Babilònia del 19/12/2013

del judaisme. En aquest cas, potser no entra tant en temes filosòfics, però jo us dic que construeix una comèdia una mica costumbrista sobre la vida quotidiana d'aquest vampir, que doncs se'n va amb dones, intenta lligar una mica, però és complicat lligar amb dones, especialment si tens una cara de l'esferatu. I doncs això a poc a poc va construint aquest tapís d'aventures i d'aventures quotidienes que donen al personatge tota la seva entrenyabilitat, que és molta, i que això, insisteixo, està recopilat per Fulgencio Pimentela amb aquest tomo sota el nom vampir, que jo penso que és un altre cop úndil, un dels imprescindibles per la gent que li agrada el cine francès en concret i d'autor en general. Tira-ho, Marc. Ui, què ha passat? S'ha callat, pobre Janel. Tira-m'ho a ser silenciós. No passa res, mira, així ara que es calla la Janel acabo de fer aquella cosa que us havíem dit al principi del problema que havíem deixat penjada les estrenes d'aquesta setmana que valen la pena, encara no les havíem dit. Què val la pena aquesta setmana en el cine? Doncs així una mica més a nivell global, sobrant les paraules, una comèdia dramàtica, no, un drama còmic, no, una comèdia, amb tintes dramàticos, no, una comèdia, és una comèdia protagonitzada, no, és que saps quina és la part més dramàtica d'aquesta pel·lícula? Que està protagonitzada pel James Gandolfini L'última pel·lícula de James Gandolfini. Exacte, la darrera participació al cinema del poble de Toni Soprano, i menys mal que és una bona pel·lícula, perquè si li va ser dolenta dius, ui, quin mal gust de boca, no, és una molt bona pel·lícula que parla de dos personatges que estan divorciats de les seves respectives parelles, dels seus, bueno, en tenen dos ex parelles, ex marit i ex dona, i es troben, es coneixen i s'agraden i comencen a sortir junts. És una visió sobre l'amor una mica diferent a la que ens tenen acostumats als senyors de Hollywood, tot i no ser una pel·lícula especialment original, no parlar de coses molt, molt originals, però està molt ben fet, està molt ben explicada, molt ben escrita, i però protagonitzada per dos personatges que estan molt bé, que tenen diferents capes de personalitat i que no són persones ni molt bones ni molt dolentes, simplement són persones molt normals. És una de les pel·lícules que arriben aquesta setmana dirigida per Nicole Holofsener, per cert, responsable d'Amigos con Dinero. Una altra cosa d'aquesta setmana, una vida senzilla, un drama... No arribaràs a temps per recomanar-la, que vull que recomanis. Sí, va, va. Vinga, vaig ràpid, un drama de Hong Kong dirigit per en Hui, una directora Hong Kongesa, que parla de la relació que s'estableix entre un noi més o menys jove i una senyora gran que sempre li ha fet de senyora de fefeines per la seva família, i que s'ha fet gran i es vol internar en una residència, i ell s'adona de la molta, de la norma estima que li té. I per l'últim lloc, per per l'últim lloc, gent tencítios de la nova proposta de Juan Cabestani, el que es bujarà de bizarra, estranya, incòmoda, tostona, avorrida, divertidíssima... Bueno, que s'ha de veure...És una joia, i surten tots... Surto a tothom del cine espanyol, i ahí està, és molt bizarra, és molt estranya, però aneu-ne a veure perquè s'han de recolzar aquestes propostes tan interessants i tan personals. Vinga, tens 35 segons. 35 segons. Ernest Encelestín, una pel·lícula de dibuixos d'animats fets d'Ambacuarela, dels directors de Pani con la granja que hi ha de Lopeto en su dia, sobre unes que no vol ser notària i és ladrón, i un retolí que no vol ser dentista i es fan amigues. Molt maca i entrenyable. Per nens, però disfrutable per els adults. Molt disfrutable per adults. Obre mestra. Bona dalt, bon any, gràcies. Fins l'any que ve serem d'aquí, després de reis serem fent programa. Adéu, gràcies, Carlos Acomelli. Adéu, Rolando. Benvinguts un dijous més a Babilònia, l'últim del que seria l'any 2013. A veure si aquest any ja el deixem aparcat, que ha estat crec que bastant, durant tot per tothom. Escolta, que encara és el 2013. Però jo vull que marxi allà. Molt bé, com hi ha pogut comprovar el Jaume? Hola, què tal? Com estàs, bé? Bona tarda, bona nit. I la Rosa? Hola, bona tarda. I la Lourdes? Hola, què tal? Bona tarda. I el Cesco? I el Cesco. El que us parla des de la paixera, eh? Exacte. I el David li enviava un alberascar. Exacte. El tenim lesionat. Que es posi molt ràpid, eh? Què ha fet amb la mà dreta? Exacte, exacte. Amb el braç. Juga tenis. Exacte. És el colze de tenista, no? No, és l'espanya. No, és l'espanya de tenista. Juga tenis el David? És el meu plantejament? Perquè no tenim aquí, eh? No, exacte. No, però podem fer cantres per l'antena, directament. Ara us truca. Ara us truca. Ara va, David, truca. I ens avronca, és directe. Però al·lusions, David, truca. Per al·lusions, totalment. Sembla això el problema salve, mira. Però al·lusions és que ja m'he amador m'ho he d'anar, i que ja m'he el Quico Rivera, no? És que a vegades... A veure, Jaume no em m'hi dismalament. Jo treballo en publicitat. Jaume diu que em sent malament. I a vegades ets de veure programes que no són del meu gust, perquè tinc que proposar-ho a certes coses. És vital, això de publicitat, és vital. Per això, per això. Llavors em diuen, vull un nivell així d'una gent una mica més mestressa de casa. Pam, el salve m'he de fer. I car, molt car, molt car. Sí o què? Té una audiència de 2 milions i mig diaris. Ha rodat a l'Estat espanyol, i aquí estem parlant d'uns preus d'anunci de gairebé 6.000 euros, que d'anuncia de 10 segons. Això, aquí estem en publicitat i nosaltres... Exacte, aquí estem parlant de cultura, com sempre, i re, com ja arriba al Nadal, posarem avui un parell de Nadales. Una de la Vinica doble. La Vinica doble, no, en castellans la Vinica doble. En fin, mig català, mig castellà. No sé com ho he fet això. Amb el Miquel Bosé. Amb el Miquel. Amb el Miquelet. I després també escoltarem un tema, un clàssic de Nadal més americà, de Michael Bolton, i el White Christmas. És el meu tio que arriba a 8 a 5 octaves de veu, quan canta, vull dir, això és una bestiesa. És molt més enllà que l'Utxana Pabarotia. Jo quan feia ca en les vostres temps joves, jo arribava 3 i mig. Màxim del ser 8 de 8, esclar. Ui, no ho sé, això és el piano. M'haig de començar des del final del piano, fins al principi, jo és una bestiesa, però aquest senyor té 5 nivells. Bé, deixem-ho, perquè si no ens anem, i després agafa el temps, i no pot seguir. Llavors la Rosa s'emprenya perquè diu, jo no parlem mai, que és broma. Sí? És que no es podeu veure, però estava la Rosa supermirant el seu llibre que ens comentarà ara mateix, no? No, que aquí preparant... M'hi dic cosetes. Justament es parlarà la Rosa de la Fajeda, d'un llibre molt interessant de la Dolors González. Després el Mendelerenda us parlarà de l'arquitecte de Somnis. Teresa Roig, que està molt bé, és una història d'en Gaudí que comentarem. La Lourdes ens parlarà de l'adreça desconeguda, una hora de teatre, i també la Rosa recital de Gospel, del cicle contrabaix de Sanfàlio de Llobregat. Reprendrem la setmana passada que també la Rosa... És una protagonista absoluta, que això no pot ser. No, aquí ara està més repartida. Aquí tothom hem de currar. Que sí, que sí. Jo entenc que tu vulguis cobrar més. Està per explotació. La Rosa, jo vull cobrar més, clar. Sobretot això. Com que si cobréssim aquí, que ho fem per gust i per ganes. La Rosa es parlarà i jo de l'explicició del Pissarro, del Caixaforum. I amb el tema del cinema, el Jaume ens farà una mica la sèfemèrie des dels Asseparaguts, Pitero Tull, Lolita Sevilla i Joan Fonten. Parlarà de Breu en contra, Pocalipsinau, l'Arco de Rosa en altra vegada, tal Padre Talijo, la Lourdes. I jo comentaré una coseta molt friqui, que es diu Benvenido al Fin del Mundo, que últimament no sé, tinc un imat, per aquestes pel·lícules, com ho faig jo, que és una nova tarda, i acabarà la Rosa amb ens veiem demà. Això de friqui és un taj, no? No, friqui és un... no sé, raro. En general, no hi ha cap explotació. Sí, pinturesc. Pinturesc, sí. O que els agrada molt una cosa. Diuen, aquest informàtic és una mica friqui. Una mica fric, exacte. Caio, caio, caio. Avui tinc de bo que una mica així, com capa nada, cap allà. I sentirem de fons el Roda Stewart. Per quin motiu? Perquè avui fa 44 anys de carrera. Són 44 anys de Roda Stewart cantant, sembla que no. Com passa el temps, eh? I a vegades ho cantava jo de... I ho tinc amb sèxia i tal. Que escoltarem de fons i tal. Amb aquells pantalons de cuero. Amb aquells cabells i tal. Arrapadets, eh, l'Ordes? Exacte, exacte. Deixem-ho, que és el Nadal. Estem contents que arriben les vacances. Rosa, la Fajeda. Ah, vinga, va. La Fajeda. És un llibre que recull el procés de creació de la Cooperativa a la Fajeda. Ah, molt bé. Que està allà, ahir, a la Fajeda d'Ordes. És que, clar, es varia la redundància. I que hem estat tots? Sí, que vam estar tots. Fa un parell d'anys, crec que sí. Jo, com que he anat ara a fer res fa uns mesos, em va fer molta gràcia tenir el llibre. I llavors l'he llegit amb tot el carinyo del món. És un llibre que es trobo que explica molt... Va haver-hi molt bé. La formació d'aquesta Cooperativa, però... Però, Déu n'hi do, eh? Sí que ho explica en capítols breus, no? Com es va gestar des del principi. És un llibre que l'ha fet la Dolors González. Però, en tot moment, és entrevistant, sobretot, clar, amb el creador i amb el gran impulsor d'aquest projecte, que és el Cristóbal Colón. Que el nom, el nom que sempre se't queda, no se t'oblida, eh? Sí, clar. Cristóbal Colón, sí, senyor. És un senyor que és de Saragossa, psicòleg. Ell és de Saragossa, va començar a treballar en temes de salut mental. Va venir cap aquí, cap a Barcelona. El currículum d'aquest senyor és jarguet. Té molta experiència. I crea tot això estem parlant del 70, finals del 70, no? Que era quan ja apareixia tot el tema de l'anticiquiatria, que els malalts mentals no havien d'estar tancats amb recintes, sense poder donar via lliure, la seva formació com a persona, formació emocional, formació professional fins i tot, no? I ser útil, d'alguna manera, a la societat. Doncs aquest senyor, el Cristóbal Colón, es va identificar plenament amb tot aquest moviment. No sé si és que el coneixia, o ell ja va ser un dels 5 pulsors aquí, també, a Catalunya. I llavors ell va tenir la idea de dir que, bueno, s'havia de fer alguna cosa. No només assistencial, a nivell, doncs, mèdic, a nivell psicològic, sinó també a nivell ocupacional. Se'l s'havia de donar una oportunitat a aquestes persones per poder viure dignament, i poder tenir una oportunitat de sentir-se útil, de guanyar-se un sou, i de, bueno, arribar-se a viure independents, fins i tot. Totalment. I ara el projecte va començar ja a la feixeta, bueno, van trobar... És una miqueta, jo faig resumider, aquí tingui més interès en conèixer tota aquesta història, o fins i tot recomanem molt la visita, perquè a més és molt amena, molt agradable, i veus insitu el que s'estan fent, i amb la voluntat, i amb les forces, i amb les ganes que ho fan. Bé, a tots sabeu que són els productes aquests l'actis, de llogurs, gelats, ara també... Que són boníssims. Apostres, ara també fan mal melades, que també, bé, no som... Que són de molt bona qualitat. És que ells saben que s'han especialitzat en productes en matèria prima de primera qualitat. Perquè, a més a més de fer aquesta tasca assistencial, que és molt important, i mai l'obliden, que sempre la tenen present, com a un valor més afegit al seu producte. Gràcies, han hagut d'espàvila amb tècniques, tant de producció, d'organització d'una empresa, de com creixer, de com buscar nous mercats, de com sobreviure, de què les grans marques no s'admengin, o sobretot que no et vegin com un competidor, ja vostè el podien enfonsar, sinó dir, no, tranquils, no us molesteu, grans marques. Nosaltres som una empresa petita, som una cooperativa, que el que volem és, arribar a un públic, que valori aquesta iniciativa, i que busqui un afegit, tant de qualitat, com del que hi ha darrere, no? El que ara es diu, la soleditat, la cooperativa, i aquestes coses. És que, perdona, han aconseguit un millor preu, que no passa a marca d'anone, per exemple, i és quilòmetres de distància de la qualitat de la fageda amb d'anone. Perquè d'anone, per la situació econòmica, diuen, jo també puc dir-ho, i ho sé de bona tinta, que va ser una mica de qualitat, com a altres productes, i la fageda segueix tenint la mateixa qualitat, perquè jo vaig comprar l'altre dia i són espectacularment bons, i són més econòmics, que no una gran marca. Bueno, ho estan fent molt bé. Sí, perquè continuem sense ha pogut rodejar, i tenir les opinions i el recolzament de gent experta en aquests temes. És que és molt important. Els millors especialistes en marketing, els millors especialistes en tecnologies noves, el tema l'acti, per exemple, i s'han hagut d'adaptar continuament, perquè això ja fa anys que van començar aquest projecte, amb un principi la idea com que la finca que van trobar es dedicava a les vaques, vaques lleteres, i d'una mica la idea era per l'exploitació d'aquest allet, vendre allet i tal. El moment que va arribar les cuotes europees de l'imitació de producció lletera, clar, ostres, es trobaven amb una acció de llet impressionant, i van pensar, doncs què fem? Res, doncs ens reinventem en comptes de llet, fabriquem llogurs, doncs posa't a averiguar com es fabriquen els llogurs, i com s'ha de fer tot això, i després com posar-los al mercat. I així continuament, i ara, per exemple, doncs també ja han començat pel tema de melmelades, i tot això, dius, una miqueta amb el sentit, vinga, va posant melmelades, que facin maridatge, doncs amb formatges, amb cares, amb peixos, no? Això és molt gràcia. O sigui, funcionen com una empresa innovació, la IMD continuament l'està aplicant. Això està molt bé. Us recomano moltíssim, moltíssim, les lectures ens hi deixo molt amena, és molt interessant, perquè, paral·lelament, van explicar l'evolució de la cooperativa, i també van explicar casos de persones que estan assistides, i que estan treballant també en allà, i com fins i tot, algunes d'elles s'han aconseguit posar independentit, xarxa, viure amb un pis, ja sigui assistit o no assistit, però viure amb un pis, fer la seva vida, sentir-se útil, i així, no? A veure, hi ha un paràleg de Red Mall Breu, i jo vaig comprar la versió en castellà, em penso que també la tenen en català. Sí, sí, que la tenen també en català. Diu, mira, per a l'enfermo mental, el fet de ser excluïdo per al entorn laboral implica una situació de marginació social que suele potenciar desequilibris de la personalitat. Tot ser humano emplia en su desarrollo íntegro dos canals de relació. El del entorno inmediato, la família, donde se desarrollan las estructuras psicoafectivas y el que establece con el resto de la comunidad, donde se formarán las capacidades psicosociales. Del desarrollo y el equilibrio que el individuo alcance en la interrelación de estos dos canals dependerá su grado de equilibrio personal y de integración en la sociedad. És això, eh? És molt important. Crec que fa una tasca absolutament memorable, i jo crec que en aquest cas hauria de ser premiat, no sé si has dalt d'algun premi, no sé si ho sabré a vosaltres. La Generalitat... Perquè jo crec que això... Un reconeixement... X-Temps, no? Perquè és molt important. Crec que sí, que la Generalitat es va reconèixer tot això i tenen temes de premsi per la Generalitat com a iniciativa empresarial. Això és molt important, que sigui un reconeixement públic, que encara que sigui un petit espai on es fa, però que això transcendeixi més enllà, que la gent ho sap, i jo estic convençut que la que explica la Rosa és molt de gent, no ho sap. La Fregeda és per aquesta tasca tan important. Compensudíssim, eh? Això s'hauria de fer una... mitjançar una fundació, qualsevol... qualsevol promoció, que fos una cosa molt més oberta i que es donés d'entendre. Jo penso que és un exemple que on iniciativa, que ojalà, n'hi haguessin moltes, no? I també està pensant que el producte que fan de la qualitat que deia la Rosa, però més a més és un producte únic. La Fregeda el trobes totalment diferent d'una altra marca que pugui veure el mercat. Però tu no em diràs a mi... No em diràs a mi que ara ens marques des de la famosa clessa passant per les marques, aquí potser no arriba tant, ara aquí arriba la Pascua, l'arriba de non, que és bé, que són les grans que no podríem fer. Dic que aquestes, com dic altres marques, hi ha 50 milions de marques, i és veritat que si ens deixem en aquest tema seria complexa, perquè... perquè hi ha encara molts plantejaments en contra d'una persona posant una malaltia mental, i això és molt fumut. Vull dir que la gent diu... Jo moltes vegades una de les coses que em pregunto és la diferència que hi pot haver entre una persona com el que és mental és que ha creat aquesta dinàmica i un empresari, emprenedor d'aquests del segle passat, o de principis, fins i tot, que amb un gran esforç i un nivell familiar ha creat una marca, i en definitiva aquesta marca es pot anar fent gran, a base d'anar fent experiment sobre aquella mateixa, diria, matèria que està tractant, no? Això és el que sempre m'he preguntat. Vull dir que... i això és el que em fa creure que crec que caldria impulsar. És que tu, al fer la pregunta i va implícit, que caldria impulsar que persones treballessin en el sentit aquest de la integració i en definitiva de l'ocupació en persones que tenen alguna problemàtica. Mira, jo, com que amb tot això ja ho sabeu que estic molt implicat, ara he vingut aquesta tarda i he estat amb una fundació. És una fundació que s'ha creat a partir de la mateixa federació d'associacions, oi? I en aquesta fundació una de les preguntes que es fan, digui, siguem útils i mirem a veure com està tot plegat, com, en definitiva, quin resultat té això i impulsem. Què vol dir una fundació? Jo ara ja ho començo a entender. És un punt on coincideixen diners que venen de punt. Exacte. Però la tasca de la fundació té una tasca de difusió. Hauria de tenir una tasca de difusió. Que a vegades no la tenen. Ja ho estic fent jo ara. És el que està fent en aquesta fundació. I allà estava amb 3 personatges coneguts, el mateix. Senyor Ernest Maragall ha vingut a dir que està molt bé. O sigui, llavors dius, crec que bé tu, que hi ha l'altra que salta, diu, quin contacte has fet? Deixa'm a la mica. Sí, perquè tot això és una tasca de recerca. Sí, clar. De moure't. Ja no només a l'estructura social que tenim muntada, sinó a persones en concret, que en definitiva tenen aquella credibilitat. Que són més ansibles. Jo qui soc, el Jaume Vidalvela. Home, no. Jo estava pensant una mica en la pregunta que tu feies. Com... Què fa diferent aquest senyor que ha vingut i ha dit vull muntar això d'un altre empresari? Doncs... Jo penso en parella de coses. La primera que ho has de tenir clar que vols fer això. Aquest senyor ha portat endavant tota l'empresa perquè el seu objectiu no era tenir X diners al primer any, al final de mes, o tot això, sinó que volia fer una empresa però per una sèrie... Amb una finalitat social. Amb un objectiu social. Un empresari que no tingui aquesta finalitat social i segurament a nivell econòmic esperarà uns beneficis amb una certa rapidesa. Però jo penso que el més important és el que ens passa a nivell social. És la coincidenciació. Però s'ha demostrat que funciona perfectament. Aquest és la qüestió. Que pot ser un experiment, com vulguem dir-li, des del punt de vista antidiluviano però està funcionant perfectament. Per tant, perquè no tenim més iniciativa. Però sí. És que per què no? Perquè ara és universitari, és com una empresa. Sí, és com un model d'estudi. Sí, és tonteria. Però jo penso que és el mateix que passa a nivell social. Espero que acaba de passar menys. Quanta gent té clar que malalts mentals d'algú han de treballar? Aquest senyor ho tenia clar, però molta gent no té clar. És que ell és psicòleg. Llavors pot haver un psicòleg que no ho tingui clar. Però vull dir... Hi ha molts que hi ha una insensibilitat. Però penso que és un reflexa social. La pregunta que feia és tu, Jaume. És un reflexa de dir quants empresaris fins i tot els intercometes podien invertir sense cap problema i no ho fan amb aquest sentit perquè no ho tenen clar. O les cuotes aquelles que diu la J. Exacte. És que això és lo políticament o lo socialment correcte. El cup de la minusbalia concreta per què ve queda i això és el que s'ha de trencar. Però al tanto amb les cuotes, aquestes cuades és una enganya. Això és el que dic. És contractar algú perquè no pagues molt poc de seguretat social i m'agradaria saber... Això és la perfosca. Ja sabem que sempre hi pot haver... Home, hi ha algú que hi hagi unes cuotes. Que hi hagi unes cuotes. En el moment que hi haguessin unes cuotes, aquest empresari que no té un sentiment determinat i això és terrorífic. Això és el que et demà dius a perfosca d'aquesta situació. És que arribàvem amb un productiu de bona funció. A mi, amb això, quan la mentalitat fins fa 20 o 30 anys era de dir, no, senyor, aquesta persona té això i ha d'estar tancada aquí. Sí, sí, sí. I a part d'això, la famosa frase de Eisenberg, no? És a dir, era molt lleig. Eisenberg, què volia dir? No entenc. I encara s'utilitza aquest terme, no? Ara ja... Falten molta pedagogia, encara, eh? Falten molta. Molta pedagogia a nivell social. Estem fent, estem fent. Aquests dies, a les fires solidàries, exacte, de productes que hagin fet pors cooperatives d'aquest tipus, o associacions que es dediquen a allà, persones que tenen una miqueta més de dificultat. I tant, estirem endavant. Vinga, l'Arquitecte de Somni és un llibre molt recomanable. És a Roig, és una noia que m'ha fet algun llibret, però és un llibre amable, com pocs que he llegit. He entrat tan fàcilment. Estem parlant de la portada del llibre, és la padrera. I llavors estem parlant d'una mena de fusió entre el que és Antoni Gaudí, la seva vida. És magnífic, perquè t'explica la seva biografia, però t'explica novel·lada. I llavors té una gràcia, perquè mos fa molt bé, fa molt dinàmic, no? I llavors de forma paral·lela, com si fos un muntatge en paral·lel, amb una pel·lícula, d'aquestes característiques amb literatura. És la vida de Rosé Sagimón i Pere Milà. Qui són aquests senyors? Poses que van fer la casa Milà a la padrera. És a dir, els que van comprar l'espai del terreny. I la Rosé Sagimón va ser la que va posar a la pasta, perquè aquesta senyora estava a casa d'un altre senyor, que era Josep Buenanova, que era un magnat de l'època, i tenia molts diners. I el Pere Milà, que era una mica un... un vi de la vida, tenia les seves amants i aquesta història, i era una mica com un mantingut que també tenia negocis, però quan li feia falta de ja Rosé donava diners. I és magnífic, perquè es planteja tot el procés de construcció de la padrera, els problemes que van tenir, que van ser moltíssims, tant en refereixo econòmics, com jurídics, fins i tot, i és molt interessant com es veu una vida, com es veu l'altre, com s'ajunten, com es troben, d'aquesta manera, i fins al final, la mort d'en Gaudí, quan per gran via creu a la gafa on tranvia, i llavors acaba allà a l'hospital de Santa Creu, l'anticospital, d'aquesta història, que la gent coneix, però que molt bé s'ha explicat, i els seus col·laboradors, com dormia la seva família, com dormia el pergüell en temporades, com... hi ha gent que se li mora el voltant, s'ha de tenir molta mala sort. Vull dir, se li va morir la germana, l'altre germà. Vull dir, una bestiesa. Vull dir, se n'anava morint família d'una forma amb una rapidesa i joves. Vull dir que era una cosa d'aquelles, i a la mà de vegades va acollir més a la religió, cada dia anava missa, i quan va morir va ser quan va anar a Sant Felip Neri, que un tranvia... Va treure les ombres. I el que és molt molt interessant és la vida de la rossessa Gimón i el Pere Milà. Perquè és supercuriosa, no? Vull dir, com es tracta, no? I que això és bastant seriós. Jo crec que, realment, a nivell de la vida d'en Gaudí, no fa cap accés. Vull dir, que ho explica molt bé. La vida de la rossessa Gimón i el Pere Milà no ho sé. Això ja ho tinc els meus dubtes, no? Perquè tampoc la coneixen profunditat, ni em dedicaré. Vull dir que l'altre ho fa molt bé. És un llibre que entra molt fàcil, i que us recomano, com a lectura senzilla, i de parts conèixer en Gaudí. Que no està malament. Tampoc està malament, sí. Tampoc està malament que si hi hagi el llibre, tinc al costat el Google, perquè a vegades parla de la cooperativa materonensa i tal. Per veure una mica la imatge, que a vegades sí que fa unes coses que no són les típiques obres, que no són les típiques obres. No, ojaran pagues a mi Google, que estic cada dia fent promoció. No, que volgués dir que en definitiu això vol dir que has de tenir gairebé el ordinador marxa, o un llibre d'en Gaudí que sigui tota la seva obra. És internet. Adriessa Desconaguda. Adriessa Desconaguda. És una obra de teatre basada en un llibre de la Catherine Kiesman. El va publicar el 1938. Ah. I què parla? L'obra de teatre és surten dos personatges. El 1938. O sigui, abans de la Guerra Mundial. Sí. Més curiós encara. I de què va? Doncs això. L'obra de teatre la fa l'Edward Fernández i ara no surt l'altre actor. És el que va sortir. El que fa de robot. Sí, el que fa de robot. El Lluís Omar. El ballador, sí. El Lluís Omar són dos amics de tota la vida que s'estimen per dir-ho com germans. El Lluís Omar fa d'Alemany. Se n'omera Martin Schulz a l'obra. I el seu amic és el Jueu, que és Eduard Fernández, i es diu Marc Einstein. I ells tenen viva en Estats Units i tenen com una empresa en comú que es dediquen a vendre obres d'art i tal. L'obra se situa al 1933 quan Hiller puja el poder. I de què va? Doncs de tota l'explicació d'una vegada pujar Hiller al poder, com modifica la vida de la gent d'allà. En aquí he trobat un tros que diu que aquell home és com una descarrega elèctrica. Tant fort com només ho pot ser un gran orador i un fanàtic. Diu a mesura que avança el temps, Max, que és el paper de l'Alemany, aquests dos amics viuen a San Francisco i un se'n torna a Alemanya. Mentre se'n torna allà, ells es van enviant cartes. L'obra de teatre està superbé perquè el Eduard Fernández li viuen en carta en l'Alemany i el que la rep la llegeix. O sigui, tota l'obra de teatre no és un diàleg directe, sinó és la lectura de les cartes. La relació epistolària. El que passa és que a mesura que passa el temps, el Jueu que viu a Estats Units va notant que el seu amic va canviant molt, va canviant molt, es va ficant molt amb el tipus de pediam de nazisme, etc. Fins i tot li diu, amb un tros li diu a mesura que abans el temps, però Max se sent com per a un amic que he xuclat pel nazisme i diu i que acaba justificant les atrocitats més grans en nom de la ideologia. Fins i tot gos escriure aquestes paraules. Diu, mai no he diat el Jueu individual. Tu sempre t'he preciat com amic. Diu, però atendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t'he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça. Llavors, tota l'obra és com el que està a Estats Units se'n va donant que està perdent aquesta amic i que va entrant amb tota la dinàmica nazi. I que ara deu l'amic que és precisament pensada aquesta vegada. Però no només per l'amic que es dona una situació molt concreta amb la germana del Jueu bastant forta, que no l'explicaré per si voleu veure la obra i al final el Jueu continua escrivint en el seu amic i encara que el seu amic li diu no m'esriguis més perquè el fet de que m'arribi una carta a un Jueu, a mi això em fa quedar fatal. Fins que... Fins que... Fins que arriba un punt en què em continua enviant cartes encara que sap que el compromet perquè li ha fet una trastada molt forta respecte a la seva germana. De tota manera, jo he llegit que l'autora això va escriure perquè s'hi va trobar... Amb la situació? Sí, amb uns amics seus, que sabia que vivia en Alemanya, i a partir de tota aquesta dinàmica que aquí posa, a partir del 1973, aquests amics acaben sense parlar amb ella. I llavors explica tota la dinàmica, l'obra de teatre, la veritat que jo pensàvem, si és anar llegint cartes igual serà un aborriment. Estàs superbent feta. I després els autors, els dos es van quedar al final de l'obra per fer un col·loqui. Ah, que interessant. Va estar molt xulo, tothom li preguntava en el... No, en l'altre, no et surt el nom. Amb el Lluís. El Lluís fa de director i fa d'actor. Com pots dirigir un obra al mateix temps? I ell comentava la idea que quan ell, l'Eduard Fernadez, el dirigien entre els dos. L'Eduard Fernadez diu que és una obra superdifícil. Quan tu fas una obra i l'altre et torna, jo dic hola i tu em dius hola. Normalment parlo, que diu l'altre i tu contestes. Però clar, són parafades contínues de... Això és molt complicat. Diu que és difícil. I també van dir que... T'has de llegir bé. I també el que els va costar més era saber com dinamitzar-la. I també es veu que cadascullessia les cartes que ell enviava. Després vam veure que era millor fer-ho al revés. I l'obra val molt la pena. La comento perquè és tan de volos per tot arreu. He vist que també que la faran a diferents llocs i val molt la pena. Es diu adreça desconeguda. Perquè al final la carta acaba arribant a... Com una adreça desconeguda. Ahir, o abans d'ahir, vaig veure els revels de Swing. De Swing, o com se digui, que dominava la manya abans d'entrar al Hitler el poder i que el Hitler va començar prohibint. No sé si l'heu vist. No l'he vist. Vell massa tova. Es va consumant tot el que esperes. Previsible. Exacte. Però el que sí és cert és que hi ha coses com la que acabes de dir que lliguen perfectament amb això. Com uns amics, jugant, jugant s'apunten a posar-se el braçalet. A mi em va recordar una mica per no allargar amb la Ola que tots hem vist. Aquella pel·lícula, que a partir d'una situació molt normal, acaba produint una sèrie de individus amb unes dinàmiques. Però la Ola té molt a veure amb el que tu acabes de dir que li confirma. Tu personalment no té odiat, però sí que em fa mal que sigui jovel. Jo crec que la Ola té a veure amb això. I en canvi, aquesta obra, el que veig, és una cosa molt més doble. Van representar granollís la 78e obra, que porten anys al Villarroe. És només una punt. Jo havia llegit la novel·la, que està basada en aquesta obra de teatre, i també és genial, és una obra petitona, que vegeix molt fàcilment, molt ràpidament, i està enganxa des del principi també. Està basada en la novel·la. És una obra que fa bastant d'allò, perquè no es podia retocar massa. Perquè ja té un llenguatge molt àgil. Exacte. Va la pena. Rosa, heu minutet per parlar de recital de gos pel? Sí, sí, és una menció. No us explicaré qui era recital de gos pel saltes aquí. I s'ha sentit, però amb el cos també. I amb el cos, sí senyor, perquè a punt d'hi vam acabar també, veient i fent una mica de coreografia, i fent cançons que diusos que m'apuntarem. I també això? Sí, m'apunteixo. Jo ja vaig estar amb una coreografia. Sí, s'ha pres una miqueta. També m'hi t'ensenyen. És un exercici físic i tòpica de veu i de cos i de tot. És això dins del... Hi ha una programació de música, sobretot d'allà, que es diu contrabaix, que es fa a diferents escenaris, es fa a molts de rei, es fa a vida de canç, a Sant Feliu, no sé si també a... Sí, a l'Outor i Barradas també a l'Hospitalet. D'on i d'o. I aquí s'anjusta un penjut, que no tinc constància. Però igual, amb el temps també és fàcil. Sí, sí. A Sant Feliu, quan es fan allà, els concerts és a la Teneu. Sí. Llavors, divendres passat, el dia 3 de desembre, era un concert, un recital de gòspel. El curat... Ai, te n'ha de dir... La curat. El curat es diu Esclat Gòspel Singers, i són de Manresa. El director d'aquesta curat és el Ramon Escalé. Ramon Escalé. Si veieu aquest concurs de la tele, que per exemple, que trobo que és un concurs molt digne, l'Ojapidei, és el director de messengers, després cada cop ho t'hi vulgui. No, totes les curats estan molt bé. Doncs va fer... aquest senyor va venir a Sant Feliu, va fer una masterclass, un taller de gòspel, un diumenge, tot el dia. I llavors, d'aquella col·laboració, va sortir de bé, venia a fer aquest concert amb el grup que ell dirigeix, que allà a Manresa, i llavors, clar, la gent de Sant Feliu que havia fet aquest taller de ell, va pujar a l'escenari a canta un parell de cançons amb aquests de gent. Jo crec que són professionals. No, no. Es dediquen a fer concerts, és una passada, és una xulada. I és complicat, eh? Si no, gòspel. És macíssim, una forçada bé, una... És molt maco, frapa molt, quan estàs escoltant l'úte entre, no? Perquè, bueno, mira, l'altre dia, amb un programa a la Rosario, en Flores, feia un comentari que deia, los negritos y los gitanos nos parecemos mucho, feia un obrom així, com de, feia la conya, com diuen que no estem tan lluny, és una espació, potser el millor, més racial, amb l'especte literal de la canta música, però que és veritat, que no estem tan lluny. La canta música, quan va a la vana, quan va a fer la visita a la vana, diu que a la vana és com a cadis, com a salero, no, a la vana és com a cadis, com a negrito. La tira a comprovar-ho amb l'estrella Morencia i el Lluís Llach, aquesta combinació, de cantat en català i amb aquesta mena de flamenquillo que han travat també, i que a mi em sembla molt bé, perquè exespusions s'han de practicar més, perquè és el que realment val la pena. Molt bé. Rosa, et comento, vaig de veure l'espoció de Pissarro al Cassaforum, faré 5 cèntims, perquè tu ja vas explicar-ho molt bé l'altre dia. Bueno, jo una mica ja, perquè em vas explicar ja vaig imaginar que anava a les tiros, ja m'esperava el que em trobaria, vull dir, jo ja et vaig dir que jo no sóc gaire amant de Pissarro, tot sigui dit, encara que vulguin donar-li aquesta imatge de ser un dels pintors impressionistes més oblidats del món, vale, ho entenc, però també s'ha de dir que és una miqueta passat, el senyor Pissarro, per un motiu molt evident. Per què, per què? Perquè de les 67 obres, lògicament la seva gran etapa és la etapa passatxística, i aquesta etapa passatxística realment és una miqueta aburrida, però aburrida perquè, perquè sí, perquè a mi el passatxisme personalment no m'ha gravat, no em mata, i llavors potser per mi sí. Sí que és veritat que ja la per final, com tu deies molt bé, quan té el problema de la visió, i llavors des de... Allò, sí que és... per mi és el autèntic impressionisme, té una qualitat magnífica, això no n'agaré, pinta d'una forma molt concreta, aquesta pinzella de desfeta, aquesta mena de puntillisme exacte. Aquelles obres, no, que té, que justament vaig passar per allà, i una noia que conec que fa de guia per allà, estava explicant la diferència entre les obres de Monet i de Pissarro, no? I és molt peculiar, però això no explica de mà. Però és molt curiós, perquè cada autèntic de la seva tècnica, el que dèiem copiaven, però no era un puntillisme, era una evolució d'aquest puntillisme que deies tu molt bé, que va fer sinya, coseurat, que eren les que feien el puntillisme aquella època, però ella va evolucionar amb una forma diferent, i això ho va aconseguir molt bé. Molt bé els paisatges, no n'agaré, però jo em quedo una per final, crec que és molt més espectacular, molt més aconseguida, i per això Pissarro... Era el principi de l'impressionisme, el principi, Pissarro va ser el precursor, el creador, una miqueta... Clar, és que tot això prové d'una cosa que és d'ella, l'escola de Barbizon, que és una escola que pintava la idea lliure, que era un plenar que parlàvem l'altre dia, no? I que ell va formar part d'aquesta escola, tota la seva vida, i va participar a totes les exposicions anuals que es feien, va ser l'únic que va participar tots els anys. Exacte, per això, ja estava vinculat a una cosa i l'altra, però jo li veig més una cosa, més l'escola de Barbizon, més el Rousseau, més el Corot, que no pas potser impressionisme, que és quan realment, quan ja s'apropa les dates, correc por responents, sí que ja recorda a tot el que feia es feia París, que es feia París, que es feia Barcelona, que es feia altres punts de data, no oblidem mai, que en Pissarro, ho feia a Guerramon Casas. També ho tinguem clar. Molt bé, doncs, escoltarem res. Dos minutets, no tenim més temps de veïni, que doble i Miquel Miquelet-Bosset. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Molt bé. És una cançó, realment, que és molt maca. És molt alegre. Jo no la conecé tampoc, em vas descobrir en cosetes, que ara, a vegades, val la pena. És una nadala molt especial. L'idea. Que canti, ja, canti, ja la deixem cantar, cantar molt bé. La tornada és molt maca. Molt bé, molt xulo. Has descobert una altra? No, que no, que hi ha musiques que a vegades queden una mica oblidades, o que a un sector, i que en coneixem o que ens agraden més. Vinga, el Miquel bosset, goita. Molt bé, no. Deixa, deixa. Vaja, ara se'ns ha embarxat. La tornada és la tornada, la fània. Al final, ja la repeteixen varias vegades. Té molta força. És molt maca, és molt maca. I el senyor Ramària, que el nino desdudo cada goanut. És el rei de Jerusalé, rei Jesús. Realment, és curiós. És una nadala, però no és la típica nadala del pom-pom-pom-pom. És una cosa que té un punt així com folk. Això és molt maco. Si no va amb certes coses, molt bé, molt bé. Bona tria. Molt bé. Tirem endavant. Que ens agafa el temps. Jaume, hem tingut aquesta setmana 3 pèrdues importantíssimes al món del cinema. Com tens, un? Això, bé, de la Lolita no ho sabia. Sí, ahir em sembla. Sí, ho van cantar. 78 anys. Jaume, canta. Com es diu Lolita Sevilla? Lolita Sevilla. No es deia així. No ho sé, no sé què. No me'n recordo ara. Una edat no l'avançades, clar. 78 anys. És gran molt joveneta. Quan va fer la pel·lícula, clar. Tindria el millor 18 anys, perquè era molt jove a la cena. Sí, vam fer un reportatge. Sí, dels americans. I què més tenim? La pel·lícula llueix d'una manera especial. Espacial. És el que es diu perfectament, com era amb aquella època. És general, fins i tot, els catalans. Sí, això també és veritat. Amb aquella època segur que sí. Molt bé, jo penso que això ja acredita una persona difícilment sense potes burlar. I quan a la senyora de Motherland, oi? Tampoc. Tampoc es pot oblidar. Tot i que hi ha una pel·lícula que també a mi m'encanta. Probablement per molts la carta d'una desconeguda. Sí. No sé, sempre li he tingut una... I sospetxa. I sospetxa també, que la va fer. I que va guanyar l'Òscar per aquesta pel·lícula. És una romàntica, és més dolça. Sí, sí, sí. Bé, jo en fontain, jo penso que sí, que la seva imatge és tan rodona, sobretot amb rebeca, perquè és clar, quan la poses com a contrast de la dona que ella ha de soplir, doncs diu que jo ho té xupat. Que m'encanta a mi rebeca. És una altra, si no hi ha personatges com desestibilitzadors en l'ambient. Però que això no és així, perquè les persones com la rebeca eren el que eren i tenien el que tenien. I havien creat el que havien creat difícilment es podien ocupar aquell lloc des d'una perspectiva i una construcció humana diferent. Jo crec que la gran valor és d'aquella pel·lícula. I l'emprenyament amb el Líbe de Javil, en què se s'abaixa la germana, perquè li va guanyar l'Òscar a l'any 41 per sospita, el que deia abans, i l'altre va dir, estaven les dues nominades, i va dir, tu hauràs de ser más que jo que triomfada amb el que el viento se llevo, i des de llavors, mal rotllo. Rivalitat absoluta. I mira que era bona noia, també, amb allò que el menys s'endugues. Exacte. De calde, bé, però quan jo això d'entre germans ja sé de què va, no m'estranya tal, eh. Piter O'Tull, vull t'endeure un anyets també. Sí, sí, sí. Aquest sí que difícilment es pot oblidar. Jo crec que el dòrets d'Arabia és el màxim de tot, no? És que hi és tot, allà. Vull dir, des de la construcció d'un personatge que, quantes vegades, no t'hi poses tu al costat d'un personatge energitòstic, petit o dur, eh, veritablement, una icona d'aquelles. Per molt que creixés o es formés dins el que és el militar, però és clar, d'aquí de quina manera evoluciona el personatge dins en aquestes constants i de la manera que acaba interpretant per per què d'una guerra, per molt en desacord que hi estiguis, definitiva la identitat i de... Total, absoluta, no? Això que parlaves als últims anys de la seva vida va tenir un problema d'addicció a l'alcohol, diuen, eh, les malalties. No, sí, sí que és veritat, hi va estar partit de la feina, de la cine... Sí, però això li va provocar una problemàtica interna i d'aquí va evolucionar una malaltia greu, no? També recordo molt i molt bé amb la pel·lícula de Bertoloxi El Buda, el petit Buda. Sí, petit Buda, molt bé, és veritat. No recordar aquesta pel·lícula. Sí, absolutor. És que fa de conya d'anglès, ho fa molt bé. Li queda perfecte, és el gentleman per expalència, no? Definitiu veure persona en capacitat de crear personatges inordinables i això sí que és veritat de l'actor per molt ben dirigit que estiguis. No, això evidentment, si no ets bo, malament. És molt mal. Tu sí, o no? Ah, ja, ja. Va, per aquí, vinga, passem al següent tema. Sí, no, seguim parlant de clàssics i jaume, justament d'un gran clàssic, breve encuentro, veu en contra, que és una de les meves pel·lícules preferides, deus pel·lícules preferides, vull dir. Jo penso que li deu molt també o té molta similitud, precisament, amb la que acabem de parlar de Pitotol, l'Orens d'Arabia. És, des de la perspectiva militar, com pots arribar a transformar la teva coherència, que no té per què ser bona, sinó coherència, del per què t'has posat allà i com acabes anant a parar amb un punt que realment és el propi infern. I és el que... Parles del Pocalipsinau. Jo ja veu en contra. No, però què de no. Sí, comencem per el Pocalipsinau. Jo crec que és això. És de la manera que una persona doncs evoluciona, no es queda quieta, igual que el propi personatge que va a la seva recerca també va evolucionant. En definitiva, per test de la base fatal d'una edicció destructiva el mateix personatge, que és el Martin Scheng. I llavors, això també té molt a veure. I llavors arriba allà, dius, això ja, però jo vaig de fer això, jo soc un militar, això ja és el que no toca. En definitiva, és una aglosa, la pel·lícula aquesta és una aglosa a la negociació i el polític. I en el fons té un reafons bastant poètic, la pel·lícula, si tu mires d'aquesta manera i, a més, la versió extesa, no sé si l'has pogut veure tu, que l'extesa és encara més llarga del que és, té unes escenes molt interessants, sobretot del moment de Marlon Brando i tal, quan està ja tanca, que jo és brutal. I aquesta intimitat tan salvatge i aquella cosa que es planteja, a la versió extesa queda molt més marcada i val la pena. La veritat és que per mi ni el David Link no és ferm. Això és un punt de part. I quan em breu en compte quina pel·lícula més maca, oi, el que m'agrada fer. És veritat. Aquesta és, en definitiva, el gauti i el petit d'estimar. Qui surt, el que mostra. Ai, com es diu? El Trevor Howard. I no sé com es diu. Ella no és molt popular. Però fa un paper. La pel·lícula explica la pel·lícula. Ui, què veu fer, això? Quantes vegades haurem vist pel·lícules que vull dir que hi ha dificultats, perquè un s'enamora d'una altra xicota, tot i que pots estar casat i tal. Però jo crec que aquesta és la que ho toca més bé. Perquè crec que parla des de la perspectiva de la pròpia d'un dels personatges, l'altra no és res més que el receptor de la seva bondat amb el mateix temps, el provocador d'aquesta situació que viu ella amb molt de ple, però al mateix temps amb molt de dolor. Perquè és clar, resulta que ella és una dona que està casada i que fantàsticament bé. I llavors és un ple i és un dolor al mateix temps. Jo encara m'agrada més que no pas altres vegades, perquè m'havia mirat una manera... I aquella contenció de la dona és possible aventura. La contenció, però ja no només de la dona. Aquella forma de dissimular davant del marit, allò és d'una cosa, d'una subtiresa. Què ha de dissimular? No, però el marit està per sobre del bé i el marit. Això és el que més m'agrada del pel·lícula. Sí, però que pugui fer ella, si és que hi ha un bé, un mal. Exacte. Tampoc se la pot jutjar ella pel que està fent. M'he vingut altra vegada, la realitat vinguis d'on vinguis. Això és molt modern, per l'època. És magnífic. Però en canvi, a ella devia ser una cara de circumstàncies. Amb una cosa que a mi em frapa del que ve que ho fa aquesta noia. Perquè pateix per el compromís que adquiri i que em defineix. No puc complir perquè la vida està plena. Un compromís social, amb aquella època tan social, però la tentació està allà i amb una elegància d'aquí. Molt bé, molt bé. Ara us deixaré parlar a la Rosa i a la Lourdes, que farem una part, parlem de l'arco i si ens donem temps ens veiem demà. I la Lourdes es parlarà de la data per a tal hijo, però jo faré un minutet, si ja m'ho carrego. Bienvenidos al fin del mundo. Això és una cosa més que no m'agrada que acabem aquesta pel·lícula, perquè és Nadal. No quedarà bé. És Nadal al meu cor. La pel·lícula és una pel·lícula entre Edward Wright, que no sé ni qui és aquest senyor. I la pel·lícula comença molt bé, dius. Sí, no, ara la busquen. Jo diria que és novel·la. La pel·lícula comença que dius, ah, mira, que ressaconen les vegas. 5 nois que es troben i tal. A més a l'anglès, a sobre, uns pubs anglesos, veient de fer una ruta. Hi ha un que és una mica més el cràpula del grup. I llavors aquestes busques, després de 20 anys, van fer una ruta dels pubs és la primera estació i l'últim és el final del món. Per això té aquest nom, tòricament. I llavors, esclar, es troben altra vegada, que hi ha tots tants casats, un és un llupi, l'altre no sé què, m'entens? Però clar, i aquest segueix sent el típic que té el mateix cotxe, el que no ha crescut, el que no ha evolucionat. És el criu, encara. No sé què, fa les felices bromes. Exacte, sí. Segueix emborratxant, se cada dia. Com si fos un nen de 15 anys, però ja tenen 40. Això és la diferència. Exacte, llavors aconsegueix que fer aquesta dia, doncs mira, el que farem no van poder acabar aquella ruta de les 12 cerveses perquè no van arribar, perquè van acabar borratxant-se de novena. Ara l'hem de fer, però pintes aquelles, de mig litro, clar, una cosa. I llavors dius, bueno, doncs mira, veurem res a conèixer en les vegades dos. Una pel·lícula promocionada per a les serpeseries. Sí, segur, i per fòster. Jo tinc la marca, perquè he fet, he fet, però darrere, fòster, fòster, fòster, vull dir que està claríssim. I llavors, per què dius això, vull dir, ah, què xulo, què xulo, bueno, pues no. Arribem a la primera cervesa tot normal, la segona tot normal, la tercera dius, oi, a la quarta se'n va a la bau, clar, dògicament també la cervesa va a la bau a pixar, aquest cràpula, l'entra un nano, comencen a parlar, es barallen, i quan li fot un ventallot a una a l'altra, li salta el cap. Ostres. El cap, i sona una sang blava. Ostres. Clar, potser que sigui, allò, pam, allò, una mena de flash, va com a algo que ella està drogat, o per segona cosa, vull dir, com es diu, i està tenint una al·lucinació, i tal, i llavors... Clar, però una cosa, i llavors, i comencen a entrar... L'opera ens semblava. I comencen a entrar la gent, no, i es comencen a barallar amb els nanos, i es converteix en una barreja de la invasión de los ultracuerpos. Llavors, és una barreja entre resacar les vegues i la invasión de los ultracuerpos. Directament, amb un poble. Llavors, es comença a barrejar tot. I dius, què passa aquí? I és una festa al final, que, bueno, és una festa en espacials brutals, no? I realment això és una mica el desapareixement de la fida al món. Una cosa apocalíptica, perdona. Llavors, el final del tot, és quan et trobes... No ho diríem al final, però vull dir, que realment l'evolució és que, al final, estem ocupats per aquests simples, per li diuen simples, perquè són com si fossin vaines, les típiques vaines, que eren persones que eren com automàtiques, i en aquest cas, la diferència és que es desmembren, i llavors, sí, es tira, és com si fossin robots. És una cosa com molt... Clar, i ja estava dient que estic veient, no? Però, bueno, home, bé, no. Malament, tampoc. És curiós. És una pel·lícula de ciència... Com de ciència ficció a l'anglèsa, que ja és complicat això. Vull dir, solamente això. Això de la sang blava, què és? Sí, però blava, blava. Tinta blava? No, no, no, no estava la... No, no s'ho tia, l'ésser. Jo pensava que era casa reial. Clar, clar, és complicat, és complicat. Com estem? Una mica de crisi. Doncs vinga, fem un repartiment. L'Hurdes tens 3 minuts per tal padre talijo, i Rosa tens 6 minuts per parlar? Sobretot és igual. A quina va amb el temps, que la gent no sàpigui això. Aquesta de tal padre talijo, que si us dic el director, que es diu Irosako Koseda, potser millor que digui que és el director de Nadia Sabé. Nadia Sabé és aquella pel·lícula, recordeu dels nois, aquella mare que té 4 fills, i cap és del mateix home, els abandona, i els nois continuen vivint en el pis, no sé si l'heu vista. Em sona, em sona. Els nois... Els nois viuen sols? Els noi grans, s'ha de fer càrrec del germà, hi ha una germana que té un accident i és mort, és una pel·lícula. Bueno, aquesta de tal padre talijo és una pel·lícula en la qual el Joma també en vies parlant, no? Situem-nos al Japó amb una família super... per mi, molt ben situada, a nivell econòmic, extricte, aquella sensació del Japó de Fredó, jo m'invenia, amb un fill, aquest fill, que el piano és superaplicat, sap el que ha de dir encara que no sigui real, i ho diu a l'escola. El meu pare m'ha portat a fer volar estels, quan en realitat el seu pare està sempre a l'oficina, però ho he dit perquè sabia que quedaria bé. Bueno, fins aquí normal, fins que s'enteren que el fill no és el seu fill, sinó que quan va néixer hi va haver un canvi a l'hospital. Llavors, l'altra família, que en realitat té el fill canviat amb ells, es coneixen, etcètera. Llavors, clar, la idea, jo la vaig trobar molt ben pensada i molt ben feta. Què fas quan tens un nen, no sé, 5 o 6 anys, jaume, i diuen que no és el teu fill, quan tu te l'estimes tota la teva mesura. Llavors, clar, aquí es posen relleu com dos parts, una de la meva sang, aquest no és el de la meva sang, sinó que el de la meva sang és l'altra, o és un problema entre cometes de paternitat, puc estimar igual un fill adoptat, o que no sigui en realitat el meu fill. Penso que està molt ben portada, perquè les dues parelles és que les queden a quadros, no? Començarem a fer algunes coses, el cap de setmana ens intercanviarem els nens per començar, i només xulo de tot, és que els nens acaben dient, acaben dient què volen, acaben dient jo, vull continuar amb la família que tenia, per X motius, molt resumit, però penso que la pell està molt ben portada, perquè és com si t'hi trobessis, no sé com ho vas veure, però és molt interessant. Hi ha preguntes, hi ha un pare que és més així que un altre, un altre que potser estava situat en les antípobes, el sacrifici total, i llavors això ja genera una petita dificultat molt ben explicada, i després és el que dius tu, dius que arribem amb un final i ja escolta tu, potser és tan important només ser fet que jo he nascut aquí, o he vingut aquí des d'un bon principi, i he estat educat aquí i amb tots els inconvenients que vulguis, vull dir, són els meus pares, he reconegut la mental. Jo no tinc les mateixes, aquí està molt interessant. És molt interessant amb la idea de la paternitat, no? Es pot estimar, evidentment, igualment un fill que no sigui el teu, i també la pel·lícula que vaig veure és que presenta dues famílies molt extremes, una superestricta, molta pela, i l'altra família, una miqueta així, tenen tres fills, juguem tots a la banyera, que no hi caben ni a la banyera, perquè una família molt humil, és l'única que vaig veure que era una mica com Cari, que no calia, però potser per entendre-ho, però em va agradar molt. El que realment penses en aquest cas és que aquella dona que sap que aquell fill que tenen a casa seva, ell no és el pare. Hi ha unes estadístiques que s'han estat fent perquè hi ha hagut malalties i han intentat buscar la part genètica en un hospital d'aquí de Barcelona, i un 30 i pico per cent, etc. No són fills. Vaja. De los pares. Però no he de dir-ne demà. A mi em deien que era fill d'un altre pare, però no he de dir-ne demà. A mi em deien que era fill d'un altre pare. No diré d'aquí perquè és pecat mortal, perquè era molt alt que hi havia aquí abans. Ja ho heu deixat. I la pell és molt recomanable. No que és broma. Jo soc fill del meu pare de la meva mare, perquè tenim semblances, però per l'alçada, com a pares era molt baixos. Molt bé, Rosa. Quina vols? Veiem demà. Les vam passar per la tele. És una pel·lícula de l'any 2010 del Xavier Berraondo. Aquest senyor és ficassinèasta, però sobretot ha fet series a la tele. Ha fet series com, per exemple, Estació d'enllaç, la Brindombra, TV3. Sí, és el director. Tot va començar aquest projecte, perquè amb aquest senyor un germà seu va morir, el van assassinar. És una miqueta estranya. No ho acaben de dir. Ho va patir això. La mort violenta d'un germà. És una miqueta, un exercici de la catalansis, de dir que hi ha passat un senyor, perquè això li va passar l'any 2001 i la pel·lícula va fer el 2010. Una miqueta per recordar-ho, per fer aquella català, què hauria passat si... Jo hauria pogut acomiadar-me del meu germà. L'última vegada que va parlar amb ell per telèfon, van dir que ens veiem demà. D'aquí el títol de la pel·lícula. I llavors, la cena es va repetint, però ho fa amb una gràcia impressionant. El germà és el David Selves, aquest actor, que és fantàstic, ho fan tot molt bé. I ell és el Marc Cartes, que també es fa genial. I llavors veus com s'aixeca, el que va matar com s'aixeca. Cada matí s'aixeca repetint la cena. Una miqueta com el dia de la marmota. Repetint la escena, si fa molts guinyos, altres parímoles. I llavors veus una miqueta com s'aixeca, en el moment que està dormint allà al sofà, i ho fa que no dormiu al sofà. Aixeca veu la casa de nina, se'n va a la cuina, veu un got d'aigua, la casa de nina, veu que la filla l'està mirant per la finestra, però al final sembla com si ell fos també a la casa de nina. Bueno, no sé, és tota una situació així molt maca. I dius, bueno, què li passa? Després és també tota la relació que ell, el germà, que queda viu, tota la pena, tot el dolor que sent, com arribar a ser-hi, trastorna molt els sentiments, el nivell psicològic queda molt mal fet. I llavors coneix, entra en contacte, perquè ell sent una mica com que s'està tornant boig, alguna cosa li està passant. Entra en contacte amb gent de Radionicòsia, que fa un programa, que fa gent que pateix un trastorn mental, és que s'ofenen, hi ha bipolarisme, depend, no? I llavors ell s'ha sent molt identificat una miqueta amb aquella gent, com si ell també estigués vivint dues realitats. I aquell li agradaria que hagués viscut, haver-se pogut encara en viure amb el seu germà. Hi ha escenes molt maques, i una pressió és quan ell es troba amb el seu germà, però gran, el seu germà li fa trucades, jo veurem no potser si el meu germà està mort. I hi ha una escena que sí que es troba amb el germà, ah, hi ha el club, com si tal cosa, i li dius, escolta, si tu no pots estar aquí, si tu ets mort. Clar. I ara tomes, però què dius? Bueno, és superinteressant, i com també ha aparegut la figura del pare, és molt la pena. Potser ens intenteu repescar-la, ens veiem de mà, la noia que fa el paper d'una noia amb un trastorn mental, també ho fa genial, i veus que al final és com la que li salva una miqueta de tota aquella situació, la que li dona l'esperança, la que li fa canviar de vida, i assumir tot el que li ha passat. Molt bé. Doncs res, ens queden 30 segons. El que veiem amb el White Christmas la fons. Està el Michael Bolton aquí sonant. Quina veu, eh? M'encanta. Això és una veu com Déu mana, eh? Bèstial. Molt bé, doncs amb aquesta nadada... És com la nostra veu. Sí, no, això no, això no. Bon Nadal per tothom. Bon Nadal, eh? Bon Nadal. I ens trobem d'aquí 15 dies, com el que diu la cosa. El 2014, que serà molt millor per tothom. Seguríssim. Seguríssim. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Doncs amb l'Abrenda Lí, avui comencem aquest programa, tan especial que evidentment ja sabreu de quin pèlnem. Doncs sí, del Rocking Christmas. O sigui, tot això serà una nit plena del rock'n'roll amb la línia dels Nadals, que són les dades a les que ens trobem, no? Per tots aquests, per tots aquests, per tots aquests, per tots aquests, per tots aquests, per tots aquests que ens trobem, no? Per tots aquests, que les viureu en família, però sobretot pels que teniu la família lluny, per tots aquests que ens trobem, no? Pels un onions, tresRIA, per tots aquests que ens trobem, no? Per tots aquests, per tots aquests, per tots aquests, per tots aquests, per tots aquests, por tots aquests, per tots aquests, per tots aquests. Nosaltres aquesta anyone, venint al convent de la Gólia Alachema No, no, no, no, no... Meу, deix, meу, deix, meу, deix... Meу, deix, meу, deix... Mary and Brian... Meу, deix, meoh... No Christmas has been white. No, no, no, no, no... Ha, ha, ha! I'm dreaming of a white Christmas! It is. Just like the ones I used to know. Where the tree tops glisten, and up to glisten. To hear, baby, when the show. Om brou brou brou, yeah yeah yeah yeah. O uit형 Christmas, with an every Christmas heart at right. Men yos dies, Men yos dies, be merry and proud. Oh, oh, oh, oh, oh. Oh, sometimes I get a good feeling, yeah. Yeah. Ah, I get a feeling that I never, never, never, never had before. No, no. Yeah. I just want to tell you right now that I believe...