Babilònia del 8/5/2014

I avui, no ahir, em sembla, o fa poc, va saltar la notícia, que per mi és la notícia de l'any a nivell d'actuacions musicals, i és que venen suons a Barcelona. Els vam veure l'any passat al Primavera Sound, qui va anar, jo no hi vaig poder anar, un any sense Primavera Sound, oi! Bueno, dos anys, en realitat, però, clar. Què n'ava a dir? I ara torna, bueno, ara, l'octubre. Ha anunciat actuació per l'octubre, i per mi, ara mateix, és a nivell música independent, si vols, o a nivell rock, la notícia més important de l'any, a nivell d'actuacions musicals. Llavors això, bueno, l'octubre, a la sala de polo, els tindrem, i a més per un preu, estan a l'equip, o sigui, que guai. I jo estaré, vamos, en primeríssima fila. Bueno, no, que el Michael Gira em fa por. Què n'va a dir? Ah, sí, no, i treu un disco nou. El tinc, és molt, molt espectacular, però és poc radiable. Llavors he pillat un tema de... Per què m'estic justificant? No sé, per cremar i no parlar de muertos evidentes. No, no, només això, només això. No, dos minuts i quart. Que això he agafat el tema més radiable de tots, que és aquest que tocava amb Karenou, de l'anterior disco. Això, va, muertos evidentes, vinga. Que han publicat un altre... Sí, amb una... No sé, amb un poc temps inusitat, no? Sí, m'hauria passat això. Perquè l'anterior volum, el número 19, era un d'aquells de transició. Saps allò que això va llevar a algú, no? Sí, sí. Perquè era aquesta guerra que estan preparant sense spoiler, però, bueno, pels seguidors de la sèrie en còmic, més o menys sabran de què parlem, aquesta guerra que s'està cuent contra Negan, aquesta mena de càfique brutal i... El nuevo càfique de l'anterior. Això és com voledar. Sempre hi havia un de pitjor. Hòstia, el frijer és el pitjor de tots. Doncs després venia el cèl·lula, no? Bueno, doncs, és veritat. Ara, Negan és el cèl·lula del governador, que era el frijer, i això s'estava preparant una guerra entre les dues faccions, la facció del senyor Rick Grimes i del senyor Negan, i avui d'estallar-ho tot, no estallava en el tomo anterior, i jo crec que han dit, va, posant-nos les piles una mica als de planeta, que són que hi ha d'hi ha, i han editat ara aquesta primera part de guerra cincuartel, que és l'arc que s'ocupa. La segona part ja està publicada als Estats Units, per cert, que trigarà a poc en arribar, també, imagino. Ah, bueno, sí, sí, els Estuts Units. No sé quants números d'avantatge ens porten, però a nivell TPP, a nivell tomo, em sembla que hi ha de l'estabilitat. O sigui que, escolta, si voleu xicha muertos vivientil, perquè tocava, hi ha una mica de sanitat per aquí, comença. No és que sigui tan espectacular. No hi ha cap moment d'aquells brillantèrimos, un rotllo d'algunes mortes que hem viscut, i tal. Però està bé, és molt entretingut, en general. A mi m'haig de ser entretingut, que ja és, portant una temporada... Sí, sí, ja tocava una mica de... Agiles, doncs, Agiles, jo no diré que sigui espectacular, però Agiles, m'agrada. Doncs esperarem la segona part i ja us informarem quan surti. I ja me l'he llegit. Què? No me l'he llegit. I quan hagi sortit us l'informarem. Ara m'has despistat. Adéu, gràcies a tots. Moltes gràcies per ser l'altra banda. Digueu que bé, a les 8 del vespre tornarem aquí amb tots vosaltres. Adéu, Carles, gràcies. Gràcies, Carles. Adéu. Doncs tornem a estar aquí un dijous més, aquí al Babilònia, després de tres setmanetes, que més o menys per una cosa per l'altra, com una mica de vacances, però no ha sigut forçades. Ha estat l'aliaturietat dels dies festius. Avui tenim un ple al cinc. Estem tots plegats, totes les dones, tots els homes. Tenim la Lourdes, hola. Hola, què tal? Tenim la Rosa. Hola. Què tal? Tenim el Jaume. Hola, bon dia. Tenim el David. Hola. I tenim el Cesco, hola. Hola. Molt bé. M'he perdut la vergonya. I al final, m'auto-presento, ja això és com tot. Molt bé, doncs tenim un programa amb els geneuos. És que hauríem hagut de fer quatre programes perquè clar, d'aquesta tres setmanes hem fet programes, doncs és el que passa, que aquí som uns friquis del món de la cultura, i com veiem de tot, hauríem de fer quatre hores de programa. Ho podríem proposar, eh? La setmana que ve, sí. Sí, la setmana que ve farem quatre. Doncs bé, doncs tindrem avui de tot. Comencem parlant d'art i, a més, amb dues exposicions meravelloses, que les tenim molt a prop una a l'altra, una a la del Josep Tapiró, del pintor de Tànger, el Manac, i l'altra, que hi ha el Caixaforum, que és de Dalmediterrani, del Mita a la Raó. Per tant, també de música, de la sinfonia, del mil de Mahler a l'Auditori. També tindrem literatura, és un d'aquells ja clàssics, podíem dir, d'aquella manera, no? D'aquella trilogia famosa de la Ombra del Vent, el Presoner del Cel, del Carlos Enruiz de Font. Una conferència es comenta a l'Algeoma, per cert, sobre el Forum Local d'Educació i Convivència, i cinema, que és el nostre apartat importantíssim, i llavors tindrem la guanyadora de Sinc César, els premis de l'acadèmia francesa, guillom i los chicos a la mesa, perquè està... Exacte, és que va així, eh, va així. Amb exclamacions, eh? A la taula. Exacte. L'última aventura de l'Arnovski, el Noé, amb el... amb el Ràs el Crau, és David, que sí. Miel, una pel·lícula tendre, no? O què, Rosa? Dolça? Miel? Maloja. Miel? No, o crua, no ho dic pel títol. Molt realista, molt realista, molt realista. M'ho expliques després, Rosa. Molt bé, molt bé. Jo parlo d'alabama Montrou, que també és d'un hidòjama, aquesta també l'has vist tu, que és molt bona, molt crua, però val la pena, i tren de nit a Lisboa, també, del Billy August, que aquest senyor de Tenenquem fa coses interessants, i val la pena. Doncs comencem parlant del Pinto de Tanger, amic de Maria Fortun, que és un dels amants d'oreentalisme català. A partir d'aquí et deixo la introducció per tu, i expliques que ens ho faràs magníficament bé. Jo sóc capiró. Déu escomento, primer, que l'exposició, com tu deies, està al Manac, està del 17 d'abril, va començar el 14 de setembre. Hi ha 25 quadres, tampoc és una exposició molt gran. Com tu deies, és un pinto nascut a Reus, que potser ha passat així una mica com desapercebut. És una niçvantatara. Sí, una miqueta, ell és del... va néixer al 1836, que és Maria Fortuna, el 1838. Exacte. L'idea és que ells dos van començar a Reus, després van anar a Barcelona, en aquest cas, de Piró, va entrar a l'escola Velles Ars, després se'n van anar... o sigui, han fet tot com un pack, no? Se'n van anar a Roma, tota l'estona intentant... és una quarrelista, eh? Fantàstic. Una quarrelista fantàstica, tots són acuareles. I llavors resulta que quan es va morir... el Maria Fortuna, el 1874, es queda com per dir algo bastant afectat, i se'n va tànger. De tota manera, ells ja havien anat a tànger anteriorment. Se'n va com a el que no vol la cosa, 30 anys a tànger. Ostres, 30 anys. I llavors, clar, a l'Àngel... Perdona, hi ha estat colònia espanyola, potser? Té tuant. Tànger, no? Tànger, no. Era un protectorat francès, ja ho veig. Exacte, era així. Llavors, l'exposició, clar, quan tu entres, diu a Josep Tapiroi el seu universalisme oriental, no? Llavors, l'idea és que ell, a tànger, què fa? Doncs pinta la gent del carrer. Què ens podem trobar? Doncs els típics santons, que són gent que es dedicaven a anar pels carrers a predicar, no? Clar, quan tu els veus, tu els veus amb aquells turbants, que els pinta ell, amb una vestimenta molt acurada, no? Una sèrie com de joies, braçalets... I, bueno, he portat aquí, no? Per exemple, en el turban, què hi fa? Posa i penja una sèrie de closques. Una sèrie d'imatges, sí, de patxines. Una sèrie d'imatges primer com molt tranquil·les, no? Ens posem en unes imatges molt tranquil·les, després també molt... Per dir alguna cosa, si tu t'imagines aquarella, t'imagines uns traçats així, molt clarets. I, en realitat, és bastant dents a la pintura, no? Ens posen oli, no?Sí. Llavors, la idea, amb el company que anava que hi entén d'art, em deia una miqueta la idea de treballar més o menys oli, semblava que en alguns llocs hi havien compagats, no? Llavors, què ens podem trobar, doncs, santons? Ens podem trobar núvies, ens podem trobar gent del carrer. Hi ha una imatge molt xula, que és tota una sèrie de gent entrant a la medina, no? Supermaca, no? Llavors, l'exposició, bàsicament, és això. Molt de color. Sabeu els corros aquests del Marroc, que ens imaginem, no? I, bàsicament, són retrats, retrats de diferents persones d'aquí. Llavors, com és que el Manac se li ha corregut ara a fer aquesta exposició? Fa uns cent anys, perquè aquest senyor, com he dit, va néixer el 1836 i va morir el 1913, i ja reprinda que fa els cent anys de la seva mort. Llavors, el Manac ha dedicat l'exposició, però, a més a més, tot una setmana d'activitats. Us en comento algunes, eh? Va haver-hi una conferència el 30 d'abril, però, per exemple, ara hi ha un taller de Cuarela al 10, 17 i 24 de març, hi ha uns simpòsis sobre l'orientalisme al 15... per dolçets de maig. Bueno, hi ha també un dia que fan una sèrie de poemes sobre tants, o sigui, han muntat al voltant d'aquesta exposició tot una sèrie d'altres activitats relacionades amb el món de la Cuarela. La veritat és que val molt la pena, i també pel fet de ser aquest pintor tan oblidant. Llavors, també et preguntes, i com és que la gent no s'envantarà massa? Primer, entre miqueta a l'ombra del fortuint, després, perquè, mentre estava tànger, feia com sis obres, com a molt, a l'any. Aquestes obres, totes... La majoria han estat venudes a Londres. És que hi anava a Londres, a la Cuarela. Hi ha dos viatges l'any, així. Llavors, clar, en aquí representa que les obres que veurem allà venen de molts llocs, de Nova York, de col·leccions... Crec que són col·leccions privades. De paristes, privades. Però val molt la pena, com a... Per això la pena. Sí, com a cosa així excepcional, i per recordar aquest pintor de reus, que el tenim aquí mateix... Jo crec que no. Jo em sembla que el Manac té alguna peça a l'interior. Sí, en té una o dues, que posen del Manac. Però no sabria dir-te les que són. També hi ha visites comentades, com a tot arreu, els dissabtes, una en castellà i una en català, i una dorada aproximada, com totes d'una hora. El que és evident és que, clar, va quedar a l'ombra de Maria Fortuna, i, logicament, Maria Fortuna i Ramon Martialzín, amb aquella època, en els dos grans, un feia més realista, un feia més... Això jo trobo que és bastant hiperrealisme. Sí, és aquesta la qüestió. Clar, és un moment en què Europa està el realisme, com a tal, com a tècnica pictòrica. Llavors, clar, hi ha això, i per l'altra costat, la moda romàntica, el romanticisme, Baudelaire i aquesta gent, Ror Byron, i un gust per allò exòtic que va començar a veure, a partir de les campanyes egípcies, que va fer a Napoleó, al 1812, aproximadament. Aquest gust per allò exòtic va sorgir a França i va evolucionar. Llavors, a París, ja es feien novel·les, el 1830, que parlaven de coses exòtiques d'Egypte, de països del nord d'Àfrica, etcètera, etcètera. Amb aquesta sona i això. Aquella novel·la que em llegeixi tu i jo també. Exacte, aquella, era 1800, com es deia, el cervell, no sé què... Però em refereixo a aquesta línia. És evident el que dius tu, no? Maria Fortuna va canviar la seva línia, va posar-se de moda fent les seves odalisques, i una sèrie d'aimatges vinculades amb el món, perquè ella estava fincat a París, Maria Fortuna, i li demanaven aquest tipus de peça. Bueno, de fet... Saps el que vull dir? De fet, va anar a París, precisament ella, el Tapiró, perquè hi havia el Fortun, i li va posar per dir alguna miqueta més clar. Hi ha un altre orientalista català, que es diu Tomàs Moragas, que és d'aquesta època molt poc conegut, però aquest no és molt curiós, però aquest va imitar Maria Fortuna i Josep Tapiró, però no va estar mai al nord d'Àfrica. Va seguir la moda, però la moda des de Catalunya i des de París, m'entenava a fer, en aquell moment, una mica, ampliar estudis. Però és curiós, és molt curiós que s'hagi agafat aquest, però jo crec que, tècnicament, és molt millor que Maria Fortuna. És brutal, eh? Jo no ho podria dir, però és que mires els quadres i és genial. És un hiperrealisme, com tu dius, tu que veus les línies i és magnífic. Jo vius un parell i és meravellós. Només un comentari. El 17 de maig, fan allò de les nits, cobren les motes a la nit, de set a una, i, bueno, si la gent vol entrar a la web, que es diu lanitesmuseus.cat, hi ha altres activitats, hi ha música, hi ha barontansa, llavors també tenir un compte, perquè això està ja, la setmana que ve. Molt bé, doncs, Rosa, tiro perquè m'hi toca. L'altra, el queixafòrum. Aquesta és la exposició del Mediterrani, del Mita a la Rau. A veure, és una exposició que l'estan fent ara, i em penso que encara durarà un temps, a veure, és d'oridó, és força extensa. Al principi et penses que no, que serà una coseta més reduïda, però que va molt extensa. Jo he vist la meitat, tàcticament, vam estar dues hores i pico, dues hores i mitja, i vaig veure la... Hi ha un 4, com 4 partats, 4 mesos més temes, temàtica, una, que és la de les mites, que està sí que meravellós. Jo soc de les que vaig llegint tot, i més si el tema m'interessa. A mi la mitologia grega, la mitologia romana, sempre m'agrada moltíssim. És molt ben explicat. Vull veure el tema dels mites i dels filòsofs. De les mitologies llibres. De la mitologia grega. És molt conegut. Allà tenen també aquests espais que posen, l'espai didàctic i espai... A part que hi ha una zona per fer activitats així, en família i tal, o més distreta, més lúdica. També hi ha una altra amb una taula i tot de bibliografia, amb la que s'han ajudat per muntar l'exposició, o perquè tu després puguis consultar. Allà m'ho vaig estar una estona, mirant allà, no sé què. És molt... és xulíssima. Hi ha les peces que han portat. Són mosaics, per exemple. Hi ha musets meravellosos. Sí, ara tu també ho diràs tot això. Jo feia introducció una mica i tu ja, com que era el Vicencer, no? Tranquil·la, tranquil·la. A mi em falta aquesta segona part ja, veure el que em queda i llavors fer la guiada. Molt val la pena, perquè si la gaudeixes molt. I tant. De debò que és molt maca de veure. Doncs ceràmica, d'aquella ceràmica negra, amb aquell color teula, que més hi ha frescos, alguns fins i tot 3 de Pompeia, que es van poder rescatar després de l'arrupció del volcà del Vesúvi. Algunes moneres, estàtua, també. Les peces són molt maces. Diferents períodes tens abans del XIX, del segle I, del IV, del segle VII... I després fins i després del XIX, també, vull dir, això ja, les èpoques, no? I bueno, la tota la mitologia és molt interessant. El tema d'Europa, per exemple, és que mira, és divertit, perquè després, al diari, a l'ara, aquest dissabte, la portada... No, diumenge, la portada era precisament a raptar d'Europa. Ah, molt bé. Aquell fresc que està a la portada del programa de l'exposició. Europa, bueno, Europa era la filla d'una d'esa, ara no me'n recordo. És que hi ha molts deus i moltes... I això n'hi ha complicat. I llavors, us em penso que és que es converteix en un brau per una mica en gatosar-la i tal, no? I seduir-la, i clar, quan ella veu que és un toro manso, llavors sí que puja amb ell, amb les doncelles que estàvem per allà, i, finalment, el brau arriba en un moment que... I que t'acasca. Bueno, no, que surta a córrer. Això, després, suposo que és el... Ja. S'ulta a córrer i la raptar, d'aquí és el del rapt d'Europa. I a partir d'aquí ja, mira, tota la que va venir, no? Era sortit i la mica raret, eh? Ja ho explicaré després d'això. Jo era que em pitja, eh? El olimpo era com a la fiesta loca, no? A més, era molt... A veure, molt bèsties, amb els càstigs. Amb tot el que passava, que era una manera d'imaginar i de remunar com era el món, no? A veure, el món, com s'havia creat i com funcionava, i que hi havia una cosa per superior als homes que d'alguna manera havien posat un ordre, no? I havien dit, doncs ara fem el... Allò que sé, doncs el foc fins i tot, no? Del mito de Prometeo, que... que ajudés... És un dels deus que ajuden els éssers humans i els donen el foc, no? El foc. Doncs el càstig que va tenir també per haver donat el foc als homes, els éssers humans. Sí, bueno, el tenien allà enganxat, allà lligat, i llavors venia una mena d'àliga, una raó... Un voltó, és la que era, no? Una rapinyaira, i li treia els budells continuament. Sí. Si li retornava a fer, doncs tornava a baixar a l'au, i vinga a tornar a picar-li els càstigs aterns. Exacte. D'això el mita, aquí el mita, la mita de la terra retorn. Una cop i una altra, un cop i una altra. És el cicle. Cicle anual és el mita de la terra retorn, amb la natura, que brota, torna a morir-se, torna a votar. Exacte. Per això a l'època antiga, fins als... Jo abans ho he explicat fins als grecs així, que l'home girava al voltant d'aquest... tornar a començar, tornar a començar. Sí. Fins que veiem un moment que vam dir, espera, tornem aquí. Aquí tenim una cosa que no és de tornar a començar, sinó de pensar lògicament i les coses. Sí, sí, sí. Després es va tornar a perdre amb l'enzurada de l'imperi romà, va tornar igual, i va tornar a reneixar amb el reneixement i... Sí, però una mica se m'han tingut, no? Més o menys se n'ha mantingut. Hi ha llocs del món que no, que encara estan així. També dediquen molta estona al mida d'eracles, el que, bueno, en greques, eracles, hi ha llaties hèrcules, hèrcules, amb els 12 a 12 treballes. Dos a 12 treballes. Va tenir un final molt trist, aquest home. Ai, mare meva, és una cosa... Que duquera ser deu o ser heroi... Va ser per això que l'imposen els treballes. Una bogeria. Exacte, una bogeria, matar els fills i tal. Em sembla, llavors, l'imposen aquests treballes. Sí, però tot era entre germans. Perquè sempre hi havia un germà que era l'Ereu, era el Prince, i l'altre, per històries de gelògia, o per enrèdors, per situacions equivocades... És una miqueta. Edipo també va passar. Era tot situació equivocada. Una situació de personalitat, una personalitat amagada, que estava, bueno, en fi. I pobra, per una manera de castigar-lo, que aquests 12 treballes queden unidors. És que està didàctica, que està molt bé. Llavors expliquen quins són els 12 treballes, eh? Sí, sí, un per un te l'expliquen perfectament. De debò que està molt bé, jo penso que... Està bé, està bé. Tothom dirà d'aquest tema o que ara ho estigui estudiant. Jo una mica pega que li puc posar, potser des del coneixement, a l'únic i una mica més ampli, és que les obres són d'una gran qualitat excepció d'aquesta peça, que està justament el que és el dític informatiu, que és una obra de Pompeia. És un fresc. I el mosaic, que hi ha. Perquè tot i l'altre, en el que sigui, les ceràmiques, que estan molt bé, eh? I les escultures, no hi ha cap cosa, ni no hi ha cap venus de mil o per dir alguna cosa, eh? Potser és una mica cap, dir que no les treuen dels seus llocs, no? Però, bueno, que està molt bé, com diu la Rosa, té una idea molt correcta d'aquests punts, que també és quan parla d'Ulisses, et presenta Ulisses i et posa tota una sèrie de ceràmiques, doncs ceràmiques de figures vermelles o de figures negres, o el que sigui, referent a això. Com altres arts s'han inspirat i han begut en la fonda les mites, de la mitologia. O fins i tot després hi ha també un cicle de cinema, que començarà el 23 de maig. També de com aquests mites estan amagats, també, en molta de la filmografia actual, occidental, no? Per exemple, Edvardo Manos Tijeras diu que parla de la mita de Prometeu, que es veu allà al mito, clar, eh? Que més, la pel·lícula Ramiya, el mita d'Ulisses també, a la mirada d'Ulisses, del Teo Angelopoulos, el mita de Vip, el Felini Vuitimich... Un d'unidor, eh? Clar, de Frederico Felini, el odio, la gent del noatiu Kassovic, que també és tot el mita del Feu. Ara podem posar Hercules'origen de la leyenda, que l'he vist per cert. Que cosa. Vevem d'aquesta cultura, són les nostres arrels. Ja, molt bé. Però val la pena. Ara falta el que deia Rosa. Sí, la visita sempre l'ha guiada. Perquè la noia ho fa d'una forma que cada un, no tots, és impossible, el que dius per l'extensió de l'exposició, para a diferents punts i explica aquesta part mitològica. A més, la persona ens ho va fer va ser la part més mitològica, i tu deixa molt clar, eh? Potser una miqueta, si t'agrada, de la mitologia molt didàctica. És a dir, que queda molt clar, i això és important, però depèn de quin nivell tinc, és de mitologia. Però val la pena, perquè et guia molt bé, t'ensenyo una peça concreta, la fa veure, t'explica el mito, fantàstic. Molt bé, molt bé, especial a la part de filosofia també, exacte, una part de política també. Exacte, de política final, exacte. I bé, jo, molt recomanable, molt recomanable. Molt bé. Doncs abans de parlar de la música, bueno, per ser parlant de música, aquí, de fons, estem escoltant una cosa, que abans deia, què és això que ets movit així? És de Pechmult. Perquè avui, justament, el seu cantant, el Dave Grahan, compleix 52 tacos, ja. Carai. És una criatura. Com passa el temps, eh? No, però, clar... El que ens anem aprofant, ja... Però jo me'n recordo quan el vella de patir i tal, i és la cosa bona. Seré jo. Després escoltarem, a mig programa, el Billy Joel, que també fa 65 anys amb una de les millors balades. A Tungueu. No, posarem... Posarem a l'onestic, és una balada preciosa. Oh, mamà! Oh! Sí! És que jo, clar, jo penso en el mallor romàntic. El Jesco és així, sí. M'ha amestapta el gel. Bueno, és molt bona, és que el Billy Joel és molt bo. Sí. Però, bueno, l'escoltarem després. Ara el que farem és que abans de parlar de música, el David es parlarà de Prisionero del Cielo. Del Cielo, de... Carlos Ruiz-Safón. Ah, sí. I això ja la Rosa... la Rosa ja li va fotre un clatallot. Sí, jo ja el vaig comentar aquí, sí. Bé, aviam, millor que la segona, millor que el joc de l'Àngel. Allò eren rebaixats de nassos. Ja no sé què li va passar, si és que estava... Perdona, que el joc de l'Àngel és el primer. Sí, cronològicament és el primer. Exacte. No, cronològicament, clar. El segon és l'Hombre del Vent i el tercer... Per ordre d'escriptura. Sí. Hombre del Vent, Joc de l'Àngel, Prisioner del Ciel. Trilogia. Cronologia. El joc de l'Àngel... no. Sí. Ah, sí, joc de l'Àngel, Sombre del Vent i Prisioner del Ciel. Ah, això és. És que és aquest a l'ordre. Sí, sí, sí. A vegades ja el Daniel Semperé ja ha situat casat amb la belleza, que és la Bea Triu. Sí. I m'agrada veure aquesta noia personificada amb actriu, perquè el llibre te la descriu com un madona de bandera. Una dona de bandera. No he fet de pel·lícula, ni de l'Hombre del Vent. No. I l'Hombre del Vent tampoc n'han fet. Volem fer-la. Volem fer-la. Volem fer-la, l'Hombre del Vent. No ho sé. No ho sé. I el famós Fermín Romero de Torres, doncs... Sí, sí. Si d'altre punt de venir... Sí, també. ...de abandonar la solteria, no? Sí. I a partir d'aquí ve, li apareixen vells fantasmes del Fermín Romero de Torres. Ah. Que xondo. A l'escriptor segueix de línia. Simpàtic. I jo crec que se n'arrepenge massa, potser en la diocincràcia d'aquest personatge, no? I ja potser l'has de veure una mica més caricaturès. Cosa que en el primer llibre hi enganxava perfecte i s'adactava perfectament a la cadena de succesos. Sí. I li donava una xispa a tota la trama. I estava molt bé. Aquí, quan ell es va haver, diguem-ho així, protagonista, la cosa ja es fa massa... Ja és. ...parragosa. I no té tanta... El personatge no li agafes tanta volada. Tota aquella història que explica, no?, en el passat, el seu passat... Sí, de Mungica, ja està prou bé. Sí? Bé, agafa't un pel amb pinces, també. Sí, agafa't un pel amb pinces. Perquè tampoc t'explica els motius. Una motivació, jo sí, allà està allà presó, però no recordo ara massa bé per què, no? Moc recordo, és que jo fa molt de temps... No, no. No té massa rellevància. No. Perquè se'l van endur allà, no? No, i inclús... No sé si apareix quan està allà, quan el tanca, però... Per algun... Perquè no era... No era la guerra civil... Un malentès, no és un malentès a algú que passa allà al barri. No és un malentès amb una senyora, amb una dona... No. Que l'està cuidant, a dalt, algú no... Bueno, no sé, a mi jo m'equivoquo. Ara no ho recordo, eh? No ho recordo. Mira, que t'aspecta, no me'l recordo. Jo el que sé que a mi em recordava com si fos el conde de Montecristo. Sí, quan a tu diríem que l'estic llegint ara. Per això l'estàs llegint ara, també. Sí, l'estic llegint ara. L'estic llegint ara, que ara estic amb un... Bueno, ara no entrenem aquella. És que som llibre meravellosa, com de Montecristo. Tothom l'he dit així, tothom. Sí, sí, sí. És meravellós. Però, no sé, primer que se'n va fer curt. Això també cal dir-lo. I la història, el personatge de la mare del Daniel Semperi, que apareix per al mig, està molt, molt desdiguixat. Sí. Molts personatges estan molt així, molt empinsallades. És com si l'hagués volgut rematar la trilogia i enllestir-la. Com l'home del Ben Cap, ho sento. No, certament. Quan va trobar primer, ni el tercer, ni el segon, ni el tercer. No, no. Jo crec que és un llibre que l'hagués hagut de començar i tancar. Jo només he llegit l'ombra del Ben. S'ha desfondat. Jo crec que no ho sé. Ja he volgut posar al reddit i... Són 10 anys de trilogia, 10 anys. Fa 10 anys, sí, ja. Quan va trobar primer, va trigar 5 anys entre el segon i el segon. Perdó, 4 anys i pico a engançar l'altre, al joc de l'Àngel. I va ser dos anys més. I no va callar. I ara no ha fet res més, és que no hi ha res més d'aquest home. Ja. Aquest, o per né del cel. Sí, però què ha fet més? No, ja està. Clar, però entre el joc de l'Àngel i aquest, el prisioner del cel... Re, re, re, re. No, qui em seria millor, David? Potser aquest és més a més. Aquest, el prisioner del cel... Sí, l'altre és més a més. No té cap mena de volta ni solta. És com a mínim... Són rius de darranquà. Sí, però no. Aquest està molt més bé. Com a mínim, així, per lectura més a mena, està molt més bé. Sí, el llegeix, el llegeix. Bé, el llegeix. Molt bé. Doncs Jaume i Rosa, comenteu-nos això de la... Ja no sé ni què estic mirant. Ara anava a dir el fòrum, això després. La sinfonia del mil, no? Del... Del mil, perdó. Del Gustav Male, d'aquí a l'auditori. Jaume, tu què dius? Què va ser la teva experiència amb l'auditori? Home, hi ha una cosa que em diu... Ho agrairé tota la vida, no? Perquè és clar. O sigui, dius, Carai, tu, quina impressió més gran. Bé, vam estar a l'auditori, convidat per la nostra amiga Lourdes, que no podia anar-hi, oi? I bé, vull dir, a mi em va impressionar molt. Aquí hi ha una cosa que ja penso que cal aclarir. Una mica el que ha passat durant tota aquesta estona, que portem ja de programa, no? Que, a vegades, el que està clar és que no... que no té massa coneixement d'algunes coses, no? Jo, de música, no sóc molt sensible. Sempre vull dir que a nivell de cinema hi ha una part que sempre m'ha quedat més... La teva part més forta. Sí, vull dir, no sé, no hi entro, no? Igual com, per exemple, quan el David parla de llibres, es fa escoltar, perquè em digueix i per què tal, no? I llavors vosaltres, quan aneu a exposicions, i el que diu aquell de nivells, no? Però el que està clar és que el nivell vostre, que també té aquell punt dolç. Doncs amb la qüestió de música, a mi em passa igual. Però és la forma, és l'espai, és tot, perquè per mi era una descoberta, allò, no? Jo no havia estat mai en un espai així. Amb concert, si que n'he vist, però no passa aquella volada, m'ha separat allà deia que havia vist. Capata esbriga. Se'n va estrenar, ja. Impressionant. A més, molt ben estrenat, perquè va ser un concert excepcional. Era el concert de commemoració del 70 aniversari, 70 anys ja de la orquestra sinfònica de Barcelona, sinó de Catalunya, que era un concert especial, especial, especial. Molts coros, sí. Impressionant. Per cert, jo volia només dir que ara, aquesta setmana passada, vaig estar que es va fer allò de l'escoll, que una vegada vam estrenar granollers de la Sardana de l'any. I bé, volia dir que era molt petit comparat una cosa amb l'altra, però esclar, però vaig estar a la platè, a tu. Ah, molt bé. L'altra poble vista. Bueno, ara l'auditori baixa els preus de platè, no sé si ho heu sentit. Mira, es baixen entre 9 i 10 euros per la propera temporada. Doncs mira, igual és qüestió. Vull dir que faran també música en directe, que poden estar en alguna pel·lícula, i el que és la banda sonora la tocaran ells, la mateixa orquestra. Si es veu que faran, començaran l'experiència amb 3 pel·lícules, a veure si n'hem rebut alguna cosa. No, no, no, no. S'hi presenten a recordar-me de quina em va cridar l'atenció. No, no, pel·lícules actuals, fins i tot, eh? Molt bé. Ja em recordaré. Van dir 3 pel·lícules i una sí que... Volem baixar una mica, però ens demanem d'un abonament de 6 obres per 140 euros. Suposo que estan fent una miqueta com de campanya. Sí, una mica de promoció, perquè... Clar, hi ha més aquesta setmana feien ja representació de la programació. Sí, de la pel·lícula. Pel segona, és molt bona per tothom, pel públic. Sempre fan molt domenatx al públic, eh? I coneixen que, si ells estan, és gràcies també al que el públic hi va, no? I tenim aquesta fidelitat. És importantíssima. Bueno, només jo comentar sí que va ser un concert meravellós, excepcional. Hi ha van triar l'obra de la sinfonia de Mahler, que és la número 8, amb Vimeo, el major, i coneguda com la sinfonia dels 1.000. 1.000 vol dir de 1.000 músics, 1.000 cantants, 1.000, una barbaritat. Tot el que és l'escenari, tot ple, l'escenari i fins i tot les llotges laterals. M'agradava. M'agradava. M'agradava. Jo vaig parlar de la quantitat d'acords, no? Complien el... Sí, sí, sí. Mira, era que tinc la relació, perquè a més ho van fer tots genial. L'Orfeo Català, el cor de cambra del Palau de la Música Catalana, el cor infantil de l'Orfeo Català, el cor infantil Amics de l'Unió, el cor Líeder Càmera, el cor Madrigal, i, per suposar clar, l'Orquesta Sinfònica de la Música, també, de l'Escola Superior de Música, a més a més de l'Escola de l'Orquesta Sinfònica, n'hi havia tres sopranos, també, dues mesosopranos, un tenor, un barit, un baix, un cartell de luxe, luxe, luxe. Tot amb aquesta sinfonia. O són diferents peces. És només el que anava a comentar, és la sinfonia que dura 80 minuts. Si comencen i tot seguit sense cap pausa, és d'una complexitat increïble. Jo, després, mira, vaig tenir la sort, em vaig trobar una persona amb uns coneguts, que resulta que s'ofilcanta l'Orfeo de la Paralcora Infantil de l'Orfeo Català, i em van explicar que havien estat, des del mes de gener, dos o tres mesos portaven a anar a assajar cada dia pràcticament, cada dia a la nit, fins als 12 de la nit, creus que era molta gent per coordinar tot això? Ara, va valdre moltíssim la pena, eh? Aquí no es contemplen ni, almenys, la possibilitat d'arribar-ho. O sigui, és tot tan fin. Ha de sortir a la primera. Imagineu, després, la subvenció, quan van acabar a hierar. I Gustaf Mahler és súper complicat. És de jo més complicat, eh? Té un nivell. Aquest dia estrebinski és el més complicat que hi ha al segle XX, per mi, és a punt de vista, l'Eigor. Ens van regalar una reproducció del programa del primer concert, el concert d'inauguració o de presentació de l'Orquesta Municipal de Barcelona, el dia 31 de març del 1944, Miroquina Chulada. Hola, què maco. Una reproducció del programa d'aquell dia. Que no tinguem aquí una pantalla, perquè no es pugui veure, o no? Sí, sí, mira ahí, amb l'Àliga, eh? Sí, sí, sí. A l'any 44 l'imagineu. Ha de sortir, l'Ali Lucho ha de sortir. A dia ha de sortir, al programa. Quinto any o triomfal. Mira què maco, porta l'Àliga. No, estava dient... Estava dient que maco, que és un programa, però clar... I ha vist l'Àliga i ha fet el que... Que entrenyable. La meva faceta oculta i ha dit jo aquí... No, toquem aquest. Molt bé, farem una guerra de banderes aquí. Exacte, és molt recomanable. Tota la programació de l'auditori és molt recomanable. Molt bé. O la de la música, molt bé. No és molt bé. Llama, la conferència. Comenten. Aquesta és una altra d'aquelles coses, no? Vull dir, precisament avui ja ha estat. Doncs la veritat és que ha més sensibilitzat molt. Probablement perquè no t'esperes que pugui haver-hi una capacitat d'improvització, no. Perquè està tot molt ben posat. O sigui, està tot molt ben estudiant. Però de quina manera, doncs, les escoles de Sant Boi s'organitzen i a partir d'una constant com és la salut mental i com la vivim, com la història i tal, doncs de la manera que tot un món de joves, hi havia més de 300 persones a dins el local, que amb missatges concretament, tenen capacitat per durant 4 o 5 hores manifestar la realitat del que és la problemàtica mental, no? Evidentment, si jo hi eres, perquè també hi he estat convidant, com a participant, una cosa molt corteta, però que hi ha hagut trossos que, francament, han estat molt bé. La sensibilitat a mi m'ha deixat molt tocador, no? Perquè jo penso que quan parles d'això de la ment, fins i tot quan has de parlar tu mateix, encara et queda més interioritzat, oi? Doncs dius, ostres, tu, quina sort que puc manifestar en aquest moment d'haver participat d'una cosa tan completa, que per altra costat i davant dels responsables, perquè ja ens coneixim uns quants, com és lògic, doncs dir que això que s'hauria d'importar a altres ciutats i tal. Ha estat, francament, reigit. Forum local d'Educació i Convivència, això és participació i família, xarxa d'educadors i alumnes per la convivència, i a mi em va convidar a una escola, evidentment, que jo coneixia els dos professors, un d'ells amb un espai radiofònic, sumant mirades, sumant accions. Llavors hi ha hagut també interpretació d'alguns grups que tenen a veure, precisament, o que s'han creat paral·lel al fet de tenir una problemàtica mental i que són grups que funcionen amb una solvència realment molt rellevant i, en definitiva. Tant tocat com el mateix dia que vaig anar a veure el Mauri. M'he quedat així una mica... Molt bé, molt bé. Fantàstic, doncs tinguem on compta, clar. Bé, doncs, avui jubilem el vill i jo, pobret meu, fa 65 anys, però en aquest no jubilarà mai a la vida. I abans de parlar de cinema, reescoltarem dues minuts d'aquesta balada, que jo sé que les nostres estimades companyes li fa molta gràcia. El David vol el abtangel i posar-ne un altre dia. És un altre dia. Fem el honestí. I always seems to be so hard to give. Honestí is such a lonely word. Everyone is so untrue. Honestí is hardly ever heard. Mostly what I need from you. I can always find someone to say they sympathize. If I wear my heart out of my sleeve. But I don't want some pretty face to tell me pretty lies. All I want is someone to believe. Honestí is such a lonely word. Everyone is so untrue. Honestí is hardly ever heard. Mostly what I need from you. La setmana que ve farem un parell de baladotes d'aquestes. Parlem de cinema, que ja soc a la part de cinema. I la Lourdes es parlarà de guillom i los chicos. A la mesa. És una pel·li autobiogràfica. El que és director ha escrit la pel·lícula i interpreta el seu paper i el paper de la seva mare. I com va això? La pel·li és el nom que et diu molt. Quan la mare cridava, la seva mare els cridava i va venir a dinar. I els seus germans els deia los chicos, guillom i los chicos a la mesa. Comença la pel·li. La pel·li va de que ell està fent una obra de teatre. Tu penses això, és teatre o cinema. Inicialment això era una obra de teatre que ell ha fet molt de temps a França. Jo volgo portar al cinema. I llavors, mentre es va fer una obra de teatre, va recordar què va passar la seva vida. Llavors veus la seva mare, que, per exemple, està tombada al llit, i ell intenta imitar-la, tots els gestos que fa la mare. Llavors, te n'adones que tota la família el tracta com si fos una noia. I ell, al llarg del temps, està com totalment admirat amb la mare. I qualsevol cosa que fa la mare li sembla bé, però fins i tot els gestos, la manera que té de vestir, hi ha escenes en les quals ell es vesteix de dona amb el cobra llit i tal, no? Clar, el pare, això ho porta fatal. I li diuen, bueno, nen, tu, primer, hi ha un tros en què ve aquí a Sevilla, representa, i ells és com si es capés i ho vaig aprendre allà a Sevillanes, no? Tota l'estona, quan va allà a Sevillanes, ho fa més tipudona. I tu ho vas veient la pel·li i penses, que ell, en realitat, se sent més noia. El pare s'enfada i li diuen, tu te'n vas a una internada a Alemanya allà, i li fan bullying, perquè clar... A Alemanya, és allò? Sí, allà, una sensació de quadredots i ell, no. Després l'envia amb una altra internada a Anglaterra, i allà està una mica millor. La idea de la pel·lícula és que tu vas veient la pel·lícula i quan està en la terra ell es pensa que és homosexual, fins i tot s'acaba enamorant d'un noi d'allà, de l'internàcia. És lògic, si s'ho pensa. Va, actuant conseqüència. Llavors, la pel·li, jo penso que és molt xula, perquè en funció de com el veuen tots i el tracten, ell té un lio mental a nivell de sexe, també, no de dir... Però realment jo soc una noia, perquè la C em farà per telèfon, li contesta com una noia, i ens veurem a última hora tal. I a cada pare cabron que deixa la nena. Ja veus, és una cosa de la mare, de la moguda, de la mare. Però la idea és... Què dius? És com una sortida de l'armari, però al revés. Que el treuen. O sigui, la idea és que en funció de l'entorn i de tota l'admiració que té per les dones, ell no té clar, exactament, si sent com un home, i finalment, després de passar per tots els internats i tal, acaba sortint de l'armari, però amb tot el sentit invers, com a home i tal. És molt xulo, perquè clar, ell va com una esponja, no? És com aquell noi que està superenpenjat, perdoneu, o a mirallet de la mare, i té un lio mental, de tal manera que no... No acaba de saber ben bé què és, i mentre va passant per una adolescència, etcètera, és té una mica de... I és una pel·li que... El període quin és? En 50, 60, 70... Sí, no t'ho sabria dir. Si està movent sobre el 70. Llavors, en la mateixa pel·li, ell fa de don, fa de fill i fa de mare, i ho fa superbé. I està molt bé sobre la reflexió de la influència que pot tenir l'entorn, una persona tan vital com és la mare en l'inici de la vida, i tota la reflexió, i llavors s'acaba quedant amb l'espectador, perquè tu primer et penses que és homosexual, i és que ell també s'ho pensa, fins i tot li deuen els nois. I porta desenganys i tal, i al final acaba dient... Bueno, el típic, un moment, vaig a pensar exactament què és el que vull, què és el que... No has de pensar que això et surt de dintre. És com si ho veies clar al final. Però si és una persona que té dubtes, confusions o ho han confós, clar, realment que el que em sembla el que vol, vull dir que això no és la meva vegada que li passa. Jo penso que no és res allunyat de la realitat. El que passa és que a vegades portat a una pantalla, veia barbaritat, hòstim, m'estan marejant. Primer sent una dona, després és homosexual, després acaba, no ho sento, però superinteressant. Com si no li provoca una confusió sexual i d'identitat. I d'identitat, perquè mai troba el seu lloc. Sí, quan estàs internat, mai troba el seu lloc. Ara, ell no defalleja, eh? Ell el fa, li fa un volintal, i allà. S'ha d'anar a la dutxa, allà a la dutxa. Però vull dir, és una pela interessant des d'aquest punt de vista. Va ser la guanyadora del fesa d'aquest any, no? Sí, sí. Jo la sembla que ja comentarem, però jo he vist l'altra guanyadora que ha sigut 9 mesos de condemna, que és una comèdia esbujarrada, d'una dona que es queda amastat, i ja ho explicaré la setmana que ve, perquè és un surrealisme absolut. Però molt divertida, que val la pena també comentar-la. Aquesta a la mare, quan... Perdoneu-vos d'hi que exactament, quan truca per taref, no diu, cuida-te, mininya grande. Oi, vaja. També té a veure amb que la mare volia tenir una filla, i no la va tenir. Espera que algun cas, també, d'això, de la mare volia una nena, i el pentinal, com una nena, i el nen té uns problemes. Aquest cas, l'home, són problemes de calample. Sí, sí. Una cosa, una pel·li divertida, perquè t'ho fa passar bé, perquè li passen les lliunes, però també molt sensible. Sí, t'acta el tema molt, molt bé. Fantàstic. David. Eh? O no eh? Exacte. No eh? No, per rete la pel·lícula, d'Arnarowski. Fin de la meca. Net de Matossalem. Això mateix, molt bé. El grau, en plan, qué bueno estoy, qué bien lo hago, ¿no? O qué no? No, no, m'agradaria el d'Arnarowski. No passo a dir que no. No fem broma, no fem broma. No, no, no, no. La Jennifer Connelly, també. Ah, més grasoneta, està més ferma. Sí, clar. Està més a primota, tu. Nosaltres que se'n m'ha aguantat el comentari del raci el grau. I mira, el raci el raci el grau, que guapo. Aquí nosaltres, aquí, aguantant, aguantant el timbre. Hola. L'Emma Watson, de Harry Potter. Que l'hem aguantat, no tant, eh? Ja que estem parlant de dones. Com si no estiguéssim elles, pim-pam, no? Sí, eh. Avui tenia que ser una, això, a tres. David, deixa-hi 10 segons. Què us sembla el raci el grau, nenes? Hola. Oi que està bo? David, seguim parlant. A mi he vist els miserables, fa poc, també. Sí, sí, està guapíssim. Agladiator, que no sé jo... Ai, està millor, ai, està millor. Raca, s'ha venut. Ai, ai, ai. David, tira. Fem una part, amb una part. Avui s'ho tenia més que reparts. On t'està la virtut, amb la mirada? No ho sé, no ho sé. El jove diu que m'ho expliquin. Les dones ho expliquin i ja no ho sé. És així un encant que té. Això que parlau ara del mita i la grau, aquesta pel·lícula parla del mita. Bàsicament. Bàsicament és el mita. És perquè penses, ostres, la història, tota la història mítica, parla d'uns temps passats, en què hi havia eralls, hi havia... i passaven coses fantàstiques i miraculoses, i sembla que la rutina de la cotidinitat hagi estat reservada pels temps actuals. I això pensa... Ai, quina morriment, no? Perquè allà s'ho... Vale, allò és l'acabosa, no? Quina morriment, ara, molt. Allò és l'acabosa, no? És un no parar. Ostia, ells rep el mandat del creador, que és que la... La humanitat s'ha desmadrat, no? Sí, sí. I farem taula rassa i ho ompliré una garitotaiga. Un càstig, aquí, un càstig, no? Menys tu, però és que és curiós, perquè el film pot fer... És una metàfora, també, i ho pots traslladar a una relació per a fill. Ah, vale. Perquè el creador, d'alguna manera, diu... Té, aquí tens tu la responsabilitat i tu decideixes. I li deixa, en la seva figura, el decidir si només... si no se salve ningú, si se salve en ells, o si fa el possible percebar a quants més millor, a dintre l'arca, no? I aquest pes d'aquesta responsabilitat, la bruma, d'alguna manera. Per mi és el que em va frapar més a ell. És que, clar, el... Com a pare no s'ha de fer això i com a mare no s'ha de fer jo. Exacte. És que ell està... no, no, no. Hi ha moments que jo diria que el personatge em buggeix. O sigui, desveria. Fins i tot desveria el punt de voler assassinar les seves netes, no? Ostres. I quan, diguem-ho així, s'acaba el diluvi i s'aposenta, ell no se'n va viure amb la seva família, sinó que es queda un temps amb una cova, amb borratxança i patint, i patint aquest trauma que per ella ha sigut. Primer, deixar que la humanitat s'ho fegui, o com a mínim, evidentment no ho podia evitar, no? Però no fer-ho possible, sinó decidir que només es saldaven els seus. Permet-me això de que no ho podia evitar. És una bona reflexió. Clar, si és el pare com dius tu. No, no, no, ell és el pare. Ell és el fill. Perdona, perdona, però tu has esmentat que podria ser una relació per a fill. Mare fill, perquè amb l'equivalent en què el creador és el pare i el no és el fill. Ja, ja. Jo ho he interpretat, jo ho poso l'emfasi amb aquesta paraula. Clar, hi ha un moment que ell també és el creador, perquè ell té el ganivet a la mà per matar les seves netes. No perquè ell ha decidit, hi ha un moment del film que ell decideix, que jo no sé si això... Amb el nivell de bíblia ja no hi entenc, ell decideix que ni tan sols ells han de... El llap fa un pla, diuen que ara es conduirem... Bueno, conduirem quan acabi l'arca d'establir-se, alliberarem els animals i ens exterminarem nosaltres. No de manera tràgica, si no... Bueno, al principi sí, però després els que queden i els que quedi últim, aquest que es mori de vell i s'haurà acabat la humanitat, no? Per tant, al quedar-se una noia embarassada, clar, això és un trencament de plans i diuen, no, no, això ho han d'acabar. I ho han d'acabar ràpid, no? Ja morirà, però si és noies, s'han d'eliminar, no? Doni-ho. Ostres, això... El cop, el bife de fa pols, no? Sí, sí, sí. És una mica l'herència que deia abans, d'aquesta mitologia griega romana d'aquest càstig tan pèstia... Això és més antica, encara. A veure, el noia és l'Antic Testament. Sí, però pensa... No. El noia és l'Antic Testament. Pensa que la Bíblia és l'escriure durant el caldiveri del poble jueu a Babilònia. I té moltes històries, tota la història del diuró universal no només és bíblic, sinó ve d'altres cultures i, bàsicament, la Bíblia... La història s'entén. La Bíblia es basa en tradició babilònia. És que la part de la Genès i tot això, la part del Gènesis, que es diu això, és molt previ. Són els evangelis, que són d'època de Cris, però, a l'altre, s'entén... El foro astro, de l'èpoc de... És anterior, és... És un compèndi de llibres. Clar, és una troballa, no sé... Jo no pot llegir. Fa anys que tinc la Bíblia que me l'havies comprat, perquè vaig dir que és un llibre que s'ha de llegir. La nostra cultura actual també prové d'allà. És que tot està lligat. La font que hem anat bé bé. El més curiós és el Gènesis i el Judici final. És magnífica, jo. És una obra d'art espectacular. Té mala crítica, però jo la recomano. Quan hi ha la història de l'art i tot això... És importantíssim, per parlar d'art... També és un cany, una cana a la natura, a respectar la natura, perquè ell, al principi del film, un fill a renc una floreta i al mig del plat. Déu fill, no tens cap necessitat de recar la floreta. És la fonda de la vida. Una cosa és una macro pel·lícula d'aquelles de dues hores, amb molts mitjans, d'aquestes... Potser dues hores, si és que arriba. Però fa pinta d'afectes especials. Sí, té molts, allò que és aquella típica espel·lícula. I el Dilubi, però tampoc s'hi recrea massa. Hi ha uns essers, que són uns anys els caiguts, no sé si això és bíblic o un element introduït, i que allà es demana una mena de Golems, de mena d'Àngels exterminadors, que l'ajudaran a ell, i el protegeixen contra les ordres d'humans que volen atacar-lo. Aquest nivell no arriba. Potser és un pel·lículon d'aquells que dius que hi ha una cosa... No, no, vaig trobar prou intimista. Venim d'aquí bé. No és una pel·lícula intimista, però té un segill d'autor, i vaig trobar prou correcte. Doncs ens quedem per comentar tres pel·lícules. Queden dues minutets. Comentarem molt ràpid una pel·lícula que el Jaume allà va veure, que és Alabama Monroe, una pel·lícula d'un senyor belga, de l'Àngels Félix Van Groenigent. És una pel·lícula que ha arribat aquí. Hi havia una altra pel·lícula que es deia Maldito, que també no ha arribat, em sembla. La pel·lícula en si mateixa és una pel·lícula realment peculiar. Vull dir, com a ajuntador astemàtica, solamente... El country amb la mort d'una filla, petita, de càncer, i a partir d'aquesta destrucció de la parella, oi que sí, Jaume, que s'ha produït fins a un límit molt clar i molt marcat. Però, clar, per un costat dius, a veure, això com ho ajuntem, com ho podem ajuntar? Llavors, clar, ella és una manda de la música country, no del country, a sobre del Bluegrass, que és un country encara molt més pur, més del Nova Orleans i tal. Llavors, aquesta línia, la part musical, és meravellosa. La pel·lícula és meravellosa. Ara, és d'una cruesa, oi que sí, Jaume, quan ha de ser. És una pel·lícula ajuta, abans ho comentàvem. Vull dir, es nota. Et recordeu aquella pel·lícula d'habitació a la filla? Sí, ostres, sí. Anem per aquí. Aquesta és més contundent. L'única cosa, Jaume, és que també la temàtica inicial, el procés de la malaltia de la nena, tampoc s'allarga amb accés. És una cosa que arriba a un punt de la pel·lícula, i després hi ha unes seqüeles, unes conseqüències de parella, brutals i lògiques a la filla Cap, oi? Quantes vegades s'ha dit que quan mor un nen petit, aquestes parelles sempre es trenquen, perquè sempre algú li fa la culpa a l'altre... La forma de portar el dol, el dol d'aquesta perla, oi? Exacte, i es reprochen constantment, perquè no són tan un com l'altre massa... És a dir, són gent, vull dir, que pernien drogues, que bavien. És culpa teva que la nena estigués malalta, perquè tu havies pres drogues... És molt fort, vull dir, estirar a sobre, no? Perquè ella havia fumat quan estava embarassada, no? Perquè, clar, ostres... Però la pel·lícula és una meravella, eh? Jo penso que després... Tu després d'haver escoltat el que ha dit el David sobre la pel·lícula d'això, oi? No he. No he, no he. Jo penso que ell ha deixat molt clar, no? Pot ser una relació entre pare i fill, no? Encara que hagis d'utilitzar la mítica i tal. Però qui no, aquí... Qui comencem a estar sols, vull dir, en l'actualitat comencem a estar sols. És una realitat absoluta. Llavors vol dir que els dols, el dol és enorme, no? Enorme, però no. Amb l'habitació del fill, tot i que és molt gran i és molt defenestredor per qualsevol, el cert és que té un final que dius bé. Vull dir, ja hi ha com una mena d'alternativa. Aquí no hi ha sortida. Però aquí no, perquè jo crec que el perquè és molt elemental. Vull dir, és perquè em vella l'abesteix d'una manera i em vella l'abesteix d'una altra, que és una d'aquelles constants que en aquests moments es produeix més. Ell es creient i ell no. I això vol dir que ell es sent culpable i ell no s'hi pot sentir de culpable. És clar, si ell es se sent culpable o vol fer culpable amb ell perquè he fet el que he fet, ell no ho sap de què fa això. No és la seva. Això és molt important en aquesta pel·lícula. Clar, l'habitació del fill, ni pensar-hi, això, ni tu planteges. Però encara així... Jo, si estàs al davant de sonora, és magnífica. Si la podeu escoltar, la sonora és... Sí, i la música, més. Jo no hi entenc, però, tio... Però arriba, arriba, és que és això, la música ens arriba. Clar, clar. Molt bé. Doncs, Rosa, mel. Bueno, té la dura també. No tan dura com això. A veure, això és l'autonàgia. El debat de l'autonàgia, és clar, l'autonàgia assistida. Miel està dirigida per la Valeria Agulí, no? És una directora italiana. I actiu.Sí, efectivament, molt bé. Llavors és una reflexió i un debat sobre el tema de l'autonàgia activa. Ella és una noia exhibirem, era la protagonista, que es dedica a això, la seva feina s'ajuda a morir. Ella fa per aconseguir les substàncies que necessita fa viatges a Brasil, crec que era... No, espera, a Mésico. Ara me'n recordo a Venezuela. Bueno, en un país de Sudamèrica, que ja no hi ha tant de control, i fa creure que... No, ara no me'n recordo del país. Bueno, ja ho veureu tampoc, no. A veure, tot és una miqueta tota la trama. Com és com una empresia, és com una empreseta, no? Que estan en contacte, doncs sobretot amb metges, hospitals i tal. I llavors, quan una persona té una situació, hi ha una discapacitat, d'un empitjorament, d'una situació que és terminal, pràcticament, no? Doncs, bueno, que hi ha persones... Encara, però què és la persona que decideix? És la persona que ho demana. I llavors ja vas veient diferents casos, vas veient dos, tres, quatre casos... Miel és el seu nom en clau. Ella, clar, com que treballa i la crida... El producte que li donaven per què? No, el producte és una altra cosa. El que fa és... Ella no és qui el administra directament, ella ho deixa allà, i llavors explica al familiar que ajudarà, o fins i tot si la persona encara pot d'alguna manera veure'ls, li explica com ho ha de fer, no? La preparació anterior... Que es posa la gota amb la canyeta i és... Exacte, és que és això, és això. I a més, ja deixen escrit també una mica la carta, o l'escrit dient que això és un acte voluntari, que no sé què... Figura, figura que és a França, i a més, versió originals en francès, i clar, encara que les lleis són més... molt més tolerants que aquí i molt més progressistes, però, clar, deixant això una qüestió ètica també, ja s'ha anat molt de compte, no? Fins que arriba un moment que ja coneixem un senyor, i que ja s'ha d'anar de dir... Però això vostè sol ho farà, oi? No és una forma normal que tenim nosaltres de treballar, no? Sempre d'haver-hi, o sempre hi ha un familiar, que és qui s'assegura, que està fent correctament i tal, no? Llavors veu que realment aquest senyor està sol, i clar, veu que la idea és suïcidar-se. O sigui, aquest senyor està bé. És l'angoixa, que ja no és l'angoixa vital, de, no sé, depressions i històries d'aquestes, que, a més, és un senyor que havia estat molt bé tota la vida, amb una professió pues liberal, havia estat ingeniè, bé, el tio havia triunfat a la vida i tal, però mira, arriba un moment que ja és aquella angoixa que ja no... Que ja no pots. I el tio superracional i superraunat, i clar, aquí ja sí que li crea un dubte enorme, li crea molta... ...a inquietud, i no, no, de fet, marxa, però torna a veure'l, perquè, clar, ja no... A veure, jo ajudo a persones que ja estan terminals, que no, realment, dius, però és una persona que es vulgui suïcidar, ja no ho entén, això. Vull, li provoca un daltaball, s'impressiona, no? Qui és l'enjornidor, eh? L'actiu es diu Jasmine Trinka. Trinka. Però de debò que està molt bé, molt bé, eh? És molt realista, molt... A veure, objectiva, molt freda, des d'aquest punt de vista. Perquè, bueno, és un debat que s'ha de fer, i és un pas que s'ha de donar, també, no? Ostres, ja veieu, no?, les situacions que es planteja, les xarxes... I, clar, el que fa veure, precisament, potser, per donar més valor a això, és dir, mirar, això sí, però, clar, amb el cas del suïcidi... Ostres, bueno, no sé, de debò va molt la pena. Fantàstic. Posa, veurem. Jaume, ens quedem dos minuts i mig, ens pots comentar el tren de Nitalisboa, encara que sigui unes pinzejades i la setmana que ve rematem-ho? Bé, per mi, una meravella. És una pel·lícula que està ambientada, doncs, gairebé, en l'actualitat, però que, de fet, el protagonisme està en els anys d'Elisboa, bueno, a Portugal, la revolució dels clavells, això. Llavors, esclar, vull dir, és allò d'agafar a tot un seguit de persones que van estar en la resistència, i que van viure un seguit de vicissituds, i que, en definitiva, t'interesses per aquestes persones, per allò que van viure, i, paral·lelament, el més interessant és que van provocar la revolució, i, en definitiva, el canvi de la dictadura a la democràcia. Jo crec que això és el que més bo té, aquesta pel·lícula, amb quin respecte i amb quina qualitat humana viuen aquestes experiències, aquestes persones, que, evidentment, es van veure confrontats amb policies i persones de mal fet, no? Vull dir, ja sabeu què vull dir. Molt interessant, eh? El senyor... El Jeremy Ayrons. El Jeremy Ayrons és un professor que s'escapa de l'escola, perquè hi ha una noia que ell la salva a començar mateix de les coinciders, perquè després sabrem el per què, no? Va lligat amb la història, i llavors ell, com que la seva vida, allò que deia, ara potser és molt avorrit, de la seva vida, i llavors, doncs, esclar, vull una noia que es vol suficient o més salvada per ell. Això li dona a les, no? Per un plus a la vida que no vegis. I la segueix fins a Portugal, vull dir, que se'n va amb un tren de nit, i allà, doncs, representa que passa una època. Jo penso que també planteja una mica aquesta Europa moderna, actual. Vull dir que sí, que una persona pot estar dues o tres setmanes fora de la seva feina habitual i a la recerca d'una constància, en aquell moment, en vell li interessa, això també és un altre detall molt bonic. A mi em va agradar moltíssim, perquè de carn i ossos, eh? A mi és la ciutat de la premsa. A més, a mi és la ciutat de la premsa. És més preciosa. Jo hi he estat i moltes coses... I aquí vaig ser i... Ens agafem del temps, com sempre. Tenim 5 segons. Adéu. Adéu, adéu, adéu. Adéu, adéu, adéu, adéu. La ràdio de Sant Just, 98.1. Jo soc sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests grups més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. T'equivoques en un penal, en un Barça-Madrid. Pots que l'ha classificat a partida. Tot se soluciona. Vols temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí de 10 a una. Smooth. De dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com on chill out, la smooth jazz, el funk, el sol, o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Bon dia, Maral·la. Smooth Jazz Club. I esperant. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda, de 5 a 7, parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'Extrarradi, també parlant de televisió, esports, vant de sonorats, o fins i tot notícies positives. Nosaltres fem un cara a cara, no és de segon d'això, i parlant del que hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim les tecnologies, videojocs, els llibres, i així ens aconsegueixem el cinema. Nits electrònica ara és bits. Bits. Molt més que nits electrònica. Ara divendres i ser-te de 10 a 12 de la nit. Bits. Molt més que nits electrònica. Un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un. Juan Antonio Duro és el responsable de l'informe anual d'economia local i regional de les tarres de l'Ebre presentat aquest dijous. Els indicadors donen senyals esperançadores, sobretot cap al final, ho van donar cap a finals de l'any passat, que això al final tingui una concreció molt clara en el mercat de treballar en aquests moments i molt condondent, doncs això ja és diferent. Segons l'informe, hi ha tres potes que faran créixer l'economia berenca. Si esperen l'important augment del turisme, que es considera insuficientment explotat, és confiar en una destacada recuperació del sector industrial i es preveu una millor evolució del consum privat que ja es va començar a recuperar a finals de l'any passat. Els comerços de Barcelona no podrán obrir finalment més festius de Julioli Agós. L'equip de govern no podrà tirar endavant la proposta després de la negativa dels socialistes de donar suport a la mesura. Jaume Collboni, el guidar del PSC a la ciutat. Això és perdó a una votació i vaig a buscar solts dels processos a buscar vots. Així no es construeix model, així no es pot esperar que el grup socialista doni suport a una proposta en absolut. Si volen parlar de model, nosaltres estem disposats a parlar de model, però de veritat. I els he dit que amb l'ambic comercial, començant per congelar l'empliació de metres de gran superfícies. L'alcalde de Barcelona, Xavier Triguias, qualifica la posició dels socialistes d'equivocació. Jo crec que tenim un any complicat, perquè serà un any en què tothom voldrà marcar posicions i fer d'un posició dur a demostrar que està en contra. Però jo sempre dic que, escolta, amb el que s'ha de vigilar i s'ha d'anar molt en compte, és no intentar aturar la ciutat que és una equivocació. Triguias va anunciar fa dos mesos un acord amb comerciants per modificar el calendari d'obertura que incluïa obrir els comerços als matins dels diumenges de Júriol i Agost. Barcelona, sisena millor marca de ciutat del món. Segons el diari britànic de Càrdia, en el rànquing el lidera de la ciutat norteamericana de Los Angeles, seguida de Nova York, Londres, París i Saúl. Les 10,5 minuts de tot plegat en parlarem a la tertúlia amb el Barça Batet, director de ràdio Tordera, Víctor Alexandre, escriptor, i Andreu González, escriptor. Més notícies del dia. El jutge conclou que una pilota de goma va fer perdre l'ull a Esther Quintana, però diu que va ser per imprudència. El fiscal i el magistrat no es creuen la versió dels Mossos, però desestimen la petició de l'acusació particular d'endurir les penes. L'interior remarcala que les conclusions del jutge són indicis i no es poden considerar fets provats. Quintana recorrerà perquè considera que hi va haver intencionalitat, la ISR, advocada d'Ester Quintana. Nosaltres sosteníem la intencionalitat d'aquest tret de bala de goma. Per què? Perquè els funcionaris policials tenen una formació molt rigorosa sobre l'olus d'armes. I no només això, sinó que la bala de goma no es pot disfagar per error. Per què? Perquè la bala de goma s'ha d'introduir manualment a dins de la boca, aigua d'alarma, amb el qual només podia disparar entre la bala de goma si se li col·locava voluntàriament. PSC iniciativa delmanen la dimissió del director dels Mossos Manel Prat. Presor per 7 dels 16 integrants de la banda de saltants d'habitatges detinguts el baix a emportar. Els altres 9 detinguts han quedat en llibertat amb càrrecs, el jutjat, els imputes, 6 assals, 2 dels quals en grau de temptativa. Entre els robatoris i el de Matadapera, el Vallès Occidental, on els lladres van roxar les víctimes amb gasolina.