Babilònia del 25/09/2014

Bona tarda i vinguts un dia més a Babilònia, que tal com estem? Molt bé, bona tarda. Avui tenim els tres col·laboradors més magnífics, també el David. És que el David tenim sempre... Saps com és el David? Que se'm esputen, esdiuen cosetes, no maques, no es estimen moltíssim, avui no ha pogut venir, però tenim la Rosa, tenim l'Urdes... Hola, què tal? I tenim el senyor Jaume. Sobretot això de la seva mare. Queda molt bé, eh? Queda molt bé, jo. Molt bé. Doncs vinga, doncs, sí, clar, és el que diem. Què són, per aquí? Ah, bueno, res, no passa res. És la tecnologia, la modernitat. És el directe, és el directe. Aquestes coses després no es poden tallar. Bé, doncs, comencem parlant, com sempre, amb el Sumari, habitualment, que fem aquí al Babilònia, i el que farem serà comentar, a principi, teatre, pararem de Temps, del Quim Masferrer, prou coneguts, o de Tarran, de la seva... del Foraster, que fa TV3, i també, doncs, que va ser una mica l'espíker de l'Ave Baixa, aquí a Barcelona, i que, per tant, també a Sobras va donar... Bé, insisteixo, la tecnologia és una cosa que ens acompanya l'ordre al dia, no? I els sapastres no l'aluminen. No preocupis, que jo també el tinc en marxa, el telèfon, que el tinc a treure ara, que no m'he de recordar. Però tothom és un sapastre, també. Però com soni el mío, ahir el mío, el meu... Ai, doncs, que malament hem començat, eh? No, però acabarem bé, eh? Acabarem bé, acabarem bé. Com això és directe, no podem dir... Tornem enrere, no podem fer-ho, això. Llavors, clar, hem de tirar endavant, sí, com sigui. Seguirem parant de teatre amb la ratonera de la Sala Polo, que ho explicarem, que és una obra coral, molt interessant. Parlem, també, dins del món, una miqueta més, de l'art i de les rutes que fem, de tant en quant, aquí, als companys, a la Torra Vellesguart, de Gaudí, de les peces de Gaudí més oblidades a Barcelona, i menys visitades, però bé, que l'ordre se'ns comentarà, i la Rosa ens farà, doncs, un estudi, crec que molt exaustiu, molt, molt interessant sobre la ruta de l'exili, ens parlarà de moltes coses que no adavanto res, perquè, a més, ella s'ha documentat, com sempre, amb llibres, i, bueno, serà un plaer, escoltar tota aquesta informació que la Rosa ens comentarà, i serà molt interessant, segur. Parlem de novel·la així, com més jo, més el dia, més Besseler, una obra molt interessant, que es diu El Paciente, de Juan Gómez Jurado, que és una sorpresa, que també comentarem més aviat. A la cinema farem, bueno, una informació molt genèrica, des d'obres molt determinades i molt concretes, de la nostra terra, que és l'endemà, a una selecció de pel·lícules, que el Joan es farà d'aquest estiu que ha estat molt prolífic, quan hi ha bones pel·lícules a la televisió, perquè tothom feia pel·lícules. Em passen, a tothom. Hi havia de bones dolentes regulars per nens, una cosa increïble, i llavors passarem després a pel·lícules més actuals, com és el Boyhood, el Carmina Llament, i una cita per l'estiu del Philip Seymour Hoffman, una mica del seu obra post-humano, com a director i com a actor, en aquest cas. I doncs tindrem de fons a Brian Ferri, recordeu que és el compositor principal i el líder de Brian Ferri, compleix 69 anyets, i això el tindrem de fons, i el nostre convidat serà Robert Palmer, un altre clàssic dels 80, que va fa 14 anys, va morir prou jove, i en aquest cas, li fem un homenatge a un dels millors solistes, crec jo, dels anys 80, al nostre país. Perdó, el nostre país no, a Europa, que és anglès. No, ja no sé què dic. Rosa, Lourdes, Temps. Temps era Temps. Bueno, què he comentat? Estan fent al Teatre Vars, és un monòleg que li han donat 90 minuts per res, són 90 minuts el que dura l'obra, i de fet és això, és la suposició que ell li han donat 90 minuts de vida. 90 minuts de vida. Imagina, llavors és el Temps que dura l'obra, és el Temps que ell li han donat de vida als metges, figura que està en un hospital, s'està recuperant d'alguna cosa, i ell ve a saludar la gent que hem anat a fer-ho a la visita. Recuperant o esgotant. I acaben de dir, i a veure de quina manera passen aquests 90 minuts, no? Està molt bé, perquè en el teatre es veu el cronòmetre, i clar, quan comença l'obra, comença a baixar el Temps, i jo penso que és un obra interessant des del punt de vista que és divertida, com no podia ser, però també té un aire així, més tràgic. I llavors, què fa per una banda que es permet a l'UXA d'enriures de moltes coses? Volguem dir, quan me'n queden 90 minuts de vida? Clar, està fora de 4 segons. Fa coses divertides, com a exemple diuen, ara podrien assignar una hipoteca, com la faré 20 anys. Canvinguin a buscar. Llavors, ha sigut una sèrie de trets d'aquests, i llavors trets interessants, com el fet que a mi m'ha impactat molt quan parla amb Déu. És una crítica, però amb molta elegància. Amb molta elegància. Per què jo? I per què no véns a veure'ns? No t'amaguis, ets tímid, i hi ha cotxes, que poden ajudar. Tens un director general que va fent de les seves, igual haureu de fer un hero. Per què teniu massa... Hi ha trets així, però bastant crítics, també amb telefònica, amb renfes... Per tant, és un monòleg, és un monòleg. Són un senyor que marca el temps, és la figura del temps, que va passant per darrere, per dir el tanto que et queden. Però no porta la dalla, no? No, és l'amor. És més allà que és el temps. El temps que passa, i el temps que ja estàs agotant. És interessant, perquè a part de que li doni el toc d'humor, és aquella idea de dir com en queda tan poc temps de vida, però una part és molt tràgic, perquè és quan li agafa com ganes de plorar. No veuré mai més el mar, i per altra banda... No podré fer la migdiada. Però per altra banda, es permet ser luxes, que jo vaig relacionar amb la idea de dir com ja soc, em queda poc, puc fer una sèrie de coses que normalment no puc fer. De fet, és una miqueta la idea dels còmics d'aquesta gent que fa aquests monòlegs, com n'hi ha tants. De dir, faig crítica, però s'escuda amb aquest argument, senzillament, com que ja no estaré, mira, jo ara puc dir el que em sembla. Fins i tot parlar del tema de la consulta. També toca aquest tema, d'independentisme, com els diaris altres... ho comentaran, perquè el proposa una cosa molt bèstia que pot fer allà amb el públic diu que pot destruir el teatre. Diu clar, si no ningú parlarà de mi, ni tan sols, si faig això... Amb aquest cas no quedarà la història, no quedarà com un terrorista, o com sigui. Exacte. És per no desvellar molta cosa, perquè l'OMACO és anar descobrint com un principi penses. A més, comença amb molt de silenci, està així com a batut, perquè l'OMACO és molt fort. El tema és molt xungo. És molt bo. Diuen, m'heu vingut a veure, perquè com si tu anessis a mirar un malalt, i tu et poses sèrio, després dius, heu vingut tots junts? Diuen, si no em dieu re, jo no us digui res. Li va treure un cerro. De quan vas a veure algú. Sí, està bé. Va la pena. Molt tendre també, és molt gran, molt tendre. Doncs passem d'una obra monòleg d'una persona a una obra coral, perquè la feia cap, parlem de 8 personatges amb aquesta peça que comentaré, que és la ratonera, que actualment està a l'apolo, i que és una obra que comentarem 4 dades, perquè és interessant. Porta 62 anys triomfant que hem vist 10 milions d'espectadors. Deu holding. És la obra de teatre amb el secret teòricament més enguardat, que és el seu final. Lògicament, perquè saber qui és dels 8 personatges, parlem d'una obra de Gata Cristi, qui és el dolent, ja fa que ni t'apropis el teatre. Bàsicament perquè el joc està durant lli voltes, que era bé dues hores, que dura la obra, veure qui de les 8 persones pot assassinar, d'una setmana d'acostions que passen fora, i dins d'aquesta mansió en la quartaàpole, que és una casa d'Hostes, que és una miqueta del Londres, de Mai Taz al segle XIX, Per què dic casa d'Hostes? Perquè el tema del hotel és bastant d'al segunda part del segle XIX, una cosa molt nova. D'on surten d'un hotels on s'allotjava la gent i que hi havia un servei d'habitacions i de cuina. I a partir d'aquí això es va extrapolar d'una forma més comercial i més industrial per d'aquesta manera i es van quedar els hotels i les cadenes hotels, però es va començant amb aquestes mansions. I és curiós perquè és un tracte molt familiar, molt directe, molt a l'estil anglès, a partir d'aquesta manera. I a partir d'aquí són dos persones, marit i muller, que porten aquesta mansió, aquesta casa d'ostes i 6 persones que arriben, 5 que arriben, més una afegida posteriorment per motius, lògicament, de qüestions vinculades amb el misteri que hi ha. I tots són personatges molt peculiar, molt friquis, podríem dir, molt raros. Dels 8 que hi ha 3 aconeguts, clar, potser el millor no ens sonarà els noms sí, però ens hem de situar la Mariona Ribes, el Ferran Carvajal i el Xavier Bertran. Són actors catalans, la major part, però és en castellà, l'obra. I cadascú fa personatges, un fa un d'un itàlia molt excèntric, l'altre fa d'un jove també, com molt mal educat a l'època, tenint en compte la moralitat d'aquell moment, hi ha una senyora, que és la senyora típica, clàssica, d'una edat noica, mira les formes, que critica tot Déu, és com una senyora amargada. Tots tenen un perfil que dius qui serà l'assassí. I bé, a partir d'aquí s'explica una història determinada, que genera tota una sèrie d'adoptes, que et fan que l'adopta més, i tot això es lia, es lliga d'una manera molt ben lligada, com fa Gata Cristis, si heu llegit 10 negritos, o assignat a l'Orián Espres, totes aquelles obres d'Hércules Puarot i la Mís Marpel, que sempre era aquell detectiu, detectivesa, que sempre estava allà donant voltes i trobava qui era l'assassí, encara que molt que s'amagués, i era magnífic. És com el joc del Cluedo, que ens jugava. Sí, el que et deia i estava pensant. És això. És que Gata Cristis, això, els seus llibres, és un Cluedo constant, la major part de les seves obres, i aquest és, lògicament, una peça interessant. Per tant, val molt la pena, quan s'estan acomiadant a l'assassí, que evidentment no direm, diu, si us plau, no digueu que jo sóc l'assassí, perquè llavors la gent no vindrà al teatre. Llavors la gent aplaudeix, i guarda el misteri. Que jo sóc l'assassí. Sí, sí, sí. Clar, clar. Amb masculí. Clar, bueno, a veure, jo parlo sempre... No, no, no, no. Està despistant. Clar, clar. M'esteu despistant ja, perquè jo evidentment és una altra cosa, i ara ja... El que pareix que és el que diem. Té la costum de parlar sempre amb masculí. És una mala costum del llenguatge que ens aporta, no? Però no vol dir que sigui un home ni molt menys. El masculí inclou masculí femení. Ni molt menys. El deixen gaire temps, o està posat, o és indefinit? Vull dir, mentre hi vagis gent, o està posada una data de... Jo juraria que no estarà gaire temps, eh? No estarà. Perquè ja fa molt el que està. Perquè és que, a més, el Teatre Polo no és un teatre de grans obres llargues, eh? Vull dir, que en refereixes durant un parell de mesos. Ara no t'ho sabria dir exactament, perquè no tinc d'informació. Però justament el que és el paper que m'ho vas deixar amb el bolso d'una amiga, i llavors no vaig poder. Vull dir, no em vaig a recordar. Però molt recomanat. No, no, no, no. Va ser una qüestió purament material. Va ser un malament. Això de posar una cosa a la bossa d'un altre. És habitual. És normal, és normal. Bé, deixem el tema. L'Hordès. L'Hordès, jo. Torre Bellesguart. De Gaudí. Com entens? La Torre Bellesguart, també li diuen la Tor la Casa Figueres. Perquè la Torre Bellesguart, inicialment, el segle XV va estar ocupada pel Martí Lomà. El Martí Lomà resulta que era un rei que tenia problemes respiratoris, etcètera, etcètera. I vam buscar dins de Barcelona un dels llocs que representava que podia haver-hi l'aire més pur, etcètera. Expliquen, suposo que en modo d'anècdota, que van agafar una cabra. Això ens ho van explicar. I la van fer trossos. I llavors la van matar, la van fer trossos. I el lloc de Barcelona on el tros de la cabra va aguantar més temps sense descomposar-se, és on te van construir el castell de Martí Lomà, segle XV. Sí, sí, por ahí, por ahí. És curiós això, no ho sabia. Això ens ho han explicat, no? Llavors resulta que aquest castell no ha anat passant de mans a mans fins que al final el va adquirir el senyor Jaume Figueres i la seva vidua va voler, amb les restes que quedaven, que no quedava gaire cosa, construir la Torra Bellesguart. Llavors està situada, podíem dir, a la part de baix del Tibidabo, si tu agafes a base en metro així ens situaríem per la bona nova, el Carre Bellesguart. Llavors què trobes? Quan arribes a la Torra trobes trets, podíem dir de medievals, no? I hi són, hi són. Estructures molt rectes, llavors, com vas tan carregada a Gaudí a sobre, jo tinc aquí entre el 1900 i el 1909, perquè la fes, no? Llavors ho trobes amb una combinació de trets de Gaudí i trets medievals, no? Llavors arribes, hi ha una agulla enorme, d'uns 30 i pico de metres, superrecte, i a la part de dalt té una creu a la típica de les quatre costats, i entre la creu illa hi ha la senyera, vull dir, és una edifici, típicament català. Però la senyera amb mosaic, no? Sí, amb mosaic, o sigui amb un trencadís entre la part una part de l'agulla i la creu, no? Llavors el que em va agradar que és molt xulo és que les parets són de Maó, però a més a més Gaudí va incrustar-hi pedres, pissarra, que ens comentaven que aquesta pissarra no és que estigui posat allà a volt. No, no, està pensat, perquè hi ha diferents colors de pissarra. Llavors et trobes com amb una superfície rogosa, a la part de fora barrejada amb mou. La veritat és que l'estructura recta i les pedres del ser rodonides li donen un toque més del dinia. Llavors a la part de fora hi ha uns bancs amb un trencadís, que jo llogic és del seu de Xepa Domènec Sogranyes, que va fer-ho ell. Llavors el que et xules quan entres a dins, quan entres a dins ja és típicament modernista, entres, hi ha una lampa allà, immensa, també hi ha com una vidriera en forma d'estrella, li diuen la vidriera de Venos amb 8 puntes. Llavors tu què fas és perquè aquella casa està habitada. Ah, no sabia. No, no, està habitada, llavors hi ha una part, diguéssim, de la torre que tu no veus, i ja puges com dos dugues plantes, i el que és molt xulo és allò que li diuen la habitació de música, que és una habitació amb una sèrie de voltes, però totes de mou. Sí, com a molt industrial, no? Sí, com si fos la típica padrera o la part de dins. La part de dalt diguem on estan les golfes, que és aquella espai. Això és el pis de dalt diu? No, o sigui, seria el previ a les dues golfes. Llavors la pujo és amb una escala superample, i quan arribes a les golfes recordeu que era on te vivien els servents, l'escala es converteix en una escala superprima, i vas pujant a dalt, i llavors... Cada cop més estreta, no? De cargols, no? Sí, es diu velles guard, perquè clar, quan estàs a dalt arrat, la vista és... En saló que veus, tota Barcelona, no? Sí, sí, és molt maco. Està habitada, no? Està habitada des del 2013, que es fan visites, i llavors pots fer visita guia del matí, pots fer visita, nosaltres anàvem amb els... Amb els aparells. Amb les aviolies. Val molt la pena, també val molt la pena la part de baix, que és un jardí molt gran. De fet, sí, fan... Nosaltres vam veure que estàvem preparant allà com una espècie de bateig, o la part de fora, etcètera, hi ha un bar, i és curiós perquè el contrast entre una cosa, i després hi ha molt ferroforjat a totes les finestres, la lampra és de ferroforjat, bueno... Jo penso que no és molt conegut, però quan arribes allà, entre la zona, que estàs a dalt de tot, i veus l'edifici aquest, jo el vaig trobar impressionant. Bé, més que tot, molt original. Sí, no una cosa molt vista. Jo l'havia vist per fora. I llavors, quan puixes a dalt de tot, si et situes a l'última terraça, en una cantonada, gaudir el que va fer amb les taulades és una forma de drac. Només la veus si estàs situada... Amb una posició concreta. Val molt la pena. Per fora sembla més petit. Jo l'havia vist per fora fa anys, que encara no el podia visitar ni res, i l'havia vist per fora. I sembla com més petit, no? Però no, a dins. I llavors, quan tu vas pujant tota la part dreta, que és on te viuen... Quan vas pujant tota la part dreta, tu no pots entrar dins sense el guia. Que no és un guia, és la mateixa noia que et vén les entrades. Però no et deixen entrar dins. Així és com tens tota una sèrie de números al llarg del jardí per anar escoltant-ho sol, al teu aire, a dins no pots entrar. A l'interior vigilan més. És d'anar amb la persona que acompanya. Val molt la pena. Abans quan comentaves que deies, té una forma simàdia, una mica t'estranyaves. Comentar-ho per ser gaudi. És el que diem, no? Gaudi va tenir una primera etapa, que ja sabem que és a casa Vicenç, el Caprich, una miqueta més, fins i tot una mica més àrab, amb la forma de treballar. I té una etapa neogòtica, que és el col·legi de les teresianes, la criptagüell, part de la criptaquella que ve... No, clar, el celler huell, vull dir, perdó, el garraf, no? I tot això té una mena d'assemblances. És aquesta part que és el que diem, que el modernisme està lligat amb allò neogòtic. El que feies, com tu m'ho has dit, la part, sobretot, del que seria el mur, unifica el que és el maó de construcció en productes de la natura, en pedra, que és la pisarra. La treuant de Collserola. Clar, de Collserola. I llavors la van recolocant i el que jugues és aquest element natural d'utilitzar productes de la terra, en aquest cas, terra matèrica, i fa la seva història. Per tant, no és estrany el que expliques. Perquè les formes rectes, llavors hi ha les canyaries de la casa per fora, llavors les canyaries tenen forma d'abra. D'abra, clar. Si juguen els elements típics de gaudir, i les canyaries també tenen tota una sèrie com de pedres a sobre, sí. És que és curiós. Perquè vas cap a un gaudir, quan entres i quan tu pots veure un gaudir, qualsevol. No crec que sigui el més bàsic, però la mesura que et vas fixant en els detalls, vull dir, és que clar, és que tu, tot no té un motiu de set, té un element de connexió que vincula a les seves obsessions. Saps molt de llum, moltes finestres, allò de la llum natural, que sempre es parla, no? Sí, sí, sí, li encantava això. La unificació del que és l'extreure amb l'interior, i aquestes coses, no? Molt bé. Doncs, Rosa, ui, vale. Sí, sí, ja estic, ja estàs. Doncs, tienes todos los micròfonos del mundo per tu mateix. No, sembla que sigui molta cosa. Perdent de la ruta de l'exili. Sí que ho és, però, bueno, ja faré una síntesi, una miqueta de tot. I ja veureu que, al final, queda rodonet, és un cercle. Per mi, almenys, personalment, ha estat un cercle que no ho esperava, i ja veureu per què. Tot va començar perquè, al mes de juliol, es va organitzar un excursió amb el Tocat, per anar a fer la ruta de l'exili. Aquesta excursió, de fet, l'Esorganització de la Sota Montella. Ella és una estudiadora que ha fet, ha estudiat. Està bé, està estudiant molt el tema de la memòria històrica, de la guerra civil i de la postguerra. Està bé. Està fent articles, sobretot amb el diari Sapiens, la revista Sapiens. I llavors, arreu de tota la investigació que ja va fer de la maternitat suïça d'Elna, va publicar un llibre que es porta també a aquest nom, no? Llavors ja hi ha organitzes aquestes excursions, no només per anar a visitar la maternitat d'Elna, que ara ja anirem veient què és, sinó el que fa és... Són rutes que es diu ruta de l'exili, nosaltres fem la regenda de moltes edats, però ho fa molt també pels instituts. O sigui, qualsevol col·lectiu que estigui interessat, just que d'acord sí que ho recomano moltíssim, perquè de bo que val la pena. Ella només t'acompanya en tot moment i va comentant, i ja quan puja el Tocat, tu penses, oh, vinga, que bé, no, que sí, oh, ja ja, no, ja ja, el senyor conductor que és a l'Ude, ja ja, ja ja. Et comença a explicar ja el que va suposar el moment del final de la Guerra Civil, quan ja avançaven els nacionals cap a Barcelona, i la gent va començar a marxar. Però a marxar a peu. I és el que ja el primer ens va dir nosaltres, avui és diumenge, anem ben equipats, portem menjar, portem roba, portem l'auto-car que ens porta, diu que aquesta gent va marxar a peu, i moltes vegades, en molt poques hores, o a menys, a vegades, en minuts només per agafar el que podien necessitar per fer aquest viatge, i no sabia si tornaries mai més a casa teva. És molt dur l'exili, va de marxar, i amb aquelles condicions, i a més, que era... On comença això, on? Això comença, bueno, surt del municipi que ho demani, llavors, allò que fa és un recorregut per... l'ordre no importa, segons les hores del dia, i així, per no passar molta calor a la maternitat d'erna, llavors, l'organitza, i nosaltres, per exemple, ho van fer a l'inrevés de com ja ho tenia pensat, però no importa. Per exemple, visites el Museu de l'Exili, que està a la Junquera, és al Mume, és un museu que, bueno, el que fa és una miqueta, fa una funció pedagògica, sobretot i de recuperació de la memòria històrica, també fa... i també fa una recerca històrica. El Museu, bueno, està dedicat a això, a la gent que es va exiliar, llavors, hi ha des del típic, les plafons, alguna reproducció d'alguna escena, també hi ha gravacions o filmacions d'aquella semblància negra de l'època, de la guerra, i també una miqueta, el que és les persones que també van patir aquest exili i el que van continuar fent, doncs si eren pis i tots els escritors, o músics, no? Hi ha gent que es va exiliar en diferents condicions, per exemple, no és igual a l'exili que tenia el Pau Casals, per exemple, que no l'exili que van tenir tota aquesta gent, que clar, es pensaven que, quan travessessin Espírit, molt van passar per la Junquera, van anar buscant el pas més senzill, i van anar a parar els seguits francesos, no havien preparat res, i se'ls va desbordar totalment la previsió de persones de gent. A la platja d'Argerès, una platja, sense res, ni aigua potable, ni tan sols aigua potable, ni menjar, ni tendes de campanya, ni mantes, res de res, com si fossin animals, igual. És molt fort, de debò, que són experiències, és molt impressionant, perquè et poses a la pell d'aquelles persones, i home, déu-n'hi-do, a més, és que era com un petit camp de concentració. Això és que després de seguida els hi van col·locar uns pils ferros d'aquells a l'embrades, i no podien ni sortir. No podien ni anar als pobles, a Pidolau, a demanar menjar, i la situació és molt forta. M'alvivien, i molta gent moria. I quan de tant en tant arribava un camió, igual si portaven pa dur, o sardines, o arrengada, que només tenien per veure aigua salada del mar. Va morir moltíssima gent allà. Imagineu si hi havia alguna dona embarassada, els nanos que noixien, si és que aconseguien ella, morien de seguida, o sigui la situació, però... Llavors, aquí va ser, quan entra la figura que ja va estudiar, la figura de l'Elisabet Haydenbenz. Ella és una... de debò, que és xapó, perquè a més hi ha una exposició itinerant, que si la voleu també es pot demanar pels instituts, pels ajuntaments, o per col·lectivitats. Ella era una mestre suïssa, que... de seguida, clar, era catòlica, i tal, i de seguida que va haver la guerra que a Espanya va venir Primer de València, va estar treballant allà. Llavors ja sot com a voluntària de l'Associació d'Ajuda Suïssa als nens víctimes de la guerra. I després, quan ja la guerra va avançant, anaven perdent zones, llavors després ella va tornar al seu país, i després de seguida la van cridar, perquè anés a ajudar, ja també, els gelers bons, els gelers, rivers altes, barcares, se'n sabria, que era tota la zona on havien reparat tot aquest refugiats. Llavors, el que es va muntar és una maternitat, perquè es va veure la necessitat que hi havia de les dones que estaven embarassades, en quines condicions estaven, i en quines condicions neixien que es va fer una casa. Això l'ordre tu també l'havies vist, no? Al principi, aquella casa, després, va ser una casa definitiva, una casa definitiva, un antic palauet que estava abandonat, el van aconseguir comprar o jugar, i el van restaurar amb l'ajuda a posar de tothom, de tothom, pràcticament, i llavors anaven aquests camps de refugiats, i llavors recullien a les zones que estaven ja molt a prop del moment del part, que se'n portaven allà, les alimentaven bé, i llavors que tinguessin, a més, amb condicions higèniques, també, no? I llavors, allà, doncs, van néixer, no sé si eren 500... Mira, 597 nens van néixer allà. I llavors, bueno, va ser una tasca, era una illa de pau, en mig de la... d'un oceà de destrucció. És impressionant, et posa la pell de gallina quan penses que, malgrat tota la barbaria que hi havia, doncs bueno, aquests voluntaris que van venir de fora, i en aquest cas aquesta dona suïssa, que xapó. Llavors, clar, he elegit el llibre, que es diu així, la maternitat d'Erna, la història de la dona que va salvar la vida a 590 nens, i també l'altra, que és el llibre, hi ha una miqueta més de la biografia de l'Elisabet, que es diu Elisabet Airembeth, més enllà de la maternitat d'Erna, que tots dos ha escrit per l'Assunta Montella. És una dona molt jove, eh? Jo pensava que seria més gran l'Assunta Montella, l'escriptora i la historiadora, i és de l'any 58. Sí, sí, sí, una dona molt jove. Llavors, aquestes serien una miqueta el que es visita, no? El Museu de l'Exili, la platja d'Argelès, la maternitat d'Erna, i després també va anar a collir-la, fer la migdia pel poble, i clar, la tombada d'Antonio Machado, que ja sabeu també la història de Machado, que aquí alguna vegada ha sortit també quan hi va marxar amb la sa mare, i com tots dos van acabant, que va morint, no? Vale, doncs això. Després resulta que també va caure les meves mans, i això ho va passar el meu germà gran, un llibre, que és de uns periodistes de TV3, que ells havien fet ja un programa també de TV3, un documental, que es deia igual, no?, és deia Els nens perduts del franquisme. Aquest documental va ser Premi Nacional de Cultura 2001, els periodistes són Ricard Vinyes, Montse Armengou i Ricard Bellis, que és un equip de de TV3. Després de fer el reportatge, després del documental, van fer també aquest llibre, perquè van veure que tenien molt de material i que varia la pena aprofitar-ho. Has dit nacional, has dit nacional, Premi Nacional de... Premi Nacional de Cultura, aquí a Catalunya. Va, crec que era bàsic. No sabem bé, no sabem bé l'investigat d'aquí donar aquests premis, però jo entenc que deu ser alguna història blanc institucional, segurament, ja ho podem mirar. Aquest llibre és recull els testimonis de persones grans, que t'expliquen les seves vivències, t'expliquen què són els nens perduts del franquisme. Són nens fills dels rojos. No és que es perdien ni molt menys, és que els feien perdre, els feien perdre. I a fos perquè ara la deneixen amb una maternitat, amb un hospital, els aprenien a les mares, o els diuen que havien mort, o no sé què, molt a tot això que ara vull dir, que ara hi ha més documentals, o per exemple fills de presoners, de presoners de guerra. Els nanos, però, on anaven a parar, els suspicis, o a vegades amants de famílies, d'això que no tenien fills, de l'altre bandul, no? Perquè els que van guanyar es van quedar aquí, esclar. Clar, perquè els consideraven que, com que eren fills, això no podien viure amb aquestes famílies, perquè clar, els invuïrien d'una ideologia que era totalment equivocada i malaltissa. Ells pensaven que tot això era una malaltia. I fins i tot hi ha estudis, i aquí, per això dic que és superinteressant aquest llibre, mèdics a nivell psiquiàtric fins i tot, dient que el ser rojo, el ser comunista, és un altre fórmula. Però això no s'ho creia. És un altre fórmula. Però és que amb això es basaven i aquí hi ha informes mèdics, hi ha el psiquiatre, el nàger, el vaixera, vaixera. Que aquest era el cap superior de la... del psiquiàtric. I amb això es basaven moltes vegades i els informes, i el perquè aquestes gent ho havien d'intentar, es justificaven després tots els experiments mèdics fins i tot, per intentar fer rencats de servei i de les històries aquestes. Sí, jo penso que una cosa és dir coses i l'altra és creure-les, i lògicament la determinació d'eliminar tota resta va ser potent, potent. Aquesta és una de les malaltes estats més grans del món. Això va passar a l'època fineriana, que va ser el més concepte. El fet que la ideologia et creies una incapacitat, relacionada amb la millor física i la millor mental, et parteixen d'una base terrorífica. Volia expressar per exemple l'assassinat que hi ha hagut d'aquestes persones. A Síria. Aquí a Lleida. Ah, sí? Bé, més que l'assassinat, estan ferits. No ha arribat a morir, però està molt greu. Vull dir, de la manera que tal, quines sintonies pots trobar amb el fet que un jove, perquè de fet és jove... Avui ho han dit, una miqueta, la ideologia d'aquest noi. Sí, però... Jo penso que hi ha una barreja de moltes coses. Una cosa no porta l'altra. No, però vull dir que hi ha darrere, dic, no ho sé, perquè els que han anat farint... Caldria, jo penso... Permeteu-me mateix la diferència, qui pot haver és aquell actuat pel seu propi... Pel seu compte? No, no. Estan a l'hospital psiquiat. Estan a l'hospital psiquiat. No, però el tipus de gent que m'ha punyalat, tots tenen... No són, diguéssim, d'aquí. Ah, vale, vale. Una mica és que, clar, les notícies són tan sesgades... Sí, ara això... Aquí s'ha de fer la reflexió, ara, no? Ara són consaculars, no? Però que estem amb la mateixa constant... I aquest actuat pel seu compte, aquest no és com en aquestes... com en aquestes barbaritats que tu expliques, que bé, que els ejacutors d'això, o sigui, el mateix... El primer que va decidir que allà a la platja, que es molin aquí, i que aquest, m'imagino, que Vixi, que estava allà, en aquells moments, sintonia, doncs, amb el... amb el senyor Hitler, no? Sí, això va ser clar el govern francès, que no va respondre com volia. Clar, i llavors, doncs, amb una disciplina gairebé... Bé, jo què sé, matemàtica, doncs... Però una cosa, no ens ativo... Jo penso que això està passant ara amb tots els desplaçats que hi ha de Síria, que ara han obert les fronteres, no en aquest extrem, però també quantitat de gent que s'està desplaçant, perquè hi ha guerra al seu país, que quan arriben aquells llocs, van fer un reportatge pel TV3, és que, ni tendes, eh, alguns, diuen les situacions que dius... És molt complexa, no? Rosa, has de apuntar alguna cosa de més? Una miqueta, sí. De fet, en el Museu de l'Exili, en el díctic de presentació del museu, ja comença així, diu l'Exili, el camí incert, que és sobre davant dels que s'han d'allunyar per força del seu país, comporta un trencament traumàtic i dolorós. Clar, evidentment. Jo vull comentar una cosa. El llibre aquest, Rosa, és com un recull de informació, representa que han fet aquesta gent, que més a més han fet el documental, però és informació allà de tot aquest, diguéssim, tot aquest exili. De tota la investigació. Però són testimonis, no és aviat, no? El llibre que tu últim ja és en concret sobre el tema dels nens. Sí, però és informació que els han buscat en recullint número de nens, qui eren, què deien. Sí, perquè fins i tot era el que això volia arribar, també, després d'explicar-vos. Hi ha algunes fotografies, hi ha testimonis de persones de homes, de dones, que ara ja són grans, i que t'expliquen les seves vivències en els suspicis, o si els havien adoptat famílies, i els havien tret el seu propi nom, i sempre li amagaven qui eren, no els veien, i després veus que de grans vols buscar les seves famílies. Vull dir, són documents, són testimonis, entrevistes, algunes són entrevistes, altres són aquests informes psiquiàtrics, o aquests... Si tot la llei, mitjans en la qual es va arribar a promulgar la llei, mitjans en la qual li podies canviar, és burrar el nom amb una criatura i posar el nom nou, perquè era el que guanyaves per la causa, pel régiment. És una verbalitat, és una verbalitat. És molt fort això, eh. Llavors, després n'hi ha també, i amb això ja vaig abans, hi ha un gestat dels suspicis, dels llocs, d'Espanya que ells han investigat on apareixen els nens, no? A veure si el trobo. Les llistes d'escoles i nombre de nens el 1944. I aquí surten moltíssimes escoles i diem fins i tot el número de nens i que hi havia, eh. Llavors fins i tot surt una, que és la... que a mi em va fer gràcia mirar-ho, que és la divina infantita de Guàdics, per exemple. És que era això. El seu pare el va n'està pres d'un e, va estar allà, i després ja sabia que el van matar, clar, i ja la van portar de Orfana allà. I després no se'l no va saber res més, i llavors, bueno, i amb això sempre em meteu una puntualització personal, però avui penso que ho puc permetre. I tant, i tant. El llatge que vam fer a Guàdics, fa res, dues setmanetes. Allà el típic, és la costum d'anar al cementiri també, a fer la visita. I llavors vam descobrir una tumba, que no és una tumba, és semblant a la de Machado, a Cotgiure, és un homenatge també, o que han fet la gent que va caure, doncs que li va tocar estar en l'altra banda, el senzillament, no? I vam veure amb la bandera republicana i tal, i ens vam apropar allà, i vam estar, anàvem amb la família, també amb la meva mare, el meu pare, els meus germans i tal, i les netes, les nebodes i tal, tota la família. I vam descobrir que en aquest homenatge, amb aquella tumba hi ha un homenatge amb les persones que van caure, que les van matar, i llavors vam veure el nom, efectivament, del meu avi, o sigui, del pare de la mare. Imagineu-vos, va ser un moment superemotiu. Tot el que jo havia viscut primer a França, amb tot aquest excili, tota aquesta gent, ara tomba de Antonio Machado, viure-ho després personalment, allà va ser molt, molt, molt emotiu. I la meva mare, superemocionada, pensa, diuen, ja tinc un lloc, ja sé, almenys... Ja sé que no està allà, però no està allà, però, bueno, ja veus, ha quedat recullit, i està clar. Estimada no saber on estaven aquelles restes, per poder donar pal... I almenys per això us heu dit que és una miqueta a tancar. Sí, sí, un cercle. Ha estat una mica tancat tot aquest cercle, un viatge iniciatic, d'aquests que es planteja, i que tens allò al final. És necessari la memòria històrica. I tant. Jo li vaig dir a la meva cuina d'allà, que és a més que un càrrec públic en aquest moment, que a república és important. I em va dir a mi, però per què cal moure tot això? Com a senzillament és per quedar-nos tranquil a nivells emocionals. I em deia, bueno, el important és que tot s'ha de convivir en pau, i ja està, i ja saps que aquestes coses, però mira, s'han d'obrir, s'han de perdonar, i ja està, i hem de conviure. A veure, sí, una mica aconseguim que aquesta memòria històrica, el nou canvi de govern de l'estat espanyol, doncs que ho tinguin més present, perquè està totalment impossible, perquè el PP no han volgut mai remoure allò que potser a vegades pregonen, i sé que soc molt dur amb això, però bé, ja sabem que ens entenem, amb quines ideologies es mouen a vegades, no? Abans de passar al cinema, jo faré unes menys, d'un minut, per fer una recomanació d'aquelles, d'acabar el distiu, agafar un llibre d'aquests simpàtics, perquè estem tots encara amb la psicòsia estiuenca i tal, i llavors agafarem un llibre simpàtic, agradable, un thriller d'un senyor, que es diu Juan Carlos... Un gómed jurado, una sorpresa d'aquelles que dius, agafes i dius, vinga, vaig a llegir això, per passar a l'estiu d'una estoneta, i és un llibre que es diu El Pacient, i és clar, aquest senyor, que és espanyol, lògicament, vull dir, coneix perfectament com ha funcionat tota l'administració americana, i com es mou certs elements, perquè planteja que és un prestigiós neurocirurgia a la persona que porta el llibre, allà, a Estats Units, s'entén, i que llavors s'ha d'operar per una persona molt important, i resulta que hi ha un altre grup o una altra facció, que el que fa és que s'agresten a la seva filla, perquè en el moment d'aquesta operació d'aquest personatge molt important, que no direm per no trencar el llibre, que es desseguides veu, però tampoc és això, el mati. Ara saludo operacions. Directament, és aquest element. Estem parlant de terrorisme polític, i si no el mata, matarà la seva filla. Llavors, és el que diem. El llibre té com un subtítol que diu, no sóc un assassí, sóc un pare. Llavors, és el element. No sóc un assassí, sóc un professional, però sóc pare. Es troba que dius, a veure, omato a una persona que èticament no és correcta o es carrega la meva filla. I hi ha escenes molt potents, molt salvatges. Estem parlant d'un personatge al teòric assassí, o el teòric sarastador, que és el sarastador com a tal, que no té contemplacions. Per tant, és allò que diguis, no. Al final el supans serà, no, no, no. És a més, matarà la nena i ensenli rates femèl·lices. És a dir, directament amb aquesta línia. I, a més, té un control absolut, aquesta persona de l'home, mitjançant el mòbil, mitjançant l'ordinador. En un moment que hi toca qualsevol cosa tecnològica, ella el controla. Però està situat aquesta època. Perquè l'un de les rates, a mi, em sona més. És una persona que està vinculada amb una tipologia de militar, de la zona de l'est. Ja ens entenem amb aquestes formacions de mal tractament, de quan es fa... No sóc la paraula ara, sí, de mal tracte de presoners. De càstics que s'infringeixen molt així, molt d'aquestes personatges. El llibre és dinàmic, agrada... És molt potent, però és un bon thriller, que quan dius que vinga alguna cosa que sigui així, i molt bé. A més, és curiós a personatge. Qui és el personatge que s'ha d'operar? És molt curiós. Perquè dius, ostres, però si per la forma d'explicar-ho és aquell, aquella, i l'altra, és una cosa molt interessant. Jo convido que la gent s'ho mira. La gent s'ho mira amb cinema, jaume, i llavors et deixem a tu cap part, hable és el que vulguis. De moment... Podríem parlar de la pel·lícula l'endemà, no l'ha vist. Bé, l'endemà és aquesta pel·lícula, com sabeu dir, zona passola, que ha fet una exposició de tot un seguit de persones que opinen en la situació que ens trobem en aquest moment, en quant a aquesta il·lusió que tots plegats. Jo crec que per tensió no, m'anava... No, és una il·lusió que tenim d'arribar a un punt d'independència que francament ens pugui permetre primer a votar, esclar. Això és el dret a decidir i tot això, no? I llavors doncs enganyem, vull dir, al darrere ja la il·lusió que podem arribar a un punt on la independència sigui efectible a Catalunya. Llavors, la pel·lícula és una exposició de tot un seguit de trets que van a favor que això pugui ser viable. Si veure aquesta pel·lícula és en definitiva, si tens alguns dubtes, adivana el convenciment que això és efectible, perquè tots els que parlen ho veuen molt clar i en definitiva ho podem aconseguir, no? I esclar, això vol dir que no hi ha dubtes. Aquí no són preguntes el que hi ha en la pel·lícula, sinó que tot el contrari el que hi ha són respostes. Respostes a tot un seguit d'adubtes, com deia, que puguis tenir. En aquest sentit la pel·lícula té, podria ser molt més ampla, podria ser molt més llarga, podria ser d'altres persones, que en definitiva n'hi ha moltes, que podrien parlar exactament d'això. Però hi ha unes de molt concretes i aquestes són les que es van manifestant. Quina és la valoració que jo faig a nivell de cinema, valoro molt positiu, que el cinema tingui aquest sentit de ser útil, doncs com per exemple en el seu moment hi va haver pel·lícules que eren útils en el senyor Hitler. Nosaltres també és lògic, ho podem aprofitar, amb una estètica, amb unes formes, amb una capacitat. Però és clar, ja he parlat la ideologia hislariana i l'aposo també al costat d'aquesta, que jo hi vaig trobar a faltar, a preguntes. I llavors, vull dir, preguntes vol dir que nosaltres, com a espectador, doncs si poguéssim acabar d'afegir, doncs el que... Que no sabem, els factors... Sí, no només una cosa completament dirigida. I amb això no vull dir, ni molt menys, ja que hem escoltat a la Rosa, que no hi hagi una diferència entre una cosa i l'altra, entre una ideologia i la que aquí, si més donen aquests moments, a nivell de Catalunya, està dinamitzant aquesta possibilitat. És molt diferent, no hi ha cap mena de dubte, però a vegades queda aquell punt de dir però, escolta, utilitzem la mateixa arma al cinema per convèncer. I això, segons el meu criteri, és el que no ha de ser. No és un document neutre o vàlid perquè tu puguis reflexionar sobre una realitat i fer-te la teva opinió. És la influència dels mitjans de comunicació, la influència del món de l'art, que això és un element també que un dia podíem fer una amplia conversa. Soc molt conscient del que acabo de dir. No, no, no. En època de guerres el cinema s'ha utilitzat, ja sabem, per qüestions. Per fer feliç a la gent ve com a testimoni polític. Això et queda molt clar. Si em permeteu, jo veig com el que diu el Jaume. Comparem que no és el mateix amb el d'Escòcia. Per una banda tenim la dinàmica de la por, amb que no tal, no tal. Per l'altra banda tenim uns certs comentaris, però no massa d'allò a favor. Estem molt en un extrem, no gens pedagògic, no és una informació de què passaria, o perquè sí o perquè no, però de forma lliure, sinó que està tan polaritzat que en realitat el ciutadà de peu diu que jo volia saber bé això, sinó que tingués cap caire polític, sinó què passaria, què no passaria. Una miqueta trobo que la pedagogia d'això no s'està fent. No s'està fent. I llavors, clar, potser aquest documental està bé per a tota la gent que pensa que sí. I llavors estic d'acord amb tu. Jo només volia comentar això. Sí, sí, sí, perfecte. Penso que hi ha coses que són molt més interessants. El que acaba d'estrenar una pel·lícula de l'Ercadi Oliveres, sobre que s'ha fet un seguiment de la seva figura, la seva dinàmica i tal. Penso que aquesta sí que posa preguntes, perquè el moviment que aquest senyor tira endavant com un dos líders amb la senyora Forcades, doncs la veritat és que està tenint una influència molt gran, per reflexionar sobretot un seguit de coses. Perquè és clar, vull dir, tots sabem molt bé que a vegades determinades contestacions o en definitiva manipulacions doncs poden ser molt interessades i el que cal. I nosaltres penso que som així de lliures. Penso que és una de les conquestes que hem de aconseguir, perquè ens plantegi tot un seguit de qüestions. Que sigui una línia directa. Ja m'acomenten segones pel·lícules d'aquest estiu que has vist, que m'has comandat que volies parlar d'algunes. Anem amb el temps, no malament, més enllà de malament. És que és molt fàcil, però això pot ser tan curt com pot ser molt llarg. Comenta, comenta. Jo la veritat és que la pel·lícula que més em va impressionar va ser aquesta del nou món, que hi ha el senyor Farrell, el Colin Farrell, la Quitzen, la Christian Vau, el Christopher Plummer i tal. Aquest senyor és una meravella. Quan vaig veure que ell estava al davant d'aquest projecte, deia que això no es pot passar de cap manera. Llavors la vaig estar veient, és una meravella. Precisament és de tot això que hem parlat. El que passa és que es pot utilitzar el que ha dit la Rosa. Sí, però amb una altra època. És en una altra època que arribes allà, et trobes en tot un seguit de gent, ja vas a veure com els controlaràs. Clar, això no val, vull dir que ets aquí, nosaltres arribem, potser sí, que com es diu des de segons quins punts organitzats, sector organitzats del teixit social que en aquella època ja existia, li veurem allà salvar-los. Potser sí que la idea és aquesta, però és clar, per salvar-los, martiritzar-los, que és una altra època. O hem d'eliminar aquestes constants que tenen ells perquè, si no, no arribaran, no sé, a reiixir com a persones vàlides en un teixit social. Clar, llavors tot això val, crec que és una de les pel·lícules bàsiques, és que és molt bo. L'última que va fer m'ha obrat pit allò, és impressionant. L'arba de la vida, no? Després de fer una altra amb el Ben Affleck, no me'n recordo com es deia l'última, i aquella va ser una mica com repetició del concepte de l'arba de la vida amb una altra línia, no és com es deia aquella pel·lícula. És que penso que hi ha donar-hi sempre moltes a tot això. Sí, sí, sí, és que... Una pregunta darrere l'altra, que diu aquest, no? I llavors què us podria dir? Doncs per exemple, de la Rina d'Àfrica, la vaig tornar a veure, amb aquell goig, que sempre provoca aquesta pel·lícula. Què és el que té la Rina d'Àfrica? Doncs el mateix que té, Magdat Café. Oi, calla, aquesta pel·lícula ja em torno boig. Jo l'he vista durant aquest estir. És el mateix, és que és tot el que no hem parlat avui durant el programa. Escolta, com ho fem? Sobreviure, perquè allà hi ha un ambient amb Magdat Café. Us diré un petit secret, si em voleu camalar de qualsevol manera. Ah, sí? Estàs fent parlar-hi. Ja sóc a l'oburro, ja com ja... Fins i tot una mica, a nivell sexual, poseu-me la cançó de Magdat Café. Vale, vale, vale, Magdat Café. O sigui que el nom, Jévet Estil, calling you, es diu la cançó. A mi que la cançó a mi en tot... És que em quedo tonto. És una de les balades preferides meves. Bueno, a partir d'ara ja ho sabem. Petits secrets del balador. No ho sabrà ningú, no ho sabrà ningú. Digues. Jo penso que aquesta és de les... Aquestes dues són de les més potents que he vist aquest estiu. I llavors veig, vull dir, per exemple, els profundes la van tornar a fer amb la Magdat i tal. Esclar, aquesta després la va repetir el senyor Kleinisbut, va fer un remake i és més explícit, i fins i tot més lògica, no? Però jo penso que aquesta té un encant... Té una campa especial. Sí, potser això que dius tu, o que m'has mentat avui, que hi ha com una mena de virginitat aquí, no? Ui, això de l'Anima. Sí, sí. Bona, bona, millor que t'hi ha tema. Molt bé, molt bé. Sí, sí, sí. I... Eh, que sí? Sí, sí, sí. L'altre camino. Que et preguntava si hi havia alguna més... O seguim. Amb un altre. No, no, per res. Ara hi ha més, però ja està bé. És el que cobre. Jo penso que aquest punt també cal, no? Sí, una que sí. Televisió és una cosa que pots anar seguint. Ahir, precisament, em vaig veure dues, la del... Ja hi pensaré. Tira't, debat. Comentem una mica. Jo comento ràpidament... Comentaré una, perquè l'altre no es dona temps. Prefereixo comentar el Boyhood, que ja vas en comentat, i ara tindrem 3 minuts per la teva Lourdes, que hem parlat d'una ciutat parlistiu. Però bé, Boyhood, una pel·lícula de 2 hores 45 minuts, el director Richard Linglater, el que va fer antes de la manacera, antes de la tarda, antes de la noche. És una trilogia amb la Juli Delfi i el Nathan Hopkins. Molt bé. I llavors, aquesta és una pel·lícula que durant 12 anys el Richard Linglater, on, en tot, ha gravat, no? I és una pel·lícula absolutament magnífica. És a dir, és el dia a dia d'un nano, que es diu L.R. Coltrane, que és el nen que apareix a la portada. Ah, sí, L.R. I el segueix, vull ir a portada, a la... Coi, ho diria ara. El cartell. El cartell de la pel·lícula. I ja que la sortia a portada del llibre, anava a dir que no hi ha llibre. Exacte. Llavors aquest nen el director el va gravant juntament amb totes les personatges que l'envolten, que seria, curiusament, la filla del Richard Linglater, que és Lorelei Linglater, que és la germana d'ell, i Amethan Hopkins, que és el seu actor fetig, i Patrici Arquet. Vull dir que són aquests quatre, hi ha més gent, però que, bàsicament, veus aquesta evolució, com van creixent també els pares, que és la Patricia i l'Aleza, com van evolucionar, que són 12 anys, clar, com, en principi, l'Aleza no té ganes, i després té ganes, o com la Patrici Arquet, per exemple, era més primeta i, a mesura que va creixent, s'engreixa, però és una qüestió purament anecdòtica, en refereixo perquè és la seva forma de ser-hi. Llavors, la pel·lícula en si mateixa és la que deia, no és una pel·lícula que és sobre la vida mateixa, no passa més enllà del que pugui succeir, aquesta evolució familiar, amb separacions, amb trobades, amb no sé què, però el que és magnífic és veure la gent que no ho sap o que no ho sapgués. És clar, és que com poden agafar actors, clar, hi ha 4 o 5 o 6 canvis, que són clars amb les cares, són dels nens, que siguin tan semblants, no, no, és que són ells mateixos, que cada X-Temps el director ha anat gravant-los, però el més curiós és com tot això ho agafa i no canta, vull dir, en refereixo, que no sé què diguis, el que es va gravar fa 12 anys, és diferent a l'hora, és magnífic. La té molt clara la gramàtica cinematogràfica. Exacte, la té molt clara i d'una manera... Sí, sí, sí, i llavors és magnífic, perquè la mateixa ritme, la mateixa forma de muntar, la mateixa forma de fer, la llum semblant, és a dir, és magnífica. Per tant, és una pel·lícula que recomano, ara no passen gaire coses, estem parlant... 45, 45, però la pel·lícula t'enganxa, t'enganxa, t'enganxa, té molta qualitat, és uns diàlegs... Bueno, ja sabem el que fa el Linklater, que no pararà de parlar a la gent, això enganxa molt, però no passa res de l'altre món. Vull dir que això també ho adavanto, perquè la gent no vagi a veure la pel·lícula d'acció, la família, la família de família, s'oblida costumista, què passa a casa, què passa fora, què passa quan canviem de col·legi, què passa quan no s'apare, quan arriba no a parella casa, però passen cosetes. Tres minuts, l'úrder. Tres minuts. Aquesta pel·lícula, una cita per al verà, és l'única que va dirigir Philip Seymour Hormann, he vist que està feta del 2010 i l'han estrenat ara el 2014, suposo, perquè parla mort de l'actor. És una pel·lícula entrenyable, ella és un xòfer d'una limousina i té un amic que sempre van parlant. L'idea és que ell és una persona molt solitària, molt introvertida, molt tímida, i sempre va amb el seu amic i la seva dona, fins que un dia coneix una noia i s'enamora d'aquesta noia. La noia també és una noia que socialment és una noia bastant tirada cap enrere, etcètera. I què va passar aquí? La idea és... Jo trobo que la idea és... Sí, marro. I a tal com està la idea? Bé, és tarda. No, la idea d'ell és... jo penso que hi ha dues coses importants. Primer, com ens presentem els altres? La idea és que vull caure bé aquesta persona, què faig? Llavors ella li diu, escolta'm, a mi m'agrada aquí el títol, a mi m'agrada molt anar al barco i m'agradaria que em portessis al tal lloc i ens peséssim en barca. Primera cosa, no s'ha de nedar. I llavors gran part de la... una part de la pel·lícula ell diu, jo aprendreé a nedar, aprenen a cuinar, etcètera. A part de la part aquesta més domèstica, és una pel·lícula que jo trobo important en el sentit de dir podem millorar. La superació, no? Per una altra persona o per qui sigui, però la idea és que això ja sigui, que a mi no m'agrada gens. Una mica la pel·lícula va d'això, no? Jo, en aquest cas, milloro per aquesta noia, aprenen a nedar, que tu pots prendre en plant metafòric, no? Però sí que penso que és interessant, no la idea de dir no vull estar estancat, jo vull ser el millor de mi mateix. Un creixement, un nivell físico d'actitud, però també a nivell personal. En aquest cas està motivat per aquesta noia, però també pot estar motivat per altres. Però penso que aquest, no sé, el Jaume, que també l'ha vist, com a... és que és molt entrellable. Jo penso que hi ha coses que tots hem experimentat, com ens orientem per fer-nos agradable a vegades, perquè la persona en aquella que tu t'identifiques, ja t'identifiques amb ella, però llavors ets tu o el que has de fer alguna cosa. És clar, la reacció que té ella i la que té ella és gairebé contrauposada, i per això sempre es troben que no... Que no coincideixen. Perquè es torben, per dir-ho d'una manera, precisament per les decisions que prenen per conquerir en l'altre, i llavors, fins que arribi el final, fins que no trenca la norma, no s'en surt. No pel·licula molt dolça. Molt agradable. Molt bé, doncs bé. És el que diem. Estem escoltant de fons, com a mínim, la cançó de Robert Palmer, que no n'hem pogut escoltar abans. Acabarem amb això. Adéu. Adéu. Adéu.