Babilònia del 27/11/2014

tot el món per això, que va ser el cas Nymphomaniac, que es va estrenar censurada, presentant dues parts, es va maltractar el director, no em va voler saber res d'aquell muntatge aberrante que van fer, totalment censurat. I ara, finalment, des d'aquest moment... Està molt bé, eh? Segurament, però ell no volia saber res. No, no, no, si no vols saber res, és aberrante. Exacte, i és l'Hasbon Trier. Parlem de l'Hasbon Trier, l'Hasbon Trier era perfil i han editat, que a meu, des del 15 de novembre, crec que estarà a venta, el muntatge del director, 5 hores i mitja, és a dir, 95 minuts més, i de la part de censurada, ho serem en 3 minuts, que ja s'ha de passi una pel·li. Exacte, ja és una pel·li, però són 5 hores i mitja de pel·li. Nymphomaniac en debe deia en Blu-ray, ja en parlarem algun dia. En parlarem, sí, sí, sí, en parlarem, ho mirarem, i doncs, en algun dels pròxims programes, parlarem d'aquest llançament. Sí. En fi, Carlos, en omeli, moltes gràcies, i el... Gràcies. Gràcies, i el... Gràcies. Gràcies. Gràcies. I ens trobem la setmana que ve. Dijous a les 8 del vespre de Radio de Perles. Adeu. Doncs bona tarda, benvinguts a un dijous més al Babilònia. Avui és un dia, doncs, home, diguem-nos que sigui nitrís, ni molt menys, però és el primer cop que el Babilònia passa, doncs, que estic solet, doncs, certs esdeveniments dels meus companys, doncs, no ha estat possible que vinguessin, i m'han deixat aquí davant del vaixell, intentarem salvar-lo, doncs, com es pugui. Però és el que diem, no?, la vida és la vida, i és clar, i a vegades no podem estar el 100% doncs dedicats a aquests espais, que, lògicament, doncs, a vegades a l'oci, intenten ocupar, però que a vegades la vida del dia a dia ens fa més complicat, doncs, tirant de va. Bé, perfecte. El que farem avui serà esmentar un parell de llibres que tenim, que és del mateix autor, és Pierre Lametre, és a Àlex i al llibre Vesti de la Núvia, amb aquest sumari que una mica de mateix s'explicarem, i bàsicament parlarem també de, doncs, uns corsets que es fan aquí a Can Ginestar, que bàsicament doncs ens serviran doncs per recordar que, doncs, a Sant Just, el tema del món de l'art sempre està, doncs, com molt vinculat als Sant Just Tengs, i també el que farem serà, doncs, parlar de moltes pel·lícules, una novetat en concret, que és Alguien Aquinamar, de la Pernil Fisher Christensen, i una mica, de tant en quant, comentem amb els meus companys que aquí el president es dedica a fer certes investigacions, de mà d'aquesta manera, en el món del cinema, i doncs, quan fèiem també els cinemes sense condicions, amb els altres companys també de programa, doncs, jo vaig començar a fer una mena d'africada, que era, doncs, començar, doncs, a veure pel·lícules des de l'any 1895, això parlo de fa, no sé, set o vuit anys, i mica en mica he anat fent una amplia història del cinema, i a partir d'aquí, doncs, ara actualment estic a l'any 1993, i doncs, el que avui comentarem serà recordar, musicalment, aquell any, a l'any 1993, amb una sèrie de temes, i també amb una sèrie de pel·lícules, com és fresa i xocolata, lloviendo piedres, atrapado en el tiempo, el banquete de boda, i vides cruzades, són cinc pel·lícules, cinc clàssics, podríem dir, dels anys 90, que una miqueta el que farem doncs serà així, doncs, escoltar-lo, parlar d'aquest tema, d'aquestes pel·lícules, i explicar el seu contingut. També tindrem temps per les efemèrides, evidentment, com sempre, escoltarem, en aquest cas, com a música de fons, un clàssic de la música del rock sinfònic. Pink Floyd fa 35 anys, en concret, a l'any 1979, llançava el disc The World, un doble disc, que evidentment doncs va ser una autèntica revolució, en les formes sinfòniques, però també amb la música de ball, amb aquell another breaking the world, on, bàsicament, havien unes certs toques, que es ballaven les discoteques, per a la seva base funk que tenia. I també, doncs, escoltarem temes de Freddie Mercury, amb aquest casquin, perquè avui fa 23 anys que va morir aquest gran cantant, que va deixar grans clàssics tan en solitari com en conjunt. Per tant, com veieu, un programa bastant ple, bastant farcit, i el que farem, si de cas, una mica per començar a situar-nos, és a escoltar una miqueta, bàsicament, d'aquest another break, perdó, d'aquest The World de Pink Floyd. Doncs amb aquesta entrada espectacular el que farem serà començar a parlar d'aquests temes, us hem comentat, i ho farem parlant de literatura. Hi ha un senyor que es diu Pierre Lametre, és una persona que porta anys, és un escriptor francès que porta bastant de temps dedicant-se això de descriure, i a mi m'ha subtat. Hi ha hagut dos llibres, amb aquestes setmanes, que és un que es diu Alex i l'altre que es diu vestido de novia. Realment és un escriptor que per aquella gent que no ho conegui, sorprèn, realment copsa, perquè davant d'una mena de literatura totalment realista, una literatura clara, planteja el que podria ser, en aquest cas, un thriller d'un contingut potent, clar i evident. No hi ha concessions, això és el que, bàsicament, ens crida l'atenció. Podria ser un thriller a l'ús, amb el qual passarien fets, amb els quals, a partir d'una mena d'assassinat o una sèrie d'assassinats, arribaria una conclusió. Aquí es partés de la base de que aquest possible assassí és dolent, però sorprèn perquè, a mesura que la història avança, hi ha uns motius perquè aquesta persona sigui així. Una mica et poses a favor, entre cometes, d'aquest assassí. I és que els vincles familiars, els vincles lògicament provocats, perquè per una mena de situacions extremes, potser la família, fins i tot diríem que amb una certa mala influència, en general, farà que aquesta persona actui fora de la línia, de la normalitat. No estem parlant de cap malalt mental, ni de cap situació que vagi més enllà, sinó que la pròpia situació sí mateixa genera aquests elements. Àlex, partir és una premissa realment que provoca encoixa. Un senyor que agafa una noia i aquesta noia la tanca dins d'una gàbia i la deixa ja abandonada. Imagineu-vos quina situació, durant dies i dies i dies, i a partir d'aquí, aquest element de que aquesta persona no tenia moviment, el problema muscular de la propia vida mateixa. Partint de la base, ens posem a favor de la víctima, però és que a resultat d'aquesta víctima, sabem que ha fet altres qüestions, i per aquest és el motiu del seu engarjuament, per dir-ho d'aquesta manera. Per tant, la situació canvia. No vina més enllà, perquè el llibre té tres parts molt marcades, ha explicat una mica la primera, però que després et va sorprenent com juga amb l'espectador, amb el lector. Això va bé, això va malament, aquí t'implica, aquí no t'implica, aquí l'audies, aquí l'estimes. És un artista, aquest senyor. Realment són llibres que no són amables de llegir, i en el cas de vestido de nòvia, hem parlat d'Àlex, vestido de nòvia encara va una mica més enllà, perquè aquí parlem de dos personatges, és encara més minimalista aquesta trama, però és una trama que a la filla cap el que fa és apuntar-nos cap a una pobre noia i un pobre noi, per dir-ho d'aquesta manera, els quals el pobre noi i la noia no és d'un idò quan realment comença a burxar amb el que passa a la seva vida. Ella és testimoni d'una mena de complot, estimoni sec, mentre l'altra persona està jugant amb la seva vida, però literalment està jugant amb els fills de la seva vida, i aquest element ens fa plantejar-nos moltíssimes coses. Dos llibres molt recomanables, i que a partir d'aquí direm que és un autor prou desconegut, però que cada vegada més s'està donant a conèixer aquí. Hi ha tres llibres solamente traduïts del francès, si la gent vol llegir en francès, doncs que a mena de problema pot trobar aquests llibres. Ara s'entra d'un altre, que em sembla que es diu algo així com T'espero en el cielo, i aquest llibre parla de la Primera Guerra Mundial, canvia la trama, però també els personatges són personatges contundents, aquest element de eros i tànetos, del que seria l'abundat, el que seria la persona que actualment actua amb les intencions. Bàsicament tot un panorama que crec jo que serà interessant de descobrir, per tant, un escriptor d'aquests de bona fila, d'una claretat gairebé d'un realisme brut, que es diu quan exigeix aquest tipus d'obres que no tenen cap mena de parafernalia, cap mena de decoració ambiental, vull dir, en quan el que seria explicar decorats i interiors i personatges i vides exemplars, o no exemplars, sinó que simplement va directament al gra. És això, és directe, és potent, i això realment és el que val la pena i que crec que s'ha de tenir en compte, perquè quan llegeixes un llibre amb aquest potencià. Bé, el que farem serà tot seguit escoltar un tema de cuin. En aquest cas, dèiem que avui fa 23 anys que el senyor Freddie Mercury ens abandonava i una de les peces més conegudes i també més simpàtiques, per d'aquesta manera, seria aquell clàssic denomenat radiogaga. Our time, your time of power, your answer power, your finders now Radio, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo, whoo. All we hear is Radio Caca, Radio Kudu, Radio Gaga, All we hear is Radio Caca, Radio Blablabla, Radio Wailea, I don't know, radio, someone still loves you. We watch the stars, we watch the stars On videos, for hours and hours We hear all you need to use our ears Our meals, changers through the years Let's call your name, leave all prayer Like all good things, on you we can pray So stick around, cause we might miss you When we grow tired of all this visual You earn your time, you have the power You get your hand, you buy the stars Radio All we hear is Radio Kaka Radio Gugu Radio Gaga All we hear is Radio Kaka Radio Gugu Radio Gaga All we hear is Radio Kaka Radio Gaga Radio was new Someone still loves you Siloolas Realment en tots els temes que seran 사건 Doncs no m'han trobat mai una veu que podés superar a Freddie Mercury com a tal, això és evident. I, per tant, abans d'aposar alguna persona, recordo que amb aquella època quan va morir es va plantejar que fos George Michael, quan una època que realment havia deixat del grup WoWom i llavors intentava tornar a carregar la seva carrera. Però, bàsicament, sembla ser que al final es van posar d'acord. Lògicament, George Michael té la veu suficient per arribar a aquests aguts que tenia Freddie Mercury, però imagino que cadascú ho va voler seguir per a la seva carrera i també per a un costat dius bé, es va perdre una gran persona per per altra manera tenim a George Michael que va fer altres LPs que va trobar cançons, que té cançons que val la pena recordar de tant en quant. Bé, doncs el que farem tot ser guitarra serà doncs recordar justament la pel·lícula per dir d'aquesta manera la novetat que tenim aquesta setmana, no? De l'any 2014, lògicament, hi ha un film que fa no gaire va sorprendre el festival de Valladolid. Era una pel·lícula que es deia Alguien a Quinamar, una pel·lícula d'Anesa dirigida per una tal pernil Fischer Christensen que a mi m'ha quedat, m'ha sobtat absolutament, és a dir, no es pot fer una pel·lícula més curiosa, tenint en compte la premisa de la que parteix. Estem parlant d'un cantant molt famós, tècnicament, amb aquesta dinamarca on es mou la pel·lícula, que està interpretat per un senyor que es diu Michael Persbant, que jo fins ara no l'he vist, però és que és un actor com la copa d'un pi, és a dir, que realment val la pena que tothom ha recuperat-lo i ha llegit una edat, vull dir, estem parlant d'un senyor que té 50 hiascats, però que segurament que el suport serà conegut, però que aquí, almenys a mi, no em sona. Realment és aquest personatge que fa de cant autor, un cant autor que ens recorda moltíssim a Leonard Cohen, quan canta, quan interpreta, i que jo crec que una mica s'han mirat amb aquest senyor per fer aquesta tipologia de música. Està acompanyada sempre d'una dona, que és una mica la seva partener, per un costat també l'ajudant per composar les cançons. Ell és un cantant que té molt d'èxit, lògicament, però que ha passat per un procés de desatjades, intoxicació, de drogues, d'alcohol, i que es troba que aquesta mateixa situació li està passant a la seva filla, una filla que, a la vegada, no és també té un fill, és a dir, que té una filla i un net, aquest senyor. Realment, què passa? Aquesta filla li demana ajuda. Ella està acostumat a fer la seva vida, és lògic, la vida de cantant, vull dir, que sempre et genera fer una vida més personal. Potser abandones una mica més la família perquè t'has de morir arreu del món i has de crear tota una sèrie de elements, que dius, doncs és la meva vida i, per tant, potser no entra a la família, encara que la natura crida, imagino, no és de tenir fills, i lògicament, a plantejar una vida lo més normal possible amb aquesta normalitat del que seria la vida d'un cantant o d'un actor. Succeix que aquesta filla s'ha de desintoxicar també i llavors li deixa el seu net, una criatura encantadora, tot sigui dit, que també ho fa magníficament bé i que realment comença a veure una relació entre aquest avi, aquest avi que és bastant antipàtic amb els seus familiars, ell vol un entorn per poder crear, per poder generar aquesta música magnífica, per cert, tot sigui dit, que fan, és a dir, no sé exactament qui ha fet la música, qui ha fet els temes, però és d'una sensibilitat i d'una categoria, bé, a l'alçada, lògicament, de l'enarcoent, que per això una miqueta, doncs, recorda, aquesta sensació la veu, tant la veu com la tipus de música, no? Bé, la pel·lícula és sorprenent, podria ser una cosa enllunya i avorrida, amb el qual com aquest avi amb el seu net, doncs, s'agafen carinyo, les converses entre net i avi són potentíssimes, bé, és cinema d'anès, llavors clar, el cinema d'anès ja sabem que no té cap mena de floritures, recordem l'Arts von Trier, entre d'altres, o aquella pel·lícula que es deia Celebració, a partir d'aquí doncs recordarem, que són pel·lícules amb una potència gairebé doncs impracticable, per tant, estem parlant d'un cinema diferent, un cinema molt clar i molt potent. Bé, us deia que no vina més enllà amb aquesta pel·lícula, perquè si no el que farem serà, doncs, desballar, tot allò que potser el millor ens agradaria, doncs, sentir o veure, per exemple, si decidíem al final, doncs, clar, de gent nova al cinema, per tant, aquí no hem fet mai el Babilònia i el que fem sempre és fer una crítica el més constructiva possible, a vegades ens escapa alguna cosa, però, en aquest cas, doncs, no cal, perquè la pel·lícula pot semblar senzilla, com a premissa, però quan es veus una pel·lícula complexa, hi ha vegades dura, fins i tot, per això dic que val la pena veure aquesta pel·lícula. Us deia que a partir d'ara parlarem de pel·lícules de l'any 93, crec que val la pena, tenen quant fa una mica d'història del cinema, perquè no, i a partir d'aquí doncs el que farem serà escoltar música de l'any 93, no? A partir d'ara parlarem de cançons a nivell internacional, que van ser número 1 en molts llocs, i, entre elles, un tema d'unes noies de color, que es deien l'Estí, el Sí, i que van sorprendre a les llistes del Billboard americà, sobretot de les llistes del R&B, del ritme en blues, que és com es diu allà, i es diu R&B, perquè per no confondre amb el ritme en blues dels anys 50, és una línia molt més hip-hopera i amb una base determinada, doncs, plantegem un tema que he dit que era un clàssic amb aquella època, una mica de gràcia, però bé, el que fa és que la música no sempre em vegeix bé, però en aquest cas, la cançó té la seva categoria. L'Estí, el Sí, i el tema es diu Crip. L'Estí, el Sí, i el R&B, I don't need your love, don't keep me near I'm never leaving town No I might mess around It's only cause I need some affection So I creep, yeah Just keep it down And I'll go to school On your strippers and go So I creep, yeah Just see what I do And know what your love's to show So I creep, the tiny bird of loneliness And we don't talk that we used to do Now it seems pretty strange But I'm not bugging cause I still feel the same Yeah, yeah I keep giving love until the day He pushes me away Never go straight If he knows the things I did He couldn't handle it And I choose to keep him for today Oh, so I creep, yeah Just keep it down And I'll go to school On your strippers and go So I creep, yeah Just see what I do And know what your love's to show So I creep, yeah Just keep it down And I'll go to school On your strippers and go So I creep, yeah Just see what I do And know what your love's to show So I creep, oh So I creep, oh So I creep, oh Baby, oh Yeah, yeah Yeah, yeah So I creep, yeah Just keep it down And I'll go to school On your strippers and go So I creep, yeah Just see what I do And know what your love's to show So I creep, yeah Just see what I do Hey you, out there in the cold Getting lonely, getting old Can you feel me? Hey you, standing in the aisles With itchy feet and fainting smiles Can you feel me? Hey you, don't help them to bury the lies No, no kun boo No kun boo No kun No kun boo No kun boo No kun boo i l'altra, lloviendo piedras, en va de l'any 1993. Comencem per fer-se xocolata. Una pel·lícula de Thomas Gutiérrez Aleà i Juan Carlos Fabio. Va ser una sorpresa, aquesta pel·lícula, com la van estrenar. Estem parlant d'un joveníssim, Jorge Perugorría, que feia un paper absolutament admirable. Al costat d'un tal Vladimir Cruz, que no va evolucionar gaire aquí, almenys, el Perugorría sí que es va convertir en una mena de galant del cinema espanyol, encara que ell era de Cuba, i un altre que sí que també és més una d'aquestes clàssiques del cinema cubà, que és la mirta i barra. Què ens explica fer-se xocolata? És una pel·lícula que parteix de la base de la temàtica gay, que és una de aquestes qüestions que, a vegades, quan vas al cinema dius a veure aquesta pel·lícula de què va. És la temàtica gay, és la temàtica, no sé què, doncs és una d'aquests clichés que es fan amb el cinema, i això és una mica fals, una mica mentida, perquè és una temàtica important, però té una part segundària. Estem parlant d'aquesta cuba, aquesta lavana, del que seria els anys 90, vull dir, lògicament, però, clar, uns 90, que allà, quan veus la sensació, tant d'edificis com de cotxes com la gent com vesteix, sembla que estima els anys 70, directament, perquè, clar, hi ha uns gustos, una forma de viure i una precarietat, i tot un element que de seguida ens fa pensar que van 20 anys enrere, que potser encara passa. Quan arribes allà, jo n'he estat, però la gent que ha estat, dius, home, sembla que estiguin encara molt més enrere dits, però, bé, doncs el que diem és que no és el cas. Estem parlant d'una pel·li com a qual és una relació d'amistat, curiosa, entre el que seria un revolucionari cubà, que és l'ADMIR Cruz, amb tota la seva línia d'un universitari, de ciències polítiques, que agafa aquesta nia revolucionària, i aquesta acusació que es demania en aquella època el fet de denunciar, generalment, el que seria, aquella altra gent que està fora del règim, i amb el cas de Jorge Perugoria, per a la seva condició homosexual, el que fa és que genera tota una sèrie de constants que fa que ell es mogui amb aquesta prima línia de la revolució, i diu que és patriota, que és revolucionari per cada ve, però en canvi ell el que fa és intentar, per a dos mitjans, generar certes polèmiques, escriure una carta al govern, que això és com una mena de cop en contra d'aquest castrisme tan de fèrrim que existeix amb aquests revolucionaris. Es coneixen aquests dos nanos, el Perugoria intenta lligar, mai millor dit amb aquest jove, amb un bar, i aquest intent de lligar es converteix en una amistat, una amistat que passa per el que seria els dubtes de sobretot el nano, aquest revolucionari, sobre la seva condició, perquè és verja, no ha tingut mai relacions en canvi de dona, i per un altre costat també on està aquesta línia, aquesta línia del dubte d'una persona jove davant de la seva condició. Evidentment mai la creu, mai creu aquesta línia, i ell és conscient que estima aquesta persona, però és una estima que no pot ser carnal, és una estima d'amistat, i tot això el va provocant tota una sèrie de elements. Arriba per un costat dins de la ràbia que li provoca aquest descontent personal a denunciar aquest amic, el que seria el revolucionari, el fet que fa que finalment hagi de marxar. Però bé, és tot una mena de formes, de veure exactament com gaudeixen vivint el whisky del Yankee, del que seria de l'Amaricà, perquè això tenen whisky, tenen whisky d'allà que jo és com permetar els virus, vull dir que no és per veure. Per tant, una pel·lícula senzilla, per un costat, clarament parlada amb aquell accent cuà, que tant té la seva forma de fer, i una pel·lícula que ha vist ara, com ja amb la seva època, ja semblava com si fos una pel·lícula, per dir-ho d'aquesta manera, 20 anys anterior, per la forma que ara ha vist, 20 anys després, es manté molt bé la pel·lícula, tot sigui dit, i és molt creïble, i el Perugorria fa un paper magnífic. I es va fer molt famós a l'estat espanyol. I l'altra pel·lícula, que també no deixa ser una pel·lícula social, per dir-ho d'aquesta manera, és Joviendo Piedras, que ens té acostumat sempre a fer aquestes pel·lícules de denúncia social, i que bé, que a poc o molt a vegades els surt bé, però generalment és un director molt complet. A mi em recorda el Stephen Frears, de My Beautiful London, o em recorda la Camioneta, entre aquelles obres magnífiques que feia aquest director britànic. Encara que estic fent frises, ve una mica a Burgesà, i se'n va anar a Hollywood, i va fer, allò de les amistes perilloses, que està molt bé, i altres pel·lícules que, després, amb el temps, s'han anat evolucionant. Però que, en lo hack, s'ha mantingut sempre fidel, a la seva Anglaterra, aquesta Anglaterra de barriada, aquesta Anglaterra de gent aturada, de gent pobre, de gent que s'ha de buscar la vida com sigui. I, en el cas de Jovien Do Piedras, és una situació complexa. Estem parlant de l'endoranta 3, un moment en què Anglaterra està patint una crisi, com la que estem patint aquí ara, nosaltres. I aquesta crisi va comportar que la situació entre els treballadors d'una certa edat, entre els 40, 50 anys, segueixent de buscar la vida com fos. La pel·lícula comença amb dos aturats, de llarga durada, que estan perseguint un bé, per la muntanya. És a dir, estan robant un bé, directament, que els servirà per portar-lo amb una carnisseria, per intentar allà que el matin i vendre pels pàps típics anglesos a les cuixes del bé. Imagineu-vos, vull dir, el límit d'on s'arriba. És a dir, per uns preus també bastant destrói, uns preus molt baratets, però és l'única forma de subsistència. Però la base de la pel·lícula, en si mateixa, és el fet que un d'aquests dos amics, que és l'actor principal, vol que la seva filla tingui una comunió digna, és a dir, amb un vestit nou, amb una festa com cal, però això val diners. I ell no els té. Però ell farà tot el possible per aconseguir, perquè la seva filla sigui el dia com si fos una princesa, perquè ja que no poden tenir res més amb aquesta vida, almenys que la filla sigui el màxim de feliç possible. Allò que fan els pares, pels fills, fan qualsevol cosa. Però, clar, fa qualsevol cosa i arriba, fins i tot, a endautar-se. I llavors, clar, això comporta una problemàtica. No endautar-se amb el banc, sinó endautar-ne amb un préstamista, vull dir, amb una persona, amb un usurero, que es diu en castellà, bàsicament, que el que fan és que quan no hi ha diners, quan no arriben els diners, el que fan és anar a trencar-li les cames, o buscar picabaralla. S'arriba amb un espiral, fins i tot, amb què s'arriba l'assassinat. Però que, en aquest cas, una miqueta, jo crec que prevaleix, en aquest cas, el tema del director perdona, el que seria aquesta visió negativa, aquest moment en què el actor principal perd l'Oremus i té una reacció, perquè justament l'altre és defensar la vida impossible. Per tant, és aquesta mena de sensació d'intentar evitar la culpabilitat d'una persona que fa el possible perquè la seva filla sigui feliç. Una mica és la redemció, el perdona, i crec que és perdonable perquè l'altre és un cert absolutament terrorífic. Ja sé que estic dient que és perdonar la mort, perdonar l'assassinat, però és clar, quan el director et porta cap a una línia, tu, com a espectador, dius, posa-me, ben fet, vull dir, aquell ben fet que no ho faries tu mai, però ben fet quan entres dins el joc del director. Magnifica la pel·lícula i molt ben plantejada, vull dir que és el que estem parlant d'un element importantíssim, en el que seria un cinema de denúncia que se va tornar a fer. És a dir, estat espanyol també és feia i cada vegada més s'ha anat perdent, però bé, mica en mica anirem aconseguint-ho. Seguim escoltant temes de l'any 93, i, en aquest cas, el que farem serà escoltar una cançó de Texas que es diu, oi, i tot a mi. I never thought there'd be a time where all you'd want to do is fight. It made me suffer lonely days. And I was waiting for the evening sun to come along and calm it down. Can't you see it on my face? Because I knew you'd be nowhere, all along the path you wrote all to me. You wrote all to me. Without me you'd be nowhere, all along the path you wrote all to me. You wrote all to me. I know it seems to you sometimes we're alone, I tend to hide. Leave my feelings locked behind the door. Now watch the wind cut through the trees. I never want you to leave. I only wish I told you this before. Without me you'd be nowhere, all along the path you wrote all to me. You wrote all to me. Without me you'd be nowhere, all along the path you wrote all to me. All along the path you wrote all to me. Oh, oh, oh. What kind of life am I to lead with this love you've given me? I thought you were a friend of mine. But every day someone new left someone I've got to do. Why did you make it so hard to fight? Without me you'd be nowhere, all along the path you wrote all to me. You wrote all to me. Without me you'd be nowhere, all along the path you wrote all to me. You wrote all to me. What kind of life am I to lead with this love you've given me? All along the path you wrote all to me. All along the path you wrote all to me. All along the path you wrote all to me. Doncs després d'escoltar, doncs a Texas i a aquest clàssic de 1993 seguim de fons amb aquest The Wall, aquest sempre enigmàtic i magnífic. A més, una pel·lícula meravellosa, per ser una pel·lícula de 16 animats, i que va la pena recuperar. Abans de seguir parlant d'una altra pel·lícula, que serà l'enqueta de boda, justament, el que farem serà parlar-vos d'uns cursos que es fan aquí a Can Ginestar. És el taller d'Arts Plàstiques Municipal, a Can Ginestar, al carrer Carles Mercader, d'aquí de Sant Justos, diguem exactament el número 17, en el qual es fan diferents aportacions al món del que seria les arts. Es fan cursos de lavastra, es fan cursos de ceràmica, de modelatge amb pasta de paper, de dibuix, d'escultura. Es fan també experiències plàstiques, gravat, investigació dels mals, a punts de model masculí femení, de pintura, de pràctiques de torm, de retaula i de vitralls, fins i tot. Per tant, estem parlant d'unes modalitats que trimestralment es van realitzant i que tenen continuïtat. Amb aquest cas, de cara al propè 12 de gener, els sis de gener, després de reis, s'inicien aquests cursos que ja en matí i tarda, depèn del que es vulgui, organitza. I en concret, jo us destaco el que jo mateix realitzo, ja que no hi ha ningú, doncs ja em tiro flors, però que no portin testos, perquè si no, m'obri del cap. Bé, jo imparteixo les classes de història de l'art, i justament aquest trimestre que ve, el que farem a partir del 12 de gener, que teniu temps per apuntar-vos, doncs és realitzar un repàs per al 400 d'Itàlia. Estem parlant d'aquest segle XV, on parlarem d'arquitectures, cultura i pintura, i treballarem a grans arquitectes com Brunelleschi o Alberti, a grans escultors com Donatello o Berrochio, o pintors com Massaccio, Piero della Francesca, Fràfili Polipi o Botticelli, entre d'altres. Per tant, serà una experiència magnífica, és els dilluns de la tarda, de sis de la tarda, set i mig de la tarda, i el preu per al trimestre són 75 euros, és un preu molt raonable, i que el que heu de fer és trucar per telèfon, i a partir d'aquí apuntar-vos. Aquest preu també és compatible amb altres cursos, vull dir que és el mateix que val aquest curs de ceràmica, dibuixa, escultura, que ho podeu combinar. És a dir, estem parlant que ja amb altres cursos hi ha diferents horaris de matí i tarda, i per tant podeu fer gairebé una petita carrera de belles arts, vull dir, a la part teòlica i la pràctica. Per tant, ho teniu aquí al costadet, ho teniu a prop, i realment un preu molt raonable, que no té res a veure amb els costos, que pot costar una escola privada, o el que seria, en aquest cas, per desgràcia, una universitat, que s'ha encarit moltíssim. Si esteu interessants, truqueu el telèfon, 93, 480, 95, 64, torno a repetir, 93, 480, 95, 64, aquí hi ha canginasta. A partir d'aquí us explicarà la Marta, que és la que agafarà el telèfon, com ho podeu fer, com es podeu apuntar, i serà una experiència, crec jo, inoblidable. Per tant, us recomano els cursos que es fan, però també sobretot el que jo hi parteixo, que és el de Història de l'Art, i que farem el trimestre que va de gener a març. Pararem del 480 itàlia, és una època absolutament meravellosa i totalment aclaparadora, i després el trimestre final, que aniria del mes d'abril fins al mes de juny, parlaríem del Neoclasticisme, que és un període tan bé que menys conegut, però la vegada totalment aclaparador i molt interessant. Canviem de ters, i ens anem a parlar d'aquesta pel·lícula, El banquete de Vó. D'una pel·lícula d'Angli, una de les primeres pel·lícules, si no va ser la primera, no em vull equivocar, que va realitzar aquest director. Un director que en aquest cas va jugar d'una mica amb les tradicions, ja sabem que aquest senyor és xinès, i que, imagineu-vos, un director xinès que et torna a parlar d'homosexualitat, que és una cosa d'aquestes que dius, és una cosa meva, és a dir, va ser un clàssic que després s'ha refet posteriorment en versions americanes, però, en aquest cas, la versió original és la més interessant. A Nova York, allà coneixeu un noi, i a la seva vida, però, clar, les tradicions xineses és que, encara que estiguin a 10.000 quilòmetres de distància, seré de buscar una dona, una dona submissa, que estigui al sentit del que ell vulgui. Però, esclar, la tradició i la por a aquestes males costums, aquestes costums de tota la vida, doncs fa que ell no s'atreveixi a dir que els seus pares calen els homes. Què passa? Ell li envien una noia, i, a partir d'aquí, ell no acaba d'acollar, i pensa bé, doncs el que farem serà muntatxar amb una de les seves amigues, que també és xinès, doncs el que fa és fer com un matrimoni de conveniència, amb el qual, doncs, bàsicament, el que s'intenti és que hi hagi com una mena de falsetat. No vull dir, et cases amb mi, a l'altre li va bé, perquè d'aquesta manera també aconsegueix la nacionalitat americana, i doncs els pares contents, i ell, mentre estan, segueix amb el seu company. Realment, la pel·lícula és magnífica, és d'un dinamisme i d'una gràcia que passa de la part dramàtica, la part còmica, no una gran comèdia, ja no és una comèdia de somriure constant, i això, el que ens queda l'atenció, sobretot, és una miqueta la bona direcció que et utilitza anglí per portar aquests personatges. És una pel·lícula recuperada amb la versió original, vull dir, re de reversions estranyes, i crec que us pot donar una agradable sorpresa trobar aquestes pel·lícules. I ja que estem parlant sobre pel·lícules d'any 93, hi ha un altre que és Atrapado en el Tiempo, una pel·lícula que també tothom recordarà, perquè és aquella pel·lícula que es va dir, sembla que es va dir, el dia de la Marmota, la versió americana es va dir el dia de la Marmota, però que es va trobar Atrapado en el Tiempo. És una mica de Harold Rammys, d'aquests directors americans solvents, ni m'ha dir-ho d'aquesta manera, dels anys 90, i a partir d'aquí, doncs, a pel·lícules no està gens malament, tenim a Bill Murray i Andy McDowell, haig de dir que és el primer cop que a Bill Murray jo me l'empasso, perquè a mi és un senyor que molesta una miqueta. Però això són qüestions personals, hi ha gent que li fa molta gràcia, a mi crec que és una gràcia americana que la gent d'aquí no capta. Andy McDowell, magnífica com sempre, i jo crec que és una de les actrius, potser que ha quedat una mica en l'oblit, ha passat els anys, ja sé que l'edat no perdona a ningú, però jo crec que és una actriu meravellosa, que té una naturalitat. Jo ara comparo una mica, és com una pre Julia Roberts, aquesta dona, aquestes dones agradables, guapes de sinceritat, a la mirada, ja el somriure. La pel·lícula consta del següent. Estem parlant d'un Bill Murray, que és un conegut presentador del temps, que se'n va directament a un poble d'aquests perduts, no sé ni com es diu, d'Amèrica. Perquè hi ha una tradició, el dia de la marmota, és a dir, un cop a l'any, perdó, treuen aquesta marmota, la tenen tancada, amb un joc tancada, vivim bé, no estem parlant que la tinguin jo amb un joc mal vivint, i llavors es fa una festa popular i tal, i llavors treuen aquesta marmota, la treuen d'una caixa, i si aquesta fa uns dies determinat, vol dir que a l'hivern s'allargarà, però si no, vol dir que la primera arribarà abans, per tant és una cosa com molt de poble, com molt d'aquelles coses del calendari faragoza, de la vida que s'han portat, i que bé, doncs té la seva gràcia. Què passa, doncs aquest senyor va allà a cobrir aquesta informació amb desgana, bàsicament perquè la cadena televisiva l'envien a ell, a l'Andy McDowell, i amb una altra company, que és el Càmera. Ell comença a ser molt soberi, perquè ho és, és una persona que és molt creuda, que és genial, i ni l'Andy McDowell ni l'altra el traguen. Vol dir d'aquí, doncs comença a veure com de maldició, mala dicció, amb el que passa a la seva vida, és a dir, ell que volia allà filmar aquella informació i marxar corrents, acaba sent un bucle, és a dir, cada dia que s'aixeca, passa el mateix. El que més o menys ell li va succeir, no? Es troba un amic, dona uns diners a una persona de pobra, vull dir, em refereixo que una miqueta, doncs amb un pitolaire, vull dir, vull dir, i llavors a partir d'aquí, doncs hi ha tot un procés de repetició de la jugada. Cleies va donant, de cada vegada el que s'aixeca, dius home, són al mat, la mateixa música, el despertador, a la mateixa hora, és com una mena de bucle sense sortida, però ell sap que pot fer qualsevol cosa perquè sap que el dia següent no li passarà res, vull dir, fins i tot podria arribar a tirar-se, que ho intenta, perquè el dia següent torna a reneixar, per dir-ho d'aquesta manera. És curiós, perquè és com una mena d'intensió per part del director, també molt l'encertada, perquè és molt complexa fer una pel·lícula que sempre passa el mateix, vull dir, que per dir-ho d'aquesta manera hi ha com 10 o 12 o 15 dies repetits que s'ha de variar aquesta informació, per tant, el fet de fer una pel·lícula tan minimalista amb aquest aspecte és un problema després de nivell de muntatge i de ritme, que això és molt important i que la gent no s'avorreixi, jo aconsegueixo, aconsegueix de manera fantàstica, repetint vestuari, vull dir, que logicament cada dia no és allò que l'Andy McDowell pobra tampoc la canvien gaire de roba, vull dir, jo per el tema, vull dir, perquè sempre es porta la mateixa roba, clar, cada dia passa el mateix. Per tant, és com una mena de sensació curiosa, un cinema, no direm experimental, perquè no ho és ni molt menys, faltaria, però que sí que és una experiència nova fins a aquell moment no vista el cinema gairebé. I per tant, acaba sent una menado de redemció també, aquesta repetició del dia a dia el fa convertir-lo en una bona persona i quan realment és bona persona és quan s'acaba aquesta maledicció. Per tant, és una mena com de, et meter el que diem, un tuf, una mica de moralina de que si ets dolent patiràs i si ets bo, doncs et salvaré amb tots plegats. Molt bé, doncs el que farem serà abans de parlar de l'última pel·lícula, que és Vides cruzades, de Robert Allman, que també és una pel·lícula d'aquesta escoral, el que farem serà escoltar un altre tema de l'any 93, perquè estem repassant pel·lícules de l'any 1993, i el que farem serà escoltar la Toni Braxton, aquesta senyora espectacular, que també no sabem ben bé que ha sigut de la seva vida, amb una versió que m'ha enganxat aquí en castellà del Braithacken. L'any 93, el que farem serà escoltar-lo amb l'any 94, perquè és Vides cruzades, de Robert Allman, que també és una pel·lícula d'aquesta escoral, el que farem serà escoltar la Toni Braxton, I no podré respirar, no podré respirar. No podré respirar, no. I no deus defensar com ve la mosulia. I no deus defensar que l'amor que t'entregué. I no debre la llaudedad, no sé ni com començar. Fora frima, i no de mi, mi, mi, mi corazón. I no debo desondir, entrenerar en fondar. Sol o res recordar, m'he fet l'amor pel vida. I la vida se me va, con la miedo de pensar. I viví mi vida sin trauma, si tu no vuelves mal. Si no siento más tus besos en mi piel. Si no estoy contigo a cada amanecer. Si no estoy más en tus brazos ni en tus espers. Si no te guste la voy a mi un campanjén. Se ve que puedo hacer. Sol al dente la promesa que ya no podré respirar. Espirar, respirar, no voler ir a respirar. Millor que a vegades aquestes cantants s'haurien de cantar en anglès, perquè ja sé que es vol intentar captar un públic llatí, espanyol americà i tal, o que millorin el castellà, o que bàsicament cantin en anglès, que ja està molt bé, i que encara que no sentarem la meitat dels humans, o que ja col·la, ja fem allò com els peixos, no cobrim la boca, sembla que estiguem cantant en anglès. El que farem abans de marxar que ens falten... Al final ha passat el temps ràpid, 8 minuts, encara que ho n'estigui aquí solet, un cop s'anima i com un no calla ni sota l'aigua, això de tant en quant fot una xerrada i posar-vos a tots amb el cap una mica boig, però això és la ràdio. Acabarem parlant d'una altra pel·lícula, que és un d'aquests directors que els anys 90 va tenir molt d'èxit en pel·lícules com el joc de Hollywood, per exemple, que va ser el percebent. Aquesta pel·lícula, el joc de Hollywood una miqueta costava una mica d'empassar-te, però bàsicament, Robert Allman, amb aquestes vides cruzades va fer una mica la seva obra magna, per dir-ho d'aquesta manera de les anys 90, va ser una pel·lícula que dura tres hores, jo una mica espanta això. Però com és una pel·lícula coral, entrem fàcilment. És un muntatge en paral·lel de diferents històries que es van entrecruant, això es diu vides cruzades. Actors de Luxa, Andy Mcdowell, Robert Downey Jr., Jennifer Jason Leif, Jack Lemont, Julian Murd, Tom Waits, entre molts altres. Bàsicament històries de parelles i no parelles, situacions una miqueta que s'entrelliguen i que presenten una mena de panorama d'aquesta societat mitja americana, burgesa, que la fia cap cada un d'ells té les seves mancances. Alguns d'ells, per un costat, cauen també amb el món de l'alcohol, per exemple, intenten sobresortir, altres tenen de mena com d'intencions, a vegades una miqueta... peculiar, que és de forma d'actuar. Hi ha un personatge que vol tenir relacions amb una noia que tingui 18 anys, que sigui amb aquesta línia gairebé del que seria la pederàstia, fixeu-vos com són les menys. Tenim l'altre costat de parella acomodada, que pateix l'amor d'un fill, i els dubtes que es produeixen entre les relacions de parella. A l'altre costat, amb un muntatge sobervi, hi ha una direcció d'actors magnífica, Julián Múrestar, que s'ha sortit, però també tenim un Andy Mcdowell, que fa de mare petidora, i també ho fa en un gran format. La presentació d'aquesta pel·lícula va ser la consolidació de la carrera d'un senyor que portava un vegatge als anys 80 i als anys 70, però que havia estat una mena de cinema, no direm ni alternatiu, ni molt menys, però sinem que una miqueta podia avorrir. I, en aquest cas, aconsegueixes en 90 tenir una de les seves millors èpoques i millors períodes. Bé, hem fet-ho, crec, un rapàs exaustiu, amb aquest any de l'any 93, hem parlat molt de cinema, hem parlat una miqueta també de literatura, i el que farem tot seguit serà acomiadarnos. Avui hem tingut, com a convidats d'excepció, el que seria, en aquest cas, el disc de Pink Floyd, aquest The Wall, el tema més conegut sense cap mena d'adopte, va ser el Anodderbrick in The Wall, que, com deien abans, es ballava la discoteca, però que va ser un dels temes, potser, dels més importants dels anys de final, dels anys 70. Doncs ens acomiadarem, avui no puc acomiadar ningú, perquè no hi ha ningú més enllà d'aquesta paixera, però, en aquest cas, jo m'acomiado, soc el Gesson Ramos, he estat un plaer acompanyar-vos al llarg d'aquesta hora, espero que no es digui avorrit, escoltant aquest senyor que no ha acabat de parlar, i us deixo amb aquest Anodderbrick in The Wall. Adeu. Adeu. Adeu. Adeu. Adeu. Adeu. Adeu. Adeu. Adeu.