Babilònia del 30/1/2014

Va, que queda més maco. El juzgat de pau de Filomena és...? Positiu. No, no, digueu-ho amb énfasi. Vinga, el juzgat de pau de Filomena és...? Positiu? Què vols dir en énfasi? Bé, no ho sé, és com de Nova York, com de... I el juzgat de pau de Nebraska...? És... Xèpi, xèpi, no? Positiu. Xèpi, xèpi. Sí, amb les collines entre positiu i Nova York? Sí, no pots dir xèpi, xèpi. Pots dir xèpi, xèpi amb énfasi, sisplau? Xèpi, xèpi. Bé, molt bé. Això de énfasi no ho entenc, a veure, no parla. Bé, ja parlem de cara a futures entregues de la teva secció. T'he de dir que aquesta setmana ho has fet bé, ho has fet prou bé. Ara consultarem la nostra paleta de jutges, els hi hem donat uns cartellets amb números, doncs engegaran el número, i ja et farem, et comuniquarem la mitjana. Si no és superior a 6,5, ja en parlarem de cara a la setmana que ve. A veure si tornes. Ja m'ho direm. Moltíssimes gràcies per la teva secció, tan encertada com de costum. Ens trobem la setmana que ve a Brigat i Menja. Molt bé, i tant. Vinga. Gràcies, una abraçada. Adeu, una abraçada. Adéu. Bueno, acabo de donar-me que soc una d'aquelles persones que fan una mica de fàstic, que sempre volen tenir la última paraula quan s'acomiaden. Vale, adéu, vinga, adéu, adéu, adéu, adéu, adéu, adéu. Parlant d'acomiada, acomiadem el programa, queden dos minutets, un programa amb una miqueta accidentat, en el qual ha trucat gent totalment anònima de casa seva, de manera espontània, que no coneixíem de res, demanant-nos per nils. Això ha passat. I ja està, hem aconseguit... Ho hem parlat de tot. Menos de la gran estafa americana, que és una altra pel·lícula que s'estrena i que podeu anar a veure, perquè és molt divertida. A part d'això hem acabat tot el que teníem previst sense comptar el barri. Moltíssimes gràcies per ser amb nosaltres. A la setmana, la setmana que ve, doncs serem a la mateixa hora, a les 8 del vespre ràdio d'Esvern, intentarem fer una miqueta millor, i no es pot prometre massa res. Us prometo que acomiadem aquest programa amb una miqueta de bona música, com la que ens portaven els 170 televisiós, que són al darrere dels grups que posem avui, que passen pel 1 d'any. Aquest tema mítiquíssim que es diu. Bé, amb ells ens acomiadem fins la setmana que ve. Moltes gràcies. Adéu! Mare de Déu! Avui el podríem donar-li un subtítol que seria algo així com amb la intimitat. Rosa. Sí, sona molt bé. M'agrada, m'agrada. Amb permís del Jose. Avui estem la Rosa i jo. Estem solets. Vull dir, motius extra... Com seria un to batú? Exacte, un tetetet. Però bé, és el que havíem. A vegades, quan hi ha molta gent, ens despistem tots. Aquí ens va bé tot. Sistem els cinc tots cinc, la mar de bé. Si anem sense final, queden dos, doncs dos. El que no fem mai és quedar-nos un solamente. Perquè la setmana passada va passar una qüestió també personàlia determinada. I bé, doncs bé, vam poder salvar la situació com vam poder, però el que diem, que intentem sempre compartir aquests bons dependiments culturals, sempre parellats. Ara amb més ganes, encara. Molt bé. Avui, com sempre, tenim un programa ple. Encara que siguem dos aquí, ens faltarà segon altra hora per acabar el programa. Com sempre. I comencem parlant de música. La Rosa ens parlarà de la Sinfonia Alpina, de Richard Strauss. I una cosa peculiar de música japonesa o cinesa? Japonesa, japonesa. És que sempre és peculiar. També es parlarà d'un cicle de conferències sobre economia. I també passarem a parlar de la literatura, en aquest cas amb dos llibres, un que és l'increïble història de Barnaby Croquet, i un conte de por d'Estefan King, que es diu en la hierba alta, que realment m'ho explicaré i ja s'acabarem amb una mica. Quina por. I dedicaré la segona part ampliamente, abastament, amb cinema, i tindrem clàssics i cinema actual. Ens airem a Corea i parlarem de El Arco, i també saltarà el verano. Primavera, verano o tonyo, invierno i primavera. Ara, molt bé. El Quim Quidú, que són dos pel·lícules meravelloses, recomanables al 100%, i dos novetats, 12 anys d'esclavitud, de l'estif McQueen i Blue Jasmine del Woody Allen. Seguirem també amb altres pel·lícules una mica més antigues, però també d'actualitat, perquè el cinema mai passa de moda amb l'escorridif o com esquivaré l'amor. I també amb una comparativa de les amistades pel·lígroses i balmón, que, en aquest cas, he pogut veure i que s'ha pogut versionar, en aquest cas, les dues versions, i del mateix any. Això explicarem després. Molt bé. Doncs mira, amb aquesta musiqueta de fons, que una miqueta ens ambienta, parlem d'aquesta sinfonia alpina rosa. Molt bé. La sinfonia alpina, que és la sinfonia d'estraus, de Richard Strauss, bueno, clar, és la família Strauss, eren tants famílies per als fills, feien valsos, eren prolífics, no? Era una família molt, molt, molt prolífica, molt professional, a més a més. A veure, és un concert que es va fer a l'auditori, a l'auditori de Barcelona, la setmana passada al cap de setmana. Ellos recordo que els concerts es programen per setmanes, i llavors es fan els divendres d'aquell cap de setmana. El divendres es van a dos quarts de nou, del vespre, els dissabte es fan a les set de la tarda, i els diumenges es fan a les onze del matí. O sigui que hi ha horaris diferents per poder triar. Són concerts que val molt la pena. En concret, clar, forma part del que els diuen, els concerts espectaculars. Un avonament de concerts espectaculars, perquè són concerts que d'entrada enganxen més al públic, saps que no cal entendre massa tampoc de música per poder gaudir d'aquesta música clàssica. Llavors, aquest concert de la setmana passada, com que vaig anar a dissabte dia 25, eren dos pèssers les que es tocaven. La d'Estraus també, clar, perquè és la més llarga i és la més emblemàtica, més coneguda, la que tira, la locomotora del concert. Però en primer lloc es va tocar una peça d'un autor japonès, que es diu Toru Takemitsu. Sí, sí, sí. És un autor contemporani, va morir res l'any 1996, és molt contemporani. És una peça que es diu November Steps. És una peça que és un fruit d'una encarra que va tenir el Takemitsu, aquest compositor, la barra que té encarra de la Filarmónica de Nova York per commemorar el 125 aniversari de l'Orquestra, de la Orquestra de Nova York. Aquest és un autor, que era autor, i hi ha dos instruments tradicionals japonèsos en una obra sinfònica. Són dos instruments, clar, que tota la peça i l'actuació sí va ser molt exòtica, perquè ja dic que és una mica de sinfonia petitona, curteta, japonesa, llavors amb dos solistes, que toca en dos instruments tradicionals japonèsos. Sakuachi, és una flauta, una flauta així més grandota, una rotona, com una flauta de travesera, una flauta de fusta, una miqueta més gruixeta de les que nosaltres tenim, però així. Com si fos la flauta de la gaita. Més en pla, més gruixudeta, més gruixudeta. I l'altre instrument, un solista o un senyor, us dic els noms, si voleu, perquè és una mica divertit, el solista es diu, Kifu Mishuhashi. Mishuhashi, home. Que és el seu nom. Però és que és impossible amamoritzar aquests noms. I l'altre solista és una dona, que es diu Kumiko Suto, i toca el Vigua. Viva Vigua amb V2. La primera és V alta segona és V doble. I aquest és com una espècie, a veure com ho diré jo, com una mandolina, però amb aquell... Ara no sé com es diu, el pal, el mastinal... Això amb aquesta llargadet, és aquell instrument japonès, que a les pel·lícules van esgrabats japonès i sempre surten, a la cort de les cases que us saben tocar. Els dos solistes sortien a més a més vestits, amb les vestits típics. I la Kumiko Suto anava amb un kimono, maquíssim, preciós. I ella anava també amb un vestit així, d'aquella mena de camis a kimono, fins a la cintura ampla, i després a aquests pantalons amples, que porten ells... Això era típic dels samurais, que portaven els samurais, aquella mena de debat, i aquell pantaló ampla, que no sé com es diu. Jo tampoc, això sí que no ho he buscat. Aquest exotisme, no? I ha dit que és una obra d'aquest senyor, que també és japonès, d'aquest compositor. I llavors, el que sí que també és important, que tot el concert el va dirigir un altre japonès. Un director japonès, que és el Kasuji Ono. Aquest senyor actualment és el director principal de la òpera de Lyó. I amb la curiositat que la temporada vinent serà el director de l'OBC. D'aquí de Barcelona. Sí, d'aquí de Barcelona. D'aquí de l'altutori. Ja va ser una miqueta d'abans, vam pensar que és que s'ha d'alluiar en un concert que s'ha d'alluiar. I això va estar molt bé. L'exotisme, aquest, estava molt bé. A més, són instruments que té unes notes diferents, que nosaltres coneixem aquí. Des de donar... Per exemple, fa uns dos timbrics, que no... Que transporten cap a un altre temps, no? Explica una miqueta aquí en el programa, i és veritat, no? Diu la calidesa del vent, una altra espai a la natura, la llibertat dels sosells. És... bueno... El compositor del que faig és plorar les posicions d'aquests instruments, que abans ells també ho feien servir en la música tradicional japonèsa, però que ara també s'han incorporat en una orquestra sinfònica. Això era la primera peça, eren 20 minutets, i la segona peça, és que és una obra de Dorada, és el que hem dit de la sinfonia alpina del Richard Strauss. Bàsicament, d'aquesta altra que podem dir... Imagineu-vos impressionant també, no? La va... la va composar el Richard Strauss inspirant-se en les idees sobre la superació de l'home que Nietzsche es posa als seus llibres. El mateix ja ho va dir. L'obra consta l'obra de la sinfonia, de 22 parts, que ja s'interpreten seguides sense interrupcions. Per tant, té un mèrit impressionant, perquè insisteixo, és pràcticament una obra de sinfonia. Els músics acabarien... Clar, per això després... L'aplaudiment era... va ser impressionant, no? Doncs són... Aquestes 22 parts corresponen als moments de la història, no? La nit, la sortida del sol, l'ascens del sol, la gelera, instants de perill... Allà hi ha els salps, a les muntanyes, el temporal, l'aposta del sol, etcètera. I al llarg de l'obra, hi ha tot de si de caràcter descriptiu, reconeixent elements musicals topis, com pot ser el toc de trompetes de casera, que també és tipic de bosc, o així dalt, el piulat dels sucells, o els escalots dels usamats. Però aquests passatges realment et recordaven la gelera, per exemple, allò que deies abans, reformen de tocar els instruments, la tria de que si fos fust, et comportava sensacions... I tant, i tant, i tant... Però això sempre, els instruments ajuden molt a donar idea i a descriure, auditivament, els paisatges. Pensa que que qualsevol paisatge no només és el color o el sentit de la vista o les formes, també n'hi ha d'altres sentits que influeixen, com són el sentit de la huida, tot el suroig, si tu si tanques els sulls, depèn on t'estiguis, sense uns sorolls. Clar. Música sigui més agradable, amb més melodiós o no, però sense un soroll, amb els instruments i tant que es pot reproduir. Això és impressionant. Per exemple, també, hi ha una altra cosa que m'has fet pensar, xesco, el sentit de l'olfacte. Ah? Sí, de l'olfacte de la huida. I ara és que ho estic... A veure si ho recordo bé. A veure si ho recordo bé, perquè a mi m'agrada molt, és una obra que va fer el... A Juan Echanove ho va fer a les teatres, que és com canta, és una obra de teatre, una conferència que va fer Federico García Lorca, que es deia com canta una ciutat de noviembre a noviembre. Crec que és com canta, és que ara estic parlant de memòria, ho buscaré i al pròxim dia ja ho explico. Perquè llavors és, la ciutat de Granada d'escrita, la conferència del que fa és descriure la ciutat de Granada mitjançant els sons, la gent, la gent del que canta de noviembre a noviembre, o sigui, primera època de la castanyada, quan comencen a vendre castanyes, castanyes, el Nadal, quan comencen a sentir-se en les Nadales, la gent que passa pel carrer, si es fa fred, si no fa fred, és preciosa, és deliciosa, aquella conferència és deliciosa. Interessant, però segurament, quan torni cap aquí, seguríssim que m'escaparé, intentarem. Fa temps que la va fer, ja miraré la recordació i a veure si ho puc explicar. O sigui que sí, que la música es pot recrear perfectament. Home, és com el cinema, el cinema, la música, ja t'està indicant. La transporta, però a vegades algunes sinfonies que escoltes, que dius, com això, jo aquesta sinfonia al final recordo que no fa gaire la vaig escoltar, perquè la tinc a casa, segur, i em va transportar, segur. Però que a vegades intenten imitar alguna cosa, vull dir, igual que concepte bival, que és molt més típic, els trinos dels seus ells, vull dir, això sí que és una cosa més fàcil d'entendre i veure. M'empara de la primavera, l'estiu, s'aconsegueix. Però a vegades jo tinc una sensació que certes coses que han volgut realitzar, no em diguis el que ni com, però vull dir que no les he trobat. El millor és el que dius. Potser tens l'oïda acostumada a altres coses i no acabes. Però en aquest cas recordo que sí, que ara que ho dius... Jo vaig apreciar que si a mi em va donar la sensació que sí, que més o menys sí que s'estava descrivint, sonorament, aquell passeig o aquell moment del dia, o aquella escena a la casera, per exemple, amb les trompetes aquelles, i amb les trompetes, i allorro... Els corns. El trombo no, la trompa. Aquella, la corna. Sí, la corna, això, amb això ja tens la casera. Això està claríssim, no? Molt bé. Abans de seguir amb literatura, Rosa, comentes això de les conferències d'economia. Vinga, sí. Això és que m'ho he trobat molt interessant. L'he vist que ho organitza a Caixaforum, allà a l'edifici de Casa Ramona. És un cicle de conferències que fa a l'obra social de la Caixa i en col·laboració o conjuntament amb el centre d'estudis econòmics i socials. I és un cicle de conferències sobre economia que es diuen visions econòmiques del futur. Són 5 sessions només, es comencen el 6 de febrer, cada 10 euros, 6 de febrer, 13 de febrer, 20 de febrer, 6 de març i 13 de març, seguidetes, sobre temes d'economia. Són conferències gratuïtes, l'entrada gratuïta, ara això sí, ha de fer una inscripció prèvia, que per aquí comptin. I us dic resaltitud de les 5 conferències, perquè trobo que, a més, avui dia, amb el que tots estem passant, estem patint o estem vivint, estem en una miqueta que passa i com pot evolucionar tot això o quines solucions tindrien, penso jo que també s'ha de segurament s'arribarà a debatre sobre això. La primera és dir com veiem l'economia després de la crisi. La segona és el paper de l'Estat i la política econòmica. La tercera és eficiència, preocupació social i medi ambient. La quarta, economia, política i organitzacions. I la cinquena, doncs, banca, finances i tines... Molt bé, no? Deu, i a més, tots són gent, per exemple, hi ha professors d'ESAD i hi ha, per exemple, el director d'institut que atrat a l'economia verda de l'OBIC, la més edat de BIC, un catedràtic de política econòmica de l'OBIC, un altre de l'OPF, vull dir, penso que això està interessant. I qui vulgui anar a queixa fòrum però amb un tema més dosi, també, doncs també es farà una actuació que es diu un T-elementa, músiques del Magrib. I així començarà l'1 i 2 de febrer, el 8 i 9, el 15... Fin, quatre dies de febrer, 4 i 7 i 4 diumenges, a diferent horari, els diumenges seran els dos quarts de 6 i els diumenges seran els 12. Llavors, escoltarem qui vulgui anar aquí, que pugui venir, els cants i ritmes dels verbers, d'alçòs, d'alçòs, d'alçòs, d'alçòs, d'alçòs, d'alçòs, dels sofís, i recordarem o us recordarà l'important influència de la música àrab, a la perínçola i bèrica amb temes ararbo-andalussis. Molt bé. I també sentida de la música RAF, que es deia la música algeriana, és la música RAF, I amb la grip, ben bé, no ho sé. És una miqueta la perfilada que posa en allà. Serà una experiència, perquè potser això de un té a la menta, el millor també són sensacions, el millor et conviden a un té i amb un espai que l'unió ja està condicionat, no el millor, el seu terra, no ho sé. El millor és una manera perquè les sensacions, com deia, que la música transporti també sensacions que siguin horroroses, les espècies... Ara estàs recordant també l'exposició que vam fer ells, la feina, la fundació, la feina que es deia, els solors de l'Àndalus. I era això que dius, sí, fa uns anys. I ara de les espècies i tot això també, com per a les solors també. És molt important. Sobretot a part d'una cultura, també. Moltes, moltes, moltes. Molt bé, doncs, molt interessat, el que has dit la Rosa, i ara farem un petit break sobre la literatura. Abans direm que tenim de fons escoltant a Phil Collins, avui compleix 63 anyets de res. Va, que jova. Pobre home, aquest senyor. El temps que porta treballant, no? Va començar treballant a Genesis, un grup que va ser un principi sinfònic, molt peculiar. Es va tornar més comercial, no? I carrera en solitari, no? L'únic que els últims anys no ha tingut gaire sort. Allà han estat discos, però com als anys 80 i 90, no s'ha retrobat, no? Després escoltarem també una cançó que avui també compleix 29 anys, que sembla mentida com ha passat el temps, no? Que és El Guiar de World, aquella tema promocionat per Liane El Ritsch i Michael Jackson, per intentar ajudar la fam àfrica, aquell use foràfrica, que és com es deia, aquest grup que cantaven tothom, Tina Turner, Bruce Springsteen, Street Wonders... Sí, va ser un disc col·lectiu, no? Sí, sí, va ser... Dissolidari. Dissolidari. Si hi ha una miqueta als oríges del disc de la Marató. Exacte, però més van... Va ser una bestiesa, no?, perquè van vendre 100 milions de discos, de cinc... Totes els autors boníssims i les cançons. La pena, perquè encara han perdurat. Escoltarem després. Ara farem un petit resum d'aquestes dues obres, que hem parat abans, la increïble història de Barnaby Croquet, del John Boyne. El John Boyne és el senyor que va fer el noi del Pijama Ralles, que sabeu que està pel·lícula amb aquest llibre, no? La novel·leta, no?, la novel·leta, el diminutiu carinyosament, no vol dir res més, eh? I llavors, que en persona em sembla que ahir fèiem la pel·lícula, no sé si la fèiem a Antena 3 o i tal, la fèiem jo abans, no me'n recordo. Bé, una pel·lícula estava molt bé, molt fidel, el llibre tot sigui dit, el llibre és un llibre que no ens explica, moltes gent l'ha llegit. Va ser un vetsèret totalment, no? A mi m'agrada molt. Molt, molt, molt. Molt trist, al final. Duret, duret i trist, perquè d'un llibre... A veure, el que t'està descrivint és... Sí, sí, sí. És una situació molt dura, però que és curiós com amb aquest llibre, John Boyne s'ha hagut de canviar, es tracta també d'un nen, que és aquest, el Barnaby Croquet, però li dona un toc de fantasia al tema, que per un moment és divertit i per un moment és absolutament trist, també, no? No arriben a cap mena de drama, perquè s'acaba solucionant, però és això. La premissa del llibre, tal com t'ho digui, diràs que és això. Què m'estan explicant? Perdona, torna a dir el títol, sisplau. L'increïble història de Barnaby Croquet. Barnaby Croquet, molt bé. Barnaby Croquet, vale? Sí. Doncs la premissa és el primer capítol, que la mare del Barnaby, doncs, doncs està a l'hospital, perquè ha d'aneixar el Barnaby, no? I llavors tal com neix el nano... Està perint. I llavors tal com neix el nano, tu deixa ben clar que és una família normal, amb un entorn normal, amb un treball normal. És molt curiós, aquesta normalitat que la fa, ja amb una segona intenció, el senyor John Boyne, perquè quan surt el nen, que és un nen que està sa, que és maco, que és mulsut i tal, no? El metge, tal com el deixa, a l'actaula se'ls flota. Vull dir, se'n va cap al sostre. Ai, mare, l'evita. I se'n sent, ouch, que és el cop que dona pobret amb el cap quan arriba dalt. Clar, dius, què passa? Anem malament. Potser en Déu pare dius, què passa aquí? Doncs és un nen que no un temple a la llei de la gravetat per una teòrica forçada, qüestió vinculada amb un problema d'oïdes, no? I clar, a partir d'aquí, com no hi ha la gravetat i no hi ha el control del que seria l'equilibri, doncs aquesta persona sura, no? Llavors, clar, és tot el voltant d'aquesta criatura que arriba a tenir fins a 8 anys, no? Sí. Com aquests pares que volen una vida normal han d'enganxar el sostre a Matalassus, perquè el nen, clar, és que... Han de fulrar el sostre i tan pobra criatura. Clar, ho està agafat. Sí, seria la vida al revés, no? Exacte, la vida al revés. En comptes d'anar al terra, posar el sostre. Exacte. Els germans l'estimen amb la seva rareza, al contrari, és xulo, tenir un germà que flota, però ja mola, eh, vull dir, perquè... Però en canvi, els pares pateixen molt, perquè volen una vida normal, és el que sempre han volgut, perquè fins i tot el pare... No volen diversitat, no volen un nen diferent. Exacte. Que es diria un nen diferent. Exacte, i el pare, fins i tot, cada jove, els seus pares queden actors, volia que cantés i tal, ell no ell, ell sempre estava amb un segon pla, no? Bé, a partir d'aquí, les coses s'acceleren, no? Passen situacions més divertides o menys divertides, no? Bé, bueno, té un gos, no?, que és deliciós al gos, per al gos, és l'únic que l'entén al mida d'aquella manera, fa coses com una mica humanes, també, al gos, no? És una mica fantasiós, evidentment, de partir de la premissa que ens hem de creure. Però és curiós que realment que els pares ja no poden més, i aquí hi ha una reacció negativa per part dels pares, molt poc exemplar, no?, que és que troben que posant-li una motxilla plena de sorra, clar, ell pot caminar, ell pot anar... Però caminar on?, a terra? A terra, a terra. Li posen un lastre? Li posen un lastre, i ell va caminar, sí, però, bueno, s'acostuma, i va d'aquella manera, i, bueno, com a mínim, però, clar, quan toca el terra li fan mal als oïdes, perquè, clar, està com si estiguessis tu en una altra posició, i llavors la mare no pot més, però no pot més, i la mare, el que fa és que se l'emporta, és a Sydney, està ambientat a Austràlia, amb un lloc, que és la roca de la silla de no sé què, que és una roca que hi ha allà, no?, i amb unes tisores li talla perquè el nen se'n vagi volant, i la mare ja està tan cansada, com diu, mira, dona igual, és que no sabem què fem tu, i clar, i què passa, clar, que se'n va volant, se'n va volant, clar, i, clar, no hi ha límits... És molt simbòlic tot, eh? És molt simbòlic, sí, però és molt simpàtic, perquè la mare vol dir, mira, dona igual, no podem més, és com un sacrifici, com un suïcidi, bueno, com un suïcidi, no?, perdó, com un assassinat, és com siguin, que la mare provoca aquesta situació, però, bueno, és el que diem, que ho veus, un llibre positiu, no?, xoca, pam, justament, amb la cistella d'un globus, que amb aquell cas són dos senyores, que se'n van cap a el Brasil i recorren el món, en diferents posicions, i arriba fins i tot, arriba a trobar-se una nau especial, que és magnífic. És un llibre que és molt agradable de llegir, no?, i amb l'avantatge de que totes les interveniments són en positiu, vull dir, que no, és allò que pensem, i una altra vegada, el nen al final, com el llibre, saps de l'altre llibre, perill passa, no, tot és positiu, tot molt bé, molt agradable, val la pena, és molt simpàtic. M'agrada molt aquest simbolisme, que els fills han de deixar en llibertat, i que creixin, i que facin la seva vida, i l'acceptació de la diferència. Però aquest simbolisme exacte, a mi no... Vull dir, clar, vull dir, ell vol tornar a casa, quan ell fa tota la possibilitat per tornar-se, i arribar-se, i clar, és molt curiós, amb el que li ha fet la mare i el pare, saps?, que la gent li diu, però com és que vols tornar a casa quan la teva mare i el teu pare, perquè neixen convivència, ha t'han volgut deixar a la teva llibertat, però clar, és que l'efecte és aquest, si tu et deixen anar, te'n vas a l'espai, i et morts, clar, és que arriba o menys que surts... Sí, aniria, ara hi ha un amor segur. Un amor segur, clar, que ja se'ns oxigen, clar, no estem parlant d'una alliberació del fill, estem parlant d'unes intencions de que, bueno, si no torna, no torna, sí, com si... i te la sort de xocar amb aquella gent i... La llibertat, entenc que la llibertat ho li tallen les cintes d'aquesta motxilla, perquè no pateixi aquí a terra. No, no, no, no, no, no, no, no, no. O perquè és un problema, si suposo, un problema, i ells volen un fill. Clar, que és el problema. Li diuen... Li diuen... Li diuen un fill... Ja està bé, clar, li diuen... Exacte. Li diuen... Li diuen... Li diuen, ja està bé, de fer això, com si fos una gambarrada, i ell diu, però és que no puc fer res, si jo floto. Com els nens dretants, al revés em penses que rants, no? Exacte, el mateix, el mateix. Eran contradits, eren bonos i castigats, i com va... si peaven i... Però, bueno, és una cosa molt simpàtica, que ha arribat la pena llegir-la, a part d'aquest moment, us ho recomano. I fer-ne una pressió molt ràpida, aquest conte, que parlàvem de l'Estifenking, un llibre complicat a trobar, que realment val la pena, que es diu, en la hierba alta, és una història totalment per sortir, per morir-se de por, eh? És molt petit, no? Sí, no per sortir corrents, no? I llavors és una història de l'Estifenking més macabra, perquè l'Estifenking té una línia actual, més tranquil·leta, però té una època potent, eh? I llavors, per tant, en aquell moment, de l'època d'Aït, d'aquests llibres que eren difícils, el cementari d'animals, és una sèrie de llibres que ha d'unidor, tenia una mica de sang i fetge, i aquí és una història molt senzilla, són dos germans, ella està embarassada, i que van a un lloc determinat, i quan passen per uns camps, diguem de, no sé, camps de herba, grans, no sé, de plat de moro, del que sigui, doncs hi ha una... passen pel cotxe, per en un moment, en un lloc... Sí, per la carretera, per en un moment, i senten un nen que es diu en socorro, que m'he perdido, amb una mena de gran espai, amb una herba de dos metres alzada, a partir d'aquí, o se posa. Exacte, una cosa semblant, i llavors, clar, baixen, anem a salvar-los, i és curiós, perquè, en un moment que entren en aquest món, és com un microcosmos, que està dominat per una mena de pedra magnètica, que hi ha al mig, no? S'endinsen allà entre aquelles herbes altes, entre aquelles herbes altes, exacte, i a partir d'un moment que la germana es despista, l'altra entra per una línia, però sembla que, a partir d'aquí, les dimensions canvien totalment, no? Una mena de pedra al mig, que és una pedra que és negativa, potser banyuda de l'espai, que porto com a magnetisme, que comporta que la gent, quan es mogui, per entendre'ns, estiguin al costat... Ai, mira, estàs aquí, t'agafo, i quan dius, no, no estic allà, ja està a l'altra punta. És com si fos un laberint, una cosa molt curiós. I hi ha gent que està dins, i hi ha gent que provoca això, perquè aquesta pedra... Mira, se m'està posant la pell de la gina, ja. Aquesta pedra vol sacrificis. Oh, què diu? I llavors és com que van cridant, vina, vina, vina per ajudar, però no, no, és que estan ja... És un parang. I llavors el que fan és, bueno, realitza una mena de cannibalisme, o un cruces, bestial, i ja no parlo de la noia... Sí, és clar. Amb el criu, una cosa. Però bé, si voleu llibres de pòsang i fetxa, ole, això ens ho passaríem de nassos. Vinga, fes-me un comentari i passem al cinema, perquè ja... i que això és més tranquil·let. I parlem de... Sí, sí, més ormals, no? Parlem de l'arco i de primavera, verano, tonllo, invierno i primavera, del Kim Kidduck, Rosa... Sí, són aquestes dues pel·lícules, que la sé una miqueta, la sé visionat, perquè em feia gràcia, i insisteixo, perquè tot va ser també a Randa, que aquí era la biblioteca can de Can Genesta, la biblioteca Joan Margarit. Sí. Doncs havíem fet una exposició, una selecció de pel·lícules asiàtiques, de cinema asiàtic, i ho veig molt interessant, i mira, vaig recuperar aquestes pel·lícules, que no... I el trobo el que t'ho diu superrecomanable, és impressionant. Aquí sí que n'hi ha simbolisme per a tot arreu, simbolisme, clar, d'ells, de la seva religió, com es diu el... Sí. El budisme, bueno... El budisme, sí, exacte. Sí, sí, sí, que n'hi ha. I venir de la seva propia cultura, també, de les seves... els seus costums. Les tortugues... Exacte, la tortuga és la mentalitat. Exacte. Jo, quan vaig estar al Vietnam, vaig estar a bateria gran sort de fer aquest viatge fa anys, també en els temples, també ha sortit la tortuga com a la figura, i a més és la base, on es sustenten molt de vegades, els temples. Exacte. Que és la base de tot, de la sabidoria sobretot, però això és el temps, la sabidoria... Perdona, una cosa... Que necessites temps per arribar... Saps on hi ha dos tortugues? No, digue'm. Que sustenten un dels temples més importants de Barcelona, la Sabada de Família. Ah! Una tortuga de terra i una d'aigua. Sí. A la portada principal. Em penso que ho has comentat tu aquí, per això dius, veus? Perdona, és que ara mateix ha sigut una... Veus? Això no ho sabia. Buscava el parquet i m'he adonat una explicació molt correcta. Clar. Sí, sí. Sí, m'ho he adonat, sí, una eternitat. És això. Doncs mira, el arco. El arco és una, i aquesta és de l'any 2005. És de l'any 2005, per aquesta. Jo recordo que el Quim Quiduc va fer també Llerro 3, o la Isla també, aquesta encara no l'he vista, aquesta en falta, i aquesta al de d'això. L'arco és una història... A veure, les històries són molt senzilletes. Són molt senzilletes i d'entrada amb pocs personatges. L'arco són dos personatges que viuen en una mena de barcaça enclada al mig d'un... llac o... Sí, sembla com un llac. Crec que és un llac, en lloc. Un llac perquè no veus que hi hagi una ada ni tempesta, per tant, diuen que s'ha de ser aigües d'interiors. És un llac que ara sí que hi ha molta pesca. Molta pesca, perquè llavors, clar, una mena de guanyar-se la vida... A veure, aquestes dues persones són un senyor gran, però té un idò, fos el gran dot, i una nena, una noia que pot tenir uns 16 anys, amb penses, una cosa així, 15 o por ahí, que es veu que ell la va recollir, quan era petita no sé on se la va trobar, ell la va recollir, ell la va adoptar, i llavors la va cuidar, la va pujat, i llavors, però clar, és que el truisme, la intenció, si la intenció és és casar-se amb ella, és desplosar-la, casar-se amb ella quan ella arribi, doncs això els 16 anys em penso que és, ara heu dit de la memòria. Doncs clar, imagineu-vos la situació, ja tenim aquestes dues persones, ja una miqueta de relació, es parla poc, és molt típic d'aquesta ja poc tiada. A hierro 3 no es parla gaire. A hierro 3 no es parla. Jo no me'n recordo, poqueta, molt poqueta. Ell no parla. Ell diu algo al final. Els altres personatges potser, els altres personatges amb aquelles cases, ell van inventant, els altres personatges potser diuen alguna cosa, o si alguna vegada tenen la tele posada, per exemple. Però ell no parla. Però ell no parla. I ja he dit que és un tret, també de la cultura, també, aquesta asiàtica, parlar poc, i ja està. Doncs és la relació d'aquests dos personatges, viuen allà, que dius que aquesta nena no té contacte tampoc amb el món exterior. Només quan arriben a aquesta, per cas o a aquesta, no és una vegada forma, és un baixell, un curat, arriben gent que són pescadors, pescadors aficionats, una forma de guanyar diners. El senyor és el que va buscar-los a terra, els porta allà en el baixell, i a la millor passen un dia sense, o un parell de dies, amb alguna nit inclosa, de pesca. Llavors ja estan fent pesca esportiva, llavors veus que sí que realment ja hem arribat al segle XXI, però en canvi, aquells dos personatges estan vivint, però a les tradicions, a la cultura seva. Llavors arriba un moment, tu veus com ell, com va traient, per exemple, pescadors, que paguen per fer-te de quedar-se allà, pescant, també va portant aixobar, però més que res aixobar, serien les parts que es necessiten per les fer la cerimònia, perquè la seva intenció és que se'ls envia. I es comporta que si les sabates, que si aquella mena d'aquella quimona que ja va deixar ampla, que si una mica de corona així pel cabell, que si les arrecades, que tant la roba d'ell com la roba d'ella, ja ho va deixar allà guardat, amb una armarieta i tal. I aquí veus, no és pel que s'explica, sinó perquè com que vas veient, que ell va muntant i va organitzant aquests vestits, doncs ja sí que veus, ostres, però realment això va en sèrio, ell pensa que se'ls envia, i arriba un moment que venen uns pescadors, entre aquests pescadors venen el fill, suposo que és el fill d'un d'ells, que és un fill més gran, el nano ja ve amb els seus ipots, amb els seus auriculats, tot el dia allà, i a mi deja el meu rotllo a la pesca, i jo estic aquí, realment és el segle XXI. Sí, sí, sí. I clar, el que havia de passar, aquest nano i aquesta nena, que s'atreuen, i acaben enamorant-se, i ja té la intenció de marxar amb ell. Això al gran, no veig que malament que li senta, i si t'esperes dicostes, això potser amb una societat no més occidental, igual el reaccionaria amb més violència, impedint que ella marxés, però veus que finalment hi ha també ostres dicostes, perquè una banda també s'han creat uns vincles, i una efectivitat, amb aquest senyor, no han arribat a res. Vull dir, té donacions ni molt menys, ell l'ha respectat sempre, també. Vaig entendre això, com sempre ho han fet, el tema de relacionar-se, que la millor no et coneixes, que una nena jove la poden casar perfectament amb un senyor més gran, tota la ceremonia que suposa, que ella ha de viure aïllada del món, clar, aquest nano, el que fa a veure, home, aquesta nena, és que ha viscut, ni ha anat a l'escola, ni a l'institut, mai això tampoc és plant. Vull dir, però bueno, amb moltíssimes, moltíssimes... El tema de l'arco, que és el títol de la... de la pel·lícula, és que ella sí que, tant ell com ella, han après a disparar amb aquest arco, i són destres, però totes, totes, amb aquest arco, fent una mena de... de seny o de simbologia per averiguar el futur. També, amb això, també us guanyo uns dinerons, perquè ja es passeia amb un grunselló, i llavors et dispara l'arco. Vull dir, és exòtic, també. Són perigües molt plenes de simbologia, és difícil d'explicar. Molt plena que et queda molt l'atenció. Té la beure i... de pensar en quina cultura... Sí. I l'altre, també, l'altra pel·lícula, del Quim Quidú, que és primavera, verano, o tonyo, invierno, i primavera, això ja el títol ja ho diu tot, és el cicle, el cicle de les estacions, el cicle de la vida, com comença, com continua, com avança, com s'acaba, i com tornes a començar el cicle. Llavors, és la història d'un nano, que està vivint amb un... També tornem a ser dos personatges, dos personatges, també, amb un jac, també, curiósament, un jac entre muntanyes, és l'avai, o sigui, allà van aparar molt altes muntanyes, o sigui, allà al mig, aquest jac, que li vera més descongeles, queda tot, també, gelat, gelat, gelat, i es pot caminar a sobre, es pot treure. I és el mòngel que viu allà, amb el nen que va acollir, amb el seu dia. Clar, llavors, que el nen és l'aprenent, no? I està allà, li diu una miqueta, posa, jo t'ho he parlat un poquet, però, clar, totes les ensenyances, el mòngel cap a aquest nen, no? És la primavera, després el... l'estiu, ja... Ara no sé ben bé quan... el cas és que arriba també una altra noia, perquè també la noia està malalta, no sé què li passa, aquestes malalties de l'ànima, que jo sé que alguna cosa li ha passat, a través de la depresió pobreta, o que ha tingut un mal tràngul. Es ve a retirar, ens recometa. Es ve a retirar, clar, perquè la cuiden allà, i res simperella, i no sé què, i amb la vida tranquil·la recuperin, i tothom, oi, que si se recuperen, també s'enamoren, clar, una clavegada, que hi hagi enamorament, s'enamoren del mòngel, de l'aprenent, i, bueno, aquests sí que arriben a marxar, després hi ha una història, buf, mare meva, bueno, hi ha una història de gelosia, ell es veu que l'ha arribat a matar, fins i tot. Vaja. Però tot això no és perquè s'expliqui, sinó perquè surt el diari, veus com el mòngel queda, veu un retall d'un diari que ha portat una cosa, una provisió, una provisió que l'he citava, i llavors veu que està ben embolicada a molts de diaris, i quan l'obre, clar, llavors ho descobreix, o se'ls veu la foto, no ho sentiu un senyor, que ha fugit, no sé què, que ha matat la seva dona. Vull dir que és molt interessant per això, perquè sense parlar tant, però explica moltíssimes coses, ja s'està atent allà, i, bueno, llavors, amb el temps, ja torna una altra vegada allà, vull dir, amb les estacions també, la tardor, ell torna també allà, clar, de fer, buf, tot un procés de neteja, de neteja cíquica, de neteja de tot el que era fet, d'agut el seu sentiment tan negatiu que ha tingut, no? És impressionant, després arriba la policia que l'està buscant, dos senyors, que dius, els senyors aquests també venen, que són actuals, vestits d'Europa, de forma accidentalitzada, amb les seves pistoles, i, bueno, tot això, tota aquesta simbologia, torna a sortir també al gat, surt la serp, surt la tortuga, també arriba a sortir, i tota la simbologia concreta determinada i tal. És impressionant. Jo sempre dic una cosa, que per entendre aquestes relacions de muros que expliques tu, que no queden clares, sinó que són peculiar, jo recomano moltíssim que la gent s'agafi llibres de la Ruki Murakami, perquè totes són històries d'amor, que dius, però a vegades són feinotes estranyes, vull dir, però perquè això té una forma de ser molt peculiar, amb aquestes formes d'enamorar, si estem parlant de relacions actuals, que agafin Tokyo Blues, hi ha coses, diguem, fins i tot unes certes filles que tenen, entre ells, per exemple, hi ha un que té obsessió per les orelles, vull dir, però és a aquestes relacions que a vegades falta una miqueta d'anar més enllà, el que deies tu, els costa donar passos, són molt... I a vegades arriben els suicidis sense cap tipus de motiu, dius, però per què s'ha arribat aquest límit per una situació amorosa que no m'hi ha anat tan clara? Però la reacció d'elles, com dir, bueno, ho tenen bastant superat aquest tema. És una cosa que dius, a vegades em posen nerviós, perquè es veu que és bastant no real, ni molt menys, però que agafa històries que tampoc són tan tant. Que potser pot ser segurament habitual, fins i tot. I que és la seva forma, la seva ensenyament, la seva educació, clar. És molt diferent, i més ara, al Japó, després que es va anar bé de recfer, després de la Segona Guerra Mundial, va ser d'un estuïcisme de la necessitat de sacrifici, com així van arribar a ser una altra potència mundial, que van arribar a ser Japó. Tot això va ser en detriment, també una miqueta, de la persona del sentiment. Mira, tu, com a individualitat, no hi comptes? No, evidentment. Aquí és el país el que comptes, la col·lectivitat, i hem de sortir tots. Per tant, sentiments fora, sí que, clar, se l'ha mantingut la estructura de la família i tal, perquè, clar, el ben vist és que et casis, no importa els sentiments de casar, perquè és des de casar, si aquest senyor tu proposa i la teva família ja està d'acord amb aquest senyor, amb aquesta senyora, i a viure ja té fills, i ja està, i els fills després exigir-li també molt en els estudis, no sé què, que després també hi ha una taxa de suicidi, també dels nens impressionant, perquè això s'exigeix moltíssim, un nivell que, clar, és que nosaltres, i més nosaltres, com a mediterranis, clar, que som calents, encara no tenim una altra forma... Ja més al nord, no sé què, no sé què, em queduen pensant als finlandèsos, però a nosaltres, com a mediterranis, i que són tan viscerals, no? D'esperta, no? Aquí, en aquest país, a la prevenció i l'iberi, que ja d'això, ja a Itàlia... A Itàlia, a Portugal, dius, és un altre món, no? Molt bé, doncs, molt recomanable el cinema coreà, Kim Ki-duk, tot s'ha de veure, tota la seva filmografia, és espectacular, per tant, jo crec que és val la pena, i no espantar-se de veure un cinema asiàtic, vull dir, cinema asiati de tot tipus, però, en aquest cas, és un cinema que et frapa, que entra molt a dins, i que et fa pensar moltes coses. Sí, sí. Bueno, canviem una mica d'aterres, i parlem de cinema més actual, però, en aquest cas, una pel·lícula que diuen que s'ho menjarà tot als Òscars. Ah, quina, quina? Que és Els 12 anys d'esclavitud, no? Ah, sí. En realment, vista la pel·lícula, et sorprèn. El director és el Steve McQueen, no és el lector, eh? No, no, no. Es diu igual, el Steve McQueen, no? I, per una mica de referència, si algú ha vist alguna pel·lícula, és aquella que es deia Shame, que no fa gaire, fa dos o tres anys, l'ha van fer, que protagonitzava el Michael Fassbender, que és aquell noi prim, bueno, no és igual. No sé si tu ho has fet, tu ho expliques. Jo ho explico perquè una miqueta per situar-los, no? No ho vaig fer aquí, cares, però a mi no. Sí. Justament, el Michael Fassbender és el seu... no Fassbender, el Reiner Weirner Fassbender, que és alemany, aquell director tan peculiar, no? Ho dic perquè el Steve McQueen té aquest actor com una mica un actor fetitge, i a les seves quatre últimes pel·lícules ha aparegut aquest senyor, un nano, i et dic un noi més aviat d'una constitució, més aviat nòrdica, un nano rosa i tal, una tretèfica d'anys i tal, però que és un tio d'aquests viscerals. I quan cala de ser fred, i quan cala de ser una persona amb potència. Ho dic perquè és important destacar personatge, que és personatge d'un negre o no, de la època. La pel·lícula, en si mateixa, la porta un noi de color, una framerica, que es diu Chibetel... Chibetel és jo fort, no sé si ho dic bé. Segurament, sí. Segurament està vendit. Que és conegut visualment. A mi no sé qui és, però pel nom és una miqueta peculiar. Bé, la pel·lícula en si mateixa podria recordar-nos a moltes pel·lícules d'aquest sector. Des del color púrpura, per dir alguna cosa, fins a Art de Mississippi, fins i tot aquest llango desencadenado, que va fer... Però és que jo crec que supera a Tarantino, aquest senyor. No t'ho perdis. Tant amb la realitat, com amb la crueltat. Com presenta les escenes. Jo, a vegades, m'estirava dels cabells, que no tinc gaire, i repats, però estava com dient que els cabells eren aquí. Hi ha un... un apallissament amb una... amb una negra, perquè és com aquella època. Es deia que jo m'esgarrifava absolutament. Em pensava com han pogut fer aquest realisme tan clar. Però és una pel·lícula que, a banda del patiment que pot comportar a veure-la, s'ha de veure. És un tros de pel·lícula que juga a fer un cinema que podria ser molt clàssic amb el concepte. No explicarem l'argument amb accés, però és una persona, que és aquest home, que cau amb les xarxes de l'esclavitud de l'època. És un senyor que viu al nord. I, per tant, té la seva entitat sent negra, pot ser perfectament una persona que pot viure en aquest tipus de problema. Vos i que et viu al nord dels Estats Units, i allà l'agafen, i s'agafen com esclau. O sigui, hi havia també un esclavatge inter-país. Evidentment. Que això és un interessant de la pel·lícula, com es planteja quina reacció té aquest home, que ha estat lliure de tota la vida que té família, que té fills, i com passa 12 anys d'esclavitud, que és així com es diu la pel·lícula, el llibre el va escriure a ell a l'any 1800, i es caigua, me'n recordo, que és un llibre basat en el seu llibre. Sí, és una biografia del que va fer. Que fort! I, a més, aquest senyor l'estisme acuni és un director fred. Fred amb el concepte de fer cinema. Et deixa gelat. I, a més, com reacciona la gent? L'estètica és una estètica bastant moderna, dins el que cap, en quant al que seria els encadraments i tal. És allò que sigui un cinema clàssic, a l'estil, per entendre'ns, de jo què sé, del coi. Bueno, del cinema més dels anys 70, 60, no? Bé, d'enigual, de clínica d'esclavitud, per entendre'ns. És un clínica d'esclavitud clàssic en quant a concepte, perquè és bastant això, no és. És una pel·lícula que té unes encadraments curioses. Bé, deixem-ho aquí. Veieu-la, val la pena, és molt interessant. Molt bé. I, ràpidament, Bluges Mint, que ja s'ha comentat aquí, però jo la vull comentar molt ràpid, perquè l'he vist aquesta setmana. Li puc veure l'abans, no? A veure la teva opinió. D'aliciós a aquest blanxet, que s'ho mereix tot, que també t'has volgut estar nominadíssima i s'ho guanyarà. Curiós, una pel·lícula budial en estigui nominada que ha tingut tota la vida, i a partir d'aquí es queda sense res, i això li comporta una mena de desequilibri, emocional, i llavors va parar amb la germana, que la germana és un altre nivell social molt més baix, i aquest contrast, entre una dona que ha vestit de Chanel i de Louis Vuitton, amb l'altra, que és una dona que viu amb una barriada, em sembla que és del San Francisco, amb aquesta persona amb dientes. Que porta uns texans i una samarregole. I com ella intenta sobreviure amb aquest estat. I és molt curiós, perquè la pel·lícula, en aquest cas, no dona solucions. No dona solucions a aquesta persona, que és que dius, a veure, és un budialen que no sembla tant budialen com per mi, com fins ara. És un budialen més... Bé, més modernet, per entendre'ns, una línia, una forma de plantejar el cinema, que dius, estic veient un budialen, realment. I no parés per cap lloc. Aquella sí que té a l'esquema, potser, una miqueta d'un cert histarisme, aquest histrionisme, que planteja el budialen, perquè hi ha el pateix. Però jo crec que la pel·lícula, en si mateixa, s'aguanta molt bé, i que realment val la pena, que una mica la veieu. Crec que és una de les bones pel·lícules de budialen dels últims anys, perquè l'últim ha fet cada desastre. I recomanable, com a tal. Seguim amb una pel·lícula, seguim amb l'altra punta del món. Abdelatif Kechiche. La escurridiza o com esquivar el amor. Això és de la pel·lícula, perquè la gent diu que m'he tornat boig. No, no, la escurridiza o com esquivar el amor. Rosa, explica'ns com es esquiva el amor, que és molt difícil esquivar-lo. Quan te pilla, te pilla. Aquí te pilla, aquí te pilla. Bueno, això és una licencià que ens em permet. I tant. Aquí no permetim-nos totes les licències del món. Ai, vinga. En francès no sé com era el títol. L'esquif. De fet, és una obra del Maribó, que és un autor francès clàssic. Sí. I llavors, de fet, és una obra que uns alumnes d'un institut se suposa que és una barriada, així, de la banlier, de les afueres, suposo d'una gran ciutat. De París, pot ser perfectament. Sí, pot ser perfectament. No acabes de veure el situal exactament. Pot ser París, pot ser Jocasipus, Lyon, una gran ciutat. És una barriada, de les afueres. I són els alumnes d'un institut que estan assajant la classe de literatura. Si suposo que és llengua, llengua literatura francesa, estan assajant la obra d'aquest autor, del Maribó. L'escuridiza. El Maribó, com esquivar l'amor. I llavors són nanos que l'imagina. El nanos d'institut és molt curiós, és molt interessant. A moltíssimes pel·lícules franceses, així que toquen el tema de l'educació, també. La interculturalitat que n'hi ha a les aules. Hi ha nanos, hi ha molts que són d'origen magrebí, o que ja són les noves generacions. Segurament, no hi ha la primera generació que n'escota ja. Segurament, pot ser la segona generació, perquè la migració marroquí del magreb, perquè és l'època dels piernoirs, de llogos. Això ja porta dues generacions. Després hi ha alumnes negres, o sigui, negres de color negre. Les colònies africanes. Exacte, les colònies africanes. Vull dir que és la interculturalitat i la multirracialitat. Sí, multirracialitat. També es nota s'aprecia. Llavors, suposo que és una miqueta... Veus, a principi, dius, ostres, quin rotllo, que aquests dies els alumnes, que són un grupet que sempre estan discutint, que s'estan barallant. A més, amb un llenguatge barruè, que dius, osti, tu... Un llenguatge de la data i d'un bar de xí. Vols dir que és agradable. No sé si continuaré bé en la pel·lícula. Però no, després et va interessant perquè vas veient com... A veure, d'entrada... Perquè veus com aquests nanos estan assajant, que dius, ostres, si per una banda tenen aquest comportament així de callejera, del carrer... Després són com els sí que estan interessats i ells veus que sí que s'esforcen, i els fa gràcia. Assajar aquesta obra i fins i tot per ser vestits. Vestits d'època. Així, molt maco. Ella posa un vestit llarg. El nanor que fa el paper d'Arlequín també es fa vestit d'Arlequín. I es mira com estan motivats. Clar, llavors veus com s'entra a l'aula i veus aquella professora com els estan motivant per fer-lo. I veus que és... El tema de l'amor, si... Si hi ha una persona que s'ha enamorat de tu i ha sigut d'una classe social diferent o que tu consideres que és molt diferent a tu i, doncs, això, no... A veure, no és que sigui la protagonista que és més creuudeta, que, no, a mi aquí ja em poden venir, no, que jo l'esquivaré, és que veuré l'amor. I veus com és un tema etern, un tema universal, un tema atemporal, que no importa que a la novel·la estigui escrita, bueno, aquest pesat de teatre estigui escrita, no sé si va ser l'any de 1.800, suposo, que deu ser 1.800.000. Doncs com ara també està plenament vigent, perquè també pot passar. La situació que veia, personalment, aquesta nena li passa a la seva vida real, amb la seva colla d'amics, és això, també. Que ara diria que li tirava els trobats. Sí, sí, sí. I ja veuràs com... No, perquè com que acaba de sortir, ha deixat de sortir atallat amb una altra noia, jo no vull que l'altra vingui i em trenqui la cara, o sigui, així de clar. Però amb ella li estan... L'estan perseguint. Veus una mica del paral·lelisme que això sí que pot ser, i llavors és interessant com aquests nanos són capaços de resoldre aquest problema, aquest conflicte que els ja s'hi ha plantejat, no? I com intervenen els amics, el amic més íntim d'aquest amic que vol declarar-se, que vol conseguir sortir amb aquesta nena, la nena amb les seves amigues, allà, bueno, les converses que tenen, ah, i tu digues-li que no sé què, hi pos tu notifiquis, pos tu si... o tu què t'has pensat, o no sé què, o bueno, està bé, està bé. I com a mi m'agrada això, acaben resolent això, aquest conflicte que dius, bé, de un i dos, dintre de totes, crec que bé, que més o menys ho han sapigut. Més o menys de estressa, però ho han sapigut. La base és bona, avui he estat parlant d'un clàssic, no? Exacte, que els hi ha fet reflexionar, veig tan bé, i a més veus també una miqueta els problemes personals que pot tenir també aquest nan. El seu pare sempre està a la presó, a la mare la que està. I llavors el director, l'abdelatif, que així, és, que per això vaig buscar la pel·lícula i em va fer molta gràcia de veure-la, ell, posteriorment, va fer cuscús, que aquí ja l'havíem comentat, que és una pel·lícula impressionant també, amb gent immigrada, també del Magreb, també hi ha com que refroten també un vaisel i fan una festa, un dinar, un sopar supergran, que a base d'entret als costes, sobretot cuscús, haurem de estar deliciosa, que els cuscús veus com el cuinen, i com se'l mengen després. Quina gana aquestes hores? És mala hora, clar. I l'altra pel·lícula del que aquí, que així, que és la vida de Déu, que estàs pensant que encara està a les cartelleres. Segur segur que ho està, va ser un molt d'èxit. Mega interessant, també. Fantàstic, escolta'm, doncs mira, recomanacions. Tenim de fons, eh? El bièrder de Wolver de Txildren, eh? Que jo he sigut que la posaríem, i al final es faltarà temps, vull dir, per acabar. És que aquí ens... Però ho tenim per aquí, eh? Tenim tela, tenim tela. Sí, sí, sí. Molt bé. Doncs per demà, ens queden... Sí, 5 minuts, que és magnífica. Passport té 29 anys, eh? Com passa el temps, eh? Aquí és res. Mare meva. Mare meva. Però està igual que sempre, amb aquesta força. Sí, sí, sí. No, i a part d'això, per la base, diguem per què es va fer, no? I, per una cosa està ben feta, és a temporada, això. Ens passarà sempre. Molt bé, i acabarem justament. Mira, hem parlat d'una obra del segle XIX francesa, i seguim amb una temàtica del segle XIX francesa. L'únic que me'n recordo, com es deia aquest senyor, mira que volia mirar-ho, però no... No he caigut, no? I estem parlant de les amistats perilloses. De veritat, ja me'n recordo. Exacte, no? Que era Los Angelesons, i en francès no me'n recordo. És la mitja de Los Angeles. Exacte. Crec, a mi és la tradució literal, però jo diria que sí que era... No sé la que sé de què ho dius, em sona. Em sona. Llavors, jo el que he pogut fer aquesta setmana, perquè tant en quants fets aquestes coses, perquè digueu-me friqui, però la gent que ens agrada la cultura, són friquis, en general, no, el que és broma. No, no, no. No sé si quins fuides. No. A veure... Hi he deixat. Poden ser friquis, però són guapos i simpàtics, també. A mi dius que no... És una brometa, una pell de brometa que hem fet. Home, clar que sí, clar que sí. A mi m'agradaria que el material, sense cultura, seríem fets. Ah, ja el dia que la ràdio porti un guimatge. Ui, para, dius senyor. Aquest dia rosa ens vestirem, vale? Home, sí, t'estarem més... Que sapigueu que ho fem nosos, aquest programa, no? Clar, estem equipalats de fred, ara. Si de cas no tindrem l'adreça, perquè a mi jo veniu tots a veure'ns, oi? Jo us diria que no, perquè... I llavors cobrarem entrada, eh? I per fillars. Jo cobrarem. Jo diria que no, perquè jo estic d'esquenes del públic i tinc cabells a l'esquena. Per això ja no veniu, segur, eh? Ja no vinc del públic, si no. Com som de dolents, eh? O sí, o sí, vés a saber quines... No, no estem nosos, som gent molt normal. Vull dir que m'ha quedat expectat. Ho fem, escolta'm, que es passen el temps i no parlen de les amistades perigroses. És culpa, que a més són dues, les que has vist. Sí, però es poden unificar. Molt bé. Les amistades perigroses en 1989 i Balmond en 1989. Dues pel·lícules de mateixa temàtica, tractades de forma diferent. No he pogut fer-ho per manca de temps, i llegir el llibre a veure qui és més fidel i qui no és fidel. A mi em van dir que és més fidel Balmond, perquè es diu Balmond, la pel·lícula, perquè és el comte... el vascomte de Balmond, que és el gran... ho diria ara, el gran... No em surt la paraula ara correctament, el gran... Bueno, d'en igual. El que s'ha dit que... És a dir, que a lligar amb les dones de l'època, no em surt la paraula ara exactament. El seductor. El seductor, això, no em surt la paraula. Doncs mira què senzill, seductor, t'has anat a buscar... No, és que em sortia... Per què ho farem? Senzill, si ho podem fer difícil, no? Exacte, doncs això, no. Ja és a dalt que ja ho... És que això de parlar de l'any vespre... No és que és un gran seductor. I a partir d'aquí, d'aquesta presència, amb aquest cas, amb el cas de mestres peiroses, amb el cas de Balmón encara és més present, no? Des de mestres peiroses, estic fent friars, un director irlandès amb un potencial increïble, fa pel·lícules molt customistes, i pel·lícules també de gran qualitat que han arribat al cinema americà amb una gran potència. Aquí tenim a Glenn Close, tenim a John Malkovich, tenim a Michel Feifried, i tenim a l'Òmath Forman, d'acord? Balmón, a l'any 89, el mateix concepte, Milos Forman, el director, un director que ha fet grans pel·lícules també d'època, i grans musicals, tampoc oblidem això, i tenim aquí a Ned Benning, i a Colin Firth, que també són dos grans guapos de l'època que segueixen sent guapos, evidentment, no? Però la mala bava que té les mestres peiroses no la té ni molt menys Balmón. Glenn Close fent el paper d'aquesta... aquesta amiga del seductor Balmón, que a la vegada és a que hordeix aquestes amistats per venjança. Fins que no aconsegueix que el senyor Balmón acabi el llit per l'enclà amb una verja, perquè per una qüestió personal no para, no? I a partir d'aquí, com ells dos, arriben al límit, tant el Balmón com la seva amiga, aquesta contesa, que té també un gran poder... Aquella amorodi és un pas, molt ràpid, no? I com, al final, això comporta la mort de Balmón, per una qüestió determinada. És a dir, com es destrueixen, entre ells per un tema d'amistat, com l'amistat pot destruir, i com es pot podrir aquesta amistat, i de quina manera ho fa, no? Les amistats perigroces ho fa d'una forma tremenda, duríssima, i Balmón ho fa d'una forma més clàssica. L'ambientació de Balmón és això, més rococó. Està molt treballada, els escenaris són espectaculars, vull dir, com ubica perfectament amb un versall és hipotètic, no és un versall és, però per entendre's, la decoració. Estic fent frirs, però són primers plans, són sensacions més directes. És aquesta glenclous freda, espectacular, vull dir, és magnífic, vull dir, jo crec que, per mi, les amistats perigroces tenen molta més potència, però en canvi, si vols alguna cosa més clàssica, has de veure Balmón. Però bé, una pel·liqueta, una comata recomanables, totes dues, per una història, com deies tu, que en aquest cas no s'ha actualitzat, però que seria perfectament actualitzable amb els vestits, l'època... Podria ser un segle XX. És un joc, perillós. És un joc d'amor, exacte, s'ha parlat de perseguir una víctima, o sigui, triar una víctima, perseguir-la, o sigui, es fa com una aposta. Sí, és una aposta, exacte. És una aposta, i llavors, es de perseguir-la, ser doctor ha d'anar a parella, i a saco, i el que això pugui comportar. I pobra de la víctima, si s'enamoren. Home, doncs que s'enamoren, perquè es veu que ho fa bé el senyor Balmón. Ui, que ens hem passat de temps, com pot ser això? Apa, adeu-siau, adeu, Rosa. Ah, vinga, ja està. Sí, sí, adeu, adeu, adeu. Adéu, adeu. La diudes per la ràdio de Sant Just Durant la ràdio. Benvinguts a aquest 48 programes que diuen a part que avui el dediquem la ràdio de Sant Just. La ràdio de Sant Just Durant la ràdio. La ràdio de Sant Just Durant la ràdio. La ràdio de Sant Just Durant la ràdio. La ràdio de Sant Just Durant la ràdio. La ràdio de Sant Just Durant la ràdio. La ràdio de Sant Just Durant la ràdio. La ràdio de Sant Just Durant la ràdio. La ràdio de Sant Just Durant la ràdio. La ràdio de Sant Just Durant la ràdio. La ràdio de Sant Just Durant la ràdio. Durant la ràdio. Durant la ràdio de Sant Just Durant la ràdio de Sant Just Durant la ràdio de Sant Just Durant la ràdio de Sant Just