Babilònia del 24/4/2014
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
No, és que estàvem amb el ratllo del Vientos Levante, ni xijiros ni conponios. Ni xijiros ni ponios. En fi, ja està. És una pel·li que era veu autobiogràfica. És una pel·li on veus el Gaiomi Azaki convertit en un personatge... És a dir, és un institut autobiogràfica, és històrica, és una història d'amor tractada amb una subtilesa bestial, és una història d'un personatge cuidat fins al punt de dir... Hòstia, si és que sembla que està avorrida la pel·li. És tan bona que sembla avorrida, molt bé. Hi ha molta gent que es va enfadar quan la van veure, que s'acompanya un xijiro. És una pel·li que va sobre la Segona Guerra Mundial, sobre la seva passió dels avions, de disseny d'avions, etcètera. Té molt de drama, té molt de estudi de personatges. Jo la trobo màgica, igualment màgica, però no en el mateix sentit. I la recomano com una de les més importants de la temporada. Bueno, doncs queda apuntada aquesta pel·lícula que no recordaré mai com es diu... The Wind Rises, The Wind Rises. ...malacent en japonès, Cáce Tachino. Cáce Tachino. Jo de tota la vida ja em sembla que li diré... Chao Hayao, com que és la seva última pel·li, chao Hayao. Última recomanació de la setmana. Ai, adeu, fins aquí, fins a dies. Que faci tot molt bé, gràcies per ser a l'altra banda. Adeu, Carles, gràcies. Gràcies, Carlos, gràcies, Carles, adeu. Adeu, Xavi, gràcies. Doncs benvinguts a un dijous més al Babilònia, un Babilònia primaveral. I estem aquí tots, eh, gairebé, perquè és que és el que diem, eh, abans de començar programes sempre parlem nosaltres, i avui estàvem aquí combatant la xerrada, vinga, va, portem mitja hora parlant, eh, clar. Estàvem fent la tertúlia. Bé, bé. Ens fa falta la cerveseta. La pre-tertúlia. Això és el pre-calentament. El pre-calentament, exacte. Aquí ja tenim les veus, ja, preparades. Sí, sí, ja tenim preparat, no? I les idees. El pre-calentarem perquè els hem de parlar de l'almanac del cordillot, ahir abans, eh. I això vull dir que ja està la cosa calenta. Bé, no, no, però parlarem de recalent, eh. No, no, cal. Creixendo, creixendo, va bé. Parlarem d'una àvia. És que no, no, trobo que no està bé de la manera que ho posen aquí. D'una vella. Una vella amb un insult, això, eh. Bueno, ho canviarem. Exacte. Parem una mica el somari. Comencem per una sortida que vam fer, parlant del romànic Barcelona. Hem tingut la magnífica proposta del capallà d'alguna estida Sant Pau. El monestir de Sant Pau ens ho va explicar molt bé aquell senyor. Ja parlem ara, del que vindrà. Tot seguit, el que dèiem, no? El Jaume traurà el seu cordill per parlar-nos del manac i de la valdufa. Això ja s'ho farà ell, perquè aquestes coses, avui ja no vull fer més comentaris. Que vols dir que el cordill el tinge dins una capsa? No. Enlloc, enlloc. Bé, eh. Jo em quedaré aquí a l'estudi. Jo em quedaré aquí a l'estudi. Jo em quedaré aquí a l'estudi. Jo em quedaré aquí a l'estudi. Exacte. Tu no marxis, eh. Ara va dir una vegada que allò. Seguirem parlant de literatura amb un llibre peculiar d'aquests que dius, mare meva, ja ho explicaré. No hi ve ni malament. És una cosa rara, que es diu la Cambrera, d'un script alemany que es diu Marcos Orts. No hi ha més productes per a la societat actual. Això té moltes xits, eh. I de cinemat tenim dos novetats. Una és la Pitchó pel·lícula de l'any, que he pogut veure jo, guanyadora de 6 premis Ratszy. Ja sabeu què és, els Ratszy, això dels Òscar, però del revés, que es diu Movie43, Movie43 del Peter Farrell, que va fer el que passa com Mari. Ja ens en situem. No vol dir gaire, tampoc. No, és el que passa com a mari. Bueno, però jo està bé, té gràcia. Però és que això és encara molt més enllà. És un pinapla. Però és una comèdia que va tenir molta fama. A seu dia va ser. Potser més conegut els farrelis, els germans farrelis. Sí, sí, sí. L'hem donat sis premis, i el motiu és que ha d'unir-ho. Una altra cosa rareta, no? El gran hotel Budapest, no? Budapest, d'unir-ho. Sí, sí, però ja veureu la... Faré una miqueta de comparació amb una explicació que fa una interpretació que fa des del diari Expansion. Fantàstic. Una d'economia de la motivació de personal. De la motivació de personal. I llavors, a la part una mica d'arrestrenes o pel·liques anteriors, el germà es parlava d'un western dels anys 50 o 60. És a dir, xuca. És una cosa que jo no coneixia, tampoc, però el germà... El actorsi que el coneixes es diu Rod Tyler. Rod Tyler. Hombre, aquest és un clàssic. Un pare deia moltíssim aquest senyor, mare meva. I també parlem d'acord salvatge de David Link, que és una d'aquelles pel·lícules del Link que acaben bé. Ja, per on? Sempre d'acaba, que no saps ben bé per on va amb el senyor David Link, però en aquest cas acaba molt bé. I per últim... I ho té molt clar. I la Rosa es parlarà del final del cineforum del Baix Obregat, i un cicle de música i cinema, que serà recomanacions que tindrem en compte per aquests dies, que venen per aquí davant. Hem de fer dos esmenys, abans de res. Bueno, primer de tot, escoltarem la cançó de Corazón Salvatge, El Wicked Game, de Crisaesa, que és una cançó preciosa, que ja recordarem. I també posarem de fons a Paul McCartney, perquè avui es compleixen 44 anys que va deixar els Beatles i 44 anys de carrera en solitari. Que es diu molt, eh? Més els 10 que portava de Beatles. Adéu, adéu, adéu. I també farem recordatori del Mickey Rooney, 93 anys, a l'atern jove, que es veu que era un casca rabies. Un nen prodigy. Havia estat un nen prodigy. Sí, sí, amb aquell cos petitonet, poqueta cosa, però que era... Enxerit. Amb la Júlia Andrews, no com es deia aquella. En Júlia Garland. Va fer 8 pel·lícules. Va ser l'aparella de Hollywood. Es va casar amb la Wagner. Ens hi podem passar una hora, si vols. Sí, es va casar moltes vegades. 8 vegades. Però la primera... Ara ve, va. La millor era jo indirectament proporcional. Sí, ah, i només en jo. Ai, ai, ai, ai. Ara parlem del Cordir Rosa. No, el Cordir. No, no, no. I també un esmena. Un dels últims genis de l'escultura, molt criticat, tot seguiria el Josep Maria Soviracs, que ens ha deixat en 87 anys, que va fer, per aquells que una mica ho sapiguin, la façana de la passió, l'altra façana coneguda de la Sagrada Família. Va ser dos anys 1985 i 2005. No em vull equivocar, 2003. I també recordeu que va fer el mateix, que en Gaudí va viure, a dins de l'església, mentre et donava aquests 18 anys, no? Vull dir que va estar fent aquesta façana, una façana molt problemàtica, per la forma de plantejar, no? Però en Gaudí ja s'havia que haver deixat, i va acabar la façana del naixement. Va dir, a partir d'aquí, les altres façanes, que ho hagin acabat altres generacions, no? Per aquesta forma de fer aquestes figures molt retallades i molt amb moltes punxes, no? Però bé, és la façana de la passió. Per tant, a partir d'aquí, és la façana del dolor, no és la façana de la glòria, ni la façana del naixement, que és una façana festiva, sinó que ja he quedat bé. A mi no em desagrada aquesta idea. Però bé, ha fet moltes més coses. Però, senyor Sovirac, era un gran de l'esculatura, i, bueno, li s'ha de tenir en compte. Faltaria, d'acord? Bé, doncs, bueno, parlem de la sortida del romànic, perquè hem de dir que la Rosa... ens va veure una coseta, explica'ns-ho tu, que... Sí, com va ser la idea? Sí, com va ser la idea, exacte. Mira, senzillament, perquè vaig fer unes ambicents dels fors, una visita que diu a la volta comentada, amb ambicents, en diferents presidrets interessants, culturals, arqueològics... I llavors vam visitar el Molí dels Frares, que actualment és un... el Molí de... de Zareals, de Blat, i així, no? Que a més tenia una mena d'estany d'aigua, i llavors era Molí amb aigua, no? Funcionava amb aigua i tal. I clar, tot això t'expliquen i tal, i clar. I, bé, ara són dependències municipals. Ja hi ha solució econòmica, el servei del cooperació, tot això. I clar... I llavors, ho vaig preguntar... Escolta'm, sempre parlem del Molí dels Frares, però de quins Frares, no? De quins Frares, quins eren els propietaris d'aquest Molí? On t'estaven aquests Frares o aquest monestir? I em van contestar, dir-me'n, és que són del monestir de Sant Pau del Camp, a Barcelona, i dir coses que tinc ganes de conèixer, aquest monestir. I va ser la proposta que et vaig fer, Cesco, de anar a visitar aquest monestir, que es veia, vam veure que era un monestir romànic, i tu ja vas dir, n'hi ha més cosetes romàniques a Barcelona, que val la pena, a Barcelona, ciutat... Exacte. I és per això que vam començar, doncs, a aquesta visita, a Sant Pau del Camp. A Sant Pau del Camp es va seguir així molt ràpid, hi ha 6 emplacements. I moltíssimes gràcies, que va estar molt bé. No, però a part d'això... Que facis un desit, que diguis un desit, si que t'acompleixin, això és molt important, és molt de greia. I la gràcia és trobar la persona dient. Exacte. I la vam enceptar. A què es deia? Em vas dir, Cesco, hem d'anar a veure la Roma renaixantista. Jo vaig tan bé. Uai, va bé. En cantar-te la vida, ens anem. Vull dir, amb l'escusa, la vaig fitant. Vinga, ja busquem un vol baletí i aquestes coses. Ara comentarem la visita que, en aquest cas, el monestir de Sant Pau, que jo vaig fer una mica d'introducció, hem tingut la gran sort que el pròpia cap allà, que fa de guia, els diumenges, va fer una explicació meravellosa. És el que diem, aquella gent que... Tot o més de la meitat, ja ho havia dit. Però tu ja ens havies fet tota la visita. A mi em va anar molt bé, perquè també la gent és molt maco, quan et fan una visita concreta, una persona que porta ja dins molt de temps. Perquè, clar, són gent que va investigant, s'ho va la marxa. Ah, ja, s'ha especialitzat, ja és profundit molt. Guies, cantaires, no em trobes gaire. No, és que tot de començar per aquí, precisament. Ara us faré una prova d'acústica, si voleu. Ens va veure tan interessat fent la visita, que va fer-ho, us faig una prova d'acústica, i es va col·locar l'altar de cara a la paret, i llavors va començar a cantar Can Gregorià, i aquella és la que va sonar. Sona magnífic, impressionant, magnífic. Però també el Jamó ja li va preguntar, recordo el cap allà, i li va comentar si realment això estava estudiat. Jo crec que amb l'època romànica no hi havia cap estudi. Bàsicament és una qüestió del moviment, del so. Estem parlant d'espais que són absis, són espais semicirculars, i amb una cúpula, que també és semicircular, amb unes altres connotacions, potser de forma semiesfèrica, però amb un altre concepte. Clar, i quan passen per aquí el que sona la veu, o un so en lògica patini, que corri per tota l'església. Jo sí que segur que puc dir que a l'època gòtica sí que s'ha començat a mirar l'acústica, la llum, la incidència de molts elements. De construcció, això sí, perquè ja n'estudis, de l'abat suger, per exemple, el sandenís, i bueno, hi ha altres qüestions, violets de duc, posteriorment, el segle XIX, que va estudiar, tot això. I se sap, però el romànic no tenia inconstància. Per tant, jo crec que és una mica la inercia pròpia de la construcció, i que t'anava a donar, doncs que també segueix, però d'octubre l'any 1200. Em permets a fa pensar en la història del cinema, quan es va invertir, o quan un seguit de persones experimentava sobre les imatges en moviment, jo crec que no hi havia cap, no n'hi havia cap que es plantejés, que allò podria ser una manifestació artística. És com un intuitiu, com una cosa intuitiva. És que és tècnica i beba, i ho aconseguim. Sí, o segurament... Al nivell simbòlic, sempre és més agradable i més acollidor d'una edifici rodó, de planta rodona, que de fet és això rodó, que no pas quadrat, o que no passa amb angles. És que no oblidem que, bàsicament... I suposo que la figura, la idea, la idea de Déu... La pregino una veu com aquell, amb un racó estudiat, perquè això sí que s'ha fet posteriorment, i amb unes alçades molt doble o triple, vull dir, allò, no, eh? Les alçades són molt importants. Hòstia, tenim això a veure què. A veure, a Grecia i a Roma s'estudiaven. O veient que s'hi feien d'aquesta... igual a l'experiència, amb la pràctica. Si veien que les consciències d'aquesta manera tenien bona solidaritat... I ja funcionava bé, doncs endavant. Ja està, i de fet posa'l això als museus, o als fraras, o als components de la cura del cor, del cor que es col·locaven al altar, perquè hi havia més unitat d'aquí, se sentia ja per tota l'església. En canvi, si la solidaritat hagués estat al revés, sempre a l'entrada, a la porta d'entrada, potser hagués col·locat allà al cor. També pensem una cosa, pensem que fins al concili de tren, els capellans miraven cap al altar, no miraven cap al públic. Per tant, aquest descobriment és molt fàcil, m'agradaria que ho sàpiga cantar, sonava tot. Clar, fèiem desquena, totes dues. Sí, sí, sí, fèiem desquena. Si s'hagués posat de cara, aquest efecte seria diferent. Sí, fèiem mirar la forma, mirar la cosa. Exacte, i a partir d'aquí, quan llavors... I llavors va ser quan, mica en mica, va voler evolucionar les formes, aquests capellans, que miraven cap allà aquests retaules, aquests pintures murals, com ells eren d'esqueres, allà t'estaven ensenyant, no t'estava dient com els ho feien en Yeti, i el poble era en elfabet, pobre meu, i llavors l'únic que tenia era aquella imatge, i per això van evolucionar aquests retaules fins a límits inhospitats, perquè et van posant la vida de crits i tal, i aquí anava parlant amb Yeti, i ja vaig ser a Salésia per salvar-me, i res més, no? Jo que sí que ho dic, que són elements... Una manera molt, molt bona és la valoració de gent que s'organitzava, encara que fos a partir d'una ordre, però que s'organitzava, i a més a més de fer el bé, que és bàsic, no? A més a més, s'ho havien de muntar, precisament, per d'allò, perquè el bé és molt més bé, vull dir, aquí. Però és el que deia, l'emplacement era un lloc, que jo es diuen que es tallava a la D, sinó que és el que deia amb no corrents d'aigua, no posicionament del sol, hi havia d'un procés... Això era essencialíssim, no? I si podia ser la millor comunicació possible, doncs, a qualsevol punt de la ciutat, i tal, que es posava a extremurs, bàsicament, quan la ciutatera estava molt carregada, com a cas de Barcelona, de Barcelona romana, estava a tope, clar, que va créixer prou ràpid, no? I per això va acabar fora. Però, bueno, que em refereixo que és un espai que va ser molt curiós, i que realment, bé, doncs jo crec que ens va ensenyar moltíssim, també, bàsicament, els coses noves, que fins i tot jo no coneixia, i que ens va quedar moltíssim l'atenció, no? I, bé, i comentant per sort, perquè la gent ho sàpigui, doncs el que diem tenim un estil de Sant Pau del Camp, tenim la capella de Sant Jatzar, per si algú vol mirar per internet i vol apropar-se, igualment, veure, doncs, un espai... Amb un matí es fa, que li et faig xoc. Sí, sí, sí, sí. Llavors, la porta lateral de l'eslesi del Pi, que hi ha unes uns capitells, la porta lateral de la Catedral, també hi ha uns capitells, no? També es podria considerar la capella de Sant Llucia, però és un moment molt final, però també es podria considerar, i després hi ha, sobretot, la capella de Marcus, que és una capella que està al carrer Moncada, una mica més capa dins, i que també és una presència macà. Hi ha un altre edifici que està molt desvirtuat, però que la part de dins encara es podria veure o podem intuir aquestes formes, que seria amb un estil de Sant Pere de les Puelles, que està allà al carrer Trafalgar i tal. Però per fora no té res a veure, per fora és un gòtic final retocat, i per dins sí que veus una sensació, però l'únic lloc on veiem una església amb condicions romànica a Barcelona és a Sant Palau del Camp. Això que la gent ho tingui clar, a més, és molt econòmica, a l'entrada, 3 euros, 2 segons si tens una edat, si ets estudiant, si ets estudiant... Exacte, depèn com sigui i val la pena. Val la pena més fer-la guiar amb aquest senyor, perquè ho fa meravellós. I una cosa, sobretot, que és una característica única d'aquest monestir, que el claustre, els altres del claustre, que són lo volats, són únics a... Bueno, m'has dedicat tota Europa, però segurament a tot el món, perquè aquí hi hagi romànic Europa, no? Sí, no, a veure, no crec que hi hagi romànic americà, ni a... Però com és una forma arabica, que és una formació ara, potser l'ho millor per la zona d'allà a Turquia, però no ho crec, a mi no em sona, tampoc, no ho sé, tot, o sigui... Però aquí a Europa és l'únic claustre així, amb aquests arcs lo volats, petitet, el claustre així, és una forma quadradista, però no és tant tot quadrat. És preciós, és preciós. Ara que estem amb aquest, bueno, que ahir hi ha hagut aquesta setmana, doncs aquest procés d'anar al Parlament espanyol, i el senyor també ens va explicar una història molt interessant, probablement, si mai es proclama la independència, haurà de ser d'aquest balcó. Ah, sí? El balcó del costat, que vaig dir que era la casa del... Ah, sí? La casa del rector. Sí, el rector és, no? Sí, sí, però no crec. Si es fas, farà des del balcó de la genèdita. Això ja serà un clàssic, no?, des d'acabar a sortir al... al Terravilles, no?, allà, doncs. Sí, però saps què passa? Depèn les tradicions i fan dues sortides. Ens estan portant en un camp, o en un terreny, que s'haurà de posar molta imaginació, per tirar endavant, en definitiu, aquest projecte, i potser sí que el voldria dir, escolta, allà. Perquè ell no va... Ell ens ho va recordar, i home, el senyor Salveia, que tenia pes. Específic, eh? Específic, jo diria que sí. Però jo crec que faria falta un espai amb una esplanada, i crec que serà ple de Sant Jaume, o el Parlament, o algú que sigui molt gran i tal, no? Bueno, Jaume... O tota la muntanya de Montjuïc, oi? Exacte, exacte. Molt bé. No callis. Segueix parlant. No callis. Parlant d'un comentari d'aquest almanac que porta Sant Xulo sempre, no he dit res més, eh? Obro la caixa. Exacte, vinc. Elmanac i la valdufa, parlant de la valdufa. Després la valdufa, sí. Vinga. Diu que s'esqueia el 30 de març, quan una vella, com deia, jo diria una senyora gran, formosa, esburla del mes de març, dient que boia el fred de les ventoleres del mes de març, no? No li havia pogut matar cap bèstia del ramat, això ho deia la vella. En fadat, el mes de març va demanar menllevats uns dies a l'abril. Abril, gentil, deixa'm en un, deixa'm en dos, deixa'm en tres, i amb un que jo tinc, seran quatre. I el bèstia de la vella farem per... A veure com ho diu això, per nevatre. En definitiva, farem alguna cosa, no? L'abril va deixar uns dies en el mes de març, que els va convertir en grisos, freds i plogosos. I des de llavors, dels malts dies de l'abril, endiem els menllevats. Ah, vale. Ara us explicaré una cosa, per això us estic dient. I el ramat de la vella, què va passar? Diu que, almenys, no saber-ho. Bé, la qüestió és que...Molt bé, molt maco. La qüestió, i ara ve el que també és interessant, perquè això, quan ho he vist, vull dir com... Resulta que aquesta setmana passada vaig estar amb un grup de famílies que discutim entre nosaltres, com ens hem d'orientar, si tenim alguns problemes i tal. Vaja, una teràpia, no? I llavors, un del senyor es va dir... Tu no saps això del mes de març. Diu que el març arribava a menllevar tres o quatre dies a l'abril. I això, que... O sigui, això era la setmana passada, es diu, hi ha voràs aquests quatre dies del mes d'abril com no farà bo. De fet, va ser així, eh? I llavors va ser, quan ens va explicar, doncs que això era una història del camp, en definitiva, no? Sí, sí, sí. Llavors hi ha una altra cosa que penso que també està molt bé. Estem entre primavera i l'estiu, el Mussol Pirineu, nia i busca amagatalla les escleixes de les roques, per pondre de tres a vuitous, doncs sortiran uns pollets de color de xocolata amb taques blanques, no? Llavors diu, el Mussol fa... Fa por, els caminants. Pot ser silenciós, però quan cau la fosca, xiscla. I sembla que es queixa, com si fos un ànim en pena. En definitiva és una altra d'aquestes cosetes. Que no sé, jo trobo que fa gràcies, no? Està bé, està bé, és molt interessant. Tot el que és la ferva... El cordilló, tanco la caixa. La ferva ocultral, l'origen de les coses, de les frases, de les... Aquells temps que et passaves moltes hores a la vora del foc... I com si s'explicaven les coses, no? Per què passaven les coses? Clar que sí. L'has d'explicar, no? Després de la compta d'històries... Quan hi ha l'estiu, són ties, el que veia i parlaves amb el veïnat, això és cert, això ho he vist. Això és socialització. A vegades era un motiu... Ara ha agafat la consola... I treu a la cadira això, l'estiu, no? Treu a la cadira al carrer i està allatjant amb els veïns. Home, hi ha una altra cosa que també es va... Està amb un d'això, amb una terraça d'aquestes... Doncs sí, clar, també. I això també fa... La connotació hi ha més de consum, no? Canvi la trona, una miqueta més d'això de socialització, de convivència entre l'ahir... Home, un porrot de vi... També, també, també corria per allà, no? També, també, també. I que de patorrat, a vegades, no? Sí, oi, una mica de festa, també. I una mica de... I tant. I tant. Jo estic guajava també... Estava aquí a prop, acabava i tal... Estàvem una barriada, recordo quan jo tenia 10 anys. Estic guajava i tot? Sí, sí, clar. A la bar, imagines, no? Ah, a prop de la platja, amb la brisa... Estàvem amb el meu oncle, ja teníem una... A mi em va sortir el carrer amb la cadireta i em pensava... Mira, dels mal temps, dius, mira... Una cosa potser el millor no tant d'aquí, d'aquells dels anys 70 o 80, que ja era una cosa com que ja no es feia, que és potser el millor més de castella... I aquí es feia menys, no? A menys que la mínima enlloc estan entre cometes més... clar, més propers a la ciutat, no? Potser amb un poble més de muntanya, d'altrineu, és més normal. I, clar, i amb el temps, a mi em feia gràcia. Jo m'agradava moltíssim, no? Perquè jugava amb tothom allà, amb els nens, les veïns, cotilleia, abans, xerrava... Em deien que guapo estàs i em tiraven d'aquí, com jo sempre he sigut gran, de la Galta, no? I em tocava en el cul, jo recordo, sí. Però en sèrio, amà... Aquest nen estava fòric, jo com estava a Fortote, em passegava en el cul, però de bon rotllo, eh? Que menja aquest nen ho va tenir en cul fort, dius. Sí, sí, sí, clar. La meva mare contentíssima, esclar. Però, bueno, mira, és el que hi ha. Que intrenyable, no, aquell intrenyable. Tu les passegaves al cul, a mi no em feies gràcia. I aquí a la cara tampoc. Ai... Al mig, mig de tot això, hi havia una cosineta, que d'una manera o altra... Sí, sí, és bueno... La valdufa. Ai, la valdufa. Tu ja havia jugat a la valdufa, suposo. Un desastre, jo era molt desastós. Ah, sí? No, jo no, amb això. Ja som dos, ja érem dos, doncs... Bueno, tu més cap aquí, o més... A mi també li ha jugat una mica, eh? També era juguina de nenes. Ah, sí, sí. Però torna a estar de moda, eh? Sí, sí. Bueno, torna, ara més aviat ja no, eh, altra vegada. No, no, jo he vist molts escrius. Una mica és diferent, és de plàstic. Més supermoderna, és així. I ja està preparada per llançar-la i sortir bé. Sí, però això fa més aviat un any. Ara ja no em veus gaire bé. Ja ha passat aquesta moda, gràcies a tu. I les ve jo que tinc... Clar, clar, clar. Doncs ara ja estan allà ben guardades, tampoc, però estan guardades, no? Doncs bé, bé... Què dir de la Baldufa, que no el coneixem, no? Doncs es poden fer tantes coses amb la Baldufa. I tot i que el seu origen diu, diu aquest senyor, que és el senyor Andreu Mas, que fa aquesta bagul d'estiu, això era aquest any passat, que ho feia, i aquest estiu de l'any passat, sí que estava malentablement de moda. Estava de moda, sí. És molt incert, des de l'any 4000 abans de Crist, ja s'han trobat exemplars, en definitiva, que tenen a veure amb la Baldufa. O sigui, que allò... No ens batzeu, que això fa quatre dies... No, no, això ja... Jo encara les que conservo una mica per allà, perquè allò que no ho fas tot malbé, és d'aquestes de fusta, com més bona fusta millor, perquè tot sabem que això també es podia tirar, de manera que, pam, no, picaves contra l'altre, i les treies de la Rullana que feies, i, vaja, vull dir, com allò de les bales amb el titulet, també. Les ganies, amb el titulet, sí. I les bales, sí. Sí, tenies una bala bona, molt bé, però com que fos un desastre, es tracava, dius, bueno... Com la tinguessis de fa, que estaves perdut. Clar, clar, clar. És que era molt interessant tot això, no? I també s'han trobat, doncs, coses de material, la Troya, la Pompeia, i la resta de baldufa més antiga del món, que és... que es conserva, doncs, en el museu britànic, es tracta d'una inscripció exhumada a Biósia, a prop de Teves i de Tade del 1250 abans de Cris. Però això és... Sí, és una d'Egypte. Això sap de Gipsi, bueno... Perió d'Egyptia. Diu que les primeres estaven fetes amb fan cuït, no? Sí, sí, m'ha cridat molt l'atenció, no? Sí, sí, jo no ho sabia. És una subina ben antiga, aquesta té solera. Té solera. Molt bé. Molt bé. Ja sabem l'horitzem de la baldufa, que és d'aquelles coses que a vegades queda mal aire, no? Molt bé. Parlem d'un llibre, ara. Un llibre que hi pogut llegir molt petit, molt curtet, de 100 i poques pàgines, que es diu la Cambrera, d'un tal Marcos Hors, un senyor alemany. D'acord? El llibre comença... per parlar d'una noia, una dona jove, ni gran ni petita, la qual ens donen premises molt puntuals, de realment del que és a seva vida. Però ja t'adavanten que serà una mena d'homenatge a la solitud, d'aquesta noia. Ja t'ho diuen d'aquesta manera. Sabem que vam donar a la casa de la seva mare, per fer una vida determinada, i, intuint que va tenir una relació fallida amb un senyor, sabem que ha estat 6 mesos reben una teràpia, però no tenim cap referència més. No sabem ni el per què, si ha hagut una influència a la mare... Troba una feina quan surt d'aquesta... Perquè és cert que està bastant temps, també... No especifica granament, però es solentén que aquests 6 mesos no ha pogut treballar. I llavors, a partir d'aquí, li troba una feina que és de Cambrera, però de Cambrera d'Hotel, de netejadora. I aquí es comença a veure una miqueta, una miqueta que és el que li pot succeir. Té una obsessió absoluta per la neteja. Això és el element essencial. És a dir, neteja fins i tot els somiers. Neteja el darrere dels quadros. D'acord? Neteja qualsevol cosa. Tot, vull dir, és una absoluta meravella. Estan encantats. Fa hores estres perquè ja vol fer. Perquè quan arriba a casa no té res a la vida. D'acord? Hi ha una cosa molt peculiar. Resulta que arriba a moment que l'únic moment que ella es troba feliç és quan s'amaga a sota dels llits de les habitacions de l'Hotel. I un cop a la setmana ho fa. Però canvia de diferents habitacions perquè vol compartir la vida dels altres. Aquesta vida, tòricament nocturna, amb què ella es troba acompanyada. I amb una d'aquestes nits que... Sí, sí, sí, és una cosa molt curiós, una cosa molt rara. Sí, sí, sí. Però mentre està sota, està netejant el somier i el matalàs de sota. Per tant, no saps ben bé una problemàtica, però no te l'acaben d'explicar del tot. O la deixen intuir, o a mi se m'escapa, directament. Nicolas Caix... Marcos Orts. No, no, perdona. Nicolas Caix va fer una pel·lícula que era els estafadors. Sí. I tenia aquesta problemàtica. Sí? Doncs mira, jo no l'he vist aquesta pel·lícula. Això és impulsiu-compulsiu. No és problemàticament. D'acord, és que jo dic... És molt bona, aquesta pel·lícula, els estafadors. Sí, doncs la tinc a veure, no l'he vist, no l'he vist. Doncs mira, se dà bo per una mica. I llavors és curiós perquè una d'aquestes moments que està sota d'aquest llit, compartint aquesta vida dels altres, com ronca, com... Bueno, cosa molt peculiar. Llavors apareix un home que està casat, que saben que està casat, i té... i troca una prostituta. D'acord? I ja aquesta prostituta ha realment determinat que ella, per clar, s'ha de fer les escoltes amb el que està fent, i fa unes pràctiques fora de la línia de la heterosexualitat, és a dir, ella, ella... Bueno, posa el panetre, etcètera, etcètera. Bueno, és una cosa que una mica ella se'n va cap al dia més escatològica, sinó una altra línia diferent, i llavors ella comença a tenir relació amb aquesta noia. Llavors hi ha la seva relació l'ésbic amb aquesta bona. Per tant, el llibre et porta... Mira que són poquetes pàgines, però et descoloca constantment, amb aquesta persona, no? I aquesta persona potser intenta retornar al sí familiar, el que seria tornar a casa de la mare, aquesta mena com d'úter, tornar aquí, no? Però tu deixa com obert, pensant què passarà, però què fa? El que fa és, quan arriba a casa de la seva mare, es torna a posar a sota de la lluita de la seva mare. Per tenir aquesta companyia que potser no ha tingut mai de la mare. Llavors, clar, és una cosa molt peculiar, però sí que és un llibre molt raro, però és un llibre que val la pena, una mínima per experiència, de... bueno, de saber que és que veure... No hi ha... hi ha una continuïtat d'explicativa, però també trenca molt el que seria el llenguatge narratiu. Som capítols curs, no? I per exemple, les converses de mare i filla són tremendament curtes, sense cap tipus de carinyo, sense cap tipus de re, no? I dir, quan acaben diuen, bueno, bueno, s'acaba així de conversa, no? I ell diu, per què em diu, bueno, que em digui a veu, filla, no? O t'estimo o... no, bueno, bueno, s'acaba així de les converses. No en cada comunicació o una comunicació molt escala. També jo crec que aquesta educació nòrdica, que són alemanys, que és aquesta educació que no és tant, tant com la nostra, que potser és més propera, sinó que hi ha una certa... bueno, no tothom, no? No serà així. Però sí que jo... sí que hi ha un altre tipus d'educació, no? Crec jo, amb altres diferents punts d'Europa, que no és la nostra, també, no? La de la Suecia i tal, és d'un mateix tipus, no? No sé, no sé. Jo crec que hi ha moltes coses per ja sueltes, que et van esquitxant, no? I és això. És sorprenent, no? És un tipus d'alçac... Bueno, és una cultura occidental, però no deixa de ser una cultura occidental. Quan tu hi has un llibre, per exemple, Suec, un thriller, és molt distant. Tots els personatges tenen unes característiques molt diferents, que si... si n'és un Pepe Garballo, no? Vull dir, no té res a veure, no? M'entens? Això és el que és constant que a mi m'agrada descobrir, no? I aquí, el llibre m'ha agradat, eh? La veritat és que el cinema... tener Suec... Exacte. És moltíssim. Doncs passa el mateix amb els llibres, home. És que sempre és d'una singularitat especial. Passa el mateix. Sí. Bueno, nosaltres ja vam parlar d'infomania, no? Vull dir... I ja vam destacar tot un seguit de trets, no?, que tenen a veure amb tot això, com experiència, com tal. A vegades, les diferents experiències que pots tenir a la vida no tenen perquè ser traumàtiques per tothom, sinó que hi ha persona que s'hi pot adaptar, o fins i tot diu, no, això no interessa. O això no és correcte, o a mi això no em satisfa, o no em diu res, no? I en canvi, si ens ho mirem des de l'altre punt de vista, que és allò de dir, eh, vull dir, que carai, home, això és un gotx, vulguis o no, o no, llavors ja és un altre tema. I, evidentment, es pot transformar, doncs, amb el que dius tu, no? El fet del contacte físic és una d'aquelles coses que es valora més positiu en el món, no? Jo me'n recordo, a l'època que vaig néixer, que tot això era gairebé prohibitiu, i per això esmentava, que sempre hi havia una cosineta, que sense... com que era prohibitiu, precisament la cosineta, me'n te replagava per allà al mig. Carai, que és una fama, ja veig que aquí ha tingut èxit. Però fixa't d'aquest afrador, que aquesta noia, quan teniu aquesta relació amb aquesta prostituta, que s'acaben més o menys enamorant, ella li segueix cobrant. En cap moment diu, ara que t'estimo, que és un periodista especial per mi, però li segueix cobrant. I quan la convida a fer unes vacances, ella no vol anar. És a dir, és molt interessant. No fa gaire que parlàvem de bonica i jove, que jove i bonica, que també era una noia que espanyol inventava diferents... Per això. Diferents sexuals amb diferents persones, i també estàvem amb això. Molt interessant. Tirem endavant. Sí, segur, segur, eh? Rosa, parles d'aquesta presentació, que és molt dura, un dia d'aquest, si s'ho explicaràs. Sí, sí, a més, és un llibre, que és molt agradable de llegir, perquè ha estat fosgejant i tot això. Està admirant. I, a més, tampoc és massa llarg. A més, és un tema interessant, perquè tothom encara no tinguis fills, és igual, tots vivim en una societat, i els adolescents ens toca tots. A veure, és ditula tal com tu has dit al principi, és molt enlloc tan castellà. És l'adolescente cautivo, adolescentes, i el subtítol és adolescentes, i adults ante el reto de crecer en la societat actual. Els autors són dos persones, de reconegut prestigi, sobretot de molta experiència, en l'àmbit de la tensió, enència, adolescència, és el punt de vista mèdic, i sobretot psicològic. Sí, sí, sí. Ja vol dir que ja porten molt senys tractant aquests temes. La doctora és l'assunció, la doctora és una assunció soriano-sala, és més metgesa, psiquiatra, psicoanalista, té un currículum impressionant. D'aquí Barcelona. Sí, en concret, ara és la coordinadora de l'Hospital de Dia, per l'adolescència de la Sàmpera Clàvia, la Fundació Sanitària. I, a més, és la supervisora... Segur que l'hi he vist a algun lloc. Segur, segur. És la supervisora clínica de la Unitat Terapèutica de Justícia Juvenil, també, del par sanitàri Sant Joan de Déu. Sí. I l'autor és el senyor... Bueno, és el Rubén Gualtero Pérez, que és director de la revista de Psicopatologia i Salut Mental, Salut Mental del Niño y del Adolescente, l'Issuciòleg i màster de consultorietat d'experiència de les organitzacions d'aquí. Ah, bé, ha publicat moltes coses, i sobretot ara és el responsable de publicacions també de la Fundació Orienta de Barcelona. Bé, doncs van fer la presentació. Ells mateixos, amb un acte que es va organitzar la biblioteca de Castell de Fells, aquest dimarts passat, el dia 7, no? Sí, un set, sí. Vuit. Què passa amb tant d'arquitectes? Bueno, dimarts passat de la biblioteca de Castell de Fells, i va fer una miqueta de conferència, perquè el que es va fer és una miqueta així de tertulia, amb la gent que es va presentar. Sí, exacte. Van explicar què t'hi haurà en quatre subtemes, un seria la mercantilització del cos, que l'han titulat, doncs, El Cuerpo Robado, tot el tema de la transformació que pateix el teu propi cos, quan està al campi. Exacte. I tot el tema del culte al cos, la publicitat, aquella idea del cos perfecte, que a mi d'aquí van evolucionar les societats, aquesta idea de cos perfecte també va canviar. I nosaltres els adults moltes vegades també tenim aquesta idea, i sense voler, l'estem també transmetent. Bueno, una miqueta que ho tinguem en compte, també, no? I tant. I abans la pell hi havia de ser blanca, ara, no? Exacte. I ara has de tenir el cos Déu, abans era la dona Déu, ara són les tres pop stars, aquestes per les noies, i els tipus atlètics per les noies, i aquestes coses. Però fa poc la moda de l'home a tot de pilat, i ara ja no es porta l'home de pilat. Una cosa, la manca vell, com sempre ha estat. Ara està guapo, el sentit de guapo i el sentit de acceptat. Clar, ja ha acabat, no? Físicament sentit de acceptat, perquè això és tota la problemàtica que pot comportar, o tota l'estabilitat que també et pot donar. A la segona part, seria les transformacions a l'àmbit familiar, i la titula en aquesta segona família és particular, que és tot el tipus de famílies que es tenen. Cada dia tenim més famílies diferents, fa pocs anys no pensaves que ara hi havia moltíssimes famílies monoparentals, famílies nuclears, famílies de parelles d'altres, o de parelles separades, que han tornat ara a tenir una segona parella, i alguns tenen fills d'anteriors matrimonis, clar, són una sèrie de casuística, o per a les homes que tenen, ells són, per exemple, una criatura, també. Per a les que mare soltera, per química, per vitro, per a totes aquestes coses, i tenen... També està molt de moda, això. Clar, i perquè especialment ho fa, perquè exactament és que hi ha... I quan homes i dones, exactament. Vull dir, tot aquest tipus nous que hi ha de família, amb el que tot això comporta també d'adaptació, tot això. Evidentment. La tercera part, la tercera, que parla, és un hombreu... que seria també l'amancipació, i l'accés al món laboral. Llavors això li diuen trajectòries vitales en l'incrucijada, que és això, clar, avui dia. Abans ho tenia molt clar, no? Potser abans, i és molt genèric, parlar d'abans, però, bueno, avui dia, la generació, aquestes persones que ho poden tenir, és 3,50, 3,60 anys... I, creus-ho, explica'n, dir com abans era... El pare treballava amb la mare, amb la mare... Sí, també, però era més habitual el pare, sobretot. Treballava amb un joc, amb un ofici, dir que ensenyava l'ofici, el fill, o la filla. O si treballaves amb una fàbrica o amb un joc, amb una empresa, després ja feia estar al contacte, perquè l'acteatura, la teva o el teu fill, i la teva... Això era el treballador normal. En 3 també ha de treballar allà, no? Vale, no? Doncs ja estava. Ara això ha canviat moltíssim, no? I més davant de la situació de crisi econòmica actual, no? Que igual, doncs, estan estudiant ja, i jo sóc aquí perquè estudiaré, si tal com estan les coses, o al revés, o estudiaré molt, i ja estàs pensant que hauràs de marxar a treballar a l'estranger, segurament, no? Vull dir que tot això està més de canviar molt. És una presència... Sensacions, por, possible frustracions, clar, i tot això de l'estranger d'entendre que no és igual al món on t'estan vivint ara aquest adolescent, que al món el millor que hem viscut nosaltres, que això evoluciona molt, no? Si ho vols detenir, en comptes. I tant, i tant. Molt bé, rosa. Després, la quarta part, també, que és el moment a nivell emocional, el que suposa també l'adolescent i el transitat que ha parat d'adulta, sinó també a nivell emocional, i això el diuen a un equilibri precari. O sigui, tota aquesta part, també, de tot el dol que suposa, el dol, però ells mateixos han perdut com a nens. Ah, clar. I tu com a dol també has perdut aquell nen, ja el teu fill o el teu familiar, o els teus mestres, o sigui... Clar, ja no són aquells nens, no són aquells bebès, ni aquells nens tan encantadors. Que hi ha molta gent que no sotera això, eh? Exacte, ara ja no, ara ja tothom és una persona que vol impulsar també, que vol impulsar, que vol créixer, vol ser madú, i vol tenir les seves experiències, i vol ser ell mateix, ho veia mateixa, i no és el teu nen, és una altra persona. Però és que per ells tu, com a adult, també t'han de fer un dol a tu, perquè tu no ets tampoc la idea que tenien de tu quan ells eren petits. Jo trobo que és molt interessant, a mi em va treure moltíssim, i quan me'l llegeix, ja us explicaré més cosetes. Ells van insistir que sobretot no són en plan consell ni molt menys, sinó una miqueta, doncs, anar explicant coses, general, reflexionant sobre coses, que ens pot ajudar a tenir en compte, que aquests nanos estan vivint en una adolescència, però amb una situació molt concreta, també, que tot això s'ha de fer en compte, s'ha d'escoltar, i sempre ha donat un missatge amb molta esperança, que hi ha futur i totes aquestes coses. I és el que diem una edat molt complicada. I que hi ha, i que és una generació molt maca, també. I tant, i tant. Sí, sí, sí. Molt bonica de se'n, això. Doncs quan ho llegeixis, rosa ens ho comentarem, i a veure si podem fer una mica de debat i tot, perquè val la pena, eh? I tant, i tant. Molt bé. Ens queden 20 minutets, tenim per comentar 4 pel·lícules, i la rosa al final es parlarà del cineforma, el vaig obregat, però comencem parlant del cinema, i per les novetats, no? Tenim 2 pel·lícules, que són prou noves, que és Movie 43, i a l'hotel Gran Hotel Budapest començaré parlant de Movie 43. Sí, sisplau, sí. Per què visc aquesta pel·lícula? Doncs he vist perquè l'altre dia vaig dir, ah, i per cert, ja que jo soc molt de Òscars, Ratsi, Ratsi, Ratsi, em zeta, Ratsi. I llavors, jo sé que jo soc molt d'Òscar, sóc una mica així, fric, i miro aquestes coses d'eurovisió, també. No, però, bueno, ho miro bastant, i llavors, quan arribava un moment, vinc totes les pel·lícules de cop. Televis, televisero. Sí, sí, sí. Llavors, bé, què vaig dir? Vaig a veure qui ha guanyat els Ratsi aquest any, i va guanyar After Earth, o sigui, la pel·lícula del Will Smith amb el seu fill, aquella va ser una de les guanyadores, però la que va guanyar és una pel·lícula que jo no sabia que es deia Movie 43. Dius, vaig a veure què és això, me'n vaig a internet, crac, crac, Wikipèdia, o Film Affinity, dona igual, vols la volcosa. Miro allà, Movie 43, una pel·lícula dirigida per 7 o 8 directors, però el cap és el Peter Farrellí. Algo passa com a Mari, ho tenim clar, anem per aquí. El German Farrellí és un dels Germans Farrellí. Elenco, Kate Winslet, Hugh Jackman, Richard Gair, Yuma Thurman, Halbert, i... Ostres, què ha passat aquí? Què ha passat aquí? Perquè això sigui una pel·lícula desastrosa. Bueno, la pel·lícula comença amb la següent premissa, són dos adolescents, m'he après d'adolescents, que estan davant de l'ordinador, fer unes coses, i llavors un col·lega de la... Com es diu això, de la residència on viuen, són aquestes residències de nois, d'una universitat, o bueno... Així... Bé, qüestió, és el típic listillo, no? I llavors una mica els fa una broma determinada, sap com funciona això dels virus, li fa una cosa informàtica, llavors es vol envenjar, i llavors el criden i li diuen, escolta'm, hi ha una pel·lícula que es diu Movie 43, això és pel·lícula 43, no? Li fan aquesta broma buscar-la a l'ordinador i tal, perquè veuràs lo nunca visto. I resulta que aquesta pel·lícula existeix, però l'excusa és que, a mesura que va buscant aquesta pel·lícula per diferents mons d'internet, apareixen diferents curs. I aquests curs matratges són els que estan dirigits per aquests senyors. Clar, explico el primer, Kate Winslet, magnífica, Hugh Jackman. Magnífics, o per a senyores, aquest senyor. Bueno, aquest Winslet s'arregla, és normal la pel·lícula, diu la pel·lícula aquest curt dins de la pel·lícula, aquest esquets, per entendre'ns, no? Van quedar amb el Hugh Jackman, tot ell, ve a arribes, troben per una mena de cites cegues, una mica com de conèixers, han conegut, no cites cegues, l'han presentat i van a fer, i ell és conegut, és un tio que surt al time, ha revistat, ha mat. Llavors arribes a un restaurant, no? Ell es treu la bufanda, i t'ho juro que no és cegero, si us plau, ara no hi té el coll, els testicles, penjant amb cabells, i tot. El que porta bufandes, clar. Imagino, el moment surrealista... No, i no és la bufanda, clar. No, no, és ell. I llavors s'asseu la Kate Winslet i el Hugh Jackman i comencen a sopar, i tothom el tracteia amb molta naturalitat. I ella està com, al·lucinada, clar, és impossible, no mirar-hi la caren i saber-li aquí els testicles, penjant, clar. No me'ls veu ell. Sí, clar, no, no, ho veu tothom, però és que és normal. A veure, que jo em ve perdó, perdó, quizás té la bufanda. El Hugh Jackman, clar, i llavors té aquí penjat això. I a més, el més curiós és que arribem a qui diu no fa una mica de fred i llavors s'en congeix. Imagineu-vos, ja no segueixo, imagineu-vos la situació. O està menjant la sopa i li cau un cabell, i es veu com cau, i com sop... Imagineu-vos, clar, però això és el principi de tota la sèrie d'accessos bestials que jo em tornava a boig. Jo m'estava partint de riure, però clar... Però la cosa més extraordinària és això. Això és una de les coses. Una, clar. Clar, però cada una de les set o vuit que hi ha, cada cop més friki, la cosa. Cada cop més pitjor, vull dir. Richard Gher diu, meu, què fas aquí? La Halberry, què fas aquí? La Halberry acaba totalment... Bueno, és una cosa... Us recomano que vagi per dir què és això, clar. La pitjor pel·lícula de l'any, sense cap mena de dubte. Per escandalitzar-nos, no? Però bé, a veure, és una pel·lícula rara, diferent, actuant fatal, jo sé que Richard Gher va... Més els pebrots o... No, no, els pebrots ja està, res més. És genial, perquè és que és magnífic... Bueno, és que és una cosa... Clar, és una cosa que passa com a Mari, ja està. Aquelles situacions absurdes, no? Quan, per exemple, el Benestides s'enganxa el testicle. També quan està al lavabo, o s'ho recordeu. Sí, sí, sí. Aquestes coses s'agraden molt els adolescents, eh? Gràcies al coneixement del propi cos, i m'assinar-se, bueno, és un dia així, com a públic, i resulta que això se'n veu, se'n veu, després d'aquí, després d'allà. Exacte, és un mor gordo. Això passa això, clar. Jo, per les pel·lícules, això és una sola. Després, quan es troba el Halberdi amb aquell, allò és bestial, allò de la Halberdi amb aquell, que també és del farrel i aquesta. Ui, ho vaig passar bé. Jo fotia cada riure que em pensava, que estava sol, que no estava vivint ningú... Tu recordeixes que això no és un... No, en absolut. Que això senzillament és una vagina. És un deteniment bestial. Però que jo no sé com es presta. Però aquests 5 grans monstres, com es presten a fer aquestes pel·lícules? Clar, és que és molt fort. Què fa Richard Gher per allà? Sí, però Richard Gher és una altra història. Aquí no entenem que Richard Gher actua en aquest cas... Aquí tenim el corrent i hi ha molts actors i actrius que es donen dades per intervenir i fer una... La història de Richard Gher és pro-masclista. És molt masclista. Perquè crea un iPad per escoltar música que té forma de dona. I llavors es veu que el problema que té és que té la forma de dona. És com pot tenir a escoltar música, no? La seva vagina porta el ventilador per refredar l'equip, no? I llavors els nois van molt surtits i llavors el tallen, sis. T'hi tallen. El ventilador. Tot és sexe, vull dir. Sempre hi ha coses que... Sí, imagina't, vull dir. I dit dos i encara seguiríem més. Tallem, que si no s'agafa el temps. El gran hotel Budapest, Rosa. Ai, molt diferent, això. Res de veure. Hi ha molts personatges que n'hi ha. També que n'hi ha de personatges que n'hi han. I hi ha actors i actrius, sobretot actors coneguts, una passada al repartiment que tenen. Bé, sobretot, ja els altres dies aquí ja s'ha comentat, i els ja, sobretot, que va comentar la pel·lícula, no? Jo sóc una mica una miqueta que t'escoloca, no? No acabes de... Jo n'havia vist, és bo que aquest director, el Wes Anderson, allà he fet un altre que era los Tenenbaum. Jo he vist-ho. No sé si va per aquesta mateixa línia, no em plaga si personatges són una miqueta molt inventats tots, molt de ficció, mig paròdics, perquè, clar, veus que sí que fan paròdies d'altres personatges, és tan claríssim, no? Diu que fa una mica d'omenatge, també el reendictador del xapri, perquè surten els soldats nazis. És un hotel que estava en period d'entre guerres, i encara viu de l'esplendor, però sobretot, tant l'esforç dels seus treballadors, del que porta a l'hotel, que era a ser com el Conserge, sí. Perquè no és de fet, no és el director, és el Conserge, no? Sí. El personatge del... Com es diu? Del Ralfins, que és el Gustaf, no? Aquest personatge de Gustaf està genial, no? I després és el seu ajudant, el seu aprenent, que és qui l'ajuda a portar una miqueta aquesta idea, encara hi ha una miqueta... Desfasada, una miqueta allà... Tronada, baix. Tronada, sí, clar, hi ha de cadent, no? Aquestes coses ja us ja no es porten, que el món està en canvi, i mira, encara busquen, encara que estiguin aquí, no? Però, bueno, és una miqueta la reivindicació que hi és, no? I després és molt curiós perquè, clar, m'hi havia quedat l'atenció com al diari Espansió, que és un diari sobre economia, com va fer una reseña d'aquesta pel·lícula des del punt de vista de recursos humans, en concret la va fer a l'Ignacio García de Leannis, que és professor de recursos humans a la Universitat de Caladenaris, que dius, clar, i dius cine de gestió. Diu, clar, és les aventures d'aquest concertge. Diu que com fa, sobretot, és fixat en quatre punts, que és bo que el que ell també ensenya a la Universitat, no? Diu, una organització diu centrada en el client, que si la teva empresa es centra en el client, en donar-li un bon servei en la civilització, en què hi hagi una empatia, un carinyo que t'estimin, no sé què, ja t'has guanyat moltíssim, no? T'estimant del teu mercat, els gustos, tot això. Fins i tot la biografia del teu client, i volia veure les relacions que té amb les seves, les clientes d'orido, també és molt divertit, pràcticament està embolicat en totes, i després fins i tot l'Ereann, el deixen comareu. Per aquí es concomensa precisament tota la història, ja fora de l'Utè, de la partida que està, de la mort, de la clienta, i tot el tema de qui ha deixat un quadre d'herència, després segurament, això. Després, el tema també del foment del compromís leal, que és la gestió per valors, la gestió de recursos humans per mitjans els valors de les persones, fixar-te en cada persona, valorar el que tenen de positiu aquelles persones i saber treure-li tot el propositiu, i que hi ha aquella implicació, el contacte psicològic, que no només és un contacte mercantil, de dir, mira, jo et dono les meves olores de feina, et toco a canviant d'on has un salari, un sou, i a més hi ha un contacte psicològic, que això és molt clar entre el Consells i aquest nano, el zero, el personatge del zero. Molt bé. Després, una altra aplicació també de l'edicat, de d'altres departaments de recursos humans, que seria l'ideal, eh? L'aplicació del concepte del State of Flow, que és el tema que ara avui és el concepte que ho anem com el concepte del Coatch, que això a partir de l'any 91 era aquest país que ha difundit el Juan Carlos Coveiros, que l'ha d'això, que l'ha difundit fos per aquí, però era un tema que ja fa temps que hi havia... Hi havia un nom una mica a l'hora de pronunciar, Sissen Mihagy, que ja ho va crear l'any 91, i una miqueta com aquí, és l'actuació d'aquesta formació professional, o d'aquesta convenciment, no?, de que has de dir una elevada motivació i un sentiment de recompensa interna com a treballador, per estar a gust, i per rendir amb una feina, i dius, ostres, i no vull canviar de feina, perquè estic molt bé, perquè hi ha aquest grau d'implicació, de seguiment, d'identificació. I després també es fixa molt en el tema de la importància de networking, que ara està tan de moda, i tu sóc del networking. Però s'està treballant conjunt, col·legues de la mateixa professió, encara que estiguis en empreses diferents, que això es veu quan tenen aquells... que necessiten una cosa, la professió d'un servei, en aquest cas, i com ell truca als seus col·legues de altres hotels. Per demanar, escolta, jo necessito això, perquè ell truca a l'altre col·lega, totes els concerts, que és la màxima figura d'aquests hotels, una mica, i com al final aconsegueixen això. Això és el networking, treballem, no som oponents, podem treballar conjuntament per aconseguir una millora també a la qualitat dels serveis que estem donant en aquest sector nostre. Això sembla com un ideal capitalista. Bueno, clar, és que... Sí que ho és, però jo ho faig a la meva empresa. Sí, però clar, és que... Va bé, perquè llavors em vas contactar i... No, però ho és, això és lògic. Estem al capitalisme, no vull dir que no. És treu d'arrendiments. És allò que quan vas, per exemple, amb una botiga, que això és molt... Jo aquí he fet dues comparacions, també. Quan vas amb una botiga a buscar una cosa, o una botiga de serveis, que tu dius que necessito això. Mira, doncs jo no ho tinc, però, escolta, amb esa folheritud de tal que està aquí al costat que ells sí que ho tenen, que ells sí que ho venen, no? Això és molt d'agrair. Per tu no és una competència. Tu a vegades me'n vaig a la competència, no? Mira que bé que me n'atens, que fins i tot... Els serveis que es no donen em indiquen on. Llavors jo encara et reforçam la confiança cap a aquell establiment. O, per exemple, un altre, no? Allò de que amb un carrer comercial hi hagi moltes sabateries, o moltes botigues al mateix sector, que hi ha comerciants que això no ho entenen, diuen, no, no, perquè tindrem competència. Avui ja està més que demostrat, que és on més s'esvent. Per què? Perquè els consumidors sabem que necessito unes sabates del tipus que sigui, i jo sé qui vaig allà i tinc vàries botigues allà. I jo sé que en aquell moment l'estiraré amb una o l'altra. Però ja tens, és una zona de fluència. I és un benefici per tot el que hi ha. I al final és un benefici per tothom, exacte. És una zona especialitzada que... Exacte. En canvi, una d'aquí l'altra n'és complicat. Home, és molt interessant aquesta reflexió. Sí, molt, molt, molt. Jo la tinc a veure, no l'he vist encara. I mira aquest punt de vista que t'ho has fet, que m'agraden molt. Molt, eh? Però molt, eh? No, no, que ets, i l'altre, el cotxing... Ens quedem set minutets. Jaume, tres minutets per parlar d'aixucar. D'aixucar? D'aquest western. Bé, aixucar és un divertiment d'aquells tan macos, d'aquell ideal absolut, no? Vull dir, estem amb un pistolet, Rotheiler, com deia, que és un xicot que més aviat no destaca. Si el realitzador hagués triat el Bartlenkaster, no se'n surt. Perquè és massa... Massa ova. Massa, sí. Aquest canvi és més petitó, és allò senzillet. I llavors, doncs, és un home que està menys tingut per una xicota, que encara que no ens ho sembli, és de classe alta. Allà a Norteamèrica també et xisteix. I a l'OES també. I llavors, es retroven amb un ranch, amb un fort d'aquest... Sí, un fort. Avançat, i que vagi les alzindis, i que els proporcionen tot el que els han de proporcionar, perquè no agarregin, i en definitiva perquè no es morin de gana. Però, en aquest fort, tots els soldats, i fins i tot els oficials que hi ha, doncs són castigats. I això és el que és singular de la pel·lícula. Això no pot ser. Però estem parlant d'un western clàssic. Jo crec que és molt clàssic, això. Magnífic, d'aquests que ha dit això. Un centauros al desert. A l'estil del rostre... del rostre pal... I per atrap-la. No, d'impel·li. A l'insuportable allà... No, home, no. Aquella del Clint Eastwood, que és... que s'adamora d'aquella noia, que és la història de regals profundes... El Genet Pàlid. Hi ha una aventura igual que aquella. Està molt bé, això. Fantàstic, perquè en l'època això no es donava. I llavors vaig dir, ostres, tu! Que anava avançat, aquell lladre. Perquè esclar, ells dos tenen el déficit... d'haver hagut de tirar un cap a una banda i l'altre cap a una altra. I ella va i li diu, ara. No? És ella, eh? Ah, ella li diu, molt bé. No, jo... No, què? Era música, era música. Desdessen dos minuts, Rosa, i ara parlem del final. Comenta una pel·lícula. Aquesta cança és macíssima, eh? Bueno, és el Chris Isaac, amb el tema Wicked Game, que és una pel·lícula... La cançó va sonant constantment, no? Allò per la pel·lícula, que de... Corazón salvaje... És que s'acaba d'espatllar. Però bueno, li he fotut un cop i això funciona a copes a vegades. Molt ràpid. Corazón salvaje. David Link és una pel·lícula posterior a Blue Velvet, que el ja m'ho havia encantat, aquesta pel·lícula. Tenim a Nicolas Cage, tenim a Laura Dern, o sigui, la tenim present, no? Ell és un home calent, calent a refresc, amb l'especte... Vull dir, una persona amb un tio xulet, del mig uest, aquest americà, no? I a partir d'aquí, té una relació amb una noia, que és a Laura Dern, que és una noia així, com molt... Bueno, no és un comentari masclista rosa, una mica tunteta, és tunteta. Hi ha persones de tot tipus. Aquesta persona concreta és tunteta. Sí, ella és un xulo i ella és una tunteta, per l'enclà. Vull dir que tan un com l'altre surt amb mal d'allonsis, no? Tal per a qualsevol. És que viuen una mena d'aventura, més o menys cap a una fugida endavant, per poder estar junts, perquè la mare, la sogra, odia profundament aquest nano, perquè no ha pogut aconseguir una relació amb ell, sexual, s'entén, no?, i la repúdia. I perquè sap una sèrie de coses que té a veure amb aquest món fosc de David Link, que hi ha aquests personatges que apareixen, la Llanlat, que és aquesta sogra... Això, de fet, és el Eduardo, que passa és transformar-se. Exacte, amb totes les coses, que són personatges misteriosos, que apareix a Twin Peaks, després, d'això. I, bueno, hi ha un procés. Hi ha uns personatges que apareixen per allà, l'S.A.R.Rosselini surt tot amb el cabell oxigenat, amb unes celles negres, vull dir, a anar a pintar. És una cosa, vull dir, que no explicaré molta cosa, però està molt bé. Molt bé, sí, sí. M'agafen ganes de veure'l així. La banda sonora és del... D'Àngel Valdalamenti, com sempre, la banda sonora és general, el que sona de fons, i això és la cançó principal. Aquesta i el Love Me Tender, de Elvis Presley, que li canta. Llavors, amb la pel·lícula avança, al final és una mica el cap, el senyor de building, però té un happy, un final feliç. Això és important. Previseu-la. Previseu-la per què és de les poques intel·ligibles del senyor, o bastant intel·ligible, o bastant plana del senyor de building. Rosa, tenim dos minuts per comentar-lo al cinema. Sí, recomano moltíssim, perquè segur que estarà molt bé. És el cap de setmana, els tres dies a la mateixa hora, tres quarts de vuit del vespre, fan la pel·lícula Les Maestres de la República. És un documental que va guanyar a la equidata, aquest any 2014, guanyat al Goya, el millor diarmetratge documental. Està dirigida per la Pilar Pere Solano, i s'ha fet precisament, i s'ha fet ara al fórum, precisament ara, amb conmemoració de la proclamació de la Segona República. Molt bé. La data ha recordat que és el 14 d'abril, el 1961 es va proclamar la Segona República. Només va durar fins a l'1 d'abril del 39. Clar, ja quan va acabar la guerra. Es va acabar amb tot això. És un homenatge amb aquestes dones, que eren pioneres que vivien d'acord amb la seva manera de pensar, independent, a favor d'una educació laica, respectuosa, progressista, mixta, nois i noies. Allò que va tallar la guerra. Exactament. Una miqueta del tema de la institució en llibre d'ensenyament. De relacionat amb això, ja ho comentarem un altre dia, o després quan comentem la pel·lícula, novel·les de Josefina Aldecoa, que precisament parlen d'aquests temes. Perquè tant la seva mare com la seva àvia, com ella mateixa, van semestres, i llavors ja té una terúgia. A mi això em sona. Molt bé. I després també una miqueta recomanar, o un comentari, que segurament està molt bé, a la filmoteca, un cicle cortet del Benet Casablanca, que és un compositor i musical·lec de l'auditori, que situa la música en el cinema. Ja va fer la Masterclass d'Introducció, però després durant uns quants dies, fins al 30 d'avui, se n'aniran envietent 8 pel·lícules que l'ha triat, i la música com s'ha de fer servir. Moltes albergades de la sorpresa, es vertigo, ascensor al cadalfo, al cadalfo... Vertigo. 2100 d'Espai, Sarabant... Ui, és que ho són molt bones, això. Són molt bones, molt bones. Són molt bones. El desviu no té un... Ah, s'ha acabat això. Doncs 5 segons per dir que bones vacances, que tornem a passar la setmana Santa. Que vagi molt bé. Adéu-siau. És per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella trilla notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint, gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests grocs més de casa, i amb moltes oportunitats molt festivals. T'enquipo a casa en un penal, en un basse en Madrid. Pots quedar clasificat a partida. La penya del morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'Extrarradi. També parlem de televisió, esports, bandes colorats, o fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el que és el de joves de Sant Just. Fem un caracare amb les de segon d'Eso. I parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim la vostra hemologia, els videojocs de llibres, i a gent de concerts al cinema. Smooth jazz. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, de smooth jazz, el funk, el sol, o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda. On vols, malalt? Smooth jazz club. I esperem. De dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda.