Babilònia del 20/2/2014
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
que acaba de rematar la feina, és una pel·lícula, un punt irònic, un punt nàcide, que examina les relacions entre les persones i les posa en un context futurista en el qual els mitjans de comunicació ja s'han apoderat de les nostres vides. És una recomanació que us fem, d'aquelles que no tenim cap mena de dubte de vegades, i que fem recomanacions dubtoses, però aquesta segur que us encantarà, perquè és una pel·lícula fantàstica. I l'altra recomanació sí que és una recomanació més delicada i que la posa una mica de més en quarentena. Jo, si les persones que sé que tenen el mateix gust que jo els recomanaré sense cap mena de dubte, però jo sóc conscient que és una recomanació, doncs això que, com us dic, s'ha d'anar una mica amb peus de plom. Però, en fi, és una proposta diferent, radical, totalment inesperada, que es diu, tu hi eres, ets sí, que és un documental diferent dirigit per Ben Rivers a l'any 2011, però que arriba ara les nostres cartelleres concretament a una sala de Barcelona, que és el Zoomzeig o Zoomzike, o Zoom, no sé què, com es digui. La veritat és que encara no s'ha pogut pronunciar aquest nom Zoomzike, suposo. Si ho sabeu, truqueu-nos, sisplau, per telèfon, i ens ho dieu. És la sala que es trena aquesta pel·lícula, que és un documental amb un blanc i negre, amb un tractament molt curiós que sembla, fins i tot, gairebé cinemut, com si fos un d'aquells documentals de principis de segle, tipo Robert Flaherty, tipus tota aquella gent, tipus avui, tot allò. I parla d'un senyor que viu a la naturalesa, és com una mena d'aramita, un senyor que fa una vida absolutament assètica en el cor de la naturalesa, i ja està, parla d'aquest tio, i la pel·lícula adopta tots els ritmes naturals i els ritmes de la passimònia i l'espera que significa, això, viure a mig de la naturalesa, rodejat de vegetació, i ja està, buscant-se la vida com pot, i sense parlar, òbviament, amb ningú, perquè el senyor està sol i no fa massa res en tot el dia. Clar, és una pel·lícula, com us dic, molt arriscada de recomanar, perquè, bueno, no és cinema convencional, i, a més, no és un cinema d'aquell que depara moltes sorpreses en forma de molta acció i molta història. El contrari, és una pel·lícula que té plans molt llargs i que està construïda, sobretot, a base de temps morts. És gairebé un cine, gairebé experimental, i no és de la grat de tothom, però jo penso que si us voleu arriscar i si voleu provar coses noves, doncs aquesta, tu i els etsí, que s'estrena demà mateix en aquest cinema, és una opció bastant xula. Bueno, ja ha quedat algun tema pendent, però deixem per la setmana que ve, no ens deixarem de parlar d'alguna altra recomanació que teníem, ja ho farem la setmana que ve. Res, no queda més que acomiadar aquest programa amb aquest tema de Silver Mounds i Honor Orchestra, que és un altre dels grups que treuen material nou aquest any, i, a més, és molt intens, de manera que, bueno, entrenem el cap de setmana amb les piles ben posadetes. Moltíssimes gràcies per ser a l'altra banda, com sempre. Gràcies per escoltar-nos, gràcies per ser al chat, per ser una cosa que no he pogut parlar amb vosaltres, i res, us esperem la setmana que ve, espero que puguem parlar una miqueta més, puguem tenir una miqueta més d'interacció. Ja ho sabeu, dijous a les 8 del vespre, a la sintonia de Radio Svern, condescendor de Flutho. Si pleu, si hi veu i si no hi sou, doncs deixeu un post i ens dieu que ens acompanyeu de alma. Moltíssimes gràcies. Adeu, cuideu-vos. Bon vespre! Benvinguts a un guijous més, el Babilònia. Aquí estem amb bona companyia, com sempre, per parlar de les arts, de la cultura, del cinema, del teatre... De sexe, no, eh? Bueno, podem parlar, també, de sexe. Bé, sí, sí. Bé, va. Exacte. Rosa, com estàs? Bé, molt bé, amb la veu ja recuperada. Pràcticament recuperada. Fantàstic, molt bé, moltíssim. I el Jaume, que el tenim com sempre aquí. Sí, com sempre. He fet un toro... Un toro, però brau, ja. Un brau. Allà el Torito Bravo cantava el farino, que lleva botines y no va descalzo, aquell clàssic de la música... Jo sempre m'havia agradat la comparació que es feia de bou o de toro. O de toro, sí, sí. Jo sempre havia assimilat el toro, eh? El bou és mans. El bou és mans. Mansó, sí, sí. Mansó, és dòcil, és perfecte. Feines, feines, així. Canvi l'altre. L'altre és caràcter en persona. Molt bé, escolteu una cosa. Ja que parlem de braus, és una cosa així molt, molt tonta. I potser a partir d'ara deixarà alguna gent d'escoltar-nos. No, ho dic en sèrio. Conèixeu el monument de Rafael Casanova, que va fer el que hi ha al carrer Alive i cantonasa... Ah, el de Barcelona. Cada 11 de setembre hi vaig. Doncs hi ha un estudi seriós, l'escoltor es diu Rosent Noves, conegut al periode del modernisme català, i hi va fer una primera obra, que es deia Torero Ferit, l'any 1890, no me'n recordo, un 90-yalgo, no, perdó, 1870-yalgo, que està al Manac de Barcelona, i llavors és un Torero Cacao, està fet amb bronza i gira el cap cap a dalt amb una cara de patiment, perquè l'han tocat, vull dir. I llavors, què passa? Que quan es va fer aquest monument, que li van encarregar per col·locar el passeig Lluís Company, va agafar la mateixa cara. I clar, la fíge del Rafael Casanovas és la fíge del Torero Ferit. Ho dic per al tema aquest de... Mira, a veure, al final les cultures confluen. Això és cert. Que pateix, que pateix. Al final les cultures... Però Rosent Noves va agafar... No està documentat, però si et mires la cara d'aquest Torero Ferit, que és ell mateix, amb la cara que té el Rafael Casanovas a punt de caure, que va ser ferita a la cama, a punt de caure, en aquell moment, doncs és la mateixa cara. Per tant, té la cara d'un Torero. Mira, aquesta setmana també sent de celebració... No ho estàs dient com una contradicció? No, però és un coneixement... No, en aquella època... No, però passem una cosa. En aquella època la festa dels Torus era una festa absolutament que no tenia cap connotació espanyolista en cap moment. Aquí a Barcelona era una plaça Torera de primera línia. I no li hem d'altorir, del Torino que estava a la Barceloneta, que hi havia 14.000 persones allà dins. Per tant, és un concepte diferent al darrere, és una mica per fer mar d'her. Home, hi ha més en dues classes de braus, de curses. Sí, sí, sí, podríem així. Aquesta setmana hem estat també de celebració de la novel·la del Paco Candel als altres catalans. Ah, mira. És l'acusió de cultures, que diguin. Molt bé, molt bé. Molt bé, doncs avui tenim moltes cosetes. Hem de seguir parlant la setmana passada, com no estava aquí la Rosa, vam dir que ens faria un paio de comentari de l'enemic del poble, de l'etl d'Enric Gibson, a Tetralliure, i els homes parlà de les titelles, perquè aquí donem espai a tot el lloc que té a veure amb el món infantil, que ens agradava moltíssim, amb diversos animats, titelles, clar que sí. Amb la sireneta, amb aquesta revisió del conte del Hans Christian Andersen, seguirem amb música amb el festival Rachmaninoff, a l'OBC, que la Rosa va disfrutar d'aquesta potència rusa, que jo, directament, els homes farà un mix entre una conferència del Matthew Trimm, i sobre la diferència entre Catalunya i Escòcia, i també es parlarà d'una d'aquestes paraules magnífiques que té l'almanac del Cordill, i per últim parlarem d'això del Cordill, i anem malament. Encara dura, el tema del Cordill. És com que diem això del sexe. Ja vam dir que no es banteríem més el Cordill. D'acord, jo vam dir. L'almanac. I llavors, parlarem de cinema, parlarem d'una pel·lícula que ja hem parlat, però li farem una revisió, potser, musical, a propòsit del Lluïnt Davies, que ja sabem pronunciar-ho, aquest leuïnt, que sembla que deien és Lluïnt Davies. Dos pel·lícules d'Esgoia, la Farida, i la Rosa es parlarà de vivir és fàcil con los ojos cerrados, ara en guanyadora. I per últim, si ens queda temps, perquè com sempre anem a córrer cuita, parlarem de Nebraska, i parlarem d'una pel·lícula original diferent del Michel Gondric, és l'espuma de los dies. Hi ha un convidat de fons a Bob Dylan, justament un dels convidats amb aquesta pel·lícula de germans Coen, que apareix al final de la pel·lícula, tindrem com darrere a fons, i també escoltarem part del mig, un número 1, que ara fa 27 anys, d'aquella cançó dels bons jovis, que es deia Living on a Prayer, que era d'aquests hymnes del rock, però ja fa 27 anys, que jo recordo com votava amb aquesta cançó quan ballava jo, mare de Déu Senyor. Que tot és molt jovenet. Ja has comentat abans, que ahir feien l'aniversari la cançó de Simon & Garfunkel, The Sounds of Silence, The Sounds of Silence, Sí, també. Fem memòria i la posem la setmana que ve, d'acord? Sí. Vinga, Rosa, comencem per anar amic del poble. Sí, com no? A veure, és una obra de teatre... Ja ho has dit tu, que és l'autor S.Lipsen, a aquest autor norueg, no? Està bé. Està bé, encara s'està representant el teatre lliure de Barcelona. És una... Sí, de fet, tenien una data d'acabament, però, com que hi ha hagut molta demanda, han pogut prorrogar una setmana o dues més, que això està molt bé. És una llàstima, també, quan venen les obres, i amb tant poquet temps, en Cartellera, i que gent està esperant que es vagin venent entrades per poder anar ampliant. Això també per una altra banda. Vol dir que hi haurà variació i renovació de programació. Doncs mira, de un i dos. També és positiu. Bé, doncs, no és un tema. És que tracta varios temes, ja l'altre dia vau fer una miqueta d'introducció de què va, l'explicació. És un situem de nou, ràpidament, un poble on viu en tota l'economia del poble pràcticament està basada o us beneficia de l'existència d'un balneari. Esclar, imagineu-vos els comerços, els hotels, tota la gent, totes les professions i tota la feina voltant d'això, no? De la riquesa que crea aquest balneari. Llavors hi ha dos germes en el poble, un és l'alcalde i l'altre és el metge del balneari. Aquest metge és l'altre personatge que fa el Pere Arquilloé i fa un ensenari amb l'aigua. Descobreix i comprova que aquelles aigües no són bones, són nocives per la salut humana. Això s'ha d'arreglar d'alguna manera, s'ha d'onetjar o tancar i fer-ho. Imagineu-vos quan ell ja això ho fa, o intenta fer públic. Primer el seu cercle més proper quan ho intenta fer públic. I aquí intervenen ja la família, ostres, vigila, que és la teva, la nostra font de vida també, ostres que tens uns fills, després les pressions que pot arribar a arribar, també per a mitjans de comunicació, periodistes, en un primer moment sí que salien amb ell, i això ho hem de dir, això a la població ho ha de saber, però de seguida quan arribar a huides de l'alcalde, que el seu germà és de l'alcalde, ostres d'unidor, ja aquí tenim també el conflicte original, i de seguida també apareixen les forces econòmiques, que és el president de l'Associació de Comercials, i de tot això també amb molt bones maneres, però clar, aquest senyor li havia de dir, escolti'm, és el nostre mitjà de vida. I llavors és aquest enfrontament que perdura, és una obra de segle XIX, però que perdura avui dia amb una vigència pleníssima, total. És aquest enfrontament, no? Cada prima més, cada balda més, el bé comú, i la sinceritat, i la veritat, pesi el que pesi, i costi el que costi això, o per contrari això s'ha de amagar, s'ha de tapar, s'ha de ocultar, i hem de continuar vivint, com si no passés res, perquè aquí hi ha una sèrie d'interessos econòmics, i socials, i un benestar, que és la polèmica que està servida, la discussió està servida, i aquí la gent es pot posicionar com vulgui. Perquè l'obra no es posiciona. No, jo és que precisament pensava, i esperava, i potser és una miqueta una decepció que ell tenia jo, però bueno, també ho entenc perfectament. Jo pensava que el Ibsen es posicionava més cap a dir, escolti'm, és que aquí s'ha de pebalre la salut de les persones, per davant de qualsevol tipus d'interès econòmic, o ja dic, o de pressió, o de força de pressió, o de grups de lobby de pressió, o de poder. I no, almenys, la representació i la versió que s'ha fet al lliure, que el director és el Miguel del Arco, que ha fet aquesta versió, jo, no sé, ja mal que tu també ho vas veure, jo vaig trobar que va deixar una visió molt oberta, de dir, es poso les dues bandes, uns tenen la seva raó, per això, per això, per això, i els altres, els que consideren que aquests fets no s'han de publicar, no s'han de fer públics, no cal alarmar la població, anar-me'n trempèjant com puguem, doncs també et donava les seves, i una miqueta veus aquest debat, aquest diàleg, aquesta demagògia, fins i tot, per part d'allà, la part política d'alcalde i amb les forces del poble que s'alien totalment, de lo que ja podia ser fins i tot una manipulació de les masses, perquè dius, a veure, què és més important aquesta reflexió, sí que ens la fan, que és més important, ens la fan als espectadors, que és més important l'opinió d'una minoria qualificada i que sap de què està parlant i conscienciada i responsable, o l'opinió o el vot de la majoria que no sap de què està parlant, i que és molt fàcilment manipulable. Jo crec que aquest debat, aquesta reflexió, per mi va ser molt interessant. Sí, sí. Sí, ja va quedar bastant clar aquesta setmana passada, però jo penso que hi aportes un ventall més ampla, o sigui, nosaltres vam parlar de coses concretes, una introducció que dona molt de sí, aquí. Exacte, agafar l'obra i agafar la contemplada. És molt actual. A veure, el que sí que vaig veure és que hi havia un posicionament en què a favor de la política o a favor de la veritat, que tu també ho has esmentat quan ho has començat. Llavors, esclar, d'un moment, tots tenim aquí dins el xip, i això últimament trobo que és molt recurrent. Aquí dins que, a la veritat, per davant de tot, la política en tot cas és un art per controlar tot allò que pugui arribar a ser com el que planteja l'obra. En definitiva, que en aquest poble han existit unes pàbriques que han contaminat, i ho han contaminat durant anys, i durant aquests anys, en un moment determinat, es fa el balneari. I l'aigua, llavors, era bona i era molt... Clar, aquí està el problema, no? Que el que no es va preveure o el que no es preveu és tot el que té de negatiu precisament per arribar, doncs, a malmetre, tot això. Si nosaltres partim de la base, jo, per exemple, que he treballat a la companyia d'aigua, sé de què va això, de que en els anys 60 hi ha una contaminació molt crescuda al riu Llobregat i al riu Bresós, i tot això s'ha millorat. Vull dir, s'ha millorat fins al punt de l'aprofitament de l'aigua. Aquesta obra queda com un fet d'abans, no? Però, esclar, és que no és això el que planteja l'obra, no? O sigui, tots els inconvenients que planteja l'obra avui es pot dir que, científicament, es poden superar i es poden... s'eliminaran tots aquests inconvenients i ja està, no? Però esclar, el que hi ha aquí és allò. La política és l'art de tirar endavant aquells projectes que ja funcionen i la sinceritat és aquelles coses que, en definitiva, ens han de privar que aquest funcionament, si no va, l'hem d'aturar. I aquí està el problema, no? Si l'aturarem, ja hem perdut la pistonada. Exacte, i fins i tot també anem més endavant encara, dius, i llavors, què s'entén pel bé comú? És una reflexió sobre el bé comú. Totes les dues parts estan defensant el bé comú. El metge des de l'abasant de la salut, que això és el honest i és el que s'ha de fer, el correcte. I els altres, pel seu punt de vista, el bé comú és que hi hagi aquesta riquesa al poble que encara continuï funcionant, que la gent, els turistes, els usuaris posen vinguins sense cap problema que continuï. Quina és la noció de bé comú? No és la idea que podem tenir cadascú de nosaltres. Això es depèn de qui ho explica i qui ho manega. Doncs et diu que és el bé comú. Hi ha una cosa que penso que sí, que és molt important també, que aquesta obra, com tu preguntaves, no es defineix clarament, sinó que t'exposa. Tot el contrari del que va fer el senyor Spielberg amb tauró, que allà sí que es posiciona aquell senyor. Aquesta colla de polítics i interessats, són capaços de dir en el poble que corren el perill que em trobarà sols menji, fins i tot. Automàticament allò era una pel·lícula per a mi, molt bé, com si no ho coragéssim. En canvi, l'obra aquesta, tal com està agafada, crec que el que proporciona precisament és dir, penseu-hi, què és el que tu proposes. Si us trobeu si ara actualment estem vivint també això, pot arribar a parlar de corrupció política, fins i tot, per les pressions que tenen de corrupció dels mitjans de comunicació, dels periodistes, els que en un principi sembla que sí que... No els no ho sembla, el reculsaran, faran entrevistes, ho divulgaran, després no canvien totalment. Resultat que aquell mitjà de comunicació també depèn de l'actitud de la dona d'ell, que deien, és que vam tenir la gran sort de poder estar el dia que es feia després al col·loquia amb la companyia. És molt interessant, és molt interessant, és molt interessant, és molt interessant, és molt interessant, és molt interessant, és molt interessant, és molt interessant, és molt interessant, és molt interessant, és molt interessant. El col·loquia amb la companyia, i llavors van poder preguntar-li coses. Ells també t'explicaven i aviam, va estar també el director, el Miguel Del Arco i també deien... Ah, el tema del paper de la dona. Jo, més que la presència... la presència de la dona, és l'actitud El personatge ha parlat d'una periodista que no sé si has inventat aquell paper o no. Però el veus molt preocupada per les coses tangibles, per la nostra família, per la nostra família, per les coses que hem de viure i demanar. Però és que ipsen és així, ipsen, en casa de nines, ja anava per com estigues. Ja, i jo crec que això és... I era un homenatge en aquest cas de la forma de la dona en aquella època. Jo crec que ipsen era més aviat un dramatur de dones que no pas dones. És una obra que crec que surt una mica de la seva línia. Estem acostumats que els papers de les dones ja són també més implicatius, més amb aquests entitos potser reculsant la versió de la seva home, perquè dius, ostres, si estem junts no només és per un interès econòmic que teniu un projecte de família, sinó també que realment i lògicament jo comparteixo també les teves dades de la teva manera. Estava molt bé que aquella noia protestés per la poca rellevant-se, no? De tota manera, sí que és cert, com dius tu, que no era tan poca. Vull dir, més si la situem en l'època, no? Clar, i es veu que el director l'havia augmentat una miqueta més fins i tot. Molt interessant, molt bé. A més, la cenografia és una passada, és una preciositat allà. A Maigua hi ha l'escenari, una claveguera, jo és una claveguera. Jo al principi pensava, mira, Déu-s'hi el Balneari, no? La part d'aquesta condició no és una claveguera, superinteressant. Molt bé. Doncs fem un salt, encara que seguim dins del món de l'espectacle, i parlem de titilles, no? La cirereta. La cirereta, què tal? Aquesta és una obra que he vist a la veïna ciutat, veïna ben benó, però propera veïna ciutat d'aigua lada, i que va ser prou interessant. Què és el que destaca d'una obra com aquesta? Doncs és la presentació, com està fet? És de titilles. Les titelles no tenen més alçada que aproximadament entre 80 centímetres i un metre, i llavors, lògicament, les persones que mouen, són dues persones que mouen les tres, quatre peces que tenim a l'escenari, doncs li donen aquesta gràcia, i la veritat és que el que cal és que t'oblidis d'ells i que contemplis les titelles, no? La veritat és que ho aconsegueixen, a més a més les peces musicals estan molt centrades, i a mi el que em va sobtar molt, perquè hi vaig estar amb els tres nets d'allà, d'aigua lada, que quan em va dir jo, perquè no sé si la coneixeu, però arriba a un punt per salvar el príncep, ella, o el mata i d'aquesta manera ella queda com a sirena, o una altra alternativa que pot ser allò de dir, doncs, no. Pella de renunciar, per amor, per amor al príncep, ella de renunciar a convertir-se en persona, i llavors quedar-se com a sirena. Amb un boll, ella es transformaria en un boll, exactament. I llavors concretament el nen em va dir, diuen, doncs jo no, jo no. Em va semblar molt... És pràctic, és pràctic el teu net. És l'aplicació de Walt Disney, i és la mateixa temàtica. Bueno, és un conte, us recordo que la sireneta és un conte de Hans Christian Andersen. Però aquesta adaptació, potser Walt Disney, l'ha fet més general, per tothom. I sempre, a l'original del conte, sempre és més bèstia. Sempre, sempre, i per aquella adaptació pels nens, sempre es va ser més suau, la part somàtica, era molt bèstia. Però te la ve, vull dir. Apaga el perró, el Charles Perról, que és francès també, que escrivia contes també, de fada, la que potser té vermella i té la marinera, i la Bintafox, pela, jo sí que era dur, jo sí que era dur. Però bueno, estem acostumats. Molt bé, molt bé, és quarta hora de durar, d'aproximadament, però molt ben posat, i com deia, també blobra, d'una altra manera, però l'amientació era correcta, la presentació. És d'aquí defensen les tiplles, per petits i per adults. Jo crec que és una... clar, és un plaer, no? Passem a la música, passem a Rajmaninoff i a Rimsky Korsakov. Això és com tota la festa russa, aquí tots els cossacos, per aquí, en guerra. Cha-cha-cha-cha-cha-cha-cha-cha. Les marches, aquelles, no? No, a mi m'agrada moltíssim la música russa. Jo soc una manda des de la part més d'Astra Rimsky, i la part aquesta més contemporània m'encanta, l'Ocea i la Foc i tal, i això, que és el previ, d'aquella època, adonoriosa... Digues, digues, explica-ho tu, que m'agrada molt, m'agrada molt, m'agrada molt. Va ser el cap de setmana del set, el nou de... Aquest és el mes de febrer, es va fer un festival Rajmaninoff a l'OBC, l'Orquestra de Barcelona, i llavors cada dia era una... o sigui, no repetien el mateix concert, que és l'habitual, sinó que es tocaven unes sinfonieses pacífiques, no? Jo vaig plugar en el dissabte, llavors vos van ser les que hi havia dissabte, d'acord? El Rajmaninoff va ser la resobdia sobre un tema de Paganini, i després és l'únic dia que es va fer una altra peça, d'un d'Arniski Korsakov, que és Seresade. Això és macíssim, eh?Una preciositat. Mira, del Rajmaninoff es van interpretar concerts, sobretot, clar, per piano i orquestra, diferents números de concerts, i la solista que va venir és una solista napianista coreana, va néixer a Corea del Sud, crec que era del Sud, sí, del Sud. Es deia Mili. Amb 3 anys ja va començar els estudis musicals. 3 anys. 3 anys, o sigui, és com es diu en una producció. Prodici, sí, sí. Allà no la van presentar així ni molt menys, però vull dir una persona que tenia... i té una capacitat impressionant, és força jove, i es diu Ajota Lim, i és una passada. De debò, és increïble com toca el piano, aquella noia. És una virtuosa. Ja, de per si, Rajmaninoff és una preciositat, és una plaer també, doncs és una passada. I complicat, eh? O umplia tot l'editori, l'orquestra, la veia seria també rendida a ella, rendida a ella, una preciositat, una xuleria, una xuleria. A veure, aquesta obra del Rajmaninoff, que són les variacions sobre un rapsòdia, sobre un tema de Paganini, és un estil similar. Una miqueta us explico el que hi ha al programa, que ho defineix força bé. És un estil similar a un concert per a Piano i Orquestra, la estructura consta d'un únic moviment, subdividit en pas i es basa en 24 capircis, per a viulir sol. Però, ja dic, amb totes les d'això, feta per piano, perquè el solista sigui el piano. I llavors era lluïment, el lluïment. O sigui, us recomano molt, són d'aquests discos que vostres busqueu-los, publicats, estàu a les emissores de ràdio que fan música. Aquestes variacions són improvisacions? No, no, no. Són variacions sobre un tema, perquè hi ha obres d'altres artistes que s'improvitzen. Ja, ja, no, no, aquestes. Aquestes són brutal. I aquestes compositors, que ja havien fet alguna variació, algun treball sobre aquestes de Paganini, que van ser per exemple el Schuman, el Brahms, el Litz. D'acord. L'únic que he dit, pregrada, de no convidar-lo així. Bueno, el directe és el Pablo Izquierdo, que és al... Perdón, Pablo González, és al directe titular de la OBS. A mi durant aquesta temporada encara ho serà, després ja la pròxima ja vindrà al directe japonès. Fantàstic. Però és al Pablo González. La segona part, ja va ser, ja, Vos de Ceresade, de Rinsky Corsakov. També va ser una delicia. Aquí ja jugam a l'orquestra introduint, Sabeu què serés a dèys? Aquella princesa, aquella esposa que es va casar amb aquell viscir o amb aquell emir, no me'n recordo, em veurà el carrer que tenia aquell senyor del conte d'amunt de les milions de mitjans, ja sabeu que era l'Emir o era un Emir o algo així. Sí, un Emir o viscir, anem per aquí. Sí, que llavors ell, bueno, mira, va matar en totes les dones, les que es casen, la va matar. A la nit, mira, es mata tu. I en canvi, va ser tal. No ho sé, això sí que no ho sé. Les milions de mitjans anem cap aquí, segur, segur. Segur, segur, segur. Jo aquesta ja, pam, amb aquesta ja fora. Pip, pam, fora. Home, deu ser activat. Home, deu ser llançant, home, això. Això és molt fort. Això és molt lleig, molt lleig. El lloc de seduïda i abandonada. Clar, seduïda i eliminada. Mira, és una cosa que tinc pendent de sempre ho he dit que m'agradaria dir les milions de mitjans. És bo que són molts contes. Són molts contes. I dius, però, bueno, sobretot, per mirar una miqueta l'origen, com va començar tota aquesta història. I pujats de tot, eh? Sí, home, clar, l'important és quan arriba aquesta sereza de, que llavors ella amb la seva gràcia, amb la seva intel·ligència i amb els seus coneixements, doncs aconsegueix tenir allà, en Badalid, aquest senyor, i llavors, com que mai no acaba la història, li comença a explicar on compta i mai no l'acaba. Sempre li deixen esperar, perquè, bueno, ja demà continuaré. Clar, i el senyor buscara aguantar tots els dies següent per sentir una altra part de la història, però ella la sap fer lligar amb una altra, o sigui, l'acaba, però la lliga amb una altra, i ahir el manté sempre amb aquesta expectativa, amb aquesta expectació, sé com acabarà. I som contes molt variats, des de jo què sé, el Simba... Això és com la sèrie de televisives, no ho sé, sí. Al principi de la jove... bueno, moltes, moltes històries que són de les milions de mitjans, eh? Llavors és quan apareix la persona HD, ja de serezat, és sobretot a l'arpa, s'ha d'amplificar amb l'instrument de l'arpa, és preciós. El diàleg que arriba a tenir l'arpa amb el violí, amb el fagot, és una preciositat. És que és moltíssim, això. Ai, Déu meu. És un consens molt. Pot ser que ens ho passem bé. Exacte, disfrutant d'aquesta manera, no? Però ja, me'n faig treballa doble ara, perquè has d'explicar una conferència del Matthew Tree i has d'explicar una paraula d'aquest estel del Manac. No dic del cordill per no liar-la. No ho diguis. En no ho vol dir, no ho vol dir, però... No, no, no. Bé, doncs el Matthew Tree va estar convidat a cordellar de Llobregat, a la veïna ciutat, doncs precisament perquè ens parlés de la diferència de situació que existeix entre Escòcia i Catalunya, que com sabem molt bé, perquè si no ho sabem és que no estem en aquest món, doncs han començat un camí cap a la independència, no? I aquest senyor doncs ens va esposar a tot un seguit de diferències que existeix. Jo les resumiré dient que si a Catalunya, per exemple, hi ha hagut tradicionalment una situació de conflicte constant, doncs a Escòcia no, ho diré, és diferent. I la veritat és que allà quan va començar o va pensar algú que volien anar cap a la independència, doncs els reglesos els va semblar prou bé, per dir-ho d'una manera, no? Que problema, van tenir. Ara també és veritat que ell va acabar dient que va estar en tant maco, això. Perquè nosaltres també ho hem alimentat en aquest sentit. Va ser prou interessant aquesta diferència. És clar, aquesta desertació va generar tot un seguit de preguntes, que ell va anar contestant segons un criteri. Va la dir que és un senyor que ha tingut sempre molt clar que el dret a decidir és una cosa que cal que es produeixi a totes les comunitats que es pugui generar una situació semblant i que, lògicament, els seus escritos, moltes, moltes vegades tenen a veure, precisament, amb les injustícies que provoquen determinades potències que resisteixen a que això sigui democràticament acceptat. Dit això, doncs jo penso que una de les coses bones que podem dir sobre aquest senyor, a part d'això, perquè no ens quedéssim només en aquesta situació, és precisament un petit escrit que fa amb un d'aquests articles que escriuen al diari que parla de monstres. Mare i Shelley volia que el seu Frankenstein fos un tractat sobre l'educació dels homes. Bram Stoker va escriure Dràcula influït per la moda creixent de la incineració de cadàvers. Wells va crear l'home invisible per mostrar els extrems del comportament humà. Kurt Stomach va fer el guió de l'home allò inspirat pels mites licant trups de Grècia, Turquia i Romania. En la primera meitat del segle XX, aquests quatre monstres fictícies d'agudament convertits en imatges de carniosos per còlibut espantaven els nostres avis i besavis de debò. Jo penso que això és una molt bona proposta de pensar en la qualitat d'una persona. Doncs sí, sí, fantàstic. I quina paraula ens ofereixes avui, de l'Almanac? És una paraula, és una cançó. Hola cançó, doncs vinga. El que passa és que jo segurament no la sé. Quina paraula? La veu per cantar. Oi, m'he despustat. Una cançó, una cançó. Ah, que hem de cantar una cançó. Ara te la diré, ara te la diré. Aquest matí jo he cantat una, però la puc repetir. Una de Verhamon. La que deia he echa a mi la culpa de lo que pase. No us explicaré quina era la situació. De moment no l'explicaré. Molt bé. El que diu que hi ha una... Pel febrer es feia la segona bogada de l'hivern. Això vol dir que el que diu aquí... La primera s'havia fet abans de Nadal. Bogada vol dir rentar la roba. Sabem molt bé això, no? Mentre picaven la roba, les bogaderes cantaven. Catarina Valriu, a rentar la bogada. La cançó aquesta, no? No, és que jo no sé... No em surt. Jo no anava a rentar el riu. Jo no sé el que és anar a rentar el riu. Jo tampoc, jo no hi anava. Bé, jo dic la lletra... Jo dic la lletra i llavors us quedeu amb la copla. Em passen 3 galants. 3 l'han saludada. On? Sota el pont. Ja em diu el més petit. Oi quina galant d'ama? Respon, el mitjanet, qui l'hi ha a la cambra? Molt, mira. Aquí també hi ha marro. Ja em dic que no parlíem de sexe, però al final... Ja no sabia. Això és eròtico-festivo. Sí, sí. És que la vida està farcida de sexe. Els diàlegs que també té molts poèmics. Aquesta mena, clar que és bonica. Romances, aquests que van a la font... Sí, sí, sí. Molt bé. Clar, llavors d'això cantant a mi no sé. Per la setmana que ve, diu vola entre aquests dos perills. Segons el poeta Ovidi, això és el que va dir d'eda del seu fill Icar. Parlem d'això. Ah, molt bé. Jo deia que era la caiguda del... Sí, que volia arribar al sol. Icar volia arribar al sol. Això del cordill promet. Doncs mira, avui com estem escoltant de refons el Bob Dylan, ens va tenir pintat per parlar de la pel·li. Va començar a parlar de cinema, no? Sí, molt bé. Perquè justament amb aquesta obra magna, crec que jo del Descoent, a propòsit de Lluïn Davies, doncs apareix el senyor Bob Dylan, no cantant aquesta cançó, que és un clàssic, és el Knock and the Heavens Door, tocant a les portes del cel, perquè justament és una pel·lícula ambiente de l'any 61. I ens parla del folk, de la música folk americana. I això és un element que pot trastocar a la gent, que la gent en general, com deia amb el Jaume, que molts tipus de gent ha vist la pel·lícula i tothom ha estat d'acord, que és una magnífica obradar, no? Però crec que una mica s'escapa, el que està passant en aquella època amb el món musical. I clar, hem de tenir en compte una cosa molt clara, cinc anys enrere, que estava triomfant era el Bispresley. I al mateix moment hi havia una cosa, que es deien els grups Dubub, que eren aquells grups que feien Duduà, Duduà, constantment, que quan cantaven, que apareix un grup que són quatre germans, que canten d'aquella manera, no se t'en recordes, que si vestits, amus mateixa, un mateix, jersei blanc, doncs és aquest tipus de música. Clar, hi ha una problemàtica, perquè ho esporta el rock and roll d'aquella primera generació del Bispresley, Bill Hall and the Comets, i aquests nois que feien Dubub, i uns nois que eren molt guapetons, el Boy Vinton, que es deien els pretty faces, els guapos de cara, que cantaven balades, que cantaven blubelbet, aquelles cançons tan maques d'aquella època, doncs tota aquesta parafernalia és la que es portava. Clar, eren coses o molt clàssiques, o era el Bispresley, el seu rock. Clar, arriben uns senyors que agafen una guitarreta, ja comencen a ser els primers hippies, no ho han sigut de la paraula, o els alternatius, que viuen això, en aquest cas, amb la part més fosca de Nova York, i el West End, i aquestes històries, i llavors canten la cançó del poble, que si hi ha la cançó protesta, aquí a Catalunya, i arreu de l'estat espanyol, la nova cançó aquí, la cançó en protesta a Espanya, doncs és el folk d'allà. Parlen de temes que tenen que veure de la gent, del poble, i això clar, a nivell de passar, de parlar del hawai meravellós del Bispresley, amb aquelles pel·lícules que tot era així, com divertit, a parlar del que li passava la mestressa de casa. Per tant, això és un problema. Aquí no es veu que el pobre Lluïn Davies no triomfa, no aconseguís l'èxit, perquè justament hi ha aquesta mancança d'enteniment, i que després van aparèixer aquests grans monstres, com eren Bob Dylan, com era Joan Baez, com van ser molta gent. Els propis emrenen Garfunkel van tenir una època molt folk, també, i van començar avui. Calçó d'autor, calçó de protesta, aquestes coses. Això és una mica l'explicació musical, perquè la gent pugui entendre que li passa aquest senyor. La part cinematogràfica per mi és aprumadora, és magnífica, els papers secundaris són meravellosos, el Joan Guttman està amb un paper absolutament fora d'hòrbita. Allò no és solida. Sí, allò no és solida. És un paper que dius però, bueno, com pot haver una persona tan, no sé, tan d'aquesta manera, aquesta problemàtica física que porta sobre, arrossegant, perquè és el que... No ho sé, i realment és una pel·lícula que passa en moltes coses, però sembla que no passi res. M'entens de què vull dir? És una pel·lícula molt linear, però és d'una contundència i una potència al voltant que dius. El tracte que té la relació que té amb la seva ex parella, la seva... Allò és magnífic. Aquella noia, qui és? La Cori Mulligan es diu. Què veu fa aquella noia? Vull dir, que en refereixo que són papers secundaris de gran potència, ell és l'Òscar Iza, que no sé qui és, i que realment és magnífic. És molt aquí, però no cal saber qui és, però no oblidarem. Mai a la vida, mai a la vida. Jo crec que és una plena que calia, ja hem fet el comentari cinematogràfic, una mica un comentari musical, que una mica ampliem amb aquesta informació. I ara farem una miqueta d'entradeta als Goya, que se n'ha passat bé fer un ampli espectre de pel·lícules. Jo he pogut veure la Farida, la Rosa ha pogut veure a vivir, és fàcil, con los ojos cerrados, i una que no ha agradat gens de mica, que és la gran família espanyola, que la deixarem aparcada, perquè hem parlat la setmana passada, i bueno, t'entenc, t'entenc que no t'hagi agradat del tot la pel·lícula. Vull dir... A mi és que no m'agrada el futbol, i sí exageradament, i de la final de la Copa del Món, d'aquella conda mundial, tota l'estona allà. Jo ho vaig veure com molt discusionat tot. Jo veig la gran família espanyola com una pel·lícula poc creïble, de temàtica. El contingut, el que va passant pel mig, a mi em fa gràcia. Uns bons voltatges... Té gags divertits, i originals, sí. Però la temàtica, que està bo de tant forçar de la situació del futbol, a mi és el que em grillo una miqueta. Tot allà ja esperant, i els personatges, que dius, és que no és creïble en absolut. No sé, potser és un entreteniment, però un públic que hem buscat, i no ho sé, però mira, Camila Aniel Sánchez d'Arebaló, m'encanta aquest director. Però jo crec que hauria de moure's més per la línia més fosca, més azul, oscuro, gairebé negre. Últimament s'estan encap a la comèdia, que ho fa bé, oprimos, molt bé. Però hauria de buscar un punt encara més fosc. Però, bueno, això és... Igual està fent proves també, a veure... I llavors, ara t'he de parlar d'aquesta pel·lícula de vivir és fàcil, con los ojos cerrados. No, clar, que sí, que la deixaré. No, no tu parles, que has de parlar tu. Tienes todo el tiempo del mundo. Ai, això... Això d'Arebaló Tero, te'n recordes? Sí. Tienes todo el tiempo del mundo. I jo sentia que es feia una dona que feia... Ara n'hi ha, ara n'hi ha, te'n recordes? Ei, escolta, mira, la setmana que hem de posar, els hem d'engarfunt que hi ha aquesta cançó, que riurem, que la tinc, que la tinc, que la soc molt hortera. Doncs, parlant de pel·lícules sèries, vull dir, l'aerida, la farida, del Fernando Franco li van donar al goia el millor director novel, i a la millor actriu, Mariana Alvarez. Jo no sé què és aquesta mossa, et dona sortida o ha fet alguna pel·lícula, seguríssim. Vaig fer una mica per a tot el cinema espanyol els últims anys, però escolta, en quin paperàs? Eh? La sensació que tens quan la veus és aquesta angoixa que et provocava soles. De benito zambrano. Uf, la sensació de solitud, de no entendre què està passant realment quan estan passant també coses, no? El que fa el Fernando Franco és agafar i posar-li directament una càmera que la persegueix, una càmera tan subjectiva que a vegades fa mal, fins i tot. Perquè quan ella es gira, a vegades sembla com si la càmera li molestés, a sobre d'aquesta noia. Una noia que no sabem ben bé el que li passa, viu amb la seva mare, amb la rosa en la pastor, és la mare, la relació és gairebé d'incomunicació, ella és conductora d'ambulàncies, per tant, la seva situació laboral tampoc és partir de quets perquè es troba situacions complexes i també s'encarinya, per exemple, d'un senyor que pateix el Zeymer i es veu aquesta evolució des que ella li diu, escolta, vinga, anem a repassar els dies de la setmana, fins que realment no sap qui és, no la coneix, fins al límit, fins i tot d'estar en un hospital a punt de de fallir. Explico perquè això és una cosa que ella a la seva vida, tot el que ella a la seva vida, no hi ha possibilitat de sortir-se d'aquest forat, d'un forat generat creiem, perquè en quin moment ho diuen, per una problemàtica vinculada amb el pare, perquè el pare es casa amb segones núbcies i ella va, però fa temps que no va, la convida en la relació amb el pare és una mica estranya i en el moment que ell li diu per ballar amb ella, ell li diu, literalment, ets un hijo de puta i marxa, en el moment que la toca. Llavors aquí jo crec que hi ha tot un rarefons, d'abusos, i això ja he comportat una problemàtica que arriba a automotilar-se. I ella es veu en escenes amb la qual quan no pot més aguantar la pressió agafa una fulla de feita i es va fent ratlletes aquí i a les cames. Per tant, és el que deia, no és una problemàtica greu de... no sé fins on es podia parlar i està a ves per més, Inri, amb un chat que es diu... Ai, no me'n recordaré. I no sé què més. I parla amb gent que té àncies de suïcidi. Com a teràpia, que és el que està passant, que li passa a ella realment, és una sensació i això d'això ho exporta a la droga. Sí, sí, sí. Suposo que no és tan important per què té ganes de suïcidi si no que l'estigui. Exacte, però no hi ha sortida. La mare l'abrassa i ella sembla com si no li perdonés potser aquests abusos del pare. És tot... Ella no pot tenir... té una relació amb un nano que ho han deixat i no aguanta aquesta situació perquè l'altre, no sé per quin motiu, el moment que es veuen i diuen és que no et suporto. El company de la feina sembla que li fatilin... Ella és feliç en aquests moments, amb les sensacions que acabes amb un mal rotllo, però un mal rotllo de diem mare de Déu, senyor, a vegades que complicades la vida o que complicades sortir-se d'un furat, no? El patiment és el patiment. Exacte, i arriba dins. Com gestiona aquest patiment perquè no faci tant de mal. Com mai et diuen que en un moment passa això, que dius, vale, anem per aquí. Són suposicions. Per tota manera, penso que hi ha una cosa que és molt contradictòria, això, perquè és clar. Diu, obviem el per què. El per què està amb aquesta situació. Preocupem-nos o ocupem-nos de ja que té aquesta situació, com ho viu, i en definitiva, com a connecte amb altres persones, que probablement poden tenir una situació semblant, també producte d'altres... situacions... Exacte, exacte. I llavors, com ho viu això? És clar, és el que tu dius, però si paral·lelament vas mostrant això, que si es va senyalant i tal, és delicat tot això. Jo la veritat és... A més, és ritual, perquè ell agafa, cada x temps, agafa la fulla de feina, porta una caixeta, posa dins, tanca la caixeta i se la posa al bolso. Per tant, és una pràctica en el moment que no aguanta la pressió. D'acord? Però en canvi, després, ella es tira llimona per intentar esborrar aquestes taques de la seva pell. Hi ha molta cosa, és una pel·lícula molt senzilla, molt elemental, visualment, però dius, mare de Déu senyor, tot el que hi ha aquí dins, amagat, i quina cruesa, i re, vull dir, és que, de debò, jo me n'ha deia que l'avalléssiu i no m'estranya que la gent ha donat un... bueno, és que és exactament la de dubte, i no he vist aquesta de vivir, que es comentarem ara, però d'unidor, pel·lículom, pel·lículon. Sí, però fixa't amb la diferència que hi ha entre aquesta obra i el que expliques, perquè a vegades, fins i tot jo a vegades penso que no cal ni veure les pel·lícules quan te les expliquen, però bé, no? Amb el que hem parlat de l'obra de teatre, que fa preguntes més que no pas afirma... Exacte, respostes. No, respostes o bé... A quina raó? A sobre, perquè s'ha arribat en aquell punt. Ah. Però ja d'art, aquella sensació, a tu. I tu ara ja ets el protagonista. Ja saps com s'estan sentint aquells personatges. Clar. Però és que no hi ha sortida. Hi ha una cosa de l'obra de teatre i que penso que lliga perfectament. Quan acaba l'obra, ens torna a posar en la situació de principi, fins i tot abans de l'existència del Balneari. Que en definitiva són una capacitat de maniobra que proporcionaran unes d'això, unes accions. Ens posen a la situació. Allò és molt interessant, allò és bàsic. Perquè en definitiva seria dir, tu no sabràs ben bé el per què, però el problema és... Clar. És que hi hagi pares assajadors, o que sigui iguals amb l'altre. És clar, si és el pare, això es multiplica per 24.000, no? Crec que jo... Encara és més. Si no, no que sigui així, evidentment. No és molt més greu. Però tampoc és una cosa... Que no pots assegurar... No sé, heu desit alguna entrevista o alguna cosa? Jo les he volgut fer aquesta... De ver què he volgut fer aquesta pel·lícula amb quina una miqueta, amb quina intenció... No, la idea és que no. Per què és inspirar-ho? Si no, jo també la vull veure. No val la pena veure-la. I val la pena perquè tira pel·lícula. Aquí hi ha una finalitat. I si ell s'ha estudiat aquest personatge o s'ha informat o s'ha documentat... Alguna cosa deu ser algun motiu. El paper d'ella és que és digna d'altgoia i digna... Va guanyar la conça de plata a Sant Sebastià per algun motiu serà. Vull dir que em refereixo que és una... És que, Fixa, jo crec que hi ha una diferència molt gran entre allò que ja sabeu que sempre... Bueno, algunes vegades n'hem parlat entre una problemàtica com aquesta i el trastorn mental. Trastorn mental, evidentment, que també hi pot haver un assajament i tot això, no? I llavors, clar, jo encara sabeu que jo, no? Però aquí pel que tu expliques no és aquesta la qüestió. No, hi ha com un descontrol absolut. Ella controla la situació menys en determinats punts de la seva. En el moment que no li respones... És una miqueta... És una miqueta el comportament d'una víctima, per entendre. En el passat, però és un comportament que això s'havia quedat marcat en el caràcter, en fets rituales... Exacte. Us en recordo de la pel·lícula de Isabel Cuixet, la vida serreta de les paraules. Aquella noia que fa d'infermera i va a la plataforma Pretolífera a cuidar d'aquell accidentat... Serapolei. Exactament. Aquella persona també és una víctima. En el passat havia estat una víctima, però creus que una víctima és veu que per la gràcia ho seràs molta... durant tota la vida, perquè això és una petjada, és un mal que costa molt d'esborrar i d'oblidar. I ella té el comportament que té. Us en recordo, jo sempre me'n recordo, que ella tenia les pastilles de sabó i la mania de rentar-se. I sempre havia de començar una pastilla de sabó i rentar-se. I ara ja pot menjar de tot. No, ja tenia que menjar un trosset de poma. La pregunta és, realment, això compulsiu que ella té, o sigui, aquesta actitud compulsiva, és un... un habitat filit precisament. Perquè li donen seguretat, li donen la lli calma... Sí. És que, clar, dius, tot això. És una miqueta. A veure si la podem la via de Martínez Corsés, també tenim una cosa semblant. I ja que ell era un èxit total que va tenir, però hi havia també el toc, diuen, el trastorn obsessiu compulsiu. Compulsiu. O sigui, que ja tot un seguit d'àvids i també el Nicolas Queix amb una altra pel·lícula també ho feia, això. Quan tenia la insacredida en uns estafadors, es deia, em sembla que es deia... No, li ve la teva. No, estafadors, em sembla que es deia, que quan tenia dubtes davant del... Clar, això és un repte. I tu, per estafar, es d'enredar a l'altre. I després també l'enredaves. També et poden enredar tu. De fet, és el que passa de pel·lícula, no? Però quan ell té el dubte aquest, doncs, automàticament, li ve el toc. Li ve el toc. Això és una cosa que, en tot cas, ja miraré de veure de preguntar algú que pugui... Sí, orientar-los una mica més. Rosa, com hem parlat als Goya, què tal, el vivir és fàcil, con los ojos cerrados? Clar, és que ha d'unir el títol. És més dolç. Això no t'arregueu a veure, no? Home, sí. I, a més, amb un Javier Cámara, impressionant... Sí, és el Javier Cámara. És que és fàcil el paper que faci, és fàcil el personatge que faci. És que ho fa, us en recordeu, a los amantes pasajeros? Sí, que estava tan ben genial. Mira que era pel·lícula, mira, em va semblar regulant. I la última pel·lícula de la coixet, com es diu, sí, ayer no termina nunca. Ayer no termina nunca. Quina cosa més meravellosa. És impressionant, és que l'agafa si és exit segur, és que t'agafa el personatge. És molt bo, li van donar el Goya si al final, 6 cops al final. Sí, pobre, que diu que ja havia tingut... De 6 vegades, he porat. És una pel·lícula del David Trueva, com ve, ja sabeu, ell és el personatge del professor, un professor de Secundària, un institut que estàs estudiant, ensenya en anglès bastant-se, pedagògicament, amb els recursos dels biters, de les cançons dels biters. I ell té la queixa de que, ostres, els discurs dels biters, bueno, es veu que en aquella època no era habitual, no era acostum, que vingués la lletra escrita de les cançons. I creia ell, anava fent la lletra per poder estudiar la classe amb els alumnes, per poder donar la lletra. Però creia ell, tenia buits, que no sabien bé jo què era, què no era i tal. I ell, quan es va s'avantar, venia a Espanya, venia almeria a rodar una pel·lícula, perquè participava en una pel·lícula, ell va pensar, ni corto ni peretosa, em vaig cap allà, agafo el cotxe, li demano el cotxe al meu pare, i em vaig cap allà, demano a festa, a l'escola fa veure que està malalt, no sé què, bueno, totes se'n va. També hi ha moments divertits, és una rot mobit, perquè, passen moltes coses pel camí, continuament estan amb el cotxe, recull a dos personatges, molts joves, i una noia, per separat, per separat que no es coneixen. La noia em sembla que va guanyat el premi i la millor actiu de revelació, la noia. Natàlia, no sé què. És diu, Natàlia de Molina, que fa el personatge de Lent, està molt bé, aquesta noia també. I el nano és aquest actor català, el Francesc Colume. Sí, sí. Bueno, també s'asulta el Ramon Fonseret, fent un català, que està instal·lat allà, almeria, allà, que dius bonic. Què ha passat allà? No ha vist almeria, no? T'he puntat dos, que és molt divertit, no? Vull dir, és molt agradable, és molt d'això. I jo, el que vaig trobar sobretot, és la reflexió de diverses reflexions, però dius, tens un somni, que no és ben bé un somni, és una cosa que amb ell l'ajuda molt a la seva professió, és el vol conèixer el John Lennon i li ha escoltat, posa les lletres a les cançons, posa les lletres de les cançons, que a mi em van molt bé després a classe, no? Ell, fins que, mira que ja està, m'ho estava ajudant, un parapet de... un curdo de guàrdies civils, que no li pot venir a apropar allà al rodatge, i al final, ho li... No ho vull desvellar, però més o menys ja s'està. I sobretot amb aquests dos personatges, és la seva història de bon tio, de bon profe, de bon rotllo impressionant, i aquests dos personatges joves, superjobes, el nano té 16 anys i la nena té també 17 o 18. Per les experiències vitals que estan passant, que tots dos han abandonat un, que és la seva, que viu a Madrid, i el pare és un policia, és un gris, i no veig quina autoritat té a casa, també, no? I ell és un melenudo d'aquests, uns 16 anys, que el pare, que t'has atallat els cabells, que hem de batejar la teva germana, i tu els devenia els cabells. Jo no em tallo els cabells, que ja no es pot estar veig, és per principis. Tant, exacte, però tot això vol dir tota la repressió que hi havia a l'ambient, a la societat, a la política, que tot això s'impregnava a la vida del dia a dia. I l'educació a les cases també era molt, molt repressiva. O sigui, els pares, els patearques, o les patearques, no ho sé, havien de... No, que n'havien de tot. Havien de tot, havies d'ensenyar els teus fills, els teus fills, perquè si no el carrer, rebrien, rebrien. La manava molt. Des d'aquest punt de vista és molt interessant, i en l'àmbit postmarxa de casa, i llavors posa el recull del Jair Cameron, el profe de l'Antonio, i després també recull la nena. La nena ha deixat un joc d'aquests que cuiden la nena, que són embarassades. Vés a saber amb quina intenció després, perquè avui dia està molt de moda. Molt de moda, avui dia s'està parlant molt d'aquestes coses, s'està investigant del tema dels bebès robats i d'aquestes històries. Vull dir que per aquí també té la, però la nena s'ha marxat temps i tot això. I és una miqueta aquestes vivencies, aquestes punts vitals, que tenen aquests tres personatges com confluixen. I és una frase molt maca, a veure, molt maca, és una frase que jo penso que resumeix molt, quan el Ramon Fonseré, té com una taberna al desert, allà almeria al desert, i dius, però i què fan aquests nanos, com diuen, que són teus, són famílies, dius que no s'hi ha recullit per la carretera, però si no els hi passa res, dius que si els han robat, els han robat el futur. Clar, mira, té la frase, ja té suficient per entendre'ns. Ja està. D'un i dos, molt bé. És una pel·lícula que ja m'han recomanat i qüestió d'anar a veure-la. Hi ha una cosa que em sembla molt interessant, perquè és que tu, quan parles d'una pel·lícula, obres tot, és com si obrís el llibre. Clar. Totes les temes que hi apareixen. Sí, sí, sí, sí. És molt bo, i aquest final que ara hi gairem en espanca, no? Ha posat un llacet, i es posa allò al ferofà, i dius que bé, no? Doncs ens queden 6 minutets, parlem de Nebraska, una cosa que poso la cançó de Bon Jovi, perquè hem dit abans que la posaríem. Un minutet, i a més ja quedarà bé, perquè és així com més rockero i tal, i comencem per la brassa, que no té res a veure. No té res a veure. No té res a veure. No té res a veure. Doncs fa 27 anys, ara m'he vacunat, fem de grans dos plegats amb aquesta cançó. Tenim 4 minuts, Rosa, Nebraska, què tal? T'ho deies comentar a l'altra, no? No, no, no, no, no n'hi ha igual. Doncs Nebraska, a veure, que Jovo també la va veure, em pensava que havia comentat alguna cosa. És una pel·lícula molt bé, és una pel·lícula a l'aventura, em va recordar una mica també una història verdadera de David Lynch, aquell senyor que anava amb la John Deere, amb aquella talla de gestes. Allà amb un altre viatge, amb un altre estat. Doncs aquest senyor, volia és que volia anar a peu, vol anar a cobrar un premi, que diu que ha rebut que li ha tocat 10 milions de dòlars, i ell vol anar a cobrar-lo, és la il·lusió de la seva. L'il·lusió és com l'últim repte que ell té, dius que sempre hi ha fills bons. Exacte. Hi ha la reconciliació, l'apropament d'una altra vegada, amb els dos fills, perquè és un el que l'acompanya, finalment, a fer el viatge amb el cotxe, però és que l'altre, el que és presentador de tele i tal, i que sembla ser d'entres més llunyà. Però també, al final, que també el s'hi ajuda, l'estera boníssima del compressor, és molt bona, amb aquella granja, falleu, com es digui, amb aquella granja. El que resulta bastant curiós és el retrat de la mare. Ai! Ai, sí! Però que és peculiar. Fa una estona parlaves de... És molt peculiar, és que és molt, molt, molt... Parlaves de patriarcat o matriarcat. És un personatge, que suposo. La primera és perdonar el contrapunt. Ell vol fer una miqueta de l'aventura, l'última aventura era la seva vida, perquè el senyor ja té el Seimer, molt despistat i tal, i ell vol fer aquest viatge, perquè ell vol anar allà i vol fer això. Després, durant la pel·lícula, et va explicant el per què. El per què vol aquells 10 milions de dòlars. Té un sentit, té molt de sentit, tot això. Però creuàs d'anar a descobrir mica en mica, no? I clar, el contrapunt és la senyora, diu que és que on vas tu ara, que no sé què, i vinga sempre discutint amb ell, que no li deixa fer res, que dius, és com el gols de l'hortelano, que li menja i li deixes menjar. No, home, això no és plan, no? I a més, després, clar, ella sembla que es comporta més bé i tot, i que va, i després durant la pel·lícula, veus que quan van en un poble, que abans havien viscut allà, com veuen els saltes de la dona, i el que arribaran a parlar d'aquesta dona. Bueno, no volien parlar de sexe, però finalment veus totes. No, parlem de sexe, home. Ara es falta un minutet i ja podem parlar de sexe. Havia estat amb tothom. Es pensava que tots volien estar amb ella, i el tothom fugia d'ella, no? I penso que era tot el contrari. Aquest personatge té moments molt divertits, perquè aquest personatge és així, de contrapons. Quan veus que ja potser està en un moment una miqueta tristot, ja, de què... Mira què passa, tens una escena així divertida i tal, i tornes a... i tal. És molt maca, és una... Molt humana, no sé, una lliçó de vida. És un retrat molt humà, com diu molt allà, però que no deixa de tenir aquesta bastant crítica del parquet de moltes coses. Definitiva de com és els Estats Units. Exacte, de la família, com són els nord-americans amb el tema de la família. Ostres, que, a final, han d'estar units, no? Fa pensar molt en Gran Torino, també. A mi m'hi va fer pensar molt, amb el Gran Torino. Encara que sigui aquest retrat... Un altre. I, a més, amb Blanqui Negra, també, que està molt bé. Ben aviat també seran els Òscars. És a la setmana del 8 de març. A les pel·lícules que... És que aquest any, a mi, no l'explico, és que estic veient... Encara no he vist algunes, però algun escrivís, el Capitán Fílix, i això és com una mica... Ja comentarem amb un altre dia, que se'ns acaba el temps com sempre. Doncs vinga, doncs, això, abraçades per ells, i per a elles, i per a tothom, no?, alegria, vida, pau... Que ens convida. Ens convida a fer-ho a tots. Jo no. Que vagi bé. Adéu, adéu. Gràcies. Gràcies. When I'm alone with my fancies I'll be with you leaving romances making believe they're true. Oh, give me your lips for just a moment and my imagination will make that one would live. Oh, give me what you alone can give a kiss the belle dream on. When I'm alone with my friends I'll be with you leaving romances making believe they're true. Oh, give me your lips for just a moment and my imagination will make that one would live. Oh, give me your lips for just a moment and my imagination will make that moment live. Oh, give me what you alone can give a kiss the belle dream on. Doncs sí, sí, estem a aquest 51 programa a Godiva, bona part, de Radio Desvern, i quina millor manera de començar aquest programa d'avui amb títol boleros i algunes mentires piadoses. Ja entendreu per què una mica, quan comenceu a sentir els temes escollits per avui, amb el gran grandíssim Luis Armstrong amb el seu tema A Kiss To Will A Dream On. Continuem amb el programa i seguim amb un altre grandíssim star-system de l'època, Fred Astaire, Check To Check. I'm in heaven and the cares that hung around me through the week seem to vanish like a gambler's lucky streak when we're off together dancing Check To Check. Oh, I love to climb a mountain and to reach the highest peak but it doesn't thrill me half as much as dancing Check To Check. Oh, I love to go out fishing in a river or a creek but I don't enjoy it half as much as dancing Check To Check. Dance with me, I want my arm about you the charm about you will carry me through to heaven. I'm in heaven and my heart beats so that I can hardly speak and I seem to find the happiness I seek when we're off together dancing Check To Check. Oh, I love to go out fishing in a river or a creek but I don't enjoy it half as much as dancing Check To Check. Oh, I love to go out fishing in a river or a creek but I don't enjoy it half as much as dancing Check To Check. Oh, I love to go out fishing in a river or a creek but I don't enjoy it half as much as dancing Check To Check. Oh, I love to go out fishing in a river or a creek but I don't enjoy it half as much as dancing Check To Check. Oh, I love to go out fishing in a river or a creek i tubular-de-brot Oh, I love to go out fishing in a river or a creek but I don't enjoy it half as much as dancing Check To Check. Oh, I love to go out fishing in a river or a creek but I don't enjoy it half as much Fins de l'hospital, als lleis jurant xontès. Aïsso les grandes arbres noires, Chaque soir, vers els embatuts, Mon espoir. J'ai deux amours, Mon pays est pari, Pari, toujours, Mon carré ravi. M'assemant, et vellant, Des d'aquí a poc lluny, Si qui m'encorcele, T'arrib, t'arrib, Tot el temps, Le voir un jour, C'est mon rêve, el joli, J'ai deux amours, Mon pays est pari. En sur l'arrib, pari, Tot el temps, j'aperço, Un paque beau qui s'en va, Bel lui, j'étant les bras, El peor batom de moi, Ami, vois, Doucement j'ai dit, Em portes a moi. Fais deux amours, Mon pays est pari, Pari, toujours, Mon carré ravi. M'assemant, et vellant, Des d'aquí a poc lluny, Si qui m'encorcele, T'arrib, t'arrib, Tot el temps, Le voir un jour, C'est mon rêve, el joli, J'ai deux amours, Mon pays est pari.