Babilònia del 19/6/2014
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
la veritat és un enganxe total a aquest llibre, perquè parla amb rigor de tot aquest context, però també té algunes anècdotes, té un puntet amarillista molt petit, però també entra en temes així com una mica més... Bé, o més del corazon. Sí, no tant del corazon com... Bé, sí, prensa amarillo una miqueta. I és un llibre que enganxa des de la primera pàgina fins a l'última, i per la gent que l'ha agradat la sèrie, i que l'ha agradat la sèrie a aquesta sèrie, jo penso que és un imprescindible total, perquè doncs et fa una mica conèixer d'on han sortit, parla també del context a partir dels anys 80, de com a l'Estefan Boigko va revolucionar tota la televisió i tota aquesta història, de com alguns d'aquests creadors van començar en aquella època, el David Mills, per exemple, va ser aquí unista de Hill Street Blues, que és la sèrie més important que va crear l'Estefan Boigko i una de les sèries més importants de la història. Doncs explica una mica, de context, i ja acabem, bueno, acaba, i parla de totes aquestes sèries i dels prolegómenos i de les preses, totes les problemes de producció que van tenir, perquè a moltes d'aquesta sèries, clar, tu veus el producte acabat, i et sembla una obra mèsta i sembla que tot hagi sigut superfàcil, no? Veus? Diu, oi? I dius, hosti, el David Simon, doncs, un gènic, ha fet un producte genial, però té ell les seves, té els seus ets iuts, té les seves complicacions, i va tenir els seus parells de cancel·lació, i va tenir les seves baralles amb l'HGBO, tot i que l'HGBO sempre ha sigut una cadena molt permissiva, doncs també igualment, han tingut una mica de rifirrafes amb els creadors i totes aquestes històries, bueno, doncs tot això està contingut en aquest llibre que es diu Hombres Fuera de Sèrie, traducció una mica patetera de l'original, dificultment, que escriu el senyor Brett Martin i publica l'editorial Ariel, que sempre està molt, molt pendent d'aquests temes. Perfecte. Jo recomano moltíssim aquell llibre que li agrada en les sèries, en general, i una mica que li agrada al mig de televisió, és precisament presentable. Molts spoilers? Molts? O... Sí, molts. Déu-n'hi-do. Sí, sí, parla. Ja entres, però com ve saber-ho, també. Sí, no, no, no, fas bé, fas bé preguntant, perquè sí, sí. Podria estar a les jugues quan agafes un llibre de sèries, però estic a punt, o és... Sí, aquest llibre t'agradaràs si t'agraden aquestes sèries, però has d'haver vist les sèries, perquè si no, doncs, moltes coses te les foten aire i coses molt gordes. Fa spoilers molt, molt grans. També a Telexexpire encara no li perdono el spoiler que em va fer, eh? Sí, bueno, mira, el Telexexpire diria que al principi t'ho avisava, no? Sí, sí. És un spoiler gigante. Em sembla que, a l'hora de ser-hi, no ho avisa. Però, bueno, són llibres, doncs, divulgatius, llibres per, bueno, diguem, de consulta i de... Sí, sí, sí. I llavors una mica ja saps aquest exposes, però realment sí, no has vist el final de The Wire, o no has vist el final de Lo Soprano, o no has vist el final d'haver equipat. Esperat, no? Esperat, esperat, esperat. Esperat al llibre. Si ho has fet, ja és l'ho. No és que sin ningú margen d'error. O sigui, no m'equivoquo. Perfecte. Estàs així. Se'ns ha tirat el temps al damunt, com sempre. Quina novetat, no? Què dius? Queden tres minuts. No vols parlar de... No vols parlar d'alguna cosa de cine? És que no hi ha temes de cine. És que no. Bueno, hi ha una... Sí, hi ha una exposició que fa anar al CCB. Ah, en parlaràs de debò? No, és que anava a dir que la podem deixar, sí, la podem deixar, però la setmana vinent és una exposició que s'allargarà fins al 7 de setembre, però ja en parlarem la setmana que ve. Teneu tot l'estiu per anar-hi, però és que vull parlar-ne amb... En propietat. En propietat i amb... Hi ha un whisky. Hi ha un whisky. Ah, mira, la setmana vinent és l'últim programa, llavors. Sí. Gent, no falteu. Carles, podem venir tajes? Sí. Hem de venir tajes. Heu de venir. Jo no veig, però... No, però l'últim dia és un dia. Te'l fas? També. Hi ha una cosa més patètica que els borratxos, i són els que no van borratxos i es fan els borratxos, eh? No sé de què m'heu d'haver. Ho recordes? Per ligar-lo que sea, dios. No sé, però jo em fotré fins al cul de cacaolat, per exemple, abans de sortir de casa i a veure com m'afecta. Sí, no, és merda forta. Sí, us volem tots la setmana que ve aquí. Podríem fer un programa recopilatori, però no el farem. No. Estaria guai, eh? Seria una... no sé, seria com una bufetada a la cara de tothom. L'últim dia de programa, però no fem programa, fem un recopilatori, que l'editi al Carles. No seríem els primers que ho fan. Ni seria el primer cop que ho fem nosaltres. Perquè amb el Jordi em sembla que ho vam fer. Doncs us volem a tots la setmana que ve, dijous a la setembruit de l'ESPR, a la sintonia de Radioesbert, 98.1, o al www.3veuplus.radioesbert.com. Sí, recuperant el projecte, www.veuespot.com, si voleu. Exactament. I com que és l'últim programa, doncs truqueu-nos. Va, sisplau. Truqueu-nos. I recomaneu la pèrie del verano. Podríem fer un programa sense contingut, la setmana que ve. Em sembla bé, ja ho vam fer una vegada. És veritat, una vegada vam dir, va, sense guió. Doncs podríem fer un programa confiant només en la vostra bona feina i en la vostra capacitat per trucar-nos. Sí, claro. Ja ho veurem, ja em parlarem. En quarts del cas serem aquí la setmana que ve. Moltíssimes gràcies, Carles de Comel·li. Gràcies, Xavier, tu. Gràcies, Carles. Adiós. Bona tarda. Bon vespre, comencem un dia més, un dijous més, millor dit, el que seria el Babilònia. I avui, doncs... Sí, s'acaba. Sí, ja s'acaba, estem ja a les límies. Ja està, avui dijous. El recurs, el recurs. La temporada, ja estem ja a la temporada 2013-14. Com sempre, s'ha de mentir, ja portem dos anys. Fem el Babilònia, com passa el temps. Ja som aquí tot un dia abans. Això vol dir que si passaria el temps que ens ho passem bé. Això és molt important. Ja sé que van passant les setmanes i els mesos, i que ja estem a final temporada. I tant que sí, tant que sí. Passat com un sospit. Vull de ràdio. L'emoció, no venim aquí tots, no? No, perfecte. Avui tenim la Rosa, que ens acompanya, hola. Hola, bona tarda, molt bé. I el Jaume. Com sempre, amb la seva potentíssima veu. Ja m'aparto. Això és un problema meu, perquè la part tècnica és meva, que jo estic a la peixera. Això sembla el principi del programa. Sempre hem de controlar, però després ja... Això controlem. I com sempre, que us parlen, xescorramos. Bona tarda, Xesco. Que no farem rimes, perquè posaré una rima d'un amic meu que treballava amb aquesta casa, que es deia Edgar, i que ara està a Brasil. I un dia l'explicaré la rima. Vinga, la setmana que ve l'explicaré la rima. Sí. Com a real, explica-la. Sempre la pots fer. Home, xescorramos, te la agarro con las manos. Fella aquesta broma sempre. A l'Edgar costa a Brasil. Sí, està al Rio de Janeiro, i allà fa moltes cosetes, està de corresponsal. Va arribar a sortir a Tele5, fins i tot, quan va haver una problemàtica a Rio, prèviament ha anat d'això. És una persona que segueix movent-se dins d'aquest àmbit, una persona molt activa a les xarxes socials, i com sempre, una persona hiperactiva, que li encanta viatjar, a disfrutar del món de la gent, de la vida. I jo crec que és el que diem, que s'ha aprofitat la vida. Jo crec que sí, que és jove. Fem una mica de sumari. Avui fem una leua, que la setmana passada va ser un especial cinema. Avui farem una especial literatura i cinema. Mira, avui hem incorporat uns llibres. La Rosa, dos en concret, un que és Aprendre a Redactar con Miguel de Libes i el adolescente cautivo. I jo, un altre sígut més de ficció, que es diu Les Hores Oscures i que és un llibre molt interessant, molt recomanable per l'estiu i, mira, de pas servirà per alguna mica més fresquet. Cinema. El Jaume s'ha d'avantat a tothom. Veieu una pel·lícula, que és de Prestrena, que és solo Samant. A tothom, no, perquè hi havia més gent. Però de molta gent. De nosaltres el programa segur, a tots. Ha estat aquest matí com el que diu la cosa i el Jaume ens ho explica corrents. L'última de Jim Jarmusch, aquest immens director independent, que seguirem amb Vicentium, que també va de matemàtica semblant, i que sí, Daniel Jordan, viva la Libertat de Roberto Andó, amb la rosa de caballs i homes, la vida del otro, i ens aneu a buscar un clàssic... La vida, no. Ah, perdona, el hijo, és que abans ho comentàvem, això de que ens confonia amb la vida de los otros. Aquella pel·lícula tens raó, Jaume. El hijo del otro. I per últim, una pel·lícula clàssic d'un clàssic, el casador Blanco Corazón Negro de l'any 1990, que per acabar anirà bé agafat, són aquestes pel·lícules que sempre tenim bon record. Rosa, aprende a redactar com Miguel Delibes, que aquí, els últims mesos, hem fet una defensa aferrisada del Miguel Delibes, un gran escritor, i he comentat prou llibres, i ara la Rosa ens explicarà aquest tema. Aquest és un llibre de didàctica, sí, de didàctica de la llengua. I més enlloc, de didàctica del que seria la llengua estita, la redacció. Ja fa uns mesos, també, que vaig comentar aquí que hi havia una altra llibre, que es diu també... bueno, també és un material de didàctica, que es diu Diccionario de expresiones populares en la narrativa de Miguel Delibes, i el diccionario del castellano rural en la narrativa de Miguel Delibes. Tots dos són llibres, juntament amb aquest avui, que aquests serien dicsionaris, aquest ja és concret per aprendre a redactar. Són llibres que és escrita al Jorge Urdiales, i a aquest senyor és professor d'esfesos de... bueno, la ciència de la tecologia espànica, de totes les ciències de la informació, és investigador molt de la obra de Miguel Delibes, i llavors, és una miqueta al seu homenatge, perquè reconeix aquí, jo penso que ja s'ha vist amb les llibres que hem fet, els comentaris, mateixos també del popi David, que últimament és qui més està descobrint Miguel Delibes, jo com que jo era una enamorada de tota la vida, doncs... bueno, la riquesa de vocabulari, d'expressions, la facilitat, la facilitat, l'efecte de senzillers, amb què escriu les seves novel·les, això d'on ve, no? I doncs era fet aquest material d'hidrati, que és un llibre petitet, curtet, però tot d'exercicis pràctics, per treballar diferents aspectes de la redacció. Més que res us marcaré unes quantes coses, perquè m'han quedat molt l'atenció que és, o coses que no acabava jo de saber, és que una amiga de l'Ives es va educar a Valladolid, és un vallisoletano de solera, i llavors ell va anar a un col·legi religiós, sabeu que a l'època era l'ensenyament, estàvem amb els religiosos, que passa que a l'època de la República hi havia d'amagar que eren, per exemple, que eren les sardots, que eren pares, i llavors els mencionaven del nom sagrar, però que la majoria era un col·legi religiós. I és molt interessant com descriu, com feien aquestes classes, perquè dius que ara entenc també, era importància que té una bona base i tenia una bona aprenentatge a casa, a propòsit que puguis tenir una bona educació, però que també a l'escola ho encertin, d'acord? Us llegiré una miqueta això que és que et trobava molt interessant, i a Miguel V. de l'Ives, com a tots els alumnes en els col·legis de la Salle, se les ensenyava a redactar con resultados francamente satisfactorios. La redacción, las matemáticas, y los deportes, y los deportes ficció, eran los tres puntos fuertes de los hermanos de las escuelas cristianas. Entre los profesores destacados, por su relación con Miguel, está el hermano José María, al que Miguel conoce como Fermín, al tener que silenciar su condición de religioso prohibida por la Segunda República. El hermano José María, el Fermín Este, fue su profesor de lengua y literatura, y fue decisivo en su todavía inexistente vocación de escritor, enseñaba a redactar a sus alumnos con claridad matemática. Por yo digo que es monitarazán como explica, y sus clases de preceptiva literaria, de cuarto de bachillerato, eran eminentemente prácticas, ejercicios de versificación, narraciones y descripciones. Los temas de las descripciones eran de libre elección, pero tomados del campo, tales como, primero, los nidos, segundo, la cigüeña, tercero, la siega, cuarto, el cordirillo, quinto, noche de estilo, sexto, la fiesta en la aldea, sétimo, la amapola, octavo, las mariposas, noveno, la caza, décimo, castilla, etc. De alguna manera, los sobresalientes, en preceptiva literaria, de cuarto, e historia literaria, de quinto, tuvieron que allanar el camino literario del futuro novelista, que sería después Miguel de Líbez. Jo crec que està molt clar l'aluminacha, els mestres, els mestres, els professors, la feina que fan diàriament amb els alumnes. Més enllà de la persecució que patien. És allò que diu que l'espiració exacte, malgrat tot, o com aquí, per exemple, que malgrat tota la persecució que havia del català, hi havia mestres que encara d'alguna manera o altres continuaven ensenyant català, història catalana i el sentiment, que és el que hi ha, que les cuben el seu territori, les seves coses. Molt bé, molt bé. És molt pràctic tot, perquè són exercicis, agafen igual, agafen un test d'algunes novel·les i llavors fos el que faig d'esglosar-lo, per exemple, que es fa una descripció, doncs els ensenya als alumnes com fer aquesta descripció, com fer el que ell diu que és de adjectius o de sustantius, doncs per aprendre a buscar adjectiu, ser creatiu, o per exemple, com condensar un test. Si tu tens una informació una mica amplia, doncs saber condensar-lo, saber concretar, ser concis a l'hora de redactar, o al revés, si tens poca informació, sí que passa, a partir d'aquelles pincellades, ser capaç d'expressar-ho de forma que quedi molt clara, que quedi rica amb vocabularia i en expressió. Per exemple, que més és una cosa també molt interessant, però això ja tots em penso que ja ho sabem. Diu que a Miguel de Lívez, com que té tant de coneixement de la terra i de castellà, ja sabeu que hi ha moltes escenes de casa, que ell era cassador abans que escriptor. I fins i tot, un agricultor no va arribar a ser-ho, però ens havia tantíssim també, que dius les quintes, tres oficis realment, doncs tots tres, és com si tots es... I ell veus com ho descriu... Amb aquella època somen el vincle de la gent que et movies, amb la gent que estaves, segur que hi ha el coneixement de la terra i altres elements de la remaderia, o d'això ho tenies per la mà, no? Clar, exacte, dius, mira, per exemple, a qualsevol escriptor, a qualsevol persona, si descrivim el trillo, el trillo és aquella fusta amb aquells clauets o aquelles pederetes que té incrustrades, que serveix per això voltat cap a terra, per mordre el blat o no, per mordre les llavors. Ah, vale. Les llavors, sí. Diu, aquelles pederetes, dius, claro, que a qualsevol no ser-te diria, jo m'ha deixat dir pederetes, no? Pederfilles, no? Diu, ell no les llames, si no tal i com les nomenen les gentes de los pueblos, xistes, xines o pernales. Clar, això són detalls contínuos del coneixement del territori i de molt parlar amb la gent, de molt escoltar la gent. És que també és el que diem, el castellà és una, i a més, la zona de Castella, concretament, no? Castella de Lleó, bueno, Castella de Lleó, que diem abans. Exacte, Castella de Nova i Lleó, no és un recordeco, és que per la zona de Lleó i per aquesta zona d'aquí hi ha un castellà tan culte, no tan culte, sinó tan vinculat a la terra, tan vinculat a moltes coses, que és espectacular. La zona castell del Vierza té unes paraules tan peculiar, no? Sí. Hi ha un castellà d'aquest oblidat utilitzat de fa 500 anys enrere, i ho recuperen i utilitzen com una forma bastant més natural, que no pas el castellà d'altre punt, o lògicament ja la gent que ja estem una miqueta, potser quan parlen castellà molt influenciats pel català o pel francès, vull dir que en refereixo que també té molt a veure, vull dir això, no? Que funcionen de l'ús, també. Exacte, la pureza de cada una de les distinció de les ciutades comunitats. Sí, sí. Una altra cosita també hi ha que per destacar d'aquest material, és l'enfoc científic, que el de l'Ibe sabeu que quan descriu les escenes, o descriu els paisatges, els pobles, els personatges també, ho fa amb un rigor científic, fins i tot. Un realisme. Sí, és un enfoc científic, és a dir, o l'enfoc científic. Exacte, un enfoc científic. Com si fossin fotografies, tal com estan ell, sense posar-li guarniments ni res, però, objectivament, anar-lo descrivint, que és això. Per exemple, això deixeu-me si que ho llegeixo, que és molt curte. Com descriu ell a la becada? La becada és un ocell, és la xotxa que també es diu. I com ho descriu? Que no ho treu de cap llibre. Ell, com que és coneixedor, és bon casador, però de casador de debò, d'allò d'anar amb paciència. Diu-me, refiero... Això és a la novel·leta, pegar la hebra. Anda. Diu-me, refiero a la xotxa sorda becada, com més poeticament la denomina, los venadores franceses, bella durmiente del bosque. He aquí un pájaro original de un físico curioso, paticorto, de un plumaje marrón, jaspeado, un ojo plano, negro que llena toda la cuenca y un pico de 6 o 7 centímetros mediante el cual, sondeando a las tierras húmedas y mollares, se procura alimento. La xotxa, salvo en sus movimientos migratorios, hábitos de anacoreta y suele resguardarse en las alboledas, bien sean bosques frondosos o montes de roble o encina. Fixa-ho, busc la descripció que fa. Sí, sí, sí, és molt perfecte. És maravillós, és maravillós. Mira, és una preciositat. Però a la base de tothom, a la base de tothom, que això és el que té. Doncs re-recomana't el llibre, aprendi a redactar con Miguel Derives. Va la pena escriure com aquest home perquè escriu de meravella. Això que acabes de dir de la base de tothom, parlant del Jarmus ens ho hem de posar un interrogant. Ja, ja, ja. Ja ho supostionarem. Doncs vinga, ara re-recomanarem un llibre. Per ser abans de seguir, vull comentar una cosa molt ràpida, i és que estem escoltant de fons el John Lee Hooker, que és un senyor, que és un tremendo artista de ritme amb blues, que justament avui fa 13 anys que va morir, va morir amb 70 llascats, i era un especialista de la guitarra, que és un moment que m'ha agafat, però avui dia ja escoltarem més trossos. I també escoltarem aquest programa, una cançó també d'aquelles que ens agraden tant, que és un tema del grup Roxette. It's My Half Been Love, una cançó que va ser número 1, una balada preciosa, que ja fa 24 anys que va ser número 1 rosa. Ai, m'agrada molt, Roxette. No tot de Roxette, però sí, sí, sí. Però això és la balada més famosa, que és d'una pel·lícula, no sé, i l'estic volent molt tu al cap, és una pel·lícula... No sé, jo sé després d'un altre, que és I Spend Day My Time, que aquesta és de... No sé si era... Oi, oficial, ara igual el fico a la puta. No, oficial, que aviat no, no. Allò era una cançó de Jennifer Warren, era allò de... No, no. No l'aliarem. No, aquella altra... Ja ho pensem. I les Judia Roberts. A Pretty Woman. Ah, pues podria ser aquesta, eh. No, és aquesta, eh. Si ho diré que sí, eh. Sí, sí, sí, que el títol l'igual és aquest, però la Turnada, la Turnada de Spend Day My Time, bueno, després ja... L'estotarem i hi hauràs aquesta. Això què, és una mica vintage o gairebé...? No, són 90's, són 90's. Encara no és vintage, vintage seria 60's, 70's... Està molt de moda, això de vintage. Bueno, tirem endavant, que ens agafa com sempre el toro i tot, i avui ens agafarà el futbol. Bueno, no, avui no. Les hores... Però, bueno... Sí, perquè, bueno, deixem-ho... I és que sou russes aficionats al futbol, que no ho voleu veure tot, eh. Ja, ja, bueno... Si, llegint el que s'ha vist, no sé... Ja ha pagat o si hi ha interès russos especials, eh. Exacte, per mi d'altres. No hi ha qui em perd una mica. Deixem el futbol, les hores oscures. Oi, mira... Mira per on? Mira per on parlem. No, és un llibre que és molt recomanable, un llibre no vell, això és molt important. És una història molt peculiar. Estem a l'any 997. No, no ho sé, de final del primer mileni. De la nostra vida. Exacte. I estem parlant del moment en què, tòricament, hi ha aquella primera por com haver-hi amb aquest segon mileni, del final del món, no? Ens hem de situar en un senyor que es diu Brian de Liebena, no ho dic malament, un senyor que a algun estil famós de Liebena, aquella història, vale? Doncs es va... es va venir allà, es va cridar allà, va estudiar allà, aquesta persona, i llavors se'n va a Irlanda. A un d'aquells monestis, oblidats de la mà de Déu, una d'aquelles zones, un espai, que en aquella època està ble d'adruïdes, que no és el món cristia, hi ha un inici del cristianisme, però allà encara té més importància, per exemple, el Déu del Roble dalt, que li diuen del Roura, que no pas potser Crist, com a tal. Per tant, hi ha tota una mena de joc, tremendament menys realitzada, que recorda una mica el nom de la Rosa, que és diferent al període, evidentment, no? Però en aquest cas, hi ha tot un element, hi ha una mena com de... de... de comunitat, que es mou, que és el espíritu de Cassiodoro. És un llibre que té un cert nivell, eh, vull dir, de coneixements, vull dir, que s'ha de tenir una miqueta de base, però a mesura que vas entrant, entrant, es morditza amb una novel·la trapidant, absolutament magnífica, no? I és un grup que guarda, justament, el que són els còdacs, no?, els llibres, vull dir, breviaris, missals, no?, de gran importància, des d'als que serien els típics religiosos, fins al que serien els foscos, infernals, etcètera, etcètera. Llavors hi ha tota una aventura, absolutament meravellosa, amb la qual apareix una mena de... element diabòlic, no?, que té a veure amb els primers balacos, mira, parlem dels vampips, després Jaume, no?, vull dir, això l'omancia, que és una cosa molt peculiar, d'una zona determinada i que està contrastat, bueno, tota una mena d'història, que realment, a mesura que va agafant el llibre, té una capacitat d'enganxar-te, a més surt per hi ha una noia que es diu Dana, que ha patit moltíssim, no?, sobretot el que diem, el paper de la dona, imagineu-vos, a l'any mil, no?, evidentment, doncs aquella noia va ser enganyada per al propi rei, no?, per una sèrie de qüestions, no?, perquè ell la volia posar ahir, no?, i la fa casar amb un soldat, no?, solament per poder estar amb ella sexualment parlant, però clar, el soldat, que considera que ja és una noia, que ha prou de virginitat, ja a partir d'aquí la prostitució, i llavors és una dona que explica com, imagineu-vos, una prostitució a l'any mil, una brutícia que ella deixadesa de tot, com ella, doncs, ho passava fatal, i tot això digues, Rosa, alguna cosa? Sí, sí, sí. Aquests temes, literalment, no puc, no puc, no se'n porto. Però és un llibre que en si mateix encara que... No vull dir res a l'enfoc del llibre, però vull dir que és una miqueta, no?, aquesta visió de la dona, o posar aquesta, que segur que ha passat així, segur que ha estat així, però a mi és que em dol moltíssim. És un tema dels molts que toca, però clar, hi ha un punt referent, però aquesta dona, la sort que hi ha, i això no puc dir-ho, és que evidentment va recorrent un camí, se la va valorant dins d'aquesta comunitat religiosa, i agafar un paper importantíssim que preponderan, i llavors a partir d'aquí dius, aquesta segona oportunitat, que en una època tan difícil per a la dona, i això és molt interessant en aquest procés. Però en si mateix el llibre és més aviat, aquesta història de com amagar, o com guardar aquests llibres de tant valor, i a partir d'aquí tot el procés de persecució, de la part negativa, de la part positiva, totes aquestes coses, que és un llibre magnífic, molt interessant. Això sí que és vintatge. Sí, això és molt, molt vintatge. Tornem, tornem. Que ets més alegre. A veure, mira, és el adolescent de cautivo, i té un subtítol que és, adolescentes i adultos ante el reto de crecer en la sociedad actual. Diu adolescentes i adults. I adults, perquè és un repte per tots dos. Perquè els nens creixen, les nens creixen, i els papas i les mamàs, o els adults, hem de fer també un dol, perquè aquella nena ja no existeix, ja ha desaparegut. I es converteix en una persona nova, que està creixent, que està evolucionant, i llavors ja m'agrada com. No, la transformació és en positiu. És l'urgull de nosaltres. I això ho constructiu, deixar que creixin, acompanyar-los en tot moment. És una miqueta al missatge, acompanyar-los, escoltar. És molt la comparació que fa la imatge, que fa les portes d'aquest esdevaiment, del west americà, de les portes del Salón, del Salón, que és aquelles vetents, que dius que estàs compartint un espai, però que ha discutit el seu espai, no t'estàs invadint. I quan ells es necessiten, tu estàs allà. O quan ells volen entrar cap a tu, és un llibre que l'han escrit. És molt recent, és d'aquest any. Vaig assistir-vos, vaig comentar, fa poc aquest que havia anat a la presentació, que van fer la biblioteca de Castell de Fells, els propis autors, i són el Rubén Gualtero, i l'assumpció en Soriano. Ells us dediquen, perquè és interessant, clar, la part professional. El Rubén Gualtero és sociòleg, i té també el màster en consultoria en desenvolupament de les organitzacions. És director de la revista Psicopaturugia, és alumne mental del nen i de les dolcent, i treballa a la Fundació Orienta de Barcelona. L'assumpció Soriano, la doctora, avui dius que tots dos són doctors, i ella també és metge psiquiatrèpsi conelista. Coordina a l'Hospital de Día para Adolescente, la fundació sanitària i supervisora de la clínica i la unitat terapèutica de justícia juvenil del part sanitària Sant Joan de Déu. Vull dir que són dos professionals que tenen una experiència gran, una experiència gran amb tot això. Llavors, el llibre l'han dividit en quatre parts, ells en quin moment volen fer ni un manual, ni una guia, ni donar les fórmules màgiques, perquè no existeixen, però sí una miqueta fer aquesta reflexió en una sèrie d'espectes que tothom que tregui amb adolescents pot ajudar-se. Fins i tot es propisa adolescents. Jo penso que és un llibre molt adequat, però és mateixos. Les quatre parts que ha dividit el llibre és molt a mi de llegir, molt agradable de llegir. A més, fins i tot van intercalant alguns fragments de novel·les, o sigui, literatura, i llavors es fa molt a mi. Jo crec que el llibre ha dit una reflexió com una reflexió de cosetes que vas pensant. Home, sí, i tampoc no comença a parlar de moltes coses. Es va centrant. I són aquests quatre piles, com aquestes quatre potes de la cadira, que dius això que et s'hi assusté. Una és ell, el cos robat. El cos robat és sobre el culte del cos, Ho comentarem, després a la segona part és les famílies particulars i és com ha evolucionat el concepte de família i la realitat que hi ha avui dia de famílies tan diferents que n'hi ha. El tercer és les trajectòries vitals a l'encrocijada, diuen ells, el moment de canvi, tant a nivell emocional com a intelectual, de relacions. I després a la quarta és un equilibri precari parlant ells. A més de tot el que estan vivint amb la societat, amb la família, amb totes les canvis, això també han de reformar la seva individualitat. Estan molt bé aquestes quatre parts i es dic perquè es centren en això i llavors, per exemple, quan parla del cos robat, diuen, ostres, clar, ell ha parlat de l'ideal que hi ha, l'ideal tant de cos femení com del cos masculí, que això cada dia està al més estès entre els nanos joves, no? La idea de que ha de tenir un cos musculat, vigorós, no sé què, perquè es pensen que això li agressiva de les dones. I això no és cert, perquè a les entreristes que n'hi ha, a les enquestes que n'hi ha, es veu que les dones, tu dic, si serveix un exemple, no ens agrada tant aquest cos així musculat, ens agrada més un cos més natural, però és que a les enquestes surtessis, és veritat, s'està difonent el contrari entre els joves. Exacte. S'està difonent, s'hi fa creure el contrari. No n'hi ha interessos aquí útils de què? Podria ser prou massa televisió. De fabricats de coses d'aquestes vigoritzats, d'aquestes històries, de gimnasos, de no sé què. Però hi ha programes de tèl·lic, això... A pàl·lequeria, aquesta cosa masculina, això el ja mai, i el Txés quan s'ho explica. Compatir. Clar, és competir, a veure qui té el més fort i tal. Però també hi ha problemes de televisió, avui en dia telefinco, això de mujeres sempre s'hi viceversa. És el culte del cos, absolutament. Allà aquests noies i aquestes noies, que es busquen entre ells, són noies espectaculars i nois musculats. Això és el que hi ha. A partir d'aquí, un programa que ve un milió de persones o dos cada dia, a partir d'aquí vestirant. És un apartat dels molts que hi ha. Clar, evidentment. No tothom busca això, però per la joventut busca un percentatge més elevat que no pot ser nosaltres que hi ha. Què hem de buscar? No, però una altra cosa que he parlat, també, és aquest apartat del cos. Per molt que faci així. El múscul fa clonc. Vaig a cap avall en comptes de cap amunt. Això és el que toca a cada edat i ja està, que s'ha d'acceptar això. Que m'ho vaig a provar. Veus com sou? Estic parlant precisament d'això, de la separació del propi cos. No tenim càmera, però aquí tenim el Jaume, que està aixecant aquí la bola. Fem múscul. Aquest és un problema que no veig cap por. Jaume, encara, encara, que la Rosa es posa nerviós. Jo no miro, jo no miro. És molt nerviós. Està molt bé que ens ho creiem així, veus? La barroma, la barroma. Fairestón que tenim aquestes coses. Aquí no és quant. Ja flotem la merda bé a la platja. T'ha fet el tema de que cal ser jove. Que mai no pots estar a l'edat que tens. Has de ser jove a l'eternament, tampoc és necessari. que necessiten aquesta comprensió i aquesta escolta. Quan el moment que comença, és que era una tonteria, vull comentar una tonteria, i llavors és quan has de parlar i escoltar-li, diuen, ara que és molt comunica, vinga, va, l'escoltem, no? Està molt bé aquesta primera part del capítol, de llibre. La segona part, parlar de famílies particulars, diuen. I clar, el que fa és que una miqueta, això, una miqueta, introduïa el tema, perquè és molt més ampli. Sobre que el tema de que l'amor i el matrimoni... Ara ja és un tema efímer, que abans potser sí que el millor parlaves, de l'amor etern, però sí que els matrimonis duraven perquè sí, perquè no hi havia divorc, sinó hi havia separacions possibles. Ara no ara tot sabeu que hi ha aquesta possibilitat, doncs clar, pots perfectament canviar de parella, no hi ha... Si no es podria dir, ara veuen amb els adults. Aquestes noves relacions que tot això comporta, per exemple, compartir tant les tasques de la llar, les coses perfectes, l'afecte, l'amor, compartir el projecte de vida, que tot això també ho estan veient. I és que estan veient contínuament aquesta evolució dels models de família. Fa una mesió d'una novel·la de García Márquez del... Crec que era el d'això, espera, s'ho dic, que és molt curte, se fa molta gràcia. Vaig a marcar expressament, así, del amor en los tiempos de col·lera. Diu el doctor Urbino, sentència. Diu el problema del matrimoni és que acaba todas las noches después de hacer el amor. I hay que volver a reconstruirlo todas las mañanas antes del desayuno. A què m'ho vol, això? Sí, està molt bé. Bueno, mira, és una reflexió, és una... Bueno, mira, amb el sentit d'aquesta... A veure, no pasen totes les cases, no? Bueno, és una miqueta, sí, com que ho has d'aconseguir cada dia. I sobretot l'evolució d'aquestes models de família. Fa una explicació molt divertida d'una novel·la, ha agafat, a mi, un petit paràgraf que explica com un noi, mira, és que és molt curiós, d'un moment... Això és un company de classe que explica paràgraf d'un altre company, adolescentos dos. D'un moment, yo tengo que decir que no tengo nada en contra de que la gente se divorcie. Si no puedes soportar a alguien, no tendrías que estar casado con ese alguien, es obvio. Y no me habría gustado crecer con mi madre y mi padre discutiéndose todo el tiempo. Para ser sincero, no me habría gustado crecer con mi padre y punto. Pero el problema es que el divorcio te deja expuesto a este tipo de cosas. Es como salir a la lluvia solo con una camiseta encima, ¿no? Aumentar las posibilidades de coger algo. En el momento en el que un padre se va de casa, se abre la posibilidad de que el padre de alguien se mude a ella. Y entonces las cosas pueden empezar a ponerse raras. Había un chico en el colegio que apenas conocía a nadie de la gente con la que vivía. Su padre dejó el hogar. Un tipo con dos hijas se fue a vivir a su casa. Su madre no se llevaba bien con las dos hijas. Conoció otro tipo, se fue de casa. No se llevó con ella a su hijo. Y el pobre chico se vio viviendo con tres personas a las que ni siquiera conocía un año antes. Las primeras víctimas. A él parecía no importarle, pero a mí no creo que me hubiese gustado mucho esa situación. Un hogar se supone que es hogar, ¿no? Un sitio donde conoces a la gente que vive en él. Eso es de una novel·la que es dió todo por una chica de Alhambir. Alhambir. Jo penso que, d'aquestes coses, el que cal aclarir és que cal transformar-nos en situacions i en models que siguin una evolució. Però el que hem de procurar també és que hi hagi almenys víctimes possibles. El que està clar és que els matrimonis protegeixen amb molta gent feble, que en definitiva troba aquest paraigua que necessita. En fi, tot això és... Oi? Sí, sí, sí. És una miqueta de tota l'evolució, que no és com abans, per exemple. Tenies les 3, i ja està, a l'esquena, casa, comida i consorte. Ja està. Això fa molts anys, però no ara tot això ha evolucionat molt. La tercera part, acabo ja pràcticament, són les trajectòries vitals. I parlà també aquí, per exemple, de fer d'estudiar, quina sortida professional és veu, no es veu, enfrontar-se a tot això, o per exemple, també els immigrants, també. Clar, perquè només són nanos que han nascut fora, per exemple, a Sud-Amèrica, i els pares que han mirat aquí, els porten ara cap aquí, que hi ha aquests nanos que els agafa aquí, la plena adolescència, imagina-vos, amb el que suposa, per la pròpia identitat, la pròpia història, i ara fer-se un lloc aquí i una individualitat aquí. El que suposa creixer aquí. És complicat, és complicat. I el capítol, el quart, que és un equilibri precari, hi ha aquí, per la nivell emocional, els sentiments, l'espos, la noció del temps, fins i tot, a vegades, l'intensitat de sentiments que viuen les coses, o amb una il·lusió enorme. Exacte, que és una cosa d'aquelles que... Una miqueta amb una setgeració, o d'això. El que abans comentàvem, que pels pares o pels adults, també s'ha de ser tractar aquesta perda del fill nen, o nena, i que és una evolució cap a un adult, i el fet d'acompanyar-los. I jo, a molt, també, per suposat, hi valora molt la tasca dels docents, que són els que també estan... Cada dia, amb ells, escoltant-los, aprofitant... A molt, en una època publicació. No és que estan avorrits, és que estan pensant en altres coses, o és saber treure la motivació a partir de tota aquesta situació. És molt documentable. Magnífic, res. Recordem, l'adolescent té cautivo, sobretot per aquells pares que tenen aquells fills amb aquesta edat, o per ells mateixos, amb la Rosa, que és els propis adolescents, que si es poden mirar abans de reaccionar... Per entendre-ho. Exacte, una miqueta és mateixos. Res, escoltarem un minutet d'aquesta cançó que deia de Roxette, que li fa molta gràcia, de Rosa, i més... Jo veuràs aquesta pel·li que esta cançó que deia de Pretty Woman. Vinga, vinga, vinga. Vinga, vinga, vinga. Vinga, vinga, vinga. Vinga, vinga, vinga. Vinga, vinga, vinga. La cançó que deia de Pretty Woman és molt bonica. La sena que s'han posat d'acord al final amb la Rosa i el Jama, que és de Pretty Woman, quan està comprant. Jo crec que sí. Són aquelles escenes que ella està comprant i torna de compra, si l'haver tot il·lucionada. La tarda ha de quedar tirant de creixers. No ve d'aquí. Jo juraria que sí. Parlem de senyora, però, justament, de dues pel·lícules, una començarà a parlar amb el Jama, que no té res a veure amb Pretty Woman, perquè estem parlant de vampirs, i, a més, de Jim Jarmusch, que ja és així. Expliques això de, solo, los amantes sobrevivent. Sí, és una pel·lícula de vampirs, com dius-t'ho molt bé. Veritablement, el senyor Jarmusch és un senyor que et fascina, no? Que et deixa completament atrapat allà amb una estètica, que, en principi, molt ajustada al que vol explicar. I jo crec que moltes vegades, perquè un company m'ho deia, moltes vegades fins i tot les seves pel·lícules és sobretot estètica, i altra cosa no hi ha gairebé, eh? Vull dir, una història molt senzilla. En aquest cas, doncs, són tres o quatre vampirs, en definitiva. Nosaltres, els humans, som com si fossin extraterrestres, o d'aquests, com s'hi diu això, aquests que tenen aquesta cara, han de ser que néixin, que surten de les tombes, oi? Ah, els tombis. Els tombis, sí, com si fossin tombis, no? Llavors, jo el que trobo que és una pel·lícula hi ha a tothom, que, com nosaltres, doncs anem al cinema, i el que esperem doncs és alguna cosa més que veritablement ens sorpengui, i que no tot estigui basat en la història que ens explica, en definitiva, amb aquell argument que, al mateix temps, argumenta molt bé determinades temàtiques, jo crec que aquí ens trobem, precisament, amb això. Quina és la singularitat? I el que diu, precisament, el crític que tinc a la mà. Doncs que, en definitiva, són persones que no van a la recerca, i això ja ens ho havia fet el farcòpola i l'entrevista amb el vampir, també, i el Ney el Jordi, que després en parlem, no? Ja ens planteja, doncs, diríem, la virtut o la solvència que genera el fet de viure molts anys, no? Però, esclar, aquí, el fet de viure molts anys vol dir que hi intervén moltes coses, suposo que tant tu com jo i la mateixa Rosa segur que també, tenim moments morts en la vida que, a vegades, dius, que estic esperant que arribi aquell moment, precisament, com tu deies, fa una estona, d'anar de viatge per veure si, francament, em trobo ja ple de com molt important, no? Llavors, el pel·lícula aquesta, doncs, et va detectant totes aquestes constants que xisteixen segons els jarmos en els vampirs, que són més virtuosos que nosaltres, que fins i tot hem arribat en el punt que hem contaminat la pròpia sang que tenim, ja no serveix per ells. No serveix ni per ells, ja, no? I llavors, aquí, ja, tot un... I llavors, què fan? Es cannibalitzen entre ells o què? Ah, vale, vale, sí, ja n'he pliat. Amb el ressenya, què es veu? On es veu? Al cine o a l'internet, també es veu una ressenya? No sé, en un moment, que ha una pataca, i jo juraria que vés la sang de la pataca, eh? Ah, segur, segur, sí, la pataca. Això m'ho feu molt tard, ja dic. La pataca és de sang i de sang i d'aquesta manera es pot... Vull dir, es pensa en firmar aquests detalls, no? El que sí que és interessant és que la sang és... és completament plent per ells. Vull dir, no només és aquells que mengen d'acost, com els humans, no? Que n'hi ha que no, que mengen gaire bé. Això no val res, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi. Però ells és la sang, i, a més, com que és una sang pura, 100%... Pura sang, pura raça. Pura raça, sí. Em penso que ells no mosseguen ni xucren, ja els donen ja de... Bé, no t'ho explico, això. Ja ho veureu, si és que l'aneu a veure. No, segur, segur. Jo penso que heu de tenir això. El brindis, el que és art pur, perquè penso que aquesta és una pel·lícula de punta a punta. Tot és. És que Jim Zermuth sempre és una heroe. És una fascinació total. És una proposta poètica. Una proposta s'entora tot. Els actors estan molt bé, fantàsticament bé. I aquesta, les senyores Wynton, doncs molt bé, no? I també el xicot aquest que surt, que és el Tat Hindlestone, que s'assembla per altra costat. Hi ha hagut molt en aquest... el que feia la Pirata, el Caribe. El Toni Dips. Jo trobo que té com una idea de... No ho sé què és ara, potser l'inís, però... Sí, molt bé, molt bé. I després, bueno, hi ha moltes coses. Jo crec que una argument allò, de dir... Però sí que hi ha com una... Com toliré, jo, com una fascinació. Però amb el mateix temps, una capacitat creativa, d'un invent com és el propi vampir per excel·lència. És que això és una situació nova. És que jo crec que jo... Jo tinc una opinió sobre el tema dels vampirs. Jo soc bastant seguidor. Jo soc una miqueta de la por i m'agrada aquestes coses. Una miqueta així, doncs més foscas, no? I jo crec que justament aquell Bram Stoker... Bram Stoker és dràcula que va fer el... Ah, sí? Dràcula, jo era... Allò va ser el canvi, no? El fet de fer pel·lícules de vampir sempre estàvem com denostades. És molt bé, eh? Sí, jo fins i tot ho posaria una mica abans, amb Rambam Polanski, amb el Baila dels Vampirs. Sí, però jo era més comediata. Era més comediata, sí, era més comediata. Això era per treure la por a les pel·lícules de vampir. Però el fet de normalitzar el concepte de vampir, jo crec que comença amb Bram Stoker, sí. I després inventar-lo, perquè no... Exacte, amb el dràcula... Però quan veies un pel·lícul de dràcula no t'ho creies mai. Aquest senyor era... Però quan veus el Rambam Stoker... Aquest és més creïble. Que es diu vampiros, vale? Quan veus... Els crepuscles que a mi i a l'amanècer que a mi jo no m'ho crec. Però és una normalització, justament, d'aquest tema entre una sèrie amb una... Una normalització, d'acord. I quan veus Vicentium, i per això vaig aquí buscar-ho, i tal, veus... Que veus, a veure, és que potser qualsevol persona, qualsevol xicota del carrer, pot tenir aquesta opció, aquesta... aquest element, no? Que, evidentment, hi ha dubtes fins i tot. L'altre dia sortia a veure, no, evidentment, una persona que xucla directament, li surten uns ullals, no? No. Però hi ha gent que viu de la sang, que li agrada la sang, és a dir, i a partir d'aquí, hi ha una sèrie de comunitats, diferents lleus que utilitzen aquesta història. O la pel·lícula aquella... Que ha deixat m'entrar. També, exacte. Aquí tenia una inflexió també amb el gènere vampiresc. Clar, i aquí també... El que passa és que aquesta pel·lícula que ha deixat m'entrar li implica molt amb les constants socials. Vull dir, hi ha com un joc... Exacte. ...de solució, fins i tot, de les pròpies constants socials. El moving, eh? Vull dir, totes les coses. Llavors, aquesta no, aquesta queda completament al marge. Aquests són com uns ciberites, no? Com una hélite, no? Una hélite. Sí, sí, sí. Bueno, i jo, justament, el que veia és tot el que ha deixat m'entrar amb Vicentio. No és que tingui connexió, però sí que hi ha una certa... Fins amb la figura, que és la que va fer de Love Libons, la que va fer... Bueno, ja he parut el paper. Es diu Aniston, de gairebé un nom, i es diu... És un nom molt raro. Suanisse Aniston, aquesta noia. I és la que va fer de Love Libons, que té aquells justes magnífics. Llavors, aquesta noia és el que diem, no? Entra en un joc, amb aquesta rebel·lia, que té amb aquesta joventut... Però, clar, tenint en compte que té 200 anys, no? A mi el que em va encantar, en el Jordà, és que les nostres xifres estan meravelloses, que fa el senyor Lluís Jordà. I té aquesta cruesa, Quan Cal. Quan Cal, com aquell que li rebana... El coll li fa un pom, fa una cosa i diu... És que ha quedat tan tranquil, no? Però a mi té una poètica, a més, un gotisismen, és que... Jo recordo, per exemple, Crying Game, Jogo de l'Àgrimas, aquella pel·lícula que era tan concreta que parlava d'altre en gènere, i parlava d'una situació d'aquell bar, d'aquell espai, donar aquell caliu, aquella mena de sensació, saps? O desayunar en Plutón, no? Té aquesta capacitat al Nel Jordà, no? Explica molt bé les coses, la narrativa magnífica, agafa aquests actors que no són del tot tan coneguts, experimenta molt amb els actors, són gent que té una capacitat. Aquí, el paper que fa la... Aquella germana mare, d'aquesta noia i tal, és d'una voluctuositat espectacular per mi. Jo crec que agafa el personatge ideal per fer-ho tot allò. La naturalitat amb què es mata, això és el que m'hi amesa amb xoca, no? I a la vegada la poesia, que hi ha el voltant, sobretot la relació entre el nano, que té aquella malaltia... M'ho sé, mira, això... Hi ha tot un joc, que a mi em sembla d'una grandesa, i quan tracta l'època... 200 anys enrere, que és l'època victòriana de la filla Cap, aquella sensació de... del que diem, d'aquells prostívols de l'època, aquells lupenars, aquelles coses, ho fa amb una categoria, amb una gràcia, el senyor Jordan, que jo crec que no ha perdut la seva frescó des que va començar aquell Crayon Game, que em sembla que va ser una pel·lícula magnífica. No ho sé, és una opinió, i crec que els homes ho compartíem. És una molt bona pel·lícula, no? A mi, les pel·lícules de terror, tu dius que sí, que et diverteixen, a mi no m'han divertit. No, no, no vull dir divertir-me. Divertir-me, en aquest cas, no és una pel·lícula, el 100% de terror, aquí hi ha moltes més coses. No, amb això sí. Jo em diverteixo, veiem pel·lícules gore, i veiem coses d'aquelles de... No ho sé, això de tu madre... Tu madre se convida a mi perro, no?, del Peter Jackson. És el Peter Jackson, dius clar, perquè té un passat aquest home. No ha desaparegut aquest o què? No, ara està fent els hobbits. Ara està fent les tres de trilogia dels hobbits, del Tolkien, va fer-lo d'un senyor dels anells, doncs fa això, no? Viva la Libertat! Viva, li va, amb l'italià! Ui, ràpid, ràpid, superindicada, superapropiada, superdient, pels temps que corren, per la política que corren, aquest país també. És una pel·lícula italiana, el director és el Roberto Andó, no és el Paolo Sorrentino, perquè quan parles del Toni Servillo, que és l'actor fetiche del Paolo Sorrentino, us en recordeu en la pel·lícula... La gran esperança. El Divo, la gran belleza. I el Divo també, bueno, el Divo la vaig explicar, la vaig trobar molt tan bé. Doncs aquí, aquí és un altre director, però, bueno, està genial. S'ha oblidat una mica el personatge que feia la gran belleza. Aquest home és boníssim, boníssim. Descobert d'un actor, però a la primera categoria. Molt gran, i té una edat, et refereixo que... Sí, bueno, almenys com que porto el que llegeixi blanquet ja, doncs sí, suposo que heu tingut una edat, però fantàstics. Que jo, els maduritos... És una torrebalació, però que hi ha una edat. O potser de velació per nosaltres. No sé si realment és ara quan també se li està donant la conneixa més a... a Itàlia. Jo crec que sí. Jo, a part del Divo, crec que ho vaig buscar. Després de la gran belleza, vaig buscar i vaig trobar, doncs això, el Divo, i no hi havia tampoc moltes més pel·lícules que les s'ho t'ha agonitzat. I que sí que segurament és un arribato. Un arribato. Sí, arribato. Ara, ara, no? Bueno, doncs genial, genial. Aquí fa de T2... Bueno, vull dir, no desveiem res, no? Sí, ho expliquem, perquè a qualsevol rescenya s'explica... Són dos germans bessons, eh? Un d'ells és el primer protagonista, que és el cap de l'oposició... I a l'italia. Del partit de l'oposició a Itàlia. I l'altre és el germà. Exacte, el més germà, bessó. Quan aquest que és a dir que la política, que el veus que ja està molt desgastat, molt avorrit, molt cansat, que estan amb un carrer sense sortida... Que té cansat de tothom. No d'avorrit ja, no d'aviència, com seria de seguiment dels votants i tot això. I és busculós, eh? Doncs aquest... Bueno, arriba un moment que ja... Bé, es pren unes vacances, i apareix en escena l'altre germà, no? Que és el filòsof... No, això és molt important, no ho diguis. No, no, això és molt important. És molt important, jo també... Jo també vull dir que és molt important, al lloc i amb qui, o amb qui, i quina experiència, efectivament, sí, molt interessant. Molt, molt, molt, molt, molt, molt, sí. Sí, sí, coincidim. Jo també vull dir que això no ho explico, perquè això sí que és a veure, és molt interessant. És a viure. D'aquí també ho he de viure a la llibertat, també. Ah, vale, vale, vale. I llavors arriba aquest germà, que ha sortit d'un contactament, un psiquiatriquitat, però és una persona que veus que està molt més cordó que la gran majoria. A veure, ser és filòsof, amb preparació també, amb un encant increïble, amb una empatia, amb una saber-estar... Bueno, és un líder. De seguida ja es defineix com a líder, no? I amb un discurs fresc, renovador, entusiasta... Bé, bé, bé, bé. Bueno, i amb la seva partit ja quan la necessita. I pinto, què passa, no? Clar, clar. El doping. El doping. Bueno, però és molt xulos, molt macos, molt bonica el discurs que fa ell. Com torna entusiasme la gent, com torna a... Bé, bé, bé, bé. Bé, bé, bé. Esclar, esclar. Esperem que no passi això aquí, no? No, d'aquesta manera. D'acord, perquè tal com estem, amb ganes de carrir una persona... Però és una sacsejada, però és una sacsejada. Ei, què esteu fent? Que esteu repetint el discurs, que no sortiu d'aquí... Tornem a fer creure que no és suficient només amb engrascar la gent. I aquí sí que soc molt crítica. No és suficient amb engrascar la gent amb un projecte. És real, eh? Si no, també entraríem en la demàogia i en el populisme, també. També és veritat. És que això, això, en la pel·lícula, també t'ho planteja. Exacte. Senyor espectador, vostè, que està mirant la pel·lícula aquesta, i que ja ha quedat seduït per aquest senyor, que és el germà, i que ve i tal... Sí, sí, sí. Tu compta amb el que està dient, i com ho està dient, i el que està provocant, i de quina manera ho provoca? Molt interessant. Sí, sí. I al final també queda molt xulo, que també s'ha d'agafar al final. Què ha passat aquí? Qui és qui? Fantàstic. Doncs escoltem-hi una recomanable, i la veurem. Probablement hi ha una cosa que se'n diu... una oportunitat en la vida, que aquí la pot tenir... Probablement pot arribar a un nivell que per ell... Però ja no només per ell, sinó per tot el que l'envolta, no és possible arribar-hi. Però, si tens l'oportunitat, és molt interessant. Ja, home, tenim 6 minuts per parlar de caballs i joves. Sí, sí. Bé, caballs i joves, i més... I falta un altre, el fill de l'altre, el fill de l'altre. Sí, el fill de l'altre deixem un senzillet, perquè és... És una pel·lícula més aviat fluixa. Precisament és una pel·lícula que ja s'ha vist la mateixa història. És allò del canvi de donadors, no? Ah, vale. Vull dir, es canvien, i el fill d'un se'n va a parar a casa d'un altre, i llavors això es descobreix al cap d'un temps, quan ja poden ser adolescents, o, en aquest cas, que ja són adolescents, així, crescudets, no? I bé, com que un és palestí i l'altre és joveu, la dificultat podria ser molt extraordinària. Precisament és molt recorrent per plantejar tot un seguit de coses i no ho fa. Ho deixa molt en l'esquema, no? És que d'entrada és molt interessant. Un joveu, si pot sentir com a seu, el fill que biològicament és seu, però que l'ha pujat una família per a Estina, i a l'inrevés, no? El punt de partit és superinteressant. Ho proven, però jo crec que no se'n surt tant. Els queda molt fluixet. Quan acabals joves, aquesta casa d'estradarà, vull dir que no la busqueu per la cartellera, que encara no hi és. Aquesta és una pel·lícula que a mi m'ha flipat molt. Ens arriba d'Islàndia, o sigui, és una producció, islandesa i noruega. I, llavors, el que té més interessant és que els cavalls i els homes conviuen en aquest món, no? Que ens ha tocat viure conjuntament. I llavors, de quina manera, a vegades, la necessitat és dels homes i altres vegades és dels cavalls. Tant per protegir-se un a partir d'aprofitar-se de l'altre com, precisament, a tot el contrari, aquella relació que s'estableixi i el concepte de llibertat també que tant d'un com l'altre pot concurrir encara que no entri en relació a la dependència de l'altre. Hi ha un joc molt interessant, argumentalment, és molt bona. Crec que on tastar el més fluig és, precisament, amb l'actuació. És una comunitat aixecada de nivell, que sigui a 2.000 metres d'alçada com a mínim, no? De qual viuen és una petita comunitat que viuen d'això, dels cavalls. El que és més interessant és el començament i després cap a la manitat ni a un altre i que tot aquest món provoca unes víctimes naturals productes de les dificultats en quals viuen. I pot haver alguna persona que se senti francament malament per al tracte que fa anar amb algun cavall. El tracte que es produeix amb algun cavall, que precisament pel fet d'haver fet alguna cosa, o per estar allà, és d'haver víctima de l'home. És un maltracte real? És real. No és allò que sigui fictís, sinó que... I la veritat és que et fa pensar i molt... Jo crec que és una pel·lícula que genera polèmica. I d'això, l'ambient és fantàstic, eh? Creieu que tot el que és l'ambientació d'alta muntanya, i jo no vull presumir d'això, però jo que he estat a alta muntanya, així, a 2.000, 1.800 i tal, i és que és això, és que és un pedregat continuat, pràcticament erba ni una, i quan hi ha és ara res, dos o tres mesos al estiu i s'ha acabat. I llavors, de la manera que ells ho dominen tan bé, tot allò, i es coneixen un familiars amb els altres, es coneixen tant que vull dir que no s'hi perd ningú, perquè ho coneixen molt bé, és un territori que dominen. Això també m'ha donat una sensació d'això, de virtut humana, fins i tot, no? Bé, ja veureu, els cavalls, amb tot el que he dit, vull dir, els cavalls són fabulosos. És un exemplar dins el que és el planeta Terra, que jo crec que té, doncs, unes virtuts... No, no, és unes virtuts, unes imitats... Exacte, ja per això. Ha estat acompanyant de l'home a guerres, a canvis, a migracions, a nomadisme, no? I no en oblidem que és l'animal més pintat a la història de la pintura, no oblidem mai d'això, que és el cavall. Les imatges equestres que acostumen a fer-se, doncs també com un manatge, justament, més que el gos. Imagina, mitjà de transport, força de treball, tot per menjar fins i tot... Era una obsessió pels pintors, de Vinci, Michelangelo, Rubens... David, tot aquests pintors era el cavall essencial, pintar-lo el millor possible. Clar, o a l'Orca García Loca, que també és el cavall que surt, és també la visita. És tan molt fotografiat, també. Estan molt fotografiat. Les primeres fotografies d'un moviment de l'Edward Muybridge, que era una persona que feia els moviments del cos humà i tal, el cavall, el moviment, no? I gràcies a ell es va descobrir que a moltes pintures, és a dir, el cavall, la posició que té, és a dir, el cavall mai estira les quatre pates, potes, quan córrer, sinó que és impossible, perquè el cavall cauria. Ara, quan les en congeix, sí que està a l'aire. És molt curiós, no? És una cosa d'aquestes que, un dia, ho explicarem, però que és peculiar. Per això dic que el cavall és un tema molt... També m'agradaria apuntar-ho un fet. Vull dir, el cavall amb corrent, no? Vull dir, si corra molt, doncs és una manera, però no és aquella manera del western americà, que és tan... que és una ballesa habitual. No, és una... El trotter. Sí, és com un trot, però que no té estil, ni... Com ho salvatgem, molt de la natura. Exactament. És per fer curses d'acaballs. I per anar als hipòdrams aquests, no? És un altre detall. I això també trobo que està molt ben agafat. Jo m'ho he passat molt bé, la veritat. Doncs res, queden quatre minutets, i seguim parlant de natura, Jaume, perquè ens en veurem ràpidament d'aquest clàssic, que s'adorm blanco, corazón negro, del Klinisbud, que jo sé que t'agrada molt aquesta pel·lícula. A mi em va fer molta gràcia, de veritat, és que tot sigui dit... Després com siguin, jo m'esperava una altra cosa, la filla K, però no em va de... Que em va agradar més que el paper que fa el Klinisbud, que és magnífic, que és aquest alter ego del John Huston, fent la reina d'Àfrica, no? I com és una persona, doncs... Borratxina... Que, bueno, que prefereix anar a casar, no? Abans, potser, del fet de fer la pel·lícula en si mateixa, no? I llavors, és com ell planteja aquesta filosofia de vida, no? Aquesta mena de tranquil·litat, digues-hi. No, hi ha una cosa que a mi m'agradaria destacar també. Semlaria que, a l'actualitat, tota persona que veu acabes de venir víctima del fet de veure. I, en canvi, en èpoques passades, això no era diferent. Estava ben vist, com el fumar. Sí. Henry Bogart era el secret a la mà, i qui no fumava, no era home, no? M'agradaria fer una... Era tota la cultura i uns trets molt... Era part del joc. Aquests senyors que viuen així de la muntanya amb vent, fred i tal, tu què creus, no? Clar, clar, no em fa fred. Bueno, el whisky... Sí, sí, sí. Jo volia fer aquest apunt, perquè és clar, llavors... No, sí, sí, exacte. Però, en aquest cas, justament, el problemàtic que comporta-se clar, això està constantment frenant el que seria el fer la pel·lícula, posar en marxa la pel·lícula, perquè hi prefereix els plaers, tant de les dones, com de la beguda, com en la casa, tot això. Abans de fer la pel·lícula, llavors, la porta de bòlida tothom, menja una mica el seu guionista, que és unic alentent, pobre, no? Però el producte va boig. A partir d'aquí és aquesta història que és tremendament interessant, no? Aquesta és la història que sorgeix, no?, amb aquest vincle, amb les tribus d'allà, de la zona, perquè se'n van a rodar el cor d'Àfrica, no?, i aquell vincle amb aquella... amb aquella mena representant d'aquella tribu, que no s'entenen a nivell, diguem, de vocabulari, diguem, d'idiomes, però, en canvi, amb el concepte, no?, fins i tot, ella arriba, el que diem, a perdonar aquest elefant, que tant és la seva obsessió, matar l'elefant, no és ella més gran, potser, no? Per un costat juga, amb aquest element del caçador, és a dir, juga ser el Juan Carlos I, però no arriba a complir... Molt a la pròpia manera, no? Exacte, s'adona del que és la importància del que és això, dels animals, de la vida, de la natura, del salvatxisme, tot això, arreuament que aquest cor negre, no?, vull dir, l'agafa, l'invueix, no?, i el títol està molt maco, exacte. El cor blanc, el cor negre... És preciós, no?, el que em sembla. Jo penso que el Clint Eastwood fa un homenatge, jo qui us torn del millor que es pot fer, totalment humà, creador, imaginatiu... Clar, però jo pensava que això sí, a fora de... Però jo pensava que incidiria més amb aquest rodatge de la pel·lícula, no?, però no cal, no cal, però clar... Cinema dins del cinema, no? Jo, com no l'he vist, jo tenia aquesta idea de tomar aquest rodatge de tal, de dir, bueno, a veure, però és la part més humana d'ella, que és magnífic, que em vaig xucar en positiu, no en negatiu. Vull dir, que són aquelles coses que, a vegades... L'hem de revisar aquesta pel·lícula. Sí o no? Val moltíssim la pena, eh? Vull dir que no... Hi ha una conseqüència fàcil. Sí, sí, sí, tens raó, tens raó, tens raó. Tens raó, això sí. Sí, que bueno... Una dosi petit, o tot bé. I avui, com estem romàntics, i ja ens falta un programa... No? Ai, quina pel·lícula... Escolta, quina pel·lícula és aquesta rosa? És molt lín. Gost. Gost, molt bé, molt bé. I com a avui estem així molt tendres i tal, i ja d'aquí poc marxarem de setmana que plorarem, els que estem i no estem, doncs, bueno... Amb quina sessió has de descobrir, nosaltres, ara? Aquí és desfàtota, això és tot tendre, aquí és desfàtota. Exacte, exacte. Sí, que va provocar que estarem dos mesos i mig sense fer un programa. Vacances, vacances. Va a gaudir a veure més coses, però podria explicar-les al setembre. Molt bé, doncs, a res, fins a setmana que ve, que serà l'última, no? Doncs veient, ja s'escoltem. Exacte, vinga. Adéu, si... Adéu, que vagi molt bé. Adéu, que vagi molt bé. ... El just de la fusta, parlem de tot el que passa s'enjust. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure, qui eren tots els empresaris que anaven a ell, que fins ara muntis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella, ha cridat notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure un munt d'aquests drogues més de casa, hi ha moltes oportunitats molt festivals. Per equivocar-se en un penal, en un Barça-Madrid, pots quedar crucificada per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim s'enjust en directe. Cada matí, de 10 a una. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el xilalt, la smooth jazz, el funk, el sol, o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. La penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda, de 5 a 7, parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història, o el que passa a l'Extrarradi, també parlem de televisió, esports, bandes colorades, fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el casal de Joves de Sant Just. Fem un cara cara més de segon d'això. I parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. Oh! En treure'ls tant tu.