Babilònia del 18/9/2014
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
que ens seten tots dos junts i estan enrullats. Oi! Sí, estan enrullats. Potser són... Potser són nòvios. Sí, sí, però estan molt ben fetes. Estan com a redser i ròstia, estos dos. No, però és una autèntica sorpresa, aquesta sèrie, perquè dius, va, recurso fàcil posar el Superman enrullat amb la Wonder Woman, però està molt ben fet. El Xell Sol és un tio que narra superbé, amb molta claredat, que sap combinar molt bé les escenes de tonyes amb les escenes de intruspecció dels personatges, i la veritat és que jo estic molt emocionat amb aquesta sèrie. Molt emocionat. És una de aquelles que dius, oi, que bien, que bien, perquè està sortint tot bé. Una cosa que hauria de sortir malament d'entrada, està bé. El dibuix és una mica justet, és de Toni Daniel, és una mica estereotípic, però... Bueno, ja acabo parlant d'això, tu, igual. El traiem un altre dia. Però està bé, el tio... Bueno, sap dibuixar bones escenes de... Ah, vale, pensava que això d'una altra cosa. No, no, no. El dibuix ens ho haurà entrat.Bones escenes de bufetades. Ei, que està molt bé, aquesta sèrie. Si voleu començar alguna sèrie... No sé, a setembre, va començar una sèrie de còmics de DC, que puguis estar bé, doncs aquesta és una bona opció, només pels fans del còmic de superhéroe. Ara que no em vingui un fan de maus, i que digui, mira, la recomanavaig de llegir-la. No, tio, t'han d'agradar aquestes coses. Bé, això t'enquem, va. Perfecte. Fins la setmana que ve, i serem tots, no? Sí, sí. Doncs res, gràcies a tots per estar aquí. Gràcies, Carles Giacomelli.Gràcies, Xavi Rodà. Gràcies, Carles. I ens veiem, dijous que ve a les 8 del vespre, aquí, a Ràdio d'Espanya. Adéu.Gràcies, barri, si no s'ho oye. La ràdio d'Esperna, la ràdio de Sant Just durant l'8 puntut. Doncs se'n tornem i un setembre més. Aquí, el Vavilonia. Què tal, com esteu? Quina és la il·lusió? Molt bé. Molt bé. La tornem aquí a Vavilonia. Bancets. Bona nit, bancets. Bueno, jo tinc les cames... Bé, doncs bàsicament això, pues que tornem de nou aquí, A Ràdio d'Esvern, a la Tessa de Temporal, a la Babilònia, i estem els que sempre estem. Ens falta la lourdes que tenim avui... Faltar la lourdes però vindrà. Tornarà la setmana que tenim. Aquí tenim la Rosa. Hola, què tal? Que des d'aquí felicitem. Moltes gràcies, senyora. Perquè ha complert un número rodó d'anys, eh? Sí... Una dezena, que es diu. Una dezena, eh? A més, es porta no bé, sinó rebé, eh? Aquí hem de fer-se directament radio-televisió per veure com estem de bé. Doncs la ràdio conserva molt bé. Exacte. El Jaume, que també... El Jaume que et segueix amb els altres i que també ha parut uns quilets per allò que em vas... Què? Fiquen-te això. A vegades bé, jo que diuen de les segones joves tot. És una cosa d'aquelles que ma mare deia, que és una cosa com molt espanyola, que es deia a la Vegetviruelas. Això ja és més empropador, és la primera, eh? Això vol dir que ara hi ha... pot menjar el que li doni la gana, pot veure el que vulgui... No hi ha problemes, règits, què carai, règits... Sí, sí, sí. I el David, el tenim per aquí, que tal, com esteu? Bé, i com sempre, el David el tenim sempre pel que faci falta, eh? Sí, sí, per aquí, per una paña. Per el que... Això no. Bueno, no vamos a seguir, un momento torrente, vamos a dejarlo ahí. I el Xesuc us parla que, bueno, que que jo... Tambien per una paña. Jo, vaja, aquí, què vols que us digui? La camisa molt bona, eh? Una camisa extremada i tal, així. Mira que jo no sóc pijeras, però és a Londres. Sí, me la van portada a Londres, fa... Sí, mira... Si la has d'anar a canviar, no veig. No, va anar a ajustar-te. Això de la Veget no ho he pensat, però la primera sí. Exacte, exacte, sí, sí, això ho tenim, això ho tenim. Molt bé, doncs, el Babilònia segueix, com fa uns mesos, quan ens vam abandonar per aquest periple estiu eng i descansat, vam venir tots, sí, obligatori. I, bueno, que també va bé, de vina. I necessari, també, no? Va bé, també, tallar una miqueta amb la cortina, fer coses diferents, damunt. I tornes amb més ganes. Sí, això també. També estaria bé, oi? És una mica... Llavors el que dius tu. Si descanses i vas a vacances, és clar. Millor, millor, sí, però encara que no te'n vagis de vacances, que estiguis tranquil·lament a casa, jo... Tens a fer de configuraris, no? Això és mano de Santa. Molt bé, doncs seguim, com dèiem, no? Vull dir, plantejarem sempre els apartats que havíem comentat, la temporada passada. I avui farem tres en concret, començarem per al món de l'art. Comentarem dues exposicions, que vam tenir el plaer de passar un dia tots junts. No som cap secte estranya, no penseu això. Som gent que ens estimem i fem sortides en conjunt. I llavors... O cap grup de friquis, tampoc. Que la gent ha de pensar, aquests deuen ser, com els del Vic van fer, haurien de ser un personatge d'aquests raros. Que són molt normals. Pararem d'aquella exposició que va estar al Caixa Forum, de Sorolla, i de la que va estar al Manac, també, amb Josep Tapiró, al Pinto de Tanya. També comentarem la que encara està, em sembla, no m'hi he equivocat, sí, que sí, encara hi és. El Tapiró, crec que sí. No, no, la que comentaré ara, Jaume, que és la vellesa captiva, que són les obres de petit format del Museu del Prado, que també estan al Caixa Forum, que també és una exposició peculiar. I també la que el Jaume ha vist, de la Carme Malaret, amb la nostra companya del taller d'Arts Plàstiques, d'aquí de Sant Just, a Mascudallà, a l'Ebisme, una exposició que ha presentat, recorda'm, a Cornellà, és possible, sí. El Castell de Cornellà. I, bueno, una gran en el món de la ceràmica i de les arts plàstiques. Parlem de llibres. Maruja Torres, dia 17, Montserrat Roig, Molta Roba i Póxavó, tot un clàssic, i l'Atona Tart, el Gilguero o la Cadarnera, he encadat que es deia. I, bàsicament, ho dic perquè és el premi púlixer d'aquest any, i, per tant, també comentarem si val la pena, no val la pena, i tot això. I de cinema, doncs, tenim dos pel·lícules que han entrat en unes molt bones crítiques, que és El Congreso i Loque. Aquestes, doncs... És Loque, però és Loque, que és com es pronuncia. Una pel·lícula com entrenarà tu, dragó, dos. Aquí no ens caiguen de... No, no, no. I dit una pel·lícula, no. Però aquí ja sabem que la Rosa i aquí el present i el David sempre... Ei, que som uns poropons els cinemes i els animats. Que hi ha boses molt bones, com s'han passat molt bé, eh? Sí, sí, sí. La primera pel·lícula vam veure. Sí, sí, sí. I la Rosa, com a jo per canviar, de terres, es parlarà del documental, al més amb profunditat major estuf, l'imprecindible per viure. Molt bé, escoltarem, por aí, un tema de Peret, que ens va deixar no fer gaire. No m'hi equivocar, el 27 d'agost, amb 79 anys, i també, escoltarem, de fons, un dels discos més importants dels anys 80, que avui compleix 29 anys de ser número 1, que és el Broderin Arms de Darius III. Quants anys fa? 29 anys. Com passa el temps? I escoltarem, doncs, una selecció dels seus temes de fons. M'has fet pols. Jo vaig a veure la cançó, anava a llegir bé, no? No, ja anava a buf. Jo sóc peor. Jo d'aquí he nascut encara. Bé. Vinga, doncs, parleu de Sorolla. Què us va semblar, l'exposició? No, parlem-ne, clar, lògicament, però què us va semblar? Vinga. Home, veníem de veure l'altapiro primer. Ah, doncs parlem de l'altapiro. No, no, no, no. Jo dic perquè per... Per situar-nos, me'n recordo. Per situar-nos, sí. Home, em va... Potser li vam fer un flac favor al Sorolla i els jovens, eh? Crec que sí, perquè... Jo no jo sóc expert artístic, això ho veig tu. Però jo diré el meu punt de vista profà. Evidentment, primer, no té res a veure amb el tipus de quadra, que feia un i que feia l'altre. L'altre feia grans quadres d'una perspectiva molt grossa i de les quals te'ls has de mirar de molt lluny. I el tapiró feia uns quadres d'un preciusisme que era bé, sembla, artificial del detallisme. És que diu, no, aquarela. Aquarela, per si l'aquarela passa. I s'escampa. Dic, com pot ser? Deu ser una altra tècnica d'aquarela, imagino. Jo no hi entenc, però som la Vanolis en lloc d'aquareles. És que va regevant amb una mica d'oli per intentar crear aquest detallisme. Però, bàsicament, és aquarela. Això es fa a vegades perquè no es va... És una mica lit, no? Exacte. I és hiperrealisme, gairebé el que ha fet. Era el realisme d'aquella època, però el realisme exòtic, no? I a partir d'aquí, gairebé amb una perfecció absoluta, no? Home, hi havia... També vam veure, per allà, a part de... O no, concretant-nos en el tapiró, diguem que tots són pintures de l'època que va viure a Àngel, no? Sí. De tota la folclore i la gent que hi havia per allà. I d'això es nodria als seus temes artístics. I, jo crec, no sé si va sortir d'aquí, en sembla que no... Jo crec que no va fer gaire cosa. Alguna cosa, quals principis, també, però era... Allò va ser, sí, l'únic. Les va viure a Àngel, em sembla, que 30 i pico d'anys, no em havia equivocat. Sí, es va instal·lar ja. I suave marxava a Londres per vendre. Sí, paria de cops. Apareixi a Londres aquest exotisme, llavors s'anava allà perquè sinó que vivia aquest home, no? No, no, però deia que era molt més qualitat que altres pintors inclús fancesos. Maria Fortuny i tota aquesta gent, vull dir, estava per sobre. Maria Fortuny per mi, eh, en la qualitat. Hi ha algun, per exemple, no sé si és la bicaria que té Maria Fortuny. Sí. Està molt bé, també. Però és que no arriba al nivell d'aquest home. És una passada. No, és diferent. Maria Fortuny té una pinzallada més impressionista. És més preciocista. I, en canvi, el tapiró és més hiperrealista. I això sembla que no, però quan treballes aquests detalls, recorda dels Santors, exacte, el Santor de Cagüey, amb aquells necarats, amb aquelles cluïses que portava, aquells cargols, allò era espectacular, o la núvia aquella mora, no? Que era preciós als deurats, recordes? Que era espectacular. Els cristallos que porten. Sí, de núvia, sobretot, de... Alguna cerimònia, també, sí, en el que ve. Que també estava bé aquells nens amb unes canyes que estan al costat d'un canó. Exacte, també està molt bé. Però jo crec que és el gran desconegut. És el gran desconegut. Jo penso que el tapiró és una persona que estimava molt aquest territori, aquesta cultura, està molt clar. Llavors, com estimes allò que és veritablement miserable, no? Doncs ves per on, vull dir-hi, ho estimo, i com que tinc aquesta capacitat, doncs ho deixo per la... Sí, per apostar a veritat. Llavors, això jo penso que en Mart és bàsic, que és allò que sempre fem, d'anar a la recerca del que és més clàssic, oi? I sobre allò, jo crec que també. M'ha agradat que tampoc no em va agradar massa. No m'han entrat encara. M'ha agradat molt primer, que ho havíem vist. Però jo penso que també, perquè jo crec que és... Tot el contrari del que penso... I se m'ha corregut ara fa una estada, eh? Tot el contrari del que crec que tenim... En aquests moments tenim por d'una cosa molt clara, que tindrem més calor cada vegada, i en definitiva que s'escalfarà el planeta, no? Doncs jo penso que el senyor aquest ho mira des de l'aigua. Tot el contrari. Sí? Podria ser llum. Pinta més la llum. Ah, sí? I sempre estem amb aquest reflet. Scenes marines, continuament, de costa, de platja... Jo crec que tothom coincidim, que una mica ens va de sabre. Sí, de sabre. Sí, però la decepció també. Però per un motiu. Però també per la selecció de peces, trobo, eh? Exacte. Per la selecció de peces, perquè eren peces molt sencilles i poca. No hi havia alguna, però fa molt bé. Si us fixeu, el percentatge eren del nord. És a dir, el Sorolla és conegut per el seu impressionisme, perquè és un impressionista. Exacte, per la llum de la Mediterrània, no, per la llum del nord. No tenia la trànsida que fa la llum. Exacte. Els 3 o 4 que hi havia que eren ambientats a València, de la Mediterrània és particular, sortia el sol... Aquelles dones amb la sombra. És que clava la llum de la tardor, la clava. Això és preciós. Però n'hi ha 4 o 5, els nens aquells de l'aigua, que els ajuts entren i tal, és magnífic. Però, en canvi, tot el duel, te'ls fixava a veure què serà els picors d'Europa, què serà l'Àgua, no sé què i tal. Clar, què passa? És la llum grisa. El país basc ho coneixerà. I, clar, eren paisatges correctes, però correctes. Per tant, a nosaltres, la sensació que tens, quan veus, per exemple, com va venir aquí el Manac... El 2009. El 2009, que era... Es deia Sorolla, visions d'Espanya. Exacte. Jo també la vaig veure. I era espectacular. Per clar, eren les diferents comunitats autònomes d'Espanya. I el que seria de gran format. I, clar, la major part, exceptuant les del nord, tenia la llum Mediterrània d'Andalusia, de Catalunya, de València, de Múrcia... I això era de l'Institut Espanyol, em sembla hispà, que hi ha a Nova York. Que són unes... les van carregar... Espressament, amb les mires... I estan col·locades allà. I, a més, estan col·locades amb una mena de rotonda espectacular. Vull dir que jo no... Algú que hagi vist el quadre aquest de les dones amb la sombrilla... Segur que algú que ha anat a la platja, el cap vespre... Jo a la tarda, sí. He tingut aquesta sensació d'aquella llum. Clar, clar, clar. És que això és magnífic. Però bé, és el que diem, no? Hi ha molts sorolles, com hi ha molts bangocs, com n'hi ha... No ho diem, no? Depèn del que vagis a veure... A la llum de... O qui era aquell pintor anglès que clavava la llum d'Anglaterra... Sí, això és el Turner. No, el Turner. Això és el Turner, que era un paisatge espectacular. Estava al consta, també, que és l'altre. Eren dos que fèiem uns paisatges. Uns totalment... I també per realitzar-se altres, molt més embogits, les tempestes... Això era molt xulo. Diu que era així. Ell es considerava naturalista. I de fet era paisada del Blazco Ivanyes, amb les novel·les naturalistes que feia aquella de la Barraca, totes aquestes coses. I llavors és important, també, la manera que tenia de plasmar les imatges. I per una altra banda, també, les imatges de la seva infantesa. Perquè, si us en adoneu, la majoria són imatges com de felicitat. No trobes, tampoc, un sentiment dolent i sentiments a Marx. Al revés són sentiments d'un record infantès, d'un record felicitat, del mar, de tot el que ell va viure al costat del mar. I en una situació gairebé de festa, no? Sí, exacte. I que és curiós, és que hi havia fotografies de suport a la pintura que ella estava fent, perquè hi havia fotografies que es veien als nens, que estan estirats a la platja amb el pintor i al costat pintant-los. Això és molt difícil de veure-ho. I dius, hòstia, ho està clavant. Clar, aquest home he fet el que es deia, no treballar al ple aire, al plener que es deia, i llavors s'asseia allà, i llavors agafava uns nens que ja jugaven a peu de platja, el que dius tu, no?, es pintava. O quan a mi ni em feia un esbós, i a partir d'aquí després, perquè tots aquests artistes que deien que pintaven de forma immediata, al taller hi havia una mica de taller, o bastant de darrere. Perquè és impossible captar aquell moment i és tot els impressionistes. I el que diu la Rosa, el naturalisme, aquesta línia, que t'endeix cap a aquesta obertura d'expressar els sentiments, d'una manera que la pincellada sobra, hi ha molts colors en cada pincellada, això porta una feineta, eh?, important. Hauria de passar com aquell, com el del sol del membrillo, que no troba mai la lluita. Exacte, exacte. Sí, sí, sí, és veritat. Allora més, és complexa. Allà és una cosa. Allà és una cosa. Allà és una cosa. Doncs, bueno, parlant justament del Caixaforum, i així fer un esment ràpid, també hi ha actualment l'exposició, que acaba el 5 de gener de 2015, que és la belleza cautiva, la mola, la belleza captiva, petits tresors del Museu del Prado. Clar, ja ho diu tot, petits tresors del Museu del Prado. Clar, no trobaràs allà on ve l'Àzquez. No, vull dir, no portarà, no sé, els senyors. Allora els nens i nincs, els matins, tot. Exacte, això és impossible. I llavors, què passa? Que vas amb aquesta premissa del Museu del Prado, és cert que hi ha obres concretes, però són obres estretes del Magatzem, o que estan col·locades en llocs totalment secundaris, del que seria el Museu. Et trobes en Rubens, i en Tiepolos, i en Goyes, vull dir que sí, hi ha cosetes d'aquestes. Si vas amb un cerrat, et passi igual. Sí, clar. És el Museu del Montserrat. Exacte, el Museu del Montserrat és que s'ha de veure alguna vegada. Fa molts anys que no he vist. Quan era bastant petit, i m'he adonat que hi ha coses molt xules, allà per veure-hi, algun dia tinc que tornar a aquell Museu, perquè val la pena. No l'he vist mai al Montserrat, és onofrena. Jo fa molt de... No, no, no, són quadros. Vull dir de tot. No, amb el sentit de regals que hagin fet, no? Bé, i no creguis també coses que són d'ells. Quisicions, eh, quisicions, eh. De l'església catalana, amb aquest cas, clar. Llavors, està allà, està el Museu dius de Barcelona, que és al costat de la Catedral, hi ha Montserrat, hi ha un altre, que és el Museu Episcopal, i en dos o tres, que són para. Un pare tenia un familiar que era cap allà, que era València, i li fa molts anys, potser fa 50 anys, i va visitar Montserrat, i ha dit que als anys 60, ja no era el muntatge que hi havia avui dia, i ja va sortir renegant dels capellans, que jo era un muntatge per fer quartos, que l'anava a fer a cap. Una mica, sí que ho és. O sigui, imagina't, aquesta gent, la de quartos que ha fet, i la de possibilitat que han tingut d'adquirir tot això, i d'anar ampliant, i cada dos parters puja a dalt, i estan d'obres, i arrementant per aquí, arrementant per allà. O sigui que el Museu, jo ara fa molts anys que no he entrat, però ara valdrà la pena, crec. És molt interessant, sí. Mira, m'apunto... m'apunto per intentar fer la visita. Te'n vas a menjar mató... Exacte, aprofites per allà. Aprofites per allà? Per alguna excursió neta, les armites. A mi el que... a moltes vegades, el que em faig d'això, és que allò és un muntatge per fer diners. Serà de segons qui, perquè a mi no et torno a treure'n, no? Depèn també, segons com siguis d'aveat, no? O d'entregat amb la causa, no? Clar, és que això... Si deixes uns donatius... No, no, evidentment. Si vols la carta de l'Oxaca, te la rasca. Si no, com tot passes, no? Clar, això és... Però, bueno, sí, sí. Llavors, ja dic, és una d'aquelles exposicions de la vellesa captiva del queixafòrum, que dius, val la pena, està molt bé. Realment, si te la fan guiada, és complexa, perquè hi ha moltes peces, ja encendeu, aproximadament. És molt corresponent. Val la pena, potser, el millor, mirar-te'l a llegir. Bàsicament, perquè la guia... Jo no vaig anar a fer-ho amb guia, però vaig veure com ho feia i tria 4 o 5 peces i, llavors, s'aprofundeix. Que em sembla molt bé, però, en aquest cas, l'altre, a correcuita, perquè és una hora d'informació. Però, realment, val la pena. Jo crec que és descobrir obres petitonetes, no? I si deixo de mi, de bastant petita, que no són més grans, no? Hi ha obres menors, majors, no? Però, en aquest cas, descobrir pintors nous, alguns que sorprenen, fins i tot, no? I és un recorregut gairebé des del que seria l'època del gòtic, fins al que seria una mica l'impressionisme. Per tant, també hi ha algun Maria Fortun, hi ha cosetes també catalanes, no? Vull dir que, en aquest cas, estan col·locades més al final, que és la part més corresponent al segle XIX, que és la pintura catalana, va d'estar que més. I tot d'altre, doncs bé, doncs val la pena. Us ho recomano, que aneu a veure-ho, i a partir d'aquí, doncs, decidir... Doncs, bueno, què és interessant i què és no? Jaume, la Carme Malaret, companya. Carme Malaret, sí. Va ser una visita més aviat ràpida, val a dir-ho, no tan bo que... No em vaig fer una idea massa profunda, però sí que el que és cert, t'acord amb allà, concretament, hi ha el Castell, i amb altes llocs també, però el Castell, sobretot fan un llibret, no?, que tot allò que tu no puguis arribar a dir, com a tècnica i com a qualitat, doncs, torient-ho una mica. Aquí hi ha un petit escric que és molt molt curdiu. Observar les parides d'una persona és un acte d'intimitat, com la sang que brolla per l'espletge, com l'hi escorre sense mesura, com cicatritza, i es fan angonioses als ulls d'aquí les mira, no? Mm-hm. Llavors, en llegir això, avui, aquest dia que vaig estallar, vaig dir que això va més enllà de la tècnica de pintar, i en definitiva hi ha un contingut aquí que té, doncs, una volada realment interessant. I llavors vaig estar mirant, i, veritablement, les coses bones, bones, és precisament de la manera que combina un munt d'elements des de les pedres més finetes, de les pedres més gruixudes que ben posades poden arribar a fer un aparent, no? Doncs ha una instal·lació elèctrica, que, d'una manera o l'altra, s'ha tret al contador, i que allò un cop t'ho mires i tens una sensació de perill, no? És això, és com ens sensibilitzem a partir de la mirada. Està clar que sí, no? Però també, a partir d'això, si tens un llibre i algú te'l tradueix, doncs també és una aportació molt bona per entendre aquest univers que, com he esmentat al principi, penso que s'escapa de tècnica i continguts senzill. Vull dir, és una inclusió, és sensació, és tot. Molt bé, molt bé. La Cara Malarete és una companya d'aquí de Sant Just, és tota la vida conegudíssima, té la seva... el seu taller, aquí al carrer Bonavista, i com a tal és una especialista amb ceràmica, no? I realment és una persona que treballa i és un artista immensa, no? Per cert, ja que estem parlant de la Carme Malaret, una mica esmentar i comentar que justament el dia 6 d'octubre, s'inicien els corsets aquí a Can Ginestar, on la pròpia Carme Malaret fa classes de ceràmica, i de torn, també, i també altres professors, com la Puri, Martín, com la Genira, Romero i el present, que sóc jo. És clar, sí, home, sí, home. Allà es fa de totes, es fa ceràmica, es fa retrat, es fa dibuixal natural, es fa retaula, pintura, escultura, es fa de tot, i també es fa història de l'art, que el senyor present que sóc jo, les dono i em parteixo, els diums, de si és a set i mitja, encara esteu a temps, podeu trucar a Can Ginestar, o simplement apropar-vos i omplir la vostra fitxa. No és gens car. Però això que trimestralment estem parlant d'un cos de 75 euros, per tant, no és un excés tampoc. Jo crec que val la pena i descobrir el món de l'art que sempre intentem, d'una forma o d'una altra, obrir vies aquí nosaltres. Molt bé, doncs, deixem el món de l'art i ens anem directament a parlar de llibres. I bé, doncs, parlem, comencem parlant de la Maruja Torres, 10 veces 7, David, i després la Rosa es parlarà de molta roba i poc sabó. Molt bé. David. Doncs no m'havia llegit res. A part dels articles que publicava la Maruja Torres al país, tant a la col·luna de Radera com el Suprem Dominical, no havia llegit cap llibre d'ella. I és el primer que llegeixo. I molt bé, molt bé, sorprès. El que passa és molt concís el llibre. Això també cal dir-ho. No, o sigui, ella explica una part de la seva vida, que és justament la sortida traumàtica que per ella va ser sortida al diari del país. Més o menys la van fer fora. La van incloure a Moneré i a la Calla, per viatge. Del qual... Sí, sí, sí. Quina del cotxe tenia ara la Maruja? Ara, 71. 71? Sí. És aquella rasa de periodistes que no... Res, no, res. És aquella rasa de periodistes que no hi jubi la mai. Que sempre està fent coses. No sé si per moltes vegades, com passa amb els actors, hi ha un problema de caix, de diner, que no tenen una pensió. A moltes vegades crec que no. Crec que ho fa per... Ja té edat de sobra, et va estar jubilada. Però no, ho porta la sang i ho segueix fent, no? I ja està. I bé, és una dona que té un parlar molt descarnat, i que no deixa Titeré... Titeré com a cabeza, no? Sobretot, quan treu el llàtic, per soltar-lo és contra tota la cúpula dirigent del país, de la manera que han portat la deriva dretana del diari, que ja has d'escarralament dretar sense cap mena de dubte, si fa un temps que encara podies dir... Bueno, mira, encara s'aguanta. Ara ja no té cap mena de... El país era a referència... D'esquerra i un diari de qualitat. I ara avui dia té molt que desitjar. Té molt que desitjar. I a part d'això, ella també fa uns repars a la seva vida, de ser que era petita, bé, una família desestructurada de l'època, en què el pare, doncs, ja gran, la va tenir, davant tenia prou gran. Potser pels estàndards d'avui dia no, però pels estàndards de l'època, un home que tenia una filla, els pròxima de 40 anys, ja era un senyor gran. I... Són aquella època, sí, sí. A part d'això, quan veies un senyor a la senyora que tenia 30 llars, deien, te quedas para solterón o para solterón, eh? Jo crec que era una cosa. I bé, per part del seu pare, no va ser mai una filla volguda. I per la seva mare, ella va ser, diguem-ho així, com es diu, un sac de copso, com es diu... Perquè bé, la dona tenia un caràcter molt fort, molt dominada per la seva germana, la mare, i això ja la va marcar molt. I ella, d'on s'ha fixada molt, doncs, en les figures, diguem-ho així, masculines de la seva família, però figures masculines que realment destaquessin, com el Suoncle i algú altre, que realment la va marcar molt poderosament. Per mi, l'hi surt la bena... És que aquesta dona és la dona del contrastos. L'hi surt una arena amb supertendre, que ha caigut fabrullar les llàgrimes, quan parla de la seva germana, perquè ella, clar, en un principi, una germana per part de pare, per part, la va abandonar amb ella i a la mare, quan tenia... És autobiogràfic, no? Una mica. Sí, sí, va saltant del present, del passat, del present, del passat. I ella va redescurir la seva germana, perquè la seva mare, la seva dieta, la mantenien a llunyada de la seva germana. I ella la va descobrir, doncs, ja amb 30 anys, imagina't. D'un i dos. I a partir d'aquí jo va ser, de debò, que la germana estrella era un tros de pavanaït, i és que tal de la manera que et donarà, és que et fa fredat, eh? Tinc una amiga que és periodista i conèixer Maruja Torres, i es veu que és un encant. És tan bona persona, les veu, que és una tia que té molta força, és una mica fera, les freixes i les reaccions, però es veu que és un tros de pavanaït que dius per la germana, i ella també ho és, eh? Sí, sí, sí. I bé, hi ha part d'aquí, evidentment, quan ha de saltar. Clar, no, no, quan hi ha la gent, és una tia molt clara, eh? Però és molt amiga dels seus amics, pel que fa. És molt amiga dels seus amics. És una dona que ha patjat món com ningú, i que s'ha anat adaptant a qualsevol situació. Incluso vivia el llibre en ple bombardejos, allà, i al final va haver de marxar, perquè la cosa ja està massa fotuda, i, evidentment, ja perillava la vida. Però, ostres, vaig acabar el llibre bastant... Hauria explicat més, no? Se'n vagaven ganes, no? Sí, perquè no és massa llarg. No, no fa llibres molt llargs. Són bastants curtes, altres centres pàgines. Les segueixo al Facebook, i la cosa... Però segur que ampliarà informació, eh? És una dona que sempre que fa un llibre, sempre treballa a la seva vida, i fa detalls, no?, i obra... I està molt bé, està molt bé. Sí, sí, sí. No, no, molt interessant. Molt interessant. Fantàstic. Rosa, anem a un clàssic, no? Sí, molt, molt clàssic. Suposo que moltíssima gent ha elegit, fins i tot era lectura obligada en els instituts. Per això, però val la pena recuperar-ho. Però mira, jo no l'havia elegit, sí que l'havia elegit. Què hagués escrit, aquesta dona, si no hagués mort? I ara ho estava calculant, 45 anys. Què hagués escrit? El jovenet, eh? El jovenet tenia quan va morir, no m'ho heu dit jo. Ah, adéu. Sí, perquè va arribar a fer coses impressionants. Aquesta és la primera novel·leta que va fer. El novel·leta ha dit per l'ho petita, però no per l'importància que té. Aquí és de la llavor del que seria allà, del que anava desenvolupant després. Aquesta novel·leta va guanyar el premi Víctor Català, 71, si no m'equivoco. Ja tenia 20 pocs anys, 23 o així, només. I és tota una declaració d'intencions, de la manera de ser, de la manera del que ja pensava, escriure. Era periodista, també. Sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Molt coneguda, clar. I després, a partir d'aquesta novel·leta, també ha fet més coses. Per exemple, Ramona Déu, que és de la tingya preparada per llegir-la, perquè ja m'he proposat una miqueta a llegir a Montserrat Roig. Ja fa temps que... El temps de les cireres, l'hora violeta, l'òpera quotidiana, la veu melodiosa, el camp de la joventut... Digues que m'estimes que encara que sigui mentida, eren brosses literàries. I una, que és... Aquesta és el periodisme que havia estudiat, David. És als catalans els camps nazis. Això sí que és fruit d'un estudi que ja va fer. I aquesta no va ser... La Gulla d'Aurada. Això, anava a dir, és el que jo he sigut d'ella. La Gulla d'Aurada, també. La Gulla d'Aurada, sé que te'l tinc a casa. Acabes sobre San Petersburgo, Algú em sona a mi. Algú de Moscou, algú... Aquesta va ser sobre el setge de l'Ingrat. Ah, veus? La Ingrat. És San Petersburgo, clar, que t'interia. Sí, sí, sí. I va ser la pena. Sobretot pel trencador que va ser el seu moment, el seu dia. Sí, senyora. Amb el sentit que ja està bé prou, i sobretot s'adreçava i la crítica era molt clara a la dona burgesa, catalana. Va ser l'unina, sobretot. Imagineu-vos allà amb la dona que havia entrat a la universitat, que estava escrivint, que estava vivint la vida d'una altra manera. En comparació amb aquestes donetes, com el tipus Madame Boveri, que ja fa una menció de cert personatges d'aquesta novel·la, és la mondeta... Quin cognom li posa? No sé, la mondeta... No sé, el cognom, no té tampoc més importància. I és una miqueta com que deconstruïs aquest personatge, de la Madame Boveri... De fet, ja era també transgressor la Madame Boveri, la dona que ja s'atrevia a començar a viure diferent a el que es pensava que li tocava viure a les dones. I, bueno, està molt bé. Hem de dir que en aquest llibre li fa el preu a la qual jo em fos té. Vull dir que molta gent d'aquell moment, gent ja molt reconeguda a nivell literari, a nivell periodístic, l'ha d'haver anticollat a patir. No, l'ha van ahir, perquè van reconèixer que ja tenia un talent impressionant. I després, ja també és molt interessant, són capítols petit-cultets, com quadres, com escenes... A veure molt amens, molt amb sentit de l'humor, fins i tot, molt irònics, molt irònics. Retrat a força de ver a Barcelona, de principis de segle... De segle XX... Vinc, no? 1900, seria. Vinc, no? Ara que va al XXI, segle XX. I, bueno, s'interessa, perquè, a més, el titular és de Monteta Claret, és el personatge. A veure, surten totes les estudiants, també... Les reunions que es tenien, mig d'Andestines, mig, no? Tot això també surt una miqueta tota la Barcelona d'aquell moment. I llavors, el que sí que fa, al principi, és posar una miqueta, una frase d'algun escriptor que hi ha el diagradat, que s'ha inspirat per fer això. Per exemple, el César Epevese, de l'ofici de Viura... És una persona il·lustrada. És una persona, és una dona que sabia que tenia ganes de fer les coses. Era molt estimada, molt. Ara, per cert, ja que parla d'estella, ara el aviat, que quan treguin... Ara que és demà, que treuen això de la xicolta cresta, de la maledet... Ah, sí, de Carme. Doncs ara faran una exposició de com es va crear el suc, i d'incident, si va tenir cordellà i tal. Crec que és dijous que ve, això, no? Ho dic de memòria, eh? Sí, sí. I segur que hi tindrà un paper importantíssim, perquè destacava, precisament, per això. Dijous a dos cordes, el vespre, el castell de cordellà. Fantàstic. Reivindicar el fet de dir les coses clares. Una miqueta l'estil de la maruja torre, de dir les coses clares. Sí, sí, sí. Molt bé. Doncs passem d'un clàssic al considerat, ja. Un dels clàssics del segle XXI. És com apareix a la portada del llibre, i com moltes crítiques ho han parlat. I és el primer polígser d'aquest any de la dona Tart. És una senyora americana, una mica transgressora. Tot sigui dit, que es fa molt famós amb un llibre que es deia El Secret. Fa qüestió de 7 o 8 anys, una història d'adolescents. Que era bastant crua i bastant... Bé, bastant potent, no? I que no s'ha portat al cinema, crec jo, però que en aquest cas era un magnífic jo. Aquest cas és un llibre que es diu El Gilguero. Una cadarnera, que és el que deiem abans. I és un llibre d'unes 1.100 pàgines, aproximadament. Estem parlant d'un tros de llibre. És un llibre potent, de clar. És un llibre de les característiques... Si més no, voluminós. Exacte, això com a mínim. Però que en aquest cas s'entén, la filla cap, perquè és un llibre que ha arribat on ha arribat. Perquè no hi ha terme mig. Hi ha gent que l'ha llegit i l'ha estimat profundament, com jo, i hi ha gent que l'ha odiat a mort. És a dir, gent que no l'ha superat amb tots els aspectes. Perquè en sí és una història d'un nano de 10 anys, no? Que viu amb la seva mare, una família una mica desestructurada, a part del pare, no? I a partir d'aquí hi ha un esdeveniment. Va haver-hi una exposició. Passa una cosa determinada. El Gilguero, el nom és resuat amb una obra, amb un quadro d'un pintor... d'un pintor flamenc de l'època de Rubens, que no me'n recordo ara, però ja em sortirà el nom. Cartens, cartens. Llavors, què passa? Passa alguna cosa dins d'aquella exposició, i a partir d'aquí la vida d'aquest nano canvia. I són els seus anys de vida a Nova York, a Las Vegas, però serien de motius, de tornada cap a Nova York. I llavors hi ha tot un sostrat a la banda baixa, de com és aquesta persona. És una persona bona, però és una persona amb una problemàtica tremenda, vinculat amb les addiccions. I a partir d'aquí es crea una mena de submón i de món, ella enganya, no enganya. És que és magníficament estructurat, i a sobre hi ha una important capacitat, per part de la dona tard, de parlar de temes amb certa erudició. Entre ells, per exemple, les antiguitats. Llavors, clar, ho entenc. Que molta gent digui que aquí em perdo. No és que sigui complexa, eh? És molt interessant, però t'ha d'agradar una miqueta al món de l'art per entrar en aquest llibre. I t'agrada també una miqueta al món de l'urbanisme i al món del que vius. De tot, no? I també aguantar. Quan reptralla el nano, no? I quan li fot enganya, i quan ell fot canya, i quan és mala persona, i quan es troba amb una família determinada que no li pertoca. I, bueno, hi ha tot un procés, no? També vinculat amb educadors socials, pel mig. Bueno, hi ha tota una cosa realment molt complexa i molt benfilada. Jo no entenc per què la gent no li va agradar. Jo em vaig enganxar com un mono a llegir el llibre. És que tu t'agrada això. Jo em vaig tirar re, em vaig carregar. Em sembla que amb 10 o 12 dies era mili pico de pàgines. Vull dir que era espectacular com aquesta dona escriu. Em sembla molt correcte. El Gilguero, dona tard. Dona tard. Dona tard. Dona tard. T-a-r-t-t. Per tant, magnífic llibre i recomanat. Bé, farem re. No et veig una cosa jaume, que et vec amb un paper a la mà. Si vols dir alguna cosa de gent o alguna cosa... Plena de pel·lícules. Ja anem perquè a pel·lícules tenim 40.000, anem amb mica en mica fent. Bé, és solament re. Escoltarem un minutet del Péret, que ens va deixar una que dèiem, no? Aquest mes d'agost amb 79 anyets i escoltarem una d'un dels clàssics, no? Escoltarem aquell borriquito. No, no. Bu, bu, bu. Ahí, bo, bikito, como tú. Y que no sabes ni la u. Bo, bikito, como tú. Ay, o se más que en tú. Yo soy el cantante. Yo soy el coeta. Soy el más querido. Soy el preferido de la juventud. Con solo seis letras ha comió canciones y toros aplaude con gran entusiasmo mis inspiraciones Le canto a las chicas, canto al tabernero canto a la portera, canto a lo que sea canto al mundo ante vero y con este acento parezco extranjero pero se te digo mi agua llama Rita y mi nombre es Pedro I es de very, very, very, very, very good show. Ha, ha, hey, hey. I, I, ho, ho. U, u, u. I, u, u. I wanna keep it up with you. I, u, u. I, u, u. I wanna keep it up with you. I, u, u. I, u, u. I, u, u. I, u, u. Doncs amb la veu d'aquest català de Barcelona, però, eh, bàsicament, vull dir que... Què passa, Jaume? Ara, més suau, ja està millor. Ah, vale, vale. Jo hi he un problema. Ah, vale, vale. Sí, sí, sí, no. A mi no és tot el que més m'agrada aquest home. No, bueno, a veure, és per agafar una de les. No totes? No, que aquesta no és la que més m'agrada. Ja, bueno, mira, és allò que acabes per casa i agafo això, no? Estava al·lucinant d'una làgrima que hi ha en l'arena. Aquestes són de les primeres. Les primeres, les primeres. No sé si recuperar alguna cosa, també, exacte, que nosaltres... Això és de l'any 61, no, 71, perdó, 71, és aquesta cançó. Per tant... Sí, jo recordo de petit que ni un tiet que no està aquí, i és que cada cop que veia, anava cantant la cançoneta. Ja, clar. Bueno, però va ser una cançó de l'estiu, eh, d'aquelles cançons de l'estiu de la Maria Borriquitova. Va ser un plàssic, no? Exacte, exacte. Jo anava amb el tio, ja va. El negro, mama no me pone. Exacte, el negro no puede, luego King África con la bomba... La barba Q. La barba Q, la barba Q. Jo me'n recordo del bimbo. Vaguiremos el bimbo, para... Amb la germana jo ballàvem. Fueia en cops de cadern, de maluc i pam, pam, pam, fent-hi tal... I era aquesta la gràcia de ballar. I me'n recordo un comentari i dius, això del bimbo, que és això del pa, o què? Jo el ja molt coneix, eh? Encara me'n recordo el comentari. Després és que sempre aquestes cançons van passar a la mar de bé. Mare meva, que no han ballat amb això. Molt bé, es queden 20 minuts i desdelicats al cinema. Ja ens toca. I el Jaume, sé que ha vist una pel·lícula que em va dir un dia per telèfon. És una cosa que és magnífica i tal, no? Que és el Congrés. Ara és el moment. Jaume, explica'ns-ho, perquè a mi em vas quedant ganes. Jo penso que és una mica el resum de tot el que pretenem en aquest espai, no? Entrar en totes les dimensions, que representa l'art, la sensibilitat... I com això, per tantíssima gent, és impossible, precisament, perquè tenim una societat muntada que ens priva d'entrar amb la sensibilitat que cal a tots aquests punts, no? Llavors, el Congrés és una senyora que ha tingut un èxit extraordinari. Explico només el començar, eh? Estraordinari com actriu dins el món del cinema. I llavors, de cop i volta, et deixa tenir aquest èxit, no? Llavors, li fan la proposta, la segona oportunitat. La segona oportunitat és... diu, hi hauràs d'entrar en tot el que representa l'acceptació de la globalització, que canviï a la fi, no? El que s'exigeix a tothom, que ha de fer, precisament per ser una... em vagi a una icona de la societat en què vivim. Sí. I no vegi, saps? A partir d'aquí... muntatge el Congrés, és un punt on hi haurà tots els elements exagerats allà, a més a més, en dibuix, animat i tal. Sí. Una cosa, una meravella absoluta, us asseguro que m'agradaria. Però, quan parlem del Congrés, estem parlant d'un Congrés, d'al començ, d'un Congrés de professionals... És un Congrés amb un gran valor en aquest món. És com si fos el món de la globalització, no? Vale, vale. N'estic convençut que és una d'aquelles... Jo la vull tornar a veure, aquesta sí, eh? Segur, eh? I... O sigui, que jo no ho vasto tot. Jo us explico només una petita anècdota del que això representa. Perquè costa de seguir, hi ha camions, hi ha de tot. De tot, és que tot és un... Vaja, vull dir, està molt ben valorada. Qualsevol anavella crítica és lògic, no? Els crítics no poden tancar els ulls de banda. No, conèixer-ho amb un obra. I, llavors, l'altra cosa... Vull dir, com l'arbre... aquella... l'arbre de la vida... De la vida, sí. Sí, que és pel·lícula que... Una autèntica meravella. Després, en tot cas, podem anar adriquint aspectes. Però, quan dius això de l'arbre de la vida, vols dir que entrem en el món del surrealisme? També. Vale. Vale, vull deixar-me'n ara de molt a mi. També. Quan entrem en aquests mons paral·lels, a mi, això... m'agrada. Deixi sequència cinematogràfica o dins del mateix pla cinematogràfic. S'ho llueixen elements que poden ser flors, que poden ser una cosa, una cosa... Ui, ui, ui. Us asseguro que... Us descareixo, eh? Doncs estaré matins, eh? Vull dir que realment val la pena, eh? Bueno, bueno... A veure, jo tinc curiositat per veure quina reacció... Quina reacció, no tenim de base... Perquè és que jo em vaig quedar tan del·lucinant, no? Avui també n'he vist una que m'ha agradat molt, només l'esventos. Sí, sí, sí. És una pel·lícula francesa belga, que porta per títol desvents contràries, que suposo que són els vents contràries. Ah, vale, sí. M'ha semblat un retaul extraordinari de quan les coses no pinten bé. No pinten bé, però pinten bé a quin nivell. I comença d'una manera senzilla, saps? Una discussió entre un marit i una mulher, no? I llavors... Però vols anar... M'agrada, va pujant l'autor, va pujant l'autor... I aconsegueix unes secuències. Saps allò del cinema, m'ha dit que no estàs tan tipot. Saps que et singuis més bo? A quina és això, el macà? Ai, que no, tu. És que t'oseguro que hi plorarà, que avui. Hola, molt bé, això. Això és magnífic, eh? Plorar el cinema o riure el cinema a mi, això? Crec que és només ideal. T'has emocionat, veient les escenes i la situació, no? Una secuència que ja... Que no ho explico. No, perquè sí. Tota la pel·lícula, eh? Però estem parlant de relacions de parella. Una relació de parella que va estar venint o avuadolent, d'una igual no veurem... Era un joc molt important. I també hi ha els germans, hi ha la família, i estro... Saps allò de l'habitació del fill? Aquí encara amb més matinsos, amb més persones. Vaja. Molt bé, molt bé. A mi m'agrada moltíssim. Per tant, hi ha un drama pel·li al mig. És increïble. Vale, vale, posa'ns-hi. Magnífic, però això és pel·lícules que, a vegades, passen així, punt, que no tenen dones i valen la pena, no? Per noteu-me que us diguis. També vaig veure la pel·lícula del... No, com el Llegó lescarnula, que també la passaven, la del Tremia, la taula de Zeg. La gata sol... La gata sol... Ah, la gata sol... Això és que s'hagués de veure, eh, pel Nilmant. En clàssic, amb l'Elisabet Taylor i el Nilmant. El Nilmant, l'Elisabet Taylor... Això on? A la Fibroteca. La Tresia ha quedat caló, eh. Però l'aviobís, clar. Sí, però a vegades és la recerca de tornar a reveure... Sí, sí, val la pena. No he vist moltes, clar. Segur que tinc una col·lecció de totes les pel·lícules que visc, aquest estiu, que en podem aprofitar. Clar, i tant que sí, tant que sí. Una i l'altre i l'altre. Molt bé. Francament bé. Fantàstic. Doncs mira, aprofitar per veure clàssics, això, no? Jo dins del meu món friqui, del meu seguiment de la història del cinema, estic a l'any 1902, eh. Que jo segueixo amb el meu, eh. Vull dir que he vist el David Ryok. I he vist el Farida de l'Oimal. Vull dir... És l'Unaz de Giel. Sí, sí, sí. I visc fa poc la doble vida de Verónica, a l'Obsky, que no l'havia vist, curiosament, a aquestes pel·lícules. I ara, diguem-ho friqui, però em passaré als quatre cuentos del ròmer, eh. La veritat... Ja m'ha dit que era el que era l'Obsky. No, no, no, però dic que m'ha trobat els quatre seguits, clar, llavors... Això ja és més dur, no? D'aquell noi que mora. Però m'agrada molt el ròmer, digues-hi. Quina noia que mora d'amor? Que viu amb un plocs de pisos i se m'amor de no dir que viu davant. Com es diu? Hòstia. I és l'Obsky? Sí. Doncs la full blanco-rojo, o aquestes? No, no, no, és anterior. És anterior a la doble vida de Verónica. Ai, ja se'n recordarem. Los amantes del Pond Nez. No, no. Seguim, seguim perquè ens queda entre 14 minuts sense parlar encara de tres pel·lícules. Doncs com els homes deia que... que hi hagi les crítiques d'aquesta pel·lícula preve del Congrés, no? Hi ha un quorum, no? Però amb loc, aquesta pel·lícula... del Steve Knight, que és una novetat. Però sí que hi ha quorum, però en canvi la sorpresa per mi és diferent, no? És el Tom Hardy, és un actor que el coneixem, no és una primera espasa, però d'un idò i clar, hi és Tom Hardy, Tom Hardy, Tom Hardy, clar, perquè estem parlant d'una pel·lícula de l'estil Buryet, no?, l'estil... la pel·lícula Entarrat. No té res a veure a la temàtica, però estem parlant d'un espai concret, d'un personatge únic que s'envolta de tot, això no estic desbalant res. És el recurs cinematogràfic. Exacte, i a partir d'aquí hi ha un contacte amb l'exterior via trucades telefòniques, d'acord? Llavors, a partir d'aquí, és una pel·lícula que et tracta 3 o 4 temes en paral·lel dins d'aquesta fugida, digues de bit, aquesta pel·lícula. No hamaràs. No hamaràs, vale, si vull, però sí. Llavors, amb aquesta fugida endavant, que amb un cotxe... És una cosa que és la primera que es veu a la portada del que és el cotxe, un senyor dins. A partir d'aquí hi ha tot un procés. Uns temes interessants, com a tal, que no desbalyarem, perquè si no hi ha una pel·lícula en sí, ja no té el que té. I un en concret que té a veure amb la feina. No diré de la temàtica que és, tracta de la feina, i a mi em va semblar absolutament suporífer. Aquesta partat em va semblar una arrada tremenda, perquè tu vols parlar amb aquest vincle, que és aquesta persona que va dins d'un cotxe, cap a un lloc determinat, que no explica ni el per què, ni el com, amb un muntatge excepcional de com pots fer 50.000 plans, de sequència dins del cotxe, a fora del cotxe, al costat, amb les llums de l'autopista, és magnífic, com a búrient, que hi havia 50.000 formes de com dins d'una caixa, fer això, per tant, el treball de muntatge, el treball artístic és bo, molt bo. Ell ho fa molt bé, les temàtiques s'aguanten, i hi ha una temàtica que no s'aguanta per enlloc, i em sembla tremendament avorrit, i crec que la arrada està aquí, de la pel·lícula, perquè pel·lícula pot ser una obra d'art, perquè búriet no es fa avorrida en cap moment, i estem parlant d'hora i mitja dins d'aquella espai, i aquí estem parlant d'hora i mitja amb un cotxe, per tant, tot això... Un cotxe circulant. Circulant, i clar, i el seu contacte, però això és el que t'explica, t'explica l'assinòpsis, per tant, jo no explicaré lògicament les temàtiques, no ho explicaré, perquè s'ho n'hi ha d'haver fotent, però que us dic que una de les temàtiques, en paral·lel, és la feina, com és normal que es pugui imaginar, i dius, no sé per on va això. Sí, sé per on va, però que avorrit, hauria pogut agafar cosa molt temàtica. Per tant, una pel·lícula crec que intentava ser una mena d'exercici minimalista per un costat, no, i per l'altre costat em sembla... bueno... T'avorreixes, ja està, no s'ha d'anar més voltes, i quan t'avorreixes el cinema, el que dius tu és que deia, si plores i rius, però si vedalles, ben malament, i va d'allà, jo... Fins avorriment, allà no podia més, no? Les crítiques que havia elegit... Jo la crítica que havia elegit sí que diu que és la pel·lícula sa salva, que és molt interessant en tot aquest aspecte d'aquest recurs, de mil maneres possibles de filmes, només amb un cotxe. Això és magnífic. I l'argoment la salva l'actor. L'actor, l'actor. Si no fos per ell, segur que s'està demanant. Ell ho fa bé, el muntatge és meravellós, però en canvi, les temàtiques, hi ha dos altres temàtiques, que tampoc són re de l'altre món, és que el problema és que justament l'argoment, o la base de guió... Dius, vale, sí, però... bueno... Sí, que no, que no, que no vas... Veiem-ho i sí, perquè tampoc... És el que ningú entrarà, és el problema, no? David, anem a tocar aquesta obra magna, que és com entrenar a tu Dragón 2. Jo faig conya, però és que faig conya 7, sana, eh? Jo també la veurà. Quan tens nanos, vas al cinema i vas a veure. Però si jo l'he vist de primera, David? Sí, sí, sí. A mi m'agrada més la primera que la segona. És com aquella de cars, no sé si l'heu vist. Sí, també. Doncs la segona no va al massa, i la primera... Tu t'ho dius, ah, sí, està molt bé... No, no, sincerament, no, perquè... Jo la primera, home. La primera, tot i bé, el clímax final... I en altres, és que jo, darrerament, és el cinema nord-americà, està molt allà, per mateix patró, sembla que no s'encancin de fer el mateix, hòstia. Però una cosa que trobes... No ho he trobat mai més. A nivell d'aquí o... És el final entre el bono i el mal. És que sempre estem igual, cony. Sempre estem igual, sempre estem igual. I això ja és una mica esgotador, no? I la primera, no. La primera, doncs bé, era variada, i introduia bé la relació paterno-filial, les dificultats de fer-se adult, d'un nen, que el ser diferent dintre de la teva societat on te'n voltes, perquè eren tots els vikingos, que eren unes moles, i eren un fideu, i allà passaven tots en la força bruta, i aquí més aviat amb la manya i l'intel·ligència, no? I en canvi, en aquesta segona, el noi ja és adolescent ple, gairebé hi entra la data adulta, i bé, hi ha un moment de no jugar tant, sinó de prendre decisions ja més serioses, no? I descobreix aquí la figura, digue-ho així, la perduda figura materna, d'alguna manera. I aquí la cosa grinyola una mica, aquí grinyola una mica. Tot s'agafa molt amb pinces, cosa que la primera estava molt ben embastada, tot plegat, tot i ser un plantejament molt fantàstic, el Joan Sinistrán, un drag imaginant, no? Però bé, no, no, tenia una certa coherència, dintre de la trama fantàstica, tenia una certa coherència. I en canvi, aquí... Ja, ja, ja es recargola en tant la trama, que dius, hòstia, dius! I no es passeu, no? Sí, sí, és això, no? Un creïble noies màxima. A mi ja em va fer passadota i tot. Forçat, ja.Sí, certament. I amb el nen li preguntes què tal? T'ha agradat molt. A ell li ha agradat molt. Clar, però que hi ha unes lluites, això sí, evidentment, hi ha uns siderals d'allà de lluites, entre dracs i humans, que fa fredat, però... Però dius... Al final hi ha un gir de... per poder, la cosa s'acabi ben arregladeta, perquè jo crec que hi ha un moment que se'ls llenva la pel·lícula, de les mans. I llavors diuen... Com? No pot ser. Aquests, vale, que aquests els tenen tots controlats, i són uns dracs, que són gegants de dracs, i dius... I llavors... no sé, d'on estrenen un maco fit d'allà al costat, i allò deixa de tenir una certa validesa, i tot gira cap al bé, i dius... No, això no va per aquí. Un personatge, també, que és el malvat de la pel·lícula, sempre n'hi ha d'haver i un, que està absolutament aprofitat. Surc quatre moments, fotent quatre crits, i en seguida... I de seguida s'ha acabat. Dius, hòstia. No té massa... No els trobades llavassada. Sempre és sucós, el dolent sempre. El devia contractar per... Era un camé, o només... Això em fa pensar, moltes vegades, les crítiques de diferents crítics, respecte al film, i tots les posaven, l'enlaireaven, la pel·lícula, i dius... Aquí s'ha cobrant sota mà, tu. Estàs cobrant sota mà per deixar la pel·lícula apònia. Això és habitual. No tenim cap misteri. Quants són cinzers, és com el que et deia. Valcogrés, allà, sí que són. Allà, no sé que hi hagi que estiguin tant, tant, tant, dins del sistema, que aquests ja han de fer una mica... Exacte, que ja trenquen. Molt bé, es queden 5 minuts, Rosa. Hem de parlar del documental del mes, que comentaves de Mai Estuf. Què tal? Bé, és interessant. Una miqueta l'Ene, sí que ho vaig trobar jo, però, bueno... És el documental d'aquest mes, del mes de setembre, que es presentarà, o s'està passant a totes les sales, que estan amb el circuit d'això del documental del mes. És de la filmoteca. Diu, jo les veuràs encogat. Esplugues, imatges, també. A la cinema, també es veu que ho fan. A Tarragas, en fin, hi ha molts jocs que ho fan. D'aquest mes és un documental finlandès, que es diu, així, Mai Estuf, el subtituleix l'imprescindible per viure. I és una proposta que ha fet un... De fet, és el protagonista, és el propi director. Es diu Petri Lokainen, de 26 anys, que, bueno, ha tallat amb la nòvia, l'estàs sense nòvia, i el té al seu pis molt ben muntat, que té de tot, és un pis superequipat. I, bueno, comença a pensar. Jo no sóc feliç, perquè no sóc feliç, i què em passa? Però hi ha moltíssimes coses. A més, ell té una feina, també. Fa de fotografia, amb temes de no sé si publicitat o cinema. Vull dir que té una feina màxima i tal. Però ell no és feliç. Llavors, es proposa de fer un experiment, m'ha comptat amb la col·laboració de més persones, però d'entrada l'experiment ho fa ell, que consta de terregles. Hi ha tot el que té, el pis seu pis, i el porta a saber aquests magatges que hi ha per depositar bona cosa. Allà, però tot, eh? Absolutament tot, i la seva roba tan bé, es queda en nu. O que maco. I és molt interessant, perquè creïn el que fa... Són tres regles, només. L'experiment dura 365 dies. Un any. Només pot anar un cop al dia, o sigui, i anar a agafar una sola cosa. Però una sola cosa, només, eh? Amb tota la màxima cosa de panzare. Sí, efectivament. Aquí es veu com va corrent, a la quartilla aquesta que donen de la publicitat de la documental, es veu com ell va... Imagineu-vos... Pels carrers de... No, uns bitxons, també, no? Pels carrers del cinqui, o sigui, surto de casa, i amb un container agafo un diari, es posa per la manifestació... I com és el cinqui que hi ha estat, eh? No, no dote fred, eh? No, però ho dic com és la gent. Ah, bueno, clar... Però veus els personatges que l'envolten? Estan una miqueta sorpresos, per aquesta idea que ha tingut, per aquest experiment o aquesta vivència que ell té. Però li ajuden, d'alguna manera, el comprenen, l'antenen, i diuen, mira, ja t'ho fem al punquet. Tu vols que t'ho demanis, però ja... Doncs les regles són aquestes, eh? El experiment dura 365 dies, i d'aquest cada dia només pot anar a agafar una cosa, només. I no pot comprar res, res durant aquest temps. No pot comprar res. O sigui, que se les fabilessin, si necessita alguna cosa. I bueno, és a partir de... Sí, sí, bueno, clar, els primers dies no. Els primers dies no. Després, en el moment que hi ha, va buscar l'abric, i aconsegueix també un jersei i uns pantalons. Va sense mitjons, però diuen, ara ja sí que puc anar a la feina. Ningú sabrà que vaig sense calçotets, per exemple. Però ja sí que puc anar. La nevera és molt interessant, perquè imagineu-vos amb el fet que fot allà. Clar, que sí. I a la finestra hi col·locar els tèdebrics de llet i així, i a la finestra creix la nevera. Clar, és veritat. En anècdota, jo tinc família xoècia, i a l'hivern la nevera és al garage. I tot es conserva allà, eh? Hi ha problema. El que feia aquí a la Masia Catalana és això, les neveres, les fresqueres, o les bodegues. Aquell xutarran i que ja està tot la mar de fresquet. És així, no? I veus, realment, que ell s'adona... I tu també ho veus com... Hi ha moltes coses, no? Ja que va l'any, a la meitat, a muntar-se les coses... A vegades passen temporades que n'hi va a buscar res. Passen el millor set dies que n'han anat a buscar res. Després vols dir, mira, potser puc anar a buscar... Jo què sé, el Matalàs, o un atrador que em pot servir. Perquè això, a mi, com a germà, no li dius... Ostres, avui has d'anar a buscar un atrador, perquè això et pot servir de cortina, i, a més, de tovallola per a la carta, i de manta i de no sé què. Però l'aigua, el gas i la llum li arriba a casa. Sí, això sí. A mi, és el mínim. És aquest experiment, per dir... idealment, i passar l'experiment, no sé si teniu pensat d'haure-ho, i tampoc no ha buscat tot, ni molt menys. Perquè no necessita... No cal, és que no cal, és que tenim moltes coses. Sobren, eh? I d'errora, eh? Sí, sí. Per viure, sí, clar, per sobreviure. Per aquests que cada vegada busquen més l'explotació i... Clar, clar, clar. Molt bé, doncs, s'acaba el temps. Tenim 5 segons d'ets per dir adeu. I tornem la setmana. Molt bé. Tenim 3 segons d'ets per dir adeu. El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. És una quarta molt dura, és la pujada de l'Iva. Tothom està menjant per pujar de feina i veus que són gent més o menys preparada. La única solució, ja veig, ha de ser alguna cosa reabonciva com el que va passar a Islàndia. Cap un optimisme on n'hi ha. El jutge n'està al costat d'ells perquè hem de trobar alguna solució. Sí, i sí, que estigui davant. Si hi passen els interessos de Sant Just. Sempre hi ha una cosa algú que té alguna pregunta, o que hi ha alguna resposta... Perquè n'hi ha d'esperança, no? Just a la fusta, vivim Sant Just en directe, cada matí de 10 a 1. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda, de 5 a 7, parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'Extrarradi, també parlem de televisió, esports, van d'esconarats, fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de Sant Just. També parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim les tecnologies, vídeo i jocs de llibres, entesos i xines, el dècaires, TV1 i el hasiat. I don't know what we're doing, I don't see it in the dark again, because I'm still in love with you. I don't know what we're doing, I don't see it in the dark again, because I'm still in love with you. I don't know what we're doing, I don't see it in the dark again, because I'm still in love with you. Acabem de començar, donem el pistolet de sortida que es manté entre la programació en l'horari de 9 o 11. L'horari de màxima afluència. Per tots aquells que fa temps que ens seguiu, aquesta veu que sona, per si no recordeu, és bona marda, que ha estat una miqueta fora de l'espai temps i els cascos no li funcionen. Podem seguir, podem seguir. Aquest tema que heu de sentir, inaugurarem aquesta tercera temporada, era el tema de Harvest Moon, versionat pel grup Pulseite, i, com tots sabeu, és del nello brutal, aquesta versió. Aquest programa d'avui, aquest 60% programa, és un homenatge a l'After Sun, a tots aquells que hem passat unes vacances més o menys tranquil·les, i que ara ens toca currar, però que encara tenim els javis.