Babilònia del 30/10/2014

El Consell d'Estat ha aprovat aquests dijous per unanimitat assegura que l'ús dels voluntaris per al nou de novembre a l'Eva, si es pot, la gravetat dels bicis tingui constitucionalitat de la consulta, segons el Consell d'Estat, la consulta alternativa humè garanties constitucionals elementals. El govern català i els partits pro-consultes mantenen ferms i asseguren que el procés del nou ENA tirarà endavant. El portaveu parlamentari del CSC, Maurici Lucena, ha emplaçat el president espanyol a permetre celebrar la gran mobilització prevista per al nou ENA. La mesura que l'informe és un informe no vinculant pel govern, el govern lliurement el que hauria de decidir nosaltres creiem que és no impugnar la gran mobilització ciutadana que es preveu pel nou de novembre, perquè entenem que és una mobilització sense efectes jurídics, que, a part tant, el govern espanyol hauria de permetre que se celebreixen tota normalitat. El president del Govern central, Mariano Rajoy, ha invitat Artur Mas a catar el que digui el Constitució. El mullanès serà comarca a finals d'any, a mitjans de novembre, el Parlament de Catalunya de Batral, projecte de llei de creació d'aquest nou ester territorial, posteriorment es podria fer una consulta no vinculant entre els veïns de la nova comarca. Així ho ha confirmat el secretari de Cooperació i Coordinació de les Administracions Locals, Marc Prat, en declaracions a la xarxa de comunicació local. Hauríem de poder promoure aquesta consulta, en aquest cas, amb caràcter no vinculant, però, evidentment, que vincula políticament perquè en tinc, a la veu, que ho puc posar en pràcticament un temps que ha de ser tenida en comptes, depèn de determinades decisions polítiques i, en aquest cas, la creació de comarca o mobilització d'exemple. Després de més de 4 anys de reivindicacions, la nova comarca estarà formada per 10 municipis, ara repartits, en 3 consells comarcals. Es posa en Bernàu, mai molt bona nit. Bona nit, aquest vespre s'ha celebrat la cerimònia d'inauració dels espècies olímpics del poble lleu de la Marbella de Barcelona. A partir de demà, i fins diumenge, 1.700 atletes de 19 països diferents competiran a la ciutat com tal i Calella repartits en 12 modalitats esportives. En Ukei Patins, aquesta nit es completa la setena jornada de l'Ukell Lliga des de dos quarts de nou, l'igualada està jugant a la pista de l'Alcoi, de moment avantatge de l'equip igualedit per un gole 0, si l'igualada guanya aquest partit empatarà 15 punts amb el segon i tercer clasificat, el Liceu i el Reus. En ciclisme a l'estació d'esquí de la Modina serà la final de l'etapa reina de la 95' edició de la Volta Ciclista Catalunya, que se celebrarà del 23 al 29 de març del 2015. I en Ukei Herba, victòria de les seleccions catalanes a l'estatal de la selecció subdueït d'Ukei Herba, el júnior de Sant Cogat, a Quim Escolí, superat, València, Parcetes. L'Ajuntament de Tordera al Mare Esma continua impulsant el projecte educatiu, cultura, emprenedora a l'escola, els centres del municipi, és una iniciativa de la Diputació de Barcelona, Ràdio Tordera, Lluís Salater, bona nit. Durant tot aquest curs, els alumnes creen i gestionen una cooperativa escolar real amb el recolzament de la Comunitat Educativa, l'administració i altres agències socials del municipi. El projecte està pensat per comentar les competències i els valors de l'emprena d'Horia a través de la creació i gestió d'una cooperativa a l'escola. Escutem la regidora d'ensenyament, Marianj Jalskeiro. El projecte es treballa amb equip, la responsabilitat, l'ajuda en els companys, que en aquest projecte ja estan involucrades totes les competències bàsiques. Des d'aquest projecte, els nens poden treballar les matemàtiques, la llengua catalana, la llengua inglesa, els mitjans de comunicació, l'informàtica, la plàstica... El projecte compta amb el suport de la Diputació de Barcelona i el Departament d'Encenyament. Tècnics de la xarxa de rescat de fauna Marina de la Generalitat han procedit aquest dijous a la tarda. Obrir el niu de Tortuga Babaua, localitzat a la platja llarga de Tarragona. Demà, en la sorpresa dels experts, han desenterrat 12 tortugues vives. 9 ous, no occusionats, i 13 exemplars morts, que s'assumen als 34, que durant la setmana han arribat vius fins al mar. Ricard Gutiérrez, tècnic de fauna de litoral i Marina, ha apuntat que el canvi climàtic podria fer que Catalunya fos un espai idoni de cria per aquestes tortugues. Sembles, i els especialistes comenten, que amb el canvi climàtic, una puja de 1 o 2 graus del mar sí que facultaria una realment colonització massiva de les tortugues a casa nostra a aquí uns dies. Aquestes tortugues estan en perill d'extinció. Notícies en xarxa. I el que ens comentava al guia, que és aquesta evolució, que les làmpades no van ser exactament arnovots, sinó que evolucionaven cap a l'art de cor. I llavors anava una mica més enllà d'unes formes més linials, no tan embogides amb aquestes formes vegetals, que sempre el modernisme recercava. Però hi haurà una experiència... I també tot el tema del trencadís, també. Trencadis. Trencadis. Trencadis. Trencadis, també. Trencadis. El terra el feia només arribant al jol, i hi havia aquella papallona, és incondueuxada, formada a terra. O després al pati quan sorties al pati veies aquell galíon, també. Sí, sí, sí, allò és magnífic. És una preciosa ciutat. És veritat que va tenir carta blanca, a l'arquitecte de l'Usiveri i Montaner, tenia carta blanca, us recordo, que us heu explicat. Per decorar la casa convolguer, no repareixem despeses, que aquí valia totes les materials, els cases, tot el que vulgués. I calles nota, ja. Sí, sí, sí. A mi m'ha encantat els mòbles. Els mòbles del menjador, és que l'esperomar era molt l'esperomar. Per mi és el millor mopilista del món. I no ho vull exagerar. Mira aquella gent que ha fet coses de l'Arnovó, potser que sé... Hi ha gent que arriba de Belga. No sé de gent que són molt coneguts a nivell europeu, però per mi, el que esperomar, com ell, ningú treballava a la fusta, o fa d'una manera espectacular. Jo, que trobava molt fascinant, era el color dels... Diguéssim, de tots els mosaics, els colors que ho van utilitzar. Molt vius, i molt impactants, i molt... Però molta composició floral, també. Sí, sí, sí. Scenes, algunes escenes, ja dic que a part del vaixell, que era super maco, algunes escenes sobretot així de natura, o... Allò que hi havia, que eren uns anyataires, que estaven recullint, ja, i tal, això era el menjador, també, però això era una fascinisteria. Sí. Això era un treball en fusta. En fusta, en fusta. Jo em vaig quedar encantat. A part de que tot és magnífic, però sobretot el treball de mosaic, que això és del Lluís Bru, segur, i l'altre del que esperomar a mi em va semblar magnífic. I també una pregunta, no sé què, que ho vam estar parlant, i dient, això ho ha fet tot el... Ai, el Domenic Montaner, és el que deia, el gran mestre, diguem, el que seria el mestre d'orquestra. Per dir-ho d'aquesta manera, deia, doncs mira, tu em fas això, tu em fas això, i dissenyava, i llavors els altres, n'hi van fent, posaven també de la seva collita, eh? Sí, sí, sí. Dic, esperomar, jo deia, avui que em feies un moble d'aquestes característiques, llavors ell treia la seva gràcia, i llavors, a partir d'aquí, feia el que es deia, el conjunt. Jo, el que vaig trobar també molt interessant, era el fet de que, com hi havia la botiga a baix, i els treballadors ens deien que treballaven bastantes hores, l'idea aquesta d'aquí vien, doncs, a dalt de tot aquelles dues taules que ens van dir, i per què servien, no? L'idea aquella de que, com era gent bé, no? Doncs buscaven alguns professors allà, perquè els treballadors tinguessin un cert nivell, i una setmana va ser molt interessant. Sí, perquè hi havia un tracte amb un públic burgès de l'època, i perquè parléssim bé, que no diguéssim cap cosa amb el dita, no? Sí, sí. Que no és interessant. La botiga, també, com és de... encara? Encara, encara està molt bé. M'has fet la xeta fusta. O part del sostre, que és el terra del pati, de la casa. On se suposa que dormien, potser? A vegades la gent dormia allà, també, no? Sí, sí. Seria molt petitons per caure allà dins. Era com una colònia a tèxtil, no?, com una colònia fer una xeta patita amb una casa, en casa i botiga. Tocat per algun motiu, jo crec que és això, no? Jo no val la pena. I aquí també hi ha molt macos vitralls. Vitralls, també. Vitralls per tota la casa, per tota la reu, excepte els que no queden són els alpàtics, són els que van patir, són els que van destruir la meva visibilitat. Va ser un calc, eh?, es va... com es van anar els planells i el disseny, com a tal, van copiar-lo exactament. Vull dir, que no siguin de l'època, que siguin dels anys 50 o així, però és exactament igual com eren, i això val la pena. I aquell, no mirador, aquell, l'escala per dins, aquell passadís, que és com un mirador, com un balcó, que estàs mirant cap al joc, des de dalt, des de la sala... És com si fos un altell, no?, diguem, com una balconada superior... També hi ha una mica de balaustrada, que també recorden una mica dos dalt, de la música, hem de recordar que el Giusemene Quimontané va construir també, va dissenyar, i va construir el palau de la música, i l'Hospital de Sant Pao de Barcelona. L'Homorrera, que és la que fa cantonada, allà, amb el que seria un consell de Cent, no m'he equivocat, passés de Gràcia, i que recorda bastant exteriorment, per fora, la part tan decorativa, i tan platarès, que hi ha tantes detallets, exteriorment, interiorment no, però exteriorment sí que recorda molt, perquè ja es parla que la casa Navàs va ser prèvia, és a dir, una mica com un estudi per fer després la casa de l'Homorrera. És una mica això, sí que s'ha de saber, perquè potser la gent que vagi, i ve, si la casa de l'Homorrera on té el despatx, el pujol, doncs això és un comentari a part, eh? Ja, ja, un parèntesi, un parèntesi. Un moment d'actualitat. Passarà per aquí, passarà per aquí. Ja no el té, ja no el té, no? Ja el tenia, però el tenia allà, que pots comptar, quina meravellada, el despatxaria allò, perquè per dins, estia, però bé, és això. El que també estava molt bé era la casa aquesta Navàs, que recordo és que la vacunada, la d'allò, donava la plaça, donava una amplitud, que estaves allà i tenies com un espai, podies veure el mercat, no?, que ens van explicar que fins i tot es veien els números de l'Àgit. Exacte, estaven allà, fets amb pedra. Allò del que mira, què fan els altres? Exacte, els mires des de dalt. Sense ser vist tu, des de dalt. Des de dalt, eh? Doncs, quan estàvem a Reus, també vam fer una escapadeta a la prioral de Reus, que és una mica com si fos la Basílica, no podem parlar de catedral, perquè no té l'entitat, però una mica recorda per dins el que seria la... Són de Madrid del Mar o no? No, potser més aviat la del Pi, és més la forma que tenia i tal. Una església del segle XVI, però és el que veiem, no a Catalunya, la part medieval va trigar molt a macabar-se, va trigar a l'igual que jo que sé, a Itàlia, des del segle XV ja hi havia el reneixement, ja es va deixar de fer gòtic, i es va deixar de fer els arcs apuntats, i tot això aquí a Catalunya va trigar molt. I encara el segle XVI i XVII es feia gòtic, per tant, a partir d'aquí és aquesta barreja, tota una part, quan es va començar a fer des de la capçalera fins als peus, la part de capçalera fins a què deia que els peus eren gòtiques, i quan arriem als peus era reneixentista, hi ha un canvi d'estil, ja són uns arcs arrodonits, són unes columnes d'òriques de referència agrega, i això és el que ens porta a pensar això. Per tant, és una fusió, i exteriorment no és gòtic, és una estructura diferent, ja té una entrada en forma de templet, és un edifici que val la pena també veure, i és un edifici que t'ensenya aquesta evolució, amb l'art, i és raro, és curiós, a veure'l d'aquesta manera. Ens va agradar també, ens va sorprendre. És recomanable veure-la, perquè igual vas arreu sinó val la pena. Vam fer una volteta. Exacte, rosa, aquest que es va semblar. Una volteta pels carrers, també, perquè escantic. Vinga, mira, volcón. Hi ha moltes cases modernistes, de fet hi ha una ruta que si vol la pots fer guiada, o si no la fas pel teu compte, et donen un pla a l'oficina de turisme, i llavors vas seguint una miqueta de dinerari, n'hi ha clar, ja et marquen sobretot, que vagis a veure la casa Navàs, per suposat, a l'Institut Peramata, però també destaquen dues cases, que són també molt cèntriques, una és la casa Rull, i l'altra, la casa Gasull. Aquestes dues no són del... Bueno, sí que són del Justament i Montaner, també, però només pots veure la façana. Per fora, la façana. I després hi fas una mica de recorregut per aquest carrer, carrer Sant Joan, carrer Trabal de Jesús, una miqueta vas donant la voltet i tal. Hi ha més cases d'altres arquitectes, com pot ser el Joan Rubió i Vallvé, i sobretot n'hi ha moltes del Pere Casadas, però el Casellas i Torratx, n'hi ha moltes, també. És un senyor que era conegut, és el que diem al modernisme. No, però té moltíssimes... Sí, té moltíssimes cases. Però això passa perquè hauria de ser el segur, no és el meu equivoc, l'arquitecte municipal. Això és com, per exemple, el Jaume Raspall, que a la Garriga era el president municipal i va tenir la tida, o el Lluís Montconill, que a Terrassa també va ser, o el de Sant Joan d'Espí, el Jujol, l'arquitecte municipal, i va fer cosetes més petites, que tenia tanta importància i tal, però això és molt típic de l'època. Sí, és un recorregut macut, segur que sí. I també l'Institut Peramata, Jaume, que es va semblar. Bé, vull dir, aquí sí, que si anava a l'altra part, deies com vivia les persones en privilegi, com tractaven amb els altres, ja hem destacat dos aspectes interessants, com el fet que estaven preocupats per educar-nos, per educar-nos en aquells que treballaven per ells, perquè això va en concebre, i jo penso que això és una evolució, va en concebre que d'aquesta manera lluvien tots a un nivell correcte. Doncs, evidentment, quan entrem en aquella... en la mata, oi, oi? Peramata. Peramata, l'Institut Peramata. Doncs la veritat és que ja veus com estava tractat aquelles persones, que avui cataloguem de febles, i que en definitiva són persones amb problemàtiques mentals, que a vegades no... no té per què pensar ni creure, que poden ser perillosos, d'inmalment, tot el contrari, i llavors, doncs, molts d'ells estaven en situació de tancament, i de vigilància i tal. El que passa és que hi havia... hi havia com una estructura, però problemable, si és que no existien pràctiques dures, que en tot cas, si eren pràctiques dures, és precisament perquè marcaven, doncs, una pauta d'agressivitat, que no se sabien aquells moments com aturar-la, quan, actualment, doncs, tot això ja té un altre tractament, i difícilment pot existir, no sé, que estem parlant ja de maldats, que ja és una altra cosa, i en terra és a veure amb tot això. I jo penso que és molt interessant que hagin obert allò allà, i que tinguem oportunitat de veure com s'ha fet, tradicionalment, això, no? Bé, molt bé, molt ben fet, molt clar. Per la gent que hi vulgui anar, hi ha una part oberta, que seria la part del hall, la sala de jocs, el menjador, el menjador i després... Hi ha d'anar i pots pujar a veure habitacions. Que es deia el pavelló dels distingits, recordeu? Jo li vaig preguntar aquella noia, i ho deia, que hi havia gent amb un cert nivell social, que era el que estaven aquells pavellons. Clar, perquè hi havia dinou més, o digut més, em sembla, no? Sí, dinou, ja. De fet, els pavellons que hi havia al voltant, hi havia... estaven funcionals, i aquest era més que tot, per veure'l jo, de tota manera, com a... en pla modernista, trobo que també tenia tota una sèrie de detalls. Magnífic, sí, sí, sí. Però a la filla cap va ser l'experiment de proves, de l'hospital de Sant Pau, que la setmana que t'explicarà a Rosa, que va estar no fa gaire, per fer una rote. Sí, és veritat. Jo també la vaig veure aquest estiu. A l'estiu no, però va ser cap al juny, quan van fer les portes obertes, i puc comparar-hi tensota de rodar el món. La idea d'aquí aquests pavellons, que sí, com va funcionar, tot i tot. Aquesta idea. Cada racó pensat pel que ha de ser, perquè sigui adequat a les persones que estan allà, perquè els malars se sentin a algú, si troben bé, i que, bueno, la millor, la millor, ja, és que es noti, ràpidament, de la seva manera, de la realitat de vida. Aquesta visió que tenim nosaltres, evidentment, amb aquest estat, tenir un espai d'aquestes característiques, per avui dir-te natura, com a que és a nivell visual, que això, evidentment, doncs sempre pot provocar reaccions positives, va ser molt crítica, els que venien després, els nous santistes, deien que tant excés decoratiu podia provocar el contrari, vull dir, empitjorar aquest tipus de malaltia, llavors, si es van proposar, quan van fer, diria ara, hospitals, totalment blanquinosos. És a dir, la idea, clar, del nou santisme, que és tornar allò clàssic, van indicar, a partir d'aquí, és la idea que va venir després dels hospitals, com havien de ser, que, bàsicament, són com una cosa molt, molt minimalista, i molta rajola blanca, i molta història, que ja va bé, per és un tema purament, però, clar, pots posar rajola blanca, posar rajola, amb la que vam veure de color, d'acord? I això va ser culpa dels nous santistes, que van proposar la tipologia d'hospital de qualsevol mena, amb unes connotacions de colors clars. Vull dir, a qualsevol, ni pel malalt físic, ni pel malal mental, vull dir, una cosa i l'altra. Però jo crec que és a l'inversa. És a l'inversa exacta, jo crec que és maco. Tot en d'acord, les banyeres, per exemple, les banyeres com estaven col·locades al mig del bany, perquè si siguin més fàcil, doncs poder banyar el malalt. Exacte. Si han d'estar dos o tres persones, s'han d'anar a banyar-lo. Que el puguin agafar bé, que el puguin agafar bé, i això és molt superinterestant. Fantàstic. Després totes les taronges que estaven dibuixades al regió, al menjador, allò de espectacular. El menjador, allò de espectacular. Aquella és grafiat a la paret, com pujava l'arbre, els taronges, les branques, totes les fulles, els frits, una passada. I aquelles van a ustedes també, que també igual. Molt semblant, sí, gairebé igual. Vull dir que eren iguales, sí, sí. I les lampades també, ja. Les lampades penjades. Erem brutals, aquelles lampades. Magnífices. Les lampades que encara consideren els armaris. Exacte. Més funcionals. D'acorats, clar. Exacte. No estem parlant d'una casa burgesa. Armari, canira, llit i... Però encara sí que l'armari tenia mercateria. Tenia una gràcia, clar, perquè era la forma de fer de l'època. Sí, sí, sí. És magnífic. És molt recomanable també, una vida d'estar real, com era en el moment. Sí, sí, sí. Les primeres cases que tenien aquesta nació elèctrica. Sí, sí, sí. Bueno, es trobem a Reus, no? Exacte, exacte. Trobem a promocer de Reus i que ens paguin, no per la promoció, o una cosa... No, una testada. Directament, clar que sí, clar que sí. Tenen parador nacional, ho dic, perquè és una parada nacional. Per saber-ho, mira. Molt bé. Home, aquí la gent va amb les tarjetes blaq, doncs jo aquí vinc amb vosaltres. Home, clar. Modernisme, modernisme. Total, modernista, targent. Molt bé. L'ordre és... Jo ja no dic res. No, perquè no ho sabia. El timó de tenes. Us explico primer una cosa molt interessant, que la biblioteca de granullers fa... Bueno, segur que les biblioteques són les clubs de lectura, no? Aquest es diu club de llegit teatre. Llavors funciona de la mateixa manera. Bueno, té un conveni amb l'auditori de granullers i el teatre nacional. Llavors, les obres que es llegeixen és igual, et donen la obra, la llegeixen al cap d'un mes, i després vas allà i fas un comentari, no? Llavors, les obres que van... diguéssim, programant, tenen a veure amb obres que faran a granullers, obres que faran al teatre nacional, val? Com a aquest any és l'Anxéspir. Ah, no sabia. Sí, comença. És com memòren la setmana ja. Sí, l'amor en sembla, l'amor. Ni tu, aquest o el que vi. O a mi és aquest, perquè el nacional i la biblioteca de Catalunya estan programant obres de Xéspir. La mort, la mort. Sí, la mort. Aquesta obra de què va? El Timo de Tennis, la farana a la biblioteca de Catalunya i també la farana a granullers, és una obra que la dirigés el David Selves i que l'interpreta el Julio Manrique, i de què va? Bé, bé, bé, el nivell. Vaja, con lo 2. Con lo 2. La vàscula de Xéspir el 1806 i està... En quin any? 1806, no? 1600. 1600 buits. S'ha equivocat. Això sí que ho sap tu. Això ho sap. 1600 buits? Sí, sí, sí. Vale, vale, vale. Si m'enquadra, jo me'n diria no. I poquillo? Bé, us explico. La obra està... posada amb 5 actes encara que és seguida, durant l'hora i 45, i llavors és la idea, Timo és un personatge que viu a Tennis, i és un personatge molt generós, de tal manera que convida, per exemple, els pintors, els joies, els poetes, totes les seves obres d'art, però sempre a un preu superior al que valdrien, no? I després convida molta gent del poble, fa uns grans dinars, és un gran enfitrió, i sempre és molt... tota la gent li té com molt aprecio els tres que ens convida, tal i tal. I té un major d'home que s'anomena Flavius, que és una miqueta protagonista. I això és el primer acte, vale? Us imagineu uns dinars d'aquells inacabables, vale? El segon acte comença quan hi han tres senadors de Tennis, i van allà amb el Timo, amb aquesta persona tan important, i li diuen, escolta'm, aquests crèdits que tu tens pendents de tornar-nos, a veure, o quan ens els tornes, representa que fa temps enrere aquest senyor havia demanat una sèrie de crèdits que ell ja no se'n recordava, no? I li diuen el seu criat, amb aquest famós Flavi. Les terres, clar, i d'aquesta manera diuen, no, però és que hi ha les evenudes, les terres. Fa temps que estic dient que no hi ha res de líquid. I ell diu, bueno, el que faré és com tinc tants amics, és una obra, jo penso, bastant actual. Doncs no tindré cap problema. Aniré a casa dels amics i el que faré és demanar-los i em donin diners per poder apagar aquests préstecs. Llavors el tercer acte és un acte molt important, perquè tots els seus... per dir alguna cosa als seus criats es dediquen a anar a casa dels amics per demanar-los aquests préstecs, de tal manera que ningú ningú li torna cap diner. Tothom es fa una mica... I ell diu, tercer acte diu que no faré un sopar una altra vegada d'aquests que faig jo. Llavors ell fa un sopar i en el mig del sopar posa com uns plats així de plata i quan aixequen veuen que l'únic que hi ha és aigua calenta. O sigui, se n'enriu una miqueta de... de tal. Tot això té a veure amb que ell es queda molt per dir alguna cosa de sabut. És l'història d'una decepció que es pot, perquè ell es pensava que els amics que tenia doncs se'n podia refiar, de tal manera que aquesta persona se'n va a les afores de tenes, es converteix en una ermità i el que faig és viure en una cova. És com a... la sensació que hi ha que dius és que jo ja estic fart de tot i me'n vaig. De fet, l'adaptació que ha fet ara el Julio Manrique i el Cialves té a veure amb això. Resulta que està allà i està buscant arrels perquè no té res per menjar i tal i troba un tresor. És una miqueta una metàfora. Troba aquest tresor i clar, quan el van a veure li diuen doncs escolta'm mira com tens el tresor ja tot això ja ho podrem treure i pots tornar a la ciutat ell té una sèrie de comentaris filosòfics que no us les comento i finalment acaba morint a la cova. Llavors, una miqueta, la idea era de... la idea, com vaig dir-lo perquè havia muntat l'obra, és la història de la decepció però deien que la podíem relacionar amb temps actuals amb la història de la decepció de la classe política de la decepció que tenim dels nostres amics a vegades de tot això. I l'obra de teatre jo penso que val bastant la pena serà d'orilla perquè és una obra molt densa amb uns diàlegs potents però la faran a les xarxes de novembre i llavors es veu que Julio Marri, que està força bé i agraïnoller és la fa el 2 de novembre. És una obra que penso que es pot adaptar molt als temps actuals. Ja sabeu. Estàs mirant el que se celebra el que es commemora i deu ser el neixement. El Neixement, perquè l'Augull en Céspir va néixer el 26 d'abril de 1564 de la vida de la mare. El neixement va ser el 1616 que deu ser 450 anys del neixement. De raro, 405. No ho sé, però jo us he deixat així ràpidament. Ara sí. Minutals d'haver equivocat. Estem al 2014. Jaume, abans de parlar del teatre Goya, conversacions com mamà, com tens això de l'abans d'ara? Aquest text es vols comentar? Sí, jo crec que és una cosa molt interessant, perquè penso que ens situa, com que tenim una informació tan extraordinària últimament, que segons l'altre dia precisament a Polònia em feien una broma, diu que aquesta tele s'ha espatllat, ja no parla de la convocatòria de l'acció. La veritat és que a mi m'ha cridat molt l'atenció i he llegit articles que molts d'ells van dirigits precisament a la convocatòria aquesta, però n'hi ha d'altres que no. I aquests són els que m'han interessat i que en definitiu ens situen probablement amb la mateixa problemàtica que tenim actualment amb molts aspectes, fins i tot amb el cultural, però que potser no hi ha cap problema. Però que per a l'element també en llavors pots fer amb un petit esforç la diferència de l'abans amb l'ara, o sigui del que retrata o del que retrata o dels articles que van escriure determinats filòsofs, pensadors i tal. Doncs fa 100 anys, per exemple, amb la situació que tenim ara. Llavors això m'ha cridat, i n'haig seguit, i n'haig de llegir coses i la realitat és que n'hi ha algunes que són però que molt interessant. La que m'ha semblat més bona de totes i és la que he triat avui és una que l'assignava en Carles Sol de Villa i que la va escriure el 1931. Concretament la publicitat és el lloc on t'ho va escriure i demà farà perdó, avui farà Fabi, en 85 anys d'aquell dimarts negre o a les streets on definitivament vam entrar en una crisi que va ser llarga i el crac del 29. Llavors, esclar, vull dir, el que parla aquest article és precisament de allò que és tòpic amb les crisis que en definitiva mai res tornarà a ser com era. I això és el que diu l'article. I per demostrar-ho en tot cas llegeixo una part final però que ja que he d'explicar el per què d'això i en definitiva de quina manera funciona o crec que jo que pot funcionar si en aquesta espai o si en aquesta hora de cultura doncs recoparem escritos de coses molt concretes, no? Diu que el creure naturalment que el nou període serà més ple de justícia i de bondat que el que amb tanta feina estem provocant de liquidar. Aquesta creença ens és indispensable. Sense ella, no tindríem forces per tirar per anar endavant però aquesta fe vital no obstant, no obsta a la filosòfica que el període vinent tingui el nom que tingui i adopti la divisa que adopti no serà tan poc definitiu. Els nostres nets, vesnets o revesnets els trobaran vell, caduc i noble en definitiva i també l'hauran de remplaçar i així sucessivament per en sèculo, en sèculo lòrum. En definitiva, això ara el discurs és un pèl diferent però sí que ens posen aquesta situació, no? Però en aquell moment jo el que crec que parlen és que en definitiva el futur t'hi serà i ara és com si no. És com si aquest futur no el tinguéssim de la manera que es parla, de tota manera. Per això m'ha semblat molt interessant, perquè això és un article que tingueu present de Carla Sol de Villas del 1931. D'on és? Sí, sí, sí, realment és que repareixen els esquemes, la història. Estaria cíclica. Però també et dona opció a veure quina diferència hi pots veure. Molt bé. Doncs Rosa, permet-me un segon el metge del programa i llavors a què farem serà escoltar un tema re dos minutets, perquè avui es compleixen 27 anys amb que una de les cançons més famoses de Michael Jackson, 27 anys, va ser número 1. És una que es deia bers. I don't want me in your bed all night. I'm feeling new. I'm out for you. Destroy yourself. Or let it be. I'm telling you. Just watch your mouth. I know your game, what you're about. When they say it's stupid. And to me they sweat too. And my friend, you're healthy, nothing. There's a way to argue. It's all bad, I'm bad. Your mood now. You know I'm bad. You know it really bad. You know I'm bad. Your mood now. Then the whole world has to answer right now. Just tell you once again who's bad. The word is out. Ai, doncs per un moment estàvem aquí tos ballant quan m'he quedat en Jackson, aquí l'estudi. Aviam de veure el Jaume amb uns moviments a jo, que na'l cap enrere eh. Hola, jo. La tèdia em deien que tenim una festa així a prop, oi? Sí, sí, sí. Exacte, ballarem, cantarem. No sé com anirà. Ja ens ho explicarà. Jo m'arranco a cantar i a ballar. Jo no tinc mania. Rosa, conversaciones con mamá. Rosa, i l'urdes. Perdó, perdó, sí, sí. Jo faig la mica la introducció d'on ve aquesta obra, i així ja ho comentem. És una obra que s'ha posat amb una pel·lícula, que és homònima de la Argentina, del Santiago Carlos Oves. Però aquí s'ha fet una versió del Jordi Galceram, que la dirigeix el mateix Juan Echanove. Ostres, que nivelazo també, no? És un nivelazo, també. Els dos protagonistes són la Juan Echanove i la Maria Galiana. A tots dos clases han conegut a la sèrie Cuentamen, aquesta de la tele. Es veu que hi ha moltíssimes ganes de treballar junts, i fins que han trobat ja l'ocasió per fi, aquesta obra que s'adapta perfectament. Allà serà veu grandeta, està gran. A ell també li vam veure gran, i ho vaig estar mirant i té 53 anys només. Vam estar allà cotillejant, no? Sí. Allà que dius, hosti, que gran que s'ha fet, no? Les enviades de sal bament, o vosaltres, no? Jo per fer el cotille, jo. No, però el tema és molt interessant. Sí, bueno, és un fill, l'ú tipic de ara avui dia d'aquesta crisi exigitjosa, aquesta empatia econòmica, que et porta una vida molt acomodada, amb un nivell de vida impressionant, amb una casa, cotxe, 4x4, els fills amb col·legis privats, de bono caríssims, i bueno, es queda sense feina. Llavors va a visitar la mare, una miqueta, no per buscar refugi, després al final veus que sí que troba el refugi, que ell no buscava, però que el troba. Tornem sempre a casa. Bueno, amb la intenció de com que la mare està vivint en una casa, que total, l'hauré d'anar a ell, doncs avui que vagi marxant ja i que era així, que li puguin vendre la casa, no? Aquesta és el punt de ranquer, el punt de partida. I, bueno, posa partida aquí. Sí, bueno, després tota l'obra. És que tota l'obra el que fan és, a partir d'això, doncs, saps aquells diàlegs que a vegades t'agradaria haver tingut i no has tingut perquè no tens temps i comences a parlar de coses d'abans. I de la seva dona, la dona de la seva sogra, no li cau molt bé. Hi ha situacions divertides, però ella diu, clar, jo sóc una persona gran, i on aniré? Tu, el que vols, es venda a la casa. Aquesta part és important, i jo penso l'idea aquesta de la gent gran, que dius, bueno, mira, i fa una mica de broma dient, no, vindràs a casa meva, dius, casa teva, però si els teus nits, els meus nits, quasi ben inconeixen i la teva dona li caig fa tal, bueno, aquelles coses, no? Que és tant tot d'humor, però que té un cert interès. Una mica agra, no? Una mica agra. I llarg de la... Es van donant com diferents situacions, llarg de l'obra, però és tota l'estona parlada. I llavors, al final, bueno, potser no cal que l'expliquem, però sí que hi ha com una miqueta, la idea que diu la Rosa, de retrobament personal, amb la mare, que potser a vegades dius, ostres, m'hauria d'agradar dir-li això, parlar d'allò, i no hi anem, no? I el punt inicial també és molt bo, quan arriba i li dius, escolta, em passa alguna cosa, i ell no et vinc a veure com em pots venir a veure, si tu només em truques, o sigui que si em vens a veure, esperar alguna cosa, no, es vull saber com està. Diu, però si em truques que et dic que estic bé, i bueno, saps aquelles coses que fas, i com esteu bé i tal, no? Sí, sí, sí, són dos visites, de fet, són dos visites que fa aquest fill a la casa de la seva mare, amb dos mesos de diferència, i una miqueta, com es troba, com està vivint la seva mare, no? Per exemple, això sí que pot dir una mica, que ja ja té companyia, perquè té un nòvio, tu. Té un nòvio, i clarament... I és molt divertit com li explica, que jo tinc un nòvio al Gregorio, un nòvio argentí. Que bo, no? Clar, això sí que és una miqueta de Vicent de la Obra, que és una miqueta de Vicent de la Obra. Que faràs també un missa a nosaltres, eh? Sí, segur que la pel·lícula era molt plan psicoanalista. Jo la veig veure. Jo la veig veure. Clar, és més llarga de l'una per més, la pel·lícula. Però sí, sí. A part que Gregorio té unes idees que no quadrem massa amb les d'ell, no? Podíem dir, doncs diu, que es dedica a aquest senyor, diu, a protestar. Que veieu de què va, no? És d'una situació negativa. Sempre en rotllo, en siixada, està reivindicatiu, amor. Molt bé, molt bé. El valor de la persona, de la serumera, la dignitat del treballador, la dignitat de la serumera de les persones. Una miqueta encara amb aquest discurs, que clar, per suposat del fill d'aquest discurs, ja li queda superjuí, ell que està allà... Sí, diu tu de què vas, no? No, està bé, està bé. Sí, després veus com una miqueta, l'evolució que fan els personatges, sobretot el fill, no?, ha de tornar a tenir aquesta relació a aquest retrobament amb la mare. Diu al director, i d'això, les desenyes que parlen de la obra, també, que és veritat, que molts espectadors i el propi director, també, era, bueno, amb unes ganes de tornar a parlar amb la seva mare, de trucar-la, i que molts espectadors surten d'allà, ostres, només sortia... En el petxon, bé, eh? Una miqueta de reivindicació d'aquells, d'aquells valors, de sempre, de protecció. Encara es fa, no?, l'obra? Sí, si algú va recuperar la pel·li, és del 2004, a mi m'ha encantat la pel·li, també. Jo no l'he vist de pel·lícula, no l'he vist. Surta, com es diu, Blanco, l'Eduardo Blanco és el fill, l'Eduardo Blanco és aquell que va fer l'una de Avellaneda. Ah, vale, vale, sí, sí, sí. I és també un personatge entrenyable, la mare no ho recordo, però ho fa... Molt bé, doncs ocuparem la pel·lícula, si no poden anar al teatre... Aquí no hi ha psicoanàlisi, eh?, el carrega de psicoanàlisi, oi? Directament, no? Fantàstic, doncs l'úrge s'ha d'anar del peu per entrar al món del cinema, eh?, i ho farem parlant de cinema, en aquest cas, català. Per què s'ha de saber el coixet és catalana, l'únic, en aquest cas, és una internacional, i aquesta vegada, una altra vegada, amb aquesta mi o tro jo, s'ha anat a fora, s'ha anat a Anglaterra, a l'última pel·lícula que es deia, mai seria com es diu aquesta pel·lícula, del Javier Càmera i la Candela Peña, mañana... El mañana que va a nunca, exacte. Que va ser una pel·lícula molt... Mañana, mañana no termina nunca. No termina nunca, o sigui, bueno, però Javier Càmera, Candela Peña, tothom recorda aquesta pel·lícula, pel·lícula molt petita, amb quan el que seria concepte de sanografia, molt minimalista, però molt gran, amb quan ha contingut, i molt profunda, i amb una potència d'aquelles que dius, que és la meva mare meva. Amb aquest cas, jo crec que la Sabel Cuixata ha volgut jugar a fer una pel·lícula de por. És aquesta la intenció. Pel·lícula de por, amb tots els ingredients, d'una bona pel·lícula de por. Com diguem com siguin. En un principi, creus que podria ser com una mena de desoblament de personalitat, i hi ha com una sensació que tu planteja com si ella estigués veient coses que no són. I a partir de començar a ver-hi, hi ha una persona jove, la Sophie Turner, que és coneguda amb certs actors independents. A l'igual que els pares tampoc són coneguts, és la Claire Fontaine, i apareixen uns secundaris de luxe, el Joan de Tandris Myers, la Geraldine Chaplin, i de Leonor Waddling, apareix de Franmol, i l'Ivana Baquero també surt per allà, donant voltes. Què passa a la pel·lícula? És una nena jove, adolescent, de col·legit privat. Imaginem un suburbi d'una ciutat anglèsa. No t'ho viquen ni a Londres, ni a Dimbur, ni a cap lloc, no és un espai. Això fa bastant la coixet. No t'ho viquen a part d'allò del Mapa de los Sentidós de Japó, que et t'ho viquen a Japó. Li costa una mica dir on t'està. I a partir d'aquí, ella comença a notar coses estranyes, li passen elements determinats. Diuen que l'han vist en un lloc que ja no hi era. També juga amb la malaltia física. El pare pateix una sèrie de qüestions per una sèrie de motius. I a partir d'aquí, tot això es comença a deslligar. I arriba un moment que dius això resulta que no, resulta que és real, el que està passant. I a partir d'aquí dius on dia. És que no vull dir molta cosa, perquè és el que diem. És una sèrie d'aquest que està passant realment. L'únic que sí que puc dir, perquè això saps el minut U de la pel·lícula o dos, és que ella, tònicament, no ho puc dir. No ho dic, millor que no. Refereixo que és una persona... No, és que ella... No, és que el problema al final queda bastant clar. Però realment es converteix en una pel·lícula de, diguem com a tal, no direm quarent, però té un cert vincle amb el signe negre del Darn Aronofsky. Un cert vincle, més que res per situar-nos. Exacte, és una pel·lícula amb una estètica bastant fosqueta, aquests tons terra marronosos que utilitza la coixet, i bé, no cuina més enllà. Valeu? Has presentat el 6.000. Sí, no exacte, no, que no farem més carregants. En tierra extraña, com cantava aquella coplera... Sí? Ah, sí, que ara tindrem coplers altra vegada. No ho sabia. Ah, no ho sabia, això? Sí, jo el dia 18 ho porto. A propòsit... No, perdó. Aquesta és una pel·lícula que vaig veure ahir d'Alexander Payne. A propòsit de Henry. Ah, de Smith. Si vols comentar alguna cosa. No, és interessant tot. El que passa és que cap al final se'n va a fer com una mica que no acabaven de trobar un final correcte, com si anéssim a allargar. Sí, allò que... Aquest Alexander Payne és molt interessant, aquest realitzador. Ho fa bé. Bé, parlem d'en tierra estranya. En tot cas, aquesta me l'hi ha apuntat per fer una comparació bastant adient per la pel·lícula que parlarem posteriorment, aquesta de secrets i mentides. En Terra Estranya és una pel·lícula que s'estrenarà aquesta setmana. Com sabeu, es fan passis per a la premsa i per a la gent que fa programes de cinema i de tant en tant hi vaig. I ahir vaig estar a veure-la. I llavors, bé, és una pel·lícula que ens planteja aquesta crisi espanyola amb tots els conceptes i fins i tot el que intenta és venir-hi tot un seguit de trets per produir, a llarg de la història, bàsicament polítics, que han determinat que nosaltres estem en aquesta situació. Jo crec que la Isiàrbo Lleïm fa un esquema, presenta un esquema molt interessant a nivell polític del que és la societat espanyola. I llavors, gubia probablement Catalunya, l'esment de tot i que al cap al final sí que hi ha, doncs, un poema del senyor Vietma, oi? Sí. Qui devia, exacte. Sí, hi ha un poema, ho utilitza molt bé, que per cert és molt encertat, gairebé al final mateix. Però diguem-ne que és una situació que més aviat ha trobat nois i noies, joves, normalment d'una trentena d'anys, també alguns de més joves, que treballen a l'Edinburgo, oi? I llavors, fa un documental sobre la manera que ells viuen aquesta realitat, el per què i què opinen, i l'ha de interpretar-los, d'una manera molt, molt, molt interessant, a nivell de document, que no és pas el seu fort, tot i que ell, sempre, tot el que planta ja, té un cert documental, però no pas com el que presenta en aquest film. I el que és segur, que us cridarà molt l'atenció, almenys a mi em va cridar molt, és una intervenció a nivell de monòleg de cara al públic, del senyor Alberto Sanjuan, que és aquest actor tan popular i que ho fa perfecte, i el trobo que és molt bo, i en aquesta pel·lícula llueix d'una manera extraordinària, que aquesta afició, que moltes vegades podem tenir d'escoltar tots els nostres males dient-nos de nosaltres mateixos, tot i que la pel·lícula podeu veure que comença d'aquesta manera, doncs jo almenys ho veig així, tot i que fa una petita brometa, doncs acaba parlant de totes aquestes coses, i ell és com el fil conductor de tota la tragèdia d'una Espanya tan malparada com la que tenim. Molt bé. L'Orders. Perdida. ¿Eres una perdida l'Orders? No, no, no. Que jo se fa no. És trobada. Exacte. Sort que el Jaume se me tiró cable, és ben trobada, és ben trobada. A veure, aquesta pel·lícula del David Fisher amb el Ben Affleit i la Rosa Munn Peck, o Peck? Peck, bueno, sí. A veure, la pel·lícula comença, com ja podeu imaginar-us, que és una parella, i quan arriba el cinque aniversari, doncs ella desapareix. Llavors la pel·lícula fa una sèrie de flashbacks enradera per saber a l'espectador com es van conèixer. La idea és que aquesta noia prové d'una família bé, és una família que l'ha utilitzat per guanyar diners, perquè la família s'ha dedicat a fer com uns petits contes amb el seu nom, que li deien la sombrosa Amy, i llavors aquests contes la imatge que hi havia de banda era la seva, i bien utilitzar la seva imatge per explicar una sèrie d'històries, i ell és un escritor que no té massa feina, però és una parella ideal, els va tot bé i tal. La mare d'ell, doncs, li té un càncer, i ells han de marxar de viure de Nova York, és on estan visquen allà, tota màquina, i se'n van a viure un poblet per cuidar la mare, perquè la germana no pot. La qüestió és que es queden a viure un poblet. Llavors la idea és que comença la pel·lícula, i com es deia, desapareix ella, i la pel·lícula, a partir d'aquell moment, clar, és la típica pel·lícula, dius, una argument típic, desapareix la dona, la idea és que comencen a haver-hi tota una sèrie d'investigacions en les quals es pensa que el que té la culpa o el d'allò és ell, i la pel·lícula, fins aquí, és una argumentia molt... Molt trilla. Està molt ben feta, perquè et va donant... Està narrada amb dues veus, la d'ella, el que va pensant, i ell, com que a vegades se sent, com diguessin, més oprimint, perquè les proves... És una pel·lícula que entrecometes com de... Jo penso que és a l'art de la manipulació. Si vols... Veure una pel·lícula en què algú se li creix una manipulació brutal, també parla una miqueta de la relació de parella amb el sentit de... Puc treure de tu el més dolent i jo ho puc utilitzar per mi. A favor meu. A favor meu, no? És una pel·lícula, així diríem, com recargulada, de la manipulació, de la relació de parella, fins a quin punt podem aprofitar el dolent de l'altre per tal de nosaltres sentir-nos millor a nivell externo. És una pel·li interessant, o sigui, t'atrapa. Està molt ben feta, jo penso les imatges i t'atrapa, perquè cada vegada et va donar pistes més pistes. Potser molt llarga, vas dir, no? Dues hores i mitja. Em vas dir que termina una mica llarga, no? Una cosa interessant és que no és una pel·li que enganyi l'espectador, perquè tu pots pensar que això és que al final m'ho canvien tot. No et va enganyant, et va donar pistes. Sí que inicialment tot té a veure amb el marit, però molt interessant, us ho recomano. Fantàstic. El David Fincher. El David Fincher. El de la C.B.N. El de la C.B.N. Jo necessito 3 minuts per carregar-me una pel·lícula bastant i una altra per recomanar-la. Això te l'encompa bé, no jaume, carregues una pel·lícula, perquè relaxa, dius, ah, quin desastre. O no? Una petita meravella de 52 minuts que es diu Sevillanes, recomanació a Carlos Saur en 91. Estem parant de la pel·lícula, que és un clàssic, un cinema molt determinat. I llavors va ser això, recopilar amb 52 minuts les tipologies de les Sevillanes. Dius, m'aport semblar, com que dius, això que estem veient, però ja tenim Paco de Lucía, tenim una serie de gent, la Rocio Jurado cantant Sevillanes, com cal, és a dir... I llavors són com diferents esquechos de com es fa aquest ball, les diferències que hi ha d'entrar aquests balls, perquè no sempre les de Sevillanes veien igual. Estan les Sevillanes clàssiques, les Sevillanes bíbliques, clar, i jo em vaig dir, dient, mare, que se m'imagines allò, el corral de la Patsheca, ja fent les Sevillanes, i te n'adones que hi ha una profunditat, perquè a Marón de la Isla, cantant d'una Sevillana, amb aquella profunditat de flamenc, les Sevillanes flamenques, també hi ha... I és d'una categoria de la pel·lícula, més el que diem, s'ha d'enfocar perfectament com s'ha de fer les coses, i la música és per tornar-se boig. Hi ha un tu a tu entre Tomatito i Paco de Lucía una Sevillana flamenca que a mi se'n va caure l'ànima per cada costat, maravillós, és a dir, no es pot dir una altra cosa, i bé, és a dir, crec que és una pel·lícula de moltíssima categoria. Què em penso carregar a Navel? Jo, com estava aquest dia, és com vull veure pel·lícules de por, que ja trigava a veure pel·lícules de por, i com últimament veig coses que estan bé, he de dir que estigui malament. Tinc que trencar una llança a favor de l'ambientació, que és molt bé en parida, és com siguin. Estem parlant de urbanització en 60 Estats Units, una parella clàssica tradicional que vas ler i tal, a més ho fan molt bé, això tot sigui dit, ho fan prou bé, però la història en si mateixa no te la creus, perquè aquella dona està a punt de tenir un fill. I abans de tenir una filla, millor dit, i llavors abans de tenir la filla passa que el veí del costat pateix un assassinat, una cosa salvatge, i això remou tot el veïnat i casa seva i tal, i aquesta dona, aquesta noia, com és així molt conservadora i molt queca, no queca, vull dir que és així com molt, la veus vestideta, pantinader i tal, és col·leccionista de nines, però d'aquelles senyors que fan por, aquelles de porcellana, dels anys 50, i llavors li porta un peaz onina, que és immensa, que és la Nebel, que dius, mare de Déu senyor, si ja sembla que vagi sola, ella, la criatura, i a partir d'aquí hi ha una sèrie que ha vinculat amb una possessió, una possessió de la filla, una cosa així com molt recargulada, i es desmadre la cosa, l'únic que s'ha d'agrair al director és que no es dedica a remoure la nina amb un llavall, això com a mi. És més aviat que té una possessió, igual que el monyeco diabólico, anava per ja fent cosetes amb el monyeco diabólico. Aquí no. Quan apareix ja pots tremolar, perquè apareix l'altre, que és l'esperit, i és quan crea coses. Bé, bueno, va ser molt bé. Un parell d'ansurs, i ja estàs. Pura paraula, que has vist la pel·lícula goleta de Tarragona. Dient de pitjors, eh? Dient de molt de pitjors. Aquesta dius, encara, dius, bueno, mira, està bé. Passa l'estona, amb un sostillo, dius, ah, i sostillo, però no, tampoc. Tampoc, molt sostó. Jo sóc més d'espantar-me més. Com se diu allò, la profecia potser és pitjor. Ah, i la profecia, jo em fem a fer por. A aquell nen... A aquell nen roseta amb els ulls blaus. No, no, no. A aquell nen que feia així, feia així, que hi ha la mare amb el coaball, s'ho va mirant. Oh, jo vaig dir, oh, i a més, recordo, i deixo perquè s'agafa el temps, aquest nen, quan la profecia era un nen de cinc anyets, era clavat al fill de la meva cuina. Clavat, amb aquella boca. I vaig dir, és igual que el Jordi, tu, pobret. Tot el miri és gaire. No, no, a feia por, aquell nano, eh? Mira que és maco, eh? Jaume. Sates i mentides. Bé, bueno, la recerca dels orígens, no? És aquesta pel·lícula. Em sabeu molt bé, és una pel·lícula que ha dirigit a Mike Like. Sí. Aquest dia la vaig recuperar a nivell argumental, que no és el mateix canal cinema, va la dir-ho. Argumental vol dir que la veus amb una pantalla que, per gran que sigui, no té obres a veure amb una sala de cinema, però que sí que copses amb tot unes qualitats. La primera de les qualitats és, precisament, la noia aquesta, que va la dir que és de Rasa Negra, que ha nascut precisament perquè la seva mare va tenir unes relacions amb un xicot, oi? De la Rasa. I automàticament, ella, això ho sap molt bé, però no ho sap ni com és. I llavors, és clar, quan ella, doncs, que el dia ha tribut i que ha viscut la mar de bé, molt ben educada, ha tingut, diguem-ne, que la culturització que convé i tal, malauradament, la família, la seva mare original, tot el contrari. És una família destructurada, la qual hi ha un germà pel mig, que és el que porta tot allò que és aprofitable, però que no se'n sortirà mai del tot. I és clar, ho estarem amb aquesta presentació doble, al principi de la pel·lícula, per arribar a un desenvolupament final, que podríem dir que tot el que és marginació del tipus que sigui, provoca desajustos, amb les convivències, perquè allò pesa, probablement també perquè el que hi ha és el sentiment de culpa qui el sent més. Aquesta és una altra de les coses que probablement ara fa temps que no en parlàvem gaire, però el sentiment de culpa sempre és les persones que tenen una culturització més feble, perquè la moral això sí que s'apren a l'asadreia, perquè es va introduir i tal. Jo penso que és una pel·lícula que té a veure amb la psicoanàlisi, també, ja que n'hem parlat avui, precisament per això, perquè un cop s'ha connectat amb les dues famílies i ja com allò que se't diu l'entrada a l'acceptació de la realitat automàticament tots queden beneficiats. I això és el que em va semblar més positiu. Va a dir que el doblatge, perquè estava doblada aquesta pel·lícula, sobretot el de la filla, és immens. La Sara no que respira. El que volia dir, que va fer el doblatge, m'agradaria saber-ho, ja ho averiguaré. Us garanteixo que millor que el d'Original segur, perquè és que t'arriba, però d'una manera total. Hi ha molts dobladors amb aquest mal, amb aquest país i l'altre, però també en general. Amb aquella manera tan ràpida de contestar, com aquella que es posa en un punt... No, està en un angle superior, però el mateix temps no la profita, de cap manera, sinó que el que fa és treballar amb benefici d'ella mateixa, però també dels altres, i ho has trobat molt interessant. De moment la germana diu que em prenen, com li ha dit que això és el que té interessant. Però no, després quan ja veus, molt bé, molt bé, molt bé. És d'aquelles recuperacions, igual que aquesta cosa. Jo tinc molt record, el que no recordo gaire de la pel·lícula, però tinc molt record d'aquesta pel·lícula i d'aquest director que va fer un altre, aquella època també que eren, no sé què i no sé què, eren dos termes i una i també era molt bona, aquesta pel·lícula. Ho podem comprovar. Sí, però ara mateix no tenim temps i ens ha agafat com sempre el temps, és el que diem. Parlem massa, hem de provar de no obrir res en una hora, farem un programa minimalista, fer un programa artístic que no farem res. Això feia el Josef Bois, que s'asseia ja, i deia que vaig a fer una conferència i no deia res, i a la mitja hora la gent li tirava tot el cap, perquè era la seva acció artística. Que un que va amb una conferència el que fas, dius, escolti, vostè no pensa dir res, és el primer que passa de fer, i lloc de tirar res, també. Adéu. Adéu. Adéu.