Babilònia del 28/11/2013

El Matés Vadién, moltes vegades el diu, la veu a noves és constant, és continua, i de vegades va posant el truquito de, hei, voy a abrir con un plano hitzconiano, para ejemplo, y después voy a salir de aquí con un fundido negro, que no sé cuántos. És a dir, a l'hora que vas veient una pel·li diferent, atípica, que et va caient bé la pel·li, que estàs de bon rotllo, doncs, hòstia, vas a asistir a una classe de cine feta per un tio que es plantesa, dir, voy a hacer mi primera pel·li con todo lo que sé, con todo lo que sé, que no es todo lo que tengo, però si ell tingués una càmera d'aquestes 7.000.000 d'euros, segurament estaria fent un Transformers, i està bé. Segur, segur, vamos. L'Eon Siminini. L'Eon Siminini, director de Transformers. Surt una pel·lícula original, diferent, innovadora, emotiva... Ja dic, per mi és de les grans sorpreses d'aquest any, i és una llàstima perquè ningú no la va anar a veure, tot i les seves... els festivals va ser bastant exitós, el seu pas. La crítica més sesuda la va deixar. I tant, i tant. El profiteu ara, la treu Cameo, juntament amb Avalon, amb una edició especial de dos discos, que té els curts primers del Siminiani, on es veia també aquesta passió, del cine, aquestes ganes de fer coses. I bé, en el fons, a tu i a mi, ens ha de parlar amb primera persona, gairebé, perquè és un poc en nostres vides. Sí, sí, bueno, la veurem, i és de celebrar que, per cada 20 llançaments xungos d'altres productores, hi hagi gent com Cameo que cuidi aquestes edicions, i que faci pel·lícules que valen la pena. Doncs mapa, que he d'apuntar a León Siminiani, jo la veureu, potser et faig fora de casa avui, i la veureu aquesta nit. Perfecte. Déu, Marc, el Marc marxa, no sé, ja ens quedem nosaltres a parlar. Ah, no, nosaltres també hem de marxar. Doncs fins i això us caber, suposo que hi haurà programa, si ningú es mor. Exacte, Carles i Cabele, moltíssimes gràcies per seguir-nosaltres. Xavi Rodán, gràcies per convidar-me, i Marc Pere Arnau, quina reverència. Gràcies a tothom, fins la setmana que ve, cuideu-vos. Bona nit. Bona nit. Bona nit, i benvinguts un dia més a aquest gèlid d'ijous que estem tots aquí mig congelats, esperem que realment la cosa vagi millorant. I aquí, a la Virònia, acompanya de les dones del nostre programa, les dos úniques i les dos més importants de Raiodesbert, directament. Clar, aquí... Les úniques, les millors... Les inigualables... A Raiodesbert hi ha moltes dones, moltes dones, però... Sí, creudes, sí, creudes. Aquests hem tingut, és cert, que Raiodesbert sempre hi ha hagut un percentatge molt elevat de dones, no? Vull dir que ha sigut col·laboradores, locutores... És cert, potser més que a caomes que a institut, eh? Per tant, això diu molt, també. Doncs, evidentment, del que hem de lluitar tota la vida, no? Que a l'eigualtat per a tothom igual, no? I això és molt important. També estaré deixant l'empeixada. Sí, sí, sí. Avui estem en plan. L'autoestima està molt bé. Avui estem gelats. Estem amb la Rosa, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. I amb la Lourdes... Hola, què tal? Us parla el Xescorramos. Toma. Toma, eh? Ara, presentació... Cada vegada més, eh, Vidi? Jo dic que al final de la temporada, després de dos anys, al final diré, us parla el Xescorramos, i a partir d'aquí als altres, sou els meus... El principi no... ni deia... Mira, Xesco, que havíem començat molt bé. Ja, ja, mira, però tant en quant ja se'ls ca... Ha passat de no presentar-se ara... Clar, clar, a partir d'ara ja et dic, no, Vidi, que ja m'imposaré. Però tan bonista. Sí, sí. Diuen això, diuen que és molt curiós, perquè molts locutors de la televisió, bàsicament, i això ho sé per bona tinta i altra gent que m'ha explicat, que és curiós, que molta gent comença sent... Clar, a més, a la ràdio és un treball d'equip, però a la televisió encara és molt més d'equip, hi ha moltes més vessants, no? Que molta gent que comença normalet acabessin dictadors, però dictadors de molt de cuidada, eh? Hi ha gent molt famosa que no direm noms, que tenen una fama terrorífica, eh? De menaïdes, de menaïdes. Sí, sí, de menaïdes, els col·laboradors, els redactors, com s'hi posin... Un clan de escutats, no? Perquè sols hi posen fums, no? Exacte. Per això. Per això que vigileu, eh? Vigileu, vigileu. Molt bé. No hem de mantenir ratlla. Doncs avui tenim un programa bastant variadet. Comencem parlant d'una sortida que vam fer, una jornada enogastronòmica, podíem dir, directament, que vam fer tots plegats, no? No és que siguem una secta, no ho som, eh? És que ens portem molt bé entre nosaltres, i llavors, tenen quants hem sortides, eh? El programa a Vilònia ha de fer la sortida perquè cal. No, no, que és broma. Faltaria el contrari. Que estem molt bé, ens ho passem molt bé. Desespararem de literatura d'un llibre molt, molt recomanable. És un llibre encantador, que es diu la neta del senyor Lín, de Filipe Claudel, que ja comentarem. Parlem de teatre, un teatre molt especial, amb les titelles dels viatges del petit tríncep, que la Rosa ha vist i que va gaudir aquest diumenge. M'he equivocat. I després, cinema. Molt de cinema, molt de cinema. Tindrem la novetat de Blush Jasmine, de Woody Allen, que ja l'havies a l'Urdes, parlarem també d'un clàssic, que és la família de Torres Cola, parlarem d'Ara o Mai, també. Una altra novetat, a l'Urdes, ha vist vivir és fàcil, con los ojos cerrados, de David Truéva. Que guai. I acabarem de comentar una perica de James Elbrooks, que és el filo de la notícia. De les efemèrides, que sempre sabem que posem una cançó per al mig d'una volta, el que farem és escoltar un tema de Joss Harrison, que és un dels components dels Beatles. Fa 12 anys que va morir avui, justament, no?, d'un tumor cerebral, i a partir d'aquí no va poder superar-ho, i per tant, 12 anys que ens va deixar, ens queden pocs Beatles, ens queda el Ringo Starr i el Paul McCartney. I, també de fons, escoltarem avui tota l'estoneta així, més de fons, a la Tina Turner. Perquè avui agafeu-vos fort, compleix, 75 anys. Ostres, no ho sembla. Tina Turner, que està... Magnífica, sí. D'altre dia va sortir amb una mena de premis, d'Itàlia, això, i segueixo dient que té les cuixes més maques. És un comentari masclista, sisplau. Però és que el que diem, que té una... És real? És real. És que té una dona magnífica. A partir d'aquí és el que diem, que és curiós com molta gent. Sí, està molt en marxa, no? Sí, fa poc també. No va fer ja la banda sonora de la pel·lícula del Desmond, la de GoldenEye. Era ella, que sí, la banda sonora. T'hauria fet la banda sonora de Mad Max, la Cúlartro... Sí, moltes coses. I la seva pròpia banda sonora que era la pel·lícula Tina, que jo recordo a la pel·lícula que l'Àngela Bassett feia el paper i que realment m'havien barreda moltíssima aquella pel·lícula en un biòpic, però estava molt bé. Potser m'ha semblat musculada, la senyora Àngela Bassett, però és el que tenim. Molt bé, doncs... Parlem de vi, de bon menjar, de bon vi, de de tot... Ens ho hem passat molt bé. I tant, vinga, Xesco, explica'ns. Que es pot explicar. Xesco, ja ho entenc. Nosaltres ens enganxem de seguida. Va ser una experiència molt interessant. De vegades que tot sigui dit, vull dir, jo crec que va ser un encert tan... La part vinícola que evidentment va ser les bodegues a Badal, exacte, a Horta de Vinyó, Santa Maria de Horta de Vinyó. Exacte, i a partir d'aquí doncs... El pla de Vages, és de nominació d'origen, pla de Vages. I a partir d'aquí doncs, et dic, jo una miqueta, puc explicar la part de vins, i aquí explico altres per vosaltres... Jo heu sortit la màgia. No, una miqueta. Jo tenia coneixement que el pla de Vages és un lloc molt, molt aviat, no? És els millors, evidentment. I vam provar diferents especialitats, no? Va ser una persona que era molt ben... molt variada. I a partir d'aquí doncs vam testar, si m'equivoquo, dos vismos, dos blancs... Dos negres i un rosat. Bueno, al mig el rosat. I negres, exacte, no? Llavors els blancs ja tenim la referència per la rosa del picapoll famós, no? Sí, que és un rei més... Exacte. ...propi d'aquesta comarca de pla de Vages. Aquest rei del picapoll, sí. I que, curiosament, és un vi realment excessiu, no? I vam testar un, que és una altra marca, avui és... M'ho diem, no és igual, és de nuat, no? Nuat, sí, és una altra... una altra varietat. La varietat, exacte. Perquè és una varietat de picapoll, em penso que van dir... Merlot? Merlot i... I no me'n recordo, sardoneu, potser sí. 3, 3, 3 raïms. Però triplicava el preu, recordem, no pel preu, sinó perquè, realment, la relació i qualitat preu, jo crec que el picapoll era molt millor. El picapoll 100% sí. I crec que va coincidir tots amb aquest tema. La resta del grup, no sé... Perquè hi havia total que érem unes 30 persones, no? Sí, molt altres no hem pogut comentar, però jo crec que tenim 7 persones, més de 6 persones que tenim... que estem a costa de veure vins, no? I crec que ben coincidit tots que val més la pena. El picapoll, que és, potser, l'econòmic, no sempre el car és bo, és que això ens hem de tenir en compte, no? Cosa que en aquest cas, amb el cas del Negra, sí que és veritat que el reserva s'emportava la palma, no? Això està claríssim, no? I potser el rosat va ser... És que el rosat hi ha un problema. Les vins rosats estem molt poc acostumats a ells, no? I tenim molt poca referència gustativa, no? A l'igual que els negres es tenim molt clars, més que fins i tot els blancs, perquè els blancs tampoc és una cosa d'aquelles que aprenem, no? Lògicament. Però és que el blanc estem molt acostumats a unes coses molt determinades, no? Molt clàssiques, no? Més potser diré encara que el negre. És a dir, un blanc què fem? Un blanc pescador. Saps? Un vinyes d'edat. Vineu a buscar uns vins de gama mitja, que estan molt bé. Sí, és a mi també. Exacte. Però tenim un sabor molt determinat, no? I busquem l'agulla, busquem la fruitat. I llavors, quan et posen coses una mica més seces, que porten més marlot, quan veus que apareix el sirac per hi adonar molta, és una cosa molt rastret, fins i tot, no? Hi ha astringente, que es diu en castellà, no? Clar, ens crida l'atenció i ens deixa descolucats, no? I aquí, jo crec que hi havia coses arriscades. Una miqueta arriscades, no? I, bueno, jo crec que és això, que hem de fer producte català, i no és una qüestió purament xovinista, eh? Vull dir, crec que tenim a Catalunya uns vins espectaculars, no? Exacte. I a vegades, no ens estandeix allò... Vinga, va, un ríoja, un ribera del duéreo, un samontà, no? Què és garantia, però, escolta'm, on hi hagi un monsan... Jo, el Riberos, el Garín, el Riberos... On hi hagi un monsan... A veure què és un monsan. A veure què són molt bons, també, clar que sí. A mi em va sorprendre el pla de baixes, perquè tu coneixes el Penedès, coneixes el pla de baixes, no? Com tu deies, Rosa, no tens molta idea de callar, i la veritat és que... Sorprèn. És com la Conca de Barbarà. Sorprèn, la Conca de Barbarà. Sí, sí, sí. O a Leia, a Leia també és una comarca petitona. També, també. Jo, quan em vaig casar en un company de la zona, hi ha tres ampolles, i també són uns vins que d'una idea. Molt bé, molt bé. Què passa, que són una petitona de producció? Com més aviat blancs, eh, a Leia? Sí, blancs. Jo estava pensant que, també, quan vas per la comarca, pots fer aquesta visita a Badal, no? Sí. I després, allà mateix, també hi ha tota la zona del món Sambanet, que també es pot combinar a vegades la sortida amb això, no? Vull dir que està tota allà mateix. O el que jo vaig comentar de la Seca, també, fer la camina d'aquella de la Seca, o la propria ciutat de Manresa, que també aquí ho heu comentat. Comenteu el tema, bàsicament, del que és la Masia, el museu, no? El que és la Masia, no? Per un segon, abans ha arribat el Jaume. Hola. Espera, espera, espera, espera. Bona tarda. Què tal, veu que... Ara plou, però plou o neva? No, no. Vinga. Molt bé, sí, sí. Estem parlant de la sortida maravillosa aquesta que vam fer el dissabte. No passa res, no passa res. T'hem explicat la Masia. La Masia del segle XII era, no? Sí, sí. És una xulada amb tota la construcció típica de pedra, amb aquella, amb aquell cellet, també, el soterrani, on fabricaven. Antigament, perquè totes les masies fabricaven el seu propi oli, el pa, el vi, i llavors van començar a entrar d'una masia de l'agrícola, i després ja es van especialitzar la producció de vi. Veus allà les botes antigues? Veus-me si tot el que ens va quedar molt l'atenció és la instal·lació antiga d'electricitat. Ah, sí, és veritat. Clar, que encara es conservava. Amb el diferencial i tot, així del qual... Molt bé, molt bé, molt xulo, una xulada. I, a més, tenen també una mica de museu del transport, un museu del transport, que tenen carros de com es transportava, que ha de dir per una bèstia, o hi ha els camions, hi ha els camions del 650, 660, no? Era molt xulo. Jo sí que ens va sorprendre, els camions. I la publicitat?I la publicitat, sí, sí. No m'hi ha explicat mai, una aventura que em va passar a mi. Anàvem amb un carro ple de base, de base de fem, del carros que tenia, a mi tal, i llavors jo anava tot orgullós, perquè aquell dia em va deixar portar el carro i el burro, que anava endavant, clar, el burro. No sé qui era més burro. La qüestió és que des d'un balcó que jo estava passant tot orgullós, i va dir que el paio aquest... Aquestes dues noies allà rient-se de mi. Ostres, que era un jove, no? Això no és per mi. Clar, si portaves fems, no feia bon auror a la cosa, clar. Aquest noi no és net. No, no és pulit. Això és molt important, que sigui polític, que sigui net. A l'home, sobretot l'home més que la dona, que la dona Jaume era, a l'home havien certes coses, no? Hi ha una cosa que està pensant ara, que també és molt xulo de la visita, és que es veu la pare antiga, no?, que deien que estava sota la masia i tal, però també es veu tota la part moderna, no?, amb aquells tancs supercontrolats... Exacte, aquells mateixos... Aquells mateixos barrer genial, el vi amb la tal... Però és molt interessant, perquè la visita et dona una perspectiva de com ara tenim el vi, etcètera, i com era abans, no? També és interessant el contrast, no? Clar, jo, quan entro a la part vella, m'agrada més, m'encanta. Però clar, si... També molt xulo perquè penses com ha canviat, no? Aquelles cubes... Quan van dir 25.000 litres, no?, cada cuba? Sí, sí, sí. I a més, en la temperatura constant, si s'escalfa més del compte, llavors tenen tot un sistema per refrigerar-les... És normal que, tant en aquest sector com en altres sectors, per la demanda calguin aquesta mena de grans cubes, no? Sí, i perquè pensin... Minimament, a nivell monetari, sí, minimament viable, no? Clar, evidentment, però és veritat que tot això... Vull dir, el fet d'utilitzar aquestes cubes de ser inoxidable i tal, pels aliments, els fa perdre... Vull dir, guanyen amb higiene, eh?, és una cosa totalment que saps que no hi ha cap mena de bacteri, cap problema, però en canvi, el que és el gust, vull dir, tot allò que pugui... Extreure de potser... d'altres punts, diguem, de dipòsit, no?, com pot ser la fusta i tal i això... Això és perd, no?, i a partir d'aquí... No es guanya amb el... Però això està... Això és una cosa que m'ho haig de comentar una vegada, no?, que vull dir si es fessin jo què sé, parlo de les natilles, amb un lloc que no fos així, que fos una cosa més, que fos punk, per exemple, guanyaríem sabor. El que passa és que el bici... Però clar, és lògic, és indústria. Però acaben anant a parar les botes. Clar, acaba, lògicament. Perdó, que també li donen aquell sabor... Evidentment. Però si fos des d'un principi, tindria encara que seria més saborós com tot. Jo, que a vegades diuen, és que hem perdut el sabor, que hem perdut, dels últims 40 anys que per aquí s'ha perdut. Per la sèpsia, també. La reducció massiva, la reducció en cadena, aquestes coses ha de comportar una sèpsia majora en la llibertat, també. Però, bueno, ha canviat tot el tema de savolitzar-nos, que també això s'ha desenvolupat molt. Sí, no, no, i amb aquest albi encara és una cosa que s'encara, gràcies a això, també, de les cubes de... Clar, jo estic pensant que has dit les natilles, i estic pensant, per exemple, els productes de la fageda, els llogurs, que tenen llogurs, natilles, gelats... I fan boníssims. No, no, són bons, vull dir, que et faré xoc amb això, sí. També vull dir que tenen molt sabor. Intent, perquè la matèria prima és molt bona, és de qualitat. Però, en canvi, últimament, per exemple, i això deu ser venit donat per la pròpia crisi, i això dictadament, la marca d'anone, ho sento, però baixadamentíssim, la qualitat, ho sento. Vull dir, totes com són, no? I és veritat, sí, perquè jo crec que... Bueno, què és el que diem, no? Això són coses que potser no té a veure amb el dipòsit. Vull dir, l'emmagasinament és per dir que ens hem anat cap a un altre tema, i dos cosetes abans de passar del tema de Badal. Bueno, aquesta visita així... De fet, és la macia roqueta. També és com el coneguda així. També hi ha la possibilitat de fer, a veure si més en demana podem fer, a fer la visita guiada per les barraques de vinyes. O sigui, trepitjar el terreny, trepitjar els caminets de les vinyes, de no trepitjar les vinyes, que això també està molt bé. A més, aquesta ocasió la fan amb esmorzar, amb esmorzar pels de pantomaca i tal. I això també ha de ser molt xulo. Sobretot a l'època de Varemma, poder trepitjar el terreny i estar allà i participar una miqueta de com es fa. Jo he pogut fer un petit test al mig de la que siguin les vinyes. Sí, és diferent. És molt diferent. Igual és per l'aigua, no? I sabeu per què? Perquè directament amb el contacte amb l'aire, amb un lloc exterior, i és diferent, és que són tantes detalls, no? I realment... I l'estiu, si ve freda... I depèn de quin tipus és un blanc, si el negre té un punt de frescó... Hi ha moltes coses, no? Jo crec que és molt més maco fer-ho. Això ho posa molt bé. M'agradaria fer una punt de tot el que hem dit. Seré molt breu. Jo penso que el que sí que és interessant d'aquesta època noxidable que tu dius, és que ara mengem més persones encara que no siguin tanta qualitat. Perquè si les coses s'haguessin de fer, com es feien, no menjaria tant. Clar, això ho diria. I les normatives tampoc acceptarien certes usos, no? La fusta està molt vigilada. Ara ni et venen a part d'allà, ni de fusta, ja tenen la polla tofana de plàstic. Clar, que és més exigènic. Una coseta també, per temes de la gent que està aquí... Bueno, aquí ho veuen molt. Nosaltres ja ho coneixen, no? El tema de la enocultura, tot el tema de l'Itàlia. Ara no l'està fent. La temporada passada l'estaven fent a TV3, el canal 33, que s'enclou de vi. Enclou de vi val molt la pena. Amb un d'aquests programes, precisament, s'estudiava, s'analitzava, erorava els vins de Badar, precisament. I després també hi ha un altre programa, que serà dos, que és Entrevinyes. Entrevinyes també van fer el 5 de novembre, també van fer un petit reportatge també per la zona de dominació d'origen de pla de vages. Perquè tot això es pot repescar per internet, en programacions aquestes a la carta, i val la pena. Són programes que són molt... No, són molt distrets. Fantàstic. T'ensenyen i tenim una mà a mà al vi. Molt bé. Tirem cap endavant i deixem aquesta magnífica. Podíem estar parlant tota la nit. Clar, perquè ja ens ho vam passar prou bé. I bueno, ja està. I no en tenia res més. Passem a la literatura. Jo vull comentar un llibre molt petit, molt petit i molt maco, i més molt curtet, perquè no puc explicar de greu cosa, perquè, si no, rebento el llibre. És un llibre de Sant i Poques Pàgines. Es diu La neta del senyor Lín. És un llibre de Philip Claudel de l'any 2006. És un llibre tan encantador. Jo crec que és... Estem parlant d'una història molt elemental i molt bàsica, és a dir. No et diuen on és, però intueixes que és França. No et diuen l'època, però intueixes que és a mitats de... Bueno, no sé, la guerra, segona guerra mundial, anem per aquí... I arriba un senyor... Creiem que de la zona de la Pienna o de la zona de la Pallà, de Birmane, perquè no et situa, això és un més fort. Però, a més o menys, per què he pogut aspirar per internet? Perquè hi van els tiros. Que és un senyor oriental. És un lloc, no? Vull dir, una mica com refugiat, no? Vull dir, aquesta França, un lloc internet de França, amb la seva neta. És una neta que té pocs mesos. I és una meravella. Perquè és passada tota la pel·lícula enganxada a la seva neta. Vull dir, no la deixen anar en cap moment. Vull dir que està en moments que per qüestions majors sí, no? És la seva vivència en un país que no entén l'idioma, que no entén la societat, i que dins d'aquesta mena de món amb el qual ell viu, només troba un amic. És una història d'amor fraternal, o d'amor d'avi per la seva neta, però també és una història, diguem, d'amistat, molt gran. Fins d'arribar a un límit, algunes conseqüències determinades, aquesta amistat, per dir-ho d'aquesta manera, amb aquesta persona la qual no entén. No entén, perquè clar, ell parla xinès, potser amb alguna llengua oriental, i parla francès, però en canvi s'entenen d'una forma o una altra. Jo t'he arribat a tenir un somni, ell, que entén el seu amic. És un llibre... És que clar, no vull explicar, no vull trencar la màgia. És un llibre que té una certa màgia, que té un... Vull dir, és petit, petit, però la vegada és molt gran, i t'explica coses que realment val la pena. Per tant, des d'aquí, recomanem, són 100 paginetes, d'aquests llibres de tira cap de setmana, i per tant, val la pena. Per tant, no vull dir res més. I mira, ho he fet cur tot, curre el llibre, curre el comentari... Molt bé, però em positiu, eh? Avui em positiu, eh? Em positiu, em positiu. Jaume, ens dius alguna cosa? Sí, bé, he vist. No, no, què has comentat? No, després, alguna cosa de literatura, algun poem, alguna cosa per aquí, no? Sí, bé, tenim això de les paraules. Això, fantàstic, fantàstic. Has sentit a dir mai llepacrestes? Llepecrestes, no? Jo tampoc. Llepeculs sí. És un llepaculte. Aquest és un llepaculte. Això sí, però llepacrestes? Serem més d'això. I què vol dir llepacrestes? Doncs diu, es feia servir durant la Guerra del Francesc. Em va seduir perquè és molt gràfica i suggeridora. Va caure en desús i es va substituir per llepacults, clar. Ah, és un mateix. Aquest port. Si no us voleu posar el cul a la boca, aquest adjectiu, amb els temps que corren, us servirà sovint. Un llepacrestes és aquell que ens sabona una altra per treure en profit. Exacte, amb més llepacults. Ara ho podem dir, però es quedaran igual, perquè no es quedaran clar. Llepecrestes, no? A més, els dius, és perdó. Sóc advocatri, tal. Llavors tenim una altra paraula que diu, al detall. Aquesta sí que sabem. El detall? Sí. El senyor és el periodista i escriptor Martí Gironell. Qui la proposa com a cosa que li agradaria recuperar. Probablement per això que deia, per educació. Llavors hi ha el senyor Francesc Havana, que és historiador. I aquest senyor diu que el detall que el diria recuperarà. I també altres expressions com ara, a l'engròs. Actualment el llenguatge econòmic es plèdem d'anglisismes, això. Però al nostre país hi ha paraules genuines que ens fan el mateix servei. Per exemple, hauríem de recuperar inventar-hi les expressions tradicionals pròpies del comerç com a Catalunya. Tenen molts segles d'història al darrere, al detall. I per acabar va d'ar. Va d'ar, va d'ar. Això no qualsevol dir que vol dir això. Això que ho justifica o li agradaria és la Montserrat Carulla. I és una paraula que m'encanta. El diccionari diu, entre altres definicions, va de la boca, va dels ulls, va d'ar-se una punsella, no va de boca. Per a mi, va d'ar vol dir estirar-me d'això al sofà, mirar els sostres sense parlar i escoltar música, i si puc, sense pensar. És molt relaxant, molt recomanable. Molt bé, tres paraules. Molt bé, molt bé. I ara anem a les titelles, Rosa. Sí! Tu tenies moltes, moltes ganes, no? Sí, vaig poder anar-hi, vaig poder anar-hi. Encantada de la vida. Ja sabeu que a mi m'encanten les pel·lícules de dibuixos. Animats, demografia... Molt bé, molt bé. El que s'està fent és de molta qualitat. Les titelles m'agraden, que hem de fer-ho. No, no, serà molt bé. Les titelles ben fetes, és clar. I llavors, a Sant Cugat resulta que hi ha un petit teatre, que és el teatre més petit de Catalunya, que es diu Can Minot, i tenim una programació estable de titelles. Està molt bé, perquè els dissabtes a les 6 de la tarda, i els diumenges a les 12 del matí, fan programació de titelles, fan moltes coses. És un petofet, la castanyera... Ara parlant per espere, segurament. Clar. I aquest cap de setmana, el cap de setmana passat, tocava els viatges del petit príncep. Hi ha una miqueta en commemoració del 70 aniversari, de la publicació del llibre de l'Antoine de Shinetsu Perri, i el petit príncep. Llavors, és un espectacle que dura 50 minuts. 50, no arribar una veritat. Però, bueno, que està molt ben fet. Clar, el que ha fet és una mica a estreure les escenes més significatives del petit príncep, del llibre, i també perquè els nens puguin entendre una miqueta. Jo sempre he dit que considero que no és un llibre infantil. Jo crec que és un llibre per a adults. Que és una cosa que el protagonista és que sí. Sí, sí, tinc la sensació. És un llibre que està protagonitzat per un nen. El petit príncep és un símbol. És un símbol, és aquell alma candidà, que es diu que ja l'ésser humà ha estat pur, la inocència, i més, tenint en compte que eren èpoques de guerres, que l'Europa estava en guerres, l'Antoine de Shinetsu Perri és veritat que era un pilot, era un pilot de les forces aéries franceses. No sé si, en aquell moment no me'n recordo si va ser veritat, va ser certa l'època que ell tenia que ja veia. Em penso que sí que està basat en un fet real, en un que ve a passar amb ells. A mi em sona amb campanes, però tampoc puc. No n'hauria de ser tan llarga com això, sinó una cosa més d'època, de menys importància. I llavors va ser allà, està allà el sol, al desert, reparant el seu avió, que va pensar una miqueta i va idear la història del petit príncep. Diu-te'l, jo sóc aquí al desert, i de cop i volta imagina que apareix un nen, que és un príncep, un planeta de l'estereoide. 16, 16. I una miqueta, l'experiència que el té allà, amb qui viu, que se n'ocupa, ell és responsable de la casa, de tot el seu planeta, és responsable de la flor, que neix allà amb una flor. I després, com que no se'n tingui vella, doncs decideix marxar. Ara recorda molt. Si recordeu una miqueta, va passant per diferents planetes o diferents estereoides. També hi va conèixer a cada planeta només vi un personatge. Hi ha, igual, el borratxo, que se'n veu per oblidar, però oblidar que veu, o sigui, és el cercle viciós, a l'altre, el rei, que també està sol, i diu jo, Manu, però tu què manes, si estàs tu sol aquí. Però jo puc manar, però, per exemple, una aposta de sol. Però és un rei sensat, i és un rei amb sentit comú, perquè diu... Jo puc ordenar una aposta de sol, però ara no. La podré ordenar, doncs quan sigui les 6 de la tarda, que és quan l'aposta de sol es produeix realment. Aquesta no seria ni idea del que era malalt. No, però està molt bé, perquè era un rei, era una autoritat responsable. Però fixa't com tot això ho està raonant, Rosa. Per tant, és un llibre per una certa edat. Jo sempre ho he dit, perquè, si no, es quedaran amb la base, lògicament. Per nens de 3, 4, 5, 6 anys, no. Però hi ha llibres... Una miqueta més grandets. Jo me'n recordo, a veure, i de fet, i deixem que ho digui, que li tinc molt de carinyo aquest llibre, que va ser el meu primer llibre. El primer dia que jo em vaig comprar a molts anys. En la nostra època no era tan fàcil com ara comprar-se llibres. Clar, i li tinc molt de carinyo i el guardo encara, això. Jo, quan es comenta això de l'edat, sempre penso que... Estic d'acord amb el que dieu, que és més per gent gran, però que, en funció de l'edat, fan lectures diferents, però es queden amb diferents estrats de fil. I, llavors, no vol dir... A veure, la lectura típica és més com d'11 anys, jo, però potser un nen de 3 o 4 fa el seu. És com el famós quan... Fasi alguna cosa a la seva lectura i agafa, doncs, una part. És com el Juan Salvador Gaviota, que és un dret llibre, que te'l dona quan ets molt jovenet i li dius, ojo, eh? Ojo, que el llibre té molta teca, eh? Vull dir, si vols buscar-li, té teca, clar. És que això és la visió, potser... Bueno, és això, adulta o equiva destinat. El que seria per la ètica, del comportament humà, dels valors... Però hi ha llibres, que és el Harry Potter, per exemple, que és un gran bombazo juvenil. És aventura. Aquí no busquem-li molta cosa, m'entens? És això, és un projecte terminat, i no hem de burxar, sí, d'afrontament del rei el mal, però això és una cosa eterna. I, per tant, aquesta lluita enterosa i tant d'altres, això és una cosa que, bueno, que això ja... Des de l'època clàssica. Per tant, no busquem per aquí, però sí que tens la loca dius, hi ha llibres que tenen molta teca, no?, vull dir, que... Molta, molta, tota la verofonsa. La escena, la relació d'amistat amb la Guineu, és impressionant, aquella relació d'amistat, és que jo la tinc, bueno, supergravada, no?, i és la escena que sempre recordo, la escena que sempre recordo quan domestica la Guineu, no? I després, també, que els nens el va quedant molt l'atenció, per dir-ho clar, que eren nens... Era així la begueta de contador de rondelles. Nens, doncs això, 4, 5 anys, sí, és algun. Era quan sortia la serp. Perquè va haver un moment que es començaven ja a badar els nens, jo què dius, els llocs de llama. I però ja quan vam veure que sortia la serp, ja es van posar tots a llargar-te. Però hi havia sempre el més xulo que deia, a mi no em fa por, a mi no em fa por. No em fa por una serp enorme que van treure allà. I després surts corrents, ja veuríeu que no. Surtiria jo, que faig metre 1,90, però a qualsevol de nosaltres. Potser amb l'innocència dels crios a la millor no sortirien, diran, com a de pent, si saben que fa mal o no, però a la millor. Una persona, un crió que és innocent, no li faria cap cosa. Clar, i a més, el més discontador d'aquest explicador d'aquest compte, d'aquest llibre, també estava vestit d'aviador. Llavors el feia, que això que havia tingut una varia al seu avió, que l'havia mirada a reparar i tal. La companyia que ho feia, la companyia Petit Bombay. Si algú està interessat, també tenen el Facebook i tot això. Jo feia amb bé, no? Fem bé, no? Sí, sí, fa molt bé, fa molt bé. Com tot, s'ha de ser crític... Fem els ninots, crec que hi havia dos ninos del petit príncep. Un de petitet, perquè quan volava aprofitant la bandada d'ussells, llavors era més petitet, i quan es posava a cada planeta era més petitet... Que la perspectiva, no? Una mica. Jo ganava una perspectiva i a més és que treiaus planetes, saps? Sí, que em faig de paper. I amb els personatges, el que treballa amb els fanals, que apaga i tanca, que tanca i obres fanals. I després hi havia el petit príncep més gran, també neixia a Gran Dote, quan explicava alguna escena així més propera, no? Jo he encantat de la vida. Mira, escolta, és una experiència aquí. Aquí és el que diem, perquè diem moltes experiències, realment. Per exemple, què és el que diem? Que no sempre ha de ser teatre, cinema, literatura... Podem tenir altres qüestions. I això és el que enriqueix el món de l'art. Jo sempre he dit que tot és art. Manor, major, d'on l'hi digui, i no el que vulguis. Però que realment és un gust. Ara parlarem de cinema, però deixeu-me un minutet per recordar per un minut, perquè és que anem avui una miqueta amb el temps regirat. Un minutet per escoltar el que és el de Josep Josep Harry, deia que fa 12 anys que es deixava un dels components dels Beatles, amb una cançó que és molt divertida, que es diu... I've got my mind set on you. I've got my mind set on you. I've got my mind set on you. I've got my mind set on you. I've got my mind set on you. Com deia, anem a el cinema, anem a San Francisco, em sembla l'Hordes a escoltar... No, jo no sé ni què dic ja. Que ens parli de l'Hordes de... Ah, amb això pots fer el que vulgui, Rosa. Pots batre qualsevol cosa, avui pots fer la cuina, pots rentar la casa... Votre un record. Que renta la casa, ara, un record? Clar que sí, clar que sí. És música molta marxeta. Jo sóc la música de divertida, aquest pop tan simpàtic. Sí, sempre queda bé. Quan has de fer coses, que diguis quin rotllo. Doncs m'enviento, m'enviento. Explica'ns què tal, això de Vodialet. Això, a San Francisco, no? Que ara feia temps que no rodava a Nova York, que sempre havia rodat per Roma, per diferents llocs... Vluja es mint, no? Una pel·lícula protagonitzada per aquest blanxet, i la seva germana, que es diu Sally Hawkins... No sé qui és, ara. Jo, és un actriu que... posa com molt de comptes. El que té blanxet és l'aspecte d'una senyora Pija, d'alta societat, i la seva germana és tot el contrari. Si la que té blanxet és rosa, elles morenes, vaixet, etcètera. La pel·lícula, una miqueta punyent, no? Ens parla d'aquesta noia que estava acostumada a tenir una vida amb totes les comoditats, amb tot el que volia, amb un marit, a l'Àlex Baldwin, que sota la pel·lícula. La pel·lícula podria fer el que vulgui, és perquè ella tenia allò. Però aquest senyor feia molts negocis, i ella no sabia mai quins negocis, la qüestió que ella estava superbé, i deia... Perdó? Ella tranquil·la, perquè és el que vulguis. Ell assignava coses, però deia no sé el que signo, però al final li va sortir malament. La pel·lícula està bé, no? Reflexió sobre com una persona que està a les alçades, amb sentit de diners, de tenir-ho tot, baixa al peu de carrer, no? Com aquesta persona s'ha de començar a buscar la vida, perquè es queda sense ni un diners, i com la germana, que és una persona que és una caixera de supermercat, amb un nòvio així una miqueta... Doncs per dir alguna cosa... Per dir alguna cosa? Sí. Doncs com ella de pijas, sempre a la seva germana, havia tractat bastant malament, com d'espectiu, no? Doncs és la germana que la cull a casa, amb dos fills que té. I, bueno, el retrat... La Tadiu comentava, amb retrat de l'altra societat, carregant bastant, però també carregant bastant sobre la gent... Podíem dir més de carrer com la germana, no? Una persona que treballa al super, que el seu nòvio, tampoc té moltes llums, però que acaben quedant amb aquest... Després de passar els coses, que no ho explicarem, tampoc avancen massa, no? Vull dir, no és que només carregui sobre altres societats, aquesta gent que es passa de la vida sense masses expectatives de superació, no? Doncs jo tinc aquest sou, tinc aquest pis, no hi cabo gaire, però tal... I, bueno, ens quedem una miqueta amb això. És un budial, i jo penso... Jo penso que no és ni tan bo per mi, com un maig pont, però millor que les últimes que ha fet per mi. M'agradava més caminar-hi en París, etc. Encara que li pots trobar moltes coses. I és més comèdia que no pas drama? Jo la trobo més drama. Però que passa que hi ha molts tocs d'humor. Ho cantavem la rosa, no? Potser tu et fa gràcia una cosa que és forta, no? Però com ell la presenta de manera de... Jo penso que sí, bastant crític, ja et dic amb les dos tipus de personatges, i, bueno, a mi m'agrada molt. Vosaltres, al periódicor, deixava bé, li posava quatre estrelles, deia que estava molt bé la pel·lícula, crea molt dinàmica. Sí, jo la recenya que l'he agit també. Has sigut en positiu, sempre. Bueno, el que expliques, els homes queden allà, així de... Bueno, els homes... Mira, el marit, com representa que fa negocis, i després el tanca anar a la presó, i el nòvio, tampoc, per dir alguna cosa, no els deixa molt bé, per dir alguna cosa... Una a la presó i l'altra a la teva pare. Però la veritat és que l'actriu a aquesta, a la que et venge d'un fa, és molt bona. Jo vaig veure una entrevista cre fent a la tele, i diu que quan va començar a rodar molt a Vodialen, com es rodar? És que et diu la veritat de la veritat, perquè hi havia moments que em deia, tu estàs boja, però feia el paper i em deia, però no tan boja, no tan. I explica-ho, la veritat és que té molts registres, i a mi em va agradar. I per mi són els millors actrius, que actualment que hi ha aquest blanxet, és que et fa el que vol. Des de la línia americana, parlo. És que a mi em convents qualsevol cosa que fas, que et parlem al Javier Cámar, que parlem després, que et convents el que facis. Fas-hi de esbujarrat, a les mans dels passajeros, o fas-hi d'un paper tan minimalista com... Ayer nunca termina, per exemple. No té res a veure, i ja està, és el que hi ha. Molt bé. Jaume, hem vist alguna coseta? Sí, la família de Tòquio. La família de Tòquio? Jo també parlo de la família de Torescola. Tu parles de la família de Torescola. Molt diferent, això, no és el mateix. Aquesta és una pel·lícula que està inspirada. Pràcticament és un càl·lel que va fer el jazzogiro... Oh! I aquella, doncs, ja ho sabem, allò és immaculat. És impossible millorar-ho, allò és perfecte. És amb l'ennyi negre, aquella, si no recordo malament. I és perfecte perquè... Però no és igual, jaume? No. Es diu que no se queda de Tòquio, algo de Tòquio. Però tens raó, és una pel·lícula. Aquesta és la família i aquella és una altra cosa. Quantes de Tòquio? Això mateix. Bé, llavors, aquella és una disacció sobre els inconvenients de l'organització familiar, els roles que s'agafen i els inconvenients que això genera. Jo diria que amb aquesta carretera que pot portar cap a l'autoestigma personal i gairebé res més, o bé la projecció realment humana i que en definitiva beneficiarà més persones. Jo penso que això és elemental i és així, per molta gent. Hi ha un camí o hi ha l'altre, d'una manera molt clara. Doncs aquella és perfecte. Jo la recordo i la tinc en una... Llavors, aquesta és un calc d'aquella. Quina és l'avantatge que té aquesta pel·lícula? Que és molt moderna, està feta ara. Allà superaven la Segona Guerra Mundial amb tot el que va representar les dues bombes atòviques. Hi havia un esment i aquí estem amb el Solavi, aquest. Llavors, el Solavi també és un punt de trobada, on, veritablement, i això potser és massa fàcil, però està molt bé on coincideixen els protagonistes, que evidentment seran molt vàlids per altres, només per ells mateixos, que també per ells mateixos. Llavors, allà hi coincideixen, com una autèntica troballa que les desgràcies, a vegades, el que comporten, és que amb voluntariat trobaràs allà persones, que, evidentment, sense voluntariat, difícilment pots coincidir. I esclar, això són bones persones d'entrada i, lògicament, això té un projecte de futur molt estimulant. En canvi, les persones que no han estat allà, però que han tingut aquell èxit que els pares esperen d'ells, que són els altres tres fills, doncs aquests estaran molt ben situats en el teixit social, en tots els éxits, o sigui, han sigut persones d'èxit social. Llavors, això, clar, si ho compareixen als anys 50, allà és un retrat concret. I aquí, el que es va, és més enllà. Això és la virtut, per mi, està molt ben feta, espais molt petits, viuen sempre arrossegats per terra, fins i tot quan ja tens 90 anys t'has de xacar puguis o no, i si no, te'n repenses als pares. Clar, estem parlant d'un director que és japonès. Sí, és un homenatge. És com un homenatge. Llavors, com anien, és que és un home que es deixa anar una mica massa. Que explica massa el que hi ha és obvi. Hi ha pel·lícules, i això pot ser com una mena de descoberta, però hi ha pel·lícules que et deixen entreveure. I aquella primera, o era així, no t'explicitava que hi havia, sinó que tu ja ho... És que no calia. Ja no calia, tampoc, exacte. Amb una mirada tu deia tot. A canvi, aquest es deixa portar i tu explica... Per si tens d'un poc senyor. Això, i aquí és on la pel·lícula té algun petit déficit de qualitat, que de tota manera us asseguro, que dues hores i mitja després d'estar amb aquestes famílies, jo diria fins i tot de reconeixement i coneixement tant de les persones molt positives com de les que no ho són tant, és una meravella, és un pretrat perfecte d'un de coses que jo penso que són universals, i que convidem a tothom que ho vegi, perquè és que això... I convidem a recuperar-hi el Xuhiro Otsu, que em sembla que a Rosa... Té partit alguna cosa que aquest matí ha anat a l'Hidlotec a recuperar una de les sobres, no? I realment és meravellós. És sabor del saque. Tot és que manté aquesta línia, aquestes reunions familiars, aquesta imatge del pare, o de la persona gran, aquests fills que arriben, que entren, que passen, que evolucionen, dins d'un àmbit determinat, les relacions amb les persones, és que és magnífic, com ho planteja. Però és una forma de fer cinema, que jo crec que ha creat un estàndard meravellós a la història del cinema, i que crec que s'ha de recuperar, però és una... És una fracomparativa odiosa amb el Bodialen, però no la faré. El Bodialen és la festa absolutament dels sentiments, de la gent, de ser fills, pares, veïns, cosins i tal, i Otsu és absolutament el que és la línia essencial de la vida, el moviment just, les paraules justes, jo crec que els sentiments, i ho fa d'una manera meravellosa. Hi ha una cosa cap al final, que també està molt bé, que l'home defensa el fet de quedar-se a casa seva, no pas la modernitat amb una llar d'avis, tot això ni suplenteix, i probablement a Japó ni a Chistès. És una deducció que fas. No ho sé, jo existia ara mateix, suposo, per la modernitat. I precisament, en aquell moment que planteja això, el que tenim és una introducció en l'àmbit familiar de persones que són ja alienes en el propi familiar. La família que ha d'escofrar allò... Però hi ha un respecte amb greve venerable a la gent gran, però venerable, absolutament. Jo crec que es manté. Ara, en ciutats, no ho sé. Si a tu aquí jo això es manté. Sí, però mira, aquí és on jo també discreparia una mica, i probablement en aquesta pel·lícula... Ho presenta. Sí, ho presenta, probablement millor que no pas aquella del senyor Otsu, com tot els grans virtuts que té. I és que, a veure, de fet, el que fa amb les persones grans és que... comparat amb els altres dels fills, que en definitiva, ells són els educadors dels seus fills, i, com a tal, també corresponsables de com som. Com a mínim, amb les intencions més... Sí, sí. El que un com a pare, doncs, la responsabilitza. I això queda, doncs... Però ha explicat d'una manera que volia dir, és que tu els has educat així, també, no? I hi ha un que surt, que, clar, que aquell surt com un beliga belaga i aquell és el millor, és una defensa al final que fa d'això, no? Però que per fer aquesta defensa, doncs crec que no deixa pas malament en els altres, sinó que els altres són fills nostres i estem orgullosos, perquè fins i tot ho diuen. Això no calia dir-ho, però és el que jo deia, no? Però, veritablement, és això. Molt bé, fantàstic. Jo crec que sí, a mi em va saber greu que s'acabés. Sí, vull dir, no es fa llarga. Doncs abans que, una mica, ens expliqui la Rosa Aromai, jo faré un esment molt ràpid de dos clàssics, que dels anys 80, que he pogut veure, així, molt per sobre, un dés a la família de l'Etole Escola, de l'any 88, que està protagonitzada per Vitorio Gasman, per Sandrim Bonart, i per Fanny Ardan, realment una meravella de pel·lícula, i ella, bueno, tots són meravellosos, no? És una pel·lícula que dura també 3 hores, les dues dies que haig, i no surten de la casa. Refereixo que és una història d'això, de la família. És un espai determinat, és magnífic, perquè va des del principi del segle XX fins als anys 60, no? Llavors, totes les generacions, no? Markada, bàsicament, per la figura de Vitorio Gasman, era empatit, a principis de segle, i com es fa gran, lògicament, amb l'última imatge. Un imatge inicial, que és una fotografia de família, d'aquella primera família, i 70 anys després, aquella família final. I el que passa pel mig, no? I és d'una autèntica meravella, és d'una peça d'or febreria, en la forma de treballar tots, com mou la càmera per aquell passadís. Sempre que mou la càmera pel passadís, vol dir que han passat 10 o 15 anys. I ja saps que ja t'està dient. El nen que surt amb el cotxet, ja veus que aquest és el fi de l'altre, no? L'etroescola té una sensació, vull dir, jo no pregunto què es diu, l'eval, la sala de ball, no sé si la coneixeu, que no es parla, amb la qual hi ha una evolució de temps, dins d'una sala de ball. Vull dir, el que passa i no es parla. Fins i tot una línia de mim, no? D'esformes, no? El punt de vista irònic de les 3 germanes solteres, no? Per exemple, això és genial, no? Vull dir, perquè són les 3 germanes solteres que s'ho diuen amor, però que no troben l'home de la seva vida, perquè la fia cap són molt recatades també, i no s'aguanten, però s'estimen fins d'amor, per dir alguna cosa. I és tota aquesta... Aquestes relacions internes, no, a la italiana, però no a l'estil vitorio de Sica. Vull dir, que estem parlant d'una cosa més continguda, però a la vegada, també, quan cal, a l'etroescola, li fot canya, no? Jo no puc dir una altra cosa. Vam guanyar algú de cans o agosiporai, però em refereixo que val la pena que la recupereu, i és una pel·lícula que no hi ha exteriors. Tot passa dins de la casa. Dels anys 70, més o menys. 87, la pel·lícula. Penseu que no veureu cap jardí, ni que barbra, com el que viu la cosa. I per últim, molt ràpid, que també es mantaré, també, que m'has sorprès que també, perquè fes una bella, que és una que es deia El Filo de la Notícia, també va estar nominada als Oscars, va guanyar alguna cosa, una pel·lícula de James El Brux, i va ser el llogu William Hart, Albert Brux i la Holly Hunter. Vull dir, la Holly Hunter, que està perduda en el infinito, perquè aquesta noia ho feia molt bé. No sabies més, no? Va tenir molt d'èxit als 80's i 90's, i després va desaparèixer. Crec que hi ha problemàtiques mentals. Sí? Ai, pobre. Doncs mira que la pel·lícula, és magnífic. Ella està molt bé sempre que l'he vist a qualsevol lloc. No sé d'un Twitter, però em sembla que sí. La pel·lícula tracta del món de la televisió, del món de... El que estem fent, entre cometes, del món de televisió, del món de periodisme, i a partir d'aquí, com es fa. És una mena de comèdia, drama i tal, però està molt bé. Per una pel·lícula americanota, que dic jo, està molt ben pensada. I crec que funciona molt bé. William Hart està molt bé, fa de presentador una mica... presentadors fred, no? L'altre company, reporter, ella és una executiva, una executiva, una directora, laitzadora... Bueno, és una relació entre ells en dogàmica, gairebé, de morts i de samors, i com funciona el món de la televisió americana, que també és una miqueta. Sulpar i el Jack Nichols s'han de tant en tant, que és el gran presentador. La pel·lícula, en sí, no té gaire profunditat, però sí que té una certa gràcia en quina dinamisme, de pel·lícula. I, bueno, val la pena. Com a tal, bé, recuperem coses, d'aquella època. Han vellit una miqueta malament, per allò de les modes, no? És una escena amb umbreres, vull dir, que ella es troba les umbreres a l'hiposa, i les umbreres... Ah, les portaven. Dius, ah, les umbreres, anys 80. Automàticament, ja. A l'hiposa, perquè, clar, hi ha el programa, llavors li estira l'apa, clar, de la jaqueta, ni de posar perquè té l'esquena una miqueta, i, clar, és un joc de molt d'estament. Tu, pel que expliques, quan comença la setmana et programes... 5 o 6 pel·lícules. 5 o 6 pel·lícules, i tot que són del mateix any. És que estic... Va, cabra, jo això fa anys que ho faig, eh, Jaume. Fa bastant. Molt metòdic, eh. Clar, clar, clar. Jo l'estic a l'any 88, 88 ara. La setmana que he de parlar de Sorgor Rojo. Oh, hola! I potser d'atracció fatal, eh, ja, ja, ja, ja. Oh, ui, ui, ui, ui, ui, ui, ui. Clar, jo m'ofano, no. Em toca, Jaume, en 88, jo tinc que anar... Jo vaig per aquí, jo vaig per aquí. Tot unito, sí, home. Molt bé. Tenim 10 minuts per les noies del programa. Jo com si vols que la Lúdes expliqui. No, explica, explica. 5 minuts per l'hora mai i 5 minuts per l'hora. 2 minuts. Amb 2 minuts. Segur que és més interessant... O Saca y lo ojo vosotras. Ara, oi, no, por favor. Mai de la vida, no. Escolta'm, a la ciutadà notícia, allà estrella... Sí, Uca, ja, ja. Escolta'm, qui més tenia protagonista més guanyava. I, clar, no, que és broma. M'he quedat... Vinga, ara o mai. Ara és una oportunitat. Ara o mai. Molt bé. Vinga, a veure, és una pel·lícula americana, com no? Nota americana, que no sé de... Ara no, no, no, mira, no apuntar-la. Estava pensat també jo, eh. La vaig descartar també de la tele, perquè em va fer gràcia. Llavors, els protagonistes són el Jack Nicholson i el Morgan Freeman, que és, bueno, és un duet impressionant d'actors. Ells, bueno, estan ja maduritos. Són madurs, ja. I tots dos es troben que coincideixen per la mateixa problemàtica. Tots dos tenen una malaltia terminal. Senzillament. El que passa és que provenen de mons molt disperss. El Morgan Freeman és un senyor que és mecànic. Ell es va casar en el seu moment amb la seva dona, perquè ja s'havia quedat embarassada. I tant, van casar, van tenir família, clar, això li va impedir de continuar estudiant. I llavors va haver d'agafar tot la feina que va trobar, que va ser de mecànic, i, bueno, treballar moltíssim per portar endavant aquesta família. El altre és més privilegiant. Que han mirat el Jack Nicholson. Ja li van aquests papers, no? Sí, no? Perquè a millor impossible, igual, eh. Sí, sí, ja li va, ja. Allà de banjar, tant de la zona alta, vinc allà a base de bé, no? Que prenia aquell cafè... Ai, senyor, que és caríssim. Després resulta que el Morgan Freeman és superintel·ligent, i ell explica que sàpigues que aquest cafè... Ah, que t'ho vas explicar de les mones. Ah, sí, allò que les... Que és tancar, una tassa, o res. 100 grams, o menys, d'aquest cafè és caríssim. Però, clar, li va explicar d'on venien. Que eren uns grans, però que passaven per l'estómac d'un animal d'allà de la selva. Sí, un món. I després, quan el defecaven senzillament... Clar, havia agafat ja tot el sabor de la barrica. Això és ser jaume, vull dir. És veritat, perquè quan veus que li explica... No, i a més és que un altre dia també... També ho veiem, que també s'explicàvem un programa molt seriós, també, que és veritat. Aquí, però això... A mi deixa'm el descafé. Això fa pensar el que explicaves abans, que parlem gustos. Ah, mira, exacte, exacte. És una miqueta la banalitat, no? Diues, mira quines coses valores, si no saps ni tan sols el que t'estàs prenent. Això valores tu, no? És el que li va dir el Morgan Freeman. Aquestes coses, aquests luxes. Però si en realitat estàs sol. Pots tenir un avió per tu sol, i pots tenir una casa, jo què sé, a París, i un altre, no sé on, però en realitat estàs sol. Si vas a casa no sé quantes vegades, tens una filla que no has vist, després resulta fins i tot que té una neta que no coneix. I, en canvi, com a... El Morgan Freeman ha viscut més pobreta, també, de unidor. Ha viscut més pendent sempre de la feina, de portant davant la família, i a la millor posa deixat davant de moltes altres coses. Però, bueno, aprenen una miqueta aquesta convivència. Aquest tens a l'hospital tots dos, que, a més, l'amor de l'hospital és el Jack Nicholson. No us ho perdeu. Tu et quedes la família, no? Llavors veus la convivència d'aquests dos personatges, com els fa evolucionar a valorar el que té l'altre. El Morgan Freeman comença a fer viatges, a valorar la miqueta aquesta vida. Crec que el no ha pogut fer, i l'altre comença a valorar el fet de tenir això, el que t'estimi, d'estar bé... Això és... Un americà, també molt simple, de la família, aquestes coses. Això em fa pensar amb un petit fill, també, eh? Que no sigui exacte, però té una referència. Sí, sí, de fet, una de les... de les frases principals del petit príncep, és que diu allò que l'essencial és invisible als ulls. Només si veu bé amb el cor. Oh, que maco. Què, ho tenia aquí preparat? Ara sí que ens has deixat. Ara què direm? No, però és molt maco, però també direm una cosa molt maca, que és l'altitud de la precòdada de Víctor Eva, que és vivir és fàcil con los ojos cerrados. Aquest és el final, eh? Avui anem de Beatles, eh? Sí, és carinyo. Aquesta pel·li es vol recrear l'any 1966, tinc aquí. Quan va venir el John Lennon, és clar que va venir a gravar una pel·lícula aquí, amb el Richard Lester, una pel·lícula anti-bellicista, que es deia Com ho gané la guerra. Ah, doncs no, te l'ha dit una altra, però sí, sí. No la coneixerà, la coneixerà. Llavors resulta que hi ha uns personatges, per mi ja hem dit abans, el Javier Càmera, és un professor d'anglès. Ah, el Bacete, o sigui, ens imaginem. Després surt el Francesc Colomé, que és el noi de Panegra, té el nom de Juan Jonaquí, amb aquells ulls d'allò... Crescut, molt crascudet, ja, no? És la foto, no? I després, una noia i la Natària de Molina, que és la Belén, són els tres protagonistes, no? Tots tres, en plena rebaldia. El Javier Càmera és un professor d'anglès, com us deia, que comença a treballar amb les cançons dels biters, perquè els nens els agradi l'anglès i tal, però dius, escolta'm, com pot ser, que tenim les cançons, però aquest tome no posa mai la lletra en els discos. I llavors, amb un 850, color blau, no se'l parleu, diu, no, no, com jo sé que el John Lennon ha vingut al Mèria, jo agafo i me'n vaig al Mèria, perquè vull conèixer el John Lennon, vull parlar amb ell, tu no em penses, aquest tio, està com un llum. I es troba, durant el camí amb dos personatges també rebels, el noi de Panegra, que acaba de fugir d'una família típica dels anxijant, amb 6 fills, fa de mare l'Ariadna Gili, de pare el Jorge Sant, bueno, un pare que el pega, que li diu, i ell diu jo m'hi vull, i es troba amb el càmera pel camí, i aquesta noia, la Belén, que és una noia jove, d'uns 20 anys, que està embarassada, està amb una espècie com de residència per noies embarassades, i bastant restrictiva i tal, la situació és aquesta, els 3 es troben en el camí, perquè fan una mica com si diessin d'autostop o com es digui, però bueno, de què parla la pel·lícula de l'amistat entre ells, de l'autopia del viatge, no tan sols d'anar a veure el John Lennon, sinó de l'autopia, dir, jo vull fer això, i em busco la vida, i marxo o deixo tal cosa que no m'interessa, o marxa perquè el John Lennon hi ha qui ho aguanti. Allà, qui no ho aguanti, i parla d'una miqueta de tot això, parla dels anys 60, com es vivia en aquella època, com, bueno, retrata molt bé la societat així, bastant masclista, bastant tancada, no? Per exemple, el pare de família i brata, jo heu de fer això, perquè jo ho dic, tu t'has de tallar els cabells, perquè ara ve i tal, no? Bueno, és que a mi la vitroa m'encanta, no sé, m'encanta. És molt bo. I el Javier, ah, una cosa, els actors estan triats, deia el Llegit que el Troeva diu, és que el Càmera ens pot fer una pel·lícula molt actual, però també pot passar com una persona dels anys 60, és creïble. Exacte. Aquest noi de Vic, perdó, de Franfòrens, que és de prop de Vic, no sé, és de Taradell, o sigui, busc uns personatges que sí increïbles per l'època, i la noia també, no és una noia jove, però tampoc una noia, potser molt d'ara, no? Clar. I és una pel·li, jo els la recomano molt. No, és aquest senyor, la Vic Troeva, del que ha fet. Amb unes imatges maquíssimes d'Almeria, de tot. Molt millor que la Fernando, que últimament la Fernando desbarra molt. La Fernando Troeva, la Vic Troeva... Sí, ja no sé quines són les últimes, ara no. Sí, no, no, l'última que va a l'apena va ser que hi ha el Chico Rita, que hi havia una cosa, bàsicament, que era molt bo, però, en canvi, no sé què he fet prèviament, he fet una cosa que no va funcionar, la que va estar nominada als Òscars, no sé com has deia. Bueno, recordo, ara. El baile de no sé què, allò va ser un desastre. A la Victòria. Exacte, allò era un desastre absolut. Vull dir que... Ui, m'agrada, adeu, senyor. Ja està, hem acabat un dia més a la Bidònia i ara de dia adeu. Tots plegats, vinc a la vegada. Adéu. Adéu, adéu, adéu. I hear the whispering, just out of you. Still unknown, it's inside of you. Outside your window, neighbors, here in a queue. How can we care for you? How can we care for you? How can we care for you? Caught up in motion, swirling around. Sometimes they're standing still on honey bed ground. Too many sirens, they keep you up at night. Stand back and hold your hands. How can we hold back our tears? How can we care for you? I hear the whispering, they analyze, but no one knows what's lost in your eyes. Sending the message, it doesn't get to you. How can we care for you? Sending the message, inside of you. How can we hold on to you? How can we care for you? I hear the whispering, they analyze, but no one knows what's lost in your eyes. How can we care for you? I hear the whispering, they analyze, but no one knows what's lost in your eyes. How can we care for you? I've tried to keep you, been from the blockage. I've tried to keep you, been from the blockage. I've tried to keep you, been from the blockage. I've tried to keep you, been from the blockage. I've tried to keep you, been from the blockage. I've tried to keep you, been from the blockage. I've tried to keep you, been from the blockage.