Babilònia del 13/11/2014

Queda un minutet. Alguna cosa que se t'hagi quedat al tindré. Algun discurs que tinguis pendent de... Catalans i catalans. No, prou, prou. Xavi Rodan, moltes gràcies per tornar a ser aquí un cop més. Gràcies per convidar-me. Jordi Domena, gràcies per aplicar aquell punt surrealista al programa. Suprealista? Total. Supreal. Supreal. En P, supreal. Sí, clar. Com ho diries, tu, perdona? Suprealista, però bueno... No, però s'ha de dir... És la més muda, no? Clar. Llavors jo diria supreal, m'agrada més. M'agrada més la gent que diu, això és supreal. Com a pitjor això que aquella, supri el tornament. Exacte. Va, cada cama de cul. I Carlos, jo com ell, sóc jo, i no... Dona-les gràcies a tu mateix. No, millor que no. Ens veiem... Al contrari, demano disculpes. Ens veiem dijous vinent, de 8 a 9, ja sabeu on som, a la 98.ufm, ens esperem el telèfon, 93.303, si no truqueu. Adéu, adéu. Doncs un dijous més, en aquest cas, coincidint amb el dijous 13, que no vol dir que tinguem mala sort, eh? És els divendres, eh? Vendres, fles, ho dimarts. Vendres a la tradició en groc d'acció. I a la mitterranya és dimarts. Però el dijous, no, avui no tindrem mala sòrica, no? Perquè és que diem, no, estem molt bé, tots. Estem amb la Rosa, què tal? Hola, molt bé, bona tarda. Diu-ne, ja per ahir te caigui res, però sobre tenim el jardí, què? Exacte. Aquesta persona que parla és el Jaume. Què tal? Què tal? A més a la producció. Sí, sí, sí. Aquí és que la gent no ho sap. Ho deus saber, però abans de començar el programa ja portem una bona xerrera aquí nosaltres, eh? Ja l'escalfa a motors. A motors, per si no, eh? Estem enviatats. Molt bé. I el que us parla, doncs, el Jesco Ramos, que és aquest senyor que està darrere de la paixera, que ningú l'estima entre aquests aparells, eh? Els aparells. Soc el Calimero, soc el Calimero. Els aparells s'estimen, per això. Sí, no, no, i a més, quan és a l'estiu, aquí fa calor, eh? Sí. Hi anem sortint, però vull dir, quan això s'ambienta, clar, clar. Però com que ho fem amb tant de carinyo. Exacte, no, no hi ha cap problema. És un patiment, eh? No ho dinam en castellà, aquella cosa que es diu de... No, no, no. D'allà ens hi és, però contento, eh? Bueno, ja sé, ja s'ho imagina. Molt bé, doncs avui tenim, com sempre, de nostres apartats a la Vilònia. Comencem parlant d'art, no? I la Rosa es parlarà de la visita a l'Hospital de Sant Pau, al recent estrenat hospital de Sant Pau, que es paga, que jo sempre crítico a aquestes coses, però bé. Que desco que... que de greu per tu. I el som es parlarà d'una exposició vinculada amb la literatura, no? Que es diu al canal... De la infanta. De la infanta, exacte. És que la literatura, la pràctica, ja ho veuràs. Ah, molt bé, serà molt interessant, seguríssim. A literatura parlarem d'un conte, un conte coreà, que això no es dona cada dia, que es diu la gallina que somiava amb volar. Ah, sí, sí. I de nou el Jaume ens parlarà d'un recull d'articles molt interessants, vinculats amb el muntament de la literatura. I altres temes que, com sempre, el Jaume, amb la seva tasca de maroteca, que sempre agafa els seus batalls... Si t'he portat aquí un article de les seves articles, és molt interessant. És magnífic, aquesta estúdica fada dels diaris, i això val la pena, no? Comentar-ho, cinema, doncs tenim novetats, bàsicament, de les 2014, a estrenes, i al Gatres, que són de l'any, no? L'Isla Mínima, caminant d'entre les tumbes, Omar, French Women, i com és amb francès? Rosa? Vale. El que sap francès ja, oi? La Rosa domina molt, jo soc un desastre amb el francès. I jo sé jo amb el meu anglès, i al final acabarem parlant de Kings of Summer, que es noti al domini de l'anglès i el francès. Benigut. Com es deia. Que volia quedar... Tu, en castellà, en castellà. Exacte, amb rus, amb rus. I tindrem com a convidada de fons, amb aquestes musies que posem a Luz Casal, que avui compleix 56 anyets, de res, i també escoltarem un tema dedicat també a un dels grans compositors... Bueno, sí, anava a dir anglès, però és americà, crec que va fer molta vida a Londres, Neil Young, que compleix 68 anys, amb un tema que es diu Heart of Gold, de la música Folk, de l'any 72, que escoltarem quan arribem a l'equador del programa. Doncs comença la Rosa parlant de la visita a l'Hospital de Sant Pau. Molt bé, el recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau, que, de fet, és l'hospital restaurat. Reformat. Restaurat, perquè el que han fet és treure tots els elements que tenien afegits de quan era una clínica, era un hospital. Li s'ha recuperat el que era l'origen, però jo no sé com estàvem. És una visita que he pogut fer aquest estiu, i com que tu comentaves el tema del preu, sí que és veritat que és veritat. Però, al real estiu, jo aprofito per recordar que es farà promoció de la ruta modernista, l'Ajuntament de Barcelona, i llavors pots visitar tots aquests monuments o espais modernistes a mitat de preu. Ah, perfecte. Ah, llavors val la pena. A totes meves, també és qüestió de mirar quan fan la jornada de portes obertes. Si t'ho expliquen, hi ha un guia i tal, em sembla magnífic, això no criticaré mai. Sí, amb guia, amb guia. Jo recordo que quan vaig anar, que era un moment de portes obertes, prèviament, al començament del cobrament, és que sense guia... Demanaven 10 euros o 8 euros sense guia. Per això que era car, em sembla excessiu, que dius que és clar, que problema, no? Però com a mínim, que t'ho expliquin, no? La gent que li falta la base, és maco, visualment és molt espectacular, però va bé que et vagin dient cosetes. Sempre guanya moltíssim més de tot. Doncs mira, han estat quatre anys d'obres, per revitar-lo, per recuperar-lo, i a partir de febrer d'aquest any del 2014, és quan s'ha tornat a obrir el públic ja, en plan de turistes, turistes, turistes, turistes culturals. És un... De ver, és una de les obres capdals del modernisme. El va dissenyar i el va construir el Gisdomènec i Montaner. Ja vam estar parlant també l'altra setmana, de la visita que van fer nosaltres, que és també a l'Hospital Peramata, el psiquiatric de Reus, que també era dissenyat per ell. També ell va dissenyar també les tres obres capdals del Gisdomènec i Montaner, és aquest arquitecte. Que són clar, quan veus les tres obres, veus que realment sí que tenen molts punts en comú, i molts elements constructius i decoratius, que són una miqueta recurrents, no? I és bo que vagis a veure les tres. Sí, perquè a mi som maquís. Jo no sé, jo ho trobo i em penso que tot se'n pagava moltíssim. És molt maco de veure, perquè a més és que... És un concepte diferent d'hospital. Era una ciutat dins de la ciutat, una ciutat hospitalària... La ciutat de Barcelona. Era l'idea aquesta, que el hospital ha de ser un lloc on realment la gent es cuida, es guareixi, i es recuperi i és possible. I llavors, per això, ell va pensar que necessitaven espais. Això va pensar, mira, fent pavellons individuals, que a les hores ja es feia pels especialitats, no? O fins i tot... Bueno, llavors encara estaven separats, no? Les dones amb una banda, els homes amb l'altra... Les dones a l'esquerra, els homes a la dreta, em sembla. Sí, sí, sí, sí. I és superinteressant. De fet, ha estat declarat per la UNESCO patrimoni mundial, a l'any 97, del 1997, i ha estat declarat fins i tot... S'ho mereix. És un valor arquitectònic impressionant. Impressionant, impressionant. Bueno, val la pena tot. Mira la construcció que m'ho fa... El que sí que és interessant és que un dels patrocinadors del que quan va ser a l'hospital... De fet, a l'origen de l'hospital en sí, no? Era l'hospital de Sant Acre i Sant Pau, que va començar el 1401... No aquest, sinó quan realment va començar. El carrer hospital. Per això és així. Exacte, aquí va estar l'origen de l'hospital. I ja és molt interessant, també, perquè només entrar, mentre t'esperes que et vingui a buscar el guia, hi ha un audiovisual que es va patint. Ah, i t'ho expliquen tot. I t'explica, llavors, l'origen de la institució, de l'hospital de Sant Acre i Sant Acre. I permet, en un comentari, tot els museis que corren al voltant de tot l'edifici és l'història de l'hospital de Sant Acre, des del 1400 fins... O no, abans, des dels primers hospitals que van haver a Barcelona, fins a l'hospital de Sant Pau. És molt curiós, perquè vas veient una miqueta el que va fer tal rei, que va... presentar aquest hospital... És molt interessant. És el seu, el que era abans, l'antic hospital de Sant Pau, és un diàleg seu de la biblioteca de Catalunya. Exacte, exacte, sí senyora. La llei és preciosa. I que ara, a més a més, a la part del carrer hospital, també no és la biblioteca, és una mica... pel jardí, i sí, també, el que és el teatre de la biblioteca. Exacte. Està fent obres de teatre també, una companyia que es diu, ara no me'n recordaré, però que estan fent obres molt bones. Allà està l'escola de la Massana. Sí, també, exacte, és aquell espai. Exacte, i la capella també, que és un gran obert fa poc. És còtic, que també són norocòtics. Sí, sí, sí. I ja han obert la capella, no fa gaire, que està al costat mateix, que és carrer hospital, i ara es fan exposicions d'art, allà, i de fotografia, i tenen a pots veure, una miqueta retocada, però també val la pena, no? Perquè és una cosa que fins ara estava tancada al públic. Sí, sí, sí. És molt interessant. El que veiem, per exemple, és que la Vinc ja va ser quan es va fer l'inici de la construcció del nou hospital, d'aquest que ara coneixem. Aquest és el que ara es pot visitar en plan, perquè és turisme, després hi ha l'hospital actual, no? Però el que és el modernista, es va construir, gràcies al lligat del banquet, Pau Gil. Sí senyora. I ara ens veus que per tot arreu hi ha les inicials. Què dius? I això què deu ser, què deu ser? Casualment... Però bé, com que és deia Pau, suposo que li va fer molta il·lusió. Deixem-ho. Dos patrocinats, també la construcció d'aquest hospital, no? I per tot arreu surt això, i també la creu, també. La creu? No és tan subint com a la Vió, en Gaudí, que en Toni Gaudí. Sí que es sabeu que era molt més religiós, hi ha un sentit molt espiritual també, de les construcions que ell feia. Aquí no, el Justament aquí muntanés, és un home no és tan creient. No ho està, no ho està. I això, perquè és la cultura de l'època, està molt imput a la societat. Es diu que aquesta creu és la creu de Sant Jordi. La creu, sí que és la creu més... És aquesta combinació, que no és la creu... Ni la llatina, ni la... Exacte, té un punt religiós, però també té un punt humanatjant a la ciutat de Barcelona, i a Catalunya. Sí, fins i tot és curiosament relació amb això. Perquè veieu que els pavillons estan... A veure, no és que estigui simètric, però sí, a banda dret, a banda esquerra, veus com van anar, es van construint pavallons. I ara, deixant un espai central, com una mena de rambla, un espai, així per passejar, perquè puguem moure't bé, que passi bé l'aire, que estigui... La ventilació és molt important. Al sol, al sud, que hi hagi aire sa, que això de lliure es va a l'altre cooperat. No és la part central, de tot aquest espai del Recinta, hi ha un edifici també, que era la sala de cirurgia... Exacte, sí, sí que ho és, sí que ho és. Doncs casualment, molt curiosament, l'església... Si mires des de l'entrada, ens ho van explicar. Diuen, mira, no sé si era coincidència, o va ser molt sa casualitat, però clar, l'ordre li va dir, home, que hi hagi una església, però ell, doncs mira, va col·locar. A davant, aquest pavalló, crem una mica reivindical, que és la ciència, no? Aquí és la ciència, el que realment està... El que pot. Sí, sí, sí. Un guarín, amb els malars. És molt recomanable, a més de més, que és estranyable, perquè... El guia pregunta, no sé, vostès havien alguna vegada visitat a l'hospital, no sé, havien tingut algun contacte, no? I sempre hi ha qui t'explica, bueno, però ja havien vingut a visitar, no sé, aquí, o algun malalt, algun familiar, no? I per mi, mira, era molt curiós, perquè jo sí que havia anat com a pacient. Hi havia anat molts anys, com a pacient, sí, per l'asma. Hi havia anat ràstic superbé, va curar molt bé, i havia anat com a pacient externa, no? I me'n recordo que era una xulada. No tens ganes d'anar a l'hospital, no? Però era anar a visites externes, i la veritat és que era una xulada, poder anar a aquest hospital, eh? Se t'oblidava que estaves trobant malament. M'ha caigut bé, una mica mal, el va bé, per... Sí, dius, mira, és que s'ha de dir la mà que era per positiu de la vida. Exacte. Doncs era una sort, poder anar allà, no? I sobretot, si era això, per visites externes. El que diem abans que vam fer la sortida de Reus, a l'Institut Peramata va ser a Previ, el que seria l'Hospital de Sant Pau. Sí, una miqueta com el... Va ser el banc de proves. Exacte. El banc de proves, diguem, per després ampliar, perquè susfixeu els interiors que hi ha dins de l'Institut Peramata, que és preciós, que és el mateix que trobem a l'Hospital de Sant Pau, però molt més encara... Magnificat, no? Hi ha coses semblantes, amb les decoracions, eh? Aquelles balustrades que vam veure en forma de vidre, no? Sí, amb la ceràmica, així, tenia un vidre. Exacte, i això ho trobem allà. Això va ser com un banc de proves, clar, en el límit de la espectacular. Sí, amb els aix, també, i les figures decoratives de vegetals, amb motius vegetals, de fruits... És magnífic, això. Molt bé, és una passada d'altre. S'ha d'anar a veure... Bona posa de reunió. De reunió, doncs. Després, clar, hi havia moltes utilitats, hi havia moltes utilitats de diferents estàncies, no? Clar, a l'edifici que estava a l'esquerra, era l'antiga biblioteca canvó, i ja estava tancada, i llavors ara l'han obert, i és un plaer veure aquelles sales que hi ha a l'avant d'esquerra, quan entres a l'avant d'esquerra, i jo és preciós, i jo no es veia abans. Clar, ara ja dic que allà estan, està totalment nuda d'objectes d'hospital, o sigui, de pràctica hospitalària, no n'hi han, per exemple, han retirat tots els aïllats acondicionats, tots aquests aparells que pensàvem que passaven a Esclar, i ara està preciós. Està preciós perquè és tal qual és tot, no? I als interiors n'hi ha un parell de pavellons que es poden visitar també per vins, que es poden mirar-ho. Avui dia es dedica a turisme, que és la fonda d'ingressos, perquè m'imagineu el que és conservar i mantenir això. És escat, és escat. I també es dedica al tenen llogat a posar institucions, o, per exemple, a la Casa Àsia, dels que hi ha allà també, d'allà a les seus. Deixen la Casa Àsia, que estava a la Casa Baró de Quadres, de la Puigcica de Falc, i se'n van allà al Domènec i Montaner. No, no, no. És una cosa que ha canviat de cases, però d'aquest tipus, eh? Guaita, eh? Alguna cosa semblant, també, relacionada amb l'ONU, també... coses així, institucions... Algú també d'Iberia. Vaig veure una companya d'avions, algú va veure per llavors diu... No sé què pinta això aquí, però mira, és una forma també de patrocinar i de promocionar l'espai, no? Els sostres, també, les cúpulas, és que s'ha de veure. Les imatges, les estatues que estan allà, les festes, és molt maco de veure. És molt agradable. Doncs molt bé, recomanadíssim, i ara el Jaume ens parlarà d'aquesta exposició... El canal, sí. El canal de l'infanta. Bé, jo penso que per començar-hi, per situar-nos, doncs és... El canal de l'infanta es va... tenia un quilòmetreatge de 17 i mig, gairebé, eh? Sí, 17 i mig quilòmetres, de recorregut tenia aquest canal. Això és, Jaume. Passava per Sant Joan d'Espí, allà es passava per Cordellà, i arribava fins a l'Hospitalet. L'objectiu de la construcció d'aquest canal era convertir l'agricultura... pobra de la Vall Baixa, o sigui, allà, precisament, on nosaltres, fins i tot, sense ser pegesos, teníem un camp, evidentment, els pegesos, són els que dominaven i els interessats amb aquest fet, i que va permetre introduir, també, aquest canal, doncs, el maquinisme a la comarca. Què vol dir el maquinisme? Doncs que, en definitiva, allà el que es va fer, i, curiosament, molt a prop de casa, o sigui, ja nevam, vaig néixer jo, que el meu api, precisament, hi va fer una casa al costat d'aquest canal, tant per la part de dalt, com per la part del costat, perquè hi havia dues derivacions. Una anava directament a Sant Vicent, a cap... cap a l'Hospitalet, i l'altra anava fins al Prat, fins a desembocar el Rigo, un llobrecat, esclar. Just allà, a casa meva, allà, un al meu api, va construir una casa, que avui això està ubicat en el carrer Alps, i això ja no existeix, actualment. Sí que existeix, perquè es va fer, però ja no funciona. Doncs allà mateix hi havia una fàbrica que es diu S, que hi és, encara, a nivell físic, però que ja no funciona, ara que es deia Can Rosés, i que aquesta fàbrica tenia un munt de telès, no? Vull dir, es veia molt detaixit. Llavors, doncs, aquest canal... va, o sigui, va dividir cordellà, igual com el pont del tren de cordellà, també dividia cordellà, i només passaven per un pont estretot, que no hi havia gaire manera de passar-hi. Doncs ara no, tot això ja s'ha fet ampla, i diem que aquesta divisió... I ho ha aguantapat, o no es veu, aquesta divisió. Exacte, han descobert allà i l'han deixat penjat. Doncs el canal també partia. Llavors es van construir tot un seguit de ponts que van fer, doncs que aquesta divisió ja no existix. Bé, jo voldria dir que és un testimoni històric de primer ordre, sense el qual no es pot entendre la realitat de cordellà i de la comarca. Evidentment, això ha estat a cordellà, però aquesta exposició ja havia estat a l'hospitalet, fa qüestió d'un any. I del que es tracta és de reivindicar la seva memòria, la preservació, recuperació i, si s'escau, la realització dels elements que encara hi ha del canal, que en definitiva ja són més aviat pocs, com sabeu. A vegades ja ho puc haver esmentat. Doncs jo per tant jo també estic dins un grup organitzat per la defensa del patrimoni cordellarenc, que es diu Lorenz, i des d'aquest grup el que fem és reivindicar el que existeix. Les poques coses han conservat, és veritat, però al costat mateix de la d'Oscar encara hi ha un petit reducte del que això era en funcionament, i també abans d'entrar cap mercader, es va poder conservar un tros de pont d'aquests punts, que jo deia que si el voleu fer el recorregut, no és que sigui una meravella, això, però sí que és un testimoni d'aquesta història. Desrecorda ja fins a l'hospitalet. Això mateix. Va a dir que aquesta exposició, malauradament, a mi em va passar parlar d'ella, a la setmana passada, que hagués estat adient, perquè haguéssiu tingut temps d'anar-ne a veure. On es fa? Allà al Magta-Mata. Allà s'ha caducat a la Biblioteca. A la Biblioteca, Magta-Mata. En definitiva, l'antic, si s'hi hem atitat de convallar. Sí, exacte. A les pel·lícules me'l vaig veure, allà, no? En definitiva, doncs m'ha semblat parlar-ne, perquè penso que aquestes coses són interessants. El cinema pisa, encara hi és? No, hi és físicament. Però no està tancat, no? Jo recordo més el pise que no passa al titan. I tapiat. La ploralla, o tapiates. M'hi agragaran aquell cinema. Una bestiesa, aquell cinema, recordo jo. Em van fer quatre, després coses cales, que és de coordenallar la que vaig gaudir. Ara, després, van fer allà la Josqui, i posteriorment tenim aquests esplau, que diu que és el millor que hi ha al món, gairebé. Jo és que el tema de les sales comercials dels centres comercials, jo... Aquí no entro, perquè entre que et pots trobar que t'entrin allà 40 anys amb les crispetes i et fot la pel·lícula en l'aire, i a mi no m'agrada, eh? Jo habito el 100%. Va a dir que les pel·lícules que tu vas a veure... No, segur que no. És molt difícil que ens passi això. Però aleshores, com a part d'un centre comercial, es posin, també, no? Com serà més difícil, no? Sí, però pots trobar com a vegada m'he trobat, que desqüilitat sense saber, va saber què està passant aquell dia, i em puc arribar allà i hi haurà una cua quilòmetre. Clar, clar. L'exemple que en Lilluns que feien festa col·legi, els dents, impossible, vull dir, i viure la cua per veure què sigui, els Vox-trolls o com se diguin. Vox-trolls. Però aquí, també, dia de l'especte de l'imagino, sortiria més econòmic, no? Pacta, no hi vagis, vius tres dies aquells... Sí, vas de veure això. Ara van assegurar que cordellar en el de Lloradors qui tornarà a obrir quatre escales. Bueno, a veure. Però confio que facin rigor cultural. Exacte. Però si estem parlant de centre comercial et posaran les pel·lícules comercials. Potser alguna vegada, alguna que dius... Bueno, a vegades sembla que sigui comercial, però no ho és i te la fot. I llavors... Sí, a vegades hi ha pel·lícules a Xibones que també arriben a l'especte. Exacte, que no cal que sigui exacte, una pel·lícula. La illa mínima que tu per l'isla mínima que vull parlar és tu. Aquesta està passant, precisament allà. O sigui que algunes d'aquestes vaig a veure, clar. Doncs passem a la literatura i parlem una miqueta d'un conte coreà, que es diu la gallina que somiava amb volar. Estan castellant, català, no sé si esties al llibre. És una... Ho diré ara. Una baixa escriptora coreana que es diu Sunmi Wang. Vull dir, busqueu-lo per internet perquè serà complexa. La gallina que somiava amb volar, perquè serà més fàcil que el nom, costarà retindre'l. Sí. Són 100 i poques pàgines. És un llibre que porta 10 anys els llibres més venuts de les llistes coreanes. Ha venut més de 2 milions de còpies arreu del món. I és curiós que un llibre aguanti tants anys. Potser les mancances d'aquella zona no són les que tenim aquí. Aquesta capacitat d'apartura tan espectacular que tenim que ens arriba a tot allà... Potser arriben menys coses. Però encara i així és un conte que sembla... Podíem dir, no infantil, però és un conte, com a tal, que té unes reminiscències al darrere, crec que una miqueta d'adultes. Tu pots dirigir com una cosa lineal, com a tal, et quedes amb la informació, o li pots buscar què més hi ha. Explico la base, no explicaré tot, perquè si no, clar, se'n van a no risc de la història. Però és el que passa amb les 10 primeres pàgines. És una gallina. No sé com es diu en català, Pone d'Hora. És... Que posa ous. Una gallina cloca que es diu... Fàbrica ous. Fàbrica ous, directament, no? És que... productora d'ous. Sí. Jo, a veure, sense... Teniu coneixement molt gran, i sense resumir de res, lingüístic, ni tal. Però la Pone d'Hora és aquella que agafava... O sigui, que es calfava els ous. Sí, sí, sí. És que n'hem per aquí, n'hem per aquí. Clar, o sigui, ell els podia fer o no. Normalment sí, que es feia. Però llavors, ella feia de cloca, no? Com dius tu. I, en definitiva, s'escalfava fins que rebentava. I sortien els pollets, sí. Clar, però aquesta pobretta... Sí que sortien els pollets. Era per reproduir-se, perquè ni pollets. Això ho he vist jo, eh? Clar, és que per aquí va la cosa. Perquè ella és una gallina que simplement posa els ous. Però no els pot escalfar, perquè es produeixi el fenomen de que sortia el pollet. I ella vol ser mare. I aquí hi ha un problema, i llavors, pobre meva, que arriba un moment que, per desgràcia, els últims ous que fa són ous que no tenen ja el que seria... Perdona, però ja ho és de mare, si és el que posa els ous. Sí, però els hi treuen. Els hi treuen, clar. Això és l'injustícia social. Exacte, n'hem per aquí. Clar, en aquest cas, el que és de mestressa agafa i s'ho emporta. Llavors, ella, com no té la opció de poder posar cap, llavors s'ha de buscar la vida. I llavors, arriba un moment que resulta que se n'adona la granja, que la granjera vaja que... Escolta, em diu, posa els ous però ja es posa tan malament que la pell, el que seria la caescara i tal, està malmesa, és tova. Per tant, ja no serveix ni per posar ous. No és la millor manera. Exacte, i pobreta, doncs què fan? Vinga, la portem allà i la sacrificuem. El dubte era on es la mengem o la sacrificuem. I a portar en un lloc és on es sacrificuen, no? Però ella, les posen allà, aquelles que no serveixen, i tal, i llavors ella se salva, gràcies a l'ajut d'un ànec, reial, massa de qüestions, no? I ja ho deixaré aquí, llavors... Està aristocràtic, nois? Sí, llavors se salva i, clar, queda lliure. Se'n pedigri. Clar, queda lliure. Però ja està, no, d'aquests nous pranks. És molt maco, el conte. Llavors queda lliure, com a tal, i a partir d'aquí, que passa, està donant voltes i es troba un ous amb un niu. I, clar, i començar a avui d'abra on t'estàs, si hi ha una mares, què és el que hi ha, què passa, què no sé què, i, bueno, llavors el comença a escalfar-lo, i a partir d'aquí no dic res més, perquè hi ha totes les connotacions, hi ha el perill d'un personatge... Aquella és una qüestió també de raça. Vindrà amb el... Clar, no, és que no vull liar-la. Vindrà amb el... Doncs això, amb el pollet... No cal que l'agraeixis del tot, però hi ha una qüestió d'aquesta. I també hi ha un perill exterior, que és la comadreja. Ostres, clar. Com diuen... Visida el que fas, que la societat... Escolta, això ho teniu... Aquest perill el correm nosaltres, també, i el sacs. Exacte, exacte. Per això dic que és molt simbòlic. És que és el que diem, el cinema... Com a la teva lectura i tant, la ballira que vol ser mare... Com es diu comadreja? En català? Sangunera. Ah, vale, vale, és que no, no sé com... Aquest xucla, tot el que t'ho tens i et deixes... No, però l'animal es diu sangunera? D'animal? Ah, no, no, no, no ho sabia, no. A casa l'has vist, tu? Sí, sí, sí, sí. L'aví xucla fa temps... Sí, sí, sí, i que va... És una sangunera. No, no, en aquest cas, no té cap sentiment. Clar, estem parlant de què els animals els parlen, entre ells. Sí. No, no, no, però és una comadreja, eh? És una mena com de... Clar, clar, clar, és una mena com de... És una mifera, així. És una mifera. És una nutria, exacte, però de terra. Va pel aigua. És com una rata gran d'aquestes. Va pel aigua. No, no, no, no, va per terra. És per terra, és de terra, és del camp... Com a adreja, eh? Sí, sí, sí. A veure, sí, ara potser hauria d'aclarir la diferència, qui pot haver... Exacte, i jo pel que tinc entès és una mena com si fos com una... entre una mofeta, una cosa d'aquest, és un animal d'aquests... No, per olor, sí, però per la forma física. És com una esquirola. Sí, com una esquirol gran, una cosa d'aquestes. Sí, sí, una cosa d'aquestes. Però és carnívor. Ja ens hem entès. Amb el que hem dit, amb la part d'endurant, concret... Exacte, no vull dir res més per a aquest cas, per no complicar la cosa o no desvallar. Ara hem de fitxar la cobiòlaga, també, al programa. Bé, doncs, és això, bàsicament. A partir d'aquí, doncs... Bueno, clar, això ja... Ara em fem una mica de tot, però, clar... Sí, estem més especialistes. Doncs és això. A partir d'aquí, doncs... Bueno, doncs... És molt curtet, és un llibre encantador, i a partir d'aquí, doncs... A veure què traieu, no vull anar més enllà, perquè, senyor, desvallem... Quina és, què passa, què ho succeix amb el món... És com una... Sí, però hi ha molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt. És a dir, de principi, doncs, aquesta mena de... de... de diets... Un aspecte social, no? Una fàbula. Ja no se veixes per res amb aquesta vida, i ets gran, no? A partir d'aquí, és la capacitat de persemar-nos, la capacitat de persemar-nos. El perill de la seva mare. Les comentacions també racistes, que pot comportar el fet de ser o no ser, o estar dins un grup o no estar dins un grup. L'acceptació, el retorn, altra vegada, aquest galliner, a veure si t'accepten, però no t'accepten, perquè ja ets diferent. Ojo, aquí ja ho... Però per infinitat, i, a més, ja no dic ja, evidentment, un final que dius... Vale. Ja està. Jaume. Parla d'aquest recull d'articles que en comentaves. Sí, em fa molta gràcia. Avui he parlat d'una poeta coneguda com la noia del Mucador, que es va cartajar amb el president companys quan era un adolescent. No sé quantos dos eren adolescentes, no? Vaja, vaja. Aquesta senyora actualment té 94 anys. Anda. I recorda, de memòria, l'últim poema que va incloure l'última carta que li va escriure en el senyor companys, i el transcrivim a partir de la seva pròpia veu. O sigui, la veu serà la meva ara. Ah, molt bé. Imaginem la veu ara. Sí, exacte. Aquesta senyora que devia tenir, devia, quan va morir, quan va ser l'any 41. Sí, l'any 41. Sí, però per aquí... no? No, abans. Sí, va ser molt poc. Jaume, hauràs de pujar vuit octaves, la veu. Sí, perquè... Per imitar la senyora. Ah! 94 anys. Ben volgut, president. Avui el sol s'ha dormit a l'aposta. Ho haurà volgut apostar? Sí. Apostat si la claró seva arriba més enllà, d'on no ha arribat. Ha corregut prats i marges, viles i poblats. S'ha ficat per entre escleixes, finestres i forats. S'ha trobat davant d'unes reixes que s'ha fixat, que més enllà d'aquelles reixes pogués estar habitat. Hi ha vist unes cares tristes d'uns homes molt onrats, que per defensar un poble estaven allí tancats. I la claró, de Fenera, per satisfir els seus afans, ha descobert que allí hi havia el president Lluís Companys. Llavors, emocionada, que fins allí hagués arribat, ha dit a tots aquells homes que ja teniu la llibertat. Els homes que allí hi havien han sentit ja teniu la llibertat. Tots han saltat d'alegria. Tots d'alegria han plorat. I enllaçats tots, per les mans, atents a un sol llunyà de tamborina, han entonat a grans cans la preciosa Sant Espina. Jo penso que... Jo penso que és una home que m'apu, eh? No? Vull dir, són dones d'aquelles que dius... Ui! Sí, sí, sí, a més a més... Lluís Companys estava casat. Tots ho sabem. Vull dir, va tenir una filla, tenia les seves programàtiques i un fill. I tal, però... Ves per on? Aquí apareixen 94 anys. Doncs una persona que va tenir... Doncs això, ja parla, després de la guerra, precisament molt poc abans de morir. És un cartetx el que van tenir. O és més enllà d'una relació epistolar? Jo diria, pel que expliquen aquí, bueno, hauria de llegir tot l'article, que no recordo ara mateix, no? Però que no, que es van conèixer i que... que bé, que tenien aquesta comparatració... Molt bé. Deixem-ho així, no? Jo penso que sí. Amb les seves cartes i quan hi vaig parlar, el president sempre en deia que estimés Catalunya i em desitjava sort. Però l'hauria necessitat més ell. De tota manera, tot sabem que els meus companys pràcticament van renunciar a salvar-se. Perquè tenia la filla que s'havia desorientat en el seu control i ho necessitava. I automàticament ell va anar per treure'l d'on te'l van agafar i ell va dir que no, que ell no marxava, va dir on vaig, jo, i deixar aquí... El Juset, bé, bé, bé, bé, bé, en el Juset. El Juset. De tota manera, aquesta pregunta que m'acabes de fer, ja us ho contesto al problema que parli, eh? Fantàstic. Doncs passarem ara a la part de cinema. Abans el que farem serà, com deien, recordar un dels cantants més oblidats de la història. És un senyor que es deia Neil Young, va formar part d'un grup que es deia Crosby Estil en Naix. Hi ha un Crosby Estil en Naix, que van ser molt coneguts als 60 i als 70, que es deia Heart of Gold. Escoltarem ara mateix. I want to live. I want to kill. I've been a minor for a heart of gold. It's these expressions I never give. That keep me searching for a heart of gold. I want to live. I want to kill. I've been a minor for a heart of gold. It's these expressions I never give. Heart of gold. And I'm getting old. Keep me searching for a heart of gold. And I'm getting old. I've been to Hollywood. I've been to Redwood. I crossed the ocean for a heart of gold. I've been in my mind. It's such a fine line. That keeps me searching for a heart of gold. And I'm getting old. Keep me searching for a heart of gold. And I'm getting old. Doncs el que deia un dels cantants més... tinc la Rosa, que està tot arastonat ararjant i cantant. És que és una llàstima que la música Folk, que és aquest concepte, Bob Dylan, d'aquesta gent que va sortir amb aquella època als anys 60, 70, és una música meravellosa que s'ha de recuperar. En general. És una sensació de pau i de felicitat. Exacte, és una època als anys 60, en aquell moment del Happy Flower, aquesta història de la solidaritat del món, també de les drogues, tot seguirit, d'altres mons. Digues, digues. Deixa'm contestar una mica la pregunta. Fantàstic, sí. Diu que... en l'única vegada que es van trobar cara a cara, i com en record, companys van regalar a la jove Conchita el mocador que portava la butxaca. Avui en dia ha conservat el Museu d'Història de Catalunya. Per això, la Conchita Julià és coneguda com la noia del mocador, i simbòlicament apareixen el monument al president republicà que es troba al passeig Lluís Companys de Barcelona. Julià ha continuat escrivint poemes tota la vida, gràcies als quals ha guanyat numerosos premis. Per al seu records, els va recollir el llibre Passejades amb el pare. Bueno, queda clar, no? No cal ser més... evident. Es mantén, no?, amb aquesta delicadesa de la noia del mocador, i ja segur que sabem d'aquestes referèndums, no? Molt bé, jo crec que a vegades, en aquests temes, s'ha de ser legat, no s'ha de ser... a vegades dient, ah, aquella i aquell, que estàvem... I en tot cas... La vida és complexa. En tot cas, si parlem de la culminació de la parella, ja el sabem quina és el cal. No cal exagerar-la, ni pervertir-la. Exacte, tenim molt menys, no?, ni buscar l'extrema fidelitat, 100%, no?, jo crec que tenim ulls, tenim sentiments, tenim vista, tenim sensacions al voltant, no?, i crec que això s'ha d'anar d'una forma o d'una altra, s'ho poden demostrar. Sí, s'ha rebut dins d'ara. Ai, és que aquesta cançó i tal i bé... Estem aquí. Bueno, la tardor... Rosa, la isla mínima, que això no és gens romàntic, eh? Ostres, no? No, no, en absolut, en absolut. Ara, molt ben perida, que diria. Ah, ràpid. Clar que sí, clar que sí. Molt ben feta, molt ben feta. Sí, sí, sí, bueno, tota una sorpresa, eh? Molt bé. Diuen que se n'ha acabat aquí. La veritat és que sí que és tota una sorpresa, eh? Jo crec que si t'hi vull aportar, sobretot, és una curiositat més, que és la productora d'aquesta pel·lícula, diu Sacramento Films, és una productora de visuals, pel·lícules, xarxes, tot això, que té la seva agredada, també a Sevilla, però tota agredada. I, llavors, aquesta pel·lícula en concret, l'Isla Mínima, l'ha pogut rodar amb el Patrocínio, amb la financiació de Tríodos Bank. Això és interessant, Tríodos Bank. Us recordo que és la banca ètica. És un bank. Ah, va bé. És que em sonava molt i ara estava perdut. La financera, però que es dedica a banca ètica. És a dir, ha finançat els projectes de tipus escultural, com pot ser d'una pel·lícula, una productora de visuals, projectes relacionats amb el medi ambient, amb petites cooperatives, que sobretot que treballin per algun valor. No només fer un negoci, ja està. Pots ajudar la gent que vol engegar un negoci, no de grans pretencions. Home, hem de donar aquest cas, no? Però sí, és molt interessant la tasca i el paper que està fent aquesta banca ètica. I es dic que Tríodos Bank és a més de la seva Barcelona, i és de les més coses... És espatllola o catalana, només? És... A veure, Tríodos Bank, si no m'equivoco, té l'origen a Bèlgica. I si no és Bèlgica és un país... A mi em sembla que és europeu, eh? És una proposta europea. I el que passa és que ja amb el temps es van expandint, i llavors ja hem de posar-ho al costat, també, aquí. Sí, sí, però la idea és bé d'un país així. Jo em creia que així, aquí, no. Amb els baixos. Jo diria que és... Dinamarca, no, jo diria que és Bèlgica. Ja, ara el Lurica... Lurica és concretar-ho, això, a la pravullica, la pregunta... Sí, sí, és molt interessant la tasca que estan fent. Doncs bé, han contat amb aquesta financiació. Home, i és que he d'unidor, eh?, la de... localitzacions que surten allà als Aigua Molls, el que en castigues on les marismes, allà d'alas on el... A Uelba i Tots. després als pobles, a algunes ciutats, és que els veus que tot és a l'ambientillo, aquell de poble i si... A veure, la pel·lícula es passa a l'altre. El seny 80. Bueno, el seny 80 és que això és molt important, és el seny 80. Imagineu, res fa 5 anys només que s'ha acabat la dictadura i que tenim democràcia aquí al... Tot prou d'estar d'Espanya. Sí, sí, sí. I llavors és molt interessant situar-lo. No només ja per al tipus de com van vestits, al vestuari es veu vestits, però són aquestes quines pintes. És clar, és que als seny 80 es vestia així, i es portaven els cabells d'aquella manera i es pot. Tots tenim fotos, eh? Les noies es tornaven vestides. Sí, clar, de un i dos, no? És tan bé, perquè... Era molt jovenets, a llavors... Però es vestia així, eh? Sí, una espiatura, ja veus. No és per això, sinó també per la... Doncs per això, no? Perquè fa 5 anys que s'ha acabat. I també perquè es veu als dos policies... A veure, la història està molt clara, no? Hi ha hagut uns... De moment, al principi, són unes separacions. Dues nenes, dues adolescents. Després hi ha, mira, sí que... A veure, que apareixen, hi ha... I la història és pràcticament... I jo trobo que al PS, són els dos policies que venen que es desplacen... Ara me'n recordo, sí que venen... Venen de fora, no? I es desplacen a fer la investigació. Primer, a veure les apressions. Les veia, finalment, els assassinats, no? És molt interessant, a veure, que són dos policies, eh? Un nen és jove, el Raul Arevalo. Està fantàstic. Com sempre. Aquest home. I l'altre, em penso que es diu... No, no, hi ha alguna cosa. És un policia... El contrapunt, no? El contrapunt. A veure, al principi no... Ja es veu que hi ha entre ells, no se'n tenen gaire bé. O més, suporta l'estolera, no? Però... Hi ha una certa tensió allà, no? Compais de feina, no? Sí, sí, sí. I, doncs, però l'altre policia, aquest que es diu que porta més porta-li got, i porta una miqueta, una estètica, una miqueta, que recorda una miqueta, la estètica franquista. Sí, sí, sí, totalment, eh? I de feia veus quan van fer les investigacions, les, com es diu, més interrogatoris, no?, una miqueta. A veure, no es interrogatoris, ja que te la agafen allà a l'oficina, ells no tenen una oficina, sinó que se insitu quan en van-nos a una casa, o quan es desplaça a un lloc, o al mig del camp, te van amb un, doncs allà hi han de fer un interrogatoria, i no sé què hi tu, però dius, i això, què saps? Tu, d'això, no? I no sé què hi va. Però digueu, no? Doncs veus la forma que té de fer, que té interrogatoria, i l'altra, eh? Però totes va bé, a mica en mica, es va, no per l'interès en cap moment, és tot seguit, té allà en vilo, i va evolucionar en la pel·lícula, et van anar donant dades i pistes, per on van les coses, i tu ja vas veient, i sobretot, ja sé que m'estic, sobretot, marcat a la figura d'aquest policia, perquè em va quedar molt l'atenció. Molt, molt. Que més gran és el relat de l'Espanya, el seu funcionament, la justícia. Sí, sí, sí, com ve també, si ve el periodista del caso, que és qui una miqueta i xeca la llebre, i li diu al seu company, tu ja saps qui té el company, tu ja saps, pregunta-li, pregunta-li, per la comissaria de Vallecas. Però és que aquests polis existien, evidentment, i amb tortures, exacte. Colin, que si li traien la veritat, li traien tot, amb aquella persona, i confessaven el que fes falta. Quant de gent aquí havia la lletana, ens ho han explicat, el que han passat allà dins, no? Però és interessant també l'adaptació, que el que dius, Colin, fa servir les mitjans, no tan descaradament, no tan de forma tan violenta, però sí que fa servir aquelles tècniques d'interroguació, ara, amb benefici d'una causa més justa, que són les noies, que són les vulnerables, que són les que han estat, no sé, agredides. I trobo que això és interessant, aquesta transformació, és un missatge també molt positiu, però a la resta, m'ho veuré, que ell està molt bé, i aquella amb el temps ja saps que acabarà. No es veu a la pel·lícula, però sí que hi ha una sèrie de guris i tal, i saps que està malalt, que està allà, que és una forma de dir-ho, que és un sistema d'aquesta manera, d'aquesta etapa de la història, perquè també està encara. Bé, escoltant, doncs... Fantàstic, no? Tothom és molt recomanable. Més que els personatges... Més que els personatges... És una pel·lícula també recorrent, però aquesta és més densa, més intel·lectualitzada, a partir d'una manera. A canvi, aquesta és aprofundida sobre un fet puntual, que és l'Espanya, que ha anat a la vida. I les relacions, sobretot, i les forces que n'hi ha, les forces vives, que es deien abans, des del terratenent, que és el que contracta la gent, la gent que es guanya la vida com pot, gent des de gent més miserable, més humil... Aquesta nena, especialmente, per tenir una família superhumil, superhumil. A més, en la època de la fèria, perquè són la fèria, ja venen més visitants, molt bé. Vinga, seguim, que ens agafa el temps. Hi ha una altra pel·lícula que volem comentar, que es diu, caminant d'entre les tumbes, d'una sorpresa absoluta. Jo, a l'altre, em tornava boig, veient la pel·lícula, em vaig quedar un dia en què és això. M'esperava una cosa liviana, d'estar per casa. Sabent que era una temàtica fomuda, complexa, com a tal, però em va sorprendre gratament. Vaig dir qui és aquest director, no el coneixo darrere, vaig començar a buscar. Em sentiu que es diu Scott Frank, i clar, es diu, és que no em sona res. I ja he fet una pel·lícula, solamente, un alt 2007 que es deia The Look Out, que tampoc l'he vist jo, i abans havia fet capítols de la sensació de Vivi, coses d'aquestes horroroses, series d'aquestes de joves, i dius, clar, anava una mica perdut. Una mica el referent era que era el retorn d'aquest l'Iamnison, potent, clar, amb aquesta gran contundència que té com a personatge, com a física, aquest home, i és que la pel·lícula ha aixecat totes les expectatives que et pots arribar a imaginar. Jo crec que és de les pel·lícules que visc últimament més crues, més seques, les pel·lícules que dius, pel·lícula americana, però que no ho sembla, del tot americana. No, no hi ha romanticisme. Aquí no hi ha en cap moment... Home, sí, hi ha unes situacions determinades, però perquè és un vincle, justament, però és que és tan salvatge dins d'aquest conjunt. La premissa és un policia de Nova York, que és el l'Iamnison, que per la seva condició d'alcoholic fa una malifeta quan... quan estava a la policia i deixa el cos de la policia. I ja s'ha de dir que a fer com de gent d'aquests una mica així a la ombra, no... Perquè el mar no té licència, no té licència. Com uns casos, una miqueta així, com molt amagats, molt que serien bé, amb negre, no? Què dic jo? I són casos vinculats, doncs bueno, amb gent que està dins del món potser el millor, de la droga, d'altres mons, una miqueta que no serien els habituals, que no s'encarregaria un detectiu privat a l'ús. I entra dins d'una xarxa molt curiosa d'una silla d'assassinats produïts a dones de traficants. Clar, i a partir és com dient, home, eh... Deixa-ho córrer, això. No, clar. Dius, home, què passa aquí? Però és que la trama que hi ha pel mig posada, qui fa aquests assassinats, la forma en què es fa al límit on s'arriba, com es mou ell, què és el que passa, es converteix en un thriller en una categoria, de debò, a vegades es fa una mica d'estoma. Bueno, hi ha un moment determinat que dius, una mica de sang, però és que ell ho fa molt bé, es rodeja de secundaris, que són d'aquests que vas veient a Taranquà, però tampoc en humanaré i tal, perquè tampoc s'han d'estar dinats, ho fan bé, un cicot de color que està per allà enredant, i dius, ostres, si passa perigua de Sant Arat, d'acord? No, no, no, no, donant-te minuts, vull clavadets, però escolta, amb una gran sorpresa, de debò. A mi em recordava la forma directa del crash, la forma directa de fer cinema, d'aquesta manera clara, contundent, directa, no cal posar floritures, i amb un dinamisme, que dius, i ella està magnífic, ella està cara de pobret meu, què ha passat a la meva vida, magnífic, val la pena, val la pena. Omar, Jaume. Sí, Omar, té una pel·lícula que podeu veure aquest cap de setmana, qui a Sant Feliu, el cinema baix, i la pel·lícula de Sant Arat. Sí, comenten. Perquè si el Di Vendres teniu oportunitat de veure-ho, tant a tres quarts de sis, com a les vuit, com a les deu del vespre, i llavors el dissabte i el diumenge doncs exactament igual, aquí l'horari és el mateix els quatre dies que passen les pel·lícules, Di Vendres, dissabte, diumenge i dillons. La pel·lícula Omar té una pel·lícula que ens parla de Palestina i l'organització per en definitiva alliberar-se del jon que representa l'Irbèl, i llavors ens parla de les militàncies en la clandestinitat. Jo crec que difícilment es pot aconseguir un trem tan potent com el que concebeu és aquest film a nivell de les grans dificultats que representa la clandestinitat. Què vol dir això? Vol dir que una part de la teva vida no hi ets, i l'altra part de la vida és com si sí que hi ets i vius una vida normal la qual comparteixes amb tothom la vida quotidiana. Difficilament s'ha fet una pel·lícula tan contundent com aquesta. Potser li podem trobar una altra pel·lícula que es transforma en una mena de solució que té com a argument la defensa de la militància i l'etral·ligana per defensar-se de tot això i en definitiva com a tal militància i el terrorisme com a argument. Però que bé, vull dir que apaguen tot, encara que això hi he i sigui el final, que hi ha algunes de les que hem vist, alguna que es deia no sé què de Maria, no recordo ben bé ara, però era també de la militància de la manera que prepararan els militants i el que serveix precisament per portar una bomba i anar amb un alt bus i bomba, i de la manera que aquestes persones en definitiva s'han d'assumir i has de ser i punt. No sé, és molt d'oci, molt, molt interessant. Però és molt dura, dius. És d'aquelles que tu parlaves que no hi ha cap mena de concessió amb aquesta pel·lícula del senyor Nimni Sot, doncs aquesta tampoc. I llavors hi ha un component que també podria tenir una semblància amb el criteri de la d'això, de la illa. Perquè és clar, estaríem parlant també de la construcció d'un personatge que també té aquesta misió policial de detectar aquells que poden estar dins una militància i treure d'ells, vull dir, treure més enllà d'ell mateix, qui és la llista de tots els que estan organitzats i tal, i evidentment aquest és un personatge molt poc... molt dolent, molt feixista, vaja. Molt bé, doncs escolta'm, com a home, recordem aquesta pel·lícula. Rosa, tenim 3-4 minutets per parlar amb nosaltres de French Woman. 5 minuts, vinga, té això 5 minuts. Ja està, ja ho explico aquí. Digue'm això una altra vegada en francès. En francès, ostres. Que ens agrada, que ens agrada això. Digue'm en francès, que molt bé. Digue'm en francès, que molt bé. Sóc l'Eijup de fill. Seria sota les faldilles de les filles, de les noies. Ah, molt bé. Quina diferència de títol, eh? Sí, sí que és molt diferent. De fet, sí que la veig ara amb versió original. Ah, molt bé. Tu t'imagines. És una pel·lícula de dones, eh? Sí que surt algun home, però bueno... Estàs sota les faldilles. Però què deuen sortir? Sí, és que sota les faldilles n'hi ha nomes i n'hi ha dones, també. Clar, també, sí, sí, sí. Clar, perquè és la història de dones. Moltes històries. Un durant un període de temps, és durant un període de dones que viuen a París. Onze, onze, onze. Sí, bueno, a veure, és una pel·lícula cura. A principi van sortir d'una nuna o de dos en dos, des d'unes en dues com es relacionen. Algunes perquè són companyes de feina, una és la CAP, l'altra és la... O col·laboradora, o perquè arribar a feina ha portat una carpeta al seu marit i no sé què. És això. I d'altres, per favor, treballen amb una altra banda, altres que es coneixen per no sé què, perquè són veïnes, perquè són l'amiga de no sé què. I és una miqueta de la història de les dones. Ja dic que es transcorre a París. Bueno, és una passada. Home, clar. La localització és molt chulíssima. A les dones de París. És durant 28 dies que, de fetes, és el que dura el període. Sí, sí, sí. Ho estava pensant i pronunciant. O sigui, expressament, expressament està fet així. Molt bé. Però és una miqueta des de la... el típic que també abans comentava. Des de la que té, la que està solta era la que... No té cap amiga. Hi ha una que és una alta executiva. Dirigeix una empresa superimportant de Sondejos, a França. Però està sola. No té ningú. No és el que cal feina. I ha de encarregar la secretària. No és que li busqui amigues. Imagina, ja això ja no és divertit, no? És que ha de buscar amigues. Buscar a les de l'institut. Ha de ser una bolfeura. O sortir amb ella a la festa. Sí, perquè no. Després, també, per la noia, que també és una rosa maquíssima que fa de cangut. Una altra parella. És homosexual. És viana. La història també de com lliga, també, amb altres dones. O de la que sí que està casada. I el marito li ha fet el salt. O no li ha fet el salt. Una miqueta és això. No li posen res més aviat. És una miqueta això. Són històries soltes? Sí, són suertes, però que, entre elles, sí que es coneixen. O de dos en dos, o de tres en tres. I arriba un moment que ja sí que acaben totes més o menys totes plegades. Jo m'agrada molt. Acaba molt a rodonir de les pel·lícules. I veus que el que podia ser història és una miqueta tristotes o una miqueta així com per desalimar-se. Però al final, el típic no de l'amistat o de la companyia, d'aquesta complicitat, també. Veus com és supera això. No passa res. S'enriuen de tot això. I ja ho acaben. A tu què t'ha passat? Que el teu home no sé què? O que tu t'estàs veient amb un casat i resulta que ara no... Ho has fet, clar que sí. I està molt bé, està molt bé. Actrius? Importants. Sí, mirar el dinatatge, la Vanessa Paradis, l'Isabel Atjani. Vaja. I l'Isabel Hiper, no? Que se m'ha assolidat arreu, les pel·lícules franceses. No, no crec que no. Les més importants són les que estàs. L'Anne Barbier. Molt bé, però no. Juli Ferrer, Silvita Stig, Marina Hans. Hi ha dos o tres que són les que tenim la França. La Vanessa Paradis, està bé. Molt bé. Està bé, està bé. La comèdia molt actual. Una mica quan la coneixes, penses, ui, jo no he vist gaire, la sèrie de sexo en Nova York. Però de seguida penses, mira, sempre això, però a París. Però sempre, amb més elevàncies, que París és París i les pel·lícules franceses. És que París és molt parís. Jo crec que aquesta pel·lícula no trigaran gaire els americans, els nostres americans en feien. Fa una versió. Més culte, més buer, més estorra. American Woman, ja està. I aquesta versió, molt bé. Doncs es queda tres minutets i res, jo sabem comentar una pel·lícula més per recomanar, més que per explicar la pel·lícula en si mateixa, perquè la pel·lícula s'explica molt ràpid. Es diu The Kings of Summer, però és una mica la sorpresa per mi del millor que vaig veure al llarg del juliol, recordar el juny. És una pel·lícula de tres joves, de tres nanos, que són de tres famílies, no dirien desestructurades, però gairebé. Una perquè ho és, l'altra perquè tenen uns pares molt peculiars, molt peculiars. Vull dir, no explicarem com, però és que dius, no pot ser. És aquests que t'estimen tant, però no t'estimen gens. De cara a la galeria sí. I llavors decideixen fugir, marxar de la societat, que l'està... Marcants són preadolescents, estem parlant d'anys de 14 o 15 anys, i se'n van, el que fèiem quan anem jovenets, et montes una cabana, i llavors fas vida, i és el que fan, se'n van a fer vida. És una pel·lícula, amb una fresca. Aquests tres nanos que no diré els noms, que tampoc són nanos que imagino que amb el temps ens sentirem a parlar, hi ha un molt peculiari, un nan molt peculiari, que seria el que seria el que diríem un fric, per dir-ho d'aquesta manera, per ser forma de ser. És un nano molt intel·ligent, d'empatia social, una persona que és una mica portada cap al seu món. Però, bueno, és el que diem, que d'escurs s'entenen amb la seva història i es mou amb un espai natural d'una gran bellesa. Sembla com una pel·lícula que a vegades depèn de quins enfocaments creiem a la càmera, i és com si estiguéssim en una pel·lícula 160, una mica també, com GER, aquesta línia. Hi ha una sensació com del retorn, aquesta natura que tant ens agrada, o d'on venim nosaltres. I això és el que m'agrada la pel·lícula. Aquesta frescó, aquesta alegria, aquesta joia de viure, que es diu francès. I llavors... Què vol dir això? Joia de viure. Sí, l'alegria de viure, és un concepte molt francès, l'alegria de viure, el sedi, està en aquest món. I bé, doncs, bàsicament recomanable, que és doncs, jo l'ha recuperat de temps enrere, però que es pot agafar a tothom de BD i que val la pena. Molt bé, ens en marxem, ja ens queden re. Poqueta cosa, eh? I bé, i ja que... Ho faran, que vegui i tornem? Home, clar que sí, clar que sí. I marxem amb una cançó molt maca de Cristófer Crós, que es diu Sailing, que és una de les balades més magnífica als anys 80, també d'aquests cançons que hem ballat seguríssim, allò, en Los Agarros Raus, que es culpa la selecció musical. Molt bé, molt bé. Sempre bé, però avui especialment. Fantàstic. Doncs vinga, ens escoltem la setmana que ve. D'acord? Adeu, si ja ho... ... El just a la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven a ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir-ho. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests grups més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. T'equivoques en un penal, en un barça a Madrid. Pots quedar crucificada per vida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a una.