Babilònia del 13/3/2014

punk i de rock salvatge, la que ens brindaven els Big Black l'any 1987, des del seu celebrat songs about fucking, es diu, es diu, si l'album, i que contenia doncs temes com aquest de model, que no és sinó una versió d'un tema també bastant conegut del Scrapwork, van agafar el tema del Scrapwork i la van convertir en això que heu sentit. I us volia parlar d'una altra cosa, però em sembla que ja no ho tindrem temps, sentirem una miqueta més de musiqueta al final de tot el programa. Només dic que gràcies a la Cini Serripli, que està a l'altra banda del xat, i que ens ha recordat que si feien pel·lícules tan bones a TV3 és perquè hi havia gent darrere, doncs que ara es programava. I en aquest cas era el senyor Jóma Figueres, que el coneixereu perquè encara està donant guerra per a Soslares, doncs que va fer una aposta pel cinema arriscat i pel cinema de qualitat bastant important. Gràcies, Cid, per aquest apunt, i que em serveixi per recordar-vos que aneu a veure aquesta pel·lícula perquè és realment molt xula, és molt rara però molt xula. Bé, doncs amb això ens acomiadem fins a la setmana que ve, us agraeixo molt que hagi guastat a l'altra banda sentint-nos, potser us agrairé més la setmana que ve si ens hi ha algú via telefònica, no he recordat molt el número però ara ja no ve, acuento de res. La setmana que ve tornarem a recordar el telèfon i a veure si ens truqueu. Això moltíssimes gràcies per ser a l'altra banda, tornarem a ser amb vosaltres dijous de la setmana que ve. Sí, no és festiu ni res, no hi ha res, no? És que ara amb això de la setmana Santa i tot això ja no sé ni en quin dia cao ni res. Encara queda, gràcies Carles, gràcies per recordar-m'ho. Doncs això, dijous de la setmana que ve, tornarem a ser amb vosaltres. I ens acomiadem amb un tema d'uns ja grans gegants del rock americà de tots els temps, que són el Sonic Youth i que van facturar l'any 1988 aquell l'album que es deia Daydream Nation, que s'ho hauria empumat aquest tema tan espectacular i tan mític que es diu Teenage Riot. Moltíssimes gràcies, adeu fins a la setmana que ve, cuida-vos. A les contes, ràdio d'esper, sintonitès, ràdio d'esper, la ràdio de Sant Just, l'úrbant avui full U. Bona nit, un dijous més, estem aquí al Babilònia i avui, per un cop després de molts, molts anys, no, moltes setmanes, estem tots junts, estem tots 5. Hem fet el pleno, eh. Home, David, digues alguna cosa. Ah, va bé, va bé, va bé, va bé, va bé, va bé, molt bé, molt bé. La primera d'aquest any. Molt bé, fantàstic. Que no vol dir el primer programa de la temporada, no? Exacte, no, no, perquè ja aquí anem a temporades que valis a setembre fins al juny. Això ja s'acaba, eh, tu, no creies? Bueno, no creguis, exacte, entre la setmana Santa... No, que estem a l'equador, m'ho he sorprès o ja l'hem passat. Ja l'hem passat, eh. I ara amb la setmana Santa ja estarem... Doncs bé, avui com som molts, som tots, doncs tenim un programa farsit, eh, allò més no poder. Exacte, això, mira, això aparenta aquest tema, és veritat, Rosa, tens raó. Doncs comencem per el món de l'art, parlem d'aquesta sortida, aquesta sortida, vull dir, aquesta apertura que s'ha fet de l'hospital de Sant Pau, de jornada de portes obertes, i una exposició que hi ha al Manac de la fotografia del Joan Colom, que a l'ordre s'està fent en comentari, doncs d'aquest espai destinat a una mena d'una Barcelona, una mica fosca, no?, dels anys 60... Sí, dos anys i xanta, barri xinès, etcètera. Literatura, un rei golpe a golpe, Patrícia Berlo, David, tot i que sí, visibilitzar o marcar, repensar el gener de la llengua catalana, la Rosa ens farà un comentari, per això m'ha rectificat abans, i avui hem rectificat tot el programa. No, ja veuràs com no. No, clar, clar. Ja veuràs per què. I també l'últim llibre del David Fuenquinos, que ja que hem parlat de la delicadeza, el estoy mucho mejor, que es una cosa encantadora de llibre, jo vaig riure moltíssim, i val la pena. A la part del Joan es parlant d'una conferència, civisme mínim comú... Ític. Exacte, Ític, Victòria Camps, i el teatre Doña Rosita, la soltera, o el Lenguaja de les Flores. Ho he dit bé, Rosa. Les hi perfecta. El tenen molt. Molt bé, molt bé. I tindrem de fons avui de l'estona un ser de cançons de Carlos Cano, que està dedicat a Fèrico García Lorca, ho dic bé, Rosa. Sí, bé, de fet són poemes de García Lorca, musicats pel Carlos Cano. Exacte, molt bé. Doncs una experiència sonora, interessant, i al mig escoltarem un gacela de l'amor que no s'ha de haver. Fa una pinta més mala que això. I per últim cinema, tindrem Filomena, la Segunda Mujer, Los Juegos de l'Ambre, Lisium, la Cavaña del Bosch, Las Aventuras de Pivo, Diesterman, Palme, Stockholm... Bueno, això ja, mare meva. D'aquí poc ens donen el premi ondes, eh? Doncs... Veurem de tot en el cinema com a coses. Doncs per una vegada a la vida començo jo, al programa, parlant jo. No, començo a parlar perquè pararé, jo he estat a l'Hospital de Sant Pau, fa qüestió d'una setmana, per ser aquella gent que vulgui anar de forma gratuïta, doncs fins al 17 de març, és a dir, el dia 11 que ve, s'acaba, serà amb 8 euros l'entrada i 12 amb guia. Per tant, bé, és l'espai que tothom coneix de l'Hospital de Sant Pau, que fins fa no gaire serà un hospital de ús habitual, i que ha lligut una sèrie de canvis, va decidir l'Ajuntament portar-lo a un hospital més nou, més aviat, al segle XXI, digues. Escolta, vols dir que no haurem de pagar per anar pel carrer i tot? Bueno, cada vegada més, eh? Cada vegada més. Però és un recinte privat, oi? Sí, bueno, inicialment... No, crec que és privat. A veure, inicialment, almenys la història de Xodella, el Pau Gil, que és el senyor que està col·locat a la font, el senyor que va fer el Massenes, que va fer l'hospital, va dir que ho portés sempre a l'Ajuntament de Barcelona, però que havia de tenir de condició que havia d'haver darrere un equip, com Déu mana, de metges, i que ho havia de portar les germanetes dels pobres, la part més de cures i tal. I per l'Ajuntament portava l'administració. I llavors, de sempre, ha estat ell, el que ha estat el darrere, perquè és un hospital públic. I ara, no sé si ara és una iniciativa privada, jo crec que segueixen una cosa vinculada amb l'Ajuntament, perquè ara es paga una entrada, un accés, i pel que jo més o menys em sona, i visc guies oficials i tal per lladins donant voltes, jo crec que són una cosa oficial. I bé, doncs bé, el que han fet és arreglar una miqueta al recinte, jo crec que més aviat per dins que per fora, per fora està com estava, i llavors per dins han obert tothom més o menys quan podia accedir, passant el lògicament, podia veure el vestíbul, els pavallons, i ara es pot accedir al que és a l'edifici que hi ha a banda esquerra, que és l'edifici de l'antica biblioteca Can Vó, que està a la sala d'actes, que és espectacular. Vull dir, és d'una gran vallesa, lògicament, l'aplicació de la ceràmica, de la forja, això no ho explicaré, perquè és el típic del modernisme, però ja la sala d'actes és espectacular. A mi em va trepar el que seria una barana, que corre per a la banda de la, en forma de balostrada, i que és el para nostre amb lletres escrites, amb pedra, un de mi d'importantíssima, i dius, para nostres, els els, i llavors corra per tot el que és l'interior, és molt maco. I sobretot bé, això, els pavallons es poden visitar alguns, ara aquests pavallons interiors sí que són, com deia la Rosa, espais que estaran vinculats a empreses, i que estaran vinculades a la Casa Àsia, per exemple, que és una cosa mig mig i tal, i que ara pots accedir a veure com eren per dins. Per tant, bé, és una cosa interessant, hi ha un últim petit pavallonet, a banda dreta, que és un pavalló de cures, d'aquella època, de cures, de cures, de cots i tal, i allà hi ha una mica d'exposició, que ho explica tot, i bé, doncs una miqueta. Tampoc és vostè a l'hospital de Sant Pau, perquè no acabaríem tota l'hora, però com a mínim que sabeu que està molt bé, que val la pena, i aquella gent que vulgui aprofiteu aquests dies, que falta, que faltaran 3 per al dilluns, i que aneu a veure-ho, d'acord? Molt bé. Sí, l'Hordès, exposició al Manac, fotografia de Joan Colom. Sí, és una exposició, a mi em va agradar molt, del 12 de desembre el 25 de maig, o sigui que qui vulgui apuntar-se encara... Encara hi ha temps. És una persona que li han fet una exposició en vida, va néixer el 21, i ara té 93 anys, ja si ets de fer una exposició, que sí, quan jo estigui viu. Va donar tot a les seves archius al Manac, i llavors hi ha unes 500... Sí, aproximadament fotografies totes en blanc i negre, i el tema és una miqueta el que tu deies. 500 fotografies? Sí, aproximadament. Hi ha unes que són en format més petit, i com les que són del 2010, sí, són en color. Les posiciós diuen jo faig el carrer, i ell retrat el carrer i, evidentment, la gent que hi ha al carrer. Hi ha fotografies de barri xinès, fotografies del passeig marítim, fotografies del born, i de barri xinès que tenim. La típica fotografia d'alguna prostituta, de gent així amb unes condicions socials, una miqueta... Penso que, a més, un tema com d'anúncia, del que passava aquella època. I després, també, el que tenim és durant l'exposició, després ell va partant en un grup que es diu el Mussol, que eren quatre fotorops d'aquí, quatre de Terrassa, i després hi ha fotografies d'aquestes persones que van partant al grup, aquest grup. Després també, a Bavari, com una vintena d'anys que aquest senyor va deixar de fer fotografies, del 64 al 1990, perquè una de les senyores que surten allà, una tal Eloïsa, el va demanar. Ell va fer un llibre amb el Camilo José Cela, i quan es va publicar el llibre, que aquesta dona es va veure allà, per cert que, com unes 5 o 6 fotografies d'ell, la va demanar i ell va estar uns 20 anys sense... sense fer cap tipus de fotografies, això. I, bueno, que també veiem molts retats de la plaça Reial, jo penso que us he portat aquí una miqueta el tripti que aquest, però jo per mi trobo genial. Són conegudes les fotografies, que hi ha un grup de prostitutes i els xulos i tot això. Després també hi ha molta cosa de setmana santa, es veuen les típiques senyores amb la mantellina que es portava abans, però, per exemple, prenen alguna cosa amb el carrer. Llavors també la idea és veure que feia les fotografies sense mirar pel visor, com en càmera oculta. No anàvem amb la màquina aquí, a baix, a la part... Per això el vam anar, sí, esclar. A la part com d'aquí de la panxa... De la panxa a baix, eh? No deia això, però... I es veu que feia fotografies sense mirar pel visor. Ah, molt bé. Falten molt de pena, eh? Quedaven moltes puntànies, llavors, no? Sí, sí, sí. L'Ànglada canvia d'éssos. No, es va tenir molt apamat per saber el quadrament... Perquè hi ha el control, no? Sobretot en xixanta. Jo penso que veus allà tota la nostra història, posguerra, etcètera, etcètera. Aquests documents són les que t'ensenyen com era aquella Barcelona, i que realment és amb el que molts historiadors treballem, en aquest cas, no?, i jugues amb aquestes fotografies, que són les uniques que et deixen veure com estava aquella font, en aquells moments, o com estava aquell espai, no? I recordar que el primer diumenge de cada mes es pot veure a l'exposició gratuïta. Ah, molt bé. Nosaltres hi vam anar sense recordar que era això, i ho pots entrar gratuïtament. És una exposició que la mida, jo penso que és adient. No és allò, ni que dius que curten, i allò que dius que dura molta estona. I quan s'acabava el 25 de març? El 25 de maig. Ah, va bé, encara queden dos mesos. Perfecte, perfecte. Molt bé. No és fantàstic, passem a la literatura, David. Parlen del rei golpe a golpe, que també tu d'unidor, eh? Sí. S'ha parlat de la Carmen Polo de Franco i de la part de l'Abre. Sí, potser sí per això. Està en pla mutàlgic, eh? No ho sé, està bé, nada! Està a punt de començar aquesta anatomia d'un instant, que és molt cerca. Sí. Però ja l'ELE... No, no, no, no, no, no. No ho vaig començar, dic-ho, ja. Estan pel saturat de tema, i ho vaig deixar estar. Home, aquest llibre, allà... No és literatura de qualitè, ni moments. Ja sabem per on me les tindré. Podries dir, és un article exteriors de l'interviu per dir alguna cosa. Perquè... Hi ha un moment que no ho saps si realment li està fent la rosca a la monarquia, la monarquia, o remen, o remeno la crítica, perquè el títol... És com la pilota. Sí, presta una mica l'engany. Si tot i que digui golpe a golpe, sí que la deixa la monarquia, com un drap brut i el rei en particular, com un oportunista. Un paio que ha sabut sempre saltar, diguem-ho així, anar del braçet del carguanyador, però hi ha moments que, bé, que no pas. Només aviat critica, diguem-ho així, tota la Seu d'Ocort, que s'ha anat envoltant el rei al llarg d'aquests anys, els amics. Parla de la Corina? No, no ha arribat d'aquest punt. No, el llibre, diguem-ho així... Ara l'Homari ha arribat. El llibre està realitzat fa uns 10 anys, així... I de la barbara del rei parla, també? Ah, veus? Sí que parla d'aquesta. Perquè aquesta va ser la gran amant del senyor... Sí, la gran xantarista, també. Exacte. Sí, sí, sí. Va que li va fumar un xantatge, però que van anar tots de corcoll. I tant. I després la van saber desactivar. Això també tenien... La virtut del rei és que se s'havia envoltat... O se sap envoltar, últimament, jo crec que no massa. No oblidava. No, bueno, sí, potser sí. Se s'havia envoltat de gent molt competent en la seva feina. Pots estar d'acord o no, perquè se s'havia envoltat de gent molt competent, que tenia gran sentit, diguem-ho així, de la institució, i que la defensava, està inclús, per sobre del mateix protagonista principal, que era el rei, no? Aquestes vegades van deixar anar d'alguna i tenien que anar a darrere després a reclar les barrabassades que deia ell, o que feia. I, en aquest cas de la barbara del rei, doncs, i d'altres, el que havíem al seu moment, tant el Torquato com el Mansa i tal, que els secretaris del cas del rei, doncs, teníem molta mà i s'havien maragat molt bé els fills per desactivar aquestes bombes de rellotxeria que tothom li anava per a ell. Però és cert que era en Potero, parlem clar? No, tant com... no, tant com... El Tamadi o no. Potero era el Lavi. Ell no, no, no, no, no... No fracuentar, com a mínim... El Fons. Però això ha arreglat, Eh? Que són primera espasa, tota la família, sí. Tota la família, sí, és el que sí, no? Però, rei, perquè, a més, el llibre no ho consta... Això sí, és un home que ha d'assaltar de llit en llit, no? Però no... Però, diguem-ho així, les seves conquestes són... són dames d'alta alcúrnia o d'alta burgècia, no? Què és això d'això, de primeres espaces? Bé, deixem-ho estar. I bé, llibre fa això. És un primer espàs, eh? És una netutària. La forma fàlica de l'espada. Sí, és una netutària. També se senta molt en la rivalitat que va entre pare i fill, el Joan de Bourgoy, el rei d'ara, com el fill el va vaipassar per sobre d'escaradament, i... i a l'altra, no hi va haver massa bona relació entre pare i fill, mai de la vida. Hi ha inclús des de l'acció famosa que va matar el seu germà, d'un tret al cap, i... i, clar, jo, evidentment, el va marcar el pare, perquè el que el fill petit era el favorit, d'alguna manera. I ell era el considerat el tuntet de la família. Després s'ha vist cada tuntet. Potser a nivell... Estudio sí, però a nivell de buscar-se la vida, no. No ha sigut així. Ja està, llibre, no, tampoc és... Però és un llibre curiós, com a mínim, no? Sí, sí, sí, sí. Més interessant és el llibre que estic llegint ara, que ja us el comentaràs. És l'Ereje del Millor de Líders. És un llibre comano, de totes totes. Molt bé, molt bé. A mi m'agradaria... Ja que hem parlat d'aquí, hem parlat... Sí. Que recordéssim, encara que només sigui per posar en el pensament de qui ens pugui escoltar, que no fa gaire el senyor Evoler, el xicot que va parlar d'una qüestió com és el 23F. Va ser espectacular, allò, eh? No ho vaig veure. Jo m'ho vaig passar, jo m'ho vaig creure, però això va passar a tots. Totalment. Mireu de nit com puguis, eh? Operació en pales. Jo penso que és molt interessant, que ja que ens interessem per persones que tenen privilegis, d'una manera molt especial, penso que també és interessant aquells que, com a l'Evoler, juguen a descobrir aspectes de tot això, no?, i l'afecte real que han tingut sobre els nostres esdeveniments, sobre la nostra història, i els resultats de tot això, també. Per això em sembla que és dient que recordi això. Jo crec que això... Jo no ho he vist al programa, però em dona una sensació que, com encara hi ha molta gent viva dels fets aquests, el 23F, va posar nerviosa més d'un... Home, jo crec que sí, però és que la premissa inicial és espectacular. És a dir, el fet que José Luis Garci va orquestrar el que seria total a l'escenari, no? Perquè va guanyar a voler empezar l'any 82. Dius, ostres, jo muc... I que, quan es suaja José Luis Garci... És una trama, t'estàs explicant tot el que va passar, però com si fos tot un muntatge. I surten al Gaví, l'Ondo... La gent d'aquella època, ja que va participar amb la part... I és que jo m'ho vaig encolar, i estava amb la boca aberta dient, si això és cert, això és una bomba. Una presa de pell. És una bomba de notícia, no? Està tot d'un helajó. Exacte, i al final, quan ja t'ho s'han passat, dius, és una broma, és mentida, tot això. Però ho diu no al programa, al final que és un... Al final ho diu. Però clar, els últims tres minuts, i com tots han col·laborat, vull dir, primeres espases de la... Primers micros. Això és el que jo buscava. Això també ho buscava. Però que realment és això, vull dir, que és un comentari que va ser magnífic, vull dir, un plantejament original i... No, tothom ja està d'acord, ja ho saps tu. Bueno, però la gent que no està d'acord, jo crec que ha de ser evolucional. Jo crec que les hòsties van venir per a part de la dreta. Exacte, home, a mi m'ha d'adoptar. Home, jo és un sac de sector. A mi em va sorprendre, perquè jo té una amiga, quan estava fent l'Emili, tenia el Tejero, el castell de la Sota Vella de Sant Ferran de Girona, que estava allà tancat. Clar, i jo pensava... Jo pensava si això ha estat una broma, que feia tancat, perquè em deia que estava allà cuidant-lo. Vull dir que estava allà viginal-lo, feia de militar, feia les feies de l'Emili en aquell moment, i deia que tenia unes gallines, el Tejero, que li tenia noms, i parlava amb les gallines, i llavors era la seva il·lusió estar del dia, parlar amb les gallines. Va arribar amb bogia, aquest home, totalment. Va perdre el sentit de les coses. Segur que tenia la sensació que sí. Clar, i jo pensava, quina orquestra és aquesta, que té una persona tancada a la pressora? Vam tenir tancada? Clar, què significa? Doncs no en tenia res, però... Jo penso que va ser un bon exercici de com ens manipulen. Exacte, com els mitjans manipulen. Es va manipular-te de tal manera que pots creure en un cop d'espat, no? És bestial, és bestial. És una mica com l'agradar els mons o els huesos. Exacte, va ser el mateix, eh? Exacte. Clar, alienígena, exacte, no? Sí, igual, és un exercici amb tele. Molt bé, ja estremem aquí. Doncs ara la nostra col·laboradora amb A... Ha, ha, ha, ha! Podria dir col·laborador, per dir col·laboradora. Col·laboradora. Molt ben marcat, lògicament, Rosa, clar que sí, amb aquest visibilitzar o marcar. I ara ens ho expliques. Vinga, és un llibre que s'acaba de... És de recent publicació del setembre del 2013, però, de fet, és el recull de les ponències que es van arribar a exposar amb una jornada sobre el gènere de la llengua catalana, que es van fer amb diferents tipus de personalitats o de professionals, vull dir, eh? Sobretot lingüistes. Hi havia molts lingüistes, eh? Des del punt de vista lingüista és aquesta reflexió que es va fer allà. També hi ha gent de l'àmbit acadèmic, de l'àmbit polític, de mitjans de comunicació, n'hi havia escritors, traductors, eh? I llavors es va reflexionar i es van posar a debat, una miqueta, doncs, on hem anat a parar, on estem anant a parar amb la cosa d'haver de marcar el gènere, continuament allò que diem, benvolguts, benvolgudes, els nens i les nenes, senyors i senyores, que, bueno, que està bé, que en un principi s'ha fet amb la intenció que no hi hagi discriminació des per raó de gènere, anant amb el llenguatge, però que potser s'estan una miqueta més enllà enrabassant, i sobretot a l'hora de fer un test escrit, és una miqueta complicat si has d'estar tota l'estona dient. Per exemple, posa exemples del rectorat, perquè el rectorat... Com que el rectorat, bueno, que si els estudies i les estudiantes, que si faig, no sé, es veu que fiz-hi tot amb una universitat, ara no me'n recordo, perquè això, bueno, la universitat de Vic o de Barcelona, bueno, s'ha anat d'òtic, no? No, els estudiants no van voler tornar a fer classe fins que no, o no van voler votar fins que els estatuts no estiguessin redactats amb aquest doble llenguatge. Continuament, marcando el masculí, ja el fa venir, perquè si no es considerava que era discriminatòric, ostres. Clar, arriba a un punt que la llengua és una mica farragosa, i que no t'està ajudant a comunicar-te, i que estàs fins i tot incorrent amb incorreccions, amb incorreccions sintàctiques, semàntiques, per a aquella feina de buscar un terme que no... que sembli que no tingui connotacions masculines, no? Llavors, allà que el que, al final, la reflexió que es fa, és que és més potser més estat una qüestió política, de ideologia, de voler d'alguna manera amb la llengua ajudar a que la dona no estigui amb una situació de discriminació a la societat. A més, la tenim recent, el tema dels vuit temes, però jo la vaig començar a llegir fa molt abans, a l'interessat amb aquest llibre molt abans. Llavors, bueno, a part d'aquesta qüestió molt política, diu que l'interessant és fer, des del punt de vista, que ens ajudi a comunicar-nos, a comunicar-nos bé amb claritat, amb transparència, amb coherència, i que, per tant, hi ha situacions que sí que està bé i és adequat. Per exemple, a parlar o començar un escrit dient, senyors i senyores, o benvolgudes, posant-les en cinenes, però, després, ja, fer servir i la majoria d'ells estan, i d'ells estan, veus? És que no cal dir d'ells i d'ells, perquè en el fet de dir d'ells, ja estem parlant de totes les persones que van intervenir amb aquesta jornada. Llavors, adonant el test, posa, parlar amb el gènere. Esclar, és que és un escrit dient, no? Encara que sigui el masculí, però... No vol dir que estigui marcat, és que nosaltres tenim d'una llengua romànica, i la llengua romànica és de marcat que no és igual gènere que sexe. Sí senyora. No és el mateix. Vull dir, jo ara ho estic resumint molt, però la reflexió que fa més és molt agradable de llegir, perquè són intervencions curtetes i les idees estan molt clares. A més, amb exemple, és molt clars, molt clars. I, bueno, posa una miqueta, venen a reivindicar això, que siguin les linguistes que agafin les raons d'aquest tema, i que sigui qui marquin els criteris. Perquè, si no, ens trobem de política lingüística amb uns criteris, a les facultats amb uns altres criteris, a les feixes de comunicació, a l'administració també, tots tenen els seus manuals durs, de no sé què, per un llenguatge no s'exista. I l'important, l'important no és que digui que el pare a casa digui, nen si nen es veniu a sopar, no, l'important és que el pare estigui fent el sopar a la cuina, per exemple, no? És una... No, no. El David ha xecat el dia, perquè el David fa el sopar. És el que sembla que aquí els homes estem per aquí fent, però és el sopar. Això. Es tracta de fer això. Perquè això tenim gaire problema, no? Mira, només un petit test que diu. Sí. No es tracta de negar que la nostra societat discrimina les dones. No només les dones, a més, parlar de què? Per què hem de parlar? Sí que hem de marcar expressament obiciivitzes a les dones. I per què no els gays, les esvianes, els transsexuals, els intersexuals... Gràcies, et poses així, i els negres, i els gitanos... No acabaries mai. Diu, sinó de recuperar el seny intervolit per la falàcia que canvien la llengua, canviarem la societat, ben al contrari. Les polítiques de parador, com ara, publicar guia sobre una cosa impossible, com és el llenguatge, no s'exista, entusiasme en els polítics, que hi troben la manera de fer veure que cercen solucions sense, en realitat, entrar en el fons de la qüestió. I això ho diu amb i a tu, canviar-hi tot per no, canviar-hi ni ente. Ah, mira. És això. Perdonc que em diguis res. És això, una miqueta, jo crec que això també ho resumés. I el gatopardo, fantàstic. I que la idea és aquesta, no? Que el masculí... plural... Però és gènere, perquè la llengua se incite a aquesta morfologia. Aquesta morfologia comporta que s'emblia com si fos. M'agrada, però inclou a totes les persones, tant dones com homes, monguers, com tot. Posa'n sent la perfecta. Vull dir que s'ha generat un acord perquè, si és una cosa que deia rosa, se'n fa regosa i un text sempre, masculí femení, masculí femení. Clar, i això comporta problemàtiques. Ah, i no s'ha escondit l'escoliantat. Sí, jo soc estudiantat. Femos del miembro i la miembra, no? Clar, en català és membra o membra. És clar, canviaria la A, però, en aquest cas, seria també la pronunciació. És la mateixa, membre i membra. És el mateix, però bé, que està molt bé aquesta reflexió i és molt important. Molt bé, doncs sabeu que estic molt millor. Gràcies. No, és que així comença el llibre, més o menys, faig aquesta conya, de que, bàsicament, és el llibre de David Fuenquinos. Sabeu que aquí hem parlat moltíssim de la delicadesa, tant del llibre com de la pel·lícula dirigida per a David Fuenquinos, i que ara té tot aquest llibre, que es diu, estic molt millor, és una altra filosofia, i és el plantejament d'un home, casat amb dos fills, que ja estan fora de la casa, per entendre'ns, que pateix un món d'esquena, d'acord? Un món d'esquena crònic. I llavors, és molt curiós, perquè cada un dels capítols comença amb el que seria, amb aquest cas, intensitat del dolor, 10, i va baixant fins a arribar al 0. Va començar, amb un principi, tot sembla ser que aquesta persona et pateix a calcón greu, a l'esquena, que pot patir una acumulació, alguna cosa d'aquestes, però no, és una cosa purament psicosomàtica. I mateix, la situació que l'envolta, la feina, la situació matrimonial, els pares, li generen un neguit que se li va tot a l'esquena, hi ha gent que acumula aquesta tensió a l'esquena. Llavors, clar, és aquesta evolució que hi va explicant, ja que li va passar al seu voltant. D'aquests urbans, amb moments de molta gràcia, moments una miqueta més seriosos, però, bàsicament, és això. Llavors hi ha un recorrent, que és els amics, la gent... Com et trobes? Estic molt millor. És aquest recorrent constant de que no, perquè li van dir, com a ser a l'esquena, que estic molt millor, vaig millorant. Bé, no és una obra, evidentment, que hem llegit al Fuent Quinos, no és un gran, gran, gran escriptor, com deia amb el Miguel Delíves, amb el David, i amb aquesta profunditat és una lectura molt fresca, molt agradable. I bé, des d'aquí ho recomanem i a veure si fan la pel·lícula, perquè potser és molt agradable veure la pel·lícula, perquè veus aquest procés, d'aquest neguit, d'aquest pobre home, com veus que el va acabar millorant, no? Mica a mica, fins arribar al final, lògicament, feliç, evidentment, perquè la seva evolució és positiva. Ja me parles de la conferència civisme mínim, comú, ètic de la Victòria Camps. Sí, jo, quan em van decidir això de mínim comú, em va agradar molt, perquè em vaig aprendre a fer trencats, em deien, em deien quebrados. Digues això, el mínim comú denominador, i el màxim comú múltiplo. Mira, que no me'n recordo. A més, en castellà, que m'ho deien, en amic, clar. Digues, digues. Bé, doncs em va semblar molt interessant, perquè penso que és la base... no sé, és el que tots hem d'interioritzar, si és que realment arribem al convenciment que alguna cosa hem de fer, per petita que sigui nosaltres, perquè tot plegat sigui molt millor del que és. I això és el que va insistir molt, aquesta senyora, que bé, vull dir, que s'està menys tenint tot un seguit de petites coses que podem fer de manera quotidiana a totes les persones, com pot ser votar, oi? I que això ho estem valorant. Ens surt el senyor de torn que ens diu, aquí el que no ha de votar és ningú i veuràs com canviarà això. I clar, ja ens ho creiem, no? Que sigui més creïble que no pas aquell que diu no, no? Si anem a votar, serem responsables i posarem a la persona que creiem que ho farà bé, no? Doncs, en aquest sentit, sense esmentar això concretament, en aquest sentit va fer l'exposició, aquesta senyora, la importància que tenim nosaltres, com a ciutadans, perquè tot plegat pugui anar bé. I per això, això que deia, ara fa una estona, potser que no ens entabanin en versions que no són veritats i que te les pots creure, i, llavors, això et farà sentir malament, no? Com el que parlàvem del senyor Evoly, no? Si no que, realment, sempre hi hagi aquella normativa, aquell respecte per qualsevol, perquè les coses que es parlin tinguin a veure amb la construcció d'aquesta realitat. Després, quan vam estar així, doncs, una mica, que amb una taula i tal, llavors, allà sempre és curiós, de la manera que es parla una mica més, no? I allà va insistir en aquesta importància, vull dir, més enllà de la pròpia conferència, que ja sabeu que té un esquema que, normalment, tothom respecta Evoly vocacionalment, no? Allà va ser molt més oberta, i que sí, que ens hem de començar a creure que tots som molt importants, i que, en definitiva, el civisme, amb la desqualificació, o amb el convenciment que no som res, i que no tenim res a fer, difícilment anirem més enllà. Molt bé. Estic completament d'acord, no? Fantàstic. Bé, doncs, escoltem de fons, fa tot el programar aquesta joieta, aquest doble CD que ens ha portat de Rosa, sobre càrrecs, sobre temes, poemes, de Frigo García Lorca, de... s'ha aparegut Carles Can, o no? Diuen del tamarit. I ara, el que farà de Rosa és comentar-nos aquesta obra de teatre, doni a Rosa i te la soltera, o el Lenguaje de les Flores, que va per al TNC. El TNC ara és per la gran. M'hi escoltem, lògicament, el senyor Carles Canó de Fons, per tenir-hi per aquí, i ara escoltarem una gacela, que ja s'explica Rosa, que és això. Sí. Aquesta és la gacela que l'estàs posant ja? No, exacte, no, després la posem després. Això és una cacida, això és una cacida. Són cacides, sí. Hi ha dos tipus de poemes, i la portes així, gacelas i cacidas. Després, cadascuna, té un tentit. Té un tentit poés, sí. El amor perdido, gacela del niño no sé qué, gacela del amor imprevisto, gacela de la raïda amarga... Fantàstic. Tot molt, molt poètic, com era Lorca. Escoltarem una després. I ho he portat aquest CD, aquest doble CD, precisament perquè tenim una mostra del que és la poesia de Lorca, que també la emplea amb les obres de teatre. I amb aquesta obra de teatre també hi ha el poema, que explica el que és una rosa, la rosa mutàbil, que és una rosa que es crea embutànica, que és cultiva, expressament. Llavors, amb el poema explica com és aquesta rosa, des que neix durant el dia, com a litgona. És que sí, voleu, legeixo perquè és que val la pena. Sí, sí. Llavors, aquest poema penseu que el canta Paco Ibañez. A mi no em compareu a Paco Ibañez, però se et posa en la pel·li de gallina, como canta Paco Ibañez a ver qué música hay. Es increíble Paco Ibañez. Cuando se abre en la mañana, roja como sangre está. El rocío no la toca porque se teme quemar. Abierta en el mediodía es dura, como el coral. El sol se asoma a los vidrios para verla relumbrar. Cuando en las ramas empiezan los pájaros a cantar y se desmaya la tarde en las violetas del mar, se pone blanca, como en el blanco de una mejilla de sal. Y cuando la noche toca, blando cuerno de metal, y las estrellas avanzan mientras los aires se van, en la raya del oscuro se comienza a deshojar. Ui, trai. Gracias. Es lorcas, es lorcas. Sí, sí, sí. Siempre tú es el cuarroso. Gracias. Es una flor que dura un día. Es una flor que dura un día. Aquesta flor es doña Rosita. Es el personatge que agafa lorca. El tibet de Rosita és aficionat a la botànica. El té un jardí i allà cultiva rosa. I en concret s'ha entusiasmat amb aquesta rosa. És una obra en tres actes, seguits. Avui diem un petit descans entre tots dos, però no sé si fa gent passada. És superagradable de veure. El tema ha estat despassat, crec jo. De fet, fins i tot van venir les meves nebodes que tenen 13 i 17 anys. Imagineu si m'agrada molt, però van dir, hola, tia, està. Que se casa con otro, ¿no? Que és això, no? Amb aquella època, clar. A anys lluny, no entenc. Perquè està situada al... És al 1890, comença, que a la Rosita ve a tenir 20, 20 i pocs anys. Després, el segon acte és 10 anys després, 10 o 15 anys després. I el tercer acte ja té 20 anys de diferència. Ja té 50, 50 i tants. Ja s'ha quedat soltera. Perquè ella, en el primer acte, està enamorada del seu cosí. Ella és adoptada, és órfana. Que sembla ser que té relació amb la mare del Lord, amb la senyora Bona, la senyora Vicente, que també ha quedat órfana de petita, i també va anar a viure amb uns parents i tal. Clar, llavors, està enamorada del cosí. Espera, la mare és molt contenta, superfeliç. Ell després resulta que ha de marxar cap a Tucumán, cap a Mèxic, perquè els pares d'ell estan allà. El típic, la migració. Tucumán és argentina? Això és que no es diu al país. Sí, sí, és argentina. I llavors el pares fa una miqueta gran, i ell ha d'anar cap allà a cuidar-se de la hacienda. I que ha de la comiadar. I li fa la promesa que l'esperarà. I és conseqüent amb aquesta promesa, també. De viure com ella ha decidit viure. No com la societat vulgui, que ella visqui, sinó que ella ha decidit. No és clar que el seu acte ja veus que aquest no va arribar, que no torna, que no torna, sinó que parla d'enviar-li cartes, de morir, que bé, ja vindré. Ah, i doncs ens podem casar per puders, no sé què. I al final ja resulta que quan finalment ja se n'ha sabent, o ell ja li s'atreveix a dir-li, ja porta 8 anys casats allà. Tucumán. Aquí l'altra pobres paran aquí. I mentre clar, ella veu com el test va passant, ella no vol ni sortir de casa, perquè veu com cada cop que surta el passeu, cada veu que les seves amigues ja comencen a casar, ja tenen nens, ja no coneixen les persones que estan per allà al passeu, i fins que hi hagi un moment que ja... Perquè solterona, clar. Però no tant a ella, en ella no se li veu la crítica, ella veu com ho pateix, que ella no encaixa amb aquella societat. En canvi sí que es veu molt amb una amiga, que els veu fer una visita, una senyora, que veu amb les 3 filles, les 3 solteres. Allà sí que es veu molt. Com que ara pateix molt de pensar que les filles vostres no es casaran, que ara hi ha el marit amor, no tenen dote, no tenen possibles econòmics per poder... Doncs està allà al mercat, perquè les vinguin a buscar, o alguna altra. És veu més amb aquestes altres 3 noies. És molt... A veure, dins d'aquesta tragèria, perquè és una tragèria, és un drama, com diu l'Orquesta, el drama de la Mògica Ateria. És la seva... Com ella no és, és el drama de la Cusileria Española, de la Mògica Ateria Española. De l'ància de gozar que les mujeres han de reprimir por fuerza el loma sondo de su entraña enfebrecida. Una miqueta també s'ha volgut... És que hi ha molta gent que ha estudiat l'Orca, no? Alian Gypsum i més gent. Estableix una miqueta de paral·lics amb la seva manera de ser de l'Orca, amb el seu caràcter. Ell també ho tenia difícil per viure d'acord com ell volia viure. No ho tenia difícil, us en recordeu? És homosexual. I llavors ho tenia... Però d'alguna manera sí que va poder viure una miqueta. És el que... Sí, sí, sí, com van ella a Nova York, es muntava unes farras de impressions. Clar. Però ell aquí no volia viure. No podia. No podia. Ell tenia molts motius pel qual el van detenir, el van arribar a matar... No, jo crec que va ser algun motiu. Sobretot va ser aquest. Exacte, és que no podia amagar. Perquè ell tenia protectors a la dreta. Sí, a los sales. A mi los sales era un càrrec de la... Era un càrrec que hi ha granada. I va estar refugiat a casa seva. Algú no podia fer... Sí, això no li podien perdonar. Ell havia estat un gran defensor del teatre i de la cultura al poble. Ell havia fundat la barraca, aquell teatre volant i tal. Portant la cultura al poble. És reivindicant la funció social del teatre. Això pisa aquí i li podien haver perdonats. Però l'altre no. Llavors els seus personatges sempre es veuen a aquesta sensibilitat. Són personatges femenins, amb molta sensibilitat. Amb un bon gust, amb una finesa, els vestits... Toter és que era expressió, l'escenari, l'escenografia és delicat, és preciós. Tot de debò que és un got. Magnífic, magnífic. Hem de recuperar aquests grans clàssics. Fins quan es veu? Mira, ho estava intentant mirar aquí. Sabe el que soy un macho. Ho vaig estar mirant. Encara quedaven dies. De debò que és molt, molt, molt... Si de cas el que farem rosa serà escoltar una miqueta aquesta peça. I ara ho comencem. Això era la reivindicació del teatre, que fa ell. I després que la obra... Aquest disc ara escoltarem una de les peces. Trascorra amb un carmen de granada. Aquells patis, aquelles cases, millorita aquelles cases típiques de l'albaicin. Espreciós, és una passada. Però això el tiet té el gerrica allà, el carmen, i el cultiva això. I com que l'hor que sempre ha estat supervinculat per suposar de la seva ciutat de granada, que en part també és la meva. És el teu adicto constant. I, doncs, una miqueta, no sé per què recordem la poesia que té l'hor, que tot el que fa és magnífic. I aquesta és la gacela de... La gacela de l'amor que no se deja ver. La gacela de l'amor que no se deja ver. Ja veuré que parla de la campana... Bueno, parla de la ciutat de granada, una miqueta. I de la campana de la vela. La campana de la vela és la campana que hi ha a la torre de la vela. A la torre de la vela. Ah, sí. I a més, es Sendafons. És l'autèntica, la campana de la que és a torre. I hi ha l'acompanyament, també, de la Roja Alfilarmònica Orquestra de Londres. Escolta, escoltem-la, i, quan tornem, parlem de cinema. Vinga. Solamente por oír La campana de la vela Te puse una corona De verbena Te puse una corona De verbena Granada era una luna, avui anem de la lletra. Solamente por oír La campana de la vela Te carrem i carrim Te carrem i carrim De cartagena Solamente por oír La campana de la vela Mi abrazaba en tu cuerpo Sin saber de quién era Mi abrazaba en tu cuerpo Sin saber de quién era Solamente por oír La campana de la vela Te carrem i carrim La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela La campana de la vela