Babilònia del 29/5/2014

Benvinguts, un dia més al Babilònia, un dijous més. Estem aquí amb la Lourdes, i amb el Jaume. Avui som 3, no sé si ho veu, que estem aquí. Però ja veuràs que ho omplirem bé, que és igual. Això ens ho passarem, com sempre, la mar de bé. I avui tenim tota una història, com sempre, vinculada amb on de la cultura, i parlarem de moltíssimes coses. Parlem del tema de l'art, passejades per Coi Sarola amb la Lourdes, parlarem també del que seria l'Àstigua Comença, una obra de la Silvia Soler, que diríem després que no volem que es digui de qui és hermana. Això és un misteri que tenim aquí. Parlem de misteri amb el J. J. Benítez, i un tema que es deia, «Estoy bien», que això és una cosa curiosa, que no he pogut esbrinar als companys, però que realment són com una mica històries vinculades amb el més enllà. Aquestes misteris que sempre a vegades quiden l'atenció. Allà dels omnis. Més a veure amb el tema de l'amor, noia de la llum, que es veu quan la gent està amb aquest camí entre una costa i l'altra. L'Àura, vaja, l'Àura. Ho explicarem. Serà el meu com el quart milèni, i jo que fa l'Icar Jiménez, el 4, però una mica comentarem això. Els homes faran una mica de barreja d'informació amb un tema que es diu «Flory», del Màrius Serra. Ens parlarà dels porxos, que és un tema interessant. I també ens parlarà del cordill, el cordill dels homes. Els porxos? Bueno, per tant, bé, un altre tema. Els porxos, està normal. Ah, és això? Ah, vale, perdó, perdó. Ja una mica, doncs, allò que dèiem. Fila cap, parlarem del cordill dels homes, que això és el que ens hi porta. A tots. Seguirem amb el teatre. No l'abandoneixi, mare. No el deixem el cordill. Llavors, seguim amb el tema del teatre, parlem d'una obra de Tennessee Williams, el Zol de vidre, el Teatre Goya amb la Lourdes. I en tema de cinema, avui farem una mena de matxembrat de obres, de pel·lícules, «Mind's Escape», «Malangia», «Dues mares perfectes». Només us decondemne. Monumentsment, «Viva la llibertat» i «Hércules». «Hércules» també? Sí, sí. És l'origen de la llegenda, que és una d'aquelles pel·lícules, que és una divertida, com a mínim, però també té un punt de vista artístic, que també sempre ens interessa comentar. Avui també, per això, el que farem a la part musical, com sempre, és homenatjar a dues persones, que pel que sigui, o en fet anys, o en mort, però en aquest cas, estan totes dues vives. Recordarem a la meitat del programa, a Joé Cúquer, que compleix 70 anys, que ja és una edat. I el que més queda d'atenció és la Xer, que també compleix 68 anys. Qualsevol ho diria amb aquestes operacions que aporta que realment és totalment... Bueno, un amic meu sempre fa la broma, jo hi he en dones que, si s'ha hagut, dones i homes. També s'ha agafat el cimestre d'Estalon, també passaria el mateix, que els apropes un ensenador i cremarien, perquè són plàstic, porno, i la Xer és tota silicona, no fotem, perquè d'aquesta edat no em diguis que quan la veus a la televisió o amb una entrega de premis amb 68 anys, és que sembla una noia de 30 anys i poc. El cos i la cara. Exacte. És una operació cada dos mesos, perquè és impossible mantenir un cos amb aquesta data, amb aquestes característiques. Molt bé, doncs, a part d'aquesta crítica farotxa que hem fet a la Xer, que actua molt bé, per l'altra banda, i canta molt bé, comencem amb aquestes passejades per Coi Cerola, que tenim aquí al costat. Doncs per començar, per això no, perquè agafes els ferrocarrils i de seguida estàs al baixador de Vallvidrera. Aquestes passejades són al voltant del centre d'informació. Hi haurien 6 passejades. Penseu que s'estan movent entre un quilòmetre i mig, i la més llarga té 6 quilòmetres, per tant, són completament... Asequibles. Asequibles, familiars, de fet, hi vas i sembla una mica a les rambles, depèn de per on te'n mous, no? I, bueno, hi ha una passejada que l'anomenen per les fonts, la passejada per anar a visitar el Pantà, la passejada de l'Alzinat, etcètera. Nosaltres vam fer la passejada de la font que l'anomenen de la bodallera. És un recorregut circular, i la idea és que comences amb un bosc de pins, i després vas pujant-se a l'Alzinat, vas a la font, i després vas a monjardins que els va fer, els va dissenyar a Ferrester, i el que té més molt xulo és que, per la part de baix, vas a parar a una casa, a una masila, que li diu en Vil·la Joana, i en aquesta masia es va morir Jacim Bardaguer, al 1902, i llavors ara està convertida en un museu que també es pot visitar. Molt recomanable per estar molt ben indicat, i no tens cap tipus de problema. Arribes allà al centre d'informació, abans et donaven les passejades, et donaven el tripti, que ara has de pagar 0,50 cèntims, o te les pots baixar per internet. Passejades molt maques allà on diumenge el dematí, per fer un ouret o dues, molt xules. I ben recomanable. A mi m'ha fet pensar en una altra excursió que vaig fer jo, la més alta de Catalunya, en la Pica d'Estat, i també semblava el Passeig de Gràcia. Que estava plena, no? Sí, que pujava fins i tot. Amb un dís clar, és el cim de Catalunya. I llavors, quan el vam fer, que bé, venia d'un fracàs enorme, de la part de Barcelona fins a Montserrat, no me'n vaig sortir, li va la meitat, abans de pujar a la muntanya, i no m'havia passat mai, però estava fet pols, no? Sí, i ho vaig veure. Digna-me'n, no. Tornar cap a casa ja està descansant. Passa això, i és veritat, eh? Sí. I llavors, bé, en aquell mateix any, va sortir l'oportunitat d'anar cap a la Pica d'Estat. I allà sí, no sé si l'ambient, si realment vaig prendre nota, o ho vaig fer més bé, o perquè allà realment no feia la calor que feia aquí. Clar. Que era ara el mes de març, a més a més era un any molt sec, no me'n recordo ben bé quin era. Doncs m'ha cridat l'atenció, això, perquè ja dic que una pila d'ara, dalt de tot, dalt de tot, ja no n'hi arribava tant. I va a dir que jo sí, i vaig estar molt feliç de fer aquella excursió, perquè la feia, o ja no, perquè això... L'hauria d'un fracàs, ja, i... Però d'unidor, comparar-me'n a la Pica d'Estat, d'unidor, la diferència és d'estalçada. Sí, no sé quan... Ara tu dius que me'n recordo exactament quin any va ser, ni més ni menys que quan tenia 50 anys, o així digui que els anys 90. L'any 90. Això fa 4 o 5 anys. Sí, des del moment, sí. Jo estic pensant en això que tu dius que el tros final del Camino de Santiago, que és un tram que té uns 20 i pico quilòmetres des del Monte del Gozo, que hi ha arribes, no? Doncs és, també, com si diguéssim, que s'ajunta tota la gent, o fins i tot hi ha gent que el porten amb el tocar, per exemple, gent gran, no? Els porten amb el tocar fins al Monte del Gozo, i després fan el tram final, o sigui, que el tram final és com si fos una romeria, romeria. Vull dir, sí, sí, que et trobes amb molta gent, i llavors passa, que en els altres trams del Camino com és pre-arribada, no? Exacte. Doncs hi ha molta gent que el que fa és arribar allà, llavors va a peu fins a Santiago, i després el passen a recollir, no? Vull dir que hi ha llocs... Són alternatives, també, per fer el Camino de Santiago, no? Jo crec que... Exacte, no? Dius, mira, faig un tros final, que és el motiu perquè arribes, doncs, a la catedrària. Jo tinc un parell d'amics que han fet el Camino de Santiago, i encara no han acabat, l'han fet amb dos cops, per temes de feina i tal, han fet amb dues setmanes, no? S'han agafat el cap de l'any, hi ha fet un trosset, ara amb el teu trosset, i encara els falta per final, llavors se'n van al lloc on han acabat l'últim cop, i llavors segueixen, no? Doncs bueno, és una altra fórmula de plantejar, no? Jo crec que és maco, no? A mi, va bé, sí. Nosaltres el vam fer amb dos anys, i un any vam anar, però comença molt abans, eh? Bueno, depèn també del que facis, no? Però vam fer de León, una mica abans de León, a Cebreiro, llavors l'altre any fas de Cebreiro a Santiago, que estem parlant d'uns 100 i pico quilòmetres. Exacte. Una setmana, o sí. Però també hi ha una cosa que molta gent desconeix, i és que Montserrat és una part del camí de Sant Jaume, eh? Sí, sí, sí. La gent comença a Roncesvall, és una mica més habitual, però es pot començar des de Catalunya, eh? És un tross molt més llarg, són 1.014 quilòmetres, però es pot agafar des d'aquí. Sí, sí, sí. Hi ha moltes alternatives. És moltes alternatives. L'altre dia, precisament, vam estar allà, al paral·lel, que vam estar amb aquella família. A Sant Pau del Camp hi havia, per això. Evidentment, perquè la comania és de Montserrat, passaves pel Sant Pau del Camp, i llavors triava recte, millor, és cap allà, direcció cap al que seria Galícia, d'una forma o una altra. Perfecte, sí senyor. Molt bé. Fantàstic. Bueno, jo ara el que directament el que faré serà parlar d'un llibre que és sorprenent, si més no, no? Vull dir, aquella gent que era una mica el tema del misteri, una miqueta d'allò del més enllà, hi ha un senyor que és prò conegut als anys 70, que va quedar una miqueta, doncs, amb segona filera, que es diu Juanjo Benítez, és un senyor que és conegut com a J. J. Benítez, és un senyor que va fer, amb els anys 77 llibres, que es deia El Caball de Trolla, el Caballo de Trolla, i eren diferents observacions. Bé, és un senyor molt peculiar. Vull dir, jo per què he agafat aquest llibre? Perquè, bàsicament, jo quan agafo llibres, m'agrada llegir llibres una miqueta vinculats amb el tema artístic, perquè m'agrada aquest tema, però també, a vegades, cosa una miqueta més misteriosa, ja sabeu que jo les pel·lícules de por m'agraden, i tinc una miqueta, diguem-li, fric, o com vulguis, i llavors avui en dia hi ha l'agrella de la televisió, hi ha un programa que es diu El Cuarto Milenio, que fa l'Iker Jiménez, a 4, aquest canal que hi ha, i llavors, justament, va comentar aquest llibre, que es deia Estoy Bien, és com es diu el llibre d'aquest senyor. I a mi em va cridar l'atenció, perquè parlava, justament, d'una temàtica, que és una mica fosca, que és el tema del més enllà. Aquella gent que ha tingut experiències, que per qualsevol malaltia determinada, o per qualsevol accident, o perquè ja ha tingut una operació amb una situació que, al final, s'hi ha hagut gairebé no és una pèrdua d'aquesta persona, ha anat un pas més enllà del que seria aquesta vida. Realment, quan agafes el llibre i el lletre, són diferents històries documentades, que és el que fa més por, que no pas, potser, que fosca també una qualsevol moto, amb fotografies, amb persones, amb gent de diferents estaments socials i de qualsevol mena. No estem parlant de que sigui... Al concepte de que aquella gent que es crèdula tingui un nivell social baix, són que la millor és neurocirugiana, parlant d'un nivell que fins i tot és científic. I llavors, clar, i ja... Que no garantis res. Que no garantis res, tampoc, evidentment. Però, com a mínim, tampoc entrem en aquella línia del que seria aquell diari famós de 170, que es deia El Caso, te'n recordes, d'aquest diari que jo me'n recordo de petit, que m'ho parlava bastant, m'ho parlava com molt crèdol, i a vegades em deia... Mira, mira, mira, mira, té això i tot. Fixa't, té aquest cas. Tenia 10 o 12 anys i em marcava aquestes idees, no? Que sí, el destí, que sí. Exacte, vull dir, fixa't, no el que pot passar, si tal, no, i aquelles coses... No m'han provocat cap mena de por, però, en canvi, m'han marcat en què seria aquests conceptes, no? Bé, estuvient és una frase que el gran percentatge de les històries que explica el senyor Benítez és allò d'aquelles aparicions, siguin amb somnis, siguin amb... amb la realitat, o casos realment una miqueta, que fa una mica de lluit i una mica d'angúnia, doncs és el resultat d'aquella gent que ha estat desapareguda, doncs perquè ha mort, lògicament, no? Doncs és el comentari que deien, no? Hi ha una sèrie de constants, no? Que a mi una mica em preocupen, i és que sempre diuen que, quan aquestes aparicions estan bé, estan 20 o 30 anys més joves del moment en què aquesta persona ha de fallit, com a tal, i llavors aquesta aparició són gent molt més jove, gent que està feliç, gent que no ha patit algun tipus de problemàtica, però que, en aquest cas, no la pateixen amb aquesta visió, missatges que es deixen anar en aquell moment que comporten una certa... bueno, un cert descobriment d'elements dins d'aquella casa, no? Per tant, clar, estem parlant amb aquesta filosofia d'aquest, ¿t'ho creus o no t'ho creus? Però, a més, et provoques que cada una de les històries de les fotografies d'aquestes persones, tant de la persona que ha estat desapareguda com la persona que ha fet aquesta afirmació. O aquesta aparició, no? Exacte. La fotografia de la aparició, no, perquè en aquest cas, doncs, lògicament, és un moment que el millor és nocturn, una situació determinada, no? Però sempre, persones que apareixen amb una llum al voltant, clar, és aquest concepte de que creus o no creus entre dins d'aquesta línia hi ha gent que li ha pogut passar aquestes situacions, que no coneixo cap persona que li ha passat això, no? Però potser el millor tothom coneix el millor o hi ha al voltant gent que ha tingut una experiència amb alguna persona que ha desaparegut i tal, no? Algun missatge positiu sempre d'aquesta gent, no? Sí, a mi sí. A mi sempre m'ha donat que ha pensat tot això, no? Que passes que tal com et vas fent gran, vas veient que és una cosa difícilment discutible. I que tota persona que ha entrat en aquest camp o ha tingut alguna d'aquesta dinàmica, doncs difícilment estarà disposada a reunar-ho allò, vull dir, a parlar-ne i trobar, jo diria, per això dic que no hi ha res que garanteixi res a comprovar-ho científicament, perquè jo penso que això és el que ens ha de portar a les certeses, és com la mateixa por que tenim, que hi ha més enllà de la vida, no? I el senyor Invert Berber estava obsessionat en plantejar-ho amb diferents preguntes, això. Recordo crits i burbolls, que és una passada immensa. Allò és impressionant, no es pot superar. Allò és clar, vull dir, què és el que jo tinc com a sensació? Mira, avui precisament el que m'ha passat a mi és que anava per la ramla de curta allà, que és d'on sóc, oi? I automàticament veig que ve un cotxe de cara a mi, una massa de pressa, no? I dic, ui, aquest s'ha escapat una mica de... Però sí que s'havia escapat, sí, que sort que ha arribat a un punt, re, dècimes de segons, que dic, i aquest va massa de pressa, perquè és clar, i el que he interpretat és que anava a aparcar amb un pou que es pot aparcar, doncs no, s'havia escapat, s'havia escapat el freia i anava, doncs ara una abra, no? D'esquena. No podia frenar, diguéssim. D'esquena una abra, no, no, no frenava, contradi, encara evolucionava, doncs quan me n'hi he adonat i he fet així i m'he escapat, però és clar. Sí, m'explico, no? És clar, són aquests temes el que comenta aquest llibre, són aquests tipus que te n'adones al moment de la situació que a la millor que ha estat el moment de la teva mort, vull dir, com a tal, vull dir que a la millor aquest home t'hauria engaltat, home, no, no, però vull dir que... Però una cara amb la idea sí. Exacte, que tu una mica reacciones davant de temes que no saps per què hi ha una advertencia i hi ha una sensació com de control, no? Sí, sí, sí, visual, no? És que és la vista, és un poc buic. Però no, però és una despistat, també. Clar, i llavors, clar, exacte, exacte. Jo el que quan parles d'aquests temes, és que em mereixen el màxim de l'especte, però sempre et queda la idea de pensar. Bé, pot ser veritat, però clar, com diu el Jaume, no? No ho podem demostrar científicament. Evidentment que no. Escolta, per què no entra en el camp de la malangia, la pel·lícula de la Soltria? Sí, podíem entrar. I penso que quedarà bé que hi entri, després, o ara mateix. No, ara mateix. Què és el que passa amb la pel·lícula? Doncs que tenim una noia que, precisament, el fet de portar a terme tot allò que és necessari fer, perquè tot vagi bé, ho assumeix d'una manera extraordinària, que és la germana, no? Exacte, evidentment. I bé, aquella dona viu, precisament, per fer un fet com aquest, no? I l'altra, probablement, fins i tot, hofagada per la pròpia germana, amb tanta tensió, i que, a la qual, ella no podrà mai, perquè ja ho ha situat ella, ja ha fet un domini de tot allò, no? En canvi, quan es produeix el canvi de dir que la vida ja no seguirà, sinó que ja s'acaba, automàticament, una per tre'l'altre, i l'altre és quan diu, o potser és això, no? Però aquí també tenim una mica la basant sobrenatural, d'aquesta fida al món que s'apropa, no? Exacte. I jo crec que hi ha un component doble, no? No sé, no sé, és una opinió de l'externa. Per tant, hi ha una por, hi ha un respecte... Tu hi poses una cosa més. Sí, sí, jo et poso més. Estàs per donar... per donar obertura, doncs bé, que si hi ha gent que ho veu, o bé que d'això, doncs perquè no, oi? Clar, clar, clar. Jo, en canvi, parteixo des de la més estricta de les normalitats corregudes, o sigui, psicològiques. Sí, sí, sí. Vull dir que en definitiva és que jo crec que això passa, perquè jo conec a persones que s'han enfadat amb altres, perquè són com aquesta noia de la pel·lícula. Llavors, esclar, vull, mareu, ho fas un... Ho estents i dius, doncs mira, ja tenim el problema clarit, no? Per dir, esclar, vull dir, és que el que no pot ser, és que si hi ha uns fets que s'han de compartir, precisament perquè siguem protagonistes de la vida, tots plegats, el que no pot ser és que n'hi hagi un que ho faci tot, i els altres només mirar-ho. Perquè no perdarem el sentit, nosaltres no tindrem la capaça. Fantàstic, eh? Jo crec que és molt important aquesta aportació que fa el senyor. Cosa que, amb la última pel·lícula que ha fet, també torna a fregar això, eh? Però hi ha d'una altra manera. Té una línia que ja, realment, és una línia bastant... És molt física, aquesta línia, no? A veure, arribar a que me l'enginyeuré, que tracta una temàtica que té a veure, potser, el millor més, a mayor de les relacions, però relacions, ja de... I privilegiades. Exacte. I privilegiades. Aquesta en parlant de la carn. Jo crec que el tema de l'infomania, que és una qüestió a l'esbonteria, tracta l'impuls. Com és capaç d'una persona d'abandonar el seu fill pels plaers de la carn? No vull dir d'una forma dimonia, que és una forma, potser, psicològica, perquè ella necessita aquest límit, però no en importa. Abandonar una cosa que potser és una mica com tabú, el fet de dir, mira, perdoneu-me, però aquest matí, una mica de sorpres, hi ha gent al 20 minuts, aquest diari que donen així, al metro, que hi ha una pàgina de Facebook, que és la pàgina de les males mares, de les mares que no saben fer de mare. No vull dir que siguin males mares perquè estiguin castigant els seus fills. Aquelles mares que no es consideren supereroïnes. No vull dir que no saben fer un estufat. Sí, sí, no saben cosir. Aquelles mares que estan dedicades a la seva feina, i a la millor, quan arriben a casa, evidentment, cuiden els seus fills, però aquestes coses tan arquetípides, a més a més, perquè deia, no sé fer croquetes. Vull dir, doncs no passa res. Vull dir, amb això vull dir que sóc mala mare, no. Jo tinc altres opcions, jo sé cuidar el meu fill, però si necessito que el meu fill el cuidi una altra persona, perquè he de fer altres qüestions, no vull dir que sigui mala mare, no vull dir que sigui una mare exemplar, o una supereroïna que treballi, vull dir, el fill, neteja la casa. Clar, i això no. Exacte, per això mateix. Jo vull dir que partessem de la base, que s'ha de dir que hi ha algú més que no siguin elles, com a tal, i és graciós, perquè és un bloc, vull dir, que amb això val la pena. Clar, clar, clar. Molt bé. Una miqueta, doncs, el que deia, és que les persones que apareixen sempre il·luminades, sempre, a vegades, alguna persona que ha arribat a tenir alguna relació directa, és a dir, ha estat no solamente la persona paraguda, sinó que el millor, el teniu en contacte amb aquesta persona, aquesta persona ha arribat a veure aquesta mena de... de segon... com ho diria? Segon món, no. Com aquesta bifurcació del món real, no? El límit, no. Exacte, aquell límit, no? Amb aquella mena com de espai, que el millor és convoirós, amb una mena de llum, amb gent que es mou, amb aquesta mena de segona dimensió, és que coincideixen molt amb aquesta idea. Llavors, clar, et fa que pensar, i clar, són el millor 100, però no parlo de 40, parlo de 100, 150 casos, sobre aquest tema. Bueno, deixem-ho com una opció. No científica, però sí, com a mínim, de què molta gent li ha passat. Bueno, no científica perquè no... Clar, hi ha una demostració. De demostrar-ho. És com moltes altres coses, no sé, hi ha un veí que té un problema amb un altre veí, i un mira de carregar contra un, l'altre, precisament per evitar sentir-se culpable de la situació. Llavors dius, doncs necessitarem només que aquells dos veïns sintonitgin i dius, escolta, posem-ho davant d'una persona que em falli d'àrbitre. És una qüestió com a tal, no? És el que... Aquest és una qüestió com un pebró, com l'hi molesta, o l'altra, és que aquest em molesta massa. Jo crec que és qüestió d'això, i penso que en aquest camp s'ha de fer això. Jo agafant aquest exemple que tu dius domèstic de veïns, jo sempre penso que el que passa en aquell moment no és el que està passant realment, sinó que els veïns aquest o el senyor Josep i l'altre, aquest senyor Josep o l'altre ja porta una càrrega, però no respecte a aquest veïn igual de... De moltes altres coses, sí. O d'un que té el costat que li va dir mira, que ets tòntua. Una sèrie d'insatisfaccions que a vegades el fet puntual, si són tan exagerats, és que no és aquell fet real, sinó que el que està en mig d'aquell fet porta una motxila com tots, no? Doncs tu això ho embranges a tot. I a vegades reacciones de les maneres que dius, però a veure, un moment, jo em sembla que ens passa molt a tots. Una mica a tot, no? Molt bé, doncs deixem el tema una mica així obert, no m'agradencia el que creiem, però val la pena comentar-ho, no? Lourdes, la Silvia Soler, que aquí és la Silvia Soler, digues-ho, que no vol que ho sapiguem. Que no ho senti ningú, és la germana del Toni Soler, conegut, mediàtic, oi? Bé, aquesta noia ha fet diferents tipus de llibres, i aquell egit, jo, es diu l'estiu que comença, va? És una noia que va començar la ràdio, està molt d'anys a la ràdio, i ara es dedica, bàsicament, a escriure, és del 61, i el llibre que he llegit, és un llibre d'aquells així, no gaire grandote, però que no ho pots deixar. Que t'enganxa, no? El que a mi m'ha assenlat, va? Agafar les noies, acabes la una. El títol té a veure molt amb el llibre, l'estiu que comença és la idea és de... tenim dos protagonistes, la Júlia i el Andreu, i la idea del llibre és que ens explica la vida d'aquests dos protagonistes a llarg del seu 50 anys. Clar, i quan va venir, perquè la vam tenir en el grup de lectura amb ella i ens ho va explicar, la idea és explicar la vida d'aquestes dos personatges, d'aquests dos amics, durant 50 anys, però agafar-lo essencial. O sigui que no és un macro llibre, llavors resulta que aquests dos personatges els situaríem en un poble de la costa, en un poble així, en mar, no? I resulta que aquests dos personatges ja estan vinculats abans de néixer. I dius, com és això? Les seves mares són superamigues, i comencen llibre en que elles estan a la platja i estan a punt de tenir-los, no? I són aquelles amigues de tota la vida, i diuen, ostres, ens agradaria que els fills que tinguéssim, perquè saben que seran... si és un noi o una noia, doncs mira tu, que s'enamoressin i que tal, no? Llavors resulta que tenen els dos fills amb una diferència d'una estressa en manes, i la noia... Aquest és el tema de les mares perfectes, eh? Sí? Ja us ho explico després. Ara es gira una mica, eh? Es gira una mica, sí. Tenen aquests dos, i la Júlia, que és la protagonista, Juno, amb l'Andreu, doncs neix la nit de Sant Joan. Ah. Llavors la... Diguéssim, l'escriptora agafa la nit de Sant Joan com a... lloc que es van trobant cada any les dues famílies. Bé, la Júlia té germans, l'Andreu no i tal, no? Llavors, què passa? Que hi ha un fet important, dramàtic, hi ha una nit de Sant Joan, a la qual... és com... problemes a les mares deixen de... d'estar. Llavors, és la vida d'ells dos. Primer, s'ho prenen molt diferent. L'Andreu, que és així com molt retregut, doncs el que accepta més el que ha passat, en canvi, la Júlia és una rebel sin causa, no? Llavors, la idea és que van tenir en comptes i desencontres, però són superamics, no? La novel·la ens explica tots els en comptes, perquè quan ha passat aquest fet, ell se separa molt i la Júlia sempre diu si home, a les meves mares, volia que tu i jo fossin nòvios, ni parlar-ne, no? Per anar en contra, no? Llavors, els van passant coses a llarg de la vida, ell es casa, ella, la Júlia, es fa molt amiga de la seva dona, torna a passar un fet inesperat, i és com la relació d'anades i vingudes amb uns amics que sempre hi són, però no ens sàries veuen, a llarg d'aquests 50 anys. Llavors, ell ens va explicar a l'1 de la nit de Sant Joan per què l'havia posat, perquè dius, home, també es podien haver trobat cada any per cap d'any. Llavors, la idea era la idea de la nit de Sant Joan com una nit especial en què tu potser fas una sèrie de... tens la idea que vindran dies llars, dies d'aquests, de col·letxar ràpid... Màgica, no? Exacte, una sèrie de promeses en què la nit la gent surt i tal. Llavors, també hi barreixes un llibre molt poètic i barreixes sempre la olor de Magnòlia. Ah. Sí, per la nit de Sant Joan, sempre que parlen la taula, la mare, una de les mares, agafa una flor de Magnòlia, i és cert que és per Sant Joan quan estan més maques, aquelles flors blanques, i les posen allà per olorar-les. Llavors, la idea, la metàfora més de allò que surt a tot el llibre és el mar. El mar com un element de calma, però que en un moment determinat pot ser super... farotxa i ens pot... deixar bastant malament, però que després sabem que es torna a calmar com és la vida. I ella diu en el llibre que realment passa de tot, diu per què passa la vida. Llavors és un relat de gent normal, com si vull dir, del carrer, no? I va explicant aquestes vivències d'aquests dos amics i tots els desencontres a llarg de la vida i tot el que els va passant. A mi m'agradava molt. És un llibre agradable, que t'enganxa, i això és molt important. Hi ha una sèrie que ara estan fent per TV3, que no l'he vist, que es diu 39-1, que està basat en el seu llibre, però ella es va desmarcar amb el bon sentit de que els diàlegs... Però d'aquest llibre en concret? No, hi ha un altre llibre que ha escrit que es diu 39-1, que ha aprofitat una mica l'argument del llibre per fer la sèrie, però que surt el Julio Manri, etcètera. Tinc molts llibres a aquesta noia. T'hi arriben els ocells, remblejar... Hi ha un que m'ha fet molta gràcia, que es diu l'edat en què una dona sap que l'home de la seva vida és ella mateixa. O sigui, és molt bo, jo penso que és per buscar-lo i trobar-lo. Però sabem quina edat és, aquesta? És molt que depèn, això. Clar, la pandrada de la situació, això és molt important, això. És un llibre molt recomanable i molt entrenyable, molt poètic, molt sensible. Bueno, es nota que m'ha agradat, no? No, i tant, i tant. Ho dius molt bé, això. Molt bé. Doncs ja ve que elgemo amb el cordill a la mà, parlant-se. Sí, és aquí el cordillet. A Catalunya hi ha molts porxos, però poques places porxades, eh? A quatre canes, o sigui, eh? Agraïm-li la porxada, eh? Exacte, tots quatre canes, no? Sí, sí, sí. Això comentarem ara, de la porxada. Ara ho comentarem. Els nostres porxos, sovint, són malgirvats, o sigui, girvats, no? Amb barcs desaparellats i regulars, fet sense una planificació prèvia, o sigui, com si no hi hagués hagut un arquitecte allà, no? Vaja, clar, com el fet aquell que només sap tallar els arbres i prou. Però les pedres i viques dels nostres porxos tenen personalitat, conviden a la reunió, al passeig, a la tertúlia, a l'intercanvi de la Fira i també al mercat. En definitiva, és un petit... Sí, sí, sí, sí. És un pla de comentari. És un pla de comentari. Jo fa un parellet que vaig estar per aquí, a la França, i era un dia de la tarda, de pluja, no? I dius, anem a tal lloc i tal, no me'n recordo ni com s'ha deia aquella ciutat, però tampoc era ciutat, era un poblot, a costat d'Arcassona, una cosa així, per allà era. I llavors hi vam anar, i plovia i tot, ja veus tu quina gràcia arribar d'aquell poble. Però caram, tu! No tens porxos ni res, allà. Allà, sobra, no creguis porxos fets, afegits a l'edifici, sinó que... El que passa és que el porxo hi havia... Clar, és que el tema d'aquí tenim molts porxos, lògicament, i tenim aquí el Bor, n'hi ha molts llocs, i tenim a la plaça Rial. L'és l'única plaça que tenim a Barcelona, que és realment dota porxada, és l'única que tenim a les quatre vents, però que realment a Catalunya no és la costum de la plaça major, no existeix. Molt poques vegades veig la plaça de Vic, que és famósíssima, la plaça central, és la plaça Mercadal, no és la plaça de Vic. Perdó, no és la plaça major, és la plaça del Mercat, no queda ben clar. I és el que diem, no? El que diem són sempre diferents porxos diferents, uns en forma d'arc, altres en forma recta, perquè la costum de la plaça major és una cosa molt castellana, no és una cosa catalana. És una altra fórmula de plantejament, i tens la plaça major de Madrid, la plaça major de Salamanca, etcètera, perquè és un costum, vull dir, que és un plantejament diferent. Doncs aquest del Cordilla, ho sé igual que jo, no ho sabia amb això. No, no, però a veure, sí que hi ha tradició de plaça major a Catalunya, hi ha places majors, però en canvi no té les constants del que seria la plaça major castellana, que és la famosa porxada, no? Digues-hi. Molt bé, no res, ens posem amb el Flari. Vinga, el Flari. Diu que a Castell serà, això mateix, sento a anomenar un Flari que no és ni el maig, ni el Maclari, ni el fari, sinó que és un Flari. A la llegenda fundacional de la vida hi ha un noble i un bisbe que malden per construir un castell o un monestir. El cap de ball véns el noble, i castell serà, però de flores d'urgell, l'urgell més ple i prou que en tenen l'àvit de referir-se d'aquesta manera. Flari també té un ús d'iguístic, no clarical, associat al joc d'espullar roselles o roelles o encara puputs, que és com em diuen a Castell serà. Resulta que la canalla agafa aquesta flor de primavera, quan encara està tancada, i arrenca els pètals per veure si és monja, flari o capellà. En clarical, correspondència al joc d'espullar si és gall, gallina o pollet. Que fan a les contrades on la rosella és anomenada gall-gallaret o kik-kiri-kik, pip-piri-pip, o altres variacions gallibnàcies. És cert, eh? Sí, no, aquest paio és molt bo. Ostres, sí, sí, molt bé. Fem una mica més, diu la gràcia d'aquestes florals del flari, és que podria venir induïda per contaminació d'Albert Flairu. Ai, perdó, Flairà, que vol dir olorar i proveer del lletí Fragara. Fragara. Sí, llavors encara hi haurà una mica més, però ja pensem que així ja. Ja, ja, ja. Sí, és una sensació d'aquelles que sempre val la pena, no comentar. Bueno, ara seguirem parlant una miqueta de teatre. Llavors, el que sí que farem abans és una miqueta si em permeteu. Hem dit que el J. Cooker, com veu, i complies 60, no sé quants anys, 68 anys, 70 anys, perdó. I, com ja sabeu, amb aquest programa, jo estic sempre darrere d'una paixera, al davant tenim sempre els convidats de sempre, els magnífics companys del Babilònia. Quins convidats, no? Anava a dir companys, com m'hi confo. Però esclar, jo sempre he demanat que em podessin aquí davant, perquè això és una paixera, hi ha un vidre, que em podessin saber aquelles finestres, aquelles parcianes venassianes, allò que es tanca i sobra. Home, m'aniria bé, no? Esclar, i això dic perquè, clar, avui ens falta la Rosa, però jo vull demanar-li la Rosa i la Lourdes, que ens fessin uns estrictis avui. Ostres, clar, i tu? Sí, sí, sí, i com la Lourdes, encara que... I a mena això, potser. D'on va això? Jo li he demanat... Ah, ja sé la cançó que... Exacte, no hi ha una càmera, perquè si no ho posaríem, però és que la Lourdes, encara que el que diem, és com Quim Basinger, igual. És un calc de la Quim Basinger. Millor, millor. Ara ho entenc tot. Exacte, avui no dirà res. Jo ni que m'haig de dir quina ha hagut avui. I llavors, el que farem, com estem parlant de Jocker, escoltarem la cançó més bonica del Jocker. És superguapa, aquella cançó. Exacte, i és el You Can Lead Your Heron. Ja m'ho pregunto, és on t'hauria de posar-me jo. El Jaume, que bé. El Jaume, en aquest cas, el deixem tal com està, perquè no entres en aquest cas, però la Lourdes... Home, això és com tot, hauríem de parlar amb la Teresa. Llavors... Llavors el que farem serà escoltar aquesta cançó famósíssima de 9 setmanes i mitja. Exacte, i el que farem serà dos minutets, i llavors la Lourdes, una magnífica ens farà per nosaltres dos, tot seguit dit, parlaran del zoo del Cristall, de vidre, del Tennis Williams, perquè diem, és guapa, però sobre intel·ligent. Home, ja... Uh, ja. I'll take off your shoes, I'll take off your shoes Baby, take off your dress, yes, yes, yes You can leave your hat on, you can leave your hat on No és bé, acabo de sentir la mitja a la cara però vull dir que... Vull dir s'acaba de posar una de les seves ulleres que li queden també molt bé i ara es parlarà de l'altre tragoia La obra que fan el teatre Goya Codorniu, que l'ha estat dirigida per Jose Maria Pau, la va escriure al Tenir Segurians al 1944 i continua sent supervigent Ens parla d'una família, de la mare, l'Amanda, està interpretada per la Maria Miscla, superbé després tenim la filla, la Laura, que està interpretada per Maritxell Calvo, després tenim el fill, que és el Tom, que està interpretat per l'Amfis Baldud Llavors el mateix fill fa una miqueta que ens explica de narrador, ens parla d'una família amb una situació econòmica dolenta, ens parla d'una mare supercontroladora i que a través dels fills que va de sol passar El vol solucionar totes les seves carencies, és una mare que està sempre en clara de no passar, jo no he passat per ser molt maca, no he passat per tenir un marit, però aquest marit se n'ha anat, m'ha deixat Però és com si no visqués en el present, sinó que el que vol és solucionar la vida i a dir que totes les seves per dir algo, tot el que li falta amb ella a través dels fills Però clar, té un problema, el primer problema que té és que la filla, la Laura, és una noia molt retreguda, és una noia que té... La obra diuen és coixa, però la mare, quan diuen la paraula coixa, la mare diu que no es diu, que ho sé, és una noia molt introvertida, endeguda a la seva, podíem dir en aquest problema que no camina del tot bé, és una noia que ha deixat els estudis, després la mare l'ha apuntat, doncs mira, faràs comerç, i també ho ha deixat I llavors la mare diu, escolta'm, aquí hem de solucionar alguna manera, hem de buscar un nòvio per la filla Se l'ha de casar com sigui, això recordo i vaig llegir-la al fegaira i recordo que està idea Clar, perquè la mare diu, si no serveix per estudiar, estem situats als anys 30, en plena de pressió Això és lamentable, eh? Una dona, en aquells anys, que no es casava era, bueno, llavors el nòvio, que l'interpreta molt bé com es diu el Peter Vives, és com la metàfora del que ens ha d'arribar, allò que espera sempre que arribi i ens ho solucioni i el que ens està passant El salvador, no?, una mica, la persona que salva, la situació familiar Llavors la obra dura dues hores i pico i tota la primera part es dediquen a pensar que ha d'arribar a algú, com a vegades esperem, que ens solucioni la vida Llavors el germà, clar, el germà està com entre dos aigües, però una banda treballa amb un magatzem de sabates I per ell es diu, jo no vull passar tota la vida, però clar, ha de mantenir la família, és el que manté la família Però, a més a més, li diuen el Txéspir perquè es dedica a escriure versos quan està al lavabo Llavors el germà, el que vol és marxar d'allà i diu, jo faré com el meu pare, amb el sentit de dir això, no s'aguanta I una miqueta, tota l'estona ens parla de la tristesa d'aquella família, de la fragilitat humana De situacions que potser podríem ara parlar d'algunes famílies amb un nivell econòmic molt, molt difícil I amb una mare que posa totes les seves expectatives i totes les solucions en els dos fills Amb el sentit de que el fill s'ha de quedar allà, perquè també juga molt a fer xantatge Si tu no et quedes, no se t'acordi a pasmarxar, perquè si tu te n'anessis, què passaria amb nosaltres, perquè aquí ens mantindria tal I després, pel que fa la filla, l'utilitza també per solucionar una miqueta el problema de la filla Perquè si ja me la traic de sobre, i a més a més jo em quedo més tranquil·la I és una obra que la primera part dura una hora, com deia abans, que costa una miqueta, és densa És punyent, perquè se seu anar a esmorzar i la mare controladora li va dir a la filla com ha de menjar, què ha de menjar Que ha de menjar això, que ha de deixar allò, que s'ha de xocar, que tal I a la segona part, fa una miqueta més de gira amb el sentit que sembla que ha d'arribar aquest nòvio Però resulta que arriba aquest nòvio, però tampoc ens pot solucionar la vida per perics motius, no ho explico, perquè si no no té gràcia Però molt recomanable. Sí, a mi el que m'ha semblat interessant és de la manera que has explicat com has vist-ho a la mare Que en definitiva és una persona que parteix d'ella mateixa, o sigui, diu-me la trec de sobre, has dit, i en definitiva em quedo tranquil·la Que és una mica el que a vegades veiem en moltes famílies, quan dius tu el problema més greu el tenim aquí Però com ho fem, com treballem, perquè realment desapareixi, llavors jo sé que l'individo Aquesta seria una problemàtica que tot just ara, quan comencem a parlar del cinema, hi ha una pel·lícula És una d'aquelles constants que veritablement en trobem amb les famílies, que lògicament, entren en un camp de desestructuració A vegades per coses com la que dius tu, perquè hi ha una individualitat molt gran i allò es va creuixant Altres vegades perquè la problemàtica és molt greu i veritablement allò fa que un diu-nos que no sé què fer Jo veig un punt aquí també important que l'he anomenat al principi, és que el fet de que la mare estigui... No sé si és correcte, però encladen el passat, fa que a ella, tota l'estona, estigui explicant com va conèixer el marit Però és que no ens aporta cap solució en el present, perquè com ella representa que el present No pot fer res o no se li correix o no se li... Llavors, clar, carrega tot el present en els fills Però és que amb aquest cas tenéssiu, William, sempre fa el mateix amb les seves obres, el recpateix bastant Quan parlem d'un trambi anomenat de 6, també Hi ha aquesta idea, hi ha una obra que vull donar-li el cap i ho diria abans d'acabar el programa, seguríssim Que és una peça també que el pare marca a la filla, fins i tot es parla de busos fins i tot Fins i tot arriba fins al límit d'aquest pare I no sé quina obra és ara, però és una pel·lícula dels anys 60 amb Blanqui Negra, que és espectacular I no sé com es diu ara, però... El Big Timber em va fer una, que s'ha fet amb teatre i tot Sí, que se celebraixen, però no té una línia... No, però refereixo a aquest cas que el pare està amb la seva filla, al mig de la que seria amb una mèrica d'aquelles mitjües Hi ha una situació estranya d'aquesta filla que té una fantasia de sortir d'allò, però en canvi el pare l'està marcant per una sèrie de qüestions No solamente psicològiques, sinó també físiques, no? I no sé com es diu l'obra, que ja recordaré, però val la pena en veure Llavors només un comentari que fa referència al títol, El Zode Cristal o Zode Videra La idea és que la nena aquesta, que té aquesta dificultat... Això és el cinema Sí, s'ha fet, s'ha fet Aquesta dificultat d'en caminar i tal És com si es tanqués en un món interior en el qual el que fa és tenir tota una sèrie d'objectes de vidre, d'un unicorn i tal I està molt ben representat perquè la fragilitat d'aquell objecte és la fragilitat seva Exacte Llavors ella es dedica a somplar l'escenari com d'estrelles, es dedica a netejar Tot a l'estona aquells objectes, com si els hagués de cuidar molt i tot el seu món passa per allà Vaig trobar molt en certat, perquè quan comença l'hora de teatre veus enfocat, un unicorn i petit I hi ha tota l'estona, el llarg de bastanta part de l'estona està enfocat Llavors ens delata la fragilitat d'aquella noia, que és incapàs de sortir al món exterior Està completament tancada I que ha estat enmarcada per aquella mare, que sempre està dient el que ha de fer I és que quan llegeixes l'obra és molt punyent l'obra llegida, és una mera Això ho ha referit això el que tu dius, que la mare li diu el que ha de fer Que en el mateix teatre hi ha com un petit balcó i surten a la nit I surten i diuen, hi ha la mare i la filla, i li diu la mare li diu Perquè la mare de tant en tant navega i diu que vol la seva felicitat, i tu penses, bueno, a veure Li diu a la filla, va, demana un desig, i la filla es queda allà i diu Què vols que demani? O sigui, li pregunta a la mare Per veure el nivell en el qual de dependència, etcètera Una obra ja es diu molt ben recomanable Perfecte, doncs la veurem seguríssim Jo abans de parlar d'aquesta, que deia el Jamal de Minescape, vull fer una mica crítica d'Estroyer Que faig sempre la taranqueta d'estrossar certes pel·lícules, no Jo no tinc el directe d'això, s'ha de pel·lícula Però hi ha un parell de pel·lícules que han aparegut els últims mesos Que és una que es diu Hércules, l'origen de la leyenda I l'altra que es diu, 9 meses de condena, vull dir, una és una pel·lícula Hércules Ja sabem de què podem imaginar, pel·lícula pensada en 3 dimensions Estem parlant, com a mínim, l'únic que la salva És que, en aquest cas, apropa la mitologia a la gent jove Això és molt important, vull dir, com a mínim saber que existeix una mitologia clàssica Que tot això a la filla cap és la base, de molts còmics O de moltes històries que han vingut després I que almenys serveixi per la gent sàpiga el que hi ha Aquesta pel·lícula és una pel·lícula de Renny Harley Renny Harley és el famós que va fer aquella pel·lícula Que el va catapultar, no a l'èxit, sinó una mica la desgràcia Que va ser la illa dels caps tallats, la illa de les cabetes cortades I que, bé, doncs és un senyor que fa pel·lícula d'acció Però les fa bastant malament, però bé, és una qüestió que en aquest cas entrarem Aquí hi ha molta infografia, hi ha molts efectes especials Dic que la pel·lícula en simatrícia s'aguanta molt bé Com a mínim hi ha hagut una mica de serietat a l'hora de plantejar Aquesta fortalesa del segle VIII abans de Crist, no, perdó, 12 abans de Crist Aquella mena de ciutat mítica, que és la ciutat de Tirinto Com a mínim queda molt ben presentada Però, en canvi, el que és la temàtica, el que són els famosos treballs d'ércules Per aquesta més, potser més mitològica, la deixem a un nivell molt baix Però, almenys, com a mínim, que la gent jo va saber que és d'ércules Que això és molt important, no? Per tant, es quedem aquí La pel·lícula té una certa acció, està bé, però, bueno, tampoc ens tirarem... No, vull dir, no ens trobarem la roba No ens escarrarem vos les vestidures davant d'aquesta pel·lícula I l'altra és, no hem éssers de condena, que és la segona gran pel·lícula guanyadora dels César Diguem, de França, després de Guillaume La que parlaven l'altra setmana, Guillaume i los chicos a la mesa Exacte, doncs va ser la segona, el Guillaume va guanyar cinc estatuetes I, en canvi, no he vist que va guanyar dos, o dos o tres, ho recordo ara Bueno, és una pel·lícula que és una comèdia que te la has de creure Per tant, de la base d'una dona, que és jutgessa, a França I que té un moment de borratxera amb una festa d'aquestes de funcionaris I llavors, el que li passa és que li passa una cosa molt curiosa És que perd el cenderi, perquè veu més del compte I pel carrer té l'últim, una senyora que porta, que es dedica 20 hores al dia entre cometes a dedicar-se O sigui, no hi ha molt sèrie, molt tal I llavors, s'emborratxa, surt al carrer i agafa el primer que es troba El carrer té una relació sexual i queda embarassada I llavors, a partir d'aquí, el que agafa és que agafa a un chorizo de molt de cuidada I aquest senyor diu que, ja que es posa aquesta tiro, doncs vinc a va, fem el que sigui I la deixem a l'estat, perquè ni precaucions ni res Què passa, que llavors arriba una sèrie de qüestions a donar-se d'aquelles que d'està m'estat Una persona que pretenia ser gairebé el Gallardon de França El ministre, gairebé, de justícia I hi ha una sèrie de paròdies, situacions, que et deixen treure clar Quan es troba amb aquest pare, que és un lladre, i a la fia cap estendre Bueno, hi ha una mena com de comèdia, que és una miqueta que s'agafa pels pels pels Bueno, està bé, és simpàtica, està dirigida per el propi que fa el chorizo Que és el Albert Dupontel, que és un senyor que, si el veiéssim, segur que conèixeríem Però bé, la pel·lícula és una comedieta agradable, i s'aguanta Per tant, a França va d'això bastant, com a mínim, deixem-ho així I que tu passes bé, però has d'entrar en el joc, sinó que no t'ho creus res Jaume, dues mares perfectes i viva la llibertat Les dues mares perfectes és exactament el que tu plantejaves fa una estona Que són dues grans amigues de tota la vida, Natal i Portman I la Mike Brink No ho sé qui és, la també Brink, molt bé, totes dues És una pel·lícula australiana, però que també té coproducció en França, és d'aquest any passat I llavors el que planteja precisament és això, aquesta gran amistat que es pot arribar a tenir Que de cap manera pot arribar a tenir, tot i que algú pot interpretar No té més que això, un gran amic, i les grans avantatges de tenir amics franquament potents Que tu puguis sincerar-te d'una manera absoluta, tot el que tu saps i opines Doncs ho confrontes amb l'opinió de l'altra i llavors lògicament ja no et quedes tu sols És una mica aquesta virtura, no? Tenen dos fills, o sigui, dos nois I llavors aquests dos nois, i aquí és on jo deixaré el suspant Tenen un pes molt important en l'amistat d'aquestes dues mares Que té la seva lògica, té la seva lògica perquè són dues grans amigues I aquí entrem en la dimensió aquesta de compartir també Ja no és jo sinó el d'això, l'obertura Però també el inconvenient, en definitiva aquí el que s'introdueix És un joc que ja no ha dos sinó ha quatre, que portarà uns condicionants Que per mi són extraordinaris per reflexionar sobre la mateixa moral que tantes vegades ens predomina Però també amb el sentit de la impossibilitat de substreure't de la culpa Malgrat tu no siguis una persona connectada precisament amb el que és la culpa Si no ho pots relativitzar, no em fa gaire que em vaig parlar del fet de la culpa Amb un matrimoni que ell era creient i ell no I es deia que entaven i tal, no me'n recordo bé com es deia Llavors de la manera que reaccionen una a l'altra Aquí hi ha tot un seguit de variants que són molt importants I diria que segons quina dinàmica es prenen determinants moments de la vida Ja ho podreu veure, doncs lògicament condicionarà tota aquesta vida Si difícilment te'n podràs substreure perquè marcarà d'una manera clara I en quant a l'altra pel·lícula, tot el contrari Si tot el contrari, aquí no estem pas amb un rigor extraordinari Si no que estem amb la part aquesta més políticament incorrecta que tenim gairebé tots És difícil que hi hagi una persona que no opini sobre qualsevol polític d'una manera descualificadora Ens sentim superiors, és un polívi, ja està Bé, doncs aquí la pel·lícula ens planteja aquesta constant I el desànim que això crea, a nivell col·lectiu, és a Itàlia, això Aquest és un líder de la oposició I llavors aquest senyor exactament igual que el presoner de Zenda Recordeu, aquesta pel·lícula té un germà que és igual que ell Llavors dius, home, potser que el canviem El germà jo només us explicaré una cosa i així tindrà la seva importància Ja veureu, el germà té un tractament psicològic psiquiàtric Però és el que salva la situació, no és més A partir d'aquí, clar Sí, sí, sí Però aquesta pel·lícula és italiana, realment Digues-li, digues-li És actual Ah, va bé, va bé, és una prestrena, va bé, fantàstic Home, jo potser ho deixem una mica bé I ara s'ha de ser interessant, perquè és el que hi ha pel carrer I a Itàlia, tal com està la cosa, també No creguis que també és la cosa molt fina Ara estàs parlant de la gent de les eleccions del proper dia 25 I la gent està amb aquests trets, amb aquests trets I aquest que diu això i aquell que diu allò, no sé, jo pregunto Si s'ho han guanyat alguns O no? A partir d'aquesta opinió A partir d'aquesta opinió que tu acabes de dir, que és gairebé general Doncs, si troba la pel·lícula I a partir d'aquí, bé, ja ho veureu És que hi ha coses molt interessants De la manera que... Bé, ja parlaré O sigui que l'han d'estrenar, no? Sí, sí, però molt rica de petits I com es diu, perdona, que ho has dit? Visca la llibertat Com es queda dos minuts i no podem parlar de Mindscape Per anem a la setmana que ve, Jaume M'agrada que comentaro, perquè abans amb el Jaume Hem comentat certes cosetes de la temàtica Mira, m'ha vingut el cap, gràcies al tema que vas comentar D'una pel·lícula que és una cosa que s'ha de comentar I que justament ara venia amb una persona i m'ho va comentant Aquest divendres, a les 8 de la nit És l'última oportunitat d'haver una pel·lícula que ha passat No ha desaparegut, és un mig matratge, que és raro Durar 53 minuts, que està involucrada aquesta persona Que tampoc dinem el nom en aquest cas Encara que està involucrada també Rajoy Desverne, tot sigui dit És un col·laborador de Rajoy Desverne I és una pel·lícula que es diu La Revolució dels Íngels Resulta que és una d'aquestes pel·lícules Que vas comentar nosaltres, que és una mica com aquell cinema fòrum Que després hi ha aquell moment per parlar amb el director És una aposta molt arriscada, sorgida Curiosament d'un grup de gent que treballa al món de la ràdio Com nosaltres, que hem de formar mater, però altra gent que es dedica a formar més sèrie Justament de l'antiga on de Ramble No, no, no La gent que està de ràdio és professional tota Des de la Júlia Otero fins a nosaltres, faltaria Qui estigui davant d'un micròfon és professional Això sempre ho dic jo, no va Bé, qüestió, que ens queda re, i acabem Llavors vull comentar una pel·lícula que és d'una temàtica Tremendament punyent i que realment crida molt l'atenció La revolució dels àngels és una pel·lícula que tracta justament El que per desgràcia ha passat a Lleó Aquella revolució de la gent, en aquest cas, malalta Davant de la situació de crisi, que en aquest cas reacciona I pren mesures contra els polítics No és el mateix que ha passat molt menys a Lleó Amb la senyora Carrasco, però ja és una altra opció Per tant, és una temàtica tan punyent Davant de la presentació d'aquesta pel·lícula, a diferents medis de comunicació Cap ni un ha volgut involucrar-se I no estem parlant d'apologi del terrorisme Estem parlant d'una ficció que es podria donar o que s'ha pogut donar o el que sigui No s'ha donat ja o no Exacte, encara no, però que es podria donar Per què no és aquesta reacció d'aquesta gent malalta terminal Que reacciona davant de la manca, de sanitat I lluita contra, evidentment, aquesta política que no té res a dir Adéu, meu senyor, ens passem de l'hora Doncs adéu, si hi hau, fins a una altra El Josep el va atropellar un cotxe quan tenia 38 anys L'accident el va deixar tetraplègic Em vaig dir de 18 mesos, un any i mig, a l'hospital I el meu pensament va ser, quan surts d'aquí què faràs Te vas en por, perquè aquest món no està fet per tu D'acord? Tu has de lluitar dia a dia Sempre penses que tu mai et passarà Pel dia que et passes, tu et penses que no et passarà El Josep el va atropellar un cotxe quan tenia 38 anys Sempre penses que tu mai et passarà Pel dia que et passa, company, ja no hi ha marxa en rodera Sí, podem evitar-ho Servei català de trànsit, Generalitat de Catalunya