Babilònia del 23/1/2014

I ho vam confirmar. Sí, és veritat. Vam una mica postargar el moment de criticar la pel·lícula, perquè no era una pel·li, era mitja pel·li. Ara que hem vist la segona meitat de la pel·li... Es confirma. Es confirma, les bones migracions. És una enorme pel·lícula, però és una pel·lícula escandalosa. Miniment escandalosa. Potser no tant com ens haguéssim pensat en un principi, perquè... Com serà? Potser no tant com serà. Els festivals, no sé què... Ah, bueno, sí, sí. Sí, sí, planejan projectar la versió de 5 hores... que va concebre l'esbonteria. Però, bueno, vistes aquestes dues parts de la versió de 4 hores... Bueno, doncs sí, és una pel·lícula escandalosa, és una pel·lícula d'éssit lenguada, però no és tan puja de tot com ens ha esperat, hem vist coses pitjors, i no estan això. És una... no estan o... bueno... És igual, és una gran pel·lícula. Tu li has mestrat, no? No, no, jo... Escolta, jo el que demani la... El que demani la narració... Aquesta segona part és una mica... Potser més mortècina que la primera. No és tan exoverant, no és tan plena d'estímuls per a tot arreu, i no és tan mutant, i no és tan iconoclasta, potser és més sòbria, però... Penso que és un contrapunt ideal per a una pel·lícula, doncs que, jo us dic, em sembla excel·lent, una de les grans pel·lícules de l'any. I jo em moro de ganes de veure la versió de 5 hores del tiró, no? 5 hores i mitja. A què? En el Berlín, ja m'ho convidaran. En iràs a Berlín, clar. Sí. Paga pau. Paga estupau? Sí, sí, sí. Estupendo. Total, et pagues viatges a Nova York? Claro, claro, claro. No et ve d'algú amb un... Tot part del mateix paquet. Sí? Bé, estupendo. Doncs amb una, amb aquesta imatge, un paquet, ens acomiadem... Fins la setmana que ve. Oh, no, vosaltres us acomiadou, fins més a saber quan. Pots venir cada setmana, si ho vols. Tu ja veurem. Moltes gràcies per seguir amb nosaltres aquestes 3 setmanetes, nois? Gràcies. Moltes gràcies, de veritat. De tot, de tot, cort. I a vosaltres, doncs, ja ho sabeu, us emplassem fins a la setmana que ve, a les 8 del vespre de radios ben dijous, serem aquí... 10 minuts, 10 segons, tens. Per cobrir-te la glòria, a veure. Ara toca parlar de Maesquip. Maesquip és una pel·li tetes. Vale, gràcies, nois, fins a la setmana que ve. Adéu. Bona tarda, Nid. Bona tarda, Nid. Que tornem un dijous més aquí a Babilònia, per començar, per l'ajustament del tema de la cultura, no? I avui tenim gairebé un ple al 5. Ens falta el David, però tenim a la Rosa. Hola, què tal? Com estem? A la Lourdes. Hola, què tal? T'has entrat bé a Lourdes? Sí, molt bé, molt bé. Fantàstic. I el Jaume? Bé, bé, hola, bona tarda, què tal? Avui parlem del cordí del Jaume, eh? Sí. Jo el avancem. Ja he començat... M'heurem d'explicar què és, això. Exacte. És que així ho diem perquè així... Però així ho explicaràs tu, eh? Clar, clar. No ho diré com és, això, no? És una cosa de teva. Exacte, ho diem perquè les dones no marxin. No que és broma, eh? Que no és broma, no és res estrany. Serà amb tot cas eròtic, però mai podrem... Mai serà pornogràfic, mai. No marxarem, no marxarem. Aquí nosaltres estem, però que no. Molt bé, doncs avui tenim teatre, tenim literatura, tindrem cinema, i tindrem un debat que tenen quan en fem. No en fem gaire últimament, i avui hem dit... Avui l'hem de fer, arran d'un llibre que s'ha de dir de Rosa, que es diu Dónde está Dios, papà, i parlem una miqueta de la religió, de l'existència de Déu. Per això serà al final del programa, els últims 20 minutets. Però comencem amb l'Urdes, que es parlarà de Bània, aquesta obra d'Anton Shekhov, de literatura. Pararem dels Premis Planeta. Pararem o millor no parlar-ne. Això ja ho direm per què. Després parlem d'un álbum que té el Jaume, que és l'àlbum del Cordill, per això fèiem la broma. I a partir d'aquí ens explicarà que és això. Ja vam parlar, s'ha passat una miqueta, del mes del gener, i seguirem parlant del gener i una miqueta d'aquestes qüestions populars tan agradables de conèixer. Tenim tres estrenes, Agosto, de John Wells, tenim les Bruja de Zugarra Mordi, de l'ex de l'Eglésia, i a propòsito de Jai Wind Davies, dels germans Coen, que vam parlar de la setmana passada, però avui tindrem un altre punt de vista, també, del Jaume i de l'Urdes. Agafarem un parell de clàssics, el Roc Jesús Hermanos i Jesús de Montreal, de Denís Arco, i farem uns països comentaris, perquè val la pena. Una pàlica per recuperar aquests clàssics tan potents. I, com deien, acabarem parlant de la religió amb l'arrosa i tots plegats. Avui ens acompanyarà de fons de Llan Arros. Perdona, la Sade, Helen Folsade Adu, és aquella cantant de Colón i Jariana, que compleix 55 anys. No ho sembla, és guapíssima. I fa poc de vegades veurà la televisió, dius, mare, adeu, senyor. Es conserva molt bé la senyora Sade. No passava que era tan gran, que tenia 40 dies que haig, però que no tenia... No és que fos gran, però ja té una edat. I escoltarem una de les cançons de la Dejan Arros i les Suprems, perquè avui fan 47 anys que les Suprems amb Dejan Arros, que es va separar d'elles, perquè dejan Arros era molt diva i tal, van fer l'últim concert. L'últim va ser l'any 1967 amb Dejan Arros. Després les Suprems es van buscar a la vida, i van actuar les vegas, allò que fan aquests casinos, una mica així, més de segona filera, i van començar a parlar, a cantar altres coses, més modernetes, però que ha deixat de ser de la línia d'aquest grup de la mota un americana. Tot un clàssic, l'Urdes, el tio Bània. El tio Bània? Sí, començaré dient que l'obra de teatres diu Bània. Ja no és l'oncle Bània. Es basa en l'obra de Txecó, però és una mica com una actualització. L'han fet les Antonietes, que és un grup de teatre, que van fer també Stokman, el 2012. És un grup molt potent, és una companyia, i a mateix temps són productors. La fan a la sala petita del Teatre Nacional, i estarà del 8 al 26 de gener. L'oncle Bània, de fet, el Bàscar de Txecó fa el 1899. O sigui, té una certa edat, no? Però penso que és completament aplicable. Ens presenta, bàsicament, 5 personatges. Ens presenta el professor retirat, no sé si recordeu, un professor retirat, que van quedar de rodes, que es dedica a escriure sobre l'art. Sobre l'art. Després tenim la noia jove, en aquest cas es diu Helena, que és la segona dona, representa que va enviudar. Llavors tenim a la Sònia, que és la filla del primer matrimoni, i l'oncle Bània, que és el germà de la primera dona. I després surt un metge, etcètera, etcètera. I estan tots en una mateixa casa, podíem dir una casa peiral, no? I l'idea és que tant la Nabuda com a l'oncle Bània es dediquen a treballar i a tot el que treuen per poder mantenir aquest home, que representa que és un professor que escriu i que es dedica a l'art i tot això. Llavors la història es desenvolupa a la relació entre ells, i per dir-hi algo de què ens parla l'oncle Bània. Es parla del desencís, de no trobar els interessos a la vida o als anèls que voldries haver trobat, de què parla, també, de tu, el que haguessim hagut de fer i no hem fet, no? I hi ha una frase que diu l'oncle Bània, que diu, va bé, perquè durant tota l'obra, el vodka va allò sobrat, no? Estem a Rússia? Exacte. Diu, va bé, perquè no ens agrada la vida que tenim, i així ens inventem una plena delusió. Llavors va sobre aquest desencís, va sobre l'avuidor, va sobre el fet de que tu pensaves que aquesta persona, en aquest cas és el professor, que era una persona molt entesa i tal, i després arribant al conclusió que en realitat el que és és un mantingut per ells, no? I també va, em va agradar molt una cosa que surt, sobre l'avorriment, no? Amb el sentit de que no tingui el que vull, no he aconseguit, estic desencisat, però no he fet res. Estic com parat en el temps, no? I després també parlo una miqueta, comenta-se que ho fa de la paraula justa, el fet que a vegades no arribem, no acabem de trobar la paraula justa, no? Per exemple, quan hem de dir adéu, no acabem de dir mai. I què vol dir? Doncs que estem en una situació en què potser ens aniríem a dir adéu, i no la diem. O diu, a vegades parlem d'amor, quan en realitat volem dir afecte. I una miqueta tota l'obra va sobre aquest desencís, aquesta idea d'avorriment, tu veus tots els personatges que estan com tirats, dirien els meus alumnes, estan tirats, no? I l'únic que fan és anar-se retreient un als altres, és un obra amb un muntatge molt contemporani, tu arribes allà i veus a l'escenari, a la sala petita i està tota la gent al voltant, no? I veus tots els personatges que estan tapats amb una bossa de plàstic tots asseguts, tu arribes, és com si estiguessim aquí, i fins que no parla el geoma, no es treu la bossa de plàstic, fins que no parlo jo, i van apareixent els personatges... Però això és un muntatge molt modern, molt contemporani, no? Perquè això originalment no estava... El que passa és que jo he repassat una mica i sí que m'han té l'essència de l'ong clavània, però és un muntatge totalment contemporari, que espera trobar el típic escenari i els típics personatges. Vull dir, l'ong clavània va emxant del. Vull dir, no és un muntatge... No va contemporània a tope. Vull dir, que no és un muntatge... Però penso que l'essència ha d'haver sabut mantenir... Jo pensava, no, no, però entres de seguida, també, perquè igual penses i igual costarà... Aquí nosaltres tenim la contraposició, justament de Xehoff. Vam veure la gavina tots plegats, us en recordeu? Sí.Sí?Sí. Jo no me'n recordo.No? La gavina era?Era la gavina, que sí, Jaume. Jo recordo i sí.Vull que sí. Sí, era aquella trobada... Com de l'estiu, com una festa.Exacte. És la por que també és aquesta desidia. La desidia de la burgesia russa, això. Per això dius... Aquesta mena de castan apelancats, això és aquesta fórmula de la burgesia. Jaume, dius-hi. A mi s'ha mencut la pregunta, a vegades, les constants com es repeteixen en el espai, en el temps. I en el fons deu ser que no canvia gaire tot plegat. Llavors, esclar, t'identifiques perfectament. Perquè jo últimament el llegeixo molt, el Xehoff. Tinc un parell de llibres i vaig llegint així per petites narracions. I dius, caram tu, però això és completament aplicable. Per exemple, quina diferència no hi ha entre això que deies tu, de fer córrer l'alcohol a tothom, i qualsevol moment, quan jo era petit, això pràcticament era així. A tothom se'n sentia orgullós i, oi, t'aporto ja 8 cunyacs, i encara m'aguanto dret. Per exemple, en canvi, ara, la versió és molt diferent, però ara, en canvi, tenim moltes més dificultats. Evidentment, que el que era l'alcohol i que abans, que acabava completament dominat, era tan espatllat com qualsevol procadicte actual, això no hi ha dubte. Però que sí que hi havia una forma vigorosa, diríem, que proporcionava el ricord i que, en definitiva, es presumia d'això. Llavors, esclar, això és el que, en definitiva, és el que hem de saber veure on estan aquelles diferències. La cultura russa és una cultura de veure, per al fred, que no és una excusa, ni molt menys, però hi ha més en aquella època. Em quedaria, jo, després de comentar tot això sobre l'obra, que al final, clar, l'escritor aquest es vol vendre l'Aigenda i tal. Bueno, se revolta contra ell. I la Nabuda, la Sònia, que potser té una miqueta més els peus sobre la Terra, li diu en el seu tiet. Escolta'm, perquè hem de viure, nosaltres. Hem de viure. No podem viure amb allò escoles. No hem d'estar aquí tirant-nos aflejarant-nos de tot el que no ha sigut, que si l'altre no acaba de complir les nostres expectatives, penso que és una obra que val la pena. Jo he dit que us agrada un muntatge així, tràtilament diferent. Molt bé. Interessant, molt bé. Doncs seguim parlant, en aquest cas de literatura, i farem un esment molt ràpid dels premis planeta. Potser jo no caldria esmentar-los, sincerament, perquè jo crec que ha estat, aquesta vegada, una vegada més, cada any és pitjor, la primera planeta, sincerament, la qualitat de les obres. Abans, quan a mínim, tenies que donar-me l'altre en simòix, que hi havia una sèrie de gent que tenia un nivell. Amb aquest cas, la guanyadora va ser Clara Sánchez, amb un llibre que es diu El cielo ha vuelto, el se l'ha tornat, i tenim la segona, que és, com es deia, la Síndia, de Cognom Ángeles. És Ángeles González, sí. Exacte, això. Rosa, sí, txata. Crec que, bueno, no sona també el nom de la ministra, però... No sé si són família, són germanes o no, no ho sé. Bé, no, però és la ministra que va fer el llibre, eh? Que ella, mateixa, ja en sí, ja la vam conèixer al periodo de Zapatero, no? I va ser una persona que us parla d'aquella manera. I va fer un llibre que es diu El buen hijo, que ha estat finalista d'aquesta història. Molt bé. El buen hijo, directament, us ho tinc a dir. Jo soc lector, com aquí, tots som lectors, no? Vull dir 15 fulls, vas dir, basta. Això no té sentit, no? Vull dir... No s'aguanta. No s'aguanta, per enlloc. És un llenguatge molt, molt, molt senzill, molt simple. És com un llibre, ha llegit per una principianta. Tampoc no crec que tingui molta... una gran... granes novel·les darrere seu. No sé què és el segona, que ha fet la tercera, però a mi em sembla que el nivell és molt baix, no? I potser l'ho millor, en aquest cas, és potser l'ho millor una qüestió més aviat. No direm política, però potser de contactes, eh? Vull dir que estem al sector de la cultura, de la cultura, doncs home, l'hi donem, exministra de cultura, l'hi donem un premi. Bé, i a casa Clara Sánchez, doncs bé, el llibre s'aguanta prou bé, però és un llibre que a l'altre dia va ser molt dràstic, no? I la Rosa me'n mira així una mica espantat, perquè jo no costo de fer comentaris d'aquest tipus, potser una mica masclista, i vaig dir que recorda que no de dones, aquest llibre, no? I és perquè realment em fa ràbia... no, no, no, no. Va, que me'n remango. Sí, no, no, no. Però jo no sé de què va. Però a mi em fa nosa que dones escriguin aquest tipus de llibre. Les coses aquí, perquè és Clara Sánchez, és un senyor que ha escrit un llibre, que dius, bueno, potser però és que ella mateixa, el que diem, no? A vegades hi ha dones que es tiren pedres a elles mateixes, no? I no és una crítica general poques, però n'hi ha en algunes, com homes que també es tiren pedres als mateixos, segons els que es comentaris fan. Però vull dir... Ara m'he rebat el tipus de llibres. Tira molt de llibres, però... no, que és broma. No, què passa? És un llibre d'una model que fa apologia, de principi, de la Norexia. Un, anem malament. I això fa una dona, escriptora. Apologia d'una forma o una altra, però ja diu que sempre es cuida, que no menja, que no sé què, que no sé quantos, que tal, per estar en forma, i tal, no es droga, com a mínim, i tal... I aquesta model fa un viatge que ve de la int, de data, i es troba al d'allons, és un evident. T'he dius, bueno, ja em poso nerviós, no? Un evident de Barcelona, itàlia. A partir d'aquí, aquest evident li inculca una sèrie de qüestions, però clar, tot és entre dones i és la relació amb el marit, que és el marit de la model, que és artista, que ja queda bé aquest concepte, i aquest artista que està xulejant, entre cometes, a la seva dona, vull dir, aquesta model, no? Bueno, i resulta que ja ho és mig conscient, però ho accepta, i dius, basta, basta, home, i ara entens el que et dic, no? Vull dir, que és molt salvatge aquest tema, i com, teòricament, és un producte, perquè això ho dius per internet, pensat per dones. Com es pot dir això? Tota manera que ho contem als estigmes, eh? No, no, però si no es dic... Jaume, jaume, jaume, però això no ho dic, ho diuen les crítiques. Per tant, és una qüestió genèrica, i la sensació que tens quan és el llibre, és que és un llibre que molt poca, molt poca, graciat, amb aquest aspecte. Jo sí, permeteu... Sí, sí, digue'l, digue'l. A veure, dius com és que una dona pot escriure això, pot, senzillament, perquè té un interès, un interès lucratiu, lucratiu de fer una noveleta que vengui molt, que una noveleta que no hagis de pensar res, és un tema que ara no sé per què s'ha posat de moda, que tu també era el telèfon de les ombres, aquestes de greia famosa, com pot haver de gent que llegint això, i les ombres de greia, pot haver de tot tipus. Allò no és masclista, és quatre vegades més enllà. El tracte de la dona és brutal. Jo crec que, mira, amb tot el que s'ha evolucionat, que som el segle XXI, amb tot el que s'ha avançat amb els drets de les dones, i si s'has lluitat moltíssim, és perquè hem anat patint el llarg del segle, i segons en quina cultura o en quin país t'hagi tocat viure i néixer. O sigui, hem patit moltes agressions de tot tipus, cultura, els intelectuals, de no poder sortir de casa, de no poder ni votar ni poder comprar-te res sense que el teu marit... Home, s'ha lluitat molt, no? Ara, avui dia, no ho hem entrat tampoc en aquest tema, però tenim el tema de l'abortament que estan al Parlament, que ho volen reformar, que dius, però de què anem, no? Clar, què està passant aquí? Per sobre, m'emprenyem. L'home sempre ha fet tota aquesta lluita, i resulta que ara, jo, per mi, quan explicaves una miqueta l'argument de la novel·leta, home, recorda una miqueta aquelles novel·letes, de ser insuixanta, ser tanta, de... d'amor, no?, d'amor, que hi ha la idea de que la dona se n'amora, i clar, però, per exemple, està pendent de veure del marit, del home que ella estima, a veure què... Però ella no pot tenir la vida per si mateixa, tampoc. A veure, a revelar, però resulta... És a dir, costa, no hem avançat. Encara estem una miqueta... Com a literatura d'abassió, jo sempre dic, costa, és fantàstic. Tot és possible, però, ostres, amb uns valors, amb uns principis, una mica de cara i ulls. Jo, per això, m'emprenyo, perquè es venen un producte que no és un producte autèntic per el que seria una dona actual de segle XXI. Per tant, jo no considero... Una dona qualsevol, no cal ser ni una dona sofisticada, ni amb molts estudis, ni sense estudis, una dona amb dignitat. Exacte. I això és el que no hi ha. Ah, hi ha un ser humà que vol viure. I el llibre no ho trobes. Allò més fort és que, a sobre, que ella es concien al final de que ella li està provocant fins i tot les... Per això et trep el mig d'evident. Perquè està amatent unes energies, teòricament, que també és això que tu creus, entreu amb aquesta línia, una miqueta més esotèrica, no?, que li provoca fins i tot que tingui accidents i tot. És a dir, que li està desitjant la mort. I després, quan arriba el moment que ell se n'adona, que li estan posant els cuernos, amb una altra, a sobre li fa pena deixar-lo. És que... Vale, no? Vull dir que no. Jo sé que senyora hi serà més conservadora o no. Falta molta educació, molta educació sentimental. I a veure, clar, és que aquí hi ha una miqueta, també, al German, el German, del que després pot ser una relació malaltissa. Exacte. I que això pot arribar a suposar uns maltractaments psicològics o físics i tot. A mi és un tema molt greu. És un tema molt greu que no es pot tractar amb banalitat. En absolut. Això jo, des d'aquí... I llavors dius, en quina societat estem, que qualsevol coseta la vinga. I penso que a veure, tot és possible. Hi ha llibertat d'expressió, faltaria més. Però s'ha de fer, penso, una miqueta aquesta reflexió. I cada vegada, a més, te la van colant amb aquestes coses. Sembla com si hagués aquesta tendència a tornar enrere. Sí, com si hi ha un estatus... I ja va bé. Jo soc un jurat del primer planeta, i agafo aquesta obra de tiro per la finestra volant. Senyor, des del seu, ja m'ha volgut comentar... Sí, sí, sí. Hi ha diferents coses. Primer, el que comenta la Rosa, evidentment, que estic totalment d'acord, però estava pensant en diferents productes que es veuen per la tele, que serien aquest tipus, no? Hombres, mujeres y civilicebesa. Però, a dir, alguns productes, que també jo penso que un premio planet, evidentment, és més sèrio i hauria d'estar més filtrat. Un exemple. Després, que hi ha molta gent enganxada a veure aquests productes, perquè, si no, no els farien, està clar. Si no, miren les novel·les de la tarda. En tot el més respecte. Després, un tema que m'ha tocat molt és el tema que tu comentaves sobre la norexia. Clar, nosaltres ens estem trobant... Imagina-t'ho, que ho vaig a dir, que hem plantejat una xerrada a nivell de professorat, perquè ens estem trobant amb aquestes problemàtiques de tipus alimentari, són problemàtiques molt serioses. Exacte. Per tant, anem al tanto. I després, l'ultigma que havia apuntat, de la violència de gènere, una de les modes que... Ens trobem així amb els alumnes, és que això de la violència de gènere... Tu penses, home, estem al 2014, alumnes d'aquest any... Doncs ens estem trobant. Ja estem trobant, amb alumnes que et diuen, és que, a través del WhatsApp, que ha estat en la moda ara, m'estan dient on estàs, què fas, o sigui, un control... Un control absolut. No vull dir que només sigui l'home o la dona. Tots aquests temes penso que porten de tenir una bona reflexió. I les noves tecnologies tenen un navegador, que, si el tens activat, saps on estàs. Això no ho sé. Si tu l'actives, jo sé si la Rosa està treballant, o està amb un carrer estrany, que puc dir que, a lo millor, està a casa d'algú i em puc fer una paranoia. M'entens que ho he dit? Rosa, dic qualsevol. No, no, ja, ja, ja, ja. Entre altres coses, perquè tu no tens el meu navego. No, no. Però no està bé. Això que es diu el navegador és molt interessant. És molt bèstia, això. Jo sabia d'un amic meu que és informàtic i tal, el seu fill adolescent i tal, que vull anar a fer la volta al món pràcticament, i dius, amb tota la seva preocupació del món, dic que jo haig de deixar que el meu fill marxi. No me'n recordo que no ho tenia. Igual, eren ja 18 anys, no? Clar, tu no li pots tallar les sales, i vols que sigui una persona responsable, i que faci món, i que faci... Sí, i un localitzador d'aquest, jo sí que sé més o menys on tastarà, en quin país o més o menys per on està. Però clar, si et mocs, clar. Hi ha, com tot, la tecnologia i les coses, que poden ser molt positives, i és això el que ens hem de mirar, la part positiva, d'aquestes coses. Res, els navegadors tenim els famosos tothom, aquest que pot circular, i pots anar de punta a punta del món. Vull dir que hi ha d'haver, amb què seria un indicador, d'una pantalleta, però, bueno, s'ha de bascar per positiu. Bueno, ens estem enrotllant, sinó per no farem el debat. Jaume, no dic res més del cordill. No, no. És un album que el Jaume ha explicat la setmana passada. Explica'ns una altra vegada, Jaume. No està molt bé, això. Ara he posat el cordill perquè el veig. Jaume, no volies dir alguna cosa. Però quin cordill? Però sí, aquí ja estem parlant de cordons en amunt. Sí, això és cordon, ja és una altra cosa. En amunt. No, ja ho sabeu. Vinga, vinga. No volies dir-me una cosa que precisament hi ha apuntat abans. Jo crec que tot això de la norexia, també, el que està passant, l'altre dia ho llegia, que el que està passant, també, és que tota aquella persona que practica la norexia, no té consciència d'anar contra ella. Evidentment. Llavors sí que, a canvi, és molt més fàcil que les persones, segons quin tipus de trastors sí que tenen consciència que van entre elles mateixes. Llavors això és un inconvenient i el mateix temps és un avantatge. I com ho popularitzem, el que deies tu? Tu trobes rosa i tiempada. Potser no es tracta d'enfadar-se, no? Sinó de valorar i veure de quina manera incidir-me en positiu que, per una part, pot ser bo que una persona doncs acabi a partir d'un començament trasbalçat i tal, pugui començar una activitat com aquesta, però és clar que no es transformi en una mena de sordre total. Que, més a més, no em pot tenir mai com un xerre. Tu li vols dir i no li podràs dir mai. Perquè és el que veig. És que no és que faci apologia, animalment, però sí que comenta constantment les seus àvits de menjar, que avui mengeu una manideta, que després tinc que anar a fer la sessió, i tinc que anar a plana, i no sé quantos i m'estan dient, ai, mira quin cul que tinc, home, basta. Sí, sí, és... No cal dir que facis jo. Després, quan parlem de la pel·lícula, ja acabarem d'afegir tot això. Vinga, home. El Cordill ja el vam començar la setmana passada, és un almenac on agenda, en definitiva, que et va dir en tots els sants que tenim, i tot el que cal plantar, llavors primer, després les plantes, oi, quan han crescut una mica. I llavors, de cada més, hi ha un parell de coses que són interessants, com a explicació, i perquè ens adonem més aviat de com passa el temps. Ja que hem parlat aquí, de com el temps ha passat, i per exemple, aquí hi ha un fet que, segur, que contemporàneament no podem recordar-ho, i sobretot vosaltres, que sou més joves, que diu, tapeu-vos perquè baixa el visbe de la ceu. L'altre dia vaig esmentar-ho una mica, no? Bé, doncs, Montpola és una parròquia de l'Alsulsonès, a la capçalera de la Ribera Salada, una fluent del Segre. Quan arribava el fred, els vells deien a les noies, tapeu-vos, que baixa el visbe de la ceu, no? Allà vos dius, els vells els agraden els jocs de paraules, a la seva boca, el rigorós fred de l'hivern s'havia convertit en el visbe de la ceu. En sentir els vells, tots reien, no? Vull dir que era una gràcia, no? Sabien que en les escasses visites del visbe, les noies s'havien de tapar més del conte per entrar a missa. Mantellines, guants, vestits llars, mitges i mocadors, per tapar braços, colls, onols, cabells, ulls i mans. El fred, com el visbe, també baixava del nord, de l'indret de la ceu d'urgèl. I com el visbe, el fred també demanava bons abrigs, vestits i compliments. Doncs ja ho sabeu, això són coses altres. Això no ho sabia. No hi ho sabia tampoc. Quan ets a la catàdra de l'estiu, les dones s'han de cobrir? Els homes, no? Per les dones sí. La fixa que això està bé. Per variar i començar. M'agradaria que jo després comentaré, per què surten tan poques dones a la història. Exacte, això és molt important. Avui et temen plan reivindicat. Clar que sí, hem de reivindicar aquestes coses. Molt bé, tres minutets per parlar cada un d'una pel·lícula. Vull dir ja, perquè ja la Rosa ja em faixem a l'ull i em tirarà el bolso que em sembla que porta dins la planxa. O sigui, home, la planxa, no? Porto la tablet, aquestes coses. Planxa a casa. Molt bé. Doncs Lourdes, Agost, John Wells, aquesta pel·lícula, què tal? Agost, no sé si recordeu que vam fer una obra de teatre. Jo no l'he vist, la vam fer fa dos anys, que es deia Agost. Era molt llarg, era de quatre hores. No la vaig veure. Sortia l'Analyzerant. La pel·lícula aquesta, que és del John Wells, està basada en un obra amb un guió teatre, del Tres Silets. Aquesta pel·lícula, no sé si ja ho heu sentit, que la protagonista de Meryl Streep, que fa de, podíem dir, de l'Analyzerant, no? I surten tres filles i una de les filles... Una de les filles, la Julia Roberts. Una de les filles que queda ella a l'autoritat encara, no? La Julia Roberts. I les tres filles i una de les filles que surt, com a més protagonistes, la Julia Roberts, a veure l'obra de que va... Comença l'obra en la qual el marit, que és una persona alcohòlica, interpretada per un actor que a mi m'encanta, el Sánchez. Ah, sí? És genial. Ell és un alcohòlic, i el Meryl Streep comença la pel·lícula. Doncs això, i diu... Molt desancisat, també. I diu, bé, li buscaré algú que estigui amb ella. Perquè la... perdó, la Meryl Streep és una persona que l'únic que està prenent fàrmacs continuament, o sigui, s'està drogant continuament, té un càncer a la boca. I llavors ell veu que allò... Bé, es porten per dir a algú no gaire bé, i ell... tu veus que contracto una senyora perquè l'ajudi, per què tal, va? Desapareix aquest senyor, i ell no sap què ha passat, la Meryl Streep, no? I el comencen a buscar, de tal manera que quan el comencen a buscar, és quan apareixen les tres filles, amb la Júlia Robes, amb el seu marit, que és el... Ara no em surt el nom, a veure si el trobo aquí... A l'Egüet Maghevor, o Maghevor... A l'Egüet Maghevor, sí, m'encanta també, Tomà. I comença a buscar el pare, en realitat, el pare s'ha suicidat, no? De què va la pel·lícula? Doncs va, del retrobament de la Meryl Streep amb les seves filles, una família que no se venen, i en aquell moment es comencen a retreure tot, tot el que tu n'has fet per mi, que si tu t'haguessis quedat aquí, el teu pare no hagués marxat, etcètera, etcètera. Com una dificultat familiar per... per ser feliç... Vull dir, és també... un llengüe és feliç, i sempre una mica la idea és que s'acaben quedant sol, estar en la Meryl Streep, com les filles... Una miqueta va d'això. Va, de totes les converses, sobre tot la Julia Roberts amb la Meryl Streep, de nivell potent, de mare a filla, no? Són, com si diguéssim, el blanc i el negre. Cal dir que la Julia Roberts, jo no és un actriu que m'encanti, està imponent... Aquí està impecable. Està impecable, està... Cada vegada està més impecable. A mi em van dir, a la Meryl Streep està molt bé, fins i tot algú deia que potser et gegera el personatge, jo no ho vaig trobar, perquè és un personatge molt potent, que diu la veritat sempre, que es carrega el que es passa pel mig. I la Julia Roberts la vaig trobar genial. Surts sense gens de maquillatge, o, bueno, deu ser un maquillatge d'aquests que no es veu gaire, però molt bé a nivell interpretatiu. Bueno, jo és una... una... una pel·lícula que la volia veure, perquè no havia vist l'obra de teatre, i, bueno, va estar dues vegades, va estar dues temporades al nacionalitat, i jo la recomano. I aquesta pel·lícula no va de camí dels Òscars? Fa pinta, no? La Julia Roberts està nominada com a trio secundari, i a la Meryl Streep com a actriu... Molt bé. Com es diu, com a primera principal. Els lobos d'euro, potser, no? No pels Òscars. Ah, i ha sortit la llista dels Òscars? Bueno, aquí ho posa, jo ho he llegit, però no ho sé si és... Serà candidata. O deu ser candidata. Ara faltarà saber quines quatre... Jo em sé que encara no ho sé, però els lobos d'or s'han entregat, ja. Els entregaven, doncs tenen raó. Deu ser que les deuen són candidates. Exacte, clar, clar. Bueno, és una bona pel·li, jo, per mi, la recomano. Molt bé, molt bé. Doncs perfecte. Parlem de ja de premis, no? Vull dir, una de les que tindrà 8 dominacions serà les Bruja de Tugarramurdi, als Goya. La primera serà aquella pel·lícula que va veure a la Rosa, en la gran família espanyola, oi que sí? Vull dir, no l'he vist, sí. La Vita Alvarez Castro es diu al director. Bé, d'on igual. Però, en aquest cas, té 12 nominacions, per tant, aquesta pel·lícula serà la que la gran nominada, a veure què passarà, no? És la que surt, perdoneu, el Quim Gutiérrez, des d'aquesta. Sí, sí, sí. Això és la Quim Gutiérrez, no, Rosa? Jo crec que sí, sí que surt, no? És que no l'he vist. A veure, que algun to, per si, és la que... A veure, 3 botes de mà, si estem parlant. Com fa, Rosa? Sí, sí, sí. És una persona que es diu a la gran família espanyola, del Daniel, el que va fer a Zuloscuro Casinero. Sí, però també surt. A Raúl Arevalo. Exacte, senyora. Que va fer a Zuloscuro Casinero, primos... I és el mateix director. I es veu que és una pel·lícula... La gran família espanyola, sí. És una molt bona comèdia, molt agradable i que val la pena. Llavors, les botes de Zuloscuro Murdi serà la segona nominada, amb 8, i serà més aviat temes tècnics, més aviat que grans interpretacions, però en si mateixa és un batiborrillo dels personatges habituals últims de les pel·lícules del senyor Àlex de l'Eglésia. I tenim, des de Lugó Silva, Mario Casas, el Santiago Segura, no podia faltar. No sé com es diu aquell senyor que va fer a Valarra Trista de Trompeta, el que feia... Té un nom a Ceres? Areces? Areces, té un nom. Es diu Areces, aquell graçonet, tan agradable, tan simpàtic. I la Tréle Pávez, i la Carmen Moura. Això. Realment, la pel·lícula és una disbauixa. És a dir, ja hem de pensar, és un Àlex de l'Eglésia, que recordaria més el dia de la bèstia, que no pas, potser, aquesta Valarra Trista de Trompeta o altres pel·lícules, tipo, la Comunitat, que són més... Quantes bales. Exacte. Surt d'aquesta, ja se'n va més cap a això. Buscar un tema més apocalíptic i tal, no? I llavors, bé, doncs a història, en si mateixa, no és que sigui reinteressant, hi ha una sèrie de gent que fa un robatori a la plaça del... Com es diu? La plaça aquella de Madrid. La Porta del Sol. La plaça del Sol. La Porta del Sol. Perdona, és a dir, la plaça del Sol. Dic, no? La plaça del Sol, bueno... Mentre no m'equivoque, dic la plaça... La Valarra Trista negra, ja, aquí. En cridaran de Madrid i dirà, eh, què ha passat? Allà, doncs, fan un robatori, marxen, fugir i tal, perquè hi ha qüestions que estem al muntat, allò, i els fugir cap a França passen per... Allà, per la zona basca, no? I passen per Zogarremordi, eh, i allà es comença a veure tot una festa, la Carmen Moura volant porall com una bruixa, l'Atrele Pavez per allà, vull dir. Afectarà especials a Dojo, Momen Gore, Momen Zombie, Momen Bruixa. Al final, jo ja paré de Gran Bruixa, ja, amb els pits... Bueno... No, però dito dels pits perquè és un monstre d'aquests grans, i tal, que és la Gran Bruixa. Una dessa, però en plant dolenta, no? Exacte. Que no fan gotjos. No, no, perquè és com si fos aquelles d'esses famoses per històriques, no? Vull dir que són rotundes i tal, no? I surparia en pencamenjo a tothom i tal, no? Clar, dius, a veure... Si no s'ha ido la pinza a todos, o qué, qué pasa aquí, no? Llavors, la pel·lícula és divertida si entres en el joc. El Sant Eussegura fa un paper molt bo. El Sant Eussegura, ja, aquestes van vestides de dona, de dona cinquentona, con tono vasco, i és boníssim, vull dir, l'accent vasclà. Dius, però què fan aquests? Vull dir, senyores, de... I són bruixes, eh? Vull dir, són bruixes de categòria. Molt bo, és una tonteria com una casa. Vull dir, la pel·lícula està bé. Rius, eh? Rius. Però bé, has entrat en aquest joc. És molt gamberro a l'exeleglècia, i aquí entra... Jo crec que és massa, massa, massa gamberro, i al final, dius, no saps com acabar la pel·lícula, no? I, bueno, l'acabes i ja està. Molt bé. Tres minuts ja, home, també, per... Per acabar amb la Lourdes, en la propòsita d'Ewin Davies, el germà Escoen, que ja veu parlar. I després, al seguit, el Jaume farà un comentari sobre una conferència, i la Rosa ja la deixarem per que parli d'acord, l'Ecorbussier i de l'Ondesas Papà, i escoltarem els suprems, i no tenim més temps. Correu, correu, que ens acaba el temps. Diu, a propòsit d'aquest senyor, com se diu, tu ho saps. A propòsit d'Ell, Llewin Davies. Llewin Davies. Bé, doncs, aquesta és una d'aquelles pel·lícules que, quan tu has anat seguint, doncs, el camí canset, a nivell creatiu, doncs, el germà Escoen, la veritat és que et sorprèn, no? Vull dir, així, com avui, ja no sorprèn, que jo veig ningú pel que jo veig. Ja diuen, oh, sí, és tan bona com la Matchpoint, no? Aquí no, realment, aquests senyors doncs tenen una capacitat per plasmar una realitat que és molt dura, i que aquesta realitat, no precisament, l'ambienten en el moment actual, que llavors estarien parlant d'una capacitat per visionar aquest moment, sinó tot el contrari, allò que deia abans fa una estona, no? Sinó que ens envienten en els anys 60 i ens parlen de coses d'una actualitat extraordinària, que precisament davant de la crisi que s'ha patit i tal, hi ha molta gent amb això de l'empobarament i dels emprenedors, no? Ah, sí, sí. En pot haver-hi emprenedors que, francament, poden tenir un èxit extraordinari, però d'altres, alimentats precisament per aquest concepte que tant, tant escoltem, doncs el que sí que poden és emprendre-ho un camí, que és el que veiem amb aquest protagonista del film, que la veritat, si no troba algú pel camí, que li digui bé que ja el troba. Abans de trobar-lo, hi ha una sequència, també, que és el Joan Burman, que és allò que deies tu, de les bruixes, d'aquesta. Que dius on davant, no? Quina cosa més potent, allò és difícil de bastar-ho, eh? Però tens l'autèntica sensació a nivell de valors que, veritablement, és una manera d'expressar... Expressar, realment, el que... ...un seguit de constants que, veritablement, ens dominen i que nosaltres no ens som massa conscients. Perquè, vaja, és com una mica el mort amb vida, no? Ui, quina cosa més potent. Molt bé, jo tinc les a veure, l'Àlex. Bueno, jo és que estic... segueixo el que diu el Jaume, perquè és una persona com sabeu que es dedica a cantar i a composar, i l'escena que diu el Jaume una miqueta és quan ja ha passat gairebé, s'està acabant la pel·lícula i no troba feina, no hi ha manera, no hi ha manera, es troba amb algú i li diu... Bueno, això que tu fas, no et donaré feina. Si vols fer una altra cosa, cantar amb una altra gent, i per dir alguna cosa, desvirtuar una miqueta el que ell vol fer, però si no, no tindràs feina. Llavors, una miqueta, la idea aquesta, de... posa la dualitat, seguim el nostre camí, encara que allò ens comporti, dormir cada nit amb un sofà diferent, perquè va passant de casa en casa perquè no teniu un duro, i aquelles històries, té un fill o no... bueno, té fills per allà, una situació una mica d'allà, i o fem això o la proposta que li fan no li convents, no? Una miqueta, posa aquesta dualitat, jo no dic que és millor ni pitjor, no? Penso, i una de les gràcies de la pel·lícula dels Coen, jo penso que una pel·lícula que és totalment, per mi, contemplativa, allò que dius, bueno... i no es fa gens a la música, per mi, boníssima. El Coen no es fa mai pesat, per mi no se'n fa pesant. La pel·lícula aquella que l'home ens ha que es deia que no en castova a dir... Sí, sí, sí. És un estil, no? Vinga, anem-hi, anem tirant, no? Sí, sí, molt bé, és massa. Si l'hem de veure, aquestes sí. Sí, és que és potentíssima. Jo, a ell, precisament, em deia... Escolta, això de la gran felicitat o la gran... La gran família... Quina? La gran belleza. La gran belleza del Paolo Sorrentino. I, evidentment, és el que jo dic, però aquesta encara és millor. Per què? Doncs perquè sí, perquè és que és més profunda. És el que acaba de dir ella, i jo penso que ho ha dit molt bé, no? Perquè ell té la sort de trobar una persona que amb tota l'honestadat del món... Diuen, escolta, això, ja ho veus, això. No guanyaràs ni tu ni jo, ens guanyarem la vida amb això. Jo sóc un empresari, però també sóc un entès, no? Llavors et dic la veritat, jo et proporciono... El que et definitiva és el món, que el que fa és sacrificar l'art de veritat. Ah, molt bé. Escolta, em passava, no? Això vull veure. Molt bé, sí. Sí, jo també, jo crec que també... Em falta posar alguna de les primeres, però a partir de Fargo ja va ser un enganxi total, eh? Si agafem això i ho projectem amb el que deiu de la televisió, aquests programes que tenen èxit, doncs ja... Doncs ja hi ha l'embliat, no? Que tenim l'hàbit creat, i llavors és l'únic que explica allà de tot que vulguis. Ja, home, expliques això de la conferència, re, un 30 segons. Aquesta és una d'aquelles coses que t'hi poses per dir-hi. A veure com determinades persones tracten una cosa tan seriosa com són els valors socials, no? I bé, vam començar amb una conferència amb el senyor Torralba, que ja vam fer esmenys, vaig parlar-ne, i posteriorment, doncs, esclar, es tracta de tocar valors. I el primer que toquarem serà civisme. Ah, molt bé. Que cal molt de civisme avui en dia. Basta. A la ciutat, almenys a Barcelona, al metro i a Sergiocs, sí. Sí, sí, sí. Hi ha una cosa, avui, precisament, i he escoltat una entrevista amb el senyor del doctor Josep Ramos, que coneixem molt bé la Rosa i jo, i l'entrevista que li han fet, eh, doncs li han dit que quin és el valor que destancaria, i ell ha dit que el respecte. Diu perquè el respecte és mirar la cara a l'altra persona. Vull dir, és aquella complicitat, no? Ha estat genial. Doncs bé, vull dir, segur que ens farà una conferència. Segur que ens farà una conferència per jugar-hi. Quin dia has dit que ja ho veu aquesta? Al dilluns que ve a les 6 de la tarda a Gartianietto de Cornellà. Ah, molt bé. Molt bé, fantàstic. És molt bé, molt bé. Abans has escoltat una mica les Suprems. Rosa, també, fens-us una punta sobre aquesta exposició de la corbusió. La exposició de la corbusió, mira. Però la segona no puc. L'únic que està fent, ja, agafant la gent, ja fa punta. Pensem amb beu alta. Pensem amb beu alta, molt bé. Cap problema, cap problema. Mira, les exposicions diuen la corbusió, la corbusió. La corbusió, eh? Molt correcte. Un atlas de país. Gràcies. Ara ja, ara ja. Ja he fet la broma, no tinc ni idea de la frància. I ara el portem millor, ja. Vale, vale, vale. Un atlas de paisatges moderns, eh? És una exposició d'aquestes temporals que es fan al Caixa Forum, ahir a Casa Ramona, eh? Al Caixa Forum de la Caixa, naturalment. Comença ara el 29 de gener i serà fins al 11 de maig. Però, bueno, les persones que siguin interessades en veure aquesta mostra es fa un itinerari complet per totes les fases de l'obra de l'Ecorbusió, a través d'una espècie de col·lecció de dibuixos, pintures, projectes arquitectònics i maquetes de edificis. Peses procedents majoritàriament de la fundació de l'Ecorbusió a París. Molt bé. Molt bé. De fet, està organitzada per a l'Homa, eh? A mi em fa gràcia perquè jo he rectificat la rosa, que jo tinc ni fava de francès. Ella sap moltíssim de francès. Gràcies. És que jo tinc ni idea. Vale, vale. Deixeu-me aquí. Deixeu-me aquí. Que penso que val la pena, eh? Bé, m'he sabut que hi ha moltes pel·lícules... Jo diré segur. Aquella pel·lícula argentina del vecino, que hi ha una obra a Buenos Aires... Aquella que li obre una finestra, que toca de ple a la seva casa, que és com a que menaces tasos paquetes. Com es deia? Com es deia que ella pregora molt bona? Ja, ja, ja. Es passa la pel·lícula intentant que la tapi... És una obra de la cor possible. És d'allà exacte, eh? Sí, sí, sí. Molt bé, doncs ara la rosa es parlarà d'aquest llibre. Un minutet, eh, per donar el peu. És com un minutet. No, no, un minut, no. Ara ja la venjança. Home, clar, no, ja, un minut, i al quart d'hora plagem abans i marxem. Exacte. La Jana Rose en des-suprems... Ah, molt bé! Es rectifica amb rosa. No, no, treviant, treviant. Endavant, endavant. Baby Love, una cançó molt divertida de les Suprems. Avui fa 47 anys que van deixar d'actuar juntes. Una pena, eh? Un minut. Ooh! Baby Love, my baby love. I need you, oh, oh, I need you. What all you do is to make me better. Make my heart and leave me sad. Tell me what did I do wrong To make you stay away so long Cause baby love, my baby love Been missing you, miskissing you Can't you stay out of breaking up There's no some kissin' and makin' up Don't throw our love away In my arms now, don't you say M'heetia, m'heetia Baby love, m'heetia Baby love, m'heetia Baby love, m'heetia Baby love, m'heetia Don Ballant... És el cantant de la pel·lícula que hem parlat. Canta molt millor. Sí, sí, molt bé. És que la deia Narross té una mica així de pitu, una mica tunteta. Però no perquè... És que és veritat? T'ho he vist a Florínio, a Ben i Planeta. No, però és veritat. Ha vingut l'estranger especialment. Aquesta senyora era molt així, molt allò... Allò a la molt figa tova. Però bueno, però... Tens raó, tens raó. Caio, no diguis res més amb l'últim quart d'hora perquè hi ha això perquè la Rosa parli de l'estona. D'on està, dius, papa? Aquí, ara, molt bé, vinga. Som-hi. Bon, el títol d'un idò ja diu molt, eh? D'on està, dius, papa? Aquest llibre l'ha escrit el Clement García Nubella. Sí. És un economista que... Bueno, fa... Bé, havia estudiat també, a part d'aquí, que era Saragossa, Saragossa-La Manca, i després també a París, i ha treballat molt a França, a Anglaterra, i a diferents països. Vull dir, és una persona amb unes inquietudes, que té una preparació, té una formació, i és el que seria... No sé dir-li, una persona posa oberta al món, senzillament, intelectual, amb una persona oberta al món. Que, clar, a més de tot això, resulta que és pare. I els seus fills li comencen a fer preguntes, papa, i per què dius d'on està Dios, si Dios existe y la religión es... M'hi intermeu, me les fan, i sóc avi. Clar que sí, eh? Jo, de debò, tenia moltes ganes, ja, de comentar aquests llibres, us diré que l'he gaudit moltíssim, he gaudit de cada paràgraf, molt llegit, allò, amb calma, saborejant-lo, perquè, de debò, és una reflexió, allò que dius, un seguit de satisfacció, pel cap, per la mente, per la intel·ligència, poder anar fent aquestes reflexions, amb molt de respecte, és un llibre que està fet amb molt de respecte, no s'intenta carregar res, sinó senzillament dius, home, que ara reflexionem, per què creiem aquestes coses? Us diré la dedicatoria, ja, per començar el llibre, aquí, el llibre, el llibre, el dedicar a mis padres, després, de totes maneres, també fa agraïments, després, a les persones que han estat importants a la seva vida, o que li han reculsat molt per fer aquest llibre, no deixa de ser a la societat que encara vivim, que està marcada amb unes connotacions religioses, que la religió impregna de la nostra vida, que tinguis creences o les tinguis, però a la societat resulta que sí, te las están marcando en tus ameniles, te están recordando. La dedicatoria agafa res, uns versos d'alcalil gibran, aquest autoarab, i dius, vosotros hijos, aunque estén con vosotros, no os pertenecen, podéis darles vuestro amor, pero no vuestros pensamientos, porque ellos tienen los suyos propios, podéis esforzaros en ser como ellos, pero no busquéis hacerlos como vosotros. Oh, molt bé. I jo vaig trobar que sí, crec que val molt la pena, jo estic, jo sempre comento els llibres i tal, però és que de debò que ho recomano, però fervientment, a més ell té una pàgina web, que és precisament el títol, els 3VDOPLAS, el títol del llibre, d'onestadiospapa.com, i val la pena, perquè entres allà, i jo hi ha fins i tot un vídeo molt curtet, que ell explica, doncs això, que ell volia fer-la a un dels seus fills, no els hi vol fer creure amb coses que, de per sí, de per tota la vida, per tradició, ens han fet creure, perquè la societat ha estat així, perquè majoritàriament, hi ha hagut un credo, una creença, que impregna tot, i llavors el dius, mira, doncs jo vull fer, perquè com que jo no crec això, jo crec que el món no ha estat construït per una màgia. Exacte, per una màgia, no? Doncs jo vull fer una miqueta, aquest reunament, amb els meus fills, i dius, i bueno, i ha tingut, doncs, tota la paciència, i tot el treball, i tot l'esforç de plasmar-lo, doncs, per escrit, i fer-lo d'una forma, però sí molt metòdica, no? Són capítols curtets, molt concretes, que ara ens parla d'una cosa molt concreta, i és que, de debò, és que us miraria, jo tinc sobretat moltíssima cosa, tinc estèrics posats, per dir, la reflexió, us llegiré res. Els capítols, per exemple. La primera part és, però sobretot, primer fa una mica d'introducció, que diu el parquet d'aquell llibre, després diu la part primera, diu parles sobre 10, sobre dioses, m'hi deus dir perquè és tan castellà. No sé si existeix la tradució en català o desconec, eh? No, però si diu en castellà... Tenim coneixement i dominem llengües que els vindran, d'abans. Clar que sí, per això està. Va aprofitar tots els recursos que tenim a dades. Doncs mira, per exemple, parla, diu, el primer capítol, d'on està Dios, papa? El segon, per què imaginar dioses? Un altre és, per què la gent sigue creyent en dioses? Quines són els primers en creer en dioses? Puedes provar que Dios no existe. Tot això és el títol, efectivament. Ja ho m'ho veus, aquesta reflexió que tu, aquesta resposta, és això. Ens fa molta por a jo desconegut. I tenir por és humà. I llavors, des de els tres prehistorics, s'han anat creant unes idees, unes il·lusions, unes invencions, eh? Doncs una miqueta per a... a Pai Bagua, aquesta por. Bueno, si hi ha gent que això li funciona, li va bé, li deixa tranquil, el reconfort, fantàstic. Però no vulguis impulsar-lo a tots els altres. I no vulguis, doncs, el que ha passat a la història, sobretot a la història, no? Doncs aquestes escomulgacions, aquestes... penes de mort a la fuga era la inquisició, tot això, digue'm, eh? T'espulsem d'aquí, no pot ser ni enterrat, en terra santa, en terra sagrada, has d'enterrar fora... Diu que... Vull dir, fa una miqueta... Diu que les persones no han arribat encara del divindre humans, no? I aquesta seria la raó de tot això, no? Per això fem, per veritats, que estem en aquesta categoria castada, la nostra, no? Això sí. Allò que deien de l'espectativa, o la perspectiva, eh? Jo pensava que es poso a comentar a la Rosa, que a part de la religió relacionada amb la mort, d'allò de dir que no pot ser, que això s'acabi, no? També penso en el que deies, una mica a tu també, Rosa, però que a vegades et queda molt present, no? El paper de la religió al llarg del temps, a part d'aquestes coses tan potents, com la... una inquisició, tal... Com ha frapat, i ens està frapant de manera totalment inconscient. O sigui, tu estàs actuant, els teus pares deien és que fèiem això, és que fèiem allò, i veus que, a darrere fons, hi ha tot un bagatge per religiós, que el que trobo més potent és que no ens donem. Exacte. Ho tenim tan ja incorporat, que penso que per això pot ser tan important el llibre, per parar-nos. Sí, sí, sí, i fins i tot, en el llenguatge també, no?, en el llenguatge. Si Déu vols, si... Gràcies a Déu, adéu, fins i tot. Mira, fa poc, i clar, i després de llibre, jo també ja em fixava en aquestes coses, reflexiones més i tanadones, ho fas més conscient, no? Quan va bé, què va ser? A les Filipines, no? Va ser l'últim huracà, té fruit tan enorme i tal. Doncs, ostres, la gent estava espantada, la gent estava esperada i tal, no? A veure, això havia estat, per forçar la naturalesa, està claríssim, no?, és un desastre natural, no?, no hi ha ningú que enviï una, això. En canvi, el president de Filipines deia, en els mitjans de comunitat, dirigint-se a defensar el país, els seus ciutadans, i a la premsa i tot, ostres, sí, no?, després d'aquest desastre i tal, bueno, espero... Ara Déu ens ajudarà a... Ostres, i penses, quina contradicció. A veure, si penses això, llavors, si es deu també, qui te l'ha enviat? I en canvi, ara Déu vindrà, home, a veure, els segles ja que tenim un coneixement empíric de tot, de les ciències, com és possible que un element que no està constatat de cap manera estigui marcat a milions, milers de milions de persones. A les seves cultures, d'una igual, sigui cristianisme, sigui budistes, sigui indudistes, sempre està aquesta presència. Llavors, clar, és molt fort, no?, vull dir, clar. És com si ens inventem un ídol, un concepte nou, és que un element sectària, la filla, i això, vinga, us ho començo a dir a tots i comencem a obrir, obrir, obrir, i ja està, a veure, la Rosa que segueix explicant, però la Bíblia és un gran bestseller de fa dos mil anys. Sí, sí, efectivament, sí, sí, és això. Mira, jo què he comentat? Per què comença tot això? Doncs per el tema de la por, de la por ara, la mort, més coses, no?, i llavors, en el moment que diu que els fills li pregunten, per què imaginar dioses, per sentir-nos menys tristes per la mort i per les coses feies que passen en el món? Ell fa, en aquest capítol, per exemple, per la creer en dioses alivia el miedo, creer en dioses consuela, d'esperances, creer en dioses de poder, creer en dioses és una forma d'explicar el mundo, i llavors, menciona, bueno, continuament està citant, en paraules textuals, molt des d'autors, filòsofs, científics, de molts de tot els temps, fins i tot de, jo què sé, de l'Ada Michana i anteriorment, per exemple, una cita d'Albert Camí, sobre el tema de la llibertat, diu, la llibertat del hombre consiste en saber-lo. Saber, mira, el món s'ha construït així, punt, és així. La clarividència que podria ser su tormento és, en realitat, su victòria. O sigui, el saber per què t'ha d'enguixar tant és afrontar-lo. És la millor forma de apaciguar nostres miedes, tal com ho veu jo, i jo el diu a l'autoreal Clément diu, no és creant intel·lectius, huyendo de estos miedos, sino afrontándolos. És que la religió vol ignorància. Afrontándolos, després de l'amor, el tio, no hi ha res. La religió és cerca i ignorància. Ah, te l'estàs clar. Sí, sí, no és veritat, la rellosa, perquè l'època franquista volia que la gent no tingués un nivell de cultura elevada. Clar, sí, sí. Continuament està fent fent aquestes reflexions, ja dic, amb tota l'estona, superrespectuós. A més, no només es refereix a la religió cristiana, ha parlat també de la jove, el judaísme, el budisme, no sé què he boniat tota una relació, que ara us ho diria. I, a més, després de cada capítol, de cada part, que són unes quantes, hi ha bibliografia. Això també és molt interessant, perquè hi ha llibres. Jo, per exemple, em vaig marcar dos, que hi ha molts més, no? Per exemple, un que es diu del Pol Arben, dius, dius, dius, he explicado en un trayecto de taxi. O pot estar bé, no? Sí, clar, jo em va agafar molt l'atenció, dius, a veure quant tinguis, a veure si és el procés de llibre que... Amb el taxi està potser amb un diàleg, no? A taxi estic jo, no sé el millor. Aquest és de l'auditorial d'Ocea, del 2011. A més, tothom... Que a quatre hores, clar, arregles al món, eh? Arregles, arregles, arregles al món. I no ara 24 hores, eh? Sí, tots són llibres molt actuals, són llibres molt recents, i llavors creus que és un tema que dona molt de sí, de la biografia. O un altre, per exemple, el del Samuel Beckett, que és esperant d'Odot. Uau! Ah, sí! Uau! Això! Bueno... Sí, sí, sí. Bueno, fa menys, jo he dit cita, per exemple, l'Arben Tranrace, el Charles Darwin, clar, com no, la TV de la evolució, la Stephen Hawking, però quantitat de gent, poetes, tant a favor com en contra. Vull dir, ara, molt senzill, eh? Vull dir-te massa bàsic, però és això, no? Gent que han escrit i que han parlat i que han defensat les religions, i gent que no, que estan dient tot al contrari, és que parla de moltíssimes coses. Mira, de la nada, de la inmortalitat, de l'existència del cel, del proselitisme, dels valors, dels principis, a transmetre els seus fills, de la fe, del pecat, de l'autoestima. Hi ha una paraula, un res, això és molt breu de l'autoestima, que és molt interessant, el sentiment aquell de culpa, de tot sabeu tot el tema aquell de la culpa, que se basava molt en moltes religions. Déu-n'hi-do. És que, clar, no volem anar bé, no? Perquè si jo nosaltres volem continuar-se amb els respectuosos amb tothom, però també es vol que es respecti l'altra opció, l'opció de l'ateisme, de l'agnosticisme, del libre pensador, del libre pensament, que viu el lliure pensament. Clar, clar, clar. Doncs mira, per exemple, aquest de l'autoestima és molt breu, és que... És que, de bo, estereoprofit de cada pàgina i de cada... Això és a la pàgina 70, no? Mira, Déu. Això era... A les històries, per a no dormir, que me contaban siendo niño, prefiero concrecer lo que marca Aurelio, el emperador filósofo, se decía a sí mismo cuando se daba cuenta de que había obrado mal. No te desanimes, no te consternes, no sientas asco de ti mismo, de cada cosa, conforme a los principios más convenientes. Comenta després. Ser sempre absolutamente irreprochable es en la práctica imposible. Los seres humanos somos imperfectos y, como tales, cometemos errores. Si hemos de juzgarnos a nosotros mismos, que sea con un espíritu de mejora para próximas ocasiones, no para violentarnos ni para castigarnos. Bueno, miqueta es una que está reflexión, del tema del pacat, de la culpa, de no sé qué... Molt bé, molt bé. És que és de debò... Podem fer una cosa, Rosa. Que és l'alma, que és l'infer. Si voleu, et prenem una caràcteria. Sí, sí, sí. Hem fet una mica de presentació bastant amplia, molt interessant el tema. Hem fet 4 punts. Mireu a la web, us recomano. Té molt el que entreu a la web. I fem una cosa, la setmana que ve, si acabem de reprendre la informació, i llavors fem un debat una mica més en profunditat. Tu ho sembla. Perquè hem de parlar d'antes coses, hem de parlar d'antes coses que és important. Però jo crec que és un llibre, encara ens queden dos minutets, vull dir que jo crec que Rosa, és un llibre molt interessant i que pot donar molt de suc, primer, per la gent. Que tinc o no tinguis dubtes, sinó per, simplement, crec que jo, aclarir els conceptes, des del punt de vista, posa això positiu. Treu una gil·la, estigma. Exacte, i fins i tot exactari. I que siguis conscient que és una religió, que tu siguis conscient que és una forma d'acte console, de refugi, i hi ha un moment del llibre que diu home, és una experiència que jo també m'agradaria que els meus fills la visquessin, el fet d'entrar a un temple, reçar fins i tot, sentir aquella calma, tot aquest ambient que hi ha allà, diu per què no, que lliurament tothom s'ho visquin, però que coneguin realment... És que l'objectivitat és molt important, és a dir, plantar un llibre objectiu, el més objectiu possible, com diu la Rosa, el positiu i el negatiu de les coses, crec que tothom això hauria de seguir, però clar, aquí és on entraríem, aquella gent a la millor, que és tremendament religiosa, potser aquest llibre l'entendria. És un plantejament extern. Insisteixo, ell ho fa d'una forma molt, molt, molt educada. Molt educada. Hi ha un moment també del llibre que al final hi ha pràcticament que ell diu, clar, hi ha molta gent que es dona cosa, es dona conta de tot això, és a la pila que diu, dejem-ho la luz encendida. Molt bé, molt bé. I llavors és sobre el traje del emperador, tothom veia que el emperador anava... No, ningú s'atreveia a dir-li, fins que aquell nen va arribar i diu, ui, si el emperador va, no? És una miqueta això. Sí, sí, sí, molt bé, molt bé. Hem deixat molt obert el tema, el remetarem la setmana que ve, i llavors sí que parlarem i comentarem amb tranquil·litat. Doncs bé, el que diem, ens hem de acomiadar. Adéu-siau. Adéu fins la propera. Fins la propera i ja us. Sintonitzes, ràdio de Sperna, ràdio de Sant Just, sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Doncs així hem arrancat aquest programa d'avui, el que deia bonaparte, número 47, amb el títol sonido estéreo. Una mica serà un homenatge a grups, en repàs musical de temes de rock, funk i molt garatge. Perquè avui és un homenatge que em foto a mi mateixa, perquè m'ho mereixo, perquè avui començarà l'any de conya, i perquè avui és un dia molt especial. Cuestion, Marc, en de misteriants, amb el Got Tu acaba de sonar, al García de Riemann Kins, amb el tema Pachuco Sol. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just. Sintonitzes, ràdio de Sant Just.