Babilònia del 27/2/2014

Tampoc és una pèl·lic amb mentereza com per guanyar en Òscar. La vols nominar? Això vol dir que has vist 5 pel·lícules de no-anglèses i les has nominades totes 5. A mi em m'agrada molt la caza, ja sé que a tu menys, però en tot cas no crec que sigui una pèl·lius caritzable. A la Bama Monro per mi tampoc és uscaritzable. Però és que ha agradat molt els Estats Units. Hi ha aquestes coses que, fenomen o si slippers, doncs acaben... No entenc, eh? De veritat que no entenc que s'hi agrada aquesta pel·lícula. És una pel·li belga sobre una estrella d'amor, però a l'hora és un càncer i a l'hora és... és country, però belga. És molt estrany, aquesta pel·lícula. Jo em sembla que havia posat ja el paral·lelisme. És com si a nosaltres ens encantés una pel·lícula sobre flamencs, sobre gent del món flamenc, rodades a poc. Perfecte, exacte. A mi em faria risa. Potser és que els ha agradat perquè els ha fet risa, no ho sé. Però és la gran alternativa a la gran de Belletsa. Jo posaria la gran belleza com a clara candidata. I això aquí, no? Perquè quedan 15 segons o sí, segons nos veig. Ah, sí, és veritat. 19, 18, 17, que és una empresa, no? Sí, la setmana venen... La setmana que ve, us enplaçem a les 8 del vespre. Aquí era Adiós Bern, el Carlos Iacomel i Serà, jo, que em dic Xavi Rodán, el Marc Pérez Nau també. Moltes gràcies. I al barri, també, a tothom. Adéu, adéu, gràcies. Doncs un dijous més, aquí, el Babilònia, tots plegats, ens falta el David, però, en canvi, estem a l'esquem d'estar, també, no? Vull dir, paga fi, a cap del 5, a fer gairebé un ple amb la Rosa. Hola, què tal? Molt bé. Molt bé, sí. De l'Hurdes. Hola, què tal? I el Jaume. Hola. Hola. Com a tot, bé? Sí? Sí, sí. Fantàstic, avui estem tots molt contents. Sí, de veritat. És un dia... De celebració. De celebració. Totalment. Vull dir que això està clar. Som brindis. Som brindis, a la veritat. El Jaume no es pot queixar, avui, era abraçada. Ara, jo sé l'efecte que puc haver fet amb vosaltres, però no sé, ben bé. No, no em sembla que no ho explico bé. Espera, espera, explico, explico, jaume. Rebovina. No, que sé l'efecte que he tingut, l'alegria i tal, però no sé l'efecte que jo provoco. Home... No t'hi surts, però... És una persona entrenyable, entrenyable. Si has provocar racions positives, vols dir... Vol dir, oi? Que ets bo. Perquè si la gent que no és estimada... Diu que rebem el que donem, no? Exacte. Estàvem esperant en candeletes, aquí. Estàvem aquí. No sé si anirà res d'escoltar-ho, jo, això. Ah! Hem de dir que sobretot elles, eh? Jo feia una abraçada, però elles volien abraçar molt més, eh? Una abraçada. Déu-n'hi-do, com abraça. Com abraça el Susi. Ja ens escoltem, fa una abraçada, el guai. És que, si no, si no n'estim entre nosaltres... Què, què? És de rebindical, carinyo. No pensàvem d'estimar els altres, oi? Això m'agradaria. Avui que estem així, no és molt contents i molt animats, avui tenim moltes coses que parlaran. Començarem amb el món de l'art amb l'Ecorbociers. La Rosa i jo farem aquí una presentació magnífica d'aquest bon home, d'aquest arquitecte famós. De literatura tenim dos llibres, el tu i jo, del Nicolò Amaniti, i el reencuentro de Fred Jullman. El jaume ens parlarà de l'Almanac. Pun. No direm-lo del cordill. Ja ho he dit. Ja ho he dit. No cal que ho arrogonim, això. No, no, ja ho deixarem d'aquesta manera. Tot seguit, la Rosa ens parlarà d'un musical de pel·lícula, el que és el... Perdó, la Coral Jove de Sant Vicents. Farem esment d'un documental, de la conferència de la Victòria Camps, i cinema, que és una mica la part important del nostre programa, previ Òscars, parlarem de Nebraska, parlarem de la Bama Monroe, de Blue Jasmine, també nominada, d'una pel·lícula que jo no coneixia, que es diu Jove i Bonica, jaume. Per això vull dir que és una gran novetat que tenim aquí, i la gran estafa americana, que també és la gran pel·lícula dels Òscars d'aquest any, que ja veurem si somareix o no somareix. Tindrem el recordatori a Paco de la Fia, que ahir va morir, i que, doncs, me l'ha donat d'acord, a Cancún, en tant tu amb tots plegats, però vas bàsicament amb la Rosa, que l'ha culpit bastant, perquè, bueno, és una pena... Totalment, no? Jo crec que és un dels millors guitarristes d'aquest país, que em venen de dubte, per no dir el millor, crec que dels últims anys, no?, perquè no solamente feia flamenc, que ho bordava absolutament, no?, sinó que... que ho bordava, volia dir, i, per fet, ja has col·laborat amb Paz Metheny, amb la música rock, fins i tot, no em veia nada, fins i tot el tocat de guitarra, no? Polifacètica. Polifacètica, el 100%, no? I ha estat una sorpresa, no? A mi és una persona jove, amb 66 anys, que a dins d'ostres li queda molta vida pel davant, molta carrera encara, per fer... Doncs escoltarem entre dos aguas, el seu gran clàssic, de l'any 74, exacte, i ara intentarem, per què en mitj, comentar una miqueta això. Bé, parlem de la corbusia rosa. Fem la part de... Sí, sí, comença, començo jo, començo una miqueta... Bueno, a veure, el que abans de reem de comentar, bueno, el corbusier, és potser una mica fer un comentari genèric, però vull dir, aquest senyor, realment jo crec que va ser l'inventor de les cases, on vivim avui en dia, a la filla cap a això, ja tenia aquesta idea, amb una època que estem parlant de principis de segle, bàsicament, va crear un format que és el que es va anomenar, la casa racionalista, és un concepte més genèric, no és com a tal, i parlava de la casa purista, de la casa dominó, uns formats determinats... El concepte del modular... Del modular exacte. I sobretot el concepte de les cases, amb una alçada concreta, amb el modular que comentàvem. Sí, el modular exacte. És el format de dos metres trenta i pico, perquè abans les cases tenien uns sostes molts molals. És una mica a l'equiparà l'alçada humana, el que seria l'arquitectura on tu vius, el teu espai. A més parlava de la casa, com la màquina de viure. És a dir, recorda aquest concepte que apareixia, de forma constant, perquè hi vincula moltíssim amb una època de venguards, on el futurisme, el tema dels cotxes, i l'encantava els cotxes. I a partir d'aquí feia aquesta vinculació. És com aquella època marineti va dir, és més maco, un automòbil, perdó que la victòria de sa motràcia. Va fer aquest comentari, com tenint en compte, que per dir-ho d'aquesta forma que la màquina ha estat tenint una importància molt marcada a principis del segle XV. Molts dels seus edificis, que posteriorment es veuran com el que seria de la unitat d'habitació o de Marsella, tenen forma de buc, de baixell. Ho dic perquè, no vull dir que hi ha coses que ell vol imitar d'aquestes màquines de vapor, aquelles màquines posteriors i electròniques, vull dir... Bàsicament té diferents facetes, una faceta més tradicional, inicial, lògicament, i posteriorment va iniciar aquelles cases blanques de la Villa Saboll, te'n recordes? I a partir d'aquí comença a introduir novetats. Amb un text que es diu els cinc punts de l'arquitectura, ell planteja una serie de necessitats. Per exemple, el fet de col·locar les cases sobre aquells pilotis, sobre aquelles columnes, rodonetes, perquè hi hagi per un costat un format de ventilació de la casa per sota i per poder col·locar els cotxes. És aquesta vinculació de la casa amb la màquina. Exacte, amb el parking. Exacte, el que aviat en dies fa, vull dir. Sí, o els cotxes, o per relacionar-se per això plogar-se de la pluja, per tot una miqueta de esportxos. I la idea de l'esportxos. O l'Alsorreos de Galícia, o la Nord d'Espanya. Clar, clar. Deu ser perquè l'humitat del Terres... Exacte, perquè estem parlant d'aquest senyor, que era de Suïssa, vull dir. I si treballava més aviat cap al nord. I llavors allà sí que era bona idea, una mica deslligar del Terres. Jo crec que és una de les seves grans característiques. Una altra cosa molt curiosa. Estruir en oritzón tal. Les cases unifamiliar, tendència a construir molt en oritzón. Exacte, i llavors el que també feia és el tema de les cases, les cases com a villa, com a tal. El que feien era fer l'escala i fer el passeig arquitectònic. Per a les diferents pisos, però fer unes rampes... Per pujar al costat, diguéssim. Per pujar al costat de les finestres, perquè ell obria molt els vanos de la casa, a partir d'aquesta manera, i es convertia tot en una mena de Gran Finestral, on vinculava el paisatge extern i l'introduia a la casa, que és una cosa que avui dia encara els arquitectes modernets diuen, no és que vincules amb obres a aquest finestral tan gran. Perquè perdoneu de quina època estem parlant de... Estic parlant de 1900, quan veneixen. 1900, o més o menys. 1886. Estan parlant de 1900. Exacte. La modernitat vindria cap a això. Cap al 1920, 30. Repesenta que són cases per donar que ell va arribar a construir, o són projectes? Mira, hi ha una dada en el programa, que ell va fer 400 projectes, amb idea d'identificar, o bé, cases edificis, institucionals, en molts països del món. Ell va treballar a tot el món. I va fer projectes a tot el món. S'han comptabilitzat uns 400 projectes, però va arribar a construir edificis... Tinc una dada per a qui em pensava que era 70... 70 i poc, sí. 75. Amb una dutxena de països. Ell va presentar el projecte, però als Estats Units, es quedava a tot el món. A Alger, a Montevideo, a Sao Paulo, a Rio de Janeiro... A París, per exemple. A París era l'idea de... De remodificar l'urbanisme de la ciutat. I integrant, però integrant... Els grans monuments de sempre, el París de sempre, el París Clàssic... No té d'amnatura i fèl, que quedés tot... Identificat amb la formació. Però s'havies carregat uns quants, eh? Segurament. Perquè no li feia gràcia. Era aquella de la modernitat, no accepta jo clàssic. I, bé, ja a Barcelona també, vas veure el que volia fer a Barcelona. També de... De remodificar... El que era tota la ciutat, tota la façana. La façana marítima de Barcelona. La idea era que tota la zona del poble, la zona de càrrega i descàrrega i magatzems del poble... La idea era més en plant... Bellviche, eh? Vull fer uns blocs terribles allà. 3 en concret d'unes... És molt polèmic, eh? 50 pisos alçados, 50 pisos alçados, una bestia. Ha estat molt polèmic, perquè on sí que va... No, no, no. No va arribar. És molt polèmic per això. Perquè té una idea molt avançada, una idea molt mecanicista, segons com, de màquina molt funcionària. I, clar, això segons en quin envieno, en quin paisatge o costrueixes... Doncs, clar, és polèmic. Va arribar a construir una ciutat nova a la Índia, que és la ciutat de Chandigar. Que jo s'impressiona. A més, hi ha un vídeo, una exposició, un vídeo que també t'ensenya. Doncs mira, en aquest edifici era per un edifici institucional del govern, del punyab, és la capital del punyab. Després, en aquest edifici vivien els funcionaris. En aquest altre, doncs, treballadors... El Palau de Justícia. No sé què, el Palau de Justícia. En aquest altre, vivien els parlamentaris. I veus cadascú que la idea de viure una ambiqueta inspirada a les colònies tèxtils també fins i tot. He de pensar que és una persona que s'havia inspirat per tot el món. Va vièixer moltíssim. A mi això em va quedar molt l'atenció, perquè continuament veus que hi havia... Mira, a Itàlia, a Grècia... Imagineu-ho, amb tot el que va viure allà. Veure amb ve baixa i amb ve alta també, no? De l'inspiració, de la solució de idees. De la forma... Jo no hi ha només de construir un edifici, sinó la ciutat. El que era urbanitzar una ciutat, el que li va deixar els carrers, els edificis, com els col·loques. El Foro, en el centre... Valgeria, Moscou... Sí, sí, els balcans també, Estambul... A París, a Viena, a Berlín... Amb moltes d'aquesta ciutat, va arribar a viure i tot, un temps, no? A París, bueno, de fet, ja es va instal·lar per treballar a París. Però a canvi, a París el va m'aixecar. A París no li va deixar fer coses. Va ser el lloc on menys va actuar. Va fer coses d'interiors i tal, però no li va deixar fer mai cap cosa. L'únic moment que va poder fer la seva gran il·lusió era fer una ciutat. Agafa planteges aquelles ciutats als 3 milions de persones, te'n recordes? Sí, que era el número d'habitants que, llavors, tenia París. Exacte, no? Llavors, l'únic que pot fer-ho és això, del punjab, aquest espai, no? I encara no m'acaba. Això crida molt l'atenció. Jo, per això, deia que era molt polèmic. Perquè jo mateixa ho veia, i quan t'expliquen el concepte que ell té de ciutat i per què ho ha fet d'aquesta manera i tan funcionalitat, doncs mira que ve, que modernitat. Però clar, així que la càmera s'allunya una miqueta, i us aquell paisatge de sàrtic a la Índia. La gent que va construir, les ciutats es van construir. Ara, quin moment va ser, després de la segona Agra Mundial, no? El temi 1945 i el 65 la van estar construint. Però amb mitjans de tota la vida, o sigui, amb aquells cabassos... Sí, cabassos. Jo dic cabassos. Sí, de les paletes. El cap era les dones que transportaven el material, des de l'alciment, que ja va ser com va comentar, va començar a conèixer molt amb el formigo armat i tot això, l'alciment, les pedres que necessitaven, i veus la cadena de dones transportant aquells cabassos. Sí, sí, em va sobtar. I passant-se la de l'una a l'altra i així. La van trigar, no sé quant anys, 20 anys en construir això. L'únic que és una zona que per mi... A mi no m'agrada. No m'agrada el de la Índia, no m'agrada a mi. Jo crec que és massa brutalista, aquesta presència del formigo... Una cultura total amb el paisatge. No té res a veure. I una cosa que no va tenir en compte, i és que a la zona de la Índia, a la zona de la Índia hi ha molta humitat. És una companya que passa de la Índia. I, de seguida, aquests materials que no són nobles, de seguida es fan malbé. I es veu encara més vell. I és veia que quan veies les imatges, vull dir que ja estaven veient-se per un costat o alguna cosa tens que no... Però ja com si fos una ciutat de la valia, dels voltants de París o de Barcelona, en la ciutat ja sí com degradada. Però si fa res que s'ha concluït. Exacte. I és a Palau de Justícia de la capital. No he dit que hi som. Queda una miqueta fora del lloc, no? Jo em preguntava el fet que hi hagi l'exposició, ara el que aixaforom és per algun motiu. És que fa un aniversari, no. És perquè representa que és un arquitecte per dir alguna cosa molt especial en el temps, suposo. Evidentment. Com que deiu amb unes idees... S'hi han hagut dos arquitectes de la primera meitat del segle XX important. S'ha estat Mies van der Rohe i Le Corbusier. Sí, sí. Vull dir, hi ha hagut molts més, evidentment. Però que jo crec que són els més grans, no? I són els que van... Vull dir que ha capat en un com l'altre, van ser els creadors del concepte de no gratacel. De gratacel... I també, sobretot, és l'evolució de la casa moderna actuada. Vull dir, a la casa on vivim nosaltres. Perquè la casa domino... Quan és l'escalet, la casa domino, és quan veus una casa que l'estan fent. És a dir, les quatre vigues, el que és el sostre i l'escala lateral. És el que veus quan fas... Amb les columnes. Amb les columnes, el mitge... Sí, aquella pel·lícula... Ho hem comentat a vegades, aquella pel·lícula... Sí, el hombre de al lado que es titula... Sí, sí, sí... Aquella casa està dissenyada per ell. Sí, sí... Però en canvi no la va fer ell, eh? Va ser posteriori, eh? Perquè no... Vaig mirar-ho perquè és a Chile. I llavors no... Però, bé, està dissenyada. És correcte, la idea. Bueno, a veure, per una banda està bé, per l'altra rosa el que dèiem. Potser li falta més tema visual, més fotografia, perquè hi ha molt poca fotografia. És amb l'anguinerra i petita. Perdona, ara esteu parlant de la qualitat de l'exposició. És una altra cosa. Sí, hi ha maquetes, per exemple. Sí, això està bé, és molt atractiu. El tema de les maquetes està molt bé. Els seus planos que és dibuixable. Els planos, els originals, també. A mi també em va agafar molt la tensió la faceta de pintor. També, sí. Perquè, de fet, va començar... Ell va néixer a Suïssa, i ell era en una zona muntanyosa. Sempre això li va marcar molt. I ell anava predestinat a ser... Més que rellotge a gravador, gravador de les caixes on després van els rellotges. I, bueno, però a partir d'aquí, ell va començar a pintar, és allò que tu comentaves del purisme, que això ja és més enllà del cubisme. I llavors, ell... llavors encara ja firmava els quadres, i jo no. I ja veiem les natures mortes, i que combina alguna màquina... Sí, és un cubisme... Algú en por, com si fos a sola una taula. És un cubisme més natural. No és un cubisme tan de fragmentats. No és com, clar, tu posa allà, no? És més purista, més clar. I llavors ell s'ignava, com si ja n'hi hagués. Perquè, de fet, és el seu... No ho hem dit encara, és un home real. És Charles-Edouard i Géneret. Sí, sí. O sigui, com a pintor, sí que els seus quadres s'elsigna com Géneret. El que passa és que després de quan ell ja va fer arquitectura i va començar a dedicar-se al tema de l'arquitectura, va muntar un d'espais d'arquitectura, un galinet, juntament amb un cosí, que crec que també és d'ella, Géneret. I llavors, per tal de diferenciar... Per en Charles... L'ecohobicier, que ve d'un nom d'un avi o d'un nàvia... Sí, d'un antapassat que van passar, que venia d'això, no? Jo vaig fer la visita guiada. Ah, jo no, jo no vaig fer. Que és una visita que dura entre 50 i 60 minuts, una horeta. I bé, la veritat és que a mi m'agrada molt anar sempre a fer les visites guiades. Va ser una estona abans, tu ja mires, tu mires, i quan acaba la visita et pares, el marqueta també t'ha agafat més i tal. Perquè sempre et donen una miqueta més informació, jo com que no t'he d'intentar conèixer... És que hi ha unes imatges magnífiques de l'ecohobicier de totes les seves obres, una qualitat excepcional, i en canvi van dedicar el que seria la part... La part d'insisteixo dels planos, molt bé. La part d'aquell, quan feia conferències, ell agafava uns rotllos de paper i començava a dibuixar-ho, es veurà que estaven col·locats allà. A mesura que parlava, pintava, pintava, pintava, i això s'ha quedat com una peça d'obra d'art, per dir-ho d'aquesta manera. Però jo li faltava una part fotogràfica més gran. Sí que hi ha una imatge superior, però algunes no veus l'obra. Si mateix, ni l'exterior, ni l'interior del tot bé, és un blanc i negre petit. Vols dir la fotografia que hi ha al costat? O sigui, la indicació a cada obra, al costat i a la indicació, explica el que és. I de quin any és, i tot això. La guia es va explicar que quan hi havia la foto a dalt, aquest és el petitor que diu el blanc i negre, vol dir que aquell projecte s'havia arribat a construir, i per tant hi havia la foto. La foto és que no es va arribar a construir. Però l'havia pogut fer més amplia, aquesta fotografia. Sí, home, sí, això sí, era molt petitó. Molt petitoneta i amb blanc i negre. És una exposició que la va organitzar el MOMA, el Museu d'Art Modern de Nova York, amb la fundació L'Ecovisie de París, i que ha estat produïda per la fundació La Caixa. Molt bé. Segur, segur, segur. Sembla que això no m'ha aprofitat. Després tot el tema del fons, ell sí que volia també integral paisatge. Ho va aconseguir o no? Amb algunes obres, potser més que d'altres. Va aplicar els jardins a la cabana final. Sí, bueno, allò està molt bé. És una cosa mínima. I els jardins colgantes, allò que fa els pisos superiors, que posa el jardí a sobre, com feia anar a Babilònia. Sí, és que el que feia anar a Babilònia. Com feia el nostre país a Babilònia. Molt bé. Molt bé, doncs deixem l'art que hem pogut explicar profundament aquest tema, d'una manera per a la literatura. L'Ordes, tu i jo, Nicolò Amanitzi. Exacte. A veure, d'entrada, igual tu i jo no et sona, però sí que ens sona la pel·lícula del Bertolucci del 2012, que també es deia tu i jo, que està basat en aquell llibre. I comentaré una miqueta, recordaré que és la història d'un adolescent. La pel·lícula parla una miqueta de l'adolescència de 14 anys, un Lorenzo, que enganya els pares, dient que se'n va esquiar. Primer els diuen una gran alegria, perquè és una persona molt introvertida, i diu, ostres, m'han convidat a esquiar a Cortina d'Ampetxo, i els pares ho celebra, i tal, que vien. I resulta que el noi està preparant tota una setmana blanca, però en la part de sota, diguéssim, del seu pis. El Sotarran. Exacte, molt bé, el Sotarran. A més a més, ho té superpreparat, que m'han comentat amb el Jaume, aquesta pel·lícula, que es copra tantes coacoles, tantes... Ben, ho té, no ballar a saco, no?, ho té tot molt pensant, no? La idea és que vol passar una setmana a Illet del Món, perquè ara us llegiré una estona. És una persona que està com una miqueta en el seu món, com passen molts adolescents, no? I llavors diu, em passaré una setmana, superbé, faré veure que m'he anat a esquiar, i ningú m'enpi per estar-hi a casa. Se li trastorn una miqueta a la idea, perquè apareix una germana seva, una germana astra, filla d'un antic matrimoni del seu pare, d'un altre matrimoni, 9 anys més rànquilla, i amb problemes d'edició. És una miqueta com la idea de dues persones que els hi costa créixer, podíem dir, amb una sèrie de frustracions, no?, perquè el noi només està pendent de poder fer les expectatives que els seus pares tenen d'ell, no? I la noia, s'ha enganxat el món de la droga, perquè tampoc sap ben bé què fer amb la vida, no? És una pel·lícula de dir, amb tancó, com allò, amb aïllos, i a veure què passa, us volia llegir un trosset que potser la pel·lícula no es veu tant de lo que ell pensa, no?, per dins, que penso que és molt interessant. Aquell llibre llegim al Club de Lectura, i quan ens el van donar vam dir, un llibre de adolescents, perquè clar, el format, no?, dius, tu i jo, va ser un llibre, i, doncs, no. Bueno, diu una miqueta, ell diu... Diu, els altres eren tots aquells que no eren la meva mare, el meu pare i la meva iaia, o sigui, té un món completament... És mi zona de protecció, i tal. Diu, si els altres no em deixaven en pau, i si m'estaven massa sobre, un fluït vermell, diu, s'enfilava per les meves cames, m'inundava l'estómac, m'hi radiava fins a les puntes de les mans, fins que tancava els punys i reaccionava. I, entre això, li va donar un cop de puny amb un nen, perquè ja no podia més, i el van portar al psicòleg, i va al psicòleg, i li diu... Diu, i aquí, si posen tots els que tenen problemes, i el psicòleg li va dir, sí, m'indicava que m'asseies en el divan, no?, i ell diu... Perfecte, diu, ell diu, faria veure que era un nen normal en problemes. Diu, no costava gaire enredar-lo, en el psicòleg. Diu, jo sabia. Diu, sabia, exactament. Com pensaven els altres, que els agradava i que desitjaven. I si no n'hi havia prou, o millor, que sabia, diu, aquell divan, sobre el qual em tombàvem, diu, com un cos calit, diu, trasmatia l'escaufó, diu dels pensaments dels nens que s'havien ajegut abans que jo. A mi em sembla que cal aclarir una cosa. Perquè els familiars d'una persona en problemàtica psicològica, sempre tenen la sensació que no. Diu, eh, que et m'estan regant, eh? Dic, saps el que vull dir? Dic, en definitiva, una persona en problemàtica normalment manipula, tant en el psiquiatre com en tot el que la vol. I després, una altra... Això es diu molt, eh? Una altra de les coses que feia acabades m'ha fet pensar amb els alumnes. Em convenia, era fer mimatisme. Diu, em confonia com una sardina en un banc de sardines. O sigui, quan anava a l'escola, no? I després, bueno, ja acabo, diu... Després resulta que el van enviar a l'institut, no? Perquè ja era grandote, no? Diu, quan vaig arribar, diu, allò era l'inferna terra. Perquè, clar, diu, hi havia centenars de nois. Semblava l'entrada d'un concert, perquè ell venia d'una escola privada, i el pare li va dir, t'has de socialitzar. Diu, i el més bo, diu, n'hi havia que eren molt més grans que jo. Diu, alguns amb barba, i les noies amb tetes. Diu, tots amb les motos, amb el saig. Diu, ells uns corrien, uns altres reien, nosaltres cridaven. Diu, n'hi havia que entraven i sortien del bar. O sigui, arribar a l'institut i diu, per això què és? És com un sològic, no? Clar. I llavors diu que... O sigui, l'estratègia aquesta de dir... que els altres, jo els hi digui, no? Doncs el tio s'ho sabia de memòria. Bueno, la pel·lícula, el final, és interessant, perquè ha hagut la problemàtica de l'altra persona, quan es troba amb la problemàtica d'un altre, acaba ell, per dir alguna cosa, sortint una mica a la vida, i dient, bueno, ja està bé demagar-me, ja està bé demagar el cap sota l'ala. Jo n'he desit el llibre, ni des de la pel·lícula. Està molt bé, jo el recomano. D'un tufe, aquella obra del Salinguer, del guardi en el camp de segon, té un aire, per a el que m'expliques, una mica d'aquest noi, una miqueta, una mica introvertir... Exacte, el que sí. Jo no l'he vist aquesta, em sembla. Tu l'has vist la pel·lícula i pots dir... Sí, el que és interessant és que tu, quan veus la pel·lícula, ja ho veus tot això. Ja ho interpretes, encara que no sigui exactament amb aquestes paraules, però ja veus que és un xaval que dius, però què és això, en definitiva, aquesta valoració, que tantes vegades fem de la societat o i tal. Llavors, esclar, què és interessant a nivell d'això d'esdequeria? Doncs a nivell literari és que ell pensi i t'ho digui. Llavors tu aclareix molt més, encara, no? Molt bé, molt interessant. I una altra cosa que fa, quan arriba a l'institut, i es troba amb aquest segons ell, amb aquest sològic, diu, ostres, aquí el mimatisme no em serveix, perquè ja és on de predadors evolucionats, diu. Diu, a mi ja sé el que em servirà. Diu, jo em vestiré i reaccionaré exactament com els líders els que els tenen por, no? Ah, mira, és veritat. I va recordar als animals que fan l'estratègia d'agafar colors, per exemple, barinosos, quan no ho són, per tal de que no. I ell fa el mateix, diuen, em vestiré en plan així, agressiu, i jo ja m'he pres com camina i tal, i he trobat molt interessant. Ja ha rebutades per totes les reves, no? Exacte, està bé, sí. És també molt semblant o... Sí, és més forç de fidel. Jo a la pel·lícula no sé si tu t'ho sembla, no us veu tant el que pensa, potser amb aquest... Jo crec que el vertaluxi és el rei de la psicoanalisi, no? Però la pel·li potser, clar, aquí l'estada a dins, a baix, al soterrani, és molt més curta, i en canvi, la pel·lícula l'està al soterrani, no sé si ho veus així, home, dura molt. Ja n'hi sent gairebé tot.Durat tota la pel·lícula. És una pel·li interessant, jo penso. Molt bé, molt bé, quan m'ho vas dir, jo no me'n recordava. És del 2012, eh?Sí, sí, molt bé, molt bé. Jo faré un païsment d'un altre llibre i parlant, justament, de joves, no?, de nens o ja adolescents, amb aquesta línia que tira cap allà. Hi ha un llibre petitonet, Alfred Jullman, de l'any 1960, es diu Re Encuentro, i us ho recomano, és un llibre de 100 i poques paginetes, no?, i estem, justament, amb el tema de l'adolescència, d'aquest cas d'infantesa, d'un noi, de procedència jove, Estiut Gart, no?, que no deixa ser una mica autobiogràfic, perquè aquest senyor Alfred Jullman va ser una persona que va ser escritor, va ser pintor i que va viure aquest moment, el moment nazi, el moment que seria la Segona Guerra Mundial. Llavors, el que planteja aquí és això, justament aquesta relació que té aquest noi, que és una persona de família vanestat, normal i corrent, no amb una persona que arriba nova, que és un d'aquests, un font Hohen Folsen, un príncep d'aquests, de la prússia gloriosa d'aquella època, i llavors, com arriba a classe i com comença una relació, on des d'un principi ja sempre hi ha una separació automàticament del que seria social, perquè clar, a l'altre viu amb un altre àmbit, amb un altre món, i en el moment en què comença entre el que seria la socialdemocràcia a Alemanya i, lògicament, els pares d'aquest nano, que són antics prínceps, són seguidors dels nazis, evidentment, de Hitler i tal, i llavors es produeix una sèrie de... Per un costat, jo crec que hi ha una relació carratlla a el que es diu una relació filogai, d'aquestes que sembla que hi ha unes línies que dius aquí, sembla com si una mica s'hagués pogut obrir, algun més hauria hagut una relació més concreta, però en una època molt determinada hi havia moltes frenades, i llavors, a partir d'aquell moment que arriba la situació de la guerra, i llavors els pares d'aquest noi, que és joveu del que seria l'altre amic, pensa en marxa mèdica que tenim allà uns familiars, no, fes allà la vida, perquè aquí això es liarà. I, bueno, aquí nosaltres farem el que podem, i tal. Llavors ell marxa, i és cert que ell marxa, s'en va mèdica, no torna allà, i el que sí que succeix és que una mica explica què passa amb els seus pares, els pares davant de la situació es deixen suïcidar-se, obren l'espita del gas i es deixen suïcidar-se, i aquest amic, que hi ha un intent de retrobament, és impossible perquè quan seria envió una carta per una sèrie de motius per fer una mena d'homenatge a les víctimes de la guerra, aquest amic havia mort, no? Per tant, és una mena de rencontre com fictici, no real, no? I, bueno, és una joieta, és una obra d'aquestes que la llegeixes en una forma ràpida, és molt ben elaborable, com a tal. Molt bé. I Jaume, vas a parlar d'un concepte del cordill? Sí. Aviam quedat, sí? O em vols comentar una altra cosa? Sí, no, bé, en tot cas, comencem per dir que aquesta setmana que ve, el dijous concretament, el dia 6, doncs tindrem la senyora Victoria Camps, que podrà acordellar del civisme mínim comú ètica. Aquest és un espai, o sigui, aquesta conferència que donarà aquesta senyora, és un espai que està dins d'una qualitat que se'n diu, un preocupem-nos dels valors, o sigui, que porta el títol genèric de valors, perquè precisament del que es tracta és de veure de quina manera que anem generant aquests valors, doncs, esclar, tothom pensa amb la joventura, però també hi ha moltes persones els grans que estaria bé, que n'aprenguessin, no? Llavors, aquesta senyora cathodràtica de filosofia moral i política de l'Universitat Autònoma de Barcelona, membre del Comitè de Bioètica de Catalunya i expresident del Comitè de Bioètica d'Espanya, doncs, farà aquesta conferència i aquesta xergada se'n marca, com deia, doncs, amb aquesta escala de valors, no? La veritat és que jo tinc el goig de dir orgull, fins i tot, de dir que hi participo d'aquest grup de gent que el veurem i ens posem d'acord amb les conferències, les persones que vindran i tot això, i, a més, el que es pretén molt és entrar al camp de les escoles, que és on esclar, vull dir, la incidència ha de ser molt més plena. Això no vol dir que només hagi de ser... El dia 6 es diu Jaume. Sí, el propè Dijous, a quarts de 8 de l'espre, el Castell de Cornellà, això, concretament. És molt recomanable, ella és llibre sobre ètica, ella és filòsofa i és llibre sobre ètica, i té un molt recent també, que ja ho comentarem quan comentem la conferència. Tu comentis la conferència. La propera setmana no la podem comentar, perquè s'estarà produint i s'estarà produint en el moment que sortirà aquest espai, però, o sigui, la altra setmana... Llavors m'ha fet molta gràcia, per escoltar, de veure, això que deies, de l'Almanac, que hi ha un forat i un cordillet, així penjat, així. Exacte, exacte. Aquest Almanac diu vola entre aquests dos perills, no? Diu, segons el poeta, el m'hi dic, això és el que va dir Dedal, el seu fill Ícar, quan li va lligar el cos les ales fetes amb plomes i empagades amb cera. Vola entre aquests dos perills, el sol que pot desfer la cera i el vent que pot dur-me'n contra les onades de la mar. Dedal és el gran arquitecte-inventor constructor del famós Leverín de Creta, on viu tancat el Minotaure. Potser perquè no rebel·li el secret del Leverín, Dedal i el seu fill són fets presoners i no poden escapar de l'illa. Però Dedal inventa el gínvolador per escampar i el lliga, el cos del seu fill, advertint-lo dels perills. El noi vola, però s'acosta massa el sol i el ratxo es desfer la cera. Ícar cau a la mar i mort. Dedal, llavors, malaeix el seu enginy. Jo crec que sí, és que em va agradar molt, quan el vaig llegir. És que això és la base de tot. Aquí pots treure 1.000 versions. El mita d'Ícar és una cosa d'aquelles que van ser parlades 50.000 vegades de la caiguda al Tornava. En fi, anirem descobrint coses a aquestes. Molt bé, molt bé. La Rosa, comenta'ns una mica abans si et sembla el documental del mes. Sí, però una menció també, que val la pena. Demà de vendre, el dia 28 de febrer, es fa el documental del mes. Aquí ja s'enjust, ja la teniu. A l'hora, m'han dit que sí que era la... A les 8. Perquè hi ha totes les activitats que es fan a la teniu, ja són a les 8. I és sobre All of Palme. Us recordo que va ser el primer i bona president de Noruega. I va ser un personatge fonamental i captal del segle XX d'Europa, un mandatari com la Copa d'un Pino, que es diria, una persona amb un sentit comú, amb un turista, amb un respecte per les persones, bueno, ja és pròpit també de la societat nòrdica, no? I una persona més molt apreciada, també. No ja és només el seu país, que també és veritat que ja era molt apreciat, sinó en política europea i norteamericana. I, bueno, i que, malauradament, el van assassinar el carrer i van disparar un tren. Segur que això ho podrem veure el cinema baix, de qui s'ha enfaliu, segur. És que és el documental del mes. És del mes de febrer. El cinema i jo vam fer, no sé si va ser el dia així, és un missatge... Sí, segur que ja ho feia. Ara jo estava pensant amb gran ullerès, que també, però ja el deuen haver fet avui quin dia? Sí, potser ja l'hem fet, ja ho miraré. Perquè aquests documentals es van fent a diferents. Igual es pot recuperar. I llavors és qüestió, igual després de recuperar-nos. Igual es pot recuperar. A la fi m'ho té que conqüés. Sí, no vull dir que la gent que no ha pogut, crec que s'hauria escapat, no és que vingui de Malataneu, no? Exacte, jo vull venir, jo vull venir. M'interessa molt, la figura de los palmes l'he admirat moltíssim, perquè, bueno, vull dir, jo... És un gran rambolòtic. El vam conèixer amb vida, no? Sí, i tant. A Sant Jus, a Sant Jus. Això és el mateix dia que estem sortint. El divendres, el divendres. El divendres, el divendres. Rosa, una miqueta com el que... Vinga, cinc cèntims del musical de les joves. Ah, sí, sí. Això és una cosa molt interessant. Ja sabem que en molts municipis tenen aquestes curals o grups de teatre materia, aquestes coses, no? Doncs sí. A Sant Vicens hi ha diverses curals i altres curals. Hi ha una d'elles és la cura al jove, fent representacions d'un musical, d'una, ells estan en commemoració dels 20 anys ja, de la cura al jove. I es feien conyes mateixes, de com a jove. Si hi ha alguns d'ells que són ja volen que tenen fills, i alguns tenen nets, fins i tot ja. Hem de posar un altre nom, eh, qui... Hem de pensar ja en cap. I, bueno, jo no el sabia vist abans, perquè no havia pogut, però van representar el musical Cats, que va tenir molt d'èxit, i també feia, no sé si, el 2006. I així van fer també esmisserables, que va tenir moltíssim d'èxit. I en aquest musical, el que han fet aquests dos cals de setmana, és un record com que era 20 anys, doncs han fet 20 cançons, 20 cançons, però cançons o temes de musicals de pel·lícula, des d'allò que sé, pues, del musical Aquari, per exemple, de Gert, les portes Tancareu, també, això a l'usline, també van fer alguna cançó, de... Que maco, a l'usline. Del fantàmac de l'Àupera, per exemple, però també el no espero més de tu. Tot cantat en català. Molt bé. Molt bé, molt bé, superbé, unes veus, i una posada en escena, a més, amb ballarines, també d'una escola de dansa i de balles en general. També, que es diu, fem dansa, d'allà també. Doncs superbé, molt... A veure, jo vull trobar molt digna, molt de nivell, molt ben fet, que això sí, som professionals. Home, clar, és que el que sigui... Vull dir clar, això és que diríem, que sigui local, no vol dir que no sigui professional, al contrari, eh? Clar, per això, que tenen molt de metes, eh? Aquest senyor està amb l'Orfeo Enric Morera, que té un prestigi internacional, eh? Vull dir, fins i tot. Van fer cançons, amb dues cançons també, dos musicals, una que és de Maricel, aquella dels... Que maco, sí, sí, sí. Teniu l'Alvela Sinclarar, l'Alvela Esportarà, com un cavall desbocat per les hores, aquella... I també de les miserables, també, clar, també m'ha encantat... demà, que és el tema... És demà, que és un dels temes de les miserables, no? I, a més, tot conduït, que dius, estàs veint cançons, així sueltes... No, no, que va tot conduït, amb un fil conductor, molt maco, molt bé, de dos presentadors. La primera part, són dos presentadors més seriosos. I la segona part, ja són els dos que fan una miqueta el contrapunt de broma i tal. Superbé, molt bé, molt bé. A més, anàvem fent també com un lliurament també de premis, que el director diu vinyes. Jo amb vinyes, i llavors diuen els premis, vinyes. Llavors feien premis, doncs, per exemple, així en plan divertit, no? Un altre premi, doncs, anirem a donar, per exemple, el mes d'ormil·lega, i llavors feien... amb un vídeo, amb un tèixer de vídeo, feien com una entrevista a cada... a cada un. Escolta aquí, què és per tu, si me'ls dormi l'ega? Ostres, tothom diuen que és igual, no? I al final, que hi donen el premi a dormir l'ega, no? I així ho has més dormista, ho has més... Molt bé, vull dir, de d'alguna cosa, molt maco, molt divertida, i molt... de molta bonitat. I quan torni a cantar, digue'ns-ho, i aquesta manera el que farem serà promocionar-los, perquè si val la pena, escoltam. I tot el que és fàcil, potser. Clar que sí, clar que sí. Doncs molt bé, abans de passar a la part de cinema, que comença del Jaume Párronos d'aquest alabama Montrou, escoltarem re, deixarem de fons, evidentment, un minutet d'aquesta peça de Paco de Lucía, que ens ha deixat. Aquest entre dos aigües, que és tot un clàssic. Mm. I el Jaume Párronos, que és el que ha deixat. Com va, la llengua? Com va, la llengua? Com va, la llengua? Com va, la llengua? Com va, la llengua? Com va, la llengua? Com va, la llengua? Com va, la llengua? Com va, la llengua? Doncs deixarem de fons al senyor Paco de Lucía, perquè sempre ens acompanyarà. I bé, jaume a l'abama Montrou, que és una sorpresa pel vis, perquè m'has quantitat abans. Sí, m'has quantitat abans. Va a dir que parlar d'aquesta pel·lícula, que el que predomina és la música country, potser no és allò ben lligat, però va a dir-ho. O sigui, d'entrada, és una pel·lícula belga, o sigui, que no és americana, que és el 80% del que tenim en marxa actualment a la capteriera. Llavors, lògicament, això pesa. O sigui, en la pel·lícula pesa, i en tinc molt. I és curiós, però... Jo que no ho sabia, jo quan vaig anar a veure aquesta pel·lícula, no sabia pas de quin país era, doncs de veritat, en el moment que va començar i a l'Ajver, que allò anava per aquests camps de les complexitats, que normalment els americans hi posen els fills per dramatitzar-vos fins a l'última pregunta. La pel·lícula ens planteja una situació molt elemental, que en definitiva és una parella, que, com tota parella, en l'actualitat, està ambientada en els anys 70, també, eh, aproximadament. Ara no ho trobo aquí, però està ambientada, precisament, en un manera, o sigui, el que està de moda, doncs, precisament, és un títol que tota mà de música contra hi pot associar fàcilment amb el triple album de Nitik Gittit Dürbant. No et coneixes, això? No. Bé, doncs, titulat, Bill... Clar, ja no se'l conec, i no puc dir-ho bé, no? Will The Circle Ben Broken, un broken tampoc. Ni idea, ni idea. Bé, doncs, tinc... Tens grups d'aquests de country, d'aquests que hi ha, eh? Hi ha molts, eh, americans? I considerat una peça fonamental de la música country, eh? Això està dit així. Bé, a llavors, dit això, vull dir, que té la seva importància, perquè, veritablement, en fa... A mi, almenys, em va fer pensar amb els germans Coen, perquè és clar, és clar, els germans Coen, d'octubre, que plantegen, i és això, no? Llavors, en aquesta pel·lícula és molt diferent, lògicament, dels germans Coen, els germans Coen ens parla d'una realitat creativa, imagina... originària, no? I, en canvi, aquí, no, aquí estem parlant d'una parella que tenen les seves desabinences, una d'elles és que ell és enlòstic, i, en canvi, ella, doncs, és creient, però que, en definitiva, sintonitzen i acaben realitzant-se com a parella, no? I llavors, tenen un fill, i el fill se'ls hi posa malalt, i aquest fill, doncs, acabarà morint en la pel·lícula, i llavors, el que viurem serà amb ells, doncs, el dol, la pèrdua, del fill, i de la manera que reaccionen uns i altres, no? I aquí parla de la bogeria de l'agnòstic. I jo crec que més aviat és el contrari, però ho he escoltat amb alguna crítica, eh? Jo crec que és el contrari, no? Perquè, en definitiva, el que és creient, doncs, té a una agafar-se, en canvi, l'agnòstic, no. I llavors, lògicament, la seva formació, doncs, jo crec que té una preparació, per dir-ho d'una manera, que ve que afronta la vida des del punt de vista real. Tot això pesa, crec, d'una manera molt important, i, en definitiva, el que sí que plantegi la pel·lícula no té un final així, diria, amb engrescador, el que plantegi és que aquesta dificultat que tenen ells per afrontar, doncs, una realitat com aquesta, sí que es correspon amb la música, però la música tampoc és el sedant, per dir-ho d'una manera, perquè pugui arribar a generar una convivència que tingui la seva continuïtat. És una pel·lícula molt dura, la veritat, difícil d'això, de país, no?, perquè, lògicament, és com la pel·lícula de l'Ània, com en diria aquell italià, home. Ah, l'Ània Moret, l'habitació en delí, la pèrdua del fill. L'habitació del fill, no?, però aquesta no. Aquesta encara és més, aquesta encara és més enganxiva. A mi m'estava recordant-la de la coixeta protagonitzada pel Javier Càmera i la Candela Peña, que, allà, no acaben, sí, que també perden el fill, bueno, ja l'heu vist, no? Sí, sí, sí, sí. La manera tan dispar com ho veuen. I com ho veuen i com ho van portant, no?, perquè la Candela Peña està en una situació per dir-ho com parada, no?, a la vida a partir d'allò, i el Javier Càmera diu una cosa que no m'haig afectat, no?, sinó que jo intento tirar endavant. No sé si també va una miqueta per aquí els trets. El que passa és que això diríem que és molt elemental, el que acabes de tu i aquí la complexitat és més ampla, i hi ha moments que... La pel·lícula de coixetes és complexa, l'únic que jo heu explicat així com molt, però el tema seria el mateix, no?, de... Sí, sí, sí. Molt bé. Com dic, que és una pel·lícula belga que està d'estrena, concretament jo la vaig veure en el bolitge, i molt bé, molt acollits, allà, eh?, molt... La veurem, la veurem. A veure, recuperar les quatre sales i bé. Deixem-ho que posi una altra set de cançó, perquè amb aquesta cançó, per la gent que acaba no cansada de la música perquè ens fixem en el món de la música, que és l'Europa Amèrica, justament un d'aquests grups country, una mica més coneguts, és com comença la gran estafa americana. Quan Christian Bale està posant-se... La perruca. ...a l'afegit del cabell, que jo és... Em sembla magnífic, em sembla que és la escena... més tremenda de la història del cinema dels últims anys, com es pot arribar a formar un actor com és Christian Bale, que és un tio... És el caballero oscuro, no? Clar, i el que feia l'American Psycho, que era un figurín, allò que dius, una persona fibrada i està totament deixat, i que va fer el maquinista, aquella... Aquella pel·lícula que es va aprimar a 20 quilos i es va quedar als ossos, que no se'l veia, no? Vull dir, des d'una punta o l'altra. Permeteu-me, per mi és el gran de bosqui, eh? Sí, sí. Sí senyor. Oi tant. Sí que ho és, sí que ho veig. Sí, és entre gran de bosqui, l'ostimador, la reja d'aquesta mena de cinema, que està nominada amb 12 estatuetes, i que a partir d'aquí, jo vull fer un comentari ràpid, perquè ens agafa el temps, però de part d'això, jo crec que és una pel·lícula molt ben ambientada, ja amb el Jamo, per en canvi de temàtica profallida, no? És una cosa... bueno, està bé, està bé. Però és una mica... Fins i tot McGuffin, en general, el concepte, no? Van passant coses, però tampoc arriba... Ja t'imagines el que passarà. No ho direm, no? Però ja m'ho veia venir. De tota manera. Jo crec que és molt comercial, no? Que tindrà molt d'èxit en el... Jo crec que hi haurà molta gent a veure, no? Estan en molta gent. Sí, ara, jo em sembla que l'estàtica és magnífica. Vull dir, com han agafat aquelles... A anys 78 es recordeu, quan les dones anaven amb aquells cabells arrissats, i portaven aquells escots de batitja, fins aquí baix, fins aquí baix, eh? Vull dir, aquella època de la lliscoteca i tal, però... Vull dir, era de... amb una... És magnífic. T'ho juro, jo estava al·lucinat. Està molt ben recreada de la pel·lícula. Molt ben recada de la pel·lícula, no? Però bé, jo em quedo amb aquesta banda, de temàtica... Exacte, aquesta línia. I ja et digui pobres, clar. Tampoc explicarem gaire, jo crec que la relació de tots tres és una relació, ella està magnífica. La Mia Adams està, que té mueres, eh? Vull dir, ja més nominada, i que se l'ho lleve, perquè ho fa molt bé, també, no? Vull dir, és que està de secundària, però molt bé. I ja que estem ja així, empalment ràpid, no? És una línia de Brasca, que l'hem vist tots, em sembla, no? L'hem pogut veure, no? Bé, doncs el que veia és una història verdadera. David Wink, evidentment, amb una línia molt més... jo crec que més irònica, a Alexander Payne... Més a Alexander Payne, sí. És los descendientes, es entre copas. Entre copas del 2004. Aquí hi ha molta teca, jo vaig dir-ho, a Alexander Payne. És un enlalratmovie. Exacte, exacte. I a propòsit de Gendry. Exacte, i és una pel·lícula deliciosa. La Gràcia de Blanqui Negra. Totalment, Bruce Dern està magnífic. Creíble, el 200%. Espero que li donin l'Òscar. Jo he llegit amb 77 anys, jo, al final de la pel·lícula, plorava. O sigui, allò que tens com vergonya, no? Però dius que trobo que ho fa superbé. I el paper del fill et resignat, que li vol fer l'el·lusió fins l'últim moment, amb aquest ini, sí que sembla ser, no?, que està patint aquest home, d'aquesta patida de menysia, no?, que està... I com el fill, vull dir, que bona persona, no?, vull dir, airebé, no?, com el fa... A mi el que m'encanta són les escenes de... Els secundaris, els secundaris. Els secundaris són fantasmagoris. Els cosins. Els cosins són d'una cosa. Mira, els telets, són ideals. Els cosins i els tiets. Però és que t'agafa com una por. És que quan es veus allà amb aquella imatge, dius, això és genial, això és exacte. I els dos cosins... Els dos cosins, tota l'estona, amb el cotxe. Quan has tardat a venir? No hi ha. A mi m'encanta l'escena. I li diu... Ai, no, el teu fill està fent serveis socials per viure aquella, no? No, agressió sexual. Clar, dius. Que fort, no?, vull dir. És que imagina't com, fins i tot, la mare amaga l'estupidez absoluta d'aquests dos, perquè es pot dir una altra cosa. A mi, jo el que he trobat molt bé... És que és molt profunda, l'Amèrica profunda. De... He trobat molt bé la idea d'una persona... Perdona, perdona. Una persona que està en aquestes condicions que no... Clar, ella es pensa que li ha tocat un premi, i en realitat no li ha tocat, no? Però que està en aquestes dificultats d'una mica de demèxia. Una miqueta, jo que he trobat a la pel·li, és la dignitat amb la que... Amb la que el fill... O tracta la persona, no?, perquè clar, el que és anti-dignitat és com el tracta la dona. Evidentment. Evidentment. Però he trobat molt bé... La dona és incapaz de reciclar res. Però la dona, el més suau que li diu és que és un petó. I el més suau. Allà és una qüestió de respecte de la parella. Les dues dones acaben de fer una mirada. D'Odi directa al Jaume. En un principi l'ha abraçat. Ara ja no, ara ja no, no, no, no, que és roba. No, no, no. Avui m'ha avisat, explica't bé perquè no t'entendran. No, no, no. Però mira, però jo entenc el que diu el Jaume. Entenc el cansament matrimonial dels anys. Sigue-te en ella, com ell, la reacció... Ell és la que deu ser, que deu ser dur, també estar amb una persona així amb aquesta... Clar. Però jo penso que la Peli... Ella també té la, eh, de tot el manera. Estic viatjant aquell poble, que resulta que ells havien viscut allà molt de temps, i que havien tingut un taller mecànic i tot. I que ella també de joves s'havien conegut allà i tot. Osti, quan es troben amb els anticoneguts i els antics amics, o possible, els antips pretenents, de ella té la també, eh. Com pròsomeja, eh. Ella també era un personatge. Molt bé, fem una cosa, queden set minutets. A veure, he de parlar de Blues Jasmine, i hem de parlar de Jove i Búnica. Això. Si voleu fer un mentre vosaltres... En Blues Jasmine ja s'ha comentat que hi ha tres vegades. Jo l'he vist ara. 3 o 4. Magnífica, estupenda, genial. Preciosa, una passada, una passada. Ella està... Totes les pel·lícules, totes les minuts, són aprofitables si estàs gaudint de bon cinema. I tant. Impressionant. Com pots imaginar aquella història d'aquella persona que ho perd tot? Tot, d'aquest blanxet. Genial, magnífica. Per tot, perd la seva pisa bancada, en l'estat social que tenia, es diners, la família... És que és una debacle. És una caiguda en planta més dominoes. Que tot. Una mica la història del que ha passat a molta gent. Estic molt adequada ara, també. Sí, sí, sí. I, a més, veus, la hipocresia, i la relació que té amb la seva germana. Però què dius? Germana o germana, perquè les dues havien estat adoptades per la mateixa família, per la mateixa parella. És impressionant. Sí, manipular. Però, sobretot, com s'aprofita... És el que ha estat fent tota la vida. És el que ha estat fent tota la vida. Aquesta gent sense escrupuls. A viure bé, i ja està, no? Sí, sí, sí. I les relacions que es creen entre ells. I la forma de vida que té la germana més apuntonada econòmicament. Exacte. I amb qui es mou, no? I les parelles que té... És un altre estatus social, només de barriada, més d'allà de bronx, de Brooklyn, no? Però bé, jo crec que ella està magnífica. Amb tocs de comicitat, amb tocs còmics divertits, que t'ha arrancat la somriure, no? Sí, ella té un punt... Però dura, dura, dura. És triònic, no? Més està sempre amb una sensació com de nerviosisme, ella. Sí, sí, sí. Està patint per tot, constantment, constantment. Més malica. Per arrexar-se, però n'hi ha manera. No n'hi ha cap moment que diguis... Tranquilitz, és un paper bordat. No reconeix on ha fallat. A mi això em va... Sembla finalment una mica moralista, també, perquè ella no reconeix on ha fallat. Què he fet jo malament en ma vida? Penso que hauria de ser una miqueta també la seva reflexió. Què he fet jo malament? Per què he manarat les coses així? Per és que continua comportant-se d'aquella manera. Bueno, que no es vol lligar el ric aquell. És per dir... Això vull dir... Això vull dir... Bé, tu clar, però ella continua... Però perdoneu, la germana, per mi, també no es mou gaire. La germana intenta buscar un nòvio millor, però al final s'acaba quedant el súper. Però poder-te també, sí. Amb aquest cas, el seu estrat social és aquest. No l'interessa moure's més cap enllà. És un malament. No és ambiciós. Clar, clar, però donador, eh. És molta cosa. Encara es queden tres minutes. Em quedo molt amb el que he dit. De bon cinema, tal. Jo penso que el dia a l'any sempre ho ha estat. No, ha fet un cinema... Ja n'ha hagut cosetes... El 90, com a 97% de les pel·lícules. Menys, Victòria, Viki, Barcelona... Desastre, desastre absolut. Però bé, el que diem. Li podem permetre. Va ser una comunitat de turisme a Barcelona. És que jo visc pel·lícules turistoles, a Barcelona, i me n'has agregut. És que això no m'ho crec. Que malament tot. Jaume, comenta la jove i la bonica aquesta. És molt maca, eh. Sí, sí que ho és. Un dia la convidarem al programa. Exacte. Però els nois, solamente la convidarem al programa. El David, el Jaume i jo, exacte. Nosaltres convidarem un altre o dos o tres. El Hugh Jackman. El Hugh Jackman. No estaria malament. Sí. A Harrison Ford, que va estar malurito, però també... Digues, Jaume. Aquest senyor és el François Olson. O sigui que és el seu. Sí, aquell de la classe era, no? A la casa. A la casa. 8 hores. Jo penso que aquest senyor que fa és posar-nos davant d'una història que no té res de normal. És singular. Sí, vull dir que són persones que viuen una experiència diferent, que s'ho munten, també. O sigui, que tampoc es pregunten el perquè ho fan. I això és, potser, el més interessant. Si no recordo malament, és el realitzador d'un paio que feia veure que treballava, però que no feia res, i que no sé pas d'on treia els diners. No me'n recordo malament saber quina era, però que em va sobtar molt aquella pel·lícula, perquè era... Ara no sé quina... Bé, potser una d'aquestes que l'estic... Segur, segur. Riqui, Àngel, el temps que queda, en sembla que era aquesta. 5x2, 5 vegades 2... És... no, és aquesta ruïteta. És Winging Pole. Aquesta me'n recordo, no? Aquesta és la visió, la vida em sona. No la tens. I en canvi, la que t'estic esmentant, sí que l'has vist. Aquesta, sí, és que estic donant-li voltes, quina és, però... Llavors, aquí el que tenim, doncs, és una noia de 17 anys, que bé, que té ganes d'esperimentar la vida. En definitiva, la prostitució. No sé quin valor té. I això és el que veiem durant... La prostitució de luxe, no? De luxe, vull dir, de més... De més nivell. Sí, com a tal, joveneta, evidentment... No ha d'anar amb una altra, si no no, que va en plan. Res a veure amb l'explotació de... No, no, per això dic que... Res a veure amb persones que les posen en aquest ambient... Proxenetes i tal. Esquisita també l'actuació policial, perquè el vell més de tot això hi ha una investigació, eh? Esquisita, eh? Això sí que m'ha semblat genial. Ja la veurem, ja la veureu. Estranarà, no? Sí, sí, sí. El vaig de Tom Hovec tot, aquest home intento veure el màxim, perquè és magnífic, eh? Sí, és molt bo. Hi ha un musical que es diu 8 Mujeres, la Françosa Zon, que veu la beura. Magnífic, que té l'Indonè, final. Canten totes elles, això fan de conya. De fet, la pel·lícula té molt a veure amb la pel·lícula de Luis Buñuel, el bel de Jordi, eh? És una mica això, que aquí és molt joveneta. Ah, mira, clar. Aquí és molt joveneta, allà, és una burgeseta acomodada, que diu, ah, m'haig de divertir, perquè això... Més avorrit que d'allò, no? I, a canvi, aquí és com ella entra a investigar, troba... La mare ho sap. En fi, hi ha tot un... Tot una història molt interessant. Molt bé, fantàstic. Molt bé, vinga. Molt bé, a sota, doncs una bona recomanació, eh? Sí, sí, sí. Doncs bé, doncs hem fet ja temps, home, avui és que encara es queden 30 segons per parlar. Sí, encara podem dir alguna cosa més, perquè avui és que... Fins veus molt bona tarda.Exacte. Ens podem acomiadar tranquil·lament, un per un, l'úrder, també... Fins la propera. Fins la propera.Que vagi molt bé. Adeu-siau. I que sempre sigui una remuda tan bones com avui. Exacte. Tranquil. Ara venen els petons, jaume, ara venen els petons. Vinga. Adeu-siau. Adeu-siau. Bé, bé. Bé, bé. Bé, bé. Bé, bé. Bé, bé. Bé, bé. Bé. Bé. I don't have no doubt how I go how I go how I go how I go how I go how I go how I go how I go ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet ho he fet