Babilònia del 14/11/2013

dels seus destellos habituals, alienianos de comèdia, i que és com una mena de, podríem dir, una espècie de versió alieniana d'un tramvia llamador de seu, la qual aquest blanxet fa el paper, fa una mica de blanx, d'obuar una senyora que acaba d'arribar a la ciutat després d'haver tingut un revés emocional i econòmic molt important, i que l'ha tornat una mica catacroquer, s'ha volto una mica loca, i, bueno, intenta refer la seva vida com pot, en un ambient nou que li és aliès, sense ni un duro, ha passat de ser una ricachona, està totalment arruïnada, i vivint amb la seva germana i amb una mena de tarugo de bon corazón. La veritat és que això és una pel·lícula molt complexa, molt ben feta, amb dos plans temporals que es van alternant mutuament, que vas veient la vida, com l'ha portat abans i com l'ha portat ara, i que, sobretot, té una interpretació central, que és la d'aquest blanxet, que és absolutament bestial, cotitzarà molt a la propera gala dels Òscars, seguríssim. Recomanació infal·lible des del fluxo, si voleu una bona pel·lícula per aquest cap de setmana, recordeu, Blu Jasmine. Amb ella marxem, i us hem de se'n parlar de setmana que ve, com sempre, Marc Pere Arnau, moltíssimes gràcies, i moltes gràcies a vosaltres per ser a l'altra banda, jo, com dic Xavier Rodan, bueno, escolta, ens trobem dijous que ve, moltes gràcies, vale? Apa-deu! Un dijous més, comencem a la Babilònia, aquí a Rajoy d'Esper, com sempre, i un dia més estem acompanyats dels millors col·laboradors amb aquest magnífic programa, que el presenta el Cesco Ramos. Avui tinc el ego aixecat, eh? Bravo, molt bé! Clar, clar, clar, clar! Què he trobat fet, això, nosaltres, o tot el dia? Us anava a dir que ni parléssiu, tota l'estona, imagineu-vos. Vinga, adéu! Això no farem, això no farem. Presentem, com Déu mana, a la gent d'aquest magnífic programa, que és la Rosa. La Lourdes. Hola, què tal? I el Jaume. Gràcies. Doncs res, és tot un plaer estar amb tots vosaltres. Molt bé, ho dic en conya, però és en sèrio, eh? Aquí ens estimem moltíssim, que la setmana que ve, bueno, l'altre ja explicarem el que fem, eh? Exacte, ja, ja. Que al dissabte ens anem a fotre porall unes cates. Ja vam donar una pista la setmana passada. Exacte, exacte. Aquesta ja, bueno, ja l'altre, la setmana, potser no la donarem directament, i l'altre ho explicarem, perquè tampoc arribarem a un límit de no poder explicar-ho. Però ja ho deixem al misteri. Per què no podrem explicar-ho? Cultura. Acabarem pel terra? Cultura, no. Estarem 5 dies... Acabarem a sabentats de constants que no sabien de cadascú de nosaltres. Exacte, molt bé. Això és bo. Exacte, i quan palmitge l'alcohol, hi ha una exacerbació... Com es diu això? Una exacerbació de l'amistat i de l'amor. Sí, es veu tot molt clar. Exacte. Bé, escolta'm, anem per feina, que sinó, no... Fem el somari. Començarem per literatura. L'úrdem es parlarà de l'Alla, de Sabado Espriu, i el Jaume, amb aquest nivell així, una mica de rapsó, ens agirarà un poema del senyor Sabado Espriu, que serà un plaer. Per l'altra costat tenim una mica de teatre llegit, la sabatera prodigiosa, es trobiria, no? Queda estrany. La sabatera prodigiosa del Federico García Lorca. I empalmarem directament, amb el tema de l'art, una curiosa ruta que recomanem des d'aquí, que és la Ruta del Samantiri de l'Est, o la Samantiri de poble nou, i el Jaume es parlarà d'una exposició d'un sou per estudiar. El Jaume està rient de la Ruta del Samantiri. De la Ruta del Samantiri, en Marta i jo. Doncs és meravellós. Ja t'ho explicaré, ja veuràs com diràs, vaig allà corrents. Bueno, clar, clar. Molt bé, i de cinema tenim el documental, del mes que la Rosa ha escorcollat pel Baix Obregat, i l'ha trobat. A Proud Ford Adoption. Parlem de la vida de l'Adel, de Tu i jo, de Bernardo Bertolucci. Sólo dius perdona, que això ha estat una cosa frappant. Totes les dones, del Mariano Barroso. Aquí és el misteri. Està mantenint això. I la bicicleta verda. Per rematar tot el que hem de fer avui, escoltarem, quan tinguem un momentet, una cançó, una cançó que segur que la coneix. Fa 20 anys, exactament, que va ser 20 anys, no? 30 anys. No sé si la coneixerà. La cançó d'oficial i caballero. Ho sempre recordeu? La Jennifer Worms i el Joy Cocker van aconseguir el número 1 amb Up where we belong, que l'escoltarem després. I escoltarem de fons els de Dors, aquest grup mític, i tal. Perquè avui fa 33 anys que van fer el seu últim concert a Nova Orleans, perquè Jim Morrison estava tan esgotat. Imagineu-vos per què? Per l'accés a les addiccions. No va poder fer res més. I l'altre any moria a París, que per cert està enterrat el cementiri de Pierre Lechès, que és un cementiri preciós per Nari. No és que sigui morbós, però... I parlant del cementiri de Sinera, Salvador Espriu i Laya, què tal? Molt bé. Aquell llibre Laya he trobat que l'havia escrit quan tenia 18 anys. El 1932. És un llibre que també va estar representat al teatre per la Núria Esper. No m'estranyaria. És un llibre que està... El fil argumental és la noia, la Laya, però presenta tot com una sèrie de capítols, doncs, quan és Semana Santa, quan apareix el col·lera, perdó, quan se'n va anar a la mar. La idea és una noia que, néix, diuen amb una malaltia, en realitat, és una persona que té molts dels ibaixos emocionals, no? I és una persona així, com molt, per dir-ho, diria molt ruda, inestable, que la gent més aviat li té por, no?, en el poble. Retrat un poble marinenx, podem imaginar, enig... Va passar molt temps de anys, no acaba de dir mai on és, però sí. I llavors el que fa és agafar aquesta noia des de la seva adolescència, fins que ja és gran, no? Presenta una sèrie de personatges, té un nòvio que és el Calot, és un personatge, és el Quoli, que una persona així també molt poca, per dir-hi a algú, molt poca Gràcia, que l'acaba, pues, pagant amb ella, una relació bastant... d'orilla, ella té un fill, té un fill que tampoc acaba d'estar bé, se li acaba morint, va? I després apareix l'Esteve, que és... és una... és una obra, bueno, és un llibre, que ja veieu que és superpatit, però que té, com molt contingut, amb uns personatges, molt poc per dir a algú, molt poca Gràcia. Apareix l'Esteve, que és el seu amant, no? La idea és que sempre va retratant que la gent va a la mar, quan torna de la mar, i ella, bueno, hi ha una situació crítica en què hi ha molt mala mar, hi ha el xaló, que hi ha molt fort, i ella pensa, ojalà, el Calot, que és el seu marit, no torni, no? Quan totes les persones estan allà pendent de que torni... Sí. És un llibre que jo he llegit, més que el contingut, que el contingut, que té algo especial, és el vocabulari que utilitza, i l'Argot Mariners, si us sembla, llegiré un trosset, l'estem llegint amb els alumnes de Batxillerat, i, normalment, ells llegeixen pel seu compte, i llavors comentem el llibre, perquè cada dia tenen mitja de lectura i tal. I aquest, l'hem llegit amb veu alta, perquè té un... És com més difícil entendre el que diu, que el contingut real de... Bueno, és superric amb un vocabulari, jo penso que brutal, no? Quan parla, per exemple, de la Laia, com la defineix, no? Diu, magnífica i olorosa, com una fruita d'un ànima abrandada i inabestable, com la Calima, sempre igual i sempre nova, que punxava i faria i fibrava la carn i la marava de nels, com l'aigua de la boira, tant enganyosa, tant enganyosa com l'aigua de la boira, que diu, el cel i menys, les estrelles, també semblants a la Laia. Diu, a vegades hi havia, al fons dels ulls de la dona, una llumeneta tendre i clara de serenor. Diu, però la boira havia l'enterbolia i el desig penjava dels llavis com una manassa. O sigui, que utilitza un vocabulari... Poètic. Molt poètic. És una ratilla però és poètic. Exacte, sí, sí, el que ha dit el que ha dit. I un que, bueno, el llibre, jo us dic, està ple de troços genials per mi, però per exemple, per la noia, quan aquella vol és que el seu marit no torni de la mar. Llavors va fer una pregària a Sant Roc, que és una ermita, no? I per dir com era, des que surt de casa seva, fins que arriba l'armita, com parla del carrer, diu, carrer del pas de llevant, carrer de pedres cantalludes, de blanques cases, a usted cansat de l'esforç d'una terna pujada, vell de segles, cancells amples, aixides humils, orts pobres, parets aduades amb calç i escopinades de puja, xerrameca de dones, grinyol de garrins, bramadonasa, furto d'acor amagada, etcètera, etcètera. O sigui, que jo és un llibre que m'ha encantat recuperar-lo, perquè potser és un llibre que... I s'ha de recuperar els clàssics, no? I aquest any que fa cent anys, bueno, que és l'any espriu, i també he trobat, ara que estava mirant el diari, que el 15 i 16 i 17 d'aquest mes, el TNC, el flutats, fa un recital de versos d'espriu, i he trobat que està acompanyat per la polifònica de Puigreig, per la de Barcelona, etcètera, o sigui que pot ser xulo de la veu del flutats, en escoltar el rèquim aquest per espriu. Que m'han encantat. Molt bé, a vosaltres també. I ara el Jaume molerà el senyor Flutats. Jo penso que potser no tan complexa. Aquest triat és bastant més senzilla. Aquí el que diu és un treball de diferents poemes, i m'he quedat amb el primer, que diu llibre de Sirera, que en definitiva és Aranys, però ha escrit a la inversa, i canviem d'ahir per la Idrega, o l'inversa, la Idrega per l'ahir. Llavors diu que és pròlec instrumental, petit concert per a Saxo Soprano i Orquesta, jazz 100%. He elegit el Saxo Soprano, perquè aquest instrument té una certa similitud sonora amb la tenora, i això permetria un intent de flirteig, i no pas de fusió, amb la música tradicional catalana per a copla. Tempo, mitj, lent, mitj. Llavors presentació, poemes, primer i segon del cementiri de Sinera. Diu, pel Rials, baixa el carro del sol, des de les carenes de fonollars i vinyes, que jo sempre recordo. Passejaré per l'ordre de versi pres i mòbils, damunt la Marta en calma. Quina petita pàtria encerca el cementiri. Aquesta mar, Sinera, torons de pins i vinyes, pols de rials, no estimo res més, excepte l'ombra viatxera d'un núvol, el lent record dels dies que són passats per sempre. O sigui, que de fet és molt senzilla, aquesta és tot el contrari, però n'hi ha d'altres que són molt més complexes, com que això ho tinc absolutament gravat, és una cosa que ve. Llavors hi ha un... Diu, no, Sinera és el nom d'Arenys, això ja us ho he dit abans, oi, tal. Diu, els rials, per aclarir què són, què és cada cosa. Diu, afluent d'una riera o riera petita, arrenys n'hi ha molts de rials, i formen un enraixat al llarg de tot el terme municipal. De tots, només el rial de la clavella va aparar a la riera, mentre que els altres ho fan els altres rials que, finalment, desembocen el mar. Precisament aquest dia vaig estar a Iorenys, o sigui, aquesta setmana, i sap concretament, perquè allà es entregaven els premis a les persones que han treballat per la Sardana i ja es feia un homenatge. I llavors jo vaig quedar parat d'Arenys, vull dir, em va semblar un petit poble molt entrenyable. I llavors diuen els fonollars, herbassada fonolls, fonec lumbulgare, planta aromàtica de fulles dividides en les cínies capilars, flors grogues, furits que sempre han com a aromatitzants i brots comestibles, quan s'entén. Es recordeu el gust de l'enís? Doncs això. Bé, vull dir, són aclariments que van fer coincidible. Qualsevol paraula que no està a l'ús, que és una mica el que t'ho destacava. Doncs intentarem, a més de que acabi l'any espriu, trobar més poemes, més explicacions, perquè aquest senyor, a part era un erudit, evidentment. És una persona que estava molt implicada amb la cultura catalana, i bueno, una sèrie de conceptes. I diuen coses que són barris. Sí, sí, sí, sí. Amb el llibre, la pell de brau, oi? Sí, mira, precisament acabo de fer una mica d'obertura d'aquest llibre. Sí, sí, sí. Molt bé, i és el que deia que també, en aquest cas, el món dels clàssics, no, del retornant re, en aquest cas, mirant que pandel·losia. I, evidentment, si ha hagut algun escriptor dramaturg, mandalús, interessantíssim, ha estat sempre Federico García Lorca, per a la seva forma d'escriure, tant d'idratura com llibres, vull dir, teatre com llibres. Jo he recuperat la sabatera prodigiosa, que és una petita pesa amb dos actes, una petita comèdia amb dos actes, però que té molta... No mal allet, sinó que t'està presentant l'any 1930, d'Andalusia, de fer-nos una mica l'ansenda ubicà. Aquí estem parlant de la història d'una sabatera, una sabatera que viu, lògicament, amb el sabater. Dic que t'ontaria com una casa, però és la dona del sabater, d'un poble perdut a poscontar. El que dic jo, a l'estepa d'Andalusa, vull dir, d'aquests punts que més es ven bé on vas a parar. Llavors, clar, ella és una dona molt laixerida, molt d'inàmica, amb ganes de fer coses. Una miqueta no és criticable per a aquella època, una mica provocativa, és molt guapa, i això ja ho sap. Però, clar, està casada amb un senyor amb una edat, que té 50 anys, té 20 pocs, i a partir d'aquí, doncs, ell es troba poc estimat per ella. I ella, al tracte d'una manera, potser a mi em maduresa, més que potser no pas que no l'estimi de veritat. Llavors, al moment que ell diu que jo ja està bé, no m'estima, jo marxo. I això amb aquella època, que marxes un home de casa, ja que marxes una dona, ja era fumut, però que marxes un home, volia dir que estava repudient a la dona. Per tant, clar, ella, què passa? Se l'invalmarit, se li acaba el sostent, i ha de muntar, que en aquella època, una dona podia muntar, una mena de taberna, allà a l'espai on estava. I això també és pitjor vist per les dones d'aquella època, perquè, clar, ha fixat una dona que li gusta el senyor i jo. Diuen, no voldríem aquesta cosa tan de l'ús, de calgar l'orca, tant en quan se l'inva la pinça, i dius, mare de Déu, senyor, és poeta, també, aquest home, perquè comença a fer-te una explicació que dius, oh, quina meravella. I, al final, en aquest joc d'això, elles espanadeixen, que es vagi a marxar del seu marit, perquè ja diu que és la immadubresa, potser que no pas que no l'estim, que l'estima moltíssim, i llavors hi ha com una mica de jovesca, que torna un titaller, vull dir, disfressat, però que és el sabater, que torna una altra vegada. De titallera, o de com? Sí, de titallera, sí, va vestit, va com si fos de carnes soltes, i ell se'n va a fora, els Filipines, i llavors els mesos, torna una mica com un càstig, i llavors torna per posar la prova, i ve d'aquesta manera disfressat i tal. I ella, doncs, es comença a anuar d'ànima, i comença a dir, oh, amb el que jo faig, em falta el meu marit, amb el que jo l'estimo, amb el que jo no sé què, que no em va comprendre, que va marxar, que el mira el poble el que està passant, que m'estan t'atxant d'una dona de mala vida i tal. I ell li encanta que li acaroni l'orella. I llavors, com està el Barri? Diu, però bueno, i què li passava aquest home? I per què va marxar? I llavors, quan se n'adona, realment hi ha una frase, que dius, sóc jo. I tornat, no, i llavors, clar, és una mica com dient, oh, tot que maco, i tot magnífic, i sonen unes campanes. Bé, és una cosa que sembla molt, crec jo, molt, molt... molt simple, però que té mala vapa. Vull dir, a nivell de la dona ha de ser el més tranquil·leta possible, estimar el somarític, quedar-se a casa amb la que m'ha trencada, encara que sigui una dona jove i tal, no? Bueno, anys 30, jo crec que és una visió, que representa com era la dona amb aquella època, i com havia de ser, una dona exemplar, no? I ja està, i aquesta és la... I per això segurament és una crítica també, que era molt intel·ligent i precisament aquesta sort de la feia, aquesta doble intencionalitat, eh? Exacte, aquí és on anava jo ara, d'una miqueta a fer el retrat d'aquesta societat que vivia, i que patia, perquè ell no deixem de banda, que ell també va ser una persona... Que va patir molt. Que va patir moltíssim, també. Somos sexuals, clar. I ell sempre s'identificava molt amb tota la gent que patia, per qualsevol motiu, ja siguin les dones, per qualsevol opressió, o perquè tenen menys dret, o la societat haig de reconèixer menys drets, no? Les dones, els homosexuals agitanos, que eren de l'UCI, era molt... I jo crec que en aquest cas, com a condició homosexual, segurament sent que coneixem millor, en aquest cas, la dona de l'època, i aquesta crítica és a dir, clar, hi ha un apropament més directe, potser no millor, amb les amistats, vull dir, no? I crec que és el que dius tu, és una crítica a la vegada, i és un joc, no?, per dir, ha de ser així, però si és així tampoc passa res, però bueno, anem a acabar bé, per allò de la censura, a vegades. Eren obres de teatre, que semblen de petit format, o sinòmica inocents, perquè eren de les que després interpretaven amb la companyia de teatre, aquella a l'ambulant, la Barraca, la companyia de teatre d'estudiants, i era una forma de fer pedagogia al poble, de fer arribar aquests temes al poble d'una forma així més lúdica, fer-los una miqueta de reflexionar, i fer-los escortar, que us sembla, aquesta dona aquí, què està fent? Clar, aquesta obra és del 1930, i la va presentar a la Margarida Xirgo. Per tant, estem parlant d'una de les primeres grans actrius, però la gran caràcter, eh? Margarida Xirgo n'escuda molts anys de rei. Ah, molts anys de rei, senyora. Una persona, jo crec que era de les primeres, no direm, feministes declarades, però era, bueno, tenia... Ojo, el seu re any, jo és que has dit que està allà, eh? Sí, sí, sí, era potent, era potent, però per això tenia fama, tenia molt famosa, perquè era una gran actriu, i no gaire allò sobreactuada, no? Parlem del cementiri, eh, Jaume? Però abans de parlar del cementiri de poble nou, que seguríssim que un dia em diràs, Xesco, perquè no anem un dia, fa una volta, ja veuràs que sí. Una visita. Si fas tu d'aquí... Bueno, vinga, va, fareu, fareu. Se ja comença a seguir, ja ha començat. Parles d'aquesta mostra d'un sou per estudiar. Sí, bé... Aquella que Can Gina està, no? Sí, aquí Can Gina està, s'acaba d'inaugurar, jo quan hi he arribat li he vist obert de porta, o sigui, de batabat la porta, no? Dic com, encara que arribi tres minuts o una poca estona, vull dir, vaig a mirar el que és. La impressió és de molta potència, o sigui, d'una persona que no... o sigui, que no li preocupa pas el refinament de les formes, sinó que és molt impactant, no? Vull dir, és com si fos tac, fins i tot, no? Per rendre l'artista. De l'artista, sí, bueno, els quadres en general... En general, d'acord. Si ho agraeixis de... Molt color, no? Això mateix. Llavors, bé... Aquí hi ha un d'això, hi ha un petit escrit que penso que és molt aclaridor. Diu l'any 1995, el veïnat de l'edifici Walden 7 va decidir en assemblee, per una anemitat, destinar el 0,7% dels pressuposts comunitari al tercer món. Són uns 3.000 euros anuals. Des del 2005, fins a l'actualitat, ha anot a terme el programa Un Sou per Estudiar, a la població de Cropwy, el país d'Africà de Mossambic. A la mostra hi trobareu totes les corporacions, Sahara, Nicaragua, Ití, Perú, Mèxic, realitzades des de les hores fins a aquest any 2013. O sigui, que això penso que és una molt bona presentació, no? I llavors la pel·lícula ja ha dit que el que... amb el que destaca és precisament per aquesta potència. En definitiva, un sou per estudiar. Ja ho allargaria perquè és un fet que està molt avui en el comentat. Un sou per tothom, no? Que si el que ens hem de quedar és sense feina. Perquè ja no som capaços de crear una situació favorable que tothom tingui feina. La veritat és que caldrà veure com ens alimentem. I més quan t'arriba en compte una cosa molt exilla que sortia aquesta setmana i ho llegia. Diu-se un capaços de crear el doble do que necessitem per alimentar-nos en el món. I tant, exacte. Molt bé, doncs el que diem... I tant, exposicions solidàries, que també és molt la pena comentar. Molt bé, i llavors passem a un altre tema. Volem parar molt de cementiries. Com es diu en Castellà? Bé, gràcies. Parlem del cementiri de Poblenou. Què està, el Poblenou? Poblenou, sí, sí. És el cementiri que es diu de l'est. Al nord-oest és el de Montjuïc. Llavors, en aquest cementiri, com l'altre, quan arribes allà et donen aquest meravellós diptic. No es treballem, però imagineu-vos un planell. Vull dir, amb tot el recorregut recomanable. És a dir, no és anar a passejar amb totes les morts respectes a veure nínxols, és per anar a passejar a veure autèntics temples, templates petits, on estan evidentment allà posats, doncs, com es diu això, els... Els espais... Els pantions, això és un dia de paraula. Que són pantions que... Potser són sotarranis, però en aquest cas són pantions que surten d'Alsada. I dius, a veure, quina gent ha fet aquí obres? Has de començar i dius, potser no, home, no són coneguts, però els Baix Mitjana, que són els millors escultors del realisme català, tens l'Enric Sagnier, que és més conegut, l'Alias Rogent, que va fer l'Universitat de Barcelona, tens el Rafael Achec, el que va fer el Monument a Colón, el Colón de Lledal, el Francesc de Paula Villar, el Francesc de Sarasada de Família, clar, són gent molt important, la Josep Oriol Mestres, que va fer, per exemple, va renovar el liceu després del primer incendi, estem parlant de grans arquitectes, que fan les obres per això, s'ha de quitar l'atenció, no? Llavors, és un recorregut meravellós, per diferents punts determinats, i tens obres que són, bàsicament, des de l'any 1775, fins al 1888, bàsicament. A part de coses més actuals, però que realment tinguin interès, seria allò. Encara que l'entrada a l'accés, és una cosa de l'Antonio Ginesi, que és un italià que va venir aquí, que és meravellosa, perquè l'entrada té una mena de piràmides, als costats, que dius, és raro, però és molt peculiar de veure i molt maco, no? Ja et dic, no te n'adones que estiguis amb un cementiri, m'agradaria que sigui, depèn de cadascú, doncs fa l'acció que cregui oportunitat amb el cementiri, hi havia gent que estava posant flors, evidentment, els seus difunts i tal, però hi havia gent que estava passejant pel cementiri, i és maco perquè el cementiri sí, és espectacular. Hi ha una zona, la zona que tocaria més a la banda de mar, diríem així, que és espectacular, tots són templates, neogòtics, neoclàcics, però una autèntica presó, i això, combinat, insistim, arquitectura i escultura, i de grans escultors també, no? Bé, recomanar-vos que aneu, perquè és una experiència magnífica, i llavors, com a anecdòtic, hi ha un punt, que és el punt 6 del recorregut, que posa el santet, i no posa res més. I jo, em tornava avui, pensava a veure què passa, no? Ho podria fer una mica exòtic i tot això, no? Ah, sí, sí, sí. També, també, també. A tots sants? No, ojo, el dia de tots sants... Devia estar a tope. No, hi ha una ruta que es paga, en aquest cas, que tu has passejat per allà, t'ho han explicat, però va passant un carro de morts, d'aquells de l'esany de principi de negre, clar, i es poca t'espanta, clar, perquè per allà passen... El que et volia dir és, tu arribes allà, i pots entrar tranquil·lament, et donen el díptic aquest, i et dones la volta, no? Entres per la porta, per el cicle, agafes el díptic, te'n vas, i dius, a veure, aquí tens la porta... Això no ho han transformat en un negoci, encara, no? Punt número 1, encara no. Com diu que hi ha tanta possibilitat d'haver d'obredar... Exacte, per això que diem, a veure, hi ha guies, és a dir, que llavors... Et refereixo que, si tu vols que te'l facin guiada, imagino que has de pagar, això és com tot, no? I ara, uns dies determinats, que ho faran, això. Però bé, bàsicament, home, arribar a moment que ho vulguis una mica repetitiu, perquè l'estemparan sempre d'això de pantions amb formes molt determinades, no? És molt gran. Jo vaig veure-ho amb... 3 quarts d'hora tranquil·lament. El que és el d'en Montjuïc. El d'en Montjuïc té un planet que dius, no, ja n'hi té un altre dia, no? I ja, com a comentari ràpid, diré que... hi ha un detall, que és el 6, el punt dels diferents, 30 punts per parar-te. El 6er posa el Santet, i no posa ni d'arquitecte, ni cap cosa, ni si és una escultura, i llavors, clar, vaig arribar allà, jo anava amb una amiga, i llavors hi havia dos senyores que estaven allà, llavors, clar, és una simple... és una simple nínxul, amb un senyor, amb una fotografia, dic jo, dels anys 30, que té el que seria el vidre, entre el vidre i l'alàpida, com a tal, que han fet com una mena de bústia, i la gent tira allà papers per demanar coses, al Sant, però és que al voltant allò és un santuari, és a dir, tot de... de... de... de... de... de... de cristos, de verges, de... de flors, de... de... de espelmes, i aquelles estan posant flors, allà, clar, hi vam passar, i diu, què buscava el Santet? Dic, no, un sí, i tal, no? I clar, dius, no, i ens va explicar l'història, no és real de particular, però és un senyor, jo en època determinada, que treballava als... magatzems, el siglo, em sembla, que hi havia aquí a Barcelona, i que va previ a l'incendi, que va curar, no sé aquí, no sé quantos, i es veu que clar, és un... és un nom que hi ha al poble nou, és com una, bé, no, com una mena de... de Déu, no? I sí, sí, ja es veu, eh? No falta ni espelmes ni flors, i aquestes senyores estaven posant flors. I estan tarrat allà, i estan entre cometes venerà, no? Exacte, però que no té cap interès arquitectònic, és una simple, clar, ho sap, ho apunta perquè la gent, doncs, ho vegi, i diu que sempre, gairebé sempre hi ha gent allà, per demanar coses, per posar algun espelme, per posar alguna petició, i tal, no? De vocació, de vocació popular. De vocació popular, exacte, això és molt maco, eh? Doncs farem una cosa, ja que hem anat bastant rapidet, recordes com sigui, en general, perquè estem a la cua d'or, que m'encanta aquesta paraula del programa, escoltarem... escoltarem el tema de la Jennifer Warns, el senyor J.Coker, eh? Però a l'àpiguer B. Dillon, oficial i caballero. All I know is the way I feel. When in Sweden I keep it alive. The road is long. There are mountains in our way. But we climb the stairs every day. The lift is up where we belong. Where the angels cry on the mountain high. The lift is up where we belong. Up in the world below. Up and the clear winds blow. Some hang on what you used to be. With their eyes looking behind. All we have is here and now. All our lives are there to guide. The road is long. There are mountains in our way. But we climb the stairs every day. The lift is up where we belong. Where the angels cry on the mountain high. The lift is up where we belong. Up and the world below. Where the clear winds blow. La llàstima és que la Rosa no es digui que parla d'una pel·lícula d'amor, que ens ha de parlar d'una pel·lícula molt sèrie, d'un documental, que és a la Prove for Adoption. També hi ha amor. Que també hi ha amor, sempre hi ha amor. Molt bé, explica'ns què tal, aquest documental. És el documental del mes, aquesta iniciativa que té la Filmoteca de Catalunya, i que ja vos presenta un documental a diferents poblacions que estan a dir-te aquesta iniciativa. Jo en concret el vaig veure al cinevaix, però sé que també el fan a Molins, aquí som justes, a Badalona, a Barcelona, en vulgueu. És qüestió senzillament d'entrar a la web de la Filmoteca o posar el documental del mes, i llavors sabreu a la vostra localitat quan toca. Val molt, molt, molt la pena. A mi em va semblar molt interessant, i penso que pot servir fins i tot també per il·lustrar debat sobre el tema de l'adopció, sobre el tema de la situació, de com es pot ajudar no hi ha els nens, sinó amb una població que estigui en un moment de pressa de crisi o de risc o de necessitat. Amb aquest cas, ho dic perquè ara, per exemple, amb el tema de Filipina no és exactament igual. Hi ha molta gent veient aquests nanos pobres allà. Mira, em portaria a casa dos o tres i no sé què. Home, els nanos són també el futur d'un país, i d'entrada ara suposo que no ho deixaran adoptar, però després dius, després d'una catàstrofe, com sempre intervenim al primer món, i t'emportes els nens. En aquest cas, la pel·lícula l'ha dirigit, l'ha dibuixat, perquè a veure, és una barreja de realitat, vull dir, de pel·lícula filmada, documentat filmat, i de dibuixos també. És un noi, bueno, un noi. Va néixer a Corea, es diu Jung Henning, el va néixer a Corea, i llavors, quan tenia uns 5 anys, el van adoptar una família vèlgica. Mira, jo també llegiré ella, i em plena així ràpso d'avui. La recenya, breu de la pel·lícula, diu Jung, és com el seu nom. I respecten el nom, també, quan arriba a Vèlgica. Diu dibuixant, 42 anys, segons el registre. Ell prefereix considerar la data del seu neixement el dia en què, amb 5 anys d'edat, un policia el va trobar perdut pels carrers de Seul. Era un dels 200.000 coreans abandonats, que després serien adoptats per famílies darrere del món. Superar de la quarentena, Jung decideix retornar a Corea del Sud, per primera vegada, i conèixer el país que el va veure néixer. Trepitjar la terra dels seus abans passats, i, si és possible, trobar el rastre de la seva mare biològica. Un viatge físic i emocional de retorn a la infantesa. Reconciliació amb les arrels, i descobriment de la veritable identitat. Amb això, la recella és magnífica. Queda molt clar. Ell, de fet, el que va fer, i ho dic sobretot pel tema dels dibuixos, que val molt la pena, perquè, clar, hi ha moltes coses que, amb una imatge real filmada, no es pot explicar. En canvi, amb els dibuixos, ell explica moltíssimes coses, els seus sentiments, i d'aquesta búsqueda, a la seva mare. Continuament els dibuixos apareixen al res per tot arreu. De fet, mira, en el cartell del documental també veus un carrer, un carrer d'Europa, o un carrer de gent passejant, gent, així, amb un paraigües, que plou una miqueta, tota la gent per terra té arrels. Des dels peus li surten arrels. En canvi, el nen passeja sol, en mitj d'aquest carrer, sense arrels. D'ell no surt cap arrel. I això ho diu molt. Molt significatiu, molt significatiu. I ha arribat a haver-hi una imatge brutal per mi, que va ser quan ell es veu la silueta del dibuix d'una senyora nua, d'una dona nua, embarassada, que ell imagina que pot ser la seva mare, perquè ell mai n'hi posa cara a la seva mare, rosta, ulls, boca. No, sí que té la silueta, però no acaba de tenir, com seran els xuts, com serà el nas, com serà la boca d'aquella mare. Doncs aquella senyora que amb la guerra que va haver-hi allà a Corea, llavors veu que hi ha un soldat, no sé què, i total, que una mica d'amagallà confusió, la seva mare cau com un forat, tot ple d'arrells, la seva mare queda allà, ella també tenia arrels, però després surt el fet, surt d'allà, bueno, neix, no se suposa que neix, i llavors ell sí que surt a marxar-hi d'aquest forat, i el nen, clar, queda per allò com flotant. És que tot és molt maco, tot és molt significatiu, molt simbòlic també pel que ve. És la seva fugida, el dibuixant, és com expressa i els seus sentiments, i una miqueta aquesta búsqueda, mira que està content, perquè l'adopta una família belga, que veus que una família no només és que està econòmicament situada, sinó que és una família amb cultura, amb molta sensibilitat, que des del primer moment el tracten amb un amor impressionant, tenen 3 o 4 fills, crec que són 3, crec que són 3 fills, i aquest és el quart fill, clar és que després ha dut tant més, vull dir que al final hi ha una miqueta d'algú, no? Sembla una miafarro, no? Sí, una miqueta, sí. I els nens també veus els germans, sempre li diuen germans, sempre el defensa en l'escola, com si fos un d'ells igual, però el tracten amb molt d'amor també, i li deixen la seva juguina, si comparteixen tot. Vull dir que en aquest aspecte no. Ara, el típic, els nanos tenen els seus problemes, els nanos fan entre màlias dures, els nanos fan, clar, amb un nano d'aquí, amb un nano teu, li renyes, això és una miqueta el que diu això, no ho considero tan poc que sigui així, però bueno, però ell ho vivia, si amb ell li renyaven, si feia una cosa dolenta i li renyaven, li diria que és com una poma podrida, que podrà les altres, no sé què, doncs ell se sent com arrojado, llançat, a la pila, el cisteil, a les escombraries, i a més veus els dibuixos, com ells té aquesta sensació que cauen allà, i que al final així tot es va tornant com un rodolet, i es converteix en una poma, i aquesta poma està podida, i és continuament el patiment d'aquest nen, llavors creus que d'entrada té més problemes de comportament, clar, és una mica... Però has pintat molt bé la pel·lícula, de boca, que sí, que jo no la vull veure. He buscat la seva identitat, s'identificar més, clar, veig que estaven arribant més nens coreans, ell no volia relacionar-se amb els nens coreans, però en el fons també vol sentir-te diferent, perquè ell tampoc se sent com ells, no? A casa fins i tot arribant a adoptar un altre nen, també coreana, una història... I com acaba el viatge que ell fa, com acaba, és una mica una fitba, ell ja està fent d'adult, està fent aquest viatge, a Corea, intentant buscar la seva serells, la seva mare, ell pensava que igual era una mare soltera, però no... Superbé, és una pel·lícula que està basada en un còmic, perquè ell després també es va dir que hi havia alguns còmics fets, el còmic es titula, es diu, color de pell mel. Ah. Sí, sí, és maco, també, el futur. Perquè, de fet, és com és ell, d'aquest color de pell. Ah, d'aquest color, molt bé. És una pel·lícula que ha guanyat, bon, un documental, que ha guanyat el premi del públic, el premi Unicep ANC, en el festival a França 2013, d'aquest any és molt recent, i també el gran prix i el prix inis del festival de fills per en fan, per nens de Montreal, i un altre també de Portugal, el festival també Montreal, el premi especial del jurat. Molt. Val moltíssim la pena, ja no sé si... Recordem el nom, a prop, fort, adopció. Com acaba, perquè és una mica de billo, és una mica durot, com acaba, però bueno... No ho diem, un poc de ser millor per això. Val molt la pena, és una reflexió molt interessant, o la gent que, per exemple, té a casa nens d'adopció, jo no és nens d'acollida, que són els nens més grans d'ets, jo no sé, famílies que conec, que han tingut, o que tenen nens d'adopció, és que m'expliquen coses molt semblants, i a vegades que jo enxiteixo, no són tots els casos, però a vegades són nens que tenen una miqueta més de problemes de comportament, per això jo m'estalge d'entendre també que està passant pel seu cap. És una altra forma de viure, de iniciar-se a la vida, i això, evidentment, és complicat. Doncs la vida de Del, que em sembla que tots tres l'heu vist, la vida de Del, doncs... Digueu, el que us sembli més interessant. Jo, si heig de definir alguna bona pel·lícula, no? Llarga, diuen. Amb 3 hores de durada, sí, però bé. Jo pensava que igual no dura 3 hores, però sí. Penso que amb les dues actrius protagonistes genials, per mi, penso que explica realment una història d'amor, en aquest cas, amor entre dues noies, però que basa tota la pel·lícula en aquesta història, i què passa quan això s'acaba? A mi, la protagonista, que no recordo el nom, l'Adel, però el nom... Jo penso que és una persona, no sé, la meva interpretació, una persona molt jove, adolescent, a la qual està intentant situar-se, veure què vol, què no vol, i va provant, ja es troba amb aquesta altra persona, que és més gran que ella. Jo sempre em dono la sensació que al llarg de la pel·lícula, l'Adel va una mica arremol, que a nivell emocional de la companya gran, la meva interpretació, està molt pendent del que vol l'altre, tanca molt el seu cercle d'amistats, deixa els amics de la facultat o del col·les, s'escentra més amb els seus amics, que ella és una pintora. Jo penso que és una bona pel·lícula per reflexionar sobre tots els temes de parella, sobre l'amor. També, quan s'acaba la relació, almenys a la pel·lícula, a mi em vaig veure una dèl així, bastant potent, que intenta tirar endavant, intenta dins de la seva feina donar tot el que pot, sense anar-se referint, tot el estona amagant al cap sota l'ala. Jo penso que és una bona pel·li, amb unes escenes de sexe, potser molt explícites. Bueno, jo no m'hi avisa, tampoc és que hagi vist molt esperis, però molt potents, molt allò... molt xules. No sé si és el que diem, que el plantegem a vegades no vull dir que sigui sexual. No jo és que li vaig comentar la setmana passada, ara diré també, ara diré. No, però ara jo diré també, ja ho mato bé. Sí, jo, a mi el que em va agradar més de la pel·lícula, a part del que tu acabes de dir, completament d'acord, la història de mort és potentíssima, sí que és cert que hi ha la xicota, que és la dèl·la, que és més jove, i lògicament, si ets més jove, doncs vas una mica a ramor... 15 anys, figura que té el principi, el principi de la relació. Però ella és el seu primer amor, d'aquí aquesta enamorament, i aquest ha estat empendent, de l'altre. Sí, és allò, és el moment de començar a situar-se, i a vegades han peïtat pels propis amics, i, oi, que ell t'ha mirat i tal, i hi ha les seves... els primers tocs, per dir-ho d'una manera, del que és l'experiència, fins i tot sexual. I llavors, de tota manera, a mi el que em va agradar moltíssim és tota la part final, que és el que més se li discuteix a la pel·lícula, i sobretot quan comença a haver-hi problemes. O sigui, quan, en definitiva, aquella persona que ve de la classe social més... més humil, exacte, es veu amb l'evidència que sí que tu pots estimar una persona d'un nivell social més alt, però que això sempre generarà una problemàtica, perquè, en definitiva, que ella reaccionarà preservant els seus privilegis. Jo crec que això està molt ben reflectit, i acaba la pel·lícula mostrant, que en definitiva els privilegiats tindran privilegis, i els altres s'ho han de conformar amb altres coses, amb altres elements. Crec que això està molt ben dibuixat, i almenys a mi és el que més em va interessar. I, paral·lelament, en quant a la història de mort i la seva explicitat, jo crec que també és molt potent. Jo crec que sí, que és una manera extraordinàriament molt bèlida demostrar el que és el plaer sexual, i això, quan hi ha estimació potent, doncs, lògicament, té aquesta rellevança. I, vaja, jo ho veig així. Molt bé. Sí, sí, no. Hem passat per a Bèlgica. Ha estat alguna cosa rosa? Sí, no, no em acaba d'acabar d'anar. Vinga, vinga, un minutet. No, jo sí també ho veig així. Jo ja ho veig per hurar, que la pel·lícula val molt la pena, és superinteressant. És una pel·lícula francesa i és nota. És nota pel tema de la llibertat, egalitat i... Fraternitat. Fraternitat, doncs això. Amb quina naturalitat es tracta el tema? Amb quina espontanitat? L'únic que claveus, això sí que a mi em va... No em va agradar, però és així, també, a la francesa, m'he passat aquestes coses, com la seva família, aquesta nena més humil, una classe social més humil, la seva família no li diu mai, o almenys fins a aquell moment no li diu. Jo crec que la diferència social, pràcticament, és això, perquè la classe, la pintora, sí que la seva família, ella li presenta als amics tots, i pot fer una vida més humà. Però més clàssic que per la classe social també, és per l'ambient de buèmia, d'artistes, d'artisteos, que es diu, aquest ambientillo, segurament, pot ser una miqueta més. Potser és humil, potser no s'atreveix, però potser té més mèrit, encara, a ella, com lluita per tenir també aquesta vida normalitzada per ella. I com a de... no sé. Hi ha una cosa que m'agrada molt, quan es plantegen els diferents nivells socials, que en definitiva la noplesa sempre està anant a la para baix, l'autenticitat. L'altra sempre hi haurà aquella cura de preservar els... Jo crec que això està molt bé. I gairebé passa de segon segon. No sé, molt bé. I això crec que... També presenten, perdona, la família d'ella, que presenten dues persones casades, en la situació normalitzada que estem sopant, i estem menjant espaguetes. Canvi present a la família de la companya, jo vaig entendre, com a pare. Segona parella. Segona parella. I a les altres, que ja en van viure en aquest, o sigui que quan ells estiguen al jaume... Clar, clar. Però a la vegada també. A la vegada ella també, la DEL, està molt orgullosa del que té, del que ha aconseguit per si mateixa. I ella li agrada la seva professió. Ella estudia, si hi ha passat mestra. I després li agrada la seva mestra. Ella està contenta, també, amb això. Potser no coneix més coses o no ha tingut oportunitat d'arribar més coses... Però, bueno, ella està contenta, i ella ho valora, també. Hi ha una qüestió també que em va semblar molt interessant, que en definitiva és el qüestió lomet de l'art i els artistes. També, sí. Això també està molt bé. Seguim perquè no ens dona temps d'explicar, encara es queden quatre pel·lícules i ens queden 15 minuts, anem molt justets. Hem passat, com deia, amb la Rosa per Bèlgica, hem passat per França i ara som a Itàlia amb tu i jo, del Bernardo Bertolucci, què tal? Aquesta pel·li feien aquest estiu al cinema i no vaig poder anar-hi, i l'he recuperat ara a Granollesa, al cine-club. M'ha agradat molt. És una pel·lícula, com diu el títol tu i jo, parla d'una adolescent, bàsicament. Aquesta adolescent arriba molt semblant a l'Adela, amb el sentit de que s'està situant a la vida. Escolta, amb els meus companys se'n van de sortir de d'esquiar, però això no m'acaba d'agradar, no? I per fer contenta a la mare li diu que se'n va esquiar. I, en realitat, està fent tot un seguit de plantejaments i està pensant que jo no me'n niré a esquiar, me'n niré a baix, a sota el pis, que té com per dir-ho com un espai, però, i el tanto, que ell va, és compre, quants dies estaré, set dies, set còmodes... S'ho munta bé, eh?No, molt organitzat, set còmodes... Organitzat, tot.Clar, sí, sí. Treu el llit...L'habituallament... sols nens, còcoles, menjar un pot que ens podem imaginar com és donar el fill. Tothom, eh? S'amaga de la mare, tota l'estona presenta un adolescent com molt introvertint, de dir-ho, és que a la vida tu... Jo i la vida no...Exacte. No, no, estem fets per un per l'altre, no? Per entendre.Per entendre. Ell munta tot el d'allò, però se li trenca una mica els esquemes, perquè quan estan allà, en un lloc que ningú sap amagat del món, li apareix una germanastra, i ell diu, bueno, què fas aquí, no? Aquesta germanastra està una mica... té problemes amb les drogues, arriba amb un estat, no massa, per dir alguna cosa... La marginalitat pot tenir dues direcció.Exacte. I llavors, és tota la pel·lícula, és quan es troben ells allà... Clar, com la marginalitat d'un que no vol tenir a veure molt amb la vida, o no sé què fem la vida, i l'altre, com arriben a connectar, perquè ell, allà, no té droga, li passa el món, el tio diu, estic, sobra que volia estar sol? Ja, rica.I tant, no? Ara en trobo aquí.Però la pel·lícula està molt bé, perquè és una setmana de recerca sobre un mateix, sobre tot el més important a la vida, i, bueno, al final acaben connectant, i amb ell se li canvia la cara, veu que pot connectar amb algú. La pel·lícula és una miqueta, ella li diu, escolti'm, potser que no t'amaguis més, i surtis a viure a fora, i, bueno, va, d'això. El tema de la soledat està present en el 99% de la pel·lícula. I dius, els rostres de les dues persones, no? I tampoc és una pel·lícula dinàmica, Averto Luch. És un tio que el té un tempo molt tranquil i va fent, va fent, va fent. No, és una pel·lícula que vull dir, si fessin una obra de teatre, vull dir que passa gairebé en la part de baix, perquè és com un sòtans que hi ha, eh? És un geni. Però és genial. Fa el que vol. Vull dir, els dos actors que surten, bueno, jo també, encantadors. Molt bé. Fantàstic. Escolta'm, m'ho han de recomanar, sí, avui anem de pel·lícules bones, eh? Avui anem de pel·lícules bones. Aquesta va a la bona, les pel·lícules bones. Bueno, ara ens anem a dinamarca, no? Directament, saps que? Directament, no? Nicolas Winding-Ren, d'això la gent dirà, aquest qui és? Aquest és el veí que tinc jo, rosa, del no? Doncs és d'anés i és el que va fer Drive, la pel·lícula Drive, no? Drive, a mi ja em va cobsar. Drive em sembla que són les pel·lícules que més em va deixar descol·locat, perquè té una primera part magnífica, molt lenta, molt tranquil·la, i a partir d'aquí hi ha un canvi determinat, amb una sèrie de reaccions que passa amb la veïna i un noi que sembla molt tranquil, no? I es produeix tot un canvi radical amb una d'assassinats, una història bestial. Aquí, en aquest cas, en la pel·lícula que parlem, només ho dius, perdona, directament a quin hi ha concessions. És el mateix actor, és el Ryan Gosling, i una curiosíssima Cristina Escots-Thomas, que deu meu sorrossa amb un roscabell llarg i tal, amb un paper brutal, no? Jo, amb aquesta pel·lícula, ho vaig passar tan malament, però tan malament que jo pensava, o jo sóc massoca, o jo sóc... És que era una sensació de plaer visual, perquè la pel·lícula té un plantejament magnífic, a nivell de que seria cènic. A mi, cènicament, m'encanta, és el retornar David Lynch. És aquests vermells... Ballut blau. Exacte, ballut blau, això. És meravellós. Té, exacte, no? Exacte. Però aquest capriori que se'n va més enllà. David Lynch té aquest punt oníric, però aquell se'n va al punt gore. És a dir, té aquesta línia que trenca, i quan fa falta et presenta... I és un tecà ximic, és a dir, et presenta la duresa de les pel·lícules japoneses amb el més sentit de la paraula, no? Vull dir, et tallades en canal, hi ha una escena tremenda aquella, quan aquell... El policia que l'expliquem molt ràpidament l'argoment i passarem molt altra cosa, quan agafa aquelles... Això de la japonesa, que té aquelles colles, li clava els braços, li clava les cames, no? I després li treu els ulls, vull dir. És una cosa brutal. No, no, sí, sí, sí. Però mira una cosa. Exacte, però us dic una cosa. Però tot això dins, i ara em diré, aquest es de boig. Dins d'una mena de... Tu has explicat el que no cau. D'una ambientació. No, no, però això s'ha d'advertir. És una pel·lícula del minut 1, no t'està mentint. Que pot fer-hi la sensibilitat. Molt violenta, no? És que no és que sigui violenta. És que la pel·lícula té una atmosfera que sigui violenta i quan menys tu esperes apareix la violència. I de històries, si vols, expliques tu. A veure què et sembla. Més que explicar la història... Perquè també és una història banal. Sí, la història és un clàssic. Sí. El que passa és que això ho introdueix, tot això passa en un món mafiós. Exacte. Xangai, estem a Xangai, estem a la boxa, no? Sí, la qual... No hi ha aconsecció. La pagues i per mostrar això, doncs... Et pot fer pensar amb Xèsvir. Però jo crec que el més interessant és el que ell també ha dit ja. Jo crec que és el David Link, encara, amb més potència. És clar, que si fos senzillament el David Link... Ja el tenim. Seria una reiteració. No, senyor, van més allà. En quan, a veure, si hi ha una cosa... Hi ha una cosa que penso que hem de tenir molt present. Si hi ha persones que se'n van a sitges a veure durant una setmana. Sí. Si pot ser 24 pel·lícules que tot és sang i fetge. Veure aquesta pel·lícula és tot el contrari. Ho sento molt. Ja s'ha de saber explicar. Ja s'ha de saber explicar, però no molesta. És una... És com dir-ho. És la ròtica de la violència. No sé com ho plantejo. La ròtica, per mi és la ròtica de la violència, perquè ja està tan ben plantejada, aquesta línia tan salvatge, jo sóc massoca, morbós, perquè estic disfrutant com un camell amb la pel·lícula. Estic passant canutes, però la vegada estic dient quina pel·lícula més bona, perquè és una pel·lícula de cinc estrelles, per mi. És que és una cosa rara. I això és el que m'agrada a mi, de les pel·lícules. Jo vaig arribar a pensar... Això és superior a la pròpia pintura. Sí. Perquè és l'imatge envulliment. Lògicament es concentren i aporta un món autènticament, un hílic. Sí, sí. Però un hílic té a veure amb la realitat. I ara et diré més irranaixantista. Perquè té aquells profundits de camp... Té aquelles visions, o no, però aquestes visions que no s'acaben mai, aquells passadissos, oi, oi, oi, oi, oi. Unes càmeres lentes. Sí, sí. Oh, que bo, que bo. Unes decoracions exquisides, allò del fons, quan sóc aquí estic més colzomes que es posa ja, que té aquella mena de campanes d'aurades i vermelles. A més, té un punt de quits, la posa de massena, no? I, a més, el policia. I, a més, a més, bíblica. Sí, és que... Moltes coses, moltes coses. Ara, agafeu-vos la cadira. Us agafo la cadira i dius, vaig a enpassar-me una i mitja, us ho passarà bé, però cridareu, emfadareu, te'l separeu els ulls i tot això. Tornem a dir el chat de Dio, eh? Sólo dius perdona. Clar, i és veritat que solament deu perdona, eh? Vull dir, i amb aquells qui perdonava... perdonava aquell que era deu, no? Ah, que ja era deu. El poli, el poli. El poli, el poli. Que cantava, el karaoke. Que demete el karaoke. El segur que t'escolti, digues. Ai, ai, ai. És el que diem, és que canta el carà... Però què fa? A més, no parla tota la pel·lícula. No parla, aquell home. No diu res. Treu la catana darrere. La porta sempre sobre, la porta aquella darrere. La porta de la camisa, com la porto jo. No ho veiem mai d'esquena. Clar, no ho sabeu la porta. El tio va embarat, el tio va allà. No pot tirar perquè la catana li fa... Mira per què era? Potser sí que el veus d'esquena. Però veritablement la catana és una cosa invisible a la vista. Podria ser. En tot cas, no surt en el moment. Sí, sí. No es pilla el toro. Però és clàssic. Ens queden totes les mujeres. Ah, sí. Bueno, canviem de registre, eh? Totalment. A veure, a mi una pel·li del Mariano Barroso, com a protagonista l'Eduard Fernández, a mi és un actor que m'encanta. Molt bé, molt bé. De què ve la pel·lícula? Doncs la pel·lícula és un personatge que fa una... per dir-ho, fa una trastada. Li roba en el seu sogra, doncs, uns quants no villos. I els vol vendre a Portugal, amb un preu molt més elevat del que els vendria aquí. És molt bona, perquè en lloc d'afrontar el que li ha passat, perquè, clar, després no busc la Guàrdia Civil, o sigui, no és només, llavors es dedica a sortint 6 dones que han tingut a veure amb la seva vida, i tu vas coneixent el personatge que és a través d'aquestes dones. Primer se l'he curès trucar a un examen que havia tingut, que és advocada, i us explico el que fa. Li presenta el problema, i l'advocat li diu... Home, potser tu l'ho primer curís de fer és trucar al teu sogra i demanar-li disculpes, i si és igual no et denúncia. I ell diu, no, no, no. Acaba sabent què ha passat amb la seva ex-amà, no sé, ex-nòvia, que l'ha deixat i tal, i acabes veient una miqueta quin tipus de personatge és. I ella acaba demanant-li el final, com tu seràs la meva advocada, perquè no li portes tot paper, i ella li diu... I després surt la mare, que no la que li demana els diners. La mare li acaba fent tot un de llocs de la seva vida, dient, nen, ets un nen fracassat, tu vés amb el... No vull dir res més, però... Les mares són les més crues, les mares són les més crues de totes. És l'escena amb la mare, els diàlegs són... És una pel·li, una persona li passa una cosa, és incapàs de frontar-ho, busca qualsevol cosa, qualsevol persona per tal de que li solucioneu problema, però, a més a més, els fa xantatge, va? Li diu a la mare, ah, no em dones les pel·les, però, ah, ja m'han dit que havies enrotllat amb el meu amic. Hola.Torna a la mare, ver. El personatge, o sigui, el personatge et fa riure, però penses, però quina persona tan immadura, però... Però què m'estàs dient? No, però és molt bo i, bueno, penso que l'Eduard Fernández, la borda, l'estam fent els verds, i ara... Tio, se t'inganes de veure en el cívic. Crear les criatures que som els homes, no? No ho vull realitzar, però en la pel·lícula fan retrat d'una persona que no afronta el que li passa. Una pista l'encadamana també fem per una xelamiqueta, així, també com perdudets, sí, però... I ella fa cara, fa cara de perdut a l'Eduard, sempre. Mariano Arrosa diu que va escriure l'Alguió, pensant en el que ho fes ell. Molt bé, se'ns ha acabat el temps. No hem pogut parlar de la família d'Eduard Escola, que m'han recordat que l'havia vist jo, la família de l'Eduard Escola. Que és meravellosa, aquesta pel·lícula, la família italiana. I tampoc. Això ja ho estem davantant per la propera setmana, perquè és una formada de fer un event. Doncs bé, ja ens quedem solament a acomiadar-nos, no? Sí. Són a la musiqueta i a la setmana que ve, no? Sí, ja ho ve. És a la setmana que ve. Podem fer una hora més, eh? No sé si ens tenen alguna cosa, ens faran fora. No ho sé. Molt bé. Adéu, adéu. Adéu. El just de la fusta parlem de tot el que passa s'enjust. Sóc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també sóc molt urbanita. Acompanyat d'una bona manida, i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer, eh? També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Són molt feliços. És una història de mort molt meca. Indudablement, la presència d'aficionats d'un cut de l'altre era impressionant. Clar, què vols, Seri, no? És el temps, no sí pot ser res, no ho podem canviar. Just a la fusta. Vivim s'enjust en directe. Fins ara, matí. Adeu a una.