Babilònia del 16/1/2014

Però mediana. Jo he fet una mica de deures i m'he fet una llista de les més nominades. Ah, molt bé. He fet així un conteo. Molt bé. Surten totes, després me la passes, i així veig les que més falten. No, no, de les més nominades. He fet i he preguntat les nominacions. I la cosa m'ha sortit del que ha sigut gràviti i... La gran és el americà, no? Bé, són les dues més nominades amb 10 nominacions cadascuna, seguides de 12 anys d'esclavitud que té 9 nominacions. Després ja passem al Capitán Fílix, 6 nominacions, una pel·lícula com tu deies, doncs una mica rara perquè estigui aquí, però bueno, mira, el nivell tècnic està prou bé. No, no, i com a pel·lícula està molt bé, ojo. És una gran pel·lícula. I d'Allars, Bayers, Club i Nebraska, totes tres tenen 6 nominacions. Després, Gerem, 5 nominacions, perdó. El Lobo de Wall Street, 5 nominacions. Filomena ja 4, i després ja anem a 3 nominacions per Blue Jasmine i per El Hobbit. Llavors, bueno, ens quedem a això, el Gràviti i... La gran és la zelica, no? Són les dues pel·lícules més nominades d'aquesta gala i de 12 anys d'esclavitud. I, doncs, totes han aplagat les categories més importants. Doncs això, millor pel·lícula, millor director, diria que hi ha les 3 també. Sí. I emposses de categories d'actor, i de guió, i de totes aquestes distàncies. Però Gràviti i totes les tècniques, no? Gràviti i totes les tècniques, també millor pel·lícula, i millor director. I millor actriu, també. Sí, sí, no, no, Gràviti ha ressalt. Gràviti ha ressalt a tot arreu. No és el pobre Josep Clúnica, no? No ha rescat. Jo crec que serà la triomfadora, eh? Gràviti. Sí, eh? Jo crec que no, eh? No em vull traure. Sí, no sé. És que els Oscars sí que són més de... Una mica més, no sempre, però sí que són més de... Bé, millor director, millor pel·lícula. Sí, no, bueno, no sempre, però bueno, sí. Ja, jo crec que no li donaran el Cuarón i ja està. Si ho volen fer, o les us huevos, però llavors li donaran l'estif McQueen. I per què? Perquè la pel·lícula és molt bona. No perquè és de color ni res. No, no, no. Vale. He seguit fent deures. M'he fet una llista de fiascos. M'he fet una llista de fiascos. No puc dir negre, no entenc. Coses que... El director d'aquest programa no es fa responsable de les opinions i els comentaris dels col·laboradors. M'he fet una petita llista de fiascos, de coses que més o menys havien sonat la temporada i no han entrat a les nominacions com ara el David Cadellam, com ara Oli Slost, quan tot està perdut aquesta pel·lícula del Robert Redford, que tampoc es va menjar un col·lín. Però jo crec que té una nominació de sonida. Sí, alguna, una part que surt a aquesta. El tema de la vida d'Adel també ens ha fet molt de mal, perquè ja sabíem que no podia estar nominada com a millor pel·lícula extranjera, per un tema de dades, doncs va quedar fora, però sí podia optar a alguns categories de... general, diguem. I jo, sincerament, em pensava que Adel Lexar Còpulos estaria nominada millor actriu, sincerament túdic. Per exemple? De fet, vam fer una mena de... Abans dels Úscars fan una trobada entre les actrius més destacades de l'any, i ella i era, hi havia ella, hi havia la Juli Delfi, que tampoc ha rescat bola, que ha hagut fora el club, o sigui que estava nominada i tampoc ha entrat. Bueno, però té alguna cosa, com a millor guió adaptat. Sí, sí, no, no. Exacte, antes de la Nochecer. La Nochecer, perdó. Sí, el guió que converteix ella amb el Richard Lindlater s'ha acceptat per donar les nominacions. Doncs Adel també ha quedat fora, Raj també ha quedat fora, una de les... bueno, se n'havia parlat una mica, s'havia dit que potser entraria, va guanyar... Va estar nominada al globus d'Or, també. I la del Senyor Banks, en busca, no, com es diu? A l'encuentra del Senyor Banks, que també és una pel·li menor, tampoc esperava que estigués nominada, aquestes pel·lícules comarcials que més o menys agraden els. Hi ha un fiasco que te n'has oblidat d'ell, eh? Sí, probablement, un que hem dit abans. De Butler. Aquesta pel·li pensada pels Òscars. Gran fiasco, exacte, però molt gran, perquè sí, exacte. És una pel·li que ha estat... bueno, el Lidane, el director, no deia acció, deia Òscars. Quan està allarrudant, deia Òscars. I llavors ells havien d'entendre que havien de començar a actuar. Doncs mira, ah, Lidane Butler. Com es deia això en castellà? El mensajer o no? El Mayor Domo, això. Tio de Butler, el Mayor Domo. És que he fixat el que m'importa que està pel·li, tio. És que ho tenia tot. Jo la vaig veure. Reparto de Òscar, duración de Òscar, 2 hores i mitja. Era d'Òscar total. Bueno, s'ha quedat fora i no ha guanyat cap ni una sola de les nominacions a les quals podia haver... In your face, precious, in your face. Ja està. Ràbia és molt, eh? Sí, sí. Més gent que ha quedat fora, partint una mica de la llista dels... Mira, estem dient els fiascos i no estem dient les nominacions. És igual, entreu-ne una web d'Òscars i mireu què és tan nominat. Perquè no veureu que el nom d'Aidri Selva, que ha quedat fora per Mandela... Ui, que fort, això, és veritat. Sí, sí, sí, no està nominat. Però si no el guanyarà de l'Òscar... Bueno, pues mi. Jo de vegades no, t'entenc. Tom Hanks, tampoc, Robert Redford i Òscar Isaac també van estar nominats, i tampoc Joaquín Feniks fa Ràbia, pobre home, perquè em cau superbé, i em fa ràbia que no l'hagi nominat. Emma Thompson, Kate Winslet... Bueno, noms que... Que què? Marc, què dius? El conec aquí. Amb com... O sigui, m'estàs distreient. Relantitzes tot i a sobre, després, fas així... Eh, tio, que s'ha d'estar acabant de temps. En fi, un únic apunt final. Ha nominat un espanyol. És aquella sort que es diu... A mi desigual. No, no, ni que estigués nominat a millor actor, un espanyol, és que a mi és igual, és un actor, és igual. És espanyol, és igual. Esteban Crespo va fer un cur que es deia que no era jo, i ha entrat com a millor cur de ficció. Bueno, esteban Crespo i el seu impressionant cur, ha començat a convidar-nos fins la setmana que ve. Gràcies, Carlos de Comel·li, gràcies, per rodar-nos. Gràcies, Xavi Rodán, gràcies, Marc. Aquí ja no ho sé, quin dia veniu, quin dia no. Gràcies a tothom, Marc, gràcies. Fas molt guapo, vull. Doncs bona tarda, nit, que tornem un dijous més aquí a Babilònia, per començar, per l'ajustament del tema de la cultura, no? I avui tenim gairebé un ple al cinc, ens falta el David, però tenim a la Rosa, hola, què tal? Hola, bona tarda. Com estem? Hola, què tal? Hola, què tal? Com va tot? Molt bé. L'han entrat bé, l'Hordes? Sí, molt bé, molt bé. Fantàstic. I el Jaume? Bé, bé, hola, bona tarda, què tal? Que avui parlem del cordi del Jaume, eh? Sí. Ja ho anem avancem. Ja començem. Clar, però no m'hi haurem d'explicar què és això. Exacte, exacte. Ah, perquè sí. Clar, és que així ho diem perquè així... Clar, això ho explicaràs tu, és clar. Clar, clar, clar. No ho explicaré com és això, no? Oh, clar, és una cosa de teva. Exacte, ho diem, bàsicament, perquè les dones no marxin. No que és broma, que no és broma, que no és res estrany, eh? El contrari. Serà amb tot cas eròtic. Exacte. Mai serà pornogràfic, mai. No marxarem, no marxarem. Aquí nosaltres estem, però que no. Molt bé, doncs avui tenim teatre, tenim literatura, tindrem cinema i tindrem un debat que tenen quan en fem. No en fem gaire últimament, i avui hem dit, avui l'hem de fer, d'un llibre que s'ha de dir de Rosa, que es diu Dónde está Dios papá, i parlem una miqueta de la religió, de l'existència de Déu. Per això serà el final del programa, els últims 20 minutets. Però començarem amb l'úrder, que ens parlarà de Bània, aquesta obra d'Anton Shekhov, de literatura, parlem dels Premis Planeta. Parlem, o millor, no parlar-ne, que això ja ho direm per què. Després parlem d'un álbum que té el Jaume, que és l'àlbum del Cordill, per això fèiem la broma. I a partir d'aquí ens explicarà què és això, ja vam parlar d'una miqueta del mes del gener, i seguirem parlant del gener i una miqueta d'aquestes qüestions populars, tan agradables de conèixer. Tenim tres estrenes, Agosto, de John Wells, tenim les Bruja de Zugarremurdi, d'Àlex de l'Eglésia, i a propòsito de Jai Wind Davies, dels Germans Cohen, que vam parlar de la seva passada, però avui tindrem un altre punt de vista del Jaume i de la Lourdes. Agafarem un parell de clàssics, el Roc de Sus Hermanos i Jesús de Montreal de Denís Arco, i farem uns països comentaris, perquè val la pena. Una pel·li que va recuperar aquests clàssics tan potents. I, com deien, acabarem parlant de religió amb la Rosa i tots plegats. Avui ens acompanyarà de fons de Llanarós, perdona, la Sade, Helen Folsade-Adu, és aquell cantant de color nigeriana, que compleix 55 anys. No ho sembla, és guapíssima. I fa poc la vaig veure a la televisió, dius, mare, adeu, senyor. Es conserva molt bé la senyora Sade. No passava que era tan gran, que tenia 40 escatxes, però ja té una edat. I escoltarem una de les cançons de Llanarós i les Suprems, perquè avui fan 47 anys que les Suprems amb Llanarós, que es va separar d'elles, perquè la Rosa era molt diva i tal, van fer l'últim concert. L'últim va ser l'any 1967, amb Llanarós. Després de la Suprems es van buscar la vida, i van actuar les vegas, allò que fan aquests casinos, una mica així, més a segona filera, i bé, van començar a parlar, a cantar altres coses, més modernetes, però que no deixen de ser de la línia d'aquest grup de la mota un americana. Tot un clàssic, l'Hordès, el tio Vania. El tio Vania? Sí, començaré dient que a l'obra de teatres, ja no és l'oncle Vania, es basa en l'obra de Txecó, però és una mica com una actualització. L'han fet les Antonietes, que és un grup de teatre, que van fer també Stockman, el 2012, és un grup molt potent, és una companyia i a mateix temps són productors. La fan a la sala petita del Teatre Nacional, i estarà del 8 al 26 de gener. L'oncle Vania, de fet, el Bascura Txecó fa el 1899, o sigui, té una certa edat, però penso que és completament aplicable. Ens presenta, bàsicament, 5 personatges, ens presenta el professor retirat, no sé si recordeu, un professor retirat, que van quedar de rodes, que es dedica a escriure sobre l'art. Després tenim la noia jove, en aquest cas es diu Alena, que és la segona dona, perquè la primera dona representa que van viudar. Llavors tenim la Sònia, que és la filla del primer matrimoni, i l'Oncle Vania, que és el germà, de la primera dona, i després surt un metge, etcètera. I estan tots en una mateixa casa, podíem dir una casa peiral, i la idea és que tant la Nebuda com l'Oncle Vania es dediquen a treballar i a tot el que treuen per poder mantenir aquest home, que representa que és un professor que escriu i que es dedica a l'art i tot això. Llavors la història es desenvolupa a la relació entre ells, i per dir alguna cosa de què ens parla l'Oncle Vania. Es parla del desencís, de no trobar els interessos a la vida o als anells que voldries haver trobat, de què parla també, de tot el que haguéssim hagut fer i no hem fet. I hi ha una frase que diu l'Oncle Vania, que diu, babem, perquè durant tota l'obra el vodka va allò sobrat. Estem a Rússia? Exacte. Diu, babem, perquè no ens agrada la vida que tenim, i així ens inventem una plena d'il·lusions. Llavors va sobre aquest desencís, va sobre l'avuidor, va sobre el fet que tu pensaves que aquesta persona, en aquest cas és el professor, que era una persona molt entesa i tal, i després arriba al conclusió que en realitat el que és és un mantingut per ells. I també va, em va agradar molt una cosa que surt, sobre l'avorriment. Amb el sentit de que no tinc el que vull, no he aconseguit, estic desencisa, però no faig res. Estic com parat en el temps, no? I després també parlo una miqueta, comenta, xecofa, de la paraula justa. El fet que a vegades no arribem, no acabem de trobar la paraula justa, no? Per exemple, quan hem de dir adéu, no acabem de dir mai. I què vol dir? Que estem en una situació en què potser ens aniríem a dir adéu i no la diem. O dius, a vegades parlem d'amor quan en realitat volem dir afecte. I una miqueta, tota l'obra va sobre aquest desencís, aquesta idea d'avorriment, és que tu veus tus personatges que estan com tirats, dirien els meus alumnes, estan tirats, no? I l'únic que fan és anar-se retreient un als altres. És un obra amb un muntatge molt contemporani. Tu arribes allà i veus a l'escenari està al mig, a la sala petita i està tota la gent al voltant, no? I veus tots els personatges que estan tapats amb una bossa de plàstic, tots asseguts. Tu arribes, és com si estiguessim aquí, i fins que no parla el geoma, no es treu la bossa de plàstic. Fins que no parlo jo, i van apareixent els personatges... Però això és un muntatge molt modern, molt contemporani, no? Perquè això originalment no estava... El que passa és que jo he repassat una mica i sí que me'n té l'essència del nom clavània. Però és un muntatge totalment contemporari, i espero trobar el típic escenari amb els típics personatges. Vull dir, l'on clavània va amb xandal. Vull dir, no és un muntatge... Està bé, no va contemporani a tope. Vull dir que no és un muntatge, però penso que l'essència l'han sabut mantenir, i jo pensava, no, no, però entres de seguida també, perquè igual penses i igual costarà... Aquí nosaltres tenim la contraposició justament de Xehoff. Vam veure la Gavina tots plegats, us en recordeu? Sí? Sí. Jo no me'n recordo. La Gavina era? Era la Gavina, que sí, Jaume. Jo recordo i sí. Explico una mica, Xehoff, perquè ara una... Sí, era aquella trobada... A l'estiu, com una festa... Exacte. Era tardor. Que també es deixen amb una mena de festa. Exacte. La desídia de la burgesia russa, això. Per això dius... Sí, exacte. Aquesta mena de castan apalancats, això és aquesta fórmula de burgesia. Sí, a mi s'ha mencut la pregunta... A vegades les constants com es repeteixen en el espai, en el temps, i en el fons deu ser que no canvia gaire tot plegat, i llavors, esclar, t'identifiques perfectament, perquè jo últimament el llegeixo molt, el Xehoff. Tinc un parell de llibres i vaig llegint així per petites narracions, i dius, caram tu, però això és completament aplicable. Per exemple, quina diferència no hi ha entre això que deies tu, de fer córrer l'alcohol a tota hora i qualsevol moment, quan jo era petit, això pràcticament, era així, tothom se'n sentia orgullós i, oi, t'aporto ja 8 cunyacs i encara m'aguanto dret. Per exemple, en canvi, ara, la versió és molt diferent, però ara, en canvi, tenim moltes més dificultats. Evidentment que el que era el col·lic abans, que acabava completament dominat, era tan espatllat com qualsevol procadict actual, això no hi ha dubte, però que sí que hi havia una forma vigorosa, diríem, que proporcionava el ricord i que, en definitiva, es presumia d'això. Llavors, esclar, això és el que, en definitiva, és el que hem de saber veure on estan aquelles diferències. La cultura russa és una cultura de veure, pel fred, aquesta, creus una excusa, animalment, però hi ha més en aquella època. Em quedaria, jo, després de comentar tot això sobre que ve la obra, que al final, clar, el escritor aquest es vol vendre la Isenda i tal, bueno, es revolta contra ell. I la Nabuda, la Sònia, que potser té una miqueta més els peus sobre la Terra, li diu en el seu tiet, escolten, perquè hem de viure nosaltres, hem de viure, no podem viure amb mallúscules, no hem d'estar aquí tirant-nos aflejarant-nos de tot el que no ha sigut, que si l'altre no acaba de complir les nostres expectatives, penso que és una obra que val la pena. Jo dic que ens agrada un muntatge així, relativament diferent, molt bé, fantàstic. Doncs seguim parlant, en aquest cas de literatura, i refrem un esment molt ràpid dels premis planeta. Potser jo no caldria esmentar-los, sincerament, perquè jo crec que ha estat aquesta vegada, una vegada més, cada any és pitjor, una vegada més la qualitat de les obres. Abans, com a mínim, tenies que donar-me l'altre en simòx, que hi havia una sèrie de gent que tenia un nivell. En aquest cas, la guanyadora va ser Clara Sánchez, amb un llibre que es diu El cielo ha vuelto, el se l'ha tornat, i tenim la segona, com es deia la Síndia, de Cognom Ángeles. Exacte, això. Crec que és un nom de la ministra. No sé si són famílies o germans, o no? No, però és la ministra que va fer el llibre. Ella mateixa, ja en sí, ja la vam conèixer al perió de Zapatero, i va ser una persona que es parla d'aquella manera, i va fer un llibre que es diu El buen hijo, que ha estat finalista d'aquesta història. El buen hijo, directament, us ho tinc a dir, jo soc lector, com aquí tots som lectors, vull dir 15 fulls, vas divasta. Això no té sentit, no? No s'aguanta per enlloc. És un llenguatge molt, molt, molt senzill, molt simple. És com un llibre, ja ha sigut per una principianta, tampoc no crec que tinguin molta... una gran... La primera és darrere seu, la segona que ha fet a la tercera, però a mi em sembla que el nivell és molt baix. Potser és el millor, en aquest cas, potser és una qüestió més aviat, no direm política, però sí de contactes. Estic amb el sector de la cultura, la ministra de Cultura, l'exministra de Cultura, li donem un premi. I el cas de Clara Sánchez, el llibre s'aguanta prou bé, però és un llibre que a l'altre ja va ser molt dràstic, i la Rosa me'n mira una mica espantat, perquè jo no costa fer comentaris d'aquest tipus, aquest llibre, i és perquè realment em fa ràbia... No, no, no, no. Va, que me'n remango. No, no, no. Però a mi em fa nosa que dones escriguin aquest tipus de llibre. Les coses aquí, perquè és Clara Sánchez, és un senyor que ha escrit un llibre que diu que potser ella mateixa, a vegades hi ha dones que estiran pedres elles mateixes, i no és una crítica general poques, però n'hi ha en algunes com homes que també es diuen pedres les mateixes, segons que els comentaris fan. Però vull dir, ara m'he rebatès i t'he peliat con mi, però tirar-m'ho de l'op, però... No, que droma. No, què passa? És un llibre d'una model que fa apologia, de principi, de la Norexia. Un, anem malament, i això fa una dona, a l'escriptora. Apologia d'una forma o una altra, però ella diu que sempre es cuida, i no es troba com a mínim, i tal. Aquesta model fa un viatge que ve de la int, i es troba al d'allons, és un evident. Té, dius, ja em poso nerviós, no? Un evident de Barcelona, i tal, i a partir d'aquí, aquest evident li inculca una serie de qüestions, però clar, tot és entre dones, i és la relació amb el marit, que és el marit de la model, que és artista, que ja queda bé aquest concepte, i aquest artista, que està xulejant, entre cometes, a la seva dona, vull dir, aquesta model, no? Eh... bueno, i resulta que ja és mig conscient, però ho accepta, dius, basta, basta, home, i ara entens el que et dic, no? Vull dir, que és molt salvatge, aquest tema, i com, teòricament, és un producte, perquè això ho dius per internet, pensat per dones. Com es pot dir això? Tota manera. M'entens? Conta amb els estigmes, eh? No, no, però si jo no els dic... Jaume, jaume, jaume, jo això no ho dic. Ho diuen les crítiques, per tant, és una qüestió genèrica, i la sensació que tens quan ell és el llibre, és que és un llibre que molt, molt poca, molt poca graciat amb aquest aspecte, i crec que... Sí, sí, sí, digue-li. Dium tots una miqueta a la nostra, no? Dius com és que una dona pot escriure això, pot senzillament, perquè té un interès, un interès lucratiu, lucratiu de fer una noveleta que vengui molt, una miqueta que no hagis de pensar res, és un tema que ara no sé per què s'ha posat de moda, que tu també el tenia a tu de les ombres, aquestes de greia famosa, com pot haver de gent que llegint això, pot haver de tres o pot haver de tot tipus. Allò no és masclista, és quatre vegades més enllà. El tracte de la dona és brutal. És una miqueta, jo crec que dius, mira, amb tot el que s'ha evolucionat, que som al segle XXI, tot el que s'ha avançat amb els drets de les dones, i si s'has lluitat moltíssim, és perquè patim el jat del segle, i segons en quina cultura o en quin país t'hagi tocat viure i néixer, o sigui, hem patit moltes agressions de tot tipus, cultura, els intelectuals, de no poder sortir de casa, ni votar, ni poder comprar-te res sense que el teu marit... home, s'ha lluitat molt, ara avui dia tenim, i no avui entenem en aquest tema, però tenim el tema de l'abortament que volen reformar, que està passant aquí, per això m'ho emprenya. I llavors dius, home, sempre he fet tota aquesta lluita, i resulta que ara, jo, per mi, quan explicaves una miqueta a l'argument de la novel·leta, home, recorda una miqueta aquelles novel·letes de l'any 60, 70, d'amor, no?, d'amor, de cair, la idea de que la dona s'enamora... El final de ella es revela, sempre que es revela. Prova, sempre està pendent a veure del marit o del home que ella estima, a veure què, però ella no pot tenir una vida per si mateixa. A veure, es revela, però resulta... No hem avançat, què passa?, que encara estem una miqueta... Com a literatura de basció, jo sempre dic que això és fantàstic, tot és possible, però, ostres, amb uns valors, amb uns principis, amb una mica de cara i ulls... Per això m'emprenyo, perquè es venen un producte que no és un producte autèntic per el que seria una dona actual de segle XXI. Per tant, jo no considero... Una dona qualsevol, vull dir, que no cal ser ni una dona sofisticada, ni amb molts estudis, ni sense estudis, sinó una dona amb dignitat... Exacte. I això és el que no hi ha. A sobre, que ella es concien al final d'aquella i li està provocant, fins i tot... Per això et fa el mig d'evident, perquè està emetent unes energies, teòricament, que també és això que tu creus, amb aquesta miqueta més esotèrica, que li provoca, fins i tot, que tingui accidents. Vull dir, que li està desitjant la mort. I després, quan arriba el moment que ell se n'adona, que li estan posant els cuernos, amb una altra, a sobre li fa pena deixar-lo. Dius, tia, és que, vale, no? Vull dir, que no. Jo sé que senyora hi serà més conservadora o no. Falta molta educació, molta educació sentimental. Clar, clar. I a veure, és que aquí hi ha una miqueta també al German, el German, del que després pot ser una relació malaltissa. Exacte. I que això pot arribar a suposar uns maltractaments psicològics o físics. Totalment. És un tema molt greu. És un tema molt greu que no es pot tractar amb banàl·litats. En absolut. Per això jo, des d'aquí... Llavors dius, en quina societat estem, que qualsevol coseta la vinga. I penso que a veure, tot és possible, hi ha llibertat d'expressió, faltaria més. Però s'ha de fer, penso, una miqueta aquesta reflexió. I cada vegada més te la van culant amb aquestes coses. Sembla com si hagués aquesta tendència a tornar enrere. Està brismant. A veure, jo soc un jurat al primer planeta, que m'han culant. Jo volia comentar... Sí, sí, sí. És que m'he apuntat diferents coses. Primer, el que comenta la Rosa, evidentment, que estic totalment d'acord, però estava pensant en diferents productes que es veuen per la tele. Que serien aquest tipus, no? Hombres, mujeres y cilicebesa. Però que hi ha alguns productes. Jo penso que un planeta, evidentment, és més sèrio i hauria d'estar més filtrat. Un exemple. Després que hi ha molta gent enganxada a veure aquests productes, perquè, si no, no els farien, està clar. Si no, miren les novel·les de la tarda. En tot el més respecte. Després, un tema que m'ha tocat molt és el tema que tu comentaves sobre la norèxia. Clar, nosaltres ens estem trobant... Imagina-t'ho que ho vaig a dir, que hem plantejat una xerrada a nivell de professorat, perquè ens estem trobant amb aquestes problemàtiques de tipus alimentari, són problemàtiques molt serioses. Per tant, anem al tanto. I després, l'última cosa que havia apuntat és el que deia la Rosa Sembra, violència de gènere. Una de les modes que ens trobem així amb els alumnes és que això de la violència de gènere, tu penses on estem el 2014, alumnes d'aquest any, doncs ens estem trobant. Ens estem trobant amb alumnes que et diuen que a través del WhatsApp, que està tant de moda ara, on estàs, què fas, un control. No vull dir que només sigui l'home o la dona, vull dir que tots aquests temes penso que han de tenir una bona reflexió. I les noves tecnologies tenen un navegador que, si el tens activat, saps on estàs. Això no ho sé. Si tu l'actives, jo sé si la Rosa està treballant o està amb un carrer estrany que puc dir, a lo millor, estar a casa d'algú i em puc fer una paranoia. La Rosa diu qualsevol, i la paranoia és la foto. Tu no tens el meu navegador. No, no. Tu vas per mi. Això que es diu el navegador és molt interessant. Jo sabia d'un amic meu que és informàtic i tal, el seu fill adolescent i tal que vull anar a fer la volta al món pràcticament i dius, amb tota la seva preocupació del món, i vull dir que ja. Tu no li pots tallar les sales i vols que sigui una persona responsable i que faci món i que faci... Però ell porta el mòbil i porta un localitzador d'aquest. Jo sé que més o menys sé on estarà, en quin país o més o menys per on està. Hi ha com tot, la tecnologia, les coses poden ser molt positives i és això el que ens hem de mirar. La part positiva d'aquestes coses. Res, els navegadors tenim els famosos tomàquet que pots circular i pots anar de punta a punta i en aquest moment vull dir que hi ha d'haver un indicador d'una pantalleta però s'ha d'esclavar per positiu. Bé, ens estem enrotllant, sinó que no farem el debat. Jaume, no dic res més del cordill. No, no. És un album que Jaume ha explicat la setmana passada. Explica'ns una altra vegada, Jaume. No està molt bé. Jaume ha de posar el cordill perquè el veig. Jaume, no volies dir el. Però quin cordill? Però sí que ja estem parlant de cordons en amunt. Doncs ja és una altra cosa. Ja té d'allò. No, ja ho sabeu. Vinga, vinga. Deixeu-me dir-me una cosa que precisament hi ha apuntat abans. Jo el que crec és que tot això de la norexia, també, el que està passant, l'altre dia ho llegia, el que està passant també és que tota aquella persona que practica la norexia no té consciència d'anar contra ell. No, evidentment. Però sí que, a canvi, és molt més fàcil que les persones, segons quin tipus d'etrestors sí que tenen collets que van entre elles mateixes. Llavors això és un inconvenient i el mateix temps és una avantatge. I com ho popularitzem, el que deies tu? Tu trobes rosa i t'hi empada. Potser no es tracta d'enfadar-se, no? Sinó de valorar i veure de quina manera incidim amb positiu que per una part pot ser bo que una persona doncs acabi a partir d'un començament trasbalçat i tal poder començar una activitat com aquesta, però és clar que no es transformi en una mena d'esordre total. Que, a més a més, no em pot tenir mai com un xerre. Tu li vols dir i la li podràs dir, perquè és el que veig. És que no és que faci apologia, animalment, però sí que comenta constantment les sospits de menjar, que avui mengeu una manideta, que després t'han de fer la sessió i m'estan dient a mi de quin cul que tinc. Home, basta? Sí, sí. No cales dir que faig això. Després, quan parlem de la pel·lícula, ja acabarem d'afegir tot això. Comencem amb el Cordill. El Cordill ja ho vam començar la setmana passada, és un almenac, una agenda definitiva, que et va dir en tots els sants que tenim i tot el que cal plantar, les llavors primer, després les plantes, oi, ja han crescut una mica. I llavors, de cada més, hi ha un parell de coses que són interessants, com a explicació, i perquè ens adonem més aviat de com passa el temps, ja que hem parlat aquí, de com el temps ha passat. I per exemple, aquí hi ha un fet que segur, que contemporàniament no podem recordar-ho, i sobretot vosaltres, que sou més joves, que diuen, tapeu-vos perquè baixa el bisbe de la seu. L'altre dia vaig esmentar-ho una mica, no? Sí. Un pol és una parròquia de l'Alsulsonès, a la capçalera de la Ribera Salada, una fluent del Segre. Quan arribava el fred, els vells deien a les noies, tapeu-vos, que baixa el bisbe de la seu, no? Llavors diu, els vells els agraden els jocs de paraules, a la seva boca, el rigorós fred de l'hivern s'havia convertit en el bisbe de la seu. En sentir els vells, tots reien, vull dir que era una gràcia, no? Sabien que en les escasses visites del bisbe les noies s'havien de tapear més del conte per entrar a missa. Mantellines, guants, vestits llars, mitges i mocadors, per tapear braços, colls, o nolls, cabells, ulls i mans. El fred, com el bisbe, també baixava del nord, de l'indret de la seu d'urgèl. I com el bisbe, el fred també demanava bons abrics, vestits i compliments. Doncs ja ho sabeu, això són coses de vegades. Això no ho sabia. Avui no ho sé bé, tampoc. Avui, encara, quan ets a la catedral de l'estiu, les dones s'han de cobrir. Els homes, per les dones, sí. La fixa com això està. Per varia, per varia... Clar, clar, no, no. Mira, amb el llibre que jo després comentaré, també es parla per què surten tan poques dones a la història. Exacte, això és molt important. És el que diem, no? Clar que sí, hem de reivindicar aquestes coses. Molt bé. 3 minuts per parlar cada un d'una pel·lícula. Vull dir ja, perquè ja la Rosa ja em fa xemalull i em tirarà el bolso que em sembla que porta dins la planxa. Sí, home, la planxa, no? Porto la tablet, aquestes coses. Planxa a casa. Molt bé. Doncs l'Urdes, Agost, John Wells, aquesta pel·lícula, què tal? Agost, no sé si recordeu que van fer una obra de teatre. Jo no l'he vist, si l'heu vist. Que es deia, Agost. Era molt llarga, era de 4 hores. No la vaig veure, però va dir-ho. Sortia l'Analyzerant, i la pel·lícula aquesta, que és del John Wells, està basada en un obra amb un guió teatre, del Traits Silets. Aquesta pel·lícula, no sé si ja ho heu sentit, que la protagonista, la Meryl Estri, la Clara, podíem dir d'Analyzerant, no? I surten 3 filles i una de les filles... La Júlia Rovers. La Júlia Rovers. La Júlia Rovers. La Júlia Rovers. I les 3 filles i una de les filles que són com a més protagonistes, la Júlia Rovers, a veure l'obra de... Comença l'obra en què el marit, que és una persona alcohòlica interpretada per un actor que a mi m'encanta, el Sánchez. És genial. Una parella està casada amb la Meryl Estri, comença la pel·lícula, això, i diu... Molt desancisat, també, i diu, bé, li buscaré algú que estigui amb ella, perquè la... Perdó, la Meryl Estri és una persona que... està prenent fàrmacs continuament, o sigui, s'està drogant continuament, té un càncer a la boca. Llavors, ell veu que allò... Es porten per dir alguna cosa no gaire bé, i ell... contracta una senyora perquè l'ajudi, perquè tal. Desapareix aquest senyor, i ell no sap què ha passat, la Meryl Estri, i el comencen a buscar, de tal manera que quan el comencen a buscar és quan apareixen les tres filles amb la Júlia Rovers, amb el seu marit, que és el... Ara no em surt el nom, a veure si el trobo aquí. A l'ègua de Marc Grévor, o Marc Grévor... A l'ègua de Marc Grévor, sí, m'encanta, home. Apareixen, i comencen a buscar el pare, en realitat el pare, però s'ha suicidat, no? De què va la pel·lícula? Doncs va de... el retrobament de la Meryl Estri amb les seves filles, una família que no se venen, i en aquell moment es comencen a retreure tot, tot el que tu n'has fet per mi, que si tu t'haguessis quedat aquí, el teu pare no hagués marxat, etcètera, etcètera. Com una dificultat familiar per ser feliç, també ningú és feliç, i sempre una mica l'idea és que s'acaben quedant sol, estar en la Meryl Estri, com les filles, una miqueta va d'això. Va de totes les converses, sobretot la Julia Roberts amb la Meryl Estri, a nivell potent de mare a filla, són com el blanc i el negre. Cal dir que la Julia Roberts, jo no és un actriu que m'encanti, està imponent, està impecable, està... Cada vegada està més impecable. A mi em van dir, a la Meryl Estri està molt bé, fins i tot algú deia que potser et gegera el personatge, jo no ho vaig trobar, perquè és un personatge molt potent, que diu la veritat sempre, que es carrega el que es passa pel mig. I la Julia Roberts la vaig trobar genial, surt sense gens de maquillatge, o deu ser un maquillatge d'aquests que no es veu gaire, però molt bé a nivell interpretatiu. És una pel·lícula que volia veure perquè no havia vist l'obra de teatre, va estar dues temporades al nacionalitat, i jo la recomano. I aquesta pel·lícula no va de camí dels Òscars? Fa pinta, no? La Julia Roberts està nominada com a trio secundari a la Meryl Estri com a actriu... principal. Els globos d'euro, potser, no? No pels Òscars. Ja ha sortit la llista dels Òscars? Bueno, aquí ho posa, però no ho sé si és... Serà candidata. O deu ser candidata. Ara faltarà saber quina és 4. Però jo em sembla que encara no us sap els globos d'or s'han entregat. Els entregaven, tenen raó. Deu ser que les 10 són candidates. És una bona pel·li. Molt bé. Doncs perfecte. Parlem de premis. Una de les que tindrà 8 dominacions serà les Brujas de Togarramurdi, la primera serà aquella pel·li que va veure la Rosa, em sembla, de la gran família espanyola. Sí. La Vita Alvarez Castro es diu el director. Bé, d'on igual. Però en aquest cas té 12 nominacions. Per tant, en aquesta pel·lícula serà la que... la gran nominada, a veure què passarà. És la que surt, perdoneu, el Quingutiere, des de aquesta. Sí, sí, sí. Això és el Quingutiere, no, Rosa? Jo crec que sí, sí que surt, no? És que no l'he vist. A veure, que algun to per si és la que ens surt. No, no. Llavors, m'hi confós jo. M'hi confós Rosa, sí, m'hi confós, sí, amb aquesta pel·lícula. Per això que es diu la gran família espanyola del Daniel, el que va fer a Zuloscuro Casinero. Sí, però també surt. A Raúl Arevalo. A Raúl Arevalo. Exacte, senyora. Que va fer a Zuloscuro Casinero, primos... Exacte. I és el mateix director, i es veu que és una pel·lícula... La gran família espanyola, sí. És una molt bona comèdia, molt agradable i que val la pena. Llavors, les Brujas de Togarramurdi serà més aviat la segona nominada. I serà més aviat temes tècnics, més aviat que grans interpretacions, perquè la pel·lícula, en si mateixa, és un batiborrillo dels personatges habituals últims de les pel·lícules dels senyòlegs de l'Eglésia. I tenim, des de Lugo Silva, el Mario Casas, el Santiago Segura, no podia faltar. No sé com es diu aquell senyor que va fer Vala de Trista de Trompeta, el que feia... Té un nom a Ceres? Areces? Areces. No sé si que no ho sé. Es diu Areces, aquell graçonet, tan agradable, tan simpàtic. És una pel·lícula de Moura. Realment, la pel·lícula és una disbaixa. És a dir, ja hem de pensar, és un d'Àlex de l'Eglésia, que ens recordaria més el dia de la bèstia, que no pas, potser, aquesta Vala de Trista de Trompeta, o altres pel·lícules tipus de la Comunitat, que són més... 100. Exacte. Surt d'aquesta nia. Sembla més capa això, buscar un tema més apocalíptic, i tal, no? I llavors, a història, en si mateixa, no és que sigui reinteressant, hi ha una sèrie de gent que fa un robatori a la plaça del... Com es diu? La plaça que hi ha de Madrid. La porta del sol. La plaça del sol. És un delicte. És una plaça del sol. Dic, no? La plaça del sol... Bueno... Mentre no m'equivoque, dic la plaça... En cridaran de Madrid i dirà, eh? Què passa? Allà, fan un robatori, marxen, fugint i tal, perquè hi ha qüestions que estem al muntat allò, i el fugir cap a França passen per... Allà, per la zona basca, i passen per Zogarremurdi, i allà es comença a veure tot una festa, la Carmen Moura volant porall com una bruixa, la Terelle Pavez per allà, afectarà especials a Dojo, moment Gore, moment Zombie, moment Bruixa, al final jo ja apareix la gran Bruixa ja amb els pits, bueno... Ole... No, però dic-lo dels pits, perquè és un monstre d'aquests grans, i tal, que és la gran Bruixa. Una dessa, però en plant dolenta, no? Exacte. No, no, no, perquè és com si fos aquelles d'aquestes famoses per històriques, no? Vull dir que són rotundes i tal, i surparia en pencamenge a tothom i tal, clar, dius, a veure, si no s'ha ido la pinza a todos, o què? Què passa aquí? Llavors, la pel·lícula és divertida, si entres en el joc, el Sant Eussegura fa un paper molt bo, el Sant Eussegura ja que t'ha dretes van vestides de dona, de dona cinquentona, con tono vasco, i és boníssim. Vull dir, l'accent vas clar, dius, però què fan aquests? Vull dir, senyores, són Bruixes, eh? Vull dir, són Bruixes, de categòria, molt bo, és una tonteria com una casa. Vull dir, la pel·lícula està bé, en Rius, eh? Però bé, has entrat en aquest joc. És molt gamberro a l'exeleglècia, i aquí entra... Jo crec que és massa, massa, massa gamberro, i al final, dius, no saps com acabar la pel·lícula, i bueno, l'acabes i ja està. Molt bé. Tres minuts ja, home, també, per... per acabar amb la Lourdes, i la propòsito d'Ewin Davies, el germà Escoen, que ja veu parlar, i després, al seguit, el germà farà un comentari sobre una conferència, i la Rosa ja la deixarem per que parli d'acord l'Ecorbussier i de l'On d'Esta és papa, i escoltarem els Suprems, i no tenim més temps, correu, correu, que ens acaba el temps. Diu, a propòsit d'aquest senyor, com se diu? A propòsito de Llewin Davies. Llewin Davies. Bé, doncs, aquesta és una d'aquelles pel·lícules que, quan tu has anat seguint, doncs, el camí canset, el carrer creatiu, doncs, el germà Escoen, la veritat és que et sorprèn, no? Vull dir, així com a botialet, ja no sorprèn, gairebé ningú pel que jo veig. Ja diuen, oh, sí, estan bona com la Matchpoint, no? Aquí no, realment, aquests senyors, doncs tenen una capacitat per plasmar una... una realitat que és molt dura, i que aquesta realitat, no precisament, l'ambienten en el moment actual, que llavors estarien parlant d'una capacitat per visionar aquest moment, no? Si no, tot el contrari, i allò que dèiem abans fa una estona, no? Si no, que ens envienten en els anys 60 i ens parlen de coses d'una actualitat extraordinària, que precisament davant de la crisi que s'ha patit i tal, hi ha molta gent amb això de l'ampoverament i dels emprenedors, no? Ah, sí. Pot haver-hi emprenedors, que, francament, poden tenir un èxit extraordinari, però d'altres, alimentats precisament per aquest concepte, que tant, tant, escoltem, doncs el que sí que poden és emprendre un camí, que és el que veiem amb aquest protagonista del film, que la veritat, si no troba algú pel camí, que li digui bé, que ja el troba, eh? Abans de trobar-lo, hi ha una sequència també, que és el Joan Burman, que és allò que deies tu, de les bruixes, d'aquestes. Quina cosa més potent, allò és difícil de bastar-ho, eh? Però tens l'altèntica sensació a nivell de valors que, veritablement, és una manera d'expressar... Expressar, realment, el que... ...un seguit de constants que, veritablement, ens dominen i que nosaltres no ens som massa conscients, perquè, vaja, és com una mica el mort amb vida, no? Ui, quina cosa més potent. Molt bé, jo tinc la beure l'any. Bueno, jo és que estic... És el que diu el Jaume, perquè és una persona com sabeu que es dedica a cantar i a composar, i l'escena que diu el Jaume, una miqueta, és quan ja ha passat gairebé, s'està acabant la pel·lícula, i no troba feina, no hi ha manera, no hi ha manera, es troba amb algú i li diu, bueno, això que tu fas, no et donaré feina, si vols fer una altra cosa, cantar amb una altra gent, i per dir alguna cosa, desvirtuar una miqueta el que ell vol fer, però, si no, no tindràs feina. Llavors, una miqueta, la idea aquesta, posa la dualitat, no? Seguim el nostre camí, encara que allò ens comporti, dormir cada nit amb un sofà diferent, perquè va passant de casa en casa, perquè no té ni un duro, i aquelles històries, no? Té un fill o no? Té fills per allà? Una situació una mica d'allà? O fem això o la proposta que li fan, quan vens, una miqueta, posa aquesta dualitat, jo no dic que és millor ni pitjor, però penso, i una de les gràcies de la pel·lícula dels Coens, jo penso que una pel·lícula, que és totalment, per mi, contemplativa, allò que dius, bueno, i no es fa gens, la música per mi boníssima. És que el Coens no es fa mai pesat, per mi no se'n fa pesat. La pel·lícula que hi ha, que l'home ens ha caigut, que no és el que es va dir, és un estil, no? Sí, sí, sí. Vinga, anem fent, anem tirant. Sí, sí, molt bé, és massa. Si anem a veure aquestes, sí. És que és potentíssima. Jo, ahir, precisament, em deien, dius, escolta, això de la gran felicitat? La gran família, quina? La gran belleza. La gran belleza. La gran belleza del Paolo Sorrentino. El pel·lícula hi ha, evidentment, però aquesta encara és millor. Sí, perquè és que és més profunda. És el que acaba de dir a ella, i jo penso que ho ha dit molt bé, no? Perquè ell té la sort de trobar una persona, que amb tota la honestedat del món, dius, escolta, això ja ho veus, això, no? No guanyaràs ni tu ni jo, ens guanyarem la vida amb això. Jo sóc un empresari, però també sóc un entès, no? Llavors et dic la veritat, jo et proporciono el que et definitiva és el món, que el que fa és sacrificar l'art de veritat. Molt bé. Molt bé, eh? No, això vull veure. Jo crec que també em falta posar alguna de les primeres, però a partir de Fargo ja va ser un enganxe total. Si agafem això i ho projectem amb el que deiu de la televisió, aquests programes que tenen èxit, doncs ja... Ja tenim l'àvit creat i llavors era l'únic que explica allà, no pot que vulguis. Ja, home, expliques això de la conferència. Un 30 segons. És una d'aquelles coses que t'hi poses per dia. A veure com determinades persones tracten una cosa tan sediosa com són els valors socials, no? I bé, vam començar amb una conferència amb el senyor Torralba, que ja em vam fer esment i vaig parlar-ne. I posteriorment, doncs, esclar, es tracta de tocar valors. I el primer que tocarem serà civisme. Ah, molt bé. I el civisme ho farà... Cal molt de civisme avui en dia. Basta. A la ciutat, almenys a Barcelona, al metro i a Sargiòxi. Sí, sí, sí. Hi ha una cosa avui precisament, he escoltat una entrevista amb el senyor, el doctor Josep Ramos, que el coneixem molt bé, la Rosa i jo. I l'entrevista que li han fet, eh, doncs li han dit que quin és el valor que destancaria, i ella ha dit que el respecta. Diu perquè el respecta és mirar la cara a l'altra persona. Vull dir, és aquella convolicitat, no? Ha estat genial. El que ens farà una conferència. Quin dia has dit? El dilluns que ve a les 6 de la tarda, a Gartianietto de Cordmallà. Ah, molt bé. Molt bé, fantàstic. Abans has escoltat una mica les Suprems. Rosa, també, fens-us una punta sobre la qüestió de la corbusió. La posició de la corbusió, mira. Però l'has fet perquè no puc... Està bé, aquí. L'únic està fent, ja, agafant la gent. Pensem en veu alta. Cap problema, cap problema. La posició es diu la corbusió. La corbusió, molt correcte. Unes les de pais... gràcies. Ara ja, ara ja... Li he fet la broma. Li he fet la broma. Unes les de paisatges moderns. És una exposició d'aquestes temporals que es fa en el Caixa Forum, a casa Ramona. A casa Forum de la Caixa, naturalment. Comença ara el 29 de gener que estarà fins al 11 de maig. Però les persones que siguin interessades en veure aquesta mostra es fa un itendari complet per totes les fases de l'obra de la corbusió a través d'una espècie de col·lecció de dibuixos, pintures, projectes arquitectònics, i maquetes de edificis. Peses procedents majoritàriament de la Fundació de la Corbusió a Parí. I de Moma de Nova York. De fet, està organitzada per Moma de Nova York. A mi em fa gràcia perquè he rectificat la rosa que jo tinc ni fava de francès. Ella sap moltíssim de francès que he fet de conya. És que jo tinc ni idea. Vinga, va. Deixa'm aquí. Que penso que val la pena. M'he sabut que hi ha moltes pel·lícules... Jo en diré segur. Aquella pel·lícula argentina del vecino, que hi ha una obra a Buenos Aires, li obre una finestra que toca de ple a la seva casa. Com es deia? Com es deia que ella preveia molt bona el vecino. Es passa la pel·lícula intentant que la tapi. És una obra de la corbusió. Molt bé. Ara la rosa es parlarà d'aquest llibre. És un llibre per donar el peu. És com un minut. Ara ja la venjança. Un minut i ja el quart d'hora pleguem abans. Molt bé. I ara escoltarem la Diana Rose en The Suprems, amb aquesta rosa. No, no. Treviant, treviant. Endavant. Baby Love, una cançó molt divertida de The Suprems. Avui fa 47 anys que et van deixar d'actuar juntes. Una pena, això. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. I ho pensava. Doncs d'aquí tenim el Tom Ballant. El don el ballant és el que tant de la pel·lícula que hem parlat canta molt millor. Canta millor els dos coins. Sí, molt bé. És que la d'Aiana Ross té una mica així de pit o una mica tunteta. Però no, perquè... És que és veritat? T'ha vist el Florín, jo ve a mi planeta. No, però és veritat, aquest... Ha vist el Trojan especialment. Aquesta senyora era molt així, molt allò... Allò a la molt figa tova. Però bé, no, però... Allò a la mà, que no... Té raó, té raó. No diguis res més amb l'últim quart d'hora, perquè li deixo la rosa a part de l'estona. Dónde està Dios, papa? Aquí, ara, molt bé. Vinga, som-hi. El títol d'un idò ja diu molt, eh? Dónde està Dios, papa? Aquest llibre l'ha escrit el Clemente García-Novella. Sí. És un economista que, bueno, havia estudiat també a part d'aquí, crec que era Saragossa, Saragossa-La Manca, i després també a París. Ha treballat molt a França, a Anglaterra, i a diferents països. Vull dir, és una persona amb unes inquietudes, que té una preparació, té una formació, que es diria, bueno, no sé dir-li, una persona posa oberta al món, senzillament, i una persona oberta al món. Que, clar, a més de tot això, resulta que és pare. I els seus fills li comencen a fer preguntes, papa, i per què Dios, i d'on està Dios, i Dios existeix, i les religions, i l'adventari... M'hi temo molt, es fan, i sóc avi. Clar que sí. Jo, de debò, tenia moltes ganes de comentar aquest llibre. Us diré que l'he gaudit moltíssim. He gaudit de cada paràgraf molt llegit, i jo, amb calma, saborejant-lo. Perquè, de debò, és una reflexió, allò que dius, un seguit de satisfacció, pel cap, per la ment, per la intel·ligència, poder anar fent aquestes reflexions. Amb molt de respecte. És un llibre que està fet amb molt de respecte. No s'intenta carregar res, sinó senzillament dius, home, a veure, reflexionem, no?, el per què creiem aquestes coses. Us diré la dedicatoria ja per començar el llibre. Aquí la diurà, la diurà, la diurà, i la diurà a els meus pares. Després, de totes maneres, també fa agraïments, especialment a persones que han estat importants a la seva vida, o que li han recolzat molt per fer aquest llibre. No deixa de ser a la societat que encara vivim, que està marcada amb unes connotacions religioses, que la religió impregna moltes facetes de la nostra vida. Tinguis creences on les tinguis, però a la societat resulta que sí, te les estan marcant continuament i te les estan recordant. Doncs diré que aquesta dedicatoria agafa res, uns versos d'alcali el llibre, aquest autoàrab, i diu, vuestros hijos, aunque estén con vosotros, no os pertenecen. Podéis darles vuestro amor, pero no vuestros pensamientos, porque ellos tienen los suyos propios. Podéis esforzaros en ser como ellos, pero no busquéis hacerlos como vosotros. Jo ho vaig trobar, que sí, crec que val molt la pena. Jo sempre comento els llibres i tal, però de debò ho recomano, però fervientament. A més, ell té una pàgina web, que és precisament el títol, les 3VDop, el títol del llibre, tot seguit, dondeestadiospapa.com. I val la pena, perquè entres allà, ja l'entrada de presentació, ja ha fins i tot un vídeo molt curtet, que ell explica d'on és això, que ell volia fer-la a un dels seus fills. A veure amb coses que, de per sí, de per tota la vida, per tradició, han sentit creure, perquè la societat ha estat així, perquè majoritàriament hi ha hagut un credo, una creença, que impregna tot, no? I llavors, dius, mira, doncs jo vull fer... Perquè, com que jo no crec això, jo crec que el món no ha estat construït per una força, per un déu que no se sap. Exacte, per una màgia, no? Doncs jo vull fer una miqueta aquest reunament amb els meus fills, i ha tingut tota la paciència, tot el treball i tot l'esforç de plasmar-lo per escrit i fer-lo d'una forma molt metòrica. No? Són capítols curtets, molt concretes, que ara ens parla d'una cosa molt concreta, i és que, de debò, us miraria, jo tinc sobretllat moltíssima cosa, tinc estèrics posats per dir, ostres, això val la pena, aquesta reflexió. Us llegiré res, els capítols. Sí, sí, els capítols, per exemple. La primera part és, però sobretot, primer fa una mica d'introducció, que diu el parquet d'aquell llibre, després diu la part primera, diu per la sobredeu, sobre dioses, mireu, dic, perquè estan castellans. No sé si existeix la traducció en català o desconec. No, però diuen castellà. Però, bueno, com que tenim coneixement i dominem llegues, que us vinguem davant, clar que sí, per això està. És consellent de ser intel·ligents, i hem de aprofitar tots els recursos que tenim a dades. Doncs mira, per exemple, diu per la... El primer capítol, d'on està Dios, papa? El segon, per què imaginar dioses? Ah. Una altra és, per què la gent sigue creyent en dioses? Quines eren els primers en creer en dioses? Puedes provar que Dios no existe. Tot això és el títol, afactivament. Ja, un moment, veus? Aquesta reflexió que tu, aquesta resposta, és això. Ens fa molta por allò desconegut. Clar. I tenir por és humà. I llavors, des de els 3 històrics, s'han anat creant... Creant unes idees, unes il·lusions, unes invencions. Sí. Doncs una miqueta per a Pai Bagua. A Pai Bagua. Aquesta por. Bueno, si hi ha gent que això li funciona, li va bé, li deixa tranquil, el reconfort, fantàstic. Però no vulguis impulsar-lo a tots els altres. I no vulguis... El que ha passat a la història, el llarg de tota la història, no? Doncs aquestes escomulgacions, aquestes penes de mort a la fuga, i ara, enquisició, tot això, diguem-ho, eh? Sí, sí, sí. T'espulsem d'aquí, no pot ser ni enterrat en terra santa, en terra sagrada, has d'enterrar fora dels demà. És això, vull dir, fa una miqueta... Diu que les persones no l'han arribat encara del nivell humans, no? Clar. I aquesta seria la raó de tot això, no? Jo, sí, sí, sí. Per això fem barbaritats, perquè no estem en aquesta categoria que està a la nostra anel, això sí. Allò que dèiem de l'espectativa, la perspectiva, eh? Sí, sí. Jo pensava que suposo que ara ho comentarà a la Rosa, que a part de la religió relacionada amb l'amor, d'allò de dir que no pot ser, que això s'acabi, no? Exacte. També penso en el que deies una mica a tu també, Rosa, però que a vegades et queda molt present, no? El paper de la religió al llarg del temps, a part d'aquestes coses tan potents com l'enquisició o tal, com ha frapat, i ens està frapat de manera totalment inconscient. O sigui, tu estàs actuant, els teus pares deien, els teus pares deien, és que fèiem això, és que fèiem allò, i veus que, a darrere fons, ja tot un... Per tradició... Per religiós, que el que trobo més potent és que no ens en adonem. Exacte. Ho tenim tan ja incorporat, que penso que per això pot ser tan important... Mira, fa poc per parar-nos. I fins i tot, que s'incorporen al llenguatge, també, no? En el llenguatge. Si Déu vol, si... Gràcies, adéu, adéu, fins i tot. Mira, fa poc... I clar, després de llibre, jo també ja em fixava en aquestes coses, reflexiones més i tan adones, ho fas més conscient, no? Quan va bé que va ser a les Filipines, va ser a l'últim huracà, que t'ho foten enorme i tal, doncs, ostres, la gent estava espantada, ja estava esperada i tal, no? A veure, això havia estat per forçar la naturalesa, està claríssim, és un desastre natural, no? No hi ha ningú que enviï una, això. En canvi, el president de Filipines deia, en els mitjans de comunitat dirigint-se, a defensar el país, els seus consultadans, i a la premsa i tot... Ostres, sí, no, després d'aquest desastre i tal... Bueno, espero... Ara Déu ens ajudarà a... Ostres, i penses, quina contradicció. A veure, si penses això, llavors, si es deuen bé, qui te l'ha enviat? I en canvi, ara Déu vindrà, home... Com pot ser? Els segles, ja, que tenim un coneixement empíric de tot, de les ciències, com és possible que la ment que no està constatat de cap manera estigui marcat a milions, milers de milions de persones. A les seves cultures, d'eniguals, sigui cristianisme, sigui budistes, sigui nindudistes, sempre està aquesta presència. Llavors, clar, és molt fort, no? És com si ens inventem un ídol, un concepte nou... És un element sectària, la fiaca, no? I això... Vinga, us ho començo a dir a tots, i comencem a obrir i obrir i obrir, i ja està. A veure, la Rosa que s'explica, però la Bíblia és un gran bestseller de fa dos mil anys. Sí, sí, efectivament, sí, sí, és això. Mira, jo què comentava, no? Per què comença tot això? Doncs per el tema de la por, de la por ara, la mort, les coses, no? I llavors, al moment que diu que els fills li pregunten, per què imaginar dioses, jo? Per sentir-nos menys tristes per la mort i per les coses feies que passen en el món. Ell fa, amb aquest capítol, per exemple, per la creer en dioses alivia el miedo, creer en dioses consuela, da esperanzas, creer en dioses de poder, creer en dioses és una forma d'explicar el mundo. I llavors, menciona, bueno, continuament està citant, en paraules textuals, molt des d'autors, filòsofos, científics, de molts de tot els temps, eh? De fins i tot, de jo què sé, de la de Michana i anteriorment. Per exemple, una cita d'Albert Camí, sobre el tema de la llibertat. Diu la llibertat del hombre consiste en saberlo. Saber, mira, el món s'ha construït així, punt. Saber que ets lliure. La clarividència que podria ser su tormento és, en realitat, su victòria. O sigui, el saber per què t'ha d'anguixar tant, és afrontar-lo. És, d'una millor forma, de apaciguar nostres miedes, tal com ho veu jo, i això ja ho diu a l'autodial Clément, diu és, no és creant intel·lectius, huyendo de estos miedos de ellos, sino afrontándolos. És que la religió vol ignorància. Afrontándolos, després de l'amor, el tio no hi ha res. La religió és cerca i ignorància. Ah, te l'estàs acabant, eh? No, no és veritat, la religió és cert. Perquè l'època franquista volia que la gent no tingués un nivell de cultura elevada. Clar, sí, sí, sí. Continuament està fent aquestes reflexions, ja dic, amb tota l'estona, superrespectuós. A més, no només es refereix a la religió cristiana, parla també de la llueva, el judaísme, el budisme, el no sé què bonia tota una relació que ara us ho diria. I, a més, després de cada capítol, de cada part, que són unes quantes, hi ha bibliografia. Això també és molt interessant. Perquè hi ha llibres, jo, per exemple, em vaig marcar dos, que hi n'hi ha molts més, no? Per exemple, un que es diu del Pol Arben, diu, Dios es explicado en un trayecto de taxi. Oh, pot estar bé, no? Sí, clar, jo em vaig donar molt l'atenció, amb el taxista potser amb un diàleg, no? No sé el millor. Aquest és de l'auditorial d'oceà, del 2011. A més, tothom... Clar, arregles el món, eh? Ja arregles, arregles el món. Jo havia trobat... Tots són llibres molt actuals, són llibres molt recents. Molt bé. I és un tema que dona molt de sí, hi ha moltíssima bibliografia. O un altre, per exemple, del Samuel Beckett, que és esperant de Godot. Ui, això... Bueno... Sí, sí, sí. Fa menys, jo he dit cita, per exemple, el Bertrand Rasse, el Charles Darwin... Clar, com o no, la teoria de la evolució. Home, essencial. La Stephen Hawking, però quantitat de gent, poetes... Tant a favor com a en contra. Vull dir, ara, molt senzill, eh? Vull dir-te massa bàsic. Però és això, no? Gent que han escrit i que han parlat i que han defensat les religions, gent que no, que estan dient tot al contrari. És que he parlat de moltíssimes coses. Mira, de la nada, de la inmortalitat, de l'existència del cel, del proselitisme, dels valors, dels principis, a transmetre els seus fills, de la fe, del pecat, de l'autoestima... I hi ha una paraula, un res, això és molt breu, de l'autoestima, que és molt interessant. Perquè, clar, se llunya, precisament, de tot el sentiment aquell de culpa, de tot saber-ho, tot el tema aquell de la culpa, que se basava molt en moltes religions. I d'un i dos. És que, clar, no volem anar bé en noms, perquè si jo nosaltres volem continuar sent molt respectuosos amb tothom, però també es vol que es respecti l'altra opció, l'opció de l'atèisme, de l'agnosticisme... És clar, se la respecta. Del libre pensador, libre pensament. Lliure pensament, sí que. Clar, clar, clar. Doncs mira, per exemple, aquest de l'autoestima és molt greu, és molt interessant aquest... És que de debò que té el teu profit de cada pàgina i de cada... Això és a la pàgina 79. Mira, Diu. Diu, això era... Diu, a les històries, per a no dormir, que me contaban siendo niño, prefiero concrecer lo que marca Aurelio, el emperador filósofo, se decía a sí mismo cuando se daba cuenta de que había obrado mal. No te desanimes, no te consternes, no sientas asco de ti mismo, si a veces no consigues actuar sobre cada cosa, conforme a los principios más convenientes. Dic que el comenta després. O más, ser siempre absolutamente irreprochables en la práctica imposible. Los seres humanos somos imperfectos y como tales cometemos errores. Si hemos de juzgarnos a nosotros mismos, que sea con un espíritu de mejora para próximas ocasiones, no para violentarnos ni para castigarnos. Bueno, miqueta es una que está reflexión, ¿no?, del tema del pacat, de la culpa, de no sé qué... Molt bé, molt bé. És clar, és que és de debò que... Bueno, podem fer una cosa, Rosa. És el alma, que és l'infer... Si voleuro, prenem una aclaridad. És una mica la presentació bastant amplia, molt interessant el tema. Hem fet 4 punts, no?, si volem... Mireu a la web, us recomano que entreu a la web. Les 3 domles... I fem una cosa, la setmana que ve, si acabem de reprendre la informació, i llavors fem un debat una mica més en profunditat. Tu ho sembla, eh?, ho dic perquè és que, com sempre, el que diem, no?, vull dir... Ens agafa el temps, no?, perquè hem de parlar d'altres coses, ens agafa d'altres coses que és important, no? Però jo diré que és un llibre, encara ens queden dos minutets, vull dir que jo crec que Rosa és un llibre molt interessant i que pot donar molt de suc, primer, per la gent. Que tinc o no tinguis dubtes, sinó per, simplement, crec que jo, aclarir, no?, els conceptes, des del punt de vista, això és positiu i... Treure un llibre, la stigma, l'abril i l'abril... Exacte, i fins i tot, exacte, diu, i que siguis conscient... A veure... de que realment és una religió, que siguis conscient que és una forma, això, d'acte console, de refugi, i hi ha un moment del llibre que diu, home, és una experiència que jo també m'agradaria que els meus fills, la visquessin, al fet d'entrar en un temple, rezar fins i tot, sentir aquella calma, tot aquest ambient que hi ha allà, no?, diu, per què no?, que és lliurament que tot això visquin, però que coneguin realment... Clar, és que l'objectivitat és molt important. És a dir, plantar un llibre objectiu, el més objectiu possible, com diu la Rosa, el positiu i el negatiu de les coses, crec que tothom hauria de seguir, però clar, aquí és on entraríem, no?, aquella gent, a lo millor, que és tremendament religiosa, potser aquest llibre l'entendria? No. És un plantejament extern, eh? Jo insisteixo, ell ho fa d'una forma molt, molt, molt educada. Molt educada. Hi ha un moment, també, del llibre, que al final hi ha pràcticament, que ell diu, clar, hi ha molta gent que se n'adona a cosa, es dona a compte de tot això. És a la pila, ell diu, deixem-ho, la luz encendida. Molt bé, molt bé. Llavors, és sobre el traje del emperador. Tothom veia que el emperador anava... No, i ningú s'atrevia a dir-li. Fins que aquell nen va arribar i diu, si el emperador va, no? És una miqueta, això. Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. Hem deixat molt obert el tema, el remetarem la setmana que ve i llavors sí que parlarem i comentarem amb tranquil·litat. Doncs bé, el que diem, ens hem de acomiadar. Adéu-siau. Fins la propera. Vinga, adéu. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Benvinguts al 46 programa de bona part de Riu Desbert. Felicitats a tots per aquest 2014 que comença. A mi, amb aquest programa d'avui titulat 321, espero que lo èpique formi part d'aquest any de les properes experiències que tenen tots. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies.