Babilònia del 6/11/2014

Tornem a ser-hi un dijous més aquí al Babilònia. Com es deia aquella cosa que es deia, tres eren tres, ningú eren dos? Això era un poema, ho dic perquè som tres, avui, aquesta conya. Bona introducció. Però era un poema, no me'n recordo, ja començem bé, ja començem d'aquí jo. Podria ser, o... És que no siguin els tres mosquetes, que en realitat eren quatre. Ho buscarem, sí, sí, exacte, vull dir que... A la búsqueda, a la búsqueda del mosquete perdut. Sí, jo recordo de petit de sentir aquest poema, però per això perquè som tres persones, anem a la Rosa Alcalà, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. El Gemma Vidal, que ja es veu les orelles, total. I el que us parla, Txescó Ramos, que segueix sent el mateix de sempre, perquè clar, aquí no canviem, perquè estem cada dijous, estem aquí, perquè volem estar amb vosaltres, i és clar, que hem de fer-li, no? Estem perfectes, estem conservats. Exacte, per parlar d'art, de literatura, de cinema, en aquest cas, i al·lumina se'ns dona temps, parlarem de política jaume, perquè avui ha sortit, ahir va sortir, perdó, el tema aquest del fís, i tot això ens ha donat entendre intencions de vot, i també estem a dos passes del nou ENA. Potser a mi ho farem de política, perquè clar... Aviam, aviam, aviam, aviam, aviam... És que és el que diem, vull dir, de sempre l'art... És el que toca, ara sí que toca. L'art sempre ha estat vinculat a la política, des de l'època de Grècia. No oblidem que l'Exendre Magna ja posava la seva figi a previ els césars, els carrers de les Alexandries, que tenia arreu del seu regne alenístic, i feia propaganda de la seva gran potència, com a imperialista, per tant. La seva gran ballesa. Clar, ballesa, sí, perquè a més era molt jove, i el representaven amb un canón de gran ballesa. Per això dic que política jaert, per desgràcia o per sort, moltes vegades ha vinculat. Literatura i cinema, bé... Començarem parlant... Bueno, mira, justament no de política, però sí que parlem de la batalla de l'Ebre, perquè la Rosa ha fet una ruta. Que sí, que és política. Clar, la política es devia vegades agarrar. La batalla va ser precisament per la política. Exacte. Que es va crear a la Gràcia. Les batalles, els pactes, d'això, té molt a veure amb la política. Parlem de literatura, parlem d'un llibre de comptes, de comptes distòpics, si explicarem que és això, que té un subtítol que es diu Doce distopies per el siglo XXI. I també els geomes farà un parell de reflexions, una, justament sobre els empresaris sense cultura, que n'hi ha molts en aquest país, eh? Sí. Molt, i home. Amb altres, no. A l'època del ladrillo, la quantitat de gent inculta que agafava i es muntava una empresa amb tots els meus respectes, eh? Vull dir, Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do. I teníem a parlar del torte i poldrona, eh? Bueno, parlem de payassos. A veure, no vinculem, eh? Potser vinculem, no ho sé. No, no crec que es pugui vincular, això. Però anirà bé, ja veuràs, eh? Que quedarà just. Fantàstic, però bueno... Jo me'n recordo que era macari quan ajustaves una cosa a Déu. Ho farem bé. Ha quedat matxembrat. Aquella paraula. Matxembrat és una altra cosa. És una de les portes, eh? Sí, sí, exacte, cert, cert. Jo no estic mirant portes i... Ah, ui! Sí, sí, sí, sí. Bé, no, no. Sí, sí, és tot un món, és tot un món. Vincularem tot la política amb la decoració amb el torte i poldrona, és jo. No me'n sembla, és molt interessant, perquè talla són, és clar. Canvia el pla... No hi ha tanta superfície. Ja més riquesa de matisos. Sí, sí, sí. Finalment, vinculem tot aquí nosaltres, especialistes amb barraja tot. Després de cinema, la Rosa ens parlarà una pel·lícula del 2010, que es diu El Fi, és el meu principi. La Fi, sí. La Fi, perdó, perdó. I també, jo, un altre del 2010, que ha nascenat fa poc, que és l'última pel·lícula dirigida i protagonitzada per Philip Seymour Hoffman, abans de la seva deserció de mort, que és una cita a l'estiu, que és una pel·lícula que el Jaume i jo hem pogut veure, que està molt bé. Sí, sí, sí. És una bateria informativa, de robocop. Jo crec que ja són uns classicots, dins del que seria el cinema dels últims 20 anys. Però 20 anys. El robocop, quin és? El robocop primer o el robocop segon? El primer. Doncs per tant, els últims 20 anys. Robocop, tràfic i el que veia negre. I jo al final us parlaré d'una pel·lícula que ja us ho explicarem, però és la pitjor pel·lícula de la història del cinema espanyol, dels anys 90, que es diu Supernova, i això és un desastre. Bé, i llavors ho comentarem perquè és simpàtic, comentar pel·lícules dolentes, també que no sempre ha de ser tot pel·lícules magnífiques, que aquí t'endim a tenir molt bon gust i triar aquestes pel·lícules. I de fons escoltarem el Braian Adams, que avui compleix 55 anys, aquest rocker canadenc, una mica la competència o una mica l'enmirallament de Bruce Springsteen, un senyor que ho fa molt bé, i un tema d'escoltarem pel mig que és considerada la balada més maca americana dels anys 90, que és un grup de color que es deia Boyz Tument, i un tema que es deia End of the Road, que és una cançó preciosa, i que va ser número i va vendre, em sembla, no em dic com 10 milions de copies d'aquesta cançó, que aquí va arribar d'aquella manera, però que val la pena perquè és molt maca. Molt bé, l'hi és de platí. Exacte, molt de tot. De lo que sé, de titani. Aquestes que dius, mare meva. Rosa, parles de la ruta de la Batalla de l'Ebre, la famosa Batalla de l'Ebre. Sí, la famosa, la cruenta, la dura, i la tremenda Batalla de l'Ebre, i sí que va ser totalment política, està claríssim. El panorama, la situació, la guerra civil espanyola, els nacionals estaven avançant moltíssim, ja estaven guanyant Saragossa, València, i estaven arribant a l'Ebre, l'estaven arribant al riu, i clar, la República estava aguantat, i estaven resistint en tot el territori de Catalunya. I què van fer? A veure, tots dos, tots dos, els dos vànduls, pensaven que era la estratègia per poder guanyar aquesta... la guerra, ja només, aquesta frontera que tenien allà. Si no, la guerra era una banda als republicans, el Negrin, pensava que era internacionalitzar el conflicte. I és que Franco, al general Franco també pensava el mateix, generalitzar-lo, però amb la idea que li ajudessin amb ell, i la República s'escorta igual, però amb la idea que li ajudessin a la República ella. I, de fet, va ser el pacte de Mónic, amb un arnyó que es va fer tant de malament, tant de coses, tant d'intensió d'informació. És que va ser a París, la reunió, a París ho havia... No, Mónic, Mónic, si està claríssim. Mónic, un arnyó que va fer quatre personatges, bueno, sopar d'abans de l'època, que va ser Hitler, Mussolini, Chamberlain i un altre, o sigui, Anglaterra, França, Alemanya, Itàlia, per parlar una miqueta de... a veure, com es repartirien les ganes que tenia Alemanya i a Itàlia d'anar invadint ja països. Llavors, amb aquell pacte, s'hi va aconseguir que podia invadir Txèquia, i, de fet, s'hi va donar llacarta blanca perquè pogués intervenir també a Espanya. Llavors, aquí va ser. Aquí va ser on es va decidir, realment, tant la Batalla de l'Ebre, com la Fida de la Guerra de la Gràcia Española amb la consegüent venciment de donar-se, de Franca, dels... Moltes vegades diem què hauria passat si en aquell pacte de Múnich s'hagués votat, o s'hagués decidit una altra cosa, i si els aliats, o si Anglaterra i França haguessin decidit no donar l'esquena a la República Española i els haguessin enviat doncs armament i els haguessin recursat. Doncs és que això no se sap, segurament, ara estaríem parlant d'un altre... i dos, tres dies doncs segurament no cridaria. Segur que no. Sí, sí, no és una manera de parlar. La història ja sabem que es va es va muntant i no sabem que hagués pogut passar si i si haguessin hagut tants condicionals nom a aquella època. Ara la poñola seria, amb el que sé. Jo també m'ho he imaginat més d'una vegada és una espanya republicana. Sí. I la diferència que hi hauria. Ja els poquets anys que van estar a la República abans, abans és que es va aconseguir l'ensenyament d'educació, de sanitat clar que sí, amb la dona, amb el des de la dona. El sofràs universal és que el poder va ser importantíssim. Ja, són beneficis socials. Doncs això és una això és una miqueta la introducció que us faig, no? Que, bueno, que finalment va ser i aquí va enviar quantitat d'armament sobretot buses i aviació aèria amb bombes que llavors va ser, no va ser. Van bombardejar la zona que hi ha de terra alta i de vera de l'hebre però una barbaritat, que són els pobles de curvera de l'hebre, sobretot curvera de l'hebre, gandessa, el pinell de l'hebre i mirabet, mora de l'hebre, viralba dels arcs, la faterella, la polva... Bé, tota aquesta zona que està a res 150 quilòmetres de l'hebre, de l'hebre. El que volem és en Felimnèria, que a Barcelona va ser una bioitalia que va matar 27 nens a la plaça de Sant Felimnèdic i encara estan les bales puntuals. Va ser determinant, però guanyarà l'aire. Sí, que l'ombre anava de camí mentre estaven carregant-se punts importants. Que la hi ha vells amb els fascistes ara menys d'italians, els va servir de prova de per provar l'alarmament i les setmanes de guerra per la primera guerra mundial. Va ser així de clar. Va servir de camp de proves. Doncs mira, això és una ruta també, una ruta d'aquestes guiades que es fa la fala al granitza i la fala sota muntallat. Us vaig explicar fa uns quals programes que havien fet la ruta de l'exili per portar l'esquena de telnes, camp de gelet, tot això. Doncs mira, aquesta és la centrada a la bateria de l'Ebre i sobretot als llocs històrics. Es fa el motocard també, arribar a la mirabet, llavors es fa el riu Ebre per veure una miqueta en situ que és el riu. Si suposa quina gran dèria té quin caudal d'aigua baix, perquè feies una idea que suposava intentar passar a l'any 1968 perquè, clar, el primer que es van carregar són els ponts. Sempre, clar. Exacte, llavors van fer venir els pontones de la República a intentar construir ponts, però respons de fer-te amb sur o d'aquell que flota, amb fones fustes i tal, però que van aconseguir passar moltíssima gent, perquè la idea era fer arribar fins a l'altra banda, a la Franja, un número major possible de soldats. I va ser quan vam mobilitzar els primers que tenien a la reserva, que em penso que li deien la saca o algú així. Tants noms i tants coses ens van explicar. I tens el cor tan en congit també d'imaginar tot això tant de patiment i tanta barbaritat. Fret. Doncs van, sí, sí, sed, sense aigua, sense roba allà, tot destrossat, sense menjar, una barbaritat, no? Doncs van mobilitzar els primers soldats que tenien a la reserva. I li deien la lleve de la saca o algú així. I anaven ja bones, o sigui aquests eren els que tenien pos 30 pocs, 38 anys, a lo millor, o vinga cap a la guerra, cap a l'Ebre. Després, de seguida, van agraven a baixant, perquè no els quedaven ja homes, i els tenien tots en el front. Va ser quan vam començar a cridar els nanos de 16 a 17 i 18 anys. Que quan les estaven, allà quan els recluten, i estan passant revista, a la visió médica i tal, la ministra que llavors era la ministra de Sanitat de la República, la Frederica Montsein, va dir, però què feu amb aquests nanos, una neu, si encara deuen estar emprendent el viveró. I llavors es va quedar com la lleve del viveró. Sí, sí, sí. Que són els nanos de 16 a 18 anys. Ja ho vaig conèixer algun. Que se'ls van emportar allà, o se'ls van emportar una mort segura. Segura, perquè van morir, però milers i milers de persones. Amb aquesta batalla, doncs 30.000 víctimes, entre els dos vànduls. 30.000 víctimes. Que dius, els dos vànduls sabien que tots els homes que estarien lluitant allà, que tothom que enviaven allà, anaven a una mort segura. Perquè és que era aniquilar. Uns tenien la horda de resistir com fos els republicans, i els altres, dos d'aniquilar com fos, ha costat també de les seves vides. Una veritat. El que jo vaig dir, jo precisament una de les coses que havia escoltat, i suposo que vosaltres també, no pas com utopia, probablement com a distupir, és precisament que les guerres han serveixen per eliminar gent, perquè n'hi ha massa. Això és una dita. Jo no inveto res, això ho hem escoltat mil vegades. I el que em deia un company que he trobat avui, i ara dius, clar, sobrem tants, que hem de fer la tercera guerra mundial, perquè això que es diu, també, que estem en una situació com si estéssim en una guerra mundial. O sigui, s'està buidant de contingut tot el que en definitivament hem creat durant tot un seguit d'anys, probablement des de la segona guerra mundial. Estem parlant d'Europa, bàsicament, eh? Sí, potser és probable. Llavors, hi ha una cosa que a mi em poses, com dius tu, d'una manera absolutament fora de joc. És probable que els humans tinguem, paral·lelament, la capacitat d'organitzar-nos amb la llibertat, la democràcia, i tot allò que movem i que els temps que ens toca viure doncs en parla molt. I paral·lelament també hi hagi aquesta mala estat, aquesta mala... Vull dir, aquesta capacitat destructiva, o aquesta fredor de dir i com que som tants, d'hem a veure com ens eliminem la meitat. I a partir d'aquí tornarem a començar de nou com a Alemanya mateixa. I ara ja torno a ser a Alemanya doncs altra vegada, torno a ser el Cap de Ventil, el Cap de Ventil d'Europa, després la baixa, vull dir, la pel·lícula del pianista es veu clarit. Clar, perquè hi ha societats que tenen una capacitat enorme però ja tenen tan riquesa en el territori com el potencial de recursos humans que tenen. Són capaços de xecar-se de nou, igual que el Japó. El Japó, mira que va quedar mal més després de la segure gran remuntat i han estat capaços de xecar-se i ara avui dia és més la competència i com s'està refent de nou el Japó i com està també present amb les nostres vides, econòmicament, amb els productes. És el Japó també, ja no només és Alemanya, és la Xina, per suposat, i el Japó culturalment fins i tot, més que econòmicament. La Xina internament està molt ben estructurada però quan s'ha obert és quan s'ha demostrat com estava d'haver organitzada. La part, almenys, industrial i sobretot econòmica, evidentment, amb una cultura que no t'arregueu a veure que nosaltres potser denosteríem a nivell social, fins i tot, però en canvi la part econòmica és una organització absolutament perfecta. I molt disciplinada, sobretot. Això és molt important, però què passa? Països com a Espanya, aquesta disciplina no existeix, al contrari, sempre s'ha mogut per aquesta corrupció dels últims 40 anys, no aquests, sinó els 40 anys previs, i a la teva veient que això és una corrupció franquista, de connotacions franquistes. D'acord? Això es va aprendre a l'època del franquisme. Va més enllà que el projecte franquista. No, no, no, per refreixo que aquesta tipologia de corrupció que s'ha vist ara, aquests lligams, aquestes històries, això és de l'època franquista, el que passaven els ajuntaments franquistes, el que passaven les diputacions, això és una cosa d'aquell, a press d'aquell moment, aquests jocs que es movien de diners, aquests comisionatges, inters, aquest ojo que no et parlaré, sinó aquestes amenaces, però potser amb aquest cas econòmiques, vull dir, tot això, això és d'aquest moment, i això, seguim clar, no? Rosa, segueix, que t'hem tallat. Sí, sí, no, no, però està molt interessant aquestes reflexions que esteu fent, no? I jo deia també el del Japó, perquè la gent és molt disciplinada, i sobretot, perquè preveu el bé col·lectiu de la col·lectivitat, de la societat, molt pel davant, però moltíssim pel davant, que la persona que és individual, no sé que no el tenim aquí. Aquí no, aquí són molt individualistes, i molt jo, jo, jo, i el meu malic, i jo, i el meu malic, i l'omeu. Això és una de les coses que es fa, es visita a aquest creuament, a més amb aquelles barques antigues, que encara existeixen, al pas de barca de Mirabet, després es fa la visita al poble vell de Corbera, Corbera d'Ebre, que va quedar totalment destruït per l'aviació alemanya, i es veu encara tot les rutines, les restes del poble, de les cases, de l'església, de l'església Sempera, que és la estructura de l'església, però el sostre està sense cobrir, però ara li han posat un vidre, i llavors queda molt maco, després també van visitar el museu de la Batea de l'Ebre, que també és a Corbera, que es diu 115 dies, perquè són els 115 dies que va durar la batalla, la Batea de l'Ebre va començar el dia 25 de juliol del 38 el dia de Sant Jaume, perquè van tot superpensat i calculat, perquè era el dia que era el dia del patró d'Espanya, i ells sabien, els republicans sabien que els soldats nacionals, el van dur al contrari, estarien a la missada de celebració del patró, i llavors van aprofitar, van fer passar molta gent, molts soldats per l'Ebre, amb unes barquetes, totes les barquetes que hi hem pogut re, de la costa Brava, de la tota la costa de Catalunya, les tenien allà guardades a Mirabet, i llavors van aconseguir, ah, bueno, les tenien pel priorat, i després ja aquell dia ja les van portar cap allà, i tots els soldats passen, passen, passen, per això per intentar guanyar més terreny, avançar una miqueta més i resistir, i que el conflicte es fes internacional, doncs, això, no? Són 115 dies, ja et dic, de juliol del 38, fins al 14 de novembre, si no m'equivoco, també del 38, 115 dies justos, eh, de patiment. Després també es van fer la visita a les trinxeres de la Faterella, que són les trinxeres que les havien fet servir, tant de primera línia, com de reguarda, com de provisionament, no? I és molt interessant perquè ens van explicar aquí en uns camps de treball, a l'estiu, per exemple, jove, per adolescents, i llavors els idegeixen per això historiadors, i gent de la Universitat de, crec que era de Tarragona, de Rovira Virgíli, i van, per això, adolescents, i van allà, per descobrir on t'estan, averiguant t'estan aquestes trinxeres, i, bueno, això, no? És que va i tornar a refer-les, no?, perquè és això, és recordar la història, és conèixer la nostra història i també és un homenatge a tota aquella gent que va estar allà, que va patir tant, tant, a la vida, no?, i que molts de ells, les seves famílies mai més van saber res d'ells, no?, i després també van visitar el memorial de les compusines, que, a més, una zona també està feta així, com si fos també un... també com una mina de trinxera, una mica d'alta, i és bon, és com una fosa comú, on t'estan totes les restes que es van trobant, perquè fins i tot avui dia, quan es comencen a escavar aquestes trinxeres, imagineu-lo que troben allà, no? Des de, bueno, clar, ossos, calaveres, de tot, vull dir, les restes de la gent, perquè era molt fàcil, si volia ser a la batalla, és una empenta i ja ho haurà tingut, i després tapen exacte, o tapen amb terra, amb el que puguin, i ja està, no?, doncs el memorial aquest també és molt... molt interessant, és molt emotiu, perquè hi ha les plaques amb els noms de totes les persones, que sí que ja s'han identificat, i després n'hi ha d'altres, que les famílies, doncs, d'alguna manera o altra, han portat algun certificat, perquè la seva família sí que havia estat d'un cert altre batalló, no sé què, i que havia estat destinat allà, i com que mai més no l'han tornat a veure, encara que no s'hagin trobat les restes, t'imagines que... És un lloc, vull dir, per una miqueta, no és tan bé si vols sentir, no? Sí, sí, sí. A mi em va sorprendre molt, perquè, bueno, ja fa temps que havíem fet també aquesta visita guiada pel Lúria, el Junqueras pel historiador, a veure, és també una visió també molt... Puf, molt impressionant, però és que tota aquesta zona s'està revitalitzant molt, a nivell històric, veig que s'està treballant molt. Hi ha el que es diu el Espais de la Bateria de l'Ebre, i és una... És un consorci, que es diu el consorci memorial del Espais de la Bateria de l'Ebre, que està a Gandesa, i el que s'han fet és recuperar escenaris de pobles i llocs, concretes, que es poden visitar, una miqueta, per recordar en quines condicions estava. Per exemple, per veure com era la xarxa sanitària, això era la Bateria, com s'havien organitzat. A la Fateria també es veu que era un poble ocupat, al Pinell del Brai hi ha els efectes de la batalla, i a Vilalbal el Sar, que és Lusetsa, diuen ells. És a dir, que n'hi ha molts espais que es poden visitar, i de debò que val molt la pena. I a la Igreja de Sant Pere també hi ha com un tot, una BC Dari, amb poemes, i amb textos que han escrit, escriptors i tal. I també recomano... Jo el tinc aquí al llibre, que és de l'assumpte muntellà, aquesta historiadora que us dic jo, que és de... El programa que li ha fet el Josep Maria Vallerín, que va ser també un nano del Viveró, va ser també l'Ancrida, l'única cosa que va salvar, no va morir allà. I es diu al llibre, jo, 15 dies, a l'Ebre, el sacrifici de la lleve del Viveró. A veure si aconsegueixo llegir-lo, perquè em fa l'efecte que deixem. Sí, ens ho comentes, i una mica, a veure, què més podem treure, d'aquesta explicació que has fet amb Àcid, de la ruta de la Batalla de l'Ebre. Passem a la literatura, i primer comentarem un llibre que es diu Manjana Todavia, és un llibre, lògicament, escrit en castellà, que té un subtítol que hem dit que es deia 12 distopies per al segle XXI. Jo tinc una traducció de distopia, traducció, ovi, una explicació, que és una societat fictícia indeseable. Indeseable. M'acabo de dir a gent que està allà i he fet una castellana, però vull dir que és aquest element. Indeseable. El que deia abans el Jaume, una utopia seria un element, una il·lusió, de crear una societat per faccionar, o com vulguis dir-li, és l'inverse. És aquesta societat que ja s'ha creat amb aquest conte, el que passa anteriorment. Són el voltant de 10 contes de diferents escriptors, alguns d'ells consagrats, com, per exemple, la Rosa Montero, que és prou coneguda, però tenim altra gent que es mou dins d'aquesta tipologia de literatura, que és un tal Félix Palma, Félix J. Palma és un nano molt conegut, que ha fet una trilogia, que és el mapa del caos, hi ha tres llibres, que tracta d'aquestes societats, i molta gent que no coneixem, però, com Elia Barceló, Laura Vallejo, Juan Miguel Aguilera, Susana Vallejo, també, una ciutat de gent, Gallego, que, en aquest cas, mouen diferents històries. Evidentment no n'explicarem totes, ni molt menys, farem quatre comentaris. Laura Gallego fa una obra que es diu We Kids, nosaltres, els xicos, seria, és una forma... contrauda, no? Contreta, sí, exacte. Del que seria aquest... Compresa, també. Sí, bueno, exacte, compresa, no? Del concepte We Are Kids. Nosaltres somos niños, es diu We Kids, és una sensació de jo com el Wikileaks, que s'ajunten els conceptes amb anglès, doncs aquí es fa el mateix. Això és una història terrorífica. Terrorífica, vull dir, perquè, igual que tothom, avui en dia, amb això del Facebook, exposa la seva vida, ser adult, i no tan adult, vale? Doncs els nens els apunten amb una xarxa social d'aquestes característiques, i des del minut u, aquests nens són famosos. Són famosos a la xarxa. I això que comporta, comporta aquestes criatures amb el que van creixent, o es converteixen amb desgraciats, perquè no triomfen, es passen tota la vida davant d'aquesta pantalla, que és la pantalla d'ordinador, mirant a veure quin és més conegut i quin és menys conegut, però ja és culpa dels pares. És un futur que podria passar fins on podem arribar. I és molt perillós, perquè es produeix tota una mena de conflicte dins d'aquesta gent. Però quan arribes als 16 anys, t'expulsen d'aquesta xarxa perquè ja ets major d'edat. Llavors això provoca angoixa amb aquestes criatures. És un tema realment molt ben ajuntadet, molt ben embastat, i que realment val la pena, per exemple. Un altre que és molt genètic, un que es diu neteja de sang, es diu així, és de Juan Miguel Aguilera, i és el plantejament d'una societat occidental, passa valència, en concret, però en aquest cas, quan la gent ja no creu amb res més, torna a aparèixer, en aquest cas, el seu plantejament és que torna a aparèixer la religió islàmica. Tot es vincula a la religió islàmica. És curiós com ho fa, de quina manera ho porta, perquè en teoria la societat occidental agafi aquesta idea d'aquí 100 o 200 anys. No ho explicarem, perquè no es considera poc de reventar aquesta informació, però amb tot el que comporta, la dona, evidentment, queda denigrada, és a dir, sí, sí, sí, el concepte... Sí, sí, sí, no, no, clar, és que em refereixo que és el plantejament del que estem veient ara, vull dir, com a societat islàmica, aplicada amb aquest cas occident, imagineu-vos, que això comporta per les dones amb la seva evolució, no? I tant, és un retrocés enorme. Perquè costa aconseguir fer una passada. Per això és terrorífic, és una distupió, és un horror, quina societat és aquesta on t'anem a parar per mirar aquesta opció, no? Ja me'n dius, dius. No, que és el que parlaves tu, la culpa, ja tenim el culpable, la dona. Sí, no, no, això és el que he dit. Si vas a buscar alguna cosa, precisament, l'ésser més racional que hi havia, som l'ésser més racional. Però amb aquest conte, per exemple, es planteja que la societat sigui inculta. És inculta. Busca la incultura per aplicar la religió. Dominar més fàcilment a la gent. Exacte, un futur sense cultura, és aquesta la idea. I per últim, així per comentar... El totalitarisme sempre han buscat això. Exacte. Des que va aparèixer l'home a la fase de la Terra. És aquesta la idea, no? I llavors, l'última que és molt interessant, aquesta, que és Susana Vallejo, que es diu la peça, es diu Gràcia, gràcia, perquè ella es diu Gràcia, però passa sants, no va a regir en barris. Però imagineu-vos el barri de sants d'aquí 100 anys. Que es manté la sensació aquesta que té de poble, sants, però en canvi, un sants mig buit, perquè arriba un moment que la societat ella mateixa vol destruir... La societat es vol destruir ella mateixa. I quan neixen nens, el que fan és que els venen, i ara seré molt bèstia, com si fossin porquets, per fer... per menjar-s'ls. Per fer xurrissos. Sí, per fer, com es diu això, que es fa a Segovia. Cochinillo. Per fer això, és aquesta la intenció. Llavors, quan pareixen les dues... Vull dir, com es pareix, llavors diuen... Allà que s'han dit aquestes coses. Exacte, llavors hi ha intermediaris, que veuen això, a la gent que té diners, per menjar-se aquesta criatura. És molt fort. Per tant, què passa? No hi ha societat que evolucioni. Sí, sí, llavors, a mesura que van morint, no van creixent, perquè se'ls van entrepant, és mateixos, imagina't. No hi ha problema de superpoblació. Llavors això passa per exemple a Sants, i llavors a Sants, la senyora gran, que és l'àvia d'aquesta dona, recorda quan encara hi havia nens pels carrers, quan encara era societat era normal, imagineu-vos quina cosa més dramàtica, però superinteressant, és a dir, i en comptes que et deixen descol·locats. És una societat que es va envejint, no? Sí, que es deixarà. És curiós, vull dir. És antropòfaga. És una societat antropòfaga. La mitologia clàssica també passa, no? No passarà, això. És un primer recorrent. La mitologia clàssica, el Neptú, és menjar-se els propis fills. El deu del temps es menjar-se'ls. És molt recomanable. No, no, sí, sí, i després hi ha l'altra paral·lemsa. Tanta la mitologia grega com a la romana. Quedem així d'aquesta manera. Anem a parlar de reflexió sobre l'article aquest, de l'empresari sense cultura. Sí, és que gairebé ho hem dit tot ja, vull dir, en definitiva, és insistir una mica més sobre fets puntuals, que són fàcils d'interpretar. Aquest senyor, que és en Francesc Cabana, diu quina relació hi ha entre la gestió d'una empresa i la cultura, en principi cap. Desconec les escoles de negocis que recomanen els seus alumnes un interès per les activitats culturals. Personalment crec que el que diferencia un robot d'una persona és en bona part la cultura i que un empresari i que un empresari, una mestressa de casa, un agent de Mossos d'Esquadra, un metge o un guardia furrestal no faran bé la seva feina si no tenen cultura. Fic 7, no? Vull dir, és molt elemental, això, si voleu, oi? Però sí que és cert que tot el que hem parlat des de la mateixa Guerra Civil amb els vencedors que hi va bé i sí aprofundíssim una mica més al perquè aquests vencedors van ser vencedors, perquè xisteix en el nostre planeta Terra, aquesta vistopia, probablement de més de 4 que el que cal és que això no sigui realment profitós pels humans, perquè això ens transformaria en vessels que vés a saber què passaria. Aquest és el gran dilema que vivim, eh? Podríem fer una selecció de les persones que poden néixer, podríem arribar, en definitiva, a ser deus nosaltres mateixos, no? Perquè tampoc ha de ser tan difícil això. Esclar, llavors, llavors hi ha l'altre basant que diu no, diu això no, perquè això seria horrible, no? No hi hauria cap mena de possibilitat de sobreviure una realitat com aquesta. Jo penso que això és el que hem de saber pensar, que probablement és cert, això, però evidentment, com tu esmentaves i com hem esmentat al llarg d'una estona, precisament perquè no passi això, eh? Si el segon 15, que tenen la capacitat de governar-nos, doncs ens estan cumplint de tot això, que també és un desastre total, que també és una distòpia. O sigui, jo penso que aquí tenim un regatge cultural, també, eh? I que la cultura ha de ser molt interessant. Podria seguir llegint, però ja penso que ja és. Sí, no, no, ens ha quedat clau i tinc que refreixo que és evident, no? És el que buscàvem. Doncs, el que farem ara és reescolta dos minuts d'aquest tema dels boys tomen, que us deia, que és una cançó que no és gaire coneguda aquí, però, en canvi, va estar considerada la millor cançó americana, la millor balada dels anys 90, i bé, escoltarem una miqueta i començarem a parlar després de la fi, de l'Àfrica i de l'Àfrica. I in love and a pride. Why do you play with my heart? Why do you live my life? Say we've been left. Say never die. How could you love me if you'd never say goodbye? And I can't sleep at night without holding you tight. At least I'm not shy of just breaking down in front. We never said oh, I'd rather have some beating. Spinning around and around all the way down to the end of the road. Still I can't let you go. It's unnatural. You belong to me. I belong to you. Come to the end of the road. Still I can't let you go. It's unnatural. You belong to me. I belong to you. Girl, I know you really love me. You just don't realize you've never been there before. Em diria, amb els meus instrument són un grup de quatre cantants de color. Evidentment es nota amb la forma de cantant i amb les veus magnífiques que jo m'haig sembraven. Magníficament entre elles. Realment és una cançó preciosa. Al final del camí. És el que diem. Estimada que la música d'aquestes característiques no arribin aquí. És una llàstima. Intentarem que arribin d'un canal o un altre. És el que hi ha. Rosa, parlem de la fi és el meu principi. Bé, és una... Jo el que he vist és la pel·lícula, que va ser en 2010, però aquesta pel·lícula de feta està basada en una novel·la també. Una novel·la, que és un monima d'alficiano terzani. És un escriptor... De feta és periodista. Itàlia, que va estar durant 30 anys o més, va estar recorrent, totalment pràcticament, com a tot el continent asiàtica, va estar amb temes... Vivint als fets històrics, tan importants com la revolució cultural china, o l'agradet vietnam. Després també va estar a l'Imalaya, allà va estar amb els monjos tibetans, una miqueta ja buscant una mica més espiritual. Imagineu-vos després de tantes experiències, tan dures, de guerres, d'aquestes situacions tan extremes. Doncs sí. Sí que tenia la seva família aquí, a Europa tenia la seva dona, tenia dos fills, una noia... I de fet, ara tant de pel·lícules... És tal qual, tant el llibre com la pel·lícula és molt semblant. Potser de les poques adaptacions de cinematogràfiques, que visqués molt fidel, el que és la novel·la. Arranca quan ja és gran, i està vivint amb una casseta que té així un local ideal, amb muntanyes de... No sé si és d'Itàlia, d'alçal, suixí... A veure, idílic, per dir-hi, unes vistes de les muntanyes precioses, que dius, mira, és una miqueta, ja la reconcilia. Ja amb l'eternitat, amb el món, amb la vida. I ell està ja malalt, està gran, però sobretot és que està malalt. I llavors, aquí del seu fill... Ara és que està dubtant, el seu fill, que també és periodista, casualment també, ha seguit les seves frases. I una miqueta, per parlar amb ell, per tenir aquesta conversa de pare fill, perquè potser, quan el nen era petit, ell no ha disfrutat del seu pare, i no li ha pogut passar tampoc experiències, sentiments, els valors de la vida, de la vida en sí, perquè és molt humanista, tant la novel·la com la pel·lícula. I, bueno, bàsicament és això. La relació, una miqueta, no és la l'herència que li vol deixar el fill, sinó, tenia aquesta conversa, tenir la ocasió de poder parlar amb el seu fill, d'aquestes experiències, d'aquest sentit de la vida, i el per què ha viscut ell, d'aquesta manera? Ell venia d'una família molt humil, però va aconseguir estudiar a la universitat i deia també que estava treballant, i després, clar, tenia aquesta frescó, a l'hora d'anar i de fer reportatges i aquest sentiment de justícia, també, dels llocs on ell anava. I el fill, és una altra generació de periodistes, ja veus que és un periodisme més reposat, per clar, de fet, és el fill que li està fent la entrevista en el pare, no sé si després amb la intenció que igual ho publicarà o farà alguna cosa, tu imagines una cosa posteriori, però això no és el fill com, des d'aquest punt de vista, ja us dic, d'un periodisme més per això d'entrevista, de personatge i tal, com entrevista a la figura del seu pare, però que ve a ser això, ve a ser el periodista, vetarà el periodista de sempre, una miqueta com el Michael Cain en aquella... us recordo d'aquella pel·lícula. És que ara m'està venint de cop, l'idea d'aquell és Indochina, em penso que és, Indochina, ell és un periodista, i és just quan comença tota la esclata la guerra de Vietnam, i ja estan allà, els francesos eren els primers que havien invirt Vietnam, que l'havien col·lulitzat, i després venien els norteamericans que també volien aprofitar-se, i el personatge de periodista de Michael Cain, venia a ser una miqueta això, dius que risca fins i tot la seva vida pel bé de l'autícia, del periodisme d'informar en el món, el món occidental de què està passant allà. Hi ha una altra, que són escrits al silenci, recordeu aquesta pel·lícula, també que juga la vida, aquests dos periodistes, per intentar informar el món del que està passant, però és aquest, també, el Vietnam, és un tema recorrent. Sí, clar. Han passat tantíssimes coses allà, que han donat peu a fer molta literatura, i moltes activitats. Molt bé. Doncs, bàsicament, és això. També, el que queda una mica fluixet, però això passa tant en el número com a la pel·lícula, és el paper de la mare, el personatge de la mare, l'esposa, que pràcticament és la persona que l'acompanya, perquè l'estima moltíssim, l'ha acompanyat al llac de tota la seva vida, ha estat fidel, i sempre d'un bon moment aguantant allà, amb molta calma i amb molta, no sé, el fet que molta paciència, el fet que el marit, bueno, continua a mi marxi, i que no marxa per dos dies, que marxa mesos i mesos, i que no marxa tampoc aquí a fer de comercial. No, no, és que marxa la guerra, la feixada de guerra. Jo la novel·la m'agrada molt, i la pel·lícula també d'unida està forçada. Fantàstic. Molt bé. Una recomanació, exactament. L'actor és el Bruno Gantis, molt bé, molt bé. Doncs ara passem a una... També una pel·lícula del 2010, curiosament, però en aquest cas el que hem fet ha sigut una miqueta l'han estrenat ara, justament coincidant amb l'amor de Philip Seymour Hoffman, que és a aquesta pel·lícula una cita per l'estiu, que el Jaume i jo hem pogut veure, com a tal, amb el qual el Philip Seymour Hoffman és el protagonista. Nògicament, al costat d'una senyora, d'una noia que es diu Amy Ryan, que és increïble, i també de dos secundaris, que són l'Hispans, el John Ortiz i l'Elisabeth Rodríguez, que són les que li fan la part. Bé, jo és que la pel·lícula em va semblar, és el que diem, llàstima, que aquests grans actors, que més que es llensen a fer la direcció, que és la primera pel·lícula que va fer, la única que va fer, doncs se li veia que tenia un futur com a director, que dius, és que tenia també la capacitat de dirigir. I, bueno, és la pel·lícula que em diu el Jaume Amable, fins a un límit, perquè és que tant el Philip Seymour Hoffman, que està grans fins a la immensitat, perquè és un gras onet, però en aquest cas hi ha una deixadesa física que podria venir donada. Bé, pel paper de la pel·lícula, bé a lo millor per la seva pròpia condició. Em refereixo perquè estava patint una situació, crec que molt complexa, perquè és una pel·lícula de pressió greu. Perquè, curiosament, la pel·lícula és l'home més buscador, que és l'última que hi va fer el paper principal. He pogut... Vaig veure el trailer i vaig veure que també seguia a ser una persona molt més grasa del que habitualment era a les pel·lícules que va fer als anys 90, com Bouguinay, etcètera. Què traiem? Un personatge és que, jo a vegades, deia, desperta, i llavors, aquest nano, que té les seves coses, i les seves fòbies, per exemple, l'aigua, i allò que l'ensenya anar a dar, perquè té por que... conèixer una noia que també té moltes... No ho sé, és que és complicat, no? Com ho podríem dir? Té moltes utopies. Ah, aquí sí, són utopies. Però s'han trobat com dos bastions dins del mar, dius a veure cada vegada com les seves coses, les seves prioritats, els seus problemes, no personals, i s'estimen, i hi ha un vincle, però falten, i llavors estan a l'hivern, i llavors es demanen com una cita per l'estiu, no? Encara que mentre estan aquesta relació evolucionant, mentre l'altra parella s'està destruint realment, perquè arribant al límits té una miqueta espectaculars, i els altres s'ho miren, no des de la barrera, com molt, no sé, Jaume, et toca't sembla. Jo tinc una sensació que la pel·lícula... Recordeu aquella pel·lícula de... Marti. Sí, bé, que ella seria un referent. Seria un referent. Estem parlant de persones que no són agraciades. Exacte. Que tenen unes mancances per ser atractives gairebé a ningú. Sí. Llavors, aquestes persones, allò que... un altrotòpic d'aquells, les persones, quan es troben, diuen, home, mira, ves per on. Potser sí que podem... Trobar un igual. Exacte, no a la mitjana. Ja es troben, eh. Fa molta gràcia com intenten. Clar, perquè no saben. La pràctica no ho entenen. És boníssim. No tenen la pràctica. Estimo la nula de l'altre. I la biologia no ajuda. De moment encara no. Quan arriba la biologia... Allò és boníssim. Ella li diu, ella ja es llença. Perquè pobra no fa res, en particular, i li diu, vinga, poseix-me, però li diu d'una manera... Posse-me, i l'altre està així, i llavors diu, i com és una mica grandot i patós, l'agafa, l'emputxa contra el llit, cauen a sobre, i li diu, t'hi he fet mal. La senada de passió, no? Vinga, va, no? T'hi he fet mal, dius, no diguis això, tira endavant que no li has fet mal, segur, que s'ho està passant teta, que ja comença... Ja era hora, caram! És boníssim, ai, pobres meus. Però, de bo, encantadors... A mi la pel·lícula em va agradar moltíssim. No és una gran pel·lícula, però és una pel·lícula que dius, home, que bé s'aguanta, que bé, aquest cinema, no? Aquí estaríem... De recordes d'una pel·lícula que va fer el Jeremy Irons? Sobre una parella de Roman Polanski, que no me'n recordo com s'ha deia, erides, potser, eh? Sí, sí, sí, sí. El Rimal, Rimal. Exacte, una parella que s'acaben de casar. La Joliet Vinoix. Ai, això sí que no me'n recordava. Jo fa poc l'he vist a aquesta pel·lícula, he recuperat. Llavors és la mateixa història, de fet. El matrimoni, que ja té una dinàmica, s'està auto-destruint, no avancen, i en canvi, els que els hi falten un empenta, doncs aquests sols que cada vegada van... Però aquí hi ha una química... Com aquell catedrani, sí, sí, i no arriba. Però aquí hi ha una química immediata. Aquí hi ha una química immediata. És allò de... veure el Jeremy Irons a la Joliet Vinoix, i és... pam! A partir d'aquí, tira cap endavant el que faci falta, no? És veritat. No n'importa res gaire bé, acceptar guardar les formes amb la família, però... Sí, aquesta part més distòpica, i en canvi, aquesta seria més utòpica, no? Exacte. Vull dir que, en fet, està dient que aquell que ja té totes les experiències, ja va acabant. I el que no n'ha tingut ni una, encara l'ha començat, clar, i llavors, bàsicament, per arribar a l'altra, guau, quin camí que no li queda, de debò. És que això també és interessant, però vull dir. Sí, sinó perquè aquesta que diu està molt bé. Bueno, doncs ja està, una miqueta, ho hem comentat, i ara Jaume, com ho faràs, això? El tràfic i un cavall negre. El tràfic i un poc de llanera no li queda gaire, oi? Tenim 10 minuts, deixem dos per parlar de supernova i carregar-me-la, i no, tens 10 minuts per parlar de la situació d'aquí. No, tampoc, cal tant. A veure, jo vaig veure la pel·lícula Tràfic per començar, i després també l'altra, aquesta de... El cavall. Ah, no, el robocop. Ja el robocop, exacte. Que segons qui podria admetre, o fins i tot, promocionar, que són dos clàssics, ja, del cinema. Perquè, veritablement, en el moment que van estar a la NASA, tot i que això, el clàssic, hi ha qui diu que ve després, és molt relatiu, això, no? És precisament d'això, i parlar, no? Llavors jo les he revisat aquestes dues pel·lícules, actualment, i la veritat és que el clàssic no em sembla que poca cosa. El tràfic la vaig trobar. No, però el robocop ja es pot considerar un clàssic de les 80. Sí. Tu tothom dius robocop i sap quina pel·lícula és. Jo diré que un clàssic queda quan ja saps quina referència tens. Tu tothom sap que és robocop. Tu posa aquesta pel·lícula que acabem de parlar, li poses aquesta, la història de mort. Ja, no, però és el que diem, no? Ja comencem, el tema del cinema clàssic i el clàssic. Per mi, ja és diferent, no? Per mi, una pel·lícula de cinema clàssic és molt bona, però hi ha clàssics dits al cinema clàssic. Hi ha clàssics dits al cinema actual dels anys 80, 90, que no és cinema clàssic, això. És una mica conceptes, per mi és una opinió meva, això. Digue, parlo això, perquè jo la vaig trobar i la vaig trobar així, com dient un clàssic, però que jo la situaria no en els anys que va ser feta, tot i que no em tinc tanta memòria, com per recordar l'efecte que em van produir en el moment que es van fer aquestes pel·lícules. Sí que tràfic, recordo, que em va impactar. Tràfic va impactar, encara jo, no donar-li aquest etiqueta, no? No, perquè té tot un component moralista. Tot el paperàs que fa el senyor Michael Douglas, allò és de moral pura i tal. I és clar, si el poses al costat de Germans Cohen amb aquella història que també és de fronteres i de tràfic de drogues i de tràfic de drogues, allò sí que funciona. Allò sí que és un clàssic. Però en canvi, és una de les millors pel·lícules de l'Estiven Soderberg. Sí, crec que sí. Jo en que tràfic és de lo millor que ha fet. Camí, això em grinyo, a la mi tràfic no em va agradar gaire. Ho sento. Però li posen cinc estets o te reu. La Nova Copa em va passar aproximadament al mateix, de tota manera reconec que... ja ha passat el temps. Dic això perquè una de les pel·lícules que també he revisat aquesta setmana és una pel·lícula que porta per títol Alfa. I que està fet aquí, a casa nostra. I que la veritat és que és un rotllo patatero quan interpretar-la fàcilment. No hi ha manera de diferenciar un actor de l'altre, que són tres, no? Però el que sí que és cert és que té un component estètic molt interessant. Rodó diria jo. O sigui, d'una coherència extraordinària. Pel·lícula catalana. Sí. No tenia referència. Jo tampoc ho he buscat. És que em va agafar. Em va agafar una mica el que m'ha passat en algun cinema d'aquesta variant que no és nord-americana. Per exemple, nord-coreà o sud-coreà. Dius cram. John Hough. Sí. Em vaig veure una fagaila. Quina cosa més densa i més ben parida. És que està molt bé fet. I aquesta em va passar igual. Què vull explicar amb això? Què vull valorar? En definitiva, hi ha persones que surten d'un escola molt ben formats. I són capaços de fer una pel·lícula rodona estèticament i tal. Una altra cosa és el contingut. I aquest contingut, com l'expliquen. Aquí és on la cosa ja canvia. Llavors, jo penso que és interessant. Per això he agafat aquestes dues. Perquè sí. Una altra cosa és el caballero negro. Jo penso que és molt diferent. Això està ben parit, això. Això està molt ben fet. Sobretot fins al punt que no deixa de ser-ho per mi. O sigui, què és el que està ben parit, segons el meu criteri? Doncs que ens pinta un món tal i com és. Exagerat, evidentment. Per això, la ficció ja ho admit. Però potser no tan exagerat com els Batman primers. Que jo era uns Batman coloristes, futuristes, que deies, i en canvi, aquest és com un món avançat, però més creïble. Sí senyor. Però arriba a un punt que tot això ho fa pols. Hi ha tot el que t'explica. Des d'aquell punt en davant, que si l'has vista és quan apareix aquell cap de policia que representa que havia desaparegut, a partir d'aquell moment trobo que tot allò se'n va avorris. Ja no segueix, ja no entra en el camp del que és la ficció i l'exageració. I en definitiva, la comprensió per part de l'espectador de allò que ens toca viure. Llavors ja és un conflet, blip, blip, blip, blas. No s'agafa per enlloc. No, perquè trobo que ja va. És que jo, aquest univís, el Batman es veguin, però aquesta segona part, que és una segona para, em sembla, no em vull equivocar. Doncs mira-la i a veure què et sembla. Perquè jo vaig rebre aquesta impressió, precisament, no favorable a valorar-la positivament. A partir d'aquell moment, si allò tenia segons el meu criteri, 7 o 8 punts, baixa fins a 4, perquè crec que una pel·lícula ha de ser unitat. Jo soc molt fan del Batman, de les primeres, el Tim Robbins, del Tim Barton, del Barbettes Roderams, en què eren aquelles dues o tres primeres que feia de joc. Jo soc molt fan, perquè era molt pop. Era molt pop, vull dir, artísticament parlant, molt colorides i tal. I m'ensenya gràcies, aquelles pel·lícules. No, això és molt fosc. Han fet un Batman fosc, però més creïble, també. Jo era massa també... Jo era massa còmic. I això és, potser, més humà. Per tant, és aquesta tendència que hi ha ara d'humanitzar aquests herois, que són totalment ficció. Jo crec que a vegades ha de seguir la línia del que és un còmic, que és un personatge fictís, però es vol humanitzar, bé, perfecte. També es humanitzaven els deus. També l'època de Grècia, Gasodella, amb Novidi. Novidi, es humanitzaven els deus. Per tant, és el que hi ha. Bé, ens queden 3, 4 minutets i, bé, tinc dos per carrer. Oh! Destroyers! Això és una pel·lícula nostàlgica. Nostàlgica dins del que seria el cinema dolent, que ja saps el que vas a veure, no? Perquè és el que diem. La sort que ens equivoquem és una vegada. Però, bueno, ja portem anys a les esquenes amb això del cinema. I... No, perquè ets sorprèn. Exacte, llavors, a partir d'aquí, tenim crem... bastant vist el nostre punt de mira, no? Hem vist pel·lícules des del 1900 fins a actualitat, i amb això no ens espanten i pel·lícules amb blanqui negre, ni de pont, ni de riure, ni de dibuix animats, ni del que sigui. Això tenim controladíssim, no? De tant en tant, veure una pel·lícula que s'esolenta val la pena. Nostàlgia, perquè jo durant molts anys vaig ser lector del fotògrames. La meitat dels seguidors del cinema, fotògrames... No, no. Segueixo sent-ho. Abans era absolutament comunament a la psicòsia, els anys 90, que jo em llegia de la baix, el fotògrames, i m'amoritzava gairebé totes les pel·lícules sortien del mercat. I recordo que va haver una pel·lícula que em va marcar que era una pel·lícula espanyola, que va ser total Juan Minyón, que fa aquesta pel·lícula i mai més. Ha fet cap pel·lícula. Això no he pogut mirar. Però que es deia Supernova. I em va xocar per què deien... Hi havia una secció que era com el més mac, el millor, i el pitjor. Llavors era el pitjor. Supernova. Una pel·lícula que ha durat una setmana, amb aquella època, els anys 90, és una pel·lícula del 1993, això era un pecan mortal. Una setmana anaven a veure 12 persones. Jo això ho tinc que veureu. Però, clar, han passat els anys, els anys, i, clar, allò que dius, no gastaré diners per veure això. Segur, quan parlo del cinema, en aquella època, i en aquella època tampoc estava tant d'això als cds, hi havia 10 vídeos, però no, era diferent, no? I llavors, amb el temps, en les tecnologies, he pogut recuperar aquesta pel·lícula i dic, vaig a veure-la, coincidant el que veia, mare, la Déu senyor, és que no m'extrena. Et vas empanar a dir. Va fer protagonista Marta Sánchez, i anem malament. L'heu fet a la cantant, de Ole Ole, aquesta dona, i tal, no? Clar, als anys 90, i llavors amb el Gorruchaga, que ha atacat aquest home com a actor també, i per allà, sortirà la xoslant prea, bé, una mica, doncs, la Neus Asens, i bé, parla de la... Parlo de fa 20 anys enrere, vull dir, que estaven tots i tots més jovenets, i tal. Què passa? És una pel·lícula absurda, absolutament. No s'agafa per enlloc, és una mena de metàfora del Frankenstein, una de la nòvia de Frankenstein, una cantant molt famosa, una mena de madrid futurista terrorífic, tot ple de paper de plata, i d'escola de terrorífic, per intentar donar-li aquesta sensació, i bé, i és una pel·lícula inconexa, absurda, que no té una lògica, és una pel·lícula que vino Diego, no la pots agafar per cap sector. No puc explicar això, no és que no puc explicar per no reventar la pel·lícula. La mà i et punxes, i ja està. A més, sense cap tipus de gràcia, sinó terrorífics, un desastre absolut, i és aquesta història, simplement, és com una de pel·lícula cura en una comèdia futurista absurda, mig ciència ficció, mig idiota, no es pot dir una altra cosa, perquè ja és això, però és el que hi ha. Per tant, si anem a Dolent, hem de comentar-lo, per tant, aquesta pel·lícula, si la voleu veure en plan friki, en plan pel·lícula de culta dolenta, doncs perfecte. És el que hi ha. És el que hem vist. Ens queda un minut i mig, si vols dir alguna cosa, que pegueu un paper a la mà, digue-la, tens 30 segons. És que estava pensant en una pel·lícula que també vaig veure ahir, que em va agradar la força. Doncs tens 20 segons. Em perdria el títol. No, és que no recordo el títol, veus? Això és el que ens sembla que és greu. Són dos amics, un té una problemàtica mental, ha tingut un accident enorme a la vida, es troben al cap de molts anys, i llavors, que el vol ajudar, que té la vida situada, casat, amb els seus fills i tal, el vol ajudar i les dificultats que té per ajudar amb una persona que és tanca, dins d'ella mateixa. La veritat és que m'interessa. Hem de buscar el títol i durar la setmana que ve, que hem deixat en audiència com dient, oh, hi ha quins títols aquests. Ja ve, perquè si s'enganxen, i els ous que ve ens escolten, i volen saber el títol. Doncs ens escoltem una setmana que ve, d'acord? Adéu, si ja ho ve. Bona nit, us parlem Pere Sanz i Dida Calcantara. El coordinador d'initiativa Joan Herrera confia que la reunió del pacte pel dret a decidir de demà serveixi per demostrar la voluntat de mobilització i de participar en la consulta de diumenge. Herrera també considera que el 9N ha de servir per expressar el rebutge l'actuació del govern del Partit Popular en tot el procés. Gràcies.