Babilònia del 12/6/2014

Ràdio Casper, 98.1 En va a la ràdio Casper, 98.1 Doncs, ja ja està rient. Estàvem parlant d'un dematiment que es produeix. És un rió menys tu. Com jo estic darrere de la paixera que es diu a baixar de la ràdio, i a mi ningú, clar, jo no m'entero de la missa de la vida. És que aprofitem per rajada, tu. Això està claríssim, això no és cap mena de dubte. Molt bé, doncs avui és la programa. Falten dos programes per acabar la temporada 2014, 2013 o 2014. I bé, no és que estiguem contents i molt menys, a compte d'estar una mica tristos, perquè clar, que hem de fer, no? I bé, doncs avui tenim a la Rosa. Hola, bona tarda, molt bé. Tenim el Jaume. Què tal, bona tarda. I el David. Molt bé. Molt bé. Fantàstic. Doncs el que avui farem serà un programa... Bueno, doncs s'ha coincidit, a vegades veiem cinema, veiem teatre, m'escoltem música, llegim llibres, i avui hem vist molt cinema. I estic llegint. Sí, amb a tots tenim el llibre començat. Però ha coincidit que encara no hem acabat de poder fer una crítica constructiva, i llavors el cinema sabem que ens agrada moltíssim, i hem tirat per aquí. I bé, doncs avui tindrem el que vulgueu dir més. Pararem d'uns crometratges, això sí, una mica per sortir de la línia del llar-matratge habitual que el Jaume ens comentarà. Pararem de novetats com Madre Ijo, El Filo del Mañana, Azul i no Tan Rosa, o la Ladrona de Libros, i Clàssics, també com el Crac, per exemple, també, que són aquelles curiositats del Garci que estan per aquí donant voltes. També Henry, el retrat d'un assassino, o el misteri de Bonbulow, i també novetats, una miqueta més així, més de ficció i tal com seria el Robocop 2014, o una pelea que li ha agradat moltíssim, i li ha tingut molt, que és la vida secreta de Walter Mithy. Fantàstic. Molt bé, doncs avui tindrem com a convidats, justament una banda... Mira, jo que dius, és la mentida que tot va ajunt. La banda són d'hora d'una pel·lícula que avui fa 21 anys, que va ser número 1 en vendes, que és la pel·lícula Tina, What's Love Got To Do With It. Ja vull, un segon. What's Love Got To Do With It, ara. I és la pel·lícula... No em diguis, no em diguis. No, aquí ja l'entré per aquí. Ja l'he empillat. Això és el nom oficial de la pel·lícula Tina, de Tina Turner, que és justament avui compleix 21 anys, que va ser número 1 en vendes. Ah, 21 anys de la banda sonora. Ja la veia gran, la veia cura, que no tenia 80 anys. Que recordeu qui feia, de Tina Turner... A on? Ai, que ho s'ha enganxat jo ara. La veia. Angel Abasset. Angel Abasset, perdó. Doncs recordeu, que estava així, com molt forta, i he decidit que feia de Tina Turner. Sí, sí, sí. A veure aquesta pel·lícula, eh? A mi m'agradava... Era una biografia que estava molt correcta, dins del que cap, no? Resca alguna cosa. Ella rescava una mica, perquè físicament a mi no em recordava la Tina Turner. Però en canvi, tal com actuava, com es movia, i en si la banda sonora i com es la pliva, està molt ben feta, eh? Això és com l'Ànico Quimman amb l'Agrés Quim, no? Exacte, que... És que em sap greu. Ha refat el nas. No hem acostumat a agafar trios més guapes que les protagonistes, però que en aquest cas em sap greu, però no. En l'Agrés Quili estava en llum de l'Ànico Quimman. Clar, clar. Ara. Sí. I es veu que la que ha sigut la Naomi Watts ha fet un desastre amb aquesta de la... La IDD. La IDD. Es veu que ha fet un desastre, perquè és que és molt baixeta. I no per res, però la IDD, que és una senyora, és tan alta, es veu que no l'han sabut treure el partit per l'assemblança. Vaixeu una mica més la càmera i... El porte, no? Possiblement. Exacte, o possiblement posar una passarela a les cames i que... Vull dir que... Com va l'Albert, eh? Exacte, allò que es feia, no? Que es posava el taburet. Està conec. Cedro 50 i es cadira. Molt bé. Doncs res, doncs això, doncs... Tarda, nit, cinematogràfica, Jaume, parlem d'aquests curs, no? Que són interessants. Sí, jo em vaig veure dos. El que passa és que és clar, vull dir, això és un programa que fan a la dos, doncs, a partir de les dades del vespre, és un problema de cinema espanyol, i llavors, doncs, el que vaig comprovar ahir és que passaven un cop ja t'han presentat la pel·lícula, l'han passat, i fins i tot el director o l'actor li fa la seva entrevista, la senyora que ho presenta, que no em facis dir com se diu ara, però... Ah, això l'ha quedat. Ah, sí, exacte. Llavors, passen dos curs, no? Llavors, un company meu, que té un fill que s'ha dedicat al cinema, que preix tot el que s'ha d'aprendre a nivell tècnic, i em va dir, mira, a veure què et sembla, que m'interessa molt, suposo que per fer-me una mica la pilota, no? La qüestió és que sí, sí, em vaig quedar, doncs ja, fins gairebé les 12, doncs a veure el primer, però vaig veure el segon i tot, i tan un com l'altre, la veritat, és que em van interessar molt. El problema és que el segon, el problema i el mateix temps, la virtut, i començo per ell, per després dedicar-hi més estona, en el que a menys per mi té més interès. Perquè no era d'aquí, sinó que estava subrotulat, no? Llavors, ostres tu, el que em va flipar va ser veritablement la veu que anava explicant, i jo diria que la consciència del propi personatge que sortia en aquella pel·lícula, amb una ambientació realment important, i em va semblar molt elemental, si voleu, això sí, també, però en definitiva per entrar en la dinàmica del pensament. I ara això, i després, i escolta, no, estic enamorat, però bé, és potser el que faré serà provocar una situació. Enteneu el que vull dir, no? Una mica aquella veu que t'explica, i que té un interès important. O sigui, francament, interessant, en quant al que ens ocupa, que jo no es puc dir el nom, però sí que el cognom sí que el sé molt bé, és Martí. Aquest xicot, doncs, bueno, ja he estat amb algun jurat, fins i tot amb el cinema de Cunallà, ho has explicat alguna vegada, i veuràs que la mà, que filava prim, no? I bé, allà veus, doncs, esclar, ahir quan vaig mirar la pel·lícula, molt interessant. Però el nom del curs te'n recordes per casualitat? No. No, vale, vale, d'on igual, d'on igual? No, no la me'n recordo. Però ja us ho... Segur, perquè aquests curs els tindré fins i tot, i us els proporcionaré, perquè els veieu, perquè em va semblar molt interessant. La pel·lícula no és altra cosa, que un control amb un descampat que podria ser qualsevol lloc, com per exemple a Cunallà, això de famades, que tenim, que es concentren tot un seguit de joves, i bé, a propè de les discoteques, i tot això, i lògicament, en aquest punt, hi ha uns controls policials, aquests controls van a la recerca, doncs, que no condueixis, i el paral·lelament, doncs, a veure si poden pescar, doncs, amb alguna droga, i en definitiva, doncs, castigar, perquè això no sigui un hàbit natural. Doncs, la pel·lícula comença amb una situació com aquesta, i, automàticament, hi ha com una mena d'explegament, que el xaval ho fa molt bé, ho explica d'una manera molt bé, diferent xicots, que aparentment no tenen cap mena de connexió, aparentment vol dir que no n'hi ha, i probablement no la tenen, aquesta connexió, no? Però que en el moment que hi ha un d'aquests que la policia els detecta, i en definitiva els hi pren, i de qui és això i tal, aquests altres components, que ell, doncs, ha tingut cura de presentar-nos d'una manera que no té coherència, de moment, doncs, reaccionen a la defensa del xicot, del ciutadà, en definitiva, diria jo, i amb perjudici dels controls policials, no? Em va semblar molt interessant, i crec que una de les coses bones que té la pel·lícula és precisament plantejar aquest aspecte humà, que encara ens agraden les víctimes, i que en definitiva, moltes vegades, probablement són víctimes, i això no escodiga la pel·lícula, ho poso jo, com a cosa probablement no d'acord amb el que vaig veure, però les víctimes a vegades és producte de les temptacions que generem, no? Doncs sí. Ja em vaig quedar molt amb la, molt bé. Fantàstic, m'agrada molt. Escolta, el que hem de fer és saber si la setmana que ve tenim el títol, i així ho diem, perquè la gent per internet, que això a vegades ho pots trobar, i així buscarem que també... Rosa, supernovatat, madre hijo, Colin, Peter, Netser... Colin, Colin. Ai, Colin, ja t'he canviat. Colin, Peter, Netser. És romanès. És romanès, una pel·lícula de romania, d'ara té... no és d'ara, perdó, ara és quan s'està escenant aquí, al nostre país, però és la pel·lícula que va guanyar al festival de cinema de Berlí de l'any passat, del 2013, va guanyar a Los d'Or. Anda. És aquesta pel·lícula. Doncs mira, no sabia. Per això és estrany que hagi trigat també tant a estar aquí, perquè s'esperava molt abans. És una pel·lícula que també té una mica l'aire documental. Sembla, sembla, perquè clar... Està molt de moda això. Agafa en la càmera així amb mà, molts primers planos, molt a prop dels personatges, això té una sensació, una mica, d'anerviosis humana, perquè es tens molt a sobre. No deixen espai, saps allò per respirar i analitzar una miqueta més de lluny, i allunyar-te d'aquella problemàtica. Bueno, la situació en una miqueta, diu que el cinema romanès després de la caiguda del taró de ser i de l'amor del Nicolà Siocescu, de rodó, que hi ha dues tendències en el cinema d'aquest país de romania, que com que encara hi havia una miqueta del que era el comunisme, no sé què recordar, i en canvi, l'altra, que seria una miqueta aquesta tendència d'aquesta pel·lícula, una miqueta centrada en la societat actual, com està evolucionant romania, i naturalment, clar, que es veuen les reminiscències i com està empapada encara a la societat de moltes coses. Cosa molt, la societat sortida allà. D'abans, no? Doncs és això. I llavors, és això que es veu a la pel·lícula una miqueta. A la pel·lícula s'empara amb la relació entre una mare i un fill. La senyora es diu Cornelia, té 60 anys. Només té... bueno, està casada, el marit és una miqueta anecdòtica, el pastorat és el marit, clar. Sí, que apareix, però... No pinta gaire. Com gairebé tots nosaltres, oi? No, no, és... Ja ho veu, ja ho veu, no? Qui porta la batuta és ella, és la claríssim, i té totes les contactes. A més, és una classe aristocràtica, tenen moltíssims contactes. Tenen un fill només, un fill únic. Aquest nen ho té 34 anys, i acaba res fa poc que ha marxat ja de casa, i intenta evitar la seva mare en tot el possible, no? Perquè ja ho veieu, és una senyora, veu com a molt tirant-ho també. A veure, una miqueta manipuladora, perquè amb la història de protegir el fill, el que està fent és anular-lo també, no? Perquè després, a mi d'acabar-se la pel·lícula, ja veus també els problemes que té el fill, no? No ho veus allà al dub, perquè és molt interessant la conversa que té aquesta mare amb l'acompanya del noi, que s'ha independitzat amb una noia, i bueno, la conversa que al final té, és interessant també, escurteta, però aquí ja queda la retratat, que jo és la problemàtica que té aquesta noia. Bé, doncs, no desvelurré raro, perquè és necessari, quan es fa la reseña de la pel·lícula, ja ho expliquen. El que és molt important, és que la pel·lícula central és un accident de trànsit protagonitzat per aquest noi. Ell va conduint, i llavors, a l'hora de fer un avançament amb un altre cotxe, per cert, els dos cotxes d'una gama és important allà, no? Un lada. No me'n recordo. Ah, d'agament important. No, no sé si eren dos cotxes així. Passa que deies que eren cotxes així, d'allà aquests russos que són... perquè ja veieu que després també, fins i tot, arriba a aparèixer també l'altre conductor. És que aquesta senyora té però molts contactes, i mou tots els fills per intentar ajudar amb el seu fill. Perquè, en aquest accident de trànsit, mor un nen. Vaja. I llavors és tot, els esforços que fa la mare, per contactar amb tota la gent que el coneix, bonaveu, fins i tot la corrupció de la policia, per clar que el seu fill no l'inputin, com un amor, un assassí, com això, que sigui per res una cosa amb tots els excímenes possibles. I ara arribar fins i tot a parlar al testimoni principal, que és l'altre cotxe, el que és el seu fill de l'anta. Avança, millor dit. És molt interessant, aquesta relació, mare i fill, però que a la vegada també una miqueta, el que es veu és a la societat. La mare representa la aristocràcia, la gent que té poder, que té un estatut, que té una poció econòmica, posa molt sovint. Que entre ells veus com es protegeixen, avui per tu, demà per mi, aquí estan tots, però sopar de seguida les trucades que comencen a fer, i com tothom va respondent per ajudar, perquè és un dels seus. Però és un conservadorisme. En canvi, en canvi el fill, el fill veus que ell vol tenir un altre tipus de vida, i que per això té l'enfrontament amb la mare, mira, malauradament ha tingut aquest accident, tot el mínim voluntari, per suposat, però veus que ell no vol fer una altra vida, és que ell no vol que la seva mare l'estigui continuament a sobre, que no vol. L'arriba un moment que diu, mama, deixem que sigui jo qui doni un pas, que sigui jo, deixem un temps, el que sigui un any, dos, no sé, el temps, que sigui que jo truqui, perquè com en tornis a trucar tu, dius que ja en trencarem, ja per tota la vida. Però plantegem conservadorisme dictatorial d'aquest període del xoxesco, d'això que parlàvem. No veus que és la democràcia, veus que és la democràcia, veus que pertanyen a la Unió Europea, veus que és la democràcia, però clar, sí que hi ha la manera de ser, hi ha la manera de ser, aquestes gent estan tots emparentats, són ciutadans, són fosjuts, empatxadors, polítics, ja diguin els caps de la policia, clar, són aquesta gent. I qui és el nano que mor a la carretera? És un nano humil d'una família molt humil, que també van a visitar la família, és de debò que tens un anàlisi total, magnífic, de com està ara, les noves generacions, com volen, que això realment canvi, però la recansa que hi ha per part dels altres, que encara ho volen manipular tot, i que encara estan allà. Jo sóc tot el com es protegeixen entre ells, no com s'ajuden. Amb una paraula, vull dir, la dictadura que diuen molt, que va durar 70 i tants anys, no va acabar amb els privilegiats. No, clar. No, va crear la seva pròpia casta, que diu el David, la va crear. Encara aquí hi haurien de burxar, i encara és més... El franquisme que encara n'hi ha, eh? No sé si ho sembla, però... Han sortit com volets, eh? Trobo com encara més delicta i és més greu, perquè precisament estàs amb un comunisme que és la igualtat per tothom, però estàs fent tot el contrari del que estàs provocant. Això ja és molt hipòcrita, és molt més greu. De tota manera, penso que el que és greu és precisament que hi hagi les castes, eh? Jo també m'he tingut un company. Aquest matí deia un company. Diuen-me, estic més al PP, perquè el PP et diu clarament les coses a la cara. Si és que no t'hi diu que no, no vas jugant així, però no, sí, però no. Per exemple, dius... Molt bé. Doncs canviem de terci, la cara, i el que no és la cara, perquè la teva sortir David, el Tom Cruise, a l'Hormiguero, i semblava un nen. Se'l va a un nen i té 50 i escaig, em sembla aquest nano, no? Però s'ha tirat, no, no, s'ha tirat a tot, eh? La pel·li no ho sembla. És algo raro, eh? Algú no ho s'ha fet, o a lo millor és que no està gaire... Però em vaig quedar com que ha fet algú. No pot ser que estigui tan jove. Aquestes coses que he practicat. Això, a mi fa una poca esta pel·lícula David, el filo del Mañana. No, bé, jo, un company meu de feina, que és molt així, molt friqui dels films de sense ficció, i es pot dir que pràcticament és el que mira, no mira res més, i ahir també anaven recants a veure el film, i... i dius, home, dius, em entusiasmat, dius, però, com a mi, he trobat un producte ben... ben empacatat, no? Molt bé, això és important. I tenim que... que demanes. El realitzador és el doglímen, que per aquí... potser és una de les cases més conegudes, que podeu saber, és el que va fer el Casburn. Ah, sí? La primera, en sembla que és. I que... no deixa de ser un film prou... prou... prou potent, prou potent, i prou corrent dintre de la seva trama, no? I aquí també, dintre de... que ha quedat el film aquell atrapat en el temps, de... De Vilmunt Ray. Sí, sortia el realitzador. Ah, no me'n recorda, això sí. Era el Casra Morina fa poc, un dels cases fantasmes, com es deia? Ah, sí, bueno. Sí, sí, sí. Doncs allà, realment, el film entrava en una bucle d'un dia sí, un altre també, un dia sí, un altre també. A més a més, el film no se n'estava, hi havia tots els passos cada dia. No se'n saltava ni un. A aquell film intentava, prou, com l'espectador, el Teddy, la monotonia de passar un mateix dia... De la vida quotidiana. Aquest realitzador, en aquest cas, el Duc Liman, va més per feina. Sí. I per què? Perquè, en realitat, de què va el film? Doncs d'una invasió alienígena que és, diguem-ho així, trepa l'ambient al... A primera línia de front. El d'agrada i a primera línia de front. I el paio és un covard. Un covard, però... Un covard, però com pogués passar en tothom, no? Perquè no és que sigui un soldat que és lluitador i en canvi és covard. No, no, és un paio que és militar, però perquè li he tocat viure la circumstància, aquesta, però és un comercial, no? L'han fotut allà al front. L'han ajusticiat, directament, perquè ja saben que no se'n sortirà, no? Si els soldats professionals amb prou feines sobreviuen, aquest encara més, no? Òbviament es mora. I, a partir d'aquí, dius, hòstia, ens has enxafat la pel·lícula. No. Perquè el paio, doncs... Es vol que mora, ajuntament, amb una alienígena que li dona unes propietats de tornar a rebobinar el dia abans. Intentar salvar-se. No, no. Ostres, es desperta el mateix joc on s'havia enxacat el dematí, no? Que era amb una pila de sacs i tal, de petates, almenys en un aeroport. Ostres, i torna a repetir el dia, i així un cop i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre. I hi va aprenent, va aprenent, que al principi intenta que això ja ho he viscut, no? Però, clar, se n'adona que allà algo passa, no? I... No ho explicaré. A partir d'aquí hi ha més trama, perquè... La pel·li ja s'adona... La pena, clar, que s'ha deixat amb els suspens. Però... Però està prou. És una paradoxa en el temps, que això és molt fàcil equivocar-se, i molt fàcil no lligar bé les trames, i molt fàcil deixar-se elements sueltos, i ho fa prou bé. I l'altre actriu, la... la Emily Blunt, molt bé, també. Sí? Sí, sí, sí, sí. Aquesta és aquella amb el Jack Nicholson? No. Quina dius? La pesca de Salmone enllemen. Aquella, l'actriu surt amb aquest fill. Exacte, surt amb el... Ui, com estem avui, eh? Trem de l'Emanya, avui, durant voltes per aquí. Doncs el fil molt bé, ja et dic, amb aquest sentit. No espereu gran cosa, però... És el que us he entratinguda, és així, mig sense ficció, val la pena, ja és un molt, eh? Perquè avui el dia te'n passes cada voltri, que dius d'aquest sector, que dius no val la pena, no? Molt bé. Fantàstic, doncs bueno, jo vull comentar una pel·lícula que hem aguantat 50.000 vegades aquí, l'hem vist tothom, però res, jo faré dos, un segon, i després ja parlo d'altre, que aquesta sí que ho heu parlat, que és 8 pellidos mascos, al final l'he vist i tal, no? I m'ho vaig passar molt bé. Jo, aquest nano, el Dani Rovira, a mi és un nano que em cau molt bé, perquè és bon achon, és aquestes persones, que dius, mira, i crec que és un nano que amb el temps serà un bon actor. És molt difícil ser un actor de comèdia, és un tio molt natural i deixa anar a certes coses, que dius, home, això, a part de lògicament de castigui d'uns d'un guió, ho fa una certa naturalitat, és un tio que fa bé, és creïble, no? Vull dir, amb aquesta, potser, una mica aquesta imatge de bobalicón, una mica aquesta idea, però bé, el concepte, bueno, explica't 50.000 vegades, no? Vull dir, aquella endelús que va al país baix, no? De debò? I aquests acudits, no? Entre una cosa i l'altra, que estan molt bé, que estan molt simpàtics, Carole Hall i Carmen Machia estan magnífics, perquè són dos secundaris d'or, amb aquesta pel·lícula, i crec que, bueno, la pel·lícula s'aguanta prou bé, hi ha moments que dius, home, no, home, no, però al final es dius, bueno, vaja, con los del río, vaja, tocando... Sevilla tiene un color especial, que em sembla magnífic, clar, és allò que dius, moment americà, no? És aquellas, final americà, que ha complicat una pel·lícula espanyola, que dius, bueno, pot quedar bé o menys, però és molt diferent, jo què sé, que t'arribi, jo què sé, cantant la Isaminelli, que t'arribin cantant-los del río, em donen molt respectes, per dir, per dir alguna cosa, per aquests finals apoteòsics, amb tot el meu respecte, no perquè sigui ni... ni sevillanes, ni que sigui una jota, ni que sigui una sardana, doncs igual és el concepte en general, que dius, bueno... És la fusión. Exacte, i llavors, una miqueta... Per cert, ja està seguríssim que el Emilio Martínez Lázaro farà 9 apellidos catalanes. Sí, de debò.Al 2016, ja està previst, i a partir d'aquí no sé què pot passar. No ho sé jo, és... No sé si funcionarà igual, i la part tener o el part tener, què serà? No, no ho sé, l'altre dia vaig llegir-ho, i no ho sé. Poneu segur que seran de l'Ossia, de l'Ossia i Catalunya, o Madrid, ha sigut raó, ha sigut raó, David, sí. Imagino que serà Madrid l'any. Sí. Els oposats. La port de Samuel. La sosseria basca, amb l'alegria andalusa, i, diguem-ho així, centralisme i... Sí, ja t'agrada. Imagino que la pandèmia, com va evolucionar el procés, sobiranista, tindrà més o menys pes al contingut. Imagino, perquè és per 2016, per tant, no és per l'any que ve, és per l'altre, però té previst. M'he de dir que es considerarà una pel·lícula extranjera. Clar. Li donava el premi a la millor pel·lícula extranjera. Sí, a partir d'ara. Molt bé. I llavors l'altre que hi visc, i aquesta sí que va parlant de premis, és la guanyadora del premi Goya, la millor pel·lícula iberoamericana, és una pel·lícula venezolana d'on tal Miguel Ferrari, una opera prima, d'una pel·lícula azul i no tan rosa. A mi és una de les pel·lícules, jo és que em va sorprendre moltíssim, perquè quan van guanyar el premi, van muntar una festa ja a l'escenari, com diuen el film, una pel·lícula venezolana, i això, no? La pel·lícula, inicialment ja pel títol una miqueta, ja deixa entreveure per on van els tiros. Refereixo pel concepte de que segur que la temàtica té que veure amb algun tema vinculat, amb el tema gay i tal. Sí que és evident que hi ha un activisme amb el que seria el concepte, però en aquest cas un activisme que juga, no solamente el concepte gay, sinó també el transgènero, que seria la transsexualitat, i la violència de la dona. Per tant, hi ha tot un aparell explicatiu que ha estat comés a la venezolana, que això encara no està acceptat. Parlo dels tres conceptes, tant se'n fa si la dona se la violenta, tant es fa si és un transsexual, si la gent se n'enfot, i si és un gay encara més. Refereixo que això és encara aquest concepte que no ho té molt clar, o com a mínim, el que aprena pel·lícula és regular, en concepte i en forma. Aquest senyor amb el concepte té punts al mudovoriant, perquè lògicament és una influència, és lògica. Fins d'arribar a un moment a dir un personatge, existe la posibilitat, por pequeña, que esta sea que me dé una mesa. Vull dir, juga aquest moment en què en tacones lejanos, és, em sembla, no en tacones lejanos, és l'altra, i la Marisa Paredes i Alebanolarias, quan ell marxa, quan ell marxa, ella li diu, existe una posibilidad por pequeña, que esta sea de salvarlo nuestro. Aquí dius, apa, aquí ha agafat la frase perquè és com una comèdia, però també és un drama. Perquè és una pel·lícula venezolana, i perquè hi ha moments que la pel·lícula és dramàtica, amb aquesta línia, fins i tot, com ironitzant aquests accessos venezolans, amb les seves pròpies col·labrons i tot això, i a vegades té moments, i no dic en una mena de sublimitat, una sensació que dius, apa, on toca aquest home, on va a tocar. Hi ha moments d'una escena molt dramàtica, i no té millor idea que agafar i posar el cast a viva, i posar una escena d'òpera, i a partir d'aquí té una banda sonora amb un violí que és meravellós. Hi ha uns punts de la pel·lícula que dius, aquest noi apunta, però apunta molt fort, es diu Miguel Ferrari, la primera pel·lícula que ha fet, i a mi em va sorprendre gratament la pel·lícula, per això va guanyar Imagina la Premi Goya, és com tot, perquè hi havien pel·lícules molt potents, d'aquest any. Sí, sí, no recordo ara, però no em recordo alguna Argentina, jo vaig dir, home, ha guanyat la menys coneguda de les que a mi em sonaven. Bé, val la pena, azul i no tan rosa, si la podeu, doncs, en aquest cas, agafar, és una pel·lícula que no... És una temàtica que a vegades ho acabes amb el Jaume d'ella, a vegades un comentant, hi ha pel·lícules d'una temàtica, doncs gay i tal, que llavors a partir d'aquí pot arribar, a ser fins i tot, que diguis, home, ja està bé, no? Però aquí, en aquest cas, és una cosa que tu deixes entreveure d'una manera absolutament natural, i és naturalitat, i això és el més important, quan veus una pel·lícula que, en el fons, té un activisme, sigui el que sigui. Sí, jo penso que del que es tracta és... Ai, clarament he quedat amb maledit. No passa res. Jo penso que del que es tracta és precisament, com sempre ho he destacat del Fassbinder, de no plantejar aquestes constants que puguin considerar-se una variant, com el màxim aconseguir a la vida. Jo penso que totes les coses, com tu deies, vull dir, perquè siguin naturals, doncs són en sí mateixa, ja són importants, no cal plantejar-les com, no sé, jo sempre una de les pel·lícules que m'ha agradat sempre molt és la del Fassbinder, que li toca la luteria com a homosexual que és entre el camp de la homosexualitat i la ruïna, no? I a mi em va semblar genial, això. A la idea m'has portat. Llavors em va semblar genial, perquè dic com a mínim, no t'ho plantejen, com si ja tens la garantia total que estàs en aquest lobby, doncs estaràs a la mar de bé. Un de la perillera a tot arreu. Això és el que penso, que és elemental i que es plantegi. I quan els 8 perilladors vas cosa, jo crec que passa el mateix. O sigui, és tal el goig que ha trobat la gent en aquesta pel·lícula que penso que hi ha moltíssima gent que troba un genial que hi hagi aquests contactes, que en definitiva això ens alliberaria de els perjudicis que tenim. Jo crec que això no és així. És una impressió que tinc. Ja. Com el cinema espanyol de sempre, que tenies aquells homes completament quadriculats, que fins i tot eren quadriculats amb això, amb la variant aquesta que es mantava, i que tot això es contemplava. Jo crec que com una festa i en definitiva, com una festa, tothom queda convidat. Però amb una festa s'acaba i després venen també les conseqüències de la pròpia festa. O en definitiva, els inconvenients, i si no hi ha una una visió molt ampla, doncs allò es transforma en un drama, per dir-ho d'una manera. I jo crec que amb això, per això jo no estic gens content que faci la pel·lícula dels catalans enfrontats amb els madrilenys, veïns. No ho sabem. Això és una teoria. És que sortiran tots els tòpics, tu. Això no ens ajudarà res, eh? Jo ho sé. A la Mireu fa també com dius tu, a mi no em va... A mi no me'n mules. Refreixo la forma encofal, Dani Rovira i la Clara Lago fan molt bé tots dos. Entenc que el que es molesta... El que es molesta no té corratge, eh? Exacte. L'autocrítica és bona. I la crítica també, jo crec que és perfecta. I jo, si fa una pel·lícula que parli de nosaltres, home, és el que diem, de me dependrà, no? Com sigui. Però com a tothom. Jo crec que som el tòpics, que són certs. Jo tinc una companya nostra, l'excursionista és Vázquez de Vitoria. I ella li ha encantat la pel·lícula. Clar que sí. Que és veritat que és on així. Si nosaltres som així... Hi ha més coses i més contats, i més... I s'ha tingut aquesta delicadesa en fer aquesta pel·lícula al director. Jo crec que sí. Molt bé, doncs ara que estem... Sabeu que m'encanta dir aquesta paraula, el que farem serà escoltar una cançó que segur que us recordarà moltíssims temps quan ballàveu a la discoteca, quan es posava el tupe una mica més cap a dalt, seguríssim, perquè avui fa 26 anys que Ricas Ley llançava el seu primer disc. Recordeu que això ballàvem, nosaltres? Doncs bé, escoltarem una cançó que es diu Tornem ara. Que això va ser l'home amb el seu moment. Tornem ara. Tornem ara. Tornem ara. Tornem ara. Tornem ara. Doncs hem de dedicar el David i la Rosa, i els homes som aquí ballant directament. Moltes gràcies, home. Sobretot. És que no sé per què l'estudi. Tenim uns enterimats, ja és cert. Tenim unes caixes, no? I jo ja he vist la Rosa i el David soa tot. Doncs posem-nos serios perquè la Rosa ens ha de parlar d'una pel·lícula seriosa. La trona de llibres, no? Que no estem parlant de... De qualsevol cosa. Seriosa, però... Molt vital, molt alegre. A veure... A veure... Amable. Amable, sí. Que veus tota la problemàtica que hi ha, i veus... A veure, estàs segona guerra mundial, la inversió ja... El Hitler ja comença a fer de les seves per tot Alemanya, i per Europa, i llavors ja comencen a haver-hi joveus que han de començar a refugiar-se de les persecucions que estaven a l'Enti, i llavors és la història d'una nena, que es diu Liesel, i el seu germà, el seu germà pobre, posa mort per al camí, com els porten a una casa d'adopció. Però ja de per sempre, no? Ja pobres, perquè al final la seva mare ja no hi ha manera de trobar-la, no? Vale, doncs és una pel·lícula que està dirigida pel Brian Percival, i està basada en el Veceler Internacional de Mercosuzak, el mateix nom, els actors són la Sofina Elis, que és la nena que fa Liesel, que està magnífica, està magnífica. Més que físicament és molt agradable, té una cara superexpressiva, té uns ulls i una expressió, una mirada, d'entre d'intel·ligència, d'innocència, de tot. No, la que li compro... L'hi suposem a aquesta edat, ja se suposa que té uns 11 o no va creixent, se suposa que arriba amb uns 11 anys, i després ja va creixent 12 o 15, i va veient com... I és la persecució dels jubeus, la recollida en aquesta família, és un matrimoni que no ells no tenen fills, i llavors fos clar si fa il·lusió, no? La protegeix. Sí, bueno, sobretot l'home, perquè aquí també hi ha una... Aquí hi ha una miqueta com a la pel·lícula anterior, no? És la senyora la que té una... bueno, la que porta una miqueta a la casa, amb el sentit que té molta gent, i és la que s'espavira fora, perquè el marit alguna manera està repressaliat, i no pot ser la feina de l'oseu, perquè en algun moment ells s'havien posat ja el règim d'aquí. I llavors, clar, com que havia caigut tan desgràcia, i s'ha pañat la vida, és guanyar la vida buscant... feinetes. Llavors és la senyora la que s'ha d'espavilar, plantar roba, planxar roba, de la casa de la alcalde, no sé què. I veus, ja veus, la relació, també entre aquell poble i aquella societat, no? I la història és a partir de que, bueno, ell va començar a fer una foguera i començava a cremar llibres, clar, i tot el poble de la portava llibres per cremar llibres. Aquesta nena, com que li agrada la lectura, que arriba que no s'ha de llegir, i és el pare que li ensenya, per adoptiu, però que ja és com el seu pare, és verment amb qui connecta més. L'estiu fent ria, no és? Ell és el... No, Jofri i Rus. Ah, Jofri i Rus. Jofri i Rus, exacte, sí. I la dona, la que fa de mare, adoptiva l'Emili Watson, sí, que té l'Agència. Dos, dos, dos. És aquesta història una miqueta, a partir d'aquell llibre de la moral lectura, i com ella, conec tot el món, perquè no pot sortir fora, conec mitjans en els llibres, a tots els clàssics. Després arriba un altre personatge, que és un noi jove, el Max, que és també un altre joveu, també. Que ve... també ell també... ha fugit, també. A més, és molt més, ja com veus, que quan els venen a buscar els soldats a... a l'avançes nazis, veuen que només poden salvar a un. O sigui, només poden salvar a una... o la mare, oi, i la mare insisteixi que sigui el fill, qui se salvi, qui marxi. I ell marxa, sabent que... de què li passarà la seva mare, no? Però, bueno, aquest nen ho aconseguís també arribar a casa d'aquesta família, perquè tenia l'adreça. Ja he dit que el pare, com que s'havia posat el règim, però s'estava claríssim, no? I llavors l'amaga també, han d'amagar al sòtanus, és molt maca la relació. Continuament poden tenir també... els porcolls, no? dels soldats, i, bueno, s'ha de caure el pelo a tota la família, no? Bé, doncs és la relació també molt maca amb aquest nano, que... aquest nano ve a tenir uns 25... no sé, 21 o 25 anys és jove també, és... però també és una persona molt culta, també poeta, i és la relació entre l'equilibre de la literatura, tot el que ja va aconseguint... llibres que ja va aconseguint... una casa de l'alcalde. Sí, perquè ella es fa molt amiga de la dona de l'alcalde, no? És com una miqueta de la filla que la senyora no ha tingut, també, no? Veus una miqueta de les carencies afectives, tot això, una miqueta relacionat, no? Bé, doncs, a partir de la literatura com li fa viure amb aquell nano, que sí que està ja tancat totalment en el sòtanus, i suposo que van passant anys i anys i neva, fins i tot, i bueno, li portes a neu, li baixes a neu per jugar a fer un minut de neu, i és molt maco. A l'escola la nena posa integra molt bé, veus que té el seu amic, la seva gent, molt maco, no? Molt maco en aquest aspecte, agradable, però, bueno, tot el transfondo és aquest, no? Sí, tot la repressió, els diaris de Nefran i tota aquesta gent. Molt bé, molt bé. Jo el llibre vaig a girlo i em m'agrada moltíssim el llibre, el llibre està molt bé. No sé on m'acordeu, qui és l'escriptor. El Marcus Zuzak. Exacte, està molt bé. I recordo que era molt bon llibre, i a partir d'aquí, la pel·lícula, tinc ganes de veure-la, però jo que a vegades ja falta el temps, molt bé. Es troba de velles, paisatges, tota l'estètica de la pel·lícula, és molt maco, el poble, el poblet, el poblet s'entrenyable, per això dic que és una pel·lícula amable, dins de la gravetat de tot el tema i de la situació, però estèticament i com està plantejat, és amable. David, la vida secreta de Walter Mitty, molt bé. Sí, sí, sí. És una pel·lícula familiar, diguem-ho d'alguna manera, és un remei d'una que va fer el Dani Keij, els anys 50, que jo recordo que ho he vist, però era molt petit, i no sé si la trama és exactament igual que aquesta. No ho sé, no sé si a vegades fan remei, però fan variacions. No et puc dir, sé que va fer el Dani Keij, que era una pel·lícula simpàtica, però ja no sé més. És una pel·lícula. En aquest cas la fa el Adrià Gila, protagonista del Benestiler, i ens parla d'un paio gris, molt endreçat, però que té... té una característica, i és que, quan està parlant amb algú, doncs, l'assegament agafa la conversa que estigui fent amb aquella persona, la distorsiona i imagina d'una altra manera, molt més espectacular, sobretot a ells. A mi em passa alguna pel·lícula. S'ho sent el protagonista. Per exemple, es troba amb una noia que li agrada molt, i on ja s'imagina ell, que és un heroi, que entra en un edifici, que està crevant, que ha escat el seu gosset, una imaginació d'aquella... D'escordant. I ell és cap del Departament de Negatius de la revista Life. En tot el que implica. Una alçada, diguem-ho així, del nacional geogràfic, per clar, un exemple, d'un caire més social. La Life és més social. I... com passa avui dia amb moltes empreses, doncs, és adquirida per una altra multinacional, i es deve, doncs, la... han de tancar la revista, perquè avui dia es veu que una revista de paper no té sortida, i la volem fer online, i doncs, evidentment, això implica molts acomiadaments, perquè en una revista online ja no cal tant de personal. Clar. I llavors, ey, rep, ja es veu que hi ha un fotògraf freelance, que és la star de la revista, que és el paper que fa... a sortir del nom, avui estic fatal. El actor aquest, el... un... fantàstic... Sotirà, sotirà. Això en pent, això. Doncs que no el veus fins al final, el toquet, que li envia els negatius, ja, per un negatiu d'aquests, que és el negatiu 25, aquest serà el fotograma de la revista. A més, a més, el film estereotipa molt bé el que són els nous directius que han agafat el control de la revista. Uns ganos joves, tots trejats així, com d'uts i per dir alguna cosa. De marca, no? De marca tal, tots amb una barbeta molt rara, com si fos un... Un moment que em sembla com d'estar trec. Com si fos un marca de la casa, no? Clar. I que van allà, en plan superior, creguts, prepotents, menys preant, a tot Déu, i atractant-los com a borregos, no? No ho sé. I ell, no troba aquest negatiu, clar, per ell és com... se'n va a la recerca d'aquest negatiu. El problema és que el fotògraf aquest freelance és un rol amunt i en veïnoli de què més nassos que patjar-se mig món a la recerca d'aquest fotògraf. I és curiós, perquè a mesura que la seva vida és d'haver una aventura, la seva imaginació deixa d'actuar. Ah, que curiós. Que bo. Quan per fi ell viu. Clar. Clar, ja no necessita. Que no és allò que dius, allà, vinga, no, no, no. Si hi ha algun punt que dius, allà. Però, ostres, és talfó entrenyable, no? I és un paio que... Ostres, et quedes així mirant-lo desitjant-li que tot li sigui... Clar, que hi vagi bé, no que veu caos, no? Sí, sí, sí, sí. Si et quedes dius, no és un gran film, però, ostres, que gust, a més clar, te l'ambienta la majoria del film, que és quan ell viatja, està ambientat a Islandia, a Groenlàndia, països, amb una natura... Es pataran. Es menja el fotograma, va, de paisatge. Afganistan, també, Sanbà, o Paquistan, no ens en faig diant. Callos, guà, és espectacular. Doncs mira, la revisaré. Mira que ha fet una mica de mandra, però ara, com ho dius... Molt bé, no la recomano, però tothom que la vulgui veure, perquè sortirà, ostres... Una bona sensació, no? Sí, sí, sí, molt bé. Avui en diries molt, sortim amb un somriure. No al cinema sinó de la vida, en si mateixa. Ara anem una miqueta cap als 80. Em sembla jaume amb el crac del Garfi. Mira, doncs... Què tal, això? Bueno, jo... És el crac dos, eh? Ah, vale. El crac dos, sí. El primer ja el deu anar bé passat, i ara tocava l'altre. A la segona part. Bé, com tots sabeu, aquest és el senyor Garfi, que és un senyor que ha fet coses prou interessants, sobretot a nivell temàtic, una altra cosa és a nivell... Aquella va guanyar l'Òscar, no? Sí, allò que mira... Vol ver, ha començat. Vol ver, ha començat. El que sí que és interessant és que el Peyu, quan va acabar la pel·lícula, aquella xicota, la Cuervo, que deia Moï, doncs li va... Calletan. La Calletan, sí. La Cuervo. No ha quedat bé, no. És que com té la fama aquesta, és una mica així amb caràcter. La Cuervo, jo, allà. Bueno, sé si té caràcter o no. No, però té caràcter, té caràcter. A vegades, en les entrevistes, dius... Sí, que et pregui. Doncs li va... li va preguntar i diu, home, però aquest final, de la pel·lícula, i ell diu, no, però és que és el que... És com li fot. Li ha sigut parella, la Calletan. Sí, sí, el García García. Diu, és el que hi ha, eh? Vull dir, si no, fixem-nos que és el que tenim aquí. Perquè, en definitiva, suposo que... bueno, que la sabeu molt bé, la pel·lícula aquesta i resumeixo... En definitiva, és una mica... fins i tot pot semblar-se amb el tercer home, no? No importa tant que la medicació que es fabrici, que sigui eficaç, sinó que el que interessa és que sigui negoci, i això ho tenim posat a dins en element, lògicament, fer una pel·lícula en aquest sentit, es recorrent, i lògicament ens ho embasarem de seguida, perquè està en l'àmbit, eh? En el nostre ment, com si... en un convenciment absolut, no? I, llavors, el que sí que té com a variant la pel·lícula, és que... durant la pel·lícula, doncs, van insistint, diuen compte, diuen perquè això no són coses de 3 o 4, sinó que això és una cosa que implica, doncs, a tothom, no? Vull dir, implica a tothom, vol dir que les persones que porten això tenen una cobertura que és el que parlàvem fa una estona, també... De intocables. Ah, això mateix, que no té tothom, no? Hi ha una sequència final que hi ha un intent de dir, va, tu també pots participar d'això, no? I ell diu, no, jo sóc prou cuarent. I el fet de ser cuarent vol dir, de no acceptar la participació amb això, doncs és precisament el que es contempla com a bona persona que és el que ell és, no? I això és... A mi em va sobtar, també, perquè esclar, si això el cau a mans de cinema nord-americà, aquest solet es ventila tota la... Segur.Tot a la dalla. A l'organització, i més enllà i tot, no? El politic i tot, no? A 83, la pel·li. Aquí sí que vaig trobar, doncs, aquesta singularitat, i ho vaig trobar prou bé. El problema està una mica en què hi ha troços a nivell d'imatge reiteratius com a nivell de paraules o de codits o de contestacions, saps? És... crec que és l'alimentació que té aquest realitzador, oi? Però bé. Home, se li ha notat els anys, també. Sí, però vols dir que des del bon principi no ha tingut una mica aquesta... Home, ha sigut un classicó, no? Una moral d'estar per casa, per dir-ho d'una casa. Sí! És d'aquests... M'has arredicat, no ha estat mai. El seu cinema anir molt menys, eh? Home, el protagonista, que és aquest detectiu, és una mica... És una mica lluny.L'ovo solitari, o... que, bueno, li costa molt relacionar-se, tenir una relació emocional amb ningú, amb prou feines, amb una... amb una seva parella, no? Tio, bastant tancat. Bastant tancat. Molt concentrat en la seva feina. Ja ho d'explicar. Això hi ha un moment que ho explica i està prou bé. Diu, home, diu, jo vaig pel món i vaig mirant, i lògicament, el que veig no m'agrada gens, no? Vull dir, lògicament, no em puc estar content. És com una explicació d'aquesta actitud que tu dius, no? Sí. Això sí que em va semblar aviat, no? Sí. Bé, millor que diem, no? Penso que això pot ser prou interessant. Pensa que a partir d'aquí abans, només havia fet ell el que era de pel·lícules, que ell va generar... I amb el seu nom va marcar en el gènere, que era l'Andisme, no? A partir d'aquí el Crac ja va canviar de registre, i recordem que l'any següent d'aquest filó ja va fer els Los Santos Innocentes, i a partir d'aquí ja es va generar un prestigi aquest actor que ja l'enval va mantenir fins al final. Tot i que va recordar fer comèdies, però digues ja... Ja s'ha sacat que els actors, a partir d'una edat, malauradament, han d'agafar tot el que els hi ve, perquè, si no, han de viure d'això. Jo entenc que hi ha una cosa que és bastant important a la pel·lícula, que veritablement seria molt difícil desmuntar una parada absolutament negativa pel teixit social, i que qualsevol persona això ho ha de saber, i ha de tenir la virtut de decidir que és el que li convé o desmuntar la parada que no, o bé quedar-se amb la parada desmuntada. Doncs seguim una miqueta, es queden 10 minutets. Jo vull rescatar dues peliques, una farem un comentari molt ràpid de la pel·lícula, una pel·lícula que va ser portada als Òscars, i bé, Jeremy Irons, Glenn Close, dos sectorassos com la Copa d'un Pim, Barbete Schroeder, que és el director, que és Irani, jo no sabia que era aquest home. Em va sorprendre perquè la pel·lícula té un... El Barbete Schroeder. Sí, sí, és Irani, no ho sabia. Deu ser un home, evidentment. Clar, se l'ha retocat, però em refereixo que inicialment ella és d'allà. El Barbete Schroeder, és el que em va dir a ell, que era el que em va dir a ell, però a ell em va dir que era un misteri que no saps ben bé fins al final que ha passat. I aquest dubte d'aquesta Glenn Close, no ho saps al final. No ho saps, no ho veig. No sabem si ha estat ell, si ha estat ella, vull dir que ella mateixa ha buscat aquesta mena de suicidi dins d'aquesta vida, que ho tenim tu tot, no té res. O potser ni ho busc, però és un procés per dormir, tot és un procés, vull dir, el seu cos. I llavors segons quan ho explica ella, no, és molt curiós, perquè ella està en un estat de com, va explicant aquesta història, sembla que t'ha endès cap a un costat i quan ho explica Jeremia Eirons, sembla que t'ha endès cap a un altre. I al mig està tot aquest grup d'advocats, que hi ha advocat de segona filera, i tal, que intenta salvar aquest... justament a ell, per tant, és una pel·lícula que encara ha vist avui en dies, manté molt bé, vull dir, estèticament i tal, però bé, potser la millor s'ha superada, quan el últim moment en què ell va buscar un diari i mira i li fa un somriure a la noia que agafa el diari, perquè surt a primera plana, et deixa entreveure que és ella el que ha estat l'artífax de l'assassinat de la seva dona, o és ella la que ella mateixa ha tingut aquesta evolució, no? Però bé, la pel·lícula sí és elegant, jo és una pel·lícula que es porta molt bé, les que tots dos són molt grans. Ja veus, a partir d'aquí, jo crec que l'aguanten, perquè són ells, sinó que fossin ells. No s'aguanta, sí. Jo penso que hi ha una cosa en aquesta pel·lícula que està molt ben trobada, i és que el que fa més bé, jo crec que és el retrat d'ells dos. Exacte. I aquí és on està la gran virtut d'aquesta pel·lícula, que sigui un assassinat o que sigui... Com a tal, com el fet de construir dues persones, amb un privilegi absolut de vida que tenen, i que en definitiva això no els fa ni molt menys, allò que se'n diu, ets feliç, diuen, completament fora de joc, del que podria ser allò que anomenem felicitat, que un amic meu deia que això és una mena de cinta, de color rosa, que no... Com es trenqui, malament. I hi ha una altra pel·lícula que jo recordo que la vaig veure en el seu moment, al cinema Verdi, em va provocar una sensació de malestar increïble, el moment en què és Henry el retrat d'un assassinat, del John Macnafton. És una pel·lícula que la veus avui en dia i encara et posa els cabells de punta, les coses com siguin. És aquest personatge que no té cap mena de sentiment, perquè és una persona... És un psicòpata. Sí, totalment, però és una persona que no té simpatia per res. És a dir, no entenc les relacions socials, no entenc l'amor, no entenc res. Llavors, a partir d'aquí, li costa tan poc matar. No l'importa. Hi ha una cosa que dius... No tens empatia amb res. Res, no hi ha empatia, llavors, clar... Un empatiment humà. Com que rogona full de paper. Clar, i és que més el director fa una estètica aixuta, bruta, que et planteja, a més, el vincle que té ell. Vull dir, amb aquell company, amb aquell amic que troba, que resulta que és una persona que també gaudés. Vull dir, ell disfruta, no? Totalment, amb la mort. Aquest no, aquest moment mata... Aquest mata, però exacte, com el que menja patates. Vull dir, l'altre, en canvi, gaudés, sexita, fins i tot. No li produeix, perquè l'altre és un grau diferent. Però clar, i pel mig, la germana que ha patit, el que seria que el germà abusés d'ella, no? I a la vegada, aquest també, que té una problemàtica homosexual, també, perquè intenta té una relació amb un nano. Vull dir, és totalment com de sensació, i clar, i quan dius, a veure si es pot redimir, no? Amb la relació de Henry, amb la noia. És que no hi ha salvasió. És el final, més a mi, em posa els pèls de punta, no? Quan veus que se'n va amb ella, i de cop i volta, para el cotxe, treu aquella maleta, la deixa allà, i ja dins no està ella, és a dir, l'acaba de matar. Amb la persona que, tòricament, pot tenir una relació, no? I deixa allà, la maleta, i se'n va, i veus la maleta i dius, és que... No, no, ha estat impossible, no? A un moment que veus que ell té una miqueta, com de feeling, una mica d'empatia amb el món, és impossible, no té empatia, no? I és l'acte, és molt plena. Ai, és que no l'he apuntat. Fas ràbia perquè volia apuntar-ho, i venia pel cap donant voltes, i el director és el Joan Mcnaughton, però, bueno, és una pel·lícula que val la pena. David, el Robocop ja agraïen 5 minuts. Robocop. El Robocop, el Cruceito, el Robocop. És que m'ha recordat la de la cançó. El realitzador és el José Padilla. Padilla, com es diu? Padilla? Sí, és el que va fer... És espanyol? No, no, és brasilell. Ah, vale, vale. Aquesta de... Ai... Oh, jo, jo. Bé, aquí, bé, és un director brasileer que va fer uns films, doncs, que estan faig xandots, però molt faig xandots, que van... Ara, amb tot el merder d'aquest del món del Brasil, doncs, allà, diguem-ho així, que és amb la visita del papa, i han de pacificar una favela, no? I ja existeix el que es diu la Polícia Militar, que evidentment es diu Militar, però perquè té un cabac de militar, no és una policia civil, que està malarra, ja. I és l'única que s'atreveix a entrar, doncs, a les faveles, en aquella època, doncs, eren cartels de droga brutals, no? I la policia, doncs, és la... la pel·li, és un... És com es diu això, un panagíric, doncs, de l'actuació militar, contundent, brutal i despietada, contra aquests dolents que trafiquen en droga, i que... i que ocupen tots aquests barris, no? I no... I doncs, diguem-ho així, que els faig gent d'estats units, doncs, no han trobat més director, més oportun que fitxar-lo per dirigir una altra pel·li que la policia, en què aquí el... el protagonista és un paio, doncs, deshumanitzat, només li queda el cap, diguem-ho així, el cervell, la cara i els pulmons, i quatre òrgans més, i la resta és tot metàlic, doncs, per aniclar bé la delinqüència. D'alguna manera. Però dius, va, ja que no ens deixen tenir robots, perquè, realment... Jo això no ho va fer per... El Pulverhaven, sí, sí, sí. Aquí tenim un referent que és el Pulverhaven, i que ja va fer un gran film en què posava la picota de totes aquestes grans corporacions. Bueno, en realitat, el Pulverhaven, i aquí també una mica, aquí que... aquí ja també, veiem, caldria que el José Padilla gasta malaveva. I... I el que ens planteja, aquí ja, directament, en què és... i fer-lo d'alguna manera, ja, si avui tenia les empreses influïns, influencien els partits polítics de manera soterrada i que no es vegi, ara arribem a una època en què això ja és soterrat. Això ja és directe, és públic i és notori. Ja no, ja no. Ja no s'anamaga ningú, i fins i tot s'enorgulleixen, del tema. I, doncs, jo vull vendre, vull inundar el mercat d'un producte, en aquest cas, uns robots militars, passa que hi ha un polític que m'ha d'anar donant la murga, i no es poden posar robots que controlin la policia, que s'infagin de policia. Per tant, mira, les que farem, doncs buscarem perfils de policies mutilats i, a partir d'ells, reconstruirem la resta que estigui mutilat i farem un policia que ja no és un robot, sinó que hi ha un paio dintre, i llavors això és la gent i ja és més acceptable. Però, d'alguna manera... A la fia cap segueix, la mateixa... Vincençant drogues i coses, doncs farem que el policia gairebé sigui un robot. I aquí, amb el que juga, doncs... La humanitat del policia sempre acaba triomfant i fa que la corporació acabi derrotada. Allà on hi ha un és normal, encara que sigui un trosset, però en comparació amb la del Pulverhaven, no hem fet res. Si aquesta era la que s'havia fet a l'època del Pulverhaven, potser diries que aquesta es trencadora és massa semblant. És com de sa fia total, que jo la vaig veure no fa gaire, la versió original i vaig veure després la versió actual i, bueno, t'arrega a veure, crec que sigui una cosa llonja, la original, tu veus l'actual i és que no té xitja per cap manera, i en canvi l'altre té molta potència, l'autèntica. Bé, doncs avui hem fet una especial cinema, i tant, molt bé. Doncs res, ens queden 10 segons, ens escoltem el dijous que ve. Molt bé. ayı.