Babilònia del 2/10/2014
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Me diuen que pot ser important el nivell de terror. Jo crec que tot això ja em podeu... Ducks of Burgundy. Sí, jo moro de canes d'obra d'Ucks of Burgundy, la nova pel·li del director d'umberberry and some studio, i volia veure, que no sé si la veuré, de guest de adam winder. Ah, de guest de bootleg. Jo per mi són dues de les que tenia més canes a veure, i a aquesta visita hagués anat al festival. En fi, coses, coses. Us ho explicarem d'aquí dues setmanes? Sí, a veure què tal va tu, dels resultats. I ja està, fins d'aquí dues setmanes. Gràcies, Jordi, gràcies, Carlos. Gràcies, Xavi. Gràcies, Jordi, gràcies, Jordi, gràcies, Jordi, gràcies. Radio insbesondere. Doncs bona tarda et vinc amb threads tails. Un dia més a Babilònia, com esteu? Com màxim, molt bé. Bona tarda. d'aquesta... d'aquesta paixera on t'estic jo. No ho veuen. Sí, no ho veuen. Però ho expliquem, això de la ràdio s'ha d'explicar, no tenim... Sí, sí, està clar. No ens tenim a Rosa Alcalá. Què tal? Hola, bona tarda. Com estem? Sí, bé. El Jaume, viral. Molt bona tarda. I el David Montaner. Hola, bona tarda. I el que us parla és Xescos Ramos, que tornem a la tercera. Em sembla el tercer programa de la temporada del 2014-2015 del Babylonia, i que, com sempre, es tindrà de tot una mica, no? Aquesta edició tindrà art, de la literatura, tindrà cinema. Per tant, hem fet aquesta selecció. Pararem d'un museu, El Cram, que la Rosa n'explicarà molta gent sap el que és, però ja ens ho desbatllarà amb aquestes inicials. També parlarem d'un altre museu clàssic de Barcelona, que és el museu Frederic Marés, que fa poc està una mica adequat, d'Argòtic, i altres elements de col·leccionisme, molt curiós, que hi ha al Pista d'Al. A literatura també la Rosa ens parlarà de Mario Serra, del llibre d'Aquest Senyor de Plans de Futur, i també parlarem dels Evangelis Apòcrips. Ojo, que parlarem de religió. Hi ha un programa d'aquesta casa de religió, però en aquest cas parlarem d'aquests apòcrips, perquè hi ha hagut una edició d'Arman Puig, molt recent, que hi ha hagut una revisió, i que bé, doncs he tingut la paciència de llegir, perquè s'ha de tenir molta moral... Les tragadires que tens... Jo sé que el David m'admira, amb cert moments de la vida, no tots, però... Però fas pena, oi? Exacte. No és mi de fill, és el que hi ha, no? Sí, sí, no, jo ho sé, ja. Sarna, que m'agrada. Exacte, exacte. I bé, doncs, el cinema es parla del David del Capit d'Amèrica, el jaume del boyhood... Això també és Sarna. Sí, bueno, també, també. No, però, bueno, és a què dir, m'és per passar una estona. És molt diferent del meu, que el meu és massofisme, no? Sí. Parlem, també, de dos pel·lícules, una d'elles, que fa poc ha estat-me fa poc, no fa uns mesos, però que jo sé que el jaume li té molt de carinyo, que és el Samante sobreviven, del Jim Jarmusch. Molt bé. Parlem de Carminellament, la segona part, que és una cosa molt curiosa, a tenir en compte. La Rosa es parla de la multiexitosa, el niño, la Rosa ens comença a parlar... Perdó, una cosa que he de comentar, són les sigles del centre de recuperació d'animals marins. Aquest en concret està en el Prat. Em penso que hi ha algun més, no sé si és per a Mataró o a Simsona, però jo el que vaig anar a visitar és aquest que està en el Prat, està ja a la platja, i a més és molt xulo, perquè a més vam anar així a l'estiu, que encara feia bo, i vam estar ja esmorçant allà la sort de la platja, i després ja vam entrar a Fricrats de reservar la visita. Fem visites guiades, i precisament hi havia moltes famílies amb nens, nosaltres vam anar amb les nebodes i així... A veure, no us penseu que tenen allà molts animals, perquè ells el que fan és intentar les actuacions que han de fer, les fan insitu, ja tenen una ambulància, tenen la furgoneta, i cada cop tenen una miqueta més d'estris, una camilla i tal, i el que fan és anar al mar, quan els avisen a la platja o al mar on sigui, a salvadors aquell teuró, aquella balena, aquelles tortugues, i fer-ho insitu, o sigui, plantar allà la clínica. Què passa que al centre sí que després el que sí que tenen són unes tortugues, que aquestes sí que les han hagut d'agafar, no me'n recordo, buscant a veure quina és l'espècie, que és la tortuga més típica del Mediterrani, que a vegades és víctima sobretot de les xarxes, els baixells aquests de pesca, de plàstic, clar. Però és un tema molt medi ambiental, que dic jo, de consciència medi ambiental, i d'un consum sostenible també. És que hi ha sempre una tirada de porqueries al mar, i al mar i a tot arreu. A l'altre dia em van dir per a televisió que fa poc s'ha extinguit, el que seria la tortuga l'aut. Sí, això ens ho van explicar també, o que estava en perill d'extinció, o que ja... Doncs ja no existeix, ja n'hi ha cap. Clar, i en canvi el que es fa és introduir i importar espècies com la tortuga, com deia l'Amèrica, una tortuga que ve de l'Amèrica, que és aquesta, la tia és carnívona, la tia ataca les altres tortugues. I la gent s'ha de comprar perquè no ho sàpigues. Són petitones així, per 5 centímetres, i quan creixes unes besties... Sí, sí, clar, i són de rededores, i llavors fan fora l'altre, en plaça que reguen els altres. Això és com una mena de mena. Sí, exacte, com el que és l'altre. I per això dius, és la importància de tenir un cert coneixement sobre això, perquè aquest és una mica després, també van donar una notícia a la tele, d'uns banyistes que estaven en una platja de Tarragona, i vam veure unes tortugues, una tortuga que sortia a desubar allà a la sorra, i llavors en un lloc passa tot el contrari que la gent es pensava i la tortuga que s'ha despistat, i l'empènian cap al mar, cap al mar, una altra vegada dius el cert, no? I en canvi, allà a Tarragona, unes persones en una platja més tranquil·leta, van veure que la tortuga sortia, no la van molestar, la van deixar que desobés, que deixés allà tot els ous, i llavors van avisar el cram, llavors la gent del cram va anar allà... Vam fer una truita, no? El pit. Amb aquesta filosofia, et carrega ràpidament les espècies... Ho vas aprofitar, aquí, al material. I els que mengen en els altres, aquests, no tots, que... El que vam fer és molt molt sorprenent desenterrar aquells ous, i llavors portar-los en un lloc segur... Sí, perquè ja tenien un futur contat. Exacte, amb garanties que, bueno, que almenys surti en algunes tortugueses d'allà, no? Una miqueta de la funció d'ells és aquesta, no? O, per exemple, quan hi ha hagut el tema del tauró, la tinturera, aquesta? Sí, que vam ser algú, no? Sí, ja sé, no sé què va ser. A veure, els jutges, són animals que no... És el desconeixement nostre, dels humans. Sí. Són animals que, d'entrada, nosaltres no som una presa, per ells ni molt menys. No entrem amb el patró. Exacte, no entrem. Però què passa, que si pel que sigui, perquè fa més calor, perquè s'ha despistat o perquè ells també van nadant, a veure de la costa, no? Hi ha algun moment que algun banyista pot... Mira, no té per què passar, però, bueno, alguna vegada pot passar... Avui he fet un fet molt aïllat, molt puntual, i que no és com per posar el crit al cel, ni enviar-hi tota l'esperatura perquè... No, no està clar. Avui me'n comentaven aquí, a la ràdio, per exemple, una anàcdota que, a una platja d'aquí de la costa catalana, no sé on, han trobat un tauró molt bros i s'ha mort allà la mateixa, perquè es vol que s'havien noagat perquè s'havia menjat un lleó marí. On dia? I s'havia enganxat, sí. S'havia enganxat, s'havia noagat, i s'ha mort. Ostres, donador, eh? Clar, dic, com se vol ballar a treure la vida... El tauró, home, la poca, aquella... Tanca la boca i et quedes ensabrasos automàticament, eh? Ho dic allò. Si se volguen que posin actes reflex, ostres, donador. Donador. És curiós, no? Hi ha una planta científica, orgativa, tenen una exposició molt maca de veure. I, a més, com que és la visita esguiada, seran les monitores i les monitores que t'ho expliquen. Tots són voluntaris, gent voluntària, tant els que guiden dels animals com els que estan fent postesques de manteniment o les tasques de tensió dels visitants. I, bueno, és una miqueta per tenir aquesta conscienciació, no? Hi ha també una gent que se'n cuida d'això, i que, si tu deia que vols fer voluntari, també ho pots fer. També pots fer-te padrir, pots apadrinar, si vols, una tortuga o així, donant una mica d'ajuda, una mica d'onatiu. I, bueno, després ja t'he... Potser hi ha una exposició també, fins i tot, hi ha, per exemple, un fragment de la pel·lícula Tivorón. Explica'n una miqueta el mal que va fer aquella pel·lícula en quan a la... a la por, no? ...cultureta o a la por creada, inventada, amb aquests animals marítics. Ostres, és que no és així. Fa molt més mal. Els accidents de trànsit, no? Que no pas un animal que no queda estaurant. No, a veure, que no van a la costa fer això. Sí, no, no, clar, evidentment, estan sempre al Tamar, generalment, vaja. Sí, ja dic que sí que tenen unes tortugues que estan allà amb unes piscines així gran, i les veus quan li donen el menjar. Ostres, jo sí que et va sorprendre, perquè són unes tortugues enormes. T'expliquen coses. I t'expliquen coses d'aquestes tortugues, que és la tortuga mediterrània, no em recordo el nom, ho estava mirant, però, bueno, ja dic allà, si no entreu a la web... Això que està allà a l'aeroport. Sí, mira, l'adreça és... El passeig de la platja número 30, del Prat de Llobregat, el telèfon 93, 10. 10, 170. I si és la web, doncs la... www.cram.org O RG. Centra de recuperació d'animals marins. Fantàstic, ho tenim en compte, eh? Fantàstic. Doncs passem d'això d'un museu natural, per dir-ho d'aquesta manera, un museu clàssic d'art, que hi ha a Barcelona, és un dels més antics, un dels més antics, vull dir, a nivell, sobretot, escultòric, és dels pocs que hi ha d'escultura, arreu del món, fins i tot, i és el museu Frederic Marés, el col·leccionista català més important del segle XX, directament, no s'ha de donar més voltes. I quan va morir aquest home, el que va fer és directament donar a les seves col·leccions a Barcelona. I, lògicament, es va condicionar un espai que era l'antig... que seria a la plaça Seniu, a la porta lateral de la catedral de Barcelona, que hi ha aquella placeta que dona el darrere de la plaça del rei, i que es pot accedir, que és aquella entrada, que veus, a baix, una mena de pati, molt maco, on es veuen per sota, el que són les imatges de la Barcelona romana, que es veuen, diguem, el que seria per unes finestres baixes, un soterrani, no se'n mai, allà. No és on estan les cugnes. No, no, no, no. Jo he estat al pati. Exacte, he parlat al pati. Ah, vale, sí, ja s'ha entès. Sí, per darrere de la catedral. És el carrer de l'esquerra de la catedral. Exacte, aquell pati entres... És un oasi de tranquil·litat, és una passada... I entres recte i tens la porta d'accés. Creus el pati i entres per allà. Jo és el museu Fredric Mares, no? Exacte, llavors tens 4 plantes, sembla patit, però és immens. Jo, jo ja estava a boig. Allò era el que era una part per tenir a l'Antic Palau Reial. D'això es va condicionar per ser la sèrie de l'enquisició de Barcelona, i va ser, durant un temps, les bandes baixes, la presó que estava a la plaça del rei, que se'n va per l'altre costat, però allà va ser la presó que portaven els tipis, els assassins, i aquí venien, venien des de Bòria Vall, allò que els hi pagaven, ni es esmembraven, ni arribaven. Això és un desastre. Un dia jo explicaré aquesta història, perquè té tela. Llavors és una espatlla que està molt acondicionat, molt canviat. Són 4 plantes, 4, ho dic bé, sí, 4 plantes que hi ha 3 plantes, una molt minsa d'esculptura, i dos més d'esculptura, tota escultura gòtica, des del romànic fins al gòtic, inicialment, i després hi ha un superior que hi ha reneixement barroquí del segle XIX. No solamente català, no solamente escultura catalana, sinó també escultura espanyola. De l'escola sevillana, de l'escola madrilenya, heu de dir aquesta línia, no? Per exemple, de l'escola espanyola, tenim Alonso Berroguete, Juan de Juny, Pedro de Mena, aquesta gent que és de... Aquest reneixement barroc, potent de les imatges religioses, amb aquells sentiments i aquelles coses, aquells patiments, i això està allà. I, llavors, el que té superinteressant és una part que això no he dit per de romànic, i una mica també a baix, una mica de romà, també, que és una part excepcional. Té una de les obres mestres mundials, que és a l'aparició de Jesús amb els seus aixebles, del mestre de Cabestany, que és una peça preciosa, que era que estava una de les portalades, no m'hi ha equivocat, d'una església romànica que van carregar-se a Vic fa molts anys, no m'he equivocat allà. I em refereixo que ja empeces, i hi ha una portalada, la portalada de Gizano, que és de Burgos, que és espectacular. Aquestes portalades típiques romàniques, amb aquelles arquivoltes i tal, tan carregades, no? Hi ha un parell d'espais que són magnífics, i que des d'aquí recomano profundament per veure. És cert que, quan portes una estona, et vas carregant, no? Clar, és tot, i té de, jo què sé, de crucifixos, de mare de Déu, tenen, jo què sé, era un senyor que acumulava. Més que col·leccionava, acumulava. Sí. Vull dir que no està després molt... Sí, sí, està organitzat, no? Totalment, totalment. Tot el catalogat perfectament ordenat, està molt ben fet, ho van arreglar perquè jo havia anat temps enrere, i jo era un cacaú, però ara està tot, que vas amb un camí, tot molt, molt ben fet. I llavors, el que sorprèn, totalment és quan llavors dius, ja ho he vist, un munt de coses, te'n vas, a la part de dalt, em sembla que és, de col·leccionista, que hi ha 17 sales, que es diuen les sales de les diversions, i allà ja et pots morir, perquè jo no és acumulació, allò és amuntagar. I llavors, directament, allà, tens milers, i no exagero davantalls de pipes, de rellotges, de joies, de fotografies, de joguines, de claus de pany, pots de farmàcies, reliquiaris, claus... No t'ho pots arribar a imaginar, el que hi ha allà. I els panys també? Tot. Tot, és una burrada. És que jo mai he vist tantes coses juntes amb un metro quadrat. Potser en l'habitació hi ha 10.000 peces, perquè són quasi petites, i clar, dius, per on miro? És a dir, per tirar-se hores i hores i hores, allà he perdut, mirant coses. És una cosa molt curiosa. És allò com era un canvi de col·leccionista típic del segle XIX, perquè això era molt típic. La gent col·leccionava el segle XIX una cosa més típica del dinó que del 20, i es veu allà perfectament. A més, té una decoració molt determinada i molt concreta. I home, a veure, si tens una mena de filla, si t'encanten els llumins, allà veuràs una col·lecció de caixes de llumins bestials. És una cosa, com a mínim, interessant. Per tant, recuperarem els museus de Barcelona, que tenen quan val la pena, fer un recorregut. I, a més, no és gens que ara em sembla que són 4 o 5 euros. Vull dir que és una planta excessiva. Em deixeu ficar una cunya? És que no sé si us ho vaig explicar o no. És que aquest estiu vaig anar a un museu, no és un museu, sí. No sé si us ho vaig comentar, vaig anar al màgic món del tren. No. No us ho heu explicat? No, no, no, no, així. Això és a Sant Eugènia de Berga, que està a tocar bic. Hi ha uns dos homes, o tres, ens hem entrat a tres. Aficionats al macatisme de trens, van veure que jo ja no li cabia casa seva. I van fer una casa. Literal, van comprar un terreny i es van fer una edifici de dos plantes, en la qual, a la planta de baix, és tot exposicions de màquines de tren, de miniatura, milers, és espectacular, han d'haver estat per països, una cosa, però això no és res comparat quan puguis al primer pis. Perquè és tota una planta de 250 metres quadrats, en què una màqueta bastial de trens, de tall del petit, no sé com es diu, té una nomenclatura. Hi ha els trens grossos i els trens més petits. Més petit, és la miniatura, per dir-ho així. I abans sí que me'n recordava, ja no. Però és, sí que l'ocina, és que més ho han acondició de manera que pots visitar-ho perfectament, hi ha un passadís, unes branes, que pots enfilar els nens i tot, perquè ho vegin bé. Els nens estarien bojos. Els meus fills van flipar, jo flipava. Simulen la nit i el dia en periós de 24 minuts. És un dia dura 24 minuts. Que curiós. I quan es fa de nit, tot arreu. Els cotxes, els camions, tot es mou. Amb les llums. Amb les llums, tot carreres perfectes. I amb la foscor. Sí, i la foscor, i és flipant. S'ha una mica, com t'ho diria, Catalunya en miniatura. Un pastig de coses. Hi ha un cementiri, hi ha un parc d'atraccions bestials. Hi ha moltes fissures. Això són els trens en miniatura. Jo, com a cap, no l'hi havia vist mai. I aquí, què pinta? Són dos senyors que vivien allà i s'ho han muntat allà. I estava ple de gent. Això genera també un turisme. Potser pels nens o per la gent que els agrada. Però ja era cert que el tema tren és una cosa que jo tenia... El sobre de ma germana era una màn dels trens. Tenia el seu hibertren i no sé què més allà. No els tenia muntat. Jo no muntava. Era com un crió, però de la paraula perquè li agradava. Ja passa de ser una cosa... És com els escacs. Ja passa de ser una qüestió de nens per ser una afició de gent adulta. Per tant, és un joc de gran. És un geni en associació, s'ha entès. Amics del ferro que ve... Exacte, ja la tira, ja la tira. Molt bé. Doncs mira, bona recomanació. On has dit que és a Santa Eugènia de Berga? Santa Eugènia de Berga. Sí, mira, per on? D'això. Hi ha ganes, aquesta sort. Exacte, exacte. Vinga, Màrius Serra, plans de futur rosa. Tens plans de futur? Ui, tant. I ara més. Jo sé que sí, jo sé que sí. I ara més. Mira, és la novel·la del Màrius Serra, aquest comunicador tan famós que fa moltíssimes incursions a les mitjans de comunicació, sobretot a la tele, televisió i a ràdio. El Màrius Serra amb aquesta novel·la va guanyar el premi Sant Jordi i l'any 2012. És la història, res així, molt resumidet. La història d'una... És una recreació lliure d'un matemàtic que era de Figueres, es deia Ferran Soñé, que era tetraplègic i autodidacte. I llavors faig una miqueta recrear la història de quan la família vivia a Barcelona, a Serrià, i quan es desplaçava amb un mas que tenia a Figueres. Volem anar a prop de Figueres. A més allà també hi havia... Hi havia un moment que també coneixen... El Dalí directament no surt. Però sí que fa menció que el pintor, quan era jove, quan vivia per allà, li havia fet un retrat amb una de les dugues cosines d'aquest matemàtic. Perquè aquest matemàtic és fill únic, però té tres cosins, dos, un que es diu Ferran Igualquell, i les dugues noies, que són les que, bueno, després amb el temps, són les que s'han de cuidar. Al principi és la mare. Són dos famílies molt lligades, de dos germans casades, no eren dos germans els pares. I amb els fills, molt units tots, que aquest tio ja van junts, llavors totes les vivencies són conjuntes. El pare d'aquestes nenes, i del Ferran Gran, hi ha una absència del pare, veus que està absent tota la novel·la, i no acabes de ser amb ells. És una mica misteriosa aquesta absència. No ho explicaré, no ho desvellaré pas, perquè hi ha moments de la novel·la que es narra el mateix pare absent. Hi ha d'altres capítols que es narren una cuina o l'altra, la Maria o la Dolors. Em va sobtar molt, també, per exemple, en el somari, en els capítols... Bueno, que falten que no hi ha números, per exemple, capítols 1 existeix, ni el 4, ni el 8, ni el 9, des que passa aquí, no? Bueno, era una de les coses que, jo sé que el Màrius Serra està fent en el grup de lectura de les biblioteques, i va, i ho comentes. A mi se'n feia la setmana passada, però no vaig poder anar-hi al final, si ho fes com una taula té que hi aniré. Perquè trobo que aquestes trobades són molt interessants, de parlar directament amb l'autor. Però una cosa que no hi entens. Aquests capítols, vull dir, no existeixen. No existeixen, no existeixen. Jo pensava, jo pensava... Ostres, igual és que... Està mal habitant o està mal... Primer d'entrada penso, està mal habitant. Tenia... ho tenia en el llibre, que el llibre ho he pensat avui. Està equivocat, això està mal gravat, està mal fet. Bueno, em vaig a l'altre edicional, vaig a buscar el llibre i tal, vaig a la biblioteca, agafo el llibre, i també falta. O sigui, que no escapa equivocació. Per això són les coses, però no t'ho acaba de dir, no t'ho explica amb jo, per què? Això és com el Saramago, que si llegeixem un llibre al Saramago. No fa punts. No fa punts. No fa punts, que fan les faltes de calample. Però expressament, en principis dius... Clar, no ho fa, ho fa punts. No fa punts, costa d'allí jo. És dents, allò. Quan hi ha diàleg, dius, ui, que estan parlant de diàleg. No sé per què ho fa, no entenc, si ho salta tot. Bueno, imagino que és com tot. És una forma d'esquit. Imagina que hi ha sacs de sabrosa, aquesta. Ostres, i... Aquest sí que el vaig llegir jo. I acabes? Acabes sec. Jo he omitit uns quants, però és que val la pena. Encara que sigui dents, val la pena. Todos, els nombres. També de joc, o d'investigació, de mirar, de provar, de fer coses. I és una de les coses que li volia preguntar, però com que al final no vaig anar-hi, a veure si algú el veu o li pot preguntar, o amb alguna grup de lectura. Bueno, és interessant. A mi em va cridar l'atenció. Té un llenguatge molt creatiu, molt original. Escriu molt bé, té molta soltura. És el llenguatge que és molt viu, molt divertit, molt excedit. Per exemple, mira com diu ell per explicar la hora. Diu que quan estaven jugant, o quan estaven concentrats fent una cosa, allà, o el que sigui. Diu, però fins que... Si no els cridaven, no feien res més, perquè no tenien consciència de l'al·lusió del temps. No és ell com ho diu. Diu, però fins que algú no encabeix aquesta llum, la llum deia, en una xifra, ningú no pren mai cap decisió. Està amb tots allà, que no s'hagin de dir. Fins que no dius una hora, veus la llum, veus si s'està fent forç, però no tens noció. Ell ho explica d'aquesta manera. Fins que algú no encabeix aquesta llum, en una xifra. Vull trobar molt maco. Després de mi, el que no em va agradar és el paper de les dones. Suposo que també és per l'època. Igual el que fas retratar, la dona del segle, de principis... Això és el que passa a vegades. Segle XIX, segle XIX... Amb aquests llibres i això quan es parla de certes èpoques. I es presenten unes dones així com... El se li veu una mica... A veure, que són molt valentes i fortes, però... Les estudis, la formació, però els veu amb una ignorància... Elles mateixa ja demostren una impotència. I dius, que a nosaltres no ens han donat preparació. En temes acadèmiques, no en temes de la vida, ni molt menys, perquè s'espavina a la mar de bé. Per exemple, també la figura materna. Jo la veig una miqueta dèbil, o així com molt desbordada. Que en canvi el pare, com que està absent... No passa res. Si idealitza la figura del pare. Clar, perquè està absent, no? No ho sé, dius, les funcions de les dones jo veig que queden molt relegades a la vida familiar. I pateixen les gases del castell d'estrinxeres. Clar, és lògic. És que ella porta totes les seves espatlles, no? Molt bé. Vinga, doncs perseguirem el senyor Màrius Serra, presiloteques de Barcelona, perquè ens ha acabat d'explicar el llibre. Què passa, no? A veure que sigui això. És el que té ser un autor contemporani i contemporani. Estàs viu, mira, a por ell. Molt bé, doncs, abans de passar el cinema, escoltarem, no, vull dir, parlarem ràpidament d'un llibre que sortit fa poc, encara que és una cosa que ja corre por ell en diferents edicions, que són els Evangelis Apocryps, és una recopilació d'un català d'Armand Puig, que ha afegit una sèrie de coses noves que s'han trobat, i que, bàsicament, bé, per explicar-ho així a EuroSomodo, i per no entrar en temes de profunditat així, evidentment són aquells Evangelis que la pròpia església va refusar en el seu moment. Ja parlem del segle III. Això no és que es van trobar els pargamins del mar mort. Exacte, això mateix. Perquè el que és això, per un costat, ja aquells que existien, o que ja tenia coneixement, que evidentment estaven vinculats amb els... no amb els Evangelistes, sinó amb el que serien els llibres escrets pels Apòstols, Pere, Felip, Santiago, Tomàs, i atenció, atenció, Maria Magdalena. I aquí tenim una cosa curiosa. Hi ha una Evangeli escrit per Maria Magdalena, i, per tant, si era una Evangeli, era perquè tenia un vincle directe, un apostolat o una relació directa amb Crist. Per tant, aquí tenim, si això ens ho creiem... Jo crec que era la primera apòstola. Exacte. No era sortida. Aquí hi ha una cosa al llibre que jo em vaig posar molt nerviós. Un cop d'estat, em sembla, el triarcal. Aquest cop d'estat ja venia. Ha haver-hi atentat contra l'idea, l'escrista... Lògic, no podia ser una dona amb aquella època, i menys una profeta, ui, això, ser un profeta amb fama... A la foguera, d'inquisició. Llavors, clar, què passava? Doncs ja el segle III es van adonar de certes coses, llavors, alguns d'aquests que ja existien ja es van apartar. I amb el concili de tren de 1536 o 46, no me'n recordo ara, definitivament, ja es van dir aquests són els canònics i aquests són els apòcrits, que, de paraula, ja diu que són els que estan apartats. Com deia bé, el David, es van trobar uns últims manuscrits a Nakahamadi, que és a la zona del Marmor, com tu deies, i aquí van sorgir altres, per a sobre, enrere més de troca, i aquí s'ha ajuntat tot. Què és el que veiem amb aquest llibre? El llibre és una recopilació de voltant de 1.000 pàgines, amb un... És complex, vull dir, complex, perquè hi ha com tres parts, una part que parla de la infància, de Crist i de Maria, bàsicament, amb aquests, vull dir, per exemple, no recordo... De Maria, què vols dir? La mare de Jesús? Ah, va bé, no Maria Magdalena. No Maria Magdalena, exacte. La mare de Déu, m'he millor dit. No, de Déu, no, de Jesús. De Jesús, clar. A veure, no són tres persones en la mateixa... Però la mare de Déu no sí, la mare de Déu és la mare de Crist. Déu no és Crist. No, sí, sí, però es diu mare de Déu. Sí, ja ho sé, però capaç literal no és... No, no és, no és correcte. Haurien d'avisar els companys de vols anar per rosa, perquè... A veure, si pamparem alguna cosa. Que ens expliquin això, perquè... Doncs això, llavors, ja sobra la infància de la verge i sobra la infància de Crist. Llavors, hi ha uns primers que et donen idees molt marcades que Jesús, segons aquells apòcrits, de petit, era una novengetiu. Deixem-ho així, vaja, tio. No m'ho puc creure. Tu m'empenys, jo et mato, jo hi havolta de full, i llavors els pares emfabats... Era com un joc per ell, no? Resuscitar i matar la gent. És el plantejament, no, això no és broma. Si no, matar i resuscitar diràs. El guaió l'inversa. Si no està molt, no el resuscit estic. No, però... No, sí, clar. Matar i resuscitar, però també resuscitava, que és que estaven morts. Sí, sí, sí. Exacte. Llavors, què passa? A la pàgina 1 del primer Evangel·li et quedes una mica espantat a veure què està passant aquí. No m'estranya que partessin, perquè després sí, després sí que radimeix i tal, però m'ha d'unidor. Per tant, ja partim d'aquesta base segons aquells apòcrits. Per tant, estem parlant de la lectura dels apòstols, els seguidors d'ell. Això ja t'espantes. Arriba a la segona part, que és el tema de la passió, el tema del patiment de crisi, i aquí és una cosa més normal, que explica el que passa... A més, que es diu la part nòstica, que és aquella teoria de certa gent que diu que Cris no era matèria, sinó que era llum. I aquí es crea tota una parafernalia de l'oceón és l'os no sé quién, que sembla com si Cris vingués una nova espacial. Tothom dic en sèrio. Tots són llums, tots són àngels, tots són que venen de l'espai, que venen de dalt, que no sé què. I jo patia molt. I pel mig, Maria Magdalena constantment, constantment, preguntant, preguntant, preguntant, preguntant... El Jesús, és la que més pregunta. És una més d'aquests apòstols que l'envolten i pregunten tal, padre, no sé què. Dius, home, aquí hi ha moltes coses amagades, que les l'és a dir, esto, però aquí no passamos. I l'Avengelli de Maria Magdalena és molt curtet, res. És un 3 o 4 línies amb la qual queda ben clar que era una apòstola. Clar, tot això, imagineu-vos quin batibull si això s'hagués col·locat dins de la Bíblia. Mare de Déu Senyor, vull dir que aquí has de fer una selecció i s'ha triat una església preparada, definida per una línia determinada. I això ho tenim a la basta, eh? Però aquesta evolució ja s'ha produït, ara. Clar, això ja és acceptable, no? Tot això, exacte, tot això que jo puc dir, això és irreverent. Jo ja estic escomulgat de por vida. Home, vull dir, eh, no, tio? Clar, vull, no, home. Tant que sí, jo diré que estàs... No, no dir-ho, però sí. És la línia més... És que no és oficial. Jo vaig una església i agafo una poca, i vull dir que el nen Jesús, pervenjant, se matava als seus col·legues. Home, i és que en fan fora, en cremen allà directament, no? Vull dir, i això posa un avengelli. I és l'avengelli de la Sant Pere o el de, no me'n recordo ara, o el de Felip. Vull dir, vull, això no interessa't. Això no interessa fora. Jo hi vas a veure censura, està clar. Això era trànscul de tranquil·re sorra. Exacte. És que no sé mai per què la Bíblia l'han dividit en dos... L'han ajuntat perquè no té res a veure l'Antic Testament amb el nou testament. L'Antic Testament es va escriure el capdivari dels jueus a l'aviloni. Evidentment. I són tradicions de religions soroàstriques i coses d'així, de per allà que ells van recopilar i les van fer seves. I no té res a veure amb el nou testament, que és... Es pot dir, perquè Jesús era un revi i venia de la... De la religió jueva. Però no té res a veure, no té res a veure. T'arriba en comú amb els jueus, el que és l'Antic Testament. Això s'apiguem tots. Això nefrejo que el que dius tu, que aquesta línia és junta i llavors es separa amb el nou testament. Sí, però sempre s'han empanyat amb ajuntar-ho en la mateixa Bíblia i jo crec que són dos llibres separats que no té res a veure. Totalment, de forma d'escriure, el plantejament... Tot això no té res a veure, però és la... Sí, de veritat, sí. A posteriori no sent quina innovant. Però, de fet, quan es va inventar la imprenta, uns els primers llibres... La primera que es va fer va ser la Bíblia. Va ser la Bíblia, per això. No sé si es va decidir allà... Però hi ha moltes edicions, el reina valera de Bíblia... Sí, una fufa. La Bíblia copta, la Bíblia no segueix... Sí, sí, t'hi pots tornar a mico. Però, inclús, dintre la tradició catòlica, hi ha una pila de versions i de correccions i no sé què... Jo crec que un cop amb... Com a un llibre molt codiciat i cometes molt manipulat. Jo em vaig comprar una Bíblia i, abans de mirar, vaig estar remenant una mica, a veure què... Em vaig perdre, la feina vaig trobar el primer, que vaig enganxar. A la Catalunya, mira, me l'haurà d'anar, no? Però... però és que n'hi havia. Ua! Per perdre-s'hi. I hi ha traducions, que dius, que m'ha donat tan bé. La que triomfa bastant és aquesta, que el que es diu reina valera, que era un tradutor que va fer una versió molt bona, es veu. Molt bona i molt correcte. Però hi ha moltes bíbliques manipuladores. Jo me'n recordo que els professors literatura, també, a l'Institut de Batxillerat, deien que era molt interessant llegir la Bíblia, que és un desgibre a nivell cultural, que és molt interessant, perquè la nostra cultura veu d'aquesta font. Jo la he llegit a dalt abans i he hagut d'estudiar profetament. La història de l'art, el món per a la història, també. I a l'engyibre, que és de l'Isaq Asimov, que és la Bíblia Comentada, o algú, si em sembla. És molt interessant, com per dir, bueno, almenys... Clar, hi ha una miqueta d'alt. Sí, sí. Jo també la tinc pendent de llegir. He llegit cosetes, projectes personalitzarals... Però quan t'hi posis, és allò que dius... De l'Avariner, no? A vegades dius, ui, m'avorr... Ja el deixo, ja el llibre... Potser és anar llegint, professió, no? Allò és insuportable. Allò hi ha moments que jo pensava... I a vegades deia que sóc perquè hi ha uns pareados, uns rodolins, unes coses, un tant desastre, bueno. Desastre, no. Molt complex, perquè realment que dius, no m'interessa. I que se les endavant, mòria. A mi, jo no sé... Déu meu senyor, he de tenir el cap. Dius que jo sóc fric, i m'atxo, però és que... Allò ja és malaltis. Allò ja és malaltis. Molt bé, farem una cosa. Passem a el cinema, tal com escoltarem reunitet de la Janis Joplin i els homes parlarà del boyhood, que hi ha també de la. Aquella coneguda? Hi ha una que és molt canyera, que es diu Crybaby, que és quan es cregui. Ja no pot més, perquè a pobra dona es va via als gerros. L'aigua, la colònia. Exacte. Però no sé si et donen els teus nens. M'ho agrada molt. Però no sé si et donen els teus nens. I no sé si et donen els teus nens. Però no sé si et donen els teus nens. Però sempre, sempre, sempre. Si tu sempre et dones els teus nens. Crybaby, crybaby, crybaby. Què? És un verses aquells llocs. 44 anys sense aquesta veu. Quant anys tenia? 26? No gaire, sí. Ens sembla que tots es morien en 26 anys. Però el Jim Morris... Vull dir, estava tan, tan, tan, tan mal, és que... És la Amy Winehouse de l'època. És el mateix concepte. I també així aquesta tarda. Exacte. Però s'ha de donar una trament de projecció com a Amy Winehouse perquè era una... està bé o què? Li va trencar, em mesura que anava accedint a les ediccions. Però quan va començar a cantar, d'un idó, una veu blus... Buderos. Vull dir, puderosíssima, i mira, i el que diem, no? De vegades les ediccions porten aquests primis, no? Malviure. Jaume, oi. Jaume. La miqueta sí fleuma, miqueta. La beta, vinga. Sí que t'inspiro finament, jo. El boyhood, el boyhood. El boyhood. El boyhood que la setmana passada em vas fer una lluança total, que flipaves i tal. A nivell estètic, a nivell tècnic. Ara digues tu la teva part. Sí, a nivell tècnic i a nivell estètic, sí, que la trobes una pel·lícula impressionant. A l'estil, per exemple, Terres Mali, o sigui... No, tampoc és això. Aia. Terres Mali, que és molt més complex. És molt més complex. Va, hi ha moltes més coses. Queda clar que estem parlant d'una pel·lícula que pots estar totalment d'acord com dius. I a més, a més, el que cal tenir present és que és una pel·lícula que s'ha fet amb 20 anys o 15, no? En 12, en 12 anys. En 12 anys. Llavors, esclar, vull dir, l'estètica de la primera part o de la part d'aquesta no es correspon amb l'última. A mi almenys també m'ho va semblar. Hi ha una evolució en el realitzador. I, lògicament, això també pesa. Això podria ser un inconvenient que, si ho diem, doncs deixa de ser-ho, no? Perquè, esclar, és pròpia, oi? Sí, sí. Què és el que pretén aquest senyor fer una pel·lícula com aquesta, quan el que podia fer, com fan tants altres, doncs és agafar 12 anys de la vida d'una família. Per exemple, Terres Mali, que això ho va fer amb la pel·lícula... A l'arba de la vida. Ah, això a l'arba de la vida. Jo, que ella m'agrada molt més. Què vol dir? Perquè és molt més complexa. És això que deia. Jo crec que el programa que... o sigui, tot l'espai, la part d'espai que hem fet ara, tot i que hem parlat de cultura, penso que hem sintonitzat, doncs, amb coses ja comprobades i que estan acceptades i tal, i a canvi, el senyor Terres Mali, que el que ens posa és en un camp que no la bastaràs mai. Vull dir que és com molt rica en tot un munt de matitzos, impossible. Una mica el que dieu de la Bíblia, que té diferents, oi? Sí, sí, sí. Llavors, la pel·lícula aquesta hi entrem ja, amb el boi. És molt interessant amb els aspectes. A mi em va decepcionar veure-la, però després m'ha madurat molt clarament. A principi et desconcertes. Sí, et desconcertes. Ja s'ho van dir, no ha estat malament, és a dir, que està bé, que està bé. Perquè és el que dius tu, i probablement influït pel que ha dit la crítica, que és com un món tros de vida, oi? Llavors sí que tu prens el peu de la lletra, com un document d'una família que té la seva, diguem-ne, no tant la seva evolució, sinó la dinàmica que porta la vida. Exacte, no és una evolució, perquè gairebé no hi és. La evolució potser la mare és la que més evoluciona, i amb un nivell potser intelectual. I prou. Perquè el que queda clar és que no ho busc. Els altres... Molt bé, aquest detall, i no veigis els obres. És que a Pobra també hi ha mena de tria, també d'una manera. Dic que això, doncs, penso que una de les coses bones que podem dir, com a resum, és el que diu el senyor Manuel Collaz, després de destacar el que ja hem explicat fins ara, que és aquesta part final. Que diu que, en definitiva, la vida en uns minuts o en unes hores. I com que és així, i des d'alta mira, fins al 1895, en què hi va haver la primera projecció, això no havia passat mai. En definitiva, fa una glosa del cinema, no? I llavors jo no paro de donar les gràcies per viure en una època privilegiada del cinema. I aquesta pel·lícula li va inspirar, precisament, aquesta forma, diríem, artística, que en definitiva, segons ell, no és possible fer-ho en qualsevol altra art. Podríem estar-hi d'acord. Si més no, ens servirà com a argument, o com a... com a un fet, o sigui, com una realitat, que per posar-ho al costat d'altres pel·lícules, que, en definitiva, ens han de fer pensar, com aquesta, i això és el que li va produir. Aquest senyor m'ha soptat, perquè normalment no en parla de cinema, però aquí ho vaig dir. Potser li va impactar per un motiu determinat, el que ell ha explicat. Sí, sí, sí. Ja et dic que ja ho va explicant. Explica gairebé la pel·lícula, perquè és que la pel·lícula es pot explicar, i la pel·lícula és un full de guió. És un full de guió. Ja ho he dit. Hi ha evolució, no és evolució. I és també allargar massa dos hores i 45 minuts, jo crec que és allargar una mica també la situació. Està bé que, amb les noves evolucions dels personatges, com són reals, realment, aquest nen creix autènticament. No són... Clar, que no són nous actors que van fer l'imitació del creixement, és el mateix. És una cosa que recordes allò davant, antes de la noche cer. A mi em passava una mica. Sí, no, allò està bé. És clar, com això, no hi ha cap dubte. Però és clar, dius... A veure, és com un... és com un episodi de la vida, no? És com un tros de vida. Com un documental. Potser no un documental, però sí un document. Però tu deies que tenia un tuf, una miqueta, què? Ah, sí, bé. I és veritat, no tens raó. I ben pensat ho té. Un punt conservadoret. No, un punt... bastant. Evidentment tot es parla... Vull dir, el problema que vaig trobar és que es parla de com objectius educatius amb més o menys... dictadura... dictadura familiar, fins i tot, o autoritat paternal, bàsicament, no tant ella, que en definitiva són uns tòpics que hem conegut tots, i que avui crec que estan completament desfasats, no? I és allò d'estudia, forma, i tal. És clar, és que no tens sortida, i això sí que ho reflecteix bé, no? I això per talla una classe privilegiada o un país privilegiat. Jo crec que les dues coses, a l'hora, no? Un país que en definitiva provoca una classe privilegiada, en la pel·lícula no veiem en cap cas dificultats de cap mena, no és una classe privilegiada, dificultats de cap mena, no és Holly Motors, per exemple, no és el Gran Torino, no és res de tot això. No hi ha Crisi aquí, el que hi ha, en tot cas, són vivències, i, a més a més, és que no hi ha ni evolució temàtica, ni millora a nivell de relació familiar a partir de mostrar unes possibilitats d'aprenentatge que permetin aquesta millora. Ni això, no hi és. D'acord? Sí, sí, sí. Una cosa molt curiós, sí. Bé, però... Però bé. Es pot donar perfectament. Capità Amèrica, David. Bua. T'he arregat a veure. Vam superar això. Apuntem-ho, apuntem-ho, això. No, bé, és una pel·lícula... Sí, és una pel·lícula de la factoria Marvel, és una factoria, i ja està entrant pel·lícules com a xurros. Imagina't, Marvel, abans feien còmics, perquè no se'n recordi. Doncs, i aquí en venien molt poquets. Més aviat eren en americans. De les coses a cops, no? Sí, superherois d'aquests, molt fantàstics, no? I, en aquest sentit, doncs segueixen l'atrat... Diguem-ho així, que el Capità Amèrica és el personatge més... I aquí diu que potser es fa gender, però jo crec que no. Però és el més patriòtic, que fa més tuf. I... per què? Jo no entraré en la trama de pel·lícula, perquè tampoc no té cap. No té cap interès. Jo crec que el que interessa aquí més és el personatge en sí, perquè segueix un petró de rectitud. Ja no per la força que pugui tenir, o perquè sigui un paio que desplegui uns... un encant com pot ser l'aeromant. No, aquí és un paio... Quina referència li trobaries amb RoboCop, per exemple? Home, ja estem parlant ja d'un... d'eficari, una ideologia, doncs una crítica molt més mordàs a Capità Amèrica, no? Sí, aquí no. Aquí és un retrat d'un paio... No qüestionis. No és com cal, no? No cal dir més. A més, bona persona. Si dius, soldat, camata, bona persona. Aquí, que això és molt complex. Aquí fa el toli, perquè això encaixa, eh? Doncs... Aquí tu encaixes i et fa un tio ben fet, ben plantat, guapo... Bé, ho té tot, no? L'única no, mira, no té sort amb les dones. Però... Per part d'això... Per part d'això... Però no pot ser, no? Jo ja ho sé, que tot no es pot tenir. Això sí, haig d'estacar, eh? Pobre Roé Réfort. Cada dia fa més pena, eh? Cada dia fa més pena. Has de estar més estirat cada vegada més o què? No, per si ja dius... Tu et pots estirar. Però re un punt, a més a aquest home, ja he de dir que per si era arrugat. Si ets arrugat, no t'intens estirar, perquè allò queda en tio, queda fatal. Queda fatal. Ara ja no hi ha solució possible. Ara ja és impossible. A quines pins està la roba? Jo crec que l'última pel·lícula que va fer que va quedar prou... Era aquell home que... xiu xiu vejaves que va allà. Allà encara dius, mira, Roé Réfort encara aguanta. Però ja hi havia uns filtres, amb un full o una cosa... Ah, però encara aguantava. Que dissimulava les arrugades. Però bueno, mira... El Samuel E. Jackson també amb el seu paper. Si us anem a les pel·lícules d'acció que et deixen enganxat allà a la butaca, és la vostra pel·lícula. A mi no, sóc gaire d'això. Deixeu-me, jo m'ho carrego en 5 minuts. Vaig a parlar de dos pel·lí superràpid, i després serà la Rosa, que tindrà 5 minuts, per parlar del ninjo i el Jaume, es parlarà de Viqui Cristina de Barcelona. Bé, començaré per una divertida. Un dia, la segona part de Carmina i Revienta, del Paco León. Bueno, la temàtica no és gent divertida. És la Carmina Barrios, la mare del Paco León, conegut per el Juanma, o el Luís Madaïda, i tal, amb la seva germana, que és la Maria León, que, lògicament, fa aquest paper. Fa un cameo. Apareix per ja el típic, però ja està molt enterrant. A partir d'aquí, la història comença, com sempre, a casa seva, que hi ha casa d'un barri de Sevilla, i no dic res, perquè això passa al minut U, però es mor el marit allà. No me encuentro muy bien, Carmina. Parece que no me ha sentado bien la de esto, la medicación, pam, y es queda allà. I què passa? Això és el minuto. Mira, perdona, el que ho dius. Avui la radio ho parlàvem. La quarta casa de morts, en general, és la medicació. La medicació. No, la medicació que he sentit, un excés de medicació? Mala praxis, la medicació, i coses així. Aquestes problemes tan... Aquestes problemes de medicació se'n va al bar a fotre, unes birres, i no havia de fer-ho. Era un problema d'acord, per tant. No m'ho he dit, que és un problema de tot. I llavors què passi? Arriba el ment, que dius... Ai, que se m'ha morto. Esperem dos dies que arriba la paga extra. I clar, i el deixen allà. Allà ho comencen tofant. Es genera tota una situació que és absolutament magnífic. Una situació orgosa, per aquest punt. Però hi ha hagut tota la gràcia del barri, totes les comentaris, el típica de la vaina, que no sé què, que no sé quantos, i tal. Anda, dame un cigarro, a veure si dejo de fumar. La cosa és que aquestes, no? Dame un cigarro, si dejo de fumar. O per exemple, estan allà, en un moment que estan ballant, dius, ai, madre mía. ¿Cómo se mueren los que no están... ¿Cómo se mueren los que vivían? ¿Cómo se mueren los que están muertos? Fa un pro. Està absolutament divertidíssima. Jo l'Anda Ramos, també per allà, que és aquesta, és una actriu, que és còmica, catalana, molt simpàtica. I bé, doncs, ho fa molt bé. És una pel·lícula, ja et dic, fora del sistema de barriada, de l'usa, és divertida, agradable, a vegades trista, i ella està, que et moris. Hi ha un homenatge a Julieta Serrano, per ser a Mujer de Saboneta, que hi ha nervios, amb la moto. La Julieta Serrano, amb aquests que veis així, doncs aquí passa algo diferent, jo també recordava alguna pel·lícula del Modóvar, que també és molt així com un colar. Té un punt al Modóvar, és una barreja entre... A volver, és una miqueta, això, també. Sí, sí, sí, doncs mira, no vas malament. És a dir, és una barreja entre el Modóvar més així, més castizo, i el que és passant a Andalusia, molt clar, vol dir que és passant a Andalusia, o Manchego, en aquest cas, i una mica també al barrio, d'Aranó, és d'ella, com a Fernando... Fernando... Aquestes dues línies, i que ja es barreja amb l'humor negre, negre, negre d'aquest senyor. A mi per barreja, jo voldria dir una cosa, és molt curta, de quan... encara no existia els tanatoris, doncs les belles eren el que t'ho dius. A casa. A casa, si s'organitzava, cada xou, les belles, que no t'ho perdis. Això deia ser... Però xou què vols dir? Vull dir que agafava una, començava així, i ara són jaquers, i veient coses d'aquestes, i jo començava a arribar, i havia sempre d'haver aquell que posava el senyor. Són escenes mítiques. Vull dir, estan allà, i diuen, va, me'n fumar en un petó de marihuana, vengueu-me'n. Vull dir que és allò d'una simplesa, però va estar amb una agressió. Però la pel·lícula connecta amb aquesta, i la pel·lícula es veu. En Rosa. Em va agrair que havia sortit una situació que he fet a la nit allà, o més en aquest cas dos dies, m'imagina. Arriba un que diu, Antònio, com ho veus? I li piques a tirar. Agafa del congelador, i comença a tirar coses del congelador, a sobre, a distància. Doncs no es pot explicar-se, de veure. Perquè els comentaris són per quedar-se, dir com es passen 4 pobles. La dona. d'una situació, d'una edifici, no, i bé, allò és... Tu et sabeu perquè us hi heu trobat la sensibilitat davant de l'amor, no? Clar, aquesta sensibilitat tal com pot ser una pena molt forta de no t'anar cap a l'altra banda, de cop i volta, eh? I llavors una cosa, tota aquesta situació que deia en Morbosa i a la vegada també d'hivertida i humor negre, té uns 5 minuts finals, que evidentment no direm que aquí és quan dius, ostres, entenc coses del que ha passat i aquí sí que juga molt bé el Paco León a donar-te un cop de descontrola i què passa? Millor guió a Málaga i millor actriu secundària amb la Maria León, la Viznaga de Plata, em sembla, que es diuen, eh? Amb això que hi ha, que la pel·lícula en si està bé. I millor aquesta o la primera? És que no està malament, eh? Jo les posaré a mateix nivell, eh? Que m'hi revienta. La meva és anubatat, però aquesta és la consumació, eh?, de ella com actriu, potent d'aquestes espontànies, que és boníssima. Rosa, el ninyo, que tenim 2 minutets. I després el Jaume, el Viqui... El ninyo, que el narcotràfic no és cosa de nens. Molt bé. Aquest és el... perquè jo vaig a entendre al final, diu, el narcotràfic no és cosa de nens. Perquè veus, precisament clar, l'actor principal, el nano aquest que és superjóva, es diu Jesús Castro, és una revelació ja pel cinema. És nou, no?, al món del cinema. És el debut, és un debutant, ell es va presentar amb un càstig, no sé si, un càstig que vam fer allà a Malaga, i ells anava, no sé si s'ho feien amb un institut o així, i ell anava acompanyant amb un amic per acompanyar-lo i tal, però les persones que estaven fent el càstig quan el van veure i el van sentir parlar, diuen, et, et, et, et, et... En la zona de la fronterilla i això d'abafó. Clar, perquè el que volia el director, el Daniel Montzon, el que volia era una persona, sobretot els dos personatges d'allà, amb l'accent d'allà, d'andalusia, total, no?, i a més que es veu, no?, en la forma de viure, de caminar, de parlar, és que ja es veu, no?, doncs bé, és l'arcotràfic, el que es veu a totes les anúncies, en els trailers i tot això, però, clar, són aquells dos nois que són molt joves, que poden tenir jo que ser 18, 20 anys, que comencen, sí, sí, molt estirar, eh?, que comencen, clar, no tenen pràcticament un ofici, ells sí que l'ajuden en un vaixell de pesca amb un tiet, però l'altre no té cap ofici, ni està estudiant, ni res, i, clar, comencen a veure... Observen el que està passant en el seu barri, en el seu voltant, que hi ha tràfic per a tot arreu, i, a veure, per a tot arreu, vull dir que és molt fàcil, no?, ho es veu, i, bueno, s'adonen que ja amb aixeu poden guanyar molts diners, i ràpid i una forma fàcil, ells pensen que és fàcil, no?, i comencen a entrar amb això, perquè és un joc de nens, pràcticament, no?, hi ha cenes molt trapidants amb les lanxes aquelles, jo què sé, dius, quants motors o quants cavalls deu tenir això, perquè és una barbaritat, hi ha unes persecucions, que estan molt bellos, les persecucions, amb les lanxes, i els helicòptes de la policia, bueno, això, per mi, és genial, eh? La policia no té el material que tenen aquests per per escapar-te. És això, és això. Però, bueno, té un helicòpter també, ja ho veieu, ja ho veieu, però està passant molt bé, no?, a més, que deuen ser dobles, els actors que conduixen a aquestes lanxes, és el mateix nano que va fer els cursos, i li van ensenyar, i és ell que ho fa, a més, és genial la mirada i la posa que fa, allà, inamovible, inverterrit, que és igual, li passi, qui li passi, que ell té el punt fix, s'ha d'arribar a l'altra banda de l'estret, i el tio va cap allà, però sense imotar-se, amb una cara hieràtica, que... No, no, té una cara molt personal. L'hi estan dient com si fos a l'estif McQueen, i ja no sé quin acte més el comencen a comparar, perquè té així una pinta de duro, que dius allà. Tots els blaus també, que són molt impactants, que són molt tipics també d'aquesta zona d'Andalusia, molt blaus, blaus vers, no?, que no acabes de saber ben bé. Clar, tu deixo al costat d'actors, com el Lluïstor Sarret, el Fernández, el Sergi López, no cadascú... No, potser dos millors actors que hi ha. Sí, Rami fa molt bé, per fer de Lluïstor Sar, molt bé, Eduard Fernández, de unidó també, de policia. Són policies que estan al Lluïstor Sar, ara Eduard Fernández i el Sergi López són policies, no diferents càrrecs, però que treballen. Però val la pena, no?, que és que és pel·lícules... Sí, però és... A mi em feia gràcia, perquè vull veure una cosa distreta, fresca, que m'entretingui, i val la pena. A veure si encara la fan al cine baix. Crec que sí, crec que sí. Ja em diré que ho sembla, el narcotráfic, una miqueta del que he fet, ja no ha d'anar a africar el Marroc, ha de portar haixis, que no és igual que anar a portar coca, i no és igual tractar amb els narcotraficants, o amb els tractants d'allà de Marroc, que ja quan comencen entre els russos en joc. La realització d'aquest què va fer? La càrrec ni en tos 7, oi? Sí, no. No, la cel de 211. Jo també m'ho pensava... Ja l'hi he vist. A mi, jo també... Mira, les pel·lícules que ha fet com a director Aldariel Monzón és El Corazón del Guerrero. Aquesta és la protagonització del Joel Jones. Sí, és veritat. El robo matrán de Hamas Contado, jo que en aquesta no sé... La Caja Kovac. Ah, la Caja Kovac. La cel de 211, també, la cel de 211 del seu, i era el nen. Aquest era el que era crític de cinema, que toma? Sí, sí, sí. Aquest era el fotograma. El que tu dius, la Caja 500, no sé què? Era d'una altra. El tema està superbé, també. També va sobre això, també. Però més dels immigrants que venen, que arriben amb les pasteres. Molt bé. Ens queden quatre minutets. Jaume, parles de la Vic Cristina Barcelona. Bé, com sabeu, la setmana passada vam ensetar això de parlar de pel·lícules que també passen per la televisió. I aquesta fa poc, que també va passar. Bé, la veritat és que a mi el que m'ha sorprès més és donar-me el disgust que va crear aquesta pel·lícula aquí, perquè d'una manera o altra, doncs, esclar, ens vam veure reflectits en una Barcelona que no ens agradava. Una Barcelona turistola. Ah, sí, i precisament el Salvador Cardús, que, com sabeu, doncs és d'això, un sociòleg i escriptor. És molt potent, vull dir, dels homes capdals que tenim aquí a Catalunya. Doncs fa una reflexió sobre el perquè no ens va agradar aquesta pel·lícula. I la veritat és que m'ha soptat d'una manera molt enriquidora per a tothom. Us recomano que, com que tot això avui està a internet, doncs busqueu, de l'any 2008, quan es va estrenar aquesta pel·lícula, busqueu el treball del Salvador Cardús, que suposo que el trobareu fàcilment. En quin diari és?A l'avui. Sí, això és l'avui, sí, el punt avui. Llavors no era el punt avui, era l'avui. Llavors, mira, el que ell ve d'hi diu és clar, diu és que no ens va agradar perquè precisament el que planteja és el que, per exemple, aquest estiu ha generat, doncs, el rebal, la protesta que va generar, perquè ens veiem molt mal reflectits aquí, no? Perquè si realment això s'exporta, o més ben dit, si tot un seguit de persones que venen a casa doncs es comporten com el que va generar aquesta rebel·lió, doncs, en el rebal, de la veritat, és que no ens agrada això, volem una cosa més rica. I a més a més, doncs, també parla de la filosofia, en definitiva, no? Que nosaltres ens tenim com una... no ho sé, com mou... Com una senta del món.Sí, com una mica els balics del món. I llavors, doncs, el senyor Baudialen, com ha fet amb altres, perquè precisament amb això de París, vaig veure aquest dia també l'acabava fer a París, i és molt bo, és molt bo allò també. Allò és moltíssim, que tothom va dir a la, vinga, vinga. Clar, però ens va agradar moltíssim perquè era París. Que és el que diu ell, és el que ve dient. És clar, perquè és que no, no, és que això és el que disgustava. Diu que s'ha cregut aquest aquí, venia aquí, a plantejar-nos un torero i no sé què. Hi ha una dona com la que veia. Penseu-hi, sí.Semplava una majorata italiana, la Peno de Cruz, no? Sí.Sí. Que per cert, la deixa...Histèrica, aquesta histèrica. La deixa fins a dalt de tot, la deixa, però... Impressionant. I ningú queda a Barcelona als Paballons Güell, ningú. Allà, amb aquella cantonada de la Vinguda Pedral, es diu... Això és la tonteria, no? Clar, però és com dius, calia amb el Tibidabo allà, al costat de l'Eslésia, que ja... No, ningú queda allà, la gent queda a la plaça Catalunya. Però bé, és el que hi ha, mira. D'acord. Perquè, a la millor, els parissencs odien Midnight in Paris. Doncs això és el que ve a dir. Aquest article, probablement, és de més cap aquí, eh? De més cap aquí, de quan es va estrenar la pel·lícula. La manera que ell parla diu... Ell, el senyor Baudiàlen, mai pretén fer una cosa ajustada a la realitat. Ell sempre fa una mica més allà. Bé, no l'ins, que diria mai. Doncs res, ens quedem els cinc segons, sempre de Baudiàlen, i ens acompanyem amb ell. Vinga, adeu-siau. Adeu. Adeu-siau.