Babilònia del 22/5/2014
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Benvinguts, un dia més al Babilònia, un dijous més, estem aquí amb la Lourdes, i amb el Jaume. Avui som 3, el sasco també, que estem aquí. Però ja veuràs que ho omplirem bé, eh, igualment. Ah, segur que sí, seguríssim. Això, ens ho passarem, com sempre, la mar de ben, està claríssim. I, bueno, doncs avui tenim tota una història, com sempre, vinculada amb on de la cultura, i parlarem de moltíssimes coses. Parlem del tema de l'art, passejades per Coixarola, amb la Lourdes, parlarem també del que seria l'estiu que comença, una obra, no? De la Silvia Soler. Exacte, que direm després que no volem que es digui de qui és hermana. No volem. Això és un misteri que tenim aquí, no? Parlem de misteri, amb el JJ Benítez, i un tema que es deia «Estoy bien», que això és una cosa curiosa, que no he pogut esbrinar els companys tan poc, però que realment són com una mica històries vinculada amb el més enllà, aquestes misteris que sempre, a vegades, doncs, quiden l'atenció, no? Allò dels omnis. Bueno, no, més aviat amb el tema de l'amor, no? Allò de la llum, que es veu quan la gent està amb aquest camí entre una costa i l'altra. Laura, vaja, Laura. Doncs explicarem. Serà el millor com el Quart Milén i jo, que fa l'Icar Jiménez, el 4, però una mica comentarem això. Els homes faran una mica de barreja d'informació amb un tema que es deia Flori, del Màrius Serra, ens parlarà dels porxos, que és un tema interessant, i també ens parlarà del cordill, el cordill dels homes. Els porxos? Bueno, per tant, bé, un altre tema. Els porxos, estan... Ah, és això? Ah, vale, perdó, perdó, ja una mica, doncs, allò que deia, bueno, a la filla que ha parlat del cordill dels homes, que això és el que ens hi porta, a tots. Seguirem amb el teatre... No l'abandoneixi, mare. No el deixem el cordill. Llavors, seguirem amb el tema del teatre, parlem d'una obra de Tennessee Williams, el Zol de vidre, el Tetragoia amb la Lourdes, i en temes de cinema, avui farem una mena de matxembrat de obres, de pel·lícules, Mindscape, Melangea, dues mares perfectes, només us decundem-ne, Monuments Men, Viva la llibertat, i Hércules. Hércules, també? Sí, sí, sí. És l'origen de la llegenda, que és una d'aquelles pel·lícules, que dius, bueno, és un divertida, com a mínim, però també té un punt de vista artístic, que també sempre ens interessa comentar. Avui també, per això, el que farem a la part musical, com sempre, és homenatjar a dues persones, que pel que sigui, on hem fet anys, ho han mort, però en aquest cas, estan totes dues vives, no? En recordarem, a la meitat del programa, a Joé Cúquer, que compleix 70 anys, que ja és una edat, i el que més queda d'atenció és l'Hér, que també compleix 68 anys, qualsevol ho diria amb aquestes operacions que porta, que realment és totalment... bueno, un amic meu sempre fa la broma, diuen dones, que si s'ha agobt, dones i homes, perquè també s'ha agafat el cibeste d'Estalón, també passa de mateix, que els apropes un ensenador i cremarien, perquè són plàstic porno, i l'Hér és que és tota silicona, no fotem, perquè d'aquesta edat, no em diguis que quan la veus a la televisió, o amb una entrega de premis, amb 68 anys, és que sembla una noia de 30 anys i poc, o sigui que sí, exacte, és una operació cada dos mesos, perquè és impossible mantenir un cos amb aquesta edat, amb aquestes característiques. Molt bé, doncs, a part d'aquesta crítica farotxa que hem fet a la xerca, que actua molt bé, per una altra banda, i canta molt bé, comencem amb aquestes passejades per Coi Sarola, que tenim aquí al costat. Sí, sí. Per començar, per això, no, perquè agafes els ferrocarrils i de seguida estàs al baixador de Vallvidrera. Aquestes passejades són al voltant del centre d'informació, i haurien 6 passejades, penseu que s'estan movent entre un quilòmetre i mig, i la més llarga té 6 quilòmetres, per tant, són completament assequibles, familiars, de feta i base, i sembla una mica les rambles, depèn de per on te'n mou, no? I, bueno, hi ha una passejada que l'anomenen per les fonts, la passejada per anar a visitar el Pantà, la passejada de l'Alginat, etcètera. Nosaltres vam fer la passejada de la font que l'anomenen de la bodellera. És un recorregut circular, i la idea és que comences amb un bosc de pins, i després vas pujant-se a l'Alginat, vas a la font, i després vas a monjardins que els va fer, els va dissenyar a Forester, i el que té més molt xulo és que, per la part de baix, vas a parar a una casa, una masila, que li diu en Vil·la Joana, i en aquesta masia es va morir Gessinburg-Bardaguer, al 1902, i llavors ara està convertida en un museu que també es pot visitar. Molt recomanable per estar molt més indicat, i no tens cap tipus de problema. Arribes allà al centre d'informació, abans et donaven les passejades, al Tripti, que ara has de pagar 0,50 cèntims, o te les pots baixar per internet. Passejades molt maques, lleu un diumenge al dematí, per fer un ouret o dues, molt xules, i és recomanable. A mi m'ha fet pensar en una altra excursió que vaig fer jo, la més alta de Catalunya, en la Piques Estats, i també semblava el passeig de Gràcia. Que estava plena. Que pujava fins i tot, en un dia és clar, és el cim de Catalunya. I llavors, quan el vam fer, que bé, venia d'un fracàs enorme, de la part de Barcelona fins a Montserrat, no me'n vaig sortir. Vaig arribar a la meitat, abans de pujar a la muntanya, i no m'havia passat mai, però estava fet pols. No podia, i ho vaig veure. Vaig anar a casa i ja està descansant, passa això, i és veritat. I llavors, bé, en aquell mateix any, va sortir l'oportunitat d'anar cap a la Piques Estats, i allà sí, no sé si l'ambient, si realment vaig prendre nota, o ho vaig a més bé, o perquè allà realment no feia la calor que feia aquí. Clar, era ara el mes de març, i feia una calor, com avui més o menys, no? Va millor per caminar. Era un any molt sec, no me'n recordo ben bé quina era. Doncs m'ha cridat l'atenció, això, perquè ja dic que una pila ara, a dalt de tot, a dalt de tot, ja no n'hi arribava en tant. I va a dir que jo sí, i vaig estar molt feliç de fer aquella excursió, perquè a la feia, o ja no, perquè això... L'hauria d'un fracàs, ja. Però d'unidor, comparar-me'n a la Piques Estats, d'unidor, la diferència és que està alçada, eh? Sí, no sé quan... Ara t'ho dius, ara sí que me'n recordo exactament quin any va ser. Ni més ni menys que quan tenia 50 anys, o sigui que els anys 90. L'any 90. Real, això fa 4 o 5 anys. Sí, de moment, sí. Jo estic pensant en això que t'ho dius, que el tros final del Camino de Santiago, que és un tram que té uns 20 i pico quilòmetres des del Monte del Gozo, fins a Santiago, que hi ha arribes, no? Doncs és, també, com si diguéssim, que s'ajunta tota la gent, o fins i tot hi ha gent que el porten amb autocar, per exemple, gent gran, no? Els porten amb autocar fins al Monte del Gozo, i després fan el tram final, o sigui, que el tram final és com si fos una romeria, romeria, no? És bueno. Vull dir, sí, sí, que et trobes amb molta gent, i llavors passa, que en els altres trams del Camino, et troba gent, però en aquell punt, com és pre-arribada, no? Exacte. Hi ha molta gent que el que fa és arribar allà, llavors va a peu fins a Santiago, i després el passa anar a recollir, no? Vull dir que hi ha llocs... Són alternatives, també, per fer el Camí de Santiago, no? Sí, jo crec que... Exacte, no? És el motiu perquè arribes, doncs, a l'antelacatadrat. Jo tinc un parell d'amics que han fet el Camí de Santiago, i encara no han acabat, l'han fet amb dos cops, per temes de feina i tal, han fet amb dos setmanes, no? S'han agafat el cap de l'any, hi ha fet un trosset, i encara els falta la part final, llavors se'n van al lloc on han acabat l'últim cop, i llavors segueixen, no? Doncs bueno, és una altra fórmula de plantejar, no? Jo crec que és maco, no? Nosaltres el vam fer amb dos anys, i un any vam anar, però comença molt abans, depèn també del que facis, no? Però vam fer de leon... una mica abans de leon a Cebreiro, llavors l'altre any fas de Cebreiro a Santiago, que estem parlant d'uns 100 i pico quilòmetres... Exacte. Una setmaneta, o sigui... i és que Montserrat és una part del camí de Sant Jaume, no? Sí, sí, sí. La gent comença a Roncésvall, és una mica més habitual, però es pot començar des de Catalunya, crec que és un tross molt més llarg, són 1.014 quilòmetres, però es pot agafar des d'aquí. Hi ha moltes alternatives. L'altre dia, precisament, vam estar en un allà el paral·lel, que vam estar en aquella formació. Per exemple, a Sant Paul del Camp, hi havia, per això, i evidentment, perquè la Comunitat de Montserrat passava al Sant Paul del Camp, i llavors triava recte, millor, és cap allà, direcció que va que seria Galícia, d'una forma o una altra. Perfecte. Sí senyor, molt bé. Fantàstic. Doncs, bueno, jo ara, directament, el que faré serà parlar d'un llibre que és sorprenent, si més no, vull dir aquella gent que era el tema del misteri, una miqueta d'allò del més enllà, hi ha un senyor que és prò conegut als anys 70, doncs amb segona filera, que es diu Juanjo Benítez, és un senyor que és conegut com a jota-jota Benítez, és un senyor que va fer, amb els anys 77 llibres, que es deia El Caball de Trolla, El Caball de Trolla, i eren diferents observacions. Bé, és un senyor molt peculiar. Vull dir, jo per què he agafat aquest llibre? Perquè, bàsicament, jo quan agafo llibres, m'agafa, m'agrada llegir llibres, una miqueta vinculats amb el tema artístic, perquè m'agrada aquest tema, i també a vegades és una miqueta més misteriosa, ja sabeu que jo a les pel·lícules de Poma agrada, ni tinc aquest punt, una miqueta, diguem-li, fric o com vulguis, i llavors, avui en dia hi ha l'agrella de la televisió, hi ha un programa que es diu El Cuartomilenio, que fa l'Iker Jiménez, a 4, a aquest canal que hi ha, i llavors, bueno, justament va comentar aquest llibre que es deia Estoy bien, és com es diu el llibre d'aquest senyor, i a mi em va cridar l'atenció, d'una temàtica que és una mica fosca, que és el tema del més enllà. Aquella gent que ha tingut experiències, que per qualsevol malaltia determinada, o per qualsevol accident, o perquè ja ha tingut una operació amb una situació que al final, si ha hagut, caiguda bé, no és una pèrdua d'aquesta persona, ha anat un pas més enllà del que seria aquesta vida. Realment, quan agafes el llibre i el llet, són diferents històries documentades, que és el que fa més por, que no pas potser que fosca també a una qualsevol moto, més atractiu, exacte. Amb fotografies, amb persones, amb gent de diferents estaments socials, i de qualsevol mena. No estem parlant de que sigui... A veure, el concepte de que aquella gent que es crèdula tingui un nivell social baix, no, no, són que la millor és neurocirugiana. Vull dir, per tant, estem parlant d'un nivell que fins i tot és científic. I llavors, clar, i ja... Que no garantis res, tampoc, evidentment. Però, com a mínim, tampoc entrem en aquella línia del que seria aquell diari famós de 170, que es deia El Caso, te'n recordes, d'aquest diari que jo me'n recordo de petit, que em parlava bastant, em parlava com molt crèdol, no? I a vegades em deia... Mira, mira, mira, mira, té això i tot. Fija't de este caso. A mi em marcava, jo tenia 10 o 12 anys, i em marcava aquestes idees, no? Exacte, no? Vull dir, fixa't, no el que pot passar, si tal, no? I aquelles coses... No m'han provocat cap mena de por, però, en canvi, m'han marcat en quant el que seria aquests conceptes, no? Bé, estoy viendo, es una frase que el gran percentatge de les històries que explica el senyor Benítez és allò d'aquelles aparicions, siguin amb somnis, siguin amb la realitat, o casos, realment, una miqueta, que fa una mica de llull, una mica d'angúnia, doncs és el resultat d'aquella gent que ha estat desapareguda, doncs perquè ha mort, lògicament, no? Doncs és el comentari que deien, no? Hi ha una sèrie de constants, no?, que a mi una mica em preocupen. És que sempre diuen que, quan aquestes aparicions estan bé, estan 20 o 30 anys més joves, del moment en què aquesta persona ha de fallit, com a tal, i llavors aquesta aparició són gent molt més jove, gent que està feliç, que ha de fallit algun tipus de problemàtica, però que, en aquest cas, no la pateixen amb aquesta visió, missatges que es deixen anar en aquell moment, que comporten una certa... bueno, un cert descobriment d'aliments dins d'aquella casa, no? Per tant, clar, estem parlant amb aquesta filosofia d'aquest que tu creus o no tu creus, però, a més, et provoques que cada una de les històries que hi planteja hi ha fotografies d'aquestes persones, com la persona que ha fet aquesta afirmació. O aquesta aparició, no? Exacte. La fotografia de l'aparició, no, perquè, en aquest cas, lògicament, és un moment que el millor és nocturn, una situació determinada, però sempre persones que apareixen amb una llum, al voltant, clar, és aquest concepte de que creus o no creus entre dins d'aquesta línia hi ha gent que li ha pogut passar aquestes situacions, que jo no conec cap persona que li ha passat això, que tothom coneix allò millor o hi ha al voltant gent que ha tingut una experiència amb alguna persona que ha desaparegut i tal, no? Algú un missatge positiu sempre d'aquesta gent, no? Sí, a mi sí. Jo la veritat és que a mi sempre m'ha donat que ha pensat tot això, no? Que passes que tal com et vas fent gran vas veient que és una cosa difícilment discutible i que tota persona que ha entrat en aquest camp o ha tingut en aquesta dinàmica doncs difícilment estarà disposada a reunar-ho allò, a parlar-ne i trobar, jo diria, per això dic que no hi ha res que garanteixi res a comprovar-ho científicament perquè jo penso que això és el que ens ha de portar a les certeses és com la mateixa por que tenim que hi ha més enllà de la vida, no? Vull dir, i el senyor Invert Berber estava obsessionat en plantejar-ho amb diferents pregudes, això, recordo crits i burbolls que és una passada immensa, de la manera... Allò és impressionant. No es pot superar. Allò és clar, vull dir què és el que jo tinc com a sensació? Mira, avui precisament el que m'ha passat a mi és que anava per la ramla de curta allà que és d'on sóc, oi? I automàticament veig que ve un cotxe de cara a mi. Una massa de pressa, no? I dic, ui, aquest... Aquest s'ha escapat una mica de... Però sí que s'havia escapat, sí. Que sort que ha arribat a un punt re, dècimes de segons, que dic, i aquest va massa de pressa. És clar, i el que he interpretat és que anava a aparcar en un punt que es pot aparcar. Doncs no, s'havia escapat. S'havia escapat el fre i anava. Sí, que no podia frenar, diguéssim. Desquena una obra, no? No, no frenava. Al contrari, encara evolucionava. Doncs quan me n'hi he adonat i he fet així i m'he escapat, però... Sí, m'ho explico, no? Són aquests temes que el que comenten aquest llibre, si és aquest tipus que t'adones al moment de la situació que el millor podia estar al moment de la teva mort. Vull dir com a tal. Vull dir que el millor aquest home t'hauria engaltat. No, home, no. Exacte, que tu una mica reacciones davant de temes que no saps per què hi ha una advertencia i una sensació de control, no? Sí. Sí, visual, no? Clar, clar, clar. Però és una despistat, també. Clar, si vas de despistat a canxar. Exacte, exacte. Quan parles d'aquests temes, sempre em mereixen el màxim de respecte, però sempre et queda la idea de pensar. Bé, pot ser veritat, però clar, com diu el Jaume, no ho podem demostrar científicament. Sí, escolta, per què no entra en el camp de la malangia, la pel·lícula de la Soltria? Sí, podríem entrar. I penso que quedarà bé que hi entri, després o ara mateix. No, ara mateix. Un moment que ja comentem. Què és el que passa amb la pel·lícula? Doncs que tenim a una noia que, precisament, el fet de portar a terme tot allò que és necessari fer, perquè tot vagi bé i ho assumeix d'una manera extraordinària, que és la germana. I bé, aquella dona viu precisament per fer un fet com aquest. I l'altra, probablement fins i tot hofagada per la pròpia germana amb tanta atenció i que la qual ella no podrà mai, perquè ja ho ha situat ella, ja ha fet un... m'entens, no? Ha fet un domini de tot allò, no? El canvi, quan es produeix el canvi de dir que la vida ja no seguirà, sinó que ja s'acaba, automàticament, una per al nord i l'altra és quan diu, o potser és això, no? Però aquí també tenim una mica l'abesant sobrenatural, d'aquesta fida al món que s'apropa, i llavors aquí jo crec que hi ha un component doble. No sé, no sé, és una opinió de l'externa. Per tant, hi ha una por, hi ha un respecte... Tu hi poses una cosa més. Sí, sí, jo et poso més. Per donar obertura, doncs bé, que si hi ha gent que ho veu o bé que d'això, doncs... Perquè no, oi? Clar, clar, clar. Jo, canvi, parteixo des de la més estricta de les normalitats conegudes. O sigui, psicològiques, vull dir que en definitiva és que jo crec que això passa, jo crec que... jo conec a persones que s'han enfadat amb altres, amb aquesta noia de la pel·lícula. I llavors, esclar, vull, mareu, ho fas, ho estents, i doncs mira, ja tenim el problema clarit, no? Per dir, esclar, vull dir, és que el que no pot ser és que si hi ha uns fets que s'han de compartir, precisament, perquè siguem protagonistes de la vida, tots plegats, el que no pot ser és que n'hi hagi un, que ho faci tot i els altres només mirar-ho. Clar, vull dir, és que no perderem el sentit, nosaltres no tindrem la capaçera. Fantàstic, eh? És molt important aquesta aportació que fa el senyor. Cosa que, amb l'última pel·lícula que ha fet, també torna a afregar, això, eh? Però hi ha d'una altra manera. És que estem en una línia que ja, realment, és una línia bastant... és molt física, aquesta línia, no? És una, a veure, a l'hi va que melangi, a veure, que tracta una temàtica que té a veure, potser, el millor més, a major de relacions, però relacions de família. I privilegiades. Aquesta, en parlant de la carn, vull dir que el tema de l'infomania, que és una qüestió lesbontrieres, qui tracta, vull dir, l'impuls, com és capaç d'abandonar el seu fill pels plaers de la carn, vull dir, no vull dir d'una forma dimonia, que és una forma, potser, també psicològica, perquè ella necessita aquest límit, però no n'importa, abandonar una cosa que potser és una mica com tabú, el fet de dir, mira, perdoneu-me, però aquest matí, una mica de sorpres, de 20 minuts, aquest diari que donen així al metro, que hi ha una pàgina de Facebook, que és la pàgina de les males mares, de les mares que no saben fer de mare. No vull dir que siguin males mares perquè estiguin castigant els seus fills. Aquelles mares que no es consideren superheroïnes, no vull dir que no saben fer un estufat. Sí, sí, no saben cosir, és a dir, aquelles mares que estan dedicades a la seva feina, i a la millor, quan arriben a casa, quan cuiden els seus fills, però aquestes coses, no sé fer croquetes, no passa res, amb això vull dir que sóc mala mare, no, jo tinc altres opcions, jo sé cuidar el meu fill, però si necessito que el meu fill el cuidi d'una altra persona, perquè jo tinc que fer altres qüestions, no vull dir que sigui mala mare, no tinguis una mare exemplar o una superheroïna que treballi, cuidi el fill, neteja la casa, exacte, per això mateix, és a dir, que hi ha algú més que no siguin elles, com a tal, i és graciós, perquè és un blog, com això val la pena. Clar, clar, clar. Molt bé. Doncs una miqueta del que deia, obrim aquesta línia d'aquest món misteriós, d'aquestes persones que apareixen, sempre il·luminades, alguna persona que ha arribat a tenir alguna relació directa, no només la persona paraguda, sinó que el teniu en contacte amb aquesta persona, aquesta persona ha arribat a veure aquesta mena de segon... com ho diria? Segon món, no. Com aquesta bifurcació del món real, no? El límit, no. Exacte, aquest límit, no? Amb aquella mena com de espai, que el millor és convoirós, amb una mena de llum, amb gent que es mou, amb aquesta mena de segona dimensió, no? Bueno, és que coincideixen molts amb aquesta idea. Et fa que pensar, i clar, són el millor 100, però no parlo de 40, parlo de 150 casos, sobre aquest tema, no? Bueno, deixem-ho com una opció, no científica, però sí, com a mínim, de què molta gent li ha passat. Bueno, no científica perquè no... Clar, no hi ha una demostració. No s'empiri, això és com... És com moltes altres coses, no sé, hi ha un veí que té un problema amb un altre veí, i un mira... Sí, sí, sí. L'altre, precisament per evitar... Exacte. Sentir-se un paper de la situació, llavors dius, doncs necessitarem... Clar. Només que aquells dos veïns, sintonitgin i dius, escolta, posem-ho davant d'una persona que en faci d'àrbitre, veuràs com una qüestió com a tal, no? És que és el que... És que aquest és un perropebrot, que el li molesta, no? O l'altre diu, carai, és que aquest em molesta massa, no? Jo crec que és... Jo penso que en aquest camp s'ha de fer això. Jo, guafant aquest exemple que tu dius, domèstic de veïns, així, jo sempre penso que el que passa en aquell moment no és el que està passant realment, sinó que els veïns aquest, el senyor Josep i l'altre, aquest senyor Josep o l'altre, ja porto una càrrega, però no respecte aquest veí igual de... De moltes altres coses, sí. ...d'ans d'altres coses i en el món... O d'un que té el costat que li valia. O d'una sèrie d'insatisfaccions, que a vegades el fet puntual, si són tan exagerats, és que no és aquell fet real, sinó que el que està en mitj d'aquell fet porta una motxila com tots, no? Doncs tu, això ho embranques a tot. I a vegades, reacciones de maneres que dius, bueno, però a veure, un moment, no? I jo em sembla que ens passa molt a tots, no? Una mica tot, no? Sí, sí, sí. Molt bé, doncs deixem el tema una mica de nosa xovern, de nosa xovern, no? Sí, molt interessant. L'úrder és la Sílvia Soler, que aquí és la Sílvia Soler. Això, qui és la Sílvia Soler? Que no ho senti ningú, eh? És la germana agut, mediàtic, oi? Bé, aquesta noia ha fet diferents tipus de llibres, i aquell es diu l'estiu que comença. És una noia que va començar a la ràdio, ha estat molts anys a la ràdio, i ara es dedica, bàsicament, a escriure, és del 61, i el llibre que he llegit és un llibre d'aquells així, no gaire grandote, però que no el pots deixar. Una mica l'estiu que a mi m'ha assenlat. Agafa les noies, agafa la una. Sí, sí. El títol té a veure molt amb el llibre. L'estiu que comença és... la idea és de... tenim dos protagonistes, la Júlia i el Andreu, i la idea del llibre és que ens explica la vida d'aquests dos protagonistes a llarg dels seus 50 anys. Clar, i quan va venir, perquè la vam tenir en el grup de lectura amb ella, i ens ho va explicar, la idea és explicar la vida d'aquests dos personatges, d'aquests dos amics durant 50 anys, però agafar-lo essencial. O sigui que no és un macro llibre, llavors resulta que aquests dos personatges ja estan vinculats abans de néixer. I dius, com és això? Les seves mares són superamigues, i comencen llibre en què elles estan a la platja, i estan a punt de tenir-los, no? I són aquelles amigues de tota la vida, i diuen, ostres, ens agradaria que els fills que tinguessin, perquè saben que seran... si és una noia, una noia, doncs mira, tu, que s'enamoressin i que tal, no? No és una noia, no és una noia. No és una noia, no és una noia. Doncs mira, tu, que s'enamoressin i que tal, no? Llavors resulta que tenen els dos fills amb una diferència d'una estressa en manes, i la noia... Aquest és el tema de les mares perfectes, eh? Sí, a veure... Ja us ho explico després. Ara es gira una mica, eh? Gira una mica, sí. Llavors tenen aquests dos, i la Júlia, que és la protagonista, junta amb l'Andreu, doncs neix la nit de Sant Joan. Llavors la... Diguéssim, l'escriptora agafa la nit de Sant Joan com a allò que es van trobant cada any les dues famílies, bueno, la Júlia té germans, l'Andreu no i tal, no? Llavors, què passa? Que hi ha un fet important, dramàtic, hi ha una nit de Sant Joan, a la qual posés com... problema, les mares deixen d'estar. Llavors és la vida d'ells dos, primer, s'ho prenen molt diferent. L'Andreu, que és així com molt retregut, el que accepta més el que ha passat, en canvi, la Júlia és una rebel sin causa, no? Llavors la idea és que van tenir en comptes i desencontres, però són superamics, no? La novel·la ens explica tots els en comptes, perquè quan ha passat aquest fet, ells se separen molt, i la Júlia sempre diu si home, les meves mares, volien que tu i jo fossin nòvios, ni parlar-ne, no? Per anar en contra, no? Llavors els van passant coses a llarg de la vida, ell es casa, ella, la Júlia, es fa molt amiga de la seva dona, torna a passar un fet inesperat, i és com la relació d'anades i vingudes amb uns amics, que sempre hi són, però no ens sàries veuen, a llarg d'aquests 50 anys. Llavors ell ens va explicar allò de la nit de Sant Joan per què l'havia posat, perquè dius, home, també es podien haver trobat cada any per cap d'any, no? Llavors la idea era la idea de la nit de Sant Joan com una nit especial en la que tu potser fas una sèrie de... tens la idea que vindran dies llars, dies d'aquests, de proletjar ràpid... Màgica, la filla cap, no? Exacte, una sèrie de promeses en què la nit la gent surt, i tal, no? Llavors també hi barreixes un llibre molt poètic, hi barreixes sempre l'aulor de Magnòlia. Sí, per la nit de Sant Joan, sempre que parlen la taula, la mare, una de les mares, agafa una flor de Magnòlia, i és cert que és per Sant Joan quan estan més manques aquelles flors blanques, i les posen allà per olorar-les. Llavors, la idea, la metàfora més d'allò que surt a tot el llibre, és el mar. El mar com un element de calma, però que en un moment determinat pot ser superferotxa i ens pot deixar bastant malament, però que després sabem que es torna a calmar com és la vida. I ella diu en el llibre, diu realment passa de tot, diu per què passa la vida. Llavors és un relat de gent normal, com si vull dir del carrer, no? I va explicant aquestes vivencies d'aquests dos amics i tots els desencontres a llarg de la vida, i tot el que els va passant. A mi m'ha agradat molt. Recomenable, no? És un llibre agradable, que t'enganxa, no? I això és molt important. Hi ha una sèrie que ara estan fent per TV3, que no l'he vist, que es diu 39-1, que està basat en el seu llibre, però ella es va desmarcar amb el bon sentit que els diàlegs... Però d'aquest llibre en concret? No, hi ha un altre llibre que es diu 39-1, que han aprofitat una mica l'argument del llibre per fer la sèrie, per fer la menjada. Ah. Diu que no, ella... Surtò Julió Menrí, etcètera. Té molts llibres a aquesta noia, que diuen que t'hi arriben els ocells, reemblejar... Un que m'ha fet molta gràcia, que es diu... l'edat en què una dona sap que l'home de la seva vida és ella mateixa. O sigui, estic tot molt bo, jo penso que és per buscar-lo i trobar-lo. La Pantradala de la situació és molt important. És un llibre molt recomanable i molt entrenyable, molt poètic, molt sensible. És un altre que m'agraden. Ho dius molt bé, això. Molt bé, doncs ja ve que el Jamo amb el cordill a la mà parla. Vull saber-ho, si em segueixo. Sí, és aquí el cordillet. A Catalunya hi ha molts porxos, però poques places porxades, a quatre canes, o sigui, entenem-ho. Agraonies, tenim la porxada. Exacte. Tots quatre canes, no? Sí, sí. Bueno, això comentarem ara, de la porxada. Sí, sí, sí. Els nostres porxos, sovint, són mal guirbats, o sigui, girbats, no? Mal girbats. Amb barcs desaparellats i regulars, fet sense una plenificació prèvia, o sigui, com si no hi hagués hagut un arquitecte allà, no? La que m'ho ha fet aquell prou. Però les pedres i piques dels nostres porxos tenen personalitat, conviden a la reunió, al passeig, a la tertúlia, a l'intercanvi de la Fira i també al mercat. En definitiva, és un petit espèr del cordill que quedi clar, que ens planteja. I ara fa un parell anys que vaig estar per aquí, a la França, i era un dia de la tarda, de pluja, no? I dius, anem a tal lloc i tal, no me'n recordo ni com s'ha deia aquella ciutat, però tampoc era ciutat, era un poblot, així, al costat d'Arcasona, una cosa així, per allà era. Llavors hi vam anar i plovia i tot, i ara veus que era gràcia arribar d'aquell poble. Però, caram, tu, no hi havia porxos ni res allà, oi, a sobre, no creguis porxos fets afegits a l'edifici, sinó que... El que passa és que el porxos hi havia... El tema d'aquí tenim molts porxos, lògicament, i tenim aquí el Bor, ni a molts llocs, i tenim la plaça reial. És l'única plaça que tenim a Barcelona, que és realment tota porxada, és l'única que tenim als quatre vents, però que realment a Catalunya no és la costum de la plaça major, no existeix, molt poques vegades veig la plaça de Vic, que és famósíssima, la plaça central és la plaça Mercadal, no és la plaça de Vic, perdó, no és la plaça major, és la plaça del Mercat, no queda ben clar. I és el que diem, són sempre diferents porxos diferents, uns en forma d'art, que altres en forma recta, perquè la costum de la plaça major és una cosa molt castellana, no és una cosa catalana, és una altra fórmula de plantejament, i tens la plaça major de Madrid, la plaça major de Salamanca, etcètera, perquè és un costum, vull dir, que és un plantejament diferent. Doncs aquest d'Ocordilla ho sé igual, que jo no ho sabíem, això. No, no, però a veure, sí que hi ha tradició de plaça major a Catalunya i en places majors, però en canvi no té les constants del que seria la plaça major castellana, que és la que famosa a porxada, no? Digues, digues. Molt bé, no res, ens posem amb el Flari. Vinga, Flari, que és això, a veure. Diu que a Castell serà, això mateix, sento a anomenar un Flari que no és ni el maig, ni el Mac Llari ni el Fari, sinó que és un Flari. A la llegenda fundacional de la vida hi ha un noble i un bisbe que malden per construir-hi un castell o un monestir. Al capdavall véns el noble, i castell serà, però de frares d'orgèl, l'orgèl més ple i prou que en tenen l'àvit, de referir-s'hi d'aquesta manera. Flari també té un ús d'iguístic, no clarical, associat al joc d'espullar roselles o roelles, o encara puputs, que és com em diuen a Castell serà. Resulta que la canalla agafa aquesta flor de primavera, quan encara està tancada, i arrenca els pètals per veure si és monge. Flari o capellà, són clarical correspondència al joc d'espullar si és gall, gallina o pollet, que fan a les contrades on la rosella és anomenada gall-gallaret, o kik-kiri-kik, pip-piri-pip, o altres variacions gallimnàcies. És cert, eh? Sí, aquest paio és molt bo, eh? Ostres, sí, sí, molt bé. Encara segueix una mica més. Diu la gràcia d'aquestes florals del Flari que podria venir induïda per contaminació d'Albert Flairú. Ai, perdó, Flairà, que vol dir olorar i proveir del llatí Fragara. Fragara?Sí. Llavors, encara hi ha una mica més, però ja penso que així hi ha. Fragara molt clars. Molt bé, molt bé. Molt maco. Fantàstic. Doncs mira, escolta, vull dir que tenim una observació d'aquelles que sempre val la pena no comentar. Bueno, ara seguirem parlant una miqueta de teatre. Vale. Llavors, el que sí que farem abans és una miqueta, si em permeteu, em dic que el J.Coker, com veu, i complies 60, no sé quants anys, 68 anys, 70 anys, perdó. I com ja sabeu, amb aquest programa, jo estic sempre darrere d'una paixera, al davant tenim sempre els convidats de sempre, els magnífics companys del Babilònia. Quins convidats, no? L'heu dit malament. Ara m'ha dit companys, eh? Però esclar, jo sempre he demanat que em posessin aquí davant, perquè això és una paixera, hi ha un vidre, que em podessin saber aquelles finestres, aquelles parcianes venacianes, allò que es tanca i sobra. Home, aniria bé, no? Esclar, i això ho dic perquè, clar, avui ens falta la Rosa, però jo vull demanar-li la Rosa i la Lourdes, que ens fessin un escriptis avui. Ostres, clar, i tu? Sí, sí, i com la Lourdes, encara que... I la meva, això pot ser. No, no, no, ho dic perquè... Però això era bé, no va bé. D'això m'ha acabat. No hi ha una càmera, perquè si no ho posaríem, però és que la Lourdes, encara que el que diem, és com Kim Basinger, igual. És un calc de la Kim Basinger. I jo, i jo. I jo, i jo. Ara ho entenc tot. No diré res. Jo ni que m'haig de dir qui m'ha hagut avui. I llavors, el que farem, com estem parlant de joc oquer, escoltarem la cançó més bonica del joc oquer. És superguapa, aquí. I és el You Can Lead Your Heron. El que ja em pregunto és on t'hauria de posar mai. El jaume, que bé. El deixem tal com està, perquè no entres en aquest cas, però la Lourdes... Home, això és com tot, hauríem de parlar amb la Teresa. Llavors... Llavors, el que farem serà escoltar aquesta cançó, famósíssima de nou setmanes i mitja, no? És superchola. Exacte, no? I el que farem serà dos minutets, i llavors, la Lourdes, que després d'aquest estrictis magnífic, ens farà, per nosaltres dos, tot seguit dit, parlarà del zoo del Cristall, de vidre, del tènes guílias, perquè diem... És guapa, però sobre intel·ligent. Allà, que inspiro, per robar-ho. Real, slow. Take off your shoes. I'll take off your shoes. Baby, take off your dress. Yes, yes, yes. Yes, yes. Els r BT expansion. You can leave your hat on. You can leave your hat on. You can leave your hat on. Without me. You can leave your hat on. No és bé, acabo de sentir la mitja a la cara, però vull dir que... Evident de continuar, no? Exacte, no? I l'Ernest s'acaba de posar una de les seves ulleres, que li queden també molt bé i tal, no? I ara es parlarà de l'altre 3 i Williams, el zoo de vidre, no? Sí. L'obra que fa en el teatre Goya Codorniu, que l'estat dirigida pot ser Maria Pou, la va escriure al Tenir Segurians, el 1944, i continua sent supervigent, no? Ens parla d'una família, de la mare, la manda, està interpretada per la Maria Miscla, superbé, d'acord? Després tenim la filla, la Laura, que està interpretada, en aquest cas, per Maritxell Calvo, després tenim el fill, que és el Tom, que està interpretat per el Danfis Valdut, i llavors el mateix fill fa una miqueta que ens explica de narrador, no? Ens parla de què ens parla? Ens parla d'una família amb una situació econòmica dolenta, ens parla d'una mare supercontroladora, i que, a través dels fills que va de sol passar, vol solucionar totes les seves carencies, eh? És una mare que està, diríem, sempre en clara de no passar, jo no he passat per ser molt maca, no he passat per tenir un marit, però aquest marit se n'ha anat, m'ha deixat, però no és com si no visqués en el present, sinó que el que vol és solucionar la vida i a dir-hi tot a les seves, per dir-hi tot el que li falta amb ella a través dels fills. Però, clar, té un problema. El primer problema que té és que la filla, la Laura, és una noia molt retreguda, és una noia que té... La obra diuen és coxa, però la mare, quan diuen la paraula coxa, la mare diu que no es diu, no? Cogeix una miqueta, és una noia molt, molt introvertida, endeguda a la seva... Podíem dir en aquest problema que no camina del tot bé, és una noia que ha deixat els estudis, després la mare l'ha apuntat, doncs mira, faràs comerç, d'acord? I també ho ha deixat, i llavors la mare diu, escolta'm, doncs aquí hem de solucionar alguna manera, i hem de buscar un nòvio per la filla. Se l'ha de casar com sigui. Jo vaig llegir-la al fegaira i recordo aquesta idea. Clar, perquè la mare diu, si no serveix per estudiar, estem situats als anys 30, en plena de pressió. Això és lamentable, eh? Sí, però una dona, en aquells anys que no es casava, era... Totalment. Llavors, el nòvio, que l'interpreta molt bé el Peter Vives, és com la metàfora del que ens ha d'arribar, allò que espera sempre que arribi, i ens solucioni el que ens està passant. El salvador, no? Una mica la persona que salva, la situació familiar. Llavors, la obra dura dues hores i pico i tota la primera part es dediquen a pensar que ha d'arribar a algú, com a vegades esperem, que ens solucioni la vida. Llavors, el germà... Clar, el germà està com a entre dos aigües, però una banda treballa amb un magatzem de sabates, i, per ell, diu, jo no em vull passar tota la vida, però, clar, ha de mantenir la família, és el que manté la família. Però, a més a més, li diuen el Xéspir, perquè es dedica a escriure versos quan està al lavabo, no? Llavors, el germà, el que vol és marxar d'allà, i diu, jo faré com el meu pare, no?, amb el sentit de dir, això no s'aguanta, no? I una miqueta, tota l'estona ens parla de, no sé, de la tristesa d'aquella família, de la fragilitat humana, de situacions que potser podríem, ara, parlar d'algunes famílies, amb un nivell econòmic molt, molt difícil, no?, i amb una mare que... posa totes les seves expectatives i totes les solucions en els dos fills, amb el sentit de que el fill s'ha de quedar allà, perquè, sí, també juga molt a fer xantatge, no? Si tu no et quedes, no se t'ocorrerà pas marxar, perquè si tu te n'anessis, què passaria amb nosaltres? Perquè aquí ens mantindria tal, no? I després... pel que fa la filla l'utilitza, també, per solucionar una miqueta el problema de la filla, perquè si ja me la trec de sobre, i, a més a més, jo em quedo més tranquil·la, no? I és una obra que la primera part dura una hora, com deia abans, que costa una miqueta, és densa. És punyent, és punyent, perquè se seuen a esmorzar i la mare controladora li va dir a la filla, com ha de menjar, què ha de menjar, que ha de menjar això, que ha de deixar allò, que s'ha de xacar, que tal, no? I... a la segona part, fa una miqueta més de gira amb el sentit que sembla, que ha d'arribar aquest nòvio, però resulta que arriba aquest nòvio, però tampoc ens pot solucionar la vida per perics motius, no? No explico, perquè, si no, no té gràcia. Però molt recomanable. A mi el que m'ha semblat interessant és de la manera que has explicat com has vist-ho a la mare, no? Sí. Que en definitiva és una persona que parteix d'ella mateixa, o sigui, diu-me la trec de sobre, has dit, i en definitiva en quedo tranquil·la, no? Que és una mica el que a vegades veiem en moltes famílies, quan dius, tu, el problema més greu el tenim aquí, en de veure com ho fem, com treballem, perquè realment desapareixi i llavors jo sé que ho individo. Aquesta seria una problemàtica que tot just ara, quan comencem a parlar del cinema i hi ha una pel·lícula, és una d'aquelles constants que, veritablement, en trobem amb les famílies, que, lògicament, entren en un camp de desestructuració, a vegades per coses com la que dius tu, perquè hi ha una individualitat molt gran, i allò es va creuixar altres vegades, perquè la problemàtica és molt greu i veritablement allò, fa que un diu que no sé què fer, no? Jo veig un punt aquí també important que l'he anomenat al principi, és que el fet de que la mare estigui enclada en el passat fa que ella, tota l'estona, estigui explicant com va a conèixer el marit, però no ens aporta cap solució al present, perquè com ella representa que el present no pot fer res o no se li correix o no se li... Llavors, clar, carrega tot el present en els fills. Però és que amb aquest cas tenéssiu, William, sempre fa el mateix amb les seves obres, quan parlem d'un tramvia anomenat de 6, també. Sí, també. Hi ha una obra que vull donar-li el cap, i ho diria abans d'acabar el programa, seguríssim, que és una peça que el pare marca a la filla. Fins i tot es parla de busos, fins i tot. Arriba fins al límit d'aquest pare, i no sé quina obra és ara, però és una pel·lícula dels anys 60 amb Blanqui Negra, que és espectacular, i no sé com es diu ara. Però, a veure, que sempre els pares... El Big Timber em va fer una, que s'ha fet amb teatre i tot. Sí, aquest Celebration. Però no té una línia... No, però que és que el pare està amb la seva filla, al mig de la que seria amb una mèrica d'aquelles mitjües, no? I llavors, aquí hi ha una situació estranya d'aquesta filla, que té una fantasia de sortir d'allò, però, en canvi, el pare l'està marcant per una setmana de qüestions, no solamente psicològiques, sinó també físiques. I no sé com es diu l'obra, que ja recordaré. Però val la pena en veure. Només un comentari que fa referència al títol, El to de Cristal o el to de vidre. La idea és que la nena, aquesta, que té aquesta dificultat... Això s'ha fet amb cinema, eh? Sí, s'ha fet, s'ha fet. Aquesta dificultat d'encaminar i tal... És com si es tanqués en un món interior, en el qual el que fa és tenir tota una sèrie d'objectes de vidre, té un unicorn i tal... I està molt ben representat perquè la fragilitat... d'aquell objecte és la fragilitat seva. Exacte. Llavors, ella es dedica a somplar l'escenari com d'estrelles, es dedica a netejar, tot a l'estona aquells objectes, com si els hagués de cuidar molt, i tot el seu món passa per allà. Vaig trobar molt a encertar perquè quan comença l'hora de teatre, veus enfocat, un unicorn i petit, i hi ha tota l'estona... El llarg de bastanta part de l'estona està enfocat, no? Llavors ens delata la fragilitat d'aquella noia, que és incapàs de sortir al món exterior, està completament tancada... I que ha estat enmarcada per aquella mare, no? Que sempre està dient el que ha de fer, no? I és que, quan llegeixes l'obra, és molt punyent. Hi ha un moment molt xulo referit a això que tu dius, que la mare li diu el que ha de fer, que en el mateix teatre hi ha com un petit balcó, no? I surten a la nit, no? I surten i diuen... Hi ha la mare i la filla, i li diu la mare li diu, perquè la mare de tant en tant navega i diu que vol la seva felicitat, i li diuen a la filla, va, demana un desig, i la filla es queda allà i diu, què vols que demani? O sigui, li pregunta a la mare, per veure el nivell en el qual de dependència, etcètera. Un obra ja es diu molt ben recomanable. Perfecte, doncs la veurem seguríssim. Jo vaig a parlar d'aquesta que hi ha al Jamal Demanys, que vull fer una mica crítica d'Estroyer, que faig sempre la taranqueta d'estrossar certes pel·lícules, no. Jo no tinc el directe d'estrossar cap pel·lícula, però hi ha un parell de pel·lícules que han aparegut els últims mesos, que és una que es diu Hércules, l'origen de la leyenda, i l'altra que es diu 9 meses de condena. Una és una pel·lícula Hércules, ja sabem de què podem imaginar, pel·lícula pensada en 3 dimensions. Estem parlant, com a mínim, l'únic que la salva és que, en aquest cas, apropa la mitologia a la gent jove. Això és molt important. Que hi hagi una mitologia clàssica, que tot això a la filla cap és la base de molts còmics, o de moltes històries que han vingut després, i que almenys serveixi per la gent sàpiga el que hi ha. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula de Renny Harley. Renny Harley és el famós que va fer aquella famosa pel·lícula que el va catapoltar no a l'èxit, sinó una mica la desgràcia que va ser l'aïlla de les caps tallats, l'aïlla de les cabetes cortades. I que, bé, doncs és un senyor que fa pel·lícula d'acció, però les fa bastant malament. Però bé, és una qüestió que, en aquest cas, l'entrarem. Aquí hi ha molta infografia, hi ha molts efectes especials, no? Dic que la pel·lícula en si mateix s'aguanta molt bé, o de la part, com a mínim, hi ha hagut una mica de serietat, a l'hora de plantejar aquesta fortalesa del segle VIII abans de Cris... Perdó, 12 abans de Cris, aquella mena de ciutat mítica, no? Que és la ciutat de Tirinto, que és, com a mínim, queda molt ben presentada. Però, en canvi, el que és la temàtica, el que són els famosos treballs d'Hércules... A mi que la paraquesta més, potser, més mitològica la deixa en un nivell molt baix, molt baix, no? Però, almenys, com a mínim, que la gent jo va saber que és Hércules, que això és molt important, no? Per tant, es quedem aquí. La pel·lícula té una certa acció, està bé, però tampoc ens tirarem... No, vull dir, no ens trobarem la roba. No ens escarrarem les vestidures davant d'aquesta pel·lícula. I l'altra és Noemèses de Condena, que és la segona gran pel·lícula guanyadora dels César, diguem, de França, després de Guillaume... La que parlaven l'altre setmana, Guillaume... Quasi a Guillaume, todos a la mesa... Exacte. No es va ser la segona. Guillaume va guanyar cinc estatuetes i, en canvi, Noemèses de Condena va guanyar dos o tres, ho recordo ara. La pel·lícula, que és una comèdia que te la has de creure. Partint de la base d'una dona, que és jutgessa, a França, i que té un moment de borratxera, amb una festa d'aquestes de funcionaris, no? Llavors, el que li passa és que li passa una cosa molt curiosa, és que perd el cenderi, perquè veu més el conte, i, pel carrer, té l'últim, una senyora que porta, que es dedica 20 hores al dia entre cometes a dedicar-se, que no hi ha molt sèrie, molt tal, i llavors s'emborratxa, surt al carrer i agafa el primer que es troba pel carrer, té una relació sexual i queda embarassada. I llavors, a partir d'aquí, el que agafes és que agafa a un xurriso de molt de cuidada o no? Vull dir, bueno, i aquest senyor diu que es posa aquesta tiro, doncs vinc a va, fem el que sigui i la deixem a l'estat, perquè ni precaucions ni res. Què passa, que llavors arriba una sèrie de qüestions, que és que d'està m'estat, una persona que pretenia a ser, gairebé el gallardón de França, que és el ministre, gairebé, de justícia, i hi ha una sèrie de paròdies, situacions, que et deixen treure, clar, quan es troba amb aquest pare, que és un lladre, i a la fia cap, que la fia cap es tendra... Bueno, hi ha una mena com de comèdia d'aquestes, una miqueta, que s'agafa pels pels pels, no? Bueno, està bé, és simpàtica, està dirigida per el propi que fa de chorisso, que és el... Ho diré mare, Albert Dupontel, que és un senyor que, si el veguéssim, segur que conèixeríem, però bé, la pel·lícula és una comedieta agradable, i s'aguanta, i per tant, a França va d'això bastant, com a mínim, deixem-ho així, i que tu passes bé, però has d'entrar en el joc, si no, tu creus re. Jaume, dues mares perfectes, i viva la llibertat, no? Sí, sí, digues. Les dues mares perfectes és exactament el que tu plantejaves fa una estona, que són dues grans amigues, de tota la vida. Natal i Portman, i la Mike Brink, és... Com? No ho sé, qui és? Brink, molt bé, molt bé, totes dues, no? És una pel·lícula australiana, però que també té coproducció en França, és d'aquest any passat, i llavors el que planteja, precisament, és això, aquesta gran amistat que es pot arribar a tenir, que de cap manera pot arribar a tenir, tot i que algú pot interpretar, no té més que això, una gran amic, no?, i les grans avantatges de tenir amics franquament potents, que tu puguis sincerar-te d'una manera absoluta, tot el que tu saps i opines, ho confrontes amb l'opinió de l'altre, i llavors, lògicament, ja no et quedes tu sol, és una mica aquesta overtura, no?, tenen dos fills, o sigui, dos nois, i llavors aquests dos nois, i aquí és on jo deixaré el sospant, tenen un pes molt important en l'amistat d'aquestes dues mares, que té la seva lògica, té la seva lògica, perquè són dues grans amigues, i aquí entrem en la dimensió aquesta de compartir, també, ja no és jo, sinó el d'això, l'obertura, però també l'incomenient, o sigui, en definitiva, aquí, el que s'introdueix és un joc que ja no ha dos sinó ha quatre, que portarà uns condicionants, que per mi són extraordinaris, per reflexionar sobre la mateixa moral, que tantes vegades ens predomina, però també amb el sentit de la impossibilitat de substreure't de la culpa, malgrat tu no siguis una persona connectada, precisament amb el que és la culpa, no? Vull dir que si no ho pots relativitzar. No em fa gaire que em vaig parlar del fet de la culpa amb un matrimoni, que ell era creient i ell no, i es deia que em cantaven i tal, no em recordo bé com es deia, bé, és igual. Doncs de la manera que reaccionen una a l'altra. Aquí hi ha tot un seguit de variants que són molt importants, i diria que segons quina dinàmica es pren en determinats moments de la vida, ja ho podreu veure, doncs, lògicament, condicionarà tota aquesta vida, o sigui, difícilment, te'n podràs substreure, perquè m'encararà d'una manera clara. I en quant a l'altra pel·lícula, doncs tot el contrari. Sí, tot el contrari. Aquí no estem pas amb un rigor extraordinari, sinó que estem amb la part aquesta més políticament incorrecta que tenim gairebé tots. És difícil que hi hagi una persona que no opini sobre qualsevol polític d'una manera disqualificadora. Ens sentim superiors. És un polític, ja està. Bé, doncs aquí la pel·lícula ens plantega aquesta constant, i el desànim que això crea a nivell col·lectiu. És a Itàlia, això. Aquest és un líder de la oposició. I llavors, aquest senyor, exactament igual que el presoni de Zenda, recordeu, aquesta pel·lícula té un germà, que és igual aquell, no? Llavors dius, home, potser que el canviem. El germà, jo només us explicaré una cosa, i així tindrà la seva importància, ja ho veureu, el germà té un tractament psicològic-siquiàtric. Però és el que salva la situació. No és més. A partir d'aquí, clar. Sí, sí, sí, sí. Però aquesta pel·lícula és italiana, realment. Diguem-hi, diguem-hi. És actual. No, no, que res. Ah, va bé, va bé, és una prestrena. Va bé, va bé, fantàstic, fantàstic. Potser que ha dit els polítics ha de ser interessant, perquè és el que hi ha pel carrer, no? I a Itàlia, com està la cosa, també, no creguis que també... I tal, és la cosa molt fina. Ara estàs parlant de la gent de les eleccions del proper dia 25, i la gent està també amb aquests trets, no? Amb aquests trets. I aquest que diu això i aquell que diu allò, no ho sé, jo pregunto si s'ho han guanyat alguns, no? Ostres. A partir d'aquesta opinió... A partir d'aquesta opinió que tu acabes de dir, que és gairebé general, no? Sí, a veure... A partir de la pel·lícula, i a partir d'aquí, doncs bé, doncs ja ho veureu, és que hi ha coses molt interessants, de la manera que... Bé, ja en parlarem. O sigui, que l'han d'estrenar, no?, l'han d'estrenar. Molt rica de petits. I com es diu, perdona, que ho has dit a... Visca la llibertat. Com que es queda dos minuts i no podem parlar de Mindscape, anem a la setmana que ve, Jaume, amb tranquil·litat, perquè m'agrada que comentaro, perquè abans amb el Jaume hem comentat certes cosetes de la temàtica, del cap, gràcies al tema que vas comentar, d'una pel·lícula que és una cosa que s'ha de comentar, i que justament ara venia amb una persona i m'ho va comentant. Aquest divendres, a les 8 de la nit, és l'última oportunitat d'haver una pel·lícula que ha passat, no ha de ser percebut, és un mig matratge, que és raro, perquè durarà 53 minuts, que estem involucrada d'aquesta persona, que tampoc dinem el nom amb aquest cas, que estem involucrada també a Rajoy Desvern, i és una pel·lícula que es diu La Revolució dels Íngels. Resulta que és una d'aquelles pel·lícules que vas comentar nosaltres, que és una mica com aquell cinema-forum, que després hi ha aquell moment per parlar amb el director. És una aposta molt arriscada, sorgida curiosament d'un grup de gent que treballa al món de la ràdio, com nosaltres, que ens dediquem de forma mater, però altra gent que es dedica de forma més sèria, justament de l'antiga on de ramble... És professional.No, no, no, no. La gent que està a la ràdio és professional tota, des de la Júlia Otero fins a nosaltres, faltaria. Seriosa, no? I tampoc no. Qui estigui davant d'un micròfon és professional. Això sempre ho dic jo, no, va. Bé, qüestió, que ens queda re, i acabem. Llavors vull comentar una pel·lícula que és d'una temàtica tremendament punyent i que realment crida molt l'atenció. La Revolució dels Íngels és una pel·lícula que tracta justament el que per desgràcia ha passat a Lleó, d'aquella revolució de la gent, en aquest cas, malalta, davant de la situació de crisi, que en aquest cas reacciona i pren mesures contra els polítics. No és el mateix que ha passat a Lleó, amb la senyora Carrasco, però ja és una altra opció. Per tant, és una temàtica tan punyent que, davant de la presentació d'aquesta pel·lícula, a diferents medis de comunicació, cap ni un ha volgut involucrar-se. I no estem parlant d'apologia del terrorisme, estem parlant d'una ficció que es podria donar o que s'ha pogut donar o el que sigui. No s'ha donat ja o no? Exacte, encara no. Però que es podria donar perquè no és aquesta reacció d'aquesta gent malalta terminal, que reacciona davant de la manca de sanitat i lluita, contra, evidentment, aquesta política que no té reu de ser. Adéu, meu senyor, ens passem de l'hora. Fins una altra. Adéu, adéu. El just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. És una quarta molt dura, és la pujada de l'Iva. Està menjant pel costat de feina i veus que són gent més o més prou. La única solució, ja veig, ha de ser alguna cosa rebonsiva com el que va passar a Islàndia. Cap un albinisme on n'hi ha? De trobar alguna solució? Sí, sí, que estigui davant. Si pels uns els interessos de Sant Just. Sempre ha estat a costa algú que té alguna pregunta, o que té alguna resposta. Perquè és una esperança, si es fa bé. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de deu a una. La penya del Morro és un programa de ràdio de col·laboradors cada tarda.