Babilònia del 20/3/2014

És que, bueno, jo la vaig veure fa mesos, i en aquell moment la sabidoria popular, la coneixia com els bastardos. Ara l'han estrenat aquí, li han posat un títol, que és Los Indiciables, no sé com es diuen. Si se llamaran los salaus. Los salaus, ja està, graníssima pel·lícula. Sí, no? Sí. Imagino. Però, com jo no l'he vist, no parlarem d'aquesta. No ho recomanem, però parlarem d'una altra. Escolta, podria parlar-les millor, no? Ah, bueno, sí. Que també estic aquí, fins a aquest programa. No sé què era l'espertencine, també. Ué, però... Va, doncs vinga, espertencine, parla de la que vulguis. Vols parlar de los salaus? No, no, és que no vull. Doncs parla't de Byzantium. Bueno, sí, sí que vull parlar. Aneu ara a los salaus, ja està. D'acord. Los salaus. Byzantium. Potser no cal que aneu a veure a Byzantium, però posats a veure-la, si la voleu veure, la veieu en pantalla gran. No? Jo diria això, tu. És que a mi el Neil Jordan... Siento una especie de sentimientos encontrados para... Home, i tant. El que ha fet és inevitable tenir sentimientos encontrados. Exacte. Però sí que és veritat que no puc negar que en el seu dia, quan va fer entrevista amb el vampiro, que és una pel·li que està d'una manera o d'altra, jo he crescut amb aquella pel·li. És mítica. És bona. És mítica. És mítica. És mítica. I ara torna el director de la mítica pel·lícula a fer una pel·li de vampirs. Dius, bueno, doncs... Si li voleu donar una oportunitat, la pel·li és... Jo diria... La recordo molt aquesta pel·li. La vam veure a Sitges, me'n recordo tant com si l'hagués vist ahir. És irònic, no? Això que estàs dient. No, no, no, no, no. És irònic, també, no? No, no, no, no. Aquest... No, no, no, no, no. No ho creiem mai. El que recordo és que aquesta vegada els vampirs es traslladen a l'actualitat. Tot i que l'estil del Neil Jordan d'entrevista amb el vampiro, sempre per si tal mateix referent, no? Perquè no sé què més... Home, sí, però... L'escompañé de Lobos, per mi el referent de Neil Jordan és encompañé de Lobos. Sí, exacte, però per una altra generació. Però posats a parlar de vampirs i tal, doncs, bueno, aquesta, que a més és bastant personal, amb el seu estil superrecargat i barroco i tal i qual. Barroco, tu. I ha fet pel·lis més dolentes, eh? També. Com una de les de Foster. L'extranya agentí. L'extranya agentí. Amb aquesta. Hòstia, amb el de Perdidos. Sait. Amb el Sait de Perdidos. Ah, sí, amb el de Perdidos. Sait era... De actores de tercera gafila més, m'he abiert davant de mis ojos. Sait era el nòvio de Jodie Foster, lo mataban y Jodie Foster se vengaba, que no no soy galliam ni son. En fi, que torna la versió més... Doncs això, més relamida, més recargada del Neil Jordan, amb una altra de vampirs, on surt la Gemma Artheton... Artheton. Artheton. Que a més fa, com de vampira, que això en dona, perquè... És com... Putilla. Sí, és una pel·li pujada de... Una mica pujada de tot. Sí. Una mica. No és que es vegi re el concepte, sí que és molt pujada de tot, i llavors tens una pel·li de vampirs, una mica la vieja Ustanzan, el sentit de vampiros malevolos, aquests vampirs blanc-dunguos que anem veient últimament. Són vampires, vampireses, no sé com es diran catalans, això. Vampireses. Vampireses. Sí, probablement. I són no necessàriament violentes, no necessàriament escatològiques, però malilles en su interior. És una mica... Això el que tu dius, no? La contrapartida dels vampirs, aquests, una mica més... Tonyes. Dels crepusculositals. Sí. Però tampoc són l'oposat, que són aquests vampirs agressius, no sé què ha brut, tot. No, és exacte exacte. No, és com també té... És una pel·li en classe i una pel·li elegant. Sí. A mi no em desagrada. Com el dracolada de còpola, al final... Però no és tan manirista com el dracolada. No, no, no, a veure. A mi no em desagrada aquesta pel·lícula. No, no, i tant li dona dignitat, tu ja està, és una pel·lidigna, i llavors es pot veure a pantalla gran. I a més surt la Gem Arterton. Sí. Vale, doncs amb la Gem Arterton ens acomiadem, si us sembla. La setmana que ve, podem començar a parlar amb la Gem Arterton i ens inventarem algun tema. Vale. I ja està, ja està tot dit. Perfecte. Em deixo algú, sí que gràcies a tots per ser a l'altra banda. Gràcies als Carles per la seva labor. Sí, home, i tant. Soc molt franc. Vale. Vale. Policicant el programa. Això sí, això sí. Vale, doncs gràcies a tothom. Gràcies a tots. Gràcies a tots. Ah, va, adeu, gràcies, Carles. Adeu, adeu, adeu. Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, i avui el que farem serà començar a parlar de la cultura com sempre, amb les veus sempre meravelloses de la rosa, com estem, i el seu bon fer, vull dir, a part de la veu, és el que diem, però com siguis tonto, no hi ha forma d'aquesta veu, vagi més enllà de la lògica. Se la mirarà el total. I a d'un terellit de bit, perquè sí que sí. Estàs triomfanyant. Tens bona veu, eh? Jo no em peixo. A superar el jaume, això sí. Això sí. Jo no parlo d'aquí no estar, no? Exacte, avui trobarem a faltar-lo. I tant, que sí, de despartar a l'Hurdes, que com ja sabem que de 15 dies no ens pot acompanyar, però bé, com sempre, la tenim a la memòria i al record. Oi, oi, oi, Xesco, va, espera. Què fem aquí ara? Índex. Comencem per l'Índex, ho deixarem. No et surtis al guió, perquè mira el que passa. Exacte, exacte, ho has esmadrat avui. Molt bé, doncs avui tenim literatura, comencem parlant de l'Erege, amb el David i el Miguel de Líbes, i un conte victoria que ho explicaré ara, que es diu la Casa i el Cerebro, de l'Edward Valwer-Lighthouse. L'Egit. L'Egit. Doncs mira, el comentarem, perquè és una cosa... És un conte curt. És curtet, són res, seny Pico de Pàginas, no? Sí, l'Egit. I és el, tòricament, el conte victoria més important del segle XIX, diuen, i que és el precedent d'Edra Lampoei, bueno, això ho explicaré ara. Sí, sí, està curiós. És curiós, com a mínim, si una part primera, com una mica espàntina, segona, cap part... Això ho explicaré ara. Després la Rosa es parlarà del monestir budista, si val la pena o no val la pena. Comentarem, després això. I parlarà també de música, de la fantàstica, és una obertura, és un... Bueno, d'en igual. No, és una sinfonia. És una sinfonia, perdó. Sí. D'Averliós, que va poder veure el... El auditori. El auditori. Fantàstic. I després, cinema, per un tubo, m'he millor dit, parlem de Gravity, el Lobo de Wall Street, parlem de Ghost, parlem de Prisioneros, de les Byers Club, de Palme, Rosa. Per fi, sí. Del documental Palme, que portem 3 setmanes, però parlarem. I acabarem amb les brujes d'Esteu Garramurdi, que farem un comentari, crec, divertit d'aquesta pel·lícula que ve. Que, tòricament, estava nominada a totes les golles del món, i al final són menys en portes tècnics, no? Això, les amagades dels efectes especials. Bueno, també, sí, és l'únic que podré cal... Potser caldria, no?, de la pel·lícula, en si mateixa. Home, que va ser el guion, no sé, no l'he vist, però el guion, sempre sé que no és massa elaborat, no? No. No té massa feina, el guion. Potser més o menys elaborat, però s'ha de passar rosa, que és aquelles coses que dius. És un divertiment. És un divertiment, doncs. Ara, després ja ho comento. Molt bé, doncs, David, LLH, Miguel de l'Ibes. Uf, jo no havia de llegir res, del Miguel de l'Ibes. No havia llegit res, i... Per què no sé, ja el tenc allà. Ara passa un moment, així, personal, en un idiògic diferent i un escriptor castellano de pura cepa. Hòstia, se me'n nuaga una mica, però, ostres, les coses que ha de dir-les, quin tros d'escriptor, que és el tio aquest, eh?, que és molt bo. Quin tros d'escriptor. Me n'alegro molt sentir-lo. A mi és que és el meu escriptor favorit, castellà. Sí, sí, quin tros d'escriptor. És que havia... Jo he llegit moltes coses, de Miguel de l'Ibes, moltes. I totes, bueno, a quina millor. Clar, no es pot comparar, per exemple, jo havia començat a llegir algú del Torrent, al Torrent de Ballester, i era jo, era infuma. No, és que... Més si és pesat o t'és pesat. Era la saga fuga de J.B., i allò era jo, era infuma. D'aquest home era los reglones tercidos de Dios? No, això és un altre. No, no, no, això és un altre. Perquè jo també era tela. Això em vaig començar a llegir, ho vaig deixar perquè el tema era interessant, però em saturava una mica i... Clar, pensava. No estava mal escrit, però no es pot comparar amb la prosa d'aquest bon home. És impressionant. El vocabulari. És riquís. La sintàxi. És que el que abans deia amb el David és que se't caurava. És impressionant el domini que té del castellà. És una passada. A mi, superagradable, que t'enganxa. Sí, i a més a més... Té uns temes molt interessants, molt humans, també. Molt. El tio tenia un coneixement d'això, de l'emoció humana i de les relacions socials, de parella, de molts aspectes que el Jo l'hi n'és. Sí, sí, sí. Ditre al llibre hi ha un moment... Ell es casa, el protagonista. Es casa. Sí. I la dona, estic obsessionada amb la seva mare, i és bo que la família d'ell són de fertilitat baixa, diguem-ho així. Un moment escrit. Sí, sí. I la dona, tot el procés en què la dona acaba, diguem-ho així, embugint per no poder ser mare, és bestial com tu ho has escrit d'aquella manera. I perquè sempre en totes les relacions hi ha aspectes que un indirectament, o directament, ha viscut, no? Ostres, és que ho clava. Ho clava el tio. Clava... Clava moltes coses. Clava la manera que un home se sent solter, o que queda solter, i... o que devido les necessitats que té ell, la sexe, de... Ostres, tot això t'ho plasma d'una manera fantàstica. Però estem parlant de l'època actual? No, no, no. No? És clar, 16. És com una mica... És igual, però hi ha... Sí, és com una novel·la històrica. És de ficció, però és... Hi ha coses que són eternes. Les relacions humanes són eternes. És igual ara que... Aquí està la gràcia de ser una obra universal, que no importa el temps que vagi passant, que arribarà sempre a les persones. No, no, home, evidentment hi ha coses que no, però, per exemple, el que és boníssim és el period que el protagonista passa d'aquest protagonista, doncs un home que no li té cap mena d'efecte, perquè ell el néixer, la seva mare, la morint, no? De pare. I ell el acusa, té com així, culpa al fill d'haver matat a la mare, no? I el tanca, o no el tanca, el fica amb un col·legi internat que és d'expòsits. Clar, tothom li diu que tu tens pare, que pots aquí, tio. Mira, és el que m'ha tocat. Sí, com si el tingués, no? I el tio s'ho passa teta per ells. Però el que podia haver sigut una presó, passa a ser la seva segona família. És impressionant, està molt bé, molt bé. M'està agradant molt, perquè encara me l'estic llegint, és les transicions temporals que fa l'escriptor a la novel·la. Són molt... Ell no te n'adones, no? Jo he passat molt de temps amb una pàgina, i ho he fet d'una manera subtil, i que tu ho assimiles perfectament. Ara què passa? No me n'entero. Què ha passat aquí, no? No, no, ho fa molt bé. Una forma molt elegant, no? Sí, molt elegant, molt bé, molt bé. Això fan els escriptors que s'ha van escriure, no? Aquestes transicions amb aquesta capacitat, no? Que no siguin cops. I mostra perfectament, tota la salvatxada de intolerància vers altres maneres de pensar. M'imagino que enviantarà també molt bé l'època. Sí, molt bé, molt bé. Podries dir que és el 1700, també. Com és molt cotidià i molt local, i les circumstàncies i les situacions que es provoquen allà, són molt del dia a dia, tant se val que sigui fa 100 anys que 200, que 400. No hi ha massa diferència. A més, és un món rural, capital de provincia, i això per costar molt més l'evolució del que seria les... Sí, avui dia hi ha, òbviament, però fa 100 anys no queda la cosa massa desquadrada. I... Què us volia dir? Això mostra molt bé la intolerància religiosa. Això sí que potser... Aquí sí que es veu l'època que és, no? Perquè ara que els han agafat i que van... Els tornen de tornada cap a Valladolid, que és un centre de la història, que ja tot Déu els està pedregant, poble que passa en poble, que els apadreguen, que els intenten llenxar... Els diuen de tot, dius, ostres, que fa 100 anys això no perquè és passat, que fa 200. Aquella època sí, i això és el que dius. Però destaques molt el racionament, la manera d'aquells es converteixen. És per un... Bàsicament, no sé si tu també creus això, és per un desencisament de la religió que a aquella època el catolicisme el s'hi oferia, no? No els ofereix... El not tenen com una buida dintre i realment el que els... el que els proposa l'otranisme, que és en aquest cas la religió que ells, dels quals es converteixen, alguns d'ells, doncs, ostres, allò per en ells, els quadra més en la seva manera de ser, la manera de pensar, no? Sí. No sé, això de dir, per ser exclós o... La vula, per exemple. És el que fan, a veure, un esperit crític, amb la forma, amb les formes. No pugem el contingut de la religió, perquè moltes religions, si és igual, l'Elisabeth s'assembla molt. Són aquestes preventes, aquestes coses que dius, no, això té a més a veure. Exacte, és un estat social, si tens diners pots fer-ho, i si no tens diners te'ls d'aguantar. Això no és una religió igualitària, això no és el missatge de la religió, però en té cap religió. Llavors potser busquen una religió més pura, que encara estigui amb un estat més igualitari. Exacte. Ho heu de passar amb això, amb els bon homes, com es diuen amb aquells que van cramavius, els 1200, més endavant, com es deia l'Elisabeth. Sí, bueno... Sí, ja ha sortit allà. No sé quantos, no. Escatars. Un moviment. Allà no va ser protestant, allà no va haver un lotero que va penjar-ho. Jo protesto, no, no. Allà va ser un moviment paral·lel, alternatiu, d'una altra manera, no? I què volia dir? Que van les idees d'una banda a l'altra? L'Enya. És que aniré a creure, però aquesta novel·la no la tinc ara massa fresca, massa fresca. L'haig de tornar a regir, però són d'aquestes novel·les que val la pena. Sí, per fi, no? Això que me'n recordo. Un fet bàsic de que ell es converteix és que un calestar, evidentment, intentant ficar dintre, li diu, escolta, que el purgatori no existeix. Clar, per ell això és un dalt de banda. Clar, doncs... Per ell és un trencament total. Entrarar-se a més a més li reona, i ell assumeix aquests reunaments com el propis. I diu, ostres, que hi hagi cel o infer que o te'n vas cap a un, o te'n vas cap a l'altre, i no hi ha un període previ en què pots redimir la idea. Sona neutral. L'ensorra. L'ensorra per ell, ostres, no, no és que clar, llavors la meva conducta vital ha de ser diferent a la que jo fins ara estic portant. Clar. I fins a un moment... fins a aquell moment es planteja fer vots de castedat i de pobresa. Per veure, però no acaba, i jo acabava el que no acabava. Molt bé. No sé com acabarà la setmana que ve. La setmana que hem acompanyat. Continuarà, no? Si recomanar totes les obres de Dali va ser... La somra del Cipres és alargada, que és la seva primera amb la qual va guanyar el premi Nadal, l'any 60 poc. És genial també. Totes és que tot és el principal destronador. La somra del Cipres és alargada transcorreable. També és un nano que està també... no sé si també viu amb el parabídu, també una cosicit, també està estudiant, també amb un internat. I allà el que veus més la ciutat, la teoria del desassimiento, això sempre me'n recordaré, que diu que el nano a final aprena a no acir-se, no agafar-se a coses, a persones sobretot, no tenia efecte per la por, a després perdre-les, i el mal, que això et causarà. Les coses diuen, el desassimiento no acir-se. És que el tema de la infantesa és un tema recurrent del delibès. Tens cinc temes sobretot, que veig fer un treball del delibès. I segur que n'hi ha més coses. El tema de la infantesa, d'aquest punt de vista, no deu ser realment, també, de què passa el paradís. La mort, també. La ciutat, el progrés, el progrés ho continuament també ho tracta. I el medi ambient, també. La contraposició de la vida de sempre, de les pobles, la relata, no tan vocòlica, les rates, per exemple, no és gens vocòlica. Les rates. Justament després de la... És plena posguerra, i la gent ja està vivint... Les rates és això, que és a dir, el ratero, el tio ratero, casa rates al riu. A veure, el riu està net, i són rates d'aigua. I les vent, i la gent del poble li compra. Embre, tu diràs. És això, vull dir que no és la natura només com a idíl·lica, sinó, bueno, d'entrada, la nostra procedència és aquesta, és la natura, la forma tradicional de viure, el camí, també, tot això es veu molt. I després, l'evolució cap al progrés, que ha de passar a viure ja a les ciutats, amb tot el que comporta de desarrellament de l'ésser humà. I al camí, tot això es veu molt, també. L'Ereja, això que dius tu, sí que és veritat, el fill, que el pare no l'estima. I ell només s'encarinya amb la... amb la... amb la vida. És un minervina. Que quan és adolescent, doncs, en crostenen relacions sexuals. Que és curiós, no? Però arriba un moment que la fan fora, clar, i per ell. Quan l'envien amb ell el col·le, la deixa de tenir relació amb la seva vida, i per ell és la seva... era com... No era la mare, però era... Era la figura de referència, la figura femenina de referència, clar. El pare ni el veu, m'és aviat li té una por... Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Al principi és l'hora de tornar a sortir. Això, bueno, jo te debo totes les obres. Sí, sí, m'està agradant molt. Ho recomanem i intentem veure si la gent s'anima, a tornar a agafar un clàssic. A veure si col·legi, jo tinc un manual de didàctica, que es diu Aprendre a Redactar Con Miguel de Libes. A veure si ho acabo de... Bueno, ho tinc per ja ja faria escutin. Pendent, a veure si ho llegeixo. Hi ha molta diferència entre el film i dels centres innocentes de la novel·la? Ui, totes dues són boníssimes. Totes dues. La novel·la està superbé, però és que el film, el film de nidó... No, no hi ha gaire diferència, pràcticament és això. Jo tinc un problema, és que... Home, el film és més... més gramàtic, tot apareix molt... A veure, molt cru. És més imatge. Perquè sempre és més impactant, perquè és la imatge, però jo de debò, jo és que... val la pena les dues coses, eh? No, en aquest cas, sí, val la pena les dues. Doncs perfecte. Doncs canviem de terres, una miqueta, una literatura, però ens anem a Anglaterra, ens anem a l'època victoriana, eh? Ens anem concretament a l'any 1859, quan el senyor Edward Valver-Lighton, que no vull dir que en refereixo, que tampoc el coneixem gaire, ja us va escriure un dels contes. Bueno, el conte Diuen, segons la crítica més interessant de l'època victoriana, i precedent del que seria la literatura de Poe, d'Edgar Alampoe i altra gent que va arribar en aquells moments, no? Bé, la història, en si mateix, és una cosa molt senzilla, amb el que seria alguna cosa que es deia el mesmerisme, prèviament, o el rosa crucent. És una cosa d'aquesta amiga complexa, d'entendre, però ho explicarem. És a dir, la història és una història molt senzilla, és una història exacta, que durant la primera part són 100 pages, és una cosa molt senzilla, molt petita. No sé si ho vaig acabar, eh? Sí, bueno, és clar, per final és una mica més densa. La primera part és interessantíssima, i passes por, autenticament passes por, perquè hi ha una casa a Londres, em sembla que és exacte, que té fama d'estar encantada, i llavors a partir d'aquí hi ha una persona que li interessa molt aquests temes de l'evidència, l'oscurantisme, els esperits, que és una cosa molt típica de l'època victuriana, exacte, jo no tinc por de re i tal, i llavors se'n va aquesta casa a passar una nit. I bueno, li passa de tot, però no s'ho poden imaginar, vull dir, al·lucinacions, visions, monsters, morts, i maten algors, por. Exacte, maten algors, el Major Dom també va de xul i s'ho dispara, perquè li apareix un monstre. Però és que desapareix, s'agafa un barco i s'en va porat. Sí, però directament... El Major Dom, s'en va. Sí, s'en va a Colombia. Ah, mira, està bé. No aguanto més. A buscar Juan Valencia. Exacte. Llavors, ella, el que passa quan passa aquest procés, que és realment espantós, i que diria que això és molt molt molt el que seria la primera edat, el que seria la primera... La primera, a primer compte, de casa encantada, gairebé, el que s'ha fet. Llavors, hi ha una part segona, clar, que ell intenta buscar la part pràctica, la part científica, la part que ha passat aquests elements. En aquella època està molt de mà del que es diu el mesmerismo, que no deixa de ser com actualment, com una evidència, com el tema d'aquesta gent que està capacitada, per veure el més enllà, i per provocar actes a distància, que això és una cosa que estava molt de mà d'aquella època. Aquí ho podem, clar, per a angonable... Com es diu aquell que... Com una telequinesia, exacte. Aquesta línia, que és molt la telequinesia, l'evidència, els mèdiums, i llavors ell coneix aquesta persona, perquè ell sap que hi ha una persona que està vinculada, investiga, no sé, recordes d'això, amb el que és l'amo de la casa, i a partir d'aquí troben aquesta persona, que és un personatge estrany, peculiar, viatger, que a la casa de l'Orient... Sí, perquè a la casa de l'Orient es troben uns objectes, i llavors, clar, evi d'Orient, per tant, és aquest orientalisme aplicat, que és molt de moda, al segle XIX, amb aquest cas, el tema indú, per al tema de les colònies, hi ha tot un procés que és superinteressant, que té a veure amb el món... de l'època, amb la societat, però que vincula a la literatura de terror, que dius, quina cosa més curiosa, i és el que és el tipic el tipic contra victòria, i que actualment hi ha una tendència que, la setmana que ve, intentaré acabar-me, una mena de retorn, vintage, al moment victòria, i els descobriments científics, que es diu Steampunk, que això, jo ho explicaré, la setmana que ve, perquè me'ls dius, i les contes de Steampunk, sí, i és com un revival, d'aquell moment, i hi ha una estètica, és a dir, Steampunk és West, West... Com es diu aquella pel·lícula? Wild West. Allò és Steampunk, aquí s'apareix el Kenneth Branagh, la màquina aquella de vapor, com es diu aquella pel·lícula, que era un garau xeca. Com es deia? És un invent diabòlic. No sé si l'heu vista. No l'he vist, no l'he displamsona. Ostres, és mítica aquesta pel·lícula. Doncs diuen que aquesta estètica del segle XX, vinculada amb aquelles formes anteriors, la forma de vestir, la forma dels invents, això, és el... El 500 milions de la vegum del Junts-Bern. Si us heu llegit el llibre? No. És el content, torna-hi el títol, sisplau. 500 milions de la vegum. Sí, em sona, però no li puc. El Junts-Bern. Aquesta gent és la que influencia. I si entres per internet, podes algú... Va estar prohibit aquest llibre. Només t'ho dic, pels nazis, fins i tot. Si podes sentir el Google, esteampunk, esteampunk.punk fixa l'estètica i ho entendràs de seguida. Ja crec que no vols dir. En Rosa, el monestir budista, per cert, una cosa molt ràpida, és que el Jordi Benson, que avui compleix 71 anyets, de pocs artistes que considerava que la seva veu era un instrument, ja és cert. Començava a tarrejar, era una cosa bestial. I d'això se'n mitja escoltarem una cançó de la Janis Joplin, que hi ha molt, això, que és mi en Boim aquí, que avui compleix 43 anys. Va ser número 1, una dels clàssics del country que ella va adaptar. Jo era petit. Pimplada, es fotia de tot. Si voleu escoltar una música que se sembla molt a la Janis Joplin, com mínim les vocals, és hard. Ah, sí? Aquesta sí, però bueno... No estic així, de veu... Exacte, que té un reconeixement, sí senyor. Tirem, Tirem, Rosa, parles del monestir budista de la Grafa. Ah, el monestir budista de la Grafa, vinga, vinga. Mira, un situ primer. Va ser el monestir budista. Ja feia temps que tenia ganes d'anar. És la curiositat, que dius que hem de conèixer una miqueta tot el que ens envolta. Mira, va ser, i m'agrada explicar-lo, situar-lo, va ser amb una excursió del club excursionista de Sant Viscars. Molt bé, fantàstic. Va fer una excursió pel Garraf, el massís de Garraf, i llavors vam deixar els cotxes a la Morella, des d'allà que està molt a prop de la Peta, que és el punt d'informació de Garraf, fins al monestir. Després ja va per allà, l'excursió va durar caminant, de l'1.8 km i mig. Vola, mare meva. Però bueno, llavors vam fer la idea també, llavors la visita al monestir budista. No hi ha aquestes allà. És un monestir que es diu Saquia Tashi Ling. Vol dir el vall de los Buenos Saugurios. Està situada a la plana de Massís de Garraf. Està situada en un edifici, que és una casa d'indians, una antiga casa d'indians, que data de finals del segle XIX. De fet, era el tipic, d'indians que tornen carregat de diners, i llavors es construïcen allà, un palau. De fet, és un palau novel·la. Està al mig de no res, eh. Clar, és que el Massís de Garraf és sec. El Garraf és sec. Sí, sí, és sec. Ara és quan pots anar, donant l'hibert, la tardor, l'hibert, l'olivella, que està al costat pràcticament, sí que hi ha urbanitzacions, és bo que això. Sí, sí, totalment. Una pentada que pot allà, de clar, dalt de tot. Sí, clar, per si tenen les banderetes, aquelles posades, i la veus com uneixen el vent allà... Sí, sí. És curiós, no? Doncs imagina, suposo que aquells senyors, quan van tornar de les Amèricas, no es van trobar aquests terrenys que volien que tingués posació espai per posar el tipic, el jardí romàntic, el hallort, no sé què. I amb totes les diners del món, amb l'amèric romàntic i tal. I llavors, visites, clar, jo, clar, no sé, tots pensem, anem amb un monestir, doncs cosa, veurem els monjos, o veurem on res, on fan les pregàries, on fan les meditacions... I no estaven. Veus que és com si et fessin la visita dels convidats, la visita de... home, no ho sé, no? Bueno, potser una mica turístic, no? Potser. Llavors, visites el que són les plantes d'aquesta casa, amb la decoració encara, s'ha conservat la decoració antiga, bueno, romàntica, no? I tot ja, per exemple, un menjador molt xulo, que és guapíssim, amb una artesonada fusta, impressionant, que té unes estatues, que són molt com unes cariatides. Són de dorm, no aguanten res, són unes coronades, no? Sí, destufs d'aquelles. Són noies i simils despullades, de cintura cap avall, així amb un cos magnífic, i n'hi han com 28, tota aquella sala. I dius, això aquí arriba, qualsevol religió, o la que més coneixem nosaltres, per proximitat, tot això, això és encarregat, segur que ha anat fora. En canvi, és un respecte, ho han deixat, no? Ho han col·locat tot de... hi ha moltes estatues de Buda, en diferents posicions. La posició, sempre aquella amb les cames, així, plegadetes, la posició de yoga, de meditació, de loto, exacte, molt bé. I llavors n'hi han també a figures de Buda, que són dones, hi ha algunes que també són dones, perquè a veure amb això els budistes no importa que siguis físicament, tinguis l'aparencia d'home o de dona, femenina, masculina, és igual, o de la figura del cert viu que sigui. Però amb on ja es budistes, on hi han? Sí que n'hi han, sí. Jo això ho vaig fer expressament, però com que no els van veure, jo pensava, ostres, em fa la sensació, perquè et parlen del mestre, del saquia, el mestre, ja et diré com es diu, que va ser el que va el que va fundar aquí. Sí. Vèiem de la Índia, llavors aquí, hi ha gent mestres que són d'aquí, són catalans, són gent que han nascut aquí, i han volgut, s'han invuït i s'han empapat de la, d'aquesta religió, i han volgut muntar aquí també alguna cosa, i per això ho estaven buscant, a veure on es podien situar, i van trobar aquest espai, que estava mig abandonat ja, i de fet ho han hagut de fer obres i tot, però ja fa temps per això, que s'han situat aquí. I llavors però també hi ha dones, i es veu que també segons, no en aquest, perquè en aquest em fa l'efecte, que no, però n'hi ha mestres que també són dones, que han arribat ja en un grau, i han espiritualitat, i tot això, i fins i tot, ells també tenen diferents currants, diferents com branques, no, no molts, però, i en la que també per exemple es casen, es casen, sí, sí, sí, poden casar-se, i veus llavors el marit i la dona, i no ho llevo, sí. Vull dir, veies amb algunes fotos, i les explicacions que et donen, perquè sobretot a la seva visita guiada, el que t'expliquen és molt una miqueta, que tinguis clar que és un lloc, això d'hauració, de pau, de... de viure de forma diferent, de no córrer tant, com fem nosaltres, amb tant d'estrès, tan preocupats per allò material, el típic, aquestes coses, i bueno, a veure, és curiós, aquestes coses de palau no ho sentissa romàntica, amb les coses budistes, que dius, sòstres, però no se me'n veu una càvuda. Perquè no és el palau del potal, oi? Clar, perquè veus després, sí. Ja trobes una espai allò? Sí, o veus una miqueta amb algun vestit, alguna cosa, algun instrument, o algunes eines de fer, però bueno, i després el que és molt curiós és la part exterior, que són les estupes, ja en concret hi ha una estupa que està fora, que encara que no faci la visita, hi ha algun moment, que són sagrats, que són molt venerats, que representen la diolament il·luminada, o la consciència desperta d'abuda, i llavors transmet molta unitge positiva, i és allò de que hi ha una mena de torre, si petito en el centre, al mig, i tot rodeja de com una mena de rodets, que vas rodant així, li vas donar una miqueta d'empenta a cadascú, pim-pim, i li van rodant, com unes rueques, si són com uns rodillos, amb una subscripció. En català filosa, tot s'hi ha dit. Vaig mirar-ho de rueques com en català filosa. Molt bé, molt bé. I llavors és com un mantra, també. És el fet d'anar amb una miqueta repetint, tu pots anar pensant en el que tu vulguis, o pots anar arrasant, o pots anar repetint que tu vulguis, i ve a ser un mantra. D'allò que la finalitat era l'accessió, d'arribar a la pau i aquestes coses. Molt bé, molt bé. I el tema de la reencarnació, que és tot això. I l'ull, el tercer ull, aquell ull que té aquí al mig del del front, que també t'ho expliquen, que és això, que no és només veure amb els dos ulls, sinó veure molt més enllà, molt més juïnderen que en el nostre. Que és el material, no? És curiós. Potser poden fer curses allà de posició de meditació, i venen organitzant els eventos d'aquestes. Molt bé. Què més tenim, Rosa? Que anem de temps avui fatal. Sí, sisplau. A l'auditori, més que res, hi ha concerts que són més espectaculars d'altres, i pots destacar alguna cosa, o bé perquè hi ha vingut un solista, i dius que xulo, o com van venir aquests japonesos que vaig explicar, o la pianista, la Hailing, la pianista coreana, que va ser molt interessant. Són curses maquíssims. Hi ha alguna cosa a destacar especialment? Les dues peces són precioses, senzillament. El Demotser van interpretar, això va ser el dia 8, i llavors era Demotser, el concert farapiano i orquestra, el número 25 en Domingo, amb un pianista, que hi havia un solista, que és el Robert Levin, fantàstic, superbé. A veure, alguns que són gent força jove. A més, tenen una amplia trajectòria de mils llocs del planeta. I en aquest cos dirigit per l'Emmanel Crevin també, que és una vegada que havia vingut també convidat a l'OBC. I llavors la segona part per ser d'Averliots, que per això és anomenar baixir el concert, és la sinfonia fantàstica. També, maquíssima, en cinc moviments. Diu, és una obra imbènsa, és que em sembla que m'agrada veure les llocs de l'Emmanel Crevin, perquè la silla està ben explicat. Diu, musicalment, l'obra és una immensa composició instrumental estructurada en cinc moviments, amb un rerafons literari creat per al mateix Verdiots, que pren, com a base, una melodia composta 10 anys abans per a l'àrea de Florian, a la cantata Stelne Neymorín, composta en honor d'Estel de Boff. Tot això era del segle XIX, el 1800 i alguna cosa. I en principi, la sensació l'havia posat un altre dia. Estem parlant de música de l'època romàntica, també. Sí, no? Sí, a la 1830. Exacte, doncs mira, perfecte. Coincideix, són d'aquests concerts que dius vostres... Les músiques elegants. A més, sempre he dit que quan hi ha molta corda, les arpes, el vent... És molt maco, és molt de... És molt romàntic. Una emoció que ajudà ja molt, a portar el ritme... Que cada vegada més es va aplicant... És molt agraït. És que per els músics... No la conec, són molt agraïts i pel públic també. No conec la fantàstica de Berlioz, jo que dius a vegades, vas conèixer tanta música clàssica, perquè és impossible abastir-la, abastar-la totes. Farem un petit descans. Estem a l'equador del programa. Estem a l'equador. I llavors, escoltarem un minutet a la Janis Joplin i comencem la part de cinema. I per ser rosa, ens explica quan parli d'Al Palme una mostra de cinema de la Latina Amèrica que hem de comentar. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Una cançó de la Janis Joplin que va cantant un principi Christopherson aquesta cançó a l'any 68, que és un cantant i actor i que es considera una de les millors peces del country Amèrica. I a partir d'aquesta versió posa una mica més trancada i més de la Janis Joplin, que ja sabem que aquesta veu no va ser per anar a fer cancoral, sinó perquè l'accés de tabac, veugudes i drogues va comportar aquesta veu trancada. Tonweij, també. Sí, no, clar, és el tonweij de aquella, em sembla que... Exacte, aquella es fotia la faxpina, directament. Doncs deixem de fons la Janis Joplin i la Janis Joplin, que és una gravitèria en l'espàcia amb Alfonso Guaron i el David. A veure què ens explica d'aquesta pel·lícula que jo també he vist. No l'he vist en 3D, eh? No, i tampoc, no. Bé, la gent... Si no és en 3D, ja no val la pena anar a la feina. No. A mi no em va agradar, ja t'ho dic. Digues tu. A mi sí. A veure, t'ha bé, però... A mi sí que em va agradar. A mi no em va agradar comentar temes d'internet. A mi no em va agradar. Un foro que es diu Daniel Marín, és un blog d'una persona científic, que és un paio que està molt ficat en temes d'astronomia, que no astrologia. I era una òtica, sobretot espanyol, i hi ha diferents... o sigui, hi ha coses inversamblants dins del film, i moltes llicències cinematogràfiques que es prenen. Però que si no ets de la branca, i jo ara últimament m'estic començant a interessar bastant per aquest tema, sembla m'ha interessat, però ara no pot ser un pel més. Doncs dius, ah, la... Resulta que això de fer el sal d'estació en estació, no és viable. La primera, perquè estan a hòrbita, és absolutament diferent, no? Per això. Però jo també ho entenc, és una llicència... Dius, bueno, no és bàsic, no és... jo crec que t'intenta explicar altra cosa, de la fragilitat humana, dins d'un entorn hostil, com és l'espai, que estàs allà mateix. O sigui, formes part del teu planeta en canvi estàs en una part en què... És Alfonso Guaron, té aquesta segona... Sí. És quan arriba a la Terra, ella, en aquella forma de xecar-se, té unes connotacions. És com un tornaneix. És una altra part, no? Sí. Quan neixes, surts de l'aigua, d'alguna manera. Ahà, senyor. De què va la història, molt senzilla? O sigui, una misió espanyol que no ha existit mai, per cert? No. El número de vol, el STS, no ha existit mai. Doncs... del transportador espanyol, ja no estan fent una misió rutinària, no? Una de més. I... I l'efecte que passa de l'accident que hi ha és a si està contemplat. Però és molt complicat que arribi a passar. Té un nom, eh? És situació de no sé què. Un nom rus, però... O casualitat són els rusos, que destrueixen un satèl·lit. I l'efecte és que, en la destrucció d'un satèl·lit, les restes van impactant a altres restes o a altres satèl·lits que hi ha per la hòrbita. I... Va fer un efecte cadena i, diguem-ho, són projectils. O sigui, el fet de... Els russos envien un coet per destruir un satèl·lit. Una misió absolutament rutinària, no? Es fragmenta molts trossos i aquests trossos van destruint altres satèl·lits que, a la vegada, és un procés en cadena i, vamos, que converteixen la hòrbita espaial de la Terra o un nivell de l'hòrbita espaial en allò en un... en un tiro al pato, diguem-hi. Tot de coets, tot de projectils, de trossos de material que van a velocitats supersòniques com a 30.000 km per hora per diàleg. I, clar, tot el que enganxa ho trinxa. Pensa que aquelles velocitats ho fragmenten. És que l'altre dia van dir una mot... O sigui, van posar en cas concret una mota de pintura. Una mota de pintura. Aquella velocitat? Aquella velocitat gairebé es va carregar el vidre. Això és real, eh? Es va carregar el vidre d'un transvorador espaial. Imagina't un tornillo. Imagina't. I estem parant d'un trosset de pintura. Si et toca el costa, et travessa. I ja es veu la pel·lícula. Sí, sí. Que un astronauta li... És que no li reventa la cara, no. Simplement li fa un forat de la forma de la peça al carrer. Clar. Sí, sí, sí. La pel·lícula en sí a vegades... Sí, sí, sí. Dius, ostres. És que jo va ser instantània i pobret ni se n'adona. Ells ja estan fent feina i els avisen que se les den... que se'n vagin cagant les filles perquè comencen a anar a venir pet. No tenen temps, òbviament. No tenen temps i ho destrueix tot, oi? I queden ells... O tant, oi. Ell i els cony queden a la deriva. El cony se'n va a la deriva. Unic em fa gràcia perquè el cony li va pagar un catxe, imagino. Amb aquell moment de com el som, ni aquella cosa que té ella... Allò està molt bé. Està bé. L'hem de treure, no? Ja he vist que m'ha dit... No t'ho creuràs, t'haig d'explicar una història que m'he arribat fins aquí. I l'Òscar, amb aquesta pel·lícula, se l'ho comio com patates. Perquè, clar, amb la... Home, no, jo no ho veia. Tu tothom ho veia, eh? Jo no la veia. Les travesses que la Sandra Bloch s'ho emportava. Sí, va guanyar, per cert, la... Aquest blanxet per Blugesmin. Jo, per mi, o era aquesta, o era la... La Meryl Streep. És que no hi havia cap sortida, no? No, jo... Això de gràfic i el que dius tu. A mi em va comorar, i em vaig ficar molt a la història. Entenc que ja qui no li pugui resultar més... A mi em va semblar... Bé, si veus una pel·lícula, però no la vaig mitificar, he vist moltes més a l'Òscar. No, i em quedo amb moltes altres abans, que no passa amb aquesta. És un punt de vista. Una pel·lícula ni dolent tenia, està molt ben feta, amb uns efectes meravellosos, i el que va guanyar va guanyar vinculat amb aquest tema, no? Sí. I més cap a la tema d'interpretacions que la feia cap. Dius, bueno, és el que hi ha, no? M'està passant, se'ls veu la cara, gairebé. Per cert. Saps que hi ha un moment que ella parla amb el... intento comunicar-se a la Terra i rep uns echoes d'una altra transmissió. Hi ha un curmatratge que el dirigeix el fill de la Fonsa Cuarón, que és l'altre punt de vista de la transmissió. Ah, vale. I està molt xulo. És molt humà. Ja es pot veure per el YouTube? Sí, per YouTube, sí, el tens. És gratuït i el pots veure. Està molt xulo. Doncs mira, parlant de d'Òscars i de pel·lícules que crec que es mengen en aquest cas, en un punt de vista gràbit i altres, d'aquell moment és el Lobó d'Egualestit, que no s'han portat res. La part de Martínez Corsese és la cara de zero, gairebé una pel·lícula de tres hores, però ja té una altra història. Estem parlant de l'Arde de Dicaprio, que també s'havia guanyat a l'Òscar, amb aquesta pel·lícula, amb el Màxima Conegi, que és ell amb papers petits d'altra gent, Rob Reiner, Màxima Conegi, i un parell d'acompatges que no eren coneguts. Estem parlant de la història d'aquell senyor que va generar les hipoteques escombraries sessonits. És aquesta la història, bàsicament. Exacte. I que van començar a fer aquestes històries amb una pausa i tal, no hi van generar tota una fortuna bestial. El Dicaprio està meravellós. El Martínez Corsese té tota la seva artilleria per fer una pel·lícula dinàmica quan cal. És d'un mal gust tremendo, però a l'Òscar de la Parola, perquè és un tio que va ser un vividor, va començar com tothom, dins d'una empresa d'aquelles de Wall Street, fent allà de passante, i ara fan el telèfon, i jo és un llop. Vull dir, hi ha una empresa, que són los lobos de Wall Street. El de Wall Street es queda curt. Exacte. Aquí la ficció supera la realitat. A més, amb tota aquesta filosofia americana de quan he quedat a Matí Arriba barangava a tots els seus venadors, i que no sé què són els lobos, és una parafernalia absolutament fora de les seves caselles, drogadictes, prostitució, telafon, tot el que importa. Exacte. A més, amb una línia totalment tremendament, el més fort és que dins d'aquesta empresa treballen dones, i accepten que vinguin dones florero allà, a fer el que faci falta, anuar-se, a estar amb... Arreu, a moment que viuen tant a dins d'aquest espai, que per sortir d'aquesta monotonia, els promocionen, per exemple, fent una competició de tirar nans contra una diana. Agafen uns nans i posen velcro, i els tiren contra una diana. Nans autèntics. No, no, no, autèntics. Nans autèntics, que es llogaven ells, per fer... Llavors pensen a veure què podem fer. Podem agafar nans per jugar als bolos. És una pel·lícula que et dic, totalment grotesca, quan vol. A més, la cafada dona d'ell és d'una cosa... No sé com es diu, la Jennifer Warren. Lawrence, Lawrence. Jennifer, no me'n recordo. És d'alguna parsimònia. És... Bé, veieu la pel·lícula. De debò, perquè val la pena. No t'avorreixes en cap moment. Són 3 hores i veu que anem a endre. No és casí, no és una altra línia. Les muntalles a vegades són molt ràpids, a vegades són molt lents, la música és molt peculiar, a vegades... Hi ha moments, diguem, amb càmera lenta, que són brutals, que dius, mare, adeu senyor, que estic veient aquí, no? I clar, al final... La FBI hi ha tot un procés, no? Lògic, no? És una estira que ja atrapa més, si pudes. Sí, exacte. Però, en aquest cas, d'una forma encara molt més encursatada, dins la caçaderia... Ah, això m'agrada. D'acord, de clàssic, diguem-ho així. I aquí ella és un... I ella està magnífic, i el seu, la seva corda, la seva gent que se mou al seu voltant, estan tots magnífics, però de trinxats, de tocats i del que faci falta. Molt bé, doncs mira, seguirem amb Òscar Rosa. Agost, una gran pel·lícula. És molt deliciosa, i forta, forta, forta. Molt bona, molt bona. Jo no he vist tan poc l'obra de teatre. Sí, sí, exacte, i la... Ja ho direm, que estigui assolta tot. Analitzaran. Ah, perdona. Ah, aquí em va dir l'Araxau. Sí, sí, sí. Està genial. És una història impressionant, no? D'aquella de morodi, de destrucció, com ets capaç de destruir la gent que t'estima, jo que t'envolta, que t'adono una seguretat, no? Com estan les dues? I com deixes que les teves, els teus fills, els teus ereus, els teus seguidors els afecta d'aquesta manera. I, a més, si pots deixar també aquest caràcter, que això era el més fort, perquè la Júlia Robert, que al final es queda ja també a viure, dius que pobreta, o s'espavila, surt d'aquell ambient, o si no acabarà amargada com aquesta mare, amb tot el que ha colluitat ella precisament que és caràcter i que és la manera de fer de la mare. La mare és la Mary de Strip. Exacte. Efectivament, no sé si va quedar al final. Estava nominada, però no. Estava nominada, no va guanyar. Però la Júlia Robert se'n penso que si no li van donar, com a secundari, o no? No, no. Li van donar a la noia de color de 12 anys d'esclavitud. Dupita, endongo... Que fa molt bé la pel·lícula aquesta, celles d'esclavitud. La pel·lícula, tu. Feu, feu, feu. No, no, superinteressant, superinteressant. A veure, a vegades també, com deies tu comentant l'altre, no malgurs, sinó potser una miqueta, una miqueta exagerada. No, jo estic convençuda d'aquella família, és que és aquesta situació en les vivant, però d'una forma... És creïble, és clar. És una família així que passen els pares intentar ficar 6 anys entre els fills. Ostis, que és molt fort. És una miqueta als fills, és clar, perquè els fills siguin conscients de la situació, i entre ells ja, evidentment, ja tenim una altra manera de tracte. En el cas de la mare, hi ha una malaltia... Hi ha una malaltia, sí, una malaltia física. Hi ha una drogadicció, no? Bueno, no sé si... Sí, es pot imaginar, que és arreu de la medicació que s'està aprenent, és com una edició que també se li està creant, però que li comporta un caràcter. Calmans i de tot, no? Sí, però no es veu que ella ha estat així tota la vida. Sí, sí, no, exacte. Una despota tota la vida, perquè aquell marit, pobre, que té un paper molt curt. Pobre, sí, que dius, saps? M'estan pujadeu. Com acaba el pobre senyor? Perquè és un funeral. Acaba, acaben un funeral. Venen, les filles venen, tornen a casa perquè la mare... Bueno, està malalt, les filles ja havien marxat cadascun, està fent la seva vida. A prop hi ha una, hi ha la petita, no? No, la petita. La Juliet Lluís, em sembla, és aquella? Sí, aquella és la que... És la filla de Jack Nicholson. És com es diu, no sé què Nicholson es diu, l'altra, l'altra. I llavors està vivint la mare a casa amb el pare. El pare ja s'ha preocupat d'ajugar una persona que vingui a ajudar-los a fer tot, perquè la seva dona està malalta, llavors va de fer tot. I preocupar-se que tinguin menjar, que tinguin els àpats preparats i tot això. I s'ho fan s'apareix, no? I explicant-li a la menyora que s'ha de cuidar, doncs és que la senyora, la meva dona, és que és molt noctàstic, està passant... Li agrada xuxi, no sé què. I després aquest senyor s'apareix. I s'apareix. I seria la de San Quintín, no? Clar, perquè llavors és la... llavors quan la mare era altra germana, però hi ha truca a la tieta, a l'altra germana que està vivint fora, que és la Juliet Robes que torna, que és a la s'està separant ja amb una nena, bueno, adolescent, o no sé si adolescent, perquè hi ha nena que pot tenir 15, 16 anys. Sí, 15, 16 anys. És com Gòtica, una mica gòtica. Gòtica superenfrontada amb els pares, passota, que no vol re, que dius, ostres, quin futur tindrà aquesta... Quina manca de comunicació és bestial, perquè dius, realment és que la filla està reproduint també el que ella ha viscut a casa amb els seus pares, i llavors també aquesta manca de comunicació, aquest matrimoni també trancat. Bueno, venen perquè ha desaparegut el pare. Després ja es veu que si és que s'ha suscitat, s'ha suscitat, s'ha aparegut la barca, ha aparegut... Per això dius, no és només ja per a la malaltia que aquesta persona s'ha girat al caràcter, és que ja ho portava, portava i per això les filles, així que van poder, i quan van poder, i ara que va poder, va marxar, així que va menjar un possible, no? Però clar, jo amb una mica la reflexió és aquesta, com això pot afectar amb aquestes persones que viuen en un ambient així, i el risc de reproduir això. Clar. Perquè el Julià Robes veus com Lluïta s'enfronta amb la seva mare, tenen una escena xulíssima. Aquella que estan dinant, quan cauen al terra i li diuen el que li diuen. Hosti, que s'estan barallant físicament, i li deixen a un taco, frasca, que dius mare, el que ha deixat de dir. Jo sí que t'ho diré, i després veus que ja que si finalment ja se separa i tal, i la filla tampoc no acaben d'entendre, la filla també marxa amb el pare, que no vol saber res de la mare, i jo és que més que la mare, la Meryl Streep, amb la Julià Robes, i dius sostresa, això no pot ser, perquè ella acabarà igual que la mare, amb aquest caràcter. Clar, evidentment. La genètica, també una mica. Com has d'ajudar contra això també, contra la genètica, contra l'ambient que tan volta. Molt bé. La l'Arce Bayers Club i Palmer. Ai, Palmer, Palmer. Jo sinó que dic ja. David, frisoneros, comences una mica la pel·li? Molt bé, ostres, em va sorprendre molt agradablement aquest fill. És un thriller, un thriller molt cru. Això vas comentar la setmana passada, no? De vegades explicar. No, que vas comentar, que era una pel·lícula peculiar. Sí, era peculiar, perquè el director no recordo qui és, sincerament, però el director principal és el Hugh Jackman, un atractor que no sé qui és, que és un... que és el sospitós de segrestar uns nens, perquè deixava el film d'uns nens... Ah, jo he vist la pel·lícula, aquesta. Clar que sí, molt bé, aquesta pel·lícula. És canadenca, aquesta pel·lícula. El actor sembla... El noi que s'ha posat. Sembla l'Antonien de Johnson. Sí, que és aquest nano que sí, sí, sí. Sí, tot grosote, tot... Que el tanca a la casa i una mica el tortur. Sí, l'has vist. Sí, que l'hi visc molt bé, aquesta pel·lícula. Molt bona, eh? Molt bé. No, no, no, estres. És que vaig quedar aflipat, no? Perquè ha sortut el Hugh Jackman. Bueno, ja veuràs tu pel·lícula aquí. Sí, sí. No, no, no. Ell fa... un pare... Té una part molt fosca, aquest pare, eh? Una part molt religiosa, però l'hora també molt... molt bé. Però... ostres. Clar, però li toquen els fills, i aquí hi ha... A qualsevol regilaria. I, bàsicament, és que els sospitós principal deixen la llibertat perquè no troben proves. I ell diu... A més, a més, li deixen alguna frase, els sospitós amb el pare, d'unes de les nenes que no troben, que dius, hòstia, que et sap alguna cosa. Que et sap alguna cosa. I dius, saps què? Ah, bé, de pel sac. Estic passant amb el final. Ah, per ell... el cotxe. Sí. Ostres, vale, vale. Que recordes? Vale, vale, digues, digues. És que m'estirco d'anar a la pel·lícula. La porta a un policia, que és el Jack Gilenhall. Molt bé. Sí, sí, molt bé, molt bé. M'encanta, eh? Molt bé. Molt bé, eh? Que molt analíticament va... va avançar en terreny per trobar qui la serà. Collons, si ho troba. Anda, que no. No expliquem més, perquè la pel·lícula... No, no, és que és una pel·lícula que sorprèn, eh? És suppressiva, però... Potser pots arribar a imaginar-ho, però és que gasta molta mala llet. Gasta molta mala llet de com la natural és humana de l'oafable, quan la remen les tornes a girar-ne a la contra, com pots arribar a canviar, eh? Sí, sí. I a partir d'aquí ja no explico res més. No, la primera val la pena, això, a descobrir-la, eh? Sí, més, més. Jo re, dos minutets per parlar de dàlars... dàlars byers club, perquè... perquè va guanyar Máfima Honeji a l'Òscar, a aquesta pel·lícula, i és un pel·lícula molt recent que ha sortit fa poc. I el seu secundari, també, no? Sí, el Jared Lee Too, que, bueno, fa... maraveva. Ho expliquem molt ràpid. Estem a l'any 85, estem en el moment de l'inici de la sida, d'acord? I estem justament el que seria a Texas, a dàlars, en concret. I és un personatge, aquest senyor, el Máfima Honeji, que és un tio que fa rodeos, és el tipic tio que va amb això, va amb això, va amb rodeos, un supermascle, li agafes ties, cap problema, i agafa la sida, d'acord? Clar, llavors, en aquella època, era connotació sida, homosexualitat, no? A més, Rock Hudson, que és el moment que surt, és el moment sexual. Exacte, i no ho és. I llavors, clar, perquè era perquè estaven relacions amb dones, és a tenir preservatiu, i hi ha un moment que, evidentment, clar, a la veus que la sida és això, avui dia, és aquesta relació, d'acord? Bueno, què passa? A partir d'escobregell, tota la que li està passant, en aquella època, els de sida era mortal, directament, ara és crònic, però en aquella època ho era, i llavors, a partir d'aquí, comença tota la història vinculada al paper. Ella està prim, Sí, com unet. Però prim, com una escanyolita, una cosa absolutament, vull dir, que per això, fa un paper, mira, que el Matiu Mahonegi, a mi no m'agrada gens, perquè és un tio sobreactuat que avorreix a vegades. Està de Òscar, que s'ho emporti per sobre del senyor de Nebràs, que mira, que ho fa bé el brús d'Ern, a Nebràs, que sumareix el senyor Masir Connegi, i sumareix el Jarell Deito, que fa un paper de transsexual, que és que és brutal. I a més, jo, en versió original, la veu del Jarell Deito és increïble. És una dona, absolutament. I segueix un to de veu exquisit dins d'aquesta línia. Llavors, a partir d'aquí, què passa? Aquest senyor es troba en aquesta situació i es troba en una problemàtica molt important, que és que als hospitals, amb aquesta malaltia, són espais d'experiència, de prova, de conellets d'Índia, del que seria la medicació. El famoso ACT, d'aquella època, que era un verí, directament, era tòxic. Era l'única forma que podíem donar prova. Era una companyia farmacèutica. Les units promovia allò i es vanien als doctors. I el que fa ell, ell aconsegueix nancar amb un doctor de mèxic que té més coneixements i amb un element més natural reaccionat amb els pèptits, de qüestions determinades, aconseguir un còctel de medicació que el fa durant anys. Perquè li van donar 30 dies i ell viu 9 anys. Llavors, és el joc aquest entre el que seria conèixer, aquest transexual, no perquè tinguin relacions, sinó perquè fan una societat molt peculiar d'aquest d'Allers Club. És un club que la gent paga uns diners i hi ha tota aquesta medicació extraoficial que s'aconsegueix de forma clandestina. Però que almenys, com a mínim, la gent veu que viu més temps, en un moment tan dramàtic. La pel·lícula és magnífica. L'estètica és buitantera amb una qualitat deliciosa, magnífica. I també són increïbles i val la pena. 5 minuts podem parlar de palme! Rosa! Val, val, parlem de les bruixes. Vinga, parlem de palme. És el documental del mes. Bueno, de va ser del mes de febrer. Mira. Ja fa temps. Però que val la pena, encara que ja no estigui a la ronda, que fa la filmoteca per les diferents salars de cinema, però val la pena localitzar-lo. Ja sabeu que el palme va ser el primer ministre Subec, que per desgràcia va acabar el van assassinar en ple carrer a Jastuco l'any 86. Va ser un personatge primordial del segle XX. Vèiem bé? Ja estem al XXI. És una miqueta de la seva vida, no tant la seva vida biològica, sinó quan ella va començar a dedicar-se una miqueta a la política. Veus que ell venia d'una família aristocràtica amb moltes possibilitats econòmiques i molt ben situades, amb molts contactes. Ell va estudiar en una escola d'elit que ja preparaven a la gent que seria després els dirigents del país. Estava claríssim. Però ell sempre va tenir una consciència més a veure, més proletària, més com es diu, més liberal, i sempre, bueno, i a més és que s'ho creia, és veritat, i amb la seva manera de parlar, amb el seu discurs, era això, era defensar el benestar social per a tothom. I va arribar a Suecia com va arribar. Exacte, i a més ho veus amb una sinceritat i un senyor, però a mi és superassequible, superproper. Ell va començar molt jove d'ajudant del primer ministre i de seguida va destacar moltíssim, i es va convertir en la seva mà dreta, en molts anys, no? I a partir d'allà, després d'aquí ja va haver un pas d'aquell ja es presentés, ja com a candidat, i per suposat va estar, com a president, no sé quants anys va arribar. I va fer coses com molt agusarades per a l'època, ell per exemple es va entrevistar amb el fi del Castro, quan encara a Cuba, estava ubicotegada per a tot el món occidental, no? Però ell va ser el primer que va trencar una miqueta, això, no? I bueno, però superinteressant, de debò van la pena rescatar-lo. Què parla de l'assassinat o de la seva vida? No, és la seva vida, l'assassinat ho veus al final, no? Perquè clar, és veritat que ell s'havia ficat una miqueta, amb coses una miqueta, jo que se'n camisa d'once bars. No està clar, perquè ho ha matat. No està clar, perquè clar, al principi és com tot, al principi s'avança molt, s'estan fent moltes coses, la major part de la població està conformes, el recolsa moltíssim, el vota, el rellegeix, però clar, després ja veus com ja comença a fer coses, i hi ha gent que ja no està tan d'acord, i llavors comença a tenir una sèrie d'enamics, no? De gent que no està a favor, comença a sortir ja. A nivell que l'album econòmic també ha arribat un punt que també ja es para, no pot continuar, i això crea una sèrie de problemes socials i de grupúscles que ja estan difant una miqueta al boicot, no? Diuen que l'actor aquest, l'Histia Clarkson, ell tenia proves d'aquí el va matar. Enda? Sí, sí. Acaba, seria el documental, acabar amb això, acabar amb això. Acaba amb això. Amb la mort d'ell. Estan registrades a la seva mort, o s'ha assassinat com el J.F.K., no? No, no, no. Va matar al carrer. Sí, sortint del cinema. Que no fos una coincidència d'un acte polític i que estigués amb les càmeres. Era nava, i li agradava sortir passejant i arribar passejant a casa. Ell no tenia protecció, ni sol, ni res. El que està gravat és la gravació de veu de quan un pare de ciutadans era perill de bala, no sé què. El carrer, ostres, és el primer ministre. Ostres. I llavors, les converses de gent de les ambulàncies, com van cap allà, que no sé què és. És com el primer ministre de la drogueta. Sí, sí, sí. És un tio així... Sí, jo vaig a l'altre dia amb tio de normal, que té la caseta cutre i normal. Molt bé, doncs es queda un minutet. La setmana que ve parlem de la mostra de cinema latinoamericana. Sí, sí, ens està pendent dels cinevaix, la presentació i la setmana mínim ja comencen les pel·lícules. Sí, vale, vale, perfecte. Llavors veiem que fins com a mínim ve que fes el 31 de març. Sí, és el 27 al 31. Sí, és el 28, 29, 30, 31. Cap de setmana. Perfecte, la setmana que ve ja comentarem perquè he vist que hi ha pel·lícules molt interessants per aquí i val la pena. Mira, posa'l a batalla. Adéu meu, el médico Alemán, molt bé. Doncs ho comentem la setmana que ve, s'acaba el temps i ja està, doncs adéu-siau. Adéu. El just de la fusta. Parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir-la. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic, està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure algun d'aquests drogues més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. Tant que hi puc anar a l'Anubasa Madrid, pots quedar clasificada per vida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí de 10 a 1. La penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda, de 5 a 7, parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'Extrarràbia i també parlant de televisió, esports, bandes sonores, suficients i tot, notícies positives. I també parlant de joves a Sant Just, fem un cara a cara amb les de segon d'això i parlant del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim les tecnologies, videojocs, llibres i a gent de concerts al cinema. Smooth jazz. Són bandes de 4 a 5 de la tarda, relaxat amb estils com on chillout, i t'ho esperen. Les últimes enquestes de mitjans de comunicació certificen que el 0,1% de la població de Sant Just escolta la desvernada. I tu t'apuntes. No et quedis fora de joc. Escolta la desvernada, els divendres a les 8 del vespre i els dissabtes a les 12 del migdia. Aquí, a ràdio d'Esvern. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El seu germà va morir i ell va patir un traumatisme crani o encefàlic. Diuen que havia plorat. Un dia el meu germà, que va relliscar i venia un cotxe de cara i un mort i l'altra a casa. Jo vaig ser gaudits de tenir menys culpa, perquè jo no convia. T'ho va ser culpa del meu germà o culpa de l'altra, però jo perri no va ser. Sí, podem evitar-ho. Servei català de trànsit. Generalitat de Catalunya. Ara escoltes ràdio d'Esvern. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys.