Babilònia del 6/2/2014

Una miqueta més a prop. Ah, clar, clar. Exacte, exacte. I ja ho museu al cine, a Queens? A Queens, al barri d'Història. Jo em vaig entrar quan hi vaig anar al Bajora, que a Història era com uns estudis de cinema, sobretot a l'època muda, que era una mena d'alternativa a Hollywood. I aleshores vam fer moltes pel·lis, una mica més menors, però era com l'altre gran estudi americà durant l'època muda. Ahà, l'Història. I aleshores, història, sí. I aleshores, allà, el que tenen ara és un museu de cinema, em sembla que hi ha una escala de cine i tot. I està superbé, perquè tenen moltes càmeres de l'època, molt, no sé, és sobretot tecnologia de l'època. Deu ser com una mena del museu del cine de Girona, però a l'Ovestia, o sigui... A l'Ozaco, a l'Ozaco. A Hollywood, bueno, l'Història, clar. Bueno, això pintava bé, pintava guai, per gent... Sí, sí, sí, és un lloc que està superbé endoltat, ara sobretot a les guies, és com un dels millors museus del cine, em sembla, vaig estar llegint, almenys a la costa, perquè és un lloc molt guai per anar-hi. De seguida, quan no te n'adoni, s'haurà convertit en un lloc de peregrinació hipster, ja ho veuràs tots els modernistes. All around the world anirà allà a mirar els seus vestits de la MeriLini, totes aquestes històries. Exacte, bueno, si voleu buscar, el museu es diu en català seria museu de l'image en moviment. Museu de... Museum of moving images. Ai, veig que tens l'anglès una mica enrobinat, o no? Una mica oficiat, sí. Una mica enrobinat, no els fa servir molt. Bueno, això està molt bé, està molt bé, perquè la gent que va a Nova York, suposo que una mica arribes allà i dius, bueno, què veig? L'estatura de la llibertat, el top of the rocks i totes aquestes històries, que estan guai i que són xules, però també hi ha una altra mena de visites, que són visites potser d'un nivell més cultural, doncs, bueno, de treure un profit una mica diferent a la visita, i aquest és un bon lloc per visitar-se. On és tu, aquest museu? Sí, a Nova York, a més, és un lloc on pots trobar moltes coses de cine, si et que t'agrada, doncs cine. Després hi ha moltes filmoteques, per aquí també, o sigui, és fantàstic. Estupendo. Bueno, doncs, queda recomanat aquest museu. Tenies alguna altra història? Ho dic perquè anem una mica curtets de temps. Anem una mica justos de temps. Jo tinc classe ara, també, eh? Tu tens classe, però tu ets un plori empleador, eh? Ja està. Jo treballo a Túter. Ah, d'Estatus. Si et sembla o deixem aquí, ens quedem amb aquesta recomanació. La setmana que ve, doncs ja tornarem a... La setmana que ve més, molt bé. El teu josgat de pau cap al museu, doncs és positiu. Jo em sembla una mica tonto això de dir el josgat de pau, però, bueno, és el que hi ha. Ens quedem amb això i ja està. Doncs hi donarem voltes i intentarem anar cap a Nova York en aquest museu en algun moment de la setmana. A la tarda, potser tenim un ratolliure i anem cap allà. Vale? Molt bé. Pau Roldan, ens josgat de pau. Moltíssimes gràcies per la teva col·laboració. Fins la setmana que ve. Una abraçada molt forta. Adeu. Bueno, sí, sí. No volia que em punxessis a l'aire. Em volia dir una cosa, un secret entre tu i jo. Però... No, no, no, punxem, que si no ara semblarà que realment tinc secrets, els secrets te'ls explico al final. No, no, que anava a dir que anem ja tancant aquest programa. Sí, sí, sí, ja comencem el cap de setmana. Marc, no t'amoïnis. I res, doncs us en plaço. Com que la setmana fins a la setmana que ve, jo... Doncs això, no sé què he fet amb aquest pernil que he portat expressament per la nostra avuyent de la setmana passada, que ens ha deixat supertirats i la noia, Marta, entre cometes, deia que... Em sembla que va dir que es deia Marta. Deia que sí, que vindria, que no sé què, i segur que per dins es pensava, aquest no tindrà nassos de portar-me un pernil. Pots, toma, fota't, sóc un home de paraula. Aquí està el pernil, el deixem aquí, Marc, i a veure la setmana que ve si ha criat alguna cosa. Vinga, aquí es queda, tota la setmana aquí. I a vosaltres, doncs això, dir-vos, com que a setmana que moltíssimes gràcies per acompanyar-nos, ens hem sentit molt acompanyats per la vostra presència física i mental, i seguirem aquí, doncs, la setmana que ve, fent un altre programa amb més cultura, més històries, a les 8 del vespre, a Rajoy Desvern. Cuida-vos molt, sisplau, bon cap de setmana. Adéu. Bona tarda, benvinguts, un dia més a Babilònia, que avui el podríem donar-li un subtítol que seria algo així com amb la intimitat. Rosa. Sí, sona molt bé. M'agrada, m'agrada. Amb permís del Jose. Sí, és que avui estem la Rosa i jo, estem solets, motius extra... Com es diria un tubatú, com es diu? Exacte, un tetetet. Però bé, és el que havíem. A vegades, quan hi ha molta gent, també ens despistem tots, comencem a dir... Aquí ens va bé tot, sistema 5 tot 5, la mar de bé. Si anem sense final, queden dos, doncs dos, s'apanyem bé. El que no fem mai és quedar-nos un solamente, perquè la setmana passada... hi ha una qüestió també personal i determinada. I bé, doncs bé, vam poder salvar la situació com vam poder, però el que diem, que intentem sempre compartir aquests debatiments culturals, sempre emparellats. Ara més ganes, encara. Molt bé, avui, com sempre, tenim un programa ple. Encara que siguem dos aquí, ens faltarà segon altra hora per acabar el programa, com sempre. I comencem parlant de música. I comencem parlant de l'enfonia alpina, de Richard Strauss, i una cosa peculiar de música japonesa o xinesa. Japonesa, japonesa. És a dir, que sempre és peculiar. També es parla d'un cicle de conferències, sobre economia, i també passarem a parlar de la literatura, en aquest cas amb dos llibres, un que és l'increïble història de Barnaby Croquet, i un conte de por de Stephen King, que es diu en la hierba alta, que realment us explicaré una mica els plats. Quina por. I dedicarem la segona part, ampliamente, abastament, amb cinema, i tindrem clàssics, i cinema actual. Ens irem a Corea, i parlarem de El Arco, i primavera o tonyo... Ja m'he saltat el verà. Primavera, verano, o tonyo, invierno, i primavera. Ara, molt bé. Del Kim Kidoo, que són dos pel·lícules meravelloses, i dos novetats, 12 anys d'esclavitud, de l'Estif McQueen, i Bluges Mint, del Bodhi Allen. Seguirem també amb altres pel·lícules una mica més antigues, però també d'actualitat, perquè el cinema mai passa de moda amb l'escorridita o com esquivaré l'amor, i acabarem amb una comparativa de les amistades perigroses i Balmond, que, en aquest cas, he pogut veure, i que s'ha pogut versionar, tres anys. Això ho explicarem després. Molt bé. Doncs mira, amb aquesta musiqueta de fons, que una miqueta ens ambienta, parlem d'aquesta sinfonia alpina rosa. Molt bé. La sinfonia alpina, que és la sinfonia d'estraus, de Richard Strauss, que abans deia, ui, és dels Johan Strauss, de Richard Strauss. Clar, és la família Strauss, eren tantes famílies, per als fills, per als valsos, eren prolífics, que es diu. Era una família molt, molt prolífica, a més, a més. A veure, és un concert que es va fer a l'editori, a l'editori de Barcelona, la setmana passada al cap de setmana. Ellos recordo que els concerts es programen per setmanes, i llavors es fan els divendres d'aquell cap de setmana, els divendres es fan a dos quarts de nou, del vespre, els dissabtes es fan a les set de la tarda, i els diumenges es fan a les 11 del matí. O sigui que hi ha horaris diferents per poder triar. I són concerts que val molt la pena. En concret, clar, forma part del que es diuen els concerts espectaculars, un avonament de concerts espectaculars, perquè són concerts que d'entrada enganxen més al públic, saps que no cal entendre massa tampoc de música per poder digaudir d'aquesta música clàssica. Llavors, aquest concert de la setmana passada, vaig anar a dir set de dia 25, són dos peces les que es tocaven. La de Strauss també, clar, perquè és la més llarga i és la més emblemàtica, la més coneguda, la que tira, la locomotora del concert. Però en primer lloc es va tocar una peça d'un autor al japonès, que es diu Toru Takemitsu. Sí, és un autor contemporani, va morir res l'any 1996, és molt contemporani. És una peça que es diu November Steps. És una peça que és un fruit d'una encarra que va tenir el Takemitsu, aquest compositor, la barra que té encarra de la filarmònica de Nova York per commemorar el 125 aniversari de l'Orquestra de Nova York. Llavors va ser la primera cop que d'autor incluïa dos instruments tradicionals japonèsos en una obra sinfònica. Són dos instruments, clar, que tota la peça i l'actuació sí va ser molt exòtica, perquè és una mica de sinfonia petitona, corteta, japonesa, llavors amb dos solistes que toca amb dos instruments japonèsos, tradicionals japonèsos. Un és el sacu, a veure si ho dic bé, sacuachi, és una flauta, una flauta així més grandota, tota rodona, com una flauta de travesera, com diria jo, una flauta fusta, una miqueta més gruixeta, més gruixuda de les que nosaltres tenim, doncs així. Com si fos la flauta de la gaita. Més en pla. Sí, més gruixudeta, un dia més gran. I l'altre instrument, que això tocava un solista, un senyor, us dic que és nom, si voleu, perquè és una mica divertit, el solista es diu Kifu Mishuhashi. Mishuhashi. Que és el seu nom, però és que és impossible memoritzar aquests noms. És molt complicat. I l'altre solista és una dona, que es diu Kumiko Suto, i toca el Vigua. Viva Vigua amb V-Dopla. Una primera és V alta i la segona és V-Dopla. I aquest ve a ser com una espècie, a veure com ho diria jo, com una mandolina, però amb aquell... Ara no sé com es diu el pal, el mastival. Això més allargadet, és aquell instrument japonès, que a les pel·lícules, quan han esgrabat japonès, ho sempre surten, a l'acord de les cases, que ho saben tocar. Doncs els dos solistes surten a més a més vestits, amb els vestits típics. Ella, la Kumiko Suto, anava amb un kimono, maquíssim, preciós, i ella anava també amb un vestit així, una mena de camís a kimono, fins a la cintura ampla, que porten ells també els japonèsos. Això era el típic dels samurais, que portaven els samurais, aquella mena de debat, aquell pantaló ampla, però no sé com es diu, però... Jo tampoc, això sí que no ho he buscat, només que eres una miqueta la curiositat, l'exotisme d'aquest concert, el que tenia aquest exotisme, i ha dit que és una obra d'aquest senyor, que també és el japonès, d'aquest compositor, i llavors el que sigui també és important és que aquest concert el va dirigir un altre japonès, un director japonès, és el Kazushi Ono, aquest senyor actualment és el director principal de la OPERA de Lyó, i amb la curiositat que la temporada avinen serà el director de la OVC, de l'Orquesta de Barcelona, de l'Orquesta de l'Oltitori, doncs ja va ser una miqueta l'abans, van pensar una claria, és que s'ha d'ajudar un concert, que s'ha d'ajudar, i el concert va estar molt bé. L'exotisme aquest estava molt bé, a més són instruments que té unes notes diferents, que nosaltres coneixem aquí, i llavors des de donar, per exemple, fa uns dos timbrics, que no... que transporten cap a un altre temps, explica una miqueta aquí en el programa, i és veritat, diu a la calidesa del vent, a una altra espai de la natura, la llibertat dels sosells, és... el compositor del que faig d'explorar les posicions d'aquests instruments, que abans ells també ho feien servir, en la música tradicional japonesa, però que ara també s'han incorporat en una orquestra sinfònica. Això era la primera peça, eren 20 minutets, i la segona peça, que és una hora de durada, és el que hem dit de la sinfonia alpina, del Richard Strauss. Bàsicament d'aquesta, el que podem dir, imagineu-vos impressionant també, la va... la va composar el Richard Strauss inspirant-se en les idees sobre la superació de l'home, que Nietzsche es posa als seus llibres. Això és el mateix que ho va dir. L'obra consta l'obra de la sinfonia, de 22 parts, totes elles s'interpreten seguides sense interrupcions, per tant té un mèrit impressionant, perquè insisteixo, és pràcticament una hora de sinfonia. Els músics acabarien... Clar, per això després... la plaudimentera va ser impressionant. Doncs són... Aquestes 22 parts corresponen als moments de la història, la nit, la sortida del sol, l'ascens, l'ascens del sol, la gelera, instants de perill, tot això t'imagines allà als Alps, a les muntanyes, el temporal, la posta de sol, etc. I al llarg de l'obra, hi ha totes sí de caràcter descriptiu, reconeixent elements musicals topis, com pot ser el toc de trompetes de casera, que també és típic de bosc, el piulat dels sucells, o els escalots dels remats. Però aquests passatges realment et recordaven la gelera, per exemple, allò que deies abans. De forma de tocar els instruments, la tria de que si fos fusta, fos metall, et comportava sensacions. I tant, i tant, i tant, i tant, però això sempre els instruments ajuden molt a donar idea i a descriure auditivament els paisatges. Pensa que qualsevol paisatge no només és el color o el sentit de la vista o les formes, també n'hi ha d'altres sentits que influïixen, com són el sentit de la uïda, tot els sorolls, tu si tancas els sulls, depèn on t'estiguis, sens un sorolls. Clar. Música sigui més agradable, amb més melodiós, però sense un soroll, amb els instruments i tant que es pot reproduir. És molt impressionant. Per exemple, també hi ha una altra cosa que m'has fet pensar, Xesco, el sentit de l'Urfacte. Sí, de l'Urfacte de l'Uïda. I ara és que ho estic... A veure si ho recordo bé, perquè a mi m'agrada molt. És una obra que va fer el... A Juan Echanove ho va fer a les teatres, que és com canta, és una obra de teatre, una conferència que va fer Federico García Lorca, que es deia com canta una ciutat de noviembre a noviembre. Crec que és com canta. És que ara estic parlant de memòria. Ho buscaré i al pròxim dia ja ho explico. Perquè llavors és la ciutat de Granada d'escrita, o sigui, la conferència, el que fa és descriure la ciutat de Granada mitjançant els sons, les veus de la gent, la gent del que canta, de noviembre a noviembre. O sigui, primera època de la castanyada, quan comencen a vendre castanyes, però és castanya, no sé què. El Nadal, quan comencen a sentir-se en les Nadales, si es fa fred, si no fa fred, si va... És preciós, és deliciosa. Aquella conferència és deliciosa. Interessant. Això que hi ha amb la música, sí. Seguríssim que m'escaparé, intentarem. Fa temps, fa temps, fa un temps que la va fer. Ja miraré la recordació al pròxim dia, a veure si ho heu d'explicar. Sí, sí, clar que sí. O sigui, que la música es pot recrear perfectament. És com al cinema, al cinema, la música ja te està indicant. La transporta. Sí, sí. Alguna sinfonia que escoltes, que dius... Com això, no? Jo estic al final recordo que no fa gaire la vaig escoltar, perquè la tinc a casa, segur. I em va transportar, segur. Però que a vegades intenten imitar alguna cosa, no? Vull dir, al igual que concepte Vivaldi, que és molt més típic, no? Allò dels trinos, dels ous ells, no? Vull dir, això sí que és una cosa més fàcil, d'entendre i veure, no? M'empara amb de la primavera, l'estiu, no? S'aconsegueix. M'ha sigut realitzar, no em diguis el que, ni com, però vull dir que no l'has trobat. El millor és el que dius. Potser tens l'oïda acostumada a altres coses, i no acabes. Però en aquest cas recordo que sí. Que ara que ho dius... Jo vaig apreciar que si a mi em va donar la sensació que sí, que més o menys sí que estava descrivint sonorament aquell passeig o aquell moment del dia o aquella escena a la casera, per exemple. Clar, amb els trompetes aquelles i amb les trompetes... Sí, trompetes. I els... Els corns. El trombo, no, la trompa. Aquella, la corna. Sí, la corna, això. Amb això ja tens el sonorament a casera. Això està claríssim, no? Molt bé, abans de seguir amb literatura, Rosa, comentes això de les conferències d'economia. Vinga, sí, això és que m'ho he trobat molt interessant. L'he vist que ho organitza a Caixaforum, allà a l'edifici de Casa Ramona. És un cicle de conferències que fa l'obra social de la Caixa i en col·laboració conjuntament amb el centre d'estudis econòmics i socials. I és un cicle de conferències sobre l'economia, que es diuen visions econòmiques del futur. Són 5 sessions, només. Es faran... comencen el 6 de febrer, cada 10 euros, no? 6 de febrer, 13 de febrer, 20 de febrer, 6 de març i 13 de març, seguidetes. Són sobre temes d'economia, són conferències gratuïtes, ara això sí, ha de fer una inscripció prèvia. I us dic resaltitud de les 5 conferències, perquè trobo que, a més avui dia, amb el que tots estem passant, estem patint o estem vivint, potser és interessant, per entendre una miqueta que passa i com pot evolucionar tot això o quines solucions tindrien. Penso que segurament s'arribarà a debatre sobre això. La primera és dir, com veiem l'economia de crisi. La segona és el paper de l'estat i la política econòmica. La tercera és eficiència, preocupació social i medi ambient. La quarta, economia, política i organitzacions. I la cinquena, doncs, banca, finances i diners. Molt bé, no? Deu-n'hi, a més, tots són gent, per exemple, hi ha professors d'ESAD, hi ha, per exemple, el director de l'Institut que treu d'economia verda de la UVIC, que és la més edat de la UVIC, un nivell catalàtic de política econòmica de la UVIC, un altre de l'UPF, vull dir, penso que s'està interessant. I qui vulgui anar a queixa fòrum, però amb un tema més dosi, també, també es farà una actuació que es diu un T-elementa, músiques del Magrib. I això serà començarà a l'1 i 2 de febrer, al 8 i 9, al 15, fins i tot, les quatre dies de febrer, amb quatre dissabtes i quatre diumenges, a diferent horari, els dissabtes seran els dos quarts de 6 i els diumenges seran les 12. Llavors, escoltarem qui vulgui anar, qui pugui venir, els cants i ritmes, dels verbers, d'alsofís, i recordarem o es recordarà la important influència de la música àrab a la península ièrica amb temes arabo-andalusis. La música àrab que es deia la música aljariana, és la música àrab que té una tendència. És el Magrib. És el Magrib. El Magrib és el millor. No sé si se'ls considera Magrib. Home, és una francòfona, sí. Sí, sí, ho és. Però Magrib, ben bé. És una miqueta la perfilada. Serà una experiència, perquè potser això d'un T-elementa o et conviden a un T i, clar, amb un espai que ja està condicionat, no ho sé, perquè les sensacions, com deia, que la música transporti sensacions que siguin horroroses, les espècies... Exacte, ara estàs recordant també l'exposició que van fer ells, la fundació de la Caixa, que es deia les olors de l'Àndalus. I era això que dius, sí, que era de les espècies, de les olors també. És molt important. Sobre la part de la cultura. Molt bé, doncs, molt interessat en el que has dit la Rosa, i ara farem un petit break sobre la literatura. Abans direm que tenim de fons escoltant a Phil Collins, que avui compleix 63 anyets de res. Va, que jo... Pobre home, aquest senyor. El temps que porta treballant, va començar treballant a Genesis, un grup que va ser un principi sinfònic molt peculiar, es va tornar més comercial, i carrera en solitari. L'únic que els últims anys no ha tingut gaire sort. Allà hi han estat discos, però com als anys 80 i 90, no s'ha retrobat. Després escoltarem també una cançó que avui també compleix 29 anys, que sembla mentida com ha passat el temps. Que és El Guiar de World, aquella tema promocionat per Lionel Rich i Michael Jackson per ajudar la fam àfrica, que hi usa forafrica, que és com es deia, aquest grup que cantaven, tothom, Tina Turner, Bruce Springsteen, Steve Wander... Sí, va ser un disc col·lectiu. Dissolidari. Una miqueta... Seria una miqueta als choriges del disc de la Marató. Exacte, però més van... Va ser una bestiesa, el que van... perquè van vendre 100 milions de discos, de 5 a 9... A veure, totes els autors boníssims i les cançons... És molt important, perquè encara han perdurat-lo. Clar, clar que sí. Ho escoltarem després. Doncs ara farem un petit resum d'aquestes dues obres, que hem parat abans, la increïble història de Barnaby Croquet, del John Boyne. El John Boyne és el senyor que va fer el noi del Pijama a Ralles, que sabeu que està pel·lícula amb aquest llibre, no? La novel·leta, no? La novel·leta, el diminutiu carinyosament, no vol dir res més, eh? I llavors, que, en part, em sembla que ahir fèiem la pel·lícula, que és la feina Antena 3, o i tal, la feina jo abans de dir, no me'n recordo. Bé, una pel·lícula estava molt bé, molt fidel, el llibre tot sigui dit, no? El llibre és un llibre que no ens explica, moltes gent l'ha llegit, va ser un bexel totalment. A mi m'agrada molt. Molt, molt, molt. Molt trist, al final. Duret, duret, perquè d'una manera, a veure el que t'està descrivint és... Sí, sí, sí. És una situació molt dura, però és curiós com amb aquest llibre, John Boyne s'ha hagut canviar, està també d'un nen, que és aquest, el Barnaby Croquet, però li dona un toc de fantasia, el tema, que per un moment és divertit i per un moment és absolutament trist, també. No arriben a cap mena de drama, perquè s'acaba solucionant, però és això. La premissa del llibre, tal com t'ho digui, diràs que és això. Què m'estan explicant? Perdona, torna a dir el títol, sisplau. L'increïble història de Barnaby Croquet. Barnaby Croquet. Barnaby Croquet. La premissa és el primer capítol, no dos que la mare del Barnaby doncs està a l'hospital, perquè ha d'aneixar el Barnaby, no? I llavors tal com neix el nano... Està parint. I llavors tal com neix el nano, tu deixa ben clar que és una família normal, amb un entorn normal, amb un treball normal. És molt curiós aquesta normalitat, que la fa amb una segona intenció, el senyor John Boyne, perquè quan surt el nen, que és un nen que està sa, el metge tal com el deixa, a l'actaula se'ls flota. Vull dir, se'n va cap al sostre. Ai mare, l'evita. I se sent ouch, que és el cop que dona pobret amb el cap quan arriba dalt. Clar dius, què passa? Anem malament. Podem dir-ho pas i dir-nos què passa aquí. Doncs és un nen que no un temple la llei de la gravetat per una teòrica forçada com una qüestió vinculada amb un problema d'oïdes. I clar, a partir d'aquí, com no hi ha la gravetat i no hi ha el control del que seria l'equilibri, doncs aquesta persona surt. És tot el voltant d'aquesta criatura que arriba a tenir fins a 8 anys. Com aquests pares que volen una vida normal, han d'engatjar el sostre a Matalassus, perquè el nen, clar, és que... Han de follar el sostre i tan pobre que és l'Oradera. Clar, ho està agafat. Sí, seria la vida al revés. Exacte, la vida al revés. En comptes d'anar al terra, el sostre, mira. Els germans l'estimen amb la seva rareza, al contrari, és que jo tenia un germà que flota, però ja mola, però en canvi els pares pateixen molt. Perquè volen una vida normal, és el que sempre han volgut, perquè fins i tot el pare... No volen diversitat, no volen un nen diferent. Exacte. El pare, fins i tot, que de jove, els seus pares queden actors, volia que cantés i tal, ell no ell, ell s'està amb un segon pla. Bé, a partir d'aquí, les coses s'acceleren, passen situacions més divertides o menys divertides, no? Té un gos, que és deliciós del gos, perquè el gos és l'únic que l'entén al mida d'aquella manera, fa coses com una mica humanes, també, el gos. És una mica fantasiós, evidentment, de partir de la premissa que ens hem de creure. I aquí hi ha una reacció negativa per part dels pares, molt poc... exemplar, que és que troben que posant-li una motxilla plena de sorra, clar, ell pot caminar. Caminar on? A terra? A terra. Li posen un lastre? Li posen un lastre, i ell va caminar, sí, però s'acostuma d'aquella manera, i com a mínim, però, clar, quan toca el terra li fan mal les oïdes. Està com si estiguessis tu en una altra posició, en el seu ambient. I llavors la mare no pot més, però no pot més, i la mare, el que fa és que se l'emporta, és a Sydney, està ambientat a Austràlia, amb un lloc, que és la Roca de la Silla, de no sé què, que és una roca que hi ha allà, i amb unes tisores li talla, perquè el nen se'n vagi volant. I la mare ja està tan cansada, com diu, mira, dona igual, és que no sabem què fem tu, i clar, i què passa, clar, que se'n va volant, és molt simbòlic tot. És molt simbòlic, però és molt simpàtic, perquè la mare vol dir, mira, dona igual, no podem més, és com un sacrifici, com un suicidi, bueno, com un suicidi, perdó, com un assassinat, les coses com siguin, que la mare provoca aquesta situació. Però, bueno, és el que diem, que ho veus un llibre positiu, no?, xoca, pam, justament, amb la cistella d'un globus, que amb aquell cas són dos senyores que se'n van cap a Brasil i recorren el món en diferents posicions, i arriba, fins i tot, ha arribat a trobar-se una nau especial, que és magnífic. És encantat, és un llibre que és molt agradable de llegir, i amb l'aventatge que totes les determinaments són en positiu, vull dir, que no és allò que pensem, i una altra vegada, el nen al final, com el llibre, sembla l'altre llibre, li passa, no, tot és positiu, tot molt bé, molt agradable, val la pena, és molt simpàtic. M'agrada molt aquest simbolisme, que els fills han de deixar en llibertat i que creixin i que facin la seva vida, i l'acceptació de la diferència. Però aquest simbolisme exacte, a mi no em... Vull dir, clar, vull dir, ell vol tornar a casa, és molt curiós, perquè quan... ell fa tota la posició per tornar a si, ni arriba a si, ni... clar, és molt curiós, el que li ha fet la mare i el pare, saps? La gent li diu, però com és que vols tornar a casa quan la teva mare i el teu pare, perquè neixen convivència, t'han volgut deixar a la teva llibertat? La teva llibertat... Però, clar, és que l'efecte és aquest, si tu et deixen anar, te'n vas a l'espai i et morts, clar, és que arriba a moment que surts a l'estat d'espera... Sí, aniria un amor segur. Un amor segur, clar, que creixen s'oxigen. Per tant, no estem parlant d'una alliberació del fill, estem parlant d'unes intencions de que, bueno, si no torna, no torna, sí, com si... i te la sort de xocar amb aquella gent... La llibertat, entenc que la llibertat ho li tallen les cintes d'aquesta motxilla, perquè no pateixi aquí. No, no, no, no, no, no, no, no. O perquè són problemes, si suposen problemes, i ells volen un fill. Clar... Clar... Li diuen... Li volen un fill. Ja està bé, clar, li diuen... No accepten que sigui diferent. Li diuen, ja està bé de fer això, com si fos una gambarrada i el diuen, però és que no puc fer res, si jo floto. Clar, com els nens dretans, al revés, els nens escarrants, no? Exacte, a mateix, a mateix. Eren contradits, eren bonos i castigats, i com va si peaven i marament. Però és una cosa molt simpàtica que es va la pena llegir-la, a part d'aquest moment, us ho recomano. Està bé, està bé, molt bé. I fer-ne una pressió molt ràpida, aquest conte, que parlàvem de l'Estefan King, un llibre complicat a trobar, però que realment va la pena, que es diu, en la hierba alta, és una història totalment per sortir per morir-se de por, és un llibre molt petit, i que... Sí, no per sortir corrents, no? I llavors és una història de l'Estefan King més macabra, perquè l'Estefan King té una línia actual, més tranquil·leta, però té una època potent. I llavors, per tant, en aquell moment, de l'època d'Aït, d'aquests llibres que eren difícils, el Cementeri d'Animal, és una sèrie de llibres que ha d'unidor, que tenia una mica de sang i fetge, i aquí és una història molt senzilla, són dos germans, ella està embarassada, i que van a un lloc determinat, i quan passen per uns camps, diguem de, no sé, els camps de herbà, no sé, de plat de moro, del que sigui, doncs hi ha una... passen pel cotxe, per un moment, a un lloc... Sí, per la carretera. Per un moment, hi senten un nen que s'hi va ensocorro, que m'he perdit, o clar, amb una mena de gran espai, una herba de dos metres alçada, partida aquí. Exacte, una cosa semblant, i llavors, clar, baixen, anem a salvar-los, i és curiós, perquè en el moment que entren en aquest món, és com un microcosmos, entre aquelles herbes altres... Entre aquelles herbes altres, exacte. I ha de ser un moment en què la germana es despista, l'altra entra per una línia, però sembla que, a partir d'aquí, les dimensions canvien totalment, perquè hi ha una mena de pedra al mig, que és una pedra negativa, potser venguda de l'espai, que comporta que la gent, quan es mogui per entendre'ns, doncs estiguen com... que està al costat, ah, mira, saps aquí, t'agafo, i quan dius, no, no estic allà, ja està a l'altra punta. És com si fos un laberint, una cosa molt curiós, i hi ha gent que està dins, i hi ha gent que provoca això, perquè aquesta pedra... Mira, se m'està posant la pell de la gina, ja. Doncs aquesta pedra vol sacrificis. Oh, què dius! I llavors és com que van cridant, vina, vina, vina, per ajudar, però no, és que estan ja... Clar, i llavors el que fan és... bueno, realitza una mena de cannibalisme, o tot un crucer, bestial, que parlo de la noia... Amb el criu, bueno, una cosa... Bueno, una bestiesa, però bé, si voleu llibres de poc sang i fetge, Polè, això ens ho passaríem de... de nassos, eh? Ens ho passaríem de tot. Vinga, fes-me un comentari i passem al cinema, perquè ja, i que això és més tranquil·let, i parlem de... Sí, sí, més ormals, no? Parlem de l'arco i de primavera, verano, tonllo, invierno i primavera, del Kim Kiddock, Rosa, què tal? Són aquestes dues pel·lícules, que la sé una miqueta, la sé visionat, perquè em feia gràcia, i insisteixo, perquè tot va ser també a Randa, que aquí a la biblioteca Can de Can Genesta, a la biblioteca Joan Margarit. Sí. Doncs havíem fet una exposició, una selecció de... de pel·lícules asiàtiques, no?, de cinema asiàtic, i ho veig molt interessant, i mira, doncs vaig recuperar aquest... aquestes pel·lícules que no... El seu dia, doncs no les vaig poder veure, no? El que t'ho dius superrecomanable, és... és impressionant. Aquí sí que n'hi ha simbolisme per tot el teu. Simbolisme, clar, d'ells, no?, de la seva religió, com es diu, el... El... el budisme, bueno... Budisme, sí, exacte. El budisme, sí, sí, sí, sí que n'hi ha. I, bueno, i de la seva propia cultura, també, no?, de les seves... els seus costums, les seves costums. Exacte, la tortuga és la longilitat, no? Exacte, sí. La tortuga estava en el Vietnam. Vaig estar a bateria gran sort de fer aquest viatge fa anys. També en els temples. També hi ha la tortuga com a la figura. I, a més, és la base, on es sustenten molta vegada les pilars de les temples. Exacte. Que és la base de tot, de la sabiduria, sobretot, no?, però això és el temps, la sabiduria... Perdona, una cosa... Que necessites temps per arribar... Saps on hi ha dos tortugues? No, digue'm. Que sustenten un dels temples més importants de Barcelona, que és la ciutadania. Una tortuga de terra i una d'aigua. Sí. A la portada principal. Em penso que ho has comentat tu aquí. Això m'ha sabit perquè no ho sabia. Molt bé, molt bé. Digues, digues. Ara mateix ha sigut una... Això no ho sabia. Buscava el parquet i m'he adonat una explicació molt correcta. Clar. Sí, molt bé, molt bé. És això. El arco és una. Aquesta és de l'any 2005. És de l'any 2005, per aquesta. Jo recordo que el Quim Kiduc també ha fet ERRO 3. Sí, o que ho és, això que ho és. O l'Isla també. Aquesta encara no l'he vista, aquesta en falta. I aquesta el de d'això. L'arco és una història... A veure, les històries són molt senzilletes. Són molt senzilletes i d'entrada amb pocs personatges. L'arco són dos personatges que viuen amb una mena de barcaça enclada al mig d'un... llac o... Sí, sembla com un llac. Un llac, perquè no veus que hi hagi onada ni tempestes, per tant, diuen que s'ha de ser aigües d'interiors. És un llac. Ara sí que hi ha molta pesca. Molta pesca, perquè hi ha una mena de guanyar-se la vida. A veure, aquestes dues persones són un senyor gran, un deunidor, força grandot, i una nena, una noia que pot tenir uns 16 anys amb pens, una cosa així. 15, o por ahí. Que es veu que ell la va recollir quan era petita, no sé on se la va trobar, i la va recollir ell, la va adoptar, i la va cuidar, la va pujant, i llavors, però clar, dius, ostres, quin altruisme, no? La intenció, si la intenció és és casar-se amb ella, és desplosar-la, casar-se amb ella quan ella arribi, doncs això als 16 anys em penso que és, ara ho dic de la memòria. Doncs imagineu-vos la situació. Ja tenim aquests dos personatges allà, una miqueta de relació, es parla poc, és molt típic d'aquesta ja poc tiada. A hierro 3 no es parla gaire. A hierro 3 jo... Jo no me'n recordo, poqueta, molt poqueta. Ell no parla. Ella diu algo al final. Els altres personatges potser, amb aquelles cases, ell van inventant, els altres personatges potser diuen alguna cosa, o si alguna vegada tenen la tele posada, per exemple. Però no, ell no parla. És que també és un tret, un tret també de la cultura, també d'aquesta asiàtica, per la poc, i quan es parla es diu el necessari. En just, sí, sí. Doncs és aquesta la relació d'aquests dos personatges, que dius que aquesta nena no té contacte tampoc amb el món exterior. Només quan arriben a aquesta... per cas o aquesta... no és una vegada forma, és un beixell, no? Arribant gent de... que són pescadors, pescadors aficionats. És una forma de guanyar diners. El senyor... és el que va buscar-los a terra, els porta allà en el beixell, i a la millor passen un dia sense, o un parell de dies, amb alguna nit inclosa, de pesca. Llavors ja estan fent pesca esportiva. Llavors veus que sí que realment ja hem arribat al segle XXI, però en canvi, aquells dos personatges estan vivint, però a les tradicions, a la cultura seva. Llavors arriba un moment... Tu veus com ell, com va traient, per exemple, pescadors, perquè després li paguen per fer-te de quedar-se allà pescant. També va portant... aixovar. Però més que res aixovar, serien les parts que ells necessiten per les feres cerimònies, perquè la seva intenció és que se'ls enviïa. A la llibertat, que si aquell llavat és tan llarg, que si una mica de corona així pel cabell, que si les arrecades, tant la roba d'ell com la roba d'ella, ell ho va buscar en tot això, i ho va deixar allaguar la llibertat amb una armarieta. I aquí veus no és pel que s'explica, sinó perquè, com que vas veient, que ell va muntant i va organitzant aquests vestits, doncs ja sí que veus... Ell pensa que se'ls envia. I arriba un moment que venen uns pescadors, entre aquests pescadors venen el fill. Se suposa que és el fill d'un d'ells. Un nano jove també, més o menys de la d'ella, potser era un any més gran. El nano ja ve amb els seus... amb els seus iPOs, amb els seus auriculats, tot el dia hi ha. I a mi deixem el rotllo a la pesca i jo estic aquí. Realment és el segle XXI. Sí, sí, sí. I clar, el que havia de passar, el dia aquesta nena s'atreuen i acabaran enamorant-se, acabaran enamorant-se, i ja té la intenció de marxar amb ell. Això al gran, no veig que malament que li senta. T'esperes d'hi costes? Això potser amb una societat no més occidental. Igual, es reaccionaria amb més violència impedint que ella marxés. Però veus que, finalment, ella també ho estàs d'hi costa també, perquè, clar, per una banda, amb uns vincles i una efectivitat amb aquest senyor, no han arribat a res. Vull dir, tenia relacions, ni molt menys, ell l'ha respectat sempre també. Vaig entendre això, que era la seva cultura, com sempre ho han fet, el tema de relacionar-se, de que l'ambient no et coneixes, de que una nena jova la poden caçar perfectament amb un senyor més gran, tota la ceremonia que suposa, que ella ha de viure aïllada del món. Ni ha anat a l'escola, ni a l'institut, mai això tampoc és plant. Vull dir, però amb moltíssimes... moltíssimes... El tema de l'arco, que és el títol de la... de la pel·lícula, és que ja sí que, tant ell com ella, han après a disparar amb aquest arco, i són destres, però totes, amb aquest arco, fent una mena de... de seny o de simbologia per averiguar el futur. Tenim dinerons, perquè ja es passeja amb un grunxelló, i llavors et dispara a l'arc. Són pel·lícules molt plenes de simbologia, que és difícil d'explicar. Molt plena, que et queda molt la tensió tot, i no quina manera de ser, de pensar, quina cultura... perquè s'ha de mirar. I l'altra pel·lícula del Quim Quidú, que és primavera, verano, otoño, invierno i primavera, això ja el títol ja ho diu tot, és el cicle, el cicle de les estacions, la vida, com comença, com continua, com avança, com s'acaba, i com tornes a començar el cicle. Allà, llavors, és la història d'un nano, que està vivint amb un... també... També tornem a ser dos personatges, també, amb un jac, també, curiosament, un jac entre muntanyes, és la baixa. O sigui, allà van a parar altres muntanyes, llavors hi ha el mitjà aquest jac, que li ve a més descongeles, que de tot, també en gelat, gelat, gelat, i es pot caminar a sobre, es pot treure. I és el mòngiu que viu allà amb el nen que va acollir el seu dia. Llavors, que el nen és l'aprenent, no? I està allà, i una miqueta, jo t'haig de parlar un poquet, però totes les ensenyances, els ensenyaments que hi fa aquest mòngiu que fa aquest nen, no? És la primavera, després el... a l'estiu ja... Ara no sabem bé quan... el cas és que arribo també a una altra noia, perquè també la noia està malalta, no sé què li passa d'aquestes malalties de l'ànima, o que ha tingut un mal tràngul. Es ve a retirar, ens recometa. Es ve a retirar, clar, perquè la cuiden allà, i resim per ella, i no sé què, i amb la vida tranquil·la recuperin, i tothom ho incris si se recupera. S'enamoren també, s'enamoren, clar, una altra vegada, aquí hi ha guira enamorament, s'enamoren del mòngiu, de l'aprenent, i bueno, aquest xic arribant a marxar, després hi ha una història, buf, mare meva, bueno, hi ha una història de gel·lucia, ell es veu que l'ha arribat a matar, fins i tot. Paja. Però tot això no és perquè s'expliqui, sinó perquè surta el diari, veus com el mòngiu que veu un retall d'un diari que ha portat una cosa, una provisió que es dictava, i llavors veu que està venint embolicada a molts dels diaris, i quan l'obre, clar, llavors... Agafa la notícia. Ostres, veu la foto que ha fugit, que ha matat la seva dona. Vull dir que és molt interessant per això, perquè sense parlar tant, s'ha de estar atent allà. I llavors, amb el temps ja torna, una altra vegada allà, vull dir, amb les estacions també, la tardor, ell torna també allà, clar, de fer, buf, tot un procés de neteja, de neteja psíquica, de neteja de tot aquella fet, degut el seu sentiment tan negatiu que ha tingut, és impressionant, després arriba la policia que l'està buscant, dos senyors, que dius, ostres, aquests també venen, que són actuals, vestits d'Europa, de forma accidentalitzada, amb les seves pistoles, i tot això, tota aquesta simbologia, torna a sortir també, al gat, surt la serp, surt la tortuga, també arriba a sortir. I tota la simbologia concreta, determinada i tal. És impressionant. Jo sempre dic una cosa, que per entendre aquestes relacions amb murors que expliques tu, que no queden clares, sinó que són peculiars, jo recomano moltíssim que la gent s'agafi llibres de la Ruki Murakami, perquè totes són històries d'amor, d'anys, no? Però perquè té una forma de ser molt peculiar, amb aquestes formes d'enamorar, si estem parlant de relacions actuals, que agafin Tokyo Blues, o que agafin Baila, Baila, Baila, que són aquests llibres, i realment hi ha coses, fins i tot, de certes filles que tenen entre ells, per exemple, hi ha un que té obsessió per les orelles, però és aquesta relacions que a vegades falta una miqueta d'anar més enllà, que d'elles tu els hi costa donar passos, són molt... I a vegades arriben els suicidis sense cap tipus de motiu, però per què s'ha arribat aquest límit per una situació amorosa que la millor no era tan clara? Però la reacció d'elles, com dir, ho tenen bastant superat aquest tema. És una cosa que dius, a vegades el Murakami, perquè es veu que és bastant no real, ni molt menys, però que agafa històries que tampoc són tan tant. I que és la seva forma, la seva ensenyament, la seva educació, clar. És molt diferent, i més ara, al Japó, després que es va anar bé de refer, després de la segona capa mundial, a base d'un estuïcisme, d'una capacitat de sacrifici, tan best, com així van arribar a ser una altra potència mundial, quan ha arribat a ser Japó. Tot això va ser amb detriment, també una miqueta de la persona, del sentiment de tu com a individualitat, no hi comptes? No, ni comptes. Aquí és el país que compta la col·lectivitat i hem de sortir tots. Per tant, sentiments fora, sí que, clar, se l'ha mantingut la estructura de la família i tal, perquè, clar, el ben vist és que et casis, no sé què, però no importa els sentiments de casar, perquè és de casar, si aquest senyor t'ho proposa i la teva família ja està d'acord, doncs avui, amb aquest senyor, amb aquesta senyora, i a viure ja teniu fills, i ja està, i els fills, després, exigir-li també molt en els estudis, no sé què, que després també hi ha una taxa de suïcidi també dels nens impressionants, perquè se'ls exigeix moltíssim, un nivell que, clar, és que, nosaltres, i més nosaltres, com a mediterranis, clar, que som calents, encara no tenim una altra forma... Els vots que està ja més al nord, no sé què, no sé què, em queduen pensant, els finlandesos, però nosaltres, com a mediterranis, ostres, i que som tan viscerals, i que són les passions, i no sé què, d'esperta, aquí hi ha, en aquest país, a la Península Ibérica, hi ha... d'això, hi ha Itàlia, i els gusts... És un altre món, no? Molt bé, doncs, molt recomanable el cinema coreà, Kim Ki-duk, tot, s'ha de veure, tota la seva filmografia és espectacular, per tant, jo crec que és val la pena, i no espantar-se de veure un cinema asiàtic, vull dir, el cinema asiàtic de tot tipus, però, en aquest cas, és un cinema que et frapa, que entra molt a dins, i que et fa pensar moltes coses. Sí, sí. Bueno, canviem una mica de terres, i parlem de cinema més actual, però, en aquest cas, és una pel·lícula que diuen que s'ho menjarà tot als Òscars. Ah, quina, quina. És als 12 anys d'esclavitud, no? Ah, sí. En realment, vista la pel·lícula et sorprèn. El director és el Steve McQueen, no és el lector, eh? Steve McQueen, pobret meu, que va morir. No, no, es diu igual, Steve McQueen, no? I per una mica de referència, si algú ha vist alguna pel·lícula, és aquella que es deia Shame, que no fa gaire, fa dos o tres anys l'avant fer, que protagonitzava el Michael Fassbender, que és aquell noi prim, bueno, d'enigual. És un tio, sí. Jo ho explico perquè una miqueta per situar-ho, no? No ho vaig fer aquí, cares, però a mi no. Aquest, justament, el Michael Fassbender és el seu, no Fassbender, que Fassbender és l'altre, el Reiner Werner, Fassbender, que és alemany, aquell, aquell director tan peculiar, no? Ho dic perquè Steve McQueen té aquest actor com una mica un actor fetitxe, i a les seves quatre últimes pel·lícules ha aparegut aquest senyor, un nano, i et dic un noi més aviat d'una constitució, més aviat nòrdica, un nano rosa i tal, amb 30 picudans i tal, però que és un tio d'aquests viscerals, i quan cala de ser fred i quan cala de ser una persona amb potència. Ho dic perquè és important destacar el personatge, que és el personatge d'un negrero, de la època. La pel·lícula ens hi mateixa la porta, un noi de color, una framerica, que es diu Xiveten és jo fort, no sé si ho dic bé. Segurament, sí, segurament està vendit. Que és conegut visualment. Ah, mira, sé qui és, però pel nom és una miqueta peculiar. Bé, la pel·lícula ens hi mateixa podia recordar-nos a moltes pel·lícules d'aquest actor, des del color púrpura, per dir alguna cosa, fins ara de Mississippi, fins i tot aquest llango desencadenado que va fer... Però és que jo crec que supera a Tarantino aquest senyor, no t'ho perdis. Tant amb la realitat, com amb la crueltat. Com presenta les escenes. Jo a vegades m'estirava dels cabells, que no tinc gaire, i repats, però estava com dient què està passant aquí. Hi ha un... un apallissament amb una... amb una negra, perquè és com aquella època, es deia que jo m'esgarrifava absolutament. Com han pogut fer aquest realisme tan clar. Però és una pel·lícula que, a banda del patiment que pot comportar a veure-la, s'ha de veure. És un tros de pel·lícula que juga a fer un cinema que podria ser molt clàssic, amb el concepte, no? No explicaré mal argument amb accés, ni molt menys, però és una persona, que és aquest home, que cau amb les xarxes de l'esclavitud de l'època. És un senyor que viu al nord, i, per tant, té la seva entitat sent negra, pot ser perfectament una persona que pot viure en aquests tipus de problema. Vols dir que et viu al nord dels Estats Units, i allà l'agafen, i s'agafen com a esclau. O sigui, hi havia també un esclavatge inter-país. Evidentment. Que això és un interessant de la pel·lícula, com es planteja quina reacció té aquest home, que ha estat lliure de tota la vida, que té família, que té fills, i com passa 12 anys d'esclavitud, que és així com es diu la pel·lícula, el llibre va escriure a ell a l'any 1800, i es caigua, me'n recordo, en la bibliografia del que va fer. I clar, i a més, aquest senyor, l'estif Macuny és un director fred, fred amb el concepte de fer cinema. Llavors, clar, fa un cinema meravellós, però a la vegada, quan s'ha de ser fred, et deixa gelat. I, a més, com reacciona la gent? L'estètica és una estètica bastant moderna, ni és el que cap, en qualsevol que seria els encadraments i tal. No és allò que sigui un cinema clàssic, a l'estil, per entendre'ns, de allò que sé del... del coi, bueno, del cinema més dels anys 70, 60, no? Bé, d'enigua, de clínisbut, per entendre'ns. És un clínisbut clàssic en qualsevol concepte, perquè és bastant això, no és. És una pel·lícula que té uns encadraments curius. Bé, deixem-ho aquí. Veieu-la, val la pena, és molt interessant, vale? Molt bé. I ràpidament, Bluges Mint, que ja s'ha comentat aquí, però jo la vull comentar molt ràpid, perquè l'he vist aquesta setmana, d'aliciós, aquest blanxet, que s'ho mereix tot, que també és bo que està nominadíssima, i s'ho guanyarà. Curiós, una pel·lícula budial en estigui nominada amb aquesta potència, també. Ella ho fa molt bé. És una noia que, bueno, ha tingut tota la vida, i a partir d'aquí es queda sense res, i això li comporta una mena de desequilibri, emocional, i llavors va parar amb la germana, que la germana és un altre nivell social molt més baix, i aquest contrast entre una dona que va estirada de Chanel i de Louis Vuitton, amb l'altra, que és una dona que viu amb una barriada, em sembla que és de San Francisco, que porta uns texans i una samarreta. Exacte, i que dona igual que comporta el cabell, i com ella intenta sobreviure amb aquest estat. I és molt curiós, perquè la pel·lícula, en aquest cas, no dona solucions a aquesta persona. És que dius, a veure, és un budialen que no sembla tan budialen com per mi, com fins ara. A més, és modernet, per entendre'ns, una forma de plantejar el cinema, que dius, estic veient un budialen, i no parés per cap lloc. El personatge d'ella sí que té a l'esquema una miqueta d'un cert histarisme, aquest histrionisme que planteja el budialen, perquè hi ha el pateix, però jo crec que la pel·lícula, si mateixa, s'aguanta molt bé, i que realment val la pena, que una mica la veieu. Crec que és una de les bones pel·lícules de budialen dels últims anys, perquè l'últim ha fet cada desastre. I recomanable, com a tal, seguim amb una pel·lícula, seguim amb l'altra punta del món, Abdelatif, que chiche, la escurridiza o cómo esquivar el amor. Això és de la pel·lícula, perquè la gent diu que m'he tornat boig. La escurridiza o cómo esquivar el amor. Rosa, explica'ns com es esquiva el amor, i fa que es esganca el amor. Quan et pilla, t'ho pides. Quan et pilla, t'ho pides. Això és una licència que ens hem permès. Aquí ens permetim totes les licences del món. En francès no sé com era el títol esquif, em penso que és l'esquif. Efecte és una obra del Maribor que és un autor francès òptico. Efecte és una obra I llavors, de fet, és una obra que, a un salumbres d'un institut, se suposa que és una barriada, així, de la banlier, de les afueres, de, suposo, d'una gran ciutat. De París, pot ser perfectament. Sí, pot ser perfectament. No acabes de veure el situat exactament. Potser París pot ser, jo què sé, Potser Lyon, una gran ciutat, no? És una banlier, és un, el que es diu, una barriada, de les afueres. I llavors són els salumbres d'un institut que estan assajant a classe de literatura si suposo que és l'engua, llengua i literatura francesa, estan assajant aquesta obra d'aquest autor, del maribor, l'escuridista. Llavors, o com esquivar l'amor. Llavors són nanos, clar, imagina't. Els nanos d'institut, a més, és molt curiós, és molt interessant, com a moltíssimes pel·lícules franceses, així que toquen el tema de l'educació, també, la interculturalitat que n'hi ha a les aules. Hi ha nanos, hi ha molts que són d'origen a gravir, o que ja són les noves generacions. Segurament no hi ha la primera generació que n'escolta allà. Segurament, si tot, poden ser la segona generació, que l'immigració marroquí del Magreb, allà a França. Perquè és l'època dels piernoirs, de lloc. Exacte, d'angèria, tot això. Després hi ha alumnes negres, també, o signetes de color negre. Però les colònies africanes. Vull dir exacte, les colònies africanes, vull dir que és la interculturalitat i la multirracialitat. Multirracialitat. També és nota esa presidia. Suposo que és una miqueta... Veus, a principi, dius, ostres, quin rotllo, que aquests dies els alumnes, sobretot un grupet que sempre estan discutint, que s'estan barallant, a veure, amb un llenguatge barro, que dius, hosti, tu... Un llenguatge de la data i d'un barri així. Vols dir que eres agradable? Això no sé si continuaré veient la pel·lícula. Però no, després et va interessant, perquè vas veient com... A veure, d'entrada... perquè veus com aquests nanos estan assajant, que dius, ostres, si per una banda tenen aquest comportament així de callejera, no, del carrer, després veus com sí que estan interessats i ells veus que sí que s'esforcen i els fa gràcia. Assajar aquesta obra i fins i tot per ser vestits. Vestits d'època, així, molt maco. Ella posa un vestit llarg, el nanor que fa el paper d'Arlequín també es fa vestit d'Arlequín. I mira com estan motivats. Veus com s'entra l'aula i veus aquella professora com els està motivant per fer-lo. I veus que és... El tema de l'amor... Si hi ha una persona que s'ha enamorat de tu i ha sigut una gràcia social diferent, o que tu consideres que és molt diferent a tu, i doncs això no... A veure, no és que sigui la protagonista, que és més creguedeta, que no a mi aquí ja em poden venir, que jo l'esquivaré, l'amor. I veus com és un tema etern, un tema universal, un tema atemporal, que no importa que la novel·la estigui escrita. Bueno, el que està pensat de teatre estigui escrita. No sé si va ser el 1800, suposo que deu ser. 1800... Doncs com ara també està plenament vigent, perquè també pot passar. La situació que veia personalment aquesta nena li passa a la seva vida real, amb la seva colla d'amics, és això també. Que ara diria que li tira les trosses. I ja veuràs com vostès no, perquè com que acaba de sortir, ha deixat de sortir atallat amb una altra noia, jo no vull que l'altre vingui i em trenqui la cara. O sigui, així de clar. Però veia, li estan perseguint. Les estan perseguint i les estan buscant. Doncs veus una mica el paral·lelisme, que això sí que pot ser. I llavors és interessant com aquests nanos són capaços de resoldre aquest problema, aquest conflicte que ja s'hi ha plantejat. I com intervenen els amics, el amic més íntim d'aquest amic, que vol declarar-se, que vol conseguir sortir amb aquesta nena, la nena amb les seves amigues, allà, les converses que tenen. Ai, doncs tu digues-li que no sé què, ai, pos tu notifiquis, pos tu si et penses o no sé què. O bueno, està bé, està bé. I com a mi m'agrada això, acaben resolent això, aquest conflicte que dius, de un i dos dins de tot, crec que més o menys ho han sapigut. Més o menys d'estressa, però ho han sapigut. La base és bona, avui està parlant d'un clàssic. Exacte, que el s'hi ha fet reflexionar molt bé. I també veus problemes personals que pot tenir. El seu pare sempre està a la presó, la mare la que està. I llavors el director, l'abdelatif, que així, és que per això vaig buscar la pel·lícula i em va fer molta gràcia de veure-la, i ell, posteriorment, es va fer cuscús, que aquí ja l'havíem comentat, una pel·lícula impressionant també, amb gent immigrada, del Magreb, també hi ha com de fruita, també un vaixell, i fan una festa, un dinar, un sopar supergrà, que a base d'entret dels costes, sobretot cuscús, que és deliciosa aquell cuscús, veus com el cuinen i com se'l mengen després. Quina gana, aquestes hores? És mala hora, ara podem parlar d'altra menja. I l'altra pel·lícula, que així, que és la vida d'Adel, que estàs pensant que encara està a les cartes, i també és molt d'èxit. Molt bé, fantàstic, escolta'm, doncs mira, recomanacions. Tenim de fons, el biàrder Wall, el biàrder Txildren, que jo heu dit que la posaríem, però com anem així, que som dos i al final es faltarà temps, vull dir, per acabar. Però ho tenim per aquí. Tenim tela, tenim tela. Molt bé, doncs, per dematans, queden... Sí, 5 minutes, que és magnífica. Es porta 29 anys, com passa el temps? Aquí és res, mare meva. Igual que sempre, amb aquesta força. Sí, i a part d'això, per la base, per què es va fer, no? I quan una cosa està ben feta és a temporar-la, això. Ens passarà sempre. Molt bé, i acabarem justament. Hem parlat d'una obra del segle XIX francesa, i seguim amb una temàtica del segle XIX francesa. L'únic que em recordo com es deia aquest senyor. Mira que volia mirar-ho, però no he caigut. I estem parlant de les amistats perilloses. Que era d'Àngelos Lisons, i en francès no me'n recordo. D'on, igual? És la mitja d'Àngel. Crec, a més a la tradució literal, però jo diria que sí que era... Em sembla que sí, em sembla que ho dius amb Sona. Llavors, jo el que he pogut fer aquesta setmana, perquè tant en quant faig aquestes coses, digueu-m'ho a Friqui, però la gent que ens agrada la cultura són Friqui, i en general, no, que és broma. No, no, no. No sé què em poden. Poden ser friquis, però són guapos i simpàtics, també. És una brometa, una feina brometa que hem fet. Home, clar que sí, clar que sí. No faltaria que obre... És el que diem, la cultura és essencial. Ah, ja el dia que la ràdio porti un imatge. Ui, para, adiós senyor. Aquell dia rosa ens vestirem, vale? Home, sí, estaré més... Que sapigueu que ho fem nousos, aquest programa, no? Clar, estem aquí pelat de fred ara pel fred. Si de cas no direm l'adreça, perquè a la millor veniu tots a veure'ns. Ui, jo us diria que no perquè... I llavors cobrarem entrada, eh? I per fillos. Jo diria que no, perquè jo tinc d'esquenes al públic i tinc que veig l'esquena. Per això ja no veniu, segur, eh? Això ja no vind al públic. Com som de volents, eh? O sí, o sí, vés a saber quines... No, no, estem nousos, som gent molt normal. Vull dir que m'ha quedat expectat. M'ho fem, escolta, en cas del temps, i no parlem de les amistades perigroses. Són dues versions les que has vist. Es poden unificar, molt bé. Les amistades perigroses s'han en 1989, i Balmont en 1989. Dues pel·lícules de mateixa temàtica tractades de forma diferent. No he pogut fer-ho per manca de temps, i llegir el llibre a veure qui és més fidel i qui no és fidel. A mi em van dir que és més fidel Balmont. Perquè es diu Balmont, la pel·lícula, perquè és el comte de Balmont, que és el gran... Ho diria ara, el gran Erotoman, no em surt la paraula ara correctament, el gran... Bé, d'enigual. El que es dedica a lligar amb les dones de l'època, no em surt la paraula ara exactament. El seductor. El seductor, mira què senzill, seductor. T'has anat a buscar Erotoman. No, és que em sortia... Per què ho farem? Senzill, si ho podem fer difícil. Exacte, és això. És que això de parlar... Vinga, molt bé, senta, tu estàs fent molt bé. És un gran seductor. I a partir d'aquí, en aquesta presència, amb el cas de Mésta Espeyorosa, té un paper important, però el cas de Balmont encara és més present. Mésta Espeyorosa, l'estif en Friars, un director irlandès amb un potencial increïble, fa pel·lícules molt customistes i pel·lícules de gran qualitat que han arribat al cinema americà amb una gran potència. Aquí tenim a Glenn Close, tenim a... tenim a Michel Feifried, tenim a l'Àumath Orman, d'acord? Balmont, anys 80, el mateix concepte. Milos Forman, un director que ha fet grans pel·lícules d'època. I grans musicals, tampoc oblidem això. I tenim aquí a Ned Benning i a Colin Firth. Que també són dos grans guapos de l'època que segueixen sent guapos, evidentment, no? Però la mala bava que té les Mésta Espeyoroses no la té ni molt menys Balmont. Aquí tenim a Glenn Close fent el paper d'aquesta amiga del seductor Balmont, que a la vegada és a que hordeix aquestes amistats per venjança. Fins que no aconsegueix que el senyor Balmont acabi al llit per l'enclà amb una verja, perquè per una qüestió personal no para. I a partir d'aquí, com és, dos arriben al límit, tant el Balmont com la seva amiga, aquesta contesa, que té també un gran poder. Exacte. Aquella morodi és un pas molt ràpid, no? I com, al final, això comporta la mort de Balmont per una qüestió determinada. És a dir, com es destrueixen, entre ells, per un tema d'amistat? Com l'amistat pot destruir? I com es pot podrir aquesta amistat? I de quina manera ho fa? Les amistats perilloses ho fa d'una forma tremenda, duríssima, i Balmont no fa d'una forma més clàssica. L'ambientació de Balmont és això, més rococó. Està molt treballada, els escenaris són espectaculars. Com ho vica perfectament amb un versall és hipotètic. No, són versalles, però per entendre, és la decoració. Estic fent friars, està per la decoració, però són primers plans. Són sensacions més directes. És aquesta glenclou freda espectacular. És magnífic. Jo crec que, per mi, les amistats perilloses té molta més potència, però, en canvi, si vols alguna cosa més clàssica, s'ha de veure Balmont. Una pel·liqueta, una comata recomanables, totes dues, per una història, com deies tu, que, en aquest cas, no s'ha actualitzat, però que seria perfectament actualitzable si canviessim els vestits, l'època... És un joc perillós. És un joc d'amor. De perseguir una víctima, o sigui, triar una víctima, perseguir-la, o sigui, es fa com una aposta. Sí, és una aposta, exacte. És una aposta, i es de perseguir la seductora de la parella. I a sacó, i el que això pugui comportar. I pobra de la víctima si s'anamora. Home, per què s'anamoren? Perquè a més, es veu que ho fa bé el senyor Balmont. Ui, que ens hem passat de temps. Com pot ser això? Apa, adeu-siau, adeu, Rosa. Ah, vinga, ja està. Som-hi, vinga. Adeu, adeu. Adeu, adeu. Adeu. Adeu. Adeu. Bona nit, coleg partisans, en aquest programa número 49, estem a un programa del 50, això s'ha de celebrar. I aquesta nit d'avui l'iniciem aquest gran tema del grandíssim, grandíssim fracòfon, però també català Pascal Comelade, amb la seva versió, la seva manera de veure el gran tema de John i Guitart, la pel·lícula. Doncs, sí, avui jo amb aquest tema crec que marquem l'estil de tota la nit d'avui. I, bueno, ens ha donat per aquí i farem tot versions. Versions de temes que ens agraden molt i que les versions han millorat. A vegades diuen que les còpies no valen, apenen, normalment, que no són, no es poden superar l'original, però no és el cas. I, si no, ho podrà comprovar. Ara, passem el testimoni a la Maritza Nallert, que fa una virtuosisme per quedar a la versió 1, el gran Bob Dylan, i amb un tema molt conegut, i si us convents a mi m'ha començut de ple. I, si us convents a mi m'ha començut de ple. I, si us convents a mi m'ha començut de ple. I, si us convents a mi m'ha començut de ple. I, si us convents a mi m'ha començut de ple. I, si us convents a mi m'ha començut de ple. I, si us convents a mi m'ha començut de ple.