Babilònia del 11/12/2014

Gràcies, Carlos. Adéu, Jordi. Gràcies, Jordi. Gràcies. Doncs hem vingut un dijous més a Babilònia, i el que farem tot seguid és presentar a qui tenim darrere de la paixera, perquè jo, com sempre, estic aquí castigadet. Doncs tenim a la Rosa, que tant... Hola, Xesco, estàs ben visible. Sí, molt bé. Avui se sent molt millor. Ah, sí, sí, estupenda. Parlem de tècnic, ja ve la Rosa la tenim exuberant avui. Aquí en plena força. El David, hola. Hola. Com estem? Molt bé. Bueno, no direm que l'hi he cantat quan hi ha arribat. Hem tingut el David una mica enrere d'aquests dies, i lògicament... S'hi creu, però... No, això és lògic. Té més familiars, on és un rotll, és un nap, una ceba. Exacte. Sí, però ara ja està aquí. Ja està aquí. L'hem recuperat. Sí, l'hem rescatat. Sí. I els home que vindrà re en qüestió dels minutets. I comencem una mica a parlar, com sempre, de música, de literatura, de teatre, de cinema, del món de la cultura. Comencem amb el David, que ens parlarà de la Fil Symphony Orchestra, en l'auditori, en versions... En van de sonores, vull dir, de pel·lícules, que es veu que ha estat espectacular, i ens ho explicarà el David en uns momentets. Parlem de literatura amb un llibre de Pierre Lamètre, que es diu Nos Vemos Allà Arriba, i també el David es parlarà d'un altre, que es diu El Segundo Asesino, un llibre que també he pogut llegir, una miqueta victoria, i es explicarà ell també a veure què tal. Després farem una mena d'aquelles coses que fem nosaltres, no? Vam fer una sortida sectària de les nostres, que dic jo, i vam anar a veure uns quants companys en l'Estanque Dorado, amb l'Olerrera i actor Alterio, amb la Rosa, i el Jaume, i vam fer... Doncs va ser un dia una ballada meravellosa, perquè aquests senyors són uns grans de l'escena espanyola i argentina, no oblidem que el senyor Ernesto és d'allà, no? I, bé, ho comentarem tot plegat, i també el cinema, la Rosa ens parlarà d'un clàssic, no? A veure, és unes pel·lícules recents de la sortida... Del 2006, sí, una cosa recent, sí. Que es diu El Jefe de todo esto, parlarem de Rec 4, l'última pel·lícula del Jaume Balagaró. Parlarà també una pel·lícula de nova... Bueno, em sembla que de nova filada, em sembla que no s'ha estrenat, que es diu Rauxa, no em vull equivocar, i en teresta, l'art, el David. David, parles d'aquest FESO, que és aquesta film sinfonia-orquestra. Bé, sincerament, no sé com ha començat això d'aquest realitzador, que es diu Constantino Martínez Hort, sense que es diu. Com fa tants temps, ara no hem portat el follador que et dona el... Sí, l'al·litori. I és un director de valenciància, amb la que sí, valencià. Que ha muntat una orquestra, i que està especialitzada... Jo no sé si fan més coses que part d'això, no ho sé, però està especialitzada en interpretar peces de bandes sonores, de música, i, ostres, ho fan d'una manera que és fidedigna, del qual no sé què diràs, ah, mira, la toquen bé, no, no, no. És la peça que escoltes el pel·li, punto. Incluses, me pures, jo perquè coincidia que feia dies que havia escoltat, per exemple, la bandes sonores del Segment Nífics. Ah. I potser pel meu parell la van tocar, no sé si és que anaven curts de temps, més accelerada, no? Però és que la resta, la resta, és que ho clavaven, ho clavaven, ho clavaven. No sé, van començar amb el que vença en Duguet, origen, allò al... Imagino que farien Superman. Sí, però això va ser el final. I en els visos, per exemple, la peça que va tenir més èxit, la que va tenir més èxit, sí, que vol dir que la gent va... Perquè jo crec que ningú s'ho esperava, era la Forrest Gamm. Ostres, sí. I després, escoltant-la, dius, és que és una passada. Sí, és molt bona. És una passada. O sigui, el tros de l'obertura que hi ha, i un tros, té uns canvis que la gent no s'espera. I la bandes sonores de Forrest Gamm, és un doble disc, i és brutal, brutal. Però les canvies són peces d'altres. Sí, sí. Les bandes són originales, no? Sí, és una passada. Jo, Williams, imagino. Sí, després també l'orange ràbia sonava magníficament bé. Memòries d'Africa? No, no. La que tocaven, per exemple... Els visos van ser el Simpson. Ah, que guai. Que bo. A més, va fer dir al públic... Lo Simpson... I llavors començaven a tocar. Tant, tant, tant, tant, tant... Sí, sí, sí. És molt divertit, quan es fan participar. Alguna manera, és divertit, sí. A més, van sortir el programa aquest, com et diu aquest tio, en el suporto, al Pablo Motos, a l'Hormiguero. Ah, sí, jo vaig anar a l'Hormiguero. Van sortir allà, que sortia el Harrison Ford, que li van tocar peces de pel·lícules que ha sortit a Harrison Ford, a l'Ina Jons, i es vol que el tio... Es va quedar de pedra. Es va quedar de pedra, no? Sí, va fer una cara, com dient, mare de Déu. Oh, que aquesta gent, sí, sí, sí. El Harrison, d'aquí, és a dir, aquesta orquestra, o és una combinació... No, crec que és d'aquí de comunitat. És d'aquí perquè et fan gira per a Espanya. Jo crec que vaig entrar a la pàgina web, no fan gira per a Europa. Almenys el director d'orquestra era... És Valencià. Era Valencià, exacte, perquè ho va dir-ho, i tal, ho senya amb barba, em sento a mi equivocat. No, era una jove, eh? Doncs no és el mateix que sortir a l'Hormiguero, llavors, no? No, sí, sí, és que l'Hormiguero... L'Hormiguero vaig anar a fotre. Sí, sí, no el mateix. I... No, no, és un noi... Bueno, deu tenir... potser la nostra, per diàleg. A molt estirar, eh? Amb una levita que sembla un mortadelo. Però molt bé, molt bé, ja et dic. L'auditori ple. A més, vaig coincidir amb un senyor al bar, allò, aprenent a algú, i un senyor que m'explicaven... De tant en tant, s'acosta l'auditori, a veure si hi ha culs d'entrades, allò... Entrades que ningú no. N'hi havia res. Diuen, he vingut, he fet el viatge en va, i el que fa aquí em torno a anar, perquè no he trobat res. És que estem parlant que la música del cinema és música molt coneguda a la filla Cap. És la banda sonora també de la nostra vida, la filla Cap. I quan et fa una cosa d'aquestes, potser la gent no té més por d'anar a veure, no sé una cosa, jo què sé, de qualsevol compositor clàssic o un temporari, que no pas potser. Com a mi, algú que ho coneixerà és gran part d'aquestes peces. Jo crec que és el gènere xico d'abans. Sí, abans hi havia l'Opera de la Zerzuela, i ara les bandes sonores una mica és... És el gènere xico de la música clàssica, no? I també té molt d'èxit quan una, per exemple, quan una orquestra versiona temes dels Beatles o temes de la música pop rock, i fa gaire van fer una que és de Queen, temes de Queen, temes de Beatles, de Grans, de la música pop rock, i també va tenir un èxit brutal, fa uns anys, ja parlo. Però aquí no són versions, aquí és liderals. Clar, clar, clar. Vaig, inclús, no sé quina peça era, no me'n recordo, va sortir un... Què fot, un amplificador de guitarra elèctrica? I així, si amb una de les peces no me'n recordo quina? Va sortir un guitarrista granyut fins a la cinto, eh? Però com dient? Dius, jo què collpinto aquí, no? Va fer 4 acords per la música que tocava fer, i se'n va anar... Els dius fan tot, o sigui, cal tocar 4 acords d'una guitarra elèctrica, que porten un guitarrista elèctrica. Són puristes, no? Hi havia un paio per darrere que anava i venia, perquè aquell pobret s'encarregava de 3 o 4 instruments. Clar, dius, tens un tio per cada tocar el mateix. Per el triangle, no? A la percusió, sobretot. No, perquè impressioneu els poms, els poms... Perquè sortia, per exemple, a l'Òrengs d'Arabia, que comença amb uns timbals. Sí, sí, sí. El timbal és un d'aquells instruments que et frapa, eh? Sí, sí, sí, no, no, no. A 2001, el pam, pam, pam, pam, allò és dius, oh! És magnífic, no? Serà per la percusió el cos en reaccionant. I fan la gira dura de setembre a desembre, i ja està. I ara fins l'any que ve, perquè això ja es va fer l'any passat, i l'any que ve, suposo que tornarà a fer. Però va ser un dia solament. Quina llàstima. Sembla que encara actuen, però si vols has d'anar a València o allò que així. Clar, clar, clar. Molt bé, escolta'm, és el que dius quan tornin la film Symphony Orchestra. I ja tenim referències, perquè jo diria que aquesta gent es farà cada vegada més famosa perquè s'hi ha de trobar per televisió, també, això. Ja comporta més moviment, no? Doncs una cosa que se m'ha escapat, ho sento, perquè està embliat és que avui tenim el disc de la Marató Rosa, que es ha escoltat tu, i que tenim aquí... És impressionant, aquest any. Els pets... Ja fas de broma, perquè se n'ha de fer gràcia, però per això, hi ha grans de la música catalana, però també hi ha grans de la música italiana, l'Europaus Indi, per exemple, cantant en català, Rosario, tenim a Pau Riva, però en altra banda, de la nostra terra. Rosana, que l'escoltarem després. Sancera. I bé, també altres cantants, com... Gruscom projecte mud, Joan deusà, són gent que no pot ser... El disc de la Marató, que avui m'hi deixo per aquí, amb l'escola de música, a la centre de les arrels, hospitaleta i obregat, que ell fidel a la seva terra, que és hospitaleta, en Antonio Rodco, que és gent que no olvida les seves arrels, que això és molt important. I bé, el que farem serà escoltar de fons, musiqueta com aquesta, això és pàlans, lexos i Victòria Riva, que vots al món, i després et dic, que s'escoltarem amb més tranquil·litat, però de fons tindrem tota l'estona aquesta música. I a més, diumenge ja es fa també la Marató. 14, sí. Doncs hem de col·laborar aquest any pel cor. Sí, per maraties del cor, sí. Fantàstic, doncs aquí ens solidaritzem, tots plegats, i bé, doncs que la gent aporti el que pugui, ella sap que està la cosa molt fomuda. Ja hem comprat el CD. Ja és una aportació, exacte. És que és una aportació en CD, o comprar llibre... Però aquí també fem una mica de promo, perquè la gent fa aquestes aportacions via SMS i major que es podran fer, quan es faci, també, lògicament, que gent compri el disc i el llibre, evidentment. És necessària. Doncs amb aquesta musiqueta de fons, per començar a parlar de literatura, el dia que estava sol és broma, no. Això no pot passar. No, ve a col·lació, no. No és perquè vulgui... És el títol. No, no, no... Ens estarà fotent la fulla. No programes, no. Temporades i tempurades. Sí, això no oblidarem mai. Ja he sabut que jo soc canalfons, i jo soc una persona però soc molt dolent, no ho sabeu, no? Soc una mica així... No, comento, no. El dia que estava sol... No, no, no... Vaig parlar de dos llibres, d'un escritor que es diu Pierre Lamètre, un francès també, la maigre. No, que bé. Llavors... És un senyor que he descobert fa poc. Digues rosa, anaves a dir... No, no, sí, sí, sí. No, que està molt ben pronunciat. Ah, vale, vale. No et para de repetir-ho. Estic fent esforços amb el francès, per altres qüestions meves que tinc... Vale. Vinga. Perquè em toca parlar de coses de la pintura francesa, per altres qüestions, i estic fent un curset de comprenúncia, perquè té la... El tema esteu de història de l'art? Sí. Doncs aquest bon senyor, em va sorprendre gratament perquè em va arribar un llibre que es diu Àlex, i clar, em vaig quedar copçat. Ja sabeu que jo soc una miqueta que m'agrada una miqueta, tant la literatura com els thrillers, com les pel·lícules, com de por, de misteri i tal. I em vaig trobar, sorpresivament, en un llibre... Aixut, és a dir, sec, directe, sense cap mena de concessions. És un tema molt determinat, que no tornarà a repetir ara, perquè és un llibre que s'ha de descobrir, però és dels dos, d'aquests llibres que dius, mare, adéu senyor, s'ha de tenir estómac per llegir aquest llibre. Però a la vegada, amb una categoria increïble. Va aparèixer un altre que es deia vestido de novia, que és un altre llibre, també d'aquest senyor, que seguirà amb la mateixa línia. Encara potser més minimalista, més tancat, amb dos personatges. I amb el qual el que jo em vaig adonar, és que aquest senyor ha arribat al Jaume. Hola. Hola, Jaume, què tal? Digues hola, aquest és el micròfon obert. Ara t'ho deixarem parlar, eh? No m'ha quedat una nit, oi? Sí, perquè aquesta sola ja és nit, ja fa estona aquest de nit. Aquesta fosca viàtic. Què tal? Bé, bé, bé. Estàvem parlant d'un llibre que es diu, no es veu allà arriba, de Pierre Lametre, i llavors deia que hi havia un segon llibre que també era encara com més complexa. Ens trobem que va fer un llibre previ anterior, que, bueno, que, bàsicament... que, bàsicament, doncs, era un llibre que tenia molt poc a veure. Ara? Sí, no és que tenim un problema. Què, Jaume? Sí, sí. En sentim ara, sí, vale, vale. Molt bé, ja està. El problema no és que això passa, a vegades, el directe. Deixem el que hi ha. És com un tècnic aquí. No, no. Gràcies, que... Com un temple. Estàvem parlant i, a quin moment, puc dir el que estic dient? Bé, no, és conya. Bé, llavors, el que deia, dos llibres que són thrillers misteriosos, tancats, i de cop i volta ens arriba un altre llibre que es diu, no es veu allà arriba, i diuen que és el llibre que, inicialment, va fer prèviament, i que és un llibre que no té res a veure, i és ser no té res a veure. Per tant, deixem el tema dels thrillers i ens anem a parlar d'un llibre de la primera guerra mundial. I dius, què ha passat aquí? És la gran obra magna d'aquest senyor, que ha escrit. I llavors, a partir d'aquí, és una història amb la qual t'has adonat que els llibres anteriors, tothom, és a dir, qualsevol personatge, tant els bons com els dolents, tenen sempre una part dolenta, té una part sempre negativa a la seva vida. Sigui la que sigui. Sigui per les... per qüestions vinculables a la seva ensenyament, per la situació que existeix i tal. I aquí, en aquest cas, passa el mateix. Per tant, és un home que no té concessions. És a dir, aquell que sembla que sigui bona persona, no ho és tampoc. I el que és dolent és dolent de debò. Per tant, no hi ha... i, evidentment, el que és dolent ho paga. Això és evident, no? I aquesta moralina, amb aquest llibre, i a partir d'aquí, doncs, dic que és una experiència llegir aquest home, perquè, a part de que ser molt clar i molt directe, et trobes que, en aquest cas, t'obica amb una primera guerra mundial, com, des del primer moment, amb aquella guerra, veus com els propis caps, els sergients i tot això i tal, doncs utilitzen les soldats de forma absolutament suïcida. I, a part d'això, per no quedar-hi malament, són capaços d'arribar a matar. Això és la premissa, per a la que parteixo. No és la ment que, per a ell, guanyar-se mèrits, són capaços de llançar a mil persones, perquè sigui una... un bon suïcidi directament amb aquesta contesa, amb aquest confrontament, però, si a sobre, algun d'aquests soldats ha vist una cosa mal feta per aquests caps, per aquests autoritats que estan a persona d'ell, és capaç de matar aquesta persona, perquè no et tingui un judici de guerra posterior. Vaig a favor d'anar-hi. Exacte, llavors, aquí es desenvolupa tota una trama absolutament increïble de relacions, de vincles, hi ha un personatge que queda malferit amb una cruesa del nivell de Giónico Giósufusil, per entendre'ns, no és el mateix nivell, però hi ha una connotació al seu cos d'una cosa absolutament que dius, quina horror si això arribes a passar, però és un escriptor que t'enganxa d'una manera de debò, vull dir, en sèrio, és una experiència dura, molt dura, però de debò, Pierre Llametre, aquest senyor, aquests tres llibres, Àlex, vestido de novia, i Nos vemos Allà Arriba, que és una mica la seva gran obra més complexa, descobrim-los, però, estómac, eh?, estómac, fetge, però igualment és un immense thriller per mi, sense concessions, vull dir, directament al gra, sense ornamentacions, o no, el que és el que és, el que hi ha és el que hi ha. A més, juga molt amb els canvis, el que sembla que sigui bo és dolent i el que és dolent és bo, llavors juga amb aquesta muntanya russa, i jo crec que és una mica interessant comentar. David, el segon de ser sí, no? Ja que estem parlant de coses així, una mica salvatges, també aquest donidor, no? Sí. No? Sí. Em va costar començar aquest llibre. Sí. Sí. A mi també. A mi també. Perquè no, al principi, no acaba... És un llibre, diguem-ho ben clar, que costa començar i l'acabes molt ràpid. I pel mig, quan t'enganxa, està molt bé. Està molt, però que molt bé. Però ja et dic... El llibre estem ambientats a finals de segle XIX, en l'Òndres Victòria, ple, ple, i en plena època dels assassinats del jacal d'estripador. I bé, la trama és molt... és molt simple, no? Es troben uns... Un... assassinats. Un assassinats... no, un... un metge forense i un policia, es troben uns assassinats que no segueixen el... April que hi ha cop de vista, es podrien atribuir el jacal d'estripador, però veuen que són molt més sofisticats. I que allà darrere hi ha algú més que no pas la pulsió que allà assassina així, bèstia del... d'estripador, no? I van rescant, i van rescant, i van rescant, i van rescant. I hi ha un moment que està molt bé, o sigui, perquè... Resulta que bé. No sé si explica la trama a partir d'aquí. El llibre va avançant i, diguem-ho així, que entra una mica amb aquest... amb una part, una mica, com es diu això, paranormal, no? Bueno, sí, sí. Com ho diu el bitxo aquell? Clar, ja no me'n recordo, ara. És que estic tot a l'estona, aquí. Sí, jo m'estic donant-li voltes, ara, com ho has dit. Sí, ja sortirà, eh? Ja sortirà. O algú comença per un... Ufir... Uur... Comença, però és un nom estrany, sí. Sí, sí, sí. Bé, doncs explica una mica aquest bitxo, si vols. Sí, aquest bitxo és un dimoni. És un dimoni que costuma viure quan... És com un paràcit, diguem-ho així, d'alguna manera, no? És com un alien. Un paràcit que costuma viure en rius, en llangues, amb aigues estancades, i, mentre no té ningú osta on està, no? Però la que té un osta allà s'arrapa, però tu no el veus. La característica és que aquí el veu... És que ni el propi osta el veu, diguem-ho. El sap que el té, però no el veu. El té darrere. El té darrere. És com una ombra que apareça darrere. Només el veu qui està a punt de ser assassinat pel propi bitxo. Exacte. En el mateix moment de ser assassinat, el veu. Però allà està. O, a menys... Crec que poseig aquesta persona. Tu has de creure aquesta premissa. No és cap problemàtica... A menys que tu estiguis sota els efectes d'una droga. Exacte. Crec que ell potser és potser el millor d'allò. Allò és bestial. Jo he fet el cinema ben fet, allò... Vaig pensar que és un film... Que s'hi agafes a la trama d'aquest llibre. La millora, perquè crec que... És molt millorable. I ho millores, tant per davant i sobretot per darrere. Potser era un film molt potent. Sí senyor. Però... La novel·lista, que és la Sara Pim Borou... Sí, Pim Borou, sí senyor. Doncs em va costar dir quina. Arrencar el llibre, quan vaig... Hòstia, quan li vaig enganxar molt bé... Et quedes amb ganes. I quan... Pim-pam-pum, amb dues pàgines al líquida. Sí, va regar. Què fa, ja no ho sé. Potser dius que ho hagués vint pàgines més de llibre. No li hagués fet cap nosa i cap mal. Potser aquella introducció és massa llarga, el que diem a principi. Llavors hagués hagut de ramar-te més per la banda baixa. Sí, sí. Hi ha troços que s'enrotlla massa al principi. I en canvi, al final, allà esteix en un... en un plaix platge. A mi el que m'agrada moltíssim és l'ambientació. Sí, està molt bé l'ambientació. Aquests espais de l'OPI, on van allà, no? Vull dir a la Sara Pim Borou. Això és guapíssim. És una cosa certa. I absolutament real. És l'OPI de la vida de Déu. Es van després exportar a Nova York, a les zones de Chinatown, on es feia, també. Jo tinc una foto de quan era petit, de no sé quin llibre era. No sé si era de la primera guerra mundial. Que es veia, un xinès dintre de la guerra mundial, a un fumador de l'OPI, i amb unes pipes que eren uns tubos molt grossos. O d'amples fumant allà. I la foto potser és perquè estava mal fet. I estava com una mica així... Muguda. Que donava la sensació de... Com que estigués flipat, no? I això que dius de la part més fosca, o la part més esotèrica, també era una moda de l'època victuriana. Això és una cosa molt habitual, que les poques victurines eren reunions d'espiritisme, i això era una moda. Una moda entre la burgesia d'aquella època. Un film que se li pot acostar bastant és aquella que ja era des de l'inferno. No l'he vist aquesta. Que el protagonista del Johnny Depp... A la llibertat. No, des de l'inferno... Diria que sí. No, no és a la llibertat. No, no, no. El Johnny Depp diria que l'actriu... Estran recordo, ara. I parla del... Allà s'acentra amb els crims del jacal d'estipador. I està molt bé aquell film, si ho podeu veure. Mireu, des de l'inferno... És el Johnny Depp. Doncs busquem una referència a seguir... Des de l'inferno-inferno, no? I llavors, doncs, ho podem començar. Ja me vols comentar alguna cosa? D'algun article teu o alguna història, sí? Sí, bé. Vull dir, quan vam començar la setmana passada, oi? Doncs això. En aquest cas és... de Manuel Cruz, que diu per què ens importa tant el temps, no? I llavors, un dels resums que fa... I és la proposta que ja vaig veure la setmana passada, i penso que bé, que és interessant que ho fem... Diu que abans el temps era circular. La tornada de tot semblava una evidència. La vida i la mort, la nit i el dia, el ritme de les estacions... La idea de progrés ho va canviar. Ara vivim en funció d'uns objectius, ara fem un camí. O? És molt interessant, a mi. Va agradar moltíssim que no ho vaig llegir, perquè és que fa una molt bona reflexió, no? Diu que durant llarg períodes de la història de la humanitat, i encara avui, en societats més enterradiades, la imatge en què es pensava tant el temps col·lectiu com la vida de cadascú era la del cercle. La tornada de tot semblava una evidència fora de discussió de vida i la mort. Això que he dit ara. Però va arribar un moment, quan aquest es dilueix, o es dibuix, o sigui, com si fos una reiteració, va deixar pas amb això que explicava, oi? En definitiva, com si fessis un camí, no? Llavors, la vida de cadascú passa de ser pensada com acompassament a un cicles, segons l'edat, a ser-ho com a recorregut d'un camí orientat a un projecte. O sigui, és curiós com moltes vegades, això, allò que deien moltes persones abans, i ho sigui, diuen, tot es torna al revés, o sigui, tot comença, no? Tot és cíclic, no? I a canvi, quantes vegades, per exemple, fins i tot el procés per la independència famós, doncs és un camí, és un de gran recorregut, i tot el que s'escriu i, pràcticament, tothom ja està d'acord, ho veu com un procés, o sigui, com un camí, en definitiva. A mi em va semblar molt interessant, i precisament per això, com tots, eh? Com els 12 que tenim, que tenim tetes... Fantàstic, doncs anirem a comentar-nos, clar que sí. Doncs també és molt important, per aquí ho de temps. Això és una reflexió filosòfica de Manuel Cruz. Molt bé, fantàstic, doncs anirem fent. En una nota, la pel·lícula es diu Des de l'Infern, és el director Albert Hughes, i els protagonistes són el Johnny Depp, l'Ageder Graham, i el Ayan Holm. Molt bé. I va, això, és d'un investigador que... que és un inspector que és encargat d'investigar els misterisos... Fantàstic. ...assassinats del... del xac el investigador. Al lesbud de Lledó. Al lesbud de Lledó, sí, sí. Molt bé, molt bé. La recordo molt bona, aquesta. Va, fa el peix. Doncs mira, agafem la recomanació i la veurem. Rosa, fes-nos la... Fes-nos la... Ui, no m'està la paraula, no era igual. Fes l'entrada, sobra. Ah, vinga, us dèmina i mama, ja està. És el Montilla. Clar, clar. L'estany d'haurà. Fes-nos... El Lilo. La introducció, vinga, va, la posa, la posa, la situació... Sobra, en el restant quedo d'orado, al Teatre Romea. Al Teatre Romea, que estan fins al gener. Sí, fins al cinc de la gener, una cosa així. Crec que sí, crec que sí. És una obra, que és una obra de teatre, l'autor és Lernest Thompson. Us hem recordat que primer va fer la versió cinematogràfica. I senyora. Amb la fonda, amb l'endrifonda i l'Audry Gerbúl. Audrey Gerbúl, no, Catherine Gerbúl. Catherine Gerbúl, Catherine Gerbúl. Catherine Gerbúl. Sí, sí, sí. I, a més, va obtenir Òscar, de la que ha deixat l'Hollywood, el millor guió adaptat, i em penso que també. Ells també van tenir, els dos protagonistes també van estar premiats, tots dos, sí, tots dos, sí. Està magnífics. No, és que es demanen una sèrie de seves per aquí. I, a més, ara s'ha fet la primera vegada que s'ha fet la representació amb Castellà, ha estat amb els personatges, no amb els personatges, amb la Triu, l'Olerrera i l'Elector Alterio, dos monstres de l'escena en Castellà. De fet, és la primera vegada que treballen junts. Ah, sí? És la primera vegada. Sí, sí, sí, mai no havien coincidit. Tio, diria, perquè és que ho fan magnífics. Sí, sí, sí. Fem una parella, no? Sàvio la història una miqueta, una parella gran, una miqueta al ocàsono, el Crepuscle... Ells són verapunetes, ells són engrescadores. Sí, ella exacte és molt vitalista, que es passen els estius al llac, al llac que l'estan cuidant, que diuen ells. Llavors, estan esperant una miqueta per no passar el temps, estan esperant ell, sobretot, la idea de la mort, la por... L'obsessió, constantment ell. Però ella diu des de jove, eh? Des que es van conèixer, i aquesta obsessió, no és que sigui una cosa perquè té una edat i pensa... No, no, des que tenien 30 anys per dir alguna cosa. No, en ella se li veu una miqueta amb un caràcter difícil. És una persona que no és molt sociable, no, des d'aquest punt de vista. És un... com vols jo emplenar-se una amb els altres, però jo sempre pels davant, no? I no tenen compte, no?, a la seva filla, sobretot. Fins a quin punt, bé, de la filla, ja, és tremendo. A més, a més, vull dir, abraçant-se com sabràs amb sa mare, està clar que la filla l'ha qüestionat sempre, no, el pare. Això passa... o passava amb altres famílies, no? Jo el que crec que, a veure, potser ell també és la conseqüència d'ell a mateixa, no?, perquè, esclar, tampoc és gaire entusiasmant veure una persona que tot ho troba vaco en tots els sentits, i de cop i volta això, probablement, el que provoquen a l'altre, és aquesta situació de... M'acabo, nena, quanta comèdia que s'ha de fer a la vida. Perquè això ho demostra, precisament, amb la seva acidesa, no? Jo crec que és una pel·lícula que et provoca pensaments més enllà de la pròpia qualitat dels actors, que ja ho has deixat clar, que són bons, i que, bueno, que ho vas pensant, no? I, llavors, totes les altres qüestions gairebé queden com una mica anatòtiques, oi? Perquè, per exemple, el conflicte amb la filla s'arregla molt aviat, però la pel·lícula és una mica més... Va, ves... es pren el seu temps, perquè això ja es veu que és un pas, és una evolució, no és un procés, no és tan ràpid, no? Si se n'està tota la vida discutint-se, barallant-se, qüestionant-se, no? Hi ha un... Diu que és una miqueta com si es volguessin canviar l'altre, no? De no acceptar l'altre com és. Diu que per això que hi està la gràcia de la Etel, l'esposa que ja sí que accepta el seu marit tal com és, el normen és com és, i ja està, no? I aquest és una miqueta el secret de 40 anys junts, 40 anys de vida en comú, de acceptar l'altre com és, i respectar-lo tal com és, ja està, és que no podràs canviar-lo. I una miqueta, l'atenció que hi ha sempre aquí ha hagut entre el pare i la filla, és una miqueta, això, no voler canviar, el pare voler canviar que la filla pospos d'una altra manera, i la filla d'oci. Són iguals, no, pel que sembla. I realment són iguals, clar. A veure, s'assembla molt, però la filla també té molt de la mare, perquè és molt optimista, i la veus que és més de riure, de riure... És que és molt semanal, el film, eh? El film tenies a la fonda, i la gent fonda, que era en pare i filla, no? És que és igual, eh, gairebé. És veritat que ells, no? Els fonda, també, a la vida real també, havien tingut molts problemes, també les excepcions... Les en fonda amb el pare no... No passaven, no passaven. No s'ha venut amb absoluta, i han tingut també moltes divergències, moltes divergències. I és veritat que ja va ser la filla la que va... Que van ser col·legues, al final, que la filla i pare... Sí, perquè ja va fer... La filla va promoure la posada en escena de fer la pel·lícula, de parlar al cinema... També una miqueta com a exercici també de propèmica pel seu pare, i va ser, realment, quan ja hi havia, ja ja, doncs ja es va entendre, a més, i una miqueta... Sembla que no va tenir gaire... Aquesta aproximació... No, no, no, no... És que també estava malaltó. Sí, em sembla que va trigar una... Ja estava malaltó, sí. Per això que és un tema molt universal, i que passa com diuen tots a les famílies, no? Al principi potser aquesta rivalitat... Bueno, sí, és una rivalitat, no? És una rivalitat. A veure qui... qui... s'emporta les coses que pel seu terreny, no? És un d'això de força. Però aquesta clàssica, la filla, en tot cas, és, diguem-ne, víctima, si és que podem dir així... Sí, de la relació que tenen al marit i muller, també és clar, perquè la mare, a part de la bufetada que li dona quan ja té 40 anys, segur que no l'ha reptat ni li ha corregit mai una actitud de rebuig, perquè ni no et saps ni li diu pare. Vull dir que aquí hi ha hagut... Sí, sí, li diuen home. Sí, li diuen home. Jo també es penso que quan s'és a d'ull és un altre tema. Però quan tens fills... Ara ja puc parlar amb coneixement de causa. Ara entenc. El pare sempre està en una posició, i no vull dir que sigui geràrquica, però de... No, clar, és que... No de superiòria. No de superiòria, però més amunt. De controlar més el cotarro, no, d'alguna manera. És el que té el paper que s'hauria de fer. I que d'alguna manera... Jo, perquè ho he viscut això, ha fet d'emprenyar-se pares i fills i tenir una relació tensa i curte del pare, que pot sortir un fill que sigui complicat i complexa i que no... Però, coi, que tu ets el pare, tio. I que has d'estar allà també, com es diu jo, batient del cobre, que es diu, i currant-ho perquè la relació... No, no, no, no navegui ni no ho fragui, no? Inel·lant el fum. Sí, sí. A les pares que a moltes pares es posen alçada del fill, i que... Es discudeixen com si fossin germans o potser... No, no, és una aberració per mi. El pare també ha d'estar allà donant suport i controlant i... La figura adulta i la figura... Clar, la referència. No, no hi crec, amb l'amistat paterno-filial. Costa molt, senyor. Paterno-filial, sí? No, tampoc, no. Encara menys, si m'apures. Potser ha d'haver un component, però el que dius tu, no? Ha d'haver-hi un... És una altra cosa, tu amic no pot ser del teu pare. Clar, és un component que és una part... El que jo dic entre iguals, per entendre'ns, entre iguals del mateix nivell de devolució, de vida o d'edat, no? No necessiten la figura paterna i la figura materna, que és la seva referència, i són els que ens ensenyen la socialització... Un rol, un rol, dintre de la família, i també cap a fora, cap a la societat. Però potser és més fàcil quan ja són més grans. I per ser mà germana i la meva anàvola són molt amigues, ara. Sí, no, no, jo em porto molt més bé amb els pares que fa un temps. Exacte, jo crec que quan arribo a una d'àxid, però quan són petits, clar, és dos diors. Però, clar que, evidentment, hi pots discutir, no? Però tu sempre has de tenir el de dir que no passa res. Sí, sí, el control. I esperar-te com ell. Home, tio, que tu ja... Has de ser raonable, tu has de ser raonable, no? Molt bé. El pare no es pot afagar. Jo volia fer un apunt solament sol·laborat de teatre, a nivell més escenogràfic. No he enverat moltíssim, a part que he explicat que és perfecte, vull dir que em sembla estir d'acord com, és a dir, a la pel·lícula, lògicament... Digues-hi, digues. Com ho ambienten, no? Es veu, evidentment, que és una estança, menjador, es veu al darrere... Una cabana, era una cabana. Bueno, sí, és una... són rústics, no? El darrere es veuen tot d'arbres, no? Però, en canvi, el llac és el públic. És a dir, quan miren el llac, miren el públic. Llavors, clar, al igual que la pel·lícula seria la porta i el llac que es veurés, llavors jugant, ah, mira, sentim els ànecs, no? Llavors agafen els binoculars i miren cap al públic, no és sent... per allà, no? Amb la musiqueta. Però que és molt maco, però... No et donen l'esquena, a veure si et fan participar. Quan s'acomiaden del llac, que és una costum, fan així i s'acomiaden de tu, no? És molt maco, és com si les fóssim les gotetes del llac. Que maco, això, eh? Les burbujies, les burbujies. Les burbujies. Bueno, és això que jo crec que està molt bé la obra com a tal, no? Sí, la visita de la filla amb la seva parella. També, també. És divertit, també, aquest senyor. La parella al tantista és boníssima. És prest a fer molts acudits, també. I el nano amb el nano de 15 anys, que també fa molt bé aquest actor. Que diu Adrián Lamana. Exacte. Doncs el que farem ara, serà escoltar un tema rosa. Comentes aquesta cançó de la Rosa. L'Euridorquesta Sinfònica i Corda, el gran teatre del Liceu. Toma, Castanya. Ara ho sentireu, no? És una... A veure, és un tema, es diu, bueno, estic bivalent d'aquí. I am alive. No sé si ho dic bé, no? Va ser un hit de l'àlbum A New Day Has Come. Has Come, sí. Incluso a la pel·lícula Stuart Little. I... El seu missatge diu que és el que diu la reseña de l'Àlis de la Marató. Diu, encoratxa, és encoratxador. És un cant a la lluita per la vida. I un gràcies a qui s'estima. Rosana ens regala una beua emotiva i tota la sensibilitat per l'ésser humà, que ha manifestat sempre des de l'unes rotes. Quan jo toco el cel, estic viva. Quan em crides, sé que al teu costat jo respiro i saps que tu... Bueno, és la lletra. Ara ho llegireu. I el gran... Acompanyat del gran teatre, del gran teatre del Liceu. Molt bé, doncs escoltem-la i després ja acabem de comentar, d'acord? Sí. Vinga. I un gràcies a qui s'estima. Quan em crides, sé que al teu costat jo respiro i saps que tu em saps... Quan em crides, sé que al teu costat jo respiro i saps que tu em saps... Quan em crides, sé que al teu costat jo respiro i saps que tu em saps... Quan em crides, sé que al teu costat jo respiro i saps que tu em saps... Tu ets la meva guitarra, tu m'ho fas avançar, i s'infeïla. Quina ser! Quina ser! Quina ser! Quina ser! Quina ser! Quina ser! Quina ser! Quina ser! Quina ser! Quina ser! Quina ser! Si cantes per mi! Quina ser! Que deus! Quina ser! que kilograms avançaré! Caminam en traves i forma avui! Con pucatura, tu i d'Areva la vida que et dius. Corretina ser, Corretina ser, Corretina ser, Corretina ser, Corretina ser, Corretina ser, Corretina ser, Corretina ser, My head will go home. Jo va vendre tants milions, que va ser avorrit. A cara viu, segur, segur. Doncs es queda temps a parlar de quatre pel·liculetes. Jo el que faré serà comentar la que hi visc molt ràpidament. Hi visc unes quantes més, però vull dir que en quedarem una novetat i després la Rosa es parlarà d'una pel·lícula que jo no estic gaire... M'encanta l'Arts Buentrier, però aquesta pel·lícula a mi no m'agrada gaire. Però deixo-me que parli d'Arrec 4, que és una cosa, la pinzallada, clar. La pinzallada d'aquestes... Ojalá, forret. Ojalá. No té res a veure. Què tal? Ha anat de senyera, això, o què? Bueno, clar. És la quarta. No, a veure, jo tinc que dir que les tres primeres, a mi em va agradar bastant. Tot sigui dit, eh? Home, l'actriu està potent. Bueno, sí. La novia és que tampoc la Velasco, com es diu, Maria Velasco, no, Manuela Velasco. No, sí. Bueno, ara no farem un comentari. David, que hi ha una senyora... Hi ha una samarreta, sí. Has quedat samarreta a l'Ocini Guitart? Bueno, queda una miqueta així. Mira que mola la samarreta amb mullades, eh? Vale, vale. Ei, amb el som a la samarreta amb mullades. Sí, també. Mira, jo per console de la Rosa, perquè després del comentari i tal... Hi ha tota una caterba de soldats que estan caixorrilles. M'ha l'ombrant, m'ha l'ombrant. Amb una traïlla llamada de seu, jo sempre ho he dit, eh? Clar, clar. Home, és l'única noia, eh? Bueno, hi ha una senyora gran i tal, que per ja... És tan una mica passat, no? Sí, no. Bé, la història és tan que, evidentment... És que, si no, aquí veurà la pel·lícula. Exacte. El balagaró ha dit, ja s'ha acabat, perquè ja sóc 4. Vull dir, va tenir molt d'èxit, curiosament, la primera i la segona. El segon, el segon, la tercera, també d'unido. És que la tercera estava molt bé. El segon era, no? Exacte, sí senyor. No fa massa de temps per la tele, però que allò en crius no puc posar... Home, no. Home, no. Home, no. Però va ser clar. No s'hi va adecuar. Sí, sí. La primera i la segona van ser en un edifici de l'example de Barcelona. La tercera, com tu diràs, és una boda, i ara passen un vaixell. Llavors, clar, són diferents espais, però el vaixell està molt bé, perquè el vaixell són passadissos molt estrets i tal, no? I, bueno, és una mica la intenció d'intentar, doncs, salvar, diguem, ja, aquesta humanitat, vull dir, tancada a Barcelona per entendre'ns d'aquests personatges, d'aquesta manera d'infecció, no? És una mica com el World King Dit. És aquesta línia de... No és que siguin uns zombies, perquè són zombies, no agafen una malaltia, i a partir d'aquí una revolució al seu cos, que es converteixen amb carnívors. Ostres. Guerra mundial feta. Exacte, és aquesta línia. Llavors, a partir d'aquí, res, molt ràpid, és a dir, que a moment que et foten la mussiga d'eta, a l'estona, ja tu el teu cos va canviant, va canviant, va canviant, i d'aquí, doncs, les envolupes, uns tretes específics, no? Vull dir, doncs, una cara marcada, un suís sang inolens, i... Un millor film, en l'amèrcer de los huevos. Sí, aquest és molt bo. És molt bo d'aquesta línia. És el que diem, a veure, són pel·lícules, que dius, has d'entrar en un joc, vale? Però, clar, a veure, en aquest cas, no és que sigui d'una caga en categoria, recusi, jo tinc que anar a garrir, jo m'ho vaig passar molt bé. També de zombies, i això? Sí, sí, sempre, sempre. Sempre, és aquesta malaltia, és aquesta manera de virus, no? Que es produeix per contacte, per contacte. Ja, la mossegadeta. Llavors, clar, tot això... Una ràbia, però més ràbia. Exacte, és com una ràbia. És fulminant, no? Fulminant, sí, sí, sí. A més, això ja provoca un canvi també a les mandívules de les persones, i llavors treu unes dents, allò... Llavors, clar. Però bé, espanta. Ho fas molt bé. Sí, sí, sí. És que jo estava... Ja t'imaginem, allà, oh! Cadans surts, clar, el que no t'esperes, no? Te apareix un parquí, totes són passadissos estrets, no? I són espais molt tancats, i de cop i volta posa d'una cambra, te pareix, d'una càmera de figurif... Bueno, és... Una cosa. I, bueno, al final, clar, dius, ja acabem, no?, la sèrie, però acabem la sèrie o no la acabem ja? És la meva pregunta. No, no, jo ho sé, no ho diré. Però, clar, el producte en deia, no, és la quarta, és l'última. Ja no farà cap més. Bueno, això diu ell. Jo, per exemple, a Alemanya de les Mortos i no faig spoilers, són els tínies que dius, collons. Quedes? No, quedes rebentat. Quedes, dius. Però desinflat, o sigui que dir... Jo, amb aquesta quarta, no em vaig agobiar tant, però amb la primera i la segona, jo em vaig espantar moltíssim. Vaig passar malament. Perquè és que és tot tan claustrofòbic que dona mal rotllo. El de la Buda és folclólico-festiva. Dius, vinga, va, pa, som-hi. Però la primera, segona, jo crec que... és l'ex de la Iglesia. Exacte, sí, sí, més aquesta línia. Però la primera, segona, jo crec que són dos exercicis molt ben fets. La primera és tremendament fosca, la pel·lícula d'Unidó. Hi ha una rèplica, estan junts. Sí, sí, la van fer. Jo no l'he vist, però la van fer i tal. És que la primera va ser una bomba. I no estava malament. Algú, com ho ha dit, no estava malament. Jo et dic, la del Balagaro és boníssima, la primera. Boníssima dins d'aquesta línia. Sí, sí, sí. Sobre gustos, oi? Claro, i tant, que sí. El jefe de tot això, Rosa. Ai, ai, bueno, està bé. Parla, parla, jo no dic res, jo callo. No, a mi em feia gràcia de veure la pel·lícula, de rescatar-la. Sí. Que no, no l'he vist el seu dia, quan la van estrenar. Bé, sobretot pel tema. Pel tema és una empresa, una ambient d'empresa. I és la relació entre els treballadors i el jefe. De fet, dia com un intermediari, el que fa de... No recordo el nom. De fet, és el cap que està allà. Però fa creure... No, bueno, el fa veure que és com un intermediari, que no és realment el cap. Que el jefe de tot això resulta que està fora, els Estats Units, per exemple, està allà. I, clar, les ordres arriben d'allà. Clar, d'aquesta manera, aquest senyor... es treu tota responsabilitat. Jo no he sigut, ah, jo no. És que, clar, és el jefe que diu això. Les ordres sempre venen, o les directrius, de l'empresa les desagradables. Li dona la culpa sempre, la responsabilitat, el jefe, o el cap que està, però això els Estats Units. I clar, si té els treballadors, una miqueta enganyats. Es posen més mesures que poden ser impopulars i que poden ser fins i tot abusives. Per exemple, temes de sou, temada... I, clar, però ell no és qui ho ha decidit, és que ve d'afora. Clar, els treballadors, home, com pot ser això, no? I si és queixa, no sí, veus que fins i tot arriben posant... a fer una depressió i tal. Ell la sobrava i el s'hi consola. Ai, clar, fa el paper de bo. Jo sóc el bo, clar, jo estic amb tu, jo t'entén perfectament, això és una busca, però, clar, mira el que ens fan fer, no? Fins que, clar, arriba un moment que vol vendre a la empresa, per motiusics, perquè ja... És molt desfer de la empresa, la vol vendre, perquè... Hi ha aquest tipus de fer de goig de goig... Necessita buscar un comprador, i els compradors són, em penso que són finlandersos i així... És de un país que tenen una miqueta de rivalitat amb ells. No sé si és tan, per exemple, la dinamarca, doncs és un país que té com més rivalitat, no? I no s'entenen a l'hora de fer negocis, el psicòstro i la miqueta, però són bons inversors, tenen diners, doncs ho ha de comprar a la empresa. Sí. I, clar, necessita, com que ell en tot arreu parla, que hi ha aquest altre cap, doncs, clar, els altres necessiten que, per fer la compra venda, la transició, necessiten que sigui present l'altre, i volen i imposen que sigui present l'altre, per acabar d'última detall, de com es farà. Ostres, però ja el posen aquí amb un problema, perquè és que no existeix... Ha de buscar-ne un. Ha de buscar-ne un. I què fa? Busca un actor. I llavors, aquí entra en joc, no? Com li fa, també, el paper de l'actor, que dius, ostres, per guanyar-se uns diners, el paper cada fer. Però ell vol fer un paper ben fet, s'ho estudia bé, s'ho prepara, i, al final, el trius ho creu, què és? Que és l'amor. Que és l'amor. Sí. Sí, sí. I llavors comença a prendre les seves pròpies decisions, l'altre està mosquejat allà al costat d'ells, què costes perquè s'ha decidit, i això no és el que hem dit. Clar, perquè ell comença a veure també tots dos, i d'una a la seva opinió. I, al final, és un caleo allà, no? Impresionant. I, bueno, a veure, jo vaig trobar que aquesta té gràcia, aquesta manera de plantejar aquest tema, té la seva gràcia. Després, més coses, xescos, no sé... No, no, a mi no em va fer el pes... Perquè és una mica fred, tot. És molt fred, és perquè l'acabes de veure molt sòsos. Jo m'esperava una comèdia, una comèdia feta per a l'Ars Montrier. A veure què tal, no? I em vaig trobar que en cap moment vaig massa... Jo que dius, home, saps? No és que critiqui la pel·lícula, en si mateixa per mi no sembla que és la pel·lícula més... Vull dir, menys artística, menys original, per dir-la a l'Ars Montrier. És com més així, una cosa amb el callar, ho faig i pim-pam, però no em va provocar res. Per ser una cosa molt ràpida, l'Ars Montrier l'altre dia va comentar que deixava el cinema, no ho sabem, i va comentar una cosa molt curiós, anava tan drogat que no se'n recorda res. De com va gravar la pel·lícula, això també és un dia. És un comèdian. És un provocador per a la filla Cap. Llavors, per això dic que no sé si acabarà o no acabarà, després de la informania que va acabar de fer, que jo recomano que veieu aquesta pel·lícula, les dues, perquè és una bestiesa, però la pena. Però jo per mi sí, jo crec que és un pel·liculó... Aquesta també l'he vist, aquesta que dius tu. I l'anterior. Jo crec que la gran pel·lícula és del Vil. Sí, exactament la duta. I l'anterior. La d'aquest xoc en els planetes. Allò és de melancolia. Molt bé, molt bé. Una mica complexa, a vegades. Una mica... Però jo a mi el tema de l'infomania també m'ha agradat, les dues, de l'infomania, més a segona que la primera. Això és un dia. És que... És que això forma pare. És veritat la filmografia. És que és aquest home el que diem. És que intenta... llançar coses contra tu i tu reps allò que vols. Vull dir, ell juga amb tu, t'està tirant voles. Vull dir, va amb la mala intenció. I llavors tu, reps o no reps, no? Jo és la sensació que tinc veient aquest home. A mi em preocupen més les voles que dius tu, però enverinades. Exacte, exacte. Canvi ell no et provoca això. Ell és un cinzé. Potser és d'un pla no, però cinzé sí. Sí, això sí. Va tirant aquestes pilotes segons la seva capacitat. Aquesta confessió que ha fet últimament, que s'hi anava drogat, que s'hi ha tingut tota aquesta edicció, i que en definitiva això ho ha superat en aquests moments, i ara que ja no tal, ara ja és un home, ara ja soc un home íntegre i he fet tot el que he volgut en tots els conceptes, a nivell creatiu i a nivell de poc respecte per a milatets i tal. Bé, pot ser una bona manera, si ho interpretes, per dir, i això si pot trobar molta gent. I ja qui ho diu, que fins i tot persones que tenen algun tipus no d'edicció en aquest cas, però sí d'una alteració a la qual li provoca molta rapidesa mental. Doncs és una persona en què hem de veure què és el que pinta, no? Vull dir, en el cas del senyor Ket, doncs és una altra cosa, però no deixa d'estar en correspondència amb tot això, segons el meu criteri. Bé, tenim, queden 8 minutets, Jaume, parles de Rausse, m'has dit? Jausse. I també tenim la part d'interessió i el David, que hem de parlar d'interestel·lar, també que volia comentar una mica el David. Jausse, com que no us puc dir res més que la impressió que vaig veure, és preestrena. És una pel·lícula de preestrena, i llavors a mi em va crear una sensació molt interessant, i és com s'utilitza el cinema, en definitiva, la capacitat que actualment té el cinema per aplicar històries, i el que explica, bàsicament, és de la manera que hem evolucionat la raça humana, des de l'època que ens matàvem uns amb els altres, a l'època que hem estat capaços de crear, hi ha una imatge de sequència que ho plasma molt bé, hem estat capaços de crear aquesta selva de violència i de confrontació constant, l'hem fet ja sofisticada, i som capaços de tenir i vaques, de tenir una organització extraordinària la qual ens podem alimentar, encara no perfectament, però que l'evolució que hem fet és extraordinària, i llavors hi ha una cosa molt bona, entre la pintura, el cinema, i en definitiva l'evolució de les persones. És una pel·lícula que no la veuran ningú si les trenen, perquè és pesadíssima, és lenta... És catalana? No, això ve de la part del nord, precisament... Ah, la Scandinàbia, de perillà. Sí, per allà. El dissaus s'ha dit que no posa lliure. La lliure de l'interpreta és el bigomort, et sent. Hi ha una combinació. La rosa ha fet el lliure així, blim, blim, blim, la rosa. És un actor. És el coneixible, gairebé. És maco rosa. És maco, si és molt interessant. En general, tot és bo tot. Les coses són de dir, perquè no. Clar que sí, clar que sí. Em va agradar moltíssim. Vaig pergaixar totes les arts. Sí, gairebé, poques paraules, música... Això és el que diem, no? La gent, això que explica... O sigui que aviat la tindrem ja d'estrena, no? Esperem. Això que expliques a vegades, o que dius tu, hi ha un públic que ens encanta, hi ha un públic que surt corrents. A mi que me ponga en acción, no? Aquestes sales que... Que me pongaré el Fast en Furios 15. Aquestes sales que pots estar mitjant i baixant. Vaig al quart d'allà. Això d'aquí al guàrdia. A més, amb un quadre, tipo... Aquella del Terence Malik, eh? Sí, sí. Aquella va començar a ser això, eh? Era molt de la vida, que bona, del meu senyor. Ens ademna de tant. Quina llàstima. Els gustos... Els gustos de la gent, la qual aquests gustos els hem creat les altres. Lògicament, s'ha de respondre... És com la pel·lícula que parlaré ara. Ah, no es mira. Tenim quatre minutets, David, parlant d'inst... Interestelar, de Christopher Nolan. Hi ha una cita d'Arzul Fechler, que és el dos guionistes de 2001, i aquesta tecnologia, lo bastant... L'oficientment avançada és indistinguible de la màgia. Apa. I això fa referència, per exemple, a totes les òperes especials que hem pogut veure, com, per exemple, les Star Wars, que si algú ha vist ja el nou trailer, està prou bé. Tu veus un film d'Star Wars, i no et sorprèn res. O sigui, tot més avançat, més modern, però tot és pausible. Hi ha robots, també en tenim avui dia. Hi ha pistoles, també en tenim avui dia. Però una civilització prou avançada, com per, suposadament, obrir un forat de cook a l'espai, això no t'ho pots imaginar. O que controli la dimensió del temps, tampoc t'ho pots arribar a imaginar. És el que planteja el film Interestelar. Tal com 2001, i no les estic comparant, que ha d'escut el seu moment, però planteja coses que si en diversos masmèdia s'havien plantejat en films, no. I és fer un film basat en una coherència científica, perquè ja tenim assessor científic aquest film, en què planteja el fet que el planeta Terra s'està tornant ja inevitable. Ja gairebé les collites no hi ha manera de collir res. I aquí diuen que això potser és lo menys... Creïble. Creïble del film, que sempre hi hauria algun racó del planeta, que ja es podria viure bé, però bueno, és igual. I clar, arriba un moment, casualment, la tecnologia ja és denostada, la civilització ja, el fet de que l'imagina't a la lluna, torna a sortir una mica de que allò... No, era mentida. Però, en canvi, sota... sota mà, la NASA ha dissenyat un sistema de poder sortir a l'espai i poder investigar planetes a través d'aquest forat de cuc, que el forat de cuc, simplement, és com si l'espai el pleguessis i connectessis dos punts. Per tant, tu et trasllades d'una banda a l'altra a l'espai, diguem-ho així, és com si tu agafes un full, tu estàs aquí i estàs aquí, però si tu el doblegues, automàticament, i fas un forat, estàs al... Això és una mica la teoria de les cordes. No, no, això és el mateix concepte. No, no, és el mateix concepte. I llavors, és el que a l'Alçada de Jupiter detecten que hi ha un forat de cuc, i no saben per què ni quan ha sortit. I llavors, envien algú a... envien primer una tanda de 3 o 4 astronautes a investigar a veure què hi ha, i després, ja quan la cosa ja ha preta més, envien els astronautes ja per anar a veure... Bé, veiem qui ha tingut èxit d'aquests que es van avançar, no? Perdó. I el film, ostres... És... És potent. Hi ha qui diu que a la meitat allò se l'enteix, però és el mateix que l'està d'aprendre. Tenim una falera de que tot vagi i tot sigui trepidant, acostumats a films d'un tipus vengador i coses d'aquestes, que jo no dic que no estigui malament, però... És que et donen xutes adrenalina constantment, que a la que hi ha un film és més reposat... Ostres, i que et donen el plaer, que et donen el plaer de gaudir-lo, de assegurar, de estar mirant, de gaudir la... Diguem-ho així. La insonoritat de l'espai, que és molt... Però això és molt maco, eh? Ostres... De gaudir la teòrica visió d'un forat negre, que no sabia... A més, amb els efectes que provoquen, que són reals, hi ha alguna cosa que... La distorsió del temps, en funció de quan tu t'apropes a un lloc, amb molta gravitat i com així... Són conceptes que si estàs una mica al dia ho agafes, però, si no, potser sí que el film se't faci pesat. Una mica pesat, molt bé. És una permís, una meravella. Que seguim parlant al propè Dijous, que ens he quedat una mica a mitges, però bé, és el que diem. Segur que segur que algú veurem. I el que sí que també és Rosa, a la setmana que he dit, jo vull escoltar aquesta cançó de la Rosario, que es diu El net dels teus ulls. Per tant, tornarem a escoltar una altra vegada un tema del marató. D'acord? Ens agafa el temps. Tants. Sobre los veleros, sube su de plata, deja pa caer.