Babilònia del 13/2/2014

Però està super guai, perquè aquí... El problema que hi ha als Estats Units és que la escàrrega, aquesta privada, està com, o sigui, és il·legal, igual que a Espanya, em sembla, està molt perseguida, i aleshores es d'anar amb molt de cuidado. I el Netflix és una mena de sustitut d'això, és una pàgina web on hi ha un món de pel·lis i un món de sèries, i em sembla 8... Sí, em sembla 8 dòlars al mes, doncs ja vas tirant d'això, està guai. El problema és que no tenen moltes coses d'actualitat, o sigui, les sèries de la setmana, per exemple, no es tenen, però sí, i... Sí, bueno, hi ha altres pàgines, hi ha una que es diu Hulu, Haku, L1, que sí que les té, i aleshores, bueno, si tens els dos comptes, doncs mira, les combinen. I jo que els tinc els dos. No em facis millor. Els dos estic per res. Sí, bueno, jo t'ho preguntava per, bueno, de cara a possibles implementacions d'aquestes plataformes a Europa, a Espanya, que no existeixen. No estava sortint una, però... Sí, s'està intentant, i algunes han tingut una mica d'èxit, com ara Filming, per exemple, doncs, és una plataforma que té, tenint en compte que són bastant dropos en aquest país, i que ningú paga, i que això és un país d'aprofitats, tenint en compte que tot això és una opció que està tenint més o menys èxit, el tema de Filming, però jo tampoc crec que s'hagin posat tant com Netflix, i en aquestes terres, no ho sé. No, no. Lo de Netflix és una... Sí, sí. O sigui, té tothom. És un hitazo, no? Sí, té molt d'èxit, molt, molt. Bueno, i com a més ara estan produint sèries pròpies, doncs... Ah, també, exacte. També tenen aquesta sortida. Això és un tema que, bueno, tot un dia ja parlarem amb el barri, ja l'hem parlat algun cop amb el barri, el tema, però, bueno, està anant allò, avui, amb el barri, tocava parlar d'Amazon, perquè Amazon està produint sèries també. Amazon. Sí, Amazon, sí, sí, sí, t'ho prometo. Te llevamos el paquete a tu casa en un helicóptero. En helicóptero. Exacte. Aquests estan produint sèries, estan fent sèries de producció pròpia, l'any passat ja vam començar a fer alguns pilots, i aquest any n'hem fet uns quants anys, però, bueno, això és terrenó, gent del barri, que em sembla fatal que tu, vivint a Estats Units, no t'anessis entrat, però, bueno, ja està bé, tampoc et paguem perquè t'enteris de tot. Bueno, doncs, molt bé, Pau, què et sembla si anem tancant-hi aquesta, aquesta secció, que la podríem tancar ara, la podríem tancar d'aquí 10 minuts, o la podríem haver tancat fa 10 minuts també. Ah, sí, fa, abans, abans de començar-la. Exacte. Menos mal que, que, no sé, que la... Ja teníem temes, no? Sí, no, no, i que la gent no té a casa un comptador de matèria, saps? Un comptador d'interès, interés sòmetre, saps? No, és perquè, ja, clar, clar. No, no, clar, és que això... Bueno, aquesta hora, doncs, deixes la ràdio en cesa, mentre fas el sopar... Claro, claro, claro. I, bueno, no et fa res el que hi hagi a la ràdio. No, és més, no et ve de gust sentir coses amb contingut, no? Prefereixes sentir tonteries de gent que parla i no diu res, no? Exacte, exacte. O sigui, en el fons ho hem fet pels nostres ullens. Bueno, doncs, en pau, gràcies per... En el fons, sí. Sí, sí, sí, gràcies pel teu altruistíssim servei de, no sé, de distracció estúpida dels ullens. Molt bé. Està bé, vull dir, com a... com a... com a secció. Vull dir que ha sigut un èxit. Vull dir que ha tingut una exacta. També penses, home, doncs, llavors no fem secció, la deixem per la setmana que ve, però mira, ja que et tenia aquí, doncs, diguem-ne, anem a amortitzar l'escaip. Bueno, doncs, pau, Rodan, el teu juzgat de pau d'aquesta setmana, quines llavors? Positiu, positiu. Positiu, no? Absolutament positiu. Absolutament positiu. Molt bé, doncs, dels més positius. De tots els que hem fet fins avui. De tots. Vale, doncs, moltíssimes gràcies pel teu juzgat de pau i ja parlem de la setmana que ve o no, ja veurem? Bueno, ja veurem, ja veurem, si hi ha tema, pues sí, si no, ja veurem. Vale, doncs, escolta, fes uns àngels per nosaltres a la neu i a la setmana que ve, ens ho expliques, vale? Molt bé, perfecte. Apa, moltes gràcies, adéu. Adéu. Fem una mica de repàs d'aquest programa. Ha sigut una mica timorado, el barri, parlant de seris que ho he vist, pau sense tema i llat. Per una navada a Nova York, nada menos. Bueno, a la setmana que ve, doncs us podem donar una mica més de xitxa, i si no, pues escolta, mira, a les 8 de la tarda tampoc la gent no té molta cosa a fer. Ah, bueno, si us ho pava, tontaria. Sempre us podeu esperar fins a les 9. Ja ho sabeu, a la setmana que ve, doncs això, a les 8 del vespre, a la sintonia de ràdio d'Esvern, al 98.ufm, i si no, a www.radiodesvern.com ens podreu sentir com que a la setmana amb les nostres tontaries moltíssimes gràcies per ser a la altra banda. Jo m'ho he passat molt bé, com sempre, i doncs això us agraeixo la vostra paciència i els vostres ànims que sempre ens doneu. Ens trobem a la setmana que ve. Ah, gràcies, Marc, que mai et dono les gràcies, Marc, per anar a moltes gràcies per ser a l'altra banda, i ho saluda el Xavi Roldán, que és qui us ha parlat tota aquesta estona. Adeu, bon cap de setmana! Gràcies, Marc, que ens podreu esperar fins a la setmana que ve. Benvinguts a un dijous més, el Babilònia. Avui estem tots plegats, ahir de bé ens falta solamente la rosa, que la tenim malaltona amb una farigitis. És el que hi ha, eh? I amb farigitis no vens aquí. No, clar, perquè si no, com parles. No pots fer el llenguatge de signes, eh? Exacte, no? Avui tenim la Lourdes, què tal? Com estem? Bé, el Jaume. Hola. Hola, tot bé? Bé. Fantàstic. I el David? Hola, què tal? Com va tot? Doncs mira, després de dies i dies... Clar, és que des del que diem, si no és l'altre, que anem caient com mosques, eh? És inevitable, eh? Bueno, ja sé que és una mica poca escaient això de caure com mosques, però hem de parlar de la desaparició del Filipe Saber Hoffman, que va ser una sorpresa terrible, perquè per mi són els millors actors. Però bé, des del que diem, a vegades les addiccions porten aquests límits, no? Perquè es veu que va sobre dos i d'eroïna, i es veu que va no poder superar-ho. Va sortir un comentari molt curiós, que va dir que ell, quan era jove d'ella, que si hagués estat molt guapo de jove, que ja no estaríem en aquest món. Perquè es veu que va ser adicta amb 17 anys, i llavors els accessos els feia en aquell moment, però els feia en solitari, no els feia socialment, perquè no era una persona, em refereixo, agraïda o benvolguda entre els seus, no? I llavors es veu que si hagués estat encara més l'accés que ell ja portava com a tal, doncs es veu que hagués estat una persona que com altra gent ha caigut en aquest tema, no? A mi m'agradaria recordar-lo amb Truman Capote, que està excepcional o amb el dubte. Amb versió original, el Truman Capote. Quina veu? No tenia res a veure. I aquella com es deia, el happiness que ell és morto, també estava genial, vull dir que és un actor. Tenia una capacitat de reacció, aquest home, de fer uns papers tan creïbles. I també avui llegir-te a la premsa també l'has aparició de la Shirley Temple, 85 anys. Sí, però és molt curiós perquè es va retirar en 22 anys, i des de llavors no ha fet cap actuació així important de la política. Es va passar la política. Sí, sí, molt important. Però en canvi no va fer ni cinema ni sèries, que s'habitua al caure amb alguna sèrie de... Jo havia vist alguna pel·lícula de petit. Home, a mi em dius que és el Mèxic, es jubila d'aquí 10 anys, dius que el nen va forradet, però en aquella època no es paguessin massa. Si fas bé les coses, inverteixes i això dona-te televisió. I tant, avui comencem parlant de cinema, comencem parlant de la cerimònia de les golles, de les pel·lícules de les golles, de la desgràcia de la cerimònia, tot sigui dit. I a partir d'aquí doncs... Vaig cara de l'ho millor. Sí, bueno, tampoc no creguis. Sí, és el més interessant. És que jo que ja es va regeixar. I a partir d'aquí farem una mica de repàs de les pel·lícules que va guanyar, algunes hem vist, altres que no hem vist. I seguirem després amb més cinema, parlarem de Nebraska, de la Rana Estafa, la Venus de les Pieles, de la Drona de Libros, Torra, Raj, Agosto... La Espuma de los Díaz, d'un i dos. Avui tenim un elenco d'aquests que hem d'anar a fer. Seran més cinematogràfiques. Sí, avui és un programa cinematogràfic. I li traten un toc de teatre per això. Sí, també al final, exacte, no? Però abans del teatre l'Urdes el David ens farà un toc franquista. Vostè és veritat. Que cal, no? Que cal. No, no. M'he llegit. Home, no, que és l'home. No, mira, em va passar que em vaig quedar sense llibres i em va caure a les mans. Les biografies són molt interessants, i això no és broma. Bueno, aquesta no és massa bona. Bueno, jo vaig llegir-me, que això no vaig dir-ho, la biografia de l'Ingmar Bergman, aquestes com es deia... Aquesta ja té més pedigri. No, però molt bé. No, no, però que no... Escolta, és interessant, perquè no. Aquesta era interessant, hi havia coses curioses de la vida d'aquest país. Clar, clar. És un punt de vista molt... Ahà. Encara no ho hem dit, és la biografia de la Carmen Polo de Franco, d'un ídol. La Collares, no? La Collares. Dèiem que tancaven les joies, és quan passava ella, perquè deia avui aquestes perles. Les posava, diu, adéu. També és el que es va estar amb mi, d'això. Sí, diuen que sí. Ah, però després ho pagaven. Sí, home. Sí, sí. I llavors el Jaume i la Lúrdia es parlarà de la obra de teatre del lliure, un enemic del poble, que es veu que ha estat una... Molt bona. ...maravillosa experiència, que això és molt important, no? Tindrem de fons el Peter Gabriel, que avui compleix 64 anys, i escoltarem pel mig si ens dona temps la famosa cançó de la Whitney Houston, I Will Always Love You, que avui fa 21 anys. Sembla que em passa el temps d'aquesta balada, que va ser número 1, als Estats Units. Comencem pels golles. Bé, simplement esmentar el fet que va ser una cerimònia per mi fallida. Jo cada any la segueixo. El que deia amb la Rosa Maria Sardà, l'Andreu Bonafuente, l'Evache, i l'any passat va ser l'Evache, i també el Corbacho, l'efecte. I sempre ha estat acceptable, cada vegada millor. Sobre la Sardà ho feia molt bé, bàsicament. L'Evache a mi m'agradava, com ho feia, però aquest any ha estat el Manuel Fuentes, que realment dos i brecà que ha estat una rada amb la tria d'aquest mestre de cerimònies, perquè és el que dèiem, exceiment afectat tot amb les formes, intentava fer gràcia però no en feia. Potser és el que dèiem, que ha de dir que presentar programes més encursatats, i que potser el millor faci alguna tipologia d'humor, que és el que fa d'imitacions, i fa una mica que fa el Carles Latre, fa aquesta història. I aquí se li va quedar molt gran, per mi. Se li va quedar molt gran, és una cosa complexa. Jo almenys vaig sentir vergonya. Sí, molta, molta, molta. I a mi això em posa molt violent. Exacte, i és el que... I jo fins i tot vaig... Quan va sortir el Toreba al final i guanyat, vaig apagar, no vaig voler ni que s'acomiades, no vaig voler veure, imagina't quina sensació tenia, de que ho estava fent fatal. Sí, que tu que vol pionet. Aquest és un actor. Sí, també és una cosa peculiar. Va grinyolar bastant. Aquest va començar fent... És una sèrie que feia la tele 5, que és el que es posaven davant de la cafetera. A Càmera Café. I aquest feia de Conserge. Va començar per aquí. Va començar a pujar, però és una teatre bastant bo. Bastant de monola. Però va fer un paper de metons. Va ser molt tonto, en general. Amb 8 premis, les bruixes de Zorragha Mordi. Però tots tècnics, no? Va ir a Trelepávez. És una qüestió secundària. És una qüestió secundària. Per a los santos inocentes, aquesta dona és una qüestió en premis. 70 picudans, 74. I llavors, és un delicte, però també... Vol dir que el 74 anys és molt greu. No, no, no, no, no. Ha tingut... És matussalènica a l'edat. Per mi és un delicte que la he sentonat per aquesta pel·lícula. Que fa un paperot ridícul. A veure, tonto, vull dir. Segurament. Treble de llengua, que treuen totes les bruixes de llengua. Exacte. Jo ja l'he vist a pel·lícula. Tècnicament, els sets són tècnics, perquè va ser producció, muntatge, artística, exartística, pastuari, perrocaria, maquillatge, so i efectes especials. Clar, s'han portat això, clar. És que omple aquesta dona estallar. Sí, no, no. Exacte. Com la Lola Gaos, l'una d'aquestes. Aquesta veu, que tenen, i aquesta presència. Però bé, una pel·lícula que jo la vaig veure per viure. Una pel·lícula per passar l'estona. No per tant, però ja va bé, que l'he donat aquests premis extras i no cap de millor pel·lícula. La guanyadora, que és la que va guanyar 6 premis, va ser El Vivir És Fàcil con los Ojos Terrados. La Lourdes l'ha vist, jo no l'he vist. Què tal? Somarà així? Mira, primer vaig estar molt contenta que guanyés, perquè no sortia com a favorita. No. És una pel·li, primer també m'ha encantat, perquè el David Trueva ja penso que s'hauria d'haver donat algú abans. La pel·li és la... Li van donar el premi al millor actor en el càmera amb el Javier. Amb el Javier, sí. Li van donar a la millor pel·lícula, millor direcció. I a la noia també, no? Exacte. Guió original, guió adaptat a la millor música original, la Pat Metheny, per cert, que va sorprendre quina modernitat el Javier Càmera i Natàlia de Molina que va ser l'actiu revelació. La pel·li, a veure, va una miqueta, no sé si... Va del Javier Càmera, que és un professor, i aquest professor és una persona... Bé, tots els personatges estan molt disconformats amb la situació que tenen, no? El Javier Càmera fa de professor, però no acaba de veure-ho, clar. D'anglès, no? D'anglès, sí. Avui digui la història. Sí. Surten allà... Bé, sempre fa... Ensenyem els Beatles. Ensenyem els Beatles, i és una mica l'escusa. Bé, la noia també és una noia que està amb una residència, està embarassada, està en una residència per, diguéssim, per dones soles i tal. Sí. I el nen, que també és el protagonista, perquè és un nen que viu a casa seva i tenen la tira de germans, bueno, la idea és que... tant el professor com ells dos emprenen un viatge amb l'escusa de que el Joel Enon està gravant, que es veu que és cert que va venir a gravar al Mèria. Sí. No sé com es deia la pel·li. Era d'un realitzador conegut, eh? Sí, bueno, ho sortent, el d'allò. Llavors, la idea de la pel·li és tot el viatge, tot el que van aprenent en aquell viatge, no? Perquè, perdona, ell vol que el Joel Enon... Distingui uns versos. No, no, i que, a més a més, és per convèncer-lo que posi les lletres en tot el seu discursor. Sí, perquè... Sí. Perquè ell ensenya amb aquestes lletres ensenyant-la. Clar, i ell diu com pot ser que aquest no posi les lletres. Llavors, representa que la noia i el noi s'escapen, i el Javier Cámar se'n va per veure el Joel Enon, que tothom diu que estàs com un no, perquè no et farà ni cas, no? I és al llarg del viatge a la pel·lícula, no? Després, alriben al Mèria, clar, no tenen ni un duro, el nano s'ha de posar a treballar, el nano ha escapat de casa, perquè està disconforma amb el pare, que té una autoritat sobre ells. Llavors, és una pel·lícula seva d'aquelles, no sé, tan intimistes, no?, del que els hi passa ells per dins, i el Fonserén, allà, que té un bar al Mèria, no?, que parlen castellà, però mig català, no? I és el que els acullen vells, els deixa viure allà amb una habitació, i és com si, clar, no tenen ni un duro, però estan pendents només de poder anar a veure el Joel Enon. De poder, exacte. Aquesta és la il·lusió, no? I és la il·lusió, i a partir d'aquesta il·lusió, van anar a buscar-se la vida allà, no? I és com si tinguessis una il·lusió a la vida, i per buscar això, doncs em prens un viatge, no? Es va caure esta nomidad com set vegades, a l'Ebitrueva, i és la primera vegada que ho aconsegueix, eh? Però també hi ha passat Javier Cámar, i a la Pávez també hi ha la quarta nominació, per tant, que els hi costa donar premis a gent que està com bastant ja atrillada, amb el món del cinema espanyol, no? Aquest, el protagonista, el personatge real del protagonista, va enviar un sobre al John Lennon, en diners, perquè li pogués enviar un disc, l'últim disc que hi havia, no? I perquè aquí no el trobava. I el John Lennon li va enviar el disc, però amb els diners també hi posava. Llavors l'estètica, no sé si ho ha vist el trailer, l'estètica és la típica, no? Javier Cámar, en 1850, Clar, obren les finestres de la cor que fa, no? Aquesta estètica... Va ser l'únic, va ser l'únic, va ser l'únic. Quan va sortir el Manuel Fuentes amb el... amb això, amb el cantant aquest, amb el Jolines, d'en Fatal, eh? Ah, sí, que hi ha, sí, que hi ha, en el Miguel Río. En Miguel Río, sí, exacte. Que fan veure que van a dins com a poxa màquina. Sí, sí, a dins la pel·lícula. Sí, sí, a dins la pel·lícula. Molt bé. Van haver dos pel·lícules més que van quedar així empatades. Una és la Herida, no sé qui l'he vist, la Herida. No l'he vist. Es veu que la Mariana Alvarez, que va guanyar el premi, ho fa Magnífic, que és una dona patidora bestial, i el Fernando Franco, que és el director novel, es veu que és d'aquests que prometen, també. I l'altra, la gran teòrica guanyadora, la gran família espanyola, que estava nominada a tot arreu, i és enportat dos, i és enportat dos, per l'enclà de dos mardetes, la cançó original, pots comptar, i el actor de repartiment, la Roberto Alamón, que feia un paper que d'un nen com autista, una miqueta així, com una miqueta saps, amb una programàtica, i llavors ho feia d'aquella manera. La pel·lícula jo l'he vist aquesta, no fa gaire, la pel·lícula està bé, però és molt poc creïble. Vull dir que tu la veus, és com es diu aquest, com és el de l'Azúlio Escuro Casinegro, Daniel Sánchez Arevalo, el director, que tenim aquests precedents, de primos, gordos... Quim Gutiérrez. Quim Gutiérrez, el Roberto Alamón, qui més surt a l'Antonio de la Torre, vull dir, clar, vull dir que estem... Sí, aquests es fixen a les pel·lícules, no? I realment, com a tal, la pel·lícula està bé, té la seva gràcia, té uns muntatges molt curiosos, no té uns canvis interessants, rius, és una comèdia amb una mica agra, però la situació és una mica com poc creïble. Però bé, jo crec que no s'ho mereixia. I també, altres de les pel·lícules que vull destacar, una d'elles és Caníbal, si no l'heu vist, és Bastial, o de Caníbal, està molt ben fet, és una pel·lícula minimalista, molt ben parida, a l'Antonio de la Torre i a l'Olimpia, no sé com es diu, que ja no ho hi ha. Tot són insinuacions, no? Tot, però una cosa evident, vull dir, elles es mengen a la gent, vull dir, mata, talla, ho posa al congelador i ho s'ho mengen. És molt curiós. No es llença res. No, no, no, no. Estava nominat a ell, a l'Antonio de la Torre, cap de les dues, ni aquesta, i nominada per la gran família, també. Exacte, també. I per últim, totes les mujeres, que va guanyar un premi, que es sumaressia més coses, de Mariano Barroso, pel·lículón, pel·lículón, que si l'hurt es comenta a les llibols, perquè jo m'ho vaig passar molt bé. Primer, la vam deixar en els verds, i com dues setmanes, no sé per què. No va durar gaire, cert. I és la història d'Avençol Eduard Fernández, vale? Per ja, per la muntanya, no? Sí, no se sap ben bé. I és la, bueno, fa una estafa en el seu sogra, i és la idea aquesta de no afrontar els problemes, no? Llavors ell té un problema important, perquè es ven uns toros o uns... I se'ls vol vendre per una certa quantitat, i no li surt bé la jugada, perquè l'enganxen. Llavors ell, en lloc de trucar una cosa tan fàcil, i el trucar al sogra i la escoltar amb té estafat, doncs busca, a totes les dones, per això es diu totes les mojeres de la seva vida, primer amb la seva ex parella, que és advocada, no? I li proposes, escolta'm, de fer alguna cosa, tal. Després de totes les converses, diuen, tu fes-ho un paper i dono-li tu i ella. Bueno, sempre acaba buscant... La mare. La mare, la conversa amb la mare. La mare és bestial, la mare és boníssim. Això lliga amb el llibre com a si li deixin, que és el dolor d'en Garit, no? Bueno, se li ocorreixen mil coses, l'especte de les dones que ha tingut, i veus que el... perdoneu, ell, cada vegada, intenta camelar-les d'alguna manera, eh? Encara que no les conegui. És seductor, tio. És seductor, perquè, mira, és que la pel·li estàs, entra, fuma-li un prell de bufetades i cau bé, no? Perquè és aquest tio. No, però, escolta'm, amb aquest impas de temps, es veu dos relacions, vull dir, una i tal, que se la camela i l'altra, que ja és l'una de les amants. Clar, és dona, amant, mare... I, al final, la germana de la mare... La germana de la... no, la germana de la dona. De la dona. Perquè la dona... Una psicòloga... Una psicòloga... Que s'ha d'intentar camelar, que no la coneix de res. Sí, sort que la psicòloga li diu, bé, un moment. Parlarem tu i jo. Diu, no puc passar el jutjat per tenir un síndrome, de no sé què... En agenació mental i la mana, per si de cas té un judici. Encara ni està denunciat, però, per si de cas, fes-me un paper d'enajació, d'enajació en agenació mental, per estalviar-me l'apressor. Sí, però això sense... Però clar, jo sí, jo soc la psicòloga, però si estàs bé, m'ho estàs bé. Sense parlar-me'l, s'obre amb tot l'estona. I totes li acaben dient, escolta, em truca el sobre. Jo vaig sentir que en el Goya l'entrevistaven abans de començar el programa. I diu, és un dels papers que estic més satisfets. És l'Eduard Fernández, que recordem-ho. Que la gent ens ho sabrà aprovidir, és meravellós. Jo, si la podeu recuperar d'alguna manera... Fixa't l'ordre de la malaltia. Cada vegada que parla amb una de les dones, és com si fossin actes. Hi ha un previ, un que diu, per exemple, un grito. L'altre dius, les mujeres diuen que soc mal, oi? És com si fossin diferents monòlegs, oi? A dos, sempre ell amb una dona. Ara els hi clava la punyalada, perquè quan a la mare li vol treure diners i quan la mare, com el coneix, li diu, a mi em sap molt greu haver tingut un fill com tu i tal, i se'n va. Si ens adonà l'Ipera, és el moment que se'n va, li diu, ah, per cert, ja sé la relació que vas tenir amb el meu amic. O sigui, li clava, molt ben dit que la mare ha tingut una mànquia, és amic seu, ja torna. Ja torna la mànquia. Però sí, sempre s'hi acaba clavant. Tu coneixes, però encara et conec més. Però bueno, la mare li acaba donant menys pelles de les que li tocaven. Molt bé, doncs, ja hem fet una mica d'ons a aquest rapàs, i crec que hauria l'apena, una mica d'ons, saber què és allò que hem vist, de bastant bon nivell, potser una mica primada, que seran les pel·lícules una miqueta. També aquella 3 bodàcimes, queden moltes comèdies anagut, però no han tingut èxits, no? És que en tens de crisis? Clar, és el que surt. Què s'estrenaven a Estats Units? Les escriu vols comèdia. Sí, sí, sí, en pel·lícules aquestes... El faig pico, el curant i pico, o les pel·lis? Jo volia comentar una cosa que agrair-li el David Trueva, com va comentar un record de la Tatiana Siskella, que va ser un dels que, quan va recollir el premi, suposo per la seva vinculació amb Catalunya, que té ell. I va fer un comentari molt... Em va agradar molt que la recordés. Un comentari molt simpàtic, va dir, a veure si anem més a Catalunya, i els diem que els estimem. I la gent va plaudir. Vull dir que allò em sembla que això va ser un punt de referència, que és com a mínim, algú des de Madrid, no ens ens carrega aquesta capacitat de com a tal. Evidentment, les dones comentaris pel dret a decidir, amb el tema de l'avortament... Ja no parlo del Montoro, i del ministre d'Anticultura, i coses d'aquestes que m'han sortit per allà. Jo el que vaig trobar, ara ja entrenar així, no hi és, no hi és. La seva sencera ja ho diu tot, no cal. No cal, és que el Berlín també va dir... Ets massa... Sí que és més... El que va ser simpàtic va ser aquell que va fer la bala trista de trompetes, com es diu mai aquest nano. No sé què, que va fer un femen... No vaig veure, això no. Es va treure la samarreta, portava uns pits, i posava el cine és sagrado. Jo que saps allò que feien de l'avorto és sagrado. Aquest comentari es va treure el pam, no hi va sortir al mig, i la gent va plaudir, molt ben pensat. Però clar, és el que diem, que per una cosa bona, 50 desestrosses, en quant el que seria els monòlegs i les gales, i això del que cantava amb la guitarreta, jo va ser horrorós. Jaume, i parlant d'aquesta de Nebraska, a mi em fa molta gràcia que em paris de Nebraska. Per què? Perquè tinc morbo amb aquesta pel·lícula. Tinc ganes de veure-la, aquesta pel·lícula. Avui senti una crica d'ella. Aquest film només ho podria haver de fer protagonitzat. Aquest com el protagonista, el Bruster... O el Pepe Isver. Ostres, que fort! El director qui és? És punagut, el director? El Alexander Payne. Oh, això és boníssim. Clar, clar, clar, jo. Digues, digues. Bé, l'ha fet amb l'angui negre. Això ja me deixa de ser una escolaritat. Jo penso que és d'aquelles pel·lícules que difícilment es poden oblidar. Perquè el to és molt melancòlic. És de tristó. Sobretot, tristó perquè som així. I perquè acabem així. I perquè necessitem que ens acompanyin. I probablement també som així, perquè ens hem trobat en una situació que ens hauríem de fer. Ens hem trobat en una situacions que són situacions i persones, evidentment, que són casteladores, fins i tot, no? I llavors això genera això, que hi hagi una situació de decadència, que és la que viu als Estats Units, sobretot totes aquelles persones que van sortir d'aquests punts on el desert gairebé domina ja. És molt interessant, en aquest sentit. És una pel·lícula ben pensada. Vull dir, vaig a fer una exhibició tècnica, fins i tot, perquè és clar, llueix molt. Quina és l'inconvenient que hi vaig trobar? Doncs que, en definitiva, acaba despullant a tot un seguit de personatges, i no, per exemple, no fa el mateix que va aconseguir en David Link. David Link és un home, per a mi, que profundeix molt. Exacte, sí. És una carretera aquella, aquell viatge. Una història interminable. Sí, una història verdadera. Sí. Sobretot amb aquella, té unes referències molt clares. Però, esclar, aquestes referències s'acaben aviat comparat amb allò. Allò també és un escrutini d'aquesta Amèrica profunda, també. I allà hi ha més empatia, hi ha més valors, diríem, on agafar-te. I és com molt pèssim tot, no? És com molt... No sé, molt que... Vaja, vull dir, que és tan trist que no hi ha manera de reclar-ho, això. I llavors, tio, sa mare, tampoc ens passem. Una carretera, no? El film? Hi ha un parell de cosetes, que sí, però que molts eren... No llueixen, per exemple, quan el fill li diu, va, condueix-t'ho, li diu, no, en un moment, i llavors fa la passejada per allà on va viure ell, en definitiva, perquè ell va marxar del lloc, també. És a dir, ell va viure allà sempre, no? Ah, hi ha un retrat de la seva pròpia dona, que té la... Que també dius. Clar, poc i massa, també. Quedes com una mica trist, i dius, no. Ja ho sabem, en tot cas, i ja sabem que si en un lloc no hi ha feina, ja ho hem vist en altres pel·lícules, i penso que intel·lectualment bastant més interessants. Sí. Holly Motors, per exemple, seria una d'elles, que no li visc, eh, jo, però sé que és molt, molt bona. I després, bueno, els germans coen per posem per cas, tot i que no tracta aquesta constant, jo crec que és molt més rica en tot un munt de matitzos, o no deixa d'haver-hi allò que jo crec que no podem obviar de cap manera, que en definitiva és el que ens ha d'engrascar, i convença'ns que podem fer, que podem ser, els que et deien... Clar, clar, clar. Sí, sí, exacte. Clar, quan et diuen no pots, perquè guaita aquí, eh, us demà. Molt bé. Molt bé. Bé, tornem després, Jaume, però ara el David es parlarà de Raj. Què tal, aquesta pel·lícula del Niqui Lauda? Bé, entre Tinguodota. La vaig veure en versió original, i precisament la recomano a veure en aquest format, perquè el actor aquest, el Daniel Brull, que fa de Niqui Lauda, doncs... Anilitecnic, clar, allà amb el film... També fa una mica de mandra, David, ho tinc a dir. Me fa mandra, aquesta pel·lícula. Bé, entre Tinguodota, bé. I ara també... Jo estic passant una fase del meu, evident, que sou els quins tipus de films, sincerament. Vaig, vaig, molt patat. Però s'ha d'intentar. Sí, i no trascendeixo, i ara... Ara ve soroll de motor. Ara veu que a mi em et xispi una mica, i no em quedi fos al sofà. I aquesta la vaig poder veure. Busca panxac wok, com a mínim, oi? Sí. També, també, aquell. T'he muntat una festa, allà. Un cosa molt bé. Home, això és un Ron Howard. Aviam... És Ron Howard? Sí, Ron Howard. Que vas a la beca. No, no. El film és prou putable. Està prou bé. Vale, vale. Vam caure amb els tòpics més tòpics dels tòpics de la fórmula Ud, sobretot a l'època. Però fa un retrat prou curiós de diferents maneres d'agafar-se, diguem-ho així, una professió. Diguem-ho així, la Ud va ser el primer professional de cap a peus que va haver a la fórmula U. I el James Hunt, que és el paper que fa el Chris Hemsworth, doncs era un bon vivant. Era un tio que diu, jo ara corro cotxe, perquè aquí primer que m'agrada. I aquí es xinga, va ser de bé. I us agafo aquí unes juergas de calample. Diuen que va ser l'últim poder-ho de la fórmula U. M'ajudo, dic tot. Els altres ja no... Ara ja... No, ara. Els dels de fórmula U són els nois correctes, els port, uns atletes... Perquè si no, no guanyen. No, esclar, si no, està mal vist. I aquest guanyava... No els hi pagavien un duro. No els hi pagavien un duro, oi? Sí, sí, sí, sí, no, no. I l'últim... No, un cao. Sí, sí, sí. Més és un tio en planta, i he vist... A més l'enquadrat, és que era maninera, he vist fotos de l'autèntic James Hunt i el Chris Hemsworth. I, ostres, s'assembla molt. S'assembla molt. Una tiosa en planta, no? Sí. I, clar, veus, el Dickie Lauda dius... Ostres, no, xato, no. Com que no. Sí, l'accident tampoc et va reclamar. No, clar, al contrari. No, no, no, no, que és que no hi ha massa diferència, tampoc. Ah, va bé. A més i després. Una mica sobre ell... No, no, no, el cabell. Se li va una mica, però ja està, para de comptar. Guapo, guapo, no seria. No era, no era. Però en un tio era... No, no, no, era... El que és curiós, el que és curiós, que a mi això el film també... Jo crec que no va massa... No va massa... Bueno, al final ho insinua. Però el famós pique que tenien ells dos... Sí. Ho era, però en realitat era emmiració mútua. O sigui, un admira... Un admirava el do i nat del James Hunt, i l'altre admirava la capacitat de feina i de intel·ligència que hi havia redera del Niqui Laura. Sí. I com va arribar a professionalitzar tot el xou, aquest que ara avui dia és la formula 1, no? És el que jo em vaig quedar realment del film, aquest. Sí, no, va ser el que va donar unes pautes, com diria, nois, que aquí ens hem de posar en sèrio, i la cosa... Això és una feina més, i no és un divertiment de quatre aristòcrates que els agraden als cotxes. Molt bé. Que era com m'havia escut fins ara. Doncs recollim la idea, a veure si la gent la vol veure, jo, no? És no. És entretinguda. No, és entretinguda. És entretinguda. La veure era molt bé. No, que jo... Tinc les tirries a director. Però aquest dia s'ha sabut que jo vec tot. Vull dir que es veig cosa marifèria, triana. No volen a la pel·lícula de Ron Howard. No, en versió original. Fa un paper a la teva, l'Ània Brun, quadra l'accent. No se n'envaga de força. Molt bé, fantàstic. L'Hordes, la lladra de llibres, l'Adrall en Percival. La gran de llibres, sí. Estaves en un llibre, del Marcos Tusak, i els actors són bastant coneguts. A Mili Watson, de Rompiendo Las Olas, de Las Bontrías, després surt el... Jo Ferras... Ah, no, ho he canviat, sí. Aquest és el del discurs del rei. Sí. I després surt la nena, que és el protagonista absoluta. Xain. Xain, exacte, que hi ha pel·lícula, sí. Exacte. Que es diu Sophie Nelson, i és la de professor Lazar. No sé si ho veus, professor Lazar. No l'he vist, però sé de què va. Sí. Va, doncs la nena és la protagonista. Llavors l'idea és que... Bueno, una de les coses que impacta més és que comença la pel·lícula i la narradora és la mort. Sí. La que narrar a tota la pel·lícula és la mort. Llavors penses, aquí això serà... Bueno, serà una mica especial. Exacte, un drama a Casca Valero. Bueno, us explico una miqueta. Situa la pel·lícula en la Segona Guerra Mundial, en plena Segona Guerra Mundial, i l'objectiu una mica de la pel·lícula és veure com la gent normal va patir aquesta Segona Guerra Mundial. Llavors comença la pel·lícula en un tren, la nena aquesta va amb la mare biològica, i un nen, en un moment que comença la pel·lícula, el nen és mort. I no saps què ha passat. Tot un pla que veus que la nena, aquesta nena que es diu que és la protagonista, arriba a una ciutat que està propera i múnic. Més enllà de la típica paisatge, tot nevat, etc. I després surten una parella, que són el que us deia la Melly Watson, i el discurs del rei, que són els pares adoptius. Llavors, si tu tenies un fill o dos, et donaven xdiners per mantenir-lo, per tal. I arriben, i clar, el primer que diuen, ostres, i el nen, i diuen, s'ha mort, ja s'enfaden, diuen, ara tindrem menys paga, no? Llavors, la idea, sí, és d'orilla, però la idea és que llavors aquesta nena, allà està rebotadíssima, la mare, la Melly Watson, més d'aquestes tan estrictes, en canvi el pare és una persona molt amable, tal. La idea és que ella arriba allà i no sap llegir. Per això es diu la donada de llibres, no? Llavors és a l'escola, a tothom se n'enriu d'ella, i el pare li diu, el pare adoptiu, diu jo, t'ensenyaré llegir, no? Llavors és tot el procés de prendre llegir, i com el fet de prendre llegir li obre els ulls, no? La idea, aquella de llegir, de saber què passa. Llavors, aquest senyor són una família molt humil, i ja tenen com una espècie de garage, i totes les paraules que va aprenent les va escrivint allà, fa com un vocabular, etcètera. Llavors, la idea és que quan hi ha, per exemple, bombardejos, etcètera, en el poble, se'n van tots a amagar-se en els refugis, i ella el que fa és llegir i explicar històries. La idea de la pel·lícula és la importància de la lectura. Tot el que tu pots imaginar, quan estàs llegint alguna cosa, i suplanta una mica tots els horrors que persueixen els joeus, que ara s'emporten al veí, no? Seria com una miqueta, una pel·lícula que fa un... no ho sé, un clam per dir l'important que és llegir, l'important que és la imaginació, no?, dins de l'horror de la Alemanya n'hi ha. Perquè no passa res de bo, al final tampoc és molt esperançador. Però, bueno, el fet d'ella, quan se vol, hi ha un moment en què cremen llibres, perquè ordena Hitler, perquè es veu que són llibres... No, en aquell moment no. I ella, el que fa és posar-se davant de la foguera, és una imatge bastant impactant, però què estan fent aquests, no? Se n'emporta un, mig cremat, comença a llegir, i una miqueta seria el plaer, aquest, de la lectura, de prendre, i tot el que pots... Com pots desconectar en el moment de coses horribles, quan estàs llegint, bueno, ja ens passa, no?, estàs llegint el llibre i tu t'imagines part del llibre, no?, el llibre del que podia passar a la realitat, no? És una bona pel·li, jo penso. Per mi sí. El paisatge i la fotografia és impactant. Magnífic. Molt bé. Jaume, la venus de les pieles, què tal? Aquí sí. Això sí que val la pena, no?, comentar-ho. Aquí sí que val la pena, de veritat. Sí, sí, vull dir, aquí és tot. Això és del Polanski, Ramam Polanski. Bé, vull dir, Ramam Polanski, segur que ens ha agradat amb tantes altres pel·lícules que no l'hem de descobrir. Passa aquí, conseqüentment, senzillament, és la Ramam Polanski. Quina... Ja el que trobo més interessant d'aquesta pel·lícula, almenys el que a mi em va motivar, és que parla d'allò que no sé ben bé, en definitiva, la connexió que tenim amb les diferents cultures i que aquestes cultures han creat les seves icones, no?, i llavors aquí parlen d'això. La pel·lícula no deixa de ser una obra de teatre, és una obra que és una noia que entra en un teatre i allà, doncs, faran un assaig d'una obra. A mi em va recordar molt, recordant Eva, aquella pel·lícula del d'això. Eva del Desnudo, sí. En va recordar molt en aquella pel·lícula, perquè Eva és la dona que sap molt bé el que vol, el que farà, i el que interpretarà serà un... o sigui, ho farà d'una manera brillantíssima, que en definitiva és el que ens convé en els espectadors. Aquí els espectadors, dins el cinema, perquè en el teatre no hi ha ningú més aquells dos, els espectadors és el cinema, aquesta seria l'obertura. I llavors, ella és la creadora interpretativa d'una obra que, escrit ell, representa. I llavors aquí anirem veient la transformació que ella produirà en el realitzador, marcar-li les mancances que té l'obra, i en definitiva és una clos absoluta, anar a la persona com a dona i com a capacitada, i connectada intel·lectualment. És una meravella, és... Bé, en fi, jo no en tinc... És el que diem per Ansquí, és que... Jo volia comentar que aquesta obra la vam fer en el Goya, la va portar al Joel Joan, que es deia Benus Infurt. Ah, sí? No sé si el guió el va mantenir exacte, però va durar poc, va durar un estiu, l'estiu passant no l'altre, va durar uns mesos, i està basada en el mateix, i jo no recordeu que sentia ell, el Joel Joan, i deia els inicis del Goya, eh?, es deia Benus Infurt, i ho vaig buscar i es veu que la base és la mateixa, no? Aquest punt que he marcat que l'espectador de cinema és el que en definitiva fa espectador de l'obra, jo crec que això és una troballa impressionant, no? És clar, dius, bueno, vull d'anar a l'altre i a l'altre, i ja està, no està, vull dir, cal veure com ho fas, ara, tot això, com ell va entrar en el personatge. Ella representa que l'obra se la sap de Pepa, eh?, perquè la motiva a ti és aquella dona que balla, entre allà, precisament, per això. Hi ha d'altres que veuen altres connexions, no? Jo penso que aquesta és, bueno, almenys per a... és la camia amb... T'ha agradat més, no? Molt bé, molt bé, molt bé. Aquí sí que hi ha una interpretació, que no hi ha cap mena de luta. De luta que està ben feta, no? I ja, home, et demano un excercici de carregar-te una pel·lícula, la gran estafa. Crec que hi ha un pes de no t'ha agradat gaire la pel·lícula, i tant, això, fem-ho ràpid. Tampoc és qüestió de carregar-se res, no? Sí, la gran estafa és el golpe. Però amb una... Imaginava, eh? Amb unes petites variants, que els personatges no són el Robert Redford, el Paul Newman, que sempre se'ns cauran, molt bé aquell altre dels dos, que són els dos, també. El Gran Casby? No, el Gran Casby, no, aquella que també... Van a parar amb un lloc que els afuseien allà, no me'n recordo com se'n deia allò, ara. Dos homenacions d'estí, no? Dos homenacions d'estí, exacte. Vull dir que, bueno, que són... És una mexicana i una tele allà. Sí, sí, bueno, vull dir, també... També té... també té un tifà pensar. Aquí, en canvi, fins i tot Cristian Bal, que és el protagonista de la pel·lícula, és com el Gran Labosqui. Aquí està la variant, no? Ens recorda el Gran Labosqui. La pel·lícula té aquest trast, no té aquesta mena de cosa, que no llueix, precisament. Vull dir, sinó que és molt l'aspre, és crítica. I llavors entra al món de la màfia i tal. Jo em sonava que sí, no, o potser vaig arrat. No l'he vist, però no, no te res a veure, potser. Que sí, no és la Martina Escorcer. Sí, sí, no, salva les instàncies. Jo penso que que sí, no és un estudi psicològic, prou profund. Sí, està molt ben parit allò. Jo heu vist el Lobo del Wall Street, això? No, no, no, són 3 hores de pel·lícula, diuen. Jo la intentaré veure. Molt bé, també, segur. A mi, que és el que em passa en Martina Escorcer, és que ja sé què et dirà, que ja ho veig. Ja ho sabem, no? Normalment, ara ho fa molt bé i és genial. I li posa una cruesa molt fort. Aquí estem en aquest joc, no? Sí, com una mena del final, doncs és gairebé calcat com el golpe. Hi ha un final sorprenent, no? La qual fa que tots aquells que juguen un joc, que en definitiva és a veure un rei de l'altre, guanyen els més bons. I això és el que també veuràs. A mi em va... Em va agradar. A més, fa un retrat femení. De les dues dones, que n'hi ha per reivindicar l'eigualtat, em trobo a mi la dona. Les deixem a la salva, tu, m'ho què? No, que pitjor encara, no? No és que siguin... No és com, per exemple, la Nebraska, perquè aquí sí, aquí. I qui n'hi ha per d'allò. Però és com si neixin els remols sempre, de tot plegats. Tot són els homes que ho porten, entre mans, no? Una d'elles sí que sap de què va. També que, si no, la Sharon Stone hi marcava pauta també. És un altre, allò és un retrat psicològic. Encara que sigui aspre, no? Vull dir, però aquí no, aquí és una festa. Hola. I estraiem-nos, que és el que hem vingut a fer d'aquí al món. Molt bé. I abans de parlar de la Carmen Polo i parlar de l'enemic del poble, farem unes men ràpid amb l'ordes d'aquest agost, d'aquella pel·lícula del John Wells, que té un elenco d'aquests que tira d'esquenes, de la Juliette Duiz, la retrobada de la Juliette Duiz, dius, home, ha aparegut. On t'estaves? Sí, la Cris Cooper. Perdona, estava comparant de dones. I el Dermont Mulroney i tal. Amb aquesta obra de teatre també, que és una altra que es diu, August, Osage, no sé què, té un home així llarg i tal, no? Una pel·lícula tremenda, no sé l'ho he vist. Tu l'has vist, Jaume? Agosto? No l'has vist. Doncs una pel·lícula visceral, amb una Julia Roberts sorprenent, una Julia Roberts sense maquillat normal, una persona dient Tacos. Hi ha un moment que diu el Tacos, més bèstia de la història del cinema, que dius, oh, pa, on te vas a parar, no? No, no, a veure, bèstia, no, és allò, m'he cagut, i fa com 4 o 5 apreciacions després d'això, amb un cop a la taula i tal. La història és molt senzilla, la meva estipa és una dona que està malalta, que té un marit, que viu en una zona tan bé, com bastant desèrtica, oi que sí, però a un espai no sabem ben bé, que fa molta calor, per això es diu Agost, no? I llavors el pare decideix suicidar-se, per ximotius, no? És el quòlic, no?, i decideix això. Llavors, a partir d'aquí, a la reunió familiar vinculada amb el que seria el funeral i el que seria aquesta persona. I surten tot els dimonis allà. Exacte, i surten els dimonis, però els dimonis, bueno, esquien a l'infern, eh? La imbèbil en sau. Doncs magnífica analitzaran, amb la meva estipa, està brutal, és que és una cosa, vull dir, de la seva boca surten serps constantment, no? I la Júlia Roberts li fa una mica també... És la filla, la Júlia. Una de les filles, perquè té 3 filles. Exacte, és la Júlia Roberts, és la Júlia el Duís, i l'altra, em sembla que és la filla del Nicholson, potser? No sé qui és, no ho coneixia. Em sembla que és la filla del Jack Nicholson, em sembla, aquesta dona, i ho fa molt bé també. I la germana de la mà... És una pel·lícula, en si mateixa, que, bàsicament, és això. Passa gairebé tot dins de la casa, gairebé. Per això és una cosa molt teatral, el menjar després del funeral és brutal, és magnífic, arribar a límits absolutament de descontrol, no? I bé, és una pel·lícula, doncs, de costumista, d'interiors, d'això, de machacar-se, però és, crec que, una obra d'art. Jo diria que és com masquisofrèdica, oi? La meva estrip. Sí, la situació, o sigui, hi ha un conjunt de... Jo crec que... El que passa és que vas sempre... Està prenent sempre... Va sempre a drogada, no? Però a drogada de pastilles, eh? De relaxants musculars, bàsicament, i això li provoca... Perquè té un càncer a la boca, eh? Exacte. Llavors, jo el que penso és que la situació que es dona més quesquisofrèdica és tot el que no has dit mai a les teus fills, oi? En aquell moment, sense aquest tipus de control, ho deixes anar. O sigui, li diu a la filla, tu, el teu pare s'ha de suicidar, perquè clar, com tu, que van fer tant per tu, i tu te'n vas anar, i no sé què, i ets vas deixar... Jo no sé si... Diga moltíssim. La part de la culpabilitat. Sí, però no també... Però tots són culpables, eh? No hi ha ningú que es lliure, eh? Entre les germanes, també, se les tenen entre elles. I la història de la filla amb el Cusi, el germà, i que tenen una relació incestuosa. Bueno, bueno, hi ha un procés. Sí, hi ha un joc. El mot que jo li he posat va per aquí. Podria ser, podria ser. L'únic que quan ella no prena aquesta mena de medicació sembla que està com més relaxada. Però, en canvi, no para de fumar, està sempre en una situació d'energiosisme constant, un descontrol, que sí que és veritat, que hi ha aquí. Però quan realment està en un estat, és desbordada. Per mi hi ha una cosa que és bàsica en la vida. Hi ha coses que te les has de callar per sempre. Clar, clar, evidentment. Però que ella no calla res, eh? I no val que hi hagi una situació crítica per al dinari, perquè és continúval. S'ha de controlar fins i tot. Però que passa que ella... És la capacitat que hem de tenir. Però ella no la té. Ella no la té, i a més té una sensació de soletat, que intenta... de la manera que, si ara que us tinc tots aquí, ens espanta. Perquè la Júlia Roves, al final, amb el cotxe, està en un punt i diu, no, me'n vaig amb dir, no sé si a contra. Sembla que vol tornar però al final, no. Però, bueno... No, està molt bé, està força bé. De pel·lícula crec que, si va cap als Oscars, alguna cosa s'emportarà, perquè està la cosa... és d'aquelles potents. Bueno, i David, si em permets, abans de parlar de la Carmen Polo de Franco, un minutet per relaxar tot això, posem la cançoleta de la Whitney Houston, i hi ha una entrada amb aquesta melodia magnífica, que segur que quedarà molt bé. Ah, això mateix. David, no miris amb aquesta cara, que són molt importants en aquests païsas biografies. Anem a escoltar-ho. I'll think of you every step of the way. And I will always love you. My darling you. Bittersweet memories. That is all I'm taking with me. So goodbye. Please don't cry. We both know I'm not what you need. And I will always love you. And I will always love you. No sé que endava aquesta dona, una altra cantant grandíssima, que ens va deixar per un tema també d'ediccions, vull dir que per desgràcia és aquest, el tema. No és molt bé amb aquesta musiqueta, David, que és una primera dama d'aquest país. He frapat. Quan va venir l'Eva Perón, no sé què s'ho va passar molt bé. Va bé l'any de les tons, tio. Amb l'Eva Perón no tenies res a fer aquesta dona. No, no, no. Allà era un torrent de personalitat. Aquesta dona era el recato absolut. Com volies fer alguna cosa amb el braç incorrupto de Santa Teresa al capçal del llit, tio? Ah, sí? Quina por. Allò s'ha dit impossible. La bona és que diuen que el Franco no... No, és jo que no era un home interessat. No, ara absolut. El seu pare li deia Marieta. No era Marieta. Li insultava, eh? Sí, el pare era un personalista. Jo crec que per culpa del pare m'estan col·lectius. Clar, clar. Li va comportar un... No us dic que no n'hagués trobat un altre com aquest. Un problema d'inferioritat. Va, veiem. La bibliografia aquesta d'aquesta dona va ser una dona, i això sí que és veritat, i ningú crec que ningú pot... Va ser una dona, simplement, fida del seu marit. I a partir d'aquí es va ser tota la seva història. Com una bona cristiana que era, no? Sí, bueno... No era tan cristiana que ho semblava? No, era una senyoreta vient de... o via d'on sembla que era... Escolta, perdona, però jo he vist la dinfomania, i precisament el senyor aquest, el Lars Montrill, fa tota l'inversa, eh? L'has vist o no, dinfomania? Les dues. Les dues? Una, una pàdia. La passàbara era suficient, no? La passàbara per l'insencera, eh? Sense... sense talls. Però és pornogràfica? No. No, és que ho dic per... Ja que destaca, però... Com aquest home, tant en qualsevol va... Sí, tot el contrari, no era dinfomania. Esclar, vol dir, el que destaca el senyor... Era recatada. El Lars Montrill exacte. Si li dius que hi ha les percatades, les catades i les recatades. Aquest cas era les percatades. Les percatades. Però... Aquella, si fos virgent, vaja, però de cabeza, eh? No, no, veu-hi, no. Se suposa que la filla de la Franca era de la Franca, però no era una... Digue'm així, no era un matrimoni apassionat. Més aviat tu el contrari. Bé, digue'm així, que des que es van casar, ja tenien 70 anys. Ja. O 80, per diàgua. O sigui, què dius? Vale. No, era un home... La biografia és que em deixeu coure. Que feia macramé al llit, ja està. Deixem-ho clar. Feia encorotxer, allò que es diu. Digues, digues. No, era una dona, simplement, que... li interessava les formes, el cadèver, el tenir una... El poder controlar... Digue'm així, eh? Tenia mena de gestió paral·lela a la que el seu marit tenia en l'Espanya real, però ella tenia en l'Espanya més social, digue'm així. La seva Espanya social era la de parentar, la de congeniar amb dones del seu estrato social, i a partir d'aquí jugar el joc molt infantil de ara m'ajunto contigo i ara m'ajunto, i si no m'ajunto acaba sent una paria dintre d'aquesta societat, no? Clar. Potser és un... ho mires a ulls, o sigui, què passa? Jugaven a tenir un acord, un acord, simplement. Sí, sí, sí. I ella ho fomentava, sí, com a res. Era com una monarquia, que t'havia muntat allà. Sí, sí, sí, i ella ho fomentava, tenia una porta allà. Si et convidava a prendre cafè a les tardes, doncs eras del seu cercle, si automàtica jo em deixaves que et convidés a prendre cafè, malo, mal allà, ja passaves al partat, no? Jo crec que aquesta dona, en tot el que van dir, no va tenir realment influència política envers el seu marit, fins gairebé les de cavalles, no? Allà, sí, allà la dona va collar bé per poder ficar collerada i triar dit, per exemple, diuen que el Carlos Arias Navarro doncs va ser influència d'ella, que va ser president de... Un altre de guapo i de simpàtic i de bona persona, eh? Sí, carnitzat. I el Rui, que ho veig també, va ser... No, digue-m'ho així, aquí ja... Sí, sí. Es diu així? No ho sabia. No ho sabia. Sí, sí. No, no, no, no, no. Sí, sí, amb la polanera va fer palar molta gent. Bueno, quantes ampolles acaben de rebentar quan va dir aquesta notícia? Va ser un dia de sanguinaris. No, aquesta dona, simplement, hi havia l'údol de collar i tot això, sí, bueno, però era una dona que li agradava molt l'UXA i l'UXA molt particular d'aquí, realment, però no era a Nuevo Rico, perquè aquesta dona ja venia de... De família, bé. O sigui que no hi ha qui dius, simplement, ella considerava que a tota Espanya tenia que estar agraït el seu marit i que si tornaves a un lloc i ella se'n caprichava d'algú, no era tan d'escareta com per dir Damelo, però, bueno, ja els altres jaclats ja aclixaven i ja li obsequeven amb allò. Per tant, no feia trecaments a marmada, però sí que, bueno... Però si te'n acaben botigues, el seu pas, això s'ha dit. Com una botiga, sabien que era... M'esmobreja que a Madrid van fer una mera de fons comú entre tots els joies, entre les jugues, per compensar el pobre desgracet que li tocava la vida d'aquesta dona, no? Que se li deia que no, i se l'hi girava. Escolta, m'agafa aquest tipel, no, clar, és que era molt fàcil. No, no, no. Pots dir que no. No, no, no, no, no. Si es cabrageva jo que deia, jo vull aquell penjoll i no sé què, i d'agafava la rampeia. I prèvia. No, però això, evidentment, a Jaume Onzo sobra dir millor que ningú. No, no, no. El Jaume Haintim... El Jaume Haintim té a tocar o m'ha costat gent? No, però aquella època... El Jaume prenia a Nis del Mono allà al Paso de Veiràs, anava tant quan diu, vaig a fer la Nis del Mono al Paso de Veiràs, i ja deia que hi havia clar... Hi havia un climat al vestir de terror, de terror. Clar. Que tothom es plegava els seus desiguals. Per això, però és el terror aquest, clar, és aquest tema. No vull dir que el pelsi, però que hi havia contraprestacions, potser, no? No, no. No tenen insinuacions. Però s'entenia. Jaume. A veure, si nosaltres tenim present que fins al 73-74, fins i tot hi va haver una ejecució, perquè no compregava amb això que tu has esmentat, que tothom l'havia d'estar content amb què ells estessin aquí, no? Clar. Ja penso que, sense tradicionar aquesta realitat, jo crec que tot plegat és una enllegent, a moltes vegades, a l'entorn. Segur, segur. Són exageracions de tota mena, no? Si no, altra enllegueres relacions sexuals, que sí. Ja veus tu. Era un matrimoni conservador, xapat a l'antigua, i potser ell, això sí, per culpa d'un pare molt dictatorial, molt liberal, també, a l'hora, perquè tenia una fulana i tal, doncs així va engafar la figura materna, que era tot el contrari que el marit, que era molt de vota, que era molt d'enamisa, com la van idealitzar. I ens van seguir... Un dels trets característics del masclisme és el que tu acabes de dir del pare de Franco. Sí, sí, sí, sí. Totes sintonia masclista era això, el fill era una birri. A veure si és com jo, m'has de superar. Tot això és... Sí, sí, era així. És una característica. Això va marcar el caràcter. Allò marcava tothom aquí, això va durar fins als 70. Que jo recordi, vull dir això. Sí, sí, sí, el va marcar. Tothom que... el carrer... T'has cargut aquí... Què farem de tu? Espanyada, guia, espanyada. Això era molt habitual. Tot el contrari del que tenim ara, que ara la protecció és pràcticament el 90%. Llavors era un 15. Vull dir, no, no hi havia res. En general, estaves molt sol, no? Molt bé. Llavors, bueno, molt bé. Fantàstic. Però se'ns queden 6 minutets per parlar d'un enemic del poble, a l'hora del teatre lliure. Què tal? Que l'heu vist tots dos? Sí, jo volia comentar una cosa, que ara em venia del tema anterior, que estan fent un reportatge per TV3, no sé si ja l'han fet avui, sobre el relacionat amb el franquisme, és que ara m'ha vingut a la memòria. Ah, va bé. Sobre l'1 de la polio. O sigui, com es podia... Això va ser ahir. I març. Jo no el vaig veure o vaig veure que... Entre línies. Igual el recuperaria, no? A TV3. A veure, habitat, tots els malalts de polio en època franquista, quan no es va voler pagar la vacuna que hi ha. Bueno, és que ara m'ha vingut a la memòria. Molt bé, sí, sí, perfecte. Una cosa... Doncs la gent que ho recuperia a TV3, concat... Va la pena. D'acordant que pot ser antic, d'acordant que la polio, això no ho hem d'oblidar. I les inundacions de Sabadell, dels xantadors, com van tapar tot... Però jo vull dir que hi ha hagut, bueno, llarg del franquisme tantes coses que van... Masses, masses. Sí, parlem de l'enemic del poble. Sí, perquè per vosaltres. Vull fer una mica per comentar-ho tots plegats. Una obra del lliure, a la Cellegran, d'Ibsen. Bueno, està protagonitzada pel Pere Arquilloé, tot amb la conèixer, la Mònica López, del Roger Casemajó, etcètera. Bona meva. Bueno, la idea, una miqueta, és que hi ha un poble en el qual hi ha un balneari, i tota l'economia del poble està al voltant de l'alneari. El tema és tauró. Exacte. Llavors, el protagonista és el Pere Arquilloé, que és el metge del balneari. I el seu germà és l'alcalde, el típic dels pobres, que tothom està aposta en el mes mò. Llavors, la idea és que el metge, demana unes analítiques de l'aigua, se n'adonen que aquella aigua està contaminada de tal manera que el balneari s'ha de tancar, segons ell, i hauria de passar x anys fins que es tornessin a fer unes conduccions noves, etcètera. I aquí comença la obra, no? Està dirigida pel Miguel de l'Arco, que és una persona que jo vaig entendre que era de Madrid, que no parla en català, però que el Lluís Pasqual van estar parlant i va dir doncs, en ve de gust, dirigir aquesta obra. Va estar molt xulo, perquè el dia de la obra, després ells es quedaven i teníem nosaltres un col·loc amb la companyia. És molt interessant. Una de les coses que, clar, ja la disjuntiva típica, què fem? Diem en el poble això i ens quedem tots sense per dir a algú menjar directament, o què? La reflexió que fa el Miguel de l'Arco, Jaume, que quan diu la societat aquesta, està massa comparada, diu a nivell social, diu d'un en un som mitjanament intel·ligents. Diu, però tots junts només formem un únic idiota. Diu, no fa pagar un preu molt a qualsevol que digui allò que no vol sentir. La idea és si la majoria és el que hauria de parvaldre o no. Una miqueta parlada de moltes coses de la democràcia, no? Jo recordaré una cosa que va passar precisament amb això d'Eurovegas, que hi va haver un senyor de perquí a prop, no vol dir que no diguem el nom, un senyor de perquí a prop que va dir, no, això donarà molta feina i tal, i llavors el que li va preguntar, però potser el que hem de fer és veure quin tipus de feina estem, perquè és clar, i després tot el que això genera. Jo crec que la situació és molt semblant. Ens interessa a nivell de... per construir un teixit social que realment ens puguem sentir orgullosos de determinades coses, perquè el balneari era una molt bona cosa, però paral·lelament, i l'obra també en parla d'això, paral·lelament, i abans que hi hagués el balneari, doncs hi havia una gran indústria en aquella zona, i aquesta gran indústria, com ha passat a molts llocs, ha fet malbé a contaminant l'aigua. Penseu a una cosa, aquesta obra està escrita al 1800 i no sé quant. Llavors, jo que he treballat en la companyia d'aigües, garanteixo que la contaminació de l'aigua subterrània, en els anys 60 hi existia, vull dir que no estem parlant d'una cosa nova. I que actualment s'han trobat maneres per recuperar l'aigua i en definitiva utilitzar-la amb unes garanties prou bones. Llavors, aquesta obra a mi em va fer pensar molt amb això, i en aquest sentit és molt bona, i sobretot en aquest final que té, ja no l'explicarem al final. La cenografia és brutal. És bona, sí. Amb aigua a l'escenari. Molt, molt important, perquè és clar, hi ha un detall molt bo, i en definitiva, si aquella època es parlava ja de grans inversors, doncs actualment també els tenim, i que tot això és una cadena, no? Sí, parla molt de l'onestatat, no? L'onestatat de la persona enfront de l'idealisme també parla una miqueta, no? Realment és honesta o és una persona superidealista i sucarregador, perquè a la seva dona li diu, escolta'm tu, que ens quedarem sense, nosaltres tenim dos fines, ens quedem sense menjar, ens quedem... No, també parla d'això, parla de les grans masses, fins a quin punt tenen... Però és a l'hibsendramàtic de la Casa de Nines, arriba aquests enfrontaments verbals que s'hi diuen, no? Sí, sobretot el germà amb ell, no? L'alcalde li diu, escolta'm que jo vull guanyar les properes eleccions, i es dona una situació? Sí, però no és tant el guanyar les properes eleccions, sinó el polític que et presenten aquí, precisament és aquest home que en definitiva, el que ha de fer és veure de quina manera puja la ciutat, i és clar, si descobrim això, ell els diu, però és que això fa més mal que bé. La realitat és molt bona. Molt bé. Fantàstic, fantàstic. La propera setmana seguirem amb la Rosa, que també l'havies. Sembla aquesta obra, i si m'he d'ampliar la informació, ens queden 20 segons per dir adeu-siau. Adeu-siau. Passeu molt bé. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Doncs així comencem aquest programa d'avui. El 50 programa Gaudí va bona part, estem de celebració, no només per aquest número tan rodeit en Maco, 50, sinó també perquè avui és el Dia Internacional de la Ràdio, i d'en aquesta gran coincidència, o feliç coincidència, jo em trobo mig de tot plat. Avui, que és aquest gran dia, he decidit fer algo que en 50 programes no he tingut valor per fer, però que avui val la pena, bàsicament perquè teniu una setmana especial, que és punxar el jazz. Perquè per mi és el gran gènere, perquè per mi és enorme, és molt difícil definir i classificar amb un programa, jo crec que n'estaríem tot un any sencer per poder desxifrar les claus del jazz, però crec que és la millor manera, la manera més dolça, d'ansetar-lo precisament avui, perquè és el meu aniversari i el nostre aniversari. I la sessió d'avui es diu Black Coffee, i suposo que entendreu per què. Una estoneta, com sempre, us explico. I la sessió d'avui és... I la sessió d'avui és... I la sessió d'avui és... I la sessió d'avui és... i la sessió d'avui és... i la sessió d'avui és... i se-taqui a la sessió algun dia. I標er, fora iет. Why you never shed a tear Remember, I remember all you said Told me love was too bloody and Told me you were through with me And now you say you love me Well, just prove you do Go on and cry the river I'd like to see you cry, river Cause I'm tired of crying over you Doncs suposo que és la millor manera de començar aquesta nova etapa, el programa 51, que és el de la propera setmana Doncs amb aquestes grans divas, amb aquest black coffee, potent, dents, amb la seva crema...