Babilònia del 6/3/2014

Escurt, i concretament se sentra en un d'ells i té un passat molt obscurt, una mica obscurt, si no, molt obscurt. El que fa el Michael Abonemig, doncs, és construir una història també, una mica de tintes, una mica negros, una mica a mig camí entre el superheròic i el thriller així... És que no sé si dir que és gènere negre, però és un thriller urbà bastant xunguillo, però en fi és un còmic molt trepidant, molt divertit, que es llegeix amb molta comoditat i que enganxa, que deixa ganes de més. És una sèrie oberta que no sé fins on arribarà, no sé si encara segueix oberta, però aquest primer volum que es diu Marcado, jo crec que deixa les cartes sobre la taula i la veritat és que pinten molt bé. Sí, pinten molt interessant, còmic de superheròies amb personatges ben definits, personatges que tenen passat, que tenen dubtes morals i que fan coses no sempre boniques, una mica reprobables, com els grans superheròies, els grans superheròies sempre tenen dues cares, una cara més lluminosa i una cara més fosca. És el cas d'aquests victors que ens arriben de la mà de Leta i que es converteixen en una de les novedats importants de les darreres setmanes. I amb ells em sembla que ja ens podríem anar acomiadant, tu què dius? Sí, sí, sí, ens acomiadem. Mira, dic ràpidament una cosa, no parlarem de la pel·li, però la recomanem, o boi. És veritat, aneu a veure o boi, que és una esmena de la Nobelbach, se fue a Alemanya. És veritat, és veritat, és veritat, però m'agrada la frase, la Nobelbach se fue a Alemanya. I és una pel·li molt xula, sobre un jove que va com a rebel de cinc causa per la vida, perdint de trenes, intentant buscar cafè i trobant alcohol en el seu lloc. Una pel·li molt interessant, us farà pensar. Molt xula, reminiscències novelbachianes, budelènianes una mica, pels jimxarmosianes. Davut de Jan Ole Gerster, que és un director alemany que s'han portat bastantes a Alemanya. Vale, doncs aneu a veure la partida demà. Moltíssimes gràcies per ser a l'altra banda, gràcies Carles Giacomelli. Gràcies Carles de la ràdio. Et tindrem cada setmana i em parlarem. I gràcies a vosaltres. Adeu. Adéu. Doncs un dijous més aquí al Babilònia, tots plegats, ens falta el David, però, en canvi, estem a l'esquem d'estar, també, no? Vull dir, paga filla cap del cinc, a fer gairebé un ple amb la Rosa. Hola, què tal? Què tal? Molt bé, sí. Hola, què tal? I el Jaume? Hola. Com a tot? Bé? Sí, sí. Fantàstic. Avui estem tots molt contents. Sí, de veritat. És un dia... Sí, de celebració. De celebració. Vull dir que això està clar. Som brindis. És un brindis a la vida. Bueno, el Jaume no es pot queixar avui, era abraçada. Ara, jo sé l'efecte que puc haver fet amb vosaltres, però no sé, ben bé. No, no em sembla que no ho explico bé. A veure, a veure, explico, explico. No, que sé l'efecte que he tingut, l'alegria i tal, però no sé l'efecte que jo provoco. Home, és una persona entrenyable, entrenyable. Si has provocat racions positives, vols dir... Vol dir, oi? Que ets bo, perquè si la gent que no és estimada... Diu que arribem a que donem, no? A tu som d'això? Sí, d'això. Estàvem esperant candeletes aquí. Estàvem aquí. No sé si anirem a escoltar-ho, jo, això. Hem de dir que sobretot elles, eh? Jo feia una abraçada, però elles volien abraçar molt més, eh? Déu-n'hi-do, com abraça. Com abraça el Susi. Els escut també fa una abraçada, guai. Si no, si no, estimem entre nosaltres. Hem de reivindicar el carinyo. No ha pensat d'estimar els altres, oi? Molt bé, doncs avui que estem així, no és molt contents i molt animats, i aquí tenim moltes coses que parlaran. Començarem amb el món de l'art amb l'Ecorbussier, la Rosa i jo farem aquí una presentació magnífica d'aquest bon home, d'aquest arquitecte famós. De literatura tenim dos llibres, el tu i jo, del Nicolò Amaniti i el reencuentro de Fred Jullman. El Jaume ens parlarà del Manac. No direm-lo del cordill. Ja ho he dit, veus? Ja ho he dit. No, ja ho deixarem d'aquesta manera. Tot seguit, la Rosa ens parlarà d'un musical de pel·lícula, la coral jove de San Vicens. Farem un documental de la conferència de Victoria Camps i si anem, que és una mica la part important del nostre programa, previ Òscar, pararem de Nebraska, pararem de la Bama Monroe, de Blue Jasmine, també nominada, d'una pel·lícula que jo no coneixia, que es diu Jove i Bonica, Jaume. Per això vull dir que és una gran novetat que tenim aquí i la gran estaf americana, que també és la gran pel·lícula d'Òscar d'aquest any, que ja veurem si somareix o no somareix. Tindrem el recordatori a Paco de Sofia, que ahir va morir, i que, bueno, d'un atac d'acord, a Cancún, estàvem comentant-ho amb tots plegats, però vas bàsicament amb la Rosa, que l'ha culpit bastant, perquè és una pena totalment... Jo crec que és un dels millors guitarristes d'aquest país, segurament a la dubta, perquè no dic el millor, crec que dels últims anys, perquè no només feia flamenca, ho bordava absolutament, sinó que ho bordava, volia dir, i, per fet, ja s'ha col·laborat amb Pat Metheny, amb la música rock, fins i tot. No em veien àdams, fins a la tocat de guitarra, polifacètica, el 100%. I ha estat una sorpresa. A més, una persona jove, amb 66 anys, i això li queda molta vida pel davant, molta carrera encara, per fer... Doncs sí. Escoltarem entre dos aguas, el seu gran clàssic, de l'any 74, exacte, i ara intentarem, per què en mitj, comentar una miqueta, això. Bé, parlem de l'Ecorbocière Rosa. Fem la part de... Comença, comença. Començo una miqueta. Bueno, a veure, el que abans darrer hem de comentar, bueno, l'Ecorbocière, és potser una mica fer un comentari genèric, però vull dir aquest senyor, realment jo crec que va ser l'inventor de les cases on vivim avui en dia. A la filla cap és això, hem de tenir aquesta idea. Amb una època que estem parlant de principis de segle, bàsicament va crear un format que és el que es va nominar, podríem dir, la Casa Racionalista. És un concepte més genèric, no? No és com a tal. És una clave de la Casa Purista, de la Casa Domino, uns formats determinats. El concepte del modular. Exacte, i sobretot el concepte de les cases amb una alçada concreta, amb el modular, que comentàvem, vull dir que... No, no, és el format de dos metros trenta i pico, perquè abans les cases tenien uns sostes molts molals. És una mica a l'equiparà l'alçada humana, el que seria l'arquitectura on tu vius, el teu espai. Encara que hi parlava de la casa com la màquina de viure, és a dir, recorda aquest concepte que apareixia de forma constant, perquè hi vincula moltíssim en una època de venguards, on el futurisme, el tema dels cotxes, i l'encantava els cotxes. I a partir d'aquí, feia aquesta vinculació. És com aquella època marineti va dir, és més maco, un automòbil, perdó que la victòria de la samotràcia, va fer aquest comentari, com tenia en compte que, per dir-ho d'aquesta forma, que la màquina estava tenint una importància molt marcada a principis del segle XX. Molts dels seus edificis, que posteriorment es veuran com el que seria de la unitat d'habitació o de Marsella, tenen forma de buc, de vaixell. Ho dic perquè, el que veiem, no vull dir que hi ha coses que vol imitar d'aquestes màquines de vapor, aquelles màquines posteriors i electròniques, vull dir, bueno, tu necessites de qüestions. Bàsicament, clar, té diferents facetes, una faceta més tradicional, inicial, lògicament, i posteriorment va iniciar aquelles cases blanques, de la Villa Savoy, te'n acordes? I a partir d'aquí comença a introduir novetats, amb un text que es diu als 5 punts de l'arquitectura, i planteja una serie de necessitats, per exemple, el fet de col·locar les cases sobre aquells pilotis, sobre aquelles columnes, rodonetes, perquè hi hagi, per un costat, un format de ventilació de la casa per sota, i per poder col·locar els cotxes. És aquesta vinculació de la casa amb la màquina... Amb la tope. Exacte. Amb el parking, dins. Exacte, o bien dies fa, vull dir. Sí, o els cotxes, o per relacionar-se, per xoplogar-se de la pluja, per tota una miqueta de esportxos, la idea de l'esportxos. És seva. O dels sorreos de Galícia o nord d'Espanya. També deu ser perquè l'humitat del Terres... Exacte, perquè estem parlant d'aquest senyor. Era de Suïssa, vull dir, i si treballàveu més aviat cap al nord. Llavors, allà sí que era bona idea, una mica, deslligar del Terres. Jo crec que és una de les seves grans característiques. Una altra cosa molt curiosa. Les cases uvi familiar, tendència a construir molt en Urizzo. Exacte. I llavors, el que també feia és el tema de les cases. Les cases, ja diguem, com a villa, com a tal. El que feien era fer l'escala i fer el passeig arquitectònic. Queda fer l'escala de pujada, per als diferents pisos, però fer unes rampes... Per pujar al costat, diguéssim. Per pujar al costat de les finestres, perquè jo obria molt els vanos de la casa, a partir d'aquesta manera, i es convertia tot en una mena de gran finestral, on vinculava el paisatge extern i l'introduia a la casa. És una cosa que avui en dia encara els arquitectes modernets diuen, no, és que vincules, quan obres, aquest finestral tan gran. Perquè perdoneu de quina època estem parlant de... Estem parlant de 1.900. 1.900. Bé, més o menys. 1.886. Sí, estem parlant 1.900. El 1.886. Exacte. La modernitat vindria cap a això, cap al 1.920, 30. Repesenta que són cases per donar que ell va arribar a construir, o són projectes? Mira, hi ha una dada, que en el programa ho explica, que ell va fer 400 projectes, amb idea d'identificar, o bé, cases edificis institucionals, en molts països del món. O sigui, ell va treballar a tot el món, i va fer projectes a tot el món. S'han comptabilitzat uns 400 projectes, però va arribar a construir edificis... Tenia una dada per a qui em pensava que no m'havia quedat? 70 i poc, sí. Sí, amb una dutxena de països. Ell va presentar el projecte, però als Estats Units, a l'Alger, a Montevideo, a São Paulo, a Rio de Janeiro... A París, per exemple, era la idea de remodificar l'urbanisme de la ciutat. I integrant, però integrant, els grans monuments de sempre, el París de sempre, el París Clàssic, no té d'amnatura i fer el que quedés tot, identificat amb la ciutat. S'havies carregat uns quants? Segurament. No li feien gràcia. Era aquella de la modernitat, no accepta jo clàssic. I a Barcelona també vas veure el que volia fer a Barcelona. Sí, també hi ha el projecte també de remodificar el que era tota la ciutat, tota la façana. La façana marítima de Barcelona. I la idea és que tota la zona del por, la zona de càrrega i descàrrega i magatzemps del por, la idea era més en plan de... Belviche, eh? Volia fer uns blocs terribles allà. Tres en concret d'unes... Bueno, què seria allò que tenia? 50 pisos alçados o 70 pisos alçados. Està molt polèmic. No, no, no, no. No va arribar. És molt polèmic per això, perquè té una idea molt avançada, una idea molt mecanicista, segons com, molt de màquina, molt funcional. I clar, això segons en quin ambient, en quin paisatge o construeixes, és polèmic. Va arribar a construir una ciutat nova a la Índia, que és la ciutat de Chandigar, que jo és impressionant. A més hi ha un vídeo, a l'exposició, un vídeo que també t'ensenya. En aquest edifici era per un edifici institucional, del govern, del Punjab, és la capital del Punjab. Després, en aquest edifici vivien els funcionaris, en aquest altre, doncs, treballadors. A Palau de Justícia. No sé què, el Palau de Justícia. En aquest altre, vivien els parlamentaris. I veus cadascú que la idea de viure una miqueta inspirada a les colonies tèxtils, també, fins i tot. Hem de pensar que és una persona que s'havia inspirat per tot el món. Va viatjar moltíssim. A mi això em va quedar molt l'atenció, perquè continuament veus que hi havia... Mira, a Itàlia, a Grècia... Imagineu-ho, amb tot el que va viure allà. Viure amb bé baixa i amb bé alta, també, d'inspiració, de solució, d'idees. De la forma... Jo no hi ha només de construir un edifici, sinó la ciutat, tant sí, de lo que era urbanitzar una ciutat, i com organitzar els carrers, els edificis, com els col·loques. El foro, el centre... Valgèria, Moscou... Sí, sí, els balcans també. Estan buls. A París, a Viena, a Berlín... Molts d'aquesta ciutat va arribar a viure i tot. Un temps, no? A París, bueno, a París, de fet, ja es va instal·lar per treballar a París. Però, a canvi, París el va machacar. París no li va deixar fer coses. Va ser el lloc on menys va actuar. Va fer coses d'interiors i tal, però no li va deixar fer mai cap cosa. El lloc que podien fer, la seva gran il·lusió, era fer una ciutat, pagar a plantejar que hi ha ciutat les 3 milions de persones, te'n recordes? Sí, que era el número d'habitants. Ah, llavors tenia París. Exacte, no? Llavors, clar, l'únic que pot fer-ho és això del punjab, aquest espai, no? Sí, sí, que això crida molt l'atenció. Jo per això deia que era molt polèmic, perquè jo mateixa ho veia, i quan t'expliquen el concepte que ell té de ciutat i per què ho ha fet d'aquesta manera, que era molt polèmic i modernitat. Però clar, així que la càmera s'allunya una miqueta, jo sé aquell paisatge de sàrtic, a la Índia. La gent que va construir, la ciutat es va construir. Ara, quin moment va ser després de la segona Agra Mundial? En el 1545 i el 65 la van estar construint, però amb mitjans de tota la vida, o sigui, amb aquells cabassos, no sé com es diu, cabassos, cabassos, cabassos. Sí, cabassos. Amb el cap i les dones que transportaven el material, des del ciment, que ja va ser el que em va comentar, ja va començar a conèixer molt amb el formigo armat, i tot això, el ciment, les pedres que necessitaven, i veus la cadena de dones transportant aquells cabassos. Sí, sí, sí. I passant-se la de l'una a l'altra i així, que van trigar, no sé quant anys, i 20 anys en construïa això. L'únic que és una zona que per mi... A mi no m'agrada. A mi no m'agrada. Jo no m'agrada. Jo crec que és massa brutalista, aquesta presència del formigo fa mal. Una lectura total amb el paisatge, ja em tot no interessa. No té res a veure. I a més, una cosa que no va tenir en compte, i és que a la zona de la Índia, a la zona de la Índia hi ha molta humitat, és una companyia que veça de la Índia, i que de seguida aquests materials que no són nobles, de seguida es fan malbé, i es veu encara més vell. I es veia que quan veies les imatges, vull dir que ja estava envellint-se per on costat, i el formigo, si alguna cosa té, és que no... Hi ha com si fos una ciutat de la valia, dels voltants de París o de Barcelona, els naceus ja sí com de agradar, però si fa res que s'ha convuit. I és a Palau de Justícia de la capital, que queda una miqueta fora del lloc. Jo em preguntava el fet que hi hagi l'exposició ara al Caixaforo, més per algun motiu, és que fa un aniversari. És perquè representa que és un arquitecte per dir alguna cosa molt especial en el temps, com que deia en unes idees... Si hi ha hagut dos arquitectes de la primera meitat del segle XX important, s'ha estat Mies van der Rohe, i l'Ecorbusser. Vull dir, hi ha hagut molts més, evidentment, però que jo crec que són els més grans. Vull dir, el fet que ha capat en un com l'altre van ser els creadors del concepte de no gratacel, la gratacel de segle XX, per entendre'ns, i també, sobretot, el que és l'evolució de la casa moderna actual. Vull dir, a la casa on vivim nosaltres, perquè la casa domino... Quan és l'escalet, la casa domino, és quan veus una casa que l'estan fent. És a dir, les quatre vigues, el que és el sostre i l'escala lateral. És el que veus quan fas el mateix. Amb les columnes. Amb les columnes al mig. Aquella pel·lícula, us en recordeu, que també l'hem comentat a vegades, aquella pel·lícula de... Sí, el hombre de al lado, que es titula... Sí. Aquella casa està dissenyada per ell. Sí, sí, sí. Però en canvi de la va fer ell, eh? Va ser posteriori, eh? Perquè no, vaig mirar-ho, perquè és a Chile. I llavors no... Però, bé, està dissenyada, és correcte, la idea. Bueno, a veure, per una banda està bé, però la Rosa, el que deia, potser li falta més tema visual, més fotografia, com a mínim, és que hi ha molt poca fotografia. És amb l'enginèria petita. Potser anirà. Perdona, ara esteu perdent, ja, de la qualitat de l'exposició. De la qualitat de l'exposició, que és una altra cosa. Sí, hi ha maquetes, per exemple. Sí, això està bé. És molt atractiu, el tema de les maquetes està molt bé. Els seus planos que es dibuixaven. Els planos els originals, també. Perquè, de fet, va començar... Bé, ell era de família, ella ha comentat al Txesco que va néixer a Suïssa, i ell era en una zona muntanyosa, sempre que li va marcar molt. I ell anava predestinat a ser... Més que rellotge a gravador, gravador de les caixes on després van els rellotges, i bé, però a partir d'aquí, ell va començar a pintar, és allò que tu comentaves del purisme, que això ja és més enllà del cubisme, i llavors ell, llavors, i llavors encara ja firmava els quadres, i jo no. Teníem natures mortes, sí que combina alguna màquina... Sí, és un cubisme... Algú amb por, com si fos a sobre d'una taula, és una natura morta. És un cubisme més natural, no és un cubisme tan defragmentat, no és com, clar, tu posa allà, és més purista, més clar. I llavors ell signava com que ja n'hegues, perquè, de fet, encara el seu nom real és Charles-Edouard, i generet. O sigui, com a pintor, sí que els seus quadres el signen com generet. El que passa és que després de qualella va fer arquitectura i va començar a dedicar-se al tema de l'arquitectura, va muntar un despatx d'arquitectura, un galinet, juntament amb un cosí, que crec que també es deia generet, i llavors per tal de diferenciar, per enxar-se, i després ve de un nom d'un avi, d'un avi, sí, d'un antapassat que van passar, que venia d'això, no? Jo vaig fer la visita guiada. Jo no, jo la vaig fer. És una visita que dura entre 50 i 60 minuts, una horeta, i bé, la veritat és que a mi m'agrada molt anar sempre a fer les visites guiades, vas una estona abans, tu ja mires, tu mires, i quan acaba la visita et pares, perquè també t'agrada més i tal, i no t'intenta conèixer, és que hi ha unes imatges magnífiques de l'ecorbusier, de totes les seves obres, una cobertat excepcional, i en canvi van dedicar el que seria la part... La part d'insisteixo dels planos, molt bé, la part d'aquí quan feia conferències, ell agafava uns rotllos de paper i començava a dibuixar, ho vas veure que estaven col·locats allà, i es començava, a mesura que parlava, pintava, pintava, pintava, i això s'ha quedat com una peça de la part fotogràfica més gran. Sí que hi ha alguna imatge superior, però algunes no veus l'obra, si mateixa, ni l'exterior, ni l'interior del tot bé, és un blanc i negre petit. Vols dir la fotografia que hi ha al costat, o sigui, la indicació a cada obra, al costat hi ha la indicació explicant el que és, i de quin any és i tot això. La guia es va explicar que, quan hi havia la foto a dalt, aquesta foto petitora que dius amb blanc i negre, vol dir que aquell projecte s'havia arribat a construir, i per tant hi havia la foto. Si no hi havia la foto, és que no es va arribar a construir. Però l'hauria pogut fer més àmplia, aquesta fotografia. Sí, o sigui, això sí, era molt petitona. Molt petitoneta i amb blanc i negre, i jo crec que potser una mica més això. És una exposició que la va organitzar al Moma, al Museu d'Art Moderne de Nova York, amb col·laboració amb la Fundació de l'Ecoholicia de París, i que ha estat produïda per la Fundació de la Caixa. Molt bé. Poso que será itinerant seguramente. Segur, segur, segur. No ho aprofita. I després tot el tema també del fons, ell sí que volia també integral paisatge. Ho va aconseguir o no? Amb algunes obres potser més que d'altres. Va aplicar els jardins. Sí, bueno, allò està molt bé. Això és una cosa mínima. I els jardines colgantes, allò que fa els pisos superiors que posa els jardins a sobre, com feien a Babilònia. Com feien el nostre país a Babilònia. Molt bé. Molt bé, doncs deixem l'art que hem pogut explicar profundament aquest tema. I anava parlant de literatura. L'úrder és tu i jo, Nicolò Amanitzi. Exacte. A veure, d'entrada, igual tu i jo no et sona, però sí que ens sona la pel·lícula de Bertolucci del 2012, que també es deia tu i jo, que estaves at en aquell llibre. I comentaré una miqueta, recordaré, que és la història d'un adolescent. La pel·lícula parla una miqueta de l'adolescència, de 14 anys, un Lorenzo, que enganya els pares dient que se'n va esquiar. Primer els diuen una gran alegria, perquè és una persona molt introvertida, i diu, ostres, m'han convidat a esquiar a Cortina d'Ampetxo, i els pares ho celebra, i tal, que vien. I resulta que el noi està preparant tota una setmana blanca, però en la part de sota, diguéssim, del seu pis. El soterrani. A més a més, ho té superpreparat, ho havíem comentat amb el Jaume, aquesta pel·lícula, que es compra tantes coles, tantes... No va allà, saco, té tot molt pensant. La idea és que vol passar una setmana a Illat del Món, perquè ara us llegiré una estona, és una persona que està com una miqueta en el seu món, com passen molts adolescents, i llavors diu, em passaré una setmana superbé, faré veure que m'he anat a esquiar, i ningú me'n pipare, estaré a casa. Se li trastorn una miqueta la idea, perquè apareix una germana seva, una germana astra, filla d'un antic matrimoni del seu pare, d'un altre matrimoni, 9 anys més en aquella, i amb problemes d'edició. És una miqueta com la idea de dos persones que els hi costa créixer, podíem dir, amb una sèrie de frustracions, perquè el noi només està pendent de poder fer les expectatives que els seus pares tenen d'ell. I la noia s'ha enganxat el món de la droga, perquè tampoc sap ben bé què fer amb la vida. És una pel·lícula de dir, amb tanco, com allò amb a illo, i a veure què passa. Us volia llegir un trosset que potser la pel·lícula no es veu tant del que ell pensa per dins, que penso que és molt interessant. A ell és amb el club de lectura, i quan ens el van donar, vam dir, ostres, ens doneu un llibre d'adolescents, perquè clar, el format, no? Tu i jo, va ser un llibre... I, doncs, no. Diu una miqueta, ell diu, els altres eren tots aquells que no eren la meva mare, el meu pare i la meva iaia, té un món completament... És mi zona de protecció, i tal. Diuen si els altres no em deixaven en pau, i si m'estaven massa sobre, un fluït vermell, diu, s'enfilava per les meves cames, m'inundava l'estómac, m'hi radiava fins a les puntes de les mans, fins que tancava els punys i reaccionava. I, entre això, li va donar un cop de puny amb un nen, perquè ja no podia més, i el van portar al psicòleg, i va al psicòleg, i li diu, i aquí, si posen tots els que tenen problemes, i el psicòleg li va dir, sí, m'indicava que m'asseies en el divan, i ell diu, perfecte, ell diu, faria veure que era un nen normal en problemes, diu, no costava gaire enredar-lo en el psicòleg, diu, jo sabia exactament com pensaven els altres, què els agradava i què desitjaven, i si no n'hi havia prou amb allò que sabia, diu, aquell divan sobre el qual em tombàvem, diu, com un cos càlid, diu, transmetia l'escaufó, diu dels pensaments dels nens que s'havien ajogut abans que jo. A mi em sembla que cal aclarir una cosa, els familiars d'una persona en problemàtica psicològica sempre tenen la sensació que no diu que ell m'està enredant, dir que en definitiu una persona en problemàtica normalment manipula, tant en el psiquiatre com en tot el que hi ha molt. I després és una altra... Això es diu molt. Després de les coses que feia i acabades m'ha fet pensar amb els alumnes, diu, vaig veure que el que em convenia era fer mimetisme, diu, em confonia com una sardina en un banc de sardines, o sigui, quan anava a l'escola, no? I després, bueno, ja acabo, diu, després resulta que el van enviar a l'institut, no? Perquè ja era grandote, no? Diu, quan vaig arribar, diu, allò era l'inferna terra. Hi havia centenars de nois, semblava l'entrada d'un concert, perquè ell venia d'una escola privada i el pare li va dir, t'has de socialitzar. Diu, i només va dir, n'hi havia qui eren molt més grans que jo, diu, alguns amb barba, i les noies amb tetes, diu, tots amb les motos, amb el saig, diu, ells uns corrien, uns altres reien, uns altres cridaven, diu, n'hi havia ni que entraven i sortien del bar, o sigui, arribar a l'institut i diu, per això què és? Diu, és com un sològic, no? Clar. I llavors diu que, o sigui, l'estratègia aquesta de dir, què volen que sentim que els altres, jo els hi digui, no? El tio s'ho sabia de memòria. La pel·lícula, al final, és interessant, perquè ha hagut la problemàtica de l'altra persona, quan es troba amb la problemàtica d'un altre, acaba ell, per dir alguna cosa, sortint una mica a la vida, no hi dient, bueno, ja està bé demagar-me, i està bé demagar-me el cap sota l'ala. Jo n'hi he hagut el llibre, n'hi he vist a pel·lícula. Ja està molt bé, jo el recomano. Però té un tufe, aquella obra del Salinger, del guardi en el camp de segur, té un aire, per a el que m'expliques, una mica aquest noi, una miqueta... Exacte, el que sí. Jo no l'he vist aquesta, en sembla, tu l'has vist la pel·lícula i pots dir... Sí, el que és interessant és que tu, quan veus la pel·lícula, ja ho veus tot això. Ja ho interpretes, encara que no sigui exactament amb aquestes paraules, però ja veus que és un xaval que diu, estic tu, però què és això, el definitiu d'aquesta valoració que tantes vegades fem de la societat o i tal. Llavors, esclar, què és interessant a nivell, i això destacaria, nivell literari és que ell pensi i tu diguis, llavors tu aclareix molt més, encara, no? Molt bé, molt interessant. I una altra cosa que fa quan arriba a l'institut i es troba amb aquest segons ell, amb aquest sològic, diu, ostres, aquí el mimatisme no em serveix, perquè ja són de predadors evolucionats, diu. Diu, a mi el que... Ah, ja sé el que em servirà. Diu, jo em vestiré i reaccionaré exactament com els líders els que els tenen por, no? Ah, mira. I va recordar als animals que fan l'estratègia d'agafar colors, per exemple, barinosos, quan no ho són, per tal de que no. I ell fa el mateix, perquè és així, agressiu, i jo ja m'he pres com camina, i tal, i he trobat molt interessant. Ja ha rebutades per tot arreu. Exacte. Està bé. La pel·lícula és també molt semblant. Sí. Jo la pel·lícula, no sé si tu t'ho sembla, no us veu tant el que pensa, potser amb aquest... Jo crec que el Bertoluxi és el rei de la psychoanàlisi, no? Però la pel·li potser, clar, aquí l'estada a dins, a baix, al soterrani, és molt més curta, i en canvi, la pel·lícula l'està al soterrani, no sé si ho veus així. Ja n'hi sent gairebé tot. Durar tota la pel·lícula. És una pel·li interessant, jo penso. Molt bé, molt bé. Jo no me'n recordava que anava prou. És del 2012, eh? Sí, sí, molt bé, molt bé. Jo faré un païsment d'un altre llibret, i parlant justament de joves, no?, de nens o ja adolescents, amb aquesta línia que tira cap allà. Hi ha un llibre petitonet, el Fred Duhlmann, de l'any 1960, es diu Re Encuentro, i us ho recomano, és un llibre de 100 i poques paginetes, no?, i estem justament amb el tema de l'adolescència, d'aquest cas de la infantesa, d'un noi, de procedència jove, de Stüthard, no?, que ara no deixa ser una mica autobiogràfic, perquè aquest senyor, Fred Duhlmann, va ser una persona que va ser escritor, va ser pintor i que va viure aquest moment, el moment nazi, i llavors el que planteja aquí és això, justament aquesta relació que té aquest noi, que és una persona de família vanestat, normal i corrent, amb una persona que arriba a Nova, que és un d'aquests, un von Hohen Folsen, un príncep d'aquests de la prússia gloriosa, d'aquella època, i llavors, com arriba a classe, i com comença una relació, on des d'un principi hi ha sempre una separació automàticament del que seria social, a l'altre viu amb un altre àmbit, amb un altre món, i era el moment en què comença entre el que seria la socialdemocràcia alemània, i lògicament els pares d'aquest nano, que són antics prínceps, que són seguidors dels nazis, evidentment, de Hitler i tal, i llavors es produeix una sèrie de, per un costat, jo crec que hi ha una relació carratlla a el que es diu una relació filogai, d'aquestes que sembla que hi ha unes línies que dius que aquí sembla que, si una mica s'hagués pogut obrir, hauria hagut una relació més concreta, però en una època molt determinada, hi havia moltes frenades, i llavors, a partir d'aquell moment, que arriba la situació de la guerra, i llavors els pares d'aquest noi, que és joveu del que seria l'altre amic, pensa en marxa mèdica que tenim allà uns familiars, fes allà la vida, perquè aquí això es liarà, i aquí nosaltres farem el que podem, i llavors ell marxa, i és cert que ell marxa, se'n va mèdica, no torna allà, i el que sí que succeix és que una mica explica què passa amb els seus pares, els pares davant de la situació es deixen suicidar-se, obren l'espita del gas i es deixen suicidar-se, i aquest amic, que hi ha un intent de retrobament, és impossible, per quan seria envió una carta, per fer una mena d'homenatge a les víctimes de la guerra, aquest amic havia mort, per tant és una mena de rencontre com fictici, no real, i és una joieta, és una obra d'aquestes, que la lleixes en una forma ràpida, és molt ben elaborada, com a tal. I Jaume, vas a parlar d'un concepte del cordill, havíem quedat? O en vols comentar una altra cosa? Sí, no, bé, en tot cas, comencem per dir que aquesta setmana que ve, el dijous concretament, el dia 6, doncs tindrem la senyora Victoria Camps, que podrà acornallar del civisme, mínim comú ètica. Aquest és un espai, o sigui, aquesta conferència, que donarà aquesta senyora, és un espai que està dins d'una qualitat que se'n diu, preocupem-nos dels valors, o sigui, que porta el títol genèric de valors, perquè precisament el que es tracta és de veure de quina manera anem generant aquests valors, esclar, tothom pensa amb la joventura, però també hi ha moltes persones grans, que estaria bé que n'aprenguessin. Llavors, aquesta senyora, catedràtica de filosofia moral i política de l'Universitat Autònoma de Barcelona, membra del Comitè de Bioètica de Catalunya i expresident del Comitè de Bioètica d'Espanya, doncs farà aquesta conferència i aquesta xerrada se'n marca, com deia, amb aquesta escala de valors, no? La veritat és que jo tinc el goig de dir orgull, fins i tot de dir que hi participo d'aquest grup de gent que el veurem i ens posem d'acord amb les conferències, les persones que vindran i tot això, i, a més a més, el que es pretén i molt és entrar en el camp de les escoles, que és on, no és clar, vull dir, la incidenciada, això no vol dir que només hagi de ser... El dia 6 es diu Jaume. Sí, el propè Dijous, a quarts de vuit del vespre, el Castell de Cornellà, això, concretament. És molt recomanable, ella és llibre sobre ètica, ella és filosofa, i és llibre sobre ètica, i és molt recent també, que ja ho comentarem quan comentem la conferència. Sí, el propè... La propera setmana no la podem comentar, perquè s'estarà produint en el moment que sortirà aquest espai, però sí que la setmana... D'aquí dues setmanes. Llavors m'ha fet molta gràcia d'escoltar, de veure, això que deies, de l'Almanac, i un corllilet així penjat així... Aquest Almanac, doncs, diu, vola entre aquests dos perills, no? Diu, segons el poeta, ho vull dir, això és el que va dir Dedal, el seu fill Ícar, quan li va lligar el cos, les ales fetes amb plomes i empagades amb cera. Vola entre aquests dos perills, el sol que pot desfer la cera, i el vent que pot d'un moment contra les onades de la mar. Dedal és el gran arquitecte-inventor constructor del famós Leverim de Creta, on viu tancat el Minotaure. Potser perquè no rebel·li el secret del Leverim, Dedal i el seu fill són fets presoners i no poden escapar de l'illa, però Dedal inventa el gínvolador per escampar i el lliga, el cos del seu fill, advertir-lo dels perills. El noi vola, però s'acosta massa el sol i el ratxos desfer la cera. Ícar cau a la mar i mort. Dedal, llavors, maleix el seu enginy. O sigui, jo penso que... Jo crec que sí, és que em va agradar molt, quan el vaig llegir, vaig dir que això és la base de tot. Aquí pots treure mil versions de mi voles. El mita d'Ícar és una cosa d'aquelles 50.000 vegades de la caiguda el tornaven. En fi, anirem a descobrir coses d'aquestes. La Rosa, comentes una mica abans, si et sembla el documental del mes. I això de la pena. Demà de vendre, el 28 de febrer, es fa el documental del mes. Aquí ja s'enjust, allà la teniu. L'hora, m'han dit que sí que era la... Sí, perquè hi ha totes les activitats que es fan, que la teniu ja són a les 8. I és sobre All of Palme. Us recordo que va ser el primer ministre president de Noruega. I va ser un personatge fonamental i captal del segle XX, d'Europa, un mandatari com la Copa d'un Pino, que es diria, una persona amb un sentit comú, amb un turista, amb un respecte per les persones. I ara ja està al darrere. Ja està al darrere. I ha sigut una persona molt apreciada. Que ja era molt apreciada, sinó amb política europea, nord-americana... I que, malauradament, van assassinar el carrer i van patir a la Google. Segur que això ho podrem veure, el cinema baix de qui s'enfeliú. El cinema ja ho vam fer, no sé si va sortir així, és un xata, la llevant anava al corcòset ja. Ara jo estava pensant en Granolers, que també, però ja el deuen haver fet avui quin dia? Sí, potser ja l'hem fet, ja ho miraré, perquè aquests documentals es van fent diferents, igual es pot recuperar. I llavors és qüestió igual després de recuperar-nos. Doncs la mala teniu? Sí, la gent que no ha pogut ser escapat no és que vingui de mala teniu. Sí, jo vull venir, jo vull venir, m'interessa molt, la figura de los palmes l'he admirat moltíssim, perquè... És un gran producte. El vam correixen vida, no? Sí, i tant, i tant. El la teniu d'aquí a Sant Just? A Sant Just. O sigui que això és el mateix dia que estem sortint. El divendres, el divendres, el divendres, el divendres, el divendres, el divendres, el divendres, el divendres. Rosa. Vinga, cinc cèntims del musical dels joves. Ah, sí, sí. Bueno, això és una cosa molt interessant, que ja sabem que molts municipis posen en aquestes curals o grups de teatre materia, aquestes coses, no? Doncs sí. Doncs a Sant Vicens hi ha diverses curals, n'hi ha altres curals. I una d'elles és la cura al jove, i ha estat dos cap de setmana fent representacions d'un musical, ells estan en commemoració dels 20 anys ja de la cura al jove. Creus 20 anys jove, i ells feien conyes mateixes, dius com a jove. Si hi ha alguns d'ells que són ja volen que tenen fills i alguns tenen nets, fins i tot ja. Però és un altre nom, eh, qui... Em deia pensar que hi ha cap. I, bueno, jo no el sabia vist abans, perquè no havia pogut, però van representar el musical Cats, que va tenir molt d'èxit, i també feia, no sé si el 2006 o així, van fer també esmisserables, que va tenir moltíssim d'èxit, i en aquest musical, el que han fet aquests dos cals de setmana, és un record, com que era 20 anys, doncs han fet 20 cançons, 20 cançons, però cançons o temes de musicals de pel·lícula, des de jo què sé, del musical Aquari, per exemple, de GER, les portes tan careu, també a Chorus Line també van fer alguna cançó, del fantàmast de l'Opera, per exemple, però també el No Espero Més de Tu, tot cantat en català. Molt bé. Molt bé, molt bé, superbé, unes veus, i una posada en escena, a més, amb ballarines, també d'una escola de dansa i de balles en general, també que es diu Fem Dansa, d'allà també, doncs superbé, molt... A veure, jo vull trobar molt digna, amb molt de nivell, molt ben fet, que els dos sí que semblen professionals. Home, clar, és que el que sigui, vull dir, clar, això és el que diem. Té que sigui local, no vol dir que no sigui professional, al contrari, eh? Clar, per això, que tenen molt de metes, i llavors... Aquests anys tenim l'Orfeo Enric Morera, que té un prestigi internacional, heu dit, fins i tot. Van fer cançons, d'altres cançons també, dos musicals, una que és de Maricel, aquella d'Alspira, almenys... Que maca. A veure si flarà, el ben exportarà, com un cavall desbocat per les hores, aquella. I també de desmiserables, també, clar, també m'ha encantat, demà, que és el tema, és demà, que és un dels temes desmiserables, no? I a més, tot conduït, que dius, estàs ben cançons, els disualtes... No, no, que va tot conduït amb un fil conductor molt maco, molt bé, dels presentadors, els primers, els presentadors més seriosos, i la segona part ja són els dos que fan una miqueta el contrapunt de broma i tal. Superbé, molt bé, molt bé. A més, anàvem fent també com un lliurament també de premis, que el director diu, vinyes. Jo amb vinyes, llavors diuen, els premis, vinyes, llavors feien premis, doncs, per exemple, així en plan, divertint, no?, un altre premi, doncs, anirem tu una, per exemple, al mes d'ormilega, llavors feien, amb un vídeo, amb un tanxar de vídeo, feien com una entrevista a cada... A cada una. A més, al mes de la cura, l'escoltem aquí, qui és per tu, si és el d'ormilega? Ostres, tu els diuen que és igual, no tots els ramons. I al final, que hi donen el premi al d'ormilega, no? I així ho ets més brumista, molt bé, vull dir, de debò, que és una cosa molt maca, molt divertida i molt... Doncs recomanable, i quan torni a cantar, digue'ns-ho, i aquesta manera el que farem serà promocionar-los, perquè s'hi val la pena, escoltam, potser... Clar que sí, clar que sí. Doncs molt bé, abans de passar a la part de cinema, amb els ramons d'aquest Alabama Montrou, escoltarem res, deixarem de fons, evidentment, un minutet d'aquesta peça de Paco de Lucía que ens ha deixat, aquí d'entre dos aguas, que és tot un clàssic. Doncs deixarem de fons el senyor Paco de Lucía, perquè sempre ens acompanyarà. I bé, doncs, Jaume Alabama Montrou, que és una sorpresa pel vis, no? Sí, m'ha escoltat abans. Va a dir que parlar d'aquesta pel·lícula, que el que predomina és la música country, potser no és allò ben lligat, però va a dir-ho. O sigui, d'entrada, és una pel·lícula belga, o sigui, que no és americana, que és el 80% del que tenim en marxa actualment a la capavera. Llavors, lògicament, això pesa. O sigui, en la pel·lícula pesa, i tinc molt. I és curiós, però... Jo, que no ho sabia, jo quan vaig anar a veure aquesta pel·lícula, no sabia pas de quin país era, doncs de veritat, en el moment que va començar i a l'Àger, que jo no anava per aquests camps, de les complexitats, però que normalment els americans hi posen els films per dramatitzar-vos fins a l'última pregunta. La pel·lícula ens planteja una situació molt elemental, que en definitiva és una parella, que com a tota parella, en l'actualitat, està ambientada en els anys 60, també, aproximadament. Ara no ho trobo aquí, però està ambientada precisament en un manera, o sigui, el que està de moda, doncs precisament és un títol que tota mà de música contrí pot associar fàcilment amb el triple album de Nitigritidirban, coneixes això? No. Bé, doncs, titulat, Bill... Clar, jo no soc una clàssica i no puc dir-ho bé, no? Will the Circle Ben Broken Campon. Ni idea, ni idea. Hi ha grups d'aquests de country, d'aquests que hi ha. Hi ha molts, eh, Amèrica? I considerat una peça fonamental de la música country. Això està dit així. Bé, llavors, tita això, vull dir, que té la seva importància, perquè veritablement en fa... A mi almenys em va fer pensar amb els germans Coen, perquè és clar, és clar, que els germans Coen d'oca planteja i és això, no? Llavors, en aquesta pel·lícula és molt diferent, lògicament, que en Coen ens parla d'una realitat creativa i originària, no? I en canvi, aquí no, aquí estem parlant d'una parella que tenen les seves desabinences, una d'elles és que ell és amlòstic, i en canvi, ella és creient, però que en definitiva, sintonitzen i acaben realitzant-se com a parella, no? I llavors tenen un fill, i el fill se'ls hi posa malalt, i ell doncs acabarà morint en la pel·lícula, i llavors el que viurem serà amb ells, doncs el dol de la perda del fill, i de la manera que reaccionen uns i altres, no? I aquí parla de la bogeria de l'agnòstic, i jo crec que més aviat és el contrari, però ho he escoltat amb alguna crítica, jo crec que és el contrari, no? Perquè en definitiva, el que és creient, doncs té a veure agafar-se, en canvi, l'agnòstic, no. I llavors, lògicament, la seva formació, doncs jo crec que té una preparació, per dir-ho d'una manera, que vei que afronta la vida des del punt de vista real. Tot això pesa, crec, d'una manera molt important, i en definitiva, el que sí que planteja la pel·lícula no té un final així, diria, mancrescador. El que planteja és que aquesta dificultat que tenen ells per afrontar, doncs, una realitat com aquesta, sí que es correspon en la música, però la música tampoc és el sedant, per dir-ho d'una manera, perquè pugui arribar a generar una convivència que tingui la seva continuïtat. És una pel·lícula molt dura, la veritat, difícil d'això de país, perquè, lògicament, és com aquella pel·lícula de l'Ània, com diu aquell italià, home. Ah, l'animoret, l'habitació en deligua. L'habitació del fil, no? Aquesta encara és més rica. A mi m'estava recordant-la de la cuixeta protagonitzada pel Javier Càmera i la Candela Peña, que també per perden el fil, ja l'heu vist, la manera tan dispar com ho veuen, i com ho veuen i com ho van portant, perquè la Candela Peña està en una situació per dir-ho com parada a la vida a partir d'allò, i el Javier Càmera diu que no m'hagi afectat, sinó que jo intento tirar endavant. No sé si també va una miqueta per aquí els drets. Què passa és que això diríem que és molt elemental, el que acabes de tu i aquí la complexitat és més ampla. Bueno, la pel·lícula de cuixetes és complexa, però l'únic que jo heu explicat així com molt, el tema seria el mateix. Sí, sí, sí. Com dic, que és una pel·lícula belga que està d'estrena, concretament jo la vaig veure en el bolitge, i molt bé, molt acollits allà. La veurem, la veurem. Ara recuperar les quatre sales i bé. Deixem-me que posi un altre tosset de cançó, perquè amb aquesta cançó, per la gent que ha acabat cansada de la música, és un d'aquests grups country, una mica més coneguts, és com comença la gran estaf americana. Quan Christian Bale està posant-se a la fegit del cabell, que jo em sembla magnífic, em sembla que és l'escena més tremenda de la història del cinema dels últims anys, com es pot arribar a deformar un actor, com és Christian Bale, que és guapo, prim, és el caballero oscuro, i el que feia American Psycho, que era un figurín, que dius una persona fibrada, i que va fer el maquinista, aquella pel·lícula que es va aprimar a 20 quilos, i es va quedar als ossos, que no es salveia, és d'una punta o l'altra. Permeteu-me, per mi és el gran de bosqui. Sí, sí, senyor. Sí que ho veig. És entre gran de bosqui, l'estimador, és una barreja d'aquesta mena de cinema, que està nominada amb 12 estatuetes, i que a partir d'aquí, jo vull fer un comentari ràpid, perquè ens agafa el temps, però de part d'això crec que és una pel·lícula molt ben ambientada, ja amb el Jamo, per en canvi de temàtica profallida, és una cosa... bueno, està bé, està bé, però fins i tot m'agufin en general el concepte, van passant coses, però tampoc arriba, ja t'imagines el que passarà. No ho direm, però ja m'ho veia venir. Des del minut 2. Jo crec que és molt comercial, que tindrà molt d'èxit. Jo crec que hi haurà molta gent a veure, no? Sí, ara jo em sembla que la estètica és magnífica, vull dir, com han agafat aquelles... A anys 78 es recordeu quan les dones anaven amb aquells cabells arrissats, i portaven aquells escots de batigen, fins aquí baix, però fins aquí baix. Vull dir, aquella època de la discoteca i tal, era amb una... vull dir, és magnífic. T'ho juro, jo estava al·lucinat. Molt ben recread a la pel·lícula, molt ben de cada pel·lícula. Però bé, jo em quedo amb aquesta banda, una temàtica... Exacte, aquesta línia, i et digui pobres... Tampoc explicarem gaire, jo crec que la relació de tots 3 és una relació, ella està magnífica. La Mia Adams està, que té mueres, vull dir, més nominada, i que se l'ho lleve perquè ho fa molt bé també. Però molt bé, molt bé. I bé, ja que estem ja així, en palmen ràpid, Nebraska, que l'hem vist tots, em sembla, que l'hem pogut veure. Bé, doncs el que deia, és una història verdadera. David Wink, clarament, amb una línia molt més... jo crec que més irònica, a Alexander Payne... Més Alexander Payne, sí. És los descendientes, es entre copas. Entre copas, dos dies, quatre... Aquí hi ha molta teca, jo vaig dir-ho a Alexander Payne. És un narrat mòbil. Exacte, exacte. I a propòsit de Gert. Exacte, i és una pel·lícula deliciosa. Gràcies a Neblanc i Negra. Totalment, Brusdern, està magnífic. És creïble, el 200%. Jo espero que li donin l'Òscar. Sí, somareix. Jo vaig llegir-te amb 77 anys, jo, al final de la pel·lícula, plorava. O sigui, allò que tens com vergonya, no? Però dius que trobo que ho fa superbé. I el paper del fill, ets resignat, que li vol fer l'el·lusió, fins l'últim moment, amb aquest inici, que sembla ser, no, que està patint aquest home, d'aquesta petita demència, no, que està... I com el fill, vull dir, que bona persona, no? Vull dir, ahir de bé, com el fa... A mi el que m'encanta són les escenes... Les escenes de casa. Els secundaris, els secundaris. Són fantasmagoris. Els cosins. Mira, les teletuts. Són ideals, els cosins i els tiets. Però és que t'agafa com un napó. És que quan es veus allà amb aquella imatge, dius, això és genial, això és exacte. I els dos cosins, els dos cosins, tota l'estona, amb el cotxe. Clar, quan has tardat a venir? No hi ha. Dos dies. Qui el cotxe té? A mi m'encanta la escena. La escena, en què estan parlant les dues cunyades, i li diu, ai, no, diu... El teu fill està fent serveis socials per violar aquella, no? Sí. No, agressió sexual. Clar, dius. Que fort, no? Clar, vull dir. És que imagina't com, fins i tot, la mare amaga l'estupidesa absoluta d'aquests dos, perquè es pot dir una altra cosa. A mi, jo el que he trobat molt bé... És no profundo, a l'Amèrica profunda, o passava pipa, jo passava pipa. He trobat molt bé la idea d'una persona... Perdona. Una persona que està amb aquestes condicions que no... Bueno, clar, ella es pensa que li ha tocat un premi, en realitat no li ha tocat, no? Però que està amb aquestes dificultats d'una mica de demèxia. Clar. Una miqueta jo que he trobat a la pel·li és la dignitat amb la que el fill, o tracta la persona, no? Perquè, clar, el que és antidignitat és com el tracta la dona, perquè la dona té positiva nada, no? Jo és habitual. Però he trobat molt dinar... La dona és incapaz de reciclar res. Però la dona, el més suau que li diu, és que és un petós. I el més suau. Allò és una qüestió de respecte de la parella. Les dues dones acaben de fer una mirada dodi directa als homes. En un principi l'ha abraçat. Ara ja no, ara ja no. No, no, que és roba, que és roba. Avui m'ha avisat, explica't bé, perquè no t'entendran. No, ja. Però mira, però jo entenc el que dius, home. Entenc el cansament matrimonial dels anys. I sigui tan ella, com ell, la reacció... Ell, la que és la que deu ser, que deu ser dur també estar amb una persona així, amb aquestes... Però jo penso que... Ella també té la, totes maneres. És que quan viatxen aquell poble, que resulta que ells havien viscut allà molt de temps, i que havien tingut un taller mecànic i tot, i que ella també de joves s'havien conegut allà i tot. O sigui, quan es troben els anticoneguts, els antics amics, o possibles antipretenents d'ella, té la també. Com presumeix. Ella també era un personatge. Molt bé, fem una cosa, queden set minutets. A veure, he de parlar de Blushesmin i de jove i bonica. Si voleu fer un... Mentre vosaltres... En Blushesmin, com ja s'ha comentat, jo l'he vist ara. Fem un comentari de tres minuts i tres o quatre. Magnífica, estupenda, genial. Preciosa una passada. Ella està a la pel·lícula. Totes les pel·lícules, totes les minuts, són aprofitables si estàs gaudint de bon cinema. Impressionant. Com pots imaginar aquella història? Aquella persona que ho perd tot. Tot, aquell blanxet. Genial, magnífica. Per tot, perd la seu pis abancat en l'estat social que tenia, els diners, la família... És que és una debat. És una caiguda en planta més dominoícida que tot. Una mica la història del que ha passat de molta gent, aquest país. La recuada ara també. Sí, sí, sí. I, a més, veus la hipocresia, també, i la relació que té amb la seva germana. Però què dius? Germana o germanastre, perquè les jugues havien estat adoptades per la mateixa família. És impressionant. Com manipula? Sí, manipula. Però, sobretot, com se n'aprofita... És el que ha estat fent tota la vida. És el que ha estat fent tota la vida. Aquesta gent sense escrúpols. I ja està, no? I les relacions que es creen entre ells, i la forma de vida que té la germana més apuntonada econòmicament. Exacte. No, hi ha amb ties mou, no? I les parelles que té... És un altre estat social, més avariada, més d'allò de Bronx, de Brooklyn. Però bé, jo crec que ella està magnífica. Amb tocs de comicitat, amb tocs còmics divertits, que t'arrenquen la somriure, no? Ella té un punt... Dura, dura, dura. És triònic. Està sempre amb una sensació com de nerviosisme. Està patint per tot. Constamment, a més, malica. Pobrem pastilles tota l'estona. Per arrexar-se, però no hi ha manera. No hi ha cap moment que dius... Tranquilitz, és un paper... Però és que no reconeix on ha fallat. A mi això em va... Sembla una mica moralista, perquè ella no reconeix on ha fallat. Què he fet jo malament amb la vida? Me'n he deixat una miqueta també, la seva reflexió. Què he fet jo malament? Per què he menjat les coses així? És que continua comportant-se d'aquella manera. Que no es vol lligar el ric aquell. És per dir... Vull ser de mujer, d'aparador o florero. Però tampoc li surt bé, tu. Però ella continua... Però perdoneu, la germana, per mi també, no es mou gaire. La germana intenta buscar un nòvio millor, però al final s'ha acabat quedant el súper. Però podré estar tan bé. Però per què és en aquest cas el seu estrat social és aquest? No li interessa moure's més cap enllà. És un malament. És un malament, aquest intent pobre. Clar, clar, però d'una idea. És molta cosa. Tela. Encara es queden tres unitets. Em quedo malament, que dius... De bon cinema, tal. Jo penso que m'haig d'haver sempre aguastat. No, a veure, ha fet un cinema... 90 o 97% de les pel·lícules, sí. Menys, Victòria, Viqui, Barcelona... Desastre, desastre absolut. Però és el que diem. Li podem permetre. Va ser una comunitat de turisme. És encara que parlés. És que hi he vist pel·lícules turistoles de Barcelona i me n'has cregut. Però és que això no m'ho crec. Que malament tot. Comenta la jove i la bonica aquesta. És molt maca, eh? Sí, és maca dur. Un dia la convidarem a programa. Però els nois, solamente, la convidarem a programa. Ai, ai, ai... El David, el Jaume i jo. Nosaltres convidarem un altre, o dos o tres. El Hugh Jackman. Home, no estaria malament. No estaria malament. O el George Clooney. A Harrison Ford, que va estar malurito, però també... Digues, Jaume. Aquest senyor és el François Oleson. O sigui que és el seu. Sí, molt bé. Aquell de la classe era, no? A la casa. A la casa, la més on. 8 mujeres. Jo penso que aquest senyor que fa és posar-nos davant d'una història que no té res de normal. O sigui, que és singular. Què vol dir? Vull dir que són persones que viuen una experiència diferent. Que s'ho munten, també. O sigui, que tampoc es pregunten el per què ho fan. I això és, potser, el més interessant. Si no recordo malament és el realitzador d'un paio que feia veure que treballava, però que no feia res, i que no sé pas d'on treia els diners. No me'n recordo gaire saber quina era, però que em va sobtar molt aquella pel·lícula, perquè era... Ara no sé quina... Bé, potser una d'aquestes que l'estic... Segur, segur. Riqui, Àngel, el temps que queda, en sembla que era aquesta. 5x2, 5 vegades, 2... No és aquesta ruïta. És un pol. Aquesta me'n recordo, no? Aquesta és la televisió. No la tens. Si en canvi la que t'estic esmentant, sí que l'has vist. Aquesta, sí, és que estic donant-li voltes. Quina és, però... Llavors, aquí el que tenim, és una noia de 17 anys, que té ganes d'esperimentar la vida, en definitiva, la prostitució, i a veure quin valor té, i això és el que veiem durant... La prostitució de luxe, no? Sí, de luxe. Sí, com a tal, joveneta, evidentment... No ha d'anar amb un ant o un altre, sinó que va en pla. Vés a veure amb l'explotació de persona... Vés a veure amb persones que les posen en aquest ambient, proxenetes i tal. Esquisita també l'actuació policial, perquè al Bellmisa tot això hi ha una investigació, esquisita, i això sí que m'ha semblat genial. Ja la veurem. Ja la veureu. Sí, sí, sí. Aquest home intento veure el màxim, perquè és magnífic. Hi ha un musical que es diu 8 Mujeres, la França Osozón, que deu la veure. Magnífic. Canten totes elles, això fan de conya. De fet, la pel·lícula té molt a veure amb la pel·lícula de Luis Buñuel, Bell de Jordi, i és una mica això, que passa que aquí és molt joveneta. Aquí és molt joveneta, allà és una bruja set, acomodada, que diu, ah, m'haig de divertir, però més avorrit que d'allò. I, a canvi, aquí és com ella entra a investigar, troba, la mare ho sap, en fi, veia tota una història molt interessant. Molt bé. Molt bé, és una bona recomanació. Sí, sí, sí. La França Osozón sempre és bo. No és bé, doncs hem fet ja temps, encara es queden 30 segons per parlar. Sí, encara podem dir alguna cosa més, perquè avui és que hem fet allò temps. És molt bona. Tranquil·lament, un per un, l'úrder, també. Fins la propera, que vagi molt bé. Adeu-siau. I que sempre sigui una de les rebudes tan bones com avui. Exacte. Tranquil. Ara venen els petons, jaume, ara venen els petons. Vinga. Adeu-siau. I ara venen. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons. I ara venen els petons.