Babilònia del 26/6/2014

i el gru fris, que és el cantant de Soberforri ànimes, que no té res a veure amb tot això, però també molt el seu nom. I també es tenen a Foxfire, que és l'última del lorencantet, que és una mica a mi, però a mi m'agrada molt el lorencantet. Tot el que ha fet m'agrada, que aquesta l'havia de veure a la vista, i no és la seva pel·li més plusa per a la descomptat, però no és una mala pel·li sobre unes nenes que fan un grup criminal, perquè estan... Té llegit a la casa de los horrorers. Jo ho dic igualment, perquè no el tinc llegit. Dijous, Juliol, a partir del dia 4, que és la setmana, que bé. Què tenim? Tenim la nova del Bigalondo. Open Windows, jo no no dava ni un dòlar per ella, més que per vera. S'aixagraï i resulta que ha guanyat el premi al millor guió, no sé quin festival de por, el Fantastaporto... Ah, però saps què? A mi els festivals del terror no em mereixen. No, però bé, sí, ja és un premi que té. Jo li tinc ganes d'anar a Bigalondo, doncs mira. Doncs s'haurà de veure. A mi m'agrada aquesta de... Ui, n'hem fatal de temps. Anem una mica per sobre. A mi en maneres de morder el polvo, nova pel·li del Seth MacFarlane, creada de família Guy, que et va donar el salt del cine amb tet. I un toque de violència, que aquesta... Tu no l'has vist, però jo sí, que és una pel·li del Jason K. Molt bona i molt xula i molt dura. Més coses. L'Onze Borgman, aquella que va guanyar a Sitges, correcte. Correcte, una carrera. Correcte, perquè està molt ben feta. Estira la música amb els òscars, en plan... Vinga, va, ràpid. Vinga, l'Amanefer del Planeta de los Simios, aneu a veure'l, evidentment. Home, dirigeix-me'n rifla més. Exacte, és Urgaria del Man. Bueno, 6-tape una de dos que han fet una marranada i l'han gravat en vídeo i se'ls filtra a internet, no? Sí, exacte. Queden 30 segons. Ai, ai, ai, ai, com ha trenat una donada amb dos? Transformers, guardianes de la galàxia. Los mercenarios 3. Quina sorta de basura. Infiltres en la universitat. Aquesta sí, potser és de l'otazo. La Humulava, el niño del Congreso, Jersey Boys i Hércules. Mira, pel·lis. No t'he deixat ni res. No, està bé, està bé. El niño és la del Daniel Monzón, per ser. Després de 100, 211. No ens podem allargar, un quart de la mes, no? No? Acabem en 10 segons. Moltíssimes gràcies per tota aquesta temporada. Carles, com ell, xavi rodant. Carles, adeu, ens trobem al setembre. Ja us avisarem si això. Ja veurem. És el meu. És el meu. Però... Doncs... Hola, ja estàu parlant. Ja estàvem parlant, ja estàvem dient. Això no és sèrio, eh? No. Però és el que passa, que ja és l'últim dia, d'hivern de temporada. I avui ens podem permetre... Estan distesos. El que volem podem fer avui. Vaja, menys fer cap cosa d'aquí, no podem fer cap cosa a l'estudi. Perquè això, després, tot se sap. Doncs avui fem, com deiem, l'últim programa de... de Babilònia. Fins la temporada que ve, que serà cap al setembre, no em vull equivocar, doncs començarem a tornar a fer la tercera temporada, 2014 o 2015, del Babilònia. Però mentre estan, estem amb l'Hurdes. Hola, què tal? Com estem? Molt bé. I amb el David. Bona tarda. Ens falta el Jaume i la Rosa, que per motius persones han pogut venir. Però, des de les energies que ens emmeten, doncs ens diuen adeu. Carme, jo, carme. Exacte. Doncs tota aquella gent que es escolta, doncs, dijous o dijous. Avui tenim, doncs, una sèrie d'aportacions, curiosament, de viatges. Perquè habitualment viatgem, però viatgem més cap a l'estiu i tal. Avui parlem de Roma, parlem de Elna i parlem de Saragossa. Doncs, d'un ídol, fet aquí una mica més o menys, uns viatges aquests ràpids de cap de setmana. Quina sort. Jo, a Saragossa, vaig estar un any per motius militars. Sí, però farem el comentari sobre el tubo, que jo he estat per allà i es veu que no té res a veure amb el que veu viure als militars de l'època, no? No ho sé, ara com és. Doncs t'ho explicaré. I llavors, de cinema, el David ens parlarà de Jack Ryan, que fa d'or de sombres, es deia la pel·lícula, oi que sí, si m'ha vingut el cap al subtítol. Parlem de la Venus, de les pieles, Venus i com allò. Venus infur. Infur, sí. Madre hijo, memòries de mis putas tristes i amor sin control. I el David posa la renda i ens parla una mica del conte de Monte Cristo. Sí, bueno, vaig per la meitat. Vaig per la meitat, no? Sí, clar que sí, perquè és un gran llibre. Sí, és un llibre del senyor Alexandre Dumas, pare, perquè també tenia un fill que es va dedicar a la literatura, però no sé si em va ser bon èxit. No ho sé, no ho sé. Però això d'Alexandre Dumas no està ben dit, David. No, com és? Dumas. Exacte. D'Alexandre Dumot. Dumot. Sí, sí, perdona, no sé. No, David, no em puc ser francès. És com aquest pintó que és el famós, l'ingrés, el domínic ingrés, que és un tio molt conegut del segle XVIII. Clar, el típic, no? Jo vaig comentar una vegada i em va dir que no. És angrè. Angrè. És domínic angrè. Un ingrés, vull dir. Un ingrè, hombre. Un ingrè, un ingrè. S'entrarem tots. Vagues una mica xungo, vull dir. Vagues un dius que va per aquí, però va per allà. Molt bé, doncs comencem aquesta part viatjera de la Vilònia, que no és molt habitual, però bé que ens va bé, perquè parlem de cultura, de gastronomia, de moltes coses, i menys de sexe. També parlem, perquè amor s'incontrola d'això. Això parlem de cinema. Exacte. Però el viatge no hi ha hagut cap cosa rara. Que és la que sabíem, no. Jo tampoc. Vull dir que bé. Roma. Gràcia de terme. Buf, però comencem, però no acabarem. Sí, a quatre dies a Roma donen per una miqueta, no? Per molt poc. A veure, què destacarà a Roma? Primer, en el coloseu, que impressiona sempre, no? Si no et fa dos mil anys, s'impressionava, no? Pots imaginar-te'n. Jo, quan veig aquella construcció, quedes allò com en un adado, que diríem, no? De lo que feien. Va ser una visita multitudinària, o sigui, les quals al coloseu són... espectaculars de mitja hora, tres quarts, però és jo que no te l'acabes, no? De donar voltes, de tal... Cosa molt interessant a la Basilica de Sant Pere, veure la pietat de Miquel Àngel, doncs és... A la Lloa és una... Sí. On està? A la Basilica? A la Basilica mateix. Nosaltres vam visitar els museus Vaticans amb guia, que fan tot un recorregut per diferents llocs, però sobretot per les sales de Rafael, que són impressionants, i després arribes a la capillà Sixtina. Això de la seva Estina. A dins de la capillà Sixtina, amb un pati, el que tenen són uns plafons que t'expliquen tota la capillà Sixtina. Per exemple, tota... tota la gent, com es va anar fent, després el judici final, d'aquell consta, com l'has de mirar, no? Que per una part es veu els que se'n van al cel, ajudats per una... Llavors te l'expliquen abans, perquè a dins de la capillà Sixtina no poden explicar els guies. Per què? No poden explicar? No, no ho expliquen. Van explicant al llarg de tots els museus bàticans, però que arriben a la capillà Sixtina, no sé per què no els deixen explicar res. Llavors tu entres i com ja tens la informació, és allò que quedes... Jo l'he vist dues vegades i cada vegada és... Jo és la meva deute, el meu cueta pendent. Jo també, jo com m'he pogut anar, però... Jo com m'expliquen com Michelangelo podia pintar aquella bobera, amb aquella alçada que hi anava... Unes vestides, unes vestides. I la perspectiva. També com podia arribar encara allò. Hi ha molta gent que no sap que, per exemple, els quadres baixos hi ha botitxellis. Sí. Sí, sí. Que molta gent no ho sap. No tot és Michelangelo. No, és que Michelangelo va fer el judici final i després una part del Genesi. Sí, sí, sí. Però és que va iniciar la botitxeli. Exacte. Que passa que jo tinc entès, no sé, que el papa que hi havia en aquell moment és que Michelangelo... Un Juli VI, eh? Un Juli VI, eh? No recordo. Era Juli de Juli, Juli II. Sí, crec que sí. Papa Carré. En principi, en Michelangelo també era fer altres coses a part de pintar. Va arribar allà i va dir que si vols et pinto una mica, però després el papa el va tornar a reclamar. Em sembla que va estar com 5 anys per pintar-te, o sí. Home, hi ha la pel·lícula aquella del Charlton Heston. Exacte. El Tormento i l'Extasy. Sí, exacte. I jo m'impressiona molt sempre anar a veure el Moïcés de Michelangelo. San Pietro Invincoli. L'imatge del Moïcés de Michelangelo, de aquella figura, amb aquella barba, amb aquella mirada... On està? Estàs en Pietro Invincoli. És una església petitona que estaria a prop de Colosseo, per dir alguna cosa. I la gent va expressament a veure això, la... Es veu que aquest Moïcés està inspirat amb una peça, perquè Michelangelo et mirava Donatello. Donatello és previ, és florentí. I llavors, a partir d'aquí, va veure... Em sembla que és un sant... És una figura que és molt semblant que està seguda, que té el cap girat, també. I llavors, per fer el Moïcés, es va inspirar en el moviment, lògicament, amb l'estructura muscular que ell feia sempre, no? I a partir d'aquí, doncs, és molt curiós, perquè veus els seus imatges i té un recordatori perfectament de la posició del cap. Aquest Moïcés, que té un cap, amb tots els cabells tots així, tot girat com mirat. Sí, tu que es banyes. Sí, i té una barba. Un Moïcés, ozeus? No, és un Moïcés. Llavors, porta les taules aquí sota i es gira... es gira per ensenyar-les a tot el paper i real, ja, no? Sí, sí, sí. Llavors, la idea, deien, això, que la barba és com si fos l'aigua i els cabells com si fos el foc. Bueno, ja no sé d'interplenció. Això, les simbologies d'aquell període són realment complexes, però sí que podria ser perfectament. I un lloc que em va interessar molt, que jo no havia anat mai, és a veure unes catacumbes. Unes catacumbes que és un desancliment, que estan com a les afores, clar, la idea és que abans no podien enterrar els mòs... I visos de París. I les vises de París. És terrorífic, eh? Sí. La idea és que no podien enterrar els mòs dins de les muralles, no, i els enteraven afores... Per què més higienis? I diuen com uns 300 quilòmetres de catacumbes. Llavors, tu entres, us veus amb les que vosaltres dieu, no? Entres i hi ha com una sèrie. Si diguessis com uns espais rectangulars, on te posaven la gent, però només amb una... Jo què sé, amb una petita... No, París és diferent. És que ja estàs carany, és ideal. A París són... És que estàs una hora caminant sota terra. Allà no. I si la vóve de fa, diguem-ho així, són túnels... Si fa 4 metres, diguem-ho així, o potser 5 metres, són 2 metres per banda de parets de ossos fins a dalt al sostre, fent formes i tal, i un metre per passar al mig. Allà no. Es veu que hi havia 4 milions i mig. Sí, de morts. Allà, entre tots els ossos i els cadàvers, tu veus com un rectangle, en els quarts d'allà, els nens, perquè veus diferents mites... I on, clar, hi ha tota una part que no te la deixen veure, que sí que hi ha restes, però les que són visitables no hi ha restes. Només són els forats. Sí, però és impressionant, perquè les parets són superaltes. Jo vols tenir un lloc de reunió dels cristians en allà, que estaven amagats, no? No entenc. Els principis. Els principis, no? Bé, i molts llocs, la fontana de Trevi. Clar. Oh, el dato estava sense aigua i reformança, perquè tots els alumnes volien anar-hi. Estan arreglant. Aquí era el Perles, que es quedava a totes les monets com a gent tirada. Això. I el foró romano, també molt... I molt interessant, el barri del Trastevere, no sé si és a zona... Sí, és a zona, però... És com un matre, a París, no? Exacte, com així, més buèmia. Més buèmia, molt maco. Molt bé. El castell de Sant Àngel ho també. Però per fora ho vam veure. L'aigua Tiberina. No, jo refeixo que jo, si de vol, a l'any que ve, ho tinc previst. Perdam 10 dies per allà. Val la pena, val molt la pena. I a nivell de teca què? Què vas menjar? Vaig menjar... Què diria, saber-ho? Pasta i pizza. Pasta, molt bona, pizza, molt bona. I la veritat és que no hi ha res més d'especial. Bueno, gelats, uns gelats, això sí. Així m'ho han dit. Però és que als gelats a Itàlia... El tertufo sabeu allò a la Madalemba. Allò és bestial. Sortir-se allà amb unes lorzes... O sí que ara estem en procés de proveu. De pressió viquinina. A Florentia també l'ha impassat una brutalitat als gelats. Era una cosa que jo em tirava de cap. Vull dir que no, val la pena, val la pena. Bueno... Una de les coses que impressiona molt és el panteó, que tothom ja té la imatge, no? Amb aquella cúpula a la part d'arredera. El panteó. Ah, sí. Durant anys... Mira, no fa massa la revista nacional geogràfic. Sortia perquè comparava amb la cúpula de Florentia. Amb la de... Amb les diferents que hi ha al món. I fins no sé quan la del panteó, romà, és la feta de formigo. Sí. El romatge dominaven la tècnica de formigo. És la més gran feta de formigo. Perquè la de... La de Florentia, la cúpula de Florentia, està feta de... Hi ha una escaleta. De totxo, i ens sembla després... Hi ha una capa de... De plomb? No, no és aquesta. Perdó, en confonc. Hi ha vàries, eh? No, però el que és la Santa Maria de Fiori hi ha tota una vestida interior. Sí, és bestial. El panteó és una acumulació exacta. Amb aquest cas és com col·locar aquells casatons. I els casatons estan fets així, huecos, perquè no pesi tant. Exacte, exacte. Però l'idea de la cúpula, en aquella època, és impressionant com podien adaptar aquella forma espèrica. És el principi de les cúpules. Però una... Sí, sí, sí. Fins i llavors no pots trobar cosetes, però a la Grècia no en trobes. No en trobes. Allà hi ha una cosa de l'època misènica... És una cosa molt primitiva. No, és una bestial idea. La estructura que és cúpula, com a edifici, allò és romà totalment... No és que els d'enginyers civils romans era de l'Omillo que hi ha hagut mai. És que només que el veure, el pont del Càntara, per exemple... Sí, sí, sí. Allà està. Allà està, m'entens? I no, no caus. Ja no dic arquitectura... A la cua d'octa de Segovia. Jo me'n vaig aquí perquè això... Això caurà. Dóna pinta de fragilitat i en canvi fa dos mil anys que està allà. Lògicament, és una cosa que eren els millors enginyers, exactament l'adopte i els pares, tot el que una mica venia després. A l'època medieval, sobretot, quan no hi havia molts coneixements, que s'apareixen les capacitats dels arquitectes, o mestres d'obra, millor dit, perquè eren arquitectes, es basaven en llibres, tant de grecs com de romans, no? Des del Vitruvi passant per altres senyors que s'hagi acabat en aquests temes, en aquella època. Jo, quan vaig estudiar, és curiós perquè, a més a més, no només era això. Si no era gent que sabia a parcelar, o sigui, el primer que feien els romans quan en veien un lloc era enviar primer els... Ai, agrimençors, o algo així. Podria ser, amb sonar el nom, sí. Que eren els que parcelaven tot i començaven a dissenyar-hi les vies per... Reconeu-me que em recommenta civilitzar el territori aquell. I parcelar-ho tot i comptar-ho tot, i sí que no ha passat, eh? Ens comentaven sobre el batí cara. L'acordat de la màquina, la quantitat de gent que hi ha, que ens comentaven que pot passar 25.000 persones al dia. M'imagino. Els museus Vaticans anàvem com una mica en processó, no? Vull dir que és allò que, si vas a l'estiu, tu has de prendre molta. Vull dir que és un dels més... Quan és temporada baixa? Per què? Perquè ara és tranquil·litat. Escolta, mare, no sé si era temporada molt alta, eh? Però, bueno, val la pena. M'han comentat, però ja no sé si és cert. Correia un mita... que es veu que a la... Ah, s'empera a Roma. Hi ha fotos de tots els papes que hi ha hagut, imatges. I que només quedaven imatges lloc per col·locar-ne una o dos més. Això no ho sé. I corria l'agenda que, quan s'ha quedat en plí, jo era el fill de la Cristiana. Això no ho vaig. Això m'ho ha comentat algú. No ho he sentit. No sabia això. Potser perfectament, perquè hi ha moltes agendes d'aquest tipus. Sí. Molt bé. Doncs estem a sobre de fons per ser el senyor Michael Jackson. Sí, avui fa 5 anys. 5 anys, que mort, que va morir. Per tant, vull dir que... El traiem al record, serà sempre, crec, un dels genis de la música. I després escoltarem el mitjà... És curiós, Marco, dius. Perdó, em prometo un comentari. I és que, quan envida del Michael Jackson, normalment hi havia la realitat, Michael Jackson prins. Sí. I, noventa, el prins se l'ansalçava com a un gran músic. I ara, més aviat, està passant el contrari. La música que fa el prins ja ningú l'escoltarà. Ningú l'escoltarà, ningú l'escoltarà. Però prins és molt bo. Sí, sí, sí, sí. Va traient coses, però les queden molt localitzades allà. És una miqueta, doncs, com a molts artistes, que abans arribava tot i ara no arribava res. Ha quedat molt com un artist per minoria. Exacte, com molt alternatiu, imagino. I abans era un músic de masses. Clar, clar. Però, clar, perquè feia música més comercial. Home, ja es veu que és un virtuós de l'instrument. Totalment. A part d'això... Els dos, crec que eren virtuosos en els seus àmbits. Era diferent. I sobretot amb la veu, tenint les veus prodigioses i uniques. Em pensava que el Michael Jackson potser ha de donar més... El que el cinema es diu és làstic. La posada en escena, l'altre era més... Sí, també, però era més kitsch. Exacte, però encara ja sí que vaig veure el Disney Note, que va ser l'últim documental. I serà com fos, perquè era un divo, era un pedante. El tio anava... però el tio, com pencava? No, això no li pot retreure. Això ningú li pot treure. Vull dir, estava per tot, controlava tot. Fins a caure exaust, tornava a repetir, feia... I ningú li demanava res, perquè era com un deu. Però tenia darrere tota l'equip, però no s'atrevien. Sí, no usaven passar-se el millor, perquè també tenia els seus punts de personatge. Vull dir que s'enfadava i tal. Però realment em va cridar molt l'atenció. Vull dir, com s'ocorrava, com a 50 anys, ballava d'aquella manera com cantava igual de bé. Perquè el cantant directe, fer les proves, era espectacular. Vull dir, és un tio com a 50 anys, estava... Vull dir, molt mal més per al tema, sobretot, del que són les pasties per dormir. Però, en canvi, ell, com a artista, es seguia sent un artista, és com una casa. Aquest home va destrossar el pare, es veu. Ah, aquell home es va passar quatre pobles, home, sempre, amb tots. Els grans potser que no van portar el prou bé, potser eren més grans, però ell el seu petit. En qualsevol morir ell, deia, en 50 eras. En 50 clavats, en 50 clavats. Tirem endavant. Doncs ara ens anem de Roma a Zaragoza. Que bien. Els de Zaragoza diuen, sí, és l'única paraula que s'accentua tot. Zaragoza, és que... Fa millor dir-ho. La conya és mateixos. Pensem un viatge que teníem pendent per veure la ciutat, que jo feia temps anys que no havia anat, justament per una jura de bandera del meu cunyat a l'any 78. Jo vaig quedar una mica saturadeta. I llavors, el tornava a ser una mica amb una persona d'allà, porto els llocs, es va ser una barreja entre cultura, gastronomia... I una mica ha sortit de nit. Així estic fònic. Llavors, entre Sant Joan i tot això, la cosa ja va malament. La cosa és tan que, realment, la para artística està prou bé. És la cosa que s'ha de descobrir. Perquè a part de la pilarica, que tothom va a la pilarica i tal, doncs hi ha quantitat d'eslècies, modejars, modejars, neo-modejars... Des del segle XIV fins a actualitat, hi ha moltes i molt interessants. És molt més maco, però el pilar és espectacular. Per tot el que comporta... Quina generès, perquè ara no recordo... Barroc, barroc, barroc, barroc, barroc, barroc, barroc, barroc, barroc, barroc... Barroc, barroc, barroc, barroc, barroc, barroc, barroc, barroc... Sí, que les 16 a 17, no? Sí, però a ver, exteriorment està bé. A mi m'agrada exteriorment. Interiorment és una mica pastisset, perquè està molt... Sí, però és imponent. És un barroc que et tira cap enrere, no? Vull dir que dius, ostres, que és això. I llavors, bàsicament, el que és molt curiós i simpàtic, això ara no passa res, no? Però si s'apiguessin els seragossants. Ho sapran, imagino, que a l'altar major és el de mi aforment i el que d'acorda tot el voltant de la Pilari, que és de Carles Sales, que són catalans, o, me n'ho sé, de l'altra manera. No, no, ho deuen ser, ho deuen ser. Però et dius, ho deuen que allà, no, que no et diuen res. No, faig roma, perquè és una cosa d'aquelles que val, que fa gràcia, perquè dius, jo, allò, organ d'on la llaga i tal... Dius, sabéis que esto de aquí... Miraven així, perquè hem anat amb amics allà, molt simpàtics, molt bona gent. La gent en general és molt bona penya. Cambre és la gent del carrer, una foto molt amable, és i tal. Això és molt important. La part de les saleses mudejers és interessantíssim, perquè hi ha saleses precioses, que amb unes decoracions i uns detalls, és molt àrab, és el concepte que hi havia allà. El tema de menjar, la vida és que si et porten els llocs a dins, com tot, vull recordar el dissabte al migdia que vam fer dina de tapes. I, clar, dius, tapes a seragossas, si és clar, però no és... És típic, però és més típic potser... Granada. Exacte, granada, logroño, Burgos, San Sebastián... Escolta, va ser potser la millor vegada que hem menjat tapes. Mira que ha estat aquests llocs. Molt bé, molt bé, molt bé, molt bé. Què és el típic d'allà, per menjar? O és una mica de tot? És que allà vam menjar sardines ràncies, que es diu que està boníssim. És com si fossin... Com si fossin sardines, com si fossin arenques. No, però a mi hi posen l'història, vull dir, hi posen amb tomàquet i no sé què més, i està boníssim. I els músculs, aquells farcits, també, estigues. Estigues, em sembla, estigues. Aquells que fan com rebossats. Com rebossats, sí, això es veia bastant. Però també el que fan, com una cosa que es deia sobrinos, que eren com solomillo, enfuar i no sé què més, hi ha coses com bastant elaborada. I no, molt bé, i llavors, el típic, aquí hem d'anar a prendre les escopinyes, no, aquí hem de prendre les gambetes. Perquè ja ho saben. Jo fa 25 anys, que era quan vaig fer l'Emili, moltes vegades evitàvem en aquests llocs, anàvem a un lloc que sabien que ens fèiem pan-tomaques. No, clar, clar. Posa que si enganxaves el camarer despistat, et trobes rodantxosa-tomaques al pan, no? I ara quedaves mirant, dic, tu ets nou. Tu ets nou i no ens coneixes. I el venia l'amo, no, això és pan-tomaques, que són catalanes. Ah, vale, vale, vale. Que t'expliques, no? Realment és això, que realment és un lloc... El que havíem de dir, no? El meu cop ja tenia bastat, on deies que això del tubo, que és el famós barri, que anaven els mexicars. Sí, a més que no anàvem massa, perquè... No ens ho podíem permetre. Perquè tampoc eren barats els tapes. Clar, no, clar, evidentment que no. Llavors anàvem a altres llocs que ens eren més econòmics. I de fet anaves el que es diu el rotllo. No sé si encara està. No, és que és un espai que em va dir la meva companya, perquè això quan et vinguem, perquè no m'he entenit temps, s'entén una cosa i l'altra, no? Doncs la final és impossible. Sí, ara no me'n recordo gaire, però si el tubo estava a la part, tocant, és a dir, a la pilarica, el rotllo és pujant una vinguda molt ampla, que hi ha unes arcades, uns pòrtics al costat... Ah, sí, el passeig d'independència. Sí, pujant allà amb una, una, una... Ah, i vaig estar tan bé, sí, vaig estar bé. I era un carreró traveser, que eren tot de garitos de festa, que de dia no te n'adones. Que toquen la guitarra, que canten Jotas... L'època meva era més aviat discos. Ah, vale, vale, vale. Allà era festa quartalària. Jo no m'imaginaven els soldats, anar a sortir de festa. Un o dos cops hi vaig anar. M'han dit que el tema famós del tubo, que abans, que era bastant perillós, una gent d'allà, que era un barri fumut. Sí, era molt tipus rebal. Exacte, i ara està la cosa guapíssima, uns bars com seria Gràcia... Sí, jo me'n recordo. Els soldats no entraven massa per evitar merders. No entraven massa per evitar merders, això és veritat. I l'experiència ha sigut molt maca, bàsicament per això, perquè és una... A part que tot sigui dit, tot és... A veure, que entris a Escar, però és molt més raonable econòmicament tot parlant. És una mica més tranquil, que no tens la por de que et fotran un clatalló. No, no. Però, realment, tot... És una ciutat que és bastant acollidora. Jo la pensava més lletxota. Què vas haver de fer a Goza, el pilar? Hi ha més coses per veure. I a part d'això de museus, també, que jo ja no vaig entrar, el de Pablo Garga i jo, el de Pablo Serrano. Hi havia una exposició allà. Vam passar per què? Potser aneu a veure el Palau de Sàstao, que és molt xulo i tal. Hi ha una exposició de pintura espanyola de segle 1920, que a mi se'n va caure, però vull dir... Una bestiesa zulu a gas, maria fortuny, russinyols, vull dir catalans, i vull dir sorolles. Vull dir... I està allà, a més, oberta al públic. Una exposició d'Agoia, perquè ja tenen bastant d'Agoia. Sí, m'aclar. Home, què vols que et digui? Barcelona potser és una mica més minsa amb certes coses determinades, no sempre, però que allà semblava que era gratuït. T'havia d'accedir a tot arreu. Vull dir, amb una tranquil·litat per veure el món de l'art gairebé. I el que era bestial, i ja ho deixo, perquè si no també depenies, és l'Alhaferia. És l'Alhaferia, on està la Diputació de Dragó. O en les Corts d'allà, com aquí fos, seria... No el Parlament de Generalitat, no, seria més el Parlament de Catalunya. Doncs té un edifici... Ara, del segle X, retocat, evidentment, que t'assegiria dins i dius, però estic de l'ambra gaire bé. Més autèntic, vull dir, retocadet, com tot, no? Però amb unes decoracions, uns sostres d'aquests de Mudejerez, que és cert que vol l'anima al terra, no? I al diumenge gratuït. Ja pots anar a l'Itàlia i això. Si aneu a Saragossa, sobretot l'Alhaferia, que no fan ti, i la seu, per dins, és espectacular. Es van deixant entrar dos minuts, perquè fan missa constantment. O et quedes a la missa o no et quedes a la missa. Però dos minuts i et persegueixen per dins. Hi ha quarts de seguretat que persegueixen. Vinga, fora, fora, sí que de la missa no... Però mentre es fan missa no deixen ningú. No, llavors es fan constantment, perquè allà són molt religiosos. És el que anava a dir allà, molt de veatisme. Molt de veatisme, molt, molt, molt. I el militar, no sé si vas veure presència de molts militars. No? Potser la cosa ha mig anat. Ja he canviat, perquè tampoc. Les militars són... Són oficials. Clar, són de professió. Això volia dir. Quan jo estava, només a la carretera que va de Huéscan, hi havia los Leones, l'Acadèmia, San Gregorio... Eren 4 o 5 quarts, només d'aquell tros de carretera. A dintre hi havia més quartels. A la carretera que va a València, a Gateroel, més quartels. O sigui, allà hi ha el dissabte, i al principi de feyor de l'Emili, que era obligatori anar a tots de militar, torriaves al centre de Sargossa, i semblava un altre quartel més de la gent de passeig que n'acorria per allà. O sigui, era espectacular. Ara, jo suposo que el 9 quintes, doncs la cosa ja ha baixat molt, i la gent surt de paisà, i no es distingeixes. I més avui dia, que a més o menys la moda de portar els cabells, és de tota mena, i aquella poca, si veies un repat, ja sabies que era un militar, la gent no repava. No n'hi ha. I per acabar aquesta secció de viatges, Elna. Doncs anem a la Catalunya del nord. Sí, doncs seria per situar-nos tirant més amunt de Coll Lliure. Una miqueta més amunt de Coll Lliure, que hi ha Argelès i Elna. I allà nosaltres vam fer una visita. Primer vam començar per la Catedral, de Sant Aulàlia. Després vam anar al museu que es diu Josep Narró, que és un pintor que bastà també ara ho parlaré en els camps, en aquests camps de concentració, i totes les pintures tenen a veure amb l'horror de la guerra. I després vam anar a veure el que s'anomena la maternitat d'Elna, o a vegades s'anomena la maternitat suïssa d'Elna. Sí, perquè era suïssa. Llavors, a la Catedral, jo el que em vaig quedar molt impressionades és amb el claustre que hi ha, molt ben conservat, de planta, això ho sé, ara més el xesco, del claustre de planta quadragonal o el com... Seria planta centralitzada, vull dir, quadrada, vols dir? Sí, quadrada, més o menys quadrada. Ah, no, trapezoidal. Sí, em recordo que tenia com uns braços com torts, oi que sí? Exacte. Val molt la pena. El trapezoidal, seria això. Després vam anar al museu aquest, el Joan, que jo deia... Ara no sé si és Josep, si és Josep Narró. Llavors el que hi ha és una planta, en la qual tu comences a callar, imatges, per exemple, de soldats, però tots són dibuixos, eh? Sí. Ens estem imaginant el fons, així, un color com de fusta, i fet amb tinta xina, o... Vam anar? Però no és ben bé pintura, són dibuixos. Dibuixos, sí. Horrors de la guerra, doncs nens... Com grabats, a la millor, no? Sí, alguns són grabats i alguns no. Ah, vale. Però llavors et pots imaginar, doncs, les trinxeres, et pots imaginar un camp de concentració, et pots imaginar els ulls d'un nen amastat, doncs així, bastant d'agonia... Llavors vas a visitar, que està com una mica a les afores, això que s'anomena la maternitat d'Elna. Bueno, la maternitat d'Elna es va afundar sobre... Bueno, va ser d'agut el 39, com va caure a Barcelona, tota la gent que va voler marxar i creuar a la frontera, no? Doncs, bueno, en principi van quedar, per dir algo, confinats a diferents llocs, però la major part de les dones que anaven a parar aquesta maternitat són del camp d'Argelès, un camp en el qual la gent, a mesura que anava arribant, allà no hi havia res. No poden estar més orgullosos, els francesos del tracte. No hi havia ni cabanes, no hi havia algú... A la Sorra, allà, com pot. Sí, sí, era una passada. Llavors aquesta dona que es diu Elisabet Eidenberg és Suïssa, va morir fa unes famoses. Sí, el 2011, i aquesta va venir aquí a Espanya per la Guerra Civil, venia a l'Associació d'Ajuda de nens de la Guerra, va venir aquí, va arribar el 37, i va estar desplaçada cap aquí, cap a la Catalunya Nord. I llavors se'n van a donar que no fa falta corremassa per a donar-se que les dones embarassades que estaven en aquest camp de concentració d'Argelès, és la probabilitat que els nanos n'esquessin amb certa... Els morísin. Un 90% dels nanos es morien. Amb aquella època. Llavors allò el que va fer és, a través d'aquesta Asociació Humanitària, hi havia com un palauet allà mig abandonat, va reclamar una mica per dir alguna cosa, que la reclessin una mica, i tot això a través de l'Associació Aquesta Suïssa, que representava que ens venia a ajudar nosaltres. Llavors va establir tot un protocol de manera que la major part, suposo que no devia ser per totes, però les dones embarassades poguessin anar aquí i tenir els nens a... I en sembla que s'estaven fins que tenien un anyet o dos, ja els donaven de menjar. Allà posava... Sí, allà posava 8 o 9 mesos, bueno. I llavors la idea era, doncs, les dones que arribaven allà, amb un estat nutricional, psicològic, etcètera, primer, que poguessin donar els nanos, bueno, allà que tu quan arribes d'aquest museu, que és el palauet aquest que l'han explicat l'història i l'han rehabilitat, el primer que et trobes és de dalt a baix tots els noms, uns 600 nens, que van néixer allà. I llavors et diuen, aquí és un tenací, no els nens, però allò no era ni Sarra de Pars, ni res, allò era una habitació, hi havia uns 50 llits, i llavors el que es dedicaven era, si la mare no podia nutrir aquest nen per les condicions que ella tenia, doncs, les altres, que hi vien allà, doncs donaven de mama en aquests nens, no? Tenen dades. I llavors també revien, a través del corador humanitari que hi havia, llit amb por, llit condensada, etcètera, i es dedicaven a cuidar aquests nens, a cuidar les mares a nivell psicològic, llavors tu arribes allà i què et trobes en aquest museu? Doncs totes les imatges de mares, allà amb els seus nens, aquests nens es posaven com a dins d'unes caixes, perquè no hi havia en cotxets, o de cistells, és com si dius que fessis un cistell d'anar a comprar, però amb una mida retirada i gran. Ja posaves dins, allà una mica reclaves? Sí, els treien a fora, i una miqueta és un homenatge a aquesta dona, perquè es veu que aquest palauet va estar... Bueno, durant la Segona Guerra Mundial, quan es va acabar, també van néixer com un cent, aquí he llegit un cent nens de famílies joves, però després aquest palauet va quedar, com padeu, tirant. Llavors, un vitreller així, bastant apel·la, el va complar, i després resulta que un home del poble, havia nascut en aquí, i llavors li va explicar l'històries, va buscar aquesta infermera, perquè era aquesta dona se'n va anar, i no va dir mai més res. Bueno, després li vam fer una sèrie d'homenatges, li va donar la creu de Sant Jordi... I llavors tu quan arribes aquí, el primer que veig és un vídeo d'ella, que explica com es va fundar tot allò, i bueno, val molt la pena. També s'ha escrit un llibre que es diu, evidentment, és la maternitat delna, que l'ha escrit la Sunta Montella, i bueno, el que també impressiona és que a la part de dalt d'aquest palauet, o sigui, la part de dalt tens tota la para aquesta, la maternitat, i la part de dalt són dibuixos fets per nens de com havien viscut la guerra, però recullits de molts països, per exemple, en nanos que han viscut la guerra de Vietnam, com dibuixaven allà, jo que sé, soldats mosos, o gent que li tallaven el cap, no sé què, hi ha tot un recull de les diferents guerres que hi ha hagut, i com els nanos han interpretat aquesta guerra. Llavors hi ha hagut una parella de persones jubilades, en recordo els noms, que s'han dedicat a buscar aquests dibuixos i a fer, doncs, concentrar-los en allà. Jo penso que... És curiós, de la pena, això. S'ha de visitar, de la maternitat delna, penso que no està prou... Promocionat. No, i que és, bueno, memòria històrica, i que val molt la pena, i que val la pena saber els horrors que hi ha. Els francesos no deien res sobre el camp de concentració. Jo llegir tu, tu saps millor que jo, però aquells que es van tardar molt a obrir la front, a deixar-los passar... I quan es van deixar passar, després van dir, bueno, es van agafar amb aquelles xarxes que posen a voltant de fer el ferro, en aquest camp i no es podien... No es podien morir, no es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. Es morien com conills. Allà posava tuberculògics, disenteria... O sigui que els francesos... I els homes, els deien cap Espanya a Franco, o cap a l'Elegió Estrangera. No et donaven alternativa. Doncs mira, convidem-me que la gent... A mi que doncs vagi a veure... Està bastant a prop de coll lliure, potser una hora de coll lliure. Abans era típic l'escursió d'aquesta coll lliure, a veure la tomba del Machado. Sí, exacte. És que el Machado també va fugir i es moria allà, i la mare. I no sé si va morir primer la mare o ell, i no li van dir que algun dels dos s'havia mort. Per diferents motius. I això m'ho van explicar quan vaig anar a veure la casa... o m'havirà a Segovia, a l'Antonio Machado, i anava a casa museu de l'Antonio Machado a Segovia, i ens ho explicaven. Que es van morir els dos, no sé si es van morir primer ell, i de cap d'uns dies es van morir la mare. En aquí, jo he trobat que 353.000 persones van marxar a peu des d'aquí, aproximadament, amb res. No veus les imatges amb la típica... Saps la típica maleta, aquella vella i tal? A peu que, per marxar de... Si mires la perica que hi ha al soldador de Salamina, allà es veu com la gent fugia cap a França, i els amatrellaven els avions pel camí. Això és per desgràcia la història de la guerra, no? Molt bé, doncs, en res, ens queden 25 minuts, encara, i el que hem de fer, i que fem recordatoris, recordem que abans d'ahir ens va deixar en Amàriam Atute, 88 anys, magnífic Olvidador Rey Goduc i la gent que vulgui llegir-lo, és una meravella. I el que farem ara és escoltar re un minutet, perquè el temps ens agafa, com sempre, d'un grup que fa 24 anys que es va separar, que ens ho va fer passar molt bé, i la cançó s'ha de veure qui és. I don't a me, I don't a me, Take me dancing tonight. I want to hit that heart. Yeah, yeah, You put the grey skies out of my way. You make the sunshine brighter than a dark stage. Turn the bright spark into a flame. My beats ferment and never feel the same. It makes me crazy when you act so cool, come on baby, let's not fight, we'll go dancing, everything will be all right, wake me up, before you go go, don't leave me pain all the life, and yo yo, wake me up. Doncs jo tenim, com es diu en David? Guam. Guam, molt bé. I la cançó es diu a wake me up, before you go go, que a part serà de què va sortir el famós Jos Michael, que ha triomfat el que ha volgut, però en canvi, a l'altre, a l'Àndriu Richley, que es deia aquell senyor, no va fer res. Va treure un disc quan es van separar la poca estona, que anava així com de cowboy i tal, no sé què va fer, pobre home. En l'època també hi havia un grup que es deia The Comunars. The Comunars. Amb el Jimmy Somerville. Sí, sí, sí. The Somerville, com es deia l'altre? L'altre em recordo. Aquests van ser The Comunars... Érem més quets, aquests eren més. Total. No, això segur. Va començar com a Jimmy Somerville, va ser després The Comunars i després van ser una altra cosa, no me'n recordo ara, però va ser com 3 rups diferents. Bronskivit. Bronskivit, sí. Es van dir també en temps, no? I era un mica més tecno, però la música estava molt bé, era una mica així, es buja rada, però estava molt bé. Aquest, juntament, jo es feia Shop Boys i els que dominaven l'època. I també uns altres. Sí, també. Clar, i és que una mica... Aquest encara és tan enactiu. Aquest és tan enactiu. Però també és com diem, no? Va tenir uns 80, 90, molt bo. Les mires i dius, t'ho he fet una faccia. Però és que sempre han sigut així, sempre han sigut aquestes cares i pàbides. Ja, què dius? No, ja té una edat. Si estan tots grasots i... Sí, sí, sí. Ja no veig... Però clar, és la seva... Jo un dia els vaig veure i és que no és molt... Bàsicament el que toca el piano, com es diu, a Cris Louro... El que toca el piano, aquell és com una mena de cosa que per molt que caigui, mira, que sona jo i és potentíssim. I no, no. A mi l'altre també és molt una mica, però tampoc no gaire, eh. És com una decidia... El revival d'Amecano, que s'han fet d'algú. No sé si va que va això... Bueno, per què vols dir la Laura de Teatre? No, no, no, no, no, no. Grup ha tornat a revifar una mica, però... Bueno, van sortir a l'any 2000, em sembla, però ja està, ja està. Llavors han anat a Roja a fer discos i tal, al Nacho Cano... No, no, no, no. Van fer, no sé, un parell de temes, però no van tirar. Ara es volen tornar a juntar, però... Per què? Sí. Molt bé, doncs vinga, doncs seguim amb el cinema, Jack Ryan, David, això del que fa de les somres, què tal? Bé, el cine està dirigit pel Kenneth Branagh. Ah, molt bé, no? Sí, què diràs? Sorprès, sorprès, sí. Passa, jo crec que hi ha pobra... No està fent pel·lícules com les que havia fet el seu moment més àgid, no? Frank Itzten o Hamlet, que allà era... Allà era espatradant. Espatradant. O, inclús, molt sorolls per no res, que eren comèdies... Si m'apures, lleugeres... Si m'apures, lleugeres... Morir todavía, te'n recordes d'aquella pel·lícula? És una pel·lícula que l'avui repassem. O els amics de Peter. Que era un homenatge a Hitchcock. Els amics de Peter. Els amics de Peter. Això està molt bé, això. Sí. Però bé, aviam, aquest home té un saber. Un saber de fer cinema, que no és un qualsevol, aviam. Les coses com són. Tu mires la tor, per exemple, de la sèrie aquesta, que van estrenar fa 3 o 4 anys, la primera, que la va diger, i també... Hòstia, té... I té un... Té algú, allò, aquell film, no? Aquesta salinota, la seva empremta. Tot i que està encasallat per la trama, pel personatge, i per tot plegat, però li dona una presència. Amb Jack Ryan també. O sigui, s'ha ficat amb el cinema d'acció. Jo ho trobo, mira, escolta. I no ho fa malament. No, no ho fa malament. Ell surt també com actor, com un dels papers protagonistes, que és un mafior rus. I la trama ens explica, diguem-ho així, recordeu la saga, Jack Ryan, va començar a interpretar-la el... el actor aquest, que són tots germans. Com es diu... Ah... El... Sí. Bueno, era igual. Ja en sortia el nom. Sí, sí. Sí. Ah, vale. I després la va interpretar el Harry, que són fort. Vale. Sí, el Jack Ryan sortia a la casa d'Octubre Rojo, que sortia al... al Sean Connery, i al Alec Baldwin. Sí, senyor. Ah, vale, vale. I va ser el primer... Em sembla que estaves amb una novel·la, però no et feies d'aquí en auto, eh? Després ho va interpretar el d'això, el Harrison Ford, amb diferents... amb pel·lígraf minente i dos o tres films de la saga, i es va tallar aquí. I després ho va... Ara hem fet una mena d'origen, però origen seria enviatat als anys 70, perquè tècnicament seria més o menys paradat, no? Però, bueno, enviatat ara, com si ara comenciés el Jack Ryan, fitxat de la Guerra d'Afghanistan, i fitxat en així, una mica, en calçadoret, doncs a la CIA, no? A la CIA, com espia... per espiar un magnat rus de les comunicacions, que, bueno, que intenta... atentar contra... contra els Estats Units, no? I bé, al final... veiem... només et diré que... dius, ja està, ja ha acabat. Això vol dir que... És trapidant. És trapidant, no para, no para, no para. I quina pel·lícula més curta, no és curta, una durada normal, hora i mitja, així. Ostres, això vol dir que el film... Sí, va tirant... Està bé, està bé, està bé. Ciutadans dos personatges, dos actors, que dius, que fa aquí, no? Una, el Kevin Costner, i l'altra, la Keirah Knightley. Que dius, que fa en cameos. No, no, són... Seguraris o... El que fa a la Jack Ryan és el Chris Pine, que és el que va fer això de Star Trek. I el Kevin Costner, i la Keirah Knightley, i el Kenneth Branagh, són els quatre punts, les quatre potes en què se senta, no és la trama d'una film. No, no, clar, són actors... Ostres, enganxo i en força, no? Per molt que alguns d'ells estiguin amores baixes, com el Kevin Costner, però no deixa de ser un actor, estres en punx. Per mi se m'ha estat amores baixes, Kevin Costner. És la meva opinió. No, jo no, però bueno... És que jo... No t'agrada mai. No t'agrada mai. Però quina pel·lícula que Kevin Costner ha estat bé? Bailando con lobos. Però és avorri de la pel·lícula que ha estat mort. Bé, no ho sé. El guarda espaldes? No, a mi aquesta no és la que m'hagi més. No, no hi ha res a dir. És que Kevin Costner, no? Bueno, tampoc ha fet grans pel·lícules per lluir-se, no? Exacte. Més aviat pel·lícules cutres, no? Exacte. D'allò del Water, com has dit, allò de l'aigua, no cosa bona. Waterworld. Ja van sorrar una productora, però... Abans, amb això, fill... Clar, clar. Però bueno, aviam, és d'aquells que a mi no em fan nosa. A mi em fan que veu i puig corrents. No, a mi no. No, tot el que ha fet no m'ha desagradat. M'ha deixat sentat a la cadira. Potser m'ha mantingut indiferent, però he anat veient. I aquí, aquí, el paper és aviat... Potser dels quatre és el més... El més curtet, no? No, no surt, no té tanta presència. Té més presència i la que era en Aigli i el que n'és Branagh. Molt bé. És el resultat del paper de Dolent. Ja li mola, això, eh? És un film bé. Ara, abans, no. M'agrada molt sobre panorres, no. A Hamlet, tampoc. A Frankenstein, el paper dramàtic. Sí. Però ja està, no hi ha més. Sí, per passar l'esconèixer. Sí, per l'Histiu, també, de miqueta, això hi ha un DVD, que hi ha d'estar a punt de sortir. Molt bé. Doncs anem a una mica més sèrie. Vull dir que no és d'antacció a contrari. Són dos actors que apareixen solament per a l'escenari, que és la Venus de les Pieles. A Maglès venen infurs, i amb austríacs, perquè això venen infils. És perquè la forma una mica... Ho dic perquè és un llibre, tògicament, que, per tant, és un llibre de l'any 1870. Té un idò. De sis. I que està escrit per un senyor que es diu Leopold de Sager a Massoc. I això de Massoc s'ha de sonar alguna cosa. Massocíssim. Exacte. Allora que el marquès de Sade estarà de la servisme. El senyor aquest és el que ens porta a buscar aquest element. Per tant... És quedar l'altre que recibe, no? És Roman Polanski. Llavors entravem en aquest món sempre del Polanski, que no saps ben bé si solitat, si no solitat, on el sexe té un... No el sexe explici, sinó una mica la mentalitat, una mica aquests móns terbuls. Doncs, en aquest cas, Roman Polanski torna a agafar a la seva dona, l'Emmanuel Segnier. Segnier es diu? Emmanuel Segnier. I un senyor que jo l'he vist alguna vegada, però el tenia a part que és Mathieu Almaric, que és un magnífic actor. Vull dir que quan el dius, sí, ha fet pel·lícules franceses, bàsicament. I són els dos sols, vull dir. Arriba una actriu, que és l'Emmanuel Segnier. Segnier, no? Segnier o Seigner. A un teatre, no?, on està l'autor, justament allà, on s'acaben de tancar per marxar i tot això. A qüestió que arriba a ella, és una dona vulgarota, va així, feta una mica d'aquella manera, vestida, maquillada, excessivament. I llavors, quan arriba a ella dins, que a dins que marxa, no sé què, llavors, ella li comença a dir que ve justament a l'audició de la Venus de les Pieles, la que estan preparant. I a partir d'aquí comença a tenir una mena de relació, inicialment, de menjar-la per dir com tenia aquesta desgraciada que havia aquí a fer l'audició. I llavors, ella comença a demostrar-li d'una forma o una altra que domina el paper. Mira que a mi també la Manoel Sengdera no m'acaba de rematar. Està bé, ho fa bé, però aquí fot un paper, vull dir, un paper bestial. I el següent és que, quan ella està imitant aquell personatge d'època, que és la filla Cap, la dona dominant, del que serà aquest personatge, vull dir, canvia de registre, de veu, de cara, de tot. És com dues persones diferents, la vulgarota i aquesta persona. I mica en mica és un joc que l'autor, que és la filla Cap al director, s'adona que aquesta dona sap molt vull dir que domina el paper i van entrenar en un joc que al final es confon realitat amb ficció. I és aquesta combinació que acaben tenint una relació masoquista amb aquell escenari que tòricament és fictici, que t'està representant l'obra a la vegada, però que també s'està veient que ella li va al paper de dominanta i allà el paper de sumís. I a cosa, i llavors al final et deixo una mica així, que deixo una mica així, de sabut, de què ha passat, per què ha passat tot això? És una qüestió purament que les relacions de persones són molt complexes i aquest serà ajuntat i han arribat a aquest punt, o hi ha alguna cosa més per part d'elles, que sembla que hi ha un motiu de ser això. Bueno, la pel·lícula és imensa, no surten de la... És una hora de teatre, gravada, per dir-ho d'aquesta manera. Vull dir, enregistrada. Vam fer l'obra de teatre aquí, recordem, el Joan Joan. Exacte, sé que la van fer, ella qui va fer-ho, te'n recordes? Perquè ella de Sebastià... Vam comentar, però no recordo el nom. Us ho buscaré perquè m'agradarà saber-ho. Bàsicament per mi mateix, perquè clar, em sorprèn el paper femení d'aquesta obra, perquè és immens. I aquesta dona, que a mi tampoc m'agrada la gaire, que se m'ha sigut una mica de sexi, molt voluptuosa i tal, ho fa que ni calcat. Però tenim 13 minuts, hem de parlar de Madre Hijo i de dos pel·lícules més. L'Ordes. Bueno, Madre Hijo és una pel·lícula d'un director romanès, Calim Perternetzer. A veure, de què ens parla? Situa la pel·lícula a la romania actual, o sigui, llavors tenim una dona d'uns 60 anys, en la qual el seu fill, ha agafat una parella, el seu fill té uns 30 i pico, ha agafat una parella i veu amb una noia. Comença la pel·lícula i tu veus que té una dona de fer feines i aquesta dona de fer feines la té a ella i també la té el seu fill. Llavors, ella es dedica, ella està com infal·lís, amb el sentit que el seu fill ha marxat de casa, es diu, i vol saber sempre què fa el seu fill. El meu fill, el llibre que li vaig regalar, tu veus si el té a la tauleta. Té com una sèrie de... Un control absolut. El truque... Llavors, aquesta dona, és una dona que representa que té un cert nivell social, no podem dir, i té aquesta vida fins que el seu fill té un accident per treure tot el paper de mare, podríem dir protector, etcètera, etcètera, i intenta, per tots els mitjans, que el seu fill no vagi a la presó, no? Llavors, també es veu molt tota la part, aquesta, d'un cert nivell social, una certa corrupció a nivell policia, que de diners, si jo tinc diners, puc canviar l'informe perquè jo tal, perquè jo et faig xantatge. Es veu també una miqueta aquesta idea... D'aquesta idea, sí, vull dir de la societat... Però de quan d'ara, o de la era... No, no, la situa... Doncs ara, jo penso que és ara. Home, és que ja deus ser en país com aquí. Jo hi vaig anar l'any passat, de vacances a Romania. Amb bosses de pobresa, però... I què? Això que diu, si tu estàs a Bucarès, trobaràs una ciutat moderna, i quan surts d'allà, la gent va en carro. Va en carro pels carrers per traslladar-se. Vull dir, veus, a la mare de família, amb els nens darrere... I aquesta pel·lícula, la idea, una miqueta, és que la mare pensa que com el protegirà i anirà a parlar amb qui sigui. Per tant, recuperarà, per dir alguna miqueta, el fill a nivell de dependència. Perquè aquesta dona té una certa dependència amb aquest fill, no acaba de deixar-lo. I ell juga una miqueta al paper, de dir, bueno, ell està acostumat a que la mare li soluciona els problemes. Ja. I una miqueta és el tireia fluixa entre els dos, fins que, bueno, al final, ell diu, he decidit que la meva relació, tal com la tenim amb la nostra relació, l'hem de canviar. I una de les coses per donar un detall, diu, no em truquis més. Si jo vull parlar amb tu, i et trucaré... Com trencar aquest vincle d'una forma definitiva, vull dir. Sí. Una pel·lícula, és una pel·lícula en la qual hi ha totes aquestes relacions marafils que a vegades no acaben com d'estar clares. Molt interessant. Va guanyar l'os d'or de Berlín. De Berlín. Una pel·lícula molt interessant, fosca, perquè amb molt poques imatges externes, perquè o estàs a la comissaria de policia, o estàs a casa d'ells. I llavors el marit de la senyora aquesta, per dir alguna pinta re, les ordres de la persona que diu ella, una persona dominant. Però una pel·lícula que val molt la pena. El cinema romanès val la pena. Val molt la pena. Aquella pel·lícula que anava a l'avortament, que era 6 mesos, 3... No sé com anava. Allà és brutal. És brutal. I el que dius tu amb aquella mena de brutícia. No és com dir-ho. Sí, és com fosca. És una forma de fer cine molt concreta. Sí, el que fa molt el director, que també és que inicialment tu comences a veure la pel·lícula i veus que la càmera és molt molt. I tu penses això? Serà al principi? Doncs no. Tota la pel·lícula va movent, saps, que normalment ara no es veu molt. Un maridós i mujeres. El que es diu és la càmera a l'obra. Es veu molt. Es veu molt com va movent la càmera i arriba un poc. O potser cap paris. Potser cap paris, però suposo que també vol lograr l'efecte. Doncs ara anem a una pel·lícula que ha tingut molt poc èxit aquí. Sense pena ni l'òrea que es diu Memoria de mis putes tristes, literalment. És un llibre de Gabriel García Márquez. No sé si algú l'ha pogut dir així. És una mena d'alter ego d'ell. És una mena com deien que és un alter ego. Estem parlant d'un personatge, un nonagenari, un senyor que compleix en 90 anys, escriptor que viu a Barranquilla. I que, a partir d'aquí, la seva ell recorda, aquest personatge, que mai entès l'amor, 3 etapes de la seva vida. Bàsicament, la seva infantesa, la seva maduresa de 40 anys, i la seva belleza, en 90 anys. Llavors, el nexa d'unió és la Géraldil Chaplin, que és la madame d'una mena d'imatge, d'aquests carrers a Barranquilla, i com ell, des que era molt petit, per equivocació va entrar en un lloc i una prostituta, a més aquelles prostitutes caribenyes, negres, espectaculars, no? Gràcies, no? Li va fer gràcia agafar aquest nen i, simplement, al contrari, ella violar-lo a ell. I la reacció contrària no seria de dir que tinc pos a la contrària, a partir d'aquí, es va convertir i em perdó amb un putero tota la seva vida. Exacte. I llavors no volia saber què va passar a les dones, no? Llavors, la pel·lícula en sí té un encant. És a dir, dins del que és la demàtia que pot ser crua i tal, és una mica com es mou tot això, no? Surt la, molt curiós, la Olivia Molina. Sí, l'Àngela Molina. I l'Àngela Molina, quan és gran, és a dir, quan és jove, es veu quan està, quan és jove ell, quan estan junts, no? I quan es fa gran ell, com clar, en Vallit, i és com es deixa amb l'Àngela Molina, no? I, realment, és una pel·lícula que té uns ciber-americanes. Curiosament està dirigida per un senyor que és Henning Carlsen. Jo crec que és una mena d'aquests alemanys, dic jo, o d'anés, o d'anés i tal, que han recalat allà com els alemanys a Mallorca, per dir alguna cosa. I s'ha embavit, exacte. Aquesta sensació de llum i tal, no? Doncs l'Àngela Molina i Emilio Chebarria, que és el senyor Grancofa, que és magnífic, i ho fa amb una base, no sé, és com veure qualsevol pel·lícula que el coronel la té a l'escriva, com agafo per a xocolat, és aquesta línia, aquesta estructura visual. Això. No arriba. Però hi ha un punt, hi ha punts, no? I sobretot quan ell és molt dur, quan ell diu, truca a la madame, i li diu, qui era una vírgen menors d'edat? I dius, a veure, ja una mica, ja el que diem, lo políticament incorrecte, o lo socialment incorrecte, no? I, bueno, i es parla d'un tema de l'Àngela Molina, perquè en aquella època, segons el García Márquez, era habitual, això, no? Vull dir, que en refereixo, no passa res, no? Vull dir, que era en aquest cas, dones que treballaven allà, davant de la màquina de cosir, i volia una millor vida, posituint-se per desgràcia. I llavors, arran d'aquí una sèrie de qüestions. La pel·lícula, molt bé, amb la sèrie de la mida justa, i es queden 5 minutets, l'ordre és per parlar de, no sé, d'aquí de parlar allà. Amor sin control. El que t'hi títol aquest, penses a veure què va ser, no? A veure, la idea és, la pel·lícula comença, i veus un grup de gent, com si estan fent una teràpia. Sí. Llavors, ells estan fent una teràpia perquè són addictes al sexe. Opa. I tu penses, bueno, això serà un... Si ho seràs, hi pots. Doncs no, la pel·li és super... A veure, primer, la pel·lícula és el director, és Stuart Blumber, que és el que va fer i el director és també, o sona. Sí, sí, sí. Llavors, surt el Tim Robbins, jo vaig pensar, home, anem bé, perquè et donen la certa, no? Sí, anem bé. El de Mystic River, Quedena Perfuit, bueno, què dir. I després, el Marro Fallo, que aquest va estar molt bé. Llavors, la pel·lícula són 3 personatges, el Tim Robbins, que representa que és una persona gran ja curada d'aquesta edició al sexe, té una dona amb unes condicions normals, i té un fill, després aquest, el Marro Fallo, representa que és una persona que porta com 4 o 5 anys, ja amb una teràpia, perquè aquesta teràpia té tota una sèrie de passos, i després una altra, que és que acaba d'arribar, no? Llavors, la pel·lícula està tractada amb molta seriositat, perquè te penses, això pot arribar, aquí vam a morir, no? I no, està molt ben tractada, seriosament, clar, tu penses, algú pot ser dict al sexe? Doncs sí, llavors, comencen a dir, bueno, a tu, què és el que fa que siguis a dictar el sexe? Per exemple, tu dius, vaig xorrada, doncs no pot anar amb metro, perquè acaba d'acabar amb metro, estàvem amb una noia, tal, no sé què... Perquè es frota o alguna cosa, que el froter és famós, que és una noia? No, només que vegi una noia o pel·lícula esport, no, o el que sigui, no ho poden fer, llavors... Passa que de contacte a la gent, hi ha gent que és una mica obsès d'aquestes coses? Per exemple, el de personatge d'una sèrie de normes i les han de complir, la idea de la pel·lícula és que llavors tenen com mentors, per exemple, si el Tim Robbins és una persona que ja està en unes condicions X bones, per exemple, agafa un mentor, i aquest, cada vegada que té problemes, és com si fos una edició, dius, és que no puc aguantar més, llavors truques o estàs en contacte amb aquesta persona. Parla molt de la connexió entre els individus que els hi passa el mateix. És la típica teràpia que podia ser d'això o podies ser de l'alcohol i com aquesta connectivitat els ajuda a sortir una miqueta de tot això. Hi ha la pel·lícula que hi ha Sheim, no? Sí. Quedem el mateix tema. Aquesta pel·li està molt ben tractada i a vegades d'entrada penses igual serà això una... no, i molt bé, molt bé. Un despropòsit, no? I l'Augunis Palro. I l'Augunis Palro és l'amor del que s'enamora del Mar Rufalo, però clar, ell, en principi, no vol tenir cap parella, que ara tornaré, però està molt bé. I també com a última cosa, el fet de com ets tu, com per repercutir en els teus fills. El fet de tenir aquesta edició per exemple repercuteix en el fill del Tim Robbins o el fill li diu, escolta'm tu. Això també surt en Infomaniac 2. Està molt bé, perquè li diu, escolta'm tu, no ens has tractat... Tot una sèrie de coses d'agudes a l'edició, que podies ser qualsevol tipus d'edició. En Infomaniac 2 també passa aquest tema, que van donar directament el seu fill de l'edició determinada. Molt bé, és que d'un minutet temps per acomiadar-nos, agrair els milions d'ullens que ens escolten aquí a Rajoy d'Esvern, al Babilònia, faltaria que sí, portem dos anyets, tornarem al setembre, a tots cinc, si... I tant. Si deu vol. Aquella expressió. I res, doncs tornarem amb més cinema, amb més música, amb més llibres... Exposicions. A veure què ens posem aquí, perquè l'hauràs acabat, i això ens consta un plaer. L'Hordes David, Rosa, Jaume, que ens estrem aquí, i en Cesco, com sempre, un petó, un abraçada amorana a tothom, i ens escoltem el setembre. Ens veiem, a tots dos. I ho teníem, creu. 3, 2, 1... 3, 2, 1... 3, 2, 1... 3, 2, 1... 3, 2, 1... 3, 2, 1... 3, 2, 1... 3, 2... 4, 1, 1... 3, 2, 1... 3, 2, 1... 3, 2, 1... 5, 2, 1... 3, 2, 1... 3, 4, 1... 3, 2, 1... Doncs sí, amb aquests dos temes hem començat aquest godiva bona part d'avui, la re per cert, godiva bona part d'aquest any, bueno no d'aquest any d'aquesta temporada, perquè el setembre suposo que tornarem i continuarem amb els nostres temes especials. Heu sentit ara mateix el grup d'Emirets amb el seu tema Your kind ain't not good i hem començat aquest programa d'avui amb el Jimmy Haskell en his orquestra amb el tema Countdown blast off. Avui és una especial, un remix, una miqueta de rock'n'roll, sol i funky, del que més m'agrada a mi, pariferic i vintage, i bueno, continuem amb aquest estil tan especial, reunint tots els elements que aquest programa i aquesta temporada espero que us hagués agradat i continuem. Ara mateix sonaran els de Guy Sheppard amb el seu Stubborn Hurt. This war it will never fall It couldn't be moved at all It demand the upper hand It remained undamaged on Stubborn Hurt You got to run me On all the blades The pouring of the party Stubborn Hurt And a shield of steel Stubborn Hurt And a stone of will Stubborn Hurt Made it known For didn't give For the very question But you left it all As imagination It only doubled your determination Stubborn Hurt You got to run me On all the blades The pouring of the party Stubborn Hurt And a shield of steel Stubborn Hurt And a stone of will Stubborn Hurt Ha-ha-ha-ha-ha Stubborn Hurt Ha-ha-ha-ha-ha-ha Stubborn Hurt You got to run me On all the blades Stubborn Hurt You hung around too long Stubborn Hurt And took your love Gone and left you crying Oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh Oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh Oh-oh-oh-oh-oh-oh Oh-oh-oh-oh-oh-oh I'll set it down and do it all for you. I'll set it down and do it all for you. I'll set it down and do it all for you.