Babilònia del 9/1/2014

Acaba de començar el 2014 i ja tenim la millor pel·li del 2014. I punto. I ja està. Ja podríem tancar la paradeta, ja, eh? Sí, per mi sí. Ja està. Sí, xapel, eh? No hi ha res. Què vols que hi hagi millor, aquesta pel·li? És una autèntica meravella. Per mi no hi ha res. Per mi no hi ha res. Doncs ja està. Vale, que aquesta setmana s'estrenen algunes coses guais. S'ha acabat el cine. Doncs que no hi ha cap cine, ja. Hòstia, mira, quina risa puc recomposar el guió i fer... No us perdeu. No us perdeu que no s'ha acabat. No. Sí, sí. No, hi ha una manera d'estrenar. No. La millor pel·li que ens ha deixat al Nadal, si ens canvien a adoptar... En versión original. En versión original. Podria ser una de les dues millors pel·lícules que ens ha deixat al Nadal si no fos perquè la segona no l'hem vist sencera, hem vist a meitat. Ah, vols parlar del NiMf? NiMf? NiMf. És que no puc parlar de NiMf. És una pel·lícula, doncs, els nostres audience més informats sabran que és la darrera proposta de l'Ars Montrier, que era una pel·lícula que durava 5 hores i que no només li van retallar les escenes més picants, perquè és una pel·lícula sobre sexe, ara ho explicarem, a tu dius que ell ha llegit per a ell que la va retallar ell mateix, va dir, faig una versió més light. Jo el que he llegit ara és que ell té una versió, que és la que ha aprovat, i que l'estrenarà només a la propera, no sé si, Berlinale o no sé quin festival. Ah, sí? Sí, és una cosa d'aquestes. Doncs que no li surti el tiro per la col·lat, eh, perquè no sé si... bueno, no ho sé. No, no, no, vull dir que els festivals de classe A només pots estrenar pel·lícules que no s'hagin estrenat abans, òbviament. Clar, però tècnicament aquesta és una pel·li nova. Crec que ho ha anunciat... No me recordo, però... Haurà tornat a registrar la pel·li, haurà pagat els 5 euros, que costa el registre, sí, ha anat al senyor Bontrier i ha dit, hola, vengo amb una pel·lícula nova. Aquesta tenim a les pàfines, i 5 euros, firme aquí, és molt graciós d'això. Doncs que... bueno, doncs això no només està retallada la pel·lícula de 5 a 4 hores, sinó que, a més, els distribuïdors que són, doncs, autèntics mercats xifles, han decidit estrenar-la en dues parts, l'han tallat per la meitat, però, a més, a l'Ocafre, i l'estrenen en dues parts. Hem vist aquesta primera part i, doncs, sincerament, jo és com si no hagués vist res. He vist una pel·lícula que crec que m'agrada molt, que em dona molt bones vibracions, que em fascina molt a nivell visual, em sembla, però que no puc fer... no puc emetre cap mena de judici sobre aquesta pel·lícula, perquè no sé ni de què va, no sé ni... Fins a tot el que has fet, eh? Has vist la meitat d'una pel·li, a l'hora has de veure la segona meitat, però després, quan es treni la versió oficial, ho tornaràs a veure tot. Sí, ho faré. Ua! Has invertit 10 hores de la teva vida, entetes? En una bona pel·li. Ah, perdona, bona pel·li, perdona, perdona. Ara se'n diu així. En una bona pel·li ha de ser un trier. Que es diu un infòmena. Que es diu un infòmenia, exacte. Bueno, escolta, no sé, és la història d'una noia que ha relat a les seves aventures sexuals des queveneixa. Sí, dic bé, des queveneixa no, però des que era molt petita. És una pel·lícula, doncs, forta, impactant, deslinguada, òbviament, per públic adult, el que penso que és una proposta fascinant a molts nivells, em sembla. El gener ha arribat a la segona part, el 24 de gener em sembla que es treni aquesta segona part, i jo moro de ganes de veure-ho, la de veritat, t'ho prometo, però fins i llavors no podrem emetre un judici seriós, no? Jo m'espero. Tu, Pau, tu l'has vista, la meitat d'un infòmenia? Sí, més o menys el mateix. És com està veient una pel·li i no la veu un moment, i està la veu d'un mes sencer. Hòstia, fent què? Estàs fent en la veu, perquè clar, amb aquesta pel·li, que... Va, ho deixem aquí. Quins segons per acomiadar aquest fluzo que ha tingut la companyia inestimable del Pau, el Rodani, el Carlos i el Comeli, els controls del Marc Pere Arnau, i jo mateix, el que us parlàveu del Xavi Rodan, moltíssimes gràcies per ser l'altre banda. Dijós que ve a les 8 de l'Òscar Rodi. Adéu! Adéu! Avui no és un dia més. Avui no és un dia més. Per què? Perquè és el primer dia que fem un programa. Aquí comencem de nou. I com que la felicitat és total quan estem junts, doncs avui és el primer millor dia de l'any. Exacte, molt bé. Mare i mare, adeu, senyor Jaume! Bé, estem a puntes de plorar. Moltes gràcies, eh? No ploris, que puc. Has de fatalar l'ordre. Tenim d'emició especial. I cada ben segur ens trobarem la setmana que ve a ella, que ens explicarà altres cosetes. I tant, ja tenim ganes de sentir-ho. I tant, seguríssim. Molt bé, doncs comencem un any més el que dèiem. Seguim aquí, és bo. Vol dir que encara no s'han fet fora. Signala que... I això vol dir que ho fem bé, sinó que ja estaríem allò... A la sessió no heu tornat a les 5 de la matinada, o directament al carrer, Jaume. Molt bé. Doncs, com sempre, seguint la mateixa línia, no han canviat res, la mateixa sintonia, la mateixa gent maca que som aquí tots plegats, la Rosa, el Jaume, el David, el Cesco, la Lourdes que tenim a la nostra memòria. No vol dir... Ostres, la tenim present, vos dius. Ostres, perdó. No, no. No em feu riure perquè es no la faré. Que estigui especial, que ja explicaré. No, si ho escoltarà ell, si té internet, David. Que està de corresponsal, home. Està veient el Tio Vanya. El Tio Vanya, el teatre lliure, home. Ja ho adavantem, perquè la setmana que ve tindrem aquesta obra de teatre del Chekhov. Però avui començarà la Rosa parlant-nos d'una obra del Tennessee Williams, la Rosa Tatuada. I després parlarem de literatura. El David es parla d'Anna Karenina, un lliure molt masculí. És una broma, eh? David, jo m'estic llegint. El fiel ha volgut declarar Sánchez que no l'ha acabat encara. I allò és totalment carn per dones. És així, eh? Vull dir, és lliure. No, no, Rosa, Rosa. Però és que la setmana que ve t'ho explicaré. Ah, d'acord. Perquè realment vaig dir, mare meva, com és que un premi planeta agafa un llibre amb tan poca qualitat. Una, Barbara Carlen. I dos, que vagi amb aquest enfocament tan masclista des del punt de vista de l'editorial, perquè se sap que la dona és més lectora que l'home. I és un producte totalment pensat per la dona. Ja, m'ha caigut que sí que seria un producte preparat. Exacte, és això. El primer planeta, de totes maneres. No estem parlant molt més d'unes somres de greix, que ja és un públic molt concret, però hi ha uns tocs i unes coses que dius, que aquí hi ha una cosa estranya. Això de portar a polèmica, no? Sí, sí, tant. Seguim, explico ràpidament a l'entrada i ara, una mica al somari. No, tranquil, el Jaume, l'album del cordill, ens explicarà què és això, que jo una mica no coneixia, i ja és un calafnac, i hi ha aquestes... Molt bé, no, no. La saviesa també hi és. Sí, però no passa amb mi en el llibre. A veure, parlem de Gràviti, parlem del Jòbit, la segona part, o de Solació de Smog, parlem de la Gran Vallesa, i el Divo, una pel·lícula que la Rosa ens ha dit, que sorprenen les dues pel·lícules del Paolo Sorrentino. Les brujas de Zogarra Mordi, que ja parlem a propòsito de Leuwin Davies, dels germans Coen, i acabarem fent una mica pel·lícules una mica més antigues, com a l'Òs, i parlem també del documental del mes, que també la Rosa ens farà un petit abans, sobre aquesta història. Rosa. Hola. La Rosa Tatuà. La Rosa Tatuà, d'exacte. Sí, sí, sí. La Rosa que Rosa, eh? No. Les Moremas, també. Ponte tu a Rosa. Vinga, i tant. És una obra de teatre que actualment estan representant també el Teatre Nacional de Catalunya. És del Tennessee Williams. Us recordo que el Tennessee Williams va néixer el 1911 i va morir el 1983. Per tant, és un autor contemporani de la Nota Amèrica, va néixer allà als Estats Units. Va fer altres obres de teatre, per situar-nos, doncs, de repèn, o sigui, de sobte, l'últim estiu, l'últim verà, dels 12 pages de Juventud, la gata sobre la taulada de zinc, el zoo de cristals, la nit de la iguana, Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. A veure... Aquesta obra la van representar primer als Estats Units. Va ser als protagonistes eren el Marlon Brando i l'Anna Magnani, dirigida per a ell a casa. Vull dir que és interessant això, que tenia... té una història. Llavors, aquí els protagonistes són el Bruno Oro, que és aquest noi que fa totes aquestes imitacions al Polònia, sobretot conegut, per això també ha actuat, ha fet força obres de teatre. En concret, jo me'n recordo que, a mi, havia vist abans, com feien els bolos, la gira, amb una obra que es deia... Ara us ho diré. Actuava també... amb la Clara Segura, ara us diré... Era una obra així molt divertida. Segurament us aquesta, no, David? El capítol, la feien. És una que es deia Not Moggis, una comèdia així, de l'any 2005, més o menys. És que ho he estat buscant, però quan els veia, li recordava, que funcionaven molt bé tots dos, actuant conjuntament. Jo crec que és aquesta, perquè després van fer gira, jo la vaig veure a San Vizés, que van venir i tal, per una festa major, i bé, vaig veure que funcionaven molt bé, teatralment. En canvi, jo amb aquesta no funcionen tan bé, perquè és que el seu personatge, el personatge d'ell és com una miqueta paia sote. Ja. No acaba de... A veure, els personatges, totes les actius estan molt bé, el pes de l'obra Recau amb la Clara Segura, és la protagonista absoluta. Sí. No ho sé, no t'ho acabes de veure, no t'ho acabes de creure del tot. Insisteixo, està molt ben presentada, la cenografia és preciosa, hi ha una casa a l'escenari, però una casa sencera, eh? A veure, una casa, no. Mira, no veig més a veure els metros quadrats, però té el seu... el revedor, té el seu dormitori, té una cuineta, té un lavabo, el seguim molt mona, i segons com, es vagiran, és tot un entramat que vagiran, i veus segons on passa l'acció, tu veus una habitació, veus una altra, o veus si passa a l'exterior, que tenia tot un espai exterior. La cenografia, la posada en escenes, jo la trobo magnífica, magnífica. El recús també, per exemple, de cans. Així una miqueta com si fossin totes les personatges del poble, que van cantant una miqueta imitant els cors de les tragèdies gregas, no? Intenta, jo vaig tenir la sensació que era una tragèdia, intentaven reproduir en plant de tragèdia, d'aquests personatges classes, que era important en quin lloc del món passen i en quina època que sempre seran a ters, no? Ella una miqueta representa la fidelitat a un amor, el seu amor, el seu marit, que estava super enamorada, però després van morir. Va tenir un altercado a la carretera, era camioner, però a més a més transportava droga. La presenten com una cosa actual, com un tema així actual, però no acabes de sentir. I després li intenten fer veure... Ella no ho sap, però al final la dona és que realment no era tan fidel com semblava, i que aquell amor i que ella encara li guarda aquell dol, o aquell més que el dol és el no voler sortir, no voler relacionar-se amb ningú, tot això li ha afectat força en el caràcter seu, també, d'ella, amb la relació amb la seva filla. Veus que no ha deixat sortir la nena de casa, no? Perquè clar, si el ball de l'institut ja ha conegut un marinè, ostres, ja vol sortir amb el marinè, doncs no pot ser. Clar, no t'ho acabes de veure. És un tema actual, o com una cosa així molt creïble. Voscriure ell segurament que sí, però... Exacte, i més pensant d'on provenia, ell havia nascut, vull dir perquè el programa està molt bé, t'explica coses que et situen molt en aquesta obra i a l'època. No, ell havia nascut a casa del seu avi, que ell era pastor, era pastor protestant, si no m'equivoco. Però estem... Hi ha una miqueta, no són trets, autobiogràfics, ni molt menys, i una miqueta veus com... com situen això, eh? Parles del que coneixen, definitiva. I a més ell havia tingut també una germana, que havia tingut un problema de tipus de... de tipus mental, fins i tot. Ell pensava que era l'origen, era precisament per la repressió, per l'educació, repressora de la societat i dels seus pares, no? Diu la meva germana tenia molta passió, tenia molta sensualitat, i tot això li van reprimir, i això després li va comportar tota una sèrie de problemes, també. I ell estava molt unita a la seva germana, i al final bona popra va acabar... Amb ella, o sigui, va perjudicar amb ella, però tothom... Sí, però una història molt forta que explica després, no? És que al Teneci Williams els seus personatges són bastant aturmentats, per no dir-ho molt. Jo fa poc, vull dir, hi ha hagut el Zola Cristall, la Laura de Teatre, fa qüestió d'un pare de setmanes, i també d'uní de les personatges. Vull dir, quin patiment els dos fills són aquella mare tan exigent, i aquella filla, aquella filla, que a la filla hi ha partits de la base que ja té un problema físic, té una mena de mancant, una mena com de coixera, que és a partir d'aquí, tot el que comporta això, el que veies tu, el que va posant amb els seus personatges, la seva vivència, tot allò que visc un... S'heu estat efectiu, sociològic, tot això. Tot això es veu, llavors tenia la sensació i almenys seria la sensació ja quan vaig veure aquella mare amb aquella nena i la nena sortís aquella setmana, ostres, penses, ui, em recorda una miqueta la casa de Bernarda, va, no té res a veure, amb absolut, del García Lorca, de Federico de García Lorca, però sí que penses una miqueta, clar, mira, té una miqueta com si fos una intenció que fos aquesta tragèdia, universal, que no té temps, que no té espai, i sí que tu recorda una miqueta, però dius, home, com que no arriba, no? I clar, després, llegeixes, insistir, perquè t'explica, fins i tot, entrevistes, amb l'autor, i t'explica què va ser, quan ell va precisament, havia estrenat aquesta, una altra obra, a l'altre envia, anomenat de Sitz, crec que era, la va estrenar a Roma, a Itàlia, amb l'Anna Magnani, tot això, li va prometre que li estioria una obra per ella, perquè ella fos la protagonista, a l'estil, d'una mica inspirant-se amb els dramas de Lorca, de García Lorca, i després ho veus, i el que he vist és que... I llavors, ell va venir a Espanya, i es va instal·lar a Barcelona, sobretot perquè a Roma tenia molta vida social, i no es podia concentrar per escriure, i també per estar més a prop del que seria, doncs, a García Lorca, a la Terra de Lorca, a la Manada de Beure, i després es va moure per Espanya, no es va quedar només aquí, a l'entrevista sí que li van fer aquí a Barcelona. I una miqueta, dius, mira, per aquí sí que veus, aquests altres personatges assaltormentats. Ara, en favor de l'obra, sí que ells de dir, que han fet una adaptació a veure forçamenta, és molt divertida, a veure, molt divertida, té moments que vostres trenquen una miqueta amb aquesta intenció de transcendència, que es vol donar a les coses, i, bueno, és portable, la vas portant força bé. És llarguita, són dues hores, 45 minuts, una miqueta llarguita, també és un descartament de 15 minuts, estàs tres hores allà dins, però és un tren de si, William, s'entra molt bé. Sí, sí, vull dir, ja hi he tibis, i de cinema, però en cinemes han fet bones versions i cinematogràfiques, molt bones versions, les bones penes si, William, molt bones. I sobretot és això, la crítica aquesta, a la comunitat catòlica, veus on viuen elles, que és una comunitat catòlica, ja són sicilianes, però estan vivint allà, és una comunitat que sí que s'ajuda, però hi ha molta hipocresia, i tothom et confisca, i faci el que facis, que els veïns t'estan mirant si faci o no, això és una resulta una mica opressiva, veus també la capelleta que ja té amb la maradadeu i tal, mira, està bé, està bé. I pràcticament la totalitat de personatges on dones. Home, és l'absència del marit, que no surt mai, o sigui, ja veu que m'amor. Som ni presents. I després, el mossèn, el mossèn sí que apareix com a personatge masculí, algun personatge una miqueta que fa d'acord que quan apareix la nova oportunitat que ja té a la vida, que és el donor, el personatge d'aquests altres senyors, que també s'hi ciliarà, i llavors mira que és una segona oportunitat a la vida, no et quedi saia tan clar de pensar ni guardar. És un director de... Que he de donar l'altre. És un dramator de dones. Té la capacitat de fer uns personatges femenins amb una gran potència, deixant molt clar els paràmetres que vol presentar les seves obres, que això és essencial, i jo crec que en aquest cas perquè... Perquè una miqueta, a veure, ja és com tot, abans parlàvem d'aquest comentari, potser ja ho sé, que he fet, dels llibres i tal, però és que què ve, que en aquest cas, tenen sigulines en aquell moment, en aquell període, sempre les anys 30, 40, 50 americans, que realment és un moment totalment tancat, a l'època macarci, les relacions, la dona a casa, la cama trencada, com el que es deia, i també jo no una llibertat o dona una presència a la dona, que és espectacular, les seves obres, i això és molt important, dir que aquesta visió masculina del món femení és molt interessant sempre. Aquella d'aquí a l'eternitat també és d'ell, és que em sona molt semblant. És altra envia, numerat desit, però hi ha una altra, que jo vaig veure, no me'n recordaré, ja la buscaré, si aquesta previa era magnífica també, deixem el tema, perquè hi hem de parlar de més cosetes, i abans de que el David Esparri d'Ana Carenina amenitzarem, potser amb un tema magnífic, aquesta obra, no faig una prova en sèrio, perquè posarem de fons a Aba, no perquè ens agradi Aba, sinó perquè avui es compleix 32 anys de l'última actuació d'Aba. Imagineu-vos, quin mitat, que 32 anys segueixen, un número 1, de Tron Recupilatori, i Aba, a vendre milions de discos, és molt fort. Vinga, va, et poso, no ho heu dit, us parla sobre, et poso d'an cinc uïnt, David, parlant d'Ana Carenina. És molt difícil, eh. Però què poses? Transmet-ho. Ja estàs. Va bé, fèiem la broma, que és un llibre molt bo, que jo ja està molt bé. És el segon intentó, que vaig començar, vaig agafar la voluntat ja d'acabar-lo, vaig re, vaig començar a poc, i mira, en aquell moment no hi vaig enganxar, i ara sí, vaig enganxar-hi bé. Doncs... el senyor Tolstoy ens explica, amb aquesta novel·la, doncs... un drama, doncs... universal. Sí. Que pots passar a tot arreu. I que passa, i que passarà, i que... Això és... la carn és dèbil. Digue-m'ho així d'alguna manera. Doncs és allò que dius, que jo crec que encara passa, que molta gent es casa... Bé, per... arrossegat per unes inèrcies, que ell no controla, i que d'alguna manera... Bé, es troba allà, allà, suposo, en donar-te, i t'ha tocat, o no? I ja està, aquí en és, no? I és el que li passa a la pobra Anna Karenina, que Karenina veda del mot d'ell, del seu marit, que es diu, li diuen, Karenin. Karenin, sí. Això recordo, sí. I doncs és la Karenina. La dona del Karenin és molt típica, això. El problema de llegir un llibre així, d'un autor rus, és que el mateix personatge les mente en dos o tres maneres diferents. És veritat, això. I doncs, al principi, tu juro que et fas un lliú, dius, ah, bé, però aquest tio és... Si no agafes el fil, tu juro que... El coroll et definiria. Sí, sí, és complicat. El llibre... Comença amb... amb una disputa familiar, en què el germà de la Karenina, diguem-ho d'alguna manera, l'ha enganyat a la seva dona amb l'institutriu. Clar, allò, a més, tu descriu perfectament el daltabaix que suposa per la dona. El neguit que ha de fer amb el marit, ara, si s'ha de separar, si no... Esclar, és una novel·la de simonònica, eh? Sí, sí, sí, sí. És un trauma. Era possible una separació amb aquella societat... Era complicat, sí, sí, era possible. Podia, podia, podia. Sí, sí, perfectament. El que passa és que era complicat, i implicava un nostrecisme... Un nostrecisme per la persona... Era home, no. El dubte de cara a la dona. Bàsicament el dubte, de per què. Però com estàvem parlant de... És bo que a la Rússia, a l'època aquesta, per... bueno, sí, a la Rússia hi havia una mirial d'aristocràcia, de prínceptes, de contes... Una bestia. Allò era inabastable. M'estranya que després passés el que passés. De revolució, Rússia. Com aquesta revolució, diguéssim. M'estranya, fora, sincerament. El que vol dir és que el llibre no s'acentra exclusivament. I jo diria que... bona part de... de l'escriptura, una part molt important, es diria que més voluminosa està dedicada amb una altra línia argumental que no pas la de la Anna Karenina i el com de Bronski, que és així com es diu el... Alemán, diguem-ho així. L'altra és la història del Levin, que és el... És un altre personatge que no té una relació de parentesc, que és un... un aristòcrata de camp, diguem-ho d'alguna manera, en què descriu perfectament tot el que és la vida del camp, el que implica treballar-la. Tot una reflexió... Ell no treballava, però ho sabies. No, no. És un aristòcrata avançat, diguem-ho així, a la realitat, que envolta la vida urbana de Moscú i de Sant Patasbur. Aquest home ja reflexiona sobre la relació que tenia realment amb els treballadors de l'Iconria en la Terra i el tracte que ha de tenir amb ells hi ha una mena de paternalisme que és inevitable, suposo també producte de la mentalitat del... del Trotski. Ara potser ja no ho és. El Trotski. Acabarem parlant de Lenin. Sí, sí. Però que realment a l'home ja el veus que, com a mínim, s'intenta forçar, tot i que la seva... la seva cara, la seva energia d'aneixement i de... i de l'herència de l'hipot, no? Però que hi ha un... un esforç per millorar la vida dels treballadors, com a mínim, dels que li competen amb ell, entre les seves terres. I l'altra banda, doncs, és la vida... regalada, diguem-ho, de l'Anna Karenina. Jo la do sobre i la do solta, no? Sí, en què... Bé, abandona el marit, del com de Bronskiket, que és un noi guapot, i... molt més reflexiu del que en aparència pogués ser. Però que realment, diguem-ho així, la relació de l'Anna Karenina, on Cop ha deixat el marit, ja ha iniciat una relació, diguem-ho així, quotidiana, de parella amb aquest home, doncs va agafant-nos de roters molt negres i molt fonestos. Molt negres. Un producte de la passió. Producte de la passió i de la gelosia, per part d'ella. En què van comportar una mena de malentèsos i de supòsits... fictissis, que no són realitat, per part d'ella. Bé, és com tot, és com aquell que dius, m'he juntat la dona que se'n va amb un home casat. I... i dius, si n'ha deixat alguna, potser que tothom et deixi. Clar, no és cert amb aquell cas, però ella s'ho imagina i llavors... li comencen a aparèixer uns fantasmes que la portaran, diguem-ho així, a una perdició. A un trastorn. A un trastorn, de la realitat. Tinc pendent de veure el fin que ha de fer el Jordi Wright. M'has ambientat en un entorn teatral. Està molt bé. Jo m'imagino, aviam, totes les descripcions que fa, per exemple, del personatge aquest, a l'Històcrata Rural, com descriu quan ceguen un cagam, hi ha una... Aquest senyor és el Michael Fassbender, no? A la pel·lícula? No, no. No, és un noi així, pel roig, amb vergota. Vaig veure un trosset molt curt. Vaig confosió, ara. Ella és una actriu sueca, que no me'n recordo com es diu. No, no. No, no. Però recordo que jo la vaig veure, i m'estava molt bé la pel·lícula. Aquest senyor, aquest albrait, aquest unidor. Passa que la novel·la és molt voluminosa. Esclar. Suposo que no és com garrepa. No, no, això és molt més voluminosa. Aquí, en aquest cas, West, d'aquí de unidor, però... Tot i que hi ha moments de molta descripció, que... que la fa una mica més suga... Però no, no, no, vas enganxant i vas... Però és un clàssic. Sí, són d'ells els clàssics. I abans feia amb la broma, però... I aquí tothom em sembla que l'hem llegit. Ara m'estigui llegint un altre. Totalment a l'inrevés, per desintoxicar-me una mica, no? Bueno... Seria una miqueta de... de Madame Bovary i de la regenta, aquí... Ostres. Doncs jo crec que ve de part que els tiros, eh? Estem parlant de 1.800 llargs... Això està ambientat el 1.800... El naturalisme, crec. Exacte. Vull dir, aquesta línia és realisme, però que tira cap a aquest naturalisme. Està ambientat el 1.860, por ahí por ahí. Estem parlant d'aquest moment, de la restauració, de la restauració, de les monarquies i tal... Exacte. I després aquí a Espanya, de Clarín, de la regenta, també. Exacte. I a Catalunya, a la February, no té res a veure, però bé, no, no. És 1.870 i pico, 80. Sí, per qui va els teus? La zona té la seva diferència. La nostra era que, en aquest cas, la burguesia era d'aquesta va aixecant, no? És curiós, una anècdota és que... Al fons 13, la Maria Cristina. Així com ha estat tenits moltes vegades... La parada de metro. Aquí, aquí. De la burguesia americana, que ja que no havia aristocràcia, de l'atrejava les paraules, perquè els criats o esclaus negres no els entenguessin. A Rússia era el costum de la aristocràcia parlar francès. Ah, sí, cert, cert. Perquè així no els entenien. No, i no els entenien. Ah, també. A vegades era com una llengua nadiua... Nadiua? Sí, sí, sí. De les portes d'històcrates, perquè... San Petersburg és un petit versall, és tota aquesta còpia que volien de les corts versallesques, no? Tenien aquest gust tan recarregat, no? Aquest Rococo final, no? I ho van exportar i també els costums, eh? Curiosament, jo crec que al final, el Tolstoy, o sigui, fa una crida al tornar a les arrels... a les arrels rurals de Rússia, no? Diguem-ho així, amb la... amb la app, diguem-ho així, a Finc, perquè el protagonista aquest va entre un lloc i un altre, no? I al final, ell es casa amb una noia una aristòcrata de San Petersburg i se l'endua al camp a viure allà. I és on, realment, es realitza tant ell com ella, no? Molt bé, molt bé. Doncs canviem de registre, Jaume, i parlem d'algun del Cordill. Ens piques què és això? Ja parlem, doncs és un... Jo, quan collo de les que creien, deia Seragozano. També és un altre. Sí, Seragozano. M'ho pare el comprava. No, no, ja està. El que jo és que el pots trobar i el pots comprar, també. Aquest és un agent del menac del Cordill, que es diu, eh? L'escriuen, doncs, el Fàdric Vandrell, en Carme Cossí, Sol Scots, Alfredo Lectori, I bé, doncs és un... Explica coses de l'època, esclar. Vol dir, cada mes, doncs, hi ha tres, quatre punts de proposta que pots fer, precisament perquè les coses vagin molt bé. Jo, el que m'ha semblat més interessant, és el que pertany cap a últims de mes, que diu que a la natura hi ha instins, a la vida casolana hi ha costums, ho ha dit en galè, metge grec. El costum és la segona natura dels humans. I si volem saber qui som, fem atenció als nostres costums. Hem de procurar adquirir-te de bons i saludables. Un per al matí, per exemple, és prendre un got d'aigua en de jub. Sí, vull dir que pot ser un, veus? Sí, sí, sí, sí. Sempre ho he fet, eh? Això és així. I un per la nit, doncs, és relaxar el cos i cal malament cada dia abans de posar-te a dormir. Això és bastant més difícil que veure aigua, eh? Això costa molt, això costa molt. Ja ho sabia que diries, això. Però bé, potser no hi ha una parella al costat de vegades ajudar, eh? Molt de pena. Jo ja m'enteneu, però anem, prepara-s'hi més... Bueno, s'admeten idees, va. Sí, després d'una excitació, doncs... Mets totes... No, com es diu, desestressant. Això ho he sentit bé, Jaume, des d'una excitació. Va, ja he parlat del relax. Ja, però és que tu... O sigui, tu vius una experiència realment punyent i automàticament et quedes en una situació favorable per dir... Uau! Que bé? Sí? Dins d'una sonera. Això es diu cao. Hi ha dues opcions. O cada nit baralla i acabes rebentat, o cada nit fas... Orgia. O Orgia, no, per a causa de bales. Dic jo, eh? Acabaràs com dient què faig. Falta en mans, no? Home, millor amor que la guerra, no? Clar, sempre, sempre. Va, la dica ja, a èpoques, que ja és això, també, no? Primer, la guerra. I és quan és... Quan és més lluent la teva vida, no? Que quedi clar que aquí no fem Orgia. Dic clar que aquí no fem Orgia. Dic clar que som 5 o 6 aquí. Pensem unes festes. Esperem de la felicitat. Sempre, no? No. La setmana que ve, que ara estarem en gener, us parlaré del bisbe de la seu, que és molt important, també, no? Ja, ja, sí. El bisbe de la seva. És curiós. Sí, això. No, surten cosetes. Que molt bé. Doncs és cultura, és. I tant, per tallar el passat. Que sí, que sí. I ara deu tocar els 3 mots, aquells, oi? Ara la Rosa ens farà amb un minut. Per què anàvem molt mal de temps? És que hablàvem-vos de maciaura. Que largo me lo fíais. Em sobrem un minut. Comenten que Antònia Fonts és separat, Rosa. Oi que sí? Quina pena. Bueno, de moment han finalitzat la seva trajectòria com a grup. Després de 17 anys. Ai. Són molts anys, són molts anys. Penseu que ells van començar... Per fer... O sigui, tocant a les festes de... La festa major. Aquesta és la festa major a l'estiu. A Mallorca. A Mallorca, per tota la illa. I, clar, feia una musiqueta, sí, molt de pachanga, no sé què. I per això els coneixen tothom. I eren molt coneguts. Tenien molt seguidors. Prins que ja van anar fent una miqueta de la seva trajectòria. Una creativitat molt important. Amb les lletres del Joan Miquel Oliver. És impressionant, no? La revolució, una miqueta que ha suposat, també. Doncs sí, no? I lletres així, molt de... I per això va panorar amb el rock català, o del pop català, que estava molt baixet una altra vegada. Després de l'època sau, tot allò s'han traït, que va ser molt potent, va conèixer una baixada i ara, gràcies a aquesta gent i altres... Ara hi ha molts grups. Ara hi ha molts bons, vull dir, que estan aixecant. Traquets, miximes, manel... Moltes gràcies. Ara podem dir que hi ha un bon caldo de cultiu. Un caldo de cultiu molt important. És una miqueta d'això, una miqueta del mèrit que tenen i això. Fantàstic. A mi és que em resulta molt... A veure, molt gràcies, el parlar salat d'aquestes sessilles. Sí, sí, sí. És una miqueta d'addicció molt... Sí, digues-hi. Que tenen moltes cançons molt emblemàtiques, com pot ser alegria. El robot... Sí, que molts. Aquesta diu... M'ho estimàvem, m'ho destrossàvem mutament les vides. M'ho s'acabàvem, m'ho feia amb companyia, m'ho esceducàvem, m'ho dedicàvem, quasi sempre, els dies. M'ho sexuàvem, m'ho gastronomíem. Que bo, no? És complicat. Te vas a Mallorca, que parli molt ràpid i tancat, no t'interes de res. Volem allà, vull dir, que adonido. Molt bé, i avança... Antoni Afon és el nom d'una amiga seva, d'una companya de la facultat. Aquí estàs de debò, és una persona... Sí, vas sortir la tria per la tele. L'Antoni Afon va sortir. Va ser orgullosa, mare meva, perquè s'ha fet una aguda. Ara va publicar un quadre d'aquests, una miqueta recuperatori de totes les albuns que ha fet aquesta gent, dels seus components d'Antoni Afon, d'aquesta noia... Van venir en cadascú, van començar sobretot allà a la facultat, i després van presentar a mi que el pau de bon que va ser llavors el cantant... Doncs molt bé, doncs, abans de començar a parlar de cinema, que tenim bastant en parla de cinema, escoltarem re durant un minutet o un minut i mig, una desaparició, que a vegades posem la cançó de gent que posen els cantants, que ja no hi són, en aquest cas, la part d'un grup, no? Eren els Everly Brothers, els anys 50-60, abans una bomba als Estats Units, i de segur que aquesta cançó, que són cançons molt lentes, que tal que hem vallat tots, potser més el Jaume, ho sé... És cançó d'aquelles que tothom segur que hem vallat, és una lenta, molt coneguda, que es deia, All I Have To Do Is Dream, i aquí posem de plorar entre cometes la mort de Phil Everly, 74 anys, per la qüestió de 3 o 4 dies. És que ja sabeu que això és un directe, lògicament, i hem tingut un problema, ara, ara, aquesta, aquesta, aquesta... Dream, dream, dream when I feel blue in the night and I need you to hold me tight whenever I want you all I have to do is dream I can make you mine taste your lips of wine any time, night or day only trouble is Jesus, I'm dreaming my life away I need you so that I could die I love you so that is why whenever I want you all I have to do is dream Doncs, que millor aquesta cançoneta, que és una mica així, com de balancejar-se per parlar de gràfic, que comença a parlar justament de cinema, ara mateix, i amb una de les pel·lícules que jo considero, que en un principi, doncs, quan comences a veure el film, dius... Ai, quina cosa, no? No, no, no. Això torna a ser el 2001, a torno a ser aquesta estètica, aquesta imatge, aquesta recerca. Bé, som ensurtant dos actors, que Sandra Bullock i Jos Clooney. Jos Clooney surta a aquella manera. M'ho diré. Ja m'has explicat. Ja m'has explicat. No he d'explicar. No és unric una consurta al throne auto? Sí, clar. Llavors, clar, la qüestió està mal següent, que és una pel·lícula que està molt ben vista els Òscars, diuen que la Sandra Bullock li donaran, jo li donaria com no veure la cara Sandra Bullock, perquè clar, va amb tota l'estona amb el cas, ja només que es veu la cara, però que bàsicament el 60% de la pel·lícula va amb el cas d'Astronauta, pobreta, si fa carones, fa cares, però tampoc és una gran actuació, ni molt menys, encara que són en campanes. Perquè hi ha veu, la veu, també. Sí, però és una aquella d'aquelles novies de Hollywood que mai l'hem pogut donar re perquè s'esperguessin bastant dolent totes, però encara que acabi molt bé aquesta noia, o que ja molt bé amb el seu moment. Llavors, jo crec que la pel·lícula, en si mateixa, del Forç Ocuarón, és el que dèiem, la profunditat de fix dels homes d'aquella pel·lícula, aquí no apareix, aquí estem parlant d'una situació determinada, a l'espai, amb un espai exterior, mai millor dit, perquè ells estan fora de la nau, ja no dic res més, i es crea tota una disbaixa absoluta de coses que passen, de fets sintomàtics, de xocs, de sortides, de que, ai, que em moriré, que no em moriré, que em passarà, que no em passarà, que no sé què, tot això vinculat al 3D, que això també és important, perquè la gravi tira, però s'ho hauran en 3D també. És un 3D molt ben fet, és una pel·lícula que es va gravar amb una càmera de pressurització, ho dic bé, directament, no és allò que sigui un muntatge, vull dir, evidentment és el decorat per entendre'ns, però la Sandra Volkas va tirar, no sé quants dies, donant voltaretes per allà, amb aquella càmbra, no?, i realment és real, no és allò que sigui un muntatge infogràfic, sinó que, bàsicament, va ser un treball real de gravitació autèntica, i bé, la pel·lícula sí està bé, però és molt repetitiva, perquè la situació, clar, ho és aquí o allà. Que té interès, sí, que està molt ben feta, molt ben feta, que la Sandra Volk mereix un Òscar, no?, que hi ha un final, que hi ha un final, que no ho explicarem, que té una certa gràcia, no gràcia pel que és, perquè és imaginable, dius, bueno, això passarà això, però és curiós, no?, el que fa ella, no ho direm, ja ho direm perquè això sí que ho trenquem. No, no, no, no, més coses encara, ja està, ja no dic res més, però la pel·lícula val la pena i s'ha de veure, són durant 10 minuts, però que mai només són dos, durant 10 clàvats, vull dir clar, no podem fer res més, ho és el Cluny o és la Sandra Volk, el Majordom, vull dir que no. Aquí no hi ha gaire mís l'Edi, no hi. Doncs David, Jaume, el Jòbit, la solació de Smoke. De Smoke, bé, és el drac d'aquell. De segona part, no?, del... Sí, molt més moguda que la primera, això sí? Sí, sí, pel més, sí. Jo la primera no l'he vist. Ah, doncs un pel més moguda. La primera té un punt més de gràcia, més de compte, perquè clar, t'ha d'engrascar i t'ha d'enganxar, doncs és el que fa la primera, no?, agafar-te una mica, no?, t'explica la història, de com era el règim d'aquest dels nans i tal, que això tu t'entusiasme, encara me'n recordo des d'aquest conec. Sí, a mi m'agrada. Tu sempre tot això del senyor dels anells i tal, i això sempre m'he quedat una mica... Però igualment el nivell d'aquestes no són com les del senyor dels anells. No, no, a veure, és una mateixa. No, ojo, no perdem la... No, no, la base sí, de base. És un conte, el Jòbit és un conte, i el senyor dels anells és una novel·la. Sí, sí. I la esperatenció, ja, de la obra literària no és el mateix. Pensa que el senyor Tolkien va intentar agafar el Jòbit a posteriori de la seva publicació, i va intentar novel·lar-lo, millorar-lo d'alguna manera, fer-lo més a l'alçada dels senyors anells, no va arribar a fer, que es va quedar tal com està, no?, per tant, el senyor Peter Jackson li fot moltes porres a la pel·li, moltes, es veu. Jo m'he llegit un cop al Jòbit, fa molts anys, i no el tinc molt present, també. Jo no ho fa gaire, vaig llegir. Jo expressament no me l'he volgut llegir, volia anar una mica més així... I introdues coses al Silmarillion, introdues posetes dels senyors anells, de les cartes aquelles, del Tolkien, que va fer unes cartes a part, va fer una mica de... En coses que no... Fa matxembrats, eh? Què són això de porres, que has dit? És el que es fica al teatre, moltes vegades, que els actors introdueixen frases que no estan en el quí, oi? En castellans de morcilles. Sí, i aquí... Ja sé porres en català, sí, sí, correcte. Rasta, eh? Doncs això, el film... Home, hi ha un moment del film, que és com jo, Baster Keaton, una essència pura, eh?, jo que baixen a molts barris pel riu, dius la mare, el Tano, qui és un Santilbanki, si som el Cir... el Cir d'Usoleil, no?, d'alguna manera, està molt ben fotot, hi ha una tècnica espectacular, clar, aviam, no li busquem un missatge, a part de la lluita entre el bé i el mal, i per qui s'ha acabat el bròquil, ja està, no? És un conte juveníbul, i a part d'això. I ja està, no, vas a veure un espectacle visual, no ho busquis més... I també m'ha diatitzada el 3D, també, no?, perquè es pot veure en tres dimensions. Sí, jo, no, jo, particularment, no. No, no, no, és per això, però clar, una mica m'ha diatitza les seccions i els moviments... Va durar una setmana, eh?, les sales del cine baix, el 3D va durar una setmana, a la segona setmana ja ho van treure, i en 2D, i no sé què està durant ara, perquè jo vaig anar, no sé si encara estàs... Com a mínim dues setmanes. Jo vaig al dia 30 i encara estava, i em sembla alguna setmana més segur que va durar, o sigui, que el 3D el van tenir una setmaneta, perquè molta gent no li agrada. A més, te'n fosqueix la sala, et mereix, i depèn com sigui. No, a mi m'hi mereix. Jo parlo amb una condició meva visual, no ho percebeixo, oltres, jo ho veig normal. I per anar a veure normal, amb unes ulleres, que me'n fosqueix la pantalla, sincerament, que te les fosqueix, però que te les fosqueix bé, eh?, a més de bé. Jo he vist una solamente i no em va agradar gens... No m'aporta res. Tu més fos, que a mi no em va provocar una reacció que diguis a la, no? Sí, però és com, a mi m'ataca... Jo crec que la verdadera revolució del cinema, últimament, és la digitalització. Sí. El que està molt bé, ja ho vaig comentar, el cosmocaixa, el planetàrium, ara hi ha una, ara m'ha negociat en 3D, en 4D. Que està molt bé, que és el viatge de Darwin. Sí, bueno... Jo sí que està molt bé, molt bé. Diuen que Gravity, per exemple, en 3D, és que està espectacular. Gravity, en 2D que jo l'he vist així, veus... O com es deien, a batar, no? A batar. A batar diu que també està. Però Gravity està molt ben parit, perquè tot d'això no està flotant coses, i llavors et veu que et passa perquè algun bolígraf, com passa per allà, un cargol, no? Clar, i ho fa molt bé, però clar, és molt elegant, no?, i a més, quan ella entra dins les nauts, ella entra tota pastilla, corrents i tal, fa en penys, i vum, surt disparat. No, no, estic explicant coses tècniques, vas dir que no?, i quan a l'espai van fent... clar, veus que està molt ben pensat, però ben fet, és un bon 3D. Clar, és que va dir-ho, ai, vinga, va, anem a buscar el momentet 3D, perquè surt per dir el bitxo. Jo crec que en aquesta segona part... no, no, ho estava tan ben fet, que no vaig veure aquests pel·lícules tan clarament, que et llenço... Això, això, és el que vull dir. És el que vull dir. No, no, vaig veure molt ben... Jo no em vaig... o sigui, jo em vaig veure la història i ni em vaig fixar, allò que dius, hòstia, com es nota que això m'han fet pel 3D? No, no ho vaig percebre, no ho sé, tu, però... no. Jo tampoc ho vaig veure en 3D. Que passes que té delictat que una història tan curta com és l'Hobbit me l'estirin tres al tres films. Clar, clar, però això és un tema purament comercial. La mare que us va matricular, dos, potser encara grinyolava, però... Però tres és massa. Però tres, d'altre, vull dir, ja l'he vist. Jo crec que aquesta pel·lícula ve que li falta, vull dir, està ben feta, tècnicament, és magnífica, però li falta cosetes. Els efectes especials són tan bons, com els seus anells. Crec que li falta qualitat. No, aquí hi ha qui... no, això no és això, això no és cert. I el maquillatge tampoc és tan bo com els seus anells, per mi. És que últimament han fet un sistema de digitalització... Digitalització? Ja ho veurem, ja ho veurem. Ja no ho diré més. És tan bo que es veu la trampa. Ah, doncs això serà... Vale, i els 48 frames per segon, que deia en la sala que jo veig ara, no, em sembla que no, però encara ho exigera més. Sí, ho veus tant, que veus que allò dius... Clar. Sí, però això no és cert. Digue-m'ho així, els anells donava la distància, aquesta que moltes vegades, els 35 mil·límetres, doncs... S'havia donat, sí. S'havia donat a la pel·lícula, no? És que estava molt ben feta, eh? Sí, i llavors... Els anells, era per la perfecció, crec jo, dels efectors especials, vull dir. Sí, sí, està molt bé. Que ho veurem ara, jo veurem d'aquí 40 anys i diràs, està ben fet això. Sí, estava molt ben fet. És que no hi ha una altra opció, no es pot anar més enllà. Hi ha un avanç i un després en moltes pel·lícules. Sí, sobretot el Gollum. Exacte. Percentatge del Gollum, allò que dius. I altres pel·lícules, això de les jugues, de l'àmbri o d'això, si no és gràcies al hòbit, ahir al hòbit, els anells, l'estètica, vull dir, d'aquelles pel·lícules, no seria la mateixa, eh? Jo crec que hi ha un avanç, i després, amb aquest tipus de cinema, que no és el més acústic... Allà sí que tenia sentit fer tres films, perquè la realitat dels anells són tres noves, són tres novel·les. I crec que va fer curt, eh? Sí, sí, va saltar coses, eh? Vull dir que... Allà vas demostrar que era capaç de comprimir, i ara està demostrant que és capaç d'estirar... Que ara potser sí, i els personatges no tenen aquest carisma que tenien els senyors anells, jo pensava que s'entreia més en la figura dels nans, i simplement... Va, va, va ser un detall... És un grup allà que corre, no? En canvi, els senyors anells anaven analitzant més que les condos personatges... Sí, cada una de les hèmines de la tele, a mi, això d'això, no? Molt bé, Rosa, la gran belleza... Gràcies, molt amable. Gràcies, molt amable. A mi em mandica que ha quedat fascinat. La Rosa, la Rosa, està fascinada. Jo també, jo també. Jo també, també. Jo l'he de dir, jo l'he de dir. Vaig fer un tros, així, no sé, un trailer, i veus, eh, uns senyors grans allà, ballant amb una discoteca. Sí, sí, és una versió actual d'una cançó de la Rafaela Carrà. Comença, comença, i així comença una festa. És la festa d'aniversari del protagonista. El actor Fatiche Paolo Sorrentino. És diu Toni Servillo. Sí, però fa una cara així molt particular, aquest home. Sí, sí, té una cara molt característica. Després hi ha una altra pel·lícula que jo us deia que... Bueno, el xesco deia la introducció que havia recuperat, és el Divo. I el Divo també és el mateix actor. És que tràcticament a totes les pel·lícules actua aquest senyor, Toni Servillo, i és impressionant. La gran belleza, ell és un... Periodista. Sí, podem dir periodista. Escriptor, oi? Escriptor, que és dedicar... Bueno, ell va i explica que és el seu 65è aniversari, i llavors crees una miqueta dos de la festa d'aniversari. Un intelectual cap i a la fi, no? Sí, però és un mundano. Sí, però és que... Aquí l'havia arribat a Roma, no sé si amb 27 anys, i de seguida es va veure arrossegat per tota la vida, per tot el mundanisme que hi havia, i ell deia que no només volia ser una persona mundana, ell volia ser el rei dels mundans. De manera que ell volia fer triomfa a les festes. Això vol dir que si ell no anava a una festa, aquella festa no triomfava. I ho ha aconseguit. De fet, ho ha aconseguit. Va ser un personatge superfamós. No sé si és un personatge real o no, i jo sí que no ho he pogut haver d'iguar. Però és superinteressant tota la fauna de personatges que apareixen per allà, que és que no tenen cap d'ells i d'elles, perquè al principi es veus que els presenta com una massa, aquesta festa que diu el David, i després hi ha una mica, els vas coneixent una miqueta d'algú, perquè després fa altres reunions, que si us supo aquí, que si he vist a casa de l'altre, que sí, i llavors els veus, i la passejada no tornarà. Enroda molt a la nit, de nit, que és quan la ciutat està més maca, que té la Roma, i que la de nit és una passada. I aquí diu que recorda una miqueta la dolcevita. Ah, sí, sí. Està inspirat. Vinc i la va veure, em va explicar que hi havia un tros fascinant, que es deia que ensenyar els palaus per dintre, i tot això. Sí, sí, sí. Que dius, tres mesos. És fascinant, et quedes. Et quedes tota l'estona. És impressionant, és que és la gran belleza, és la belleza, clar, hi ha Roma, precisament. És molt lliure de l'Oberto Eco, no? Sí. Història de la belleza. Història de la belleza. I ara hem fet un cas d'història de la fialtat. De la fialtat, sí, sí. Molt bé, molt bé. No m'interessa la lliure. És molt interessant. Però tu has d'anar a la beure, perquè hi ha moltíssima cosa per posar-te. Sí, sí. I trobaràs detalls. Amb una visió se't poden escapar, la veritat, és que sí. És molt, no sé. Jo penso que és, o sigui, comparar, per exemple, aquesta pel·lícula amb la que parlàvem ara fa una estona, del Jòbit, no? No, no. No, no. Per què no? No ho sé, no ho sé. Digues, digues, digues. A veure què t'ha presentat. A veure què t'ha presentat. Vinga, solta-lo. Home, home. Què t'ha fet pensant? No sé, sempre m'ha semblat que és molt interessant situar aquelles obres i aquells productes. Jo penso que moltes... O sigui, per exemple, que va fer el senyal dels anells, aquest, o sigui... El pitajatson. El pitajatson, que és el mateix que fa el Jòbit, no? Pel que jo sé. Sí, sí, sí. Bueno, però és el mateix realitzador. Llavors, crec que és un home que treballa molt tota aquesta lluança que feies tu precisament de grafiti, no? I l'ús de la tecnologia més punta i el servei precisament d'això que et quedis enveducat allà. Enveducat allà. Exacte. Llavors, segons el meu punt de vista, això és un entreteriment axels, no hi ha cap mena d'adopte. Impressionant. I no hi pots demanar res. Focs d'artifici hostials. A canvi, això és el que diu la Rosa. Doncs senzillament, tu la pots veure 3 vegades i l'hi aniràs descobrint aspectes humans que segur que anirem molt profund. Si això mostra la belleza. Avui, perdoneu, avui llegia una crítica, és complicat, eh? I és el que deia. Un intèrpret musical, el que ha de fer és un director de música que toqui el piano, que toqui violí, que sigui director de música. El que ha de fer és transmetre aquella obra que el compositor va fer i la transmeti a l'espectador, tal qual. I que intenti ser el màxim virtuós en aquella transmissió. En canvi, hi ha diferència, hi ha directors que diuen, abans de tocar-la analitzen què ha fet altra gent amb aquella peça i intenten fer algo diferent. Això és el creador. Sí, no, no, no. No, vull dir algo diferent, vull dir que puc aportar allò aquí. Però això tampoc és, perquè moltes vegades el que es tracta de música, sobretot, és ser fi de digne. Sí. És... Però clar, això és molt complicat. En aquest cas, el que m'esteu explicant i pel que he sentit al Polo Sorrentino, t'està exportant la belleza que ell veu per Roma i te l'està traspassant a tres de la pantalla als teus ulls. El que em sembla és una mirada. És una mirada que tu vas nant, per munt i avall, em sembla bé, no ho sé, eh? Sí, sí, sí. A través, com a leis motifs, són aquestes festes, aquesta vida muntanant. No hi ha efectes que l'autor posa pel mig, com pugui ser el Peter Jackson, amb efectes digitals i especials, perquè toqués allà. No, l'entrada és la gràcia de saber filmar-nos això amb la llum recuada, de nit... Però això ja és un altre tema. Això també implica la teva tècnica... I que a Roma ho tens molt fàcil. Trasllant-ho, música, ja és la teva tècnica, de tocar un instrument. Encara ho complicarem una mica més per arrodonir el que tu estàs dient i el que jo vull dir també. L'altra pel·lícula, aquesta del Jarvands Coen, aquesta que s'extranetara, propòsit d'allò, aquesta encara és més potent, com a novetat. O sigui, una mica que fan el músic o aquest director que tu dius, a veure què hi puc aportar jo de nou, perquè precisament aquesta representació d'una obra clàssica, sigui realment per a l'espectador, doncs més potent. Doncs el Jarvands Coen encara més que la Gran Bellesa. Jo reconec això, també ho veig així, però evidentment és molt més agradable la Gran Bellesa. I molt més rica, molts més matinsos, però l'altre és molt profunda. Se'n va a la real, és tristota, és gris, i jo crec que aquí està... Doncs això es pot comparar tot. No ha agradat gaire, no? En general, els cois no ha agradat gaire. No, perquè hi haurà molta gent, és això. Però és genial, eh? Us asseguro que sí. Vale la pena, no? No, no, ni pena ni res, això és... Ara sí que voleu ja el comentem també. En quan això de la Gran Bellesa, això de la Gran Bellesa, la ciutat en sí, també són els propis personatges, eh? Que això de la Gran Bellesa i res no és banal. Tot té un sentit i després es va recuperant i vas veient que... Si més no per la rareza que tenen, et quedes allà a bocabadat mirant... Ostres, d'un i dos, no? Quina gent, quina... És molt important a la pel·lícula, a la música. La música és impressionant, sobretot música clàssica. Jo trobo que està superencertada en tot moment, m'acompanya moltíssim, però això és un goig per molts sentits, no? I després l'acomenar molt, jo penso que és un autor, un director, que per mi el menys ha estat una descoberta i penso que se'n mira a veure quines coses ha fet. Vaig recuperar Ildivo, Ildivo és la, com el subtítol és, l'espectacular evita de Julio Andreotti. Ostres, aquell... Impressionant també, aquest és molt... Tenia lios a una màfia i... Sí, sí, senyor. Sí, era la república. Va repetir i va repetir el govern com a president, i va arribar, com a cap de govern, i després va arribar també a la presidenta. Sí, sí, era clar, la ambició final era arribar a la presidenta. És que van descobrir el titular. El Kirinal, arribar al Palau. I llavors, t'explica una miqueta la història, des que, a més, es situa molt, que sí que és més polític, i és situat des del que eren, t'explica que eren les brigades roses. Roses, sí, sí. Quan els segrets que van fer a l'Aldomoro, que el Domoro perteneixia al partit, que és la democràcia cristiana, el mateix partit de l'Andreotti, i com el van deixar directament. Sí, sí, sí, de clar, sí, de clar. I com el van assassinat, tot això. Déu-n'hi-do. Però és tot, un ritme és molt més lent, però és molt interessant, també, molt interessant. El personatge és el mateix, amb les seves problemàtiques, que sempre li feia mal al cap, però és continuament com està allà amb l'Efervescena, allà amb els eclots d'aigua, sí, sí, sí. També li agrada passejar de nit, és molt interessant també els passejos que fan de nit per la ciutat. Clar, rodat ja de 20 guardes quenes. És molt recomanable, penso que hem de seguir al Palau Sorrentino. Molt bé, es queden 5 minutets. Jaume, acaba de rematar això del propósito del... del Lewin Davis, es diu, la pel·lícula. Sí, sí, sí. Que tal, acaba de fer-ho 5 cèntims. És clar, vull dir, és tota una altra història, vull dir, és una altra... Va, no té res a veure amb això, però ja que ell ha agafat aquest punt, aquest punt del que és creatiu i el que és un gran espectacle en tots els sentits, en tots els mitjans, i evidentment que els professionals impressionants, no? I que probablement, com ell deia, i el Peter Jackson segur que és això, doncs el que es proposa precisament és ser fidel, el que són els espectacles complers i totals, i ho aconsegueix, no hi ha cap mena de dubte, no? I en canvi, hi ha persones que són molt imaginatives, aporten sempre coses noves, i la veritat és que els germans coen. Jo, sobretot, des de la pel·lícula, totes m'han agradat sempre molt, eh? Però jo la que tinc com a punt de referència és d'esperavíacos. Jo crec que allà fan un sal impressionant, ja. Per mi, jo és una pel·lícula que no comulgo a ella encara. Oi, doncs jo sí, perquè és que com més pel·lícules... No comulgo amb la tria del Bardem, amb el concepte, sí, eh? Doncs ho fa molt bé. Però bé, sí, però això ja és... Són gustos personals. Exacte, això a vegades pot ser, probablement, l'actor... És curiós, eh? Si mires la trajectòria dels coens, des que van començar, ja m'han agafat molt, eh? I han anat afinant el llapis, eh? A vegades, afinant-me, sí, sí. És això el que hi ha. I la Arizona Baby, jo era... Sí, una cosa burda. Mór pur i dur, està burdo. Sí, sí, sí. Ja va millorar-la. Fargo també. Fargo va ser magnífica. Fargo, ja veig molt bé. Ella és l'entrada gran, a la porta gran. Sí, sí. I a partir de ja... Hi ha tot un plantejament de crisi, també, a l'entorn dels anys 60. És una mena de trasunta d'això, no? Del Bob Dylan, no? És la buèmia, però sense... És curiós, perquè això també ho podríem... Vull dir, no hi ha les possibilitats com en la gran... La gran... La gran belleza, que les possibilitats les tenen totes. Són absolutament rics i poden estar al que els hi donen a la gana. Punt, no? No és el contrari, no? Són persones que volen ser, tenen la certesa que ells són, creatius i imaginatius, i no és que la societat no està preparada per enmetre aquests. Els altres sí, o no? Vull dir, és una altra història. Sí, hi ha una sequència final, que no és el final tot, eh, no faig espola, que va a parar, doncs, amb una entesa, amb música moderna, i tal, i li diu, toca'm, diu, bueno, però qui tens el dís? No, va, però tu estàs davant, toca. Vull veure't, vull sentir-te avui i tal. Diu molt bé, dius, tens capacitat, tens veu, tens tot, però això no va enlloc, eh, ja ho saps tu. Jo també ho sé, i jo, si vols, et proposo una alternativa. És que és això. És les expectatives en tots els sentits, com les posen sobre la taula i... Ha avançat a l'època i que no lligava. Impressionant. Molt, molt bona. Potser era usagrada, eh, jo. És com aquella descobrienda, no sé qui, que ho han fet, també, d'aquell cantant... Ah, sí, si no me'n recordo com es deia, sí, però era una estila així. Era més documentalista. Saching i tal. Sugarman, això. Allò està molt bé. Jo, per mi, això és millor, eh. Allò és el Gusbanzan, em sembla que és, no? No, no, no. No era Gusbanzan, però allò va tenir un èxit clamorós, era un paio que després va venir a tocar... Se'n va anar a Sudàfrica, aquell paio, i allà... Era fomosellà, però... Era un fet real. Jo crec que això no té res a veure, no? Això és un invent que fan ells i tal. Sí que té una sablança, per això, en aquella pel·lícula, t'hi fa pensar en moltes estones, eh. Saching, no sé quant. Saching for surement. Aquí a la butxaca també ho fan... Bueno, ens queda un minutet, no podem parlar de les bruixes de Zogarramurdi, perdona, se me n'agrada. La Rosa ens farà un comentari ràpid al documental del mes. Sí, sí, només dic que comença el cicle del documental del mes ja, que el dia 11 d'estat ja es fa al cinevaix, en aquesta ocasió es diu Casas para Todos. És una... imagineu-ho. El tema era borbuja, era bombolla immobiliària. És la dirigida per un alemany, que es diu Geri Wetzel, i és això, una miqueta, com es va gestar tota aquesta construcció de ving-habitatges, ving-habitatges, i després buits, moltes construccions d'aquestes, moltes promocions. Ara ho prendrem en els bancs, això. I tant, sí, com això. Com ho aprenguin, seguríssim, que no ho prendran. Molt bé, doncs, fins la setmana que ve, que tornem aquí a parlar de tot això, és que vull dir, és que el que diem, sí, ens ha quedat 5 pel·lícules per parlar, però les parlem una setmana que ve, és que acumulen. Haurem de fer dues hores del programa al final, eh. Demanarem ja. I tant, bé, la setmana que ve ho recuperarem. A veure, a veure. Ara escoltes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. La ràdio de Sant Junts. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern.