Babilònia del 15/5/2014

Però, bueno, mai pot ser en aquest gènere. O, com a mínim, mai durant tota la pel·li, que és fer-ho tot des del punt de vista del protagonista. Això no vol dir seguir-li a estar torrat amb la càmera a cercar d'ell. No, no, no. Vol dir que et fiques dins dels seus ulls, i el que veus tu és això, és un P.O.B. total i absoluto, des del principi fins al final. Exacte, tu estàs dins del cap d'aquest personatge, amb les repercussions temètiques que té això, perquè el tio et converteix a tu en l'assessir, perquè aquest personatge és un assessi, que a més està malalt, està grillat. És un tio que té un fetix cap als maniquis. No? Té una botiga de maniquis? Sí, cap als maniquis i cap a les perruques. Exacte, i se'n va a matar, gent, ja està. Sí, a dones. A dones, per fer-ho encara més fàcil pel públic. Exacte, és una pel·li que té aquest punt de immoralitat, si vols, i d'aquesta vaixesa moral i d'aquesta malaltia, però és part de la gràcia de la història. I sí, és així, és a l'Elai Javut, no veient-se durant gaire bé tota la pel·li. Es veuen els miralls, l'agada. Se sent la seva veu, això sí. És un efecte scarlet. Su respiración constante. Exacte, la seva respiració de ser sino loco. I ja està, és una pel·lícula que no s'amaga de ser un exploit, de ser una pel·lícula bruta, de ser una pel·lícula de baix per copost, i de ser una pel·lícula macarra i destinada, sobretot als fans del gènere, però, escolta, dins d'aquests parametres està molt, molt bé. Sí, la recomanació d'aquesta setmana. Sí, és una recomanació riscada, i que s'ha d'agafar en pinces, una mica, però... A recuperar el nostre esperit, tio. Per recuperar aquestes pel·lis. Ja en parlarem. De moment quedem-nos en Mèniac, aneu al Maldà, és, em sembla, a partir de suposo de mà mateix. I doncs ja està, ens truqueu i ens ho expliqueu, eh? Doncs vinga, vale, vinga, fina d'anar, tio. Ja veuràs la cançó. Anem a fer una estoneta, aquesta cançó, però és que no tenim una estoneta. La guardem per la setmana que ve. Ja s'ho anirà la setmana que ve una estoneta, l'Iquili. Però abans que res, és que a la setmana passada ens vam deixar de parlar d'una qüestió que és menys important, i que, si no, en parlem ara i se'ns allargarà molt, i és 24. Ah, per fi. La tornada de Jack Bauer a les nostres pantalles, amigues, després de 4 o 5 anys... 4 anys i mig, a la sèrie diuen 4 anys i mig. 4 anys i mig, doncs, mira, 4 anys i mig d'absència, des que va acabar la 8e temporada, ara han tornat amb una 9e temporada, que és mitja temporada només. Tots els capítols. I que trasllada al amic Bauer a Londres, a un... Sí. L'altre dia de Londres, però passa el mateix que a les Estats Units, i tots els altres són americans, o sigui, tampoc és que serà un canvi. No, al final no s'està notant gaire, no? No, però sí que és veritat que també molt. Això ha tornat com una mica jo esperava que tornés. És a dir, igual que sempre ha de ser el president, igual de Xungo que sempre, ja porta 3 episodis, i ja està començant a fer coses moralment... qüestionables, que és la gràcia del personatge. L'última ha sigut especialment... Especialment qüestionable. Especialment crítica, l'última cosa moralment qüestionable. Bueno, sí, especialment qüestionable. Segueix fent la seva... L'altre dia vaig veure un vídeo... Bueno, després t'ho explico. Jo crec que ha tornat fins i tot una mica... auto-manatge, auto-reverencial i tal, però també una mica auto-parodic. A mi això m'agrada, m'agrada aquest punt de ajuda. És el mateix de sempre, però som conscients que és el mateix. Jo crec que les temporades antigues de 24 vistes, ara, amb tot el que ha llovido, crec que no aguantarien el invité, perquè... són una mica... Bueno, jo guardo les primeres cinc, com m'intocables. Les primeres cinc temporades...Sí, però a la nostra memòria. Jo crec que ho veies i m'hi dius, pensaríem... Hòstia, no ho sé, no ho acaba de... Fa moltes salvatjades, eh?Sí, home, sí. No dic en aquest nivell. Dic en el nivell que potser em semblaria una mica cutres, a nivell narratiu. Hi ha com una mica passades. Hi ha altres coses, amb una certa autoironia, doncs encara poden revalidar tot, i la veritat és que a mi jo estic més o menys content. Jo estic satisfet, jo estic satisfet. Ja sé que no veuré mai una gran sèrie a la novena de 24, però a mi m'hi valeria i m'hi sobra. A més, és la més entretinguda que estic seguint del moment. De totes les sèries. De totes les que estic seguint ara és la més entretinguda. Bueno, doncs mira...Fargo? 24, novena temporada. A final de la temporada nostra en parlarem, va. Vinga, molt bé. Moltíssimes gràcies a tots vosaltres. Ens veiem. Gràcies, Carlos, gràcies, Enric. Adéu. Adéu. Disapta, 17 de maig, la nit dels museus arriba el Museu Akbar de les Aigües, amb el concert La Música de l'Aigua, en motiu del seu desè aniversari. A més, des de la set de la tarda i fins l'una de la matinada, podreu recórrer l'exposició permanent i veure la posada en marxa de la màquina d'avaport de 1909. No us perdeu aquesta batllada especial gratuïta per a tota la família. A més, fins al 18 de maig, el museu obre les seves portes. Consulteu tota la informació al telèfon 9-3-3-4-2-3-5-3-6, al web 3bdoples.museudelesaigües.com o seguiu-nos al Facebook. Estem a 5 minuts del centre de cornyallà del metro i del trambaix. Us hi esperem, Museu Akbar de les Aigües. On l'aigua viu? On vius l'aigua? Cine, música, còmics, música, llibres, sèries, còmics. La seducció de l'intellecte, l'elegància de l'Oindy. Cada dijous de 8 a 9 del vespre, ràdio d'Esvern. Fluzo. Segona temporada d'un programa fresquito, fresquito i que et posa... Comencem un dijous més a aquest Babylonia, 16 de maig de 2014, el mes de les flors, el mes de Maria. Què més volem amb aquesta vida, no? Rosa, com estem? Hola, molt bé. És que has fet una introducció genial. Acabaràs a l'infern, Rosa. Oi, quina... Jo que tinc nom de flors, impossible. Exacte, exacte. Rosa o l'amor, si posa, no? No ho deien, sí. Tenim el Jaume, com estem, i el David també. Hola. Semblem els somres de les camises de quadros. La Rosa ha vingut guapíssima, com sempre, de Rosa. Gràcies. No, com sempre. Exacte. Avui tenim un munt de coses, com sempre. Fèiem una mica la broma perquè la Rosa ens parlarà del temps de flors, de Girona, que va estar aquest cap de setmana, disfrutant, gaudint, m'he millor dit. I de pas a veure, parlem de les posicions del Caixa Forun, que ja ens parlarà també de demòmies. I no mirem ningú, aquí, quan parlem de demòmies. No, no, no. També tindrem un comentari de les visites literàries, de les coves d'Alçal-Nitra, i passarem directament a la part més de literatura. El Jaume es parlarà de la Valdufa, de la Filipèndula... I alguna cosa així de... Fonja? Fonja. Fonja, perdó, fonja. Trapitxarrim. Amena Y, si us plau, que encara ens faran fora. Trapitxarrim. Això mateix. Parlem també de literatura, ja amb Escarelluis, als Sants Innocents, i d'un llibre curiós, que és matar Leonardo da Vinci, que sembla que el quiu escrit dona poques garanties, ho explicaré després, però, bàsicament, és una pel·lícula, és un llibre molt interessant. I, com sempre, la part de cinema final, parlem de Frozen, de tres bodes de Mars, del Viento Celevanta, de Her, de la Perrera, i del que ens donem temps, per exemple. És com tot. Avui tindrem convidats d'excepció a dos personatges, a nivell musical, per cert, abans de començar, que sapigueu que s'ha mort el H.R. Giger, el d'Alien, el creador d'Alien, amb 74 anys, però perquè va patir una caiguda, i es veu que arran d'aquí va empitjorar. El director de Searching to Sugarman també s'ha mort. Ah, sí? Sí. Ostres, quan? 36 anys. Però per algun motiu d'estupafets, alguna cosa... No sé si ja s'està... No se sap. No se sap. Només l'havia fet aquesta pel·lícula, em penso, que s'havia comentat. Jo, que sapigui, no em sona cap cosa més. I el senyor Giger té museus, té una colla de seguidors bestials, i ha sigut un cop per aquest genamant d'aquesta saga d'Alien, que va ser un clàssic, ja, des del món de la ciència ficció, de terror, que hi ha d'uns arreu, no? I llavors tindrem, així de fons, avui escoltarem a Frank Sinatra, que fa 16 anys que va morir, avui, justament, fa 16 anys, i també tindrem por aí el senyor Miguel Campo Viejo, el senyor Michael Phil, que compleix 61 anys. Jo tampoc no ho he enganxat. Allò és una Covid dolent d'aquests que es fa... És Campo Viejo. No, bueno, que fa 61 anys, vull dir, que tampoc és que... 61? Vull dir que també té una edat, no? Bé, no, a veure, no... Vull dir que amb el món de la música és el que diem, no? És una experiència. Què dius, Jaume? Sempre posa les cometes. No, no, no. És aquest puní... És la tasca del comentarista, a la posa literatura. És aquesta fina ironia, no? Sí. Que no és que sigui fina, és directe a la ironia. És una criatura, fa... Tinc una edat, Jaume, vull dir que no... Sí, però hi ha una diferència, oi? Important, sí. Molt bé, Rosa, parles de floretes. Veus? Això és irònic, demana'l. Parles de Girona, que és preciosa, i... Vaig veure-la per la tele i era preciós, no? Sí, sí, és una preciositat, és una pensada. A veure, això semblarà un esport publicitari que Déu n'hi do, ja el que estan fent per la tele. A veure, una barbaritat de gent, la veritat és que és una fita... i una cita anual. Aquest any era... S'està celebrant, perquè encara continua. És fins al dia 18. O sigui, tota aquesta setmana i el cap de setmana, encara teniu oportunitat per la gent que vulgui. Sabeu que és totalment gratuït, perquè el que es fa és una jornada de portes obertes de tots els edificis, dels patis, que volen participar, i que llavors els guarneixen amb adornos o guarniments florals, en composicions, amb moltíssima creativitat. Són llocs edificis privats, molt vells, la majoria, després hi ha altres també oficials, com pot ser el propi ajuntament. Doncs és la 59ª edició. De fet, ja l'invinent estaran, ja celebrant la 60ª edició. Creieu que és les noces de diamant? No sabia jo que els deixen... Ah, no, com ho sabria allò. Jo tenia un llistament de les noces que implica cada cosa. Sí, ah, molt bé. No ho dic perquè la revista que reparteix... A veure, a nivell de publicitat, de difusió, és impressionant aquest any de tot el que han fet. A part de tota la campanya a la televisió, aquestes anuncis que estem veient, de Girona, com a ciutat de Girona Turisme, hi ha una revista expressament d'enedidad, també, per aquesta edició, amb tota la informació de les novetats d'aquest any, el mapa, la relació sencera dels edificis, que pots visitar les novetats, un homenatge a la senyora, que ho va impulsar fa tots aquests anys, que és la Maria... la Maria Covarsí, que per tot arreu, per tot arreu està allà... La de la diamant. Clar, ho deia per això, David, perquè a la 3, el primer comentari que es fa, ja comença pendent que les noces de diamant. I la de la 75 és la de brillant. Ah, la de brillant. Aquí hi ha una categoria. Sí, sí, ja tinc tot el llistat de què és cada any. El primer és... Les voles de paper, les voles de paper. Oh, i de paper. Que fort. Les de 10 són les d'alumini, les de 20 de porcelana... Això són... Les de 30, hi ha moltes de perla, les de 40 són les de rubí. Les de 25 de plata, no? Sí, les de 25 són de plata. Les de 26 són de roses. Mira, per on? Anda. Sí, sí. I així van fent, fins als 40, 50 les d'or, evidentment, 70 de titani. I 80 a roure, 90 granit, i 100 les de os. Ostres. Ah, de hueso. Ja és quan ja ets pelut, no? Ja és molt gran i totes són els pèls per la terra. Podrien ser les de ibor i millor, no? No t'ho creguis, això, això dels pèls. Desapareixen amb els anys, eh? És veritat, és veritat, és veritat. Tot cal, tot cal, digo esto. No hem continuat bé. Però ara només un anècdote. Jo poso, de fons, la música de l'exorcista, fixeu-vos. És que ja millor no pot ser l'exorcista. Això era la primavera, aquesta... Vinga, Rosa, explica'ns-ho. Vinga, va, doncs, novetats aquest any, eh? Sobretot s'han obert la visita al soterranisme de la Catedral. Ah. Sí, bueno, de fet, ja les excavacions ja s'estaven fent, a nivell arqueològic, a nivell d'estudi, tot això d'investigació, i aquest any, doncs... bueno, cada any busquen una novetat, i es poden visitar, també, amb els guarniments d'aquests florals, també, que és molt maco de veure, també. I, bueno, sempre ja sabeu que posa una miqueta, una explicació de tot això, no? Que més, que més... És impressionant, perquè es recorre la ciutat, sobretot el cas Cantí, que el cal Joveu, per suposat, el centre de bones truques, també és obra, que ho pots visitar... Maquíssim. Totes les cases en Feliu, Sant Martí, la Pòpia Catedral, el claustre de la Catedral, és impressionant, és impressionant. Sant Pere de Galligans, també, es pot accedir? Sí, sí, Sant Pere de Galligans, també on hi ha el museu... el museu, que més, el museu arqueològic, també, que és això... És a dins, no? De Sant Pere de Galligans, o no? Sí, sí. El claustre, és el claustre? Ai, no, que no, hi ha una exposició permanent, perdona. No, espera, espera. Els banjaras, no? Sí, no, no, tranquil·la, tranquil·la, no preocupis. Mira, el monestir de Sant Pere de Galligans i, efectivament, és la seu, del museu d'arquologia, de Catalunya, Girona. Ah, molt bé, veus? Estava a la banda del claustre, pailletonet, diguéssim. Sí, però també pots visitar el que era les naus, el que era l'esglésium, sí. Allà hi ha una exposició molt interessant, també, que es diu del Tebre 1 i és la història d'un nou pragi. On? És el que fan és exposar tots d'objectes que s'han trobat a Randa la... el que fien, ha pensat, els casadors de Tresorsos. Recordeu que anaven i buscaven, bussejaven i trobaven veixells enfonsats i així, no? De Galeons, anglesos, o espanyols, o tot això. Doncs s'ha fet... Home, no sé si s'ho posa aquí. No sé si amb aquesta intenció, a veure quines coses de valor trobaven. Però sí, el que s'ha trobat, a veure com ha significat històric, sí que s'ha exposat. És interessant, perquè veus l'inquisitat com s'ha conservat tants després de tants anys a sota l'aigua i no s'ha fet malbé, no? Exactament, a més que després, a nivell químic, que li han hagut de fer químic i físic, perquè no es desfacin, per exemple, a la fusta. Dius, hòstia, després de tants anys allà submergida, no li ha passat res, i en canvi, si ho treus a les superfícies, desfas res, passa uns pocs dies, s'hi comença a desfer de seguida. Doncs li han de fer, a més a més, un tractament químic, i tal. És molt curiós, perquè veus des de... si veies dels uniformes... Era un galeó anglès, que va venir aquí... Ai... Si és anglès, serà del 17. No. Del 18. Del 18, començament és del 19. Va ser enfonsat, és un galeó que venia de... bueno, de batalla, que venia perquè més porta canons i tot, i les va... les els barris de vòlvula. Venia d'Anglaterra, va donar tota la volta per l'estrès de Gibraltar, va pujar fins a Barcelona, després va acabar a Tarragona, i després va intervenir a la batalla de... No, no, no, una batalla que es va fer fer allà, del Tebre. Va quedar enfonsat allà. Vull dir, no em va donar temps tan poc de profundir molt, perquè estàs una miqueta al motiu del cap de setmana, era anar a veure tot això a temps de flors, aprofitar per veure aquests edificis que obrien aquell dia. Però això ho explico perquè gira una ciutat que potser ha anat plain, que val moltíssim la pena. I per exemple, a més a més, posar aquestes coses. Aquestes posició és molt interessant. Jo dic trobar restes, jo què sé, des d'ampolles de l'època, de les seines del capità, del cartabó, aquell, com ho servei i calcular les distàncies de les estrelles. El sextante, no? El sextante, aquesta... Valrufa. Jo ho vaig dir. Vale? Està bé, està bé, això. Perdó, feneu-vos i això, si d'aquesta remota casualitat un dia aneu als Països Nòrdics i aneu a Estocolm, va ser perquè és un vaixell del segle XV. Ah. Del segle XV, que el van treure tal qual de... Es van sorrar el dia que li inauguraven. Perquè estava mal fet, estava mal fet el vaixell, i era més alt que ample. Les proporcions eren incorrectes. I va ser votar-lo i va fer... Va, va, va, va. Quin èxit, no? No vols que hi havia tripulació i tot, i va morir gent. I l'han recuperat amb el podrit, però tal qual i l'han pogut estar en un museu impressionant. Jo l'hi he vist dos vegades. Els us fa l'esquinat. Amb un re, tu dius, així és com no s'ha de fer un vaixell. Sí, sí, sí. I, ostres, la de detalls i de coses que han trobat a dintre... Molt bé. Clar, doncs és això, també. Des de votes i moltes coses. Reines de medicina, hi ha una xeringa... Està bé, està curiós, val? Abans, no tot el bo era la d'abans. També és bé, coses molt bé. Clar, sí, sí, sí. Una miqueta d'això, que val molt la pena, que durant encara dies, que, a part de poder visitar això, tot el ser difícil, insisteixo. Per exemple, tots és que tot val molt la pena, la carburera. La carburera també és molt maco, perquè hi ha un dipòsit antic, una cisterna, també. O, a dalt, si puja a la torre gironella, després de quan puja a escapar les muralles, també. És molt interessant, tot. No s'ha de pertinar i així hauria d'estar complicat, no? Sí, però això és molt senzill. Quina llàstima. O hi ha una miqueta, o si ja més o menys coneixes algun lloc, mira d'hacer de fer-la. És cura com anar a un lloc. Es diu 20.000, que es menja bé de preu i... La gironella no és al cell de Can Roca, però no al cell de Can Roca dels germans, sinó a la mare. A la mare, que és més econòmic. És la menja de Tiberi, no? Sí, el lloc. De fet, hem descobert més de nous. Per exemple, també hi ha el Caixaforum, que està ubicat a la Fontana, a la Fontanador, que és un edifici que també l'obre. I també pots visitar totes les maneres amb el Caixaforum, però hi ha problemes per entrar i sempre és molt econòmic. Està la Fontanador, al Caixaforum? Sí. És una edifici, és un palau medieval, el segle 15. Sí, sí, per això. És molt interessant, per cert. És molt interessant. Doncs l'exposició que fan ara és aquesta de Mòmia. Es diu mòmies egípcies, el secret de la vida eterna. I llavors, com sempre, en molts plafons, en molts explicacions hi ha les mòmies. Hi ha també in situ, com no, hi ha vàries, estatuetes, coses i estris, i objectes que se van trobar a les tombes, al costat d'aquestes mòmies, amb ullets, algun vídeo d'aquella xicurteta explicant com... Com es feia el procés. Tot el ritual, només hi ha de modificació, sinó del que significava per ells. Pels egipsis, el tema de la mort. I per què després havies de conservar aquell cos per després de la mort? Perquè l'ànima marxava del cos, però és veritat que quan arribava un altre cop la foscor allà fora, l'ànima tornava cap al cos. Llavors necessitava que encara es mantingués intacte. És veritat. La cultura egipcia és tan diferent a la nostra. A la nostra Mediterrània, no? I complexa, sí. La xicurteta amb el museu... Perdó. És una col·lecció d'esciptologia del Rics Museu. El Rics Museu, sí. Van a Obelheadam de Leiden. Això em penso que estava... Ai, no sé si a Noruega, o a Finlàndia... Bueno, amb un país nòrdic d'aquest, no me'n recordo, i et dic tantíssima informació que no. I és molt interessant aquestes filmacions cortetes, de 5 minutets, que les van repetint, de com ara amb les tècniques actuals, com l'adultac o les tomografies, com han pogut analitzar el contingut de les mòmies, fins i tot saber i arribar a reconstruir com podia ser el cos d'aquella persona, d'un sacerdot, per exemple, que va morir i estava movificat, com podia ser, sense necessitat de desferir i d'obrir la mòmia. Ja. És molt interessant les tècniques actuals, que s'utilitzen. D'estudi, mèdic, fins i tot, per aplicar-la amb aquestes mòmies, amb aquestes tan antigues. Està molt bé, està molt bé, és molt interessant. Fantàstic. I també comentaves que unes visites literàries, les coves al salnitre de Collbató, pot ser? Afectivament, sí. Això es van fer a finals d'abril, dos cap de setmana. Era una prova pilot de l'Ajuntament d'allà de Collbató i de turisme en concret. I la idea era una mica de veure com anaven, i llavors la intenció és si anaven bé donar-les a programa. Jo penso que val la pena, perquè és una visita molt diferent, a la que normalment es fa de dia, això amb tot el llum obert, més o menys si vas amb guia, no t'ho explica, no t'ho explica, està bé. Però clar, això és diferent. Això és que tu comences al mateix poble, allà d'en l'Ajuntament, i el que es fa és una visita literària. Recreia una miqueta l'ambient del segle XIX. Com si tu fosis un viatger d'aquestes persones, com per exemple el Víctor Balaguer, que van ser els primers que van donar a conèixer les coves. No les van descobrir ni molt menys, perquè a més sabeu que feia molts anys, i no sé si a tota la prehistòria també hi havia restes, i després van dolès, molta gent les va ocupar, les coves que han estat utilitzades. Però sí que van ser una miqueta els primers que van començar a fer difusió, escriure articles en els diaris, en plan literari, més que periodístic literari. Un sentiment romàntic.Exacte, molt bé. Un sentiment romàntic, explicant la seva sensació i aquesta tota aquesta experiència. Llavors és una miqueta recreada que podies oposar el viatge des de Barcelona, fins a Colbató, en totes mitjans de transport que havien d'agafar, i acabaven arribant en carreta, pràcticament tirant per cavalls. I un cop allà, vinga, amb les seines de llavors, amb aquelles motxilles... Havies de portar tota a sobre, perquè no podies baixar i pujar tan ràpid. Doncs vinga, amb els quinquès, aquells escandils, en fi, tu expliques una miqueta, i van fent lectures de textos, de greus, que fan referència a cada moment. És maco això, eh? Llavors, vas caminant, des del poble vas caminant, has de fer una miqueta de pujadeta, però no cal estar tan poc més en fort. I un cop allà, un cop entres a arribes a les coves, que també hi ha molts escalons, això sí que s'ha de dir. Llavors, far la visita, que és de nit, a més, és de nit, la visita, sense llum, sense llum elèctricà. Només portant, si això sí que tens guia, que et porta fins allà, a la visita a les coves, també hi ha guies, porten, posa això, dos o tres escandils, així, estratègicament situats entre el grupet, el grupet vinyem a les 20 persones, i et recomana, que vagi, a més, amb calçata adequat, per suposat, amb un frontal d'aquells o amb una llanterna. I llavors, una miqueta, està recreant aquella sensació, de com si per primer cop... O si posa aquella època, no? Que interessant. I llavors, posa això, anaven parant, anaven explicant alguna coseta, i això, la lectura d'un petit, ara millor posa un paràgraf, una estrofa d'alguna, les explicacions que els havien donat, explicant aquells sentiments, que havien tot aquelles... Això, eh? Sí, sí, provem-ho. Jo crec que si vagi molt bé l'experiència, ho pugui repetir. Esperem que sí, d'aquestes coses, a vegades, les iniciatives no acaben de funcionar al tot, potser per manca de promoció, a vegades, no, perquè... Clar, i a més, acaba després, amb un poronet de vidòs, i un asins fruit sex, que... Oi, oi, oi, jo encara me'n recordo els porrons de la Badal. Mare meva, oi, teníem allà de tot, per veure'ns, hem fotre. Hòstia, m'estava aquell. Com una baldufa, ja, home, ens hem posat, oi que sí? Ara ja m'has parlat de la baldufa, de la filipèndula, i l'altre ja no sé ni què acabes de dir. Ja, ja, sí, sí. Digues, digues, digues. Funyà, funyà, perdó. Bé, la baldufa, doncs, carrega, la història... No veigis tu, quina història no té, no? Vull dir, molt llarga, tot i que... El seu origen, per exemple, es diu que 4.000 anys abans de Crist, ja s'hi van trobar exemplars... Doncs bé, fets d'Argila, a l'arriba de l'Eufratés, oi, és això? També s'han trobat de fetes amb aquest mateix material, a Troia i a Pompeia, o sigui... Ves per on? No ho sé, ja jo, veus? Tenim aquesta pel·lícula aquí, oi? Té perigri. Sí, sí. La resta de baldufa més antiga del món que es conserva és la del museu britànic. Es tracta d'una inscripció asumada a Biósia, a prop de teves, hidratada del 1250 abans de Crist. O sigui, que no, és poca broma, eh? Estem jugant aquí amb coses que ens pensem. Això és el període misset, i que això és gairebé... no ha anat de bronza, però una mica, si em tires. Digues, digues. No, no, no. I per la zona, és que... És un luxe. No, no, em va bé saber-ho, no. Digues, digues. Diu que el joc, curiosament, estava estès per tot el món, i en èpoques molt remarques, com podeu veure'ls. No eren només grecs i romans els que hi jugaven. També ho feien a la Xina i al Japó. En aquest terreny país consta que el joc s'havia convertit en un art i en un espectacle, destacant aquella en què els jugadors feien ballar la baldufa a l'all de la mà o amb paletes, fent passar la minolla d'una a l'altra, fins i tot es diu que les feien ballar sobre la fulla d'un sabre. El que sí que jo puc... Sí. Val, es poden explicar moltes més coses, eh? Però m'ha vingut a la memòria, com que ara està de moda. Altra vegada, això, vull dir, fa un any que hi va estar molt, molt, molt. Després va passar i em va quedar com estès, el que deia el David, que té quasi l'emparador, que sí, eh? Creia de tota vera i de totes qualitats, evidentment ara de plàstic, pràcticament totes. Doncs aquest dia, un nano, molt jovenet, que ja la tenia ben lligada amb el cordill i tal, i fes així i l'entoma amb la mà. Tu li balla així, no? Jo mai he estat impossible fer-ho, veig. Però amb una facilitat, que vas dir, caram, aquest és un figura. Sí, és gent que té. Jo mai ni he tingut art. No, però la feia és ballar, no? Com a mínim. Bueno, a vegades sí, sortia. Això passa difícil d'oer. Jo havia jugat alguna vegada amb els meus germans, però era de tots. Les joguines que teníem eren de tots, les nois de les noies. És un joc més de nois que de noies, semblava rosa, en aquella època. Sí, però jo no tinc tres germans, com comprendràs, jo ho volia jugar sempre amb ells. No és un joc massa... I a Goma, ja soltaia aquestes coses, alguna vegada també s'hi apuntaven. Però que tampoc és un joc massa masculí, en refereixo. Tinc les connotacions, no? Jo crec que en aquest cas les dones tenia més maca als homes. És de coordinació, seria de coordinació colomanual. Exacte. De l'ull i de la mà, sí. No hi ha nens que són altres ulls, eh? Ja ho m'assegueix. Bé, que la Baldofa estigui associada a una corda, a un cordill amb foet o estris similars, ha portat els historiadors a especular amb la idea que el joc deriva de les tècniques de casera prehistòriques, a les illes Sèlales, per exemple, s'han trobat eines de casera que confirmen que els seus habitants llançaven pedres, lligades a cordills, perquè així els projectius arribessin més lluny. La sofisticació d'aquest sistema hauria pogut estar, doncs, en la genècia de la fonda. De la fonda, no? Això. De la fonda, de la fonda, que es diu, no? La fona. Fona, perdó, fonda. Sí, l'Ode de David, el Goliat. Exacte. L'hi vaig i va una padrada al cap i el va deixar sec. I després diu que la de mitjana les baldufes estaven força estreses i eren especialment agraciades a l'anglaterra, el segle XVIII, un dels jocs més populars de tota Europa, va ser, precisament, els virulets, un joc de 6 petites baldufes. La història demostra que la baldufa sempre ens ha acompanyat. Jo tenia companys de l'escola. Ara està molt de moda. Eren virtuosos, com abans eren de fusta en aquestes burguesques, eren virtuosos de esbarlar-te la baldufa per la meitat. Clar, perquè aquest era el joc. La punta amb la punta... Sí, sí. Clar, això és com les bales, quan abans eren de terra, que picaves... Peng! I ja les tenia de viatge de colors. Exacte, jo també les tenia de vi. Va, jo ja va ser producte amb camiles de serptu... I la guàrrega de savazot. Va ser massa, ja, aquesta de la trencada. No tinc més por. Llavors, allà es va... El joc es va transformar amb no tan agressiu i amb habilitat, lògicament, m'ho diria. Estava de rosa d'aigua, allà, amb els dos pams, oi? Hi ha un títol, eh? Jo havia jugat molt, així. Jo havia jugat una miqueta, però no aquí. Aquí, sinó que se'm donarà, aquí no se'n donarà gaire bé. Era molt poc traçut, jo. Anaves arrossegant, eh? Sí, sí, sí. Tancaraves que no tenés gaire lluny, i que havia d'anar a parar amb un clot. Clar, i després, quan estava allà, ja estava. Bé, ara... Filipèndola. Què és una filipèndola? Filiipèndola. Bé, diu el projecte de... de Reborn. Un recupera cada mes una de les paraules documentades per l'historiador... Albert Garcia Esputxer, a la ciutat del Born, i incita a especular sobre quin sentit podria tenir en la Catalunya actual. És un joc que coqueteja amb la falsa timologia, sense perdre de vista l'ús documental. La paraula de desembre era Filipèndola. Una planta de les rossàcies que fa més flors, molt boniques, i que figuren els diccionaris actuals en la variant Filipèndola. Vull dir, estem... Sí, aquesta és el plaer. Aquesta no ens fa riure, oi? No, però que està bé. Vull dir que això és per saber, clar. El seu dring és pendular, però va sugerir-te als visitants del Born definicions molt imaginatives. Mòbla destinat en els bordells a desarginys per la satisfacció sexual. Ah, ja anem malament. Aquí ja, aquí ja, paremorell. El David està callat. No l'he impactat. Ja, ja, ja, ja. Marinesca, a l'aposta del sol, iniciaven un oscilant per la grinatge de Taverna en Taverna. Molt provinent de la felicitat i pèndol que designava una dona, a qui li agradava anar de flor a flor sense parella estable. Bé, vull dir més coses, encara, eh? Dona que perseguia a Felip 5K amb ganes de gresca originàriament Filipèndola. Doncs una massa guapo, eh? Ja estem parlant d'un període concret, eh? El Felip 5K, una massa... Sí, sí, sí. No, no, no. Per cert, hi ha un llibre d'una tal begonya, que es diu El barri de la Playa, que va d'aquest període, justament, del moment del canvi de la creació del barri de la Barceloneta, que és molt interessant. Vull dir, ara, que ha vingut al cap a parlar d'això, d'això d'aquest període, de les Tavernes, les primeres Tavernes de la Barceloneta, o d'això, d'aquest període, abans de la Pena, que diu fer una ullada. Que està molt bé. I per acabar, doncs, diria que a l'esport que... que... derivat del portugès, aquesta paraula, que designar els individus de l'illa Pèndola situada al gol de Tònquin, a Conch, en Xina, a meitat del camí entre el viennem actual i la illa de Hainan, a la Xina, en 1562, per l'expedició de Francisco Serrao, i d'escrits en cert detall per un Giovane Peruccio, naturalista i botànic genobès de finals del segle XVII, en Rosa Marill, el mot de gener és blateria. O sigui, hi ha tot un llibre que tenia Santiago Rossignol a la seva tauleta de nit, quan pintava la seva al seu taller, quan pintava les seves obres. Molt beus, que és molt beus. Peruccio, al Peruccio, i tant, molt bo. I després això de... Fugnem? Fugnem, és una bona pregunta. Diuen, abans, poble jove i molt capaç, en parlen d'un avi menja capellans, i me'l descriuen com a funyador, com que els nevezangs anticlaricals tenen fama d'haver estat de Morrofort, o sigui, del Morrofort... O sigui, interessa, aquest és el Mario Serra. El funyador, en qüestió, ha deixat petja en la memòria col·lectiva, perquè de seguida surten episodis que demostrarien que era de la pell d'en Barrabàs. Era per fer gala del seu anticlaricisme, no? Doncs es queixava sempre del vi cart i dolent. Vi cart i dolent. Només els més avisats s'adonaven que re de la crítica al vi hi havia un moc, el senyor Vicari. També li adjudiquen una dita, Badenca, que alguns nevezangs deixaven anar per... quan anaven a omplir el porró a l'aixeta de la tina, i s'ajunallaven davant del subministrador, no? Aquí m'ajunoio, senyor, per tocar-us al pixador. En definitiva... Tira, tira, tira. Llavors, la palletiu de funyador, que li adjudiquen també la costa al vi, perquè remeta Albert Funyà, una de les maneres que els nevezangs tenen per designar l'abriagador acció de trepitxar-hi. És aquí bé la part normal, l'altra, això del procés. És a dir, funyant, veus que probablement... La palletia que designava l'acció de forgar a fons, perquè el cap de ball de Funyà no només funyava qui trepitxava rins, sinó qui forgava els ruscos de les avelles per extreure'l la mel. I en general, Funyà, qui pasta una massa com la que forma el pa i que prend i masega alguna cosa. Recordem, F-O-N-Y-A-R, ho dic bé, Jaume? Sí. Vale, ho dic per allò de la pronunciació. Ens ha quedat clar, una paraula nova que m'ha pres, sempre sóc grandictat. Molt bé, molt gran programa. Per cert, molt bé, que m'has oferat de conya, queïnano, que fa molt bé el presentador, i jo fa molt bé, molt bé. Molt bé, seguim amb més literatura. Parlem de matar a l'Ardo de Vinci, un llibre del Cristian Galvez, i ara parlem de les entoses inocentes, David, tot seguit. És un llibre, parlant de televisió, el Cristian Galvez és aquest senyor que fa el passapalabra. Què passa aquí, què significa que aquest nen ho faci un llibre a l'Ardo de Vinci? Sorpresa, sorpresa, aquest nen ho porta 3 anys investigant a l'Ardo de Vinci. Cada se'n va habitualment, com pot, econòmicament, i grava els programes, i llavors, durant un any, se'n va cada setmana a Florencia a investigar sobre aquest home. Fa fins i tot conferències sobre aquest senyor, és a dir, pagades, clar, lògicament, a preu de fama, perquè aquest senyor és conegut. O cansa moltíssim, fins i tot, perdó. A la part d'agraïments es veu com està, com ha parlat amb professors universitaris, que jo tinc referències, per tant, estem parlant d'un nivell alt. El llibre és matar a l'Ardo de Vinci, crea una fàbora al voltant de la vida d'aquest home, explica la seva biografia, lògicament, d'una forma novel·lada, i hi ha una sèrie de fets determinats, que sí que són evidentment novel·lats, però que té a veure amb l'Ardo de Vinci Pinto, amb el investigador, amb el que seria l'inventor, el persona, diguem com a persona, i una mica a donar... desmitifica el tema de la seva homosexualitat, en canvi, mitifica, o deixa ben clar que Michelangelo sí que ho era, i a partir d'aquí apareixen els personatges de l'època. Rafael, Michelangelo, Leonardo de Vinci, el Médici i tal. I es crea tot una mena com d'aventureta, per un costat, però quan és rigorós és molt rigorós, perquè té una referència, en aquest cas, de conèixer el període, i saps que quan parla del de Vinci, hi ha coses que sí, per exemple, hi ha un moment determinat, que quan es fa... bueno, hi ha un moment que els de Vinci pateixen a la Santa Maria de Fiori, la Catedral de Florencia, pateixen a una mena com de... de intent d'assassinat, com una mena de magnicidi, que això és cert, és autèntic, i llavors, com fots el dorenso de Médici, volant amb una mena de... de bioneta, que sabem que l'Ardo de Vinci havia generat, amb aquella època, volant com si fos un ocell des de la cúpula, no? I d'aquesta manera no ens pot evitar l'amor, que això és, evidentment, novel·lat. Però, en canvi, t'està donant a entendre que aquest home tenia capacitat d'inventor. Bé, el llibre s'assos té no bé, perfectament bé, per tant, sorprèn. Per tant, la idea que tenim de la imatge televisiva, d'un... d'un presentador, que no vull dir ni que sigui... ni cur de gambals, ni llarg, o això no podem dir-ho, però bé, que és un programa que tampoc demostra gaire... Sí, és un programa cultural, però tampoc... Bé, i tampoc fa un paper de demostrar gaire cosa, no? Bé, recomanable, a més, divertit, quan cal, i a la vegada es coneixes perfectament el de Vinci, que és important. Que és important, va bé? David, un clàssic, Los Santos Inocentes, el Miguel del Ives. Sí, no, no, molt bé, molt bé. Amb aquest cas, cal destacar el mèrit de també... O sigui, llegint el llibre dius, hòstia, destaquem el mèrit del film, que ara no recordo el rellotgeador... Ah...Mario Camus. Sí, sí, sí, sí, sí, no segur, segur, segur. Sí, sí. De carrerament... Ostres, és que llegis el llibre i és que és el film, eh, del qual... Potser està el film, si m'apures, te l'enriqueix més i mig, que és el Miguel del Ives, eh. Supremamentment, comparant la lectura del Los Santos Inocentes amb la de l'Ereje, que llegim fa un temps que hi caiem, comentar aquí... Exacte. Molt bé, no sé... I hi ha una distància d'uns quants anys, d'un llibre a l'altre. Jo no sé si l'autor d'aquests anys va enriquir el seu bagatge literari i l'Ereje li donava una volada, una riquesa vocalari, molt més grossa que no pas el Los Santos Inocentes, però també, clar, l'entorn és diferent. Estem parlant del segle d'or espanyol, a nivell literari, com amb l'ambient, i l'altre, diguem-ho, així, és un entorn rural, anixanta... Exacte. Enquerrement l'analfabetisme, imparava per tot arreu, exceptuant inclús també, si m'apures, inclús la classe benestant. O sigui, eren... tenien diners, però no eren saberuts. Sabien llegir el llibre. Sí, i comptava diners, i ja està, s'ho mai restava, que pensis, i l'únic que els donava era aquestes ínfoles de superioritat respecte a la resta de la gent, que això semblava que, bueno, que ja t'hi il·lustrava, no? Jo només el fet això ja t'hi il·lustrava. La trama, bé, és la de tots coneguda, o gairebé tothom conegut, d'aquella família, en un estat de semisclavatge, que estava... Jo es calculo que jo devia ser una finca extrema dura... Un cortijo. Més que res, molt fàcil, molt senzill, pel tema de la casera. Extrema dura a la casera és molt abundant. I hi ha molta tradició. No sé si més que a Andalusia, però sí que... L'art cinegètic que practicava el Miguel de Líbez és, potser, en sala més típic d'extrema dura que d'Andalusia. I jo crec que el situa a l'extrema dura, no? Doncs això és una família que no ha estat de semisclavatge, però hi ha una esclavatge que ja va saltant generacions, no? Ho devien ser els avis, cosa que no en fas ment, una mica, crec que per sobre, ho són els pares, i s'intenta que ho siguin els fills, no? Evidentment, ells. És la generació dels fills que seria d'una edat com la del Jaume, ara, més o menys, a què això se'n van d'allà, com a mínim ho plantegem, el llibre no tant, però ho plantegem ràpid, tant el fill com la filla, no estan per aguantar en tonteries, ja de... Et marxaran cap a la ciutat, cap a la ciutat, cap a la ciutat, un cop a treballador i allà, com vol que sigui. A treballar a servir a una casa. Allà ho és molt, que no pas viure. Fugida, ja. Sí, perquè és que realment et torienten tot el teu destí. Ara ho fas bé, ara estàs aquí a la finca, ara ho fas malament, et enviem a la Ralla, que diuen ells, que la Ralla és els límits del cortijo, però els límits que són a quilòmetres i quilòmetres d'on està la finca, absolutament ellats, de qualsevol comunicació, ni servei social, ni sanitat. Si et trenques una cama i et quedes allà amb la cama trencada, i no et ve ningú a buscar, a menys que algú quan porti... És com una deportació per a tu. Sí, sí, sí, igual. El llibre relata, això, la tornada d'aquesta família, el cortijo, de posar un temps a la Ralla, i de l'arribada del germà de la dona, que és el Azarias. I jo crec que el llibre gira molt més al voltant de la figura de l'Azarias, que no pas del Paco el Bajo o de la resta, i sobretot de l'Azarias del Paco el Bajo, també, rectifico. I s'ha dut, també, del senyor Itaibán, que són els 3 pols, amb què la novel·la... El trípode amb què la novel·la s'hi arrepenge, no? Hi ha el Manijero, també, eh? Aquí? El Manijero, que li deien. Manijero, qui és? Sí, d'això. Jo ho dic així perquè això és propi d'allà. Són aquestes persones com els encarregats. Sí, també hi ha la figura de l'encarregat. També és vital, eh? És una assimil·lat a la casta. És un capujat per mèrits propis. I que està vivint a la fi. Però, clar, la dona, el senyor Itò li fot la dona, d'alguna manera. Sí, d'alguna manera, no, de totes, totes. No hi ha més. I, a més, la dona ha encantat la vida. Sí, per allà, evidentment, està amb aquell pelac anyes, doncs mira, em toca amb aquest, però jo, qui em vull anar és amb el senyor Itò, no? I és el que hi ha, i si t'agrada bé, i si no, també. I baixi, no? I és curiós, hi ha un tros del llibre que és curiós, no? La relació entre el senyor Itò i l'Ivan i el Paco, el Bajo. Perquè el Paco, Bajo, fins a l'època, era l'Ivancito. Però hi ha un moment que l'Ivancito diu... Eh, quan ja té 16 o 17 anys, diu... Ivancito, nada, eh? A partir de demà, senyor Itò i l'Ivan. I l'altre, sí, senyor, sí, senyor. Clar, és clar, és clar. I trans la gorra i passa el pit i ja jupi el cap, no? Hi ha una idea, eh? La submissió, sí, sí, la societat, d'aquella època. El film, el film és que aquí... Jo perquè tenia curió de llegir-me el llibre, no? Però qui es vegi el film, realment... No, el film és espectacular. M'amèix que vulgui aparèixer la literatura de la meva vida. Exacte, exacte. Però és que la pel·lícula la veus encara i segueix sent espectacular. La cosa que la pel·lícula ja et posa després de poc. Varia personatges, tenen més fills, el Paco, el Bajo i la Régula, que en la pel·lícula no surten. Només fa que tenen tres fills i ja ho va aparèixer un altre noi. Però molt, molt, molt presencial, molt poc presencial. Molt bé, fantàstic. Però no, molt bé, molt bé. Doncs abans de passar al cinema, que ens queden 20 minuts, escoltarem dos minuts d'una cançó del senyor Frank Sinatra, que avui fa 16 anys que va deixar-nos. I amb la seva filla, amb la de Sinatra, que és Som thing Stupi, no en recordeu? Doncs vinga, escoltem dos minuts. I a l'hora d'arribar-nos a un petit lloc quiet i tenir una cançó per tu. I llavors aniré i escoltar-la tot per dir alguna cosa estúpida com que m'agraden. I pot veure en els teus llocs que t'espereix el mateix que els teus llocs que la nit que fa. And though it's just a line to you, for me it's true and never seems so right before. I practice every day to find some clever lines to say to make the meaning come true. But then I think I'll wait until the evening gets late and I'm alone with you. The time is right, your perfume fills my head, the stars get red and all the night so blue. And then I go and spoil it all by saying something stupid like I love. The time is right, your perfume fills my head, the stars get red and all the night so blue. And then I go and spoil it all by saying something stupid like I love you. I love you. I love you. Aquí tots parlant, què passa, què passa, aquí no mirem la llum. Nosaltres no comentàvem el festival d'auríeu. Molt bé, la Conchita Burst, Conchita Salchicha. Mira, el New Yorkers, per aquí, no sé per quin motiu acaba de... Dèiem que era James Bond, la cançó, i que sí. Ja hem menjat una altra, no sé quina era, un altre cançó, que dic, això és James Bond. M'agradaria que la Rosa m'aguantava a Maranoc. Hi ha moltes cançons de feste d'autorovisió, que hi ha uns acords. Sembla que s'ho van aprendre en sèrio. Per veure una època destrecanada d'aquell cacant el batxing. La Berka Cerduska. O el xiquilí 4. Anava a sortir, al final no va passar la Semifinal, un pollastre. Era una persona dins d'un pollastre de plàstica, que ell cantava, dins d'un pollastre. Imagina't que el ritme d'on hagués arribat. Ara ho filtren bastant per evitar... Sí, sí, sí. Ara té més qualitat. No deixa ser un gran espectacle. Molt més digna. Doncs l'escàndol de la Conchita Burst i de la seva barba, eh? La seva veu, la seva veu. Cada cop que anem a veure-nos, l'agrimon és... Sí, perquè feia de diva, feia de cuina exacta. És el paper que ve de fer, d'emocionada. Però és un cantant, lògicament, gay i tal, però és un cantant conegut. Es diu Tom, no me'n recordo. A la seva zona va guanyar diferents programes d'aquests. I la veus espectacular. És una veu andrògina, que dic jo, però que està molt bé parida. És una cosa molt maca. Que ens agafi el to i tot, eh? Perquè es queden 15 minuts i hem de parlar de quatre pel·lícules. Com ho fem, això? Ens falta temps. Rosa, frozen! Vinga! Sí, sí, frozen, corre, corre! Bueno, ja ho va també l'havia vist, i la podem reprendre una miqueta. És una altra de la factorial Disney. La història, com sempre... Castell, Palau... Amb un rei i una reina... Solitud. Amb aquesta ocasió, dues filles, la filla gran, els qui dues princeses, la Ereba, i la més petita, clar, la més entremària de la petita, que està sempre jugant, no sé què, i la gran és una miqueta més gran. Té un do, la gran té un do, que és que fa màgia, fa màgia, i llavors converteix les coses amb gel. Està bé, això. O bé, com si podria així, ella és gel, amb el que m'has dit, així, i fa figures de gel, pot arribar a fer nevar, i muntar ja l'habitació de Palau, pot muntar tot un paisatge nevat, i comencen a fer nenots de neu, i les dues germanes jugant, i superbé, no? Però és un poder que, com en totes contes, té la seva perversa enlúdica i divertida i molt maca, també té la part... No sé si va, o dolenta, o de nina, no? És que pot fer mal, també. I espere li tenen prohibit. Espere li tenen prohibit que l'utilitzi, aquesta màgia. Llavors, clar, ho fa senta demagat. Fins que arribi un moment que li fa una mica de mal, i llavors surt com una ràbia que ja té, i de tanta repressió que té d'això, i comença a convertir les coses en gel, però fins i tot el regne, en gel. És un... Sí, ara hi ha univer. I llavors, finalment, ella marxa, diu, bueno, com... Mira, ella sí que és un exili voluntari, marxa, com dir... Es cregui que és una metàfora, d'un allillament, de dir, jo no serveixo per estar aquí en societat, perquè jo tinc aquest problema, doncs mira, me'n vaig, no faré mal als altres, però jo em quedaré allà amb el meu regne, un regne de gel, i ella es construeix un palau, també, de gel impressionant, maquíssim, per cert, un és impecable, és preciós. Està brillant tot. Sí, sí, sí, sí. Ella pos viu allà sola, allada i feliç, com... Feliç, no sé, no? I fins que hi ha la petita, hi ha un príncep o dos prínces de palmitge, que si l'amor verdadero, un amor no verdadero, com en el... com dirà l'ogro aquell? El reg. El reg, reg. I, bueno, una miqueta de la història està bé, està molt bé, aquesta metàfora que es fa, que poden haver-hi nens o que puguin tenir un problema. Doncs jo, de socialització, fins i tot una possible... un transport d'algun tipus sociable, de psicològic i d'aquestes coses. I com després, bueno, l'Ajuntament li pot ajudar, com la pot fer tornar a dir, i tu has d'estar aquí amb nosaltres, estimant el comets, no importa, això t'ajudarem d'alguna manera a controlar-ho, no? Bé, tota aquesta idea està molt bé, no? Molt bé, m'he explicat, sí. Molt bé, tot això d'ostres. Ja ho m'ha tocat. Sí, perquè en definitiva, la màgia... és això, no? És tenir un poder, no un poder. Té una característica especial, no? És que aquí el que hi ha... Aquí no et destaca o no diferencia la màgia blanca de la negra, per exemple, que és un dels fets més punyaterots que pot xistir, no? Una vegada m'ho deia aquella, el Manel Cousó, concretament. Diu, com és que presentes la màgia negra? Diu, l'única diferència és que té més mala llet i prou, no? Vull dir, que està com dirigir de fer mal, l'altre... És dolent, igualment, l'alblanc l'aner és dolent. És pràcticant. Sí, veuràs com us podés, no? Si no, els controles, només que te'ls missatges i la prohibició dels pares, és aquest, no? Els has de controlar aquests poders que tens, aquest gènil, aquesta cosa que et surt, perquè pot fer mal, pot fer mal. I mentre que la teva germana petita, no la tot, qui se'n va a perdre el cos, però si un dia la toques en el cor, li pots congerir el cor, i llavors li pots fer mal, no? I és això, és el ferit de fer mal... Sí, sí, sí. Amb aquest poder, amb aquesta característica de la teva personalitat, que li pots fer mal als altres, no? Molt bé, molt bé, molt bé. Fes aquesta lectura rosa, que ens volia ser així, una miqueta, d'aquest llibre. Sí, sí, només que res, m'ha fet gràcia, perquè la pel·lícula està inspirada, i no és ni molt menys una adaptació ni molt menys, però sí que està inspirada amb un conte d'esquerra amb el Quincea Anderson, que es diu la reina de les neus, de la reina de les nieves. I sí que una miqueta s'inspira, no? Una miqueta, l'he regit una miqueta. No gaire, però que té una relació. Sí, sí, bueno, és això, el personatge d'una reina, que està bé viu sola amb un vols, que amb un castell tot fet de gel, i bueno, no com la història també dels germans. Una miqueta sí que s'assembla, però no és... es veu molt només al final del conte, realment, el que suposa el castell. Jo penso que hi ha una cosa que es desprende, el que acabem de dir, que és molt interessant. En definitiva, l'emerginació o l'estigma pot aparèixer a partir del teu propi convenciment i de la teva conformitat que hi ha una diferència amb tu que pots realment malmetre o perjudicar amb altres persones i vas fent aquest abandonament. Però, esclar, després això va alimentat també, perquè gairebé tothom, que en definitiva acaba transformant... que tothom ha de fer igual, tothom que tingui algunes diferències ha de fer el mateix. I aquí és on el joc té un interès molt important. I la pel·lícula ho tracta bé, això. Ho fa correcte, no? De fet, la germana s'enamora, no? S'enamora d'un que no toca. La petita, sí. De un que no toca. El primer impacte, no? El cop de futre, el fleixàs o aquest, no? Això, vull dir que anim almenys, hi ha la pretensió que és el primer, no pot ser el bàlid. No és aquesta la qüestió, sinó que bé, és prou enjuornador, com perquè no hi hagi capacitat d'identificar el mal del bé, per dir-ho d'una manera. I, darrere del primer, hi ha un objectiu que no és ni molt menys cos. Aquest tema és molt interessant. Sí, això també és molt, molt, molt. I després, quan arriba l'altre, ostres... L'amor, l'amor verdader. Que és el noi que es fan amics. Bueno, amics, al principi no, però després sí que es fan amics. Hi ha compromís i jugues i tal. Hi ha un joc que està molt bé. Exacte. Precisament, amb una pel·lícula... Els vuit coronons vascos, no? Diu, ahir... Diu, ja, la història d'amor funciona molt bé. Esteu d'acord amb això? Jo no n'he vist encara. Jo la setmana que ve la veuré. La història d'amor, jo crec que no. És una excusa. Jo, per exemple, sé que és el leit motiu... És el leit motiu per plantar a la noia, a Sevilla, i després que ell vagi a buscar allà... Jo crec que no funciona. És el mateix. És una preciació. És una pregunta amb el creador d'extrems. D'extrems. Sí, el realitzador d'extrems. És una pel·lícula sobre la drogadicció. Ah, vale. I llavors, és molt seriosa, està molt ben feta, ha tingut premis, ha estat passejada. Llavors la pregunta era dir, si et proposessin fer els connoms catalans, el faries, i ell va dir que no ho fa molt bé l'altre. Bé, perfecte. Ara que ha venut el tema, 3 lodes de mà també va una mica d'això. Sí. David, David. Doncs... és això, no? Una noia que no té gens de sort en el tema de l'emparallament. I un dia, en poc temps, en pocs mesos, li toca anar als casoris de 3 ex nòvios. Sí, sí. La imatge fa molt bé. Sí, sí, fa molt bé. El que no em va acabar a fer el pes és el quimgotia. Sí, no, aquí està molt passat de voltes. I actua més bé quan està més moderat. Sí, quan és sobreactuament. Aquí està com dius, tio. Estàs pitós, no? Parla de revolucions. Sí, sí, sí. Ella està bé, no? És el típic conte, no? Això que no te n'adones de que la teva mitja taronja... Però jo sóc una taronja sencera. Doncs la tens al costat i tu no ho veus, no? I és que realment t'entenc, que realment fins que, al final, allò, un gest que recordes... Potser, realment, aquest típic conte... Aquest nano es diu Martín Orribas. En compren, no? I realment el que representa, que és l'Àuria, el teu amor de la teva vida, en el cas del quimgotièrez, doncs és un pencàs. És un pencàs, sí. I tant de dones que dius... I això va a la pel·lícula, no? És molt bèstia, l'Uda. Perquè la dona queda minusvàlida. Oh, sí, caia, caia, caia. Sí, sí, és molt bèstia. Vaig dir, mare de Déu, senyor. Això com ho arregles, és que no pots arreglar-ho. Hi ha un parell de coses molt bèsties. Sí, sí. No li divertirà molt. Rius moltíssim. Rius moltíssim. Sí, que la dona el convida que fer-la seva, i diu, desitja el que vulguis, ell desitja una cosa, diguem-ho així, per la porta del darrere. Diguem-ho així. I les esbransides, doncs, li trenca el coll. Exacte. I se sent responsable. I se sent responsable. A partir del moment que ella queda envàlida, i mira... La dona va picar-la al cap, contra el cap sal del llit. Fins que es queda... És una mica bèstia, no, però... Bé, bé, no, digue-se que és, vull dir que no. Sí, bé. Com a la noia, dius, deixa-la anar, també. Sí, sí, no té manies, no? En la tonteria de buscar l'amor... Hòstia, este, vinga, patapam, no? No, no, bé, pel·lícula és normal. No, no. Va ser nominar les golles, no m'ha guanyat res. No m'agrada aquesta segona línia. Jo crec que ens hem de fixar en una cosa, no ho sé, ho crec, eh? Vull dir, hem parlat de la pel·lícula frozen, i hem parlat de la primera part, d'un objectiu per part del primer amor, no? I en canvi, el segon, tots fem un sonriure còmplice, no? Ja, potser sí. I en canvi, quan trobem a una escaladora de plaer, per dir-ho d'una manera, a una escaladora també... Clar, és més... No t'interessa, m'aclar, qui interessa? Però igualment és el que dèiem, no? És la pureza, no? Allò, no? Allò, no. Ja dius, aquesta noia és... Hi ha tres classes, les percatades i les recatades. Exacte. I com a recatada no entenem el terme clàssic, no? Clar. Encara hi ha una altra novetat, dins del que seria això. Vull dir que ja ara, si em permets, em parlo amb Gert, amb l'espic Jonsi, no? Aquest sí que és un amor raro, perquè és l'amor d'un home amb un sistema operatiu. Aquí, aquí. A veure, jo com a informàtic em nego. Exacte. Ell ho fa. El Joaquim Fènix ho fa, que et quedes fregit. Ella és la... Com es diu? La Scarlett Johansson. No surt mai, però és la seva veu. La veu. I va ser la primera intenció de que una veu fos nominada. Ja està aquí la pel·lícula. És magnífic, és un... Sí, sí, sí. És Xangai, eh? No l'hi vista i no la veuré, perquè per mi no es creït. Ja quina cara que posa quan està parlant. És bastiat. Sí, arriba a tenir... A veure, estem parlant de la ciutat posterior, de Xangai. Vull estar tot enviat a Xangai, que es nota, que és una ciutat tremendament moderna, i ubica un espai concret. És aquesta solitud absoluta, crec. D'aquesta societat on t'anem avocats, no? Ell, les relacions són relacions purament, amb aquest que és molt millor dit, cibernètiques, justament amb aquest sistema que es crea per crear aquesta situació. Ella es genera un món, al qual doncs... És feliç, des del que cap. Per tant, és peculiar. Té també la veïna al costat, que també té una relació amb un sistema operatiu masculí, amb el temps, no? Però és el que diem. Saps que tens al costat la teva mitja tronja, però no acabes d'encaixar-la, no? És com la gent que va a tot el dia amb el telèfon a la mà. És allò que és tremendo. Cada vegada més, no? Aquesta solitud del WhatsApp i del Facebook pel carrer, que no fa que la gent ni a relació ni que et foti cops, i tot això també és aquesta sensació. El senyor... Com es deia? El Berlanger va fer una pel·lícula que era de tamanho natural. Ah, sí? Sí, clar. Exacte. No ho recordo, ara. El Saur, el Saur. Jo penso que en l'època que va fer el tamanho natural, el que planteja el Saur és molt més vàlid que no passa, i m'agafo el mal David. No l'hi vist, eh? Però en aquella època estava de moda les diners on flables. Clar, és quan van sortir. No és el perquè estigui de mà. No, a la mà, no. És el que ens volia dir. Sí, sí, sí. A vegades estem més sols. Ens comuniquem i això pot omplir la teva vida, evidentment. És molt trist, però m'acaba un bar, 4 persones i les 4 enganxades al mòbil i ningú dient-se res. I encara més trist? Sí, jo agafo un tren i veig gent i... Para, no para. La gent no agafa ni un llibre, com el que diu la cosa. Molt poca gent veu. I el pitjor és veure una parella de... Mira que ho estic enviant. I això, i la cosa d'aquestes terribles. I llavors, així, molt ràpid, recomano una pel·lícula que es diu La Pèrreda. Com es diu això? En anglès, Pau'n Dock. És una pel·lícula independent del Quim Chopirón de 3 nanos amb un correccional. És pel·lícula 3 nanos correccional. Vull dir aquest concepte. Com no hi ha sortides. Com és una pel·lícula anguixosa, com aquests nanos intenten moure's dins d'aquest espai. I la pròpia boràgina de l'espai se'l mengen i, al final, acaba tot, com a Rossa de la Aurora. Però molt ben feta, molt freda, molt crua, molt distant, no? I, realment, una pel·lícula que, des d'aquí, ha passat així molt ràpid, va passar per Sàndens, em sembla que va ser, i no, la gent no l'ha vist, la Pèrreda. Crua i directa, no? Jaume, es queda un minut per parlar del Viento Celevanta. Ho deixem per la setmana que ve. Fes un comentari. Fes un comentari. Com la veurem la setmana que ve? Fes un comentari inicial, si et sembla, d'un minutet, i la setmana que ho remetem. Bé, vull dir, és una pel·lícula que ens parla sobre aquelles probables contradiccions que té el fet de implicar-te el teixit social en tota la teva capacitat i potència. Jo, en l'època franquista, vaig estirar. Clar. Fa por, això, eh? Ara, com veig jo aquesta pel·lícula. Ja ho he dit, però t'escolta. Molt bé, molt bé. És una pel·lícula que té un potencial, amb aquest tema, no? Sí, sí. Molt bé, fantàstic. Jo us vinga, doncs... Us ho voler, crec que es queden 30 segons? No. És impossible. L'hem d'omplir, l'hem d'omplir. No, no, no, que el tècnic estarà al carrer, estarà molt content, perquè sempre anem tan justos, que ha de fer virgaries per tallar-nos. Molt bé, doncs fins el dijous que ve. Adéu, adéu. Adéu, adéu. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Molt bé. Molt bé. Doncs així hem començat aquest programa d'avui, i continuem amb aquest Let Night Tells. Quentos para la noche. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Molt bé. Aquest és el tema del grup Cruand Green, i el primer tema que sonava quan hem iniciat el programa, aquest lloc del programa Little Bit Sometimes de Mum. Molt bé, molt bé. Molt bé. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé.