Babilònia del 16/10/2014

que estic doitant. Ara comencem amb una cosa que sembla que sigui seriosa, després és una mena de desperpento, crítica social, amb bogeria sola religió, molt guai. Van parlar de Dovel, també, i recomano de Babadou, que la pel·li ha estat de poc, que ha comprat inter-time en one, i que, per tant, s'estranarà d'una manera o d'altra. Hi ha més coses rares, com What We Do In The Shadows, aquesta pel·li amb el gemet i clement, que és un falso documental sobre vampiros. És molt divertida, és una xorrada, però és molt divertida. O el taller caputxócte, Carlo Padial, director de Miloco Erasmus, realitè de Quentin Dupier, una rareza com totes les rarezes de Dupier, i altres, bueno, altres, i en canvi, merdes. Rec 4, a Nebel de Guest, em va deixar força fred, Monsters 2 és una mierda, Automata és una decepció, què més, de Guest, ja ho heu dit, de Guest? Això de Vivant és aquesta pel·li dels directors de l'interior, que confirmen que va ser un fruit de un dia. I res, ah, Jovertillor's Dead Body, el retorn de mi i el terror, que jo vaig sortir del cine. Ho deixem aquí. Baixeu-vos al podcast i apunteu-vos aquestes pel·lis que no heu, per favor, em posc la vostra viada. Gràcies a tothom. Gràcies, Carles. Estem un dijous més aquí a la Vilònia, per ensetar, com no, un programa més dedicat al món de la cultura, en general, de les arts, del cinema, de la literatura, dels payassos, que parlem de payassos també, fins i tot. I és això, estem, com sempre, ben acompanyats amb l'Alordes. Què tal, com estem? Hola, què tal, molt bé. Molt bona tarda. Bona tarda. La Rosa. Hola, què tal. Què tal, moltíssima. Molt bé. Sabem que he vingut de la perruqueria. Home, i tant, és que el programa es mereix un nivell. Posarem una càmera, eh? Ah, perquè es vegi. I el Jama, cada dia... Bueno, no diré que saps més bo, perquè és un personatge... Urmonalment bé. Perfecte. Però sí, sí. Ja ho entenem, oi? Exacte, la veritat és que el que diem, com tot, com es diu jo, amb el bon pot, no, com es diu això. El bon pot... La bona confitura, no? Més gran, jo què sé, que jo ho veig, oi? Molt bé, doncs... Totes les sabidories, a mi. Totes les sabidories, exacte. Doncs comencem avui parlant, justament, d'una ruta. Una ruta d'un edifici molt poc conegut de Barcelona. Vull dir, molt conegut, però molt poc visitat, que és l'Ateneu de Barcelona, l'Ateneu de Barcelona és conegut, que va fer la Rosa, aquest estiu. El Jama es parlarà de Pallassos, del festival Charlie Ribbell, que han fet aquí a Cornella. La Lourdes es parlarà del viatge vertical Enrique Vilamates, i parlem bastant de cinema. Tenim cinc pel·lícules, una o sis, millor dit. Parlem de Lucy, del Luc Besón, El viento Celevanta, de la Jaume Iazaki, una pel·lícula que es veu que... Bueno, jo tinc moltes ganes de veure'l, però la gent que l'ha vist, doncs diu que és una grandíssima pel·lícula. L'entrega, el Jama ens ha explicat gaire de la pel·lícula, ens ha deixat una mica en suspens, ens ho explicarà després. Que estava bé però, oi? Acredim aquell però, no? L'isla mínima que ha vingut de Lourdes és totalment emocionada. Uau, ho han cantat. I per últim, doncs farem un parell de pel·lícules, un parell de thrillers, que és una pel·lícula que es diu l'Armandat, que va passar sense pena ni glòria, una pel·lícula espanyola, i una que m'ha cobsat directament, que abans ho comentàvem, és un clàssic, potser diuen que és una pel·lícula de culte, del cinema de terror, que és o corrió a cerca de su casa, una pel·lícula de l'any 92. Tindrem, de fons, el grup AHA, que fa 30 anys, un grup suec, que va triomfar moltíssim als 80, sobretot entre les dones, perquè eren els senyors eren nòrdics, i molt guapos, i va ser una bomba, no? I a partir d'aquí, gent que va treballar prou bé, i també un tema, un clàssic, una d'aquelles balades, que segur que la gent que estem aquí ens ha enamorat, seguríssim. Fa 38 anys va ser número 1, una cançola del grup Chicago, que es diu If You Live Me Now, que és un tema preciós d'aquells de... que el que ha fet el Lourdes... Oh! Oh! Doncs escoltarem, justament, l'equador del programa. Molt bé, doncs, la Rosa ens parlarà d'aquesta ruta de la Teneu Barcelona. Doncs vinga. Vinga, habla-nos. La Teneu Barcelona està al carrer Canuda, al número 6. De fet, està situat al... El Palau Sabassona. És això. És un Palau neu clàssic del segle XVIII, i, bueno, és curiós, no?, perquè t'expliquen, van fer la visita guiada, t'expliquen una miqueta dels diferents propietaris que va tenir, i diu que el segon propietari es diu... Abre, si us sona, eh? Va ser el Juli Maria Parellada, això cap als anys 1860. A mi són els de la Parellada. Els de la Parellada. Ah, va ser la Parellada de l'Europa. Ah, va ser la Parellada de l'Europa. Sí, sí, sí. Allò que pensava que deia és de l'Europa. No, l'Europa. És que era un senyor així, molt pedigri, no?, i eren molt esquisits i molt ciberites, no?, estic una mica menys parlant. I, bueno, ell va ser una mica qui va néixer, el costum de la Parellà, així, amb tot paladet, no?, perquè ara, com que eren els senyors, li hagi servit tot, així, superbé, ja només per menjar. Doncs això, aquest va ser el segon propietari. És un palau, ja dic, que és neuclàsic, és molt maco. Va la pena de veure, eh? De fet, van celebrar ja... El 1906 van celebrar ja el 150 aniversari, del que era el Palau, d'acord? Però la Teneu també també ha celebrat, 150 anys, també d'existència. La primera, un palau, de posar en finalitat nobles, i després, però ja per passar, a la Teneu més endavant. Llavors, clar, en motiu de la commemoració, dos van començar a fer obres, i llavors, al 2010, ja les van acabar totes. Hi ha sales, que són... bueno, hi ha fins i tot, clar, entre, si fa la visita també interior, i que porten noms de, per exemple, de Sala Bardaguer, de Sala Pumpeufabra, dius, dels delinguistes, de poetes, d'escriptors, de filòsofs... I tots ells havien estat presidents de la Teneu, eh? Tenen tot el de plafons, ple de noms, de gent il·lustra, que van ser presidents de la Teneu. Vull dir que va tenir molta importància i molta peça a la vida cultural de Barcelona, eh? Jo sé que ara, per exemple, no estan donant molta empenta a tot el tema del procés, de consulta o de independentisme, tot això, vull dir, que, bueno, més o menys estan força implicats en moltes coses. Més coses màques, interessants de veure. Per exemple, el Jujú, l'arquitecte, es va encarregar de fer el disseny de l'ascensor. Encara funciona, eh? És una xulada pujar l'ascensor, aquest. Sí, és una xulada a l'escala. Sí, clar, és modernista, modernista. A més, amb totes les línies tot estudiat, perquè sigui algun home, i perquè hi hagi una mica de banqueta, que pugui seure tot de cristal, tot de vidre, transparent, que vas pujant vidre, una mica de color, així, una mica de... es diu, el... es vidre... vidrell, això. Sí, sí, no, és maco, és molt curiós. És petitonet, per això és un ascensor petitonet. Però, bueno, queda molt maco, no? A més, clar, després tens els moderns, també, però, bueno, és que... Es diu, ens van donar l'opció de pujar el veïlo al antic. No, però jo el veïlo al nou. Diu, és una miqueta més lent, no importa. No importa, no fa una mica de passejada. Molt xulo, també es va encarregar el Jujú, el Jujú, el de fet, també, l'escala, el disseny de l'escala, així, amb els passaments i tot, i unes columnes decoratives de la sala de converses, eh? De fet, aquest, aquest, el Palau, el qual ja vam fer la remodelació, va ser el Florença, que era l'arquitecte municipal del moment, que es va encarregar, de fet, en tant, la restauració de l'edifici com de la pròpia plaça Virà de Madrid. Perquè, clar, l'edifici, l'alcarré Canuda, número 6, que és on està ara la seva, de la Teneu, fa cantonada, bueno, cantonada, i de fet, hi ha una bona part de la fastana que està situada a la plaça Virà de Madrid. Aquella plaça és molt bonica, també, i també ens van explicar tota la remodelació que s'havia fet, i aquells edificis, és que pràcticament és tant, com en el segle XVIII, eh? Encara hi ha una mica ho han desvirtuat, eh? Sí, sí, a veure, això ha estat polèmic, això ha estat una mica polèmic. Però, bueno, trobo que és una plaça molt d'encant, també. A més, tenen també unes restes, i no sé si me'n recordaré, però això no m'ho vaig a apuntar. Són restes romanes. D'una micròpolis potser. Si no, recordo que me la mensitgesco. Vas allà, arribes a la placeta, mires, i estan allà amb una mica el que seria una mena de tombes, així com semicirculars, molt de la tapa final de l'època romana. Això encara no hem pogut visitar, perquè em penso que també has de mirar de fer no sé si visitegui a d'outils uns dies concrets i uns horaris concrets. Això depèn del Museu de Barcelona, del Muba. Exacte, del Muba. Que va per separat, que tampoc és una cosa que a veure amb la Teneu. Sí, sí, però el Museu de Barcelona està fent molt, té moltíssimes. No, no, i tant. Molts llocs així i museïtsats, que val la pena. Igual que l'altre dia vaig a explicar-ho del caigueu, la visita, doncs, és una cosa més que també se n'encuida el Muba. Doncs el més potser té molts racons, aquest palau s'abasona, té molts racons, molts macos de veure, i molt a veure com encantadors. La biblioteca són d'ells. La biblioteca és una passada. Clar, en dies normals, a la laborable, o que la gent pot anar a consultar i que estan allà, doncs no pots fer la visita de tota la biblioteca. Només et deixen passar res de cinc a cinc persones. Umentet entres a la sala d'entrada i veus, des d'allà, sense poder entrar, a les taules on hi ha la gent sentada, llegint, estudiant. Però sí que pots tenir una visió així, almenys una mica paloràmica del que és. És preciós, tant l'altre que és la llibreria de fusta, les pintures del sostre. És una preciositat. Sí que es pot visitar sencer a la biblioteca, al dia de Sant Jordi, al dia que es fa Ló, i al Open House, que diuen. El dia de portes obertes, també. Si deixes per tenir-lo en compte, perquè la biblioteca de debò que val la pena, és que sense poder, ja comences a passejar per allà, perquè no pots, però la gent està estudiant. És una biblioteca. No me'n recordo quin és el pintor, però és un senyor molt conegut del segle XVIII. És que ens ho van dir el nom, però no ho vaig apuntar. Pera Serafi, no, això no dona igual. És que estic donant-li voltes al cap, una estona, i és que és un bon pintor d'aquests esconeguts. Vull dir, molt bo, però desconegut, perquè la que diem sempre mirem de cap en fora. I deixem davant dels pintors catalans, que n'hi ha molt bons. Però això és típic, no? Això és fàcil. Sí, si no, segur. Però quan ja t'he dit d'excuses de debò, que val molt la pena, és preciosa. A més, jo, quan la mirava, pensava que em sona moltíssim. Però crec que ha estat escenari, de més, una pel·lícula. Segur, segur. Ell ja mira amb un llibre que tinc de escenaris de Barcelona, escenaris de pel·lícula, a veure si surt. Estic convençut. Sí, estic convençut que n'hem vist en moltes pel·lícules. És aquell que té com dos plantes. I llavors puja l'escala, i llavors pots encara posar-te en... O sigui, dret. Pots enfinar-te i pujar allà dalt, i estàs en un pis, no? Sí, sí, sí. De la pròpia lliudeca de les estanteries, de les prestatgeries. I un altre racó molt maco és el jardí. És el jardí romàntic. Home. És el que ells diuen en l'espais zen. És l'equilibri entre la pau, la serenor, la tranquil·litat, que respira de... I sembla mentida, no? Igual que l'altre ja parlava també del museu Marès, i del Pat, i del museu Marès, igual. Aquest pus i encara, jo trobo que és més encant, encara, perquè era clar que era tancat. I d'entrada només té a veure els socis. Ells tenen dos tipus de socis. Això també és interessant, però jo no ho sabia, a les altres quina institució més tancada, només aquí per als... En d'oàmica, no? Sí, no, però tenen dos tipus de socis. El socirrecident, que és el que està tota l'any, i llavors paga una cuota i pot entrar sempre que vulgui, i després hi ha el socit transseum, que és una altra cuota, és més petita la cuota, i llavors el socit transseum és dura o val per als tres mesos d'estiu. Clar, perquè es trobaven que venien molts estudiants estrangers, venien a fer post-estades, o venien a fer cursos i tal, i llavors van instaurar una miqueta aquest altre tipus de socis, que són tres mesos. Però a la tenió que es fa conferències, procés... Es fa una activitat, sí, sí, conferències, procés... Jo esperava una mica que acabés, perquè jo he anat a veure la conferència. Jo, per exemple, i amb això que vull, ja m'ho ja explica més coses, ens van explicar aquests dimarts, per exemple, de forma gratuita, perquè la majoria d'activitats són pels socis. Però de forma gratuita, i obert al públic, els dimarts fan un cicle de cinema d'outor. Ah, molt bé, no? Vull dir, és una mica una pista, doncs per anar a mirar aquí, igual. A veure què hi fa, no? Sí, sí, sí. És una sala bastant interessant. No puc ara dir exacte la capuda, vull dir, la quantitat de gent, però bastant interessant. Bé, allà, el que jo he vist, i gairebé cada mes en fan una, són conferències, sobretot sobre la discapacitat. Hi ha diferents persones que van allà, i tots els que estem en aquesta Ramon, doncs en tenim interès en l'assistir. L'aldiari ara també hi té molt a dir, molt a fer, i llavors també és una promoció d'aldiari ara. Vull dir que... Bé, vull dir, molt bé, serveix. Està molt ben muntat, està clar. I aquest germí romàndic és una passada. I l'auditori també, l'auditori que el van reformar, i és supermoder, molt còmoda. A veure si... m'agradaria veure perquè no hi hagi visc per fora, i puc d'entre el pati veure una miqueta de sensació externa, però no, mira, que a vegades dius, algun dieniràs i mai vas, no? És una llàstima. Ja me parles dels Pallassos. Ah, sí, mira, això és més divertit, oi? Això no vol dir que sigui més bo. No. Aquest és un festival de Pallassos que ha començat aquesta setmana, acordenllà, concretament, i es fa cada dos anys, no? I llavors, doncs, el títol és el Memoria, el Charlie Riby, el va començar així. Són molts anys el que... mira, el 16. 16, o sigui, ho has de multiplicar per dos, són 32 anys que es fa aquest festival de Pallassos. La veritat és que si els primers anys podem posar-nos d'acord fàcilment tots els que vivim acordenllà, que hi havia, doncs, una volada extraordinària, que es portava als millors Pallassos del món, i la veritat és que quan anaves, a veure-ho, allò tenia molta categoria, no?, i es notava. Ara, això s'ha transformat en un festival, potser per la crisi i tot, doncs més normalet, diem-ne, oi? Més en aquesta alçada per a tothom. Jo us diré que avui mateix, avui dijous, que ens esteu escoltant ara i sou a temps, doncs si agafeu-hi a les 10 del vespre, exactament, a les 10 del vespre aneu al Patronat Cultural Recreatiu, allà tindreu oportunitat de veure el Gam Montegner, també el Martí Torres i també el Jordi Martínez, tres Pallassos, que s'anomenen conjuntament el RUM. És una convidada que us faig directament, si esteu escoltant ara a l'espai. Llavors, per demà divendres, doncs ja hi ha diferents coses, que és un... clar, divendres, ja és un dia fort, no? I el dissabte i el diumenge també, doncs, tant a les 9 del vespre, el dissabte a les 5 de la tarda i també a les 12 del migdia del diumenge, i a les 5 de la tarda, doncs hi ha activitats de tota mena. I el que és més atreqiu, jo penso que és el que és més bo i el que cal fer-hi una mica de incis, és precisament amb tot el que es fa a les escoles durant tota aquesta setmana, no?, arribant fins a divendres, i el diumenge, el vespre, el part de Can Mercader, doncs, a les dues de la... de les 11, a les dues de la tarda, hi haurà doncs tots els Pallassos que us pugueu imaginar, amb la qualitat que us pugueu imaginar, en aquesta mesura que hem posat, i el part de Can Mercader, durant aquestes tres hores, doncs tindreu Pallassos avant, no?, i així és com acabarà el festival, que, en definitiva, veuràs si... Ah, no, el museu de les aigües, també, el diumenge és quan s'acaba tot això, que el dium dels Pallassos té aquesta qualitat, oi? A mi m'agrada molt. Veig que ve el Turtell Putrona, no?, és el rei, és el reclam, perquè el vaig veure per la tele que sortia, com anunciant una mica... Ara, si em permeteu, us faré una mica d'enveja, ja ho sé. Digues, digues. Dibendes passat, vam estar sopant amb ell. Ah, veus, que bé. Molt bé, l'enrotllat. Molt bé, no?, que diuen. M'he acudits en sap, i de paraules amb la P, davant. En sap, també. En sap, també. Però totes molt bones, eh? Hi ha moltes més, mà. A mi hi ha una Pallassa, no sé si l'has dit, o si està aquí, que és la Pepa Planes, que m'encanta, també. No ho he vist, aquesta vegada, no ho he vist. És boníssima, també, boníssima. Ara, jo em vejo que estava, o almenys l'any passat, estava també fent un col·laborant amb el Cirque Dissolell, també amb una història de Cirque, en Pallassos i tot això. Perquè jo estava pensant, és gratuït, per exemple, quan estan en aquell part que em marcader que tu deies, però els altres, no. Si vas al Patrimonati i a la Carpa, vull dir, aquestes sessions que es fan de gran, no, aquestes. Aquesta és pagant, i l'altre... Déu-me'n fer com una, entre una cosa i l'altra, no? En tot cas, com que tu ara parlaràs d'una novel·la, buscos i posa els preus. Bueno, era per curiositat, perquè a vegades... No, no, vull dir, els ha de posar, no? Perquè ara ho busco. Encara que siguin populars, són festivals més econòmics, no que no vas potser a la compasidad. Són més econòmics que si vas, que sí, a Barcelona o a Espanya. Gràcies, gràcies. Doncs ho vas mirar en Jaume, s'ho plau, i la Lourdes ens parlarà del Viaje Vertical de Enrique Vilamates. Aquell llibre de l'Enric Vilamates, el Vilamates és un escritor de Barcelona del 48, no sé si us ho sona. Ha escrit, entre altres, l'assessina il·lustrada, impostura, història breviada de la literatura portàtil. Bueno, aquest llibre, El Viaje Vertical, comença una mica a l'història d'un home d'uns 70 anys, aproximadament, no? És un senyor que està molt ben posicionat a Barcelona, és un nacionalista català, jugador de pòquer, i té la seva vida, doncs, totalment, per diar algú, bé, no? Comença la novel·la amb que la seva dona li diu... Vull parlar amb tu, la seva dona té una edat similar, no? La dona diu que ho parlarà amb tu. Diu, mira, però estan a la casa de Camp, allà, en un jardí i tal. Diu, vull parlar amb tu, vull que te'n vagis. I comença el llibre així, no? Llavors, ell diu, això deu ser perquè no t'he ajudat bé a plantar els enciams, és real, la sena, no? I li diu, vull que te'n vagis de la meva vida, perquè no sé qui sóc, però amb l'edat que tens, li diu, precisament, per l'edat que tinc, vull que te'n vagis, perquè m'he estat cuidant de tu i dels teus fills, com si no ho facin seus, no? I vull estar sola. I aquí comença el llibre, o sigui, que hi ha la primera pàgina, o la segona, t'enganxa, perquè és, bé, aquest home, què farà? Llavors, es diu viatge vertical, perquè, clar, és un home que també ha passat tota la... per diar algú, tota la guerra civil, és un home sense massa a nivell cultural, no té un nivell massa. El que passa és que ha estat un empresari, no? Llavors, ell es dedica anar a visitar els seus fills, no? I dius, escolta'm, mira el que ha fet la teva mare, que tal, i els fills li diuen, bueno, és que per diar algú es veia venir, tal, no? Llavors, ell... El que fa és marxar amb la idea aquesta que tenim a vegades de dir, ostres, jo me'n vaig del meu país perquè solucionaré les coses, no? Amb el sentit de, ara què faig a la vida, els seus amics li diuen, tu el que has de fer és marxar, i sobretot cridar l'atenció que tu estàs amb un paradero desconocido. I després, ell, el que fa és anar-se'n al porto. Llavors, una mica el llibre fa, de Barcelona se'n va al porto, de Porto se'n va a Lisboa i de Lisboa se'n va a Madeira, no? Ostres, que bé. Està malament, mira aquest que tinguin tan bàsic. Pots fer aquest viatge? Cada és una persona per compensar. Estàs dient que ell es queda a casa a veure qui és, i ell se'n va per aquí per allà. Espereu-se perquè és propun, eh? Llavors, clar, ell, com va anar en aquests llocs, es troba amb un nebot seu que feia molts anys, va trobar-nos amb gent, però cada vegada es troba més sol, no? Llavors, clar, una mica és la idea del viatge vertical de la soletat. Primer, no sé què fer els 70 anys, haig de començar una vida nova, però què m'estàs contant, no? Llavors, ell comença a fer un viatge sense retorn, no? O sigui, així és com l'audicea, potser és una cosa circular. I el que va fer és que se'n va donant passada la soletat seva, que es nota, perquè diu, clar, jo tinc peles, però es va trobant tan sol, no? Passada la seva soletat, aquest buit, aquí el viatge vertical, el buit interior, no? I no acaba arribant a cap lloc, no? No acaba... Bueno, hi ha moltes situacions divertides, en què es posa tertúlies de gent, per exemple, molt bé a nivell cultural, ell els hi fumo unes mentides, se l'acaba encreient i tal, no? Però és una miqueta la idea de fer-se gran, de no estar situat, i vaig llegir una cosa que és profunda, que diu... El Jaume està passant en gran, eh? No, perquè 70 anys has tuvat mil valeres, Jaume. Mira, Jaume. Per fer-te escoltar, no? El que diu l'autor, diu, ell va cap al fons de si mateix, des de la seva repentina soletat, cap al buit més absolut, diu, passant pel descobriment de l'humana inutilitat, que suposa la busca existencial d'un lloc en el món, perquè tots estem fora del lloc. I llavors, va una miqueta així, i us faig un resum... Ja t'aguaric, això també. El llibre està molt bé, està molt bé. No he dit que s'agradarà pla de llegir-t'ho. Us acusis, és un trosset, perquè veieu on arribar ell, després d'aquest viatge vertical, tant a nivell físic com mental, diu... Han passat uns mesos des del dia en què mallol es diu mallol, eh? Diu, terminó de dictar-me la història de su auxilio sin retorn. Perquè representa aquell en el seu nebot quan se'l troba a l'Idemana amb un amic seu que li escriu una novel·la de la seva vida. Diu, la descripció bastant minuciosa de su viatge atlàntico, perquè tota l'estona ha estat sortint al mida aquest de l'Atlàntida, com aquesta illa perduda, desaparaguda... Sí, sí, sí, sí. La història de su descenso, su peregrinación al fondo de sí mismo, y también una novel·la de formación cuyo protagonista tiene una edad en la que, generalmente, ya nadie se forma. Jo no estic d'acord amb l'última part, però una miqueta la idea aquesta, no és un... A veure, l'Ordre, si a 70 anys no t'has format... Bueno, però jo tampoc veig que sempre pots anar-te formant, no? Però és clar, això són plantejaments. Jo m'he assabentat i no, evidentment, no diré què és, faltaria, no? No, justament avui, que uns pares i tal, d'algun col·lega i tal, amb 70 i escaig d'anys, s'han divorciat. No vol dir res, després de tota la vida junts, no? Sí, de tota manera... De tota manera, el divorci... Què volen fer, tornar a buscar una vida nova, descansar el millor d'aquest... no sé, esclar, és dir, per on va? Per on va? De tota manera, el divorci aquest en el llibre és un pretès. És un pretès perquè ell es queda sol. I davant d'aquesta soletat, doncs què fa, no? És com si n'és aprofundint el seu interior i... A veure, aquest escritor sempre parla molt de la bellesa, de la soletat, del buit, aquest interior... Ell la volia, se l'ha trobat. Perquè potser estava palancat i la dona és la que vol fer un canvi. Sí, clar. Ell se l'ha trobat. Ell, que no s'ha trobat, és que ell és el que es troba sol, perquè ell no sap què fer, no? Es perd. Es perd i no troba al llarg del llibre, no? És com si fes un no-retorn cap a una vida... Em pots imaginar el que vulguis. Una fugida cap endavant, també, davant d'aquesta nova situació. No sé si és cap endavant, no pots tornar... Ja he interpretat una cosa que a vegades és d'estat mental. Jo crec que ell es troba en una situació nova, diuen, home, perquè ens hem de separar, per exemple, o què vol dir això, de que tu vols saber qui ets, no? Perquè és clar, i a l'edat que tu apuntes que això passa... Un 70 anys, un 70 anys. Vull dir, és que això és per desorientar qualsevol, no? Llavors, jo crec que hi ha una mica aquí, ella té la sensació de dependència d'ell, i llavors vol experimentar sense que ell li estigui. Això sí que ho trobo molt natural, com a experimentació. Llavors, lògicament, és el que a mi que fa ell, és el que explica la novel·la, no? Una mica, la novel·la... Jo m'he quedat amb la idea de que la persona aquesta no acaba de resoldre la seva situació, i es va trobant amb la soledat típica que et trobes, després d'algun procés, i... Llavors, mentre estàvies que anem a aquesta dona, no té aquesta sensació, perquè la té més o menys coberta, i té els seus amics, i és un moment de trencament en el qual... És com si n'és porulant per la vida, no? O sigui que es situen a diferents llocs per la seva prolulació interior i en el llibre, perquè això que ha d'escoll, viu com pot o com vol, en el llibre no arriba cap lloc. És un viatge vertical cap a la soledat i al buit. Jo crec que... Bueno, no sé, jo no ho he llegit, però no sé, m'ha fet gràcia una mica el comentari, ja ho m'ha permès. Diu que ella... que ella depèn d'ell. També pot tenir... Sí que pot ser perfecta, pot ser. També pot tenir una sensació d'ofec. No necessàriament... Més que d'ofec, és una sensació de costum. Clar, de voler experimentar... De voler experimentar aquella llibertat, potser, o aquelles... Però quantes parelles s'apalancen? Moltíssimes. Passen els anys, en igual. No hi ha res, però es manté, es queda allà. És còmode, és còmode. És una situació de dérug de l'edat. No és fàcil. Mai és fàcil, però aquesta sedat s'ha de ser una mica... xucant, si més no. És que una persona molt propera que treballa amb gent... amb els serveis socials i serveis d'igualtat i aquestes coses, de la dona i tal, m'ho comentava. Diu que no t'imaginaries la gent d'aquestes sedats, que també hi ha violència de genera. I moltes vegades es produeix a raon de que es volen separar, de que la dona diu, no vull viure més amb tu. És molt més habitual, potser és una cosa molt callada, que socialment no es diu d'apartament. Aguantes, aguantes, però dius, ara què faré amb aquestes sedats? Tinc suficient independència econòmica, per exemple. Aquest home en el llibre té una independència econòmica, però ella també, però la part emocional... És que si no, no va. No, clar, no ho pots fer. És que no ho pots. Tornem a posar un exemple amb un punt de privilegi. A partir d'un exemple real, i fa uns dies, uns amics meus també ja es veia que la cosa no funcionava, i a més d'una forma bastant agressiva, sobretot ella, reaccionava amb ella amb molts males formes, amb una malgús quan estava en públic, i s'han divorciat, però havien sortit de la mateixa hòstia. No ho deuen poder. Clar, perquè no ho deuen poder, però estan vivint, se segueixen odiant profundament, i segueixen vivint allà sota, perquè no hi ha manera, perquè ja té una condició física, potser més excessiva amb el pes. Allò, una malaltia mòrvida, no? Sí, ostres, sí. Exacte, i llavors, entre una cosa i l'altra, ell la seguís mantenint, també li fa més pena. Són situacions que dius, mare de Déu, senyor. Llavors, clar, és que hi ha tantes opcions... Ja n'és emocional i efectiva. Cada parella és un món, hi ha mil tipus de dependència. Hi ha una cosa que està molt clara. En el moment que hi pot haver una independència econòmica, es poden permetre diferents pensaments o diferents fórmules per dir, a veure si sóc més feliç així, o vaig experimentar això, però això no xisteix, és molt més complicat. Es pot tenir percepcions mentre tinguis l'opció de poder ser independent, no? Clar, clar, clar. La percepció de la dona és una percepció de l'home és una altra, en aquest cas, no? Bueno, doncs... Molt bé, doncs... Gràcies, passant la calor de la dona. Bueno, no explico què està passant a l'estudi. Això és un moment tocar-me'n servir, ja que... Amb el mànum, eh? Molt bé, molt bé. I jo l'hec. Molt bé, doncs, mira, mentre has ventes... Ja sabem el que passava. Et posaràs molt romàntica espantant aquest tema. Ah, i vinga, sí. De Chicago, if you leave me now. I if you leave me now, you'll take away the biggest part of me. And if you leave me now, you'll take away the very heart of me. Oh, no, baby, please don't go. Oh, God, I just want you to stay. And if you love life, God says love is hard to find. How could we let it slip away? We've got too far to leave it far behind. And we ended up just waiting And just found the concept that made me The thing they said to me Me vas comentar amb aquesta cançó Doncs té 38 anys i que ens havíem enamorat en aquesta cançó No, és impossible Perquè per les ales que tenim no pot ser que, clar, era molt joves Era molt joves Allant el ranchó grande potser ¡Oj! ¡Qué boja! Allà en el rancho grande potser... ¡Vivía! No veig que és tan boja. Seria... Seria la cama de piedra a la cabecera. Ogui, la cama de piedra. Es muy... Es pedra infante. Passa'm aquesta. Sí, no sé si em vaig enamorar jo o i Babel. Vale. No era un pit-pack. No, perquè deia que... quina marxa, no? No recordo. Babel, flechaço. Allà en el rancho grande, allà no. No. Per fer el pató com ho feies, no? No hi havia... És bastant complicat, no? Era molt tímid, jo. I jo només cantava i... Ja, ja, ja. Però al ballar a les rancheres, eh? Allò, al fregar... Ara el van parcer, no? Va, canta, va, canta. Jo... Oh! Ah! Ah! Ah, sí que era bé. La marxa que vava així, mai més, eh? Bueno, però vas a un seguit, no? Jo no tinc cap problema, eh? Preparem els micròfons i cantem rancheres, eh? Jo ja... De va igual d'il·lúvia, però bueno, això és una altra cosa. Però et va funcionar, eh? Et va funcionar, Jaume. Va ser una cosa molt curiosa. Aquí us ho explicarà. Sí, home, sí, això. Molt bé. Bé. Doncs anem a parlar de la Lucy. Ah! Lucy? Qui és la Lucy? Qui és la Lucy? Qui és la Lucy? Qui és la Lucy? Qui són? La pel·licuada Luc Besón. Ah! Ah! De la Caret Jochan. No es mou,orellós. Sí, sí. Ha nascut la línia. Ah, sí. Superpeliculó, eh? Sí, ignorant. Que cov ס pasat, eh? Sí. Magníficament bé. És que la Luc Besón és molt Luc Besón, ja sabem el que hi ha. És aquesta línia més futurista i tal. És un plantejament molt senzill i que potser cap director o pocs director són plantejats. Que passaries una persona que tingués la capacitat del 100%, del seu cervell, en marxa, no? i és una autèntica maravella com ho planteja. Des d'un principi, l'escaplet Johansson, la que fa el paper principal, que és aquesta Lucy i tal, és una pobra noia, vull dir que la filla cap per una sèrie de motius entre dins d'un joc. Com es diu això? De les mules, això de les drogues. Sí, els que porten la droga dins. Però amb una línia molt més enllà, perquè ella és operada perquè se l'inserti una droga dins del seu cos, via estomacal. És una cosa que va més enllà que no seria potser... Em pots passar-ho. Em pots passar-ho, aquelles coses que fan, que també estàs ròric. Però bé, més enllà, llavors hi ha una reacció. Això és una cosa que passa els dos primers minuts, tampoc explico gaire cosa. Aquesta reacció amb aquest tipus de droga, és una droga molt especial, tremendament potent, basada en el que seria amb la placenta, em sembla o amb les hormones femenines, amb un nivell molt potencial. Llavors, genera amb aquesta persona un despertar d'aquest cervell, que saps a vegades quan la gent és superintel·ligència i un superpoder que arriba a convertir-se amb una mena de disbauixa molt controlada per al Luc Beson, tot sigui dit, i en escenes absolutament magnífiques, és a dir, com reaccioneu, com controla amb la ment a tothom, és a dir, els moviments tot fins a arribar a controlar la matèria, i l'absolut domini del món. És a dir, les transformacions que es van produint, el seu cos, aquest muntatge en paral·lel que hi ha... Que no sabeu com acaba la pel·lícula. No. Doncs ja us ho diré. No podem dir, no podem dir. No podem dir. Es pot dir que acabo amb un pendreia a la mà. O sigui, acabo amb un pendreia a la mà. Sí, sí, sí. Clar, jo em prendré. Llavors, arriba un moment que és això. A mi el que m'agrada és aquest muntatge en paral·lel, que hi ha la pel·lícula, que és la part vinculada. A més, quan hi ha violència, hi ha violència. El Luc Beson no té cap mania. S'hi ha de fer altres sentits, forts sentits. No us suplenteu. S'hi ha de sortir sang a sortir sang. Però hi ha aquells muntatges i fixes en paral·lel que és com un documental. I a mi me'n recorda, hi ha una determinada, a la part final, una mica aquella part de l'arba de la vida. No em vulguis convèncer, eh? No, jo una part d'aquesta... Aquella part de l'arba de la vida, que es parla d'una mica de la generació, del món, o sigui de coses, a mi em va recordar aquesta intencionalitat. Però bé, la pel·lícula en sí, jo crec, és la pel·lícula curta, dura una hora i 24 minuts, que ja va bé, tranquil. Però se les fan superlars. A mi m'hauria agradat veure què més la imaginació de l'Ukbeson on hagués pogut arribar, amb aquestament que va creixent, a percentatges, a mesura que va passant la pel·lícula. Ja no pot créixer bé, ja ho sé. No, a moment que arriba al 100%. És creïble, les jugants ho han fet aquí per bé, perquè jo no l'he vist mai amb acció, no? Ell està molt fàcil. Ell està molt bé. T'has de creure la història. T'has de creure parlant d'aquesta premissa. Sí, però vull dir que ella, com a trio d'acció, no l'he vist mai. És clar, Morgan Freeman, que és un personatge... No fa res, vull dir, està allà... És un doctor, vull dir, que parla. És el que se la creu. Però, clar, és que hi ha partits de la baix, que utilitzem el 10% de nostre ment. I la gent que utilitza el 10% són superdutats, a partir d'aquí imagina. Quan arribes al 100, el que pots arribar a fer, quin control absolut. I per me gaire. Però a tot, des del que seria posar la tecnologia, passant per la matèria, passant per tot, vull dir, és que és una mica... l'infinit, el món, la vida... Ets més efectiu amb tot, disparant, també. Sí, sí, sí. Totes les destreces, totes les botigues, no? La famosa escena que es veu al trailer, que tampoc les veiem re, no? Perquè realment que arriben tots allà, tots amb 50 pistoles, faci amb el cavi, fum contra l'ostre. Amb la ment, vull dir... És de bé, per evitar les guerres. És automàtic, no hi faci amb el cavi, i s'ho tembolant, perquè té la capacitat mental, de la telequinesi, portada al límit absolut. És un 100% de capacitat mental. Estic entenent que ja ho fa servir, aquesta... No poder, jo què sé, aquesta evolució, de forma positiva, de forma... No la fa de forma positiva. Un desenvolupament d'aquest tipus... Sí, és... Hi ha una rebenja... Hi ha una rebenja, però també... Hi ha una rebenja, però també hi ha un interès científic, perquè es posa en contacte, i a partir d'aquí, ella mateixa vol experimentar, és que no vull trencar massa, perquè si no, al final... Però jo penso que la pregunta que fa ella és atinada, no? En definitiva, aquí del que es tracta, és que hi pot haver unes persones que, en un context social, com el que tenim, i després, quan parlem de l'entrega també, i cap bé, això, doncs tot plegat està com dominat, o si més no, les possibilitats de privilegi de que unes coses que es descobreixin, només siguin per quatre que tenen el control de la situació, que poden ser russos, poden ser xicens, poden ser, com en el cas aquest, chinès... Sí, són chinèsos. Llavors, esclar, dins aquest context, esclar tot val ja, tens la ficció creada, i qualsevol acció que t'ofagis i si vas agafant més intel·ligència, doncs encara més, lògicament serà favorable per tu, perquè està lluitant contra els que volen manipular un potencial que en definitiva m'ha utilitzat, ens destrueja tots, potser a quatre, no?, és el que no sabem. Rosa, el viento se levanta. Oh, i això és magnífica, magnífica. A veure, si podrà parlar per la setmana que ve, tu m'ho expliques ara i jo t'avaré a la reputada. Sí, i així la podem acabar de molt bé. Però també té coses molt interessants en aquest sentit, perquè ella és l'inventor d'uns avions. Clar, és la... No sé si és real o no, però és la història d'un noi, el giro, que vol... Bueno, a veure, el viento se levanta, i també és una pel·lícula d'Ayao Miyazaki, que és el director i el creador, sobretot, el creador dels estudis Ghibli, del Japó, que són especialitzats amb cinema anime, manga, tot això, són bàsicars creadors de Heidi, aquestes coses, del mexicino Totoro, de la Casa Ambolante, totes aquestes... Aquesta és la història, com tu ve dius, ja, del giro, que té dificultats de visió, porta aquelles ulleres que semblen de cul de got, obre, té dificultats de visió, però ell té una il·lusió i un esforç molt gran, i ho aconsegueix, que és treballar com a... com a dissenyador, com a enginyer, onàtic, onàtic, i ho aconsegueix, aconsegueix treballar amb unes millors fàbriques, o les més importants fàbriques de Japó, d'enginyeria aeronàtica, i és dedicar això a dissenyar... l'avió perfecta. L'avió perfecta. Això és un esforç més ús, que en definitiva serà l'avió... Que és tant, un avió de guerra, això sí, són avions bèl·lics, gran... I aquí és on tenim la pregunta molt interessant. És una pel·lícula d'animació? Sí, sí, totes més, de dibuixos. Per què ens sonava que l'havíem fet allà, de dibuixos? Sí, sí, sí. Aquest és l'arqueta, que són dues hores. Són dues hores, a veure, a l'avant, quan la vas trenar, ell ja va dir, i quan la va fer, que era una mica com el seu testament, ja no farà res més. Diu que això ja ho ha explicat tot. És que és una obra maestra, és com una masterclass, de dir, mira, així és com es fan. Els dibuixos jo ho deixo aquí tot, tot. És impressionant, els dibuixos que fa, com veus, per exemple, quan plou i dos, com caula l'aigua de la pluja sobre de la herba, com, llavors, com que ve la tempesta, com es va enfosquint el paisatge, el cel, després torna, la claror torna a obrir-se els núvols, i torna a veure el sol, el cel blau, és molt preciós. Els detalls, per exemple, si viatxen en tren, perquè després li sorgeix la oportunitat, també, de, molt en recomana, que a la pròpia fàbrica el cap, el recomana per anar amb una fàbrica alemana, ha treballat també allà, i aprendre de la forma de treballar també dels alemanys, de la tecnologia, i tot això el diuen que fan ells d'avions, i creus com viatxen en paisatge, com viatxen en tren, és una passada dels detalls, com està dibuixat. Aquí això és la part més dramàtica, d'una malaltia... Ah, ja, ja, no, no. No, no, no, no. No ho dic res, no ho dic res. Perquè la veurem, la veurem. És una preciosa, ja em direu. Com dibuixen els picats, saps les escenes, i el picat i el contrapicat, és magnífic. Aquí he tomat una sensibilitat de totes les pel·lícules que he fet, el que està allambulant, fins i tot el por corrosso, que ha divertida, però tenia un dinamisme, hi ha una capacitat per fer... Amb el castellon volant, penso que va arribar a guanyar, fins i tot, no sé si, a l'Òscar, la primera pel·lícula d'animació. Sí, a un premi, algo importante. Vaig a plasmar com veu els fills dels pares. Sí, sí, sí. El viatge de Chijiro era... Chijiro, també. Quina era aquella? Ponyo en el acantilado. Ai, Ponyo, Ponyo a la coita. Explica'm aquí el Ponyo, és una xulada sobre... Queria jamón, no? Jamón, jamón. Ponyo era un peix. Era un peix. Sí, sí, sí. Ponyo, Ponyo. Una xulada, un empatitet japonès, que vivia amb les seves mares, i llavors anava a la guarderia, i la mare treballava amb una guarderia també, i era la història d'ell amb un peixet que va sortir del mar. Era una peixeta. I llavors, tot amb un missatge amb aquí... És molt diferent, això. De cuidar el medi ambient, de cuidar el medi ambient, de respecte per la natura, tota la contaminació dels marts, dels oceans... Sempre hi ha un missatge, sí, sempre hi ha missatges. És un personatge que sempre escrivi... Un positiu, missatges de valors. Molt bé, fantàstic. Doncs molt bé, doncs jaume, l'entrega i ens has de comentar una cosa, que te'n recordis. Jo volia dir que abans he parlat dels pallassos i que es feia en el part de Camp Mercader i no és així. Ah, vale. Ho hauria llegit malament. Sí, és el part de la infanta, està. Entrant a Sant Joan d'Espí, al costat mateix de la companyia d'Aigües, que està ubicada quan allà, allà mateix. Bé, doncs dit això, doncs entrem ja... Ah, hi ha una cosa que també volia dir... Tinc tots els pallassos que actuen, i la Pepa no, eh? La Pepa no, però hi ha els palladupes que per cert són boníssims. Ah, sí. Són els pallassos d'hospital i tal. M'agradaria molt veure'ls. Ja els pallassos sense fronteres, com els propis, no? Sí, sí. I llavors tenim el Gran Dimitri, tenim la família Monegli, els de Miquis Clamban, i això tot és en el part de la infanta, eh? D'acord? Molt bé. Acabem aquí i anem a parar això de la pel·lícula. L'entrega, sí. L'entrega. També tenim, doncs, una organització mafiosa. Sí. Això és a Norte Amèrica. En fa gens. Crec que és a Las Vegas, però no ho puc assegurar. I quedem ubicats ja des d'un bon principi de la pel·lícula amb un bar així d'això, no? Que quan juguen a la Super Bowl, doncs somplen de gent, que la va veure i tal, no? I llavors aquí el que hi ha a la pel·lícula és una referència sobre el que representa aquest fenomen i que, per lògica, és un fenomen que acabarà controlant, per mi, una organització mafiosa. És el que hem dit abans, no? L'entrega, vull dir, tenim... El que està més bé de la pel·lícula, segons el meu criteri, és el fet que en que viuen els personatges, no? Perquè el desenvolupament ja ho veurem després, però el fet que en que viuen i de la manera que la por o una represàlia o en definitiva que la teva vida no val res, fa més clar que l'aigua, no? I llavors, doncs, es va desenvolupant el film i el que sí que és interessant és que... fins i tot aquelles persones, que no són ni molt menys mafioses, sinó que es veuen són meses o controlades o influenciades per la presència d'aquestes organitzacions, doncs, sortir-se d'això només pot ser fent una trampa real el que està establert, en definitiva agafar els diners abans que l'agafi dels altres. I això genera una situació en la qual, doncs, a mi em va semblar molt interessant i se segueix molt bé en explicaments, perquè llavors hi ha la pel·lícula, no? Hi ha una aspecte que sí que molesta i molt, i és que en definitiva, al final de la pel·lícula, ens paleteja una cosa a l'estil clinísbut amb el gran Torino, el que passa és que el clinísbut ho fa molt bé, que fa una acció a favor de i la pel·lícula aquesta no ho fa a favor de nens, i això no em va semblar ni molt menys interessant. Per a mi aquest final la fa malbé. La fa malbé, no? Perfecte. Bueno, per escolta, una recomanació. Doncs se'ns queden 13 minutets, farem una cosa, perquè la Lourdes vull que ens expliqui bé això de l'Isla Mínima, que és una pel·lícula que ha tingut molta embransida, i és una pel·lícula sorprenent, diu en no, i que jo, com pot ser, una pel·lícula d'aquests característiques ho sigui, doncs permeteu-me que jo amb 3 minuts això m'ho carrego, perquè em carrego una pel·lícula que es diu l'Armandat, és una pel·lícula que prèviament a l'estiu, de l'August, va de Van Estrenà, és una bona actriu, l'únic que la pel·lícula en si és molt fallida, és una pel·lícula que no te la creus. És una escriptora que parla de la seva filla per exmotius, té un carreg de consciència importantíssima ella, perquè per culpa, en recometes, ella pateix això. És un accident al mig de... no sé per on, major com per les castilles, i llavors és recollida dins del que seria un monestí, un monestí perdut al món, amb el qual comencen a passar coses. Vull dir, ella pateix un procés, i ella rep un cop al cap, i tot això, llavors a partir d'aquí, llavors, llavors comença a descobrir que amb aquesta Armandat, amb aquest espai, aquesta Armandat que estan aquesta gent, hi ha un passat fosc, sobretot amb el tracte, amb els nens que vivien, amb aquells nens que vivien dins d'aquell amenade de Badia o d'un monestí. I, bueno, no vull dir molt més tampoc, perquè si algú la vol rescatar en vídeo, bé, en DVD, la pel·lícula jo crec que està s'agafar pels pèls, no, hi ha moments amb una mica d'atenció, però, a final, sembla un part temàtic, perquè, sí, entres a dins, no, i quan baixes les mans mordres i no sé on i tal, allò sembla com de Cartro Pedra, és com Obama, s'agafa a Halloween de portaventura, però això és el mateix, no? Està molt malament portada al tema artístic, històric, i, bueno, jo em poso una mica nerviós, no vull dir el que fan aquí, aquestes columnes estem parlant d'una perió de romànic, no? Bé, desconto. Per tant, en general, no, ella ho fa bé, perquè fa que... Clar, ella té la cara d'en Sur sempre. Exacte, no? I, bueno, com... he comentat que hi ha... he vist dos thrillers, en aquest cas una, en aquest cas és un thriller fallit, i hi ha una altra, que feia temps que volia veure, que s'ha aconseguit una pel·lícula de culte, que és O Corrió a Cerca de Su Casa, una pel·lícula belga, d'un tal En Remy Balbo, que ell també és el director i és l'actor principal, André Benzel i Benoat Poel Borde, amb aquests noms que tenen els vels belges, una pel·lícula que va sortir el moment de Henry retrat d'un assassí, que és una pel·lícula que va marcar moltíssim al festival de Sitges, per aquella poca... aquella no empatia d'aquell assassí, en sèrie, que era el Henry, no? Perquè ni fins i tot amb la seva parella, que al final marxa, decideix matar-li la mata, ja està, no? I és una pel·lícula que va així. Aquí va un pas més enllà. Estem parlant d'una sèrie en sèrie, també. Encantador. Encantador físicament no. Encantador de paraula. Perquè físicament és una persona com bastant que ja... potser massa amenarada, massa forçada, per ser simpàtic i agradable, no? I la seva única obsessió és matar a la gent. No és la única cosa que té al cap. És a dir, no fa res més el cap del dia que matar la gent. Ja està. I com vols ser... Sí, sí. I llavors... No recorregueix. Clar, clar. Què faig avui? Mato a la gent. I llavors no li importa ni edats ni res. Vull dir, no hi ha cap mena. I llavors pensa que, clar, que vols una estrella. Una estrella de... Sí, en sèrie, però estrella. Llavors agafa un equip de gravació, una mica previ aquella bruixa de Blair, no? És a dir, a dos... de tres nois, no? Els quals el porta a les seves sortides, no? I bé, trobes de tot. És un aplico en blanc i negre. Ell parla en primera persona sempre a la càmera. Per tant, és un primer plaer. És una càmera objectiva, més de vegades. I això també t'introdueix. És que, per exemple, hi ha arribar a casa d'una senyora gran, que viu sola, i llavors tenen una mica... Doncs per... Escolta'm, jo soc un vinc d'aquí, vull fer una entrevista sobre la soledat, perquè les senyores van sols, amb la càmera, i la senyora, ah, i li agafa de la mà, i tot, no? I llavors arriba un moment en què... l'espanta. De cop i volta li fa... Uà! Li fa un crit, no? I la senyora s'agafa el cor i cau i morda un atac al cor. Perquè s'ha donat que a la sola taula estan les pastilles del cor. Imagineu-vos quin element hem malaltit, no? Sé que me la puc carregar amb un en surt. Gaudim d'això, no? Clar, és desgarrifant, s'absoluta. Blanqui negre... Vull dir que això és una pel·lícula... No recomanable. No recomanable. No atrap a totes públiques. Exacte. La pel·lícula, si es desenvolupa, no... Hi ha tota una sèrie de qüestions, que evidentment no entrarem, perquè n'és agradable, però que recuperar això en un moment de dir una pel·lícula diferent de culte no s'ho tenim. L'Ordes. 7 o 8 minuts per parlar. La lligla mínima. La pel·lícula d'Albert Rodríguez, dirigida per ella i escrita per Rafael Cobos, dos del grup CET. Aquesta pel·lícula està protagonitzada pel Raúl Arevalo. L'última que hem vist potser si veus els amantes passajeros. També va fer... i la altra és el Javier Gutiérrez, que a l'altra lado de la cama, dies de futbol. Llavors aquesta pel·lícula la van presentar ara al Festival de Sant Sebastià, li van donar la conxa de plata en el Javier Gutiérrez. A veure, la pel·lícula... La idea és que ells dos, tant el Raúl Arevalo com el Javier Gutiérrez, són dos policies que els han tret de... Diguéssim, estaven treballant a Madrid i per motiusics, que la pel·lícula no es veuen, és com si els fessin una reprimenda i els delvien amb un poble, molt petit, el delta de... Un ascensió. Els envien a les marismes del Guadalquivir. Llavors, la pel·lícula és... M'agrada molt la fotografia, perquè comença la pel·lícula i tu estàs veient les marismes, com si veiessis amb el Google Maps, si tu vas a dalt de tot, i dius, bueno, ¿estò què és? Perquè és genial, la imatge. Llavors, aquests policies, el que fan, ens situem a l'Espanya dels anys 80, quan la democràcia anava a la sala d'Inglés per dènyar, i en la qual allà ens trobem amb una guardia civil, que no és del tot... Doncs, de tot... O sigui, quan investiga coses, no és del tot clara. Llavors, aquests policies els envien allà, i els diuen, escolta'm, han desaparegut dues noies, de tal casa. El pare de les noies ho fa superbé, que és l'Antonio de la Torre, l'Atenival, que surt molt poquet, però és que, bueno, és genial. Aquest home omple amb un minut de pantalla, una capacitat, perquè és el pare. Llavors, la pel·lícula, la idea és que els dos es dediquen a investigar aquest amor, però la fa... està rodada per mi, de tal manera que et va donant les peces, ara ha passat això. I, a més a més, et despisto una mica, perquè un d'aquests dos policies, el Javier Gutiér, té un passat en l'època franquista, no molt clar. Llavors et va donant les pistes, és el típic poble superbé, jo penso, molt ben lograt, amb la gent així, com molt fosca, amb l'idea d'aquells saben, alguns saben què ha passat, o què passa, no explico molt per si ho deuen veure. No ho veiem amb aquestes noies, però amb altres, no? Llavors l'assassinat d'aquestes noies no és una cosa aïllada, sinó que té a veure amb... Llavors hi ha una casa X, en el que passen una sèrie de coses, sobretot amb gent de pel·les del poble, que hi ha altra gent que entre cometes els tapa, no? Dius, ostres, però aquesta història també està nova, però està molt ben rodada, hi ha escenes així, com molt fosques a les marismes, molt creïbles, no? Els polis, un és... El Raül Arevalo. Un és com més liberal, i l'altre és més facent d'arro. El Raül Arevalo és més liberal, i no s'acaba de fiar del Javier Gutiér, que té un passat, una miqueta fosca. I llavors també jugant amb l'espectador, perquè tu penses, bueno, pot ser tal persona, perquè jugues si pot ser el pare, si pot ser el mateix... Javier Gutiér. O sigui, jugues una miqueta, i està superben rodada, i tal manera que t'enganxa... És una pel·li que estàs amb tensió, perquè tota l'estona van descobrint, van descobrint unes pistes, van parlant amb gent del poble, també ens surt el que ha fet el nino, com es diu l'acto que va fer. O sigui, això és el que van dir, i castro, castro, castro... Llavors, aquí... Jo he llegit l'isla mínima... Surcoquet, no? Sí, però és important el seu paper, encara que surti poc. Ens hem d'imaginar un poble molt petit, amb l'Espanya als anys 80, que hi ha una sèrie de coses subterrànies, no? I aquí la qualifica... Bé, soblime fotografia, pel·lícula mal, mai cos... És una pel·lícula... És un divertiment a pesar de s'ho dret. És una pel·lícula molt dura, però que tu l'estàs veient, i contradictòriament, t'ho estàs passant bé, perquè t'està comportant per diferents llocs, amb la trama. A mi em va agradar molt, em va encantar. El director va dir que va fer un viatge, justament a l'Esmarisme, d'allà de Guelva, i es va enamorar d'aquell espai, que és preciós... I a la nit, les escenes de nit, a l'Esmarisme... Però va ser a l'inverse, no van a buscar espais per rodar la pel·lícula, sinó que hi havia... Jo poso aquí qualsevol història que faci a la próxima pel·lícula, la ubico aquí. L'Espanya el va inspirar. No és una cosa que dona molt, perquè hi ha l'aigua, entre mig, i després hi ha unes cases, com si anessis al Delta del Llebre, que hi ha aquestes cases petites, abandonades... I després hi ha una sèrie de personatges que són gent que viu a l'Esmarisme, que arriben als policies i en volem anar a tal lloc, i en quin no som incapassos d'anar-hi? I sempre hi ha el tipic que viu allà, i diu, jo t'hi portaré, com si fossin llocs amagats i tal. A mi, a veure, ja us dic la trama, no és relativament nou, però la manera en què està fet a la pel·lícula... L'ambientació també, la forma que l'hem vestit, una mica l'ambientació a l'època també. Això és molt jove, dit bé, clar. Aquest senyor va arribar allà i diu, uf! Sí, sí, sí. Quina pel·lícula que faré? I el tema diu, ja en parlarem, però això... Realment, el Raül Arevalo... Era la localització que tenia. El Raül Arevalo està molt ben posat amb el paper de policia. No te'l creus, no? I a l'altre també, a l'altre té una mirada, el Javier Gutiérrez, que no s'esven bé si acaba de... de participar amb això, o no té res a veure, no? En dubte, no? En general dubte. En general dubte. És una pel·lícula que recomano, i ara, si estàs tota l'estona, amb tensió per veure què és el que passa. Jo la recomano. Això és important, quan mínim, a veure que sembla que també el cinema espanyol, que també estava bastant arremblat, i el cinema català està gairebé desaparegut. Jo he vist... Sembla que el cinema, quan mínim, és una mica animant, o tenen bones idees, no? Jo he vist un vídeo en el qual expliquen troços de com la van rodar, i realment no van passar-ho difícil, no? Va ser complicat el rodatge, en quant a cotxe, en quant a coses que surten en les escenes. Molt bé. Doncs fantàstic, no? Vull dir que la ja m'ha de veure, perquè encara s'ha encartallat. Vull dir que la ja m'ha de veure. Fa molt poc que la n'has tornada. Foc 15 dies, podeu... Una cosa així. Bé, no és que... No riem perquè... Però passa res, Jaume. Jo veig que m'agafo els vanus. És un invent molt útil. Tu sabies que hi ha vanus masculins també, que són els gisos de color negre, i tal, i són... Ja ho no es trobo. Comprar qualsevol botiga de vanus. Que puguis trobar. No és que... Jaume, fa caló. Ara que estic suant... Sabíeu que a través de la peliquesta, allà a les marismes, han fet una sèrie com de rutes, que tu pots anar... i vull fer la ruta tal. Molt bé. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve.