Babilònia del 31/10/2013

Can we chase the time? You hold us in love the way you love Can I get you back? Can I get you back again? Can I get you back? Can I get you back? Can I get you back? Can I get you back? Uuuh, què m'ha quedat? Ara escoltes ràdio d'esperms Sintonitzes, ràdio d'esperms La ràdio de Sant Just Durant de 8 punts Bona nit, estem una altra vegada aquí al Babilònia per començar una altra aventura del món de la cultura. Hem sabut com un pareador que es diu en castellà. Un Rodoli. Estem aquí amb les madams del Babilònia. Hola. Aquesta nit segur que no penso malament. Que aquesta nit em convideran a una aigua. No, home, no. No me'l pensem. Aquí totes estan emparellades. L'úrder és què tal? Millor de la gola. Ja se'n pot sentir millor. Rosa, què tal? Molt bé. Una rosa i una de rojo. Sí, sí, sí. Estem aquí per explicar-vos una miqueta de què va això del món de la cultura. Com estàs? No me'n recordo mai de mi mateix. És que no m'estimo gaire. Com ja vaig amb el pinyo fixe i dic que no és igual. Tenim el tema de comencem amb teatre. L'úrder és una obra del Sergi Belbel i el Jordi Garceran. I després parlem de literatura. La combinació d'un llibre que ja que estem l'any que ve celebrant el Vicentenari del Seix de Barcelona en 1714, parlem d'un llibre magnífic il·lustrat del Guillem Pongilúpi de Francesc Xavier Hernández Carmona. I també parlem de teatre i de Teatre i Egit, amb una història d'una escalera de l'Antonio Borovallejo i de l'Astra Inver, que també parlem del teatre de la Crueltat. La seva passada parlava amb Rosa del Tete de l'Absurda. Avui parlem de la Crueltat, que explicarem que és això. Posarem una miqueta de música. Recordarem lògicament un dels grans del rock que ens ha deixat aquest dilluns, que era l'Hurrit, que vam morir en 71 anys. I també la Rosa ens parlarà d'una activitat excursionista i de l'Astra Inver. El cinema tenim bastant de parlar. Tenim tots el millor parella de la Mercoll. Parlem de Gran Gatsby. Recordarem la pel·lícula, però no de l'antiga. Va ser l'Urman. On the Road, de Walter Sales, Gloria de Sebastián Lelio, el gran blau, el gran azul, de Luc Besón. I al final la Rosa ens parlarà del Most Festival, del Caba i dels Vins. I té la seva gràcia, i és molt simpàtic. Assoltarem de fons una banda que segur que vosaltres coneixeu. Sí, sí, sí. Als anys 70 hi havia un grup que es deia Chick, que es ballava, que era música dents, així de ball molt divertida. És potser els pioners de la música dents. I ho dic perquè justament a Faria, 60 anys, Bernard Edwards, dels anys 70, 80 i 90. L'únic que ens va deixar fa uns anyets, però que hagués complert avui d'on és aquesta edat. Va ser un referent del que va ser després donar Samer, les grans grups, la Viola Wills, les grans cantants dels 80. Molt bé, sense donar més voltes, perquè va enrotllar com una persiana, parlem del crèdit. No del crèdit que em vas deixar l'altre dia, l'Orders. Que em vas deixar uns diners. Jo deixo de apuntar en aquest moment. Parles d'aquesta obra del Jordi Galceran. Aquesta obra que l'estan fent a la Villa Roel, va començar amb la mig setembre i dura fins al 22 de desembre. És una comèdia dirigida pel Jordi Galceran. Perdó, una comèdia del Jordi Galceran i dirigida pel Sergi Belbel. A veure, de què va la comèdia? Amb dos actors de luxe, jo penso, amb el Jordi Bosch i el Jordi Boixaderes. Molt bé, hem portat aquí el de llop. Sí, sí. A veure, l'obra va en realitat que el Jordi Boixaderes va i li demana un crèdit en el Jordi Bosch, que és un director de banc. I l'obra gira al voltant d'això. És com el que passa avui en dia. Tu vas a la caixa i vas demanar un crèdit, però la majoria de vegades no tens molt èxit. Però resulta que el Jordi Boixaderes és una persona molt insistent i va un dia i va un altre i intenta convèncer-lo. A veure, tu m'has de donar un crèdit i aquest senyor li diu però a veure una cosa, si tu no ets ni client d'aquesta caixa, més a més, no tens res per avalar-ho. I l'altre li diu, tu tens la meva paraula. I li diu, així no podem funcionar. Llavors el que demana el crèdit, jo ens arribo a un punt en el qual ja no sap com fer-ho i li fa un xantatge. I li diu, si tu no et dones el crèdit, per dir algo suau, me'n rodearem la teva dona. A partir d'aquí, una cosa, pot ser clar o no, és un particular. Però com a particular. Això és important el que tu dius també, perquè no és una empresa que vagi demanant. És que jo necessito diners per pagar quatre coses. A partir d'aquí es desencadena una situació. Jo penso que l'obra, en realitat, havia estat preparada pel torneig de dramaturgia catalana i aquesta obra durava 40 minuts. I és com la primera part de l'obra en la qual vas a demanar el crèdit. La segona part de l'obra que no és real, l'obra és tota continua, però com siguin dos temes, la segona part és quan a partir d'aquest li diu que s'enrotllarà amb la seva dona, trontolla tota la vida del director de caixa, que és una persona que ho té tot. La família, diners, tot establert. I la persona que veu la vulnerabilitat del director de caixa. I de fet, la escenari és molt xula, perquè la escenari és rodó. I arriba un punt en què tu veus, que els actors no estiguin molt d'esquena a tu. Perquè tu estàs al voltant. O ets d'aquestes 10 minuts d'esquena a tu, però després ja no ho està. A la segona part de l'obra resulta que el que estava al lloc del director acaba sent el que ha anat a demanar el crèdit. Perquè és com si el fet del xantatge que li fa trontollar la vida, se separa, és com si aquell fet que canviesi una mica els papers. Jo penso que és una obra molt divertida. La veritat és que és molt divertida. La veritat és que és molt divertida. És una obra molt divertida. És un metodogramen que també és del mateix autor. Que parla del sexe masculí, de la feina. Però penso que la primera part, aquests 40 minuts que hi havia, la obra en realitat tenen els 40 minuts. Que ara s'ha anat allargant per tal de portar-la al teatre. Penso que perd intensitat per mi, és una cosa que s'ha passat actualment. Després d'arriba molt per mi amb una espècie de Bodeville. És divertit i tal, però penso que perd intensitat. És que a vegades és millor una cosa condensada i curta. Això passa per un budial. És un exemple que no potser allargar per allargar pel fet que hem de comerciar. Una obra de teatre de 40 minuts... És un teatre més d'aquella època que es diu jo, que era per al teatre clàssic. Són obres que duraven mitjaureta, només. I era per justament a l'intermig, una mica per allargar a la gent. És un exemple terrible, però és això. L'obra està molt ben feta. No cauen amb aquella histrionisme. Fa riure, però no és una actuació histrionica. És una actuació que es fan molt bé. I després l'han estrenada a Madrid el mateix dia. Sí, el mateix dia que van estrenar aquí. I he buscat...I qui ho fa? A Madrid he trobat que el paper del Jordi Bosch, que el fa Carlos Hipólito. Ah, molt bé. I el del Boixaderos el fa Luis Merlo. Ostres!Quin nivell també. Qui també va estar estrenada a Bilbao. És un tema de actualitat i és divertida. Té tots aquests ingredients. Tenint en compte això, que jo distingiria una mica unes dues parts. Fantàstic, però escolta'm, recomanable és que tot el que sigui el Sergi Belvel, que ho té aquest bon home, jo crec que té una capacitat de fer un teatre. Bueno, serà un clàssic, ja és un clàssic. Jo crec del segle XXI del teatre català. I és molt jove. I tant, i tant. Estem molt justets de gènis. Últimament em refreixo al món de les arts. Jo crec que aquest és un dels gènis del teatre català. Espà amb europeu. Molt bé. Parlant de teatre justament, i mira, a un que li agafa aquestes dèries, m'ha agafat per llegir teatre. I bé, ja ha agafat un parell d'obres, intento ser eclectic, barrejar coses, i ja que estem parlant de teatre, posa el vocal de la seva llegida. Començaré per la més antiga, que potser és la que menys... Vaig coneguda, però potser menys de la memòria, que és la senyoreta Júlia, del Auguste Strimberg. Aquest senyor és un senyor suec, i és una obra de l'any 1888. És una obra que planteja una relació, en aquella època, aquesta relació entre el que seria el senyor i el criat, o la senyora i el criat, en aquest cas. La senyoreta Júlia és una dona, una noia jove, que ve d'un nivell social elevat, i té una relació amagada amb el noi, amb el jove, vull dir, criat, vull dir, el servant, per entendre'ns, d'aquesta manera. El servant té una doble vida, és a dir, una altra noia, que es diu Cristina, que és del seu mateix nivell social. Però és clar, el resultat que aquest noi vol estar amb la senyoreta Júlia, perquè ell té ínfoles. A més, ell diu que, a temps enrere, benvenida a la família aristocràtica. Per tant, ell vol una altra vegada arralar amb la que seria la aristocràcia o la noblesa perquè és una mica el previ del trató de l'absurt que abans parlàvem, el trató de l'absurt, la canta en calva, del Lleugin Ionescu, Samuel Becket i tal. Estem parlant amb aquestes situacions, una mica... no diguem paròdiques, però sí una crítica social, amagada i tal. Aquí hi ha aquesta crítica social, però el trató de l'equitat és perquè hi ha moments de la obra que et copsa. Quan et copi volta, ella li diu, ara, fes-me un petó a la sabata. Hi ha unes línies que hi ha, de cop i volta, l'espectador, parlant de l'espectador del segle XIX, avui en dia no és que t'estranyi, dius que té un punt sadomasoquista, un punt bondaixa, aquest punt fetitxista exacte, amb aquella època imagineu-vos. I a final de segle, que va sonar a poc a... aquestes línies que jugaven a l'erotisme, un punt més enllà, aquest fetitxisme inicial, per dir-hi alguna cosa, per posar un exemple, perquè hi ha dos o tres moments, o un moment amb què ell li diu obertament que se suïcidi, la boca el suïcidi. Suïcidat, no li diu clarament, però llavors ella diu que tampoc és mala idea. Bueno, hi ha una modernitat amagada i no deixa de ser en el fons... Jo crec que quan la llegia m'estaven recordant a l'Ingmar Berman. A la Berman a vegades seré vulgar, de la foto, d'aquella manera que dius, mare de Déu senyor, ara què passa, ara com sortim d'aquí? Doncs fa el mateix, aquest home. Llavors, per tant, jo crec que també s'ha de tenir en compte els antecedents de la propi país. Jo crec que ja venia d'aquest senyor que diria que ha brut directe, a vegades... Situacions límits. Aquí arriba situacions límits, però a veure, d'una manera... de mitges, però bueno, situacions com a mínim cobsaven a la societat de l'època, que això és una altra història. És una situació, la obra en si mateixa és bastant minimalista, són tres personatges, no és molt d'aquí. La història d'una escalera d'Antonio Borovallejo de l'any 1946 estem parlant justament del teatre de la realitat, de la realitat social d'una Espanya molt concreta, molt determinada, dels anys 40. I és aquesta història d'una escala, amb tres actes que passen exactament a l'escala de veïns, tots ells, gent treballadora, gent normal, hi ha una persona que despunta una mica, i les interrelacions entre ells. Hi ha tres actes, el primer és 40 anys enrere, l'altre són 20 anys enrere, i l'altre és l'actualitat. I es veu com evolucionen aquests pares, fills, aquestes relacions, i tot passa a l'escala. Llavors és meravellós, a part que és una obra, és un clàssic, jo crec que és un dels millors obres de teatre que s'ha fet, crec jo, des del punt de vista a Espanya, a nivell, i a l'estudi onomítico, que jo el tinc per cas, recuperar, es veu que és brutal, amb el vòdalo, amb una sida de gent molt magnífica, i llavors és totalment recomanable, és magnífica, ens adonarem de moltes mancances, que avui en dia potser el millor caldria, és a dir, el que és una miqueta al civisme, el que és la solidaritat entre veïns, entre persones, els valors, les enveges, els odis, el amor, els llocs universals, i a temporals. I és el que s'està perdent avui en dia, llavors crec que és molt bo de tant en quant dia tornem enrere en una època difícil, crua, amb la que l'Espanya de la postguerra i de la guerra, vols comptar? A més és veritat, és que era així, la gent feia molt de pinya, molt de pinya, perquè quan no tens res, et necessites per sobreviure amb totes les aspectes. Aquesta és la qüestió, no? I qui més, qui més, havia perdut un familiar, un ser estimat, i era aquesta companyia, aquesta unió, aquesta força, que era el que... Mira, l'altre dia, l'Arturo Pérez-Reverte, amb aquest programa que fan... A més és veritat. Sí, clar, sí, vist i comprovat. Aquest programa de Salvador, que fa el Jordi Evole, Arturo Pérez-Reverte va sortir, és un indignat, però de molt de cuidada. Pots fer un comentari, la... la pobresa del miserable, dius, ostres, a veure, m'està com se coge, com pot ser aquesta assimilació. Li va dir explica't, i va dir, està molt clar, la gent està passant molta gana, hi ha molta gent que està passant tu fatal, però el sistema li està donant petites coses, perquè digui, mira, almenys avui li he pogut donar al meu fill un tros de pa. Potser de massa de millor. Llavors, d'aquesta manera, l'anastacien aquestes persones revolucionin, en aquella època no hi havia res, en aquella època no hi havia cap ajut, era simplement la gana lluitar per aconseguir la gent, o sortia o no, però aquí és el que diu, i això té molta raó, perquè la gent demana ajuts, perquè la gent no pot arribar, però mentre estingui, no sortirà al carrer, i dirà, basta, derroquem el sistema, derroquem aquest govern, derroquem el que faci falta. També s'estan fent moltes coses com els típics menjadors socials, d'aquestes coses... Que està molt bé, oi? Que no critiquen. Que van bé, però sí que estic d'acord amb tu, que és com una mica tapar, una miqueta, i dir, de moment, com avui menjo dinar, doncs... Això em revelo, estic d'acord. I que una persona té moltes més necessitats, no només és el menjar de dia. I a veure, hi ha encara un adult dius, mira, jo puc aguantar amb la roba que tingui, és una temporada de dos, tres, quatre, les que faci falta, però i les criatures, no només és donar-li un plat de menjar a l'escola. No, no, no, són moltes coses. Necessitant roba, necessitant llibres, necessitant moltes coses. Però és que és un plat de menjar però que porti vitamines, proteïnes, calci, perquè pugui créixer aquesta persona, com Déu mana, que no vinguem unes mancances, perquè si bé, des de petit, clar, després això no es pot recuperar, no? No és després, no és després. I abans de passar a la part musicala i que la Rosa n'expliqui aquesta superescursió en Torre i Sant Clario de Bellmunt, que s'ho va passar molt bé, que s'ho va passar molt bé. Ara ens ho explicarà. Vull comentar un llibre, simplement com a comentari, perquè és complicat explicar el llibre, perquè s'ha de llegir, s'ha de veure, s'ha de tocar, s'ha de palpar, no? És el 1114, el Setge de Barcelona. Perdó, el Setge de Barcelona és una obra, ja d'uns quants d'aquests, que ha aparegut, però ja és del Guillem Ponghi Lupi i Francesc Xavier Hernández Carmona. És un llibre il·lustrat, de les antigues, que jo parlo dels anys del set de 19, és meravellós, ja no les infografies, jo els dibuixos que et deixen claríssim tot el que va passar. Hi ha una pareta història inicial, 3 o 4 fússes, que s'explica des del 1700 fins al 1714, d'una forma claríssima, i des de la part d'aquí et fa una estudia minució, però amb imatges, és a dir, t'amplia, per entendre'ns, cada petit paràgraf d'aquesta història base, però t'amplia més informació sobre aquell moment que està passant i amb imatges, totalment didàctiques, com eren les monedes que es va fer per arxeducar-les, com era la infanteria catalana, com va ser la coronela, com era el panó de Sant Eulàlia, coses que són impossibles per internet, que costaria molt per dir-ho d'aquesta manera, i a part d'això, tot això queda rematat amb els punts més importants o més interessants que van succeir els fets, i amb un mapa molt clar que superposa on testava la muralla, tot això, amb el plano actual de Barcelona. Llavors, deixa molt clar on testaven les diferents punts, que per desgràcia, el 1114 no es queda gaire bé res, per no dir que no es queda res, el carrer, Burnet, Amagat, allà al Bor, van trobar, ho comentàvem amb la Lourdes, que hi havia molts, però justament allà a la Barceloneta, el Valoir de Llavant, es deia, però l'empresa Sassir de Pisos va dir, molt bé, ja deixem aquí perquè es vegi, i la plaça va cobrir, perquè es veia perfectament com la línia de la muralla, i t'anés superinteressant, però bé, és un llibre molt recomanable, molt, i simplement és aquesta la idea. Entrenem nota? Sí, llavors farem un petit descans, després caio, ja deixo parlar a les dones, vull dir que després diuen que els homes parlem poc i les dones parlen molt, avui ha sigut el revés. Molt bé, farem un petit esment de l'Hurrit, no l'Hurrit, és un dels personatges més importants del rock dels anys 60, 70, van morir en 71 anys, va patir un trasplantament de fetge i llavors no va superar-ho. Bé, és com tot, una vida realment al límit, no vol dir que el trasplantament de fetge tingués a veure, però la seva experiència a la Velvet Underground va ser totalment salvatge, drogues, sexe, rock'n'roll, m'he millor dit, però amb uns nivells altíssims, però la vegada va crear un grup alternatiu amb el pop art i tal, que van crear un tipus, un so, una manera de plantejar, que després va ser importantíssima, per el que és el punk, el rock dels anys 70, i per el que és el grunx dels 90, són els diferents formats de música. I no s'entendria, insisteixo, la música pop, la música rock dels últims 30 anys sense l'Hurrit. I una de les més conegudes és com no, aquest walk on the wild side, caminant pel costat salvatge que es va moure molts anys, fins que va passar factura, i l'edat és el que diem, a vegades no perdona. Escolta'm a l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I l'Hurrit. I la gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets. La gent va vestir de pastorets.