Babilònia del 3/4/2014

de la temporada, també. Sí, és una pel·li d'aquelles que t'hi has de ficar. Si no et fiques t'expulsa directament, però si t'hi fiques et captura, perquè és una pel·li que em bruixa molt i que t'estira cap a dintre. Exacte, exacte, és això. Bueno, no sé, t'agafa mostant tecles i t'estira cap a dintre, a base això d'una sèrie d'imatges, de sons, de llums, de colors... Que, bueno, que t'entren per la vista i se't creuen el cervell d'alguna manera estranya. Estan parlant de pèrdua de la voluntat. Això és el que et passa amb la pel·li, que desconnectes i et fiques en aquest món una mica com et podria passar amb un línx. Tot i que la pel·li no té una estètica línx, però no és tan habrosa, tot i que és malrullista, però no tan habrosa, perquè és tot el contrari, és una pel·li molt luminosa i molt pobunida. Però, bueno, sí, t'has de deixar emportar i et captura. Jo és una pel·li que em sorpren que hagi n'estrenat a les sales comercials, em sorpren moltíssim, tenint en compte... I va tenir molt d'éssit a Sitges, eh? Molt bona excertació per part del públic, que també és sorprenent. Sí, sí, és molt sorprenent, és molt sorprenent. Però, bueno, també que... Tingués acceptació d'un festival a Sitges, o sigui... O sigui, a Can no es no estrenaria gens, no? A Sitges estrenya més. Però, bueno, encara té... Mira, són friquis d'alguna manera o altres, són friquis. Però, clar, que l'estrenin a les sales comercials, doncs... És una cosa estranya i un gran logro. Sí, sí, sí, sí. A més, sembla que la pel·li és molt més convencional. I molt bones, també, no s'han arribat a estrenar. És una gran notícia que s'estreni aquesta upstream color darrere a proposta segona i darrere a proposta del Saint-Carrouf. I amb la qual ens acomiadem... Perfecte. Ens acomiadem amb... Amb el Pavellón, mira, alto. Doncs... El Carles ens ha aixecat la... Pavellón, què? Pavellón. No, les dues, així. Bueno, Carles, moltes gràcies per ser per ajudar-nos. A tu, Carles, també per portar el pes sobre les teves espatlles d'aquest programa. I a mi mateix. Bona tarda a vosaltres, que esteu a l'altra banda, com sempre, donant-nos suport i escoltant-nos. Moltíssimes gràcies. Ens veiem la setmana que ve. Adéu, si ja ho... Adéu. Un dijous més, comencem a la Babilònia, que avui tinc la gent desmandada per aquí. És que el que diem a públic no sap el que passa abans d'obrir la llum, aquest pilotet que tenim aquí, però aquí està amb una festa i parlant d'unes coses, amb una profunditat. Algú en diu, explicaurem quan fem la versió X de la Babilònia. Com és, el Mekinof? Mekinof? Sí, sí. Bueno, però un Mekinof, una mica jo, una xovidal, eh? Molt bé, doncs retornem a comportar-nos com a personatges. Molt re, també. Però aquest punt que tenim així que ens sorra vegades. Bé, doncs comencem parlant de teatre, com a parlar den les noies del programa amb l'Ounada, Són les teatres. Sí, sí. Se lo ven todo, eh. Una cosa... I molt bé, parlant de l'onada del lliure de Gràcia, i també l'Hurdes ha vist dones com jo, no com jo, com ella, de teatre, teatre, auditori de Renault Gers, un teatre espectacular que tenim... Que consti. ...a la capital del Vallers Occidental. Oriental, Oriental. Ai, ai, ai, ai... Ai, a la geogràcia... Ai, l'infant de Pisa, què és? No és Sabadell o Terrasse. El què? Sabadell, Sabadell. L'Òdol Occidental és Sabadell. ¿I Terrasse, que és capital? No, no és capital. No, no és capital. Sí, però se la disputen allò amb Sabadell, en un moment. És el guapiscopal. Terrasse sí que és el centre religiós, per d'aquesta manera, i Sabadell és el centre polític de... L'administratiu, sí. Literatura, viejas historias de Castilla, la vieja. Miguel de Líbes, eh. El David escoberta de Miguel de Líbes i està encantat, i és el que deia amb el Trabient, de descobrir-lo, la que hi ha gent jove que no ho coneixen, sobretot que entra en literatura amb un nivell i una qualitat. Si la naturaleza és la resposta, ¿cuál era la pregunta Rosa Jorge Wagensberg? Sí, senyor, ahí está, en las preguntas. Ahà, molt bé, molt bé. Uns llibres que també ens llegeixen aquestes dones de la bo, eh, jo. Jo me'n vaig a caçar amb totes. En serio. El David ha posat la cara. No fes aquesta cara, David, escolta'm. No, no, tu sobra, tu sobra. Tinc un punt musulmà, i mira, faig el meu harem, eh, me'n porto. Bé, seguim. Ui, ui, ui, malament avui. Avui no acabarem mai. Exposició d'art, la Lourdes Pitarra, 1864, 1866. El TNC, el Vestíbol, també, un personatge peculiar del teatre d'aquella època. I cinema, tindrem clàssics, com Dragstore Cowboy, o Europa Europa, la gran belleza del Sorrentino, una pel·lícula peculiar i magnífica. I també comèdia, 8 Pellidos Vascos, amb el David i ònico Superviviente, que, bueno, que és aquella de Vamos a Vercine, ¿verdad? Sí, a Palomitero. Palomitero, exacte. Molt bé, doncs comencem amb teatre, la Unada. Los micrófonos son vuestros. Vinga, Lourdes. Comencem amb l'obra La Unada. Dèiem que ja havíem fet la pel·lícula, potser el 2006 o 2007. Por ahí, por ahí. És una obra de què ens parla. Comença... l'idea és que estem en un institut, sí, de secundària, no? I posem... jo, un professor, que li toca fer un crèdit, ens podem imaginar, com un crèdit variable o mal, sobre tot el que té a veure amb el nazisme, no? I comença l'obra... que es pregunten els estudiants i ell. Com pot ser que hi hagi hagut el nazisme? Com pot ser que la gent s'hagi, entre cometes, apuntat a això? I com pot ser que la gent que vivia allà? No s'interessa de tot el que passava, no? Llavors, l'obra de teatre, jo penso que és molt didàctica, també, perquè comença a dir... Bueno, potser a veure... quina de les coses podríem fer, no? Perquè tinguessin més... per dir alguna cosa més efectivitat amb tot el que fem, no? Perquè siguem resolutius, tal. I ja s'escriu a la pissar la primera paraula clau, que és disciplina, no? Com més disciplinat siguem nosaltres, més resolutius serem, més aprofitarem el temps, més tal, no? I llavors comencen, per exemple, ja amb disciplina només, per exemple, de postura, no? La postura corporal, física, no? De diuenotres... De respiració, fins i tot, de mantenir l'esquena així recta... Això. Llavors, tot això relacionat també amb la disciplina a nivell acadèmic, no? Bueno, després entra amb l'altra paraula clau, que jo penso que és la que surt en segon terme, que és la de comunitat, no? Comunitat. Llavors, bueno, clar, perquè nosaltres podem ser també com millors, què podem fer? Tenint compte de la comunitat, per exemple, si tu saps de matemàtiques i tu m'ho expliques a mi, i en canvi tu ets molt bo amb, jo què sé, amb història... El grup, la idea del grup. Departament d'un grup. De tota manera, clar, quan es planteja aquest segon terme important, que ho veus a la pissar, a disciplina, a la comunitat... Clar, llavors també hi ha l'altra part de dir... Escolta, David, tu no em vas dir que m'explicaries mateix, perquè jo he explicat, no sé què, amb un altre i vam quedar amb això, no? Començo una miqueta, tota la idea que val, i la comunitat, però, en una mica d'edició, faig això, tu també has de fer això per mi. Això és molt actualment el truè, que és famós. Això és molt habitualment. T'ensenyen rús i tu ensenyes que es talla aquesta persona, i tens la capacitat, vull dir, això és el truè, que actualment es fa bastant, sense pagar diners, hi ha un feedback entre persones per ensenyar-se coses. Doncs res, llavors, hi ha tot el procés, és que si la gent no vol anar a veure, hi ha tot el procés a partir del qual uns alumnes, que no tenien res a veure amb el nazisme, acaben tenint, podíem dir, o acaben estant absorbits per aquest tipus d'idees, de tal manera que la gent de fora, després volen dir, volen, entre cometes, agafar gent de fora, i també portar-los cap a aquestes idees, i si no fan això, no som ben vistos pel grup, aquest, diuen. És que, bueno, quan arriben estrems una miqueta... No, fins i tot, no violència, perquè no s'arriba a veure violència, a l'obra de teatre, sobretot, no es veu, però sí que et fa una miqueta de respecte, una miqueta força respecte, perquè parteixen de la idea que tu explicaves l'Urdes, és estar envalorant la classe com va ser possible arribar, amb un país com Alemanya, a tenir aquelles idees, aquells nazismes, que tantíssima gent... I gent culta. Gent culta, s'hauria apuntat que la gent no qüestionés i que ningú hagués estat possible d'aturar-ho, no? I tots els alumnes diuen que avui dia això seria impossible, no? I el profe diu que segur que seria impossible, això. I és també un punt que s'hi fa pensar. No és impossible, no. I un exercici que dura una setmana, només. Sí. Una setmana. I dius, amb una setmana com cada dia, amb una pauta marcada, fins i tot arriben a marcar el pas. És un pas una mica així com d'exercici. Quan s'aixeca. Però no deixa d'imitar una mica una marxabilitat. I com van... el tema era uniforme, també. Sí. Tots estan d'acord, és que... Perquè pregunten els grecs amb això, l'Amanecer Dorado, que ara que hi ha un grup de nazis... França, la Maria Pen, també. El que vull comentar és que a la pel·lícula, a l'hora de teatre no es veu tant, però a la pel·lícula, dins del grup que inicialment hi ha en aquella classe, hi ha alguns, sobretot dos alumnes que ja no segueixen. El segon i el tercer ja surten de la... Ja no hi van, perquè veuen que allò és, entre cometes per ells, és una barbaritat. I després hi ha també el típic que ho comentàvem, no? Que està dins del grup. I el pitjor que li passa és al final, quan veu que no es pot agafar allò. O sigui, ell, el que vol és que li diguin què ha de fer. I sentir-se útil, també. Quan se sent que, en realitat, allò és una exercici, es queda penjat al món, no? Jo estava pensant en la típica idea de les persones... No sé si em va recordar el documental d'aquell del Bollin for Colombany. Sí. No, la idea aquesta de gent que està sense feina, sense tal, amb la cluta, no?, la idea de... Són més vulnerables per a una secta, o de un moviment com aquest. Tens de crisis que és ara, totes aquestes cosetes, són les que miren amunt, eh? Un predicador és pel... Això és el que arriba. Amb la promesa, no? La promesa, sí. Que triomfen, ara. De donar-li contingut a la vida, no? Sí, molt sol. Que triomfen als anys 20 i als Estats Units, que no vol comedis, per exemple. Comedis en què la vida era molt maca, maridito guapetón, que era el cari gran... I una situació rocambolesca. Doncs avui dia triomfen 8 peïtors bascos, també. Exacte. Dic que l'Edward Farel·lo, que fa de professor, jo vaig trobar genial, eh? Va bé, no? Molt bé, molt bé. Tot nanos joves, perquè, clar, aquests actors i actrius, no sé si... Suposo que li han sabut... Les protagonistes han de ser joves, no? Sí. És un institut i veus una miqueta de les relacions entre ells, i les sinèrgies que es creen entre ells, no? Jo que he vist després la pel·lícula... A veure, com a anàlisi del tema, ho trobo clar més profund i millor plantejat a la pel·lícula. També, perquè tens més capacitat de moure d'anar a l'espai. També dura més. O sigui, l'obra de teatre, cada dia... Clar, la pel·lícula, jo veig que tota la relació que es veu i fins i tot el final, és complert per la meva canal·la obra de teatre. Però, bueno, l'essència... L'essència és la mateixa. Ara, la pel·lícula sí que hi ha violència. El final, tot aquest assumpte pot acabar amb violència. La pel·lícula ja acaba amb violència. Fantàstic. Doncs no deixem el teatre, l'Orders. Parlem de dones com jo, de teatre, de granullers... Bueno, aquesta obra la van començar a fer el Romea, va estar a l'hivern, no sé si... 3 mesos i ara estan fent bolos. Té de teatre, no? Sí, sí. I, bueno, de què... És una obra... Que, bueno, surten 4 actrius, perquè segur que la Míria Míscla... Ai, la... Sí, la Míria Míscla, perdó, ha sortit ja de teatre, que ha estat fent Barcelona i això. Querencín, abans. Sí. I l'obra comença... La idea és que representen 4 dones o voltant dels 50 anys. I l'obra comença quan una d'elles, en aquest cas, és la... com es diu la Roca, la... La roca, la roca. Es veu que arriba en un lloc, amb un despatx de 30 metres quadrats, el Raval ha deixat el marit, ha deixat el fill, i es vol instal·lar allà. I l'únic que vol fer és... veure la tele, veure partits de futbol, veure pel·lícules i menjar pizzas, clar. I tu, comença la teatre i no entenc res, i la tia està superdeprimida, no? La idea és que després apareixen les altres actrius, que són les altres i els personatges, de les altres actrius. I què figura que són? Família o amigues? Són amigues de... Hola. Són amigues d'adolescència. Però la idea és que... Els personatges són una, és una biòloga, però que està treballant amb un peatge de l'autopista. L'altra és arqueòloga, i està fent feines de casa, i una de les coses divertides de l'obra és es dedicar a robar flams als supermercats. Oh! A robar flams! Després, la que s'ha anat de casa és arquitecta, i també està sense feina. I l'altra és mestra i l'anacomiadat. O sigui, situació de crisi actual, no? El context és la crisi actual, però que té a veure amb la crisi personal que roceguen totes elles, no? Llavors, la idea és que... a través de... Sí, sí. I la situació que es veuen a la... que s'ha aïllat, diguéssim, estar a la casa sola, les altres van allà cada vegada per veure què li passa, no? I ell, en unica vol, és que marxin. Llavors, a través de la crisi personal d'una, les altres reflexionen, vale?, sobre elles mateixes... I hi ha situacions divertides, no? Com la de dir que és arqueòloga i que tot això... I, bueno... I l'obra de teatre té a veure... amb... Bueno, amb la idea aquesta de la crisi actual, i també té a veure amb la idea dels somnis perduts. Elles, quan es talla, diuen, tenim 50 anys, som inviscibles pels homes, ja han dit, escenes molt divertides, no? Som inviscibles, i els somnis que tenien fa 20 o 30 anys, perquè recorden coses, pues... se'ns han passat, no? És una reflexió sobre això. Sobre l'edat i sobre la vida, no? Bueno, acaba amb una cosa positiva de dir, nosaltres ens hem dedicat molt, potser el marit, els fills, els altres, potser ara ens dedicarem només a nosaltres. Bueno, és una obra que està bé. No és la típica teatre d'aquelles de riure tota l'estona, eh? És més reflexiva, potser. Sí, però té trossos molt divertits. Molt bé. Doncs, Jaume... Hola, què tal? Bona tarda. Ens ha incorporat el Jaume cap problema. Ja, sí. Gràcies, perquè ningú l'escoltés. Molt bé, doncs, ara passarem a la literatura. Jaume, a veure si tenim per què alguna cosa. Però abans, per escoltar una mica de fons, i per dir-ho jo, que fa un moment que ha de ser femèrida, és una cosa molt senzilleta. Avui, Marvin Gaye hagués complert 75 anys, si no l'hagués matat el seu pare, directament. Perquè Marvin Gaye era un dels millors cantants de música soul, de la Motown. El seu pare era un predicador d'aquests, que m'has parlat justament d'aquest tema, i el Marvin Gaye era un senyor de color i tal, no? Va ser un senyor que va evolucionar, va considerar un dels millors cantants, i el pare, que creiem que teníem una problemàtica de salut mental, va pensar que el seu fill era l'encarnació del diable. I amb una baralla li va fer un tret i el va matar. Això està marcat, no? I fa 30 anys que aquest senyor, que ha fet una música meravellosa, va dir que amb una música tremendament alegant, i des d'aquesta nina del soul, va morir justament per un homicidi, un fratici, no? Es diu això? No sé com es diu, no sé. Per què es diu això? Ah, perdó, 7 germans. Bueno, doncs el pare... Parricidi és quan el fill mata el pare, ara quan el pare mata el fill. Això ja és més complicat, no? Doncs aquest senyor amb aquesta veu magnífica, per aquí al fons, cantava molt d'aquest home. Però bé, és el que hi ha, la vida és així. Jaume, el que cantava era, precisament, connectar-te amb l'inferna, aquest senyor? No, aquest home parlava de coses una miqueta vinculades amb el sexe. Bàsicament era com molt sensual, com el barri white, que tenia aquesta línia de que treballava. Allò, what's going on, no vull dir què és el que passa amb tu, què és el que et faré i tal, molt sensual, no? Però bé, per això m'imagino que depèn de quin personatge s'ha anat per aquí a la pinça, no? Jaume, què ens vols comentar? Comentes alguna coseta? Sí, vam veure l'obra de teatre, ja l'heu comentada. Aquesta ja l'he comentada. Ja l'he comentada. Doncs bé, jo us vull fer una mica de propaganda, perquè aquí, a Collboto, hi ha una cosa que se'n diu fins al dia 6, d'abril. O sigui, fins i menys. Hi ha una cosa que se'n diu Collboto negre. Precisament vaig tenir l'oportunitat d'estar amb el senyor, que és per altra costat d'un ex-guàrdia civil, que s'ha reciclat això que ha inspector i que ha inspector detectiu i tal, i que a més a més escriu aquest senyor. I a més a més això és una trobada que s'ha fet amb un senyor de Collboto, si no, de quina manera es podria fer, i a més a més amb alguns cineastes de Sant Mui, tot el que... Un escriptor local. El complement de tot això és que aquí, a Collboto, concretament, existeix aquesta setmana tot un seguit de films i de passejades pel poble i fins i tot de coses culinàries i tal, que posarà aquest Collboto a un punt que probablement desconeixien totalment. En definitiva, Collboto negre. Si us hi voleu arribar, això és una cosa que va des de les 4 de la tarda fins... Ah, molt bé. Però es pot trobar aquest llibret o això? Sí, aquest llibret és el que jo... Es pot comprar o es pot adquirir, no? El llibret no és que el senyor m'expliqui... Com es diu el senyor? Aquí vull, com se diu. El llibret no posa aquí la informació. És probable que sí, però... Que problema. Collboto negre, si ho busquem, ja m'ho dius. Ho busquem. I ho diem per promocionar la literatura local, que sempre és bo. Literature, cinema, hi ha cursmetratges, perquè de mogudes a nivell cinema no només és a nivell del que s'estrena, sinó que, a més, hi ha mogudes diferents de cursmetratges i tal. I a Sant Mui n'hi ha més, la veritat. Molt bé. Jo aclareixo, després, ens ha de dir usatges, però no me'n recordo. Ja ho busquem. I passem a un gran de la literatura espanyola, David, viatges d'Històries de Castilla a la Viaja, Miguel Delíbez. Molt bé. Perdoneu, eh? És l'edat, ja que ja no sé ni el que és cric ni el que ve. No, aquest és el segon llibre que anireixo del bon home del Miguel Delíbez. I aquí ell estava molt aferrat a la terra, perquè sembla, i sobretot, molt a la seva castella, no? Casco, mire, es donés, i en aquest cas, ell ho sentia molt. El món era molt rural, òbviament. Sí. I, bàsicament, aquí, el llibre parla d'un personatge... que marxa del poble, un poble d'aquells que... que està al mig del no res, que a mi la distància d'un poble el següent és d'avui 9 quilòmetres, i que allò va estar allunyat, no? I és un poble molt particular. És molt descriptiu el llibre, perquè el personatge, el... no, perdó, l'escriptor, s'hi recrea, jo suposo que totes les descripcions d'aquell llibre estan basades en fets viscots per ell, perquè... La Mallera, un gran casador. Sí, perquè no pot ser d'una altra manera, no? No l'escriu perfectament. Si hi ha una part del poble que és molt àrida, en què tota la, diguem-ho així, l'eurografi del poble destaca per un tipus de color de pedra, ja n'hi ha tres pedres negres. On trasten amb tota la paisatge, ell fa una descripció del per què, doncs creu que poden venir. Està molt bé, el llibre. Parla molt bé dels personatges del poble. Quatre gats, òbviament, però que amb quatre línies... són redrat perfectament. Molt bé. Això és la capacitat d'aquests escritors, no?, de fer les inscripcions magnífiques amb quatre línies. Era un gran coneixedor de castelladet dels pobles. De pobles de la ciutat, també, però sobretot dels pobles. Però hi ha peu, eh? Hi ha peu, tant perquè havia passat la infantesa, com perquè després, cap de setmana, li agradava moltíssim els escritors. Com l'espinàs, no? Com l'espinàs, oi, que fa aquest llibre. Era coneixement directe. Molt bé. A veure, ell després va treballar en el norte de Castilla, que és un diari que hi era. Sí, hi havia d'haver-hi, sí. I una de les motius, perquè després va deixar la direcció, va ser precisament, perquè ells sí que s'enfrontava amb l'establitzement. La defensa, precisament, del camp pocastellà, no, que deia ell. Perquè, clar, l'anaven deixant i anaven d'una, no? No, no, no. Realment fa esment a tot això, no? I, bàsicament, jo em vaig quedar amb sorpres a l'últim llibre, és un llibre junts que va publicar ell anteriorment, que es diu La caza de la perdida roja. I, realment, això ve averiguada posteriori, però no te n'adones. Tu penses que és un capítol més del mateix llibre, no? I és la relació d'un home que acompanya un caçador, que és... Perquè el protagonista, diguem-ho així, d'alguna manera, que fa tots els contes de totes les narracions, és un home que ha estat 50 anys allunyat del poble. Va viure un dia que es va cansar, va marxar i al cap de 50 anys hi torna. Evidentment, ell ja gran, no? Però encara hi ha personatges de quan ell era jove, i és curiós, perquè molts personatges són la que siguin els mateixos, però no, són els fills que es deien com el pare, no? Però segueixen mantenint els mateixos tics i les mateixes formes de fer que els pares, no? Tant sembla que el poble no hagi canviat en 50 anys, però són els fills en lloc dels pares. Els mateixos privilegis i tot, suposo, no? No em parla massa d'això, no, parla més aviat... No, parla de la gent, hi ha un capellà, però és un capellà molt així, molt propè al poble, no? Molt propè, no? I aquest últim capítol parla amb el Barbas, que és el casador del poble, no? I fa tot un... Com es diu això? Un panagíric. Un panagíric d'una filosofia de la Casera. Clar, tu dius... No, tinc un amic que és casador. Un assassí, no sé què. No, aviam, no jutgem tant a la primera, no? Perquè les coses se'n de conèixer molt bé i t'hi has d'eficar. Jo m'hi he ficat una mica, perquè tinc un amic que ho és, i aquest llibre, l'últim, la Casa de la Perdigua Vermella... Ostres, és que... retrata no tot, òbviament, perquè hi ha coses que hi ha un salt de temps, que no és equiparable, però moltes de les coses que surten aquí... És que... és que... És que ho viu, no? Ell fa una crítica absoluta que molts coneixereu. Els ogeos que es diuen, que és allò que sortia a los Santos Innocentes, que és que els senyors estan allà apostats, i va una banda de gent, i va espantant tot el ocellam, i els hi van apropant, en vez, i és l'únic que s'han de fer és apropar a puntar i disparar, que és el que li feia el Don Cisquito. Doncs, evidentment, d'això en renega. Diu que, per exemple, la Perdiu l'has d'anar a buscar, ha de pujar a la muntanya, l'has de baixar, l'has de perseguir. Jo, fins i tot, ara, particularment, aquest amic meu, jo he vist dir... Aquesta Perdiu s'ha guanyat la llibertat, no? No vaig més a per ella, no? Perquè li va costar tant caçar-la, que va desistir, va dir... No, no, deixa-m'ho estar, que se'n vagi, no? No, no, no, no. Va fer un moment que dir... Mira, m'has guanyat. M'has guanyat? No, no vaig a per tu. És que això és a l'home, amb la natura, cosa a cosa, amb la natura. Inclus d'espotricava d'anar amb escopeta, que abans les perdius les agafàvem a la mà, anaves amb el gos i el gos, sí, evidentment, te l'amostrava, i tu anaves allmica, xís i la... Ens gaves, no? D'això d'anar amb escopeta, doncs... Doncs és una mica... Més artificial, ja, és més forçat. Però, bueno... I és una relació, ja, diferent, de desequilibri, de desequilibri. Sí, sí, sí. Jo ho recono. I, a més, un amor a la natura, impressionant, impressionant. Per això dius, és... El va casar, però molt respecte... Hi ha un llibre que és el diari d'un cafador, que també el tinc jo. T'he espeixat, ja. Farem aquí un estudi en profunditat amb el Miquel de Líbes. M'encanta, m'encanta. Jo ja sabeu que soc conegut. Jo vull així, però no recordo gaire. Tenia que posar-ho a més al dia. Jorge Wagensberg, si la naturaleza és la resposta, qual era la pregunta rosa, contestes-ho? La pregunta aquesta, la pregunta del milió. Bueno, el subtítol és... I otros 500 pensamientos sobre la incertidum. Toma. Comencem pel primer, que no acabem fins a la setmana que ve. Sí, no, no, de fet, són frases, són el que es diu aforismes, o pensaments, reflexions, sobre diferents temes de la ciència, o de la vida, o del món. Bueno, els engloba una miqueta, els té una miqueta organitzada al voltant del tema dels de la realitat, la vida, el coneixement i la civilització, al voltant d'aquests temes. A veure, no hem d'oblidar, o m'hi deus centrem, que el Jorge Wagensberg és físic, i la veus havia treballat de professora, crec que ja estàvem quasi jubilats, segurament. Doctora de Física i professora de Teoria de los Profesos Irreversibles a la Universitat de Barcelona. I l'havia estat director del Museu de la Ciència, del Cosmocaixa, que hi ha el queixafor, i de fet, encara, de la Fundació La Caixa, encara està allà, i sabeu que és el Cosmocaixa, per exemple, és el que hi ha allà, de l'Altivi Davut, ha estat premiat com el millor museu d'Europa, perquè és molt innovador tot el que es fa allà. Doncs, en bona part, va ser gràcies al temps que va estar allà de director d'aquest museu. A més, es defineix també com a museòleg. Sí, a part de físic... És molt interessant. És molt científic, com a museòleg, també. I llavors, això era, doncs, mira, pensaments... Pensaments que ell tenia, coses que ell pensava que podien tenir relació o no, idees per anar adient, no? A veure, podem dir moltíssimes, moltíssimes coses, perquè... parlar i, a més, és veritat, també, el que diu aquí, que pots llegir-los, si vols, el llibre... Ai, perdona, aquests aforismes, de un en un, o, per exemple, et deixes un tanques al llibre, i el deixes estar, aquí, quan vulguis, un mes o dos mesos, i si vols. O també el pots llegir de dos en dos o de tres en tres. Com a pigrames, no? Clàssics? Sí, una cosa així, com unes màximes, que dius, bueno, jo... Aquí tinc aquestes reflexions i vosaltres ja ho agafaré. No tenen rima, no? De fet, a mi aquest... Me'l van regalar l'any 2003, que res l'acabava de publicar. I, a més, és una col·lecció, també, de la Fundació de la Queixa, que es diu Metatemes o Libros para Pensar, un juntament editorial Tusquets. Jo sí que me l'havia començat a llegir, el tenia per la meitat així, i mira, ara és quan l'he acabat de llegir. Mira, l'he agafat de nou, dius que el tenia aquí i tal, i m'hi ha fet gràcia. I llavors, no, no... Comentes algun d'aquests textes, no? Sí, és la que estava mirant que jo ja he marcat alguns. És que no està per pàgina, és que realment estan numerats un per un, i la idea, ell deia, mira, és qüestió de saborejar-los. Diuen, llegeixes un, talpenses una miqueta o no, o després continues llegint una altra, o penses o documentes, o el que sigui. Mira, per exemple, és que és mils, no? Per exemple, un exemple al centre. Diuen, la materia innert és mansa, la materia viva és conservadora, la materia inteligente és revolucionària, i la materia civilitzada fluctua entre la innert, la viva o la inteligente. Per exemple? Per mi xora, per seure, i ara... Per pensar-ho. Sí, perquè vosaltres posar-nos a discutir-ho d'una mitjora. Clar, també, també. O per exemple, quan parla sobre l'assistencia de l'Andadeu, de la religió i tal, comença al 330 o el 360. La idea de Dios es universal en todas las culturas, porque fue favorecida por la selección natural para todos aquellos seres que habiendo accedido al conocimiento e intuyendo que éste era útil para vivir en la incendidumbre, entraron en pánico al caré en la cuenta de que no conocían aún nada. Per exemple. I així continua tota l'estona amb coses d'aquesta. Un exemple molt divertit. Fa una prova que ho explico en amiqueta. El parquet no és un entreteniment, però no és un entreteniment que s'ha sentit. La ciència, moltes vegades, és això. I el que està amb això és una amiqueta posant-ne l'emfasi en què hem de pensar més preguntes diferents, per crear respostes i, si sempre, ens estem fent a la societat, a la ciència, a tots els àmbits. Aquestes preguntes vol dir que estem al mateix punt. Es tracta de buscar preguntes diferents. Llavors sí que començarem a buscar coses noves. I així és com també es progressa i s'avança. Doncs un exemple explica que hi havia, per exemple, un pilot d'avió, d'aquest super-ultra ràpid, d'aquests que trenquen les barreres del som, i un cirurgia. Llavors ell es planteja, dius, mira, això és com una simulació, que estan prenent una copa i tal, i llavors el de l'avió li explica el pilot, li explica els vostres. Doncs mira, l'altre dia volant i tal, diu... He trencat la barrera del som amb l'avió i tal, no? Llavors li explica, no?, diu, com la on de sonora, trencava els vidres de gel, no? Clar, llavors el cirurgia es queda pensant, dius, ostres, dius, què és això? I això no es podia fer... Perquè ara ja dius, mira, dius, pots repetir-me això? Dice, tu sabes cómo romper cristales a distancia, y a través de un medio fluido, sin que éste se ve afectado, el cirurgia ja està pensant, ostres, a las operaciones de ruño, de pedra, en diria en general. Llavors això és el que després va donar, va donar peu a això, de poder fer, que avui dia ja ho teníem super-superat, aquestes operacions de manera neta, de manera nocoa, indulora, pràcticament, sense pena, el posoperatori... Que interessant, eh? No us imagina, clar, aquesta trobada entre aquestes dues persones, doncs la ciència o la forma d'avançar una miqueta seria això. En any ens en preguntes, anem pensant, anem buscant... Més que les respostes, posa això, sobretot, anar buscant preguntes i temes diferents. Molt bé, doncs molt interessant, eh? Sí, sí, jo per pensar i per donar-li el coco a vegades, no? Les neurones i les neurones que no fan servir habitualment... Que treballin més, que treballin més. Clar. Molt bé, doncs, abans d'entrar a part de cinema, la Rosa ens ha comentat una cosa en un documental. Ens ho expliques ara, si vols? Sí, una petita menció, si voleu, si ja que coneixem amb el cinema. Bueno, falta una coseta de l'Hurguest, de l'Art, però no, no, dies, dies, dies, dies, tu. El documental del mes. Aquest mes és d'un documental de... de Dinamarca, d'un director dinar... Danès, això, Dinamarca, és de Navari. És que es titula Juga una família S.A. I és, bueno, és sobre la història d'un senyor japonès que té una empresa. És bo que el matí treballa a curres, o no sé què. Però ell té una empresa, després, una empresa pròpia, que... es diu... Bueno, en japonès... Hashimashitai, vol dir, et vull animar. És una empresa que yoga persones... amb el que tu necessites, ja siguin familiars, amics, o sigui, pots jugar un marit, una família sencera, un empleat, un jef, un germà, que tu vulguis. Molt bé, fantàstic. És veritat, pot ser curiós. És veritat que és habitual, el japonès. Juga un marit. Un marit abans de la presa i abans de la pròpia. Jaume. I provar-lo, i si no va fora. Potser per una estona. Jaume, vols comentar alguna cosa? Sí. Que ja he trobat el nom d'aquest senyor, aquest escriptor, i el matí... De Collbató Negra, que parlàvem abans. I es diu Vicente Corratxán, i ve molt ben acompanyat per aquests senyors del cinema, que es diuen Laura Dalmau, Jordi Vinyol, Manuel Carri Gossa, i també, aquí, he trobat la Tatiana, aquesta també la conec, una xicota molt joveneta, molt bé, que fan curts matratges. I, vaja, vull dir, és una festa que s'ha muntat entre 4 o 5 en diferents especialitats, però tot amb el cinema negre. Molt bé. I el lloc on podem veure això i tal, que és aquí, a Collbató, directament, no? Molt bé, fantàstic. Tant avui dijous, divendres, dissabte i diumenge, hi ha fins i tot la significació d'un crim, ja. Molt bé. Magnífic. Doncs, Núria, es comenten d'aquesta exposició de Pitarra. Breument, després ja passarem al cinema. Què t'ha semblat, aquesta exposició del vestíbul del TNSM? Primer, és un homenatge al Pitarra. També hi ha hagut unes conferències. Aquesta exposició dura fins de l'1 de març, el 30 d'abril. La idea és que tu entres en el vestíbul del TNSM i en tot de cadires d'aboga. I a cada cadira d'aboga hi ha, com si diguéssim, un pòster. I us comento una miqueta de què va. L'idea és explicar des de... Les posicions diu Pitarra, 1864-1866. Dos anys, no, tres anys. Sí. Tu dius, i per què n'ha agafat això? Perquè a Pitarra va néixer el 39. Exacte. A partir del 1833, endavant, comença per dir algo a expandir-se al teatre català. Llavors, en aquí, obro això, perquè si aneu a l'exposició al Boreu... Lapa. És un desplegable. És un desplegable. Que es sobrin al urbè. I el que hi ha són aquests, això que us deia. L'idea és que comença parlant... Hi ha un carrer, que és el paral·lel, i comença a parlar a partir del segle XX, tots els canvis urbanístics del paral·lel, i posa molt l'emfasi amb que només hi havia un teatre, el de la Santa Creu, s'acaba amb aquest monopoli, i a partir d'aquí van proliferar en tota una sèrie de teatres, etc. I és a partir d'aquí, quan en Pitarra, també per dir algo a ser famós amb les seves obres. L'Arnau o el Teatre Espanyol. Exacte. Després hi ha un altre carrer, que està marcat al terra. El terra tens, per exemple, paral·lel. Hi ha les cadires amb els reto, el Passeig de Gràcia. Llavors, del Passeig de Gràcia, per exemple, comença a posar com es van formar els jardins de Passeig de Gràcia, com va aparèixer el Teatre Tivoli, després els camps alissis, etc. I va fent tot un recorregut, que és molt xulo. I llavors, cada... si voleu, us en llegeixo un, perquè... Ah, sí, sí, sí. A part, les il·lustracions estan molt ben aconseguides, no? Per exemple, el número 4, n'hi ha en 35, hi ha en 35 rètols. Jo ni jo. Diu, a la ciutat de Santa Creu, segons un reial conveni, durant un quart de milenio, va ser l'únic coliseu. Llavors, diu, però el 1833, a Barcelona, no es vol que hi hagi un teatre sol, i el Monopoli li ha pres. Llavors, a cadascun, hi ha l'il·lustració, amb una mica, per dir, de vers o d'això. I després de dir que un, com si diessin tot un espai a Pitarra, no? Explica l'any que va néixer, el nom de Frederic Soler... Però aquests textos són seus? No, no. Aquests textos no. Hi ha alguns que sí. Quan parla de l'obra de teatre, aquesta, que es diu... a veure... L'esquella, no. L'esquella de la Torratxa. Però, no, aquests textos normalment no són seus. No són seus. Algunes il·lustracions fan referència a algun llibre seu. I molt bé. I després parla del lloc on hi ha els rellotges, com es diu. Què vols dir? És una botiga que hi havia... Sí, la botiga que és el que risco de llest. Que és el que risco de llest, que és tot ple de rellotges. No sé com es s'anomena. La botiga de Pitarra. Que era on t'estrobaven molts dels intelectuals de l'època. Com uns quatre gats, per entendre'ns. Exacte. Ara és un restaurant, no sé si ha anat mai. Jo havia anat per casualitat. I entres al restaurant i veus tot ple de rellotges. I és l'exposició ratuïta. Vas al vestibol, accedeixes i ho pots veure. Llavors també el TNC ha fet, ha tornat a representar l'obra a l'esquella de la Torratxa. Es va fer per primera vegada 1874. I l'ha fet a la sala Tallers el 789 de març d'aquest any. És una sessuela de l'època divertida. És una gatada, que és el que feia. Sí, l'idea és que és un poble petit i hi ha unes eleccions. Resulta que el que hi ha vol que guanyi un conegut seu. I són els intringulis de què fa per tal que surti aquest. Llavors es comencen a treure de raps bruts del mateix alcalde, es parla de l'honor, del que sigui, i és una sessona divertida. Però el que volia dir és un homenatge al teatre. I el que va representar aquella obra, aquell moment, el teatre, era més que tots els privilegats. Fins i tot aquí expliquen qui vien els actors que anaven a representar-ho a Palau. I el fet que pogués ser més popular, no? Vos ben a tot el que va representar a nivell del teatre català. I en català. Fins el 1860 fins a l'aparició de l'acadèmia de les bones lletres, que va ser una acadèmia que va aparèixer, que vigilava el català, no es podia fer teatre en català. I és els primers que comença a escriure. I el moment de la renaixença, que és el moment en què realment es llença tot aquests artistes, l'Adrià Agualt, que és posterior i tal, que fan el nou teatre català i la nova literatura catalana, ja sí, en Verdaguer, Narcis Uyer, Joan Maragall, això ja és una altra història. Però que realment és l'espionès de, diguem-ne, llançar-se fet a la català en un moment en què... El concepte de l'obligació des de Madrid, de l'espanyolisme com a llengua oficial, doncs es mantenia. Sí, que no és novetat, això. És una mica el que deia la Rosa. És que hem de pensar amb revolució, no pas sempre pensar les mateixes coses. Evidentment, això ja ho tenim situat. Ja sabem que hi ha hagut etapes diferents durant tots aquests anys. Mare meva, ja es repeteixen, és cíclic. Va la pena, si aneu a veure l'obra de teatre que ara estan fent, estan fent d'una rossita, no? Sí, sí. Potser es tallaves lliure. Molt bé, doncs passarem al cinema, abans farem un petit esment, dies i dies, home. Estava aquí, fa tot llibre de la Rosa, i no sé què m'agrada. Diu, quizás fuera un homorectus, el que un día de repente se quedara embobado delante de un arcoiris. Ah, mira. És maco, eh? Clar, clar, va dir. Per tant, d'art, eh? Sí, sí, que és això, no? Es quedaria com, eh? Seguríssim, no? Molt bé, doncs, passarem a parlar del cinema. Deixem un minut per fer un comentari. Abans, un comentari entre nosaltres. Fa dos dies va morir el pare de la música de ball, de la música de ball dels set anys. Una música haus, que es diu que és el que actualment encara sona, no? És el Franquin Akels, un senyor que pati una diabetes, amb 59 anys, va morir. I, re, vull posar un minutet, perquè no tenim més temps, sembla una miqueta de malament, perquè sapigueu una mica com va començar a fer-se la música. Estava la música disco del 70, que o tothom coneixem que hem ballat, no? Però a partir d'aquí va fer un canvi amb una tipologia de música molt més electrònica, molt determinada, i és el que 30 anys després encara se series fent. I aquest va ser un dels pares, d'acord? Ara tornem. I a partir d'aquí va ser un dels pares, d'acord? Doncs, com deia, el pare de la música haus va a mort, i... mana? Casa, sí, una música de casa. Això prové perquè això provenia de la música Chicago. Es va crear un grup de gent de color... De Chicago, de Chicago. De Chicago, capital. I aquesta gent pertenia allà, va una mena de música negra, que va evolucionar, que per aquestes formes musicals, no hi va haver res a veure. No hi va haver res a veure. I això prové de la discoteca que tenia a Franckinacals, que es deia The House. Allà, llavors es diu música House, perquè va néixer amb aquesta discoteca. És molt curiós. La Rosa ens ha donat cara a mel. Molt bé. Comencem el cinema, i ara deixo parlar una mica amb mi. Exacte, no ho sé, no ho sé. Jo no m'ho he esperat. No m'ho he esperat. Bueno, vale, ja caiu. Comentarem el pare sobre. Jo veu que deia el salve a mi. No, no. El que farem serà comentar dos pel·lícules dels anys 90, estic amb aquest rapàs meu friqui de les pel·lícules internacionals, i he pogut veure Dragstore Cowboy de Gus Van Sant, ja l'havia vist, aquella pel·lícula de Matt Dillon, Kelly Link, la Heather Graha, molt joveneta, i el James Legros, que no li tinc perdut aquest home. Són quatre drugadictes. Dragstore Cowboy fa referència al cowboy de les farmàcies d'allà, perquè robaven drogues vinculades amb drogues sintètiques, que siguin les pastilles, o sàcidors i qualsevol tipologia, que fos farmacològica, que tenia altres usos, però que ho convertien en droga directa, no? I com s'inicia tot un període de degradació fins l'amor d'un d'aquests personatges, no? I com la reacció al canvi definitiu de Matt Dillon, per exemple, per intentar salvar-se d'una caiguda empicat, no? Un món fosque de maltractament generalitzat en aquest cas a la dona, a la seva companya, a la companya de l'amig, perquè és el que el jefe, no? És una pel·lícula guusvençant, jo crec que és de les primeres que va tenir una gran presència, sé que això et distancia totalment, no? Però bé, una pel·lícula que va la pena recordar, i això són lladres de drogues i com es posen, a partir d'aquí, es considerarà un dels... de les primeres pel·lícules grunx, aquella moda que va aparèixer amb grup o assis i blur, aquesta tendència... El xarxapòl. Exacte, el xarxapòl, l'estètica... Sí, l'estètica bruta, aquella música que sonava una miqueta guitarrera, no? Exacte, exacte. Va ser una època molt concreta, d'aquesta tipologia. I l'altra, Europa, Europa, de l'Agnes Caholan, que això és una cosa magnífica, és això, la història d'aquest nen, que és joveu i com sobreviu tot el procés de la Segona Guerra Mundial. Estan a diferents bandos, començant pel bandol bolxavíc dels Russos, passant a ser un nazi directament per intentar salvar el cul, per l'enclà, i com al final torna a trobar-se amb el seu germà, perquè la seva família és morta, i com torna a ser un joveu, i com diu que se'n va a viure a Palestina. I com renuncia de tot això que ha passat, però que va a fer per sobreviure. Que, de fet, és el que ha estat sempre. El que passa és que és clar. La pel·lícula és una pel·lícula que ha passat el temps, per aspecte perfectament, està molt ben ambientada. Ell ho fa molt bé, és un nano que també és a peu de pista, que és el Marco Hofsneider, que vivis per ahir fotografies, i no em recordo cap pel·lícula posterior. Seria fent pel·lícules, però així cap coneguda, no? Parta de una pel·lícula molt interessant. I llavors, de novetat, he pogut veure la gran belleza, que hem assemblat una pel·lícula monumental, maravillosa, m'ha recordat moltes coses a la vegada, a la pel·lícula. A mi, jo per molt que... A mi m'ha recordat d'una forma banal, direm, el fer l'inida a la lòxivita. Això és el primer que m'ha provocat. És aquesta sensació que m'ha provocat en un principi, no? Hi ha una grandesa d'aquesta Roma amagada. No és la Roma visible. Sí que presenta el col·lisceo. No és la Roma turista. Exacte. És aquesta, i clar, i sobretot la futilitat de la vida, la... A veure, aquest senyor, el senyor que porta la pel·lícula... Paolo Sorrentino, és el director, però... El Toni Servilo. Toni Servillo. Servillo, moltes certes. El actor. El actor, és aquesta... Jo he viscut... treballo, vull dir, he treballat per... per allà, el poc que he treballat amb la vida, per no fer res. I és magnífic, com presenta, tota aquella societat, o aquest estrat social... De cadència artística. ...de cadència absoluta, artística, cultural, personal... Que tot és precisament de cadència artística, sinó que és de cadència humana, dins el món de l'artista. Exacte, i és això, evidentment. Va ser una pel·lícula gran per aquesta capacitat, de com presenta aquesta nimietat. És una cosa que... no sé... És una sensació estranya, quan veus la pel·lícula en si mateixa. Però bé, crec que és recomanable, la visc vosaltres, la vostra opinió, no? Ja vam comentar aquí, també, que impressionen les escenes nocturnes, la ciutat buida moltes vegades, no de nit, la música que ha acompanyat tot. La música està molt bé, m'agrada molt el muntatge, m'agrada molt com mou la càmera. És una elegància bestial, no? I molt feliç, hi havia moments que dius... Ui, t'agafa com un rampell perquè dius... Recorda, no? Val a dir-ho, que els crítics no tots estan d'acord amb aquesta... No. Tornia magnífica, eh? La casa que l'ha volgut a casa, aquí l'ho faré línies, el que val... Però les escenes de diversió, de ball, de... Les festes, sí. La pots equiparar, les escenes de les guateques, de la dolce vita, amb una altra línia, amb una altra format, però són equiparables el 100%. I els passejos nocturns, per la ciutat, encara que sigui per dins d'aquests palaus, la decadència de la noblesa, que les venen per fer de nobles, per fer de contes, no? També la crítica farotxa, també, a l'Eslésia, no? És que és tot una... Hi ha una cosa que has dit fa una estona, amb això de la... de la sintonia gruny, ja has dit, no? Sí, sí, sí. Això són els 40, els 40, sí. Però el que també és molt cert és que, amb la victòria... de la definitiva del capitalisme en general, i de la burgesia com a cultura, un cop acabat la Segona Guerra Mundial, lògicament van passar uns anys que tot això era inquestionable, però va arribar un punt que no, que tot això, i amb Fellini va ser el mal. Fellini, Visconti, i fins i tot el senyor de Sica, no? Així estem parlant d'Itàlia, i després això ho pots fer ample, doncs, amb molts països, fins i tot aquí, eh? Vull dir, en Berlà, en Ques i tal. Llavors, esclar, vull dir, el que es va destacar, i Fellini penso que és el valor que té, és precisament l'avuïdor d'aquesta cultura, d'aquest concepte de vida, no? En canvi, el Forentidor el fa això. El Forentidor el fa això. Fa una cosa superior, entra en el camp de l'art i diu... Bé, l'art és magnífic, però... Com viuen aquells que el galdeja, fins i tot aquells que el creen. Però les converses, a vegades, són converses buides. O que no tenen sortides. Quan es intenta aixecar el nivell, vull dir, a partir d'aquí, està allà perquè no siguem d'aquesta manera, no? Amb definitiva hi ha una cosa que permet més molt valer. Podem arribar a tenir la il·lusió, o... La il·lusió, diguem-ho, entre tot. De trobar una persona que és capaç d'haver creat un obra impressionant, i tenir el convenciment que aquella persona ens aportaria a normitats, a nivell de conversa, a nivell de relació i tal. I potser no és així. Definitiu, això també queda reflectit d'aquesta manera. Jo també el que veig és que el protagonista, la meva idea, és que ell veu que aquesta vida és un avuïdor, com tu deies, té molta pèl·la, però ell ho té clar, que la seva vida és un avuïdor. En canvi, quan s'ajunta amb el cercle d'amics, sobretot de la dona aquella que li tirarà el cavalleria per sobre, ells fan, no sé fins a quin punt, són conscients. O sigui, ell està clar, jo ja sé que la meva vida no tinc molta pèl·la, però m'estic foment de fàstic. Però els altres, no sé fins a quin punt, se n'adonen massa d'aquest avuïdor, perquè quan ell els fa reflexionar, suprenen fatal i diuen tot, i ho estàs dient. I llavors, la postura aquesta de... Jo vivo una vida molt bona, però no vaig més en dins, jo la veig més amb la gent del voltant seu, però no té clar que està perdut. Aquí entra la decadència que deia el Jaume. Això que es deia es diu estió. Jo tinc el concepte clar que és l'estió d'aquest nivell social, d'aquesta banalitat, d'aquest avuïdor, que sí, que parlen, que comenten, que quan fa fal es fan mal i quan no, doncs no fa mal, i dona igual, i si no es passa anar a la festa ja ballant, i mira, passa el temps, i que guai, tot això. Conta que precisament quan... Això que dius tu quan li diuen a la mare, a la pare, a aquella noia, li diu tot el que li diu, en definitiu, això és el que hem assimilat fins a totes les clares més... Evidentment. Molt bé. No prova la pena. No prova la pena. Com s'enxacaria... Ah, a la lloguada. No, igual, igual. Tenim 2 minuts, David, parlant de 8 pallidors vascos, i el Jaume, si visc alguna pel·lícula, quan acabi el David, ens comentes alguna pell. Sí que li visc. Perfecte, doncs, David, 8 pallidors vascos, què tal? Confirma el que va passar. La rosa, que va comentar, que va molt divertida. Una comèdia, a l'ús, sobretot, que destaca les diferències culturals i els tics individuals de la gent que viu en un lloc, com un altre, obviament... Aquesta Espanya és rica de natitzos. Jo ja era adíssim, sí. Ja els agrada dir d'això, no? Passa que, després, quan toca, hi ha una informitat arredera que la imposen, no? Però, realment, inclús estaria diries com si la pel·lícula estigués veient un observador de Madrid, d'aquí, eh? Sí. Dona la sensació aquesta. El director, perdó, és va, el director. No, és Emilio Martínez Lázaro. No, és de Madrid, no. No sé, no sé. Va, va, no ho és. No ho és. Però podria tenir una divisió de Madrid com d'Andalus, fins i tot. Sí, perquè entra molt... D'aquí, d'aquí, no, de Catalunya, sí que no. L'Andalus diu Rafa. Sí. I la noia del país basc es diu Amaya, que també podia ser dir-se Maria, que també n'hi ha en Maries. I ha de tot, com aquí, no? Sí. No, s'ha de dir Amaya. És jo que dius, anem a agafar... Però, no, ja se sent que està una comèdia, i tots tots ets exagerant, i es fan tòpics i de tot, no? Ara bé, si entres, com vam entrar tots allà dintre la sala, doncs tu passes la mar de bé. Rius. Les coses eredíssimes, no? El càrregle ja el de fer un paper genial, però genial, de basc, d'aquells que ja només l'arguinyen al supera, no? Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, no, no té tot els tòpics allà de... Ai, m'ha cansat de l'engrat, oi? La Carmen Machi, no? La Carmen Machi també. La Carmen Machi fa de... I no explicaré... De Daniel Artiburo, fa. Però ella no dona que fa... Fa molts anys que viu allà. No és basca, òbviament, no és de càceres, em sembla. De càceres, dius, sí. Però ho porta tot la mar de bé, no? Ja, ja, ja, no explico més per què... Clar, perquè no és basca. És com una mica l'enfitriona, no? Que el rep també canten, que ell ve de fora, i que això serà una mica tot desplaçat. Hi ha una escena que també és típic de les promos que fan, que està cantant el Daniel Rovira, que és el protagonista, que està cantant a mig d'una plaça del poble. Bilbao té un color especial, no? Vale, vale. És que la Llua és molt agafat amb finces. Què fots cantant? I tots cantant, els Bilbao, clar. Per això que la vull veure, però no vaig de mica desparregut. Ja és potser el que grinyola més. És plusset, no? És el que promocionen, eh? Sí, perquè... Per mi el millor és el tu a tu dels personatges. Ella és on la pel·lícula guanya, tot. Hi ha una frase que diu al carrer, diu, sí, home, sí, això és que són del sur, ahir, de... Ah, la va... Que la seva filla havia tingut un nòvio, un nòvio, del sud, i dius, ah, sí, del sud, dius, sí, d'allà, va. De allà, va. El sur és això. Clar, clar. No, clar, és com deien, si Barcelona, els arrabals de Bilbao, no? Clar, clar. O també les terres de ponent, de llei, que és una cosa que per nosaltres queda una miqueta lluny, i és una altra forma de ser. Exacte. Escoltava, sí. Jo de la França, aquella espai, que és com un indeterminado. Com parles de la França en un rosa pendella? Clar, és saporreau, no sabés de què va. Ara diuen que el director s'està preparant una que es diu, 9 peïidos catalanes. Això va en sèrio? A veure si riem tant. Jo ho he llegit com en sèrio. A veure si riem tant. A veure, a veure si pots fer. Sí, però clar, que és una altra. Molt riure entre vascos i endelussos. A veure si riem tant. Sí, sí. Clar, nosaltres ens ha fet gràcia veure tota la situació dels vascos. Però aquí nosaltres... El que primer em va agradar va ser... Però si riem molt, ens riem molt de nosaltres mateixos, sempre. Jo tinc amics d'allà, nois catalanes que s'han casat en noies d'allà, i l'exemple aquest de la noia vasca de bala, hòstia, que sempre està de mala llet, és que quadra. L'inclus la meva amiga, ella, no enten... A veure, si la veus, dius, hòstia, que n'ha quedat mala llet, però no, és un encant de persona. Però és que m'ho explica d'amigues seves, que la relació amb els nois... És molt violenta allà, és molt... Clar. No violenta de garrotada, no, però... Vermàlent, vermàlent. És molt violent, no, de... Inclus d'actituds, d'actituds no... Mira, que ets burro. De dominació, de dominant, de dominant. Sí, no, però inclús... És qualificador. A veure, la pel·lícula queda molt clar quan el lídio tota l'estona a mi alma. Ai, a mi alma... I ell li diu que cada... Quan ho pieces en mi alma, no lo dice, dice, hòstia. El que és vasco, no, jo què dius. Però li diu ella, li diu ella, perquè ella sí que s'ha continuat. Sí, sí, sí. Molt bé, una pel·li molt bé. Jaume, què has vist? Ja precisament avui he vist la pel·lícula Ferragosto. Ah, Ferragosto. Vull. Jo l'havia vist. Quina meravella, tu. No, no, dies i dies. M'he quedat així bo que va de la veritat, és que ignorava tot i que... Més o sense el que l'he vist, però no. Jo penso que hem vist coses diferents amb altres. Perquè això de... quina cosa més guapa, tu. Perquè, no sé, és italiana, ja ho sabeu, no? Sí, jo hi he vist. Llavors hi ha 4, ja, molt vaques, oi? Sí. A mi m'agradaria que m'expliquessin una cosa, perquè no li entès. És el final de tot, eh? Una de les senyores té els 3.000 pel·les a la... 3.000 llires? Sí. No els en recordeu? És la mare, la que s'acaba a quedar, no és la... És igual que els teus diners, perquè és un acord que han pres entre ells per donar els i amb ell. És el que ha tingut la paciència, santa paciència d'aguantar. És el fill del que les aguanta tota l'estona. No ho sé. No, és el fill d'una. És clar, perquè això no falla. M'ha semblat molt interessant, francament... Una mica de què va? Aquestes 4 dones... És 4 caràcters dominadors fins a l'última pregunta. Senyores d'una edat? Sí, dominadores, totes elles, malgrat que hi pugui haver una diferència entre elles. I és, psicològicament, no són ells, no són iguals, no? Però el que és cert és que són dominadores. Llavors on situes això? És l'Itàlia contemporània. Té la feina, aquests, eh? Però a mi és una Itàlia siciliana. Sí, més aviat, no? El matriarcat és contundent. Nàpols o calàbria, o per allà baix, això, eh? La veritat és que m'ha semblat molt rica de Matitzos. Molt, molt. L'he vist avui, vaja. Bueno, i una cosa a Ferragosto fa en relació al dia festiu de l'agost. Tanca tot. I a Tinsa és a Ferragosto. I he viscut a Ferragosto a Itàlia, perquè va coincidir en una verona, amb una gent, i és que no hi ha re obert. Ni cap museu ni cap cosa, tot és tancat tot. És a dir, és el dia que xapen, perdona. Encara que sigui... Encara que sigui amb un minut, precisament avui també... Tens un minut. Només hi ha estat amb unes converses sobre autisme, i el que recomanava és, precisament, que nosaltres també hem d'entrar al món d'ells, que no ens pensem que són ells, que els hem d'adaptar a nosaltres. Doncs penso que la pel·lícula aquesta connecta molt bé en tot això. O sigui, de quina manera les iaies ja són conscients del que estan fent. El que passa és que, bueno, els hi han acceptat, potser, no? Ho han arribat a trobar tan natural, perquè, en definitiva, allò que demanen se'ls hi dona, o allò que l'esvern ho trobo a l'altre, ho accepta com a normal, no? És molt interessant, a mi, això trobo, perquè és clar, llavors, ens hem de plantejar tots plegats, perquè és el que fem, m'agafen el que tu deies. La llibre ha estat com un recorrent, avui, oi? Sí, sí, ha anat molt bé. Perfecte, per res, ens queda jo 30 segons, i volia alguna cosa endemès. Ja hem parlat massa, no? De tant en dictat d'informació que hem donat avui. David, se n'ha quedat parlant de l'únic supervivient, perquè no ens ha donat temps. I ja que hem de comentar coses. Molt bé. Avui hem fet ple, al final, i això, i ens trobem la setmana que ve. Gràcies, David, que vagi molt bé. Adéu, sí, adéu. I, I'm sure it's written all over my face. Surprise, surprise, never something I could hide. When I see we're made through another day, And I say, ooo, ooo, ooo, ooo. Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh. ? To you? I throw it's cover down For me again And if I'm right It's the only way To bring me back To you To you To you To you To you To you Ara vinc de Sant Just L'altre vinc de Sant Just El just de la fusta Parlem de tot el que passa a Sant Just Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure Tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis 400 pisos per vendre Si s'ho ha pagat a la seva butxaca, ningú li pot dir-ho Busco sempre aquella notícia, una mica positiva Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia Sí, volem veure un d'aquests grups més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals Tant que hi puc anar a l'Anubasa Madrid pots quedar clasificada per vida Tot se soluciona, vol temps tot se soluciona Just a la fusta, vivim Sant Just en directe Cada matí, de deu a una La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda, de cinc a set parlant de les coses que passen a Sant Just La seva història o el que passa a l'Extrarradi i també parlem de televisió, esports, bandes conorats o fins i tot notícies positives que ara se'n van a connectar amb el casal de Joves de Sant Just amb un caràcara noig de segon d'això i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa També tenim una vostra analogia, es videojocs de llibres i a gent de concerts o cinema Smooth Just De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda relaxa't amb estils com el Chill Out, la Smooth Just, el funk, el soul o la música electrònica més suau 100% música relaxant Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda La Smooth Just Smooth Just Club I esperem El Jordi va tenir un accident de cotxe els 26 anys el seu germà va morir i ell va patir un traumatisme crani o encefàlic Diuen que havia plogut conduia el meu germà i es veu que va emralliscar un cotxe de cara i un mort i l'altre a casa i jo vaig acercar a tenir menys culpa perquè jo no conduia tant a ser culpa del meu germà o culpa de l'altre però jo perri no ho sé Sí, podem evitar-ho I català de trànsit Generalitat de Catalunya