Babilònia del 10/4/2014
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
No sé, el que tu vulguis. Escol·liu que el que tu vulguis. Les dues coses. primer recomano un DVD que ha de sortir a la venda S'he ducidos y abandonados. És una pel·li dirigida per a James Tobak. Home, dels James de tota la vida, sí. I amb l'Alec Baldwin. Aquest tio i l'Alec Baldwin fan veure que estan fent una pel·li que es diu El Último Tango Anticrit, on l'Alec Baldwin li fa de tot a la Nifcambel, teòricament. I llavors, amb aquesta premissa, li fa de tot, sí, esteu penseu malament i ho acertaràs. Amb aquesta premissa van a Can buscant finançament. O sigui, ells tenen un guió escrit. Diuen que tenen un guió escrit. Un guió que produeix a l'Alec Baldwin i a Nifcambel. Exacte. I llavors, doncs això, van a Can intentant buscar finançament. Tu ets mentida, no? Totes mentida. En qüestiós veure les reaccions de la gent. Exacte, i aquesta la gràcia és un documental sobre el mercat del cine. I la veritat és que està molt bé, perquè és molt divertit, és molt detingut, té entrevistes amb importants productors, però també amb gent, doncs, amb Polanski, amb Scorsese, amb Ryan Gosling, amb tothom, amb Francis Fordcópola, i hi ha algunes coses... Bueno, sembla que se'ns parla de les Scorsese. T'he subert alguna cosa, t'he subert la Billy Rubina. Doncs aquí no és l'excepció. També m'explota el cap. És un apassionat de la seva feina i ho torna a posar en evidència cada cop que parla, però a la boca. I doncs, però m'interessant per conèixer una mica a los entrecijos del cine, acabo de sortir en DVD directamente, és una producción de la HBO, és a dir, que mala no és, ja, por definición, i la recomano. Bueno, i es diu, seducidos y abandonados, ¿no? ¿Por qué es el que falla el cine en tu? Te seduce y te abandona, te seduce y te abandona. De fet, l'Alec Baldwin rep bastant, perquè diu a mi, ui, ¿cuánto quieres, 30 millones? Con Alec Baldwin te doy tres. Por Alec, por Alec. Li diuen, ya no es actor de cine. Ui, pues qué es? Sí, porque como es actor de... De TV. De TV, doncs, ya se ha quedado allá. És molt bèstia, de fet, aquesta pel·li és bastant bèstia, perquè, a més, surt una, la Jessica Chastain, que en el moment de la direcció de aquesta pel·li, l'opetava, però ara ja no tanto. Ah, mira, Jessica, què passa? Sí, curiosa. Cinco pelis tenies en cartera, i quantes tenies? Ui, eh? Exacte. Ah, la Jessica Chastain semblava que havia de fer-ho tot. Sí, però va guanyar l'Òscar, no? Totes les pel·lis, sí, sí, va guanyar l'Òscar. No sé si va guanyar, però bueno. Secundari, el millor actiu secundari, la pel·li de les senyores i els pasteles. Bé, doncs, escolta, reconeixeu en DVD guai? La setmana que ve, quan sigui que tingui un programa, en podem recomanar la vida de l'Òscar. Ha sortit en DVD i Blu-ray, també. Amb una especial vida de l'Òscar. Va molt ràpid. I la reivindicació, no he, de Darren Aronoski. Ah. Ja no hi ha temps. És una pel·li molt arriscada, una pel·li molt atrevida, és una pel·li molt intel·ligent. No és absolutament idiota com acostuma a passar quan hi ha adaptacions bíbliques, al contrari. Està molt ben fet, està molt ben interpretada. Vols dir alguna cosa més, és així ràpid? Bueno, és una pel·li loca. És una pel·li loca. Bueno, un loca. Tó loca, to loca. És un blockbuster, loco. Com a blockbuster, com a pel·lícula de... de reçataquilles, és una mica loca, llavors. Em diuen, vale. Jo compro la locura i compro la... no sé, és bizarra. És molt bizarra. I al final no parla de la Bíblia, parla d'un home que està grillat. Això sempre està guai. No, no, ens escolta, no, eh? Entenc el millor d'hacines. Molt bé. Moltes gràcies, Carles de Comel·li. Moltes gràcies, Xaveraldant. Moltes gràcies, Carles. I a tots vosaltres per ser a l'altra banda. La setmana que ve, no l'altra. De aquí, dels dijous, estarem amb vosaltres a partir de les 8 del vespre a ràdio. Desbem, gràcies. Adeu. Adeu. Doncs benvinguts. Un dijous més al Babilònia. Un Babilònia primaveral. I estem aquí tots, eh? Gairebé. Perquè és el que diem, eh? Abans de començar el programa sempre parlem nosaltres. I avui estàvem aquí competant a Xarrada. Vinga, va. Portem mitja hora parlant. Sí, sí. Ens vam fer la tertúlia. La tertúlia. Bé. Ens fa de les serveis, eh? La presa. La presa. La presa. La presa. La presa. La presa. La presa. Es fa de la serveiseta. La tertúlia. Això és el precalentament. El precalentament, exacte. Aquí ja tenim les veus ja preparades. Sí, sí. Jo tenim preparat, no? Vés a veure, perquè avui els anàvem a parlar... I les idees. Esclar. El precalentarem perquè els anàvem a parlar de l'almanac del cordillot. Ahir abans, eh? Això ho vull dir, que ja està la cosa calenta. Bé. No, no. No pararem de recalent, eh? No, no, cal. Creixendo, del creixendo, va bé. Pararem d'una àvia. És que no... Trobo que no està bé de la manera que ho posen aquí. D'una vella. Una vella? No és maco. Bueno, ho canviarem. Exacte. Farem una mica el somari. Començarem per una sortida que vam fer, parlant del romànic Barcelona Unida. Hem tingut la magnífica proposta del capallà del monestir de Sant Pau. O el guia. El guia. El monestir de Sant Pau. Ens ho va explicar molt bé aquell senyor. Ja parlem ara del que vindrà. Tot seguit el que dèiem, no? El jaume traurà el seu cordill per parlar-nos del manac. I de la baldufa. Això ja s'ho farà ell. Perquè aquestes coses avui ja no vull fer més comentaris. Vols dir que el cordill el tinge dins una capsa o què? No. Enlloc, enlloc. Bé. Bueno, ja em quedaré aquí a l'estudi. Això no m'ho perdo. Exacte, exacte. Tu no marxis, eh? Vull dir. Ai, anava d'una bajanada, callo. Seguirem parlant de literatura amb una llibra peculiar d'aquests que dius... Mare meva, ja ho explicaré, ja veuré com ens ho passarem. No hi ve ni malament, és una cosa rara, que es diu la cambrera d'un escriptor alemany que es diu Marcos Orts. I la Rosa es parlarà de la presentació d'un llibre encara no hi hagi, però segur que el llegirà, perquè ja fa una pinta el títol que es diu l'adolescente cautivo amb el subtítol adolescentes i adultos entre el reto de crecer en la societat actual. És bueno. A veure, això té molta xixa, segur, eh, Rosa? Seguríssima, no lítica, això. Sí, sí. I de cinema tenim dos novetats. Una és la pitjor pel·lícula de l'any, però a veure jo, guanyadora de 6 premis Ratsi, ja sabeu què és el Ratsi, això dels Òscars, però al revés que es diu Movie43, Movie43, del Peter Farrell, el que va fer algo pasa com Mari. Ah, sí? Ja ens en situem, no? Ah, i és? I ens ho passarem molt bé. Jo no em comentia gaire, tampoc. No, és el que passa com Mari. Bueno, però jo està bé, té gràcia. Però és que això és encara molt més enllà. És opinable. Però va ser una comèdia que va tenir molta fama, eh. Ah, seu dia va ser. Clar, potser més conegut dels Farrells, i dels germans Farrells. Sí, sí, sí. Doncs aquesta no, l'hem donat 6 premis i en motiu, és cada d'un i dos. Una altra cosa rareta, no? El gran hotel Budapest, no? Ah, sí, Budapest, d'un i dos. Wes Anderson, és una cosa... Sí, sí, però ja veureu la... Faré una miqueta de comparació amb una explicació que fa una interpretació que fa des del diari Expansion, del punt de vista... Fantàstic. ...de l'economia, no de la motivació de persones, de recursos humans. Sí. I llavors, a la part una mica així d'arrestrenes o pel·lícules anteriors, els germans parlaven d'un western dels anys 50, 60... És a dir, a Xucca. Xucca. És una cosa que jo no coneixia, tampoc, però el germà... El actor sí que el coneixes, es diu Rod Tyler. Home, home, aquest és un clàssic. Un pare deia moltíssim aquest senyor, eh. Mare meva. I també parlem d'acord salvatge de David Link, que és una d'aquelles pel·lícules del Link que acaben bé. Ja, per on? Perquè sempre t'acaba, que no saps ben bé per on va, amb el senyor David Link, però en aquest cas acaba molt bé. I per últim... Per on va, eh. Sí, jo té molt clar. I la Rosa es parlarà del final del cinefòrum del Baix Obregat i un cicle de música i cinema, que serà de recomanacions que tindrem en compte, doncs, per aquests dies, no? Que venen per aquí davant. Hem de fer dos esmenys, abans de re. Bueno, primer de tot, escoltarem la cançó de Coraf en Salvà, Hell, Wicked Game, de Chris Aisa, que és una cançó preciosa, que ja recordarem. I també posarem de fons a Paul McCartney, perquè avui es compleixen 44 anys que va deixar els Beatles i 44 anys de carrera en solitari, que es diu molt, eh. Més els 10 que portava de Beatles, eh. Un mes, un mes. Adéu, adéu, adéu. I també farem recordatori del Mickey Rooney, 93 anys, eh, a l'atern jove, que es veu que era un casca ràbia. Forja d'hombre. Forja d'hombre. Un nom prodigy, havia estat una prodigy. Sí, sí, amb aquell cos així petitonet, poqueta cosa, però que era encantada de xerir. Sí, sí, amb la Júlia Andrews, no com es deia aquella. Júlia Garra. La Judi Garla, en Calla. Va fer 8 pel·lícules, eh. Va ser l'aparella de Hollywood, eh. Es va casar amb la Vagarner. Ens hi podem passar una hora, si vols. Sí, es va casar, no sé quantes vegades. 8 vegades. 8 vegades. Venga, relaxada, no era el mateix. No, però amb la Vagarner, mare meva. La meva era jo indirectament proporcional. Sí, ah, i només a jo. Ai, ai, ai, ai, ai, ai. Com ets? Ara parlem del Cordir Rosa. No, el Cordir. No, no, no. I també un esmena. Un esmena a un dels últims genis de l'escultura, molt criticat, tot sigui del Josep Maria Soviracs, que ens ha deixat en 87 anys, que va fer, per aquí és que una mica us sàpiguin, la façana de la passió, l'altra façana coneguda de la Sagrada Família, entre els anys 1985 i 2005, no em vull equivocar, 2003, i també recordeu que va fer el mateix que en Gaudí, va viure a dins de l'església, mentre et donava aquests 18 anys, vull dir que va ser en aquesta façana, una façana molt problemàtica, per a la forma de plantejar, no? Però en Gaudí ja s'havia acabat deixat, va acabar la façana del naixement, va dir a partir d'aquí les altres façanes, que van acabar altres generacions, no? Però una mica complexa, per aquesta forma de fer aquestes figures molt retallades i molt amb moltes punxes, no? Però bé, és la façana de la passió, per tant, a partir d'aquí és la façana del dolor, no és la façana de la glòria, és la façana festiva, sinó que ja ha quedat bé. A mi no em desagrada aquesta idea. Però bé, ha fet moltes més coses, però senyor Sovirac era un gran de l'esculatura, i bueno, ja s'ha de tenir en compte, faltaria, d'acord? Bé, doncs, bueno, parlem de la sortida, del romànic, perquè hem de dir que la Rosa va veure una coseta, explica'ns-ho tu que... Sí, com va sorgir la idea? Mira, senzillament, perquè vaig fer una... a la Sant Vicenç del Sors, una visita que diu a la volta comentada de Sant Vicenç, en diferents indrets interessants, culturals, arqueològics, i llavors vam visitar el Molí dels Frares, que actualment és un... Bé, en tinc un molí de... de serials, de blat, així, no?, que a més tenia una mena d'estany d'aigua, llavors era molí amb aigua, no?, funcionava amb aigua i tal, i clar, tot això t'expliquen i tal, i clar, i ara són dependències municipals, servei d'ocupació, tot això, i clar, i llavors, ho vaig preguntar, sempre parlem del molí dels Frares, però de quins Frares, no?, de quins Frares, quins eren els propietaris d'aquest molí, on t'estaven aquests Frares o aquest monestir? I em van contestar, dic-me, és que són del monestir de Sant Pau del Camp, a Barcelona, i dic-ho, se'ls posin ganes de conèixer aquest monestir, i llavors va ser la proposta que et vaig fer en Cesco, de anar a visitar aquest monestir, que es veia van veure que era el monestir romànic, i tu ja vas, ens vas dir, n'hi ha més cosetes romàniques a Barcelona, que val la pena, a Barcelona Ciutat, i és per això que vam començar, doncs, aquesta visita a Sant Pau del Camp. Ah, hem de dir que per que la gent ho sàpiga, si molt ràpid hi ha 6 emplaciments. I moltíssimes gràcies, que va estar molt bé. No, i tant, no, però a part d'això... Que facis un desit, que diguis un desit, si que t'acompleixin, això és molt important, és molt de greia. I la gràcia és trobar la persona dient. Ah, i ho vam enceptar? Aquesta feia ho vam dir. Cesco, hem d'anar a veure la Roma renaixantista. Jo vaig tan bé. Encantat a la vida, ens anem. Vull dir, amb l'escusa, me'n vaig pitat, no. Vinga, ja busquarem un vol baletí i aquestes coses. Ara comentarem la visita, que en aquest cas, el monestir de Sant Pau, que jo vaig fer una mica d'introducció, hem tingut la gran sort de que el pròpia cap allà, que fa de guia, els diumenges, va fer una explicació meravellosa, és molt important que hi hagi una visita. Com a màquina, és un petit malalt. A mi em va anar molt bé, perquè la gent és molt maco, quan et fan una visita concreta, una persona que porta molt de temps. És la màquina, jo no em trobo gaire. És que tot de començar, precisament, diu ara us faré una prova d'acústica, ens veu una mica interessat, a l'altar de cara a la paret i llavors comença a cantar cangrevoria i aquelles són de la seguretat impresionant, magnífic. Però també el Jamois li va preguntar, recordo el cap allà, i li va comentar si realment això estava estudiat. Jo crec que en l'època romànica no hi havia cap estudi. Bàsicament és una qüestió del moviment, del so. Vull dir, estem parlant d'espais que són absis, són espais semicirculars, i amb una cúpula, que també és semicircular, amb unes altres connotacions, bueno, potser de formada semiesfèrica, però amb un altre concepte. Clar, i quan passen per aquí el que sona la veu o un so, el lògic que patini, que corri per tota l'església, no? Jo sí que segur que puc dir que a l'època gòtica sí que se va començar a mirar l'acústica, la llum, la incidència de molts elements de construcció, això sí, perquè ja n'estudis, de l'abat suger, per exemple, a Sant Denís, no? I bueno, hi ha altres qüestions, no?, violets de duc, posteriorment, del segle XIX, que va estudiar tot això. Bueno, i se sap, però el romànic no tenim constància. Per tant, jo veig una mica la inercia pròpia de la construcció i que t'anà dones, doncs que també segueix, però que l'any 2000 o setembre... Si em permets, em fa pensar en la història del cinema, quan es va invertir o quan un seguit de persones experimentava sobre les imatges en moviment, jo crec que no hi havia cap, no n'hi havia cap que es plantejés, que allò podria ser una manifestació artística. És com un intuitiu, és com una cosa intuitiva. Sí, que és tècnica i bé, però és molt conseqüent. Sí, o segurament... Exacte. O nivell simbòlic, no?, sempre és més agradable i més acollidó una edifici si rodó, de planta rodona, que de fet és això rodó, que no pas quadrat, no?, que no passa amb angles, no? És que no oblidem que bàsicament... I suposo que la figura, la idea, suposo que la veu... La pregino una veu com aquella amb un racó estudiat, perquè això sí que s'ha fet, posteriorment, i amb unes alçades molt doble o triple, vull dir, allò, no, no, eh? Les alçades són molt adients, va dir, hòstia, tenim això, a veure què? A Grecia i a Roma s'estudiaven. O veient que si ho feien d'aquesta, igual l'experiència també, amb la pràctica, si veien que les qüestions d'aquesta manera tenien bona solidaritat... Doncs clar, ja està, i de fet posa això als mossents, o als frara, o als components de la coral, del cor, que es col·locaven a l'altar, perquè hi havia més unitat d'aquí, se sentia ja per tota l'església, en canvi, si la unitat hagués estat al revés, per exemple, a l'entrada, a la porta d'entrada, igual s'hauria col·locat allà al cor. També pensem una cosa, pensem que fins al concili de tren, els capellans miraven cap a l'altar, no miraven cap al públic. Per tant, aquest descobriment és molt fàcil, que s'ha de cantar-se una batut. Si es posa de cara a aquest efecte, serien diferents. Clar, que ho fèiem mirant a la forma, mirant a la cosa de Déu. Exacte, i a partir d'aquí, llavors, i llavors va ser quan, mica en mica, m'haurà acabat evolucionant les formes, aquests capellans, vull dir, que miraven cap allà, aquests retaules, aquestes pintures murals, com ells eren d'esqueres, allà t'estaven ensenyant, no t'estava dient, com el feien en Yeti, i el poble era en elfabet, pobre meu, i llavors l'únic que tenia era aquella imatge, i per això van evolucionar aquests retaules, fins a límits en suspitats, perquè t'anaven posant la vida de cri, estital, i aquí anava per en Yeti, i ja... Mira, vaig ser a Serésia per salvar-me, i res més, no? Jo que tinc d'una manera molt bona, és la valoració de gent que s'organitzava, encara que fos a partir d'una ordre, però que s'organitzava, i a més a més de fer el bé, que és bàsic, a més a més, s'ho havien de muntar, precisament, per d'allò, perquè ells ve, és com es veia. L'emplacement era un lloc, que es deia Baladi, sinó que és el que deien, no? Corrents d'aigua, no posicionament del sol, hi havia d'un procés. Això era essencialíssim, i si podia ser la millor comunicació possible, en qualsevol punt de la ciutat, i tal, únic que es posava a extremurs, quan la ciutat era molt carregada, a Barcelona, a Barcelona romana, estava a Tolpec. Va créixer prou ràpid, i això va acabar fora. Però, que em refereixo, que és un espai que va ser molt curiós, i que realment, bé, ens va ensenyar moltíssim, també, les coses noves, que fins i tot jo no coneixia, i que ens va quedar moltíssim d'atenció. Comentant per sort, perquè la gent ho sàpigui, el que diem tenim un estil de Sant Pau, del camp, de Sant Jatzer, per si algú vol mirar per internet, i vol apropar-se, com a mínim, veure un espai. La porta lateral de l'eslesi del Pi, que hi ha uns capitells, la porta lateral de la Catedral, també hi ha uns capitells. També es podia considerar la capella de Santa Llucia, però és un moment molt final, però també es podia considerar, i després hi ha tota la capella de Marcus, que és una capella que està al carrer Moncada, una mica més capa dins, i hi ha una altra edifici, que està molt desvirtuat, però que a la part de dins, encara es podria veure, o podem intuir, aquestes formes, que seria amb un estil de Sant Pere de les Puelles, que està allà al carrer Trafalgar, i tal. Però per fora no té res a veure, per fora és un gòtic final, un recocat, i per dins sí que veus una sensació, però l'únic lloc on veiem una església amb condicions romànica a Barcelona, és a Sant Pau del Camp. Això que la gent ho tingui clar, és que a l'entrada, 3 euros, 2, segons si tens una edat, si ets estudiant, si ets estudiant... Depèn com sigui i val la pena, val la pena més fer-la guiada amb aquest senyor, perquè ho fa meravellós. Una cosa a saber tot, que és una característica única, d'aquest monestir, que el claustre, els altres del claustre, que són lo volats, són únics a... m'has dedicat a tot Europa, segurament a tot el món, perquè aquí hi hagi romànica a Europa, no? No crec que hi hagi romànica americana... Però com és una forma arabica, que és una formació ara, potser l'únic lloc per la zona d'allà a Turquia, però no ho crec, a mi no em sona, tampoc, no ho sé, tot, o sigui... Però aquí a Europa és l'únic claustre així amb aquests arcs no volats, petitet, el claustre sí, forma quadradista, no és tot quadrat... És precis, és precis. Ara que estem en aquest... va dir que hi ha hagut aquesta setmana, aquest procés d'anar al Parlament Espanyol, i el senyor també ens va explicar una història molt interessant, probablement, si mai es proclama, la independència haurà de ser d'aquest balcó. Exacte, exacte. Ah, sí? El balcó del costat, que vaig dir que era la casa... La casa de la rectora, no? Sí, sí, però no crec, si es fa esfaradés el balcó de la genaitat, això ja serà un clàssic, des que va sortir el Terradellas, allà, doncs... Sí, però saps què passa? I fan dues sortides. Ens estan portant en un camp, o en un terreny, que s'haurà de posar molta imaginació, per tirar endavant, en definitiu, aquest projecte, i potser sí que el voldria dir, escolta, allà, perquè ell no va... Ell ens ho va recordar, i home, aquell senyor sol veia aquest empès, específic, jo diria que sí. Però jo crec que faria falta un espai amb una esplanada, jo crec que serà... crec que serà pla de Sant Jaume. No és tan gran i tal, no? Bueno, Jaume... O tota la muntanya de Montjuí, guau. Exacte, exacte. Molt bé. No callis. Segueix parlant. Parlant d'un comentari d'aquest almenat que porta Sant Xulo sempre, no ha dit res més, eh? Obro aquesta. Exacte. El menac i la valdufa, parlant de la valdufa. Doncs oblidem. Però és la valdufa, sí. Diu que s'esqueia el 30 de març que es burla del mes de març dient que... que buia el fred de les ventoleres del mes de març, no? No li havia pogut matar cap bèstia del ramat, això ho deia l'aviat. Enfedat, el mes de març va demanar menllevats uns dies a l'abril. Abril, gentil, deixa'm en un, deixa'm en dos, deixa'm en tres, i en un que jo tinc serà en quatre. I el bèstia de la vella farem per anar... A veure com ho diu això, per nabatre. En definitiva farem alguna cosa, no? L'abril va deixar uns dies en el mes de març, que els va convertir en grisos freds i plogosos. I des de llavors, dels malts dies de l'abril, ho veiem als menllevats. Ah, vale. Ara us explicaré una cosa, per això us estic veient. I el ramat de la vella, què va passar? Diu val més no saber-ho. Bé. La qüestió és que... La qüestió, i ara ve el que també és interessant, perquè això, quan ho he vist, ho vull dir com va. De la sota que aquesta setmana passada hi ha alguns problemes, com com ens hem d'orientar, si tenim alguns problemes i tal. Una teràpia, no? Un dels senyors va dir, tu no saps això del mes de març, diu que el març arribà a menllerar 3 o 4 dies a l'abril, i això, això era la setmana passada, llavors diu, hi hauràs aquests 4 dies del mes d'abril com no farà bo. De fet, va ser així. És clar. Era una història del camp, en definitiva, no? Llavors hi ha una altra cosa que penso que també està molt bé. Estem entre primavera i l'estiu, el mussol Pirineu, nia i busca amagatall a les escleixes de les roques, per pondre de 3 a 8 ous, doncs sortiran uns pollets de color de xocolata amb taques blanques, no? Llavors diu, el mussol fa com fa por als caminants. Pot ser silenciós, però quan cau la fosca xiscle, i sembla que es queixa com si fos un ànim en pena. En definitiva és una altra d'aquestes cosetes. Que no sé, jo trobo que fa gràcia. Està bé, està bé. És molt interessant el que és la cero... El cordillón tanco la caixa. És un de les coses, i aquells temps que et passaves moltes hores a la vora del foc. I com si s'explicaven les coses, per què passaven les coses. L'has d'explicar. Quan eres les tius, en sorties, el que veia i parlaves amb el veïnat, això ho he viscut jo. Això era convivència, socialització, que és de la cara. Ara agafa la consola. I treu la cadira, això era estiu, Estic d'estiu, trobada que dirà al carrer i està allatxant amb els veïns. Home, hi ha una altra cosa que també es fa. Està amb un d'això, amb una terrassa d'aquestes, doncs també és la fresca, no? I això també fa... La plània més, amb la connotació de més de consum, no? Que ha canviat una miqueta més de... Això de socialització, de convivència entre veïns... Home, un por d'orot de vi... També, també, també corria per allà, no? Que ha de patorrat a vegades, no? Sí, oi, una mica de festa, no? Una mica de... No, que no. I tant. I també jo estic guajava també... Bueno, no estava aquí a prop, a Gavà i tal. Estàvem una barriada, recordo quan jo tenia 10 anys. Ui, t'estic guajava i tot. Sí, sí, clar. A la bar, imagina't, no? Ah, a prop de la platja, amb la brisa... Estàvem al meu oncle, ja teníem una... Estàvem vivint allà, no? I anàvem d'això, sortir al carrer amb la cadireta. I pensàvem, mira, no? Després de mal temps, dius, mira... Una cosa potser el millor, no tant d'aquí, és dels anys 70, 80, que ja era una cosa com que ja no es feia, que és potser el millor més de castella, o més de... I aquí es feia menys, no? A menys que a mínim en llocs tan entre cometes més propers a la ciutat, no? Potser en un poble més de muntanya, d'altrineu, és més normal. I, clar, i amb el temps, a mi em feia gràcia. Jo m'agradava moltíssim, no? Perquè jugava amb tothom allà, amb els nens, les veïns, cotilleava, enxarrava, no? Em deien, què guapostes, i em tiraven d'aquí, com jo sempre he sigut gran, no? De la Galta, no? A mi em tocava en el cul, recordo, sí. No, però en sèrio. A mi em passia en el cul, però de bon rotllo, eh? A veure, sí. Que menja aquest nano, que té un cul fort. Sí, sí, clar. A mi mare, contentíssima, esclar. Però, bueno, mira, és el que hi ha. Que bé que li hi haplen, o què hi haplen? Les passigades del cul, a mi no em feia gaires de gràcia. A la cara tampoc, que tindria 10 anys, però... Molt bé, al mig mig de tot això. Hi havia una cosineta que d'una manera o altra. Sí, sí, és bueno. Va, parlant de coses serioses. La Valdufa. Ai, la Valdufa. Tu ja havia jugat a la Valdufa, suposo. Torn desastre, era molt desastros. Ah, sí? No, ja som dos, ja érem dos, doncs. A mi també hi havia jugat una mica, eh? També era juguina de nenes. Ah, sí, sí. I ara torna a estar de moda, eh? I ara torna a estar. Sí, sí. Bueno, torna, ara més aviat ja no, eh, altra vegada. No, no, jo he vist molts escrius. Una que és diferent. És de plàstic i ja està preparada per llançar-la i sortir bé. Sí, però això fa més aviat un any. Ara ja no em veus gaire bé, cap. Ah, potser ja ha passat aquesta moda. I les ve jo que tinc... Clar, clar, clar. Però ara ja estan allà ben... Ben guardades, tampoc, però estan guardades, no? Doncs bé... Què dir de la Valdufa, que no coneixem, no? Doncs es poden fer tantes coses amb la Valdufa. I tot i que el seu origen diu, diu aquest senyor, que és el senyor Andreu Mas, que fa aquesta... El bagul d'estiu, això era aquest any passat, que ho feia, i aquest estiu de l'any passat, sí, que estava malentablement de moda. Estava de moda, sí. Diu que diu... Diu que és molt incert. Des de l'any 4000 abans de Crist, diu que ja s'han trobat exemplars, en definitiva, que tenen a veure amb la Valdufa. No ens batzeu que això fa quatre dies i... No, no, això ja... Jo encara les que conservo una mica per allà, perquè allò que no ho fas tot malbé, és d'aquestes de fusta. Com més bona fusta millor, perquè tots sabem que això també es podia tirar, de manera que... Com no, picaves contra l'altre, i a les treies de la Rullana que feies, i, vaja, vull dir, com a millor de les bales amb el titulet, també. Les caniques, no? Sí, les bales, sí. Si tenies una bala bora, molt bé, però com que fos un desastre, es tracava, dius, bueno... Com la tinguessis de fa, que estaves perdut, no? Bé, doncs va semblar que era molt interessant tot això, no? I també s'han trobat, doncs, coses, doncs, el material, la Troya, la Pompeia... I la resta de baldufa més antiga del món, que és... que es conserva, doncs, en el museu britànic, que es tracta d'una inscripció exhumada a Béiòcia, a prop de Teves i de Tade del 1250 abans de Crist. O sigui, que tot això... Això és d'Ajipte, no? Això sap d'Ajipte, sí, bueno, perió d'Ajipte, sí. Diu que les primeres estaven fetes amb fan cuït, no? Sí, sí, m'ha cridat molt l'atenció, no? Sí, sí, jo no ho sabia. Tras una sovina ben antiga, aquesta té solera, té solera. Molt bé. Molt bé. Doncs ja sabem l'horigen de la baldufa, que és d'aquelles coses que, a vegades, quedeu a l'aire, no? Parlem d'un llibre, ara. Un llibre que hi pogut llegir molt petit, molt curtet, de 100 i poques pages, que es diu La Cambrera, d'un tal Marcos Orr, un senyor alemany, d'acord? Mm-hm. El llibre comença per parlar d'una noia, una dona jove, ni gran ni petita, la qual ens donen les premises molt puntuals, no?, de realment del que és a seva vida, no? Però ja t'adavanten que serà una mena d'homenatge a la solitud, d'aquesta noia. Ja t'ho diuen d'aquesta manera. Sabem que vam donar a la casa de la seva mare, per fer una vida determinada, i intuïm que va tenir una relació fallida amb un senyor. Sabem que ha estat 6 mesos reben una teràpia, però no tenim cap referència més. No sabem ni el per què, si ha hagut una influència a la mare... Troba una feina quan surt, diguem, d'aquesta... Perquè sé que està bastant temps, també. No especifica granament, però es solentén que aquests 6 mesos no ha pogut treballar. I llavors, a partir d'aquí, li troba una feina que és de Cambrera, però de Cambrera d'hotel, de netejadora. I aquí es comença a veure una miqueta. Una miqueta que és el que li pot succeir. Té una obsessió absoluta per la neteja. Això és el element essencial. És a dir, neteja fins i tot els somiers. Neteja el darrere dels quadros. D'acord? Neteja qualsevol cosa. Tot, vull dir, és una absoluta meravella. Estan encantats. Fa hores extras perquè ja vol fer. Quan arriba a casa, no té res a la vida. Llavors, clar, hi ha una cosa molt peculiar, no? Resulta que arriba a un moment que l'únic moment que ella es troba feliç és quan s'amaga a sota dels llits de les habitacions de l'hotel. I un cop a la setmana ho fa, però canvia de diferents habitacions perquè vol compartir la vida dels altres. Aquesta vida, tònicament nocturna, amb què ella es troba acompanyada. I amb una d'aquestes nits que... Sí, sí, sí, és una cosa molt curiós, una cosa molt rara. Sí, sí, sí. Estan atrejant el somier i el matalàs a sota. Per tant, no saps ben bé una problemàtica, però no te l'acaben d'explicar del tot. O la deixen intuir, o a mi se m'escapa, directament. Nicolas Caix... Marcus Orts. No, no, perdona. Nicolas Caix va fer una pel·lícula que era els estafadors. Sí. I tenia aquesta problemàtica. Sí? Doncs mira, jo no l'he vist aquesta pel·lícula. Això és impulsiu-compulsiu. Ah, vale, doncs això. És una problemàtica manta. D'acord. És que jo dic, no, jo, com no... És molt bona, aquesta pel·lícula, els estafadors. Sí, doncs la tinc a veure. Però molt bé. Doncs mira, s'ha d'avopar una mica. I llavors és curiós, perquè una d'aquestes moments, que està sota d'aquest llit, compartint aquesta vida dels altres, com ronca, com està... Bueno, cosa molt peculiar. Llavors apareix un home que està casat, que sabem que està casat, i té... i troca una prostituta. D'acord? I aquesta prostituta ha reument determinat que ella, per clar, saps què està fent, que és una de les pràctiques fora de la línia de la heterosexualitat. És a dir, ella, ella... Bueno, posa el panetre, etcètera, etcètera. Bueno, és una cosa que, una mica, ella se'n va cap a la línia més escatològica. Si no, una altra línia diferent. I llavors ella comença a tenir relació amb aquesta noia. I llavors hi ha la seva relació lèsbica amb aquesta bona. Per tant, el llibre et porta... Mira que són poquetes pàgines, però et descoloca constantment, amb aquesta persona, no? I, al final, aquesta persona potser intenta retornar al sí familiar, diríem el que seria tornar a casa de la mare, a aquesta mena com d'úter, tornar aquí, no? Però tu deixa com obert, pensant què passarà, però què fa? El que fa és, quan arriba a casa de la seva mare, es torna a posar sota de la lluita de la seva mare. Per tenir aquesta companyia que potser no ha tingut mai de la mare. Llavors, clar, és una cosa molt peculiar, però és un llibre molt raro, però és un llibre que val la pena, com a mínim per experiència de... De... de... de... de... de saber... És que, veure, no, no hi ha... Hi ha una continuïtat d'explicativa, però també trenca molt el que seria el llenguatge narratiu, no? Són capítols curs, no?, i... Per exemple, les converses de mare i filla són tremendament curtes, sense cap tipus de carinyo, sense cap tipus de re, no?, vull dir. Quan acaben, diuen, bueno, bueno, s'acaba així de conversa, no? I ell diu, per què em diu, bueno, que em digui, a veu, filla, no? O... o t'estimo, o... no, bueno, bueno, s'acaba així de les converses. Mareca de comunicació o una comunicació molt escala. També jo crec que aquesta educació nòrdica, que són alemanyes, que és aquesta educació que no és tant, tant com la nostra, potser més propera, sinó que hi ha una certa... Bé, no tothom, no? No serà així. Però sí que jo... sí que hi ha un altre tipus d'educació, no?, crec jo, amb altres diferents punts d'Europa, que no és la nostra, també, no?, de la Suècia i tal, els mateixos tipus, no? No sé, no sé. Jo crec que hi ha moltes coses per ja sueltes, que van esquitxant, no?, i... i... i és això. És sorprenent, no?, un tipus d'educació. Una tipus d'educació. Una tipus d'educació. Una cultura occidental. Clar. Però no deixo de ser una cultura. Quan tu ets un llibre, per exemple, suec, un thriller, és molt distant, totes les personatges tenen unes característiques molt diferents, que si... si n'és un petegarba, jo, no?, vull dir, no té res a veure, no?, m'entens, vull dir, això és el que és constant que a mi m'agrada descobrir, no?, i aquí el llibre m'ha agradat, eh? La veritat és que el cinema... en tenés, ho he, vull dir, que és moltíssim, vull dir... Doncs passa el mateix amb els llibres, home. És que sempre és d'una singularitat especial. Passa el mateix, d'aquest llibre. Sí, bueno, nosaltres ja vam parlar d'infomania, no?, vull dir, i ja vam destacar tot un seguit de trets, no?, que tenen a veure amb tot això, com experiència, com tal. A vegades, les diferents experiències que pots tenir a la vida no tenen perquè ser traumàtiques per tothom, sinó que hi ha persona que s'hi pot adaptar, o fins i tot dir-ho, no, això no interessa, o això no és correcte, o a mi això no em satisfa, o no em diu res, no?, i en canvi, si ens ho mirem des de l'altre punt de vista, que és allò de dir, eh?, vull dir, que carai, home, això és un gotx, vulguis o no, o no, llavors ja és un altre tema. I, evidentment, es pot transformar, doncs, amb el que dius tu, no? El fet del contacte físic és una d'aquelles coses que es valora més positiu en el món, no? I jo me'n recordo a l'època que abans neixia que tot això ja era gairebé prohibitiu, i per això es mantava que sempre hi havia una cosinieta que, sense... com que era prohibitiu, precisament la cosineta, me'n te replagava per allà al mig. Carai, és una fama, ja veig que aquí ha tingut èxit, eh? Però fixa d'aquesta freudor que aquesta noia, quan teniu aquesta relació amb aquesta prostituta, que s'acaben més o menys enamorant, ella li segueix cobrant. En cap moment diu, ara que t'estimo, li dius especial per mi, però li segueix cobrant. I quan la convida fa unes vacances, ella no vol anar. És a dir, és molt interessant, perquè, clar... No fa gaire que parlàvem de bonica i jove, jove i bonica, que també era una noia que espanyol inventava diferents... Per això. Diferents actuals amb diferents persones, i també estàvem amb això. Molt interessant. Fantàstic. Tirem endavant, que s'agafa tot això. Sí, segur, segur. Rosa, parles d'aquesta presentació que segur que ens esgiàs al llibre, o un dia d'aquests, ja s'ho explicaràs. Sí, sí, a més, és un llibre que és molt agradable de llegir, perquè ha estat ja fosgejant i tot això, ha estat mirant. I, bueno, a més, tampoc és massa llarg. Vull dir que sí, a més és un tema interessant, perquè tothom encara no tinguis fills, i és igual, tots vivim en una societat, i els adolescents ens toca tots. Sí, d'acord. I tant. A veure, és dit tu, com tu has dit al principi, és monarquítica en castellà, és l'adolescente cautivo, adolescentes, i el subtítol és adolescentes i adults ante el reto de crecer en la societat actual. Els autors són dos persones de reconegut prestigi, sobretot de molta experiència, en l'àmbit de la tensió anècdota, adolescència és el punt de vista mèdic i sobretot psicològic. Sí. Vull dir que ja porten molt sa instructa en aquests temes. La doctora és l'assunció, la doctora és una assunció soriano-sala, és més metgesa, psiquiatra, psicoanalista, també. Té un currículum impressionant. D'aquí Barcelona. En concret, ara és la coordinadora de l'Hospital de Día, per l'adolescència de la Sàmpera Clàvia, la Fundació Sanitària. I, a més, és la supervisora... Segur que l'he vist a algun lloc. A més, també és la supervisora... Segur, segur. És la supervisora clínica de la Unitat Terepèutica de Justícies Juvenils, també, del parc sanitàri Sant Joan de Déu. Molt bé. Sí. I ara, a l'autor, és el senyor... Bueno, és el Rubén Gualtero Pérez, que és director de la revista de Psicopatologia i Salut Mental, Salut Mental del Niño y del Adolescente, l'exsociòleg i màster de consultorien i desenvolupador de les organitzacions d'aquí. D'un i dos, eh? Les coses, i sobretot, ara és el responsable de publicacions també de la Fundació Orienta, de Barcelona. Bé, doncs van fer la presentació. Els mateixos, amb un acte que es va organitzar la biblioteca de Castell de Fells, aquest dimarts passat, el dia... 7, no? Sí, 7, sí. Ja hem perdut la 7. 8. Què passa amb tant d'apitació? Bueno, el dimarts passat, la biblioteca de Castell de Fells, i, bueno, es va fer una miqueta de conferència, perquè, al final, el que es va fer és una miqueta així, de tertulia, amb la gent que... Una presentació, no? Sí, exacte, no? A mi, doncs, parlant del tema de l'adolescència, em van explicar què diuen l'envertebrat en quatre subtemes, que és un seria la mercantilització del cos, que l'han titulat, doncs, El Cuerpo Robado, tot el tema de la transformació que pateix el teu propi cos, quan està el doble ser... Quan et passa el canvi, no? Exacte, i tot el tema del culte al cos, el tema del cos, la publicitat, aquella idea del cos perfecte, que, a mi d'acord, que van evolucionar les societats, aquesta idea del cos perfecte també va canviant, no? I nosaltres els adus moltes vegades també tenim aquesta idea, i, sense voler, l'estem també transmetent, no? Bueno, una miqueta que ho tinguem en compte, també, no? I tant. Abans la pell hi havia de ser blanca, ara, no? És clar, torna'm morena. Exacte, no? I ara hem de tenir el cos Déu, a la Generala de Dona Déu, ara són les tres pop-stars aquestes per les noies, i els tipus atlètics per les noies, i aquestes coses, que no pots portar... Ho fa poc la moda de l'home a tot de pilat, i ara ja no es porta a l'home de pilat, per dir alguna cosa. L'home en cabell, com sempre ha estat, no? Ara està guapo, el sentit de guapo i el sentit de acceptat. El metrosexual, clar, ja ha acabat, no? Físicament sentit de acceptat, no? Doncs que això és tota la problemàtica que pot comportar, no? Tota l'estabilitat que també et pot donar. A la segona part, serien les transformacions a l'àmbit familiar, i la titulara aquestes segones famílies particulars, és tot el tipus de famílies que estem... Cada dia tenim més famílies diferents. Fa, jo que sé, pocs anys no pensaves que era... I ara hi ha moltíssimes famílies monoparentals, famílies nuclears, famílies de parelles... De mateixa exa. De mateixa exa, també. O de parelles separades, que han tornat... Ara tenen una segona parella, i alguns tenen pots fills d'anteriors, parelles o d'anteriors matrimonis, són una sèrie de casuística, però ara els sols, per exemple, són una criatura, també. Per fer-se mare soltera o... Per química, per vitro, per totes aquestes coses, i tenen... O per a solter, que ara també està molt de moda, això. Clar, i perquè és més o menys faç, amb aquells factors més que hi ha amb aquests actes, i quan homes i dones, exacte. Tot aquest tipus nous que hi ha de família, amb el que tot això comporta també d'adaptació. Evidentment. La tercera part, la tercera... El que parla és un hombreu... El que seria també l'amancipació, i l'accés al món laboral. Llavors, això li diuen trajectòries vitales en l'incrucijada. Que és això, clar, avui dia... Abans ho tenia molt clar, no? Potser abans, i molt general, parlar d'abans, però, bueno, avui dia, la generació... Aquestes persones poden tenir entre 50 i 60 anys. I, clar, jo ho explico. Com abans era el pare treballava amb la mare. Sí, també, no, però és més habitual el pare, sobretot. Treballava a posar en un lloc amb un ofici. Dic que ensenyava l'ofici el fill, no? O si treballaves en una fàbrica o en un lloc amb una empresa, després ja feia estar al contacte, perquè la criatura era el teu fill i la teva... Això era el treballador. Entres també a treballar allà, no? Ara això ha canviat moltíssim, no? I més davant de la situació de crisi econòmica actual, no? Estan estudiant, ja, i jo sóc deia, per què estudiaré si tal com estan les coses, o al revés, o estudiaré molt, però ho sents que hauràs de marxar a treballar a l'estranger, segurament. Vull dir que tot això està més de canvi. És una adolescència... Això són tensions, pos, possible frustracions, clar... I això pot provocar moltes situacions. Que no és igual al món on t'estan vivint ara, aquest adolescència, que és el món que hem vist nosaltres, que això evoluciona molt, no? I encara he tingut... I tant, i tant. Després, la quarta part, també, que és el moment a nivell emocional, el que suposa també l'adolescent, i tant si taca per a dalt adult, sinó també a nivell emocional, i això el diuen a un equilibri precari. O sigui, tota aquesta part, també, de tot el dol que suposa el dol, però ells mateixos han perdut com a nens. Ah, clar. I tu, com a adult, també has perdut aquell nen. Ja el teu fill o el teu familiar, o els teus mestres, o sigui... Clar, ja no són aquells nens, no són aquells bebès, ni aquells que estan encantadors. Exacte, ara ja et trobes allà amb una persona que vol impulsar també, que vol creixer, vol ser madú i vol tenir les seves experiències, i vol ser ell mateix, o ella mateixa, i no és el teu nen, és una altra persona. Però és que per ells, tu, com a adult, també t'han de fer un dol a tu, perquè tu no ets tampoc la idea que tenien de tu, quan ells eren petits. Jo trobo que és molt interessant, a mi em vaig entreure moltíssim, i quan me'n llegir, ja us explicaré més cosetes. Ni molt menys, sinó una miqueta, anar explicant coses, i anar reflexionant sobre coses, que ens pot ajudar a tenir en compte, que aquests nanos estan vivint en una adolescència, però amb una situació molt concreta, que tot això s'ha de dir en compte, s'ha d'escoltar. I sempre dono també un missatge amb molta esperança, que hi ha futur i totes aquestes coses. I és el que diem una edat molt complicada. I que hi ha, i que és una generació molt maca, també. I tant, i tant. Sí, sí, sí. Fantàstic. Comentarem, però sí podem fer una mica de debat i tot, perquè val la pena. Ens queden 20 minutets, tenim per comentar 4 pel·lícules, i la Rosa, al final, es parlarà del cineforma, el vaig obregat, però comencem per el tema del cinema, i per les novetats. Tenim dues pel·lícules, que són prou noves, que és Movie 43, i a l'hotel Gran Hotel Budapest, començaré parlant de Movie 43. Sí, sí, sisplau, sí. Per què visc aquesta pel·lícula? Doncs he vist perquè l'altre dia vaig dir, Ratsi, Ratsi, Mzeta, Ratsi. I llavors, jo sé que jo soc molt d'esgoia, i dels Òscars, una mica xifri, que miro aquestes coses. Deu la visió, també. Bueno, no, però ho miro bastant, i llavors, quan arriba el moment, vinc totes les pel·lícules de cop. Televis, televisero. I llavors, bé, què vaig dir? Vaig veure qui ha guanyat els Ratsi aquest any, i va guanyar After Earth, la pel·lícula del Will Smith amb el seu fill. Aquella va ser una de les guanyadores, però la que va guanyar és una pel·lícula que jo no sabia que es deia Movie 43. Dius, vaig a veure què és això, me'n vaig a internet, crac, crac, crac, wikipedia, o film affinity. Dóna igual, qualsevol cosa, miro allà. Movie 43, una pel·lícula dirigida per 7 o 8 directors. Però el cap és el Peter Farrelly. Algo passa com a Mari, ho tenim clar. Anem per aquí, els germans Farrelly és un dels germans Farrelly. Vale. Elenco, Kate Winslet, Hugh Jackman, Richard Gair, Yuma Thurman, Halbert, i... Ostres, què ha passat aquí? Què ha passat aquí, perquè això sigui una pel·lícula desastrosa. Bueno, la pel·lícula comença amb la següent premissa. Són dos adolescents, m'he après d'adolescents, que estan davant de l'ordinador, fer unes coses, i llavors un col·lega del, com es diu això, de la residència on viuen, són aquestes residències de nois, d'una universitat, o bueno... Així... Bé, qüestió. És el típic l'Histillo, no?, i llavors una mica els fa una broma determinada. Saps com funciona això dels virus, li fa una cosa informàtica, i llavors es vol envenjar, i llavors el criden i li diuen, escolta'm, hi ha una pel·lícula que es diu Movie 43, això és pel·lícula 43, no?, li fa aquesta broma buscar a l'ordinador i tal, perquè veuràs lo nunca visto. I resulta que aquesta pel·lícula existeix, però l'excusa és que, a mesura que busquen aquesta pel·lícula per diferents mons d'internet, apareixen diferents curs. I aquests curs matratges són els que estan dirigits per aquests senyors. Clar, explico el primer. Kate Winslet, magnífica. Hugh Jackman, magnífics, o per a senyores, aquest senyor. Bueno, aquest Winslet s'arregla, és normal la pel·lícula, diu per la pel·lícula aquest curt, dins de la pel·lícula, aquest esquetx, per entendre'ns, no?, queden amb el Hugh Jackman, tot ell, ve a arribes, troben per una mena de cites cegues, una mica com de conèixers, han conegut, no, no, cites cegues. Vull dir, l'han presentat, i van a fer, i ell és conegut, és un tio que surt el time, a revisar, i llavors arriben a un restaurant, no?, ell es treu la bufanda, i t'ho juro que no exagero, eh?, si us plau, ara no, i té el coll, els testicles, penjant amb cabells, i tot. Perquè porta bufandes, clar. Imagino el moment surrealista... No, i no és la bufanda, clar. No és la bufanda, no, no, és ell. I llavors s'asseu l'aquest Gwinslett i el Hugh Jackman, i comencen a sopar, i tothom el tracteia amb molta naturalitat, i ell està com a al·lucinada, és impossible, no, no m'hi arribarà càrrens a veure qui els testicles, penjant, clar. I a més, clar, sí, clar, no, no, no, ho veu tothom, però ja és que és normal. A veure, que jo em ve perdó, m'he perdó, qui quizà té la bufanda? La fred, i llavors s'en congeix. Imagineu-vos, ja no segueixo. Imagineu-vos la situació, o està menjant la sopa i li cau un cabell, i es veu com cau, i com sop... Ja riu, ja riu. Però això és el principi de tota una sèrie d'accessos bestials que jo em tornava a boig, jo m'estava partint de riure, però clar. Però la cosa més extraordinària és això. Això és una de les coses, una, una, clar, això. No velo del cabell, la sopa.Clar, però cada una de les set o vuit que hi ha, cada com més friqui, la cosa. Cada cosa és pitjor, vull dir, Richard Gerr, dius, Déu meu, què fas aquí? La Halbertri, què fas aquí? La Halbertri acaba, totalment... Bueno, és una cosa... Us recomano que vagi per dir què és això, clar. Una pitjor pel·lícula de l'any sense cap mena de dubte. Però bé, a veure, és una pel·lícula rara, diferent, actuant fatal. Jo sé que és Richard Gerrard.Messos pebrots o i no... No, no, els pebrots i ja està, res més. És genial, perquè és que és magnífic, és que és una cosa... Clar, és una cosa que passa com a Mari, ja està. Aquelles situacions absurdes, quan, per exemple, el Benestira s'enganxa el testicle, també quan està al lavabo, us et recordeu? Sí, sí, sí. Aquestes coses s'agraden molt als adolescents. Gràcies al coneixement del pròpico, si m'assinava el sabó, no hi sé jo un dia, sí, sí, sí, sí. Com a públic, que això se'n veu, després d'aquí, després d'allà. És un humor gordo, allò que es diu... Això passa, això, oi? És l'humor gros, aquest, no?, per les pel·lícules. És una sola. Després, quan es troba el Halbert i amb aquell... Allò és bestial, allò de la Halbert i amb aquell, que també és de Farrell i aquesta. Ui, ho vaig passar bé. Jo fotia cada riure que em pensava... Bueno, almenys va que estava sol, no estava vivint ningú. No recordeixis que això no és bo.No, en absolut. Que això senzillament és una vagina. És una vagina. Totalment, però que jo no sé com es presten. Però aquests cinc grans monstres com es presten a fer aquestes pel·lícules? És un humor fort, que fa Richard Gher per allà. Sí, bueno, Richard Gher és una altra història. Aquí no entenem que Richard Gher actua amb aquestes... Aquí tenim el 30 i hi ha molts actors i actrius que són donats... Per intervenir i fer una... La història de Richard Gher és pro-masclista, eh? És molt masclista. Perquè crea un iPad per escoltar música que té forma de dona. I llavors es veu que el problema que té és que té de forma de dona. És com pots tenir a escoltar música, no? La seva vagina porta el ventilador per refredar l'equip, no? I llavors els nois van molt surtits i llavors el talloncis t'hi tallen. El ventilador. Tot és sexe, vull dir. Sempre hi ha coses... Sí, imagina't, vull dir. I dit dos i encara seguirien més. Tallem, que si no s'agafa el temps. El gran hotel Budapest, Rosa. Res de cantura. Res de beure, ja tots. Hi ha molts personatges que n'hi ha. Hi ha actors i actrius, sobretot actors coneguts, una passada al repartiment que tenen. Bé, sobretot, ja els altres dies aquí ja s'ha comentat, i els ja més sobretot, que va comentar la pel·lícula, no? Jo sóc una mica una miqueta que t'escol·loca, no? No acabes de... Jo anava a veure que aquest director, el Wes Anderson, allà he fet un altre que era los Tenenbaum. Jo he vist tot. No sé si va per aquesta mateixa línia, no em plaga si personatge és una miqueta... Molt inventat tot, molt de ficció, mig paròdics, perquè veus que sí que fan paròdies d'altres personatges. Està claríssim, no? Diu que fa una mica d'omenatge, també el grand dictador del xapri, perquè surten els soldats nazis. És un hotel que estava en period d'entre guerres, encara viu de l'esplendor, però sobretot tant l'esforç dels seus treballadors, del que porta al hotel, que ve a ser com el Conserge, sí, perquè no és de fet... No és el director, és el Conserge, no? Sí. El personatge del... Com es diu? Del Ralph Fins, que és el Gustaf, que fa d'aquest personatge de Gustaf, que està genial. I després és el seu ajudant, el seu aprenent, que és qui l'ajuda a portar una miqueta aquesta idea, encara hi ha una miqueta... Desfasada, una miqueta allà... Tronada, baix. Tronada, sí, calla de cadet, que aquestes coses ja us ja no es porten, que el món està en canvi i mira encara vosaltres, encara que estofen aquí. Però, bueno, és una miqueta la reivindicació que és, no? I després és molt curiós, perquè a mi m'havia quedat l'atenció, com al diari Espansió, que és un diari sobre economia. Sí, sí. Com va fer una reseña d'aquesta pel·lícula, des del punt de vista de recursos humans. En concret, la va fer a l'Ignacio García de Leannis, que és professor de recursos humans a la Universitat de Calarenaris. Que dius, clar, i diu cine de gestió. Diu, clar, és les aventures d'aquest concierge. Diu que com fa, sobretot, es fixa en quatre punts, que és bo que el que ell també ensenya a la universitat. Diu, una organització diu centrada en el client. Si la teva empresa es entra en el client, en donar-li un bon servei, en la fidelització en què hi hagi una empatia, un carinyo que t'estimin, no sé què, doncs ja t'has guanyat moltíssim, molt a part del teu mercat. Desgustos, tot això. Saber físicament la biografia del teu client, i volia veure les relacions que té amb les seves... les clientes d'Oridó, també és molt divertit. Pràcticament està embolicat en totes, i després, físicament, l'heredan. El deixen comareu, que per aquí es concomensa, precisament, tota la història ja fora de l'utel, a partir d'aquesta de la mort d'aquesta clienta, i tot el tema que li ha deixat un quadrenerència, després, segurament, això. Després, el tema, també, del foment del compromís leal. Leal, que és la gestió per valors. La gestió de recursos humans, per a mitjans dels valors de les persones, fixar-te en cada persona, valorar el que tenen de positiu aquelles persones i saber treure-li tot l'oposiciu, i que hi ha aquella implicació, el contacte psicològic, que no només és un contacte mercantil, de dir, mira, jo et dono les meves sores de feina, també et dones un salari, un sou, sinó que, a més a més, hi ha un contacte psicològic, que això és molt clar entre el concert i aquest nano, el zero, el personatge del zero. Molt bé. Després, una altra aplicació també de... dels departaments de recursos humans, que seria ideal, eh? L'aplicació del concepte del State of Flow, que és el tema, el que ara vull és el concepte que ho neix com el concepte del coach, que això, a partir de l'any 91, ara aquest país ha difundit el Juan Carlos Coveiros, qui l'ha d'això, qui l'ha difundit per aquí, però era un tema que ja fa temps que hi havia un... un nom una mica raro de pronunciar, Sissen Mihagy, qui ja ho va crear l'any 91, i una miqueta com aquí, és l'actuació aquesta formació professional, o aquesta convenciment, no?, de que has de tenir una elevada motivació i un sentiment de recompensa interna, com a treballador, per estar a gust, i per rendir amb una feina, i dius, i no vull canviar de feina, perquè estic molt bé, perquè hi ha aquest grau d'implicació, de seguiment d'identificació. I després també es fixa molt en el tema de la importància de networking, que ara està tan de moda, i això és networking, però s'està treballant conjunt, col·legues de la mateixa professió, encara que estiguis en empreses diferents, que això es veu quan tenen aquell... que necessiten una cosa, proveixi d'un servei, en aquest cas, i com ell truca els seus col·legues d'altres hotels, per demanar, escolta, jo necessito això, perquè ell truca a l'altre col·lega, totes les concerts, que és la màxima figura d'aquests hotels, i com al final aconsegueixen això, això és el networking, treballem, no som oponents, podem treballar conjuntament per aconseguir una millora també a la qualitat dels serveis que estem donant en aquest sector nostre. És un ideal capitalista? Bueno, clar, és que... Sí que ho és, però jo ho faig, a la meva empresa. Sí, però clar, és que... Va bé, perquè llavors vas contactant, i la preu és ho és, això és lògic. Estem al capitalisme, no vull dir que no. És treu d'arrendiments. És allò que quan vas, per exemple, amb una botiga, que això és molt... Jo aquí he fet dues comparacions, també, no? Me'n recorda dues coses. Quan vas amb una botiga a buscar una cosa, o una botiga de serveis, que està aquí al costat, que ells sí que ho tenen, que ells sí que ho venen, no? Això és molt d'agrair. Per tu no és una competència, tu a vegades me'n vaig a la competència, mira que bé que m'han atès, que fins i tot els serveis que es no donen em indiquen on. Llavors, jo encara et reforça la confiança cap a aquell establiment. O, per exemple, a un altre, que amb un carrer comercial hi hagi moltes sabateries, o moltes botigues al mateix sector, que hi ha comerciants que això no ho entenen, diuen, no, no, perquè tindrem competència. I això ha demostrat que és on més s'esvent. Per què? Perquè els consumidors sabem que si necessito unes sabates del tipus que sigui, jo sé que hi vaig allà i tinc diverses botigues allà. I jo sé que en aquell moment ja l'estiraré, amb una o en l'altra, però ja tens... És una zona de fluència. I és un benefici per totes les botigues. Al final és un benefici per tothom, exacte. És una zona especialitzada que... exacte. En canvi, una d'aquí l'altre no és complicat. Home, és molt interessant aquesta reflexió. Jo he dit que era, això sí, molt, molt, molt. Molt bé, molt bé. I mira, aquest punt de vista que tu has fet, que m'agraden molt. Molt, eh? Però molt, eh? No, no, no, què? I l'altre, el cotxing... Ens quedem set minutets. Jaume, tres minutets per parlar d'aixucar. D'aixucar. D'aquest western. Bé, l'aixucar és un divertiment d'aquells tan macos, d'aquell ideal absolut, no? Vull dir, estem amb un pistolet rotailor, com deia, que és un xicord que més aviat no destaca. Si el realitzador hagués triat el Barlon Caster, no se'n surt, perquè és massa... Massa, massa home. Aquest en canvi és més petitó, és de lloc senzillet. I llavors, doncs, és un home que està menys tingut per una xicota, que encara que no ens ho sembli és de classe alta. Allà a Norte-Mèrica també et xisteix. I a l'oest, també. I llavors, es retroben amb un ranch, amb un fort d'aquest, avançat i que vagiu dels indis i que els hi proporcionen, tot el que els hi han de proporcionar, perquè no agarregin, i en definitiva perquè no es morin de gana. Però en aquest fort, tots els soldats i fins i tots els oficials que hi ha, doncs són castigats. I això és el que és singular de la pel·lícula. Això no pot ser. Però està parlant d'un western clàssic. Jo crec que és molt clàssic, això. Magnífic, d'aquests que ha dit això. Però molt bé, tu. Hi ha una... a l'estil del rostre... I penatrable. No, a l'estil del rostre. No, home, no. Aquella del clínisbut, que és... que s'anamora d'aquella noia, que és la història dels profundes. El genet Pàlid. Hi ha una aventura igual que aquella. Està molt bé, això. Fantàstic, perquè en l'època això no es donava. I llavors vaig dir, ostres, tu. Que anava avançat, aquell lladre. Perquè esclar, ells dos tenen el déficit d'haver hagut de tirar un cap a una banda i l'altre cap a una altra. I ella va i li diu ara. És ella, eh? Ah, ella li diu. Molt bé. No, jo... no, eh? Què? Desdessen dos minuts, Rosa, i ara parlem del final. Comenta una pel·lícula. Aquesta cançó és magníssima, eh? Bueno, és el Cris Isaac, amb el tema Wicked Game, que és una pel·lícula... la cançó va sonant constantment, no? Allò per la pel·lícula, que de... Corazón salvaje... És que s'acaba d'espatllar. Però bueno, li fot un cop i això funciona a copes a vegades. Molt ràpid. Corazón salvaje, David Link, és una pel·lícula posterior a Blue Velvet, que el ja molt li encanta, aquesta pel·lícula. Tenim a Nicolas Cage, tenim a Laura Dern, o sigui, la tenim present, no? Ell és un home calent, calent a refresc, amb l'especte... Vull dir, una persona amb una sèrie... Bueno, amb un tio xulet, no? Del mig uest, aquest americà, no? I a partir d'aquí té una relació amb una noia, que és a Laura Dern, que és una noia així, com molt... Bueno... No és un comentari masclista rosa, una mica tunteta. És tunteta. Hi ha persones de tot tipus. Aquesta persona concreta és tunteta. Ell és un xulo i ella és una tunteta, per l'enclar. Vull dir que tan un com l'altre surt amb mal d'allonsis, no? Cal per a qualsevol. I llavors, la qüestió és que viuen una mena d'aventura, no? Més o menys cap a una fugida endavant, no?, per poder estar junts, i la mare, la sogra, odia profundament aquest nano perquè no ha pogut aconseguir una relació amb ell, sexual, s'entén, no?, i la repúdia. I perquè sap una sèrie de coses que té a veure amb aquest món fosc de David Link, que hi ha aquests personatges que apareixen, la Leyan Lat, que és aquesta sogra... Això, de fet, és el Eduardo, que passa, és transformar-ho. Exacte, amb totes les coses, que són personatges misteriosos, que apareix a Twin Peaks, després, això, no? No, i Twin Peaks. És un procés, no?, i uns personatges que apareixen. Per allà, l'ésser de Rosalini Sur, tot amb el cabell, oxigenat, amb unes selles negres, vull dir, anar a 20. És una cosa, vull dir, que no explicaré molta cosa, però està molt bé. Molt bé, sí, sí. M'agafen grans de veure'l així. La banda sonora és del... D'Angelo Badalamenti, com sempre, la banda sonora és general, el que sona de fons, no?, i el... Això és la cançó principal. Aquesta i el Love Me Tender, de Elvis Presley, que li canta, i llavors, amb el que pel·lícula avança també, el final és una miqueta, se n'hi va una mica al cap, eh?, el senyor de building, però té un happy, un final feliç. Això és important. Reviseu-la, per què és de les poques intel·ligibles del senyor, o bastant intel·ligible, o bastant plana del senyor de building. Rosalini, tenim dos minuts. Per comentar-lo del cinema és... Sí, recomano moltíssim, perquè segur que estarà molt bé. Sí. El cap de setmana, 3 dies a la mateixa hora, 3 quarts de 8, talvés, ara fan la pel·lícula Les Maestres de la República. És un documental. És un documental que va guanyar aquí d'aquest any 2014, guanyat al Goya, el millor diarmetratge documental. Està dirigida per la Pilar Pere Solà, no? I s'ha fet, precisament, i s'ha fet al fórum, precisament també ara, amb conmemoració també de la proclamació de la Segona República. Molt bé. Mira, la data ha recordat que és el 14 d'abril de 1961, va proclamar la Segona República. Només va durar fins al 1 d'abril del 39, clar, ja, quan va acabar la guerra, perquè va acabar amb tot això. I és una miqueta, és un homenatge amb aquestes dones, que eren dones, que eren pioneres, que vivien d'acord amb la seva manera de pensar, independent, a favor d'una educació laica, respectuosa, progressista, mixta, nois i noies... Allò que va tallar la guerra. Exactament, no? I una miqueta és el tema de la institució libre d'ensenyança i tot això. De l'aixonat amb això, ja ho comentarem també un altre dia, o després, quan comentem la pel·lícula, novel·les de Josefina del Découa, que precisament parlen d'aquests temes, perquè tant la seva mare com la seva àvia, com ella mateixa, van semestres, i llavors ja té una terúgia, també, precisament, sobre aquests temes. Sí, sí, sí, molt bé. I ja està, i després també una miqueta recomanar... Bueno, recomanar, o una miqueta comentar-ho, que segurament està molt bé, molt bé. A la filmoteca, un cicle cortet sobre un d'Albenet Casablanca, que és un compositor i musical·lec de l'auditori, que situa la música en el cinema. Llavors ja va fer la masterclass d'introducció, però després, durant uns quants dies, fins al 30 d'avui, se n'aniran envietent 8 pel·lícules que l'ha triat, per estudiar precisament la música com se'ns fa servir. Moltes, el balçat de la sorpresa, el vèrtego, el càdalfo, el càdalfo, el van, el 2100 de l'espai, el Saravan... Ui, és que, ui, això són molt bones, això, eh? Són molt bones, molt bones. El desvi, no ho sé, un... Ah, s'ha acabat, això. Doncs, 5 segons per dir que bones vacances, que tornem a passar la setmana Santa, eh? Que vagi molt bé.D'acord? Bé, adeu-siau. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir-la. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de púl·lica està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure un munt d'aquests greus més de casa, i amb moltes oportunitats molt festivals. Tu t'equivoques en un penal, en un basse a Madrid. Pots quedar clossificada per vida. Tot se soluciona, vol temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim-se en just en directe. Cada matí, de 10 a una. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda, de 5 a 7, parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història, o el que passa a l'Extrarràbia, i també parlem de televisió, esports, bandes conorats, o fins i tot motius positives. Cada setmana connectem amb el que és el de joves de Sant Just. Fem un caràcara amb les de segon d'això, i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim una vostra analogia, els videojocs, els llibres, i el que és el de Sant Just. De 11 divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el Chill Out, la Smooth Just, el funk, el sol, o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de 11 divendres, i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Just Club. Qui esperem? Fem un caràcter. O millora'l. Des del nivell inicial, fins al nivell d'est. A classe, o des de casa. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en la relació social. Informa't en el web cpnl.cat. Em vaig dir de 18 mesos, un any i mig, a l'hospital. I el meu pensament va ser... Quan surtis d'aquí, què faràs? Te vas en por, perquè aquest món no està fet per tu. D'acord? Tu has de lluitar dia a dia. Sempre penses que tu mai et passarà. El dia que et passa, company, ja no hi ha marxa enradera. Sí, podem evitar-ho. Servei català de trànsit. Generalitat de Catalunya