Babilònia del 5/6/2014

No és bona tarda, un dijous més aquí al Babilònia, per, bueno, com sempre, explicar-vos què passa amb el món de la música, del cinema, del teatre, del sexe, no, això qui no toca, no? Això no és el doctor Ens ha sorprès de tot, o parlem de sexe, no sabeu que hi ha la Maria de Pau Janer que fa un programa de sexe? Sí, sí, sí, sí, encara ho heu trobat jo ja que era una mica desfasat, però no hi heu trobat res Ah, sí, sí, no m'estranya perquè no em pinta, el perdó no dic res Avui no em fa menjar part Avui no parlem de sexe, la teva hem parlat d'un estrictis, recordeu, eh? Sí, sí, virtual Molt ambientat, eh? No, però aquesta vegada estem seriosos i ens anem directament a parlar de l'exposició del Born, eh? Que ja porta molt de temps, no? I que la fangades... Així que és posar res a dir-ho d'això Té una cosa a l'altra Exacte, això no t'arreglaré amb el sexe, vaja Parlem també de... Bueno, ja ho veurem, ja ho veurem Parlem de Báetulo, no? Ho he dit bé, el nom? Molt bé La Rosa es parla d'aquestes restes romanes tan interessants de Badalona, eh? Vull dir que aquest Báetulo és aquest nom que tenia a la ciutat de Badalona actualment Literatura, un llibre peculiar que es diu El missatge de les ombres I també parlem de Capital de John Lancaster, que també ens ho comentarà la Rosa Cinema, cinc pel·lícules, o sis, no sé, aquí, com sempre, com que parlem de cinema, començarem a posar pel·lícules pel mig, al final són cinquanta Hermosa Juventud, los ojos amarillos de los cocodrilos Mindscape de Monuments Men En un mundo libre y la ladrona de libros Vull dir que tenim un bon repartiment, sobretot de pel·lícules actuals Però també de pel·lícules una miqueta, doncs hi ha passada aquesta de un mundo libre El Jaume del Kenloa, que ens vol comentar sobre el treball temporal Deus dos mil, sí, sí Molt bé I per últim farem un esment de l'obra de teatre de la Sala Béquet, Poulmons I també ens parlarà la Rosa de l'Orders dels últims esdeveniments musicals que hi ha hagut a l'auditori I que ja ens faran el seu comentari, com sempre, magnífic i crític sobre aquesta tipologia artística Molt bé Perdó Queda molt bé Avui tindrem de fons a un senyor que segur que a la Rosa de l'Orders quan eren joves els agradava molt Què vol dir, seu? Què vol dir? Quan eren molt més joves Clar, parlava de quan eren molt més joves D'ahir, d'ahir, d'ahir, d'aquí, d'aquí, d'aquí, d'aquí, d'aquí Vull dir-me la mena, dit malament Bueno, som de la mateixa equidioteta, i també era jove, en aquella època, en fotografia cap. Us sona un tal Toni Huntley? Ostres! Això era... A veure, què cantàvem? Us en recordeu del component del grup Espan del Valet? Oh, sí! Ah, mira, oh, sí! Valleu que eren molt jovenetes, que teniu 14 anys. Molt! Oi que sí? Erem jovenetes. Per a ell, per a ell. Erem unes nenes. Clar, per això, per això. Vull veure per aquí. Doncs avui el senyor Toni Huntley... 12 i agradables. Sí, sí. Oi, gràcies, ja ho veig. Tu sí que ho arregles, no? Exacte, exacte. Doncs el Toni Huntley és el vocalista d'Espan del Valet, que avui compleix 54 anys. Ah, carai! Veus una criatura, també. Que tampoc de la ta nostradat, no ens de la ta. No, no. Llavors, i també tindrem una cançó especial, també justament d'una pel·lícula, Don Juan de Marcos, aquella pel·lícula, recordes? Hi havia un tema... Alombrant-ho. Exacte, alombrant-ho, que avui compleix 20 nyetxigues, Have you ever really loved... La cançó, volmar-lo... No, no, no, la cançó, la cançó. Ah. Un tema de Brian Adams, que Paco de Lucía tocava la guitarra, eh? Sí, sí. Doncs, el tema Have you ever really loved a woman, eh? Doncs l'escoltarem després, és el mà, aquesta cançó. És una balada amb guitarra de Paco de Lucía, i de pas, mira, com amorem aquest senyor que ens va deixar. És que només l'escoltarem música avui, o... Sí. Vale, doncs... Sí, no, tot va. No, no es preocupeu, no, no, vull dir... Perfectament bé. Perfectament bé. No, és el que diem, això és el directe i la part tècnica, no? Sí, no s'engega. Hi ha una llumeta aquí vermella, que no s'engega ni se'n... No s'engega, no s'engega. Dóna igual, jo us escolto i ens escolta i s'està sortint per antenna perfectament, eh? Garantir absoluta. Absoluta, absoluta. L'Urdes, parlen. Això. Exposició del Born. A veure, l'exposició del Born, no? Sí, moltes coses. Bueno, hi ha molta cosa, eh? I ara apropiament el jaciment del Born, val? Que és un jaciment que ens porta, doncs, a la ciutat arrebesada per Filipe Cinquè, a la Guerra de Successió. Home, precisament ara. Sí, sí. La veritat és que és una de les runes més ben documentades, més ben, vull dir, que s'han mantingut més bé llarg del temps, perquè van estar soterrades durant anys i anys, no? Sí. Llavors, de què ens parla? Doncs, bàsicament, de la vida quotidiana, de la gent de finals del segle XVII, val? Hi ha uns 8.000 metres quadrats de runes. També, clar, quan més esgués escavat, més runes guessin trobat. Per dir alguna cosa, que allà es manté, per dir alguna altra estructura que té el marcat, no? Què hi podem veure allà, doncs? I podem veure, doncs, cases, no? Bàsicament és la idea de la estructura de com eren totes aquelles cases. Per exemple, hi havia la taverna del colomer, la drogaria, etcètera, etcètera, val? Llavors, el que ens marca molt bé allà és el barri que era, que el barri s'anomenava el barri de la Vilanova del Mar. És correcte. Llavors, tu vas visitant les runes, i a les runes mateixes vas veient els carrers, que, per dir alguna cosa, continuen per fora del marcat del Bor. Algun dels carrers que podem veure són el carrer Comtal, el de Corders de Viola, etcètera, etcètera. I després, allà van trobar, aquí posa, uns 3 centenars de bombes del Setge. La idea, o sigui, tu pots anar amb visita guiada a la part de baix, o pots, que la informació no és la mateixa, pots estar veient les runes des de la part de dalt, on hi ha tota una sèrie, diguéssim, com de llocs, on te't vas explicant el que es veu a baix. Pots fer un recorregut com si dius com per sobre, com si dius per sobre, no? Llavors val molt la pena anar amb guia, jo penso perquè t'explica molt bé qui en paper tenia la droguer, qui en paper tenia el tabarnet, etcètera, etcètera, i la veritat és que l'estat de conservació és ideal. Llavors, si tu tens ganes, a part de veure les runes, hi ha dos pavallons, un de molt interessant, que es diu el Setge de 1714, i llavors aquí el que veus és tota l'exposició, el que parla, és bàsicament de la guerra de sexació, però tu tens com un audiovisual, o sigui tu seus en allà i veus, per exemple, tots els moviments que feien les tropes, doncs de Felip V, les tropes d'aquí, no? I llavors tu entens molt bé al llarg del Setge com es anaven per dir a algú guanyant trossos, aquells trossos que havien guanyat per dies, etcètera, etcètera, val molt la pena, és bàsicament de la guerra. I després hi ha un altre pavalló, que és el que diu de les pedres a les persones, que és un pavalló en el qual hi pots trobar qualsevol tipus d'objecte que havien trobat d'aquestes cases, pots trobar plats, pots trobar pipes, pots trobar... Pipes de fuma. Sí, objectes musicals, tota una sèrie de jocs. La idea que aprens quan vas de veure aquest exposició és el bé que es vivia en aquella època. Fumant-hi tot, vols dir? Sí, no, vull dir la qualitat, la qualitat que tenia la gent, perquè tens moltes coses de peces musicals, de teatre, que la gent gaudia, etcètera, etcètera. I després, a part d'això, si tu vols... O sigui, el recinte, no sé si heu entrat, a dins... La part de dalt... El que van ensenyar per la tele quan van... Sí, o sigui, vagen les runes, però la part de dalt que hi ha aquests dos pavallons, després han fet tot un recorregut per anar veient les runes, però com molt espaiors. Després t'han fet un bar, etcètera, i val molt la pena. El que val la pena d'entrada, que no n'he parlat, és l'edifici en si de fer-ho. És magnífic. Només que tu vulguis visitar i veure com és l'edifici, doncs val la pena de veure com es va construir. També, quan vas a veure aquest exposició de les pedres a les persones que hi ha tot objectes, el que fan és ensenyar-te el mercat del món, com era abans, com funcionava com a mercat, com hi havia les parades, com estaven situades... Jo hi havia, no? Però això estem parlant del segle XIX, perquè el mercat és de 1.850, algú, 60... 1.800, aquí posa, 71, quan es va acabar de... Que van fer aquest, la Sant Antoni de la vegada, em sembla, i va ser l'Antonio Rovira, em sembla que va ser... M'he equivocat, m'he equivocat. Vull dir que em refereixo que és això. Vull dir que són peces del segle XIX, no de l'època del XVI, no? Vull dir que no... Sí, sí, sí. Vale, vale. Sí, això sí. Bueno, val molt la pena, i si aneu amb visita guiada, jo ho dic, i clar, la idea és que estàs allà, estàs tocant a Santa Maria del Mar, també. Vull dir que pots fer una ruta allà, super... Un comentari d'il·lusiós. És molt interessant, molt completa, no?, la visita... Sí, la idea és... Potser està estona pel que veig. Sí, nosaltres vam fer la visita guiada, que durava una hora i mitja, i després, si vols veure els pavallons, clar, depèn, però a mitja hora o tres quarts cada pavalló. Sempre millor anar amb guia, eh? Sí, sí, perquè és més agradable... És el requidor més complet, sí. Sí, sempre, sempre. Llavors, la idea que segurament tu t'excuses millor, la idea que va quedar tot soterrat, amb la idea que quan es va voler construir la ciutadella, hi havia tot una para que, per dir alguna cosa, els feien osa, van fer marxar la gent, i van soterrar tot aquelles 10.000 cases ens van dir a nosaltres, no ho sé, és cert, i aquestes cases, això que tu veus, forma part del que es va quedar soterrat. Es va destruir al voltant de 2.000 i pico d'edificis. Això està en 2.300 i hi ha algo. Estan marcats, com edificis, en una certa importància, lògicament de cases que vulguis. Clar, nosaltres... És evident. Hi ha un mapa que es veu molt bé, on te van començar a construir la ciutadella, tota la para aquesta militar, i tot el que els feien osa ho van treure, per dir alguna cosa, s'ho van carregar, ho van soterrar. La gent va haver de marxar com quan fan un pantà, per dir alguna cosa. Jo vaig comentar una vegada, em sembla, que a un quilòmetro a la rodona de la ciutadella, a tot allò, ho van arrasar, perquè no es podia tenir aquest quilòmetre per la pròpia paràbola del llançament dels canons, si fos assalir, perquè si poses davant un edifici, xucaria contra aquest edifici constantment, llavors calia, com a mínim, un quilòmetre, perquè si les havien de tirar bombes contra els barcelonins, una altra vegada ens rebalàvem, llavors ja tenia aquesta forma. I el que dius, es van carregar, es volien carregar Santa Maria del Mar. Això també ens ho van comentar. Però vam desaparèixer el monestir de Santa Clara, el monestir dels Josepets primers que hi havia, el de Sant Antoni, la tita de monestis magnífics, d'època renaixentista preciosos, que tenim algun gravat, han desaparegut. És una llàstima i molt que més que no tenim mare meva. Jo penso que és una immersió, si vas allà, és una immersió amb la guerra de succesió, ho entens perfectament tot el que va passar, tant a nivell de runes com a nivell del documental aquest. Després de llegir Victus, per cert, quan arribes, quan arribes hi ha una llibreria també, part del bar, i a la llibreria tota l'estanteria està amb el Victus. Amb el Victus, una mica. I una última cosa, i ara per l'Esturrosa parlar, és que Vilanova del Mar té un altre lloc també a Barcelona, que és Vilanova del Pi, a Santa Maria del Pi. Perquè tinguem una mica referències a aquestes barriades medievals, que ja tenien aquests noms, i per això tenia l'Església del Pi i l'Església de Santa Maria del Mar, una mica per tenir la referència, i el seu respectiu cementiri, i el que és la plaça que hi ha al costat de l'Església del Pi. És una plaça on es posen els pintors, i allò era un antics cementiri també. Rosa, això ens ho hem explicat ell. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, ens ho vaig dir. Doncs, què tenia a dir? Això, doncs, Rosa, va etuló. Vinga, va etuló, va etuló. Va etuló va de l'Ona, de l'Ona amb romà. És, bueno, ha estat una gran descoberta, perquè, a veritat, és que té una resta romanes impressionants. Va etuló va ser fundada per romans, en el segle I, a base de Crist, i va estar ocupada per romans fins al segle VI, després de Crist. Vam ser molts segles d'ocupació, de colonització, de cultura romana. Llavors, formava part de la provincia hispània Terraconensis, i tot el que és la resta romana, la villa romana, està del que ara es conserva com el barri, coneix com el barri del de la villa, i va ser l'any 1995, quan ja es van declarar, com a B cultural d'interès nacional, per la Generalitat de Catalunya. Allà, llavors, hi ha, jo diria com d'ugues part, no per entendre. Sí, una part dels monuments o de les restes, de les visites que es poden fer, que estan museitzades, i després hi ha unes altres que no ho estan pas, que estan activades encara, o perquè és de difícil accés. A nosaltres, sobretot, vam aprofitar... A més, resulta que aquesta visita la vaig fer el mes d'abril, el cap de setmana del 24-27 d'abril, perquè resulta que cada any és una festa anual, que es fa a Badalona, i val moltíssim, la pena la recomano moltíssim, el festival romà de Badalona, que es diu La Magna Celebratio. I llavors, tota l'apareix de la villa ambientada, a l'època romana. Com si estiguessin amb romes. És molt interessant, de debò, perquè arribes a veure fins i tot quadrigues, a l'ésser ci romà, també, que es van passejar per allà, per allà. Hi ha no parades, hi ha com reproduccions del que serien diferents tallers, oficis, o activitats i ocupacions dels romans, des del que feien les espardenyes, els que feien els mosaics, que feien les articles d'esquè? Espaços. Espaços, home, clar, tota la tema d'armes, clar. Des que feien totes les utensilis de tocador, fins i tot, el perfum, l'escriptura com era, els jocs, com eren, pels nens i pels adults. És impressionant, perquè és una extensió molt gran. Mira, n'hi havia diverses zones. Per exemple, el ferràrius, el ferrer conflator, el vitràrium, els vidres, el fígolos que feia el Terrisaira, l'esculptor, el mussivari, un guentari al Ornàtrix, que era les escraves que ens encarregaven de guarnir pentinares a les senyores, de la casa, a la dòmina. Medicina també, de tintoleria, de botànica, de medicina, moltíssima cosa. De debò que és molt interessant. Llavors, a més a més, també això quedava complementat amb les jornades de cuina també romana. Llavors n'hi ha diversos restaurants, quatre, cinc restaurants que participaven, i llavors feien aquell dia, aquells cap de setmana, o tota la setmana, menú de cuina romana, perquè els conserven molts llibres. Nosaltres també va mana. Què era, te'n recordes, què era? Era, per exemple, el garum aquell, el garum, no, macarroso, que no. Però el vi dolça aquest, que pensa que ja ha passat un mes, ja ho he dit, però aquella mena de garum, que nosaltres dius, sí, garum, que no ens posin, perquè sabeu que era aquell peix compudit, no, però no era això, era una miqueta també així. Una sopa de, com de cardo, també... De cardo? De cardo, sí, sí, sí. Però amb unes... De cardo o riquero. Hi ha coses que sí, hi ha coses que sí, no eren tant de card. El pa, per exemple, el pa que es va fer, era també la manera romana. Era un pa àsim, o què es diu? Sí, sí, sí. I el vi era aquell viques de mel, com es diu? Ah, sí, calla. Hidromiel, no es diu? Hidromiel, sí. Bueno, sí, era clar. I després va rege una miqueta de... de salat i de dolços. El s'hi agradava molt, barrejar sabós. I a lo millor, de primers plats, posar coses dolces, per exemple, el tema de dàtil, si tot això també ho feia molt. I en canvi, a l'hora d'apostes, més coses salades, no? I dir... Hi havia un cuineró que es deia Fernàdrianus. Ja s'ho ha llet de Can Rocus. De Can Rocus. No volen fer policia, no? Doncs sí, molt interessant. I llavors, sobretot, vam aprofitar per fer pre, clar, el que és el museu, el museu és molt interessant, això ens falta per veure, ja ho comentaré al dia que hi vagi, perquè el museu sí que hi ha... O sigui, la part que està sempre oberta, i que està sempre per fer visites, i tot això que hi ha, bàsicament, són les termes i el de Cumanus. És el que és el carrer principal d'una ciutat romana. Doncs, clar, això sempre està obert, i va ser el que ja no ens va donar temps de fer, perquè era tant de cosa per veure, però sí que vam visitar, per exemple, el jardí de Quint Licini, que és una resta d'un jardí molt maco. A més, està com reconstruït, allà amb una... No una fona, és un Stein. La casa dels dofins, que és una xulada, amb uns museis preciosos, i, a més, tot molt recreat, fins i tot amb algú mò, pleitat, i és una casa que són les runes. A mi no veus les parets aixecades, però sí que veus totes les runes. I ja he dit que restes de mosaics, i a més, els plafons explicatius també, que ho expliquen força bé, no són passats, sinó que són molt amens per anar a visitar, i en què també està molt museitzat, però que és molt difícil de veure, només es pot veure a la magna celebratiu, o si vas, especialment, i aconsegueixes, el conducte d'aigua, que això surt a Rani, està al carrer, però és sempre tapat, però pots baixar en una escala que baixa, i llavors veus com era el conducte d'aigua romana. Això era una cosa molt típica d'aigua. Sí, era d'aigua. La claveguera no. Era la conducta d'aigua potable per consum de la ciutat, i t'expliquem com venia des de Sant Geron i de la multa, tot això, com es s'abastien d'aigua. Aquestes són les quatre païsques que estan museitzats, però llavors aquelles dades obrien els altres païsques que no estan museitzats, perquè són propietats privades, i això sí que valia molt la pena, i s'ha d'intentar veure-ho. Mira, el mosaic director Rebella, que això ja li explicava a les ordres, és una antigua torre, una antigua casa, que ara amb el temps ha passat de mans a propietari, i ara és una escola, i llavors la sala de professors està situada en el menjador de la casa, i el que és el sent de creixer un mosaic, un mosaic romà autèntic, que el van portar d'una altra casa, i mira, aquella agenda, aquella època, doncs mira, gràcies a que se'n van dur, el mosaic s'ha conservat. I la sala de professors és això, la taula quadrada, que ha de vidre, perquè es vegi, que el centre hi ha a terra, hi ha el mosaic, i és una preciositat, és una preciositat de mosaic, si empeces ante celes blanquis negres, és una xulada, o per exemple també les restes conservades al subsol de la plaça de la Constitució, als fonaments del Teatre Romà, i sobretot hi ha les restes del Temple Romà, que estan situades en una de les capelles laterals de la iglesia de Santa Maria, que estan també, tot això està molt sèntic. Doncs l'única que hi ha va de l'Ona, jo pensava que n'hi havia tant, era que van trobar quatre restes, i pimpant-me'n fer un museu i ja està. Restes de la Moreia també, visita restes de la Moreia, perquè com tot sempre s'ha d'aprofitar, llavors les cases van haver-hi cases que es van construir reculsades a la Moreia, doncs també hi ha un trosset que es conserva que és la Moreia. Doncs escolta'm, quan segon dia es planteja, o plantegeu, estaré pendent perquè de bo que val la pena, que hi hagi un tall així de cullerets, de posfetes, de mosaics, de coses. I llavors, com que ella ja ho ha vist, això pot ser una gira exacta. Ens ho explicarà, home, val la pena, està aquí mateix, això. I això sí que va ser per un preu mòdic, no sé si vam arribar a pagar un euro per persona, o no sé què, i vam entrar a tot arreu. Però si llavors em dius que clar, és una bella de l'any, que fan aquest arran maco... Sí, però sí, el que és tu. És clar, per accedir als llocs peculiars, que són aquests, no? Sí, però ho formaré, ja he previstat fer la visita, el museu i el decumanos, a les termes, i a veure si és un grup... Segurament sí que... Ho deixen veure. Ho sabrem i ho direm per antena, perquè la gent ho sàpigui també. Molt bé, doncs passem a la literatura, i el que farem serà parlar d'un llibre, que no té res a veure amb referèixer, perquè clar, està ambientada en èpoques pretèrites, però no estem parlant també de l'època romana, estem parlant del 1200, dins d'aproximadament, a Lleó, aquí a, diguem, el regne d'Espanya, ara que està molt de moda això. Mai millor d'hi tal. I llavors és un monestí, amb el qual passa un element molt curiós. És una novel·la que barreja el que és la història i la ciència ficció, perquè és com una mena de les sacs perícules que tenen un argument en paral·lel, és a dir, un muntatge en paral·lel, allò antic i allò actual, doncs aquí passa el mateix. Un capítol tracta el període d'aquest monestí, es diu, és l'esmes, la població, de Lleó on passa això, diguem, l'antic i el modern, el segle XXI. Què és el que succeix? El primer de tot és que apareix, que estan els monjos, tan tranquils, i de cop i volta veuen com per l'espai creua una mena de meteorit, que cau i fa un gran forat al terra. I clar, a partir d'aquí, dius, què passa? Què serà això? És una cosa tan banal, com parlar de que és una mena de hens, d'entitat, que arriba d'un altre planeta. L'altre dia, veiem el Quart Mileni, hi havia gent, només físic, si gent amb gran catadura, el problema de la que fan a Quatre, que és un problema sobre el tema de posar suports de misteris i d'opnis i això, i la gent donava per suposat que hi ha altres cultures, amb altres móns, paral·lels als nostres, i a partir d'aquí van venir, ja des de feia molt de temps. I això és una cosa d'aquella, que ens fa pensar en moltes coses, en moltes formes de construir, en aquella perió, de moltes coses. Però això tampoc entrarem, o en quina rapidesa els grecs van arribar a tenir una cultura tan ràpida i tan avançada. Exacte, això fa una mica caduna. Aquest és el tema que tracta, la presència, que no és bona, que és dolenta, és a dir, és a contraposició. I com, aquest element, que és una mena de monstre, aquest missatger de les ombres, aquesta mena de hens, que no és com la cosa, la pel·lícula La Cosa, que no es veu mai en si mateix. És com una entitat, que és com transparent. Exacte, una cosa semblant d'aquestes. Llavors, queda amagado, queda reduïda, però no sé de qüestions en època del 1200, i es remou una cova al segle XXI i torna a atacar a la humanitat. A partir d'aquí és per una sèrie de qüestions, vinculades amb el somni d'Itàlia, a partir d'aquí es pot controlar aquesta entitat i fer-ho desaparèixer. És una cosa estranya, és un llibre que dius entre bé, però per un altre costat has d'entrar en la història. Tu has de creure, no? Si ets a ficció o a la filla cap, encara acabes reixent una mica la història. Els senyors es diuen David Zurdo i Àngel Gutiàrez. Aquests senyors són dos nois més amè, més estiueng, per dir-ho d'aquesta manera, de més fàcil lectura. No estem parlant de literatura del nivell, ni de delives, ni molt menys, ni per fer un exemple audiós. No és una literatura contemporània, simplement per passar l'estona, però com a mínim és de dalt. De vació, també. Capital, John Lancaster Rosa. Això serà més seriós, eh? Segurament, segurament, però també és molt distret, és llegeix molt bé. A veure, John Lancester té una escritura... L'Ancestor, perdona. L'Ancestor. Té una escritura, també, molt fluida, la traducció és molt bona, i a veure, he anat a parar amb el John Lancester amb aquesta novel·la, perquè ja fa temps que us vaig explicar aquí, també, al Port dels Aromes. Ah, sí? Que és de Hong Kong, la creació, la evolució actual de la ciutat de Hong Kong, que s'entén que és, de fet, va ser el laboratori del capitalisme. Vale? Doncs ell continua, clar, a partir d'aquí em va crear un interès molt potent, i llavors, una mica per l'intento, seguia aquesta és l'última novel·la que ha publicat, i llavors, és, bueno, és molt irònica, és molt intel·ligent, té sentit de l'humor, a la vegada és molt seriosa, i fa una reflexió que he de unido. És una... una miqueta de vides creuades. El Port dels Aromes ja ho era també una miqueta, aquest estil de presentar diferents personatges, te'l presenta, estàs un capítol, que, a més, són cortets, i per això és molt àgil de llegir, després et presenta un altre personatge, després vas veient com la vida d'aquests personatges sí que s'entrecreuen, i més en aquest cas, perquè tots viuen al mateix carrer, és al mateix carrer, de Londres, de la City, i... Vins alguns es coneixen, d'altres no, el típic, no? Des del broker que treballa a la borsa, la senyora Gran, senyora Petúnia Pobre, que ja està grandeta, que viu sola, veia els fills ja embarxat, i no sé què, hi ha uns immigrants que són de Paquistà, que tenen una botiga, és la única botiga pràcticament que hi ha al barri, llavors veus el tema de la imigració, és una novel·la sobre la globalització, bàsicament, també. Després, és una casa, una torre, és una zona bona, d'alta estandida, Digue'm ja un moment. Dic que la necessitat de aconseguir-la, la globalització? La necessitat de aconseguir-la. Sí, com a objectiu, no? Bueno, jo crec que més que res, la plantega i la ensenya. La mostra, és una mostra. Tu es veuen persones molt diferents, i una de les altres cases, les altres torres, és d'un club de futbol, no me'n recordo del Liverpool, no recordo jo de futbol, no. I llavors la tenen per quan venen futbolistes estrangers. Per exemple, un nano que és africà, que ha acabat de fitxar, un nano molt jove, i llavors, clar, ja viure amb el seu pare. Els dos són negres, i també vine. Ja vull dir, imagino, quina màgama, no, de nacionalitats, de interessos i tot això. Sí, és que la globalització també es pot entendre d'altres maneres. Ara, jo penso que ho deixem molt clar. No, la globalització és d'aquest punt de vista, que en aquest cas seria imigració. Imigració integrada, integrada, integrada per suposat. Sí, sí, mira, el defecte, mira, jo us havia marcat aquí un parell de cosetes, sobre el teu, precisament, aquest de la globalització. Mira, qui són els paletes que fan la sobra? Bueno, paleta, lampistes, aquests operaris que venen a fer obres, i que entre ells els recomanen, no? Perquè un d'ells és un polac, és un polac que es diu bisniec, i aquest, al final, acaba lligant, i acaba sortint amb una noia, que és romanesa, que està fent de minyona de cuida nens, i després, al final, ja treballa també per fer traducció amb una empresa de construcció, per ajudar a fer traducció entre els jefes, els propietaris i els treballadors, que són de romania. I hi ha una reflexió que fan tots dos, quan ja estan junts, i clar, es planteja coses que farem. Anirem a viure després a Polònia, però la seva intenció no és que les viurà. Era una imigració temporal durant un temps. Clar, i fan la reflexió. Ell diu, ostres, ens anirem a viure a Polònia, i llavors ja haurà d'aprendre a Polac, o ens anirem a viure a romania, i a mi em tocarà aprendre a romanès. I, en canvi, es troben que estan vivint a Londres. I mira la reflexió, que és molt senzilleta, però clar, i el diu, no? En cualquier caso, estaban en Londres. Por el momento y para el futuro inmediato. Y para Stryvniec era una solución tan inesperada como que su camino se hubiera cruzado con el de Matia, que acabara siendo el lugar donde vivir, no solo donde estaba de paso o ganando dinero, no había figurado sus planes. Es ya la reflexión que es van vellent, que bueno, es que el món actualmente, ara ja és així, ja és això. I també després, amb la família aquesta, que us he explicat que era de Pakistan, hi ha hagut un moment que la mare sí que encara continua vivint allà, la matriarca, i ve de tant en tant, a fer la visita, i s'emporta un dels fills amb la intenció de casar-lo amb una noia d'allà, però al nano al final veus que no, que això no l'interessa i el torna. I la reflexió que el FAT també és molt maca, perquè ell ha decidit tornar cap a Londres, que aquella noia pràcticament és que havia nascut allà. Havia estat tan cerca de decidir-se, de decidir-se a quedarse allà, a Pakistan, amb una noia impusada, una matrimoni de conveniència, tan cerca de decidir-se que havia tenido que huir para reflexionar. Así que estaba otra vez en Londres, y mucho más aliviado por volver de lo que estaba dispuesto a admitir. En el final, estaba empezando a creer que la casa de uno no tenía por qué estar donde sus raíces, pero aún no sabía qué valorar a esta idea. Eh, són una miqueta totes aquestes reflexions? Sí, sí, són molt interessants. Ens proporciona a nosaltres també molt, molt capaç. Sí, sí, sí. Són la reflexió de totes les personatges, hi ha el que treballa a la Citi, que té allà amb un gran banc, que veus que tot el seu interès, a l'agafes en el moment que està en el punt de concedir-li una prima, per aconseguir els objectius, no us dic si la aconsegueix o no, però ell ja sap que si no la aconsegueix és que pot arruinar-se, perquè el tren de vida que porta és tan impressionant, és que és al·lucinal, jo no sé, jo vaig al·lucinar, no? És un altre món. Palar de sous, de milions, de milions. I encara ja s'hi van justos. Sí, exacte, encara ja s'hi van justos. Després, per exemple, hi ha un personatge quan hi ha una senyora que ja ha mort, la senyora gran, a final clar, veus, per exemple, que ella va decidir que li fes l'enterrament a la Inglésia Anglicana, veus com descriu la... que és una acertotisa, i la veus com la descriu a tope moderna, que ve de córrer amb el xandail, que s'apunta a la cita per fer, després la cerimònia, se la apunta al mòbil, i després ho passarà a l'ordinador. Vull dir, té moments així molt divertits i molt actuals, que està molt bé, o la vigilant dels aparcaments, que és una senyora que també ve refugiada política, no hi diu, a veure, la gent s'esqueixa exactament, dius-te'ls, però si teniu que s'ha genujat donant gràcies, de que aquí no entra la policia a casa bosta de nit per matar-vos, per colpejar-los, per arrestar-vos, que els vostres nens no es moren de cida, que fa una reflexió superinteressants, però tot això, de una forma com molt amena, que tu vas llegir, ah, mira, no te n'adones i va entrant. Però van entrar una sèrie de reflexions que val molt la pena, jo en d'anys et penso que s'ha de... Ara vull llegir en deuda, en deuda, en deuda, con el placer, y ahora también que es el primer que va a elegir i a més va ser premi i vetitràs. Ho recordo que Joan Lancester va néixer en Burgos, en 1962, però clar, com que el seu pare era diplomàtic, ell havia crescut, pues imagino, a Calcuta, a Rangún, a Brune, a Hong Kong, es va educar a Oxford, també van anar a Reno, a Nevada, bueno, en fi, una persona super... Un privilegi. Perfecte. Molt bé, doncs, abans de passar al cinema, el que farem serà d'escoltar dos minutets d'aquesta cançó de Varell en Adams, veiem que a la pel·lícula Don Juan de Marco seria algo així com tu, realment, has estimat alguna vegada alguna dona? Jo sí. És m'encanta. M'encanta. M'encanta. M'encanta. Molt bé, molt bé, molt bé. Bona nit. És que no és cap indirecte. Això és un... No sabia que anaves a dir això. Ara ho veuràs, ara ho veuràs. Ja sabeu que jo soc el dolent. Això és un compliment. Ens falta el David, que tenés el segon dolent. Pobre. Digues, home... Formosa, jo quan vaig descobrir la paraula formosa, em vaig quedar enamorada, perquè vol dir moltes més coses. Ja no només és allò que deia, jo sí, molt maca, però una bleda sola iada. Això es deia molt, eh? Es deia això, bueno. Llavors, formosa, s'alimina sense faltar. Molt bé. Sense cap, sense allò. Bé, doncs aquesta és una pel·lícula que a mi em va sorprendre en alguns aspectes molt favorablement, però amb alguns altres molt desafavorablement. Vaja. Però molt, eh? I la veritat és que, com que no podem més explicar el per què... Avui dic, podeu explicar el per què, però no a l'argumentació, no?, i això seria horrible. Bé, el senyor aquest, el Jaime Rosales, és un senyor que es presenta sempre allà a Canes, ara va presentar una pel·lícula... Bé, va presentar aquesta pel·lícula i no la presenta mai a concurs, sinó que és el... el nou... Sí, perquè ell el que pretén és, en definitiva, gratar una mica sobre com som, no? I amb aquests trobem, oi? I, hermosa, joventut ens parla, doncs, de la pobresa, de com augmenta la pobresa en el nostre entorn, i com una parella molt jove, molt jove, doncs viu aquesta realitat. Llavors, què és el que trobem? Doncs un xicota migrat, jo el vaig detectar com a tal, i és una noia que no el que és d'aquí. Això passa aquí, Barcelona, està filmat aquí, eh? Vull dir, la nova i tal, sí, ho vaig veure. Ho vaig veure allò... Vull dir, això és aquí, a casa, no? Evidentment, el retrat que fa de Barcelona i del seu entorn no és precisament molt maco, sinó tot el contrari. Tenim molts blocs que es veuen molt en el fons, però... El cinturó de Barcelona, que és clar. Sí, després tenim, doncs, unes grans àrees que, en definitiva, estan completament buides, abandonades, que segur que eren cam, i ara ja no ho són. Ara tot això es va reformant, si més dona, que et vaig llobregar la qual les temes enamorats, no? Tu no sé del Penedès, però nosaltres sí, d'aquí. No del Vallès, del Vallès. Bueno, el vas llobregar també m'agrada, però jo sóc del Vallès oriental. Com el Vallès no hi ha res. Això diuen. Allà hi va. Doncs tot això d'allò. Llavors, quina és la problemàtica? Jo us explicaré només un parell de detalls perquè ho veieu. Jo es recomano, i això ho explicava ahir també, amb un espai semblant aquest, no? Jo, a una persona que l'estimi, que parlava d'estimació, doncs li recomanaria, quan té alguna possibilitat de dificultat alta, doncs li recomanaria que s'abrigués de companys, no? D'amics, que mirés de fer xarxa, que en definitiva entrés en el camp de la col·lectivitat, no? Això es pot fer des del sindicat, es pot fer des del... del d'això, no, de grups organitzats a nivell d'independència, també. També. I això també ho dic així, no? Coinegés. O com pot ser altres grups que puguin tenir altres sintonies, no? Però jo el que crec... El voluntariat, sobretot, jo crec que aquest és bàsic, no? Llavors, esclar, el que planteja la pel·lícula no és pas això. I tot i que sí que planteja dificultats d'entres amb la mare, la nena doncs té una sintonia d'inaptitud per adaptar-se molt alta i es deixa anar a no fer gairebé res, a posar nerviós a la seva mare i tal, no? Això ho vivim al costat d'ella. Però després, esclar, conegir un noi, aquest noi doncs li deixa una criatura, li proporciona el plaer de la seva mare, no? Això representarà que tots dos doncs tindran... tindran, doncs, una vida en comú. I això és el que el definitiu amb ella li planteja amb ell, no? Digues, pavileblos, perquè tenim un nen que... Tenen 20 anys, no? Una vintena d'anys. Sí, són molt joves. Per sèrie, molt bé, eh? Sí? Sobretot ell. Ingrid, no? Qui és, la... A mi em va arribar. Es diu... a veure, això. Ingrid Garcia Johnson. Ah, Nijós. És debutant, no? És debutant, no? Sí, sí. Ell no tant, ell és una mica més justet, no? A mi m'interessa, però ho fa molt bé. Què és el que li passa al Jaime Rosales? No sé si recordeu un tiro en la cabeza. Sí, sí, sí. A aquella pel·lícula a mi em va entusiasmar molt, perquè jo... jo recordo la soledat, que em va agradar molt. La soledat, també. Però és que no hi havia... No hi havia viala, que em sembla, no? El tiro en la cabeza? No, no, no. No hi havia... em vull recordar-me, no? Què hi ha d'avetat, Xater, el tiro en la cabeza i que no té aquest? El tracte d'una cosa tan pujant com pot ser el terrorisme ha ficat en el teixit social i, fins i tot, probablement just. Mm-hm. Hi ha una... Hi ha una... Sí, que dius-hi. Però no, no, però... Però sí, les coses hi han un límit. T'ha tractat i tal, no? Doncs aquí el que pretén és, precisament, parlar de la pobresa, i per mi el problema que té és voler donar unes provables pistes de solució a la pobresa, no? I llavors cauen a la facilitat, no? Ja ho sabreu, això. I aquí és on la pel·lícula baixa. Per mi la pel·lícula baixa extraordinàriament. Primera, que ella és mare i automàticament la problemàtica que té amb la seva pròpia mare es desapareix, perquè la mare ja és neta. Home, no. Ja ho sé, tu. Això és massa fàcil, sí. Ja en parlarem, perquè té molt de parlar, però presentada la pel·lícula aquesta... A veure si la podem veure algun més i llavors anem a enviar informació. Jo crec que s'ha de filmar molt bé, aquest noi. M'agrada molt aquest home. Saps què passa, per exemple, quan és un home que, igual que... Ai, com se diu allò... La pel·lícula que va tenir l'èxit amb els Òscars, home, allò que és amb l'any i negre i retrat. A Nebraska. Doncs crec que Nebraska és genial, perquè retrat. La imatge ho diu tot. No caldria ni paraules allà, però les hi posen perquè sí, no? I aquí passa que el com s'obliden. Però és amb l'any i negre, no? No. Però el color diu també altres coses. I després també utilitza la modernitat. Tot això, explicar-te una relació, per exemple, perquè hi ha una sortida a l'estranger. Llavors aquesta sortida a l'estranger, lògicament, provoca una distància. Però avui amb els whatsapps i tot això que teniu... És més fàcil. Tot això que teniu a les mans, que jo no... Doncs hi ha una comunicació. I després això ho fa, ho fa així de ràpid, no? Vol dir, veus la imatge, la criatura que creix, el tal... I dura, que et diré, un minut, fins i tot, pot durar. I ho fa bé, això queda molt ben situat en el paràstic. En una pel·lícula molt interessant, però molt disconforma, segons el meu criteri, per encabinar els trets a un punt que crec que no pot ser, de cap manera, cap solució. I diria que parla de l'ofici més vell del món. Bueno... Bueno... Jo me'n recordo econòmico. Se'n recordo de la pel·lícula Irina Palm. Sí, mira, ara van d'una necessitat econòmica. Doncs escalo que sí. Los ojos amarillos de los cocodrudos. Això. Heu vist quin títol. Cecil Tellerman. Exacte. Aquesta pel·lícula està basada en un llibre del 2008. Que la va treure, que té un pancó. A veure, primer, és una comèdia. És una comèdia, però amb un rei de fons important, no? Ens situem en una família en la qual hi ha una dona dels 40 anys, que es diu Josefin, que és mare de dos fills adolescents, i tu la veus, una persona així, molt senzilla, no? I tot el seu marit es queda a la tur, i està un anímit de tur. Com diu el Jama, en un plís, a la pel·lícula. I aquest senyor l'abandona i se'n va a viure amb la seva màn, que és com si estiguessis en un poblet, no? I se'n van. I se'n van a Kenia, va, i a Kenia el que fan és posar un criadé de cocodrills. Mira. El títol aquest va... Allà hi posen criadés de cargons. Doncs aquí, de cocodrills. No se'ls deuen menjar aquests, deuen fer fills. Mare meva. Aquesta noia es troba amb que se l'inva al marit, ella és una historiadora, que es dedica a escriure sobre la dona, el paper de la dona, al segle XII. La seva germana és totalment contraposada, noia rosa, guapa, que té una vida amb molts mitjans. Una bleda sola, ja. I té un marit, té un marit molt guapo i tal. Però, bueno, quan el marit li marxa, la mare és més també tipus d'alta societat. Tothom t'ha deixat perquè, clar, tu el tractaves malament, perquè, a més a més, sempre vas molt tirada. El típic comentari. Molt masclista, per part de... Després, la filla, la guapa, la que té una vida bona, però bastant buida, no sap què fer perquè tothom li diu... Bueno, ella ja està cansada, està sempre guapa d'anar als salons de Vallès. I si li correis un dia a dir, diu, ara estic escrivint una novel·la, mentre estan sopant amb uns amics, i el marit posa cara de pòquer i diu... Ah, sí? Diu sobre què? Diu sobre les dones, el paper de la dona, al segle XII a França. I el marit, com conèixer la cunyada, diu... Això? El resultat final, que la germana aquesta que ha estat abandonada, m'has de fer un favor molt gran. Diu, ah, sí? Diu, m'has d'escriure una novel·la. O sigui, la idea és que la germana que l'ha deixat el marit... l'escriu la novel·la perquè l'altra resulta que el marit, quan se l'inva, fa una inversió i falsifica la... O sigui, per anar-se amb aquella crida de cocodrills, doncs fa una inversió i falsifica la firma de la seva ex, de la dona. Llavors la germana li fa xantatge, que els cobrà X diners, hauràs d'escriure el llibre, però jo aniré... Jo seré la que diré, que sóc l'autora. Jo no us explico més, però la idea és aquesta, llavors. La idea és, clar, tu dius, el títol aquest, les ojos amarilles o cocodrilos. Una miqueta l'autor està pensant amb l'idea de que, per sota de la pell que tenim com els cocodrills, hi pot haver-hi allò de canviar la pell, hi pot haver-hi una pell bona. L'idea és el canvi de vida que pateix la dona que ha estat deixada, és una dona que no s'arronça en cap moment, llavors és quan apareix el Quim Gutiérrez, que surt, és una producció francesa, però surt el Quim Gutiérrez, llavors ella comença a fer traducció, es busca la vida, i l'idea aquesta de passi el que passi, ni té el recolzament de la família, ni té el recolzament de ningú, ella intenta sortir davant. La filla d'olacent tota l'estona li tira en cara, bueno, la culpa ha estat seva, el tipus dels adolescents. Val molt la pena, us explico una cosa, aquesta novel·la és una trilogia. La segona es diu... Escolteu bé, eh? El balz lento de les tortugues. I la tercera llibre es diu... Les ardilles de central park están tristes los lunes. Està bé, els títols. He trobat que això és el que podeu fer, com us sembla, però que un psicolanalista de Ginebra, un psicolanalista ha dit aquest llibre de los ojos amarillos, l'ha recomanat com a eina terapèutica. És una pel·lícula molt positiva. Tu de seguida poses de costat de la casta tal, no? Però veus la seva evolució i com posa cara a les coses? És una pel·lícula... A veure, és una pel·lícula maca, te'l passes bé, i penso que té un cerrer a fons. Avui en dia una mica positivisme també va bé. Va bé, va bé. Molt bé, doncs anem de temps com anem. Farem un comentari ràpid, sobre un parell de pel·lícules que he pogut veure, que és una idea de Monuments Men, que ja m'ho hem comentat molt per sobra, fora de micròfons, que em va dir que això se l'ha encarregat una mica. Jo, quan la vaig veure a la pel·lícula, en si mateixa, em va agradar, però a mesura que ha anat passat el temps, l'he anat desvirtuant per un problema. I és que he pogut llegir el llibre, o regegar una miqueta del llibre. I m'ha sorprès una forma molt negativa de la pel·lícula, perquè el llibre és un llibre molt complex. Explico què són els Monuments Men. Són uns senyors militars, o no militars, que es van dedicar a preservar els Monuments i les Obres d'Art. Exacte, director Jos Cluny, exacte, i surat Jos Cluny, lògicament, com a actor principal. Llavors, què passa? Aquests senyors són els encarregats a l'època de la Segona Guerra Mundial d'habitar que es carreguin els Monuments Arquitectònics, lògicament, i les Obres d'Art. Llavors, a partir d'aquí, més carrer, perquè el furer, el senyor Hitler, volia crear el seu furer-museum a Berlín, amb aquella ciutat que l'Albert Espart, que és el seu arquitecte nazi, per dir-ho d'aquesta manera, li va crear, no?, volia tenir el museu més eren del món allà amb totes les obres robades, lògicament, als jueus, i de pas als altres museus que allà anava aconseguint, a mesura que França l'ubre, però clar, no va poder accedir del tot, però va tenir moltes coses, entre elles, peces de Michelangelo, la pròpia Mona Lisa, i una cosa que és molt interessant, que potser menys coneguda, però una obra del Roger van der Weyden, que és el políptico de Gante, que és una de les joies màxima del que seria la pintura religiosa. Què passa? La pel·lícula es basa amb els cinc representants americans, però és que a Europa hi havia molts més, que França, Itàlia, van creure que eren representants, però clar, és tirant cap al seu país, lògicament, i llavors és aquesta imatge d'aquests cinc personatges, bàsicament, o sis, que intenten salvar aquestes peces, i el que aconsegueixen, alguns moren per la feina, hi ha un representant de França, que fa el mateix que va fer de d'artista, el actor de d'artista, no sé com es diu ara, i sí, té un nom, no me'n recordo ara, no ho tinc marcat, però els altres són el Matt Damon, el Vilmourre i el John Goodman. Em sembla un repartiment molt fallit, perquè no et creus que aquests senyors tinguin cap sensibilitat artística. És veritat, igual que Josclun i Queda, és que com que és allà el John Goodman, el Vilmourre i amb aquelles cares, són experts de mar medieval, dius no, no m'ho crec, però el Matt Damon i el Josclun sí, perquè té una fora molt semblant de fer, no? Part de una pel·lícula que en si mateixa és fallida, perquè estan molt amb aquest element, amb la part més patriòtica, amb la part més de salvar-se, salvar les peces, les hores d'art, però també els que van morir, van caure, i tal. És dirigida per Josclun i tenim bons referents d'aquestes pel·lícules, i en canvi, aquí, ambientalment, està bé, però la temàtica, si agafes el llibre, dius, m'agrada, adeu, senyor, el llibre és erudit, perfectament realitzar, no té a recaver amb la pel·lícula per res, però, bueno, bàsicament és aquesta la idea, no? I així, doncs, també per passar-ho a una altra pel·lícula, aquest no té a recaveure, que és Mindscape, que és de les últimes que jo volia veure dels Goya, va ser aquesta obra del Jorge Dorado, que va ser una de les seves primeres pel·lícules, que ha d'unir-ho per ser la primera pel·lícula, d'unir-ho a la pel·lícula. Està molt ben feta, és un tema que també és d'entrar en el joc, i és una sèrie de persones que, quan arriba una època determinada, voldria estar parlant d'un amic al futur, són com uns psicòlegs, però que van més enllà, que tenen la capacitat d'entrar amb els sentiments de les persones. Els Mindscapes són aquestes persones, no? I llavors es dona el cas que un d'aquests no se li encarrega amb una noia, vull dir, una noia que la investigui, que la investigui, entra en el seu moment, a veure realment què és el que troba, no? Però es troba amb una persona que és tremendament intel·ligent, i aquesta nena té aquesta capacitat tremenda d'enganyar-lo fins a arribar al límit d'una miqueta fer-lo trontollar. La intenció és que pel que hi ha al mig, perquè hi ha una història vinculada amb assassinats, que no les ballarem, no? I el director et va portant cap a una possibilitat d'una inocència, quan al final aquesta inocència no és tan inocent, no? Però no vull entrar, perquè en refereixo que, si no, les ballarem, les ballarem s'ha de veure. Està molt ben fet a la pel·lícula, val la pena, els actors no són gaire coneguts, però de bo que és molt interessant. La premissa és molt bona. I també el plantejament que es fa amb aquest cas, d'una ciència ficció, sobre una posbeta d'una salut mental determinada d'aquesta noia, que és molt peculiar. A veure si la pots veure jaume i parlem una altra dia. Molt bé. En un mundo libre, Ken Loak. Bueno, jo la vaig recuperar aquest dia. És clar, Ken Loak és recorrent. Cada any es presenta canes amb una nova pel·lícula. Jo crec que, vull dir, comparant-lo, per exemple, amb el senyor Bodial, no? Pràcticament cada any em fa una, i a vegades el Bodial, fins i tot dues. A mi m'agrada molt aquest reuitzador. La veritat és que les seves pel·lícules, algunes d'elles, són com una mica fàcils, i a vegades amb trets que no estan... ni molt menys ben dirigits, perquè nosaltres entenguem moltes vegades la complexitat de allò que toca, i ho vol tocar d'una manera, i ell ho fa com molt assequible, a vegades, i aquí no, estic pensant en la que va fer de Tierra i Libertat. Va ser el tret amb un punt concret. Viva la Pepa, que és a Berlox, no? Sí, sí. Volem quedar molt decepcionants de la valoració que acaba tenint, en aquella pel·lícula. Però, en el cas de la pel·lícula que va recuperar aquest dia... Ai, te la tenia apuntada. En un munt de llibre. En un munt d'això. En un munt de llibre. Aquesta és una pel·lícula que la vam passar l'altre dia, així, per la petita pantalla, i com que estava molt sensibilitzat, precisament perquè això a Can n'has presentat una altra, va lligar, i aquesta l'haig de veure, a part que la televisió cada dia va... La qualitat de les pel·lícules és... És vaja, vull dir, horrible. Llavors, hòsties, em va sobtar molt, no? Perquè, realment, és d'això... Jo, quan... Quan va començar, jo crec que la crisi, que va ser, precisament, quan van aparèixer a les empreses d'aquestes de treball temporal, no? Vaig dir, ui, i ara sí que anem bé per no sants, no? Vull dir, vostè, no s'estaves completament immergint, que és integrat, com deia abans, real de la pel·lícula Hermosa, que ho hem tot integrat amb els moviments indicals i mirades d'estar, doncs, útil en aquest sentit, i diuen, ui, i aquests surten per aquí. Però com es pot permetre, això, no? I em preguntava com d'allò. Doncs el que fa d'una manera probablement excessivament fàcil, el que fa és plantejar aquesta problemàtica des de l'estricta individualitat. O sigui, el que acaba és fent dos retrats de dues nois, un més dolç que l'altre, la més dura, o a més, diria, embranadora. Com es diu moltes vegades avui, doncs és dura, però vas a la veu, i l'objectiu és utilitzar les persones i punt, i treure el guany i tal, però que trobo que és molt interessant que hi hagi un realitzador com aquest loc i que ens vagi recordant temes, oi, com a Haimer Rosales, eh? Per això crec que hi ha una similitud amb això, oi? Hi ha una similitud entre aquest realitzador i l'altre. Són persones que s'ho proposen, si més. Molt bé. Doncs es queden 5 minuts, hem de parlar de Pulmons, hem de parlar de l'auditori. Jo, breuament. Sí, fem un comentari. Sí, a veure, Pulmons és una obra de teatre que fa anar a la sala béquet. D'hora fins al 15 de juny, va? És aquestes aves de teatre de la tequila inversa, que tu entres, agafes un tiquet, i després, quan surts, dones els diners que et sembli adequats. És una obra de teatre que és una conversa que dura una hora i mitja, i aquesta conversa de què va? Va, d'una parella, a l'escenari és minimalista, hi ha un llit, aquell llit fa de cotxe, fa de bar, fa de tot, que estan a la cua de l'Ikea, oi? I en un moment determinat, el noi diu... Potser podíem tenir un fill, oi? I a partir d'allà, a partir d'allà, són una parella superpreparada, són gent bona gent, per dany en organitzacions, està molt pendents del canvi climàtic, etcètera, i comença tota l'estona una conversa en què tu et quedes immers totalment, o sigui, t'oblides, vull dir, la parella ho fa superbé, exacte, el Pau Roca i la Carlota Olcina, i llavors la idea és que estan superbent preparats, però els hi costa molt decidir, serem bons pares, valdrà la pena, la petxada de CO2 amb un fill serà, com no sé quants vols, de Nova York, etcètera. Llavors va passant tota la seva vida, la idea és les dificultats que tenim, i totes les reflexions que fem, i la por que tenim a la llarga de prendre decisions, no? Bueno, una miqueta va d'això, molt recomanable, perquè ja dic, des del primer moment et sents totalment... I si això ho pensaria jo, no? Quina por, ho farem bé, a més a més aquest nen que vindran separarà la parella, que representarà... Llavors hi ha coses també molt marcades, les dic molt bé, quan ell es queda embarassada, clar, es que passa malament, i ell diu... Ostres, però sí, a mi m'agrada... O Jalan, què pogués quedar jo embarassat, no? Perquè diu, vostès, passar malament. Diu, no, tu el que has de fer és demanar-me que és el que jo necessito. Bueno, hi ha totes aquelles situacions de parella, no? De parella, que són... I m'has dit que s'acaba aviat, no? El 16. El 16 ha de... de juny. El 15, perdó, de juny, però val molt la pena. Ja la vam fer l'any passat, aquesta obra l'ha tornat a repassir, i us la recomano molt. Hola, fa molt bé. A la sala, bé, aquest. Molt bé, Rosa, vols parlar de les llibres? Vols que parlem del que tu vulguis? De l'editori, l'editori. Mira, que vinc, doncs, el que tu creguis. Hi ha uns últims concerts que m'hem sentit i hem vist a l'editori, i a l'ordre, també, que tenim els abonaments. David Tóvez, Maurice Ravel, el Bolero de Ravel, que és xulíssim, és molt popular, però és... Sempre t'ha emocionat, eh? Sí, sí, sí, és que és impressionant poder arribar a repetir. Clar, fins que arrenca, però és que és bonic. I l'últim va ser la setmana passada, també, que, bueno, sobretot la segona part, del Mussorski. Va ser dura, eh? La primera part va ser dura. La primera part va ser dura, perquè són composicions modernes. De Sabadell, el compositor és de Sabadell, eh? I va sortir allà i tot, el compositor era molt de dada. Sí, sí. Que encara no, quan són, s'ho expliquin, pues igual. Igual d'agafem per on van les coses, no? No ho sé, vols comentar? No, el que... Sí, però l'interessant, sobretot, que el volíem dir, és que a veure l'editori i l'Orquestra de Barcelona, primer que aquest any estan serveixen al 70 d'ariversari, i a més és que s'ho estan currant molt, estan fent molta difusió. El dia 21 de juny faran un concert gratuït a la platja de Barcelona, allà davant d'autelvela. D'autelvela, sí. Un concert gratuït allà al vespre, a dos quarts de nou. Vull dir que val la pena. Amb peces, eh? Doncs mira, peces tan populars com Carmen de Vicet, la Força del Destino de Verdi, el somni d'una nit d'estiu de Mendelsso, o el Pirk Jean de Grieck. Això val la pena. Després, per la Marcet, també faran dos concerts gratuïts. Però allò estarà a reventar, eh? Sí, però val la pena, és que és música clàssica, no? Sí, sí, sí. És una experiència que serà molt interessant per la pròxima temporada, que és la música de cinema en viu. O sigui, passarà la pel·lícula d'artis, i ells aniran tocant la música en viu. O la pel·lícula també... Ni viuen els senyors a ells, també. Hi ha una selecció de pixel, també. Sí. També una selecció que han fet de pel·lícules de millors moments d'aquestes pel·lícules, sí. Val la pena, val la pena. Això es veurà que veient sortint. La teva artista és pel Julio Alcabé, per això. No que, sinó pel Julio Alcabé. És clar, ja per tu. Però val la pena. Ja la tenc lliçada. La tenc lliçada. Fantàstic d'on re, s'ha acabat el temps, com sempre, hauria parat de més coses, encara. Però ja no ens arriba. Per cert, ja ens queda pocs dies per acabar la temporada. Vinga, no es posem tristos perquè ens han renovat el contracte.