Babilònia del 5/12/2013

absolutament potable, però aquesta setmana arriben dues coses que jo penso que una és molt, molt, molt, molt important i l'altra és bastant important, també. Són dues pel·lícules autorals, que jo penso que tot i ser autorals poden aplagar molta gent davant de les pantalles. Una es diu La Gran Belleza, que és la terrera producció, la terrera proposta de Paolo Sorrentino, que és per mi un dels directors italiens clau ara mateix en el cinema italià i gairebé europeu, com a mínim l'autoral, és el director de les conseqüències de l'amor d'Ildivo i d'un lugar d'on de quedar-se, i que ara ha tornat, doncs, amb aquesta La Gran Belleza, que ha tornat a reunir amb el seu actor, jo diria ja Fetitxe, que és el Toni Servillo, que fa, en aquest cas, un paper, com d'una mena de Marcelo Mastroianni, els nostres ullens cinefils, doncs, recordant el paper que feia el Marcelo Mastroianni i la Dolce Vita, doncs és una mica semblant al que fa el Toni Servillo, és un espeseja per a tota Roma, observant el comportament de la burgessia romana, i ja està, no va massa de res més, no és una pel·lícula que tingui un argument molt potent, però sí que és una pel·lícula que juga molt a les sensacions i molt, diguem, a la representació d'una sèrie d'items culturals i que aconsegueix conjugar i barrejar alta i baixa cultura, trencant una mica les diferències entre una i altra, i posant en crisi el que vindrien a ser els valors d'una i altra. És una pel·lícula difícil d'explicar, però que es diu molt, és una d'aquelles pel·lícules que suposa una experiència immersiva, perquè visual i sonorament està tractada amb una exquisitesa brutal. És una pel·lícula molt irònica, molt sarcàstica, i que tracta de la crisi d'identitat, i que planteja una Roma que funcioni com a escenari d'aquells que ja és un personatge en si mateix. Aquesta és una, i l'altra és una cosa que es diu Le Weekend, que és un drama entre... és una comedia dramàtica o un drama còmic, no sé ben bé com definir-la, de dues persones de data avançada, un matrimoni, que se'n van a celebrar el seuiversari a França, i que les coses no acaben també com podrien pensar. Hi ha gent que va anar a París, a la Ciudad de l'Amor, però és una gent que ja porta molt de temps junts, i que donen peu a una sèrie de situacions entre la comedia i el drama, bastant àcides, bastant puntiagudes i bastant sarcàstiques. Són dues recomanacions que els fem des d'aquí, i que jo crec que no us assebran, amb les quals ens acomiadem ja. Fins la setmana que ve, a la mateixa hora de les 8 del vespre, estarem aquí amb vosaltres moltíssimes gràcies per cella, i gràcies a tu, Marc Lernau, per anar-hi. Gràcies, Marc Lernau. Gràcies. Gràcies. Gràcies. No és un dijous més, comencem aquí el programa, el Babylonia, i la intenció és, com sempre, com cada setmana, intentar explicar una miqueta del món de la cultura com va, que a vegades la cultura no és tan fàcil trobar-la, com es creu, perquè cada vegada més les ofertes... Home, estan bé, però ja no ofertes bastant xunges. Ja us el que em dic, ja us pico després. De què va aquest tema? Estem amb la Rosa. Hola, bona tarda. Molt bé, ja ets escó, que està aquí a la costa de la paixera, ens falta el David, ens falta la Lourdes. Vull dir, el lloc que fem un plaer serà el plaer 15, que es fèiem abans de les travesses, i a veure si ho aconseguim abans de marxa de vacances, perquè hi haurà un pari de dies que no coincidirà per temes... Sí, perquè pinta així el dia 18. El dia 18 farem aquí un comiat, posarem fins i tot, allò, Nadales. Vinga, això que arriba al Nadal. A mi no m'agrada gens ni mica, però bueno... Bueno, depèn. Depèn, coses més elaborades, però les típiques així, les Nadales, a la vida de Déu Senyor, com no ho sé, no m'acaben de convèncer, no ho sé, mira... La alegria i tot allò. Sí, bueno, sí. Potser des catalana, sí, no per res. La Mari Morena també té la seva gràcia, però és que a casa és curiós. Intercultural, que es diu. Sí, i mira que a casa, vull dir, família de l'Usa i tal. M'haien estat de cantar Villancicos i Nadales. És curiós, eh? La hem escoltat, vull dir, amb el pocaviscos i tal, però no és curiós. Mira, que la seva, doncs, mira. Sí, home, es passa per etapes, també, no? Però bé, és Nadal, s'ha d'escoltar Nadales... S'ha de consumir, s'ha de fer menjar... És el sostís si diuen... Exacte. Que es celebre el que vulgui. Això, això. Doncs avui celebrem, que també ha començat la temporada de l'Auditori, no, Rosa? Sí, bueno, ja fa un any. Ja fa uns dies. Potser tenim aquest abonament dels concerts espectaculars, és l'altre i el primer concert. Fantàstic. Doncs es parlarà després de l'Orquesta de Barcelona, els planetes de Hallst, a l'Auditori. El teatre, els homes parlarà d'una mena de barreja en de teatre i màgia, que es deia el Perro Verde. Què és això, de fet? És això. Molt bé. Seguirà després parlant-nos també a la part una mica més literari de 3 paraules que jo, a tinc, que se sincer, mai havia escoltat en ma vida. Alencems, Manjaga i... Això dirà malament, eh? Indecinenter, no sé si... Indecinenter, no? Sí, espero que tinguis... Indecinenter, d'on igual? Indecinenter, això. Ja ho explicarà després, perquè això sí que és la cosa més rara que s'ha dit fa molts anys, no? És molt interessant, de la manera que el senyor Carles Duarte... Ho explica, no? Doncs ara ens ho dirà Jaume, que es agradarà moltíssim. Tot això té a veure amb el cell d'un esprig, eh? Fantàstic. I pel tema de cinema, comencem, i acabarem potents, perquè comencem amb l'últim exorcisme, u i dos, les dues, perquè he vist les dues. Però t'he comentar-hi aquestes pel·lícules, sí? Doncs sí, sorprenent. No, no, de debò, de debò. I l'última atracció fatal de l'Adrian Line, a Toma Castanca. Sí, sí. Sí, sí. I al mig, com som així de xulos, i sabem de tot amb aquesta vida, farem una especial de cinema oriental, i parlarem de tal per tal fill, parlarem del sabor del saque, de xugirot o su. El viento no es llevarà de Abasqueros de mi i Sorbo Rojo de Zangimú. Per tant, farem una especial de cinema oriental, que m'hi atenen quan va bé. Tindrem de fons el Roger Bison, avui fa 25 anys, que va morir aquest senyor d'aveu maravillosa, té un aveu de tenor espectacular, i dins d'aquesta línia més pop i rock. I ja estem a casa d'on donar bastant. Tenia una edat, però en refereixo que va triomfar amb una edat. És curiós, perquè això costuma ser raro, que la gent amb 50 anys realmente trobirà el que seria l'èxit dins del món de la música. Estic parlant. Tendrem un moment per escoltar una de les peces més llapades, com es diu el conegran en català, del disc de la solidaritat no de genera, de la marató, de soles malalties, neuro... Uf, estic que no ho senti parlar, neuro de generatives, amb l'Estella Morente i el Lluís Llach, i el tema vida. Doncs vida. Comença. Vinga. Doncs bé, el concert que es va fer a l'auditori de la setmana passada, són concerts que es fan... El que és la programació, fan el mateix concert als vendres, ho fan a dos quarts de nou, ho dic per si algú estava interessat i algun d'aquests xuleris els interessa, a dissabte el tornaran a fer el set de la tarda i els diumenges a les 11. 11 o 12 depèn una miqueta del dia, però sobretot a les 11, perquè si ja saps que acabes a l'1 ja s'ha acabat, i hi ha d'anar. Doncs bé, nosaltres tenim aquest agonament que és per fer... Si hi ha els concerts que diuen els espectaculars, clar, ja ho estàs segura, és que seran concerts molt agraïts, concerts que t'atrapen, te t'enganxen des del primer moment. No per això de música més senzilla, ni més popular, senzillament són espectaculars per la envergadura que pot tenir aquell concert, per la dificultat, perquè hi ha solistes de prestigi, perquè són el fet que hi hagi un solo, un solista, un instrument solista amb l'orquestra, doncs té la seva dificultat i té un valor superior, afegit i tant, o perquè intervenen cors, que això a mi, per exemple, m'encanta, personalment m'encanta. Però experimental, més aviat, no, pel que expliques, oi? Mira, el concert era en tres peces, la primera part hi havia el Dance Figures, del George Benjamin, aquest compositor nascut a Londres, el 1960, és un compositor viu, clar, és un compositor contemporànic, és el que diu el Jaume, i jo encara no sé entrar en aquest tipus de música, perquè juguen una miqueta amb les notes, amb els colors, a barrejar-los, no sé què, i jo la veritat, sort que són peces curtetes, normalment, però si no és que jo, no s'entrari, no s'entrari, no és que ni m'agrada, no m'agrada, és que no s'entrari, ho trobo una mica tot com inconexa, no ho sé, no li veig, oi? Clar, és peculiar, és un tipus de música que és d'entrari, o no? Vull dir, això, un dels meus va ser John Cage, que va experimentar d'una forma bestial amb aquests temes, i ja escoltava... Aquí també tenim el Jean Joan, també, els autors, exacte, moltes vegades són obres per encar-la, que dius, està bé, suposo que en música clàssica no està tot inventat encara, doncs es vol intentar experimentar per camins a veure si... Però és complicat que el nostre ouvida accepti un tipus de notes, que no té una harmonia, vull dir, que aquesta dos de cafonia, mira que fa anys que s'intenta entrar, vull dir, hi ha hagut alguns autors que han volgut, a Belabar toca voler introduir certes coses, però són passatges, però tot una estona. Dius, no sé per on van els tiros, però vull dir, en cap moment vas trobar una harmonia, vas trobar una línia... Vas veient una miqueta, i sobretot si tens una mica de racenya o d'explicació que ha volgut fer el compositor, tu intentes imaginar, però insisteix, que no m'ho ha acabat de... Desconnecto, quan ja comencen així, que desconecto. Doncs em sembla bé. Però són cortetes, també. Creieu que amb el cinema passen el mateix, que les pel·lícules diríem més experimentals? Ja no. No sé, estic pensant en Salvador Díaz, perdona, per exemple, jo estic convençut que la recomano, jo em sé, a mil persones que conegui, i 900 em diuen que... que està sonat o què, no, i que no veus que això no. No, jo sóc veu que recomanaria fer bientemente. Erónica, jo crec que aquí l'aliment experimental, arriba a un límit, que és el que vera, no és que no és l'inial, però sí que és una pel·lícula que et deixa entreveure. Argumental. Exacte. Aquí ho pots agafar. Jo crec que una pel·lícula més experimental, clar, ja no sé... Hi ha una cosa que recordo, que es deia Pink Narcissus, que era insuportable de veure. Una cosa no experimental més, en llà d'experimental. Vull dir, unes imatges gereades. Hi ha una cosa que, si vols veure que és cinema experimental, com cal, i diràs que estic veient, perquè no sé que estic veient, és una cosa que es diu cremaster. Cremaster es diu així, d'un tal Matthew Barney, que és un artista que va fer 5 pel·lícules, cremaster 1, 2, 3, 4, 5, i allò dius, és totalment figuratiu, però no entens un pebrot de caballó. Per mi és una experimentació més enllà del que potser qualsevol pel·lícula que pugui jugar a l'abstracció. Els dadaïstes feien pel·lícules que eren moviments i línies i ratlles i tot això donava voltes, i no es veia res. I això sí que també era experimental. Hi ha molts estils. Mira, jo crec que és... El que és més impunat... Al final parlem més... No n'hi ha igual, no n'hi ha igual. Sí, és que serveix igual... Que serveix igual per la música. És de la manera que ho diré, és que jo no hi entro, però això no vol dir que no hi pugui entrar, ni vol dir que això no valgui res. O que jo volgui estar. Jo és una opinió respectuosa. El seu valor ha de tenir, i hi ha gent que està interessada amb aquest tipus d'experimentació musical. Perfecte. Jo aquí moltes vegades he comentat a l'exemple de la pintura i a l'exemple del Picasso, de Pablo Picasso. A veure, ell coneixia totes les normes clàssiques de pintura i pintava superbé. Pintura realista, perfecte. Una persona que domina la tècnica és capaç després d'experimentar i d'inventar d'altres tècniques. Sí, sí. I el millor que ets senyor va inventar el cubisme i va fer quantitat de coses. I el Benjamins, segur que ha fet segur que el tio controla un pebrot. Exacte. Tens totes les coneixements que pugui atrevir tant a messanger. D'acord, d'acord. Sí, sí, sí. A mi que és el que calia dir. Sí, sí, sí. Aquesta era la primera pesa, la primera part conserva dues peces. L'altra pesa és del Johan Nepomuk, Humel, que també me n'ha deixat a Bratislava, aquest senyor, entre el 1700 i 1800. I és un concert preciós, un concert amb vime molt major per la trompeta i orquestra. La trompeta com a solista. Que curiós. Mira, que rara la trompeta que sigui un solista. És sorprenent. A la Corte Imperial, de Bratislava, a la 1804, amb un banquet de cap d'any. Això es va interpretar i va ser tota una sorpresa. Després va haver gent que ho van recuperar, aquest tipus de música. I és d'una sonoritat, és d'una vivesa, d'una vivó impressionant. A més, la solista és una noia, que és de la pròpia de la OBC. És una noia que va formar el conservatori de Manresa, la Mireia Ferrest, de interpretació que va fer. Impressionant. És una passada més aquesta noia, que és jove. Ha actuat i de fet va guanyar la plaça com a solista a la Orquesta Ciutat de Granada. Després ha tocat com a convidada amb moltíssimes orquestres, a la nació d'Andorra, a la de Praga, de Salvador de Bahia. És una solista com Déu Manresa. Sí, és d'aquí. Molt bé. Tota la gent que està fent aquestes coses. M'ha quedat curiós que sigui trompetista, que sigui dona. La trompeta és veritat. No tens per què? La idea que tenim, que un trompetista potser va pujar d'allà. T'han utilitzat la trompeta i veus que et recorda trompetistes i negres, sobretot. Potser tenim una miqueta aquesta idea gravada de que su senyor negre, trompetista, noia, jove, d'aquí. Tindrà unes galtes, eh? Es posen en aquelles galtes, no? No, no, massa... A veure, estava primeta, vull dir que no. Sí, sí, és curiós. Les galtes volien... Aquesta persona, la Mireia Ferrer, la trompetista solista de l'OBC, trenca tots aquests tòpics. Ja veus, quan et deixa de bufar, publica-te el cap aquí acusat com un perrit o patxón. Ai, pobreta. Si ens escoltes... Vinga, va, i la segona part del concert, que és la que dona nom a tot el concert. Els planetes. Els planetes de Holtz, de Gustav Holtz, és un assuit per a gran orquestra. O sigui, vol dir que tot els instruments, eh? És una passada. Vents, sencers, corda, tota la corda. Hi havia d'ugasarpes, també. Que sabeu que és corda, també. I percussió, també. O sigui, és l'orquestra sencera. El Holtz, el Gustav Holtz, és contem... Ja és mort, va morir el 1964. Per tant, és un compositor contemporani. Els planetes consta de set temps, que són, i llavors són set planetes, cadascú. A veure, ell identifica no tant per si per aspecte astrològic, l'astrològia, sinó dels sentiments. És identificar, i voler plasmar un sentiment amb el nom d'un planeta. També s'ha lligat amb la mitologia i una miqueta la idea que tenim la nostra cultura d'aquests planetes. Per exemple, comença la primera part amb el planeta Mart, que és el portador de la Terra. I llavors una miqueta és impressionant la música. O sigui, una marxada marcial. T'imagines ja tot l'exèrcit de soldats marxant de forma punta. Sí, així ja m'estan vos, la percussió. Impressionant. No em veig a recordar que, però molts fragments de tota aquesta suite dels planetes, et recorda que són, a veure, o bandes onores són. Això estaria bé i segur que ha d'estar recollit, perquè hi ha molts llibres que han recollit la música de cinema. Aquest ademat segur que s'ha utilitzat en diferents pel·lícules. El segon temps és Venus, que és el portador de la Pau. Els sentiments aquests. Mercúria és el missatge alat. El Júpiter és el portador de la joia, de l'alegria. Sátur és el portador de la vegesa. La vegesa en ve baixa. Tens passa. Orà és el mac, i també en volta a tota una situació molt màgica. Naptu és el místic. Naptu és quan intervé en aquesta part de Naptu el cor femení del cor líder càmera. No els veus. Són les veus femenines. No les veus a ell al escenari. Les scents que canten estan col·locades al primer pis. No són visibles per tot el públic. És molt màgic aquest efecte de les veus sonant, com si fóssin, recorden aquelles veus de les sirenes quan Ulisses torna cap a Ictaca. I les sirenes fan aquests que... Ah... Sí, sí, sí. Sí, no, jo m'animo a cantar. És impressionant l'efecte que es fa és molt maco. És preciós. Hi ha moltes gravacions disponibles al mercat dels planetes. Jo crec que l'he escoltat alguna vegada. És molt recomanable. És per sentir-la i estar a casa. La música a casa. Molt bé, una recomanació. He d'escoltar música. Jaume, el perro verde. Explica'm el perro verde. Aquest dissabte ha passat a diferents punts. També vaig estar veient una pel·lícula feta al dissabte per persones discapacitades que treballen i que, en definitiva, estan acollits a Sol i Dança, que és una organització que hi ha aquí a Sant Joan d'Espí. Que, bueno, que això, no? I van fer una pel·lícula també prou interessant, oi? Perquè està feta per ells i això demostra que probablement és difícil sintonitzar-ho amb la creació Excelsa, però el que també és cert és que la capacitat per fer-ho hi és i des d'aquesta mesura també cal mirar les coses. Doncs el perro verde és una obra de fet amb pretensions teatrals que porta un discurs prou human, oi? En definitiva, és anar a la recerca a partir de la màgia i de l'aparició de mocadors i tal. Doncs de la màgia que si estem tots junts acabarem, en definitiva, aconseguint aquest punt d'equilibri i aquest punt d'orgull perquè ho haurem integrat, i això ho heu escoltat moltes vegades. Ho haurem integrat a totes les persones en el teixit social. I, llavors, aquest senyor fa pareixa papers i fa combinacions de fesos i adic, i màgia. Doncs fins a aconseguir que al final li sorti elaborat un paper que manifesta això que he dit, que el que hem de treballar és tot junts. Vaja, el que és clar és que aquestes són obres que porten un discurs molt fàcil i a la Gràcia Estam com portes durant els 30 minuts que té de durar la representació, doncs com ho portes. En definitiva, com no caigui. No de caigui, no? No vagi avall. Jo penso que ho aconsegueix molt bé. És un xicot bastant jove. I no em feu dir el nom, perquè ara mateix no el recordo. I l'obra, com em deies, diu el perro verde. En definitiva, ell, jo penso que el perro verde, pel que he pogut veure amb vosaltres, és un nom que se li pot posar. Sí. Sí, de fet, hi ha l'expressió que dius que ets més raro que un perro verde. Però ja no sé si n'hi ha més coses. Això vull de buscar, perquè és una qüestió que pot haver-hi. Ja que ho hem introduït, ho podem buscar. A mi em sona una obra d'alguna, si no no ve la obra de teatre, si no n'hi vols, ja buscarem. La característica en un llum moral de... Mirem l'estimant, d'entendre'ns a la segona persona que té algun tipus de discapacitat, això no priva que tingui el mateix sentiment. Tot va dirigit en aquest terreny. Basta bé, vull dir. No, perfecte. La pel·lícula també ja ho he dit. És una pel·lícula interessant. És un curt, és un curmatratge. Sí, dura uns 20 minuts. Es pot veure algun lloc... Però tu és already. És un lloc molt appetit. Però és Santiago que ho veuran al centre. Demokraten그�boν. Com se diu la mare, com la senyora aquella. La rzeczywiście, com la A daysָ... El heute transparent. És de televisió. Sí, entre accounting. Vosaltres m'he subtilitzat a un mes. està amb aquesta qüestió. Molt bé. Escolta'm, què és això de l'Ensems? Estic ja donant-li voltes aquí, que tinc davant a les paraules tan rares, manyaga i tal, explica'ns-ho. Vostra mica es preu allò que diem, no? L'esperu sí que no ens deixa indiferent. Sí, sí, sí. Llavors, una de les coses bones que ha fet el punt avui doncs és preguntar a diferents persones qui és la paraula que més li agradaria que tingués la característica de recuperació i de normalitat, no? Llavors, en el senyor Santiago Vidal, que és magistrat de l'Audiència de Barcelona, doncs diu que el mestre es preu ens recordava sovint que hi ha motts que no han de desaparèixer mai, perquè formen part de l'essència del poble català i de la característica de la llengua, no? En el món de la justícia, n'hi ha una que cada cop es fa servir menys. És això de l'Ensems, que se substitueix gairebé sempre per simultàriament. O sigui, i simultàriament és una traducció que ve directament del català. Simultàriament, o sigui, una cosa que passa exactament igual que l'altra, estaríem parlant... Ja que parlem de cinema, el muntatge en paral·lel, no? En l'Ensems, doncs, quan el pistolet va de cara a la noia que està en el lloc de dir que l'ensems és maco, eh? D'acord, molt. Jo sí que l'havia escoltat molt. No, jo no. La veritat és que sí. Llavors, en tenim una de més senzilla, aquesta sí que l'havia escoltat molt, que es diu manyaga, ens agrada manyagar. Què vol dir? Ai, què vol dir això? Ai, que raro, ens agradarà manyagar. Què vol dir que ens agradarà manyagar? Diu, com a substantiu, vol dir carantolla, caríssim. Ah, bueno, també és maco. Ja pensàvem algo que no era... Pensàvem amb una cosa verda, no amb un gos, eh? Ai, dius, dius, que t'agradaria una imaginació. Albert, com que és esperança, sembla que t'agrada molt. Ai, vinga. Diu, com a adjectiu, manyar significa suau, dòcil, no esquerp. En definitiva, dolç, amb àmplia. Sí, sí. Bé, ja ha corregut. No, no, clar. Manyaguet, aplicat als nens petits, és molt dolç. I, a més, té una grafia catalana, la Enna Idrega. M'encanta, no? Hi ha una cosa que a mi m'agradaria ressaltar. Jo, de la... el mot, manyaga, me'n recordo molt perquè, de petit, ho deia molt, diu, és que li agrada que el manyagui. I es veu que a mi l'agradava, que el manyagui. És una paraula que de debò no havia sentit mai. Jo sí que l'agrada, sí que l'agrada, sí que l'agrada. Potser el millor, sí, però ara així que no... Sí, sí, sí, amb molts en contestos així íntims. Bueno, bueno, bueno. Bueno, bueno, bueno. Amb nens petits. I entendidors. I entendidors. I entendidors, sí, sí. Bueno, deixem aquestes coses, perquè som pujables de tot. La violència, la violència. Jo treballo, no, català, i que passàvem a Indecinenter, perquè això no té res cap connotació. Manyaga, la paraula, la defensa, la Maria Mercè Roca, com sabeu, escritora, i bé. I aquí tenim el Carles Duarte, que és president de Conca. I a més a més, es Poeta. La vegada ja el vaig presentar, aquest senyor, perquè tinc un ordre d'estar amb ell, doncs amb un d'això, amb una fundació. Indecinenter. Indecinenter és una paraula que a Espriu fa servir per expressar el sentit de continuïtat. Sí, sí, perquè això és molt important. Un advervi llatí que vol dir sense mai aturar-se. I és un dels seus poemes més magnífics i el compromís, perquè el que ha de persistir no canviï mai. L'ànima d'aquest país s'ha construït gràcies a la continuïtat. I lògicament, a la Indecinenter. Que maco. La versió de paraules no, a part de la conya... Sí, aquí aprenem el vocabulari, semàntica... Han estat tres paraules molt interessants. Enriquim el nostre vocabulari. És recuperar aquestes paraules. I ja parlarem de coses com em raonava o rondirà. Això és més normal, això sí. També es pot buscar... Està bé agafar, potser, aquelles que són menys conegudes. I donar-les a conèixer, no? És l'esquena triània, vull dir. Després ja et trobem d'altres. Per cert, una coseta només és una de molt dues mansions. Sí, clar, és l'any Sabados Priu, no? Però no oblidem tampoc, és l'any Joan Arraspall. Ah, sí? Sí, de Jobregat, que, malauradament, ahir dijous... Perdona, ahir demà va morir... És veritat, és veritat. 100 anys, precisament, que ja li havien fet... Durant tot l'any d'estàvem fent homenatge a Sanfaliu, i a fer una setmaneta que li havien fet de l'homenatge. Sí, ja més gros, més rebomboli. Doncs, bueno, però està bé. Què ve, li puc dedicar una bona estona? Sí, jo crec que sí. Sí, clar que sí. I també, una altra mansió, si em permeteu, també fa dos dies que ha mort el Fernando Argenta. Fernando Argenta portava al programa de ràdio Clàssicos Populares... Ah, hola! ...a Ràdio Nacional, i jo ja que he fet la menció a tota aquesta música clàssica de l'auditori... Home, li vull fer aquest petit homenatge, perquè una de les noves aficions de la música ha vingut també per... Clar, home, és que era un clàssic. És a dir, un clàssic dins de la ràdio musical, la marqueta. És que didàctica impressionant per apropar la música clàssica a la gent. A la gent, i la gent jove, clar, és el que diem, no? Però això, quina llacé? És que em sonava el nom i era matrícula tan blanc... Tinc un disc dedicat per ell. Va venir al Port d'Inglès per fer molt de tele. Bueno, per ell i per l'Àlex, li volia rescampar, també. Mare meva. Té un moment per recordar, eh? També, d'altre dia llegint al diari, avui la Maria Cales faria 90 anys. Ostres! Mira, precisament feien la broma. Deien que tenien una nina... que regalaven entre els suyents... Era una de les bromes que feien, no? Perquè la gent es digués pendent. Que regalaven una nina que es deia Maria Cales, i l'altra Montserrat Callate. Tenien una nina que regalaven entre els públics. Bueno, també la Montserrat Caballem, aquest anunci del Nadal, no la podia entrar més pobret, més lleig. És que l'anunci horrorós, aquest anunci, ha estat terrorífic. L'avui és aquest del Nadal, de les moles. De les moles de Nadal. Jo no sé què dic, ja vull dir que avui puc dir moltes coses, que no són lògiques. No, no, de l'uteria de Nadal. Ah, de l'uteria de Nadal, sí. Que sura jo el Rafael fent... Tot semblen com extrets d'una tomba. És com si haguessin anat a Egipte. Són tot mòmies. Sí, sí, són tot mòmies. Sort la Marta Sánchez i la Busta Mantida també són mòmies. És fet amb el tipus de tonalitat de la pel·lícula utilitzada per fer... És un marron ceroso, clar, i unes cares i una sobreactuació horrorosa, vull dir que... Saps què passa, ja? A mi, amb aquestes coses... Em passa que no hi entenc, però això... Mira'm arriba, això, no? Però és terrorífic. És que també la publicitat s'ha de mirar. No, no és que s'hagi de mirar. Estan gastant una pasta. Sempre gasten molta pasta per fer-la. Hi ha festivals que són autèntiques, pel·lícules, i els minuts de curs, i anuncis que són magnífics. Jo crec que el millor dels últims mesos ha sigut el de un palo. La cosa més senzilla del món, una anuncia d'una vaguda, que són un nen que hi regaran un pal, un pal per Nadal, i llavors el nen comença a cridar un palo, un palo, amb una il·lusió... Quan obre el paquet i veu que és un palo, és una fusta, és una fusta. Clar, perquè estan dient que és un refresc molt normal, i és un pal, ja està, i amb el pal el nen al·lucina. I és magnífica, i anunci, no? Exacte. A més, senzilla, a vegades té moltes aplicacions. A lo típic, que diuen que els nens, al final, els regalen massa coses, i acaben jugant amb la baracha. Exacte, per això és... Què serà aquesta idea? Molt bé, i ja que fem recordatoris, el dia 15, a TV3, es fa a la Marató, amb aquest cas, pas malalties neurodegeneratives, que no ha dit bé que abans no tenia boca per dir les coses, no? Molt bé, molt bé. I tenim el disc, que ens ha portat la Rosa, que ha col·laborat també, amb la solidaritat no de genera, que es diu així, el disc, i trobarem autèntiques meravelles, com és, per exemple, el Boran ha fet una versió en català. En català? Molts cantants espanyols cantant en català, que mengen coses. Ningú més que tu. Tenim el do dinàmico, hi ha aquell just en negres, coses realment curioses, eh? Vull dir, són listes de l'Ojapidei, aquest programa de televisió que et triomfet tant d'acorus, de Gospel, la força de la vida, de luz que sal, si pogués... Realment, una autèntica, fins i tot, la Kate Ryan, que per la gent que no sàpigui, és una de les millors cantants de música dents europees. És com una mica la Soraya, aquesta, no? Doncs aquest Ryan es m'agradaria escoltar-la, sé que t'ho lluitaràs, però el que farem avui serà escoltar, evidentment, a un clàssic de la música catalana, potser el més gran, juntament amb Serrat, que és Lluís Llach, al costat d'ajustament d'una de les millors cantants de flamenc d'aquest país, l'estrella Morente, amb un tema que es diu... Cantar en català, és lliure. Exacte. Com a un principi, Lluís Llach no agraeça una poema de... Crec que és un poema de Salvador Espriu, que el va versionar i el va música Lluís Llach, ell només li feia l'ajustament amb ella, l'estrella Morente, però finalment va acabar cantant amb ella, acompanyant-la. Clar que sí, però això és magnífic, no? I és el que dèiem, aquesta fusió que pot ser tan... Aquest respecte entre cultures. Exacte. Que pot ser tan magnífic, com la que escoltarem ara. Que la força d'arribar a l'humor potser t'inquitem s'encara de robar-li a la vida i així amplia el meu pagatge mentre tot això m'arriba la vida, la vida. Encara veig que a vegades d'a vegades veig encara els meus huils d'infancar us canven m'he sentit dels glaus del vibre un color a l'altra muntat m'han dit les veus assenyades que era inútil cansar-me però a mi em sona i mai no em cansa i malgrat les meves cara soc infany en la mirada A vegades veig encara vida, vida. Si em faig vell en l'espera, si em faig vell en l'espera, si em faig vell en l'espera, per favor, tanqueu la porta, i fos jo de l'anyurança, d'una boqueixa safada, camino medofepeno, camino foralcafeno, i aniré de branca en branca, per sentir l'al Nós amigos, nos suces el meuety, camino foralcafeno, es vida, vida. i la tronc, no. Si l'amor ve a buscar, si l'amor ve a buscar, si l'amor ve a buscar, si l'amor ve a buscar, te permís para otra casa, procés apiga de fora, que no podràs tirar l'angló. I si em veia d'anar-me, i si em veia d'anar-me, i si em veia de anar-me, i si em veia de anar-me, i si em veia de anar-me, Sigue amb tu, no siguis enda, un acord del meu viado che. Vull que cantinà, que sin la vida, vida. Puxen deis en las paraulas, o puxen de sobus altra. On tu més sols en llocs. Doncs, Mànam, i va fer els coros, fa els coros i va fer la tornadeta. M'has de dir que és magnífica, en la cançó jo n'havia escoltat, i a mi m'ha posat els cabells de punta, jo. Ja vaig veure com es diu, els avanços que feia, que es explicaven que es estava gravant el disc, i era impressionant, la veig ella cantant, i jo ja es que la mirava, ja em feia edat. És que a més és guapíssima, és molt guapes, molt guapes. Morena, amb aquell cabell arreçat, Morena de cabell, però de pell blanqueta, jo no el tinc. Però és que és maquíssim, no? I amb el cap ben monglat. Sí, no, no, sigal té, sigal té. Aquestes tipus de fusions, jo crec que són essencials, per tot, perquè a Catalunya ens hem fusionat amb mig món, i amb mitja Espanya, i és molt important, no? I jo crec que... Amb Espanya, també sí. Sí, sí, això sí. Però jo crec que... A veure, entre els artistes hi entre la gent, no hi ha aquests problemes. Exacte, jo crec que això és meravellosa. La gent ens en tindrem molt bé sempre. Clar, clar. Molt bé, i bueno... Com que sí sempre. Sí, sí, sí. Doncs mira, el que farem serà, ja que tenim aquí el disc, l'escoltarem. Seguirem escoltant cançonetes, eh? I mira, anirem escoltant per sota, a veure quines cançonetes poden ser. Potser tindrem a l'Uscassà, el Margaret, de Mancells, o K&K... Bé, que la gent compre aquest disc, eh? La primera, sí. Per aquestes malalties generodegeneratives. De debò? La primera, sí. Això és un directe automàtic. Vinga. I tant, que sí. Jo la vaig escoltar ahir. És Santiago Serón. És el líder de... Exlíder de Radio Futura, és Juan Perro. Sí, sí. Daninello i Francesc Pareja, no sé qui són. Home, Daninello és un saxofonista... Ah, vale, vale, vale. Sí, sí, sí, sí, perdona, perdona. Per tot el tema d'Estatge, la programació de contravaix. La programació de contravaix, que es porta... a diferents llocs del Baix Jobregat. A Molins de Reis, per exemple, la Tascatrusca. La Teneu, Sant Feliuen, també. I alguna actuació aquestes que he fet, sí. Vull, t'ho veig, t'ho veig, t'ho veig, t'ho veig. Com són, això? No, no, ara no ho sé. No, em pensava que sonava el saxo. Ahà. Ja hi ha una rada tipogràfica, i posa Dani, Nell, 4. A vegades ell també ha actuat amb la Big Mama. Saps que està cantant també de... Sí, sí, ja és que és molt potent i tal. Sí, ja hi ha una rada, aquí, i posava Dani, Dani, Nell. És Nello, Nello, la L, la Geminada. Sí, però el punt ha quedat raro. I quedava en Nell, solament, i que... No ho sé, ara el dia de música ha vingut al cap, no? Però vull dir que és això. Doncs, magnífic, tenim de fons el Senyor Paradiso. N'hem fet el de temps. Senyor Paradiso de cinema. Que ens falten 23 minuts per acabar el programa. I encara tenim marge. Bueno, amb aquesta música magnífica no enganxa gaire bé, però parlem de parar de l'últim exercisme. No, per què parlem d'aquesta pel·lícula? Per què ha entret fa poquet l'últim exercisme 2? Últimament estic una mica sent pel·lícules de por, perquè m'ha agafat per aquí, com agafa altres coses a la vida, no? I la primera és una pel·lícula del 2010. És una pel·lícula realment sorprenent, si més no. És un tal Daniel Stamm, que és una persona molt coneguda, i apareix una noia, que és la noia que pateix, aquesta mena d'extranyes possessions, per dir-ho d'aquesta manera que es diu Ashley Bell, que és la noia més jove, amb cara de vella més bestial que m'he trobat en ma vida. És una noia molt joveneta i té una cara de gran. Però no és perquè realment l'hagin fet maquillatge, és que té la cara així, i llavors és una autèntica bestiesa. És la nena de l'esursista? No, no, no, no, aquella és l'altre. Aquesta és la Ashley Bell, no, no, és una nova. Aquella em va quedar sense cap, no? Aquella, no. L'indabler, no, l'indabler. No, amb aquest cas. No, no, sí, sí. Aquesta té una... té una... com és això? Una elasticitat tan bèstia, tan salvatge, que hi ha moments de la pel·lícula, el cartell principal és ella, en forma d'arc, com si fessis allò a l'arc cap enrere. Vull dir, té aquesta posició, no? Bé, la pel·lícula, en si mateixa, de primera pel·lícula, és una mena del projecte de la bruixa d'abler, d'acord? És a dir, que estan gravant a la vegada que es fa la pel·lícula. És a dir, ella és... hi ha un exorcista com a tal, no?, que és un predicador d'aquests falsos, no?, i fa el peripe. I el criden. I diu, com estic gravant un documental, doncs vinga, va, veniu amb mi, amb la càmera, i grabem això, que serà tonteria, perquè això de major part de gent, el que li passa és que, com són zones de Nova Orleans, són gent que viuen en forma de temps sols, que tenen problemàtiques de salut mental, i que llavors pensen que estan possessos, no?, i jo diré, dona igual, estan poseïdos. I què passa, que els hi surt xurro? Sí, per això dic... És molt greu.Clar, clar, clar. Per això dic, per això dic que hi ha molt més... Sí, hi ha aquella... A veure si us recordeu vosaltres aquella pel·lícula... La cinta blanca. Sí, no era aquella pel·lícula... I volia fer un essorcisme, també. Home, que no és cap tonteria, el que diu. Jo no estic afirmant això, però que ell ho afirma. Molt clarament que diu que la major part de gent que pensa que té una possessió, és perquè té un problema mental. Clar, a partir d'aquí dius, bueno, a veure, anem cap aquí. I llavors, ho fan d'una manera, ho planteja en què tens dubtes. Tens dubtes, en un principi, no realment de què pot passar. Xerrament és això, perquè, clar, també ella està amastat, ella no sé què vull. Jo necessito situacions al voltant, que necessita el pare l'ha deixat amastat, o no, és una granja d'aquelles perduda pora i per no barleants, però al final resulta que el pàrroco d'allà... Bueno, acaba sent un tema sectari, fins i tot, no? I té un final una mica de nocessió potió. Al final, sí que et deixa ben clar que el que hi ha ja és més que el que pugui ser una malaltia mental. Però, a principi, dius, aquesta noia té un problema importantíssim, i no s'ha de portar. Vull dir, i l'han deixat anar aquí i anar aquí, deixant-la com està i tal, no? Ja... O sigui, és que tot això és tan... És molt delicat. És molt delicat. És clar, vull dir, jo penso que durant molts anys, moltíssims anys, s'ha valorat que això era així, com acabes de dir tu, i és clar, en l'actualitat, tot això ja es treballa des de l'altre punt vist. Evidentment, això està bé. Tots els vectors ja van cap a una altra direcció. Llavors, jo penso que, precisament, ahir també vaig estar veient un tros de pel·lícula que no em fallin com es deia. Sí, és un documental sobre la detecció precòs... Ah, això. ...de tractors mentals, tractors continguts, de comportament... Amb nanos petits. Amb nanos molt petits, sí. A Tabassa... És com vaig veure per la tele. Ahir va passar per la televisió, precisament. Aquesta televisió d'aquí és plubes. Jo crec que moltes vegades és molt interessant deslligar el realisme de realitat. O sigui... O allò que podria haver estat i el que és ara. Jo crec que aquí és un temps de treballar amb molta fina. És clar, quan hi ha persones que el que... El que l'única cosa que fan és treure el nom aquell, per exemple, som normal a desaparar. Sí, sí, sí. Fins i tot el dia l'anar a la volta i és com una mena de 50 dies. Quan aquestes persones estaven recloses i les famílies, doncs lògicament, funcionaven, doncs, amb aquesta constant. I jo crec que aquestes pel·lícules poden ser molt interessants de veure com a divertiment. Jo m'atribiria a dir com una, com qualsevol altra pel·lícula, fins i tot de ciència-ficció que planteja, una situació que és fantàstica, no? Jo crec que les pel·lícules, la xorsista, és fantàstica. Sí, sí, però allà n'hi es planteja, aquesta problemàtica. Aquella noia està directament. Se li ha metido el diablo dentro, si tu creus, també. Però, clar, aquí juguen això. No vull dir que hi estigui a favor. Un gran cinematogràfic molt fàcil. I és molt fàcil, però també hem de pensar, potser a lo millor, per desgràcia, que el millor és el pensament que tenen certa població americana. És que els americans són molt especials, amb tot, en general. En tot cas, perdona, en tot cas són persones que... Que s'hagin alumnat d'aquesta sensibilitat que no l'han tingut amb la pel·lícula. Però al final ha deixat clar que no, quan falten 20 minuts, et diu que és d'aquesta possessa, però hi ha un moment que juguen aquesta cosa, perquè la lliguen al llit, etcètera, etcètera. Situacions molt, que deies, molt antidiluvianes, de com es tractava. Tens en ser una persona, vull dir, els manicomis de tota la vida, de Déu Senyor, que dius. Unes situacions de ravíssimes. Però, bueno, la pel·lícula tira cap a una altra de Rotero, i la segona part, si que ja no planteja aquesta problemàtica encara, que, curiosament, la segona part, que és l'actual, ella està en una residència amb 5 o 6 noies, que, tòricament... També han tingut un problema mental. Que és molt fort, que tornem a la mateixa situació. Que, al final, ja és una disbaixa, perquè, secretament, hi ha tot un problema de voldu i tal. Quina barreja, estan fent tan terrorífica. Per això et deia que no és la pel·lícula que dius. Ah, no, no, és una pel·lícula que dius. Quina mal gust. I per això tu volia comentar. Sí, però hi ha una pel·lícula que hem d'insistir. Quan parlem d'aquest tema, que les ficcions són lliures... Exacte. I no podem reprimir res que pugui sortir d'aquesta... Però que compta lliure una cosa amb l'altra. No podem fer-ho. I més que sigui creïble. Però, bueno, tirem milles. Parlem d'aquest superespecial que hem de fer... d'això. Vinga, tenim tal pare, tal fill i el sabor del saque. Vinga, comenceu. Les dues coses. Sí, una pel·lícula molt interessant, la veritat. No fa gaire que, la setmana passada, vaig parlar de la família. Sí, de la família. Doncs jo crec que té moltes connexions. Sí. La sensació que donen els japonesos, tant en aquesta pel·lícula com l'altra. Després es pot parlar d'altres autors, que ja seria escampar-se molt, no? Però és la preocupació d'aquesta modernitat, en la que ens acompanyo, que protagonitzem, la qual, doncs, bueno, ens hem alliberat de tot un seguit de trets que eren inviolables, com, per exemple, quan et cases per tota la vida, i tens fills, doncs, els tindràs fins i tot. Fins i tot. I llavors, ells s'estan fent preguntes, no? I aquestes preguntes no és que se les vagin només en un context cotidià, com, per exemple, a la pel·lícula de la família de Tokio. Aquí ja t'ho plantejen amb un altre punt de dificultat, que en definitiva és que quan tu, com a matemoni, que tens les teves constants, marit i moller, amb una criatura de 6 anys, i de cop i volta et diuen que aquella criatura no és la teva. O sigui, que quan va néixer la van canviar. I això vol dir que també van canviar la de l'altra, o d'una altra família. I llavors, aquí comença la història d'aquest film, plantejant que és més important, si el que ja portes endavant a partir de l'educació, si el que predomina és la sang, tot això, no? I la veritat és que els acompanyes perfectament fins al final. Perfectament, no? I, importantament, poca cosa, quin desenllaç tindrà la pel·lícula, us asseguro, que és gairebé el que importa menys. Perquè el que t'està parlant és d'un posar en solfe, per dir-ho d'una manera, fins i tot musicalment, no? Doncs una realitat que, quan es pot escau, i també lligaríem aquesta, amb això que diuen... Qui educa els fills, els mestres, els pares, tal? Doncs aquí també en parlen d'això. Com són els pares que aporten en el seu propi fill, com un fill pot descobrir un pare d'una altra manera molt diferent, i desitjar-lo, si més de l'entrada, però a partir d'aquell moment, doncs... Capacitat i dir, sí, sí, però el meu pare és aquest, o aquest és el que m'ha educat, és el que m'han fet. En fi, jo la vaig trobar rica, de molts anys. Rosa, el sabor de saque. Bé, el sabor de saque també és un clàssic de la... de la cinema del cinema japonès, eh? És el jasujiro Ozu. Ozu, ozu. És el jasujiro Ozu. No és Andalus, eh? No, és japonès, és japonès. A veure, és una pel·lícula de fer la veïtè rescat d'aquí de la biblioteca de Can Ginestar. Bé, la biblioteca, Joan Margarit. Perquè estan fent una recopilació de les pel·lícules que tenen asiàtiques, i és una remasterització d'aquesta pel·lícula. A veure, sobre la família, també, sobre la família clàssica, les tradicions, quan falta un membre de la família en aquest cas és la mare, doncs la tradició o el costum de que si tenen una filla, doncs la filla es queda dos cuidant del pare, sinó un germà, doncs també del germà, i clar, aquesta noia, al final, si no és casa, es converteix en una... i si no solen, tampoc no té feina, no surt de casa, doncs que és una criada, no? És una persona que no viu per si mateixa, i que al final queda com una miqueta com a margada, no? I aquesta reflexió que s'ha arribat a fer, i com aquest senyor arriba a pensar, o li fan veure, doncs casaré la meva filla, li buscaré un pretendent, un marit, perquè pugui ser feliç i que pugui marxar. Ara un pretendent, un marit que ja vulgui, que ja trigui, no? Que ja estigui d'acord i que ja estàs tímid. És curiós, és curiós, no? Tota aquesta mentalitat japonesa, que és una pel·lícula de l'any dels 62, que ells estaven en plena recuperació de la Segureta de Ramonilla, i ja l'estaven s'està recostumint el país. Afectiva, més costumista, a principi no veus cap exterior, fins que arribarà un moment que sí que comença a saber els edificis moderns, les fàbriques, perquè són tres amics que són directius amb una fàbrica. Llavors veus tota la industrialització, ja tinc la recuperació econòmica que està vivint al país, amb el que això suposa de canvi social i cultural. Veus com les dones ja estan treballant també. Sí que és veritat que quan comença, quan es casen, ja deixen de treballar moltes vegades, és a dir, que anar a la llar, veus tot el rol després a la família, els roles masculins, els femenins, quan aquests amics surten de copes, aprendre saque, que d'aquí venen el sabor del saque, perquè estan bé ben saque tota la pel·lícula, és una cosa impressionant. És un tema social, com aquella sermeseta... A més els veus, aquella sempre té l'escalda taverna del Bareto, doncs van aquells locals que tenen ells, que tenen aquelles taules veixetes, que estan asseguts... Aixonollats... Aixonollats, sí, sí, i posen els amics masculins, no? Fins que hi arriba un moment que sí que veus que les dones també... Alguna d'elles va acompanyar amb aquestes reunions d'amics... És curiós, però també l'evolució de aquella cultura. Exacte, el valor principal que li trobo amb aquesta pel·lícula és un retrat del que era la societat japonesa, la societat nipona en aquells anys. És un valor impressionant, aquesta pel·lícula. Per començar una transformació que ara la manifesta amb els seus dubtes. Exacte, exacte. Exacte, després ja m'estan davant i estic igual aquí... I el Vintage no es llevarà, no t'arregueu a veure? Amb absolut, amb absolut. Però també té aquest valor, també, impressionant. Aquesta és el del 99, si no m'equivoco. Sí, és el que sí. El 99 és de l'Havasquiarostam i és una pel·lícula d'Iran. Recordem que és l'antiga pèrcia. Sí, senyora. És impressionant. Un país d'hauríem de migar molt junyar. Tenia un parc cultural bestial. És impressionant, aquesta pel·lícula. És impressionant. Després d'aquelles pel·lícules, diricostes, la torno a veure una vegada i una altra. Perquè és... A veure, els paisatges, tota la filmació, la llum, les imatges d'interiors, el poble. És un poble perdut ja amb una... No sé dir la regió, perquè són noms que ens costen una miqueta. I som difícils de demoritzar. És un equip de periodistes, d'artistes gràfics, fotògrafs, i sí que estan fent un reportatge sobre la mort. Sobre les tradicions i les cultures del país. I llavors arribaran a un poble perdut, però perdut. Que no és tan desert. A veure, la pèrcia era molt rica. És una vega, una vega verda. Rica i agrícola, pràcticament. Bàsicament, agrícola i ramadera de cabres. Hi ha molts ramats de cabres. I llavors el poble és maquíssim d'aquells pobles fets així, d'on s'amargila, que estan fets allà aprofitant una mica de ball. I és supercuriós, tot l'entremat que hi ha de cases, perquè les càmeres van seguint amb motius diferents, i van seguint... És que t'ensenyen el poble, se'n sé. I com viu aquesta gent, i quan entrenen a les cases, si té una vaca, si això està molt sota, no sé si és la noia qui s'ha d'encarregar de treure la llet a la vaca, o si és les dones les que estan servint tot amb una mena de precisió de taverna, que serveixen el té. I els homes no hi són. Els homes, com que s'ha apucat de collites, estan treballant. Unes imatges precioses dels camps, de cereals, de vers, de tot. I després, de fet, el que estan esperant és així de clar que mori una velleta que té cent anys. Perquè és molt típic que hi ha els sotituals. Després, sobretot, de condol, de dol, tota la sergeració, com s'allunta tot el poble, les dones... Fins i tot expliquen com... com a motiu, externalització d'aquest dol, d'aquest dolor. Hi ha dones. Mira, que ho saben, ho fan les dones. Perquè serà, no? Es tallen la cara, es fan un tall, amb senyal de mal, no? Sí, sí. I, de fet, veieu el reportatge. Això no surt amb jo, això només es menciona. Es menciona. I el mestre del poble, que li explica, amb aquest periodista, li explica això. Hi ha una senyora que diu que estava vivint d'això. I el marit treballava en una fàbrica i va morir el cosí de l'amo de la fàbrica. I, com que necessitaven aquella feina, tot es feia el que era possible per demostrar l'amo, que això li havia fet molt... que s'havia sabut molt greu. Imagina, aquesta senyora va fer això, un tall a la cara, un tall... per demostrar això. I es conserva la feina. És clar, són cultures ancestrals, que a nosaltres es pot semblar una vereditat. I una miqueta del reportatge és això. També s'està retratant cultures que... A veure, no sé si ja estan desapareixent, però que també van evolucionant. Potser no tant com la japonesa, no? Però sí, d'aquest punt de vista. Llavors, estan esperant que mori aquesta senyora, per poder tenir reportatge gràfic de totes aquestes trituals que es fa al voltant de la mort. I llavors hi ha moltíssimes situacions i molta simbologia al voltant de la mort. En el poble, aquest periodista no té cobertura... Ha llogat un mòbil. Llavors ha de pujar una miqueta amb un turonet, amb un turó, per poder tenir cobertura. Però és que el turonet és el cementiri. I veus com... I veus com hi ha un senyor que està allà... És interessant. Referències contines al tema de la mort. A la tortuga, que va poquet a poquet, és aquell escàrrec negre, que també sembla que salsi al voltant. El que m'ha agradat més és això que has dit... La relació amb el nen del poble, que és que li fa una miqueta de guia, de si serà névol poble, el nen que estudia a l'escola... Això que has dit, que esperen la seva mort, perquè d'aquella manera es trobaran, i en definitiva faran aquell ritual que ja hi estan fets i que ho respecten tots d'una manera clara. Això nosaltres aquí ho hem perdut, en certa manera, ara, no? Hem anat trobant com una mena de... De sèpcia, i de ser pràctic, de l'espectacle pràctic, i... Això. Ah, discurs. Sempre és el mateix, i pom, i s'ha acabat. I en canvi, el que dius tu, no... O sigui, a quin ni ens plantegem que en el moment que puguem morir o que es mori algú dels nostres familiars, aquell dia serà el dia que ens trobarem tots. Fins i tot ho lamentem, això. Ja ho he sentit. Mira que sempre que ens hagin de trobar en situacions com aquesta, no? Quan, veritablement, el que és important és trobar-se. Ah, de fer una festa ens trobem sense cap motiu. Una festa, una trobada, que a poc és... Molt bé, doncs es queden 3 minutets, i per rematar ja la situació, parlem de l'última pel·lícula, que és Sorgor Rojo, del Zangimú. I bé, doncs, això acabarem aquesta mena de... La teatralogia que hem parlat de cinema oriental, no? Bueno, jo no l'havia vist mai, aquesta pel·lícula, és l'any 88, a mi em va sorprendre, però de forma no grata. És a dir, m'esperava una pel·lícula molt més visual, molt més espectacular, el Zangimú és un lloc que em agrada bastant, i encara és una pel·lícula amb la qual planteja bones escenes, lògicament, però jo crec que és una mena d'homenatge... Et diria, fins i tot, una mica, no dirà el lletxisme, hi ha moments que dius de la pel·lícula, que la poesia, que estem acostumats amb molt gran part del cinema cinès, aquí jo crec que l'assolventa ensenyant aquelles imatges del Sorgor, que no sé com es diu en català, que és una mena de... com si fos una mena de colze, de, diguem, d'aquest tipus de planta, vull dir, que es pot expremer i es fa un vi d'això, no? I són com unes canyes altes i teva. Llavors, clar, la pel·lícula, en si mateixa, planteja una situació... inicialment o si l'heu vist, aquesta pel·lícula, no? Jo sé que l'he vist, però... És una noia, que és la Gong Li, que és la musa de Sant Guimú, que fa un viatge amb uns costalers, eh? Perquè s'ha de casar amb un senyor, que és la Prós, amb un senyor gran, que el pare, però s'ha de casar, perquè el pare li diu que té pasta, i quan mori, d'aquí poc morirà, que és la Prós, quan guanyarem una pasta, ens morirem tots. Tu ni dia costis, eh? Exacte. I llavors, amb aquest viatge, ella es fixa en un d'aquests costalers que portes un senyor... Sí, fort... Però, en canvi, hi ha xot, amb unes hores de soplillo, un tio molt vasto, no? És una mica aquesta, la idea. Llavors, arriben a un lloc determinat... Em sap greu. Sí, no, perquè és que, a vegades... Sí, diuen quines escenes més... No, no, a veure, senyor, s'ha fort, i és bufonet, però, en canvi, perquè és una mica animalot, no? Clar, ella li molava, perquè les llayo, no, com que no. I llavors, a partir d'aquí, aquesta línia... Llavors, clar, hi ha com una mena de línia entre pel·lícula divertida, que t'ensenya costums, no? Doncs això, el ritual, per veure aquest tipus de vi, que són vi molt vermellós, molt vermell, molt com un rosat, vull dir, és aquesta línia. I llavors, com conviu aquesta dona, sí, amb tot el que seria aquest grup de gent, no? I aquesta vida, i a partir d'aquí, arriben a un moment que... Bueno, dius, sí, hi ha situacions divertides, i llavors apareix, al final de la pel·lícula, fa 20 minuts, a l'exèrcit japonès, i també genera una sèrie de situacions, que ha donat, entre elles, espatllar, vull dir, com es diu? Despejejar, espatllar, es diu, a una persona viva, per exemple, amb aquesta línia. I, bueno, i tot acaba, doncs, una mica molt reservada a l'aurore, al final, doncs, mor la noia i tal, una setmana de situacions que passen, però tot passa dins d'aquell espai, que és el sorgor rojo, això té aquesta duplicitat, no? L'espai, com si fos un canyaveral, vull dir, un espai amb això, allà viva, fan la vida, és tot amb en Dougà, amic tot, tenen un fill, i el fill és el que explica la pel·lícula, no? I la meva mare, i el meu pare, i el meu avi, van explicant tot això, i, bueno, i és això, i no hi ha res més, no? I, a vegades sí que el vermell té protagonisme, ha d'haver estat que porta ella, quan fa un retall de... però jo crec que és una pel·lícula que estèticament, per mi, és fallida estèticament, vull dir, no, vull dir... I la temàtica pot interessar, però fins a un límit, no? Jo m'agrada molt el tipus de cinema oriental, amb molts altres paràmetres, no? I aquí crec que és una pel·lícula... Sí, i mira que la pel·lícula va guanyar de tot, va guanyar cans i tal... Bueno, potser en aquella època, fa 20 i pico d'anys, també el cinema oriental em veieu malament, no oblidem, no solament és el cinema, diguem, americà, que en aquest cas hauré que hem vagit malament la pel·lícula. Molt bé, ens queden 20 segons, no hem parat d'atracció fatal, eh? La setmana que ve parlarem d'atracció fatal. T'has deixat aquest.Sí, aquesta parada. Que jo sé que la Rosa s'ho ha passat molt bé, en l'últim minut, quan s'atgeca, jo, ala! Que té remato! Molt bé, fins la setmana que ve. Adéu, sí, adéu.Adéu, adéu, adéu, adéu, adéu, adéu. every body get on your feet you make me nervous when you're in your seat take off your shoes and pat yo's feet we don a dance that can't beat beat we barefootin' we barefootin' we barefootin' I went to a party the other night Long tall Sally was out of sight Through a whale wig and her hot sneakers too She was doing a dance without any shoes She was barefootin', she was barefootin' She was barefootin', she was barefootin' Hey, little girl, wear your red dress on I bet you can barefoot all night long Take off your shoes and throw them away Come back and get them another day We barefootin', we barefootin' We barefootin', we barefootin' We barefootin', everybody get barefootin' Take off your shoes Little John Henry, he said to Sue If I barefoot, would you barefoot too? Sue, so John, I stood you still I was barefootin' ever since I was two We barefootin', we barefootin' We barefootin' We barefootin' We barefootin' Ha! We barefootin' We barefootin' We barefootin' I don't have no shoes on We barefootin' Bona nit a tothom, esteu escoltant el programa... Perdoneu, que se m'escapa la cançó. Esteu escoltant el programa Godiva Bonaparte, aquest és el programa número 44 que avui va dedicar el tuit del rock'n'roll, perquè fa tant de fred que necessitem que entreu amb calor. Anem a tota màquina, estem a so molt curts i... Bueno, no tenim temps per desdil·lacions. Acabo de sentir Robert Parker i Boecker T. Andy Imgis. Continuem amb Richie Valens, Richard Valenzuela. Benvingut. Antro你好 andglass. I don't have no one on me Every night so dark and lonely My heart is heavy like a stone Cry, cry all night Oh, oh, oh, yeah Well now, little darling Come back home Yeah, one time Come on, little darling Oh, one more time Come on and say you'll be mine Not that you're gonna let me Heart always heavy on my mind Cry, cry all night Oh, oh, oh, yeah Well now, little darling Come back home Well now, little darling I'm gonna leave my homestead I'm gonna try and leave From under my head And then if I can't lose you I'm gonna die in my bed Cry, cry all night Oh, oh, oh, yeah Well now, little darling Come back home