que realment surt la Lili Taylor, com es diu, espera si és que és molt coneguda. La Lili Taylor, no sé si la teniu present, ja no hi ha així una mica alternativa, i aquesta realment és puçaïda per aquesta bruixa, i allà és un espectacle bestial. No se'n guinulen, però és que és magnífic, de la paraula de com planteja aquest home, aquests moviments, aquesta pucessió, és original, amb el tema del cinema de por, ja sé que és una mica complicat, però és original, no realment fangonia de veure com es mou aquest personatge i com vol, i com s'apropa la pantalla, i uns ensurs que d'una idea estan ben fets. Per tant, recomanable, per la gent que diu les pel·lícules d'ensurs, i de por, tòricament basades en fer reals, tant una com l'altra. Ostres, si això li ha passat a algú, te la, eh, jo estaria directament amb un psiquiàtric, i mai millor dit, perquè el que passa amb aquelles cases, tant una com l'altra, és... Bueno, no t'imagines. Estàs parlant d'una possessió. A les dues, a les dues. A final, una és una diferent a l'altra, però la filla cap és això. Sí, sí, sí, clar, és que... No té una lògica. La lògica natural no existeix, no, no, la lògica humana. Però, bueno, no ho sé. Jaume, què? Volies fer una apuntada? Sí, no, jo em penso que s'escau, el que passa és que no m'esperava que arribés a un nivell tan potent. Diu el Salvador Espírit, que és una lluna de la qüestió, que la lluna té un llibre de quatre anys, de rivoni era alt, esbel i presumptuós. El estiu deixava que la lluna empelidís les seves cànits necrenques. És una forma de... En résum, la presentació de Nora Quintana, que és afancar-me sortòricament del diable. És un senyor alt, negre i prim. Exacte. En aquest cas hem fet l'encert, o la pel·lícula ha volgut jugar perquè és una nena. Ja es veu darrere la ombra És que no t'ho perdis, eh, el espriu. Home, aquest senyor... El treballarem, quan acabem amb els morts, treballarem el espriu, que tinc un treball aquí fet. Cap problema. Que serà fantàstic. En cantaràs de la vida. I ara la Rosa ens farà el contrapunt simpàtic. Papa, sóc una zombi. I després parla del Karit del... Karití. La casa dels comptes. Mira, papa és una zombi... Papa? Papa. Papa. Papa. Sóc una zombi. Papa, la fragoneta. Ah, no. Ah, no, no, no. No, és perquè és en català. Ah, vale, vale. En català és papa. Jo passava a crear d'indegitana. Passava a conèixer. No, però, ojo, no va ser la paraula. Home, la que sí que és una mica d'indegitana és l'altre personatge, que és una mòmia egípcia, que també és una zombi. Ah, vale. Que és la mòmia de la criopatra. Ai, ai, ai, ai, quina festa. Papa, això sí que... Està molt bé, està molt bé. Mira, em sap molt bé greu, em disculparà molt els directors, perquè no he tingut temps de apuntar-m'ho, però sí que em vaig quedar l'altre dia amb ganes de comentar aquesta pel·lícula, perquè a més està fet aquí a Catalunya i va la pena, com sempre, escolti, aquestes estan fent coses molt bones aquí. Llavors no sé si m'ho intento reivindicar. Segueix la tècnica del stop-motion, i llavors són unes... És una nena, una nena que va al institut, no té massa èxit social, la seva mare va marxar i ara una mica més petitona, el seu pare és... Bé, més que en terra morts, és aquests que fan allò que els hi posen, els embalçant, i aquestes coses, que preparen, no? Ah, sí, preparen, sí, amb el samador. Però té, no s'ho parleu, que té el taller a casa mateixa. Ai, com una funerària, no? Sí, perquè després també es trasllada amb la seva fragoneta. La fragoneta. La nena sempre ha viscut amb aquests també, i la nena no li fa por, i fins i tot ajuda el pare a maquillar la senyora tard, a posar-li la sabata. Mira que bé, i la nena li diu, però per què t'esforces tant, si això ja no servirà per res, i això d'aquí anirà a la fosa, no? I bueno, però el pare, tu tens entusiasca de la seva feina, que ho fa genial, no? Però ja té una nena que... una mica així desgarbadeta, així, no? I té pocs amics a l'institut, la veus que li costa, no? I llavors, al final, li agrada un noi, però després resulta que aquest noi és una de les que ella considera la seva millor amiga. Total, que la pobra surt corrents d'una feria que hi ha allà, en una fila d'una casa de miralles i tal, que en una mica es vorlandí, hi ha altres companys de l'institut, i llavors surt corrents i es fica allà amb un cementiri, no sé què, tot el cau, al final resulta que és morta, l'enterren, però, clar, es converteix en una zombi, i la història d'aquesta nena, que és una zombi, però està molt bé, està molt bé, perquè ella... Va veure el seu pare i li diu... No, després, això després. No, això després. Real o típic, no? És a la banca d'en Teniment, enfrontament entre pare a filla, o filla para, no? I després, clar, la reencontra, la retrobada, feliç. Però que és això, quan no tens el que t'estimes, és quan ho trobes a faltar, no? És una miqueta que està ajudant. Però l'aventura, mentre és zombi, està molt divertidíssima, ha dit que els altres personatges, els altres zombis, que coneixen, són divertidíssims. La mòmia, que és una mòmia, i veus com s'hi va caient les venes, a la quilòpatra aquesta, que és una miqueta, també, clar, la lligita, també hi ha molts buemis, no? Sí. Un altre zombi que és una senyora, no sé si ve a ser com l'Antonieta, aquestes de... D'ara... D'ara... de l'època de Lluís, 14, 15, 15 de França, i l'altre és un... un pirata, que era, no sé si era el Barba Blà, o va, no sé, un pirata al Barba Roig, és el que sé. I són personatges que després a la història, realment, van ser personatges importants, no? Molt bé. I ja com, al final, totes les aventures que ha de passar, totes els perills, per aconseguir arribar una altra cop a casa, no? I tornar a estar amb el seu pare, i abraçar el seu pare, i ja, bueno, posar-ne, i tenir una vida, posar-hi, no? Molt bé, molt bé, papa, soc una zombi. I l'altre és Carití. Aquesta és Carití, la casa dels contes, aquesta és francesa, és dibuixos en imatges, ara he estat clàssic, o sigui, dibuixos pintadets, però també... també està molt bé. És... és la història d'un nano, que, bueno, passen els estius a casa de la tieta, una caixa així, que està allà, de la campanya, i tal, i la tieta sempre s'explicaven molts contes, quan eren petits. I el nano té una tieta mort, i, amb ell, li deixa el gibre, o sigui, tota la biblioteca, una biblioteca enorme que té en aquella casa, però que el nano és molt petit, ell no sap llegir. A la seva edat ja toca llegir, i no li està costant molt d'aprendre a llegir, que la té com una versió ja a la lectura, dius, no, això no em surtos, jo no vull saber res, no? I amb ell li molesta molt que la tieta li hagi deixat el gibre, la biblioteca, que molesta molt, no? I, en canvi, veus després com s'ho van venir tot, perquè el nano vegi la importància, perquè, clar, els personatges dels contes cobren vida, i ell va reconèixer tots els personatges de vida, que els veu com cobren vida, veu el dibuix, veu la Blancaneus, veu els traspurquets, veu el drac, veu... Ell va reconèixer tots els personatges que sortien els contes que la seva tieta li havia explicat, i tenia aquesta cultura oral. Li faltava, després, la cultura escrita, que és el que la tieta li volia llegar i li volia deixar. Doncs aquests personatges li van veure, escoltant, és que si tu no et quedes amb nosaltres, si tu rebutxes aquest regal, clar, el que faran els pares o els altres és vendre aquest gibre amb un anticuari, però amb un anticuari que no té escúpuls, i que això es farà i que ja nosaltres ens perdrem, a la memòria ens començarem a esborrar. I veus, de fet, com el nen, com no es decideix es començaran a esborrar els dibuixets, i clar, el nen ja al final s'ha de donar aquell... el se'l ha de salvar. És una forma d'unió, és una forma d'unió entre el veí que és una miqueta també, està molt bé com aconsegueixen salvar tots aquests llibres, que no vagin a parar a mans d'aquest anticuari sense escúpuls, i està molt bé també. I tant, que sí. I per serveix... Per donar entendre, els nens que els llibres són importants, que els llibres són una cosa que s'ha d'acocar, que els llibres són una cosa que s'ha d'acocar, que els llibres són una cosa que s'ha d'acocar, que a principi el s'hi arriba de forma oral, a través del llegat verbalment, que s'expliquen els adults, que s'expliquem aquests contes, això forma part de la seva cultura, i després ells també poden accedir. Això és molt important. Doncs això la gent no s'perdi mai. Jaume. La confiança amb el teixit social era pràcticament nula. Pràcticament nula, exacte. Ja n'esperaràs d'un senyor que m'encanta, el tecà ximí que m'encanta, però això va a l'Araquiri, la mort de Déu Samurai, què tal, això? A mi la veritat és que se't va fer fa xuga. Sí? Sí, per una qüestió molt fàcil. Perquè aquí no n'hi ha un pam de net. Saps allò? Aquesta també és una frase que hauria de recuperar. La podria recuperar. Què vol dir que no n'hi ha un pam de net? Vull dir que normalment un samurai, si arriben a la conclusió que s'ha de fer a l'Araquiri, ha de tenir un espai concret. I aquest espai el tenen determinades persones en categories social. Llavors, aquell senyor que pugui arribar a la conclusió que es vol fer a l'Araquiri ha de trobar o ha de anar a la recerca d'aquest espai. I perquè això sigui així, ha de convèncer en els membres d'aquell espai. La pel·lícula gira al entorn d'això, en definitiva, del poder, i el té, el que ha de buscar al punt. Perquè, si no, queden completament fora de tot el que podria ser la normativa, per entendre'ns. En aquest sentit, la pel·lícula té molta potència, no hi ha cap dubte, però tot el que és el desenvolupament del fet, hi ha una desqualificació humana tremenda. Amb una afició, per dir-ho d'una manera, el càstig que es garrifa. És clar que està tan ben fet que no hi ha res més que fer que treure't el barret davant del que tu destaques del seu realitzador. Jo penso que queda tot dit. Igualment aquest home és bastant evident, que si s'ha de fer sang i fetge, s'ha de presentar o presentar. O aquí ho fa també, o amb aquest cas, juga fer un cinema més elegant, més distant. És clar. Aquesta pel·lícula té molta potència, directament a l'ajugular. Aquest home fa una pel·lícula que es deia Audition, que jo estava desesperat amb la pel·lícula Quina Cosa. Una pel·lícula que dura 3 quarts d'hora, és una pel·lícula meravellosa, i l'altra 3 quarts d'hora és una pel·lícula Salvatge, Gore, Fosca, que em posava els pèls de punta perquè tot feia soroll, els cossos, tot era una cosa terrible. Però va demostrar que pot fer qualsevol tipus de cinema aquest home. Això és l'avantatge. Amb el que acabes de dir, potser, almenys per la meva part, crec que si pot afegir que el que sí que és cert és que és un home que t'enriqueix a nivell de conceptes. O sigui que no fa una pel·lícula per sorprendre o per divertir-te. Telefà, precisament, els personatges estan perfectos, una característica d'aquelles... No ho fa bé sempre això. Bon cinema, no hi ha dubte. Una altra cosa és voler, tenir la càrrega... Que ens agradi més, és un cinema molt especial. Però que no té la característica que t'ho deies de cinema de por. No, no, no té res a veure. Encara aquest senyor fa moltes pel·lícules de por. Què dic, això? El 31 d'octubre, a la set de la tarda, com deia, a Queixaforum. Ah, molt bé. Ara es parlaràs de glòria, Jaume. Però abans deixem que faci trep. Estic posant una cançoneta que són aquí de fons, que esteu escoltant. Aquesta sintonia, o el que sintonia aquesta música, sona constantment a la pel·lícula frenètic d'Arman Polanski. És un clàssic del 88. Que és a Grey Jones, com podeu escoltar, amb un tema que es deia I've seen that face before. És una cançó que, realment, els anys 80 va triomfar moltíssim, és l'any de l'any 84. I, justament, al llarg de la pel·lícula va tenir una presència constant. Una pel·lícula de... Aquest és d'Arman Polanski, també un d'aquests directors que s'ha hagut de fer cinema de tota mena, gairebé. I aquí es planteja una mena de thriller, amb el qual Harrison Ford, quan el port també és boníssim, quan no és aquests actors que faig una pel·lícula americana per passar a l'estona, com el Tom Hanks, quan el Tom Hanks el collen, ho fa de conya, però si no... Com aquesta última sembla, sí. Que està bé, sembla ser, però el Tom Hanks és histrionic, a vegades, com Robert Tenir, depèn de qui sigui dirigit, i en aquest cas està molt ben dirigit. És un cas molt senzill. Inicialment, un doctor que arriba a les xarxes de les xarxes de les històries, i la dona les apareix misteriosament. I és perquè hi ha hagut un problema amb unes maletes i tal, i hi ha, clar, una cosa molt típica dels 80, un detonador nuclear. Estem això de la guerra freda, i els árabs, i els anglesos, i els russos, i aquest pollastre, que hi ha per a mig. Llavors, amb tota aquesta mena de frenatisme, aquesta recerca, clar, ell surt de la dutxa i diu on està la meva dona, perquè és una dona mestresa de casa, ell és un doctor acomodat, i es crea tota una història vinculada amb això. I llavors, aquí apareix l'Emmanuelle... amb el Francesc és de Segovia. Emmanuelle Signier, la dona del Roman Polanski, dona molt de temps, i llavors apareix aquesta jove, que és la persona que hi ha hagut el intercanvi, amb el que es produeix una mena de relació seductora misteriosa amb una sèrie de components que acaba... Exacte, i ell clar, davant d'aquest conservadorisme, de la vida de Harrison Ford i la seva dona, aquesta noia que es va discutir, que li encanta aquesta música, que és sensual, que és que l'Emmanuelle Signier, quan era molt joveneta, era espectacular, era tan bé, però prefereix amb aquella època encara. Simplement dir que és una pel·lícula que ha passat el temps, han vagit prou bé, de la moda, que això clar, la roba, els pantinats, els crepats, com es diu això, les ombredes, no sé com es diu en català, però bueno, i això. Exacte, però el frenètic encara s'ha aguantat molt bé, i a l'Algema es parlarà de Gloria del Sebastián Lelio, que demeteu un nom, d'un país de Sud-Amèrica. Sílena, no? Bé, jo agafant una mica el fil del que acabes d'explicar precisament de frenètic, no? Aquesta dona es dit que, com que ell és popular, doncs ella és una senyora de casa. Sí, m'agafo amb això. És com ho has dit així, i llavors jo m'agafo perquè això... Sí, ella l'acompanya. Li fa la secretària de cardiologia, no sé què, i ella ve una miqueta si acompanyar-lo. Sí, li diu que deixes això, té les ulleres, es veu que és... A veure que és una persona d'educació, però el rol és aquest, amb el seu fill, la casa seva, i està per ell, però amb el centre de paraula, que ella és feliç. Bé, doncs, jo entenc que aquesta definició que has fet de la pel·lícula frenètic, doncs per toca, doncs una història, lògicament plantejar-ho així i captar-ho com tu has captat, és per explicar una història i per fer un muntatge al cap i a la fi, que tindrà aquests dos mons, el conegut que has tingut un èxit a norma i el desconegut que en definitiva t'acabarà fascinant. Ja no només perquè la noia tindrà la característica i la capacitat que té, sinó precisament perquè viuen uns constants molt diferents. Doncs en Glòria no és així, és tot el contrari. Glòria... Sí, sí, eren gent de recenya, sí. Glòria és una senyora que en definitiva s'ha separat del seu marit i això, en l'actualitat i a segons quins països, doncs no deixa de ser encara, avui, una novetat superada. O no... Això a Chile, encara, és problemàtic? A la capital, ho sentia, on... Vull dir, és una ciutat, és un poble... Jo pensava que a Chile era bastant argentina, vull dir, que estava bastant desenvolupat. Està a Chile. Per això... Això també s'ha de tenir en contra. Això ho hem de tenir molt en contra. No sé quin vaig llegir un altre dia, una cosa diu, és que hi ha una cosa que és el propòsit i l'altre és ja la normativa acceptada i en definitiva assimilada. Aquí és, aquesta pel·lícula parla d'això. Sí que és veritat que hi ha un seguit de persones que poden tenir aquesta característica en definitiva separar-se, perquè no s'entenen. A més, a més, es veu perquè no s'entenen. Una altra cosa és que això estigui en l'interior d'un mateix i el que provoqui és precisament una dinàmica natural, perquè ja ho has assimilat. Tu has fet teu allò, tant tu com l'altre. Com que això és així, que no és teu, llavors hi ha problemes. I això és el que planteja Glòria. Tot aquest seguit de problemes és una constància que en tot cas ens l'hem plantejat. És el que he dematitzut en aquest sentit. Només té un inconvenient, segons el meu criteri i la pel·lícula, que la Glòria, la intèrpreta, la que fa de Glòria, és una senyora que li manca una expressivitat i que calia contemplar-ho. Perquè els seus plans, o sigui, si no t'ho aporten en el primer instant, quan acaba el plàdios m'has deixat igual. Ja ha passat... Vols dir que és una mica hieràtica, que no és pressa, no té expressió. El que li passa a l'Ana Belén? No fa gaire dies que també ens preguntàvem que sí, que li mancava una certa expressió. Jo crec que és un actriu més aviat fluixeta, i això la pel·lícula... Li pesa, li pesa, perquè he avutat. Ara hi ha un seguit de coses molt interessants, les possibilitats, per exemple. Anem a muntar una festa. Diu, ja veràs com jo, perquè la dificultat que té ell, ella, amb una persona que ha conegut i que s'ha venen molt bé i que tenen una relació fins i tot a la física i tal, doncs diu, per què no els hi dius que estàs amb mi? No, perquè els hi faria molt de mal. Jo sé com són, tenen diferents problemes, físics i d'alta mena. I en canvi, ella no en té cap de problema. I a llavors, el que no en té cap i li vol demostrar, diu, vina, que veuràs la meva família i com, déu-n'hi-do el que passa allà. Molt interessant. Bueno, escoltem, és una bona forma. És un bon gancho per a una pel·lícula, realment. Jo crec que cal veure-la. És... és interessant. La única pega és l'actriu que dius que una miqueta fluixa. Sí, tot i que acabes identificant-te amb ella, perquè malgrat la manca d'expressivitat, potser sí que acabes dient que potser és difícil d'expressar a cada sequència, per dir-ho d'una manera, que és el que sents. També jo estic d'acord amb això. Però, escursant una mica els plans, penso que hagués guanyat bastant de... Una mica més, no? De capacitat d'això, de... O sigui, que a la pròpia pel·lícula li manco una certa capacitat d'aguantar-la d'una manera bé. Perquè és clar, que se't fa com un pel pesadeta i reiterativa. Per acabar, que ens falten 4 minutets, gairebé 3. Comenten la gent del cine baix. 4 minutets, oi? Hi ha molta teca, però al mínim el més interessant que creguis que és convenient. Sí, hi ha una cosa que és molt important, precisament avui dijous, concretament, a partir de... Ja s'ha produït, això, no? Vull dir, a les 8 del vespre. Ja s'ha produït. Exacte, s'ha produït la presentació d'aquesta setena mostra de cinema, ara, poi, mediterrània i del Pròxim Orient, que tindrà lloc, doncs, al cinema baix de Sant Feliu. Llavors, a les 8 del vespre, s'ha començat la projecció de la pel·lícula Indignados, dirigida per Toni Gatilff, si no recordo malament, és una pel·lícula que s'ha estrenat. Sí. A partir d'aquí tenim un seguit de pel·lícules, moltes pel·lícules, fins al dia 2 de novembre, pràcticament cada dia, cada dia agafant cinema, perquè ja sabeu que el cinema baix descansa en dimarts, i mecres, i dijous. Però, vull dir, cada dia agafant cinema, tenim oportunitat de veure diferents pel·lícules. Com deien? Palestina, com, per exemple, pel·lícules d'Egypte, com, per exemple, pelites de constant... Constantinople? No. No, sobrecolonialisme, en aquest cas, i llavors hi haurà també, finalment, el dia 1 fins al dia 4, una mostra de cinema, la qual aniran pel·lícules populars, aquestes sí que s'han estrenat, com, per exemple, la bicicleta verda, com, per exemple, Ingellà, oi? Ingellà, oi? Sí, Ingellà. La pedra de la paciència, el dia de ver a la noche, en fi, una mostra de cinema impressionant que, jo penso que hem d'estar molt, molt a temps, i, si més no, trobar-nos un dia allà, i que puguem dir-ho. Un cinema que no està gaire vist. Ens arriba alguna cosa egípcia, alguna cosa de perestina, ens arriba i tal. Hi ha alguna coseta. Però arribar amb contagotes, eh? Exacte, però així recullides, i totes amb una semaneta, perquè puguis... Com aquella trilogia, que tu vas veure en un fuego, com has dit, allò? Allò era a Egipci? No, allò era a Indi. També estem parlant de l'Àsia. Sí, però clar, és que és això, a nosaltres tot això. Bueno, el cinema hi seria d'hauríem mitja, no? Hauríem mitja, seríem més aviat. Però els hauríem mitja. Que no és el Junyà. Que serien dublades, no m'imagino? Sí, bueno, ja ho diu aquí. Igual a algunes figures en versió original, no? De tota manera, ells en diuen així, com he dit abans, una mostra que és la setera mostra de cinema sobre el món àrab. Mediterrània, del Pròxim Orient, vull dir. Sí, és Pròxim Orient, el que deia la Rosa, eh? Estem parlant d'Israel, l'Ajipta, potser a l'Àrabia, l'Àsia... Exacte, ens quedem per aquí, i la Mediterrània potser tocarà una cosa d'això. A Egipte, a Xipre, vull dir que sigui aquesta zona d'aquí. Que és molt poc vist aquest cinema, eh? A part de... En temps que arribava bastant cinema d'Israel, venia bastanta cosa de per allà, arribaven cosetes. Però va deixar de venir, no sé per quin motiu. Potser va baixar el nivell. Versió original en català i també en castellà. O sigui, utilitzaran els dos duplatges. Molt bé, fantàstic. Genial, doncs és bueno. Escolta, amb un bon punt i final, perquè sempre val la pena promocionar el que tenim a prop, no? Home, està bé que anem als centres comercials, però home, que estem aquí al costat, eh? Vull dir que la gent se'n vagi a ser un fill. Home, és el cinema de tota la vida. Clar, amb un cop de tràmbia... Em sentim més que això et desperta i en lo gusts que vas... Mira, ara fas el tràmbi, et fas un passeig i ja passes al costat. Allà a Lerone City. Et deixes mig minut, eh? Ui, però mig minut, eh? Sí, sí. Clar, va, o? Un grup de persones treballem voluntàries acords d'allà, que formem part d'allò que se'n diu, els valors que hem d'arribar a conquerir i que hagin pogut perdre. Em parlaré de la setmana que ve. Molt bé. Ara, es deixa amb el misteri, eh? Txachan, txachan. Fantàstic. Molt bé, doncs, ser fins a la setmana que ve. Que vagi molt bé. Adéu-siau. I ara, que vagi molt bé, que vagi molt bé, que vagi molt bé. Gràcies. I ara, que vagi molt bé, que vagi molt bé. Gràcies.