Babilònia del 21/11/2013

Una cosa més cutre, per dir-ho d'aquesta manera, que va ser fanila ideològica amb les segones parts, doncs acostumen a ser dolentotes, no? I avui la per musical tindrem un recordatori d'una cosa que hem parlat més d'una vegada amb aquest programa David, amb aquest nou, amb aquest i amb altres que hem fet, i és que avui es compleixen 23 anys del dia que se li va treure els mili vanili, el grami, per ser uns pecadores, per fer playback. Vam tenir molt d'èxit, el Frank Fabian, que va ser el que va fer el productor d'aquesta història, se li va escapar de les mans, lògicament, aquest èxit d'aquest grupet. Com va ser que al final el que cantava de veritat es va xivar? Sí, sí, sí, és que després va sortir una cosa que es deia de Ruel mili vanili, que eren les autèntics. Però clar, no tenia la glamour que tenia el mili vanili i tampoc van triomfar. Exacte, eren dos senyors de color, que eren lletxots, més aviat que aquests senyors eren així, amb unes trenes, unes rastres, no? Sí, molt estilitzats, i eren guapets i les nenes es tornaven molt nenes, les senyores diria gairebé. I també així de fons, escoltarem la nostra amiga Bjork, que jo a mi m'agrada moltíssima aquesta cantant, que el compleix 48 anys, encara que té cara de nena. Com passen els anys? 48 anys, aquest és l'Andesa, i tindrem de fons avui el Dancing in the Dark. Està endavant, es conserven bé. Tinc pendent de veure-lo, ha dit que és una meravella, no? Ostres, això sí que és una música de fons, perquè és brutal, és una banda sonora magnífica, és una barreja d'electrònica i musicals, i jo per mi és de les millors pel·lícules que he viscut mai. Ostres. No, no, i això t'ho dic en sèrio. Ràpid. Perquè és a l'Ars Buentrier, però és a l'Ars Buentrier amb musicals. I jo tinc una d'aviat pels musicals, musicals ben fets, no anem a veure coses d'aquestes tontes. I realment és una combinació espectacular, més ella està magnífica a la... Bueno, hi ha un actriu que no sortirà el nom, però realment és espectacular. Vull dir tant que la feina que fa una com l'altra, i llavors ja comentarem. Bueno, el que farem tot seguit serà una miqueta, doncs vinga, farem un comentari sobre la vengança de Don Vendo, que és una d'aquestes obres clàssiques, Pedro Muñoz Seca, és un d'aquests, és una obra de 1912, i tothom té element aquell estudi 1, que feia una televisió espanyola, en Fernando Fernán Gómez. Sí, sí, això... No sé si encara ho vaig enganxar. Me'n recordo, però aquesta nòvia... Jo, més que enganxar-lo, va ser repeticions que es van fer, i vaig enganxar-la, jo recordo... Em sembla que ho veia més gent que tenia uns 10 anys més que nosaltres. Sí, sí, sí, això parlava de l'any 60 i pico. El estudi 1 era 68-69, que tenien n'esculls nosaltres. 68, clar, no me'n recordo. Però sí que el 70 van repetir, tant en quant repetien alguna, i llavors ha quedat sempre com una dels clàssics d'aquests estudis, un que tot sigui dit, vull dir, a televisió, al teatre, no costa moltíssima entrar. I si el repte... És curiós, eh? Sí, el repte de l'Estudio 1 va ser entrar-lo amb grans actors, i és l'època dels Gutierrezcava, l'època del Vodalo, tots aquests grandíssims actors, Alexandre, aquesta gent que feia en el bàsquet, fins i tot, vull dir, que entraven amb aquest món. Però la vengace del Mendo, perdó, a nivell del que seria d'hora de teatre, és molt curiós, perquè planteja ser una obra seriosa, que potser xuclaria del millor l'OP de Vega, o manténs, ens anem cap aquell castellà barroc del seclador, i per a forma d'escriure, és constantment un poema, tot és rimat, vull dir, són allò ripios i tal, exacte, sí, és una mica aquesta línia. I llavors, aquestes rimes asymmètriques, perquè no són simètriques, sí, exactament que acabi amada, és allò assonant. Llavors, a partir d'aquí, es crea tot un format d'una història vinculada amb un senyor de l'època, estem parlant de l'època de medieval. L'edat d'or. No, en aquest cas, medieval. Anem cap a l'època de los Alfonso's, imagina't, vull dir que això, 12, 13, no, bueno, sí, principi de la que seria l'època medieval. Llavors, exacte. Llavors, què ens passa, que ens trobem amb un senyor, que és un tio guapo, no ho siguis dit, implantat, que està enamorat d'una noia, d'una donsella, que està a punt de casar-se amb un senyor, el senyor del Toro, gràcies al Toro, que sigui del Toro. I que la vegada també és amant del rei, del rei Alfonso, clar. La noia aquesta. Què passa? Ell és del típic que puja per aquestes escales, i a partir d'aquí, en un moment que ella entra clar, es produeix una situació que es troben tots. I què fa, ella? Li diu que aquest senyor és un lladre. És a dir, per teves a sobre dels 3 que té, el pitjor partit és ell. Llavors, clar, a partir d'aquí, el tanca a la torre, més alta, i ella, per intentar treure-los a sobre d'això, diu que el matin. Llavors, clar, ell diu, doncs jo, a partir d'aquí, tinc que crear la meva venjança, i és totalment. I llavors, l'ajuda amb l'altre senyor, el senyor de Moncaga, és el típic, és una mica entre Sainete, obra seriosa, a vegades té uns tocs d'humor molt divertits, i jo crec que a l'estudi no recordo el Fernando Gomez, més aviat amb una línia més humorística. Sí, la tenia. Sí, i llavors, a partir d'aquí, doncs, bueno, ella aconsegueix escapar d'una forma o una altra, passar el temps, i es produeix tot un procés de situacions que estan molt ben agafades, vull dir, i que acaba amb allò de que morés a l'apuntador. Però morés a l'apuntador. És que no queda ningú que sigui viu. És que es carreguen el rei, és carreguen la reina, el rei, el propi donmendo, vull dir. És una mica com que és com un terrabastall, vull dir, que és una vengança generalitzada. Un reservor dox. Exacte, gairebé, però amb versió, amb versió medieval. És un gust, la veritat, és que recuperar aquestes coses, vull dir, jo crec que és com tot, una cosa ben escrita en qualsevol idioma i que puguis tenir la capacitat d'entendre, que això és l'important, ojalà, poguéssim llegir l'anglès a Shakespeare. Puguéssim llegir el malalt imaginari o algunes d'aquestes. Exacte, però ojalà, o poguéssim llegir en francès o en anglès. És allà, que hi ha... El malalt... És una escalera? Això no és piuaroja. Per ventures de Sant i en Dia o alguna cosa així? No ho sé, no me'n recordo. Era novel·la, era literatura de finals del segle XIX i gairebé principis del XX, no? Sí, sí, sí. Del ballinclan i tot això. Ara estic amb divines paraules. Intentareu veure la pel·lícula, que també és una pel·lícula amb sada de l'Ana Belén, no em havia equivocat i a la imatge d'Olaries, i la vull veure justament amb l'obra. Estava molt bé. Tot aquest tipus de novel·les estava molt bé. Sí, sí, sí. És una època molt determinada. Això és una mica aquest reflexa d'aquella literatura simonònica espanyola, no? Sí. I que va enganxar, clar, aquí a Catalunya es feien altres coses. Molta herència de literatura francesa. Molta, molta. I abans de la generació del 98, evidentment. Evidentment, evidentment. Però en canvi a Catalunya anàvem per un altre lloc. Aquí anàvem per Joan Maragall, anàvem per una Cisoller, la Febrador... És que era una altra línia. Aquí no estàvem per aquestes coses... Sí, no estàvem per aquestes coses encara medievalitzants. Encara que a Catalunya... No està malament. Hi ha les coses com són, i una i l'altra, no? S'ha greu aquest donar-se l'esquena mutuament, no? Quan realment, si la resta d'Espanya hagués pogut enriquir amb la literatura d'aquí i l'inrevés, jo crec que les coses no estarien com estan ara. És curiós, perquè això és com tot, no? Tinguem en compte que a mitats del segle XIX va haver el que es deia el romanticisme. Això és una cosa generalitzada. I que el romanticisme ha de retornar a l'època medieval, no? I llavors, com sempre, tant a Espanya... I en aquest cas a Catalunya va arribar més tard del compte, perquè estem parlant de romanticisme, estem parlant de... 1.820. Exacte, estem parlant per aquella època, no? I tot aquell període, no? Genere, la germana, tot això. Sí, sí, exacte. Aquesta gent... Bronte... Això és d'aquesta època, no? I amb el que surt a nivell de pintura, de l'Òverbe, Calfría, una sèrie de grans imatges, de grans marts, d'una persona al mig perduda, amb aquelles tempestes, aquells cels, no? Clar, tota aquesta sensació, com de realment, de que la natura t'envolta, no? I que tu ets el focus més petit, no?, d'aquest món que t'està portant. Però també comportava el retornar allò més important de l'història de cada país, no? I què va ser el més important, tant a Catalunya, que va ser l'època medieval, el primer conqueridor, hi ha aquell moment en què era el màxim representant. Però això va passar aquí, va passar a França, va passar a Anglaterra, va passar a Alemanya, als millors moments. O aquí va coincidir amb la renaixença i tot això. Això mateix. La renaixença sí que va intentar implicar, però va ser una implicació més aviat com de reconeixement. Per exemple, hi ha una obra del pròsper de Bufarull, que es deia Los Condes de Barcelona Vindicados, que recordo això, així, de 1.800 cipico, i aquesta obra és una obra de, justament, de reivindicar aquests comptes, que hi ha hagut a Barcelona, aquests comptes reis, que mai van tenir la línia de rei, però potser ja em va primer ser els pocs que podíem denomenar-lo com un rei. S'ajuntaven títols i coses. Aquí és complexa. Però en canvi, en altres llocs, tant darrere d'Espanya com darrere del món, feien obres, com aquest cas. Vull dir que és una mica més tardar, però que vinculaven, que ambientaven a l'època medieval les situacions. Però, bueno, medieval ho he poques lorioses, ja estem parlant d'aquest tema. Però bé, és una cosa molt àmplia, i que realment tindrien part per molta estona. I ja que estem, no té res a veure molt, però sí que abans d'entrar al món del cinema, volia comentar el que abans dèiem, d'aquest documental d'ahir de sense ficció de la muntanya de Montjuïc, la muntanya odiada. I abans ho comentàvem, que et sembla el fet de que és una muntanya que tenim tan a prop, però la vegada s'ho t'enjunyen a Pels-Barcelonins. Home, és que estratègicament és un punt molt valuós. I més, suposo que, evidentment, tothom que ha volgut conquerir Barcelona d'alguna manera, ha sabut que tenir la muntanya de Montjuïc era tenir Barcelona, i tenir la controlada, i llavors tothom, vull dir, ja no té cap mena de sentit, no? Digue-m'ho així, que a nivell armamentístic, ja no té sentit, amb la pillació del cel, i a partir de la guerra civil, Montjuïc ja va esdevenir més preso-militar, que no pas un quartet militar dominant, que domines la zona, no? Fins i tot es van donar a compte... Clar, la muntanya és relativament petita, no és massa grossa, per tant, un destacament molt gros no ho pot tenir, per això també, suposo, vam construir la ciutadella, perquè ja sí que realment es podia acuartalar molt també. Molts més soldats que no pasen, però Montjuïc tenia el privilegi que podies disposar d'unes bateries d'artilleria, i gairebé... diria, bé, a on apunto, no? Fins i tot hi ha un còmic de l'època de l'IVA, de les històries de la puta mili, en què un soldat accionant talment en sent un dels suposats, hi ha passats de moda i desfasats canons, i el qual encara té polvura, i fot una canonada, i encerta el paló de la Generalitat, amb el conseqüent folló. Clar, clar. Realment, la repàs va ser molt exhaustiu, van començar les ganses de la prehistòria fins al segle XXI, no, no, no farem aquests repàs, perquè no val la pena, destacar que va ser, lògicament, un punt hiber, diguem, dels hiberos, que va ser el primer lloc on es va ubicar. A l'època romana va deixar de tenir importància, la gent va baixar en pla. Sí, és curiós, estava en pla, no? Però això sempre és una cosa que el roman sempre ha fet, és dir, no han volgut tan poc grans turons. No, igual que els hibers, aquí és en just, tenim la penya, el moro, que tenim un poblat hiber. No, perquè la política dels romans era una altra, i... Perquè el mar era important. El mar era important, havia de tenir a prop el mar. Llavors a partir d'aquí estava bé el fet que fos, sempre es col·locava el punt més alt de la munta, diguem, del pla, perquè a Barcelona estava el Montàver, que està a dir, 9,6 metres d'alçada, ja veus, això no és res, 19 metres, però era el punt més alt de Barcelona, de la Barcelona en tí. El Montàver és on està el Temple d'August. És a dir, on està la Catedral, darrere de la Catedral, allò és el Montàver. Allò és el Montàver. L'altra de la secció excursionista, que repara disdeu, a darrere, la pla de Sant Jaume, hi ha un carrero que puja, doncs quan arribis allà ho posarà Montàver, 9,6. I al terra hi ha una mola de Molí, i aquell és el punt més alt de la ciutat romana, i de la ciutat entesa d'aquella època. Lògicament ara la persona té punts més alts, de l'endemà. I llavors a partir d'aquí posa el procés que això va comportar. L'època medieval va tenir una funció bàsicament del Montjueu, perdó, el sediment de l'Ijueu, després un primer furtí, es va crear un furtí al 1600 IP, un furtí provisional, que es va convertir en el castell de Montjuic a l'època de la guerra dels catalans, la guerra de la succesió. I a partir d'aquí en diferents èpoques, la setmana tràgica, posteriorment, tot el procés, és molt llarg explicar-ho, que a partir dels moments que he tingut, i unes que em va impactar va ser que amb el tema de la setmana tràgica, els canons, viscans no, tiraven un tipus de bomba que eren les granades, i va explicar un tio especialista que era terrorífica, que les granades és el pitjor, que es pot llançar, perquè tu tiraves una bomba, una bola de canó, i que hi havia bombes. Però la granada era explosiva, era metralla. Per tant, quan quella, feia un solo hipeculiar, diuen, però jo es rebentava, i a part de trenc, provocava incendis a tot arreu. Refereixo que persona va ser i és cert que la setmana tràgica es van cremar moltes més coses, potser que no al 1714. La setmana tràgica van bombardejar Barcelona a Montjuic? Sí, sí, sí. Jo no sabia, tampoc. I els fills que van agafar el ferrer i guàrdia i el van fosallar. Però es veu que va bé, hi havia unes imatges perfectes que es veuen com van volant, jo em vaig sorprendre. Si cada segle XIX era habitual, a la mínima hi ha pata punta, però... Imagino que és el punt de referència quan hi havia algun problema que la ciutat revelava, s'anaven allà, i des d'allà controlaven la situació, d'una forma o d'altra. Normalment aquests punts estratègics és per... Els vaixells. És com a ciutadella. Estava ubicat amb un espai i els canons apuntaven cap a la ciutat. A Menorca? No, a Barcelona. Ah, vale, sí, sí. No estaven apuntant cap al mar. No, no, està clar. Tenies els canons de Montjuic i els canons de la ciutat. I en el moment que aquí fèiem un cop, és que podien tirar bombes, no? A quina ciutat ha passat això d'Espanya? Cap ni una, ni a Vivao, ni... Que jo sapigui, no? A Girona està la de Sant Faran a Figueres, però la intenció era una intenció de controlar la frontera. Sí, el que fa en Sant Faran és un altre tema. Clar, és descensa de... Era un baluart. Exacte. No era, en aquest cas... Es pot considerar la ciutadilla un baluart també? No, és un baluart. Però tenia una altra funció. A mi em va ser un castig del senyor Felipe Quintova. Ja està bé. Està claríssim, no? I realment la destrucció massiva que va provocar, a part, en refereixo de monuments, va ser brutal. Es van carregar... Tu diràs que són 2.250 edificis per fer la ciutadilla, d'esquals el monestir de Santa Clara, el monestir de San Sebastià, i es van carregar, com si tu ho diguessis, per fer la ciutadilla en perill Santa María del Mar. Imagina't. Menys mal que van aturar, però se'n portaven cap endavant Santa María del Mar per fer la ciutadilla. No t'ho perdis, però un pèl. Vull dir que si t'ho mires, clar, per la ciutadilla actual, l'imagina't als contorns... Es va salvar la Ribera i allà estava al límits. Però a la Ribera es van carregar moltes coses. Sí. Home, ja es veu el Born, és una escursió per fer i una bona sortida per visitar. Sí, sí. Déu-n'hi-do. Amb la muntanya en Montjuïc, moltes vegades el que ha passat és que hi ha patit molta gent. Molta gent. I ha sigut presó militar. Allà va ser on van empresonar el General Betet, per exemple. El famós General Sassi. Sí, sí, sí. Allà el van tenir tancat. La guerra civil va estar allà, amb empresonada. I les parets dels murs del Castell de Montjuïc parlessin. Uu, mare meva, ha passat allà. A fosellats. Però, a més, allà fosellaven republicans i amb la seva època i posteriorment franquistes. Sí, sí. Que va xocar, que una banda... No dins del castell, el castell, evidentment, era element. Però en el seu moment, que hi havia aquell problema de no saber ben bé qui guanyava la guerra, tot, eh? Sí, jo me'n clar. Era com la banda dreta uns i la banda esquerra els altres. Vull dir, que palaven uns i els altres. I està tot pare, a vegades. Jo també. A veure el museu militar, que un pare m'agradava. Sí, jo fa molt d'anys. I, sí, tenien, me'n recordo, i clar, de petit, què t'hi fixes? El que tenien aquelles taules amb aquelles vitrines, totes amb solda dents de plom, i el pati amb els quatre canonets de turno, ja no recordo massa més. El pati d'armes es veia això que dius tu d'estar amb els canons, i llavors hi ha els passadissos interns, i llavors això no es veia. Ara em sembla que es pot veure que és on t'estaven les cel·les, les joles, exacte. Per on tancaven els presoners, van ensenyar on va estar el... el cambo. O els companys. Sí, però van dir algú del cambo. Però, bueno, això és una perdona. Ara he fet una barreja. Vam jardinar en Montjuïc. No vull dir... He tingut una barreja. No m'imagino la muntanya. En se sentrem amb el castell, però Montjuïc és molt més gran. És molt més gran. I aquí hi va haver la remodelació de l'any 29. Exacte. Amb l'exposició universal. De 29. Que la va fer el cambo al revés. Sí, sí. No va intentar reclar-la, va fer una cosa meravellosa, a partir d'aquí. Es va fer a pròxim pas. Previament s'havia fet el primer estadio olímpic, un primer estadio que existeix. I que està com una mica abandonat. Hi ha un espai que es va jugar a futbol, que ja no se'n testa, perquè no ho sabia. I fins al Barça va jugar allà. A l'any 24. I perquè es volia fer... Es va fer una primera candidatura. I després va fer el segon, el 32, però el 36 ja s'havia fet. Comenya amb vàreus, ja he de mirar el camp de Rugui de la Fuxarra. Exacte. Has de fer l'hipòdrom, que va desaparèixer després també. Un hipòdrom també que va tenir molt d'èxit. Lògicament després que s'ha de vi, vull dir el circuit urbà, famós. Vaig veure la darrera carrera. Vaig veure la darrera carrera. Jo vaig ser a la darrera carrera i vaig ser-hi. Que es va matar un pobra i ja van dir... Això sí que ho sabia. I es veu aquesta zona, un element complicat, perquè un cop posar dels morts, moure els morts, és més difícil que moure els vius. Van parlar del barraquisme, també, de Casentunes, que ja sona, que va ser espectacular. Bé, ja t'afreixo que és un... Des d'aquí ho recomano, perquè jo crec que la història de la ciutat és molt important, no? Que Casentunes veda Casa Antunes. Casa Antunes, sí, sí. No, no en català, no. Sí, sí, sí. Jo t'he dit Casentunes, imagina't, potser... És Casentunes. Però és que sí, és curiós, no? Vull dir, com els noms van evolucionant, també, i amb tan poc temps, en aquest cas, no sé, que ha sigut segles. És una qüestió d'anys, no? Allà tinc un company que treballa el conductor de l'autobús, que ja li diuen, és malauradament passa la línia que passa per allò, en qui busc, que li diuen. Però he passat per allà amb cotxe una vegada i he vist creuar, però creuar d'on, igual, eh? No em portava per necessitat, perquè és que, bueno, la gent va boja i busca drogues, no? Sí, sí, sí. Això no sé com està. Actualment no t'ho puc. No ho sé. Bueno, doncs ja hem tingut una mica aquesta part així, més racionada, posant la literatura i amb la televisió, i començarem a parlar de cinema, directament. Parlàvem una mica d'Albert Haim de Candelabra, que ho tenim per allà, jo l'he vist, jo no te la vull estripar. No, no, he vist un tros. Digue-m'ho així, que la pel·lícula tenia que estrenar en sala cinematogràfica, però que es va anar a collonir els... no sé qui, els que posaven la pasta, els productors, els distribuïdors, i van... perquè vam considerar aquella pel·lícula de Massaguei, no? A veure, jo pel que he vist, vius noreta de pel·lícula, no mostra més del que es pogués veure o a Brookwell Mountain, per exemple. No, no, no, es va més a Brookwell Mountain que aquí. Sí, simplement que... A veure, jo crec que aquí hi ha un doble factor. A Brookwell Mountain són dos nois, ben semblants, ben guapos, i en canvi, aquí hi ha un sí que és implantat, que és el Matt Damon, però l'altre, hi ha un personatge de crépit. I, a més a més, el factor de la homosexualitat i el factor de diferència d'edat, i que això provoca molts... I que no oblidem que va ser... Que va ser un crac allà, aquest senyor va ser molt conegut. A veure, és com si féssim aquí... Una pantofa, no? O la Sara Montiel. Era un folclòric, no? Sí, era un ortera de la època. Era un tio kitsch. Li encantava l'Obarroco, a més a moment de la pel·lícula que ho diu, quan li ensenya el pis el Matt Damon. Sí, m'agrada l'Obarroco ortera. És perfecte el que acabes de dir. Tot carregat i lleig. No, José Luis Moreno. Sí, és un roco-coco d'aquests que dius, però per què? Però li agradava. Per això, el bejant de candelabra, per qui ve, perquè sempre que sortia el piano, hi havia un cant de la obra allà. De Plexiglas o el que exploteu. Però carregat, carregat. I sempre cantàvem aquell candelabra sobre la taula. No, el que es veia el tio era un virtuós. Era un virtuós. Tocava molt bé el piano. A veure, és que sí. El que no entenc és perquè es va arribar més cap a la banda més, més de show, de espectacle, i no cap a la banda més, més ortodoxa. Perquè imagino que és el públic el que buscava. Vull dir, aquest tio, va viure a sonar aquesta de Calimó, era Los Angeles, no? Sí, va veure que el tio estava forrat. I encantava les dones. Era una mena d'encantador de dones. Sí, perquè és curiós. El primer espectacle inicial que es veu de la pel·lícula veus mitat dones, d'una certa edat, i mitat reis, rei nones. És clar, és que el públic el tenia. Vull dir, els homes... Vull dir, els homes heterosexuals en tenien perfectament el que estaven veient, crec jo, perquè és que era evident que aquest senyor tenia una ploma increïble. Vull dir, és que era evident, no? Vull dir, el que deia abans que la casa era parella, el Matt Damon, bueno, era un tio que semblava més... Vull dir, que no tenia aquesta... És moderat, no? Exacte, no? Jo, un moment que ho diu, que ell és més sexual. Exacte. L'única mesura que la pel·lícula s'adabanta, ja veuràs, hi ha una certa afectació, tant en la forma de vestir com de... de reclar-se la cara, bueno, ja veuràs, no? Crida una mica l'atenció, eh? Vull dir, jo que em vaig veure, vaig dir, hola, que t'has quedat justament en el moment de la cirurgia plàstica... No, jo enganxo un moment en què, realment, veus que la relació entre ells dos comença, diguem així, a tornar-se quotidiana. Mm-hm. I que perd l'enllobornament inicial, que clar, que jo era molt, molt xopalante, no? Sí. Hi ha un paio que xeca el que fa, i que... Que s'ha forrat, que fa el que doni la gana. Ha de ser un personatge singular, no? Ah, clar. I això treia, això treia. Però, clar, a darrere d'aquest singularisme, diguem així, hi ha una cotidianitat i que, en el seu cas, era molt... molt de crèpita, no? Que tothom ja estava a les cavalles, perquè ja es veu que el tio, com es passen vídeos, que hi ha punts vídeos, ja, de l'any 74, però ja eren els primers, que dius, el tio ja actuàvem, a l'Elvis Presley, i actuàvem, ja feia el tio, doncs, 30 anys que estava treballant, d'això, no? No era el seu moment àlgit, no ho era, ja era el seu, perquè ens va morir la 80, i poc, sí, a 80 i poc, és el que va ser, però fins al final va estar actuant, vull dir, no va malaltia de la sida, crec que van dir que... Bé, és guai. És que, clar, aquí hi ha un joc, també, que es planteja, a veure, en teoria, és com, bueno, el Rochatzon va ser el primer que va declarar-ho, obertament, però que hi havia molta gent abans, que segur que hi havia mort d'aquesta malaltia per desgracir, no van declarar-ho. I aquest va ser un d'ells que es plantegia un atac d'acord, i que no, i que no, era, no? Però, bueno, això és un punt més de la pel·lícula, que és que sigui al final, sinó que és el procés, no? Però, bueno, és la seva biografia, en el seu moment, més platòric, i la seva evolució, evidentment, cap a la part final. Però jo crec que, a part dels últims anys, és un tio que va estar sempre amb aquesta línia ortera, i hi ha capacitats per tocar el pià, no com a mínim, no? Però era cuarent, dintre el que capa veia és cuarent, no? Era un tio que se li anés l'olla, el que feia. Tenia el que feia, i el públic, el qui es devia, no? Evidentment. A Los Angeles hi havia, perquè hi ha un museu, però l'han tancat. Vull dir, l'han tancat perquè no hi ha pressupost per mantenir-lo, no? Vull dir que era un museu que estava tot, tu t'ho pots imaginar, i que, bueno, recordo que la Lasca i el Màrio, saps aquests, amb aquest realitixeu que feien seu personal, van anar, perquè, clar, un seguidor del Liberatge, no li veurais Liberatge, perquè això del nom és curiós, perquè és polar. És conversatge. Exacte, que no es verseix. Això sortia a Showgirls. I fins i tot, em no m'hi ha equivocat, però el Màrio de Cris amb el seu grup va fer un vídeo dins del museu. Va demanar permís, i amb les nancis rubies, és aquest grup que té també, i un de coses, i li encanta, tot allò, i li encanta tot el que té a veure amb el tema glam, amb el tema kits, amb el pop art, és una combinació. I per això és molt peculiar, perquè van arribar allà, i li van dir que no hi havia presopost, i la persona que estava allà vigilant, que el van fer fora, perquè la gent no anava. És el que diem, perquè la gent li trigarà molt. D'aquí 50 anys, no sé què passarà amb el Bisprésli. Amb Graceland, no sabem si la gent seguirà. Potser sí, perquè va ser molt gran, i encara hi ha gent jove que surt. Però la nostra generació, però la generació dels mosfils, per exemple, a l'Edwitsprésli és prehistòric. És com si em parlen de... de l'anor aquell tan conegut, del Caruso. No l'he viscut, ni a ningú ja que l'hagis sentit, cantar, dir... Amb un Josep Carreras, que el tens més present, i que saps què és, i no pas anar-te a veure el Carús. D'aquí 50 anys, que potser ja no està en aquest món, parlen de l'Edwitsprésli, que encara no he sentit que jo digui aquest pis. Serà una història, és com si vols ser dels primers que va fundar la música moderna i tal, però ja està, però s'ha acabat el bròquil. Doncs, abans de seguir destripant-la, perquè al final la destriparem, i el David dirà que ja està bé, que em dius coses i no... Doncs recuperem, farem una mica d'escanç, escoltarem aquesta cançó de Milly Vanilli, que era algo així, espero que no me'n recordi ni com es deia. Girl, I'm gonna miss you. Bueno, ara no farem ti, m'ho sé, la multània, però ho sé com una xica... T'heig de menys, o ho sé per res, i bé va ser la cançó més coneguda del grup, per a laая, perquè l'hi agafen de cap a l' Type. You put your style on me, took my breath away, but that was nothing I could do to make you stay. I'm gonna miss you, all the love I feel for you. Nothing good make me change my one of you. Oh girl, I'm gonna miss you baby. Getting all the love I feel for you, couldn't make a change your point of view. You're leaving. Now I'm here, wasting my time. I just don't know what I should do. It's a tragedy for me to see the dream is over. And I never will forget the day we met. Girl, I'm gonna miss you. El problema que té la música, jo sempre ha dit que a part de grans grups, grans cantants, hi ha coses que dius, són bastant terribles. 91, en 90, 23 anys enrere, en 90 és això. Jo sempre he dit que els mili van iri, jo des que ho escoltava, per mi era a la seva època. I per tant, jo no crec que sigui un grup que es mereixia perquè va ser diferent, però bueno, van ser els bonellem del 190, perquè es deia que els bonellem no cantaven. També es deia això. Bueno, cantava el pobre que va morir, però a les que feien el cor ho sembla ser car. És bo que sortien allà, i al final es va aprendre a cantar, però els primers temes deien que no eren d'ell. Però això passa molt, ja en facturis. Un món totalment desconegut per mi. Sí, hi ha una factoria que es deia d'uns productors que es deien Stock Edkin Waterman, que eren alemanys de 80 anys, i van fer una mena com de... van agafar una música discotequera poc comercial, la van comercialitzar, i van posar en boca d'ells, d'ells cançons que no cantaven ells, tampoc. Però bueno, això, el Ricard Sergi cantava, però molta gent. Jaume, espera, que no et tinc connectat. Digues algú. Ara tinc control, què tal? Has arribat a temes al final? Més coses, temes que... Llavors acaba que s'escurça per tot arreu, això. Molt bé. Doncs has vingut a temes perquè jo formes men molt ràpid d'una pel·lícula, que es diu Don John, l'has pogut veure? No, però ja sé quin és, ja. Ui, ui, ui, ui. El més trucant d'aquesta pel·lícula és que jo pensava que seria una cosa, una comèdia romàntica, americana, luz, i aquest matí justament m'he fixat a la cartallera, i és pel·lícula dels Icaria, dels Verdi, li vaig dir, per què? A mi això no m'està quadrant. Per ser una punt. Digues, digues. I visc un taller de Ninfomaniac. Ninfomaniac. L'última de l'Aspontria. I les seran en dues. En dues. Per què? No ho sé, perquè són 5 hores i pico. Però de què va? De què va? Doncs a bord del tema de la pornografia. Ostres, doncs aquest seria una mala pinça. Les actors i les actrius que surten en Charlotte Gainesburg. Hòstia. Ara em surt més aquesta. Cerdament elles posen el seu cos, però les escenes més explícites que n'hi ha, escenes explícites, doncs no són ells. Són dobles. Que tampoc no seran ni el sexe d'ell ni el sexe d'ella. Com es diu aquella pel·lícula que era por una fia pura i dura? Ostres, clarament estrenar no sé què, d'autobus o alguna cosa així. Ah, xorbus. Sí, jo d'un i dos. Però elles eren els actors. Sí, sí. Però tampoc eren els cos coneguts. Era actors que començaven i llavors són majories en prestar. Però no, però xocava. Aquella pel·lícula també tenia... Era porno. Tenia aquest ini. Se recorda una mica salvatge. A més, en final, feliç. Sí, sí, de tot, de tot. Hem vist últimament la vida de l'Ist. No és de pornografia, però que... És una explícita i tal. No crec que estigui doblat, això. Veus allà? No, no. No l'hi he vist, però crec que no. Doncs el que deia... El Don John justament és una pel·lícula que a mi em va xocar moltíssim. I si més aquest nano, que es diu Joseph Gordon-Lewitt, que serà un tio que té futur tant com a director com a actor, és Carles Johansson. Va fer l'úper. I també va sortir a l'última del Batman. Ah, això no... Sí, hi ha de l'inspector de la policia. I també surt la Julian Mur, què pinta perquè la Julian Mur? És una pel·lícula que comença. Ja estem que no estic aquí les nostres dones. Dones, vull dir, de programa. Vull dir, perquè té l'inici més masclista de la història del cinema. Vull dir, 3 col·legues, lo típic, no? Vull dir, arriben allà. Vull dir, amb un lloc de festa. I comencen a dir que aquesta té un cul de no sé què, té uns pits increïbles, que és una tia d'avui, que és això, que és el que fa l'altre. Fa això, fa l'altre, i comencen a dir el que et fan i el que et deixaran de fer. El tema és que aquest nano, aquest noi, el Joseph Gordon-Lewitt, és un nano que és guapetó, és un tio que a la seva vida és el gimnàs, la família, l'església, el sexe i la pornografia. Quina combinació. Quina cosa més rara, no? Doncs sí. És brutal, perquè la pel·lícula té la estructura d'atrapada en el tempo. Sí. Aquesta línia de que passen coses de forma continuada, no cada dia, però sinó en diferents dies hi ha una repetició de scènes constantment del que fa. Vull dir, vas gimnàs, l'església, no sé quantes pràctiques sexes confessa. Fa no sé què, de sexe, no sé què, toca per telèfon, mira pornografia, no sé què, se'n va l'església, no sé què. Això d'altre, home? Sí, però és que més aviat és el dia de la marmota, però no tan descarat. I pel mig apareix una persona que és Carret Johansson de l'església. L'església de Johansson és espectacular, és a dir, encara l'han repratat més, que dic jo. Neumàtica, no? Neumàtica, l'han posat, que dius mare de Déu, senyor, és que això patarà. Què ho ha fet, això també? Que està bé, hi ha caricatura. Exacte, i llavors és molt curiós perquè la més masclista de totes és ella, és molt fort, perquè dius, no es pot ser més masclista, però ella en canvi ho és. És un tio molt net i molt pucre. I llavors... Això no fan els homes. Ho diu, li diu ella. I ell diu, però perdona, perquè volia comprar un espai per la mopa. I la té jo, que és una mopa. L'altre. Una mopa és per brillant el terra. Però què? Això fan les dones. I em vaig quedar a dir, que és fort. I llavors apareix una contraprestació que és Julián Murro, una senyora madura, la qual el fa veure ell perquè, clar, en el fons té una vida buida. M'entens? Amb tota aquesta situació està al mig d'una vida buida que no sap ben bé el que vol. La pornografia, perquè jo que la pornografia és molt millor que el sexe. Com a club de la lluita. Sí, bueno, exacte. Que anomenaran els mòbles diquers com una vida bàcua. Exacte, que no té res més que a dir. Però la pel·lícula és... jo crec que em va sorprendre perquè és magnífica la pel·lícula. Té una factura que dius, ostres, què passa aquí, no? I la tira de detalls té un punt de romàntic, té un punt de comèdia, té un punt que t'està dient que a vegades no sempre els homes som els culpables de la situació. Perdoneu-me, heu de fer això que no... Clar que no. És això que a vegades les dones tenen culpa per un costat d'aquesta visió per desgràcia masclista, que té la societat, i per altra banda hi ha dones que evidentment entenen moltes coses que altres dones no entenen perquè volen manipular. Llavors, clar, aquí hi ha un joc bastit, perquè Juli Amur el que fa és dir-li aquesta noia t'està manipulant, i és cert que l'està manipulant perquè ella, curiosament, té una altra dicció, que és pel·lícula romàntica. No sé què és pitjor, la recerca del príncep o veure el porno. Però és que és molt bo aquesta contraposició. Una realitat carnada, tres idealisme... I el que sembla una pel·lículeta tonta, acabes dient, eh, què passa aquí? Per tant, que això és una pel·lícula que crec que va més enllà, que la veiem, eh, vull dir. No hi ha cap cosa explícita, però sí que hi ha constants referències a vídeos pornogràfics, no en sabrà res, però és molt bo perquè el muntatge està molt ben perill. Vull dir que de debò, que veieu-la i no se escandalitzarà ni molt menys. No, no, no. Jaume, què has vist? Jo acabo de veure cantant sota la pluja. Oh, que maco! T'ho perdis. Ves parlant de fanica després. U del sol, el sonor. Que bo, que bo, que bo. Quina bona pel·lícula, eh. Bé, jo he connectat amb una persona que va a l'11 perquè li manca la vista i llavors allà, doncs, bé, hem fet un petit forat de passar algunes pel·lícules perquè ells tenen un seguit de pel·lícules que el que fan és allò de l'autoexplicació. Bueno, allò que expliquen què és el que passa, perquè, bueno, perquè la manca de vista... No, no està clar. És una expressa prou contrastant perquè dels 12 o 15 persones que estaven en aquesta sessió de cinema doncs hi havia dos que no estaven d'acord amb fer cinema perquè no el veus, no? Llavors, com que aquesta pel·lícula anava de la transició del mut, doncs, el sonor, no? El que sí que ser és que cantant sota la pluja tot el que és explicat, si és la imatge bé, perquè és el que s'hi ha afegit, no? Però si és el parlar és molt insult. Sí, no té profunditat. No té profunditat. I llavors, doncs, s'ha estat blert entre nosaltres, doncs, com una mena de diàleg que ve per mirar de... no pas de deixar de fer aquesta sessió, sinó tot el contrari, no? De trobar, doncs, un punt interessant. I llavors, d'un nivell que deia, dius, no havies passat germans, perquè hem de passar un altre musical. I dius, però aquest és igual. I llavors hem sugerit pel·lícules com, per exemple, els dos homes sense apietat, testimoni de càrrec, vull dir, l'estil de persones... Que és un diàleg que és molt... Més clàssic, un obres, potser més teatrals. Exacte. El cinema teatral seria més correcte, no? Jo crec que ha estat interessant és precisament veure, perquè en cantant sota la pluja, i avui que l'he tornat a veure, he pogut comprovar, és una pel·lícula que està molt bé en tots els sentits, perquè el que ens parla precisament és d'aquella dificultat i també els seus afins, que el cinema no havia de parlar mut, ja estava bé, el Charlotte era un d'ells. Bé, ja ho hem manegat tot això. I el Hitchcock, eh? Sí, m'agradava. T'havíem molts moments de molt de silenci de les seves pel·lícules, i ell era molt seguidor d'aquest cinema. Aquest lògicament es va adaptar als temps, perquè a principi no va fer cap, però les anys 30 ja feia cinema, no? I el Luis Buñuel, que era sort, curiosament. I el Manuel de Olideira també feia pel·lícules mudes. Mudes, sí, senyor. Cares viu, no? Sí, cares viu. Sí, jo tenia 90... Sí, ha plegat, o mai apogret, ja, no? M'imagino que... Quan fa massa, bon peridant, s'ha de fer la darrere, em sembla. Sí, sí, no fa gaire. Bé, està molt interessant, una experiència més, unes... uns agraïments per part d'unes persones, que hi hagi algú que els hi vagi a parlar allà, que qualsevol vol dir, eh? Clar, no, i tant. I, paral·lela, has dit i tant, oi? Sí, que sí, que ho ha dit. El què? Que qualsevol vol dir i ha dit i tant. Sí, no, però què vols dir? Estic pensant en una altra cosa, potser... Una resposta automàtica, no? Perdoneu-me, però... No t'he escoltat. És que tinc molts aparells al voltant meu, i les infrarroixos aquests em van... Ho he pogut aclarir, no? Perquè, esclar, ha quedat així de bé, oi? Molt bé. Molt interessant, i si alguna vegada fem alguna experiència bé, ja també us ho explico. No, no, això és molt interessant. Molt bé, el vall aquells somni, allò és genial, perquè ja parlo del cos, de la llum dels astres, el fill fantàstic. O sigui, el que parlen, que és potser el més interessant de la pel·lícula, allà ho filmen, i carai que bé que queda jo, amb la Sítia Xerris, a més a més. Sí, aquella nena marameva. La Sítia, tu. No, no, i feia el que volia. Aquesta noia, eh, tenia uns peus d'ador. Molt bé. Bé, parlant de musicals, no? Vull dir, ja molt ràpid, l'altre dia vaig enganxar el Faniguel, del William Weiler, amb la Barbara Streis, de la segona part d'aquesta pel·lícula que es deia Funny Lady, unes del 68 i altres del 75, unes de William Weiler, del 3 de Gerber Ros, i vaig dir, vinga, és com ho sóc jo, no?, que intento a vegades veure la primera segona part de les coses, o el que dia, voy a llegir un llibre i veure una pel·lícula, vull dir, i vaig dir, bueno, la vaig veure, que és una pel·lícula que em fa molta gràcia, que vols que et digui, no? Bueno, la paraula es treixen, que diguin el que vulgui la gent. Vull dir, potser és com una caixeta de bombons, però jo diré que és de les millors veus, de les millors veus, sense cap mena d'adulta. De Hollywood, de les millors veus. Ara diré una bestiesa, però jo penso, aquesta noia per on respira, quan canta, respirarà pel cul, a tot el meu respecte, és que, t'ho juro, no?, és que ho dic perquè és que... No, no, vull dir, mira... La germana del Camilo José Célo, o què? Contabilitzeu, veieu, gentel, de qui xupava i cap a les palencades... Doncs gentel, al final, la última seta que vam a aquell vaixell, que canta aquella cosa de... I tant, jo se'n fa les xifes, i comptes, i es tira com 25 segons, amb un crit final, que jo és que de ver impossible, un mortal no pot fer-ho. No, no, no, no, home, no és que no tinc importància, té importància de la veu d'aquesta noia, vull dir, és que jo és maritori, vull dir... És que la imatge la pots trucar, però a veure no. No, clar, vull dir que això és bestial, però bueno, en aquest cas, jo crec que Faniguer és una pel·lícula que diem, no?, noia de barri, Amèrica, que vol triomfar al món del teatre, i està ambientada a l'època de Sikfil, a l'època de les folis de Sikfil, els anys 30 americans, i llavors, mica en mica aconsegueix pujar, i arriba aconseguir tenir el somni de treballar amb el Sikfil i de seu grup, i a partir d'aquí es genera una sèrie de qüestions. La cançó més coneguda és la que es diu People, que ja estima que no m'han recordat de portar-la, i és una cançó preciosa, jo crec que és la balada més maca de les 13, i a partir d'aquí la pel·lícula en sí, jo crec que és una bona pel·lícula, Omar Sharif és una història d'amor, no de diferents nivells socials, al final aquest amor és impossible, perquè Omar Sharif és un jugador, ella es vincula, evidentment, al món del teatre, ella és una actriu no dramàtica, és una actriu còmica, que és molt complicat, no és com una línia mòrgan americana, entre cometes, i realment és una pel·lícula que està molt bé. En canvi, la segona part pretén ser quan ella deixa de ser una noieta per ser una senyora, per ser una senyora de línies i del 29, i llavors a partir d'aquí comença la recessió econòmica, i com ja ha de rebaixar-se, per és James Cahn, que serà el gran bandido, dins del món del teatre, que l'ha intentat enganyar també, però que la filla cap és una relació amoròdica, tenen ells dos, i que són vinculables per arribar a fer un gran espectacle també. La música és molt millor a Fanny Gale, que no passa a Fanny Lady, perquè les clàssics són de la primera, de la segona, no hi ha cap clàssic, i crec que és com totes les segones parts, no hi han de ser i més quan és un musical. Crec que els musicals en una segona part encara és més complicat, perquè dius un musical triomfa per les cançons. I aquest cas, grinyola per la terra. Bueno, què més tenim? Jo el triomfet jo era una. Sí, digues. Hem recordat una pel·lícula que ha desmentat abans, per la televisió, perquè sempre en sents parlar, i mira, la vaig veure, jo la vaig assentar, no, assentar no, la van a fer en feina, i la va veient, que és... És aquella que es diu, no si mi hija. Ui, aquesta pel·lícula no l'he vist mai amb la vida, perquè sempre que l'he vist, perdona, perquè he fugit. Però mira, la vaig veure, la vaig tenir al Sansna, i dius, i què? Ostres, Pedrin, amb els fins que hagi pogut fer el a Pasquiorostami, i dius, però quina... Hi ha només per fer l'esmena, aquest, dius, quina és realitat més sasgada? Aviam, és com agafar la part per el todo, no? I dius, no nego, que la situació que planteja el film s'hagués pogut produir, no? Que realment una dona americana que es ha d'amunir a nir a Estats Units, i l'home era perfectament occidental, i modern, i tractava la dona d'aigua a l'aigua, a la que el tio se'n van de conèixer els avis a Irani, i ell decideix deixar-la quedar-se allà, allà es muta, o sigui, fa com una mena de mutació mental, i passa a ser un fanàtic, diguem-ho així, integrista, que estomaca la dona, la té tancada, la fa... la fa anar amb mucador, la maltracta, i la submeta a les més bèsties, vaxacions, no? I lo veus que el film això t'ho mostra per tots els iranians que estan en la mateixa situació que aquesta noia. Hi havia més americanes que s'havien casat amb iranians, que havien anat a Irán, justament quan havia començat la revolució dels Ayatolàs, i que tots havien mutat, no? Que els infecta tots a del baix, i es tornen així, com la Guerra Mundial Ceta, d'alguna manera, i dius, no, no pot ser, no pot ser. Perdona, tu no creus que el senyor Esnar amb el que va dir i també intenta mutar? Va, aquest home ja va néixer mutat. A l'Esnar va mutar de... Aquell ja va néixer mutat, dels copazos de viques va fotre. No, però jo no dic que ell, no, sinó que intenta mutar, o sigui, que hi hagi molta gent que veu més de la clau. És com segon d'Espartes, no? Va intentar mutar en Franco, però no li va sortir bé. No, no, aquest home ja es dengut caricatura, i ara no m'enteneu. No, no, digues. Aquell intenta mutar, vols dir. Exactament, amb una colla que tingui una no ben archivada situació d'haver superat allò, i automàticament hi pot haver alguna persona que, d'una manera clara, a partir d'unes manifestacions, s'ha d'acabar. No, no. Aquell encara siguis dient que l'11M va ser. És que ell mateix... És que ell mateix s'enterra. Pots arrossegar algun... Algú, però no crec que allà sigui un personatge vàlid per protagonitzar la realitat d'aquí d'ara, no? Diferent és el cas de González, que Felipe González diu les seves coses. També és un personatge calucà. A tot se l'inva, eh? Al cap d'una, però de dalt baix. Evidentment. Està un punt de dalt baix. Ja estarà un treball privat. Si m'apures, ja hi ha dins. Però, a mi, és més lògic. El veig més cuarent, encara. I tot així, el Jordi Pujol, que és de la mateixa època, amb les seves coses que pugui arribar a tenir. Però també fets més rebassades. A mi, és que quan està enfredant el poder, diuen, t'has de dir, de desfasats cap a una extrema. I el que volia fer és la relació que aquestes persones que van fugir del seu país i van anar a Nord-Amèrica, com tu dius, molt bé, que és el que planteja la comú de viuen perfectament. Sí, jo suposo que havien fugit de la dictadora del Xà, de d'Airanys. De alguns constants culturals ja d'aigua a l'aigua, i que tot va bé, i tal. I de cop i volta anem a veure els avis. I quan arriben allà dius que m'he perdut. Que m'he perdut, en definitiva, que m'he perdut avui amb aquest pertany, i d'una manera o altra, es pot generar... Sí, sí, sí. No ho sé, ja ho sé, ja ho sé, però... Això és el que volia dir. El film és molt... De principis dels anys 80 feia molt poquet, que realment s'havia iniciat la revolució dels Allà-Tolàs. I jo crec que la informació que arriba aquí era molt s'esgada. Si compareix el film aquest, a Margo, per exemple... Dius que hi havia molta farbessència, molt de ideologia, potser malentesa, molt ficada amb això, amb molta... Amb molt primària, diguem-ho així. Però a vegades va bé veure, potser no amb aquesta línia, però una línia potser més íntima, i aquí ja m'ho comento, la bicicleta verda, que no és... Vos comentar, jo també la vaig veure, i una pel·lícula és molt recomanable. Sí, sí, sí, ja sé què és. Ja m'agradaria que ho comentessis, perquè no és aquest tema, però estem parlant d'aquesta intimitat. Ara ja s'ho dic, el tracte home-dona. I em sembla la pel·lícula molt crua, amb tocs. La pel·lícula no sembla crua, però d'unidor, eh? No ho sembla, però sí. Precisament per la seva senzillesa. Definitiva no el planteja el que tu dius. És tot molt melodramàtic. És molt americà, aquí és una cosa. És que la dona no té ni... Molt pausada. Ni el suport d'altres dones, diguem-ho així, no? Totes van a favor del mascle, no? Ah, esclar, sí. I dius, tia, tampoc en quadra massa, no? Quan elles estan tiranitzades igual que la que està patint. I la bicicleta verda el que planteja és que... Ja ens en sortirem, home, el cap i la fi. O sigui, quan acaba la pel·lícula, que ella té la seva bicicleta, els seus pares ho troleren la mar de bé, i qui no ho troleres tota la comunitat. Ja s'acostumarà. Mira, precisament... Jo penso que s'escau també, una de les coses que feia avui, aquesta tarda, amb la visió d'aquesta pel·lícula, la diferència entre cantant de la pluja i el ciutadà queïn. Cantats sota la pluja, quan la van estrenar a tothom la van entendre, el públic estava perfectament preparat per assimilar tots els valors que ja es deien que... Diguem-ne que no eren massa complexes, però que no deixaven de tenir, doncs, aquella connexió perfecta, i en canvi, la ciutadà queïn no la va entendre, pràcticament ningú, i que això... Bé, era exactament matemàtica, no? Sí, però la matemàtica és el que jo crec que és... Sí, perquè... Hi havia moltes... Hi havia moltes càrregues simulògiques, allà... Fins i tot, que empanes a mitja nit, no enganxes moltes coses. Exacte. Jo, sobretot. Entenada? Aquesta dosimimujer, comparant-la amb la bicicleta verda... Dosimija. Dosimija, perdó. Comparant-la amb la bicicleta verda, esclar, aquí estem, amb una exageració, que quan l'estàs veient, tu dius, no me la crec, però que el que l'assegueix, doncs l'hi entra a la mar darrere. Ah, allò és... Allò entra en manteca, tu, afín, però... Ah, la mar darrere. I en canvi, la bicicleta verda... Com és la salifil, tu, allò és que... com un referent d'un país... Hi ha una escena molt concreta, que te la recordes perfectament, que lògicament és el tema de l'apigàmia, no? És a dir, la mare d'ell, de la pare... Vull dir, la mare de la nena, eh? La nena és la nena que vol la bicicleta verda, que això és una cosa puntual, no? Doncs aquesta dona, aquesta casa de Montiu, lògicament, que la seva mare li està buscant una segona dona, la dona autèntica, sabeix conscient, està tabalada, perquè sap cap que el perdrà, perquè li està buscant, perquè és un tio guapetón, i a part d'això, perquè no passa res, no? I llavors porta uns amics a casa, evidentment, ella. Li fa el cuscús, la teva història i tal, no? Li deixa la porta, perquè els amics no la poden veure, si no està coberta, perquè porten... No el burca, però l'altre, no sé com es diu, té un nom i tal, que és allò que tenen aquí. I llavors deixa allà a menjar, ell surt, li agraeix, com a mínim, li diu gràcies, no? Ella se'n va, com que ha fet una cosa molt bona per ella, però si d'aquesta manera aconsegueix, i llavors la segona escena, d'una forma molt suau, veus que és enmerxat i ella i la nena estan menjant les restes. Sembla això a la... Sembla que no passi res, el que dic jo, però em vaig quedar a la... Sembla la interna roja, amb un minut... Amb un minut el que t'ha deixat entendre, a veure, no? Vull dir, aquesta dona es quedarà sense mà, perquè la seva mare vol no sé què. No pot veure els homes, que no sé què. És feliç per haver fet menjar aquell home que marxarà, i a sobre s'ha de menjar les restes que ha deixat aquests babosos, perquè foten les mans allà. Mare de Déu, senyor. No ho veiem com li posen les mans, però ens ho imaginem. Ens ho imaginem, no? És una cosa d'aquestes que dius d'un idò, no? No, no, interessant, molt, molt interessant. Si anem al pulme canvi, això l'altre és distracció. Sí, sí, sí, sí. Bueno, doncs el que dèiem, ja s'ha passat el temps. Com ho fem, sempre? Sí, sí. És que, clar, aquí... Ai, s'ha fet cur. Et quedes a l'altra programa, amb palmas directament. Podem gravar el... Sí, no, bueno, el doné igual. Aquí fem en directe i gravem tot, aquí no et preocupis. Molt bé, doncs veiem el Dijous que ve. Vinga. Adéu-siau. Gràcies. El just de la fusta parlem de tot el que passa Sant Just. És una cosa molt dura, la puja de l'Iva. Està menjant pel costat de feina, i veus que són gent més o menys preparada. La única solució, jo veig que ha de ser alguna cosa rebonsiva, com el que va passar a Islàndia. El jutge n'està al costat d'ells, perquè hem de trobar alguna solució. Sí, sí, que estigui davant. Si pels nostres intresos de Sant Just... Sempre ha estat la cosa algú que té alguna pregunta, o que té alguna resposta. Perquè ja veu... Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a una. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fa una vintena de col·laboradors cada tarda, de 5 a 7, parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història, o el que passa a l'exterradi, també parlem de televisió, esports, bandes conorats, o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el que és el de joves de Sant Just. Fem un caràcara amb noies de segon d'Eso, i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim la vostra ecologia, els videojocs, el llibre, i la gent de concerts o el cinema. Smooth jazz. De dilluns i divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el funk, el sol, o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns i divendres, i de 4 a 5 de la tarda. Smooth jazz club. Fem un caràcara amb noies de segon d'Eso.